Climent Picornell

AMETLERS FLORITS I RELLOTGES BIOLÒGICS Climent Picornell

jcmllonja | 08 Març, 2010 20:38

Ametlers florits i rellotges biològics.

 

Climent Picornell

 

Em sembla un déjà-vu, déjà-lu, però qui no ha escrit a Mallorca alguna cosa sobre els ametlers? Des de la poetessa romàntica fins als sociòlegs postmoderns han usat la floració blanquinosa que entapissa l’illa per enlairar-se o queixar-se. Ella, de les meravelles de la natura, i els altres per indignar-se veient com, d’una agricultura en decadència, els espavilats hotelers –amb la seva postal- en feien bandera promocional de “la industria de los forasteros” o sia, del turisme, de franc.

 

A tots ens ha donat a l’abast el conreu d’aquest arbre, substitutori d’un altre conreu comercial, la vinya, després del desastre de la invasió de la fil·loxera. Els set milions i escaig d’arbres que hi va arribar a haver, donaren pa a les famílies que en sembraren i tema als literats que s’hi fixaren. Només de la varietat d’en Pons hi havia més d’un milió d’arbres, un milió d’en Pou de Felanitx, nou-cents mil de la Canaleta, mig milió de la Verdereta (tan saborosa)... I, un temps, fins i tot foren una atracció real per als turistes que venien els febrers a veure’ls florir, com ara fan a la vall de Jerte a Extremadura o al Japó, amb la florida dels cirerers; aquesta atracció passà a ser virtual quan es convertí en una fotografia de catàleg de tour-operator turístic o de guia repetitiva de les illes Balears.

 

Fou Joan March, en Verga, qui malfiant-se del negoci turístic, mentre observava el canvi del litoral de Calvià, pronuncià la frase que –al manco fins avui- no encertà-: “Si aquest negoci va malament, no bastaran els ametller per penjar-se”. El fet és que dels set milions, avui n’hi deu haver la meitat, i el negoci no és que s’hagi dividit entre dos, no, ha baixat com una barrina impulsat per la competència ferotge dels enormes ametlerars californians i per la impossibilitat, manifesta, de fer consumir ametles de les illes, més bones i més ecològiques, encara que siguin més lletges i irregulars que les importades. “Tastau el bessó de Mallorca”, deia un eslògan de la conselleria d’Agricultura, jugant amb el doble o triple sentit que té la paraula bessó.

 

Però el fet era que la gran quantitat de varietats, la vellesa i la poca productivitat dels arbres o la dificultat de la seva recol·lecció han impedit que el cultiu es refés i molts d’ametlers han mort i altres sobreviuen amb les ametles de l’any passat encara a l’arbre. Val a dir, però, que en queden de pagesos i hobby farmers que duen les tanques que fan mirera. Però no sé fins quan serà possible que hi hagi difunts sota els ametlers en flor.

Com integrant del desaparegut “Col·lectiu Bessó de Mallorca” (juntament amb Miquel Pastor i Xavier Moratinos) férem donació al Jardí Botànic de Sóller de la nostra col·lecció de més de 100 castes diferents d’ametles que reberen amb satisfacció, crec, Andreu Ramis, el seu president i Josep L. Gradaille, el seu dinàmic director.

 

Ara, com a bon representant del “Col·lectiu de Folklòrics Ploramiques”, aquesta setmana he fet la meva volta ritual per la Mallorca florida. Les vistes dels ametlerars florits més fotogèniques han estat les de la carretera que surt de S’Esgleieta cap a Bunyola i les del camí del Raiguer, prop del torrent d’Almedrà, darrera Lloseta. El contrast amb el cimals nevats de la Serra de Tramuntana acabava de compondre la tramoia necessària: “Ametler no facis via, que gelarà qualque dia”, aforisme o parèmia subseqüent de la que diu que “Flor de gener, no umpl el paner”.

 

I aquí volia arribar, a la floració de l’ametler, més que com objecte paisatgístic, com a indicador fenològic. I ara miraré d’explicar-ho. Geògrafs, biòlegs i climatòlegs ens interessam per la fenologia, que no és més que l’estudi dels fenòmens periòdics dels essers vius i la seva relació amb les condicions ambientals determinades pel temps atmosfèric. Vegetals i animals són vertaders registradors anuals de les condicions climàtiques: el brostar de les fulles, la floració, la maduració dels fruits, la caiguda del fullatge, la migració dels ocells, els primers cants, la nidificació, l’època d’aparellament, etc. no es produeixen en la mateixa data sinó dins una extensió temporal d’uns paràmetres determinats per la durada del dia, les temperatures –fred i calor- o l’aigua de què es disposa. Així vegetals i animals, amb aquests bioritmes, ens informen, són vertaders registradors ambientals. Ja des de 1943 el que abans es denominava “Servicio Meteorològico Nacional” va començar les observacions fenològiques metòdiques. Tot i que es fa amb plantes no cultivades i animals no domesticats ( l’arribada de  falzies i oronelles, el primer cant de l’enganyapastors o la primera volada de la papallona de la col, per exemple), també s’ha agafat com indicador la primera floració dels ametlers.

 

La floració dels ametlers és una de les més primerenques ( “La fruita més primerenca / n’és la flor de l’ametler./ Senyor Rei un altra en sé,/ la Reina en el corral té / una pomera hivernenca”), és abans de què surtin les fulles de l’arbre i sol ocórrer quan la temperatura mitjana ja supera els 6-8º C. Gelades, ventades, temporals de pluja afecten la flor i, per tant, la pol·linització i el rendiment. La màxima activat floral i pol·linitzadora es troba entre els 15º C i els 25ºC. Els més primerencs pel gener, els més tardans el març. Aquestes observacions plurianuals permeten la construcció de mapes d’ isòfenes ( les ratlles que uneixen els mateix temps de floració en aquest cas) que ens demostren que a la península Ibèrica, a gran part de la Meseta, el nord i els Pirineus els ametlers floreixen dins l’abril.

 

Una demostració més de què els essers vius seguim uns ritmes fisiològics ajustats als cicles ambientals dels nostres habitats. Cicles diaris, vigília i son, llum i obscuritat; ritmes lligats a les fases de la Lluna, coneguts des dels temps antics pels agricultors, i els cicles estacionals que als països temperats, com el nostre, són els més espectaculars. Els mecanismes interns dels cossos s’adapten, s’avancen i es preparen, a partir d’una determinada senya es posen en marxa els rellotges biològics. També els nostres, per molt que creguem que ens hem independitzat de les condicions ambientals externes.

 

Aprofit l’aniversari del premi Nobel Albert Camus per recuperar un text, precisament titulat Els Ametlers: “Quan jo vivia a Alger, sentia tot l’hivern una frisança perquè sabia que, en una nit, en una sola nit freda i pura de febrer, els ametlers de la vall dels Cònsols es cobririen de flors blanques. I em meravellava de veure com aquesta neu fràgil resistia totes les pluges i les vents de la mar. I cada any persistia just el temps que cal per germinar el fruit... Davant l’enormitat de la jugada en la qual ens trobam implicats, cal tenir molt present, sobretot, la força del caràcter. I no parl d’aquella que, a les tarimes electorals, acompanya les celles arruades i les amenaces, sinó de la que aguanta tots els vents de la mar amb la seva blancor i la seva saba. La que, dins l’hivern del món, va germinant el fruit”. Valgui la metàfora, fenològica també, en aquest cas, però no sé si pel caràcter dels mallorquins sigui més aplicable allò de “Ser una ametla que s’adreça”, significant l’escassa probabilitat d’una cosa, tal vegada de la nostra força de caràcter, al manco la d’un servidor de vostès.

___________________________________________

LA IMATGE ÉS DEL MEU COSÍ, FOTÒGRAF, CLIMENT PICORNELL (1956-2003)

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

DE SENECTUTE ( MARES ) Climent Picornell

jcmllonja | 19 Febrer, 2010 14:22

 

De senectute (Mares)

 

Climent Picornell

 

Les mares d’ara viuen el seu procés d’envelliment totes soles, o acompanyades a ca seva per cuidadores immigrants, o a ca els fills, o a residències privades o públiques. Ells es moren abans, elles, vídues, quan ja no es valen per elles mateixes els comença un temps incòmode. Veuen que donen feina, senten que fan nosa. “Un temps en ser vell tenies el teu balancí i veies els fills, els néts, els veïnats... les cares de sempre”. Ara vivim enfora i canviar-les de lloc ho prenen com un càstig que no es mereixen.

 

Ma mare és a Son Dureta a la unitat de psiquiatria. Té l’esquizofrènia descontrolada, tot lo dia li posen coses, psicotròpics fortíssims. Avui m’ha paregut que em coneixia, i ha fet un mig somriure. A mi, ja m’ha bastat, me n’he anat content, feia dies que la seva cara era totalment inexpressiva.

 

Ma mare no vol estar tota sola, la por la se menja, por a tot, a morir. Vol que els vespres quan la colguen li enrevoltin un rosari a la ‘munyeca’ esquerra, ben estret, després li han de treure, el braç li torna blau... Por als negres, als moros, turmentada per la televisió, li han haguda d’apagar i ara no s’entretén amb res, només en espantar-se per tothom que passa pel carrer.

 

La mare d’en Miquel, hi és tota i ben tota, 93 anys. ‘Pepera’ de tota la vida despotrica  contra tots els corruptes del seu partit, s’entretén retallant diaris i fent col·leccions de notícies inverosímils, fruit del seu passat de bibliotecària. Li han hagut de comprar un arxivadors nous i els fills li duen revistes i diaris passats. Així, la tenen enfeinada.

 

La mare de na Catalina té càncer terminal (i son pare el mal d’Alzheimer, fuig pels carrers de Palma i després no sap tornar). Vol estar a ca seva, no vol anar pus a l’hospital, se vol morir allà, però el nivell de dependència és altíssim. Ella, la mare, molt dominant vol que li facin les coses així com ella troba: insuportable.

 

A la mare de  n’Arnau la se’n duen fermada amb corretges dins el bus que va al centre de dia, on se’n cuidaran d’ella, set o vuit hores, alliberant als seus familiars de la servitud. Bava i mou el cap rítmicament dia i nit, set dies a la setmana, no xerra, no riu, menja perquè li fan enviar-se el menjar, no camina, està llagada, però resisteix amb la fortalesa de les dones de foravila, les que segaven –manegots posats- davall el sol enorme dels juliols de la seva joventut, quan eren fortes, hermoses i anaven calentes, davall la suor.

 

A la mare de na Rosita  se li ha despert una lascívia covada, creu que tothom la se’n vol dur al llit, i no coneix al qui s’ajeu amb ella, el seu home. “Qui és aquest? Demana, “no el vull dins el llit; aquell sí”, i n’assenyala un que surt per la televisió; reclama constantment el seu germà, desaparegut a la guerra.

 

La mare d’en Joan, en farà 90,  viu amb el seu fill homosexual i la seva parella, fuma porros amb ells, dins l’enorme casa del barri antic, prop de La Seu, sempre amb aquells vestits llargs davant l’hivernadero perquè la vegin les seves veïnades, beates, i la gent del carrer. De jove la se rifaven les majors fortunes de l’illa.

 

Na Catalina, operada de ‘cadera’, en sortir de l’hospital cau, i l’han haguda de tornar entrar. El seu home quan veu el guirigall -és vuit anys més vell- s’imagina desatès: qui el servirà si la dona és mor?  La por li guanya, i malgrat els ansiolítics, perd, i perd acceleradament. El temps que la seva dona és a l’hospital ell torna invàlid, de cop.

 

Madò Maciana Peremates, 98. Dorm i menja, la renten, l’aixequen un poc. Dorm vint hores o al manco jeu, no llegeix, no escolta la ràdio, no veu la televisió... Això sí, dóna les gràcies quan la renten o l’aixequen perquè orini, o quan li donen berenar i al cap de quatre hores dinar-sopar i fins demà. Què deu pensar?

 

La mare de na Pereta, operada de càncer de colon fa les feines dins una bossa, ella que era tan presumida, tan primmirada i tan neta, quin cop! D’això feia anys, ahir va tenir un infart cerebral, quedà tocada, mig baldada, ja no és val de si mateixa... “Deixarà de passar pena per ella”, diu la seva filla.

 

La mare de na Bompesa visita el batle i el capellà, denunciant que les filles li roben “després del que ha fet ella per elles”. Una de les filles, segons ella “és més dolenta i menys de fiar”. Aquesta quan se’n tem, sense comprendre que la seva mare està malalta se posa histèrica: “t’estimes més estar amb ella, idò hi pots estar, jo no tornaré, que vengui ella i només ella!”. I plora desconsolada. Sa mare, quan encara se’n temia de les coses l’estimava més a ella. Ara és a l’inrevés.

Entra dins ca sa ma mare, que viu a baix i diu: Bon dia! Per contesta: "La cadena del wàter no va bé"; "El taronger s’ha escuixat, l’has de podar"; "El llum del quarto no funciona..." “Cada dia me mana una feina, res de bon dia. Ha fet 91 anys i a més el cap li bull, li va a tota. Mira tu, va al Bingo que organitzen els vells. A molts els ve just tenir esment a un cartró, idò ella en maneja quatre, al mateix temps, m'has sentit? Bono...! No és guanyar que la fa feliç, sinó veure que està millor que els altres”.

Ma mare encara me comanda. Tenc tres fills, el major té 34 anys, i encara me comanda. A ella, sa  mare la devia comandar? No! Idò, això que és... Ha de ser el caràcter: ella és comandadora i jo no.

Ella i s’home se n’anaren a la primera residència que s’obrí a Palma. Quan morí s’home, ella hi quedà. Mantenia les amistats, la filla l’anava a veure cada dia i li donava el sopar. Ja amb demència senil, la mare li deia: “Vostè és molt simpàtica, però sap per què no me vénen a veure els de ca nostra?”. Amorosament, la filla li acostava la cullera a la boca, sense llàgrimes.

 

Sa mare mai li ha dit t'estim. Mai. I a més no sap besar, posa la cara però poca cosa més. I els de fora casa, sempre són més, conta les seves proeses i pareix que no vol sentir les de les seves filles, ni les dels seus néts. En canvi, no té res seu. "Du-te’n això; He fet una coca...". És la seva manera d'estimar; no ho sap verbalitzar. Quan fa dos dies que no li telefonen, ho fa ella: "Me trobaran morta, plena de cucs!" ( S’ha de traduir, volia dir: "Tenia ganes de xerrar amb tu i no me telefonaves").

Fou de les primeres dones que accedien als estudis superiors, mestra a un col·legi de monges. El seu home l’enganyà amb altres dones, sempre. Ara acaba els seus dies retuda. D’ençà que es retirà, l'Alzheimer li prengué els records. Sense memòria s’estalvià -és un suposar- la visita dels seus fantasmes. La seva germana fadrina, gelosa encara ara de la seva elegància, de la seva maternitat, de la seva carrera, de la seva paga d'estat... començà a exercir sobre ella una tirànica tutela: cuidar-se’n d'ella els darrers quinze anys ha estat la seva condemna, i la seva salvació.

 

Poques mares acaben la vida com els agradaria. Viure més és la darrera marginació que pateixen moltes dones.

 

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

"UN HIVERN A MALLORCA" ( 'XUPANT' RODA DE L'ANY CHOPIN) Climent Picornell

jcmllonja | 12 Febrer, 2010 09:34

 

Un hivern a Mallorca (‘xupant’ roda de l’Any Chopin)

 

Climent Picornell

 

Enguany el nostre govern ha decretat que sigui l’any Chopin -l’any passat va ser l’any Darwin-, commemorant el dos-cents aniversari del seu naixement i, supòs, perquè el músic s’arrossegà per aquí agafat de les faldes de la senyora Dupin, baronessa  Dudevant, la molt anomenada escriptora -amb nom de mascle- George Sand. Els cent dies que estigueren per aquí – del desembre de1838 al gener de 1839- donaren per treure’n un profit incalculable, al manco per a la propaganda turística, tot llegint interessadament i parcialment un llibre que poca gent coneix sencer: Un hivern a Mallorca. En el qual, curiosament, en Chopin no surt ( “el nostre malalt”, “un acompanyant”, “un familiar...”). Que Sand no parli directament de Chopin vol dir que amagava una gran decepció? Tal vegada la del somni de viure un gran amor romàntic transformat en la realitat d’haver de fer d’infermera d’un malalt?  Sí que és, en canvi, una exclamació a favor dels nostres paisatges i un dejectar continu als mallorquins, com a salvatges de Polinèsia. I no podia ser d’altra manera. Com volen que ens miràs? Una escriptora de costums ultramodernes i des del centre de la moda mundial, París, que va caure –segons ella, aconsellada per gent que no hi havia estat mai- a unes illes perifèriques i endarrerides on “gràcies a l’exportació dels porcs hi començava a entrar la civilització”.

 

Un hivern a Mallorca és una barreja interessant; és el recompte d’una forta experiència interior, d’una presa de consciència enfrontada a si mateixa, separada de la societat a la qual pertany, neguitosa per haver de tenir esment de tots i de tot: dels fills, de Chopin, de la intendència... Un text autobiogràfic on el lector hi descobrirà una bona escriptora quan, aquesta, es creu descobrir-li Mallorca. Aquest punt és el menys interessant, són descripcions històrico-topogràfiques-culturals de l’illa, afusellades d’altres textos, citant la procedència, o no: Grasset de Saint-Sauveur, Jovellanos, Tastu, Aragó, Vargas Ponce, Laurens, etc... Es fan lectures parcials d’aquesta obra, escrita a escarada.

 

Em crida en Biel Massot, pel seu programa de ràdio. He de triar una obra entre els aniversaris musicals d’enguany. Trii  Chopin per dues raons. Una, perquè m’agrada i l’altra per la seva estada a Valldemosa. Per què m’agrada? Per la seva creativitat, pel seu toc minimalista -diríem avui- “tots els acords i tots els ornaments, però sempre una melodia fonamental, suau i mantinguda” deia Schumann, suggeridora de matisos i sentiments. Com reconeixen Fauré i Debussy, Chopin trobà una nova manera de fer sonar el piano, “reinventà l’harmonia del segle XIX”. No era músic per a grans auditoris, més bé intimista, músic de saló, més informal. Però tot sense renunciar al romanticisme. El seu aspecte, les seves creences, fins i tot la seva malaltia és romàntica; vengué a Mallorca creguent que el Mediterrani el milloraria i es trobà amb les humitats de Son Vent d’Establiments i la Cartoixa de Valldemosa. I com a subproducte del romanticisme, el seu nacionalisme. No existia Polònia després de Napoleó, per xiripes històriques existí després, no com ens passà a nosaltres, “polacos” d’aquesta Polònia. Ell, però, és fidel a les seves arrels i ho feia avinent en temps de l’ocupació de Polònia. Adoptà formes procedents de la música popular polonesa i melodies de tipus patriòtic. Per això vaig triar una obra que composà a Mallorca: la Polonesa Op. 40. Conegudíssima i famosíssima, és la derivació d’una dansa de caire aristocràtic i cerimonial, gairebé processional, ja Bach -a qui admirava- l’usava com integrant de les “suites”, tal vegada exager, però pens que per a Chopin era un signe de resistència de la pàtria oprimida.

 

Chopin morí jove, als 39 anys, i escrigué més de dues-centes peces (61 masurques, 28 preludis, 26 valsos, 27 estudis, 20 poloneses, 18 nocturns, 18 cançons...). “Era un déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sorgia aconseguia trasplantar-me molt més enllà que qualsevol plaer terrenal”, deia George Sand, suposadament insatisfeta en aquesta altra vessant. Va dir d’ella el poeta Alfred de Musset, quan es barallaren, una cosa així com que “volia un amant, però em tenia com un fill”, relació de la qual es queixarà també Chopin.

 

Aránzazu Miró, en el seu llibre Aquell hivern de Chopin a Mallorca –el millor dels que he consultat- analitza la seva etapa mallorquina i creu que Chopin no tornarà a tenir un període creatiu tan fructífer com el que tengué “durant la seva estada a Mallorca, on es troba en la plenitud creativa”. De les obres que escrigué, o acabà, o començà o hi treballà aquí ( preludis, balades, un scherzo, masurques, nocturns, poloneses, sonates...) la polonesa la degué composar entre l’ansietat de si arribava per fi, o no, el piano que havien encarregat a França. Les seves cartes donen una informació més personal. “He estat malalt com un ca”; “Les gents d’aquest país són excel·lents i avorrides”; “No hi ha pianos, en aquest aspecte és un país salvatge”; “El meu piano” (un Camille Pleyel) “no ha arribat encara. Pens música, però no la faig perquè no tenc piano”. Quan arribà, el 20 de desembre, tengué problemes amb l’aduana i a la fi dia 5 de gener era a Valldemosa, d’on partirien escapats el 13 de Febrer: un mes i busques particularment creatius.

 

George Sand: “És un país que va enrere més de tres-cents anys”; “Sentia el plor d’una criatura petita a la granja de veïnat, i també sentia  a la mare que, per adormir-la, li cantava una hermosa tonada del país, molt monòtona, molt trista, molt àrab. Però aleshores, unes altres veus no tan poètiques em recordaren la part grotesca de Mallorca. Els porcs em van despertar...”.  Per altra part, Chopin que feia adesiara esputs amb rastres de sang demanava: “No digueu a la gent que he estat malalt”. Ja més envant, un pic acabada la relació: “La meva malaltia va servir d’excel·lent pretext per a rompre amb mi. Després, lentament i amb gran habilitat, tractà de convèncer-me que el meu estat de salut no permetia continuar les nostres relacions amoroses. Des de llavors em va oferir solament un amor maternal...”. Un hivern amb spleen i la seva dosi d’angoixa. “No es tracta tant de viatjar com de partir. Qui de nosaltres no té alguna pena per oblidar o algun jou per treure’s de damunt?” Em sonen les paraules de George Sand com un déjà vu particular, com una circumstància personal, meva, amb regust de lletra de cançoneta cursi.

 

Com a bon inici de l’any Chopin ja tenim un dels seus actes primerencs. Els propietaris de la cel·la 4 de la Cartoixa han demandat als de la cel·la 2. Tots diuen  que Chopin va romandre a les seves respectives propietats. La justícia decidirà, o no, a quina habità Chopin i quins pianos tocà, si el Pleyel o també l’altre. Com veuen, hem començat bé la commemoració.

_________________________________________________

 

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

COSTUMARI DELS QUINTOS DE MALLORCA Climent Picornell

jcmllonja | 01 Febrer, 2010 21:37

Costumari dels “quintos” de Mallorca

 

Climent Picornell

 

Els quintos del meu poble han estat notícia, el seu esperit transgressor els ha generat -com és natural- problemes amb la batlessa. Ésser quintos significava: ser home, haver nascut el mateix any i tenir l’edat d’entregar-se al servei militar. Ara són mascles i femelles, quintos i quintes, i no existeix el servei militar obligatori. Ma mare es referia al Papa Joan Pau II com “el meu quinto”. El nom prové de les quintes; per sorteig, un de cada cinc joves anava a la milícia, a fer el servici (militar), tot i que, qui tenia doblers se’n lliurava, pagant. El frau, els suborns i les falsificacions eren corrents i els ciutadans en responsabilitzaven l’administració, local sobretot. Això explica alguns fets actuals. Poc a poc han anat perdent el seu significat i ara són estols de joves que durant una temporada fan bulla a voler. Hi ha rastres encara d’aquests costums a Alaró, Algaida, Ariany, Binissalem, Búger, Bunyola, Campanet, Campos, Caimari, Consell, Costitx, Lloret, Lloseta, Maria, Montuïri, Muro, Petra, Porreres, Pòrtol,  Sa Pobla, Sant Joan, Santa Eugènia, Santa Margalida, Santa Maria, Selva, Sencelles, Ses Salines, Sineu i Vilafranca.

 

Què fan els quintos? A alguns pobles més, a altres només una part. L’agrupament i el costumari comença quan, els que seran quintos l’any següent es veuen obligats a fotre, als qui ho són enguany, un pi plantat a la casa dels quintos –una casa vella on hi conviuen els joves-; hi haurà grapades, guerres de fruites, remullades i corregudes. És l’enllaç d’una generació amb l’altra. Pels sants Innocents comencen a fer renou i innocentades, algunes gruixades, dirigides contra l’autoritat o el mobiliari urbà. Aquest vessant “gamberril” sembla que els era permès i tolerat, en part; eren un grup de joves que anaven per força a l’exèrcit o a fer la guerra –alguns-, era la seva manera de manifestar el seu desencant i malestar contra el poder que els separava de les seves famílies. S’han d’entendre aquests estires i amolles entre quintos i batles o guàrdia civil en aquest sentit, sense que un servidor vulgui justificar cap de les seves barrabassades actuals. Per Sant Antoni fan el seu fogueró i per les beneïdes la seva carrossa particular, elles i ells amb un símbol distintiu: un mocadoret de color pel coll, un capellet, una camiseta amb disseny al·lusiu...

 

Cobren vertader protagonisme durant la Quaresma i la setmana de Pasqua. Per pagar les seves despeses rifen un mè -en altres dates una porcella-, que passegen pel poble el diumenge del Ram. Si hi ha festa al poble, munten una paradeta i hi venen panades i robiols. La nit del dissabte sant, de Pasqua, arrambaven -i arramben- amb tot el que trobaven, eines, rodes, carros, ormejos que apareixen al mig de plaça o en els llocs més visitats, davant l’ajuntament, davant l’església (alguns al cementeri), aquest costum ha derivat en una certa via canalla que els causa problemes i ells en causen: pinten façanes d’ajuntament o fan injustícies a estàtues públiques, tapien la Sala, etc, etc. Amollen coets i traques durant tot el vespre despertant i espavilant el poble. Els quintos s’han de fer notar, abans ho feien amb picarols i amb gresca diversa, el seu descontrol és assumit pel poble, de mala gana: “coses dels quintos!” Era costum, en general, fer renou, fa temps, per anunciar la resurrecció de Crist. A alguns pobles en la processó de l’Encontrada, els quintos duen el Bonjesús i les quintes la Mare de Déu, als qui fan pegar els tres botets reglamentaris ( alguns organitzen la cavalcada d’Els Reis). Durant la segona festa “canten” panades ( derivació de “capten”, de captar, de demanar). Amb l’ajut d’alguns músics es passegen al so de la melodia de cantar panades ( “Panades mos heu de dar / grosses i ben atapeïdes, / si no les heu beneïdes / noltros menam s’escolà. / Sí, sí madoneta les mos heu de dar / les mos hem guanyades / de tant de cantar...”).

 

Avui en dia la gent els dóna doblers, dins un covo, una gerra, una senalla  que els serviran per organitzar els ball dels quintos, ara una berbena amb conjunts de rock-and-roll. Abans anaven casa per casa, possessió per possessió del terme, i sí que els donaven menjar, fins i tot alguna panada especial ( “d’ullastre”, plena d’ossos). La tercera festa solen fer el pancaritat del poble tots junts, allà es menjaven les panades “captades”. Amb els doblers recol·lectats es dediquen a fer un parell de sopars, els qui han participat en tot aquest sarau, de cada pic menys, per la baixa de la natalitat o per la deserció d’alguns companys, menys motivats per la “quinteria”.

 

Captar, renou, sarau, carreres de joies, música, desastres o “gamberrades” passades de límit en mans de joves. Sempre m’ha agradat creure que són costums obliterades de tradicions que encara ara queden, desdibuixades, adquirides pels quintos, i que perduren en la Mallorca actual. M’explicaré. És diu que hi ha una obliteració quan es conserven determinats costums però amb un canvi de significat; una baula entre antigues tradicions i l’actualitat. No sé exactament quan, els quintos es converteixen en els protagonistes de la capta col·lectiva ( galls, ous, panades, robiols, begudes, doblers...) i de la bulla associada. Però el que és cert és que són ells, amb algunes derivacions ( Salers, Gogers, Captadors, Caramellers...), els qui s’encarreguen de complir amb aquest costumari, fragmentat evidentment, de quan els joves participaven o organitzaven aquests àpats en comú, realitzats en algun lloc assenyalat, en la forma del que ara anomenan pancaritats. Aquests es celebren a llocs significats, en algun, encara, venen cintes de colorins, com les que se penjaven de la cintura les dones embarassades pre-cristianes –en un ritus de fertilitat- per tenir bon naixement del fills.

 

En aquest sentit els quintos són l’entroncament amb el que feien els pobles primitius: una menjada, beguda i ballada en comú, precedida de la capta col·lectiva d’aliments. Amb aquests rituals es pensava que s’ajudava al bon canvi de les estacions de l’any, es volia que les divinats i els genis de la natura els fossin propicis i imprimissin al curs de l’any (meteorològic, pels conreus principalment) una marxa convenient. “Vos desitjam bona anyada / a casa i as sementeres / de faves que n’hi hagués / més caramull que de paia / i de blat, ordi i civada / n’ompligueu tots els graners / que no faci cap boirada / en estar en flor els ametlers”. Connectant amb tota aquesta simbologia –i abusant de l’obliteració- podríem dir que  aquests costumaris, que han anat a parar, en part, als quintos actuals, són restes fragmentades d’antigues tradicions, que també ens recorden els ritus iniciàtics dels jovençans abans d’entrar al món adult, una vàlvula d’escapament, com ho serà el carnestoltes pel comú de la gent.

 

En definitiva, festa col·lectiva que atansa les seves arrels en temps antiquíssims i que la cosa cosmopolita, venguda amb la modernor i el turisme, ha llançat dins la boira de l’antigor. Els quintos són un dels serrells, una fita encara, d’un costumari cada cop més trossejat. Perviuen, per molt que, per mor dels maldecaps que generen, alguns batles o batlesses voldrien segurament domesticar-los, o que desapareguessin.

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

ALBERT CAMUS, MENORCA, EL FUTBOL, EL PRIMER HOME Climent Picornell

jcmllonja | 22 Gener, 2010 19:00

Albert Camus, Menorca, el futbol, el primer home

 

Climent Picornell

 

“La noblesa de l’ofici d’escriptor rau en la resistència a l’opressió, i per tant en dir que sí a la soledat”. Dia quatre d’aquest mes, ha fet cinquanta anys que morí Albert Camus, premi Nobel de Literatura. Al dBalears, Tomeu Martí i Joan F. López Casasnovas s’hi han referit amb encert. Cal recomanar, però, una mica de precaució amb les commemoracions, no contaré res que no sigui conegut,  ho faig perquè he vist indicis d’homenatges al Camus “semi-menorquí” (sic), embalats pel seu segon llinatge: Sintes.

 

Albert Camus (1913 - 1960) –escriptor, pensador, director de teatre, periodista, activista, filòsof...- nascut a Alger era nét d’uns colons menorquins que, ja a la primera meitat del XIX, anaren a Alger. La mare, Catalina Sintes Cardona (Birkaden,1882 - Alger, 1960) morí un poc després que el seu fill. La padrina Catalina Maria Cardona Fedelich (1857-1930) –nascuda a Sant Lluís de Menorca- a casa de la qual, a Alger, i baix la seva autoritat ( “A benidor”, i l’obligava a fer la sesta) va créixer Camus, quan el seu pare morí a la primera guerra mundial ( “Quan el convocaren, mon pare no havia vist mai França. La va veure i el mataren”), eren gent molt humil.

 

De l’obra i la vida de Camus -en la qual aquelles dues dones són molt importants- se’n desprenen poques arrels menorquines, culturals, a part de les biològiques provinents d’Esteve Sintes i Margalida Cursach, Josep Cardona i Joana Fedelich, els seus besavis emigrants (Vegeu: Maria Marfany i Simó, Els menorquins d’Argèlia). Menorca es confon, per Camus, amb arrels espanyoles generals i el parlar menorquí, esmentat poquíssimes vegades, amb un “patois mahonnais”, amb el to despreciatiu que té “patois” per als francesos. Si bé és cert que els orígens per part de mare entronquen amb Menorca, aquesta referència és molt menor, per no dir imperceptible en la seva obra. No així el seu sentit de pertànyer als colons  d’Alger, els primers llauraven amb el fusell carregat... el fet colonial, sempre violent amb els nadius. En tot cas, quan Camus ve a Balears, l’any 1935, fent un viatge amb la seva primera dona, reflectit als seus Carnets, ni tan sols va a Menorca: exemple del seu poc interès?

 

Tenia una visió més genèrica, d’una Espanya uniforme, “Ce que je dois à l’Espagne”, del republicanisme exiliat, dimiteix de la UNESCO quan s’accepta l’entrada d’Espanya, etc. No és per tant un semi-menorquí que, per conseqüència, és també un poc català universal (sic) com volen suposar alguns, pel fet, únicament, de ser de nissaga illenca, malgrat compongués el Cant Espiritual de Maragall en francès, Víctor Alba li feu la feina prèvia. Xavier Vall ho tracta a  Albert Camus: catalanitat i estranyesa (1999). Per no dir que, tampoc, era un panarabista universal, els àrabs apareixen diluïts en una tintura genèrica i poc precisa, malgrat el seu reportatge famós sobre la Kabylia. D’Alger i en francès, això sí, malgrat de nin –ho conta ell- li fa gràcia que companys seus de l’Institut es referissin a França com “la pàtria”. Per tant, és cert que els protagonistes d’algunes obres duen cognoms menorquins “Sintés” o Cardona i que ell es referia a que “nous sommes en partie du même sang” i... sempre és millor recordar a Camus que a tanta patum buida, ho dic des del convenciment de “camussià”, al manco, de joventut.

 

Un temps vaig anar per Alger. Era el moment apropiat per llegir Camus. Hi havia vaixell de Marsella-Palma-Alger, tot i que de vegades, si hi havia poc passatge, no s’aturava a Mallorca; em va passar un pic i vaig haver de quedar una setmana més, a un hotelet de les muntanyes -rodejat d’enormes cedres- el conserge del qual escoltava música de les emissores mallorquines. La revolta de la sèmola i els assassinats cruentíssims aturaren aquesta via. Ara he reverdit els records. He llegit El primer home ( publicada en posterioritat, la duia manuscrita dins la seva maleta el dia que es matà en accident de cotxe) és un exercici de retrobament  -amb gran detall de la seva infantesa i joventut-, per molt que -com deia Derrida- tota autobiografia funciona com una desfiguració de si mateix. Hi he reconegut el territori, tan mediterrani, tan igual al nostre litoral, i  que tant estimà Camus. Encara que sempre he cregut que d’Alger estimava només una part, com ho demostra el seu paper durant el conflicte contra la dominació francesa (1954-1962): ni amb uns ni contra els altres. S’ha fet famosa la seva exclamació: “ Sempre he condemnat el terror; he de condemnar també un terrorisme que s’exerceix de manera cega als carrers d’Alger i que un dia pot colpejar una mare o la meva família: crec en la justícia, però defensaria ma mare abans que la justícia”. A sa mare, juntament al seu mestre de primària, els dedicà el premi Nobel. Al mestre que intuí el potencial d’un nin que gràcies a les beques va poder continuar els seus estudis.

 

“El camusisme, i aquesta era la seva virtut, volia ser un kantisme pràctic. I amb la guerra d’Alger, s’acabà. En el somni de Camus -una fraternitat entre “indígenes” i “blanquets”- hi havia una petjada d’ingenuïtat”, Bernard-Henry Lévy, Els dos segles de Camus, recull molt bé el seu importantíssim paper en el pensament universal, les grans diatribes de la seva època, amb Jean-Paul Sartre per exemple (primer havien estat molt amics), l’existencialisme, l’absurd,  la gran fabulació d’aquell “home estrany” sense emocions, més que sense sentiments.

 

Els que vam viure les darreries del franquisme,  passàrem per una època en què no estava bé que ens agradàs el futbol, màquina d’alienació popular, era poc compromès i hi anàvem com d’amagat, no feia bona planta intel·lectual. Camus va jugar a futbol i sempre demostrà i declarà com gaudia de fer-ho. Per a France Football: “Després de molts anys en què el món m’ha permès variades experiències, el que sé més, a la llarga, al voltant de moral i de les obligacions dels homes, li ho dec al futbol”. La seva obra està trufada del gust per aquest esport, ja de nin, quan la seva padrina Cardona trobava que gastava massa les soles de les sabates. La imatge de la glòria és quan “el fan porter titular i tres dies abans havia tastat per primera vegada la boca d’una al·lota” i la de la felicitat: “No hi ha cap lloc on un home sigui més feliç que dins un estadi”.

 

Nicolas Sarkozy el vol dur al Panteó devora les glòries de la grandeur de França, ara és al cementiri prop del poble on hi comprà la casa amb els doblers del Nobel. Les seves deu paraules preferides eren: món, dolor, terra, mare, homes, desert, honor, misèria, estiu, mar. Tenia clar que per viure la veritat, “s’havia de fer comèdia” (teatre, vull dir); humanista per damunt tot, molt més que existencialista, comunista o anarquista, sabia que el pensament d’un home és abans de res, i sobretot, la seva nostàlgia. Tenia clar que “la vertadera generositat amb el futur consistia en donar-ho tot en el present”. Fos, o no, mig menorquí.

_____________________

 Imatge del pintor menorquí FLORIT I NIN

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

MÉS POSTALS DE PALMA I UN HAIKU Climent Picornell

jcmllonja | 13 Gener, 2010 18:23

 

 

Més postals de Palma i un haiku

 

Climent Picornell

 

"Aquest home et deixarà". Eren dues dones, ben arreglades, encara joves, dues amigues assegudes al Bar Central. La pronúncia conduïa inexorablement a Menorca ("Aquet homu et dixarà"). Quin "homu"? El seu? El seu amant de sempre? Un contacte furtiu? A un servidor -expert en demolicions internes, catàstrofes domèstiques i temporals quotidians- funcionari de l'oficina de secrets públics,  m'agrada escoltar. Però a vegades només enganx paraules d'una conversa, fortuïtament, una frase treta de context de la qual no sabré mai la continuació. "Ja em va fer lo mateix a Itàlia". Indignat, un home gran, gros i barbut. Ho repetia de bell nou: “Ja em va fer lo mateix a Itàlia”. Qui ? Què li va fer? Li va fugir? Ho explicava davant la carboneria -encara oberta i activa- del carrer ample de Sant Magí al barri de Santa Catalina a dos personatges que anaven de bracet, un matrimoni tal vegada... "Ja em va fer lo mateix a Itàlia" tornava a dir, jo feia com qui mirar les eines de la ferreteria de ca Don Pau, però no podia fingir més i vaig haver de partir... "No. De cap manera. És un tubérculo". Una velleta mallorquina, ulls excessivament pintats, pareixia que s'havia escampat el rimmel per tota la cara. La receptora de l'aclariment botànic era una altra dona amb una boina d'angorina blanca. Eren a la cua del supermercat del carrer de Felip Bauçà, l'antic carrer de la Llebre. Un "Tubérculo"? I perquè no una arrel?

 

"Contemplar les coses remotes com ordinàries i sorprendre's davant les quotidianes, era una de les mirades a la realitat de Claude Lévi-Strauss". M'ho enfloca en Joan Pi, el meu filòsof de capçalera, ben davall el rellotge de Cort. "Te'n recordes de la primera glopada? I de la primera nedada? I de la primera besada? I de la primera badada?... Ai Climent! I de la darrera cosa que no has feta, ni faràs mai? Idò això som. Som les coses que hem deixat de fer; les coses que no hem gosat fer, les coses que no ens han deixat fer, les coses que no hem pogut fer... Tanmateix les coses que sí que hem fet, són el que queda de les anteriors, poca cosa en comparança amb el que no farem mai. Bones Festes!” No em deixà ni respondre.

 

El dia que mon pare em digué que ja no podia pus, el dia que a l'hospital l'assegueren a una cadira de rodes i quedà allà, consentit, amb la mirada perduda, molt de temps, aquest dia vaig  anar a veure un parell de Betlems de per Palma. En arribar aquesta temporada hi pens i també record com li agradava el torró de Can Garcias de la costa d'es Pas d'en Quint, per on ara passeig, "molt millor que el de Can Fresquet o el de Cas Nét" segons ell. Can Garcias tancà fa molt d'anys, són les panòplies urbanes dels nostres avantpassats que hem fet nostres, malgrat tot. Observ una vintena de turistes joves -pareixen d'una escola que està de vacances- asseguts davant la bassa del Parc de la Mar. El que pareix una monitora els llegeix alguna cosa en un idioma estrany i ells, al mateix temps, examinen cada un la seva ensaïmada per damunt i per davall. Estam ben arreglats, convertits en bestiar de microscopi per a les guies de camp turístiques.

 

Està magre però fortarró. És sensible, li agrada molt la música, tota. “Tenc un pis per llogar”, em diu dins un restaurant del carrer Blanquerna, “té tres quartos, és a la plaça Fleming, 660 euros negociables. Ara el pint. Hi vaig tenir uns estudiants de Pollença que eren una monada, el seu pare però era un cap de fava. El problema el vaig tenir amb unes brasileres. Però com que venien avalades pe’n Pep d’Eivissa, idò... En Pep es va morir -havia alçat molt de vidre, m'entens?, moltes copetes de gin- i a partir de llavors el subrogaren a unes altres brasileres també, però putes. Ja te pots imaginar, gent pitjant el timbre que no tocava, els veïnats emprenyats. Un vespre a una reunió de la comunitat, que fèiem a l'entrada, baixen quatre bergantes mamelludes, quatre putarrots, ai, ai, ai...  En acabar hi vaig i m'obri un ‘chulo’ enorme: "Vocé qui é?" “I jo li contest amb el meu portuguès d'assimil: E vocé qui é? Eu so o propietario d'esta morada! He duit sort, han fuit".

 

Me passa molt sovint que a determinades persones del meu barri de Ciutat -conegudes o  no- els associí amb papers de determinades pel·lícules. Un municipal és clavat a J.L.Trintignant a Z de Costa-Gavras. Un veïnat de baix, que té una gelateria i va coixeu-coixeu, és exacte, ben igual que la cucamolla que inicia la sèrie Men in black. No me diguin que no els passa. Una dependenta d'una perfumeria du els cabells com na Meg Ryan a Tens un email o els morros de l'apotecària de la plaça són els de na Penélope Cruz a Belle Époque. El meu cas és més greu, perquè un pic que això m'ha passat el personatge de ficció sepulta al personatge real. Un cambrer és ja per sempre Kevin Costner a Waterworld, no per les ganyes que li sortien sinó perquè s'havia cremat de petit, el cambrer, i tenia els dits afegits com els rèptils... I així, dia a dia, un món de ficció insemina el món normal.

 

Vaig a veure en Guillem Frontera que enguany fa el pregó de la Festa de l'Estendard. És a la sala de plens de l’ajuntament amb tots aquells retrats de filles i fills il·lustres de Palma, que ocupen abusivament -horror vacuï municipal- les parets. Joan Alcover i Maria Antònia Salvà des dels quadres frontals me miren fixament, més fixament que la resta de capellans, militars i tutti quanti enfilats a la il·lustre galeria. En Frontera parla sobre la seva experiència llegint viatgers del segle XIX: "Sigui on sigui que arriben, hi veuen allò que havien somiat". "Podríem dir, d'alguna manera, que ells ens miraven i nosaltres ens miràvem en ells".

 

En Pep Fluxà tornava a col·locar na Nancy al seu lloc, els jardins de s'Hort del Rei. Era dematinet i m'atur a xerrar amb ell. La peana buida, l'escultura d'en Calder sense braços, enterra, feia com a llàstima, era una positura com a lasciva i denigrant. No era un stabile-mobile, era una immobile, una prima donna in terra. Mentre, la sirena, l'alarma de les drassanes crida a entrar a la feina als operaris. Els velers eixuguen les enormes veles dels seus pals altíssims. Les gavines, en estols, gemeguen mentre van a cercar menjar terra endins: és l'inici del món a l'inrevés. El cel tavellat, el vent de mestral. Les palmeres, amb els seus fassos desbaratats, gronxen el seu tronc perillosament, mentre travessa la plaça de la Llotja una dona apressada: arriba tard a la feina o frissa de tornar a ca seva. Els fematers amb gran estropici buiden el contenidors.

 

Haiku per a l'any que comença.

Tot el que vendrà.

L'ametla que s'adreça.

Un somni torna.

 __________________

IMATGE DE PEP TORRO

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

LECTURES DE CAP D'ANY: ENTRE SOMNIS I XAFARDERIES Climent Picornell

jcmllonja | 01 Gener, 2010 18:48

 

Normal 0 21

Lectures de cap d’any: entre somnis i xafarderies.

 

Climent Picornell

 

Abans llegia més. Arreu, arreu i quasi obsessivament. Ara no. Però en arribar aquestes festes, prop del foc, se'm desperta la ‘llegiguera’ i mir d'esclovellar el caramull inacabable de coses pendents. El primer, El Palau dels somnis d' Ismaíl Kadaré (1936) nascut a Albània, un relat metafòric que retrata els foscos mecanismes dels poders comunistes, extensius a tots els totalitarismes. A través d'un suposat ministeri es recullen i interpreten tots els somnis de tots els súbdits de l'estat, que els observa i cataloga per si hi veu rastres de maniobres contra ell, una agra denúncia contra el burocratisme i el despotisme -en clau kafkiana- pels intents de controlar les consciències dels seus súbdits. Amb bona tensió literària i ben escrit, amb una llengua molt minoritària, que no ha estat obstacle per a la seva connexió universal. Prest ens imposaran una taxa per somniar. Fou Hilari de Cara qui em recomanà el llibre de Kadaré.

La segona lectura era per tenir tema amb en Jaume Sureda, obsessionat amb la lectura de biografies, en devora a desenes. És de Josep Maria Castellet: Seductors, il·lustrats i visionaris (Sis personatges en temps adversos). Telefon a Biel Mesquida per comentar-li i  li record que fou ell qui em comunicà, al passeig de Gràcia, que Gabriel Ferrater s'havia suïcidat: "En Castellet ha tornat a fer diana amb una prosa que conjuga la narració en primera persona, el conte, el reportatge d'investigació, el document i, en molts moments, la novel·la d'intriga i suspens. No és un enfilall d’anècdotes, de cap manera!” em diu Mesquida. És una obra d'apunts memorialístics subjecta a unes coordenades, delimitades pels personatges i per l'època, anys seixanta bàsicament. Per als qui, com un servidor, en vam conèixer alguns, ben presents a la vida cultural del nostre país, és un tast molt interessant. És la vessant més xafardera -i il·lustrada al mateix temps- però no per això menys significativa del Castellet evocador, ja saben allò de l’anècdota i la categoria... 

 

De Manuel Sacristán (1925-1985), professor, pensador marxista i escriptor, retrata l’època de la seva coneixença i les cartes que li enviava al sanatori antituberculós, l'impressió de determinades lectures -Temor i tremolor de Kierkegaard- o la fama de falangista enragé de Sacristán -Jefe de Centuria de la OJE- després afiliat al Partit Comunista, un seductor, en les seves relacions i en la seva tasca professoral posterior. De Carlos Barral (1928-1989) , editor i escriptor en castellà, hi fixa el primer encontre a la casa de Barral a Calafell, el nous projectes editorials a Seix i Barral, amb Joan Petit i la gent que va tractar formant part del comitè de lectura, entre ells Gabriel Ferrater o Antoni Vilanova ( vaig assistir a les classes dels dos a la Universitat de Barcelona...). Saboroses les interioritats del Col·loqui Internacional de Novel·la de Formentor ( amb Ítalo Calvino o A. Robbe-Grillet), la trobada de l'Unió Internacional d'Editors o la instauració del 1r. premi Biblioteca Breve de Novel·la concedit a Mario Vargas Llosa, l'arrancada del que després es coneixerà com el “boom llatinoamericà”. Alfons Comín (1932-1980), enginyer i polític, cristià pel socialisme, comença la relació en una trobada promoguda per la revista El Ciervo, amb Llorenç Gomis que feia d'aglutinador d'un grup de joves catòlics inconformistes; les lectures d' Emmanuel Mounier i Jean-Paul Sartre, l’atmosfera d’Edicions 62, el càncer de  Comín l'any 1973 i la seva obra Fe a la terra, la direcció de "Taula de Canvi" o les discussions sobre el cristianisme de Pier Paolo Pasolini. La part dedicada a Joan Fuster (1922-1992) -servidor era al cementeri de Sueca quan l'enterraren- escriptor i maître à penser, és particularment brillant, com s'escau al personatge; l'any 1959 al Col·loqui Internacional de Poesia de Formentor, explicant la baralla entre Carles Riba i Robert Graves, per mor d'un atac desmesurat de Graves a Virgili, que Riba no consentí. La trobada a Gandia per als Premis Ausiàs March de Poesia -que guanyaren Vacances Pagades de Pere Quart i  Claridad de José A. Goytisolo- fa honor al subtítol ( "una conversa i quatre xafarderies"). Allà s'hi troben entre altres Salvador Espriu i Dámaso Alonso, aquest explicant que usa taps per dormir, marca catalana "Noisén" -de "no hi sent"-,  viatja amb un "negrario", que resulta ser un drap negre per poder dormir ben a les fosques, Espriu s’interessa molt, però molt, per com el penja a les habitacions dels hotels; Dámaso Alonso es mata una mosca a la seva calba i Espriu impressionat s'aixeca i marxa, mentre es creuen les mirades de Fuster i Castellet ( "Tu ets un snob urbanita, a mi  no m'emprenyeu que soc de poble”, li diu Fuster).

 

El capítol dedicat a l'escriptor Terenci Moix (1942-2003) clou el llibre, deix Ferrater per més envant. Retrata molt bé un viatge a Egipte fet amb Moix amb l'únic objectiu de Terenci de demostrar que ell ja hi havia estat, cosa que es dubtava; nogensmenys el co-protagonista és Enrique Líster, que arribà a general soviètic ( en la seva boca: "La FAI era la quinta columna del franquismo"); li esmenta, Líster, un poema d' Antonio Machado dedicat a ell (“ ...si mi pluma valiera tu pistola / de capitán, contento moriría..."); algun merder eròtic de Moix devers Roma, amb tot, però, cataloga el rigor en la seva feina d'escriptor. El llibre acaba amb les peripècies de Castellet per l'estat d'excepció de l'any 1969 i el final de tot són uns versos de Ferrater: "...no teníem records. Érem el record que tenim ara...". Els apunts que dedica a Gabriel Ferrater (1922-1972) són molt sentits, els fa començar amb una conversa de quan Castellet confegia el llibre Poesia catalana del segle XX  -principis dels anys seixanta-, quan Ferrater feia de lector editorial a Hamburg, el retrata com un fora de sèrie, per la seva gran capacitat de llegir, assimilar, predicar... i beure ginebra. Són els anys dels Premis Internacionals de Literatura, trobades amb gent del nivell de Henry Miller o Hans M. Enzensberger. Ferrater defensa la candidatura de J.V. Foix, i en un altra ocasió manipula perquè li donin el premi al polonès W. Gombrowicz. Les gateres i les indecisions de Gabriel Ferrater no deixen gens de banda l'admiració que li té Castellet. En un moment diu: "Ell tornava a estar sol: la Jill l'havia deixat feia un temps". Ferrater i les dones. Recuper d'un prestatge el seu llibre compilatori Les dones i les dies, un poema anònim l'encapçala: When more is said than must, / Then better left unsaid and done...  (Hi trob, dins, manuscrita, una traducció aproximada: “Quan es parla més del que toca, / aleshores és millor no dir ni fer res més./ Les teves enginyoses cançons d'amor, / el rigor de la teva  xerrameca luxuriosa,  / s'ha convertit en un decepcionant i presumptuós joc de paraules"). Aquest poema és atribuït a Jill Jarrell la seva ex-esposa, l’adjunt a l'apunt memorable de Josep Maria Castellet.

 

El següent llibre del caramull és de Daniel Kehlmann, Fama (Una novel·la en nou històries). Diu la propaganda: “... al voltant de les conseqüències que pot comportar en la vida quotidiana l’aparició sobtada d’una nova tecnologia aparentment inofensiva: un telèfon mòbil”. Ala idò...

________________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (4) | Retroenllaços (0)

ALAR I COFAR I ALTRES APUNTS DE PER LA VILA Climent Picornell

jcmllonja | 15 Desembre, 2009 16:50

 

Alar i cofar i altres apunts de per la vila

 

Climent Picornell

 

Una bufada de vent, sobtada, sembla que escampi confeti de fulles marronoses i groguenques, sobretot dels magraners i melicotoners del corral. Si no fos per això i perquè el dia s’ha acurçat molt, hom no sabria que som a la tardor i a dues passes de Nadal. Tan bon temps fa que les parres han rebrotat dèbilment. “Això, si s’espenya més necessitarà... alar i cofar” me diu madò Margalida Mala. “Alar i cofar?” “A un capell amb l’ala rompuda, l’havien d’alar, i si hi tenia la cofa, cofar. Si l’havien d’alar i cofar, és que estava molt barrinat. Valia més comprar-ne un de nou”. Donarem la culpa al canvi climàtic o a la meva percepció esbiaixada de folklòric ploramiques.

 

Pas per davant ca l’amo en Toni Peremates,  l’any passat encara em recordava: “En el meu temps ningú comprava carro si abans no havia fet sa portassa, i ara, mira, tothom compra cotxos i les fa dormir a n’es carrer!” Passeig per davant pisos inacabats de constructores que han fet fallida. La crisi no perdonà als promotors que s’hi posaren tard, pensant fer l’agost com altres. Algun ha ofert el solar –amb projecte aprovat- a la meitat de preu de quan el va comprar. Uns grafitters han decorat les façanes sense eixalbar: “Hijos de puta, ladrones...”. Tanmateix no s’ho acaben de creure que per sortir de la crisi s’han de pensar alternatives a la construcció. Més formació i més innovació, prediquen els gurús ciutadans. Saps que és de bo de dir i mal de pair pels empresaris malavesats i pels polítics porucs, o superats pels aturats i el desbordament dels serveis socials.

 

Al cap de cantó de davall el campanar me top amb el meu conco Tomeu, 87 anys. “Tu? Jo sí que en tenc de coses per escriure un llibre. Escolta. Ton pare, quan érem nins, agafà una peça de 10 i dins una ‘pella’ la va estanyar, i pareixia una pesseta. Per ses festes me diu: ‘ves a comprar 10 cèntims de torró a n’en Pep dets Ulls’ –un torroner que sempre se posava allà davant- hi vaig i me’n torna 90. Ton pare me diu: ‘són per tu’. Bono, quina alegria! El teu padrí, munpare, no sé com ha va saber, quasi el mata de sa pallissa, mumare li va haver de dir: ‘atura’t que el deixaràs baldat!”. Li mir les orelles enormes i majestuoses, doblegades cada pic més per envant, i sobretot els ulls, tan iguals que em sembla mirar mon pare, exactes, en el color, en l’expressió, fa deu anys que és mort i m’ha semblat reviure’l tot el temps que he xerrat amb ell, tant, que m’he escarrufat.

 

Entr dins el cafè i m’assec amb en Biel Rotanet. “Escolta’m bé, no he comprat mai una rentadora, no sé què és una hipoteca i no he escatat mai peix”. Una abrupta exègesi vital del meu amic pagès, “i a més, m’agraden es cocarrois amb moltes panses, tant, que mumare me’n fa, només amb panses”. “Aquests putes americans no descansen, i per paga si no estaven satisfets amb tirar es preus de s’ametla per avall, ara han envaït es mercat amb una casta que se pela amb sos dits, ...com es cacauets, i a sa gent li agrada esclovellar, són com ses ametles mollars nostres però més blanes, i torrades amb sa closca són bones, i per més desgràcia una nova malaltia mos liquida ets ametlers”. En Jaume de Sa Cooperativa entra en la conversa per explicar-nos el seu mal trull amb el celler i la vinya. “Idò jo” diu en Francesc “he sembrat seixanta oliveres....”,  “...sí, però voltros sou ciutadanetxos”, escaïna en Biel, “i teniu paga d’estat, saps que hi podeu anar de tranquils a perdre euros amb vinyes velles, i tu a embenar oliveres”. “Embenar?” “Idò, o no les has vistes? Els hi posen una bufanda al tronc, amerada no sé de què... saps que són de senyores ses oliveres!”. “Ecològiques”, respon na Maitetxu. “Bé, això”.

 

Surt, i davant ca se mestra Teixidora veig n’Antònia Magrella. Li don el condol per sa mare. “Tenia demència senil, però sempre me va conèixer. Encara que no em digués el nom sabia que em coneixia. Quan se va morir es meu homo, li vaig dir: ‘En Guiem és mort’. Me mirà fit a fit a sa cara i m’enflocà: ‘Ara ja saps què et toca. Has d’anar amb s’esquena ben dreta’. Aquestes dones mallorquines tenien es seu sistema de valors, un sentit molt elevat de sa dignitat, no pel què dirien els altres sinó per no fer xerrar de demés, era sa seva forma d’autoafirmació”.

 

Tot sol dins la casa, vaig a les estances on s’acaramullen llibres i paperassa: carpeta del viatge a Alger, fotos dels meus cinquanta anys, arxiu de mapes antics, dels nins quan eren petits... D’aquí hi surten dibuixos de quan el “japonisme” imperava -a través de TV3 sobretot-: Dragon Ball, Doraemon, Oliver i Benji, Vickie el Viking, Marco, l’Abella Maya, Mazinger Z i els seus “punys fora!”. Ho torn a deixar en el mateix ordre. “Hi sou?” És na Maria de cas Saboner que em regala un plat de llengües buïnes –picornells peluts- , ‘senyorites’, cames-seques, peus de rata i un parell d’esclata-sangs petits. Ha tengut el grip A i està fluixa, però el pinar l’estira. “Quan hi vaig torn nova, m’adoba, me compon, s’altre dia m’havia preparada per anar fins a sa punta de ca n’Aiet i, només entrar dins es pinar d’en Simona –pareixia que els havien col·locadets aposta- un estol de més de vint-i-cinc esclata-sangs... Com que ara me fan dur sempre es mòbil, crit en Xisco: ‘vine amb dues bosses’. Sortir i anar a cercar m’anima”.

 

Veig arribar l’estrangera de davant -sembla que és holandesa- i compareixen tots els moixos del turó, massa ell saben que el primer que fa és treure safates amb pinso: algun dia n’hi mengen una vintena. Els moixos urbans solen ser republicans, els del poble no mostren mai el carnet. És una dona rossa, ben arreglada, un xic misteriosa... Em deman quina deu ser la seva història, lluny de ca seva. Purga l’abandó del seu amant? La mort sobtada d’algú que estimava? O, més prosaic, fa feina a una companyia d’aviació o una agència de viatges? En Joanet petit sempre li diu “Verigut!”, perquè ell sap que “verigut vol dir pa eixut i verigüel vol dir Miquel i que tot lo demés és com noltros”.

 

Ignor si els nostres pobles també han de menester alar i cofar -com deia madò Margalida Mala- o formació i innovació. Això darrer queda més fi. Més “panessillo”.

_______________________________________

IMATGE: EN MIQUEL "AVELLANA" DE SINEU (PLA DE MALLORCA). PINTURA DE XISCO FUENTES

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

"AMORRATS AL TECLAT" AMB LLORENÇ VALVERDE Climent Picornell

jcmllonja | 09 Desembre, 2009 13:58

 

Amorrats al teclat amb Llorenç Valverde

 

Climent Picornell

 

1.-La setmana passada presentàrem, Pere Estelrich i un servidor, el darrer llibre de Llorenç Valverde: Amorrats al teclat ( El Gall Editor). A l’anterior, La seducció de les noves tecnologies, Llorenç Capellà, al pròleg, el descrivia així: “A jutjar pel seu aspecte físic, Valverde ens recorda que hi va haver un Maig del 68. Vesteix de manera informal. De manera que en posar-se l’americana sembla que la peça, en lloc de tela, és de fusta...” No ha canviat massa. Un article sobre la mort de son pare ens impressionà a tots els que l’apreciàvem. Per tant, no només de noves tecnologies van els seus llibres, d’això i més. Amorrats al teclat és la continuació de la seva tasca d’articulista i divulgador de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació). Hi ha posat tag clouds, niguls d’etiquetes, i paraules clau que identifiquen les temàtiques. Manuel Castells (un vertader luxe de prologuista) hi diu: “És l’observació del procés de formació d’un nou entorn de comunicació que afecta totes les facetes de les nostres vides”. Títol del pròleg: Cròniques identitàries de la nova cultura digital.

 

2.- Són articles del Diari de Balears. L’article de cada setmana, el neguit de trobar el tema i haver-lo d’escriure, aquí o onsevulla;  quants no estan escrits a l’altre cap de món? També n’hi ha enviats des de Felanitx, de Porto-Colom més exactament,  faltaria més! Vaig deixar el tema de la “felanitxeralitat” a Pere Estelrich. Deia, que hi ha articles escrits on l’han menat les seves tasques actuals de vicerector de la UOC -un exili daurat i privilegiat-, després de fer de catedràtic de la Politècnica i de la UIB, on va aspirar a rector. Record el seu web, lvalverde.net, “net” ( no hi havia joc brut), més avall parlarem del “punt cat”. La tasca de molts anys li ha donat ofici d’escriptor. Domina bé el llenguatge, a més d’entendre’s del que escriu, avui que tertúlies i debats són poblades per experts en tot, i per tant, en res.

 

3.- Els temes prioritaris són les TIC i el ciberespai, tractats des del punt de vista tècnic, però també ideològic, on és particularment brillant en Llorenç. Conserven la frescor i una actualitat remarcables en un món tan trepidant i canviant, malgrat la boutade de l’ús Pronòstic de Mestre Pere Esperança, felanitxer del segle XVII,  amb els càlculs del seu calendari perpetu. El llibre funciona com un “Parenòstic de la modernitat” (M. Castells: “el professor Valverde explica el que hi ha i el que hi haurà, el que és possible i el que és desitjable”). Efectivament, cal tenir sentit de l’anticipació en aquest món de noves tecnologies. Quan Valverde, a la UIB, era un dels executors de la implantació de la informàtica, en temps de Nadal Batle, ho va demostrar. Anys més tard proposà Vinton Cerf, un dels pares putatius d’Internet, com Honoris Causa, s’ha de dir que s’hi oposà un grup diguent que Internet era un engendre militarista nord-americà... El que deia, sentit de l’anticipació.

 

4.- De quina part es posa Valverde? Hi llegiran coses sobre els blogs, Facebook, els tablet PC, la traducció automàtica, Apple, IBM, Linus Torvalds i el Linux, el PowerPoint... però sabran sempre qui són els bons i qui no tant. Els bons? Els hackers bons (els mestres d’aixa informàtics), el programari lliure, Wikipedia... Els no tan bons? Windows i Microsoft o la SGAE... i tota aquesta gent que cobra per si de cas gosam descarregar algun arxiu. Com al film Minority Report d’Spielberg en que detenen els criminals anticipadament, abans de cometre el delicte. Això fa plantejar a Valverde quin ha de ser el nou debat sobre els drets d’autor. Per cert, el llibre té Copyright... i Copyleft, al manco els continguts, amb la llicència de Creative Commons.

 

5.- Internet com a contrapoder. Servidor es va fer blogaire quan això feia modern, perquè volia ser com en Valverde. Ara ell té un poc abandonat el blog i avisa a través de Facebook. Junts, recordam que tenim email fa més de vint anys i que en aquelles pantalles fluorescents hi miràvem el Mosaic, l’antecessor de Netscape, de Yahoo, de l’Explorer, i ens pensàvem haver tocat amb un dit en el cel. Com han canviat les coses! L’explosió dels blogs, Twitter, la Google generation... Sobre això hi trobaran una reflexió ponderada mostrant el punt de vista d’Internet com a contrapoder, com una xarxa aliada dels individus, dels grups petits, de les nacions minoritzades. D’una nova concepció i gestió d’alguns drets, del dret a la intimitat, també.

 

6.- Una paràbola del bon ús de les TIC. El llibre es converteix en un manual fàcil d’entendre, és la difícil tasca de divulgador, de “pedagog” li diuen. Conta, seguint Plató, que un mandatari prohibí l’escriptura quan s’inventà, perquè escrivint pensava que s’abandonaria una habilitat fonamental: la gent no exerciria ja la memòria. Envesteix contra la metàfora reaccionària de que les noves tecnologies paralitzaran altres fonts de creativitat. Ara que s’escriu més què mai, gràcies al sms, i als emails: paradoxes de la xarxa. Aquests sambenets acaben al pou negre de què ‘abans tot era millor’. Res de massa  tenebrós ha passat. Valverde ho repassa, des de molts caires, un d’ells la història de la informàtica, amb efemèrides constants: 60 anys del primer ordinador, 30 anys del primer PC, 20 anys d’emoticones, etc. amb al·lusions a la història de la Matemàtica, d’on prové.

 

7.- Tornem als bons i als no tan bons...i al país i la llengua. Els pro-am, “Professionals- Amateurs”, connectats en xarxa com a paradigma: els qui fan el programari lliure, contrapoder de les grans corporacions –Microsoft, molt especialment-, democratitzant la innovació. Valverde ha estat sempre un home de país i se coneix bé en els seus articles, observa la ‘teranyina mundial’ en aquest sentit i afirma que ara el nostre país es pot expressar millor i més lliurement. Repassa l’intent d’eliminar la c trencada (ç) dels teclats, fins als primers cercadors. Un dia va rebre un correu: “Sentimos no poder dar de alta su web porque no está en español”. Fins al naixement del  “punt.cat”. Valverde recorr aquest camí i hi pren part molt activa. En el fons és una lluita contra la coacció dels estats –també en el ciberespai, un espai senses fronteres, al manco aparents-, la seva capacitat de repressió ja no és la mateixa. No val fer-nos por en excés.

 

8.- Amorrats al teclat és una lectura del món de la comunicació,(excusin que pensi en Amorrada al piló el llibre eròtic de Maria Jaen) de l’atracció inevitable de l’ordinador, passada pel sedàs intel·ligent, i nostre, de Llorenç Valverde. De la vida de cada dia, les seves manies, la gent que estima i la que no... D’un dels seus autors preferits –Neil Postman (Divertir-nos fins a morir),  Martin Page (Com em vaig convertir en un estúpid)... - H. L. Mencken, tria la cita que encapçala el llibre: “Les persones no esdevenen civilitzades en proporció a la seva voluntat de creure, sinó a la seva capacitat de dubtar”. Tota una declaració d’intencions.

_______________________

(*) LA IMATGE ÉS DE GUILLEM MUDOY

(**) EL VIDEO PENJAT A YOU TUBE ÉS DE "XANGO" MUNTANER

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

JARDINS D'ALTRI PELS BATIPORTS DEL LÈXIC Climent Picornell

jcmllonja | 03 Desembre, 2009 16:29

 

Jardins d’altri, pels batiports del lèxic

 

Climent Picornell

 

Vaig començar a escriure els Jardins d’altri, a imatge del que feia –amb molta més classe i gràcia que un servidor- l’escriptor argentí Adolfo Bioy Casares. Recuper l’esperit més genuí del seu llibre De jardines ajenos , tan aficionat a recollir declaracions, anuncis i cartelleria diversa ( per exemple: a l’entrada de Puebla –Méxic- una pancarta grossa proclama: “No somos como dicen”). Per això, aprofit que en Joan Guasp em fa arribar un recull d’avisos d’aquests que es pengen als batiports de les esglésies i en faig una triadella: “El pròxim dijous, a les cinc, es reuneix el grup de mares: aquelles dones que desitgin formar-ne part, vagin a veure el rector al seu despatx”. “El grup que treballa l’autoestima i la recuperació de la confiança es reuneix els dimecres a les set. Per favor, entrau per la porta de darrera”. “Al grup de dones de la parròquia: Pensau que el pròxim diumenge hi ha el mercadet per a beneficència. És una ocasió magnífica per a alliberar-vos de les coses inútils que fan nosa a ca vostra. Duis també els vostres marits!”. “El torneig de bàsket de les parròquies s’acaba amb el partit de diumenge: Veniu a animar els nostres, hem de derrotar a Crist Rei!”. “El preu del curset sobre ‘Oració i dejuni’ inclou les menjades”. “Avís: El dia de Pasqua el rector encendrà la seva espelma del ciri pasqual. Els diaques encendran la seva de la del rector i després encendran, un per un, tots el feligresos de la primera fila i així successivament fins que s’encendrà tota l’església”. “El pròxim divendres hi ha el tradicional sopar de mongetes. A continuació seguirà el tradicional concert”.

 

Les coses que ens fan gràcia, mescles d’equívocs, escatologia, mofa, sexe, sàtira contra el poder, embarbussaments... Dins d’aquestes sempre ens apareix el lèxic com una eina quan es canvia la imprecisió per l’engany, pel doble sentit i finalment per la connexió amb l’inconscient ( Freud dixit: L’acudit i la seva relació amb l’inconscient). Per exemple, algunes de les demandes que es fan a les apotecaries, arreplegades per Carlos García Costoya a Anécdotas de farmacéuticos: ¿Turno de guardia o en guardia?: Aspirines “fluorescents” per efervescents; calmants “contaminats” per vitaminats; “profiteroles” per profilàctics -o sia condons-; supositoris de “nitroglicerina”; aigua “exagerada” per oxigenada...

 

Continuant en aquesta mateixa línia, les traduccions mal fetes o fetes malament a posta condueixen allà mateix. Ja coneixen el ranking de traduccions literals mallorquines: Quedó alfombrado (Quedà astorat); No pudo decir ni ciruela ( No va poder dir ni pruna); Voy a colgarme ( Vaig a colgar-me, per anar a geure), etc.. D’aquesta mateixa mena: La carta, a un restaurant era The Letter, traducció literal a l’anglès, i al mercat de la Boqueria hi ha qui ha vist traduït mel i mató, com honey and killed, anunciant per tant que venien “mel i assasinat”. Steak to the iron, era un bistek a la planxa... Per compensar, a un Spa d’Andorra, les traduccions automàtiques havien transformat el seu “Bar Inglés” com a “Bar Engonals”...  Els agradarien, en aquest sentit,  els  Exercicis d’estil de Raymond Quenau – on juga amb les llengües, les mortes, les escrites i les parlades-; vegin l’exemple de llatí macarrònic, dialecte francès: Sol erat in regionem zenithi et calor atmospheri magnissima. Senatus populusque parisiensis sudebant. Autobi passebant completi. In uno ex supradictis autobibus qui S denominationem portebat, hominem quasi junum, cum collo multi elongato... Traducció aproximada: Al migdia, feia molta de calor, i els parisencs suaven. Els autobusos passaven plens. Dins un que duia una lletra S, un home ja gran amb un coll molt llarg...”

 

 

De totes les maneres a l’hora d’usar incorrectament el lèxic, per no dir embullar de la forma més garrafal, els polítics hi destaquen, sobretot els que volen explicar l’inexplicable, en aquest cas els americans, vegeu tres exemples. Bill Clinton, mentre compareixia davant el gran jurat pel cas de la fel·lació de Mònica Lewinsky: “Depèn de quin sigui el significat de la paraula ‘és’. Si ‘és’ significa ‘és i mai no ha estat’, això és una cosa; si significa ‘no hi ha res’, aleshores va ser una declaració completament certa".  Donald Rumsfeld, secretari nord-americà de Defensa, sobre les motivacions de la guerra d’Iraq: “Les informacions que diuen que alguna cosa no ha passat sempre em resulten interessants. Hi ha coses que sabem que sabem. També n’hi ha de desconegudes conegudes, és a dir que sabem que hi ha coses que no sabem. Però també hi ha coses desconegudes que desconeixem, les que no sabem que no sabem". George Bush, president dels EEUU: “ Jo sé el que crec. Continuaré expressant el que crec i en el que crec. Crec que el que crec és el que crec i és el correcte".  Però a través de l’embull, pel forat del moix del discurs, hi surt alguna veritat. El mateix Bush: “Els nostres enemics són innovadors i tenen recursos, i nosaltres també. No deixen mai de pensar en noves maneres de fer mal al nostre país i a la nostra gent, i nosaltres... tampoc".

 

Els tres han tengut o haurien d’haver tengut problemas amb la justícia. Però segons explica Andrea Camilleri a No sabeu pas ( els amics, els enemics, la màfia), al capítol Giustizia, els sicilians tenen, de la senyora que es tapa els ulls mentre mesura, opinions no molt allunyades, direm, de les que tenen... a tot l’àmbit mediterrani: Cu havi dinari e amicizia teni’n culu la giustizia ( Qui té amics i doblers es passa la justícia pel cul); La furca è pi lu poviru, la giustizia piu lu fissa ( La forca és per al pobre, la justícia per al beneit); Lu codici è fattu da li cappedi pi jiri’n culu a li coppuli ( Els senyors han fet els reglaments per donar pel sac al poble; I processi sono come muluna ( els judicis són com els melons… fins que no els has encetat, no saps com són). Dins el tirany dels equívocs, aquest, per acabar, que agaf dell llibre de Llorenç Valverde, Amorrats al teclat (2009), és la definició d’Universitat: “Lloc on hi ha doctors que no recepten medecines i rectors” –o rectores- “que no canten missa”. Amén.

__________________________________

IMATGE: TRONC D'UNA Lagunaria patersonia DELS JARDINS DE LA LLOTJA DE PALMA ( MALLORCA)

 

 

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

«Anterior   1 2 3 ... 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 50 ... 76 77 78  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb