Climent Picornell

JARDINS D'ALTRI, PER MATAR EL TEMPS Climent Picornell

jcmllonja | 07 Maig, 2010 16:02

 

Jardins d’altri, per matar el temps

 

Climent Picornell

 

Avís que els Jardins d’Altri són comentaris i citacions arreplegades d’ací i d’allà, molt sovint inconnexes i falsament erudites. Comencem. Na Charo me donà un ram d’olivera beneïda el diumenge del Ram: “Era a primera fila, per tant ha rebut la benedicció en grau màxim, els esquitxos li han arribat de debò”. Tot i que el comentari té una  deixa de conya marinera, em recordà el que conta a la seva autobiografia Laureano López-Rodó, ministre de Franco. Un pic acompanyà un altre ministre del dictador a una audiència al Vaticà, la dona del ministre, feu repetir la benedicció al Papa, perquè tot el merchandising religiós que duia per beneir –rosaris, medalles...- era dins una bossa de plàstic; la dona aquella va creure que la benedicció no havia penetrat el plàstic, com els rajos X no penetren el plom; tragué les coses i el feu tornar a beneir; ‘yo creo que no vale’ gosà dir. En fi, amb tot el que plou actualment damunt l’església catòlica i la seva ànsia de tapar i ocultar els seus propis pecats, bo els seria reconèixe’ls i no oblidar la seva història, tota. Per exemple, ho conta Manuel Rodríguez Rivero: ‘Alguns cronistes es refereixen a què durant el Concili de Constança (1414-1418) més de 700 putes acudiren de tota Alemanya per alleugerir les urgències dels màxims representants de l’església de Crist”. Haurien de saber que, fatalment, “Qui fuig de Déu, de bades corr”.

 

Elvira Lindo es feia ressò de la polèmica de si els contes i llegendes populars vehiculaven, entre altres idees reaccionàries, una visió medieval de les dones, per tant, continuar contant-les era perpetuar el model de dona tradicional, beneita, puta i submisa?  Ho consult a alguns experts per a saber si les rondalles mallorquines –recopilades per un ultradretà, molt amant de la nostra llengua i tot el que es vulgui, però un reaccionari de collons- també  ho feien. De cap manera: “A les rondalles: la madona du el maneig; les dones són decidides i enginyoses, a part d’algunes dones bledes i flonges, com les filles del rei”, em respon una experta. Vaja! Han passat els anys ¿qui interpretaria correctament avui una expressió com la de “Beneïts els ossos que descansen els meus”? La vaig recollir d’una dona en saber que el seu home tenia una amant, una ‘querida’. Qui sap el que hem hagut d’aprendre els homes després de la debacle masclista, frec a frec de la irrupció del feminisme. El refrany tradicional “En veure baf ja sua” és aplicable al mascle modern. Tot i que l’element de tragèdia que tenien abans les relacions home-dona, avui accentuades pels crims de la violència masclista, no són sinó una altra expressió del seu l’alliberament, en el sentit en què plantejava Antonio Buero Vallejo: ‘Només quan l’exploració de la problemàtica humana té present els seus aspectes tràgics es fa veraç i honesta, a més de valenta, i és per això que –a la curta o a la llarga- es fa més positiva. En aquest sentit el teatre tràgic és el més esperançat. Encara que descrigui desesperacions’.

 

De totes les maneres: Super adversa augeri (Remuntar per damunt de les dificultats), fou la divisa que escollí Jaume Vicens i Vives, de qui ara es celebra el centenari del seu naixement i el cinquantenari de la seva mort, a Catalunya munten exposicions i li reten homenatges; deia Vicens i Vives: ‘A la vida un ha d’escollir entre ser fabricant d’olives sense pinyol o d’idees amb pinyol’. Per a Umberto Eco -en un súbit atac de  “Textosterona”-  el llibre és una d’aquestes idees amb pinyol, que no morirà, irreemplaçable, una eina per a sempre com la cadira, la cullera, la roda o les estisores  (U. Eco – J.C. Carrière: Ningú acabarà amb els llibres, 2010). “Dues hores de lectura a l’ordinador i els ulls es converteixen en pilotes de tennis”. Però durant el passat dia del llibre s’han venut menys exemplars que els altres anys, no se sap si per la crisi o si per l’aparició de noves eines de lectura com l’eBook o l’iPad. Segons Daniel Arjona: ‘L’eBook és ara el Drac que amenaça Sant Jordi”. Les noves tecnologies i el ciberespai configuren noves dominacions culturals, ho bateja Juan Palomo: “La dictadura del bloguetariat”, per molt que s’ajuntin a la xarxa, la ciència i la lleugeresa més vaporosa. Vegin els nous refranys contemporanis: ‘Si tens algun pedaç brut, sortirà al Facebook’ o ‘Qui no té Internet, no el sent ningú, ni si fa un pet’. Volen la fórmula per a triomfar a Twitter? “Cada frase que hi pengis ha d’aconseguir una d’aquestes tres coses: 1.- Que lliguis. 2.- Que facis plorar un nin gras 3.- Que destrueixis un matrimoni” (Joshua Allen, bloguer). En definitiva l’excés d’informació, de renou, ens distancia de la realitat.

 

“Jo no vinc d’un silenci, vinc d’un soroll”, manifesta Loquillo. Hi constatam el canvi generacional de forma fefaent: el silenci de Raimon o l’estruendo del rocker. Per acabar de confitar-ho, vegin la història que segueix. El fill de na Clàudia i en Robert  no anava a una manifestació important que hi havia, anava en sentit contrari: “No vens a la mani?”. Contesta ell: “A mi ja m’hi duien quan era petit, dins el cotxet, a les manifestacions, n’he vistes i menjades per pa i per sal, n’estic un poc cansat”. Per acabar de rematar-ho es presenta en Xavi;  els seus pares eren hippies i sempre va veure matalassos per terra amb molts coixins. Amb el seu primer sou  -d’empleat d’una companyia aèria- es comprà un sofà impressionant, de Roche-Bobois, el que sempre havia volgut tenir i mai havia aconseguit. Ja no venien d’un silenci, sinó d’un renouer.

 

En fi, davant les constatacions de què la crisi financera reneix, i no es veuen brots verds per enlloc (“Brots verds taquen, secs piquen”, era el magnífic títol d’un article) i, a més, es mantén la persistència de les tensions contemporànies:  ‘Els israelians i els palestins ja no se coneixen, únicament veuen els reflexos de les seves sospites’ (David Grossman), repens  la idea que “L’odi  mossega l’estatura dels homes” ( Fernando Aramburu). Per tot això hi ha moments en què m’agradaria viure lluny, per exemple a una constel·lació que té per nom ‘la cabellera de Berenice’. Allà estant,  mataria el temps i no faria res. Malgrat ‘Viure sense fer res necessita també la seva tècnica i el seu aprenentatge. No és tan fàcil com pareix’ (Gregorio Marañón). O, com indica Lucien Jerphagnon, a  Elogi del pessimisme (2010): ‘Per què matar el temps? Morirà sense la nostra ajuda’, encara que servidor voldria afegir, per arrodonir-ho, que, abans, ens matarà ell a nosaltres.

_____________________________________________

IMATGE: PEP TORRO

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

NIGULS DE CENDRA, L'APOCALIPSI I LA FI DEL TURISME Climent Picornell

jcmllonja | 03 Maig, 2010 08:52

 

Niguls de cendra, l’apocalipsi i la fi del turisme

 

Climent Picornell

 

Em crida la meva sogra, terroritzada per la notícia de que un nigul de cendres volcàniques avança d’Islàndia cap a les Balears. Qui li havia de dir? Que a un poblet de Mallorca li anassin a tocar aquestes canòssies: “aquestes coses abans no passaven”. Mir de tranquil·litzar-la, talment com vaig haver de fer amb un fill meu, quan era petit; una nit me cridà i me digué plorant: “Mon pare tenc por del forat d’ozó”. No tenia les pors que tenguérem nosaltres, l’infern al cap davant d’elles amb els seus viàtics, els capellans, sinó que en aquest cas, el seu mestre, entusiasta de l’educació ambiental, els havia pintat el seu futur amb desgràcies descomunals -per evitar-les havien de tancar el grifó quan es rentaven les dents o reciclar els fems de ca seva-. Ho férem, ja ho crec, i es va acabar la por, però després d’haver parlat amb l’activista pedagògic, pregant-li moderació amb els infants quan els explicava les conseqüències de la crisis ecològica i el canvi climàtic.

 

No sé si se recorden que una de les tesis que va circular, fa un temps, sobre l’extinció dels dinosaures –a part d’una altra, més peregrina, l’impacte d’un gran meteorit a la Terra- va ser la de les erupcions volcàniques, que conformaren un gran nigul que enrevoltava la Terra, que, a la vegada, a més de la rarefacció atmosfèrica va provocar una disminució del potencial calòric solar que arribava al planeta, la qual cosa va provocar, etc, etc… per tant: els dinosaures s’acabaren. Ara ens toca a nosaltres. A més de les mil pel·lícules sobre els impactes meteorítics als nostre planeta i altres desastres de menor escala -terratrèmols, incendis, inundacions, tsunamis, tornados, tempestes perfectes…- el caos aeri provocat aquests dies per un volcà ha despert també la vena apocalíptica que duim tots a dins. Per a uns, els avions podien volar malgrat el nigul cendrós, per a d’altres, Nostradamus torna a guaitar al cap de cantó per dir-nos que ara, ara és de bon de veres, una altra versió del Mane, tecel, fares.

 

Crid al meu expert en niguls estranys i m’explica la cosa, amb la història de les erupcions volcàniques inclosa i s’esplaia amb la mort de Plini, el Vell. El qual, mentre estiuejava, vegé un ennigulat negre sobre Nàpols, feu armar un vaixell i hi anà a ajudar la gent, però no tornà. Era l’agost de l’any 79, durant l’erupció del Vesubi, que tapà Pompeia de cendra volcànica, ho conta el seu nebot Plini, el Jove. “Però vaja”, me diu, “niguls preocupant n’hi ha de moltes castes. I el niguls de fang que?  Quan la situació meteorològica és de baixes pressions al nord d’Àfrica i allà hi ha tempestes, aixeca la pols del desert que és transportada per l’atmosfera i les fraccions més fines poden arribar fins al nord de França o Anglaterra. Si es rentada  per l’aigua, aquests niguls de pols provoquen pluges de fang (en realitat són llims, un poc d’argila i arena). S’ha demostrat que en alguns episodis han caigut sobre Mallorca 40.000 tones de fang. En 25 anys, 300 dies ha plogut terra, i van en augment”.

 

“Ara bé”, afegeix el meu expert de capçalera, “un dels més preocupants, de niguls, va ser el de Txernobyl, i la gent ja no se’n recorda. Va ser un dels tocs d’atenció de que Mallorca no és un roqueta aïllada, cofoia i segura al mig de la mar, sinó un lloc a l’abast de les malifetes contemporànies, humanes, naturals i divines. L’any 1986, el 26 d’abril, a un poble de la URSS, avui dins Ucraïna, durant una prova a la central nuclear de Txernobyl un augment repentí de potència d’un reactor va produir un sobreencalentiment del nucli que acabà provocant l’explosió de l’hidrogen acumulat. La quantitat de material radioactiu lliberat fou 500 vegades major que el de la bomba atòmica d’Hiroshima. S’hagueren d’evacuar cent cinquanta mil persones i saltà l’alarma internacional en detectar-se radioactivitat a molts països. L’explosió formà un enorme nigul radioactiu que per mor de les circumstàncies atmosfèriques primer va anar cap al nord, per Polònia cap a Escandinàvia, després varià el rumb i travessà Europa Central, mentre una altra branca partia cap a Àsia. El dia 3 de Maig feu acte de presència al nord de la península Ibèrica i el Mediterrani, arribà, ja debilitat, a Còrsega i les Balears. On va ploure, les partícules radioactives es precipitaven en terra contaminant la vegetació, les cuites i el sòl amb cesi-137, estronci-90 i plutoni-239, substàncies amb efectes cancerígens. Es prohibí el consum de molts de productes, però els animalons salvatges menjaren elements contaminats i aquí es prohibí també el consum de tords. Tords radioactius!”.

 

Me crida l’altre apocalíptic de torn, aquest està obsessionat amb la fi del turisme i dels hotelers, ara amb la cendra volcànica, ja albira que s’acaba d’una vegada la Mallorca Turística, i que de les seves cendres, mai tan ben dit, hi naixerà una altra Mallorca, menys putejada. El meu amic, espera, i desespera, el crac definitiu del model turístic a les illes: “Serà aquest pic?”. M’havia cridat altres vegades donant-me la murga amb el turisme de tot-inclòs i el grip A; el tot inclòs, segons ell, acabaria amb l’oferta complementària, i aquesta es rebel·laria contra els hotelers –els hamburgueseristes, els pubs i bars de prop dels hotels, famolencs i desesperats, com en temps de l’antimaquinisme- llançarien les seves ires contra els hotels; quan la crisis financera de les hipoteques-fems, ja cregué que els turistes no es mourien de ca seva. Ara, amb el nigul de cendres islandès li reneix la seva esperança. “Venga models, models de país, model d’economia, model turístic, model de desenvolupament, fulla de ruta de tal, pla de qual, model sanitari, model d’IB3, berlusconis,  zapateros pinochos, francesc antich i l’estol de monges conselleres i... tanmateix un punyetero nigul ens retorna a l’antiguea de moure’s en barco: l’antiga insularitat, Mallorca una ratolinera, i si surts de Mallorca després a Barcelona te trobes amb un altre coll de botella”.

 

Continua, excitat: “Però ja ha anat bé el nigularro aquest, ha desemmascarat aquesta Mallorca de turisme fàcil i barater, plena d’hotelers sobrats... Aquesta Mallorca plena de multiculturalisme barat, que ens sortirà car, de globalització aplanada i redona, de joves i vells que suren, i moren, tanmateix com els altres. Aquesta Mallorca de polítiques banals, de posar mà als calaixos de l’interès general, paga poble! Aquesta Mallorca sobrada de líders esportius i de líders espirituals o socials, i els que hi ha: saps que són? Idò, gurús d’estopa, gurús de poca volada, llegidors del futur a les mans brutes de la ciutadania, culturalment opacs, brillants, si, però de greix, lluents de saïm, de segles de menjar ensaïmades i camaiot”. Retir l’orella del telèfon i només sent adesiara paraules disperses de la soflama, que es va desdibuixant: “Paisatge, patafísica, metafosca, topofòbia, ferma, furmicanits, tonatge, opermeier, escrot, esput, flamatel·la, fameliar, gahauemi, kalaojam, mneneyua...” Li penj amb l’excusa de que demà he d’agafar un avió cap a Holanda i la por em devora. Li promet que rellegiré Sota el volcà de Malcolm Lowry a 10.000 metres d’altura.

_______________________________

IMATGE: PINTURA DE SEBASTIÁN (CHANO) MÁRQUEZ

 

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

DE MENORCA, DE MILITARS I DE CUSTÒDIA DEL TERRITORI Climent Picornell

jcmllonja | 26 Abril, 2010 11:53

  

 

De Menorca, de militars i de custòdia del territori

 

Climent Picornell

 

He estat tota la setmana a Menorca fent pràctiques amb els alumnes. Un any toca Santiago, l’altre Barcelona, Tenerife... De tan en quan les illes menors. La discussió ha començat per constatar si Menorca havia abandonat definitivament "La via menorquina del creixement" que semblava diferenciar-la de l’evolució de les altres illes o si, en aquests darrers anys, el decreixement de l’agricultura i la industria l’havien empesa a pivotar més sobre el turisme. Amb tot, constaten una menor litoralització i un cert "aire territorial" diferent, una major qualitat ambiental. Entren en joc les qüestions d’esbrinar si el fet de ser declarada "Reserva de la Biosfera"(1993) o l’aprovació del Pla Territorial Insular (2003) -dissenyat per l’esquerra, de la mà de Joana Barceló i Lluïsa Dubón- hi han tengut res a veure. Alguns experts opinen que no, que quan Menorca opta per una via més turistitzada, un bloc de normativa ja li ho impedeix, entre ella la llei d’espais naturals i en canvi altres apel·len a què és conseqüència del que S. Marí anomena el "retard virtuós" del turisme, per mor de determinades infraestructures, l’aeroport per exemple, o que la societat civil és més forta i conscient o que els circuits especulatius la defugen, coneixent aquest caràcter peculiar. En tot cas des de l’observació externa constaten una certa “via menorquina diferent de creixement”. No hi farem massa tala en uns poc dies d’estada, però és un dels elements recurrents de discussió.

Trob en Joan F. López Casasnovas per Ciutadella, va a tota en bicileta, però atura i fem una xerrada ràpida a la vista del port. Llegesc al seu llibre Menorca: "Des d'un vessant simbòlic, l’illa evoca les nocions de soledat, confinament (potser la mort: al cap i a la fi, el destí d’una illa és d’enfonsar-se!), però també al·ludeix a la peripècia fogosa o l’aventura iniciàtica." (Ed. Triangle, 2008)

Quin va ser el resultat de les ocupacions militars estrangeres del XVIII en el disseny del territori al llarg de la rada del port de Maó és el que intenta esbrinar un grup d’alumnes, visitant el que fou el fenomenal castell de Sant Felip amb el seu nucli estrellat, revellins i contraguàrdies, el més impressionant del Mediterrani - dinamitat pels espanyols, ara en procés de recuperació i espectacle afegit;  la connexió amb la creació del poble d'Es Castell (1771) un dels "pobles dibuixats" -en el sentit de planificats-, juntament amb Sant Lluís (1762) i Sant Climent (1817), una fita, en l’aplicació de la metodologia moderna de l’urbanisme a Balears; recullen informació sobre esplanades i quarters i el seu tractament als PGOU; els veig anant a La Mola, l'enorme fortalesa, la gran paradoxa de la defensa de Maó acabada quan ja les innovacions tècniques de l’artilleria militar la feren inservible, una enorme inversió econòmica avui visitada per turistes.

Un altre grup s’interessà per esbrinar l’estat de l’agricultura, i a un lloc, Algendaret Nou, diuen que formen part d’una xarxa de custòdia del Territori. Els va semblar una acció original i novedosa, petita encara, només hi ha 20 llocs. La "Custòdia del Territori" pretén que no es deixi únicament en mans de les administracions públiques les solucions de cara a millorar la qualitat de vida i de l’ambient. Per això es proposa consorciar amb iniciatives privades un seguit de mesures per a la conservació dels valors ambientals. L’entitat impulsora -una associació, una fundació- negocia amb un propietari que accepta els acords de custòdia. Fa pocs anys que existeix però a Catalunya s’han consolidat la Fundació Natura i la Fundació Territori i Paisatge. Cal tenir esment d’ajuts i subvencions, però de cada pic més el patrocini, el mecenatge i la responsabilitat social corporativa de les empreses seran interessos creixents, sense que s’hagi de caure en la publicitat rònega i buida. De totes les maneres, el que es denomina “màrqueting amb causa”, la promoció dels clients o el voluntariat social corporatiu són propostes adients.

El GOB de Menorca promou l’experiència de l'Acord de Pràctiques Agràries Sostenibles amb llocs de l'illa de Menorca, ens ho explica Núria Llabrés, un acord entre finques agràries i una entitat conservacionista, el GOB. Es presenta com una ajuda mútua que incideix en un sector estratègic pel futur ambiental i paisatgístic de l’illa, no de bades la superfície ocupada per l’agricultura és majoritària, i la conservació dels valors paisatgístics i ambientals es suposen massa vegades –laxament- responsabilitat dels agricultors, de forma el·líptica i sense directrius clares. Valors com la garantia alimentària -menjar sà i bo- i el manteniment de paràmetres que en l’agricultura química es veuen alterats són objectius confluents. Diverses finques de Menorca s’han compromès a adoptar mesures que afecten la tipologia i gestió dels conreus i del ramat i els elements naturals del llocs i el GOB hi col·labora fent de custodi i en la promoció de la finca davant altres agents per a aconseguir ajudes o obrir noves vies de comercialització, amb un segell atractiu. Algunes d’aquestes mesures van des del no ús de transgènics, la sembra de lleguminoses per nitrogenar i de varietats tradicionals d’horta, de fruiters i farratges; no llaurar a favor del pendent per evitar l’erosió; la collita diürna de cereals per evitar distorsions a les aus quan dormen; no cremar els rostolls, l’ús d’adobs orgànics, l’eliminació dels plàstics; el manteniment de les sèquies i el rec nocturn; tenir el ramat en regim semi-lliure i de races autòctones; el manteniment dels arbres singulars, de la vegetació perimetral, de les parets seques, de la vegetació  natural als turons i dels torrents; dels boscarrons aïllats i les basses tradicionals, els antics camins i el patrimoni històric i etnològic amb creació d’itineraris de passeig...

Es pretén un benefici doble, per als pagesos i per al medi ambient sense que això vulgui dir reduir les explotacions a betlemets intocables. Juntament a la preservació d’ecosistemes i valors paisatgístics, hi haurà també una disminució del consum de recursos, beneficis per la reducció de productes tòxics, menys consum d’aigua i menys possibilitats de la seva contaminació. Les mesures tenen un cert "tempo" adaptatiu, algunes són obligatòries, altres voluntàries. Milloren diversos aspectes, per exemple, ajuden a conservar el sistema tradicional menorquí de sementers separats per parets seques, grans valedors del paisatge de l’illa o el manteniment de la vegetació silvestre que és de gran ajuda pel control natural de plagues. Juntament amb el Contracte Agrari de la Reserva de la Biosfera (150 llocs), la Custòdia del Territori esdevé una oportunitat per a determinades explotacions menorquines. En podrien prendre llum a Mallorca. En definitiva no es tracta més que d’una figura que pretén fomentar sistemes de gestió agrària que puguin apropar la viabilitat econòmica amb la preservació de valors ambientals.

Feim feina de Maó estant, allotjats a la plaça de la Miranda, damunt el port, a dues passes del claustre del Carme, del centre peatonal de la ciutat. Escric, aprofitant un descans, a l' American Bar amb el doctor Macià Blàzquez, menjant una banya i un pinyonat -dos pastissos de can Vallés- i meditant sobre la ciutat, ajudats pel llibre Maó, de Josep M. Quintana : "En definitiva Maó és -i ha estat- una ciutat bigarrada, poc recomanable per a cors afeblits, a la qual tot sovint s’ha acusat de respondre a principis dubtosos i de mostrar-se en excés condescendent amb una perillosa laxitud de costums i d’idees". Caldrà repensar-ho. També.

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

APUNTS D'HIVERN DEL PLA DE MALLORCA Climent Picornell

jcmllonja | 18 Abril, 2010 20:31

 

 

Apunts d’hivern del Pla de Mallorca

 

Climent Picornell

 

Ha fet un hivern llarg, ploguer i sobrat. Hi ha hagut moll i bocins embassats. “Fred a cosses”, me diu l’amo en Toni ‘Buller’, quan entr a veure’l perquè em dugui un altre viatge de llenya, que l’he acabada. “Ara ja li basta, hauria de començar a fer sol, sinó a cada bugada perdrem un llençol, i els pagesos ja els tenim ben esquinçats”.

 

Vaig a acomiadar-me d’una persona estimada al cementeri del poble. El dia abans havia nevat, els xipressos pareixien més alts i drets que de costum. En haver-se’n anat quasi tothom, es presentà una moixeta grisa i blanca, ximple, per entremig de les cames dels qui quedàvem. “I això és sa meva moixeta!” Digué na Margalida. “I què fas per aquí?” Li demana a l’animal. “M’havia fuita de sa caseta de Son Santos i no l’havia tornada a veure”. “No idò” -diu el fosser- “queda bé a tots els enterros; se fa entre la gent, acompanya els morts, me ve darrera-darrera, i deu menjar el que troba, però no passa gana, va ben grasseta, pareix que va plena i tot”. “Li deu agradar sa companyia dels morts”. Comenta algú. “O la no companyia”, afegeix un altre. “Sa que no li agradava era sa meva”, remuga na Margalida. “Però, vaja, si vol tornar que torn”.

 

De baixada del turó de Son Juny me fa de trobar Na Bracona. Una dona magra i forta. Sempre vestida de negre, tant si va mudada com si no. Si va mudada es vesteix de negre, però amb tot l’or que té damunt, tumbagues, recades i com un cordonsillo penjat de la rebeca. És una dona molt estimada a ca nostra, pentinava cada dia sa padrina, que només tenia un parell de cabells a una part de la closca i li feia parèixer que en tenia per tot, no sabem com ho feia però només ho sabia fer ella. Sa filla es casà i el matrimoni li durà poc, l’home li partí amb una més jove i deixà a la filla prenyada. Tengué una nina. La suraren com pogueren, anant a jornal, fent net a cases o amb feines com les de pentinar la padrina. Va ser qui la trobà morta, i li tancà els ulls. Avui m’ha demanat feina per a la seva néta, aquella nina primatxola d’ulls rodons que tant estimen les dues dones.

 

El meu proveïdor habitual de bacallà és mort. Ma mare tots els divendres de l’any, fos o no quaresma, ens donava peix, era una manera de recordar l’abstinència de no menjar carn. Un divendres sí i l’altre també, bacallà, amb prebes torrats. Tirava dins l’oli, molt bullent, un manat de julivert que quedava fregit, enravenat i cruixent, era la decoració final.  Parlant de bacallà, deia que el meu proveïdor és mort. Era en Toni Bernat, ‘Reiet’, de Caimari, casat al Pla de Mallorca. En Toni, s’Olier, ja no es presenta a la paradeta que muntava un diumenge de cada dos a la cantonada davant Can Tronca i Cas Sabateró. Com si el ves, davantal posat, la seva furgoneta oberta per la part de darrera, amb les botes d’arengades i les coes de bacallà, algunes enormes, que obrava amb un tallant com d’impremta, també en duia d’esfilagarsat. A més d’oli de Caimari, en garrafes de cinc i deu litres, duia una mala fi d’envasos amb tota casta d’olives i envinagrats, tàperes i taperots. A l’hivern tothom el planyia, era aquell cap de cantó un dels més freds de tot el poble, però ell no perdia mai el bon humor, escometia la gent, sobretot les dones, per a les que tenia sempre una bona paraula. No fallava cap dimecres al mercat de Sineu, on tenia un lloc –on ja hi despatxava el seu pare, i ara ho farà el seu fill Joan- ben davant la peixateria. “Va morir tot just començar la Quaresma”, na Maria Morro m’ho fa a saber, a una calçotada a ca les dues Maries Antònies a Binissalem. Na Maria li dedicà una hermosa necrològica al dBalears, als seus Xiu-xius del mercat de Sineu. M’ho va contar el diumenge de davant. Aquest mateix dia un servidor berenava al cafè, i mirava el cantó de Can Rotget, en Toni no hi era i pensava: aquest diumenge no li deu tocar. No li tocava. Les madones de Sineu i Sant Joan, no se’n podien avenir: “Se n’ha anat amb els ulls bens plens” digué una, i era vera: plens i nets. El seu fill continuarà la tasca, però ja no ve els diumenges, com son pare. Hauré d’anar un dimecres a Sineu, a fer mercat i a comprar-li el bacallà per al divendres Sant.

 

A la foganya del cafè, en Toni ‘Vadellí’ se torra un “chuletón de ternera de Ávila” diu ell. “Saps quin foquet més bo”. El se mira amb enveja un homo, malaltís, en ‘Monolla’, blanc de cara, amb gaiato, fa ses passes primes, ja pareix més d’allà que d’aquí. Quan s’ha acabat el bistecot, en Toni agafa una palangana i hi talla a rodanxes dues taronges “vasintones”  i després, amb la botella de ron ‘amassona’, les rega fins que queden ben abeurades. I da-li. Quan ha acabat, recull el suc de la taronja i del rom dins un tassó i el se beu d’un glop, llarg i sostingut. Tot seguit encén un puro gruixat que fa un fum espès com el brou de faraona. Ell tot solet s’ho cuina i s’ho menja, mentre els altres parroquians van a la seva. Com si fos l’amo de la taverna, puny el foc, compon el caliu, hi tira una altra estella.

 

Sol beure de demés i és un personatge addicte a tots els cafès del poble. ‘Fa la volta’, que diuen. Avui era al tasser quan he entrat, just devora la porta i escometia tothom. Si qualcú se rebotava, molest, ell replicava: “Ei, Ei, Ei que jo som en Tomeu ‘Avellaneta’, nét de madò Maciana ‘Avellaneta’!”. Quan na Joana ‘Ribotera’ sortia, sa filla li recorda: “Mu mare pensau a dur peix!” I en Tomeu ja agafava el cap de fil: “Peix, peix fresc que bóta!” i amb ses mans a la boca se posa a fer el corn: “tuuuuuuu, tuuuuuu, tuuuuuu....” I ho feia bé, talment les peixateres d’un temps. Però no tot eren peixateres. Diu ell: “Vos ne recordau d’en Pepe. Sí, era un foraster que venia de s’Arenal amb peix baratel·lo i un corn que era més gros que ell”. “En va pegar de botons a ses dones de per aquí; quan veia que ja no en vendria pus, de peix, oferia un quilo de gerret a canvi d’un bon botó, i moltes dones s’aixecaven les faldes. Eren temps de fam. En va pegar molts...”, murmura i surt, de camí cap a un altre tasser on importunar el personal.  Pens en aquella dita atribuïda a Woody Allen: “En el món hi ha dues coses que fan olor de peix. I una és el peix”.

 

 

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

POSTALS DE PALMA MULTICULTURAL Climent Picornell

jcmllonja | 16 Abril, 2010 10:27

 

Postals de Palma multicultural

 

Climent Picornell

 

El Born ja té les hortènsies dins els seus macrocossiols, lleugerament de color rosa,  i els turistes de post-setmana santa: creueristes i estudiants.  Han arribat oronelles i falzies: ben enmig del passeig de Sagrera n’he trobat una de morta. Estesa enterra qui sap si un cotxe li ha pegat un cop. Esclatada del seu viatge migratori des del sud d’Àfrica, no ha trobat la teulada davall la qual vivia l’any passat o ha vist la Llonja plena d’operaris que la restauren –darrera l’Àngel d’en Sagrera, n’hi habitaven dues dotzenes de colles-, despistada ha anat fent tombs fins que l’han morta sense voler. L’he mirada amb deteniment, tenia el cor defora, un cor petitó, i una bassa de sang darrera el cap. Començ el meus passejos ciutadans, apressats, han de servir com exercici físic, però no puc estar d’escoltar i observar la gent. M’he fixat en la mirada perduda d’una al·lota que travessa el carrer, em fa comprendre que tanmateix estava fet d’ella, mai més tornaria a estimar com ho feu, o en  la mirada fixa d’aquell home, jove però gastat, malaltís, fitava lluny qui creia era el causant dels seus mals, que devien ser molts, i algú n’havia de tenir la culpa. Pensava, imaginant-me això de la gent que anava encontrant, que ben segur devien ser treballadors, normals, common people que diuen els anglesos.

 

Una mare consola a la seva nina petita que li diu bramant: “Mamà m’han dit xina!” Ho diu en un perfecte mallorquí, i plora pels seus ulls axinats, és xinesa, però les seves amiguetes per fer-la enfadar li han dit “xina”, i ella s’ho pren com un insult, ella és mallorquina, ella és una nina d’aquí, per molt que siguin els seus trets com els de les nines de Xangai. De Xangai, precisament, són alguns dels propietaris de les botigues que es van expandint pel centre de Palma, començaren per l’eixample, creixeren per la plaça de les Columnes i ara ja són a Jaume III i el barri del Raval de Mar, posant fites de la Palma multicultural, ben real i assentada.

 

Toca l’acordió un músic de carrer, entre el final del Born i l’inici del nou Capuccino a la plaça de les Tortugues. Un nin ja majoret, un pre-adolescent, i sa mare l’escolten, sona Che bella cosa…(Che bella cosa na jurnata 'e sole, n'aria serena doppo na tempesta!) El músic és romanès, els conec de per Ciutat, són un grup que toquen instruments diversos per separat,  la mare li demana al nin: “No t’agradaria tocar s’acordeón?” Resposta del nin, molt del segle XXI: “No. És un instrument de pobres”.  El Che bella cosa me du, quan pas per davant el que era El Centro de la Guitarra, -cau de música dels anys setanta, al carrer de Montenegro-, a una cançó que cantava sempre un al·lot llucmajorer, “No, no hi tornaré” ( el cor repetia; “No hi tornarééé…”), “a Llucmajor en somnis; no, no, no hi tornaré…”, la cantava amb la música del California dreamin’ de The Mamas & the Papas, símbols del California Sound hippiós, però amb lletra llucmajorera. Tenia bona veu, forta, timbrada i potent. No l’he tornat a veure pus mai més.

 

Dotze carters i carteres esperen per pujar a l’autobús, uniformats de groc i blau amb aquelles bosses amb rodes, estibades, plenes a caramull de cartes i certificats. Retur les passes per sentir la conversa, qui sap si d’alguna reivindicació sindical dels repartidors del correu oficial. Una, els deia a tots els altres: “Dan un pan buenísimo, tan bien torradito…” Continuu el meu peripatètic -més patètic que res, pel que es pot veure- caminar. Una agrupació de practicants de tai-txi, ben al mig de l’hort del Rei fan les seves ‘etxures’, com una demostració. No ho entenc massa. Si el tai-txi és com una pràctica personal de retrobament del cos, amb l’ambient… No entenc què fan. Proselitisme? Propaganda? Sectarisme? Ho mana el manual del practicant? En Cobo també els contempla. “Estoy jubilado, alegre pero un poco triste. Mi niña tuvo dos hijas, gemelas, monísimas, però el tío que estaba con ella, un argentino, a los cuatro meses la ha dejado colgada. Yo les arreglaba la casa que compré cerca de Atarazanas, les estoy dejando un palacio, una habitación de 80 metros sólo para ellas, con una claraboya que pueden ver el cielo y el sol”.

 

“La cita, a mitjan horabaixa, era davant l’hotel Victòria. Bon Jesús, quin barco!”  És en Marià, prenim un cafè al Bar Pesquer. “Tres pals de més de trenta metres, dotze tripulants, l’skipper tot sol deu cobrar més d’un milió de peles cada més, i la cuinera, que parlava bé espanyol, era llicenciada en Físiques per Stanford, volia conèixer món, mira tú. Uns quadres a l’oli amb clípers a tota vela fantàstics, meravellós. A la banyera de darrera hi havia uns sofàs on m’esperaven mitja dotzena de persones, quatre homes, ja d’edat, i dues dones, una d’elles molt més jove. La cosa va anar d’espipellar d’aquí i d’allà, història de Mallorca, els jueus, la cartografia antiga… Un marí de guerra s’interessà per les coses navals, Maó, l’almirall Farragut, els navegants medievals. El propietari era l’editor de totes les compilacions judicials que es feien a Amèrica, de Boston. Al vaixell hi havia aquelles figuretes fetes d’ossos de balena, parlàrem de l’illa de Nantucket, d’Herman Melville, de literatura i art d’Amèrica del nord i de Balears”.

 

El retorn a la ciutat, i la imatge del luxós vaixell, em provoquen malestar, i insomni. Emprenya no dormir. Penses i rodoles dins el llit, fins que t’aixeques. Comença després un calvari casolà i diminut. O major, depèn de l’estat d’ànim de l’insomne. Es sol resoldre tornant al llit o anant a cercar un bar. Els somnífers no van bé, els ansiolítics millor i els seus succedanis -TV, ordinador, llibres, passejar per casa o telefonar a deshores algú- no fan sinó agreujar-lo. Acab mirant per la finestra i des del balcó escolt, perfectament,  tres dones, negres, assegudes a un banc de la plaça. “Hijo de puta. Que le den pol culo! Tu crees que es normal que no me inviten al cumpleaños de mi hijo. Yo le parí a las 5,45 de la mañana, la hora que es. Y es mi hijo. Yo no soy puta, estoy en una casa de acogida. No tengo ningún hombre, yo no estoy a las órdenes de nadie”. Nogensmenys du els dits plens d'anells, no pareix una pobra; és alta, prima, negra-mulata, com una atleta de jocs olímpics, du xandall ajustat i de color cridaner, veu potentíssima i clara. “Yo le tuve a las 5,45 de la mañana, y sí, me lo quitaron... y lo dieron a una familia. En el cumpleaños estaba su padre y su venezolana, nueva. Que les den pol culo. Rubén, el niño, cuando sea mayor volverá conmigo, y le pedirá a su padre su parte, lo que le corresponde, porque es su hijo, aunque él diga que no. Sus abuelos le quieren, fue Bartolomé, su padre, quien me dió estos anillos, eran de su madre; los tenía empeñados en Cuba. Yo puta, anda ya! El es el que lo dice, porque le conviene, cabrón”. Se gira i els demana perdó, per cridar, però necessitava esplaiar-se amb les dues dones, una pareixia que dormia, l'altra feia veure que l'escoltava... “A las 5,45 de la mañana”, repetia.

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

PER PASQUA, FRIT DE FREIXURA Climent Picornell

jcmllonja | 08 Abril, 2010 20:50

 

Per Pasqua, frit de freixura

 

Climent Picornell

 

Tal dia com demà, Pasqua de Resurrecció, era costum menjar-se el frit de la freixura del me.“I encara ara, i encara ara...” es lamenta el meu etnòleg de capçalera. Després de sortir  de l’Ofici, el Matinal –que inclou la miniprocessó de l’Encontrada entre el Bon Jesús ressuscitat i la seva Mare, qui fa els tres botets-, era costum, deia, berenar a mig matí del frit de Pasqua. Més tard, es dinava de bullit dels ossos de la cuixa i les garreres. Ara, la gent que encara ho fa, no tan de matí, hi afegeix panades i robiols i ja es dóna per ben dinada.

 

“Per Nadal s’indiot i per Pasqua es xot”. És un dels rituals del costumari, ancorat, qui sap, dins l’obligació religiosa judaica de menjar-se l’anyell, sacrificat per marcar la façana i evitar que la còlera de Déu matàs els primogènits de les cases no senyades. És cert que els jueus per la seva Pasqua  -la Pésah-,  mengen xot, amb herbes amargues (cames roges, endívies i enciams) i  unes coquetes fines de pa sense llevat. També es consumien les vísceres de l’anyell, amb ceba, faves tendres i fonoll, un possible origen del frit mallorquí de freixura més primitiu. Els sefardites usen d’alguna manera les entranyes dels xots. També conserven la paraula “impanada”, una espècie d’entrepà amb sobres de l’animal, lligades amb ou, ceba frita, espècies i julivert. Amb els robiols (com ravioli o robiola) i els crespells (crispels, creppes o crespes, crespelli, krepis) -amb motlles amb la forma d’estrella de David- avalarien l’origen jueu de la gastronomia pasqual; crec que ho afirma amb més contundència que siguin fets amb pasta que no té llevat i per tant, no ha tovat.  A més d’això, hi ha evolucions semblants i confluents a tota la cuina mediterrània.

 

Confluència mediterrània que es ben evident amb la cuina del me -jueva, musulmana o cristiana- i la freixura, que demostra la generalització de l’anomenada “cuina de l’aprofitament”. Res es tuda, s’aprofita des del cap (amb els galtots, morro, orelles, llengua) fins als peus, amb totes les vísceres. De l’ús d’aquestes ens han quedat a la cuina de Mallorca alguns elements principals, modificats pel pas del temps, com és el frit de freixura. A l’Art de la Cuina del franciscà setcentista menorquí F. Roger hi ha una “brochette” de lleu, fetge i vèrtoles de moltó.

 

Menjar-se les entranyes, per tant, no és un costum únic dels mallorquins, per molt que li diguem “frit mallorquí”, ja que menjar-se el lleu, la melsa, el cor, els ronyons, les vèrtoles, el fetge, els budells o el birba, amb la sang –presa i fregida o enfornada- és també un costum que entrava dins tots els receptaris del no tudar i aprofitar-ho tot. Avui a molta de gent li fa oi, li repugna, i més d’un pic, després d’explicar a amics forans què era el que se menjaven, més d’un, educadament, ha deixat la forqueta damunt la taula.

 

El frit de freixura de mè ha anat evolucionant. Un temps hi ficaven també els budells –trunyellats no s’embullaven dins l’olla- i la butza, ben bullits, després els feien trossets, ara alguns d’aquests ingredients no hi són o han quedat relegats als tacons o callos. També hi havia sang en abundor que li conferia un color més negrenc.  Menjar-se la sang presa, cuallada, fregida amb all i julivert o feta al forn amb ceba és una recepta que apareix a molts països amb fórmules  flexibles, i no només la del xot sinó la de vedella, de porc, de pollastres, de les ànneres o dels conills, fins i tot hi havia un “frit de sang de tortuga” (de mar) a receptaris mallorquins antics. A ca nostra es menjava la sang frita en forma d’uns bunyols plans, a Eivissa –ara és el temps- la sang amb faves;  però també s’utilitzava, la sang, per mesclar amb altres carns i, molt especialment dins el frit, tallada a daus petitons. A les freixures ja poca gent les obra a ca seva. Les compren a les carnisseries, moltes són de porcelleta. S’ha de rentar amb sal i llimona i molta d’aigua, desferrar el greix, treure les restes de sang, pelar els ronyons i tallar-ho tot ben menudet i fer-ho degotar. Ara no s’hi posa tot, només el lleu -els pulmons, lleu vol dir lleuger- la melsa, el fetge... hi ha qui hi posa les vèrtoles -les lleteroles o lletons-.

 

Els ingredients vegetals són l’altre gran component. L’omnipresent patata i els prebes –abans no n’hi posaven, trob que no n’ha de dur- hi són després del descobriment d’Amèrica (com el pebre vermell a la sobrassada), però les altres verdures són el resultat d’una vertadera cuisine du marché: els grells amb la coa verda, els pèsols (xínxols, xítxeros o estiragassons) que aporten la dolçor, les favetes o els canonets de fava si són tendres, les carxofes que s’han de tallar a grells, la colflori no hi fa nosa... Primer es fregeixen, per separat, les patates, després la freixura -amb alls estofallats i fulles de llorer i prebe de cirereta- i finalment la verdura, i es mescla tot anant alerta a no rompre les patates. I, per acabar, a la darrera remenada, el fonoll tendre, ara que ha rebrotat, juntament amb la sang són ingredients indispensables del frit de Pasqua. Els perfums del frit són escollits: el llorer i el fonoll, tendre i perfumat. Sense fonoll no hi ha frit.

 

Hi ha més frits, com la freixura d’hortolà que és pastanaga frita (en un joc de paraules, com “peixos de la terra”, per anomenar els troncs de bledes i carxoferes bullits, arrebossats i fregits). El frit de matances, de porc, quina diferència de color i de gust amb el de freixura de mè! Du fetge, panxeta, alguna tallada de magre, patata i molt de prebe vermell  i poca cosa més. Per bé que ara es faci frit mallorquí amb la freixura del porc, abans aquesta anava als camallots i als botifarrons i els budells s’usaven per omplir de pasta de sobrassada. Hi ha invents recents, com el frit de marisc (la freixura es canvia per sèpia o calamar, musclos, gambes i un peix blanc que no es desfaci, com el rap)... i alguna altra deconstrucció moderna com el frit només de verduretes. Com veuen tot canvia, un temps hi havia fins i tot frit de rates, a Sa Pobla. Inoblidables les “butzetes de tord” amb el regust agre de l’olivó de l’ullastre i de la mata llentisclera.  Però el frit autèntic, el que anomenam ara frit mallorquí, era, abans, només el frit de la freixura de l’anyell pasqual.

 

Els de Felanitx sabien que per Pasqua, quan la banda de música tocava el seu “Pasdoble de la freixura”, era hora d’anar a ca seva a menjar-ne. Que, mirin per on, és una redundància; frit vol dir això, frit, fregit, i freixura vol dir el mateix (ve del llatí tardà “frixura”, de “frigere”) fritada; frit de freixura vol dir frit de cosa fregida. A Menorca li diuen a una cosa semblant “freixurat”  i a Eivissa “frita” de freixura. Guarda però el sentit d’entranya, visceral, quan deim: “va treure la freixura per la boca”, es que algú s’ha indignat en excés o s’ha esclatat de córrer o de fer feina. Demà, idò, ho rememorarem. Bon profit!

__________________________

IMATGE DE PEP TORRO

 

 

 

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

KUROSAWA, O EL CINEMA COM A SEDUCCIÓ I MOTIVACIÓ Climent Picornell

jcmllonja | 30 Març, 2010 21:49

 

 

Kurosawa, o el cinema com a seducció i motivació

 

Climent Picornell

 

Havia esmentat als meus alumnes  Dersu Uzala, la preciosa pel·lícula d’Akira Kurosawa i també Master and Commander (de llavors ençà no em puc treure la música de Boccherini del cap), per il·lustrar el tema de les expedicions geografico-científiques. I, casualment, l’endemà amb els meus veïnats del Puig de Sant Pere-Sa Llonja tornà a sortir Kurosawa. Amb motiu de la inauguració de la remodelació de la plaça de la porta del Santa Catalina –amb els pins, que els veïnats salvarem i sense el monument en homenatge als feixistes Jinetes de Alcalá-, deia que, en motiu d’això, havíem pensat en organitzar un cicle sobre Cinema i moviment veïnal. Aquí es torna a presentar Kurosawa amb la seva pel·lícula Viure. Juntament amb altres dues cintes, Miracle a Milà ( Vittorio de Sica, 1950), un clàssic del neorealisme Itàlia -troben petroli a un suburbi de xaboles de Milà- i  L’estratègia del Caragol ( Sergio Cabrera, 1993), un cas d’assetjament urbanístic a uns veïnats.

 

Akira Kurosawa (1910-1998) hagués fet cent anys aquesta setmana. Trobaran aquests dies reportatges parlant d’ell, “el Shakespeare pictòric” com el definí Steven Spielberg. Realitzà més de trenta pel·lícules durant cinquanta anys. Bàsicament en dues grans temàtiques; una sobre la tradició històrica japonesa i l’altra, l’anàlisi social contemporani del seu país. Viure (1952) connecta amb el neorealisme per la temàtica i el caràcter, falsament pessimista. L’actor Takashi Shimura encarna un personatge que, davant la notícia de la seva pròxima mort per càncer, decideix durant els dies que li queden, aprofitar el seu càrrec de funcionari del departament municipal d’atenció al ciutadà, per implicar-se realment, cosa que no havia fet. El film denuncia la irresponsabilitat de l’administració davant la crisi del Japó de la postguerra. Kurosawa és un dels grans cineastes del segle XX, mirin quina grandesa la del cinema, generador d’escenaris tan diversos, dels boscos de Sibèria a les misèries de la burocràcia urbana.

Perquè l’altra pel·lícula seva que he esmentat, Dersu Uzala (1975), ens situa a principis del segle XX, en una expedició topogràfica del govern rus a la zona de Usuri, a Sibèria, prop de les fronteres de Xina, mostrant els paisatges impressionants i intocats de la taigà. Comandada pel capità Arseniev es troben amb un nadiu de l’ètnia gold, Dersu, caçador, solitari, que els transmetrà un gran coneixement de la natura, dins la qual viu immers. Parla amb el foc, amb l’aigua, deixa menjar per als morts que l’hagin de menester, amb un cert toc de comunió animista. Va més enllà de la simple interpretació ecologista. Ens conta la gran compenetració que es va  afirmant entre el rus i l’indígena, solidari i generós. Basada en el relat de Vladimir Arseniev (1872-1930) és un vertader homenatge a Dersu Uzala que existí de veritat. Una pel·lícula tendra i emocionant, un cant al paisatge i a l’amistat.

 

Havia sortit més amunt Master and Commander ( P. Weir, 2003), que no és només una pel·lícula de vaixells (Tampoc Moby Dick és una novel·la només de balenes). El personatge interessant és el del cirurgià de bord, i científic pre-darwinista, amb les seves curolles biogeogràfiques per devers les illes Galápagos. A principis del segle XIX, Europa baix el domini de Napoleó, el comandant britànic Jack Aubrey  i la seva tripulació –amb el seu amic i cirurgià Stephen Maturin ( Paul Bettany)- a bord de la fragata Surprise van darrera el vaixell de guerra francès Acheron. Hi ha el que hi ha d’haver en aquestes pel·lícules, abordatges i tempestes, però hi ha més, sobretot per la figura del científic. La pel·lícula es basa en algunes de les vint novel·les de Patrick O’Brian, conegudes com la sèrie Aubrey-Maturin, aquest darrer –figuradament- fill d’irlandès i catalana, per això parla català.

 

El cinema ens ha de servir com auxiliar de l’explicació, motivador, per la seva força de seducció. Vull dir que a més del seu status artístic l’hem d’aprofitar com instrument didàctic. Els meus col·legues A. Gamir, C. M. Valdés o J. Costa ja n’han donat constància, el cinema pot ser una eina explicativa per a les ciències socials, la geografia, el paisatge o l’urbanisme, en una paraula, les pel·lícules conformen l’imaginari geogràfic col·lectiu i, aprofitant la seva vessant creativa i de producte de masses,  reprodueixen o imaginen el territori i la societat amb molta potència.

 

Basta pegar una ullada onsevulla per demostrar que universitats, departaments o associacions fan ús del cinema per a explicar millor el que pretenen, Le Monde de l’éducation ha duit una secció que es diu “Cinéclasse” i hi ha manuals a l’ús. Pos uns exemples. La temàtica urbana ha estat molt ressaltada ( hi ha un Cahiers du cinéma dedicat a “Les Ciutats al Cine”); perquè en vegin les derivacions, una assignatura d’història de l’Urbanisme analitza les ciutats imaginades i, per tant, mostren La vida de Truman, per a la ciutat perfecta, modelada a les urbanitzacions americanes; El màgic d’Oz, la ciutat fortalesa, fruit del somni d’un infant; Batman, la ciutat obscura, Gothan, imaginada, acrònica però significativa; Farenheit 451, la ciutat controlada i censurada. Hi faltaria Blade Runner, la ciutat contaminada, plujosa, bigarrada, multicultural, amb un toc de Xina, per evocar la ciutat del futur proper. 

 

Cinema i Paisatge, és un altre dels clàssics. Per al paisatge de pluviïsilva, la selva: Fitzcarraldo. La missió. La reina d’Àfrica. Aguirre o la còlera de Déu. Apocalipsis Now. La Sabana seca: Memòries d’Àfrica. Hatari. Els deserts: Lawrence d’Aràbia. Centaures del Desert. Les praderies i estepes: Horitzons de Grandesa. Ballant amb llops. Fargo. Els ponts  de Madison. Boscos temperats: Doctor Zhivago. Pelle, el Conqueridor. Tundra i Taigà. Dersu Uzala.  Zones polars: Els ullals del Diable. Nanuk l’esquimal. Bones eines per a mostrar els paisatges biogeogràfics mundials.

 

”Migracions i cinema”, tema que els cineastes han versionat de forma excel·lent i abundosa es un cicle que tenim pendent, amb el Col·legi de Geògrafs. Aprofitant el coneixements de l’amic Lluís Vidaña, expert en aquestes temàtiques de migracions  i integració dels nous-vinguts, anam llimant la llista. Començant per  Els raïms de la ira, 1940, de John Ford; Solcs,1951, de Juan Antonio Nieves Conde;  Rocco i els seus germans, 1960, de Luchino Visconti; Amèrica, Amèrica,1963,d’Elia Kazan... i acabant per Les cartes d’Alou, 1990, de Montxo Armendáriz; Avui comença tot, 1999, de Bertrand Tavernier; East is East,1999, de Daniel O’Donell; Pa i roses, 2000, de Ken Loach; Babel, 2006, de Alejandro González; 14 Quilòmetres, 2007, de Gerardo Olivares.

En fi, hi ha temes a voler. Sona Luigi Boccherini al You Tube, el Passacarrers de la Mussica notturna delle strade di Madrid, que interpreten el comadant i el cirurgià a bord del seu vaixell, a Master and Commander.

_______________

Un pic escrit el post he vist que a la Universitat de les illes Balears, hi fan un cicle sobre Kurosawa i un cicle sobre Cinema i Economia.

_______________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

 

 

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

LA IDENTITAT (...DELS FRANCESOS) Climent Picornell

jcmllonja | 17 Març, 2010 11:30

 

La identitat (...dels francesos)

 

Climent Picornell

 

“Qui perd els orígens, perd identitat” cantava Raimon ( perd identitat, no “la identitat”, matisava ell). En un moment en que si Catalunya pot dir que és una nació –que ho és- ho han de decidir, veurem quan, els jutges del Tribunal Constitucional espanyol, les qüestions identitàries (de les quals en som tan sensibles els qui, com nosaltres, estam sempre abocats a veure suplantada la nostra –“manu militari” en algunes ocasions-) són a la palestra, ara amb el cas francès.

 

Fa uns dies s’han presentat els resultats del ‘gran debat’ sobre la identitat dels francesos. Sembla una tautologia. Però el president Sarkozy, exponent de la dreta francesa, s’ho tragué de dins la gorra frígia; la francofonia i la grandeur de França es senten atacades, França, mare d’un imperi que la globalització i el seu vector immigratori han sotmès a tensió. A començaments de novembre el ministre d’Immigració i Identitat Nacional (tenen un ministeri que es diu això, aquí –per ara- es diu només ‘Trabajo e immigración’), l’exsocialista Éric Besson, llençà un debat general per decidir: “En què consisteix ser francès?” Debat que ha durat fins a principis de febrer. S’ha fet de diverses maneres, amb reunions coordinades per les Prefectures (on s’hi ha d’anar pels problemes amb la justícia o la policia) o intervenint a la plana web Gran débat sur l'identité nationale. Aquí n’hi ha de tots colors, des de “Ser francès és estimar la diferència, elogiar la tolerància i... no participar a debats com aquest”, “La identitat nacional està representada molt millor al Metro que no a l’Assemblea Nacional”, fins a “Ser francès és llegir i escriure la llengua francesa, cantar La Marsellesa...” ( que va ser xiulada al partit de futbol Tunísia-França, recorden també quan es va xiular l’himne espanyol?) , mesclades amb l’orgull, la nació més gran del món, la laïcicitat, etc. Un internauta, Asterix, opina sobre el que “no és” ser francès: “Les mesquites i els tam-tam, el Ramadan i els gri-gris, els minarets i els boubous, la bruixeria africana i la llengua àrab...” La consulta ha virat cap a un tema, el de la immigració. Ja al plantejament de la temàtica s’esmentava explícitament l’ús del burka en les dones musulmanes, hi ha vuit milions de musulmans a França, no es feia esment a la kipà jueva o als crucifixes, i sí, però, que s’esmentaven els ‘nostres’ vins, la ‘nostra’ arquitectura, la bandera o el gall com a símbols de la República.

 

Plantejat per Sarkozy en clau electoral per a les properes regionals -moltes són en mans de l’esquerra- pretén fer-se seu un debat que abans manejava la ultradreta. L’oposició socialista va dir que no hi participaria, únicament Ségolène Royal estava preocupada per aquesta apropiació partidista dels símbols de França. Malgrat tot, s’ha convertit en objecte de discussió mediàtica i ha debilitat l’esquerra, com sempre, no massa clara en aquesta qüestió. Ja abans de les municipals de 2008 la identitat nacional va ser objecte electoral, quan s’anunciaren la introducció en els programes escolars d’activitats sobre l’himne i la bandera. Jean-Marie Le Pen, líder de l’extrema dreta, fa temps que esgrimeix la immigració com amenaça per a la identitat nacional, ara la dreta ha provat d’apropiar-se’n, ja que mai ha acceptat l’aliança amb el Front Nacional, això sí, Sarkozy reclutà alguns ministres, i una ministra, provinents de la immigració.

He estat atent pensant que d’aquest debat en sortirien coses innovadores, anava errat. El que ha passat és que la concepció essencialista, la que defineix el ciutadà com individu tocat per la vessant ètnica o cultural, ha guanyat camí a desgrat de la més jacobina, la nació com un contracte entre ciutadans lliures i iguals, més en la tradició republicana nascuda de la Revolució de 1789, en la qual s’hi excloïen elements com ètnia o origen. Recordin que la França ultracentralista ja ‘noquejà’ les aspiracions de catalans, bretons o corsos.

 

Per a alguns és un debat mal plantejat, l’estat suplanta els actors de la vida pública diu Bernard-Henri Lévy, és un debat dirigit, tutelat i controlat; “és com si l’estat examinés a setanta milions de ciutadans infantilitzats comminats a entregar l’examen al Gran Examinador, el president Sarkozy, i a aquesta gran heretgia republicana: el ministeri de la Identitat Nacional i la Immigració”. I això amb les amenaces,  advertència dirigida sobretot als joves musulmans, de dividir amb bons i mals francesos i alerta amb les conseqüències. El primer ministre François Fillon va donar per acabada la primera part d’aquesta escenificació, fa un dies, anunciant una sèrie de mesures que van des de reforçar l’orgull de ser francès ( orgull, en francés és fierté, de ferotge), propiciar el cant de l’himne nacional, La Marsellesa –himne violent, tot s’ha de dir,  i poc integrador- un pic a l’any (com el combregar per Pasqua), reforçar l’autoritat dels mestres o que dins les classes s’hi pengin els drets de l’home (símbol de la República Francesa). La proposta d’acollida dels ‘nous francesos’ es vol fer en una cerimònia solemne, “es signarà baix l’aprovació d’una autoritat un contracte de deures i obligacions, entre els qual hi haurà el de respectar les lleis de la República i un determinat nivell de coneixement de l’idioma francès”. De tot això, diuen, en parlarà Sarkozy el mes d’abril... després de les eleccions.

 

El debat sobre la identitat ha escorat cap a un monotema, la immigració, tot aprofitant la indefinció, volguda i electoralista, dels polítics en el poder. Ha fet pública la xenofòbia present a la societat francesa –com a moltes altres-, el ministre admetia que dels missatges rebuts a la web prop d’un 7% eren de característiques com “França s’ha convertit en una colònia d’Àfrica”, “Cap francès ha demanat ésser invadit per estrangers”, “Ser francès no és treure profit dels susbsidis socials, no treballar i imposar una cultura discriminatòria”, fins i tot, el ministre es feia la pregunta de si l’Islam és compatible amb la República i la democràcia, “Jo pens que sí” respongué. Mentrestant alguns intel·lectuals, entre ells  Étienne Balibar i Tzvetan Todorov, demanen la supressió del  Ministeri de la Identitat Nacional i la Immigració i acusen de què el debat, mal plantejat i oportunista, posa en joc la democràcia; creuen que es va derivant de “la pàtria de ciutadans lliures, cap a la nació de valors obligatoris”, que les nacions són canviants i els relats de la seva identitat també, i tot el demés és fossilitzar-les.

 

Aquest tema, connectat amb la problemàtica immigratòria, s’aguditzarà més els propers anys a tota Europa. Tot amarat per la crisi galopant dels estats-nació contemporanis i la globalització ( libertè-égalité-fraternité substituïdes per la “rentabilité”?) que genera una pèrdua de senyes d’identitat col·lectives que aboquen a la pèrdua de referents estables. Nosaltres, com a gats escaldats, l’aigua teba hem de témer. De totes les maneres com deia la setmana passada Orham Pamuk, premi Nobel turc: “No hi ha una sola definició del fet de ser turc. De la mateixa manera que no hi ha una sola forma de ser espanyol... Per a mi, com escriptor, l’ànima d’un turc és la llengua”. Sempre la llengua. ‘La meva pàtria és la meva llengua’, digueren Borges i Günter Grass, per l’espanyol i l’alemany. Joan Maragall i Nadal Batle, pel català..

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

JARDINS D'ALTRI, AMB DONES SUÏCIDES I CRISIS Climent Picornell

jcmllonja | 15 Març, 2010 12:24

 

Jardins d’altri, amb dones, suïcides i crisis

 

Climent Picornell

 

Aquests jardins són les contrades on vaig a passejar, pellucar i espigolar, sempre darrera els altres. Vaig agafar el nom d’una obra de Bioy Casares (De Jardines Ajenos). El mateix Bioy escrigué Borges que és un immens sementer on arreplegar collites, comentaris i maledicències mil. Per exemple, parlant d’Eduardo Mallea, “Em fa enveja”, deia Borges, “tan encertat amb els títols de les seves obres, però és una vertadera llàstima que s’obstini en afegir-hi llibres al darrera”. Ni Borges, ni Bioy podien suportar els transcendentalisme: “En l’excessiva obscuritat hi viuen monstres de vanitosa amargor”. M’agrada aquest camí  que transita entre la intranscendència, la diletància i l’estupidesa.

 

La meva associació de veïnats, Puig de Sant Pere – Sa Llonja,  organitza cursets diversos; estic a punt de començar el de “Petites reparacions domèstiques”. Les gestores de l’associació han publicat a la revista un llistat, de perfum feminista, ara que ja sabem que les feministes no són “dones lletges, tortilleres pagades amb l’or de Moscou” com les va definir una autoritat franquista a qui, això de l’alliberament de la dona, li semblava cosa d’extraterrestres. Tornem als cursos per a homes, anunciats: - Cuinar i recollir la taula no provoca impotència ni tetraplegia (es fan pràctiques de laboratori); - Regalar flors no és dolent, encara que estiguis casat amb ella (amb gràfics explicatius); - Neix el paper higiènic al wàter? Com col·locar-lo (amb esquemes i muntatge audiovisual); - És possible pixar sense esquitxar tot l’excusat? (amb pràctiques de grups reduïts); - Curs de relaxació i autocontrol (Examen final: acompanyar la parella durant quatre hores a El Corte Inglés o a Carrefour, sense protestar); - Atròfia cerebral. (Un pic acabat el curs es recordarà de qui ha cridat per telèfon, dels encàrrecs, qui ve demà a sopar o quan fan els anys els fills.); - Aprendre a trobar les coses (començant a  cercar-les primer al seu lloc, abans de fer el ridícul cridant i removent-ho tot); - Vostè pot vèncer el zapping (no serem responsables de taquicàrdies o pèrdues de coneixement, els alumnes han d’aguantar un comandament 20 minuts sense canviar de canal); - Planxar. Explicació d’aquest procés misteriós pel qual, seguint un camí tortuós, les coses van de la rentadora als armaris (amb gràfics explicatius i professora personalitzada). Etc, etc...

 

Coses de dones? Cesare Pavese publicà Entre dones soles –amb un coneixement notable i sensible del tarannà femení- un any abans de suïcidar-se. Al relat, na Rosetta pren Veronal perquè el món li és de demés, però es frustra la seva acció. Pavese escrigué a la seva nota de suïcidi: “No em murmureu massa”. Vaig fer un Dry Martini a un bar prop d’on Pavese ens deixà, a Torí. Si escau el que digué Roland Barthes: “La vida no fa més que imitar el que diuen els llibres”, tot forçant la cita de Wilde “La vida imita l’art, més que l’art a la vida”. En fi, tampoc és el cas de suïcidar-se per les carències domèstiques. Però ja que en parlam, el poeta Jacques Rigault poc abans de disparar-se una bala al cor va posar un coixí entre el cos i la pistola, per “no haver de notar el fred de la mort abans d’hora”. O com José Mallorquí, el creador de El Coyote, que va deixar una noteta abans de pegar-se un tret: “No puc pus. Me mat. Dins el calaix de la taula hi ha un parell de xecs signats. Papà.”  I un poc més abaix, “Perdonau-me”. Conten que Emilio Salgari, fill de suïcida i pare de dos suïcides, quan ho feu, la nota que deixà era més agre, dirigida als seus editors: “A vosaltres que vos heu enriquit arrabassant-me la pell... només vos deman que pagueu les despeses del meu enterro”. Agaf aquestes apreciacions de l’article que escrigué Javier Pérez Andújar després de veure l’excel·lent documental Metrònom Ferrater, de la productora Bellveure, que emeteren pel Canal 33, i aquí no poguérem veure, el me va fer arribar el seu productor, Emili Manzano. Gabriel Ferrater es va suïcidar, record el dia, jo era estudiant a Barcelona.

 

Semblen maneres radicals de resoldre les crisis personals i econòmiques. Crec que fou Kierkegaard que tenia ben clar que “la vida només pot ser entesa mirant per enrera, però ha de ser viscuda mirant per envant”.  En aquest sentit: “A cada época  su adoquín?” Li demanen a Cohn-Bendit, líder dels estudiants del Maig del 68 a París (aquella revolta que no menà enlloc?): “Era maig. Feia bon temps, és cert. No coneixíem la Sida, ni la degradació climàtica, ni les adversitats de la globalització o de l’atur. Érem Prometeus. Tot pareixia possible. El futur ens pertanyia...” Com passa el temps! Cohn-Bendit: “Si la mar puja dos metres el món tendrà milions de nous refugiats, els refugiats climàtics”. Refugiats climàtics. Les crisis contemporànies generen conceptes nous. Warren Buffet –l’inversionista més ric del món—el 2003 ja va emprar, tot referint-se a productes com els fons lliures, que es transformaren en fems, l’apel·latiu “d’armes financeres de destrucció massiva”. Érem al començament de la guerra d’Iraq, lluny de la crisi actual.

 

Problemes, que ens duen a patir. Encara que no tant com anunciava Churchill a la 2ª guerra mundial: “No tenc res per oferir, més que sang, suor i llàgrimes”. Aquesta frase ha passat a ser churchilliana malgrat al seu discurs anava entre cometes, era manllevada? No sabem de qui; de Garibaldi tal vegada, que en té una de semblant? Sang, suor i llàgrimes actuaren com un beuratge purificador. Ara Paulo Coelho -ha venut 100 milions de llibres- ens amolla: “La crisis que vivim ens purificarà? No. La Borsa hauria d’haver caigut i caigut per trobar una altra sortida. És el meu costat jesuític: d’una bona purga ens surts purificat; així com hem quedat ara, tornarem a caure més prest o més tard”. No crec en absolut en la vena d’analista econòmic de Coelho però sí en la d’en Xavier Sala i Martin, el qual assimila polítics i economia quan tracten una crisi, com si fossin metges i pacients. Vegin: “Si a un malalt de càncer el metge li recepta només una aspirina, et moriràs de por. Però si diu: és un càncer i ho farem tot per curar-lo, tens possibilitats, et poses nerviós, però el creus”. El problema, diu Amanda Mars “és que l’especialitat de la medicina en la que millor es mouen els economistes és la forense: l’encerten a l’hora de dictaminar de què ha mort el malalt”. La recepta de l’escriptor José Donoso no ens serviria: “S’ha d’estalviar amb les coses que són necessàries, per a poder gastar en luxes”.

 

Parlant de dones i crisis, un amic, talaiant sempre les bregues de parella, preferia l’onanisme; era cult, però anava fort, i a fer-se palles li deia “Fer l’amor, in absentia”. Bon remei per evitar els sotracs personals, i els econòmics.

_______________________________

Imatge FLOWERS d'Andy WARHOL ( 1970)

 

 

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

CARTOGRAFIA DE LES ILLES BALEARS ( VALLSECA, 1439 - FOTOGRAFIES, 1956) Climent Picornell

jcmllonja | 09 Març, 2010 18:38

 

 

Cartografia de les illes Balears (Vallseca de 1439 / Fotografies de 1956)

 

Climent Picornell

 

Des dels temps de Ptolomeu fins ara, fa prop de 2000 anys que es fan mapes de les illes. No vull fer una classe de cartografia, sinó esmentar dues aportacions a aquesta sèrie històrica. Una, la publicació recent de l’estudi de Ramon Pujades sobre la carta nàutica de Gabriel de Vallseca  de 1439, que m’ha fet arribar l’Institut d’Estudis Catalans -la mà del mestre Vicenç M. Rosselló i Verger deu ser darrere aquesta tramesa-, i l’altra, la digitalització de les fotografies aèries que l’exèrcit dels Estats Units feu de les illes Balears l’any 1956, (*) es poden consultar al portal web de SITIBSA, organisme depenent de la Conselleria de  Medi Ambient i Mobilitat  del Govern de les illes Balears.

 

Fa 25 anys, Antoni Ginard, Joana Mª  Seguí i un servidor publicàrem 700 anys de cartografia de les illes Balears, il·lustrava una mostra de cartografia provinent de fons oficials i col·leccions privades. D’allà on ens aturàrem -érem a les palpentes de la informatització cartogràfica i Internet no es sabia què era- fins ara, han passat coses significatives. Des de l’exploració sistemàtica de la terra amb satèl·lits, la teledetecció, fins al desenvolupament d’una eina potent per a la construcció de mapes, digitals, els Sistemes d’Informació Geogràfica. Tot s’hauria de barrejar amb altres fites, com la decisió de l’Unió Europea de coordinar i fer públics els arxius geoterritorials, a través de normatives d’obligat compliment, o com l’accés a través dels ordinadors personals a cartografia d’alta resolució de forma quotidiana, amb l’estendard del Google Earth, exemple de com les fotografies i les imatges de satèl·lits, restringides abans, s’han començat a difondre; un “boom” d’acostament de la cartografia a la societat. Nogensmenys, la cartografia d’avantguarda que adquireix informació per centenars de canals amb sensors sofisticats i amb resolucions de 20 a 30 cm, renovada cada pocs minuts, és una eina de recerca i dels estats majors: cartografia, poder i geografia per a la guerra.

 

La fotografia aèria de les illes Balears, de 1956-57,  la coneixíem com el vol “dels americans”, fruit de la cooperació –en temps del franquisme i la guerra freda- entre l’exèrcit espanyol i el servei fotogràfic de l’exèrcit dels Estats Units; desenes d’ortofotografies, fetes en verticalitat, en blanc i negre, a una escala de 1:33.000 (aprox.) presenten un vertader estat de la qüestió de com eren les terres de Balears, abans de què passàs el que passà en aquest mig segle. Ja l’any 1858 se’n realitzaren des de globus aerostàtics, a París, fins que les aerofotografies es convertiren en una eina bàsica per fer cartografia. Els militars venien les de 1956 per a ús comercial i educatiu restringit, amb alguns llocs esborrats (quarters o polvorins, tapats amb una taca, que tanmateix després apareixien sense borrar a la fotografia de veïnat, les fotos es solapaven). Quan érem estudiants, observant parells de fotografies estereoscòpiques veiem el terreny amb relleu, tocàvem amb un dit en el cel de la innovació tècnica. Ara es poden consultar aquestes “passades” i fer la comparació amb les ortofotografies actuals, la qual cosa ens dóna una lliçó monumental de geografia preturística: veure com ha evolucionat el nostre territori, observar la perifèria de Palma l’any 1956, comparar la platja de Magaluf o l’arenal de Son Bou, ara i abans. La reconstrucció digital d’aquestes fotografies han duit com a resultat una imatge continua del territori illenc, una excel·lent eina per analitzar les dinàmiques de creixement de les àrees urbanes i l’evolució del nostre paisatge. Aquest fet em du a reflexionar sobre la repercussió de les directives europees, en aquest cas la INSPIRE (2007/2/CE), sobre la infrastructura espacial i territorial, en el sentit d’haver de compartir dades cartogràfiques i “no restringir-les indegudament per a la seva utilització generalitzada”, s’ha de garantir el dret dels ciutadans a accedir a la informació georeferenciada. Això allunya, en part, la cartografia d’aquella cosa secreta i en poder de l’estat. En desenvolupament de l’INSPIRE europeu, el govern creà l’IDEIB ( Infrastructura de dades espacials de les illes Balears).

 

He fet referència a l’obra de Ramon Pujades i Bataller: La carta de Gabriel de Vallseca de 1439 ( Lumen Artis, 2009), tot continuant la feina que havia enllestit amb una altra publicació ( Les cartes portolanes, 2007). Les cartes nàutiques medievals, sobretot les primeres, significaren un avançament científic i tècnic innegable. Foren, juntament amb la brúixola, els equivalents als GPS moderns i als mapes digitals actuals, per això deman una mica d’empatia, i de simpatia, cap als cartògrafs medievals. La tasca de Pujades, és ingent, i ho demostra amb el llibre sobre la carta nàutica de 1439, que va d’Escandinàvia a la mar Bàltica, Irlanda, les Açores (una novetat), fins a la mar Roja, el golf  Pèrsic i el Turquestan. La comprà el cardenal Despuig, ara dipositada al Museu Marítim de Barcelona. Gabriel de Vallseca fou “mestre de cartes de navegar”, cristià novell, segons Pujades continuà practicant el judaisme en secret. Del seu taller en podia sortir una carta de navegar cada setmana, a dues lliures i mitja la peça. El llibre és d’una gran precisió tècnica, molt ben redactat, un document per obsequiar. Les cartes portolanes, fetes sobre pergamí, creuades per una densa xarxa de rumbs que servien per arribar als ports, retolats amb el seu nom, amb una escala rudimentària, s’iniciaren probablement al nord d’Itàlia a finals del XIII. Pujades fa referència a unes 300 obres d’abans de 1500, amb dades originals sobre aquests “primers mapes autèntics”. Ens han arribat les que es feien per decorar, no les utilitzades dins les naus. Tenim constància fefaent de la primera feta a Mallorca per Angelino Dulceti l’any 1339. Eren, les fetes a Mallorca, eines d’avantguarda dins la història de la ciència? Pujades és taxatiu: no. I en la disjuntiva de si els cartògrafs mallorquins foren més científics o copiadors de patrons sistematitzats, respon que foren més que res, pintors de mapes. Si de cas recalcar la gosadia del mapamundi de 1375 de Cresques Abraham o alguns elements originals de Vallseca, sense arribar a la innovació del genovès Francesco Beccari.

 

2000 anys de cartografia de Balears es poden resseguir ja amb les imatges que hi ha a Internet, de quasi totes les peces bàsiques. Des de l’atlas de Mercator (a la British Library amb “Turning the pages”, es poden girar les pàgines...), fins als fons cartogràfics digitalitzats de biblioteques diverses o de l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Es poden veure amb detall les Balears ingènues a la Tabula Peutingeriana –una còpia, “remasteritzada”, d’un itinerarium pictum del temps dels romans- fins als treballs d’alguns internautes, a Balearweb, Alta Mar posa a la disposició de tothom un bon gruix de mapes, de Palma sobretot, o, a UIB digital els parcel·laris de Capdepera i Manacor de Pere d’Alcàntara Penya.

 

La cartografia, abans en mans exclusives de l’estat, exèrcits i ministeris de recaptació de tributs –cadastres de rústica i urbana- és ara més a l’abast de tothom i guaita per la finestra internetiana. Encara que ens arribin les sobres d’un material que és fa obsolet ràpidament, ens meravellam: tenim la figura i la representació dels món dins el nostre ordinador.

________________________________________________

(*) Un pic obert l'enllaç, heu de marcar Orto IB 1956, i es farà una malla sobre la imatge de les illes; si vos anau aproximant amb el  + , o fent un doble clic sobre les illes, en arribar a l'escala 1:50.000 ja apareixen les fotografies de 1956. Amb successius dobles-clics podreu aproximar-vos fins a l'escala 1:1000.

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (3) | Retroenllaços (0)

«Anterior   1 2 3 ... 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 ... 76 77 78  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb