Climent Picornell

Normal 0 21

Lectures de cap d’any: entre somnis i xafarderies.

Climent Picornell

Abans llegia més. Arreu, arreu i quasi obsessivament. Ara no. Però en arribar aquestes festes, prop del foc, se'm desperta la ‘llegiguera’ i mir d'esclovellar el caramull inacabable de coses pendents. El primer, El Palau dels somnis d' Ismaíl Kadaré (1936) nascut a Albània, un relat metafòric que retrata els foscos mecanismes dels poders comunistes, extensius a tots els totalitarismes. A través d'un suposat ministeri es recullen i interpreten tots els somnis de tots els súbdits de l'estat, que els observa i cataloga per si hi veu rastres de maniobres contra ell, una agra denúncia contra el burocratisme i el despotisme -en clau kafkiana- pels intents de controlar les consciències dels seus súbdits. Amb bona tensió literària i ben escrit, amb una llengua molt minoritària, que no ha estat obstacle per a la seva connexió universal. Prest ens imposaran una taxa per somniar. Fou Hilari de Cara qui em recomanà el llibre de Kadaré.

La segona lectura era per tenir tema amb en Jaume Sureda, obsessionat amb la lectura de biografies, en devora a desenes. És de Josep Maria Castellet: Seductors, il·lustrats i visionaris (Sis personatges en temps adversos). Telefon a Biel Mesquida per comentar-li i  li record que fou ell qui em comunicà, al passeig de Gràcia, que Gabriel Ferrater s'havia suïcidat: "En Castellet ha tornat a fer diana amb una prosa que conjuga la narració en primera persona, el conte, el reportatge d'investigació, el document i, en molts moments, la novel·la d'intriga i suspens. No és un enfilall d’anècdotes, de cap manera!” em diu Mesquida. És una obra d'apunts memorialístics subjecta a unes coordenades, delimitades pels personatges i per l'època, anys seixanta bàsicament. Per als qui, com un servidor, en vam conèixer alguns, ben presents a la vida cultural del nostre país, és un tast molt interessant. És la vessant més xafardera -i il·lustrada al mateix temps- però no per això menys significativa del Castellet evocador, ja saben allò de l’anècdota i la categoria... 

De Manuel Sacristán (1925-1985), professor, pensador marxista i escriptor, retrata l’època de la seva coneixença i les cartes que li enviava al sanatori antituberculós, l'impressió de determinades lectures -Temor i tremolor de Kierkegaard- o la fama de falangista enragé de Sacristán -Jefe de Centuria de la OJE- després afiliat al Partit Comunista, un seductor, en les seves relacions i en la seva tasca professoral posterior. De Carlos Barral (1928-1989) , editor i escriptor en castellà, hi fixa el primer encontre a la casa de Barral a Calafell, el nous projectes editorials a Seix i Barral, amb Joan Petit i la gent que va tractar formant part del comitè de lectura, entre ells Gabriel Ferrater o Antoni Vilanova ( vaig assistir a les classes dels dos a la Universitat de Barcelona...). Saboroses les interioritats del Col·loqui Internacional de Novel·la de Formentor ( amb Ítalo Calvino o A. Robbe-Grillet), la trobada de l'Unió Internacional d'Editors o la instauració del 1r. premi Biblioteca Breve de Novel·la concedit a Mario Vargas Llosa, l'arrancada del que després es coneixerà com el “boom llatinoamericà”. Alfons Comín (1932-1980), enginyer i polític, cristià pel socialisme, comença la relació en una trobada promoguda per la revista El Ciervo, amb Llorenç Gomis que feia d'aglutinador d'un grup de joves catòlics inconformistes; les lectures d' Emmanuel Mounier i Jean-Paul Sartre, l’atmosfera d’Edicions 62, el càncer de  Comín l'any 1973 i la seva obra Fe a la terra, la direcció de "Taula de Canvi" o les discussions sobre el cristianisme de Pier Paolo Pasolini. La part dedicada a Joan Fuster (1922-1992) -servidor era al cementeri de Sueca quan l'enterraren- escriptor i maître à penser, és particularment brillant, com s'escau al personatge; l'any 1959 al Col·loqui Internacional de Poesia de Formentor, explicant la baralla entre Carles Riba i Robert Graves, per mor d'un atac desmesurat de Graves a Virgili, que Riba no consentí. La trobada a Gandia per als Premis Ausiàs March de Poesia -que guanyaren Vacances Pagades de Pere Quart i  Claridad de José A. Goytisolo- fa honor al subtítol ( "una conversa i quatre xafarderies"). Allà s'hi troben entre altres Salvador Espriu i Dámaso Alonso, aquest explicant que usa taps per dormir, marca catalana "Noisén" -de "no hi sent"-,  viatja amb un "negrario", que resulta ser un drap negre per poder dormir ben a les fosques, Espriu s’interessa molt, però molt, per com el penja a les habitacions dels hotels; Dámaso Alonso es mata una mosca a la seva calba i Espriu impressionat s'aixeca i marxa, mentre es creuen les mirades de Fuster i Castellet ( "Tu ets un snob urbanita, a mi  no m'emprenyeu que soc de poble”, li diu Fuster).

El capítol dedicat a l'escriptor Terenci Moix (1942-2003) clou el llibre, deix Ferrater per més envant. Retrata molt bé un viatge a Egipte fet amb Moix amb l'únic objectiu de Terenci de demostrar que ell ja hi havia estat, cosa que es dubtava; nogensmenys el co-protagonista és Enrique Líster, que arribà a general soviètic ( en la seva boca: "La FAI era la quinta columna del franquismo"); li esmenta, Líster, un poema d' Antonio Machado dedicat a ell (“ ...si mi pluma valiera tu pistola / de capitán, contento moriría..."); algun merder eròtic de Moix devers Roma, amb tot, però, cataloga el rigor en la seva feina d'escriptor. El llibre acaba amb les peripècies de Castellet per l'estat d'excepció de l'any 1969 i el final de tot són uns versos de Ferrater: "...no teníem records. Érem el record que tenim ara...". Els apunts que dedica a Gabriel Ferrater (1922-1972) són molt sentits, els fa començar amb una conversa de quan Castellet confegia el llibre Poesia catalana del segle XX  -principis dels anys seixanta-, quan Ferrater feia de lector editorial a Hamburg, el retrata com un fora de sèrie, per la seva gran capacitat de llegir, assimilar, predicar... i beure ginebra. Són els anys dels Premis Internacionals de Literatura, trobades amb gent del nivell de Henry Miller o Hans M. Enzensberger. Ferrater defensa la candidatura de J.V. Foix, i en un altra ocasió manipula perquè li donin el premi al polonès W. Gombrowicz. Les gateres i les indecisions de Gabriel Ferrater no deixen gens de banda l'admiració que li té Castellet. En un moment diu: "Ell tornava a estar sol: la Jill l'havia deixat feia un temps". Ferrater i les dones. Recuper d'un prestatge el seu llibre compilatori Les dones i les dies, un poema anònim l'encapçala: When more is said than must, / Then better left unsaid and done...  (Hi trob, dins, manuscrita, una traducció aproximada: “Quan es parla més del que toca, / aleshores és millor no dir ni fer res més./ Les teves enginyoses cançons d'amor, / el rigor de la teva  xerrameca luxuriosa,  / s'ha convertit en un decepcionant i presumptuós joc de paraules"). Aquest poema és atribuït a Jill Jarrell la seva ex-esposa, l’adjunt a l'apunt memorable de Josep Maria Castellet.

El següent llibre del caramull és de Daniel Kehlmann, Fama (Una novel·la en nou històries). Diu la propaganda: “... al voltant de les conseqüències que pot comportar en la vida quotidiana l’aparició sobtada d’una nova tecnologia aparentment inofensiva: un telèfon mòbil”. Ala idò...

________________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

Alar i cofar i altres apunts de per la vila

Climent Picornell

Una bufada de vent, sobtada, sembla que escampi confeti de fulles marronoses i groguenques, sobretot dels magraners i melicotoners del corral. Si no fos per això i perquè el dia s’ha acurçat molt, hom no sabria que som a la tardor i a dues passes de Nadal. Tan bon temps fa que les parres han rebrotat dèbilment. “Això, si s’espenya més necessitarà... alar i cofar” me diu madò Margalida Mala. “Alar i cofar?” “A un capell amb l’ala rompuda, l’havien d’alar, i si hi tenia la cofa, cofar. Si l’havien d’alar i cofar, és que estava molt barrinat. Valia més comprar-ne un de nou”. Donarem la culpa al canvi climàtic o a la meva percepció esbiaixada de folklòric ploramiques.

Pas per davant ca l’amo en Toni Peremates,  l’any passat encara em recordava: “En el meu temps ningú comprava carro si abans no havia fet sa portassa, i ara, mira, tothom compra cotxos i les fa dormir a n’es carrer!” Passeig per davant pisos inacabats de constructores que han fet fallida. La crisi no perdonà als promotors que s’hi posaren tard, pensant fer l’agost com altres. Algun ha ofert el solar –amb projecte aprovat- a la meitat de preu de quan el va comprar. Uns grafitters han decorat les façanes sense eixalbar: “Hijos de puta, ladrones...”. Tanmateix no s’ho acaben de creure que per sortir de la crisi s’han de pensar alternatives a la construcció. Més formació i més innovació, prediquen els gurús ciutadans. Saps que és de bo de dir i mal de pair pels empresaris malavesats i pels polítics porucs, o superats pels aturats i el desbordament dels serveis socials.

Al cap de cantó de davall el campanar me top amb el meu conco Tomeu, 87 anys. “Tu? Jo sí que en tenc de coses per escriure un llibre. Escolta. Ton pare, quan érem nins, agafà una peça de 10 i dins una ‘pella’ la va estanyar, i pareixia una pesseta. Per ses festes me diu: ‘ves a comprar 10 cèntims de torró a n’en Pep dets Ulls’ –un torroner que sempre se posava allà davant- hi vaig i me’n torna 90. Ton pare me diu: ‘són per tu’. Bono, quina alegria! El teu padrí, munpare, no sé com ha va saber, quasi el mata de sa pallissa, mumare li va haver de dir: ‘atura’t que el deixaràs baldat!”. Li mir les orelles enormes i majestuoses, doblegades cada pic més per envant, i sobretot els ulls, tan iguals que em sembla mirar mon pare, exactes, en el color, en l’expressió, fa deu anys que és mort i m’ha semblat reviure’l tot el temps que he xerrat amb ell, tant, que m’he escarrufat.

Entr dins el cafè i m’assec amb en Biel Rotanet. “Escolta’m bé, no he comprat mai una rentadora, no sé què és una hipoteca i no he escatat mai peix”. Una abrupta exègesi vital del meu amic pagès, “i a més, m’agraden es cocarrois amb moltes panses, tant, que mumare me’n fa, només amb panses”. “Aquests putes americans no descansen, i per paga si no estaven satisfets amb tirar es preus de s’ametla per avall, ara han envaït es mercat amb una casta que se pela amb sos dits, ...com es cacauets, i a sa gent li agrada esclovellar, són com ses ametles mollars nostres però més blanes, i torrades amb sa closca són bones, i per més desgràcia una nova malaltia mos liquida ets ametlers”. En Jaume de Sa Cooperativa entra en la conversa per explicar-nos el seu mal trull amb el celler i la vinya. “Idò jo” diu en Francesc “he sembrat seixanta oliveres....”,  “...sí, però voltros sou ciutadanetxos”, escaïna en Biel, “i teniu paga d’estat, saps que hi podeu anar de tranquils a perdre euros amb vinyes velles, i tu a embenar oliveres”. “Embenar?” “Idò, o no les has vistes? Els hi posen una bufanda al tronc, amerada no sé de què... saps que són de senyores ses oliveres!”. “Ecològiques”, respon na Maitetxu. “Bé, això”.

Surt, i davant ca se mestra Teixidora veig n’Antònia Magrella. Li don el condol per sa mare. “Tenia demència senil, però sempre me va conèixer. Encara que no em digués el nom sabia que em coneixia. Quan se va morir es meu homo, li vaig dir: ‘En Guiem és mort’. Me mirà fit a fit a sa cara i m’enflocà: ‘Ara ja saps què et toca. Has d’anar amb s’esquena ben dreta’. Aquestes dones mallorquines tenien es seu sistema de valors, un sentit molt elevat de sa dignitat, no pel què dirien els altres sinó per no fer xerrar de demés, era sa seva forma d’autoafirmació”.

Tot sol dins la casa, vaig a les estances on s’acaramullen llibres i paperassa: carpeta del viatge a Alger, fotos dels meus cinquanta anys, arxiu de mapes antics, dels nins quan eren petits... D’aquí hi surten dibuixos de quan el “japonisme” imperava -a través de TV3 sobretot-: Dragon Ball, Doraemon, Oliver i Benji, Vickie el Viking, Marco, l’Abella Maya, Mazinger Z i els seus “punys fora!”. Ho torn a deixar en el mateix ordre. “Hi sou?” És na Maria de cas Saboner que em regala un plat de llengües buïnes –picornells peluts- , ‘senyorites’, cames-seques, peus de rata i un parell d’esclata-sangs petits. Ha tengut el grip A i està fluixa, però el pinar l’estira. “Quan hi vaig torn nova, m’adoba, me compon, s’altre dia m’havia preparada per anar fins a sa punta de ca n’Aiet i, només entrar dins es pinar d’en Simona –pareixia que els havien col·locadets aposta- un estol de més de vint-i-cinc esclata-sangs... Com que ara me fan dur sempre es mòbil, crit en Xisco: ‘vine amb dues bosses’. Sortir i anar a cercar m’anima”.

Veig arribar l’estrangera de davant -sembla que és holandesa- i compareixen tots els moixos del turó, massa ell saben que el primer que fa és treure safates amb pinso: algun dia n’hi mengen una vintena. Els moixos urbans solen ser republicans, els del poble no mostren mai el carnet. És una dona rossa, ben arreglada, un xic misteriosa... Em deman quina deu ser la seva història, lluny de ca seva. Purga l’abandó del seu amant? La mort sobtada d’algú que estimava? O, més prosaic, fa feina a una companyia d’aviació o una agència de viatges? En Joanet petit sempre li diu “Verigut!”, perquè ell sap que “verigut vol dir pa eixut i verigüel vol dir Miquel i que tot lo demés és com noltros”.

Ignor si els nostres pobles també han de menester alar i cofar -com deia madò Margalida Mala- o formació i innovació. Això darrer queda més fi. Més “panessillo”.

_______________________________________

IMATGE: EN MIQUEL "AVELLANA" DE SINEU (PLA DE MALLORCA). PINTURA DE XISCO FUENTES

Amorrats al teclat amb Llorenç Valverde

Climent Picornell

1.-La setmana passada presentàrem, Pere Estelrich i un servidor, el darrer llibre de Llorenç Valverde: Amorrats al teclat ( El Gall Editor). A l’anterior, La seducció de les noves tecnologies, Llorenç Capellà, al pròleg, el descrivia així: “A jutjar pel seu aspecte físic, Valverde ens recorda que hi va haver un Maig del 68. Vesteix de manera informal. De manera que en posar-se l’americana sembla que la peça, en lloc de tela, és de fusta...” No ha canviat massa. Un article sobre la mort de son pare ens impressionà a tots els que l’apreciàvem. Per tant, no només de noves tecnologies van els seus llibres, d’això i més. Amorrats al teclat és la continuació de la seva tasca d’articulista i divulgador de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació). Hi ha posat tag clouds, niguls d’etiquetes, i paraules clau que identifiquen les temàtiques. Manuel Castells (un vertader luxe de prologuista) hi diu: “És l’observació del procés de formació d’un nou entorn de comunicació que afecta totes les facetes de les nostres vides”. Títol del pròleg: Cròniques identitàries de la nova cultura digital.

2.- Són articles del Diari de Balears. L’article de cada setmana, el neguit de trobar el tema i haver-lo d’escriure, aquí o onsevulla;  quants no estan escrits a l’altre cap de món? També n’hi ha enviats des de Felanitx, de Porto-Colom més exactament,  faltaria més! Vaig deixar el tema de la “felanitxeralitat” a Pere Estelrich. Deia, que hi ha articles escrits on l’han menat les seves tasques actuals de vicerector de la UOC -un exili daurat i privilegiat-, després de fer de catedràtic de la Politècnica i de la UIB, on va aspirar a rector. Record el seu web, lvalverde.net, “net” ( no hi havia joc brut), més avall parlarem del “punt cat”. La tasca de molts anys li ha donat ofici d’escriptor. Domina bé el llenguatge, a més d’entendre’s del que escriu, avui que tertúlies i debats són poblades per experts en tot, i per tant, en res.

3.- Els temes prioritaris són les TIC i el ciberespai, tractats des del punt de vista tècnic, però també ideològic, on és particularment brillant en Llorenç. Conserven la frescor i una actualitat remarcables en un món tan trepidant i canviant, malgrat la boutade de l’ús Pronòstic de Mestre Pere Esperança, felanitxer del segle XVII,  amb els càlculs del seu calendari perpetu. El llibre funciona com un “Parenòstic de la modernitat” (M. Castells: “el professor Valverde explica el que hi ha i el que hi haurà, el que és possible i el que és desitjable”). Efectivament, cal tenir sentit de l’anticipació en aquest món de noves tecnologies. Quan Valverde, a la UIB, era un dels executors de la implantació de la informàtica, en temps de Nadal Batle, ho va demostrar. Anys més tard proposà Vinton Cerf, un dels pares putatius d’Internet, com Honoris Causa, s’ha de dir que s’hi oposà un grup diguent que Internet era un engendre militarista nord-americà... El que deia, sentit de l’anticipació.

4.- De quina part es posa Valverde? Hi llegiran coses sobre els blogs, Facebook, els tablet PC, la traducció automàtica, Apple, IBM, Linus Torvalds i el Linux, el PowerPoint... però sabran sempre qui són els bons i qui no tant. Els bons? Els hackers bons (els mestres d’aixa informàtics), el programari lliure, Wikipedia... Els no tan bons? Windows i Microsoft o la SGAE... i tota aquesta gent que cobra per si de cas gosam descarregar algun arxiu. Com al film Minority Report d’Spielberg en que detenen els criminals anticipadament, abans de cometre el delicte. Això fa plantejar a Valverde quin ha de ser el nou debat sobre els drets d’autor. Per cert, el llibre té Copyright... i Copyleft, al manco els continguts, amb la llicència de Creative Commons.

5.- Internet com a contrapoder. Servidor es va fer blogaire quan això feia modern, perquè volia ser com en Valverde. Ara ell té un poc abandonat el blog i avisa a través de Facebook. Junts, recordam que tenim email fa més de vint anys i que en aquelles pantalles fluorescents hi miràvem el Mosaic, l’antecessor de Netscape, de Yahoo, de l’Explorer, i ens pensàvem haver tocat amb un dit en el cel. Com han canviat les coses! L’explosió dels blogs, Twitter, la Google generation... Sobre això hi trobaran una reflexió ponderada mostrant el punt de vista d’Internet com a contrapoder, com una xarxa aliada dels individus, dels grups petits, de les nacions minoritzades. D’una nova concepció i gestió d’alguns drets, del dret a la intimitat, també.

6.- Una paràbola del bon ús de les TIC. El llibre es converteix en un manual fàcil d’entendre, és la difícil tasca de divulgador, de “pedagog” li diuen. Conta, seguint Plató, que un mandatari prohibí l’escriptura quan s’inventà, perquè escrivint pensava que s’abandonaria una habilitat fonamental: la gent no exerciria ja la memòria. Envesteix contra la metàfora reaccionària de que les noves tecnologies paralitzaran altres fonts de creativitat. Ara que s’escriu més què mai, gràcies al sms, i als emails: paradoxes de la xarxa. Aquests sambenets acaben al pou negre de què ‘abans tot era millor’. Res de massa  tenebrós ha passat. Valverde ho repassa, des de molts caires, un d’ells la història de la informàtica, amb efemèrides constants: 60 anys del primer ordinador, 30 anys del primer PC, 20 anys d’emoticones, etc. amb al·lusions a la història de la Matemàtica, d’on prové.

7.- Tornem als bons i als no tan bons...i al país i la llengua. Els pro-am, “Professionals- Amateurs”, connectats en xarxa com a paradigma: els qui fan el programari lliure, contrapoder de les grans corporacions –Microsoft, molt especialment-, democratitzant la innovació. Valverde ha estat sempre un home de país i se coneix bé en els seus articles, observa la ‘teranyina mundial’ en aquest sentit i afirma que ara el nostre país es pot expressar millor i més lliurement. Repassa l’intent d’eliminar la c trencada (ç) dels teclats, fins als primers cercadors. Un dia va rebre un correu: “Sentimos no poder dar de alta su web porque no está en español”. Fins al naixement del  “punt.cat”. Valverde recorr aquest camí i hi pren part molt activa. En el fons és una lluita contra la coacció dels estats –també en el ciberespai, un espai senses fronteres, al manco aparents-, la seva capacitat de repressió ja no és la mateixa. No val fer-nos por en excés.

8.- Amorrats al teclat és una lectura del món de la comunicació,(excusin que pensi en Amorrada al piló el llibre eròtic de Maria Jaen) de l’atracció inevitable de l’ordinador, passada pel sedàs intel·ligent, i nostre, de Llorenç Valverde. De la vida de cada dia, les seves manies, la gent que estima i la que no... D’un dels seus autors preferits –Neil Postman (Divertir-nos fins a morir),  Martin Page (Com em vaig convertir en un estúpid)... - H. L. Mencken, tria la cita que encapçala el llibre: “Les persones no esdevenen civilitzades en proporció a la seva voluntat de creure, sinó a la seva capacitat de dubtar”. Tota una declaració d’intencions.

_______________________

(*) LA IMATGE ÉS DE GUILLEM MUDOY

(**) EL VIDEO PENJAT A YOU TUBE ÉS DE "XANGO" MUNTANER

Jardins d’altri, pels batiports del lèxic

Climent Picornell

Vaig començar a escriure els Jardins d’altri, a imatge del que feia –amb molta més classe i gràcia que un servidor- l’escriptor argentí Adolfo Bioy Casares. Recuper l’esperit més genuí del seu llibre De jardines ajenos , tan aficionat a recollir declaracions, anuncis i cartelleria diversa ( per exemple: a l’entrada de Puebla –Méxic- una pancarta grossa proclama: “No somos como dicen”). Per això, aprofit que en Joan Guasp em fa arribar un recull d’avisos d’aquests que es pengen als batiports de les esglésies i en faig una triadella: “El pròxim dijous, a les cinc, es reuneix el grup de mares: aquelles dones que desitgin formar-ne part, vagin a veure el rector al seu despatx”. “El grup que treballa l’autoestima i la recuperació de la confiança es reuneix els dimecres a les set. Per favor, entrau per la porta de darrera”. “Al grup de dones de la parròquia: Pensau que el pròxim diumenge hi ha el mercadet per a beneficència. És una ocasió magnífica per a alliberar-vos de les coses inútils que fan nosa a ca vostra. Duis també els vostres marits!”. “El torneig de bàsket de les parròquies s’acaba amb el partit de diumenge: Veniu a animar els nostres, hem de derrotar a Crist Rei!”. “El preu del curset sobre ‘Oració i dejuni’ inclou les menjades”. “Avís: El dia de Pasqua el rector encendrà la seva espelma del ciri pasqual. Els diaques encendran la seva de la del rector i després encendran, un per un, tots el feligresos de la primera fila i així successivament fins que s’encendrà tota l’església”. “El pròxim divendres hi ha el tradicional sopar de mongetes. A continuació seguirà el tradicional concert”.

Les coses que ens fan gràcia, mescles d’equívocs, escatologia, mofa, sexe, sàtira contra el poder, embarbussaments... Dins d’aquestes sempre ens apareix el lèxic com una eina quan es canvia la imprecisió per l’engany, pel doble sentit i finalment per la connexió amb l’inconscient ( Freud dixit: L’acudit i la seva relació amb l’inconscient). Per exemple, algunes de les demandes que es fan a les apotecaries, arreplegades per Carlos García Costoya a Anécdotas de farmacéuticos: ¿Turno de guardia o en guardia?: Aspirines “fluorescents” per efervescents; calmants “contaminats” per vitaminats; “profiteroles” per profilàctics -o sia condons-; supositoris de “nitroglicerina”; aigua “exagerada” per oxigenada...

Continuant en aquesta mateixa línia, les traduccions mal fetes o fetes malament a posta condueixen allà mateix. Ja coneixen el ranking de traduccions literals mallorquines: Quedó alfombrado (Quedà astorat); No pudo decir ni ciruela ( No va poder dir ni pruna); Voy a colgarme ( Vaig a colgar-me, per anar a geure), etc.. D’aquesta mateixa mena: La carta, a un restaurant era The Letter, traducció literal a l’anglès, i al mercat de la Boqueria hi ha qui ha vist traduït mel i mató, com honey and killed, anunciant per tant que venien “mel i assasinat”. Steak to the iron, era un bistek a la planxa... Per compensar, a un Spa d’Andorra, les traduccions automàtiques havien transformat el seu “Bar Inglés” com a “Bar Engonals”...  Els agradarien, en aquest sentit,  els  Exercicis d’estil de Raymond Quenau – on juga amb les llengües, les mortes, les escrites i les parlades-; vegin l’exemple de llatí macarrònic, dialecte francès: Sol erat in regionem zenithi et calor atmospheri magnissima. Senatus populusque parisiensis sudebant. Autobi passebant completi. In uno ex supradictis autobibus qui S denominationem portebat, hominem quasi junum, cum collo multi elongato... Traducció aproximada: Al migdia, feia molta de calor, i els parisencs suaven. Els autobusos passaven plens. Dins un que duia una lletra S, un home ja gran amb un coll molt llarg...”

De totes les maneres a l’hora d’usar incorrectament el lèxic, per no dir embullar de la forma més garrafal, els polítics hi destaquen, sobretot els que volen explicar l’inexplicable, en aquest cas els americans, vegeu tres exemples. Bill Clinton, mentre compareixia davant el gran jurat pel cas de la fel·lació de Mònica Lewinsky: “Depèn de quin sigui el significat de la paraula ‘és’. Si ‘és’ significa ‘és i mai no ha estat’, això és una cosa; si significa ‘no hi ha res’, aleshores va ser una declaració completament certa".  Donald Rumsfeld, secretari nord-americà de Defensa, sobre les motivacions de la guerra d’Iraq: “Les informacions que diuen que alguna cosa no ha passat sempre em resulten interessants. Hi ha coses que sabem que sabem. També n’hi ha de desconegudes conegudes, és a dir que sabem que hi ha coses que no sabem. Però també hi ha coses desconegudes que desconeixem, les que no sabem que no sabem". George Bush, president dels EEUU: “ Jo sé el que crec. Continuaré expressant el que crec i en el que crec. Crec que el que crec és el que crec i és el correcte".  Però a través de l’embull, pel forat del moix del discurs, hi surt alguna veritat. El mateix Bush: “Els nostres enemics són innovadors i tenen recursos, i nosaltres també. No deixen mai de pensar en noves maneres de fer mal al nostre país i a la nostra gent, i nosaltres... tampoc".

Els tres han tengut o haurien d’haver tengut problemas amb la justícia. Però segons explica Andrea Camilleri a No sabeu pas ( els amics, els enemics, la màfia), al capítol Giustizia, els sicilians tenen, de la senyora que es tapa els ulls mentre mesura, opinions no molt allunyades, direm, de les que tenen... a tot l’àmbit mediterrani: Cu havi dinari e amicizia teni’n culu la giustizia ( Qui té amics i doblers es passa la justícia pel cul); La furca è pi lu poviru, la giustizia piu lu fissa ( La forca és per al pobre, la justícia per al beneit); Lu codici è fattu da li cappedi pi jiri’n culu a li coppuli ( Els senyors han fet els reglaments per donar pel sac al poble; I processi sono come muluna ( els judicis són com els melons… fins que no els has encetat, no saps com són). Dins el tirany dels equívocs, aquest, per acabar, que agaf dell llibre de Llorenç Valverde, Amorrats al teclat (2009), és la definició d’Universitat: “Lloc on hi ha doctors que no recepten medecines i rectors” –o rectores- “que no canten missa”. Amén.

__________________________________

IMATGE: TRONC D'UNA Lagunaria patersonia DELS JARDINS DE LA LLOTJA DE PALMA ( MALLORCA)

Del cartílag de tauró a les baies del goji (amb resiliència)

Climent Picornell

De sempre hem volgut saber què serà de nosaltres, demà, l’any que ve, fins quan durarem. Per això perseguim el futur. Endevinadores de poca talla, per televisió, ens llegeixen el tarot per telèfon o un bitlletet a la meva bústia em suggeria un bruixot, un vident negre de per devers Son Gotleu: assegurat. Llegir les ratlles de la mà per sibil·les de carrer o les cartes astrals i altres faules zodiacals menys sofisticades,  “Sagitari regint la novena casa...” , són estafes consentides, malgrat es facin amb ordinador. Però no només el futur, sinó també el passat. Què, i per què ens ha passat? Volem saber com ens han modelat les persones que hem estimat o odiat o ens han estat indiferents. I sobretot, com ens acompanyarà la nostra còrpora en aquest viatge. Aquí n’hi ha molts que hi punyen.

Des dels metges fins als psicoterapeutes de 60 euros l’hora, passant pels qui pretenen fer el mateix sense títol, o amb títols rimbombants: trainer en PNL, alquimista de l’interior. En fi, tant se val si són  metges naturistes, titulats, o sanadors integrals, no titulats. Una llarga caterva que aprofita les disharmonies creades per una societat agressiva, de consum abusiu i mediambientalment suïcida. La neteja del cos i de l’esperit, abans una exclusiva dels bruixots de la comunitat, capellans i metges, ara té barra lliure. Nutricionistes que ens prometen un organisme pur, acusant de la malura les multinacionals dels adobs químics agrícoles; curadors amateurs tocats per la llum energètica que emana del seu cos, acusant metges i companyies farmacèutiques de mirar pel seu negoci i no pel benestar dels humans; restauradors d’equilibris mentals que aprofundeixen en les històries individuals cercant en les constel·lacions properes, la família, les causes de la nostra infelicitat constant... Uns en el menjar, altres en el dejuni, uns amb la meditació, altres amb gimnàstiques variades –ioga, tai-xí, reiki, pilates, sòl pèlvic...- cerquen donar-nos solucions. Sempre pagant. D’entre aquests, però, alguns fatxendes gosen predir on va el món, gurús trasplantats a fer política per a la humanitat. Per exemple: un personatge blasma de saber d’on venen tots els nostres mals, segons ell, de defecar asseguts a un wàter; la seva proposta: tornar a cagar mundialment i fraternalment a la gatzoneta, com ho feien els antics. De vegades algun filòsof de to major l’encerta. Joao Ferreira da Coç, el taxista que em duia  a la Fundació Serralves d’Oporto: “La crisi? Malament, tot va molt malament, però no s’aturen d’obrir nous gimnasos; m’entén, no?” En un principi no el vaig entendre.

Salvades les distàncies, entre els qui juguen amb foc, per exemple, prometent la curació d’un càncer fatal –a una nina li havien fet beure la seva pròpia orina, teràpia inventada per un malvat- o els qui se n’aprofiten de desgràcies personals –com endevinar si trobarà feina el ‘novio’ de la seva filla...-, l’arc d’aquests moviments s’eixampla i creix molt; des dels excelsos seguidors de l’slowfood fins a les clientes que volen activar el chakras corporals ja que... els ha deixat el seu home. Algunes veritats es mesclen enmig de la confusió: menjar vegetals ecològics és més sà que menjar carn contaminada; meditar i repensar quina forma de vida duim ens aporta tranquil·litat; no agredir sistemàticament ens obre les portes a una interpretació del nostre passat i del nostre futur més en sintonia i pau, la nostra i la dels altres. El problema és que no es pot ser babau, hippie, pacifista, crudívor... en mans d’aprofitats o ignorant que existeixen fanàtics disposats a la immolació o a l’excomunió si no pensem com ells.

Així, després del bocata de pa esseni (es feia ja abans de Crist) de blat germinat,  la sessió de ioga-nidra, no ioga del vulgar. Després del dinar, crudívor i macrobiòtic, practicar el yab yum, una variant de sexe tàntric que aconsegueix retardar l’ejaculació a voluntat. L’horabaixa, l’entrenament d’estiraments coreans,  el passeig amb bicicleta amb la tropa reivindicativa de la “passa crítica” i el berenar de cartílag de tauró (amb els seus immensos beneficis). El vespre, després d’escoltar un concert de bol tibetà -el que produeix una amnèsia holística-, sopar de llegums bullides i postres amb llevat de cervesa i lecitina de soja. Abans de dormir, la ració de Nux vomica per evitar regurgitaments i un bany amb massatge corporal a base de bava de caragol i aigua timulada, dins la cambra absolutament Feng Shui. Meditació zen i fins demà.

Pensava que tot és una importació, amb decalatge, dels països més desenvolupats. Són les conseqüències del hippisme mal paït, la cosa aquesta petit burgesa de fer el que no fa la gent normal... I més ara quan ja s’ha assentat a les Balears i forma part de la lletania diària del consum - com baixar el colesterol prenent un iogurt-, fins i tot són activitats oferides als centres culturals dels pobles. Ja no s’encenen aquelles barretes que feien olor de sàndal o de pàtxuli (vade retro!), sí, sí, les que enceníem els anys seixanta (he vist avui el Kamasutra per a homosexuals). Substituts de les preocupacions primàries del subdesenvolupament, cercam les coses que ens han d’alliberar del passar pena per no res: meditació transcendental, teràpia gestàltica, massatges limfàtics... Tanmateix no ompliran el nostre no-res, ni el nostre horror vacui mental, no, no ho aconseguiran, ni tampoc el budisme, ni la cienciologia per molt que Brad Pitt o Richard Gere facin d’imatges cool (tampoc no veig Hare Krishnas pels carrers amb les seves túniques color de carabassa).

Un cartellet al meu restaurant vegetarià preferit m’anuncia el  “Coaching en resiliència”. “Dus molts d’anys amb el teu terapeuta i quasi no notes millorança? Converteix-te en el teu terapeuta. Resultats immediats; comença a ser l’amo de la teva vida aquí i ara!” Per un personatge com un servidor això ha de ser xauxa. La resiliència he sabut que és la capacitat que tenen els materials i, pel que es veu, també les persones de sobreposar-se a les crisis. Com una homeòstasia psíquica que els permet, malgrat grans ensurts, tornar sempre a un estadi de normalitat. Això és el que un ha de menester, aprendre a confiar en l’autoregulació, a viure el present, sense la pressió del futur ni la rèmora del passat. Viure la vida com un tot harmònic, responsable i tolerant. Amén. A veure si amb la resiliència puc prescindir de la dietètica naturista, la fitoteràpia, l’homeopatia, l’ingesta abusiva d’oligoelements i abandonar definitivament el diagnòstic per l’iris o l’hidroteràpia del colon.

Obsessionat en què els països del tercer món, no tenen ni temps per pensar en la meitat de les coses que em preocupen, atansats com estan per la por de no morir de fam, de guerra o de malaltia, decidesc apuntar-me a tres o quatre ong’s més, per espassar-me el mal de panxa i el sentiment de culpabilitat. Llegesc al Namasté: “Surt de la caixa de les teves limitacions. Sense por. L’Univers t’enviarà ajuda”. I si l’ajuda no era la resiliència? Si falla? No hi deu haver alguna cosa més...? Idò això. Pocs maldecaps, o massa, figurats i postissos. O no. O càncers, depressions i demés malalties del ‘turbocapitalisme’. No és lícit cercar-hi alguna sortida?  Hereu dels escapularis, dels pegats foradats i les bullidures d’herba Lluïsa, engolesc les vint baies reglamentàries de Goji xinès que em protegiran de tot.

  _________________________-

IMATGE: "Volta celestial" a un Atles holandès, possiblement de la factoria dels BLAEU

Un poc més sobre fires renovades de Mallorca

Climent Picornell

Vaig fer un article sobre aquest tema, però l’evolució ha estat tan ràpida que val la pena afegir-hi alguna reflexió. Escoltava de Manel la versió que fan de la cançó Common People, de Pulp, fantàstica, amb una xerrameca referint-se a que els agrada anar a les fires medievals per veure volar els falcons... tot per sentir-se “gent normal”. Qui no ha vist a Mallorca, a les fires, la paradeta de rapinyaires, de xoriguers a àguiles de Harris, predicant l’antiguitat de l’art dels falconers, mentre l’òliba –animal nocturn- gira el cap avesada ja a ser animal de dia. Vet aquí el tòtem del canvi. Alguna cosa no casa bé; la recuperació de les fires, que tenien abans una funció, ara tenen la de l’esbarjo –com ja va passar fa anys amb el Ram de Ciutat-, la de fer de finestra del poble als forans, malgrat els ‘marxandos’ es repeteixin de forma recurrent. 

Sorgeix la necessitat imperiosa dels governants de rebatiar la fira de la localitat, de trobar-li nous continguts. Es lliga el renaixement d’aquestes fires temàtiques a la decadència del camp i la ruralia com espai productiu agrari. Cercau un tema lligat a la terra, l’artesania, l’aprofitament de la natura, i ja han nascut les noves fires i festes temàtiques. De la fira Ecològica, Pagesa i Artesana de Puigpunyent, a la de la Carabassa que es fa ara a Muro, fins a la fira de la Sostenibilitat (!) no fa molt a Inca. No sé si la imaginació donarà per més, o si s’hauran de desenterrar més productes de les tradicions mil·lenàries, o centenàries, com les postisses fires medievals que han proliferat, com els bolets en anys d’abundor.

Les fires tradicionals de proximitat han ressorgit com a lloc d’encontre per a revitalitzar una part de l’artesania tradicional i de la producció agrària, transformada, però, en mercaderia i espectacle. He observat amb atenció com anaven mutant, renovades -amb adjectiu i tema- les fires que seguien el cicle agrícola, de la sembra a la recollida, i que es concentraven a la primavera i la tardor, l’estiu era per a les festes. En funció del calendari, abastien d’eines, productes o bestiar gros, elements de les feines de foravila. Les fires de Sineu, el Dijous Bo, a Inca,  Manacor i Llucmajor eren les fires per antonomàsia de la Mallorca rural. Moltes fires secundàries eren deutores d’aquest calendari de fires majors que tenien primera fira, segona... i acabaven en la “darrera fira”, la més important. Aquestes s’han esmicolat, vull dir que en solen fer ara cinc o sis dins la mateixa fira. Per exemple, a Llucmajor: trobada d’artesans, mercat d’antiguitats, fira d’agricultura ecològica, diada automobilística, etc... I alguna,  “firó” per acabar.

D’uns anys ençà han aparegut fires medievals, ecològiques i, fins i tot, moltes fires nocturnes –sobretot a l’estiu, n’he contades una dotzena- o de tasts diversos, fires de rebaixes o oportunitats ( estocs dels comerciants i botigues dels pobles)... S’han marcat amb un segell propi per fer-les diferents, al manco promocionalment, del veïnat. Han triat un tema principal, tot i que la resta, com deia, siguin ‘marxandos’ del mateix baratillo. Així, la fira de s’Aviram i del Ferrers (Sencelles), la de la Sèpia a Alcúdia, la de la Llampuga a Cala Rajada, la fira Marinera de Porto-Colom i la de la Mar al Port de Pollença, la fira de Productes Ecològics i Races Autòctones a Andratx, la d’Animals de Caça a Son Ferriol, la ja tradicional del Fang a Marratxí, la de l’Oliva (Caimari), la de l’Oli i el Gerret a Sóller –que començà amb la Taronja- , la de la Perdiu (Montuïri) -la perdiu de reclam-, la del Mercat d’Ocasió o “Es baratillo des Pla” (Maria), la de la Mel (Llubí), la de la Carabassa a Muro, la de la Jardineria a “Costitx en flor”, la fira de la Serra de Tramuntana (mediambiental i agroalimentària) a Lluc, la fira de la Pedra a Binissalem, la de la Sabata a Lloseta, la fira Nocturna del “Tapeo” a Son Servera, com a Consell amb la fira de tardor de Tast i Tapes,  la de la Patata –també amb variant nocturna- a Sa Pobla, la fira de Cinquagesma d’oficis artesans “vius” a S’Horta, la ja tradicional fira del Vermar a Binissalem –amb fideus multitudinaris-,  les del Vi a Consell i Pollença – aquí amb una variant d’Artesania-, la del Vi Novell a Santa Maria –amb una fira de l’Art afegida- la del Vi i el Formatge a Estellencs, la fira de la Sobrassada a Campos –tradicionalment Ramadera-, a Sineu fan la fira i mostra de les Matances, la de l’Esclata-sang, Bolets i la Muntanya (Mancor), la fira de les Herbes Medicinals i Oloroses (Selva), la fira Dolça (Esporles) –hi han afegit també els Brodats-, la fira de l’Espectacle ( Ses Salines), la fira de Nadal a Son Servera... 

També se n’han revitalitzat altres, ben antigues, com la del Prebe Bord (Felanitx) o s’han adaptat festes temàtiques inventades uns anys abans, com la del Caragol a Sant Jordi, la del Botifarró a Sant Joan, la del Bunyol a Petra (ara fira i mostra d’Art i Empresa) o la del Sequer  -de figues-  a Llorito, la del Meló a Vilafranca que també organitza de forma excel·lent una fira de Teatre Infantil i Juvenil. També es van fer provatures com la de l’Ametla a Inca, o com han fet a Calvià amb la fira del bestiar Oví i Cabrum. Però el nou model es comença a repetir, malgrat el nom; així, les fires alternatives (com la d’Artà, amb un fironet o Algaida amb mostra gastronòmica) que venen productes fets per col·lectius artesans, hippies o marginals, o les fires nocturnes que es munten durant l’estiu, quan fa més ganes passejar, són semblants a les alternatives i ecològiques, o a les fires medievals de cartró-pedra, ocupades per personatges disfressats. Malgrat la seva artificiositat ocupen festes patronals o celebracions com la Diada de Mallorca. Tot sigui per vendre i per entretenir, encara que algunes poblacions, que no he esmentat, no han adjectivat la seva, encara, o com la fira des Jai, a Búger que es manté incòlume.

No creguin que el model és autòcton, sense anar més lluny, a Catalunya tenen fires i festes de la calçotada, la truita de suc, el codony, el fesol, el pa amb tomàtec, l’escudella de carnestoltes, l’arròs, la mel i el mató, la cirera, el cigronet, el blat de moro, l’all, el torró, la ratafia, l’aiguardent, la xatonada, la magrana, l’avellana, la poma, els farcits, els formatges artesans... a més dels olis, vins, bolets (una de la Llenega), fins i tot del bestiar de peu rodó a Salàs del Pallars. El 1986 aparegué a Mieres de la Garrotxa la primera fira de l’Intercanvi, que ha fet escola. No conec que es faci encara a Mallorca, com tampoc la de la tomàtiga de ramellet, la de la coca de motllo, la del cocarroi i la panada... la del tai-xi o la d’arts esotèriques; tot arribarà, val més no donar massa idees. Sigui com sigui, la gent surt, els carrers i les carreteres s’omplen per acudir a la “nova fira”. D’això es tracta: de comprar, vendre i escurar les butxaques dels qui hi van. Ja saben que “Qui va a fira sense doblers,  només embossa els carrers”.

Converses en el Niza

Climent Picornell

Han tancat el Bar Niza de la plaça d’Espanya de Palma. Hi he passat moltes estones, llegint, badant, mirant a través del vidres l’allau de gent que travessava les avingudes. Conversant o escoltant, al cap i a la fi, històries.

A.-Saps... moltes vegades aquests caràcters tan histriònics, tan de fer riure, tan de cridar i fer-se notar, amaguen algun patir no sabut, no confessat, no paït. A en Joan Guerxo, li passà. Abans no era gens com ara, que els veus i pareix un ànima en pena. Abans, de bon matí ja el senties cridar, o eixalava coloms pel corral, canta que canta, o havia tos el ca al carrer, xerrant-li fort com si fos una persona humana, o agafava una ximbomba que havia feta amb un bidó d’una marca de cervesa i cantava pel bars. Un estiu va refer una caseta que, en temps de  la República, els carrabiners havien construïda al caló de Baldrutx i allà s’hi havia fet ca seva, només perquè el vessin i xerrassin d’ell. Va tenir un nét. Tot era el nét, no se’n desferrava d’ell, pareixien una truja i el seu porcell de llet. Un dia, li digueren que el seu nét no hi era tot. Això li bastà. S’acabà la ximbomba, el ca, el fer llata, el repartir tomàtigues a tothom, s’acabà tot. Ara és així, no xerra, camina poc a poc, mirant sempre en terra. Quan el nét és feu manifest que era així, aquell home s’esbaldregà –en venien d’avior- i li sortí el què de bon de veres duia dins, visualitzant la seva pena que sempre s’havia tirat a l’esquena... 

B.-Els meus avantpassats, són la “rehòstia”. Un va morir a Bailén, a la guerra contra el francès; demana a són pare que l’hi enviïn dues pells d’onso, n’hi ha prop de ca seva, a Ripoll. Una per a ell i l’altra per al seu capità. Mor a una de les batalles següents. Un altre, Josep Moles, fuig amb les monedes d’or de cals seus pares, tantes que no les pot dur totes ell tot sol. El troben devers Milà, vivint a cos de rei. El fan prendre i el traslladen a la presó de La Llanterna de Gènova. D’allà amb un xabec de cabotatge patronejat per un valencià -Vicenç Ferrer, per cert- el duen a empresonar a Barcelona. Un temporal fa que hagin de desembarcar a Tossa, el vaixell mig desarbrat. A peu van a Barcelona. Moles demana a son pare que no l’empresoni, però ho fa, a la presó de la Sèquia del Rec Comtal, que la hi fan pagar al pare, l’estada del fill, vull dir. Surt i se’n va a estudiar lleis a València, torna a demanar sous,  per a la seva tesi. Ni tesi, ni res, torna a fondre els doblers. És d’un caràcter encantador amb tothom, tothom l’estima i ell es fa estimar, bevedor, esplèndid –amb els doblers dels altres-. S’allista a l’exèrcit en el batalló “Lusitania”, finalment apareix casat amb una pubilla, rica però no de bona família –ell hi posa el nom- amb la que té set fills. La darrera carta que tenc d’ell duia un fil a dins. Va dirigida al seu germà petit, que va ser l’hereu, li demana que li compri un parell de barrets: el fil és la mida de la seva closca, del seu cap. Supòs que allà, a un poblet prop de Manresa, a la masia, contava coses a la vora del foc que la gent que el rodejava devia trobar fantàstiques: que si l’òpera de Milà, que si les batalles amb els francesos, que si la guerra del Rosselló, que si les tavernes del molls de València...

C.-He comprat dues formes de sabata al baratillo i s’ha activat un brot de nostàlgia quan les tocava, ben polidetes, amables al tacte. A ca meva teníem una fàbrica de sabates, a Ciutadella, que el meu rebesavi va fundar l’any 1886. Record haver cremat milers de formes de sabates de fusta. Quan canviava la moda, havíem de canviar la forma. Les cremaven a un forn que hi havia a defora. No en vaig guardar ni una, ni cap d’aquelles maquinotes que mon pare va vendre com a ferralla quan va fer fallida. Teníem a més una sabateria, “El Paseo”, al millor carrer de L’Havana, a Cuba. La vam haver d’anar a veure perquè amb allò de la “revolución” d’en Fidel, el representant que hi teníem, va fugir a Miami, va tancar i va baixar la porta i així va quedar. El meu germà gran hi va anar, després de fer molta de paperassa. Hagué d’entrar per una porta de darrera i es trobà on les sabates s’eixugaven -després d’arribar de Menorca- totes amb un dit de floridura, li pegà un atac d’al·lèrgia que quasi no ho conta. Fèiem unes sabates que eren com de ferro, només d’home, les tiraves a la paret i te rebotaven, de fortes que eren. En record molt bé unes que fèiem amb puntera anglesa, de color blanc, una ‘xulada’. Com a penedit he comprat això al baratillo, a un home que en tenia una vintena dins un sac, velles i polsoses, molt atacades per les tatxetes que hi aguantaven la pell. Ha estat com comprar, per tres euros, un alè de la meva infantesa...

D.-Avui he tornat a menjar sòlid, per primera vegada des de diumenge passat, un poc de fruita. He fet un règim depuratiu. Vaig començar amb un cocktail mediterrani - aigua amb sal marina- que me va deixar els budells més nets que una patena i després, cada dia, dos litres de xarop de saba de “arce” amb suc de llimona, i una pessigadeta de pebre coent per aportar il·lusions calorífiques a la hipotèrmia que et provoca aquesta dieta, és l’únic símptoma que he patit.  I així fins avui que don la cura per acabada i entr en la transició cap a la degustació... del porquim! Que és allò que en definitiva ens fa membres de ple dret de la nostra comunitat cultural. He decidit que ja tenc les butzes ben netes per a poder recuperar el sentiment de culpa que fa més gustós el greix i la xulla! Cal dir que he tengut un moment de vacil·lació: d’una banda, el meu esplèndid estat físic general -m’he amagrit uns tres quilos i mig- m’he desinflat i la millora en qualitat dels cabells i la pell és extraordinària; la veritat és que me trobava tant bé que me plantejava seriosament no menjar pus mai més. Però la contemplació del tros de truita amb patates i dels pebres torrats que se fotien els altres, tot mesclat amb la idea de que els pebrots els hi haurien d’aficar pel cul al Sr. Bush, m’ha fet pensar que la vida són dos dies i que tanmateix, més prest o més tard, tots dejunarem per a sempre més i no ens faran falta purgues...

E.-Se’ls havia mort una filla petita feia poc. Els observava, per si veia cosa, no sé... algun gest, alguna moixonia entre ells. Només vaig reparar que ell la mirava llargament com si esperàs que ella li tornàs la mirada, però no...

F.-Sopàrem a can Pere Rosta i després anàrem de putes a un bordell entre Campos i Santanyí. En Guillem pujà amb una dominicana de mames enormes...

G.-El calb diu: “només tenc un enemic...”

____________________________

IMATGE: EL PORTITXOL DE PALMA ( Josep TORRO)

Crisis bones? Neomodernitat, decreixement, frugalitat i postmaterialisme.

Climent Picornell

Joseph Stiglitz, premi Nobel d’economia, es referia a la crisi actual, en el seu moment àlgid -el sotrac de Wall Street i la intervenció del govern americà a la banca- com els “deu dies que canviaren el capitalisme”. La fallida de Lehman Brothers o la nacionalització de l’asseguradora AIG contradeien les formes i les normes de l’economia liberal, l’economia de mercat. “Aquesta crisi és, per al mercat, el mateix que la caiguda del mur de Berlín per al comunisme”. Els atacs als financers que havien inventat productes bancaris d’altíssim risc han estat continus. Ahir mateix Joaquín Estefanía es lamentava que fa més de dos anys que intentam identificar els vertaders culpables de la crisi: “els bancs centrals que no la van preveure, o que amb la seva política de gran liquidesa la facilitaren; les agències de qualificació de riscos que ens enganaren sobre el vertader valor dels actius financers; els fons d’inversió, totalment a lloure; els banquers, que treien dels balanços molts de riscs imprevists; els governs que varen permetre tot l’anterior”… En definitiva, fossin qui fossin els culpables, el que es va anomenar “nova economia” no era més que una pantalla ideològica per a treure’n benefici uns pocs.

Aquest canvi del sistema capitalista, més anunciat que real, és viscut o interpretat de diferents maneres, amb alguns punts de connexió: “Ara els rics posseeixen un poc menys, però als pobres quasi no els basta ni per viure”. “La situació” -segons Ulrich Beck- “és (pre)revolucionària”. Els qui dominaven les finances són actualment percebuts com persones moralment abjectes, en témer-se’n la gent que es donava un maridatge fatal entre gestió ineficaç i indemnitzacions multimilionàries als gestors ineficaços. Beck continua insistint en què la situació és pre-revolucionària, però sense subjecte. L’esquerra acusa als directius bancaris, la dreta a l’excés d’immigrants, d’alguna manera la deslegitimació del capitalisme l’han personificada els estats –el subjecte revolucionari?- que semblen haver tornat socialistes, socialitzant, però, les pèrdues, mentre a la resta de ciutadans se’ls continuen augmentant els impostos.

Resulta ben curiós que després de les conegudes prèdiques de que el mercat era el millor gestor de l’economia, que l’estat era quasi un impediment i s’havia de reduir al que es denominava “l’estat mínim”, ara torna l’estat màxim. Segons Fernando Vallespin com el millor gestor de l’ordre, la seguretat i l’estabilitat, la igualtat i la protecció social; entram dins una època que Vallespin anomena “neomoderna”, a diferència de la postmoderna que sacralitzava la cultura, la neomoderna sacralitzarà l’economia, o, millor, una nova manera de veure-la. El triomf del president Obama es trastoca en icona d’aquests canvis, una nova forma de liderar, desprenent-se de models fracassats. “La política del futur estarà menys pendent de la gestió directa, i en canvi, impulsarà i galvanitzarà, acords, iniciatives, persuasions, contractes socials, mobilitzacions ciutadanes, fent més atenció a l’esfera transnacional i a les iniciatives de la societat civil”.

En aquest sentit, el de les noves lectures de la crisi, una part de la intel·ligència social contemporània ha revitalitzat antigues consideracions, en la línia de El petit és hermós, com una nova espècie de contracultura allunyada del consumisme abusiu. Dos d’aquests lectors Nicolas Ridoux ( Menys és més. Introducció a la filosofia del decreixement, 2009, juntament a Serge Latouche i altres: Petit tractat del decreixement serè, València, Tres i Quatre, 2009) i Jordi Pigem ( Bona crisi. Cap a un món post-materialista, 2009), troben terreny adobat en les conseqüències de la crisi, vista com una oportunitat per a no reproduir els passat recent. Ridoux assegura que no patim una crisi sinó un conjunt de crisis: crisi ecològica ( energètica, climàtica, pèrdua de biodiversitat), social ( individual i col·lectiva, augment de les desigualtats entre individus i nacions), crisi cultural ( inversió de valors, pèrdua de referents i identitats), a totes aquestes crisis si ha afegit la crisi financera-econòmica. Totes, producte de la desmesura, de la recerca obsessiva del “cada vegada més”. La seva filosofia del decreixement posa esment en treballar menys per viure millor, no mirar el poder adquisitiu sinó el “poder de viure”. Repartir millor el treball, revisar les escales salarials, la realització de les persones, que el posseir diners sigui desviat cap a la realització personal a través de la vida familiar i participativa en el barri o poble. Un mode de vida més frugal. I aquesta és, per a un servidor,  la paraula clau: frugalitat, en els sentit de sobrietat i senzillesa.

Jordi Pigem  manté que molt abans de la famosa bombolla borsària i immobiliària se n’havia format una altra, “una bombolla epistemològica en la que hi surava una visió economicista del món, la creença en l’economia com un sistema quantificable, abstracte i autosuficient,” –i aquí hi ha el re- “independent tant de la biosfera que l’alberga, com de les inquietuds humanes: és, per tant, una crisi de percepció”, i cita dues lents per a corregir aquesta miopia: l’economia ecològica de Joan Martínez Alier i la psiconomia d’Alex Rovira. Pigem llegeix la crisi com un antropòleg, “som davant un ritus de pas”, “un desafiament a adquirir una maduresa sostenible i serena que redescobreixi el regal de l’existència en l’aquí i l’ara”. Així, continua Pigem, la crisi, viscuda com una cosa bona, és una oportunitat, una “bona crisi ens conduirà a una cultura transmoderna, en la qual una economia reintegrada en els cicles naturals estarà al servei de les persones i de la societat, en la que l’existència giri entorn del crear i del celebrar en comptes del competir i consumir... una societat més sana, més sàvia i més ecològica”.

Mirin per on de la recerca del vertaders culpables de l’actual crisi, de la importància, o no, del nou paper de l’estat, de la superació d’un nou estadi de la modernitat, un ritus de pas, diu Pigem, el posar-li adjectius diversos –neomodernitat, transmodernitat, post-materialisme- pot fer-nos conscients de què alguna cosa nova ha passat, o està passant, i en canvi, no en feim la lectura correcta. Com s’ha de fer per convèncer, o vèncer,  les grans maquinàries estatals i transnacionals de què la recerca de la sortida de la crisi actual no és només economicista, i fer-los avinent la imperiositat d’introduir en els seus manuals algun concepte –a més de sostenible-, tan encertat com frugalitat. O és massa senzill, i per tant, poc creïble? Massa allunyat de l’Estat (pre) revolucionari? A no ser que s’entenguin les revolucions en un sentit molt diferent de les del segle XIX. No val per tant filar tan prim: la diferència entre creixement sostenible i decreixement serè? Un poc neo-hippie, tot plegat, no? Amb receptes poc definides, massa fonamentades en els canvis de valors i actituds individuals. Però, sí, cosa passa.

________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

El Col·lectiu Teranyines i l’homenatge a mossèn Josep Estelrich

Climent Picornell

Enguany farà quinze anys que, per l’embranzida de Josep Estelrich, es posà en marxa un projecte, el Col·lectiu Teranyines, que, en la millor tradició de la nostra societat civil, ha dinamitzat sòcioculturalment la vila de Sant Joan, del Pla, i de retruc, la part de Mallorca que s’hi ha interessat. Escric aquest article fent-me portantveu, crec, del Col·lectiu i també dels editors del llibre en homenatge a Josep Estelrich - Joan Font, Joan Moratinos, Joan Bauzà i un servidor-  que se presentarà, demà, diumenge a les 17 hores a l’església de Sant Joan. Hi quedau ben convidats.

El Col·lectiu Teranyines pren el nom d’un grup de santjoaners que, durant els anys quaranta, realitzaren una generosa tasca en favor de la historiografia de Sant Joan amb la publicació Documenta, editada entre 1941 i 1947. En memòria d’aquell estol de pioners decidírem identificar-nos amb el mateix “malnom”, amb paraules textuals del pare Rafel Ginard: “amb la jocosa i encertada denominació que qualcú ens penjà en un moment d’estat de gràcia lexical". Per les teranyines que pengen en els arxius i pel gust de remenar papers vells. L’any 1994 després d’algunes converses i partint de la feina feta per les revistes locals o per algú en solitari, precisament per Josep Estelrich, sobre la parròquia de Sant Joan i el pujol de Consolació (producte d’haver realitzat la catalogació de l’arxiu parroquial), el Col·lectiu començà a treballar i ja ha arribat a la publicació de vint números de les “Monografies santjoaneres”. Teranyines edita també des de fa nou anys el seu anual Pronòstic santjoaner dirigit per Francesc Canuto i Bauçà i esporàdicament alguns Calendaris homenatge, organitza diades específiques i taules de discussió, i en formen part un grup de dones que organitzen activitats per visibilitzar la figura de la dona i reivindicar la igualtat de gènere. Tot plegat dona una imatge, em pens, d’un grup crític i plural.

Josep Estelrich i Costa és un personatge amb una trajectòria llarga, fecunda i exemplar en molts de sentits. Nascut l’any 1922 a Sant Joan de Mallorca, la seva dedicació a l’església en multitud de vessants marca la seva cronologia a molts de llocs (vicari, ecònom, delegat diocesà de missions, vicari episcopal...) la qual cosa l'ha convertit en un capellà ben considerat i estimat per una gran majoria del presbiteri mallorquí. Alguns companys han destacat d'ell les seves profundes conviccions lligades a la terra i a la llengua, i en molts altres camps, posem per cas el seu paper en el ressorgiment de l’escoltisme a Mallorca. Però voldria parar esment als anys que fou director de la Residència Sant Pere, per a joves obrers i estudiants, exemplificant la seva trajectòria d’home compromès socialment; la seva època de capellà del monestir de Santa Elisabet de Palma, on a més n’escrigué la història i hi catalogà el seu extraordinari arxiu; o la celebració anual per al Grup Excursionista de Mallorca, de la missa de Sant Bernat de Menthon, el seu patró, al cap damunt de turons i serralades mallorquines, fet que denota la seva passió per l’excursionisme (membre fundador de l’Estol Vidalba) i l’amor i el respecte per la natura. Esmentarem també la concessió del premi Bartomeu Oliver que li atorgà l’Obra Cultural Balear, el diploma de soci d’honor de la Societat Arqueològica Lul·liana i el premi Jaume II del Consell Insular de Mallorca en reconeixement a la seva tasca intensa d’investigació, però també, per tot el seu treball estudiant i difonent la figura, l’obra i el patrimoni del pare Rafel Ginard.

Ens havíem plantejat com un deure d’agraïment a qui fou el nostre primer president i, en certa manera, el motor del Col·lectiu durant anys, un acte de reconeixement públic, ja que en privat li havíem fet arribar el nostre sentir. Parlant amb alguns amics i amb altres integrants del Col·lectiu Teranyines se suggerí compilar un llibre homenatge, obert a tothom, però bàsicament als qui ens sentim els seus amics i col·laboradors. Dit i fet, es posà en marxa la petita maquinària que ha fet possible el volum que demà presentarem: Miscel·lània homenatge a Josep Estelrich i Costa. El llibre, a través de les col·laboracions que han anat arribant, s’ha articulat de la forma següent: en primer lloc una cronologia i la bibliografia completa de Josep Estelrich (en destacaríem la seva feina d’investigació històrica), a continuació s’hi han encabit les col·laboracions en forma de miscel·lània amb articles de recerca o d’autor i una darrera part que agafa el significat més planer de “Liber amicorum”, on alguns dels qui l’han conegut han volgut expressar-li el seu sentiment d’amistat.

Hem volgut reconèixer-li una part del temps i dels maldecaps que li ha duit gestionar el nostre Col·lectiu -molts de pobles de major tamany poblacional no en tenen de semblant- i també destacar el seu paper en la salvació i posterior compra –per part del Consell Insular de Mallorca–, del que avui és la Casa Museu de Cal Pare Ginard de Sant Joan. El Col·lectiu Teranyines ha dedicat al frare santjoaner, recol·lector del monumental Cançoner Popular de Mallorca, una part de la seva energia (vull recordar aquí que el Cançoner Popular, juntament amb les Rondalles mallorquines i el Diccionari Català-Valencià-Balear subjecten amb força tres potes mestres de la nostra llengua). Per això s'han organitzat les Diades del Pare Ginard, de les quals se’n celebra aquests dies 23, 24 i 25 d’octubre, la novena. Ahir, Jaume Morey ens parlà d' Argument 1936. Sobre uns dietaris inèdits del pare Ginard i es presentà la vuitena edició dels  Papers de Cal Pare Ginard que ha escrit en Pere Fullana: El P. Rafel Ginard: una vida malmesa entre el laïcisme, la guerra i la dictadura; avui dissabte la Coral de la Universitat de les Illes Balears i la Coral de Sant Joan, ofereixen un concert a les 20h. a l’església, i demà, com ja us he anunciat, a les 17 hores es presentarà la "20ª Monografia Santjoanera": Miscel·lània homenatge a Josep Estelrich i Costa, patrocinada per l'Institut d'Estudis Baleàrics. Els editors, servidor entre ells, desitjam que la publicació estigui a l’alçada del nostre homenatjat, cosa difícil de fer, atesa la llarga i fecunda trajectòria del nostre “capellà Turricano”, com el coneixem a la vila de Sant Joan. Un home savi, bo i arrelat a la nostra terra.

______________________

IMATGE: FOTOGRAFIA DE CLIMENT PICORNELL ( Sant Joan de Mallorca, 1956-2003)

Els vins més cars, i els de Balears

Climent Picornell

Segons Plini el Vell, mort l’any 79 per l’esclafit del Vesubi, els vins baleàrics es podien comparar amb els millors d’Itàlia.  Ara, algun Chianti o un Barolo són entre els millors del món, però també vins de Califòrnia, Xile, Austràlia... van de bracet amb els de França o la península Ibèrica, reduïda abans a La Rioja. A Balears més de cinquanta cellers remunten la qualitat. De Formentera,  Cap de Barbaria (32 euros)  fou el vi de les illes millor puntuat a la Guia Peñín de 2006, a Eivissa Cos d’Uc o a Menorca els de Binifadet normalitzen la seva prestància.

He llegit que Álvaro Palacios fa el vi més car de Catalunya, L’Ermita, 450 euros per botella, preu per a professionals, 700 a particulars; a la comarca del Priorat, garnatxa i cabernet sauvignon, que s’entregarà l’any 2010, i afegit, marketing de poesia i “màgia”; poques botelles cada any, vinyes velles sembrades a marjades del massís del Montsant, llaurades amb muls, damunt els granits, “el sòl més antic del planeta”, li donen un no sé què… i deu ser veritat. Vaig fer un curs de cata fa anys, el mestre em donà un bon consell: “no xerris massa” (es referia a que no fes de pollastret amb una copa a la mà cantant les meravelles de la llàgrima o els tanins). Però el redescobriment del Priorat per una sèrie de vinaters -basta citar els “Closos” ( Dofí, Erasmus, Martinet, Mogador, Obac)- desfermà la discussió: Tu pagaries 700 euros per una botella de vi de 75 cl. menys d’un litret? Sí. Resposta taxativa. Sí, si tengués pasta a bastament. El car és el bo? No sempre, però quasi sempre. Les qüestions enològiques, són terreny abonat per llibres, estudiosos, “sabuts” i més que sabuts. I entre aquests el molt injuriat gurú del vins Robert Parker. És igual si en sap o no, si cata ell o els seus ajudants, Jay Miller, en particular. Si un vi o un celler, és citat per ell, ja pot penjar el capell; i no en parlem si surt dins un dels rànkings dels millors. I, vaja, si surt puntuat amb un 100, un vi excepcional, ja està fet ( alguns vins espanyols de 100: Pingus, 2004; Contador, 2004; Termanthia, 2004; Artadi Viña El Pisón, 2004; Clos Erasmus, 2005...).

El tema era el del preu i si els vins bons eren sempre cars. I no ens referíem tant als preus de les famoses subhastes: Château Lafitte de 1787 (110 mil euros, el comprà B.C. Forbes, el de la revista), Château d’Yquem, també de 1787 ( Sauternes, el vi blanc de la noble podridura...70.000), Penfolds Grange Hermitage de 1951 ( un australià al rànking! 27.121)... A les subhastes de vins espanyols els Viña Albina, Marqués de Riscal, Viña Pomal, Vega Sicília, Castillo de Ygay, Valbuena, Marqués de Murrieta, Imperial de CVNE... volen més baix. Parlàvem dels vins que són als catàlegs dels cellers, els vins que s’estan fent, envellint en botes de roure. Qualitat i preu. A la llista del Wine Spectator de 2008 el primer classificat era un Colchagua Valley, un vi xilè, a 75 dòlars. Fa més de 30 anys que Tomeu Ramis, em feu soci de Vinoselección i la revista Sobremesa –d’on he agafat una crosta molt superficial d’entès en vins- a la cata d’octubre, el primer, amb 97 punts, un vi fora de sèrie, era un albariño de las Rias Baixas: Tricó, 17 euros. Però també diuen que a l’Hotel Graycliff de Nassau, poden demanar un Romanée-Conti de 1871: cada copa els costarà 4200 euros, cada glop més de 1000. Millors vins espanyols, Parker, 2008: Clos Erasmus, Priorat 2005, 100 punts (495 eur); Contador, Rioja 2005, 100 (399 eur); Espectacle, Montsant 2004, 99 (96 eur); Pedro Ximénez Solera 1905, Montilla, 99 (265 eur); Pingus, Ribera del Duero 2005, 99 (895 eur); Reserva Especial Vega Sicilia, Ribera del Duero 99 (206 eur); Aalto PS 2005, Ribera del Duero 98 (80 eur); L'Ermita, Priorat 2005, 98 (595 eur)...

Pagar tant? I si és un vinagre caríssim? La corba evolutiva dels vins aconsella bever-los en un determinat temps o guardar-los en condicions, resguardats de bots calorosos, de llum, d’humitat, de vibracions, amb un bon tap… Probablement és el  Pingus -entorn de 1000 euros- el més car d’Espanya. Ha passat amb nota l’examen dels clients,  i es venen les anyades per anticipat. Mentre, alguns altres es volen fer passar por “el vino más caro de España”, 1000 euros pel Señorío de Villarrica, o un Terra Alta fet en commemoració de les noces de Felipe i Letícia. No basta voler fer el vi més car, ni basta encarregar una etiqueta a un pintor famós, o un celler a un arquitecte de renom –tot ajuda, els últims cellers de Rioja són espectaculars-, després l’ha de comprar el client. Per diletància, per gust, per marca, pel que sigui... Són el que s’anomenen “Vins de Culte”. Començà Jacques Thieupont a Bordeus, el 1979, fent mil caixes de Le Pin ( ara ja a 2000 euros la botella), continuaren altres amb el Valandraud, La Mondotte...  Aquí els exemples més reeixits de “vins de garatge” ( per similitud a les creacions empresarials informàtiques californianes començades a garatges) són sens dubte el Pingus, de Peter Sisseck, danès -en un parell d’hectàrees de tempranillo a la Ribera del Duero fa aquest vi ja mític- i alguns vinaters del  Priorat. Sobre el vi més car del món hi ha divergències però el Petrus Pomerol ho podria ser, de Bordeus, criat a una clapa d’argila, merlot, 1500 euros, l’anyada de 1989 ja en val 5000.

A Mallorca, després de l’època del vi a “granel” i del vi de potada casolà, de la mà de vinaters com els Ferrer, del Franja-Roja, o els Mesquida de Can Xenoi, es començà una evolució que ha conduit a l’existència de bodegues amb vi de qualitat.  Terra de vinya fins que entrà la Filoxera, ara, la bona maquinària  unifica els processos, però també creix la idea de fer vins d’autor, representatius dels cellers, per tenir un nínxol on      puguin “entendre” el seu vi com un producte diferent. En el rànking dels vins més cars de les Balears, preus a vinateques especialitzades, els sostres estan entre els 30 i els 50 euros la botella. Vins de criança, on es mouen el Selecció 100 de J.L. Ferrer, el Ribas de Cabrera, el Son Negre d’Ànima Negra (etiquetes dibuixades per Miquel Barceló,  90 % callet, fogoneu i manto negro) alguna anyada anterior l’he vista ja a 125 euros; algun vi de Miquel Gelabert de Manacor (Torrent Negre, o el seu Chardonnay envellit en bota, prop dels 30 euros). Moltes altres bodegues ja són en aquest procés que eleva el seu prestigi, com l’Obac de Binigrau, el celler Vidauba, els hereus de Jaume Mesquida, els ecològics de can Majoral o Jaume de Puntiró amb JP (48 euros, un dels més cars), el Reserva Privada de Macià Batle; OM 2001 de Binicomprat; el màgnum amb disseny de Guinovart de Son Bordils; Ses Marjades del celler d’Es Verger, mantonegro vell; Miquel Oliver de Petra amb el seu vi Aia, merlot; el Verán de Biniagual; L’U de Mortitx i en deix algun.

El vi car, com el cotxe car, entra dins el que el sociòleg P. Bourdieu anomenava “el gust com a delator social” i en la línea del que predicava Thorstein Veblen: el poder genera marques per autoafirmar-se, també amb els preus marca el seu territori i el “bon gust”. No és el mateix treure a la taula una botella de L’Ermita que un Don Simón de tetrabrick. No és veritat que el bon vi “és el que a mi m’agrada”, ni que qualsevol nin pintaria un Miró. És una lliçó social: raons d’educació i de butxaca.

____________________________

IMATGE: DETALL D'UNA PINTURA DE VELÁZQUEZ

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

• Reconstruir Palma ( a través dels llibres). Climent Picornell
• Jardins d'Altri amb paradoxes, futur, poesia, 'flexiguretat' i vae victis. Climent Picornell
• Lloança dels defensors dels camins públics de Balears. Climent Picornell
• Caminant per Palma amb Rosalía, Simone Weil i Byung-Chul Han. Climent Picornell
• Dalt del turó amb cirerer de Pastor, amazon, nutrició, en Tarzán i un 'appuntamento'
• Existeix la mort? Pesa l'ànima? Climent Picornell
• Jardins d'altri amb morts, castellans, Rajoy i Göring o Goebbels. Climent Picornell
• És la immigració, estúpid! Climent Picornell
• Dalt del turó de novembre amb nesples, 'quicos', Gírgola i la Mort.
• Jardins de novembre amb moc, Juli Cèsar, genocidis i pilots de moto. Climent Picornell
• Balears, entre la saturació turística i l'emergència habitacional. Climent Picornell
• Neil Young, als seus 80 anys. Climent Picornell
• Recordant Guillem Frontera als talaiots dels Racons a Llubí. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Frontera, 'brutta situazione', peus i befa constant. Climent Picornell
• Jaume (IV) de Mallorca, l'han de desenterrar o no? Climent Picornell
• Dues propostes per salvar el català. Climent Picornell
• Dalt del turó amb dones magrebines, anglès, demografia, raó
• Caminant per Palma amb els turistes i els residents. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Gesualdo Bufalino. Climent PIcornell
• D'on ve el nom de 'sobrassada'? Climent Picornell
• La IA en una conversa d'estiu. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Mediterrani, cortesia, la vida i les arnes. Climent Picornell
• Dalt del turó amb un ase escorxat, Stalin, ping-pong i Sylvia Plath
• Sopar d'estiu amb flaccidesa i feromones. Climent Picornell
• Més sobre turisme i canvi social. Climent Picornell
• Passejant per Palma sense vesícula, 'Palma es ven' i Cristoneofeixisme
• Jardins d'altri amb apocalipsi, Catul, Brecht, Bioy Casares... Climent Picornell
• 'Bonisme? o gastar més amb armes. Climent Picornell
• Dalt del turó amb 'posesiones', ordi, un bon pop i Tom Waits
• Més sobre turisme i cultura local. Climent Picornell
• Tot esperant Emily Ratajkowski. Climent Picornell
• Els 'altres mallorquins'. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Dylan i la vida i la mort. Climent Picornell
• Lenin, Mao, Pius XII i el Papa Francesc, embalsamats. Climent Picornell
• Dalt del turó amb 'manolito', fornal, sexe, promesa i funeral
• Conviure amb la IA (Intel·ligència Artificial): una oportunitat també per a l'educació
• Conversant per Ciutat de globalització, neofeixisme i autoajuda. Climent Picornell
• Jardins d'Altri amb Cuerda, Il·lustrats, Blake i una tanka. Climent Picornell
• Dalt del turó amb peixos de la terra, bocs i Guillem d'Efak
• La Internacional Reaccionària. Climent Picornell
• Jardins d'altri del mes d'abril, entre la felicitat i el divorci. Climent Picornell
• Dalt del turó depressiu i amb brusca
• Quimi Portet i les seves cançons amb bell llemosí
• Internet és avui de dretes? Climent Picornell
• Dalt del turó amb skyline, Kant, reunió animal i grufar.
• 'Jardins d'altri' amb il·lusions, pensar, errades. Climent Picornell
• Caminant per Palma amb Campari, suïcidi, Kallifatides i el riu Nil. Climent Picornell
• La Intel·ligència artificial (IA) i jo. Climent Picornell
• Dalt del turó amb Panettone i escabetxo, 'cantantes', moldaves i haitianes
• "Jardins d'altri" amb l'impossible i la carn de gallina. Climent Picornell
• Un nou estoïcisme? Climent Picornell
• Woke i antiwoke. Climent Picornell
• Postals de Palma amb 'fannullone', la mar i el port, dretes i esquerres...
• Jardins d'altri amb 'cojones', Beckett, Lacan, Einstein...
• Dalt del Turó amb ullastres, 'agres', bassiot, figues i Fujimori
• L'OLivar, Pere Garau i Santa Catalina, mercats de Palma. Climent Picornell
• UC. Cançons d'Eivissa. 50 Anys. Climent Picornell
• Dalt del turó de desembre amb estornells
• I si féssim cas de la demografia de les Balears? Climent Picornell
• Moixos. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb artistes, jueus, 'sapere aude' i befa constant. Climent Picornell
• Dalt del turó de novembre, amb barrumbades, porcs i llibertat
• Antivacunes i pseudociències diverses. Climent Picornell
• La classe mitjana i les eleccions als Estats Units. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Estellés, Play station i 'les neiges d'antan'. Climent Picornell
• Dalt del turó amb llestiscle, bravejar i un país sense nom
• Caminant per Palma, entre el dol i el desig. Climent Picornell
• "Quatre poetes mallorquins": Llorenç Moyà, Jaume Vidal i Alcover, Josep M. Llompart i Blai Bonet
• Dalt del turó amb gregal, revetla, 'muridero' i el Chichi
• Jardins d'altri amb lleugeresa, conversa, por i solitud. Climent. Picornell
• Palma reconstruïda? "Palma, mon amour !" Climent Picornell
• La mala jugada de l'autocura ("autocuración" o "self-care")
• Les indústries de la depressió i de la felicitat. Climent Picornell
• Per Ciutat, passejant amb un llibre de Gay Talese. Climent Picornell
• Dalt del turó amb estiu , 'tontos', pells de conill i canyar amb xalet
• Jardins d'altri amb merdetes, adolescència, castellanismes i manicomi. Climent Picornell
• Jardins d'Altri d'un mes d'agost. Climent Picornell
• Dalt del turó amb paparres, figues, magrebins i pous
• Sopar malaguanyat d'estiu, com sempre. Climent Picornell
• Rosa Planas: una antologia de Palma. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb llop, ficció, mapamundi i Parlament. Climent Picornell
• Dalt del turo amb milanes, bossot, ullastre i moix pròdig
• Converses per Palma amb silencis, socialisme, rotondes i un torero. Climent Picornell
• Turisme i societat a les illes Balears (Ara: Tots turismofòbics?). Climent Picornell
• Jardins d'altri amb marxisme, temps, bourgeois i silenci. Climent Picornell
• Dalt del turó amb 'cossetxadores', coloms, capellà i rossinyol
• De l'hivern cap al suïcidi fins el reemplaçament demogràfics. Climent Picornell
• ¿Límits al turisme? ¿ 20 milions de turistes ja basten ? Climent Picornell
• Passejant per Palma amb català, coca, fills i immigrants. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb temps, veritat, 'Madame Ovary' i història. Climent Picornell
• De Google, la memòria i els punts obscurs d'Internet. Climent Picornell
• Dalt del turó amb udols, dissabte, coloms i badalls
• Enric Benito: El nin que es va enfadar amb la mort. Climent Picornell
• Els objectes de ca nostra tenen història. Climent Picornell
• Biografia de Palma, una Ciutat envaïda. Climent Picornell
• Pere Garau: biografia d'un barri de Palma. Climent Picornell
• "El temps de les magranes". de. Caterina Karmany i Jaume
• Heterosexualitat, monogàmia, poliamor i amics. Climent Picornell
• Els hotelers contra les vivendes vacacionals. Climent Picornell
• Dalt del turó amb mandarines, cafè amb llet i saviesa
• Jardins d'altri amb jutge, emoció, riure i suïcidi. Climent Picornell
• Caminada per Ciutat amb depressió hivernal. Climent Picornell
• Dalt del turó amb moixos, saliva, planters i cilindre
• Hipocondria, feng shui i amor. Climent Picornell
• Dalt del turó amb paciència, cul, pigota i cuc de s'orella
• Converses per la plaça Gomila, amb condó, Tito's i burgesia turística. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Kissinger, Twain, Semprún, Einstein, Padgett... Climent Picornell
• D' Israel a Europa, passant per ca nostra. Climent Picornell
• Molts d'anys! Molts? Climent Picornell
• NADAL. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb inflació, carboni, amics i enemics. Climent Picornell
• Converses per Ciutat amb idioma, viatge, jueus i cafè. Climent Picornell
• Dalt del turó amb diaris, barriguera i carregadors.
• Converses per Palma amb kundalini, col·lapse i ecofeixisme. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb improvisació, olor, memòria i vanitat. Climent Picornell
• Des de la geopolítica: Israel i Hamàs. Climent Picornell
• Converses entotsolades. Climent Picornell
• Jardins d'altri sobre l'escriure i el llegir. Climent Picornell
• Sentiments, trastorns i contradiccions. Climent Picornell
• Dalt del turó amb Pius XII, diaris i setmesó
• La Psicogeografia i les geografies personals. Climent Picornell
• Dalt del turó amb xoriguers, pecats i dos dragons.
• Jardins d'altri amb mallorquins, ornitologia i "todo a cien" . Climent Picornell
• Converses per Palma amb Coderch, Fraga Iribarne i eco-ansietat
• La culpa és del turista? Dels hotelers? Dels mallorquins ?
• Dalt del turó amb fil·loxera, marihuana i un gall de llavor
• Converses per Palma amb dimissió, narcisissisme i malestar. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb penediment, jueus i poc esntusiasme. Climent Picornell
• Sopar d'estiu, entre el Bodhisattva i el Baignoire. Climent Picornell
• Dalt del turó amb Pessoa, plaques solars, nínxols i Montaigne
• Jardins d'altri amb revolucionaris, ratolins, felicitat i Di Stéfano. Climent Picornell
• Generacions: silenciosa, boomers, X, millenials, centennials, Alfa... Climent Picornell
• Converses per Palma amb tràfic, Portitxol, Peret i el reguetón. Climent Picornell
• Més sobre turistes i residents de Balears. Climent Picornell
• "S'Arxiduc" d'en Mendiola. Climent Picornell
• Dalt del turó amb Battiato, brillantina, un 'sanchista' i en Proust
• Converses per Palma, de Dublin al Dry Martini, passant per l'extrema dreta. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb felicitat, trotskistes i Bob Dylan. Climent Picornell
• De Palma dels protagonistes a Ciutat de figurants. Climent Picornell
• Dalt del turó amb carxofes, cireres ... i un homoniqueu
• Reflexió post-turística. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb pedres, Picasso, enmerdament i romaní. Climent Picornell
• Converses per Palma amb Bukowski, nostàlgia i banyes. Climent Picornell
• Setmana, de sis dies. Climent Picornell
• El full en blanc, la soledat de l'escriptor i altres facècies. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb semen, sang, desig i univers. Climent Picornell
• Converses de parcs solar, geopolítica, Pink Floyd i crisis financeres. Climent Picornell
• Més sobre el ChatGPT. Climent Picornell
• Contra les pseudoteràpies i l'autoajuda. Climent Picornell
• Converses: notícies, depressions, musulmans i cinquè poder. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb nostàlgia, sexe, mestres, tombes i sort. Climent Picornell
• Dalt del Turó: capellets de teulada, arengades i el Barça
• Els hippies vells es moren, com David Crosby. Climent Picornell
• Dalt del Turó: neu, moixos, palles i a fer nonó
• Jardins d'altri amb dones, tributs, amor i covardia. Climent Picornell
• Converses erràtiques per Palma. Climent Picornell
• Què és la gentrificació? Palma gentrificada ? Climent Picornell
• Converses o soliloquis Climent Picornell
• Jardins d'altri amb futbol, feixistes i aforistes. Climent Picornell
• Palma i la nostàlgia com ingredient. Climent Picornell
• Dalt del turó: canyes, beques i rosers podats
• Dalt del turó: boira, planters i palla.
• Jardins d'altri, per acabar l'any. Climent Picornell
• Per Ciutat, banyada. Climent Picornell
• Converses. Climent Picornell
• 25 anys sense Nadal Batle
• Notes per l'història del Turisme: política i religió. Climent Picornell
• Postal de Palma: l'alè de les ciutats. Climent Picornell
• Apocalipsis quotidianes conspiranoïques. Climent Picornell
• Més sobre els impactes del Turisme. Climent Picornell
• Encontres a Ciutat. Climent Picornell
• Postal de Palma a la tardor. Climent Picornell
• La terra és rodona (contra els terraplanistes). Climent Picornell
• Jardins d'altri, ara. Climent Picornell
• Genius loci, prebe coent, cucamolla i pluviómetres
• Gínjols, garroves, bous i cendres
• Jardins d'altri setembrins Climent Picornell
• El turisme. bo, dolent o regular ? Climent Picornell
• Retorn a Palma: sentir i escoltar Climent Picornell
• Vells, Bitter-Kas i escatologia necessària
• Jardins d'altri agostencs Climent Picornell
• Tórtores, somera, galliner i pesta
• Jardins d'altri estiuencs. Climent Picornell
• Peripatetisme per Palma. Climent Picornell
• Sopar d'estiu amb botxor, alemanys i Thermomix. Climent Picornell
• Els orígens de la turismofòbia Climent Picornell
• Falzies, bevedors, "Los Melones" i el saig
• BENEIT !! Climent Picornell
• En l'hora de la meva mort Climent Picornell
• Anècdota o categoria en geopolítica Climent Picornell
• Jardins amb Damnatio memoriae. Climent Picornell
• Postal de Palma, de sa Calatrava amb un amb kipà. Climent Picornell
• Calor, Amazon, prudència i moraduix
• Tomba, ex-capellà, garrovers i balconing
• Joan Miralles i Montserrat, la minyonia d'un homenot Climent Picornell
• Jack Kerouac, encara
• Jardins d'Altri amb pessimisme
• Postals de Palma amb taca de sang
• Avui es canta la missa del To Pascal a Sant Joan
• Magraner, 'tirita', russos i cocaïna
• Jardins d'altri amb evangelis Climent Picornell
• Porgar fum
• Jardins d'altri, entre la vida i la pantalla. Climent Picornell
• Boires, Erasmus, oliveres...
• De caminants, passejadors i "flâneurs" Climent Picornell
• Jardins d'altri de gener Climent Picornell
• Nínxols, brebatge i orgues
• Repensar-nos. Climent Picornell
• Confinament, ventositat, presó
• Jardins d'altri hivernals Climent Picornell
• Burgesia turística? Climent Picornell
• Grills, solls i cocarrois
• GUILLEM FRONTERA, paisatge i societat . Climent Picornell
• Figues, moros, ciclistes, ciurons i un 'moticultor'
• Jardins d'altri amb aforismes Climent Picornell
• Corbs, cendres, banyes i donardes
• 600 anys de la Llotja Climent Picornell
• Ullastres, jugadors i el dia s'allarga
• Born Climent Picornell
• Jugadors, Pitalers, alemanys i brebatge
• Xaboles, ovelles, paracaigudista, vídues
• La ciutat pandèmica Climent Picornell
• Més Jardins d'Altri Climent Picornell
• Gírgoles de poll, cebet, senyors i tirs
• Jardins (d'Altri) Climent Picornell
• Pandèmia, brasers, taronger bord
• Mussol, selleter i milanes
• Plou, somnis i casa esbucada
• Hivern a foravila
• Mascaretes i garroves
• Ordi, separats i serp
• Clots, discapacitats, el padrí i la rata-pinyada
• Pandèmia i paisatge
• Carxofes, antigors i padrins
• Cafès, endolats i coentor
• Divendres, paons, bous i esplugabous
• Final de tardor, fotografies i niguls
• Milanes, birros i quartons
• Fressar, calor i coentor
• Claveller d'aire, taronges i felicitat
• Ravanissa, capsibos i olivó
• Llebres i rotondes
• Temps i contarelles de gener
• Verros i polissons
• Salvatgina puta!
• Vermell de roselles
• Les possessions
• Aucellons, panades i rubiols
• Matances no atropellades, ensaïmades de tallades i un mort
• Calmes de gener i dignitat retornada
• Cama-roges, bolets i Nadal
• Passar pena, botifarres i porcelles
• De l'octubre i un albó
• D'abans i altres essències
• L'estiu i la festa
• Estiu de ple, amb serps i espluga-bous
• Figues-flors i prebes coents
• Remeis per viure bé
• De l'unicorn al bell mig de l'illa aimada
• Brou a rompre !
• Temps de matances i altres andances
• El desembre congelat ( o això era abans?)
• Panellets, morts i "tricotraco"
• Octubre o la curiositat
• Ni paparres, ni segadors
• Picadura d'abella, el llop i ram-usat-sac-arnat-suro-amb-ham
• Fuita de Ciutat, menja-mosques i anguila
• N'hi ha que duren tota sa vida
• Per una moratòria turística a les illes Balears
• Dia plujós amb quadern antic
• Figueres despullades i grípies buides
• Un sac buit no s'aguanta
• Coses dels desembres
• De santa Catalina a Nadal, un mes cabal
• Aromes de tardor
• APUNTS DEL PLA DE MALLORCA : ARRI I OU !! Climent Picornell
• JARDINS D'ALTRI: EL CREPUSCLE, SEMPRE, ENCENDRÀ ESTELS Climent Picornell
• DEU IDEES EN DEU MINUTS SOBRE TURISME I CULTURA Climent Picornell
• POSTALS, JARDINS, APUNTS ( I QUE ELS DÉUS MOS DONIN LA MAINA ) Climent Picornell
• SETMANA ( NULLA DIES SINE LINIA ) Climent Picornell
• LA CULTURA ENTRE L'UCI I EL RESET Climent Picornell
• POSTALS DE PALMA AMB LA RIERA I L'EMBAT Climent Picornell
• APUNTS DEL PLA DE MALLORCA OFEGATS PER L'ESTÈTICA Climent Picornell
• JARDINS D'ALTRI AMB UTOPIA PRIMAVERAL Climent Picornell
• LA FI D'EUROPA I DE LES HUMANITATS Climent Picornell
• PILOTS ITALIANS A MALLORCA I CRIMS DE GUERRA Climent Picornell
• POSTALS DE PALMA AMB SETCIÈNCIES I UN FORÇARRUT I Climent Picornell
• LA MEMÒRIA BIOCULTURAL DE LES VARIETATS LOCALS DE LES ILLES BALEARS Climent Picornell
• DE l'ORIGEN DEL PAISATGE (... I LA PINTURA DE LES BALEARS) Climent Picornell
• APUNTS DEL PLA DE MALLORCA ENFANGATS PEL CALL VERMELL Climent Picornell
• POSTALS DE PALMA DE LA MÀ DE ROSSELLÓ-PÒRCEL Climent Picornell
• JARDINS D'ALTRI ANTI-SISTEMA I AMB NOVES GENERACIONS Climent Picornell
• PIETAT PER LA GEOGRAFIA IMAGINÀRIA Climent Picornell
• DE LA CULTURA DE LA TRANSICIÓ A LA CULTURA DE LA RETALLADA Climent Picornell
• POSTALS I SENYORS DE PALMA Climent Picornell
• APUNTS DEL PLA DE MALLORCA : NADAL DE MEL I SUCRE Climent Picornell
• JARDINS D'ALTRI, I EL MUSEU DE L'AFORISME, COM EXCUSA Climent Picornell
• TOTUM REVOLUTUM (NOTES DISPERSES) Climent Picornell
• "PAYS.MED.URBAN": EL PAISATGE, VALOR D'IDENTITAT I D' ATRACCIÓ ECONÒMICA Climent Picornell
• BREU BIOGRAFIA DE FELIP BAUZÀ I CAÑAS Climent Picornell

• General [757]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom