Climent Picornell

Reconstruir Palma ( a través dels llibres). Climent Picornell

jcmllonja | 12 Febrer, 2026 10:26

 

Reconstruir Palma (a través dels llibres)

 

Servidor és un urbanita convençut que traeix la seva ciutat sovint fent de pagès, vestit a l'ample, pels sementers ara llaurats del Pla de Mallorca, la 'Mallorca Profunda' dels cursis. Però l'atracció de la meva Ciutat és poderosa i mantenc, per ara, la senyera de 'ciutadà' ben plantada a la plaça de la Llotja, rodejat d'alemanys i suecs per totes parts menys per una: ca nostra. Com un istme solitari m'enyor de la Palma d'abans on per menjar un bon gelat havies d'anar a Los Helados Italianos de la plaça Major i no com ara que hi ha més gelateries que kiosks (d'aquests no en queda ni un!). “Des de la Llotja s‘alça una veu sense pietat: desídia, recel, ignorància, peresa, si no és ofuscació o miopia. Però tal vegada per a molts de nosaltres, igual que passava amb aquella Alexandria que descrivia Kavafis, no hi ha altra ciutat i continuam estimant-la amb el trist amor que es té per les coses perdudes, per les coses que ens han abandonat”. (Palma, de Guillem Frontera; Guillem Rosselló-Bordoy i Guillem Soler, 1988). Els 'tres Guillems' també ens han abandonat. Tot això em va venir rellegint l'article de Mercè Picornell: Palma, ciutat oberta? al “Journal of Catalan Studies”.

Deia James Joyce que si Dublín desaparegués, podria ser reconstruïda fidelment a partir del que hi ha escrit sobre aquesta ciutat. I tal vegada hagi arribat el moment de fer-ho de Palma. Ens serviria des de La ciutat de Palma de l'Arxiduc, els Aygoforts de G. Maura, o L'illa de la Calma de Santiago Russiñol, fins a La Ciutat de Mallorques o L'hostal de la Bolla de Miquel dels Sants Oliver. O les Notes de Mallorca de Josep Pla i La Ciutat de Mallorca de Miquel Ferrà, fins i tot a través del poema Auca de B. Rosselló-Pòrcel. I després, les Passejades per Ciutat de Jaume Vidal Alcover o La Ciutat Esvaïda de Màrius Verdaguer, Palma (G. Rosselló Bordoy, G. Frontera, G. Soler), o Palma, la ciutat i les ombres de Gabriel Janer Manila. També La Ciudad sumergida de J.C. Llop, La Ciutat Tankada de Josep Noguerol, Ciutat -llarg poema- de Miquel Flaquer, els llibres sobre Palma de Gaspar Valero o la Crònica desordenada de la Ciutat Antiga de Jaume Oliver, Cròniques de Palma de Damià Alou, Palmesan@s de Carlos Garrido, Passes per Palma de Biel Mesquida o Palma: entre la calma i el vent de Rosa Planas. Jo no he volgut esser menys i he contribuit amb dos llibres sobre Palma, Postals de Ciutat i Palma, crònica sentimental, amb fotografies de Jaume Gual.

Com Joyce, crec que servidor té raó, a partir dels arsenals de ficció i realitat sobre Palma, la podríem reconstruir, després de la destrucció a la que està sent sotmesa. Ja se n'havia temut José Carlos Llop rellegint els germans Villalonga: «En aquella època vaig arribar a la conclusió que, encara que la Palma que jo havia conegut ja tenia l’aigua al coll, existia un fragment del seu esperit que era etern i inamovible: tot allò que havia succeït, tot allò que succeïa, tot allò que succeiria era o havia d’ésser entre Mort de dama i Miss Giacomini. Res no escapava ni podria escapar mai d’aquella maledicció tragicòmica i sainetesca palmesana, ni del seu distanciament de les coses de la vida i del món (i del dimoni i de la carn, caldria afegir)».

Només dos detalls per fer-nos adonar del canvi i si escau de l'enyorament per la Palma d'abans, un dins del tramvia, l'altra des del cementeri, un de Miquels dels Sant Oliver,1906, un altre de Biel Mesquida, 2001. “Per altres viles i ciutats sol dir-se: ―al casino no es tracta d‘altra cosa! Aquí es diu: ―el tramvia en bull! El tramvia silenciós de les grans capitals, on tothom se mira i s‘observa amb desconfiança, no té res que veure amb la carrossa ressonant de veus i rialles que recorre mitja ciutat i passa per Santa Catalina i pel Terreno”. “A l‘esquerra tens la ciutat enterrada del cementiri de Palma i veus la cúpula dels March que sobresurt per damunt de les cases de pisos de les tombes. A la dreta hi ha una esplanada immensa plena de grues, picapedrers, murs mig aixecats, estructures de ferro i una grandiosa fàbrica de ciment rere una antiga possessió solitària amb un fasser, que ha quedat penjada just damunt la via de cintura”.

Deia Albert Camus: 'L'amor compartit amb una ciutat és sovint un amor secret'. És cert estimam Palma d'una forma personal, única i en certa manera, secreta. Per a Victor Hugo: 'La ciutat és un llibre'.” Certament. Ja els ho deia.

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'Altri amb paradoxes, futur, poesia, 'flexiguretat' i vae victis. Climent Picornell

jcmllonja | 12 Febrer, 2026 10:24


 
 

Jardins d'altri amb paradoxes, futur, poesia, 'flexiguretat' i vae victis.

 

Arrepleg al 'Jardins d'Altri' citacions extemporànies o serioses, tant se val. Observam les paradoxes de la modernitat que desgrana Manuel Castells, per exemple: “Un multimilionari es converteix en agent de la transformació del sistema, recolzat per la classe obrera” (es refereix a Trump) o “La paradoxa més extraordinària és que la millor empresa del segle XXI ha estat un Estat comunista”, es refereix evidentment a Xina, davant això, deia, algun espavilat o espavilada com Cris Noguer ens vol convèncer amb una altra paradoxa: “L'únic futur que tenim és el futur arcaic. Cal centrar-nos en el decreixement i recuperar molt coneixement del passat”. L'olor a woke entabana. On menys te penses trobes un pensament desllorigador del maremàgnum en el que estam immersos: “S'ha d'evolucionar constantment sense deixar de ser conseqüents amb la teva pròpia història”, ho diu Maurizio Marinella, un antropòleg? No, un empresari, referint-se a la moda. O sents un clam d'autoafirmació: “Estam preparats per enfrontar-nos al que segueix”, no diu a què, ho escriu una tik-toker anònima carregada d'autoestima davant... el futur arcaic. No com aquell artista que a Catar, exposà només quadres blancs, qüestionat per això, responia: “Davant el món d'avui l'artista no pot dir res”, un altre espavilat, un crític d'art ho catalogà com el “cul de sac de l'art minimalista”. Trob, encara , molt més pertinent el que diuen que digué Theodor Adorno: “Escriure poesia després d'Auschwitz és un acte de barbàrie” -es referia al camp de concentració nazi, evidentment-.

Davant tanta pedanteria, preferesc les citacions extretes de pel·lícules antigues: “Vaig néixer quan em besà, vaig morir el dia que m'abandonà i vaig viure les poques setmanes que m'estimà” en boca, primer de Humphrey Bogart, que ho fa repetir a Gloria Grahame, mentre condueixen, al film En un lloc solitari (1950) de N. Ray. Grahame en Els subornats (1953) de Fritz Lang fa el paper de Debby, amb mitja cara desfigurada per un cafè bullent que li havia tirat Lee Marvin, diu també: “Una cicatriu no està tan malament si només és a un costat de la cara. Sempre es pot passar per la vida de costat”. Meravellós! Ja m'agradaria passar de costat per molts d'aconteixements. Idò! “Que val un quilo d'autoestima?” És la pregunta que es fan a un anunci d'una ONG que acull drogoaddictes. “Abraçar una simplicitat radical és un acte profundament agosarat”, no, no és una frase d'un llibre d'autoajuda, no, sinó de Clara Díez, “activista del formatge artesà”, referint-se a la mantega: “els significats ocults de la mantega”. No cal anar a filòsofs de l'antiguitat, avui qualsevol influencer fa de filòsof... del futur arcaic.

Continuem. Diu el premi Nobel d'Economia 2025 Philippe Aghion que “Només la destrucció creativa impulsarà la competitivitat” o, aclareix més envant, “Fomentar la destrucció creativa i la innovació revolucionària a Europa també requerirà polítiques complementàries que ajudin els treballadors a reassignar-se de sectors endarrerits a sectors més avançats, i a compensar els perdedors a curt termini de les reformes estructurals. Per això he optat per un model de “Flexiguretat” en que l'Estat cobreix els salaris dels treballadors desplaçats mentre busquen el reciclatge i la reinserció laboral. I acaba: “Una revolució industrial impulsada per la IA no n'exigeix menys!”. Deu meu! Tanta sort que li han donat el Nobel.

Titular: “La Eternitat en lluita contra el temps”. Una contradictio in terminis? Un oxímoron? No, un reportatge sobre Benarés a l'Índia contemporània. No poden, ho veig a les fotografies, ho vaig veure quan hi vivia, esvair la brutor. No puc deixar d'extremir-me amb els conflictes de l'actualitat, en aquest sentit Paco Cerdà, repensant les guerres i els exiliats, diu que a partir d'un cert moment estan en dos llocs diferents de la seva vida, “Per això els desvalguts caminen sense mirar. Avancen retrocedint”. I ja ho deien els llatins Vae Victis! Ai, dels vençuts! Tàcit deixava constància de l'expansió romana: “A la rapinya, l'assassinat i el robatori, els romans en diuen governar i on creen un desert, li diuen pau”. Més vell que el pastar! Que solia dir mon pare.

 

 

Climent Picornell

 

 

 

 

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Lloança dels defensors dels camins públics de Balears. Climent Picornell

jcmllonja | 12 Febrer, 2026 10:22


 
 

Lloança dels defensors dels camins públics de Balears

La nervadura fina que recorr el nostre territori està formada per un colossal entramat de camins i caminois. Molts s'aboleixen o són tallats o llaurats o es deixen perdre o són furtats per propietaris que entenen que allò és seu i no del comú encara que el camí és public o hi ha un dret de pas inalienable. Xavier Campillo i Rafael López-Monner a El Llibre dels camins (Arola Ed.): “La llibertat de circular o desplaçar-se pel territori, sigui aquesta l’expressió d’una necessitat social o bé d’un desig de moure’s per simple gaudi, és un dret fonamental de la Constitució”. Aquest dret pot topar amb el de la propietat privada ¿Com es resol? A través del viari públic. Sense camins públics no tenim la llibertat fonamental de moure’ns pel país, ni de gaudir de la seva natura. “Sense camins públics, ras i curt, no hi ha llibertat”, tornen a dir al El llibre dels camins, subtitulat: “Manual per esvair dubtes, desfer mites i reivindicar drets”.
DCVB: “Camí: Espai apte per transitar-hi, que cal recórrer per anar d'un lloc a un altre”. Camí real, Camí de carro, Camí de ferradura, Camí sender, Camí de sagraments, Camí misser, Camí de creu, Camí dels molinants, Camí ramader, Camí de combregar, Camí de tres peus... fins arribar al Camí de Sant Jaume, que com saben és la Via Làctia.
Laura López Rigo diu a l'Ara Balears en una recerca excel·lent: “A Mallorca hi ha més de 300 camins públics tancats, segons la Plataforma pels Camins Públics i Oberts”. Sebastià Matamales: “D’ençà que la terra s’ha convertit en un objecte d’especulació, el valor que donaven a les finques que tenien camins ha canviat. Abans una possessió que no tenia camí no valia res i ara val molt més si no en té”. És ver que un camí pot perdre el caràcter públic si ha deixat d’emprar-se i la natura l’ha tapat, si s’ha desfigurat o si fa anys que l’Administració, que té l’obligació de recuperar-lo d’ofici -si se n’ha fet un ús privatiu–, no se n'ha preocupat. Existeix una Llei de camins públics i rutes senderistes de Mallorca i Menorca (2018) que obliga els ajuntaments a tenir un catàleg de camins públics. Aquesta catalogació es pot discutir i la resolució la fa un jutge. El membre de la Plataforma Pro Camins de Manacor, Sebastià Gaià, “si d'un camí tancat, el catàleg diu que és públic, s'ha d'obrir. Però, si no hi està inscrit, és més complicat, perquè s’ha de demostrar amb documentació, mapes, plànols o testimonis que hi va haver un pas públic continuat”. La pressió social de les entitats procamins ha estat clau i s’han hagut d’enfrontar amb alguns propietaris, 1500 persones s'obriren pas, l'any 2005, a la finca d'Es Fangar: “Ens han empès, ens han posat denúncies falses...”.

“Les propietats d’Eivissa són molt més petites, la qual cosa fa que la xarxa de camins sigui molt més extensa”, explica Joan Costa, que calcula que hi ha “milers” (!) de camins tancats. Alguns han estat usurpats “sense interès de fer-ho” , el camp s’ha deixat de cultivar i si els camins estan embossats i plens d’herba, això facilita que els propietaris se n’apropiïn perquè no s’hi passa”. Només Santa Eulària té el catàleg de camins fet. La turistificació del territori també és la causa del tancament d’alguns camins. A Eivissa i Formentera manca mobilització ciutadana. Malgrat això, els veïns celebren que ells mateixos han obert el camí de Can Lavilla, que “feia més de 50 anys que estava tancat”.

A Menorca cal remarcar l'èxit en tornar a obrir el Camí de Cavallls una antiga ruta que voreja completament Menorca, la funció de la qual era la defensa de l'illa. La Llei del Camí de Cavalls va establir el seu recorregut i ha possibilitat els convenis i les expropiacions, ja que travessa cent vint finques privades. La Coordinadora de Camins de Menorca, de 14 entitats ciutadanes, diu que hi ha mig centenar de camins tancats o abandonats a Menorca que podrien ser públics; 40 més també ho són damunt el paper però no en la pràctica, ja que no hi deixen passar. Ciutadella té contenciosos pendents amb la maquinària jurídica de dos propietaris: Víctor Madera (per Santa Anna i el barranc de Macarella) i Manel Adell (Algaiarens i Son Felip). Ferreries va interposar una demanda per recuperar el tram de Binimoti del Camí d’en Kane, l’antic camí entre Maó i Ciutadella que els britànics crearen; els tribunals donaren la raó al Consistori, però la propietat va recórrer.

Vagi ben alt i clar el meu suport i la meva estima a totes les associacions i coordinadores que de manera absolutament franca, desinteressada i meritòria fan feina per aconseguir que els drets de pas i els camins públics de les illes Balears siguin respectats.

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Caminant per Palma amb Rosalía, Simone Weil i Byung-Chul Han. Climent Picornell

jcmllonja | 12 Febrer, 2026 10:20

 
Caminant per Palma amb Rosalía, Simone Weil i Byung-Chul Han

 
Els amics travessam els carrers del casc antic de Palma a la recerca del temps perdut. Vana cabòria. “La societat s'està postsecularitzant” diu n'Ernest “i sorgeixen formes híbrides d'espiritualitat, noves maneres de relacionar-se amb la qüestió del creure. Un nou paisatge que es cataloga amb el nom de postreligió”. “És cert” diu n'Apol·lònia “fins i tot la mateixa Rosalía, en la promoció del seu disc Lux en parla, referint-se a una espiritualitat fora del dogma, més terrenal i lliure”. Ens sorprèn com a nova experta en Rosalia: “Una de les inspiracions de Lux és la filòsofa Simone Weil, qui va escriure: “La fe no és l'adhesió a un credo, sinó un acte d'atenció total cap a la realitat”. “Me preocupa” afegeix un servidor “que molts agnòstics estiguin adquirint creences espirituals heterodoxes: la meditació zen, les teràpies holístiques, el transhumanisme digital, el sufisme, el neopaganisme... i cada un es munta la seva pròpia semàntica sobre el que considera sagrat”.
“Tanmateix, Climent, ja sabem que tu ets un descregut” m'enfloca n'Albert, “Però vuit de cada deu persones continuen combregant amb alguna fe religiosa. Encara que la majoria no és practicant ni va mai a la seva església, sinagoga o mesquita. L'espiritualitat laica és el que més creix ¿Deu ser part nostra, la naturalesa espiritual, que durant molts de segles ha estat segrestada per la religió?” En Mateu posa un punt d'objectivitat: “Això el que està propiciant són actituds alternatives i pràctiques prêt à porter: la meditació, el dejuni, el budisme, el ioga, la càbala, el sufisme, el zen, els bols tibetans, el vegetarianisme, la respiració conscient, el mindfulness…” Na Gemma, que és sens dubte la més llegida de tots: “El paradigma de l'espiritualitat sense religió ja va ser tractat per Borja Vilaseca en el llibre Espiritualitat per a escèptics, on argumentava que hi ha una idea que pren força, 'la filosofia perenne', un conjunt de principis universals sobre el propòsit de la nostra existència que comparteixen tots els místics i que pot resumir-se en l'aforisme 'coneix-te a tu mateix i coneixeràs l'univers”. “El que em fa gràcia és que ara retorni la filòsofa francesa Simone Weil”, afegesc jo, “Sempre me va parèixer un poc beata!”. “Climent ves en compte!” És en Jordi qui parla “Perquè Albert Camus la va definir com l' 'únic esperit lliure del nostre temps, d'una gran intel·ligència i honestedat' i veuràs tu, el filòsof de moda Byung-Chul Han, considera a Weil “la figura intel·lectual més brillant del segle XX”. “Quina exageració!” dic. “Idò en el llibre que ha publicat ara  Sobre Déu. Pensar amb Simone Weil, estableix amb ella un diàleg en profunditat”. “Això és una boutade!”, afirm, “Acabarem creguent que no és Déu qui ha mort, sinó que el mort és l'ésser humà al qual Déu es revelava. ¿Simone Weil i Byung-Chul Han donarien per bona la definició de Déu de José Saramago: “Déu és el gran silenci de l'univers i l'ésser humà el crit que dona sentit a aquest silenci?”
“Cada dia hi ha més captaires emocionals”, opin. “Però que dius Climent! Que el poble intenti omplir la seva cantimplora amb beuratges per a refrescar l'ànima no és dolent”, és na Gemma, “parlar d'espiritualitat sense Déu no és contradictori, havíem acabat per creure que religió i espiritualitat eren sinònims”. “El que passa”, me reafirm “és que estan aflorant espiritualitats de supermercat ¿El ioga dels occidentals? S'assembla molt poc al ioga de Patànjali, l'autor dels Ioga Sutras, en el segle II abans de Crist.  Me compr un Buda, encens, una estoreta i faig ioga i ja soc espiritual? Continuam obtenint les coses mitjançant el consum, que és l'única cosa que ensenya el capitalisme. Espiritualitat, m'ha dit?”.
En Toni, el més calmat de tots accepta que “és cert que en aquest nou paisatge de creences, hi ha un auge d'influencers que mesclen espiritualitat i benestar new-age. Creixen les persones que creuen en bruixes, xamans i druides, trobades evangèliques a favor de l'Harmagedon, conferències a preu d'or sobre l'eterna joventut... Cal anar amb compte i no deixar-se trolejar”. “Au idò...” els propòs: “Brindem per tot això! Per tornar anar a missa, fer meditació, respirar com diu na Nazareth Castellanos, fer silenci com en Pablo D'Ors... o pels porros!” “Postreligió?” els  deman “Jo el que crec és que  la religió és per als qui tenen por d'anar a l'infern, mentre que l'espiritualitat és per... els que hi són”.

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb