Climent Picornell

HISTÒRIES PER A UN "TRAITÉ DE L'ESTUGOSITÉ" Climent Picornell

jcmllonja | 13 Octubre, 2009 17:03

 

Històries per a un “Traité de l’estugosité”

 

Climent Picornell

 

A.- El gendre dels amos de Sa Restinca Nova, quan qualcú tenia un ca que tenia mal, o ràbia, era l’encarregat de recollir-los, i els matava. No era un servei social, encara, però ho pareixia. Deien que passava gust, primer els disparava, llavors a alguns els penjava amb filferro i, de penjats, els destrossava amb les puntes d’uns gavilans, ho dic, perquè qualcú va veure que ho feia. S’esquitxotejava de sang, els feia grunyir i patir, i de viu en viu, posava les mans dins les freixures calentes. L’amo en Toni de Son Blanquer, que hi va estar llogat de porquer, me va dir que aquest al·lot ja ho havia fet de petit, havia mort un ca de mala manera, son pare quan ho sabé, el fermà per la cadena del ca que havia mort i el tengué fermat tres dies. Per ventura li ve d’aquí, si el miraves, feia ulls de ca apallissat.

 

B.- El nom ja m’agrada: Catània. El trob eufònic i em recorda els cans: Ca-tània. N’hi ha molts d’aperduats, però molts i grossos i a vegades t’enrevolten i tu has de fer com que no els veus, sinó, ells se’n temen i s’acabussen, no és que s’abordin, sinó que fan com que fer por. Són savis. Els de Catània, la gent, no els fan gens de cas, però ni els emprenyen, ni els tiren pedres i, mira tu per on a una ciutat on el trànsit és l’infern, quan travessen un carrer, aquests cans bruts, els cotxes s’aturen. Al mercat del peix, un dels llocs del món on hi fa la pudor més pudenta de totes les pudors –com allò que deia n’Orfila quan disseccionava morts, que l’excés de pudor es transforma en perfum- idò, al mercat de peix, les peixateres tiren les butzes dels peixos enterra i sempre són plenes de coloms i de cans que piquen i mengen i estiren...i com si no passàs res, els deixen fer. Jo he arribat a creure que els tenen dipositada una certa creença que va més enllà de la “vagueria” o del “laissez faire, laissez passer”, no sé... com si fossin els dipositaris de les ànimes en pena que la màfia ha executat: com si hi tenguessin dret, i els habitants, un deure. Mira, era un dia que feia molta calor, el carrer no era massa estret i hi havia un parell de terrasses amb gent que se menjava aquells ribells -perquè es mengen uns plats fenomenals- plens de gelat; era un capellà, el record molt bé perquè em mirà, per damunt les seves ulleres i vaig reparar que tenia unes celles llarguíssimes amb algun pèl que li arribava al front, em mirà fixo, quan, al mateix temps, un ca d’aquells, devora la seva sotana, s’havia assegut; ell agafa una cullarotada de gelat, l’hi tira enterra i aquell animal, llepa que llepa... És un poc estrany. Com moltes de coses a Sicília, però quan les penses, només pel fet de pensar-les ja no els hi trobes. És com si algun codi interior s’activàs dins el nostre cervell i recercàs alguna explicació amagada. Covada per anys i anys d’història comuna. No ho sé...

 

C.- A un revolt que fa pujada, venguent de Llorito, a la falda de les roques del Dimoni, fent partió amb el camí de Son Brull, en Jaume Tundran hi té una caseta i un tros de terra a un coster. I una piscina, “bé, un safareig, però hi llevam els granots i hi nedam, sempre dic que ho hem d’arreglar, però així com estan les coses me fa com a vessa...”. “Mira, foravila els vespres fa colló, saps quin trànsit! A la caseta ara hi dorm un moro, li deix jeure, i ell se’n cuida i la guarda. Un dia, rapinyant les persianes de ca nostra me cridava: ‘Jaime, ladrones en la cuesta!’ Havia vengut corrensos i descalç fins al poble. Havia vist fressa, eren dos o tres, amb un picassó de traginer havien fotut un cop al cap d’una truja i feinejaven per endur-se-la... Sortí com va poder i sense fer renou, arribà a avisar-me. Amb l’escopeta parada partim escapats. Ja no hi havia ningú, se coneix que havien deixat el cotxe més enfora i... quan tornaven: jo ja hi era. Quin tragí! Encara la poguérem obrar, a la pobre truja, anava plena de porcellins. Haguérem de fer matances per força.

 

D.- L’estada a Zuric, pel meu càncer de gargamella, va ser especial. Hi vaig voler anar tot sol, varen ser dos mesos en què me vaig trobar a mi mateix, meravellosos, i això que hi anava per un càncer, però varen ser especials. Tenia un apartament, me feia el menjar, anava als mercats, passejava. M’havien posat les sessions de radioteràpia els horabaixes de part de tard i això me permetia durant el dia fer el que volia, tot sol. El meu metge m’ho va dir com qui diu tens un constipat, ves a cercar els resultats, però tens un càncer. Com una cosa normal, me va ajudar molt… Si estic preocupat? No massa. Veus, ara avui tenc una irritació de gargamella: per què deu ser ? Me deman. Se me reprodueix? O és es grip o que ahir vaig xerrar molt? O jo què sé, no me’n vull preocupar en excés… A Zuric tenia, fins i tot, caragols. Anàrem un dia a una granja de caragols que l’havien abandonat, amb un matrimoni amic… N’agafàrem tots el que vàrem poder i jo me’n vaig dur a ca nostra, els tenia dins la banyera. Quan m’havia de rentar els agafava, feia neta la banyera, me dutxava i els hi tornava posar, amb unes fulletes de col i de lletuga els tenia alimentats, quan venia la dona de fer net els amagava dins una capsota que tenia i després les hi tornava posar, com veus tenia “aviram” i tot. Ara, per aquí, faig de pagès, he sembrat oliveres…

 

E.-Quan la vaig conèixer era una ‘yonki’, de lo més tirat de Ciutat, germana d’un bon amic, filla de militar, un coronell que ja passava absolutament d’ella, després d’haver assajat el ‘látigo’ com  únic recurs educatiu. Va rodolar pel “Projecte Home”, que no li serví de res: reenganxà amb tot. Amb els estupefaents i amb els homes, pels doblers, tot i que era portadora de la SIDA. Ara la veig, ben vestida i amb oposicions aprovades a una conselleria del Govern Balear. Viu amb un bon home. “Vaig fer com de puta una temporada. Amb contacte amb una amiga, la que m’havia enganxat a això de la droga, m’enviava tios a follar amb jo. No em feia oi, no t’ho creuràs, com més bruts i més mala olor feien més m’agradava, m’ho passava bé, tampoc ho feia pel plaer, no som una nimfòmana,  però el que me feia passar més gust, era quan me pagaven. Jo que no havia guanyat mai un duro, ni mon pare em donà mai res, ni a mi, ni als meus germans. Fer aquell dineral amb el meu cony! Quasi em tornava a córrer quan cobrava! I ara ja ho veus, ben mudadeta, fent de ‘maruja’ amb les meves companyes de la conselleria...”

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (6) | Retroenllaços (0)

VIURE PER SEMPRE? Climent Picornell

jcmllonja | 06 Octubre, 2009 16:48

 

Viure per sempre?

 

Climent Picornell

 

(Elements per als diàlegs amb un amic, gestor d’agonies a un centre de malalts terminals de càncer)

 

Deixarem per a un altre dia la compassió, el perdó, el mal, la gratitud o el que ara en diuen el suïcidi assistit... Per avui: no t’has demanat mai si voldries viure per sempre? No viure en les paraules dels teus escrits o en els records dels qui t’estimen. No: viure per sempre! Front a aquesta possibilitat molta gent em respon amb terror: “per res tornaria a viure la meva infantesa o la meva joventut”. Tan malament ho devien haver passat ? Atemorits pels pares o per complexos o per complicacions insalvables? Un servidor, quan es fan aquestes suposicions carrinclones, com la dels deu moments pels quals ha valgut la pena viure, sempre he esgotat les situacions, deu són pocs, i molts d’ells són de la meva infantesa. Safareigs d’aigua fresquíssima i pomes marineres d’una acidesa rabent furtades de la vorera d’un torrent; o, entre el puig de S’Alcadena i el castell d’Alaró, fent d’Easy riders mediterranis... Jo hi tornaria enrere, encara que hagués de tornar a passar pels moments més fatals –i n’he tenguts...-, patint com es pateix quan un és jove, creguent que ja no es pot més, però amb la convicció de sortir-ne. Viure per sempre, no en les molècules dels meus –cedint-los un ADN propi-, ni en els ritmes ecosistèmics, ni en l’energia universal i la seva kundalini... No: viure per sempre, un mateix.

 

I deu ser una ànsia poderosa ferm, perquè l’allargament de l’esperança de vida dels humans o la colla d’empreses que congelen cadàvers en espera de la resurrecció, no són més que l’expressió cridanera, i grollera si vols, d’aquesta convicció. D’alguns humans, si tan malament m’ho poses. Per això, no me malinterpretis, quan em referesc a la beneitura de com ens volen vendre que hi ha alguna cosa més, després de la mort, per substituir les ànsies de viure per sempre. Ho faig com si fos un moix escaldat. Ja hi vaig passar per aquí: l’energia eterna, el reciclament dins la natura, el renaixement a altres vides qui sap si en forma de bèsties (simpàtiques, quasi sempre).Tot això era vehiculat a través de l’espiritualisme bajà dels anys seixanta. Encara sent l’olor de pàtxuli i de barreta d’encens, o de sàndal. Era això el que hi havia darrera les drogues i la resistència a no voler ser el que havien programat que fóssim? Ja saps com va acabar: rebels més que revolucionaris, naturistes, hippies... joves! Un pic reposat, m’ha quedat una desconfiança –activa i enrabiada- contra tots els marxandos d’aquests tipus de mercaderia espiritual: reikis, txakres, taixistes exhibicionistes de cap de setmana i similars.

 

Però tu m’encares el dolor i el sofriment, amb la mort i el més enllà. Un altre pic. Els mercaders del més enllà que vaig haver d’escoltar, per força, foren els capellans del meu temps; vertaders botiguers de la por i de les prohibicions, a canvi de les seves bules tenies accés al seu més enllà. Si ho feies, tenies el viure per sempre assegurat, en la “vida perdurable” que ells havien dissenyat. Perdurable és com el nostre “sostenible” tan de moda ara: durar molt de temps.

 

Com a mal materialista (sempre amb un ull obert, agnòstic acollonat...) els pòsits del marxisme m’han fet, també, malpensat i escèptic. Deia, però, que com a bon o mal materialista científic –sempre me caigueren més simpàtics els socialistes utòpics- en aquesta temàtica de viure per sempre només he estat capaç d’acceptar allò de l’energia i els cicles biogeoquímics de la matèria. Fins aquí ja em va bé. Però lluny de punyeteries com “saludar el Sol” o “adorar la Lluna plena”. Efectivament, en aquesta opció, diguem-li energètica, un viu per sempre, encara que sigui dins una espurna del flux universal que no se sap on comença ni on acaba, tal vegada en un altre estúpid Big-Bang, sense haver de renunciar, però, als seus postulats materialistoïdes.

 

Observava en Marc, un renét del meu padrí jove, era talment ell, els seus mateixos ulls blaus-grisos, les orelletes un poc tombades. Just ell. Em va fer “reviure” aquell home que havia estimat tant. Tanmateix, més enllà dels comentaris de beata falsa sobre el tema, estic a favor de les clonacions, de l’ús de cèl·lules mare i de tot experiment científic, sense cap fre. I això, maldament pugui donar la raó als escriptors de ciència ficció que imaginen móns futurs governats per clons o pels nostres “replicants” ( a Blade Runner un robot quasi humà, al qual li ha arribat l’hora d’acabar, diu unes paraules molt humanes en el seu darrer moment, metàfora d’estimar la vida tot i estar programat per acabar-la). Deia, que més enllà de les clonacions, un viu per sempre a través de la seva nissaga, la seva tribu, la seva llengua, el seu territori  -el petit- i el més gros, la nau Terra, el de tots els humans. D’on ve sinó ve la fretura, el frenesí sexual per perpetuar l’espècie, a través –oh meravella!- de fer l’amor? O viure per sempre, també, a través d’un quadre que has pintat, d’un record suggerit per una bona fotografia o a través de les nostres piràmides, més domèstiques i individuals.

 

La novetat per a mi, i ara, és envestir a tot aquest discurs, com tu el m’has mostrat, amb la frontera del dolor, del sofriment, de la mort anunciada, amb la seva càrrega de por i angoixa. Perquè això és com fer-lo entrar per la porta de darrera, i sense fer molt de renou. Aquí hi ha el meu emperò: com es pot endolcir a la gent la mossegada, agre de tot, del més enllà –sigui el qui sigui- quan un ha de partir, sense remei? No és una acceptació -per necessària- molt hipòcrita ?  Tan injusta i terrible és, per a mi, la justificació religiosa -mentre els déus permeten guerres, massacres, fam- traspassant la seva responsabilitat als humans, com adjudicar-ho a l’atzar o a les lleis naturals de la supervivència del més fort, del més adaptat, transformar-ho tot, com fan biòlegs i epidemiòlegs, en una freda estadística. Aquí hi cerquen sentit els mites de l’origen i de la fi, del creador i del creat -tant se val si és Prometeu, Pinotxo o Frankenstein- i de les relacions que s’hi estableixen, tancades pels cristians –segons Sant Lluc- amb aquell oximoron, en boca de Crist: “Qui cerqui salvar la seva vida (s’ha d’entendre: qui vulgui viure per sempre) la perdrà, però qui la sacrifiqui per mi se salvarà ( s’ha d’entendre: viurà eternament)”.

 

Entre la mística i la biotecnologia, qui farà més camí, i més aviat, serà la ciència. La ciència fa camí per no patir, al menys físicament. Patir per morir, una de les majors injustícies, ja s’ha erradicat. Em referesc al dolor físic, però també a l’altre... Pasturam per la vida com qui transita per uns escenaris adornats amb tramoies, postisses. Però, i si en retirar tots els decorats, darrera de tot no hi hagués res? Idò res. Però l’angoixa que això provoca, no la resoldria, molt millor, una bona droga que no una rondalla espiritual, per molt ben contada que estigui?

_____________________________

IMATGE: Sabates. Joseph Beuys (1921-1986)

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

TURISME I CRISI: INFLEXIONS I REFLEXIONS Climent Picornell

jcmllonja | 29 Setembre, 2009 14:45

 

 

Turisme i crisi: inflexions i reflexions

 

Climent Picornell

 

S’ha volgut dibuixar el turisme com un sector immune a les crisis o, si més no, més mal·leable i adaptable que altres subsectors econòmics. Entre la propaganda –la de dir que no n’hi ha, de crisi-  i la conveniència d’augmentar-la, si cal, hem de col·locar-hi, com sempre, la realitat, més tossuda que mai.

 

1.- S’ha traslladat  a l’opinió pública una imatge del turisme fonamentada en estadístiques en creixement continu, des dels pocs milers de turistes de després de la guerra fins als més de 12 milions, de forma paral·lela al creixement de les places turístiques (il·legals, legals o al·legals) o a l’evolució de la nostra classe hotelera: d’aprenents a grans grups internacionals. L’èxit econòmic té també les seves zones d’ombra, els seus sotracs, les seves inflexions.

 

2.- Ja la guerra del 1936-39 representà una crisi en el sector turístic, un crack total, en un sector petit que ja s’havia fet notar amb futur. El creixement es va reprendre, sobre una base hotelera petita, per la demanda espanyola i després l’europea, que havia sortit de la penúria provocada per la segona guerra mundial, amb l’assaig del que després s’anomenarien vols ‘xàrters’, usant avions militars sobrants; la qual cosa donaria naixement als tour-operators, les macro agències de viatges que enviarien turistes a milions cap a Balears. 400.000 turistes l’any 1960; 1 milió l’any 1965; 2.300.000 l’any 1970; 3.500.000 l’any 1973.

 

3.- Filla de la crisi mundial provocada per l’augment del preu del petroli sorgeix la primera crisi turística. La xifra de turistes del 1973 no es tornarà a assolir fins prop dels anys 80, una crisi de més de cinc anys, amb resultats com l’aparició de l’atur a l’hoteleria –abans desconegut-, la ralentització de l’immigració peninsular amb retorns a l’origen ( no els sona tot això a ara mateix?). La crisi s’estén també a les empreses connexes, fan fallida alguns tour-operators… Desapareixen establiments hotelers, augmenten els apartaments com una resposta i un nou tipus d’oferta, les cadenes hoteleres creixeran en partir d’aquesta crisi mundial que tengué com punt de partida la guerra entre Israel i els Països Àrabs.

 

4.- De 1982 al 1988 és una fase expansiva del nostre turisme (hauria de dir “boom”?), quasi es dupliquen els visitants: de 3.800.000 a 6.700.000; les places d’apartaments es tripliquen ( moltes il·legals), les d’hotel augmenten menys, apareixen les guerres de preus dels majoristes. Balears es configura com un destí de preus baixos per a europeus que compren les seves vacances amb un paquet turístic.

 

5.- A finals dels anys vuitanta ja guaita una nova crisi econòmica que es reflectí com una crisi estructural del model turístic ( no els torna a sonar?). El mercat britànic cau estrepitosament, es devalua la pesseta i, a tot això, s’inicia el discurs de què les Balears tenen un excés de places turístiques, algunes ja obsoletes ( no els sona, també?), pèrdua de competitivitat respecte d’altres destinacions i l’aparició de la degradació ambiental i paisatgística: pèrdua d’imatge, en una paraula. (Hauria de dir “Balearització”?). Preus abusius de l’oferta complementària, paquets turístics a preus de ‘saldo’, tot es junta amb una pobre comercialització: avesats a que els turistes tocassin a la porta, ara se’ls ha d’anar a cercar. Baixa la despesa que fan els visitants, alguns anomenats “d’espardenya”; excés d’hotels d’una i dues estrelles que necessiten mà de mestre.

 

6.- Empresarialment, qui ho pot resistir viurà una època daurada. Ésser un destí refugi en un espai convulsionat per conflictes armats o terrorisme religiós-ideològic, el manteniment dels preus baixos, fan que es refaci l’oferta, i de 1993 a 1999 es creix en un milió de turistes més cada any! Dels set als onze milions, un creixement enorme, amb el desenvolupament de les « places d’ús turístic », un eufemisme per anomenar les places que s’oferten en un mercat no regulat, són habitatges propietats d’illencs, però també d’estrangers. Aquest creixement desmesurat és el que fa interrogar-se sobre si va acabar abans d’hora la crisi de 1988-1993, ja que es va passar de denunciar un oferta sobrant a retornar de forma sobtada a un excés de demanda; s’havia iniciat la redacció d’unes figures legals ( el POOT, principalment) en base a la limitació i qualificació de l’oferta turística, la simbiosi necessària amb el medi ambient, l’inici del divorci entre construcció i turisme, la reestructuració d’àrees degradades o madures ( no els sona?); un canvi en l’actitud d’alguns turistes, menys passius i la irritació d’una part dels residents.

 

7.- En aquest començament del segle XXI assistim a una desacceleració de l’arribada de turistes estrangers —que així i tot es manté en taxes superiors als deu milions— la disminució de les pernoctacions, estades més curtes, menys despesa total. És l’hora de l’aparició d’efectes importants no planificats que poden anar des de la contractació per Internet, les companyies aèries de baix cost o el retorn esporàdic del ‘tot inclòs’. Nogensmenys les Balears mantenen un lideratge dins els destins turístics de masses, amb tensions internes, com el debat de la famosa i recordada ecotaxa.

 

8.- Després de l’atzucac de l’onze de setembre de 2001, actualment travessam la crisi mundial iniciada als USA i espargida a tot el món damunts les espatlles -que fan figa- de l’excés de construcció d’habitatges i el “negoci” de les hipoteques immobiliàries. El turisme se n’ha ressentit. Les estades enguany probablement hauran davallat -entre un 10 i un 15%-, la despesa corresponent un poc més. No oblidem que el turisme és un bé de consum i ha minvat, com els altres, i amb alguns components psicològics afegits com poden ser la grip dels porcs –amb les imatges de contagiats passant la quarantena dins hotels a Àsia- o els atemptats d’Eta aquest estiu que no han fet més que afegir al banyat, dins un context general negatiu. El turisme s’ha vist afectat, com altres vegades dins la seva història. Se’n sortirà abans o resistirà millor que altres sectors econòmics? Ara més que mai es veu com el turisme s’ha convertit en un sector econòmic obert (no vull escriure post-fordista!): qui no ve aquí, va allà... en un sentit molt semblant al de les deslocalitzacions industrials i, per tant, actuen cruament el mercats de la competència (un fantasma antic) amb baixades de preus espectaculars ( casos de Marroc o Turquia), cosa que no es nova, ni llunyana: els hotels urbans de Barcelona han hagut de retallar un 27 % els preus. Fa mal generalitzar, però el retrocés de la demanda es pinta de crisi enmig d’uns moments de pànic i, un altre pic, Balears se’n surt millor, millor que Andalusia i molt millor que Canàries. Es manifesten de bell nou les ombres de l’excés de ‘determinats tipus’ de places i de l’oferta complementària –desde souvenirs a restaurants-, amb algunes excepcions conjunturals, com la dels cotxes de lloguer regionals, amb el no creixement de les multinacionals del ram, han fet el seu “agost”o els hotels de 4 estrelles a primera línia... L’estacionalitat s’accentua quasi com una fita insuperable, i no només al sol i platja mediterrani... De totes maneres és un bon moment per aprofitar les oportunitats que es venien dibuixant: augmentar la qualitat de l’oferta –sobretot els estàndards de les habitacions-, desenvolupar productes complementaris al sol i platja, millorar els processos de comercialització, aprofitar la imatge consolidada o no abandonar les polítiques de qualitat, ni la sensibilitat ambiental. (No els sona?).

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

JARDINS D'ALTRI PRE-TARDORALS Climent Picornell

jcmllonja | 22 Setembre, 2009 15:09

 

Jardins d’altri  pre-tardorals

 

Climent Picornell

 

Ja no llegesc llibres, només mir la TV i fulleig algun diari;  mantenc el meu vernís d’intel·lectual –orgànic i mallorquinista, per suposat- gràcies al manual de Pierre Bayard, Com parlar dels llibres que no hem llegit i el concepte de non reading. Ja fa temps que de la majoria de llibres -massa se n’editen- només en sabem el que diuen els crítics –que tampoc llegeixen- o els cineastes que n’han fet una pel·lícula –i que tampoc els han llegit, ho han fet uns guionistes desconeguts-. Per això no m’és difícil entendre l’èxit aclaparador de Stieg Larsson, sense haver-lo llegit, ni vist el film: gènere negre, al qual se li ha afegit crítica social, una certa dosi de bon maneig de l’escriptura, una gran voluntat d’entretenir el personal i aconseguir situar-se i aproximar-se el més possible a la nostra època. Hi ha fins i tot una hacker.

Però mirin com són les coses, en vaig haver de llegir un de sencer, de llibre, perquè el vaig haver de presentar, aquest mes d’agost passat -i sobrat, per la calor- a Consell:  el darrer llibre de Joan Guasp, Animus Iocandi, un excel·lent llibre d’aforismes. I per reblir el clau aquell mateix vespre en Tomeu Lliteras i na Margalida Cifre me’n regalaren un altre: Pensaments despentinats de Stanislaw Jerzy Lec, un text en la millor ginya de Karl Krauss o Georg C. Lichtenberg . La faixa vermella que l’envolta proclama: “Seré un escriptor regional. Em limitaré al nostre planeta”.  En el pròleg de G. Calaforra i E. Lukaszy ja es fa esment del caràcter satíric dels pensaments de Lec, jueu i polonès ( “No oblideu que molts de la nostra generació aprenguérem a comptar llançant cadàvers a les fosses”). Té aquest caràcter higiènic –crec que fins i tot, desinfectant- de la sàtira, sense menysprear ni l’escatologia: “Va dir el cagarro: Covard! Tens por de tocar-me!”; Proper, enginyós i corrosiu: “Ser el propi ministre d’afers interiors!”; “Hi havia un temps en que els esclaus s’havien de comprar legalment”; “Apartem-nos del camí de la Justícia! És cega”; “Amb orgull portava al pit, el preu amb el qual no se’l pot comprar”.

Crec que contra la petulància i la grandiloqüència, com diuen els prologuistes, l’humor, agre i cruel, mostra el seu poder. El ridícul i la rialla es fan servir com principi de subversió de la realitat: “La sàtira mata, no ofèn”. Hi ha dites massa enormes, tan serioses que el seu excés les fa perdre eficàcia, per exemple, Terenci: Homo sum, et nihil humanum a me alienum puto ( “Som humà i res que sigui humà em pot ser estrany”), massa grops, per això Lec els podria enflocar -és un supòsit meu-: “L’esser humà és un subproducte de l’amor”. O si agafam el cas d’Unamuno, massa transcendent: “Què és l’home front a la natura? Res davant l’infinit. Tot davant del no res”. Possible resposta, l’agaf  també manllevada de Lec: “La força del no res és enorme. Res no pot fer-li res”.

 

La sàtira, l’humor... Convendria que en parlàssim del sentit de l’humor dels mallorquins, si és que existeix, si és una particularitat o es confon amb altres humors. Com en el cas dels aforismes. Vegin una dita atribuïda als jesuïtes: “Es més bo de fer obtenir el perdó, que el permís”. Que no és ben mallorquina tanmateix?  En aquesta Mallorca plena de casetes, xalets i places hoteleres il·legals: és més bo de fer obtenir el perdó, que el permís. En tot cas diu Joan Guasp: “L'aforisme és un orgasme intel·lectual”. Sí,  però alerta! Deia l’actriu Sharon Stone: “Les dones podem fingir un orgasme, però els homes poden fingir una relació sencera”. I ja que va d’orgasmes, saben aquell que diu que dos clítoris –dos gallets, de dues mallorquines- discuteixen per davall la taula on hi ha assegudes les dues parelles; diu un gallet a l’altre: “He sentit a dir que no te vares córrer ahir”. Resposta, amb mala cara: “ Males llengües!”. En fi, un altre pic Guasp: “Quan estam de bon humor, sempre fa bon temps”.

 

M’ho contaren aquest estiu. És com un embolic en els jardins de la memòria, històrica, d’altri. Ella era descendent de militars alemanys. A través d’un dels seus padrins li arribà d’herència una partitura autògrafa de Wagner, que li havia regalat Hitler al seu avantpassat, amb una fotografia signada expressament pel Führer. Quan la va tenir a les mans es va fer por, li sonaren acords dels Tannhäuser i li vengué el fàstic que li feia també al seu avi, un general descendent de militars prussians, els més orgullosos d'Europa, que morí empegueït per haver-se deixat comandar per un caporal austríac, amb mostatxet. Quin desastre per a la Humanitat! solia dir. Per part d’ell, un padrí era comunista i l'altre d'extrema dreta. El pare es feu falangista d’esquerres, mai ningú va saber exactament que era allò; fins que es pegà un tir, amb les corretges i la camisa blava posades; deixà uns apunts que pareixien el text d'un manual polític que ningú va entendre ni va gosar editar. Va acabar cremat dins el forn de ca seva. Ell i ella s’havien de casar per l’església catòlica i en un dels sopar previs s’organitzà un guirigall de categoria, vista la provinença dels familiars. El capellà, mallorquí, provà de posar pau entre les famílies, amb morts d’esquerres i de dretes: “Au, au, au ja són morts...no és veritat? Idò no en parlem pus!” “Mira’l-te”, li replicà una padrineta vella, agnòstica i centre-europea, “mira’l-te en aquest, a ell n’hi mataren un fa dos mil anys i encara en xerra cada dia, i noltros hem de callar!”

Com que els Jardins d’altri són pellucades esburbades pels veïnats, cerc, i trob, un centenari que no s’ha manuclejat massa, el del Manifest del Futurisme (1909) de Filippo Tommaso Marinetti. Començ: “1.- Volem cantar l’amor, el perill, la força i la temeritat...” etc, etc, tal i  qual.  Més avall: “9.- Volem glorificar la guerra –única higiene del món- el militarisme, el patriotisme, el gest destructor dels anarquistes, les belles idees que maten i el menyspreu per les dones”. Ja hi grataràs aquí! M’aconhorta que no tenguessin l’èxit esperat, al manco en tot el que predicaven, ja veuen on hem arribat, ho diu Ferran Sàez, cent anys després: “La credulitat i l’escepticisme mesclats mostren el sòl llis i a la vegada complicat de la moderna cultura de masses”. Item 2 ( dels futuristes): “Els nostres elements capitals seran el coratge, l’audàcia i la rebel·lió...”. Bla, bla, bla... Parole, parole, parole... Tornant a Stanislaw Lec: “Pervertits! Violen la gramàtica amb la llengua”. En el fons, tot són jocs de llengua –“Encara hi ha homo!”, deia aquell mallorquí mirant-se la llengua davant el mirall-  jocs de llengua i pensament, entremesclats. O encara millor: passats per la Thermomix.  “S’ha de practicar per ser un veritable estúpid i que se noti”, no cal que m’ho recordi, sr. Guasp.

___________________________________

IMATGE: ESBORRANY PER A UNA COBERTA DE GUILLEM MUDOY

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

L'ESPAI PÚBLIC DE PALMA, ENTRE ELS COTXES I LES BICICLETES Climent Picornell

jcmllonja | 15 Setembre, 2009 12:57

L’espai públic de Palma, els cotxes i les bicicletes.

 

Climent Picornell

 

De qui són els carrers de Palma? O els de Barcelona, o els de Nova York, o els de Manacor? De l’ajuntament? De la gent? De ningú? De les putes? Dels joves que fan botellot? De les bicicletes? Dels cotxes? Del senyor Fraga Iribarne, encara? No és bo de fer contestar, ja que cadascú hi projecta la seva solució personal. Mirin sinó el debat que s’ha armat amb les fotografies de les putes del Raval de Barcelona, follant al carrer, que ha derivat en: qui controla l’espai públic; sempre s’ha fet; la tolerància  que algú administra; el paper de la policia i les xarxes il·legals de prostitució; l’estrangeria; la doble moral dels diaris que anuncien amb exhaustivitat contactes sexuals; el fracàs de l’alliberament sexual des del Maig del 68… En fi, ja me diran vostès: els més moralistes optarien per multar als qui van de putes.

 

Aquests temes de debat tenen com a lloc comú l’ús de l’espai públic de les ciutats, amb gran predomini dels carrers. Fa poc, en les jornades Eme3 a Barcelona es revivien les divergències. Per una part l’obsessió dels ajuntaments de “pautar” el que es pot fer i el que no al carrer, a través de múltiples ordenances municipals, poc mal·leables i en gran part incomplertes –per la poca consciència ciutadana o per manca de policia- i, per altra, la via que s’obre davant les noves actituds i demandes dels ciutadans, cada pic més multiculturals. A tot això s’hi ha d’afegir que les actuacions del poder són sempre criticades: les peatonalitzacions, la imposició d’ORA, la construcció d’aparcaments… Les planificacions de les autoritats municipals solen agafar dos grans vectors: sacralitzar encara més el cotxe privat o voler retornar -amb la mida del que és possible- l’ús de l’espai públic al servei de tots els ciutadans. Hi ha avui en dia un acord generalitzat: és necessari alliberar l’ocupació de places i carrers, en gran part privatitzats pel trànsit, pels aparcaments o per l’ocupació abusiva -a Palma- de bars i restaurants. És aquest un camí que han iniciat moltes ciutats per encarar la problemàtica urbana general que demana sostenibilitat ambiental i integració social. Quasi res! Enfrontar-se a aquests reptes implica noves formes de governar les ciutats, noves formes que inevitablement generen enfrontaments. Recorden el primer sender de jòguing de Palma per davant la mar? Tothom ( vull dir tothom amb ‘seny’ de l’època) se’n va riure, ara és un èxit social; recorden com es negaren els comerciants a la peatonització del carrer de Sant Miquel? Provin ara que hi retornin els cotxes. He sabut avui que els taxistes s’oposen a alguns carrils bicis, això ha estat el que definitivament m’ha decidit a anar en bicicleta.

 

Vaig llegir amb atenció Hacia una Europa de ciudades de Josep Ramoneda, on pregonava que davant el caràcter tancat de la nació, la ciutat permet la forja d’una identitat oberta. Li discutiria, però en un determinat moment deia: “És a les ciutats on encara resulta possible que l’espai públic faci de lloc de trobada i contacte, indispensable per al reconeixement mutu”. De totes les maneres el propi canvi urbà no genera un model uniforme de ciutat. Joan Subirats, a Altres Barcelones: “Hi ha llocs, rutes que expressen la ciutat de manera diferent més enllà dels dissenys institucionals, les exigències turístiques o immobiliàries, la ciutat com a lloc de contrasts”. I és aquí, en el contrast,  on sorgeixen les problemàtiques urbanes, com les de les bregues entre africans i gitanos a Son Gotleu o els botellots dels caps de setmana dels joves, que posen en evidència que els canvis de les ciutats són en boca de tots. Per això algunes actuacions, sense voler, com el cas dels carrils per a bicicletes de Palma, es converteixen en mascaró de proa d’algunes propostes de l’ajuntament, personalitzades en la seva batlessa Aina Calvo. I tothom en té opinió; és la misèria i la grandesa dels innombrables models de gestió de Ciutat, tothom ho viu a la seva manera  i l’individualisme cobra dimensió pública, administrat dificultosament, entremesclat amb l’interès general.

 

És més complex gestionar problemes com els de l’habitatge i altres demandes bàsiques que, per exemple, embellir  Palma amb faroles monumentals. Tampoc és senzill planificar i gestionar els espais públics. Però ja es poden presentar exemples de com moltes ciutats han iniciat, amb èxit, un procés regenerador basant-se en projectes de reestructuració i ampliació dels espais i equipaments públics, parcs i zones verdes i també es pot demostrar com el transport públic i col·lectiu és un procés alternatiu a l’urbanisme dominant dels grans viaductes i autopistes de circumval·lació i a l’importació del model americà de ciutat extensa. El que es vol fer a Palma no està tan allunyat, ni és una aberració, en aquest sentit genèric, del que fan altres ciutats. La recuperació de la façana marítima, els eixos cívics o els corredors verds –el tramvia pareix que s’ajornarà- pertanyen a aquest onada de transformació general. Però, curiosament, la xarxa de carrils bicis és la que ha causat més controvèrsies, quan és una més de les iniciatives per aconseguir això que en tot el món en diuen mobilitat sostenible. L’ús massiu del cotxe (consumeix més del 60% de l’energia a Balears,  la meitat en desplaçaments urbans; amb resultats com l’emissió de gasos insalubres, renous o una ocupació desmesurada dels carrers) ha fet repensar la mobilitat dels habitants de Palma, i les actuacions -a tot el món, també-, van en el camí de limitar l’ús del transport privat i afavorir el públic i alternatiu. Això no és l’invent de la roda, és un acord general de l’urbanisme modern.

 

L’espai públic és el lloc on es desenvolupen totes aquestes ‘batalles’ i on hi posen esment la majoria de ciutats. “L’espai públic del segle XXI té a veure amb parcs, amb reutilització d’antigues infraestructures, sanejament de riberes i litorals, amb el ‘cosit’ de barris perifèrics ‘ferits’ per les grans vies de transport... en definitiva replantejant les idees d’Ildefons Cerdà o Ebenezer Howard de que les estructures territorials reconciliïn, un altre pic, rural i urbà”( J.M. Montaner / Zaida Muxí: Estrategias territoriales).

Perquè, idò, la preeminència de temàtiques com la de les bicicletes, la prostitució, els botellots? Que, per altra part, són problemàtiques generalitzades a tot l’estat; els botellots, atacats de forma desigual, a uns llocs amb ordenances cada pic més dures, però amb contradiccions entre ciutats, algunes els prohibeixen, altres els toleren, altres els volen regular... Idò, perquè aquestes actuacion sobre l’espai públic cobren ara més rellevància que abans, ja que la crisi econòmica ha enterrat els processos galopants de creixement, entre ells el que s’anomenava “Urbanisme Viagra”, fonamentat en grans edificis erectes encarregats a arquitectes cèlebres: ja no recorden el projecte de les torres de Vicenç Grande a Son Moix? O l’òpera de Jaume Matas dins la badia de Palma? Ens hem hagut d’empassolar, però, el Palau de Congressos.... Com diria Josep Acebillo: “Després de la verbena urbana icònica, baixam al somni de la realitat”. I què hi trobarem? El renou, els desitjos dels veïnats al dret al descans i a la inviolabilitat ambiental de la seva llar,  les putes oferint-se als seus potencials clients, els joves i les seves estratègies d’oci “low-cost” esperant la prohibició del botellot com excusa per iniciar una brega, els carrers plens de cotxes... Abans, enlluernats pels models rutilants, ara, més que mai, cal resoldre el dia a dia de la ciutat.

______________________

IMATGE: UN DELS MAPES MÉS ANTICS DE PALMA (1596) SA RIERA ENCARA TRAVESSA LA CIUTAT

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

DE RERUM NATURA: D'UNA BADIA A L'ALTRA Climent Picornell

jcmllonja | 11 Setembre, 2009 16:00

 

De rerum natura: d’una badia a l’altra

 

Climent Picornell

 

La nit més calorosa de l’any, ara li diuen temperatura de xafogor, o sensació tèrmica, mescla d’humitat i vent de xaloc, Ciutat irrespirable. Entrada de fosca anam a passejar vorera del port, fins al moll de pescadors, bastant buit perquè les barques fan la gamba per Andratx i Sóller. La conversa anava dels “bonistes”,  personatges amb gran empatia, ganes d’ajudar els altres, insegurs... El bonisme i el perfeccionisme si són obturadors de la ira, justa, congrien malalties diverses. Malalties neuròtiques, un intent del cervell per desviar l’atenció de la ràbia que es troba en l’inconscient. Na Margalida replica: “Massa freudià. Si fos així, els dolents no tendrien morenes,  per la seva ira no contenguda, ho dic...”

 

Passam prop de la casa del sense-casa del port, feta de manyocs de xarxes, calaixos i cartrons; barba blanca, espessa, jeu i s’ha tapat, quasi calb, menut, amb una banderola plantada, rodejat de gigres en desús, maies d’oli de barca on hi pasturen aquests gavinots joves, polls enormes que encara no saben pescar i esperen els peixos morts que suren damunt l’aigua mansa i bruta de la vorera. Un palangrer gros -el Rainbow Warrior de Greenpeace és amarrat ben davant-, matrícula de Castelló,  descarrega  peixos: negrets de quatre palms, tonyines, dues tintoreres de més de dos metres… El patró vigila la feina d’una tripulació multicolor i multilingüística -coreans, africans, sud-americans… Li deman per què du les tintoreres netes i desventrades a la llotja. En això, treuen peixos espasa mossegats, lletjos, però frescs: “És la pota, com un calamar, saps? Sinó fas via t’ho deixen fet una desgràcia. En vol un tros?”  “Naturalment”, li dic, vencent la meva educació infantil, me feien contestar sempre: no, gràcies. En fa xapar un tros, i marxam a obrar els lloms de la bèstia. Per primera vegada en la història dos “bonistes” tenen recompensa: els donen alguna cosa que no havien demanat.

 

De retorn, dins una barca, un home negre resa de cara a la Meca, rodejat de xarxes, hams i boies fluorescents; un altre, ja net i mudat, mira la mar assegut a un norai prop d’on amarra el “Marco Polo”, vaixell de fons de vidre que passeja turistes; mira lluny, qui sap si enyora el seu mar del Camerun o del Senegal. Anam a donar molts anys a un amic. Casa que mira a la badia de Palma, d’aquelles d’un temps, d’un cert aire modernista, al jardí confronta amb la mar on un estol d’ànneres, colls blaus, xupen aigua de la ‘manguera’, les gavines són damunt les taules de surf amarrades a un mort; de nin, aquí mateix, record haver-hi vist dofins, virots i falcons marins, ara tot és un club nàutic sense fi, un vaixell devora l’altre. Hi trob l’apotecari Torrens, “Mama”, de Sa Pobla, a qui li faig contar per enèsima vegada quan va caure a la mar, nu, i el llaüt li partí tot sol...

 

L’endemà dematí al Bar Bosch m’assec devora un home tot tatuat que llegeix el Frankfurter Allgemeine; les dependentes de les botigues de roba fan taulades rialleres; un fiscal amb calçons color grana i el policia que el guarda; missers que preparen la defensa amb els seus clients; la taula dels “sastres” –et fan un traje amb un no res-, tertúlia minvat per l’edat. En fi, el frit i bullit de Ciutat, però amb calor. Una cantant de carrer fa una versió de Lou Reed (Walk on the Wild Side) en català!: “Ei! Fes una volta per Palma”.

 

Abans d’anar a la Colònia de Sant Pere m’atur a veure si el goteig funciona al puig del Càrritx. Després de kilòmetres de baladres a la mitjana de la carretera, en entrar hi veig al sen Toni “Murta” culejant. “Guaitava aquest redol, hi he de dur un poc de palla de faves, ton pare hi va sembrar cabeces de safrà, i les cabeces volen que, damunt, les tapin abans de sortir. Però ha de ser palla de faves, és com a negrosa. Ton pare em va fer un favor gros i jo pas gust de fer el que ell em va comenar, mentre sigui viu, i pugui, colliré el safrà i ens ho repartirem, si te pareix bé...”. El sen Toni  anà a ‘Bones Aires’ i va haver de tornar perquè la seva dona s’enyorava. Quan li pegava l’enyorança s’asseia a una cadireta baixa que li havia feta son pare, cordada de bova, i li espassava un poc. “Però va anar a més i ni asseguda, si no haguéssim tornat s’hagués morta allà. I allà és molt enfora de Mallorca. Ara viuen amb noltros uns néts del meu germà que han vengut a Mallorca. Com canvien les coses. Ara jo som el ric i ells “probes”.

 

Després de la marineta de Petra, per dins ses Comunes, arrib sa Colònia; na Xisca i en Mateu, són a la part que fa ombra la casa. Na Sophie, la cussa, enterra les molles de pa per dins les vinyes, que enguany van bones. Els xorics talaien una colla de menjamosques que arega els joves. Li coment al cunyat d’en Mateu que el vaig veure passejant Sant Pere per dins mar. “Pensa tu, trobàrem un sant i li penjàrem una bona clau a un dit, no sé qui deu ser, si sant Julià o sant Judes Tadeu...” Telefonen a na Xisca, un home es mor: “posau-li morfina; encara beu i orina, es morirà demà o passat demà...” Guait el caló dels Ermitans, una família ja aplega, es comença a pondre el sol. Els llobarros o els espets aixequen el moixó desesperat, pegant bots i esquitxos. Partesc cap a Ca los Camps, n’Emili ja torna, en bicicleta, amb la seva filla Jùlia. M’agrada travessar l’enramada que cobreix el camí de baixada, a una part les mates a l’altra els tamarells que fan una volta fins a l’aigua. Partesc nedant darrera en Tomeu que va alimentar els peixos amb una galleta d’Inca. Ja el coneixen i, de la vorera, es va formant la comitiva: fadrins, serranets, vaquetes, esparralls, salpes i sobretot oblades. Quan esfilegassa la galleta, quasi a la sortida de la cala, les oblades s’hi afuen. “Es curiós això de les oblades, quan les pesques, els dies que la mar fa sabonera, l’esca no ha arribat a l’aigua i ja l’han glapida; com deu processar l’ordre el seu cervell?”

 

Faig el mort una bona estona, surt i m’allarg damunt l’alga esperant el darrer raig, verd, del sol. Del bonisme passam a les revingudes del poder: del mascle damunt la femella, del president sobre els seus presidits, obviant diàlegs, la força com eina de convenciment: decidir és comandar? Poder, manar, conduir, dirigir, orientar, saber, voler... impossible cadència que se confon amb les ones de la badia d’Alcúdia. Sol post, la cala es buida. Pesquen els corbs marins dins l’aigua transparent.

__________________________________

IMATGE:  JOSEP TORRO

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

SA PUTA TUTA, MORTES MAQUILLADES I UNA MONJA ENCESA. Climent Picornell

jcmllonja | 02 Setembre, 2009 17:12

 

Sa puta Tuta, mortes maquillades i una monja encesa.

 

Climent Picornell

 

Sona, d’un LP antic, Bird on the Wire de Leonard Cohen, que ara deu cantar al Palma Arena; un caramull de llibres pendents de llegir -Temps Líquids de Z. Bauman, La ciudad mentirosa de M. Delgado...- per parèixer un home sabut; tanmateix m’atreu més el ròssec del divorci de Jennifer Anniston a Vanity Fair o els sostenidors de Megan Fox a Esquire... i, sobretot, em captiva l’acadèmia dels vespres. “Deixa els llibres i surt que avui són ses llàgrimes de Sant Llorenç i val més que estiguis defora que no tancat amb s’aire condicionat que és un constipador”. És en Joan Llubiner, la cama dreta tallada, però encara la sent com si hi fos. En Toni Vidal reparteix un poc de la seva producció, prebes, albergínies i tomàtigues. “No miris ses tomàtigues, són lletges enguany i aquestes són ses bones, sa puta tuta ha fet un maler; va entrar un poc l'any passat però enguany és un desastre i a ses de ramellet hi pega que és un gust”... La Tuta absoluta provinent de Sudamèrica enguany fa matx a fulles, tronc i fruit de les tomatigueres. I el producte d'esquitxar és caríssim. “Tot són mals, a ca magre tot són puces, i a la pagesia li passa això, ara m'han dit que en pega un als ametlers i els deixa secs... però secs. Abans feien rogatives, no sé si seria millor que tant d'esquitxar”. “ I si no esquitxes no culls”. “Sí, però tothom te diu, no està esquitxat això, com qui voler dir és més bo. O no?” 

 

“I per paga, ara han vistes serps per sa garriga que tampoc les havien vistes mai; les amollen els ciutadans quan se fan grosses, au a foravila!” Sa madona Dominera: “Vos ne recordau quan es capellà Pago tornà d'Hondures, dugué una pell de serp més alta que ell; es sabater Pasquet li va fer unes sabates per sa seva germana; per res del món duria es peus dins aquella pell, ses serps me fan molt d'assunto”. “Idò”, és la madona de s'Almudaina, “es meu veinadet, n’Adrián, un dia toca i me diu: ‘Ha visto’ -no sé quin animal me va dir- ‘en su corral?’ Jo me pensava que seria un aucellet o un moixet, pensa! va ser un dragonot de més de tres palms amb un capot com de peix, una "guana" va dir que era, les té dins unes gàbies, una li havia fuita, me va dir que no era verinosa, però si l’haguéssiu vista, entaferrada a sa soca des magraner que havia sembrat en Rafel meu al cel sia; ‘sólo quiere canónigos para comer’, em vaig pensar que li donava canonges per menjar”, aclareix, “és una herba...”  i se fa com a gràcia ella mateixa. 

 

A la rotllada hi ha un Sèneca que té resposta per a tot i un Galè que informa de les desgràcies habituals, les altres “hetaires”, fan una mitjana de vuitanta anys i duen el frit-i-bullit de què ara a les mortes les maquillen. “Aquesta que s'ha morta l'arreglaren dins es ‘bubul’, esperdanc!, arreglar sí, però maquillar, no s'usava això, feia com a rialles, els morros pintadets i els ulls com a sombrejats, en una paraula, jo no ho vull”. “I jo tampoc, pentinadeta, sa boca tancada, però res pus, un rosari, com sempre, no vull ara que me posin res per ses pipelles, només me faltaria fer aquest paperillo per devers es cementeri, au au au au...”. En Sèneca puntualitza: “Sí que se feia. Vos ne recordau de Sor Eulàlia, sa monja, se calà foc es vestit i amb tot es faldum aquell que duien ses monges baixava per s'escala des convent feta una teia encesa, idò dins es ‘bubul’, de cremada que estava, li maquillaren ses clapes de sa cara amb  cera”. “No me'n parlis”, és donya Pilar, lloritana, “m’hi dugueren a veure-la i no em vaig poder adormir pensant que em vendria a veure, tota un cremaió, durant molts d'anys dins es llit pensava si no me moc gens Sor Eulàlia no vendrà i ja me tens fins que m'adormia, estirada com un fus, per sa punyetera monja”. En Sèneca i el Galè treuen un altre embull: "Aquesta dona que me demanaves, era germana de Sor Eulàlia, el seu fill i la nora es mataren en cotxo i ella criava el seu nét. Un frare de sant Francesc li violà el nét aquest. Cercà venjança, o millor dit, justícia. Es frare li demanà perdó, aferrat per sa seva roba, de genollons plorant i gemegant li assegurava que n'estava penedit. Cansada de la comèdia li digué: ‘Fuig, veste'n, mai més tornarà a ser condret es nin per culpa teva’. La sang se li degué aclarir perquè després d'aquell encontre li tornava aigua, és morí...”

 

“Tot ha canviat molt. Ara sa meva nora m'ha dit que a Costitx tenen capellanes, una catalana i una belga, que diuen sa missa, ses lectures, donen la comunió, ho fan tot llevat de consagrar”. “Això és que no hi ha capellans a bastament. Però deu valer? Sa missa, si deu valer, i sa comunió deu arribar a s’ànima?” “A s'ànima, depèn de com la tenguis, neta o bruta, o grossa o petita”. “Vos ne recordau de l'amo en Toni Feleu des carreró de ses Trinxes? No returava, però xerrava com a rampellades, un dia demanà què era s'ànima, es mestre Mas li digué que era com una puça i que quan moríem se n'anava per amunt cap al cel, en Toni digué ben seriosament: ‘no m’agradaria morir-me en s'estiu, perquè s’ànima quan volàs per amunt segur que l'agafarien ses falsies, i si les passava, ses oronelles que van encara més amunt la glapirien, m'estimaria més morir-me en s'hivern’; ho digué dins s'escola i tots trobàrem aquelles paraules plenes de saviesa.” “Si val? Jo mir sa missa per sa televisió, i pas el rosari amb una cassete, fins ara que se va espanyar i vàrem anar amb sa filla a comprar-ne un de nou, però no cassette, com un disco petit, me compraren un aparatet i ara puc passar davant, o darrera, segons vulgui, i en mallorquí, els misteris de goig o de dolor... Ves sí que val!”

 

”Pots seure”, me diu l'amo en Marc, “ja sabem que els de Sant Joan tenim els peus grossos”. “Sí!  I podeu dormir de drets”, rematxa mado Antoninaina, que és de Sineu, “Mira-la-te en aquesta,  a Sineu veuen es gep dels altres i no veuen es seu...”  “Ara que deis de peus grossos –diu un servidor- fa anys era a una estació de tren a l’Índia, plena de gent, gent amb bolics, asseguts a la guitzoneta, uns amb aquells turbants disforjos. S’havia apagat es llum; un petit hindú no s’aturava de demanar llimosna a tothom, li vaig donar dues rupies, ‘mira’, li vaig dir al meu company , ‘du unes catiusques en forma de peu, amb dits i tot’. A la fi tornà sa claror: tenia uns peus de més de mig metre, enormes, espatarrants i eren els ses peus, res de catiusques”.

 

”Vatuadell, avui només xerrau de morts, cremats, i malformats” diu en Llorenç Pere-Morques mentre treu  l’ensaïmada trunyellada que li sobrà de Sant Llorenç... “En voleu?” Sa madona de Calicant diu que no: “S’ensaïmada a deshores me desana... per mor des greix".

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

RUIXADES D'AGOST Climent Picornell

jcmllonja | 30 Agost, 2009 16:55

 

 

Ruixades d’agost

 

Climent Picornell

 

"Ha fet sa revetla abans d'hora". Efectivament, l'esperava des de principis d'Agost, però no arribava. A la fi, despusahir, entorn de la migdiada, com sempre, cresqueren ‘colfloris’ blanques en un cel blau, el dia era xafogós a més no poder, s'enfosquí i començà la traca. Vergues de llamp amb trons d’un so sec, com qui esquinça una tela de llista i els primers grans de calabruix començaren a rebotar en terra, eren com avellanes. Alarma general: hi ha roba estesa, llibres i revistes damunt les cadires i sofàs de la terrassa, finestres obertes... Tot d’una el calabruix se mescla amb gotes de pluja i amb un altre no res, després de protegir els cossiols mes delicats: la balquena d'aigua. A tota. Pel turó del Revellar, l'aigua comença a rajar, primer terrosa, feia temps que no havia plogut i arrossega pols i altres brutícies, continua una bona estona així, xocolatosa, call vermell, fins que als pocs minuts, potent, es fa un torrent i el carrer desapareix davall l’ímpetu del temporal sobtat. De les teulades davalla tot el que s'hi havia dipositat, plomes, branquillons, excrements d'aucells que queden espargits per les sortides dels canalons; amb dues o tres plogudes més s'hauran netejat i es podrà fer anar a les cisternes, com cada any, aigua del cel.

 

És com una actuació de la natura, com un “pase” d'una vedette esperada; tothom deixa el que fa i contempla l'aigua o s'espanta amb la tronada, algú suggereix desendollar televisions i ordinadors, més d'un es treu les sabates i es posa davall la brusca fruint del moment, en un instant queden xops. La cosa no dura més d'un quart d'hora, però han caigut prop de vint litres d'aigua per metre quadrat damunt un lloc on feia dos mesos que no hi plovia gens. Quan torna sortir el sol i desapareixen les torres de niguls del cel, els arbres, les mates, la garriga en general se'n temen tot d'una i ja van ufanes i més verdes, han reviscolat de l’estrès d'aquest mes tan sobrat.

 

No ha passat res que no passi els mesos d'agost. Uns anys al començament, altres a la meitat, o com enguany quasi a la fi. Ha banyat el paperí de les festes de molts de pobles –dels qui que no han posat l'engendre insuportables del plastiquí-, record alguns anys els cossiers del dia de Sant Bartomeu davall els paraigües pels carrers costarruts de Montuïri, o un any, nedant al safareig, ens banyàvem més per damunt que per davall... Enguany es torbava a arribar. Les pedregades del mes d'agost són un meteor constant des de fa moltíssims d'anys; hi ha notícies històriques dels mals causats a les collites -la vinya sobretot- i a les teulades, amb el seu acompanyament de llamps (ahir en va fer més de quinze mil, ben contats pels modern aparells); d'abans en tenim notícies més disperses; 26 agost 1874 mor un moliner de Costitx per un llamp; 26 agost 1671, els calabruixos eren com ous; 26 agost 1846, alguns feien més de 100 grams; 17 agost 1952, alguns eren com magranes; 26 agost 1967, algun pesava prop d'un quilo ( Vid: Climent Ramis, J. Miró Granada, Miquel Grimalt...).  He sentit contar que a Bangladesh, l'any 1986, una calabruixada matà més de 100 persones. 

 

A les dues primaveres, la d'estiu i la d'hivern, es quan s'hi concentren les calabruixades a Mallorca, i Agost és el mes amb més risc. La convergència de l'Embat -ben estudiat per Gabriel Alomar- a l'interior de Mallorca actua com a força ascensional -inicial, sempre- i en condicions d'una certa inestabilitat atmosfèrica es formen els grans ennigulats, cumulonimbus, que són els responsables de les calabruixades. El refranyer, pou de l'experiència popular, ho te fitat: “Per l'agost, bull la mar i bull el most”, el trob molt expressiu perquè una de les causes de les tempestes d'estiu és l'encalentiment de la mar. Durant l'agost és quan s'assoleixen les temperatures més altes, dies llargs, poc niguls, molta irradiació solar, i encara que és ver que “Per la mare de Déu d'agost a les set ja es fosc” o “Per la mare de Déu del llit, ja refresca a la nit”, o, un més radical, “Per Sant Bernat l'estiu s'ha acabat”, l'Agost és el mes més càlid, per la inèrcia tèrmica de l'aigua, superior a la de la terra, per la sensació de la humitat ambiental. “L'agost té set cares” he sentit a dir, ja que no sabem quan començaran les tronades, calabruixades i aiguats intensos, però sempre compareixen, com despusahir -20 litres en un  triangle que anava de Porreres a Lloret i Sant Joan, amb intensitats màximes de 150 litres per hora. Els protagonistes d’aquests mecanismes climatico-meteorològics són els niguls que van creixent amb una rapidesa visual, es veuen com es desenvolupen, primer són uns nigulets blancs, que van agafant proporcions gegantines, blanquíssims, cotonats, amb límits molt marcats (“colfloris”, “caparrots”, “cuculles”, “torres”) i quan el seu cim format per cristalls de glaç s'aplana agafa forma de “d'encruia de ferrer”. Els climatòlegs saben bé la seriació Cumulus humilis, C. mediocirs, C. congestus, Cumulonimbus calvus, C. Capillatus i incus.

 

La gent sol tenir poca memòria per a aquests fets, les estadístiques climatològiques ens retornen a la realitat. Vaig presidir un tribunal d’una memòria de recerca, “Anàlisi de l’observació instrumental del temps a les illes Balears 1860-1940” de Joan Barceló Trobat, un dels “homes del temps” de IB3, dos dels quals, ell i en Miquel Salamanca, són també professors de la UIB. De la memòria en voldria destacar  la relació fonamentada de Hermen Gorrias, Rafael Patxot, Eduard Fontseré, Inocencio Font Tullot o Josep Mª Jansà amb la història de la climatologia de Balears. Però sobretot, destaca Joan Barceló, el fet de que es posà en marxa durant els anys 30 i fins la Guerra Civil, el Servei Meteorològic de la Diputació de Balears, on hi tengueren a veure Andreu Crespí, Emili Darder i sobretot, Jordi Anckerman, amb una xarxa densa d’observadors. No estaria de més la seva recreació per part de les nostres institucions: un modern Servei de Climatolgia i Meteorolgia de les Illes Balears, ara ja sabem que amb tradició històrica.  

 

He pogut seguir on line la tempesta, gràcies a les estacions meteorològiques connectades a Internet, una trentena a Mallorca, que m'han informat, en temps real, de la temperatura, el vent, la pressió i sobretot del nombre de litres que ha fet. Alguns foros molt actius, com el Catmeteo permeten, minut a minut, estar informat de l'evolució d'aquests episodis, amb imatges recents, talment com si fossin caçadors de tornados.

 

Després de la tamborinada, la temperatura ha baixat de cop, de 32º a 22º, fa fresqueta. Les fulles seques tapissen els jardins, els bassiots perduraran un parell d'hores, els nins fan anar barquetes fetes amb tronquets per dins els rierols que encara ragen, el cel recupera el blau del matí. Ningú diria que fa una hora quasi no hi veien i les velles resaven ( “Santa Bàrbara va pel camp, / amb el llum de l'esperit Sant, / Santa Bàrbara que feis aquí,/ tres ennigulats veig venir: / un de trons, un de llamps i un de mals espants... ). És sent per primera vegada en mesos, després de la pluja, l’olor forta, quasi una sentor, de la terra banyada.

__________________________________________

 

IMATGE: Pere M. Carlos i Arnàiz 

 

 

 

 


General | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

ELS HOMES QUE SÍ ESTIMAVEN LES DONES, O NO. Climent Picornell

jcmllonja | 15 Agost, 2009 18:37

Els homes que sí estimaven les dones, o no.

 

Climent Picornell

 

Cabells curts. A na Francisca els falangistes li volgueren donar una bona lliçó, però com que estava prenyada –‘va plena’ va dir un d'ells- un altre suggerí que no li fessin beure oli de ‘ricino’ o li farien perdre el nin, o nina. S'ho pensaren i decidiren rapar-li els cabells. Tenia una bona monya i li tallaren de mala manera, amb quatre estisorades que la deixaren feta un llàtzer. Jo sé qui va ser el ‘barber polític’. Aquella dona se n’anà bramant, acollonada, pensant primer que la matarien, després que li farien perdre l’al·lot a potades: ‘encara n’he sortida bé’, va pensar. Tot perquè el seu home era d'Esquerra Republicana Balear, mestre d’escola, desaparegut feia setmanes. Entrada de fosca, per la porta del corral hi anà el barber, el de bon de veres. "Asseu-te i t’arreglaré aquest moixell que t’han deixat". “Te faran mal si ho saben” es lamentà ella. “Deixem estar, jo sé bé el que em convé”. Li deixà un capet ben talladet, a lo garçon, diríem ara. Tot el temps que li tallà, les llàgrimes banyaven la tovallola que s’havia posat per damunt les espatlles. ‘Gràcies Joan’, va sanglotar. Sempre va dur els cabells curtets, fins al dia que es morí.

 

Compartint ‘querida’. El meu padrí era un home de grans habilitats. Era capaç de fer anar els motors de gas pobre amb gasogen; hi posava fulles de figuera de moro, com a gas d’aigua que era, l’aigua de les fulles li donava alè: un sostre de fulles, un sostre de coc, un sostre de clovella, i així. De dos vaixells alemanys encallats al port –en temps de la primera guerra mundial- de cada quatre del seus pistons en feia motors de dos pistons per posar a les barques del bou; “El Faraón” fou una barca mítica que, fa dos dies com qui diu, encara els duia, fins que la ‘desguassaren’. El padrí em duia tots els dissabtes al baratillo, allà el que més l’atreia eren els rotlles de gent xerrant o discutint, ell parava l’orella. Sempre comprava alguna casta de ferro: un ferro tort, un altre dia un ferro dret, un altre un ferro rovellat, un de sisovat... no sé que devia fer amb aquells ferros. Quan acabàvem la volta anàvem a la farola de la Riba, despertàvem al faroler i, a peu sempre, fins al Born a cercar a Don Mariano al Club España. Llavors tots tres – havien estudiat plegats- i jo, anàvem a una casa devora els molins del Jonquet. Allà hi habitava na Mercedes. Me duien a una habitació del pis de dalt amb un gran finestral des d’on es veien les barquetes del port de Palma, tenia juguetes i llepolies. Al cap d’unes hores partíem un altre pic cap a ca nostra amb el tramvia. De més gran vaig lligar caps: el padrí compartia “querida” amb els altres dos, en Toni el faroler de la farola verda de la Riba i Don Mariano. El qui pagava era Don Mariano, però en treien substància el tres. Na Mercedes era una dona present, guapa i ben arreglada. El meu padrí devia tenir en aquell temps uns seixanta anys, guard d’ell el seu títol de capità de vaixell on posa: “Capitán de todos los mares”.  

 

Home de confiança. En Mallago sempre havia estat el seu home per a tot. De confiança. El posà d’administrador d’una fàbrica seva. De pagès espavilat a home de negocis, d’aquests que hi ha pels pobles que saben fer un dobler de qualsevol cosa. Ara viu amb la seva viuda. Li fa companyia, i és ver que dormen junts. Les filles d’ella no ho poden consentir, no ho poden sofrir, més exactament, però la dona el vol, i la rica és ella, i no té testament fet, i la llegitima és poca cosa per a elles. No ho fan. Ell està carregat de sucre i diuen que als diabètics els costa molt enravenar i alerta amb les viagres... però a la casa de massatges, amb l’excusa d’una ciàtica rebel, si li fan una bona feina empina un poc i a lo millor un pic cada dos mesos el fan córrer-se si li acaben el complet amb una mamada; d’aficar-la res de res, va massa blana la cosa. Un dia va caure de la taula de massatges i es va rompre un peu, i la “directora” patia per les conseqüències, no ho té donat d’alta, però ell és comprensiu i la seva dona, la del senyor, la que ell acompanya tan bé, ho sap i s’estima més que vagi per allà que ho coneix. A ella, amb un genoll de fibra de carboni i un pit tallat, ja fa deu anys, li agrada la seva companyia. El vol dur de museus si van de viatge i ell no hi vol anar. “On és això? Què és? Un museu, idò t’esperaré defora. I si té bar, no t’hauré d’esperar defora...” i ella el besa i l’agafa de bracet i l’entra al museu Thyssen-Bornemisza i ell fa mala cara i riuen...

 

Decisió ferma. Als sis anys vaig decidir que mai tendria fills. Perquè si educar-los era el que feia mon pare amb jo -sajar-me la corretja i donar-me pallisses- jo no en volia educar. Quan em vaig fer  més grandet els meus amics m’anaren diguent que no era això, però jo ja havia pres la decisió, i una decisió que es pren solemnement és molt mala de tornar enrere. Quasi com una promesa. Ja fa anys que vaig prometre a na Filo que em casaria amb ella. Tampoc en vol d’infants. I ho faré. No m’he compromès mai amb cap dona, i n’hi havia que m’agradaven, però a totes, arribat un temps, els deia que sí a estar amb elles, però no a casar-m’hi. Això ho he de fer amb na Filo. Pobreta, ara torna a estar molt malament, molt medicada. Hauré de ser el seu ‘metge’ fins que es mori. Els seixanta anys trob que és una bona edat per a casar-se. Sempre que pens amb na Filo i amb mi, com a parella, se me dibuixa el començament d'aquella pel·lícula de Hitchcock on es veuen només unes sabates blanques, després unes de negres amb tacó alt que pugen a un tren, fa veure que les quatre sabates es seuen juntes, una veu diu "Hola, com estàs?", però només es veuen les sabates...

L’ingenu idiota. Morí d’un càncer fulminant. Era un bon professor, s’entusiasmava amb la seva feina i els alumnes, també. Sobretot les alumnes. Un pic mort, en Joan Prunera, telefonà a la viuda. Es van veure al bar Cristal de la plaça d’Espanya. “Mira, Antònia, un dia en Julià me va mostrar una carta que començava diguent: ‘Julián eres un bombón...’ Ell, s’entenia amb alumnes. No tenia massa manies, ja ho vaig dir a la teva cunyada que t’ho digués, era una qüestió delicada pel departament, però la setmana passada me va dir que no t’ho havia volgut dir mai. Jo t’ho he volgut dir perquè així, ara que en Julià és mort, quan tornis a tenir parella i follis, sabent això, no tendràs remordiments”. La dona estigué una estona en silenci. Agafà el cafè que li quedava i li tirà a la cara. Abans de sortir, ella pagà les consumicions de tots dos.

________________________________

IMATGE: GUILLEM MUDOY

 

 

 

 

 

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

DE PROFUNDIS, L'HOMOSEXUALITAT, OSCAR WILDE I ELS AFORISMES Climent Picornell

jcmllonja | 03 Agost, 2009 22:24

 

De Profundis, l’homosexualitat, Oscar Wilde i els aforismes

 

Climent Picornell

Per al periòdic L’Observador del Pla de Mallorca he escrit durant anys una columna que vaig titular: “De profundis”. Era una conya als qui mantenen que la comarca del Pla és la “Mallorca Profunda”. Quan era escolanet, em feien cantar el De Profundis clamavi ad te... (“Des de les profunditats te crit; Senyor, escolta la meva veu”). La darrera obra que escrigué Oscar Wilde (1854-1900), la titulà, mirin per on, De Profundis. Una reflexió de la seva amarga època a la presó. Sempre arrib tard a les efemèrides, fins i tot a les meves. Wilde fa 109 anys que és mort. Fou novel·lista, poeta, crític, autor de teatre; la mare, escriptora, l’influí molt. Ja destacà a Òxford. Va ser un personatge excèntric, cabells llargs, extravagant, provocador i intel·ligent, autor teatral d’èxit, famós. A 1884 es casa i té dos fills. A 1895 va ser acusat de sodomia pel Marqués de Queensbury, pare de Lord Douglas, amb qui mantenia relacions homosexuals. En un procés sonat fou condemnat a dos anys de presó, de la qual en sortí malament, tan en l’aspecte material com espiritual. Se n’anà a París amb nom fals, on morí de meningitis el 30 de novembre de 1900. Poc abans es convertí al catolicisme. La seva novel·la El retrat de Dorian Grey, la direcció de la revista feminista, The Woman’s World, l’oberta defensa del socialisme ( The Soul of Man under Socialism), les seves obres de teatre, enginyoses, brillants, alguna representada per la famosa actriu Sara Bernhardt donen la talla del personatge. El seu De profundis, escrit dins la presó, per a alguns és un “pentimento”, per a altres una hipocresia, molt diferent al poema La balada de la presó de Reading, sentit i desesperat. L’any 2008 el seu nét Melvin Holland publicà El marquès i el sodomita analitzant els procés al seu padrí: “Era conscient Wilde de què es convertia en un màrtir de l’homosexualitat? Ho feu per arrogància? Per congraciar-se amb el seu amant, que odiava el seu pare, o per enllestir una fenomenal obra de teatre, amb un final amb presó?”

 

Malgrat la seva esperpèntica conversió al catolicisme, l’església, catòlica, l’havia maltractat sempre, fins que aquest mateix juliol, L’Osservatore Romano, quasi el Butlletí Oficial del Vaticà, dedicà unes paraules d’elogi a Wilde que han estat interpretades com un canvi de rumb vers l’homosexualitat; deia L’Osservatore Romano: “Wilde sempre cercà la bellesa i la bondat de les coses, però també cercava Déu; fou un home afortunat, els seus treballs no han estat oblidats”. Els vaticanòlegs ho interpreten com que l’església marca una nova fita amb l’homosexualitat, allunyant-se de la seva persecució visceral i reduint els límits a l’oposició als matrimonis homosexuals. Tot i que el Papa, aquest desembre passat, parlant de la defensa de la natura, deia: "És necessari que hi hagi alguna cosa, com una ecologia de l’home entesa en el seu just sentit. Aquesta ecologia humana es basaria en el respecte dels gèneres, masculí i femení, que formen part de la naturalesa”. Alguns col·lectius homosexuals interpretaren aquestes manifestacions com que l’existència de gent gay era una amenaça per a l’existència humana major que els desequilibris ecològics. Fins aquí el fil del De Profundis.

 

Oscar Wilde fou un extraordinari generador d’aforismes. El diccionari ens guia: “Un aforisme és una sentència breu i contundent, però al mateix temps reflexiva, que cal interpretar”. Sinònims (sensu lato): adagis, apotegmes, màximes, axiomes, proverbis, sutres, sentències, dites ...” En tot cas han de ser breus ( Un aforisma ben fatto sta tutto in otto parole, Gesualdo Bufalino), han de tenir voluntat didàctica o crítica i desfermar una certa sorpresa. Frega el joc de paraules i la poesia. Com diu José Biedma: “són una ferida en la pell del discurs, una fissura on entreveure la complexitat”, a través de la paradoxa, del sarcasme, de l’acudit amb ironia. Vet aquí una desena d’aforismes d’Oscar Wilde, per fer de contrapès a la ridícula exoneració pel Vaticà, quasi tan ridícula com la de Galileu fa uns anys: “Ho puc resistir tot, excepte la temptació./ Un home pot ser feliç amb qualsevol dona mentre no l'estimi. / L’experiència és simplement el nom que donem als nostres errors. / Les preguntes no són mai indiscretes. Les respostes, de vegades sí. /  M’agraden els homes amb futur i les dones amb passat. / Una idea que no és perillosa no mereix de cap manera el nom d’idea. / Els homes que intenten fer alguna cosa pel món són sempre insofribles, però es tornen encantadors quan el món fa alguna cosa per ells. / Estimar-se a si mateix suposa el començament d’un romanç etern. / El vell ho creu tot; el de mitjana edat ho sospita tot; el jove ho sap tot".

 

No fa ni una setmana vaig encontrar, Joan Guasp i em parlà del seu darrer llibre d’aforismes, Animus Iocandi (Edicions de Can Sifre), que presentarà dia 20 d’agost a les 20 a Consell, al Jardí de Ca sa Madona. Surt a rotlo el seu “Museu de l’Aforisme”, un museu virtual on hi habiten aquestes figures, entre literàries i filosòfiques i que tan bé han practicat B. Pascal, E. Cioran, K. Kraus, G. C. Lichtenberg, M. de Montaigne, H. L. Mencken… fins a  A. Einstein, H. Hesse o F. Nietzsche. Surten, dins el nostre panorama més proper, Joan Fuster i Guillem Frontera amb les seves Bombolles de sabó (“Amor? A veure qui la diu més grossa”). Acabam parlant de l’aforisme com a remei curatiu de l’esperit com ha provat de fer Giorgio Nardone ( La mirada del corazón. Aforismos terapeúticos), “amb el mínim esforç obtenim el màxim resultat, aconseguim que el pacient obri de cop una finestra a una nova realitat”. Només tres exemples: “La por és el que més por em fa” ( M. de Montaigne); “Vivim en la por i per això no vivim” ( Buda); “Els ansiosos primer construeixen els seus temors i després s’instal·len dins ells” (E. Cioran).

 

El gran perill dels aforismes és que acabin fent-se famosos, que es vulgaritzin i perdin la força i el sentit que tenien o que s’usin amb un excés de transcendència, “moralina” i engolaframent. Woody Allen i Groucho Marx se’n foteren d’això darrer. Des del meu turó guait per la finestra la calitja, on s’hi projecta l’ombra prima d’una atzavara seca, llarga i enorme. La mola del Fangar i el puig de Santueri es confonen, llunyans, per damunt les teulades del poble. Pens en aquesta divagació sobre el De Profundis, com una teranyina d’estiu, obrint el Bestiari de Joan Fuster:  “L’ovella diu al llop, quan es troba a punt de ser devorada: I si en parlàvem una mica del sentit de la vida?”

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

«Anterior   1 2 3 ... 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 50 ... 74 75 76  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb