Climent Picornell

De la desmodernització a la modernitat líquida

Climent Picornell

Quan algú trencava els esquemes tradicionals li deien modern. Però arribà un moment en que el trencadís, i no em referesc al de Gaudí, feu que la paraula perdés el seu sentit i es fes necessari postil·lar-la. Aparegué la desmodernització, el postmodernisme o la modernitat líquida, precisament de les lectures dels canvis de les societats modernes que desaren amb enginy dos sociòlegs que han estat guardonats, ara fa uns dies, amb el Premi Príncep d’Astúries d’Humanitats 2010: Zygmunt Bauman i Alain Touraine.

Els dos, nascuts l’any 1925, han esmerçat el seu quefer analitzant el segle XX. Un segle recorregut per grans transformacions socials, unes mirant cap envant, com el comunisme, el socialisme, l’alliberament nacional i altres cap enrere, com els feixismes o els fonamentalismes religiosos, cercant a la seva manera la societat utòpica perfecta. Un segle que ha vist com els Estats Units, passada la segona guerra mundial, imposaren la seva potencialitat quasi hegemònica, només posada en dubte pels comunismes soi-dissants representants de la classe obrera amb partits marxistes-leninistes. (Winston Churchill: “El vici inherent del capitalisme és el repartiment desigual dels beneficis; el vici inherent del socialisme és el repartiment equitatiu de la misèria”). Un segle que va veure la Guerra Freda, les emancipacions colonials del tercer món, fins que la catarsi social emergent, manifestada en el maig francès del 68, marcà el rebuig d’institucions massa autoritàries com l’estat, l’exèrcit, l’església o... la família. A partir d’aquí passen a manifestar-se una caterva de moviments alternatius, alternatius també a la classe obrera com única protagonista del canvi social. Tot això succeïa enmig d’un desenvolupament econòmic que gestà l’anomenat Estat del Benestar,  treballadors ascendits a classes mitjanes, protegits socialment i sanitàriament, consumint béns que abans només tenien els privilegiats. S’acabà la història? Es demanava algú quan el capitalisme, orfe del comunisme, escampà les idees liberals per tot arreu sense fre. L’onze de setembre de 2001 o la demanda de l’estat mínim, contra l’intervencionisme en les finances, ens desembarcà a la crisi global actual.

Ara passa alguna cosa, grossa. Així es podria coreografiar el conegut axioma: No sabem què passa, i això és precisament el que passa.  És en aquests moments quan hom agraeix lectures del que es creu que passa en l’esdevenir social com les de Zygmunt Bauman i Alain Touraine. D’Alain Touraine va ser de qui primer en vaig tenir notícia a través del seu llibre La societat post-industrial, alguna cosa ja canviava i era post, havia passat una època. A La critica de la modernitat, Touraine, ens albirava que la “desmodernització” posava fi al model racionalista de la Il·lustració i que emergia la ideologia liberal amb una visió del conjunt econòmic mundial de cada pic més lluny de la intervenció dels governs. Desmodernització que es recolzava en la desinstitucionalització i la dessocialització. La primera perquè institucions com la família o l’escola perdien progressivament i acceleradament la seva funció i la segona perquè desapareixien valors socials ben establerts com l’autoritat o el respecte. Els valors personals i individuals apareixien com uns valors de resistència: la subjectivització. La desmodernització és el colofó de l’alta modernitat (la il·lustració), la mitjana modernitat (la revolució industrial) i la baixa modernitat (després de les guerres mundials i els règims totalitaris). El fonament moral de la vida social en l'alta modernitat s’assentava en uns valors comuns, mentre que en l'actual baixa modernitat, les lleis són reduïdes a regles de joc o a simples procediments. Diu Touraine que així no es produeix cap tipus d'integració social ni de comunicació intercultural i aposta per una comunicació a la que s’arribarà amb l’esforç d’unir acció instrumental i identitat.

Estava clar que s’havia acabat la modernitat i entràvem dins una altra època que encara no tenia nom, i li varen encolomar el de postmodernitat. És cert, hem viscut trenta anys de canvis fenomenals amb la Globalització, les Tecnologies de la Informació i la Comunicació amb Internet per senyera, el postfordisme i la deslocalització industrial, la mescladissa multiculturalista generalitzada...  Serà J. F. Lyotard qui li dirà a tot això que emergia La condició postmoderna, negant per analitzar-ho els discursos interpretatius totalitzadors, ja fossin marxistes, cristians, freudians... Entràvem dins una deriva, dins un pensament blan, un pensament dèbil com el va anomenar Gianni Vattimo. Post-modernitat és un apel·latiu que s’aferra com una paparra a aquesta deriva social, societat postindustrial, societat de la informació, societat de consum o -com va anunciar Guy Debord-  La societat de l’espectacle, en què les imatges i els signes substitueixen la realitat, la televisió i l’ordinador passen a ser els viàtics de la realitat o la realitat mateixa, la societat de l’espectacle, una hiper-realitat que s’imposa a la realitat. Però alguns pensadors, i cal citar D. Harvey, no veuen en el postmodernisme més que un altre camp ideològic d’aquest nou capitalisme, la Macdonalització, les Coca-Cola Societys, etc... Segons Harvey són antics discursos renovats, el canvi constant del capitalisme, una altra etapa amb la mateixa lògica: el consum i el benefici d’uns pocs.

Aqui Zygmunt Bauman amb La modernitat líquida anunciava un nova manera de mirar els canvis. La Postmodernitat, diu, era un terme negatiu, i per tant interí o temporal. Assenyalava que el nostre món no era modern en el sentit tradicional –recordin el que deia Touraine- però que era diferent a bastament per requerir una nova denominació que no trobàvem i li vàrem dir postmodern. Ara sabem, segons Bauman, que la societat actual és d’una modernitat liquida, volàtil i vulnerable; oposada a la societat moderna en la seva fase sòlida, en el sentit que cercava ser duradora i molt resistent als canvis. La modernitat líquida significa que la nostra identitat és torna flexible i relativa davant les diferents mutacions que els individus hem d’afrontar en els temps actuals. Vet ací la lectura de Bauman de modernitat sòlida i postmodernitat cap a la modernitat líquida.

La paradoxa de la cultura dels residus que vivim, tal com ha manifestat Bauman, es resumeix en què aquests productes que rebutjam, simbolitzen la nostra pròpia obsolescència. L'angoixa de sentir-nos inútils i rebutjats hauria d’incitar-nos a una recerca més humil i solidària de l’abraçada humana. Temorosos de ser consumits i llançat al fems, ens defensam darrera els murs de la privacitat fins el punt de defugir el contacte amb els altres a no ser que es faci usant com intermediaris els mitjans de comunicació de masses, la televisió, l’ordinador, el telèfon mòbil. Com preveu Tim Berners-Lee, l’inventor del World Wide Web: “Estarem rodejats en tot moment i en tot lloc de cristalls vomitant imatges i informació, és a dir de multitud de pantalles que competiran per obtenir la nostra atenció”. Pantalles de plasma, líquides, evidentment.

_____________________________

LA IMATGE ÉS UN AUTORETRAT DE LUCIAN FREUD

Dictats sobre el retorn de les emocions

Climent Picornell

El seu padrí vell, mort feia cinquanta anys, se li apareixia totes les nits. Dret damunt el comodí de l’habitació, calçons fermats amb un vencill, sabates de sola de roda d’auto, se posava a cantar-li gloses de picat: “Dones que teniu infants,/ i el heu de dar figues seques / això són ses papeletes / que vos donaren ses dretes / quan anàreu a votar”. I aquell homonet, com si ell no hi fos, encara que es giràs a l’altre costat de llit: canta que te canta. Primer no en va fer cas, després pensà anar al psiquiatre, però, a la fi, sense que el padrí ho ves, prenia nota, ho copiava a una llibreta,  l’endemà de matí camí de la City, les anava cantant. Un dia per Picadilly Circus en cantava una: “Quan ma mare me va fer, / se va rompre sa cadufa, / i mon pare amb sa baldufa, / li va tornar posar bé”, davant la indiferència de tothom, un pirat més o manco a Londres. La cosa augmentà de to, quan a l’oficina de gestió de fons –una part d’això que ara en diuen “els mercats”- on feia feina, a un d’aquells edificis rehabilitats dels docks dels Tàmesi, se’n solia anar al wàter i assegut a la tassa repassava el repertori del vespre: “Vaig tenir sa paciència, / de fer-li d’agenollat, / i al temps que feia el pecat, / pagava sa penitència.”  Quan es rentava les mans es va veure, ulleres davall els ulls, com unes bosses fosques, de no dormir, i el seu company, Yiu, un xinés que havia conegut quan feien el mateix màster a la London School of Economics, que mentre s’eixugava li deia: ‘Que te passa? T’enyores de Mallorca? Te sent cantussejar en veu baixa unes tonades estranyes, melancòliques, alguna m’ha semblat ben igual que les que me cantava ma mare, al delta del Riu Groc, abans que una inundació se’n dugués ca nostra. Cada vespre hi somiï. Cada vespre me canta. Però no em puc recordar exactament dels tons de les cançons, una d’elles, però, era quasi igual a una que te vaig sentir ahir, mentre donaves ordre de comprar accions al fons aquell que treballes ara. ‘No em passa res’. Li va contestar, però com un calfred, sec, elèctric li recorregué des del forat del cul fins a damunt la closca.

Al poble, a Mallorca, ja li passava. Tot tenyit però d’un insomni cruel i vigorós. Aquella frissor no el deixava descansar de forma total. Sempre amb una orella parada. Coneixia tots els renous i no en fitava cap de nou. Els cans que lladraven, coneixia els de prop i els d’enfora, fins i tots els cans visitants de les cusses dels veïnats. Els cotxes de les filles de la casa de davant que sempre eren les darreres que se colgaven. Els fematers, les passes del forner, els primers cotxes dels picapedrers cap al tall. No calia que l’avisassin mai. Sovint pensava com devia ser el descansar a pler. Quina por! Talment com morir-se una estona. No podia fer-ho això ell. Li calia tenir esment, fins i tot de les mosques que havien quedat dins la casa i es passejaven cercant un poc de claror pels vidres. La gelera que es disparava obedient cada quan li tocava. Fins i tot sabia com de descompassats anaven els rellotges de l’Església, el de l’Ajuntament i el de la veinada de més avall, que cada quart d’hora feia un concert, i no en parlem de les hores senceres, amollava una simfonia. No calia, doncs, que ningú el cridàs, però sempre, per si un cas, deixava aparellat el despertador clàssic, d’aquells que els has de donar corda,  i una “dream machine” de Sony, que connectava amb una emissora d’aquestes que sempre n’hi ha un que xerra. Puntualment, s’imagina que la seva mare, que patia del mateix insomni que ell, ja quan el duia dins el ventre, el crida per telèfon a les set en punt.

Aquell vespre esperava que el padrinet aparegués damunt el comodí, alguna nit hi posava els peus, alguna altra levitava, i si hi deixava els Orfidals per dormir, algun matí els trobava en terra, com un senyal, pensava, que aquell homonet li enviava de què no prengués pus aquella droga suau i dolça, que el posava tranquil un parell d’hores. No se presentà. En el seu lloc, un poc difosa, per damunt el pinte de la finestra es passejava un dona, xinesa, amb els atuells típics del nord de la Xina cantant cançons d’adormir infants, lullabys que diuen aquí a Anglaterra, una era exacta al Vou-Veri-Vou: “Horabaixa post el sol / plorinyava l'infantó./ No ploreu angelet no,  / que mumareta no ho vol. / No ni no, no ni no, / una engronsadeta an es nin petitó. / No ni no, no ni no”. El nin que passejava, de pocs dies, ja duia les mateixes ulleres que en Yiu, el seu company, qui, de forma imperativa, li feia senyes de què escrigués allò que sentia. Amb aquestes, es presenta el padrí, remolest, no va estar molt a cantar fort, més fort que de costum, com si volgués tapar amb la seva veu, la melodia de la xinesa amb l’infantó. Li sortí la vena anticlerical i d’esquerres: “ L’església és un sementer, / petit però dóna bon compte, / i mentre hi hagi gent tonta, / es capellans viuran bé”. Els seus motius devia tenir, els qui  l’enviaren -amb un tro darrera el cap- a una fosa comuna on l’havien executat els seus enemics del poble. Un dia va estar a punt de dir-ho, l’homenet pareixia com a begut i aquell vespre no era damunt el comodí, sinó allargat damunt el tocador del cuarto i feia com qui fer conya cantant “Montañas nevadas, banderas al viento...” i cagant-se amb en Ridruejo i en Peman i els falangistes del temps de la guerra, de la postguerra i d’en Franco, feia esment d’un que feia de regidor, per ventura el seu matarife...

Es despertà, però de despert, era com si es ves a ell mateix fent d’ell mateix. Era un sentiment que no l’espantava, però li feia desdramatitzar les situacions o trobar-les còmiques, tot i que podien ser ben tràgiques. Era com allunyar-se d’un mateix i veure’s per un forat, fent el que estava fent. Era com una pèrdua del sentit. I, per afegitó, la pèrdua del sentiment. Si era fent una conferència, era com si estás assegut a la quarta filera, llegint el diari i escoltant-se a si mateix, parlant d’una cosa que no li interessava gens. Si era visitant el seu bon amic a l’hospital on li havien tallat un budell massacrat pel càncer, tenia la impressió de ser el metge que l’havia operat, escoltant asèpticament el recompte del patiment, més diria, com un periodista que li fes una entrevista. Distanciar-se dels problemes, sí, però de tot, era com una mica massa. Li urgia un retorn de l’emoció per les situacions i per les persones. No fos cosa que perdés el gust de viure i es transformàs l’existència en una espècie de sessió de cinema continu, i, en somnis, prengués nota del que li dictaven els seus fantasmes.

________________________________

DISSENY DE L'IMATGE: GUILLEM MUDOY

Sis històries de gent normal

Climent Picornell

La nina era vivaratxa i tenia bon cap. Va voler estudiar una carrera. No va passar molt de temps i se va fer un novio, que li va durar poc. Després un altre, i el mateix. No acabava d’anar bé. Els marxava al cap de pocs mesos. Sa mare es preocupà d’aquest comportament quan va entreveure que la seva amiga i confident, era la que li menjava el coco. “No són a bastament per tu, no els agrades de bon de veres, has d’acabar la carrera primer...”. Sempre fent-li reflexions que, un temps, feien les mares, no les amigues. La mare, ara,  té por que la companya estigui enamorada de la seva filla. O que envegi el que ella no té, sex appeal, capacitat per atreure joves del seu voltant. En una paraula ben lletja: enveja. I cada pic va variejant el seus arguments. Ara li ha fet creure que no té mames, que no agrada perquè és quasi plana. I la nina sorprèn els de ca seva, diguent-los que ha decidit gastar els seus estalvis amb una operació per augmentar els seus pits de forma desmesurada.

El calb treu el tema de les dones i  el carroussel que es munta és de verbena de festa major. Qui no se n’ha tirades deu, se n’ha tirades cent. Per Mallorca, per Barcelona i per la Cuba d’en Fidel Castro. Abans, de la seva edat, ara, més jovenetes. Però, surt aquella que no la se tiraven ells, sinó que era ella qui els triava quan volia. Aquesta tipologia a uns els era absolutament indiferent, a un –de cabells blancs- li causà, diu, una ‘neurosi emocional’, això volia dir, traduït al llenguatge normal, que un dia que ell va voler,  ella no, i ell en quedà penjat i fotut. Ell en deia “neurosi emocional”, els que l’escoltaven, pensaven: fotut i banyut. En el fons, el calb i el dels cabells blancs, sospiren perquè alguna joveneta els fassi una bona mamada. Hi sospiren perquè s’han de conformar amb pegar qualque polvo a la seva dona, que amb els anys ha tornat malsofrida, lletja, ressentida i venjativa. En una paraula, una enemiga a casa, amb la qual s’hi colguen. I a la que tenen por. I un poc de devoció. Vet aquí el resum: tan valents i segurs de si mateixos, ara glòries passades, coques menjades.

Era de pel·lícula neorealista, en blanc i negre. “Ara torn d’un creuer que he fet amb els meus pares. Quins canvis fa la vida! Mon pare, tu el coneixies, anava sempre dret, estirat, com un fus, parlava sis idiomes, partia a Nova York tot sol, no havia de menester ningú... i ara va encorbat, pansit com un bunyol. Té por de tot i depèn de mi per tot. L’he d’acompanyar sempre. I no puc, tu saps que faig de representant d’artistes conceptuals i sempre seguit he de ser per mig. Amb ma mare, com sempre, fregam, em provoca: ‘no has volgut fer feina a la botiga que ens ha donat menjar a tots’. I n’hi vaig fer de feina! Molts d’estius vaig quedar sense vacances fent feina amb ella. T’ho assegur si pogués no seria mai aquí: un dia a Paris, l’altre a Roma...”.   Prima, molt prima, faccions agudes, en blanc i negre, que són els colors dels quals sempre va vestida. Escotada, alta, morena, cames llargues, molt afectada quan parla, amanerada, intel·ligent i dolenta. Fou dolenta amb el seu primer home a qui va fer la vida impossible i va follar, per emprenyar-lo, amb tot el que se li posava davant, per fotre’l i perquè li contassin.

La seva dona el va descobrir colgat amb un altre home. Se deia d’ell, ja feia estona que era homosexual, però s’hi va casar i varen tenir dues filles. Ella, emprenyada, ho ha contat –al jutge- tot i més, implicant a molta gent de l’alta societat en bacanals, amb arquitectes i missers famosos. A un d’ells també el van trobar, però amb una altra dona important del món de les finances, i per tant més trull… Això figura a l’acte de declaració d’aquesta al·lota, una botifarra, de les que parlen mig en castellà, mig en mallorquí. Ha acusat de maltractaments al seu home, també va dir que abusava sexualment de les seves nines. Però el destí es comportà rocambolescament amb ella. Un bon dia es fa un amant, un altre dia un altre. Tot dos li agradaven molt, ho diu a un, li pica la curiositat i li demana que vol conèixer l’altre. Ella ho prepara tot a la casa de vorera de mar, entre el Mal Pas d’Alcúdia i el Morer Vermell. El fet és que surten d’aquella trobada lligats, l’home amb l’home, els seus dos amants.  Ella desesperada va al psiquiatre: “Però a vostè quin li agradava més del dos?”. “Li he de dir sa veritat metge? Idò, vostè, vostè és el que m’agrada més de tots”. I va anar bé. Encara dura. 

Era un home gros, gros de còrpora... De família catòlica, però ell no massa. Un amic el va convèncer d’anar als ‘cursillos de cristiandat’, i el primer dia, penedit, va dir: “tenc una querida”. “Porc! Això no agrada al Senyor, a Nostramo. Brut! L’has de deixar...” cridaren els cursillistes indignats, en aquells rituals expiatoris.  Bé, la va deixar. Però al cap d’un temps, va repensar que ara, aquella dona, sense ser la seva amant, i no tenir mitjans de subsistència, podria agafar el camí d’una mala vida i va decidir posar-li una merceria. En aquestes que ell tornà reenganxar. Ja molt malalt, a l’hospital, a l’hora de la mort, va anar a veure’l el seu gran amic, i el se trobà dins el llit, gras i fotut, panteixant a les totes, a un costat la dona i a l’altre costat, la querida. Se mira l’amic, les dues dones,  i  li diu: “Eh Joan? Quin show!”   I entregà l’ànima a Déu Pare Nostre Senyor.

Era el rei dels histriònics, però els vespres, en el país d’Histriònia, tanquen les finestres perquè no es sentin els plors i els laments. Mirau-lo a ell, damunt el tasser d’un bar qualsevol recitant de cor poemes llarguíssims; o en les reunions de la seva empresa encalçant les seves companyes, “ai en Biel, sempre tant estirat, tan galant i tan calent”,  afegia alguna. Havia estat a punt de ser un capellanet progre. No ho ha pogut pair mai. Després d’això el veieren com un home desfet i malfet pels bars, sempre riguent fort i contant acudits verds. Una falla amb la seva creença i una sexualitat mal dirigida cap a les  dones, han fet de la seva vida un infern. Un infern del qual ell abaixava les flames amb l’ungüent de les seves sortides intempestives i divertides, que s’acabaren quan provà d’estimar i no en va saber, quan va provar d’estimar un home i s’espantà. Aquí s’acabà la història de les seves rialles i contarelles. Ara pastura per les consultes dels psicoterapeutes, que proven d’arreglar allò que no té solució: un home sense fe i sense valor.

___________________________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

Apunts de Maig (espècies en extinció)

Climent Picornell

Les caputxines entapissen la paret de pedra seca amb el seu verd i el seu color safrà, mentre l’horabaixa ha virat de parèixer que volia ploure, a un sol calent. He deixat ma mare, que ja no s’aguanta tota sola. He repassat el dia -en Julià adormit al sofà després del concert d’ahir- mirant el corral, les hortènsies que volen florir, els moixos darrera el vidre que imploren -amb un meu-meu indolent- a veure si encara els cauran algunes sobres. Decidesc anar a caminar un poc i a fer visita. Baixant del turó, veig una falzia negra morta davant can Teixidor, un cotxe la deu haver enganxada, degué caure en entrar malament davall les teules de ca madó Gorreta.

En arribar a la plaça veig que el sanedrí –jubilats i vells desenfeinats- ja s’ha instal·lat defora, davall l’ombra del campanar, revisant el bé i el mal, l’alfa i l’omega de la vida i la conjuntura social. Broden una estampa d’una Mallorca que s’acaba i encara sobreviu. La conversa va del qui va ser president del Mallorca, de futbol, i si havia tengut un mal dia, un mal moment. Al poble empren aquestes expressions per voler dir que s’han suïcidat. El mètode emprat era el que sorprenia més, estimbar-se amb un cotxe per un penya-segat. “Els metges abans no se mataven així” diu un. “Ses dones se tiraven dins una cisterna i els homes se penjaven, molts pocs, els qui tenien escopeta, se pegaven un tro”. “És ver això, a la pagesia ho feien, mira tu sa dona de’n Pixortí, que els veïnats la tragueren de dins sa cisterna, malferida, s’aigua que hi havia no la tapava, però al cap d’uns mesos se tirà dins es pou de Son Calent”. “I en Joan? Es meu cunyat; sa meva germana ja pensà que s’havia penjat quan va trobar ses ulleres, ses tisores de podar, tot lo que se’n solia dur… Se’n va anar al bocí i mirà arbre, per arbre. Tanmateix el va trobar quan tornava a ca seva. S’havia penjat a n’es corral. Ben davant ella”.

“A això de metges, hi has d’anar alerta”. “En Nofre Llarg  estava cansat d’anar de metges, que si a Manacor, que si a son Dureta, per una inflor que li havia sortida darrera es coll. El sen Toni Magrel·lo li digué: ‘Te vols adobar?’ ‘I a tu que te pareix?’ Li contestà en Nofre. ‘Idò te donaré un remei que el va donar en Tafal de Manacor a mon pare, ell tenia bonys per tot. Has d’anar a foravila i has d’agafar, de tota quanta herba que té espines, només ses arrels. Abatzers, aritja, cards, rosers de bardissa... Ben bullides en prens un tassó matí i vespre. Ja me diràs cosa, mon pare ho va fer dues setmanes i se va posar be’. Al cap de set dies, s’inflor d’en Nofre, com un robiol gros i ben plenet, li va haver fuita”. “I és que això de ses herbes remeieres és ben vera”. “I de totes ses herbes! Que no sabeu allò de que Sant Antoni era xorc / i d’herbes se mantenia... / i  suaixí s’entretenia / donant pes cul a n’es porc.”

“Idò parlant de sants... Avui s’ha acubat en Pep de s’Alou a missa primera però ha tornat en sí. No vos ne recordau quan madò Antònia Ruissera també s’acubà dins l’església? S’hi  morí, allà mateix, davant la capella del Roser. Eren al Santus i sa gent s’esvalotà, fins i tot l’amo Antoni de can Llargo, que sempre dormia arrepitat a una columna, es despertà. Vengué el metge i digué: ‘no hi ha res que fer, ha estat es cor’, i li torcà una mica de bava que li sortia de la banda dreta de la boca. ‘Ha estat de feridura’ deia convençuda na Pixedis de son Pou. El capellà l’extremuncià allà mateix, la posaren dins un carro i la dugueren a ca seva. ‘On érem?’ digué don Jordi, el rector. ‘Al Santus’ respongué s’escolà. ‘Idò envant ses atxes: Sanctus, Sanctus, Sanctus. Dominus Deus, Sabaoth...’ i reprengué la santa missa”.

“No vaig de capellans, són més vagos que es barram de damunt”. Si només fossin vagos. Es meu padrí jove se va anar a confessar per haver afusellat gent, al quarter, per orde dels militars, en temps de sa guerra, i es capellà el va treure defora des confessionari diguent-li que allò que li contava no només no era pecat, sinó que n’havien d’haver morts més”. “Ara en Garzón ho volia arreglar tot això però no li ha anat bé”. “L’amo en Toni Jofre tenia una cusseta. Ell havia estat d’Esquerra Republicana, el condemnaren a mort però no el mataren. A son pare sí, no saben on, se pensen si a son Coletes de Manacor. Idò, l’amo en Toni havia ensenyat aquell animaló, vos ne recordau? Sempre anava devora ell, si ell s’aturava, ella també, idò li havia ensenyat que quan li tirava un tros de sobrassada i li deia: ‘Això t’ho dóna en Franco!’ Aquell animal no se movia, el veies nerviós, però aturat. Llavors agafava un tros de pa eixut i li deia: ‘Això t’ho dóna n’Azaña!’ I sa cusseta s’abordava i el se menjava tot. Quedà molt marcat, ell i sa família, i eren tots bona gent”.

“Sí, ja estic jubilat, si fos ara, en Zapatero no m’hauria deixat”, s’atura en Pere Sorts, Xumicarro, “però per sort ja som de ses classes passives de s’Estat. I ben content que n’estic perquè abans no tenia temps per res i ara en tenc per lo que vull. Ara venc des vedat que tenc llogat a Boscana, entre Vilafranca, Porreres i Felanitx, hi he agafat un manat d’espàrrecs, què dic un manat? Un feix! Saps que n’hi ha! Han vengut un poc més tardans però són bons, sans i llargs. Me n’he fet una truita, per berenar, de quatre ous. Mon pare? Té 90 anys, més clar i més sa que un gra d’all. Aquell moro, el veus? Aquell que pren un cafè amb llet a la taula petita, li ajuda a la finca. Cada diumenge fa arròs de peix i porcella rostida per quinze. Va dir un dia: ‘quan tengui doblers n’he de quedar fart, sadoll!’ Jo ho tenc un poc avorrit, però hi vaig per veure’l i, sobretot, per veure’l passar gust. Ara que pot”.

Passa en Jaume Xico amb un sac d’herba. “Té conills. Ses conilles solen fer ventrades grosses, una però, un pic, només en va fer un: li posaren ‘es conill pubil’. Se va morir de vell, no gosaren menjar-se’l”. “Sí, ja no és com abans que a mitjan horabaixa veies ses madones, xapeta en mà, anar a collir un poc d’herba, sa corriola era sa més cercada, per donar menjar als conills”. Proteïna barata i bona de guardar, pens, i record les gàbies amb conills i conills de rata que tenia la meva padrina de s’Arraval. “Un conill pubil. És bona aquesta!” Diu en Melcior del carrer de ses Trinxes.

_________________________________________

IMATGE: Aquarel·la d'ERWIN HUBERT (1883-1963)

Quo Vadis nacionalisme progressista? Entre la utopia i la necessitat.

Climent Picornell

La Fundació Emili Darder ha publicat El nacionalisme progressista a les illes Balears. Trenta-cinc persones han opinat breument sobre el tema. La majoria són gent propera al PSM, a més d’altres pensadors, polítics i acadèmics. Els grans trets que es dibuixen i les solucions que s’aporten són de sentit comú, hi surten temàtiques com l’anticatalanisme, el bipartidisme, la immigració d’aquests darrers anys, la pèrdua de vots del nacionalisme i la proposta d’anar tots junts a les properes eleccions si no es vol la debacle política. A partir de les paraules dels autors en faig un resum (el sargit però és meu i els descosits, per tant, també).

Passaré per sobre expressions de bona fe programàtica del tipus: el full de ruta està escrit, o aconseguir una sintonia amb la majoria social de Mallorca, guanyar de manera pacífica i democràtica la llibertat, o també que s’han de fer propostes perquè tothom sigui ciutadà de primera socialment, lingüísticament i ambientalment. Certs discursos s’acompanyen de metàfores com casa de tots o el nostre nacionalisme haurà de ser ampli, integrador i ric de propostes. O també repensar el país i repensar-lo en positiu per engrescar milers de ciutadans. Tot i que algú es partidari de solucions més pràctiques i a curt termini: “Cap agressió sense resposta”a  les vexacions per parlar en català. No debades la llengua catalana és presentada com el major exponent de la identitat.

Els antecedents obligats. Vivim en un món en què l’accés a la informació (i per tant a la intoxicació) no ha millorat el caràcter crític de la ciutadania. A això hi hem d’afegir que el sistema polític sorgit de la transició ha entrat dins una ebullició mediàtica, estret entre els neocentralistes (i no únicament els de dretes) i els independentistes, per donar el model de Catalunya. Aquí han aparegut a la cúpula del PP balear; a més de l’espanyolisme de UP y D; el PSOE més jacobinista-guerrista no ha forçat a Antich, per ara, a fer de Montilla.

El nacionalisme és la defensa dels drets col·lectius basats en identitats individuals compartides. El mot en la cultura europea té significacions negatives, però només per a certs nacionalismes. En pocs anys el centralisme espanyol ha passat de lloar l’estat de les autonomies a buscar-ne la destrucció: és l’antinacionalisme perifèric del nacionalisme espanyol, aquest confon el seu xovinisme amb l’universalisme i el cosmopolitisme. Actuen amb força, amb eines com  “La roja” (“antes roja que rota”) o les asimetries constitucionals afavoridores permanentment dels poderosos. Conviure amb gegants és fa dicultós, es diguin l’espanyol o la globalització. Malgrat això: tothom hauria de saber que el nacionalisme progressista forma part d’un universalisme solidari, i en cap cas d’un particularisme solitari. La majoria d’autors opten per la definició que la nostra nació cultural són els Països Catalans i la nació política les illes Balears. Malgrat els sobiranistes ja no se sentin obligats a amagar el seu procés independentista.

La realitat d’avui es presenta de forma resumida. Per exemple: hem invertit aquests darrers anys a crear un territori de serveis amb treballadors immigrants, turistes mileuristes i residents multimilionaris que han generat molta riquesa, però que no ens han aportat referències, ni ens han ajudat a cohesionar-nos com a poble. Davant això les polítiques urbanístiques, territorials i ambientals són les que originen una reacció més ferma per part de la tota la població, en canvi els trets que marquen la identitat tenen dificultat per connectar amb les noves realitats. I d’aquestes, la més citada i més detalladament és la immigració.

La immigració com a problema (el bipartidisme i la disgregació són els altres). Hem passat a ser una minoria (60 % nascuts a fora). La dificultat d’arribar als immigrants és una ferida del nacionalisme, ja que viuen físicament entre nosaltres però en el seu imaginari personal i en el seu àmbit vital quotidià hi són absents els elements característics dels illencs com a comunitat històrica. A les ciutats es perden més ràpidament, després també als pobles. L’increment de població no ha anat acompanyat de mesures efectives d’integració, els immigrants s’han castellanitzat, per tant la identitat de les illes ha quedat trastocada. Actualment en termes identitaris, el país ja no té columna vertebral. Ens cal, per tant, repensar el concepte “nosaltres”, ja que la població autòctona no disposarà d’una hegemonia social i política. Un futur basat en la nació cultural històrica de les illes Balears difícilment suscitarà la identificació dels col·lectius que tenen altres identitats d’origen. Hem de tenir i forjar una identitat de projecte, amb un compromís de viure junts en condicions equitatives que no és el mateix que viure uns al costat dels altres. La integració s’ha de fer amb polítiques públiques clares, integració a la cultura catalana. La llengua i la identitat cultural de les illes s’ha d’apuntalar a l’escola i als mitjans de comunicació.

Anàlisi del procés recent del nacionalisme progressista. Com diu algú, avui no hi ha certeses estratègiques però s’han de compartir els dubtes. Partint del descrèdit dels partits polítics i del fet que som en un context de frustració per l’ús que s’ha fet de l’autogovern, s’ha d’anar cap a la consecució d’un tercer espai polític que integri coherentment els projectes sectorials i sobretot superi el divorci secular i tràgic entre economia, cultura i medi ambient. Començant per un mea culpa de tots. Existeix un desconcert del nacionalisme, per la pèrdua de pes electoral, pel fraccionament, pel diferents encaixaments a les darreres eleccions. Ja a 2003 s’hauria d’haver adoptat una actitud cohesionadora i haver sabut fer el diagnòstic per la pèrdua del 25 % dels vots. Si els nacionalistes es desgasten quan són al poder, com es podria explicar als votants que si no es té majoria absoluta no queda més remei que fer renúncies? Malgrat això, eleccions rere eleccions es mantenen dinàmiques de desconfiances mútues, encara que a les bases, als moviments socials, entre la gent d’esquerres que no milita hi ha il·lusió per tirar endavant quelcom en comú. Al nostre nacionalisme li sobren idees, personalismes, crítiques, disputes i, finalment, sigles. Crear una nova eina, un nou ens aglutinador (com exemples: la tranversalitat del model frontista gallec, la feina institucional escocesa, la creació d’espais-pont dels moviments socials moderns...) hauria de conduir a la necessària reunificació. Amb generositat, un nou projecte aixoplug, fins i tot podria ser una nova organització que temporalment acceptàs la doble militància. L’interès del país per davant les respectives formacions polítiques.

Si no es fa, ens haurem de conformar en gestionar la decadència. Mentre discutim, ens espolien. És una necessitat de supervivència. El ressorgiment del nacionalisme d’esquerres ha d’aprofitar també l’encletxa social creada pels escàndols de corrupció i el deteriorament de la imatge de Zapatero. Seran molt irresponsables els que no entenguin que lluitar per separat vol dir ofegar-se plegats. No s’ha de defallir, s’ha de fer cultura, fer política, és una emergència. Cal prendre exemple de la supervivència dels nacionalistes durant segles, malgrat la repressió constant. Algú encara ens recorda que l’any 2015 farà tres-cents anys que Mallorca va perdre la Guerra de Successió. En aquest sentit la publicació de la Fundació Emili Darder és un bon envit.

Jardins d’altri, per matar el temps

Climent Picornell

Avís que els Jardins d’Altri són comentaris i citacions arreplegades d’ací i d’allà, molt sovint inconnexes i falsament erudites. Comencem. Na Charo me donà un ram d’olivera beneïda el diumenge del Ram: “Era a primera fila, per tant ha rebut la benedicció en grau màxim, els esquitxos li han arribat de debò”. Tot i que el comentari té una  deixa de conya marinera, em recordà el que conta a la seva autobiografia Laureano López-Rodó, ministre de Franco. Un pic acompanyà un altre ministre del dictador a una audiència al Vaticà, la dona del ministre, feu repetir la benedicció al Papa, perquè tot el merchandising religiós que duia per beneir –rosaris, medalles...- era dins una bossa de plàstic; la dona aquella va creure que la benedicció no havia penetrat el plàstic, com els rajos X no penetren el plom; tragué les coses i el feu tornar a beneir; ‘yo creo que no vale’ gosà dir. En fi, amb tot el que plou actualment damunt l’església catòlica i la seva ànsia de tapar i ocultar els seus propis pecats, bo els seria reconèixe’ls i no oblidar la seva història, tota. Per exemple, ho conta Manuel Rodríguez Rivero: ‘Alguns cronistes es refereixen a què durant el Concili de Constança (1414-1418) més de 700 putes acudiren de tota Alemanya per alleugerir les urgències dels màxims representants de l’església de Crist”. Haurien de saber que, fatalment, “Qui fuig de Déu, de bades corr”.

Elvira Lindo es feia ressò de la polèmica de si els contes i llegendes populars vehiculaven, entre altres idees reaccionàries, una visió medieval de les dones, per tant, continuar contant-les era perpetuar el model de dona tradicional, beneita, puta i submisa?  Ho consult a alguns experts per a saber si les rondalles mallorquines –recopilades per un ultradretà, molt amant de la nostra llengua i tot el que es vulgui, però un reaccionari de collons- també  ho feien. De cap manera: “A les rondalles: la madona du el maneig; les dones són decidides i enginyoses, a part d’algunes dones bledes i flonges, com les filles del rei”, em respon una experta. Vaja! Han passat els anys ¿qui interpretaria correctament avui una expressió com la de “Beneïts els ossos que descansen els meus”? La vaig recollir d’una dona en saber que el seu home tenia una amant, una ‘querida’. Qui sap el que hem hagut d’aprendre els homes després de la debacle masclista, frec a frec de la irrupció del feminisme. El refrany tradicional “En veure baf ja sua” és aplicable al mascle modern. Tot i que l’element de tragèdia que tenien abans les relacions home-dona, avui accentuades pels crims de la violència masclista, no són sinó una altra expressió del seu l’alliberament, en el sentit en què plantejava Antonio Buero Vallejo: ‘Només quan l’exploració de la problemàtica humana té present els seus aspectes tràgics es fa veraç i honesta, a més de valenta, i és per això que –a la curta o a la llarga- es fa més positiva. En aquest sentit el teatre tràgic és el més esperançat. Encara que descrigui desesperacions’.

De totes les maneres: Super adversa augeri (Remuntar per damunt de les dificultats), fou la divisa que escollí Jaume Vicens i Vives, de qui ara es celebra el centenari del seu naixement i el cinquantenari de la seva mort, a Catalunya munten exposicions i li reten homenatges; deia Vicens i Vives: ‘A la vida un ha d’escollir entre ser fabricant d’olives sense pinyol o d’idees amb pinyol’. Per a Umberto Eco -en un súbit atac de  “Textosterona”-  el llibre és una d’aquestes idees amb pinyol, que no morirà, irreemplaçable, una eina per a sempre com la cadira, la cullera, la roda o les estisores  (U. Eco – J.C. Carrière: Ningú acabarà amb els llibres, 2010). “Dues hores de lectura a l’ordinador i els ulls es converteixen en pilotes de tennis”. Però durant el passat dia del llibre s’han venut menys exemplars que els altres anys, no se sap si per la crisi o si per l’aparició de noves eines de lectura com l’eBook o l’iPad. Segons Daniel Arjona: ‘L’eBook és ara el Drac que amenaça Sant Jordi”. Les noves tecnologies i el ciberespai configuren noves dominacions culturals, ho bateja Juan Palomo: “La dictadura del bloguetariat”, per molt que s’ajuntin a la xarxa, la ciència i la lleugeresa més vaporosa. Vegin els nous refranys contemporanis: ‘Si tens algun pedaç brut, sortirà al Facebook’ o ‘Qui no té Internet, no el sent ningú, ni si fa un pet’. Volen la fórmula per a triomfar a Twitter? “Cada frase que hi pengis ha d’aconseguir una d’aquestes tres coses: 1.- Que lliguis. 2.- Que facis plorar un nin gras 3.- Que destrueixis un matrimoni” (Joshua Allen, bloguer). En definitiva l’excés d’informació, de renou, ens distancia de la realitat.

“Jo no vinc d’un silenci, vinc d’un soroll”, manifesta Loquillo. Hi constatam el canvi generacional de forma fefaent: el silenci de Raimon o l’estruendo del rocker. Per acabar de confitar-ho, vegin la història que segueix. El fill de na Clàudia i en Robert  no anava a una manifestació important que hi havia, anava en sentit contrari: “No vens a la mani?”. Contesta ell: “A mi ja m’hi duien quan era petit, dins el cotxet, a les manifestacions, n’he vistes i menjades per pa i per sal, n’estic un poc cansat”. Per acabar de rematar-ho es presenta en Xavi;  els seus pares eren hippies i sempre va veure matalassos per terra amb molts coixins. Amb el seu primer sou  -d’empleat d’una companyia aèria- es comprà un sofà impressionant, de Roche-Bobois, el que sempre havia volgut tenir i mai havia aconseguit. Ja no venien d’un silenci, sinó d’un renouer.

En fi, davant les constatacions de què la crisi financera reneix, i no es veuen brots verds per enlloc (“Brots verds taquen, secs piquen”, era el magnífic títol d’un article) i, a més, es mantén la persistència de les tensions contemporànies:  ‘Els israelians i els palestins ja no se coneixen, únicament veuen els reflexos de les seves sospites’ (David Grossman), repens  la idea que “L’odi  mossega l’estatura dels homes” ( Fernando Aramburu). Per tot això hi ha moments en què m’agradaria viure lluny, per exemple a una constel·lació que té per nom ‘la cabellera de Berenice’. Allà estant,  mataria el temps i no faria res. Malgrat ‘Viure sense fer res necessita també la seva tècnica i el seu aprenentatge. No és tan fàcil com pareix’ (Gregorio Marañón). O, com indica Lucien Jerphagnon, a  Elogi del pessimisme (2010): ‘Per què matar el temps? Morirà sense la nostra ajuda’, encara que servidor voldria afegir, per arrodonir-ho, que, abans, ens matarà ell a nosaltres.

_____________________________________________

IMATGE: PEP TORRO

Niguls de cendra, l’apocalipsi i la fi del turisme

Climent Picornell

Em crida la meva sogra, terroritzada per la notícia de que un nigul de cendres volcàniques avança d’Islàndia cap a les Balears. Qui li havia de dir? Que a un poblet de Mallorca li anassin a tocar aquestes canòssies: “aquestes coses abans no passaven”. Mir de tranquil·litzar-la, talment com vaig haver de fer amb un fill meu, quan era petit; una nit me cridà i me digué plorant: “Mon pare tenc por del forat d’ozó”. No tenia les pors que tenguérem nosaltres, l’infern al cap davant d’elles amb els seus viàtics, els capellans, sinó que en aquest cas, el seu mestre, entusiasta de l’educació ambiental, els havia pintat el seu futur amb desgràcies descomunals -per evitar-les havien de tancar el grifó quan es rentaven les dents o reciclar els fems de ca seva-. Ho férem, ja ho crec, i es va acabar la por, però després d’haver parlat amb l’activista pedagògic, pregant-li moderació amb els infants quan els explicava les conseqüències de la crisis ecològica i el canvi climàtic.

No sé si se recorden que una de les tesis que va circular, fa un temps, sobre l’extinció dels dinosaures –a part d’una altra, més peregrina, l’impacte d’un gran meteorit a la Terra- va ser la de les erupcions volcàniques, que conformaren un gran nigul que enrevoltava la Terra, que, a la vegada, a més de la rarefacció atmosfèrica va provocar una disminució del potencial calòric solar que arribava al planeta, la qual cosa va provocar, etc, etc… per tant: els dinosaures s’acabaren. Ara ens toca a nosaltres. A més de les mil pel·lícules sobre els impactes meteorítics als nostre planeta i altres desastres de menor escala -terratrèmols, incendis, inundacions, tsunamis, tornados, tempestes perfectes…- el caos aeri provocat aquests dies per un volcà ha despert també la vena apocalíptica que duim tots a dins. Per a uns, els avions podien volar malgrat el nigul cendrós, per a d’altres, Nostradamus torna a guaitar al cap de cantó per dir-nos que ara, ara és de bon de veres, una altra versió del Mane, tecel, fares.

Crid al meu expert en niguls estranys i m’explica la cosa, amb la història de les erupcions volcàniques inclosa i s’esplaia amb la mort de Plini, el Vell. El qual, mentre estiuejava, vegé un ennigulat negre sobre Nàpols, feu armar un vaixell i hi anà a ajudar la gent, però no tornà. Era l’agost de l’any 79, durant l’erupció del Vesubi, que tapà Pompeia de cendra volcànica, ho conta el seu nebot Plini, el Jove. “Però vaja”, me diu, “niguls preocupant n’hi ha de moltes castes. I el niguls de fang que?  Quan la situació meteorològica és de baixes pressions al nord d’Àfrica i allà hi ha tempestes, aixeca la pols del desert que és transportada per l’atmosfera i les fraccions més fines poden arribar fins al nord de França o Anglaterra. Si es rentada  per l’aigua, aquests niguls de pols provoquen pluges de fang (en realitat són llims, un poc d’argila i arena). S’ha demostrat que en alguns episodis han caigut sobre Mallorca 40.000 tones de fang. En 25 anys, 300 dies ha plogut terra, i van en augment”.

“Ara bé”, afegeix el meu expert de capçalera, “un dels més preocupants, de niguls, va ser el de Txernobyl, i la gent ja no se’n recorda. Va ser un dels tocs d’atenció de que Mallorca no és un roqueta aïllada, cofoia i segura al mig de la mar, sinó un lloc a l’abast de les malifetes contemporànies, humanes, naturals i divines. L’any 1986, el 26 d’abril, a un poble de la URSS, avui dins Ucraïna, durant una prova a la central nuclear de Txernobyl un augment repentí de potència d’un reactor va produir un sobreencalentiment del nucli que acabà provocant l’explosió de l’hidrogen acumulat. La quantitat de material radioactiu lliberat fou 500 vegades major que el de la bomba atòmica d’Hiroshima. S’hagueren d’evacuar cent cinquanta mil persones i saltà l’alarma internacional en detectar-se radioactivitat a molts països. L’explosió formà un enorme nigul radioactiu que per mor de les circumstàncies atmosfèriques primer va anar cap al nord, per Polònia cap a Escandinàvia, després varià el rumb i travessà Europa Central, mentre una altra branca partia cap a Àsia. El dia 3 de Maig feu acte de presència al nord de la península Ibèrica i el Mediterrani, arribà, ja debilitat, a Còrsega i les Balears. On va ploure, les partícules radioactives es precipitaven en terra contaminant la vegetació, les cuites i el sòl amb cesi-137, estronci-90 i plutoni-239, substàncies amb efectes cancerígens. Es prohibí el consum de molts de productes, però els animalons salvatges menjaren elements contaminats i aquí es prohibí també el consum de tords. Tords radioactius!”.

Me crida l’altre apocalíptic de torn, aquest està obsessionat amb la fi del turisme i dels hotelers, ara amb la cendra volcànica, ja albira que s’acaba d’una vegada la Mallorca Turística, i que de les seves cendres, mai tan ben dit, hi naixerà una altra Mallorca, menys putejada. El meu amic, espera, i desespera, el crac definitiu del model turístic a les illes: “Serà aquest pic?”. M’havia cridat altres vegades donant-me la murga amb el turisme de tot-inclòs i el grip A; el tot inclòs, segons ell, acabaria amb l’oferta complementària, i aquesta es rebel·laria contra els hotelers –els hamburgueseristes, els pubs i bars de prop dels hotels, famolencs i desesperats, com en temps de l’antimaquinisme- llançarien les seves ires contra els hotels; quan la crisis financera de les hipoteques-fems, ja cregué que els turistes no es mourien de ca seva. Ara, amb el nigul de cendres islandès li reneix la seva esperança. “Venga models, models de país, model d’economia, model turístic, model de desenvolupament, fulla de ruta de tal, pla de qual, model sanitari, model d’IB3, berlusconis,  zapateros pinochos, francesc antich i l’estol de monges conselleres i... tanmateix un punyetero nigul ens retorna a l’antiguea de moure’s en barco: l’antiga insularitat, Mallorca una ratolinera, i si surts de Mallorca després a Barcelona te trobes amb un altre coll de botella”.

Continua, excitat: “Però ja ha anat bé el nigularro aquest, ha desemmascarat aquesta Mallorca de turisme fàcil i barater, plena d’hotelers sobrats... Aquesta Mallorca plena de multiculturalisme barat, que ens sortirà car, de globalització aplanada i redona, de joves i vells que suren, i moren, tanmateix com els altres. Aquesta Mallorca de polítiques banals, de posar mà als calaixos de l’interès general, paga poble! Aquesta Mallorca sobrada de líders esportius i de líders espirituals o socials, i els que hi ha: saps que són? Idò, gurús d’estopa, gurús de poca volada, llegidors del futur a les mans brutes de la ciutadania, culturalment opacs, brillants, si, però de greix, lluents de saïm, de segles de menjar ensaïmades i camaiot”. Retir l’orella del telèfon i només sent adesiara paraules disperses de la soflama, que es va desdibuixant: “Paisatge, patafísica, metafosca, topofòbia, ferma, furmicanits, tonatge, opermeier, escrot, esput, flamatel·la, fameliar, gahauemi, kalaojam, mneneyua...” Li penj amb l’excusa de que demà he d’agafar un avió cap a Holanda i la por em devora. Li promet que rellegiré Sota el volcà de Malcolm Lowry a 10.000 metres d’altura.

_______________________________

IMATGE: PINTURA DE SEBASTIÁN (CHANO) MÁRQUEZ

De Menorca, de militars i de custòdia del territori

Climent Picornell

He estat tota la setmana a Menorca fent pràctiques amb els alumnes. Un any toca Santiago, l’altre Barcelona, Tenerife... De tan en quan les illes menors. La discussió ha començat per constatar si Menorca havia abandonat definitivament "La via menorquina del creixement" que semblava diferenciar-la de l’evolució de les altres illes o si, en aquests darrers anys, el decreixement de l’agricultura i la industria l’havien empesa a pivotar més sobre el turisme. Amb tot, constaten una menor litoralització i un cert "aire territorial" diferent, una major qualitat ambiental. Entren en joc les qüestions d’esbrinar si el fet de ser declarada "Reserva de la Biosfera"(1993) o l’aprovació del Pla Territorial Insular (2003) -dissenyat per l’esquerra, de la mà de Joana Barceló i Lluïsa Dubón- hi han tengut res a veure. Alguns experts opinen que no, que quan Menorca opta per una via més turistitzada, un bloc de normativa ja li ho impedeix, entre ella la llei d’espais naturals i en canvi altres apel·len a què és conseqüència del que S. Marí anomena el "retard virtuós" del turisme, per mor de determinades infraestructures, l’aeroport per exemple, o que la societat civil és més forta i conscient o que els circuits especulatius la defugen, coneixent aquest caràcter peculiar. En tot cas des de l’observació externa constaten una certa “via menorquina diferent de creixement”. No hi farem massa tala en uns poc dies d’estada, però és un dels elements recurrents de discussió.

Trob en Joan F. López Casasnovas per Ciutadella, va a tota en bicileta, però atura i fem una xerrada ràpida a la vista del port. Llegesc al seu llibre Menorca: "Des d'un vessant simbòlic, l’illa evoca les nocions de soledat, confinament (potser la mort: al cap i a la fi, el destí d’una illa és d’enfonsar-se!), però també al·ludeix a la peripècia fogosa o l’aventura iniciàtica." (Ed. Triangle, 2008)

Quin va ser el resultat de les ocupacions militars estrangeres del XVIII en el disseny del territori al llarg de la rada del port de Maó és el que intenta esbrinar un grup d’alumnes, visitant el que fou el fenomenal castell de Sant Felip amb el seu nucli estrellat, revellins i contraguàrdies, el més impressionant del Mediterrani - dinamitat pels espanyols, ara en procés de recuperació i espectacle afegit;  la connexió amb la creació del poble d'Es Castell (1771) un dels "pobles dibuixats" -en el sentit de planificats-, juntament amb Sant Lluís (1762) i Sant Climent (1817), una fita, en l’aplicació de la metodologia moderna de l’urbanisme a Balears; recullen informació sobre esplanades i quarters i el seu tractament als PGOU; els veig anant a La Mola, l'enorme fortalesa, la gran paradoxa de la defensa de Maó acabada quan ja les innovacions tècniques de l’artilleria militar la feren inservible, una enorme inversió econòmica avui visitada per turistes.

Un altre grup s’interessà per esbrinar l’estat de l’agricultura, i a un lloc, Algendaret Nou, diuen que formen part d’una xarxa de custòdia del Territori. Els va semblar una acció original i novedosa, petita encara, només hi ha 20 llocs. La "Custòdia del Territori" pretén que no es deixi únicament en mans de les administracions públiques les solucions de cara a millorar la qualitat de vida i de l’ambient. Per això es proposa consorciar amb iniciatives privades un seguit de mesures per a la conservació dels valors ambientals. L’entitat impulsora -una associació, una fundació- negocia amb un propietari que accepta els acords de custòdia. Fa pocs anys que existeix però a Catalunya s’han consolidat la Fundació Natura i la Fundació Territori i Paisatge. Cal tenir esment d’ajuts i subvencions, però de cada pic més el patrocini, el mecenatge i la responsabilitat social corporativa de les empreses seran interessos creixents, sense que s’hagi de caure en la publicitat rònega i buida. De totes les maneres, el que es denomina “màrqueting amb causa”, la promoció dels clients o el voluntariat social corporatiu són propostes adients.

El GOB de Menorca promou l’experiència de l'Acord de Pràctiques Agràries Sostenibles amb llocs de l'illa de Menorca, ens ho explica Núria Llabrés, un acord entre finques agràries i una entitat conservacionista, el GOB. Es presenta com una ajuda mútua que incideix en un sector estratègic pel futur ambiental i paisatgístic de l’illa, no de bades la superfície ocupada per l’agricultura és majoritària, i la conservació dels valors paisatgístics i ambientals es suposen massa vegades –laxament- responsabilitat dels agricultors, de forma el·líptica i sense directrius clares. Valors com la garantia alimentària -menjar sà i bo- i el manteniment de paràmetres que en l’agricultura química es veuen alterats són objectius confluents. Diverses finques de Menorca s’han compromès a adoptar mesures que afecten la tipologia i gestió dels conreus i del ramat i els elements naturals del llocs i el GOB hi col·labora fent de custodi i en la promoció de la finca davant altres agents per a aconseguir ajudes o obrir noves vies de comercialització, amb un segell atractiu. Algunes d’aquestes mesures van des del no ús de transgènics, la sembra de lleguminoses per nitrogenar i de varietats tradicionals d’horta, de fruiters i farratges; no llaurar a favor del pendent per evitar l’erosió; la collita diürna de cereals per evitar distorsions a les aus quan dormen; no cremar els rostolls, l’ús d’adobs orgànics, l’eliminació dels plàstics; el manteniment de les sèquies i el rec nocturn; tenir el ramat en regim semi-lliure i de races autòctones; el manteniment dels arbres singulars, de la vegetació perimetral, de les parets seques, de la vegetació  natural als turons i dels torrents; dels boscarrons aïllats i les basses tradicionals, els antics camins i el patrimoni històric i etnològic amb creació d’itineraris de passeig...

Es pretén un benefici doble, per als pagesos i per al medi ambient sense que això vulgui dir reduir les explotacions a betlemets intocables. Juntament a la preservació d’ecosistemes i valors paisatgístics, hi haurà també una disminució del consum de recursos, beneficis per la reducció de productes tòxics, menys consum d’aigua i menys possibilitats de la seva contaminació. Les mesures tenen un cert "tempo" adaptatiu, algunes són obligatòries, altres voluntàries. Milloren diversos aspectes, per exemple, ajuden a conservar el sistema tradicional menorquí de sementers separats per parets seques, grans valedors del paisatge de l’illa o el manteniment de la vegetació silvestre que és de gran ajuda pel control natural de plagues. Juntament amb el Contracte Agrari de la Reserva de la Biosfera (150 llocs), la Custòdia del Territori esdevé una oportunitat per a determinades explotacions menorquines. En podrien prendre llum a Mallorca. En definitiva no es tracta més que d’una figura que pretén fomentar sistemes de gestió agrària que puguin apropar la viabilitat econòmica amb la preservació de valors ambientals.

Feim feina de Maó estant, allotjats a la plaça de la Miranda, damunt el port, a dues passes del claustre del Carme, del centre peatonal de la ciutat. Escric, aprofitant un descans, a l' American Bar amb el doctor Macià Blàzquez, menjant una banya i un pinyonat -dos pastissos de can Vallés- i meditant sobre la ciutat, ajudats pel llibre Maó, de Josep M. Quintana : "En definitiva Maó és -i ha estat- una ciutat bigarrada, poc recomanable per a cors afeblits, a la qual tot sovint s’ha acusat de respondre a principis dubtosos i de mostrar-se en excés condescendent amb una perillosa laxitud de costums i d’idees". Caldrà repensar-ho. També.

Apunts d’hivern del Pla de Mallorca

Climent Picornell

Ha fet un hivern llarg, ploguer i sobrat. Hi ha hagut moll i bocins embassats. “Fred a cosses”, me diu l’amo en Toni ‘Buller’, quan entr a veure’l perquè em dugui un altre viatge de llenya, que l’he acabada. “Ara ja li basta, hauria de començar a fer sol, sinó a cada bugada perdrem un llençol, i els pagesos ja els tenim ben esquinçats”.

Vaig a acomiadar-me d’una persona estimada al cementeri del poble. El dia abans havia nevat, els xipressos pareixien més alts i drets que de costum. En haver-se’n anat quasi tothom, es presentà una moixeta grisa i blanca, ximple, per entremig de les cames dels qui quedàvem. “I això és sa meva moixeta!” Digué na Margalida. “I què fas per aquí?” Li demana a l’animal. “M’havia fuita de sa caseta de Son Santos i no l’havia tornada a veure”. “No idò” -diu el fosser- “queda bé a tots els enterros; se fa entre la gent, acompanya els morts, me ve darrera-darrera, i deu menjar el que troba, però no passa gana, va ben grasseta, pareix que va plena i tot”. “Li deu agradar sa companyia dels morts”. Comenta algú. “O la no companyia”, afegeix un altre. “Sa que no li agradava era sa meva”, remuga na Margalida. “Però, vaja, si vol tornar que torn”.

De baixada del turó de Son Juny me fa de trobar Na Bracona. Una dona magra i forta. Sempre vestida de negre, tant si va mudada com si no. Si va mudada es vesteix de negre, però amb tot l’or que té damunt, tumbagues, recades i com un cordonsillo penjat de la rebeca. És una dona molt estimada a ca nostra, pentinava cada dia sa padrina, que només tenia un parell de cabells a una part de la closca i li feia parèixer que en tenia per tot, no sabem com ho feia però només ho sabia fer ella. Sa filla es casà i el matrimoni li durà poc, l’home li partí amb una més jove i deixà a la filla prenyada. Tengué una nina. La suraren com pogueren, anant a jornal, fent net a cases o amb feines com les de pentinar la padrina. Va ser qui la trobà morta, i li tancà els ulls. Avui m’ha demanat feina per a la seva néta, aquella nina primatxola d’ulls rodons que tant estimen les dues dones.

El meu proveïdor habitual de bacallà és mort. Ma mare tots els divendres de l’any, fos o no quaresma, ens donava peix, era una manera de recordar l’abstinència de no menjar carn. Un divendres sí i l’altre també, bacallà, amb prebes torrats. Tirava dins l’oli, molt bullent, un manat de julivert que quedava fregit, enravenat i cruixent, era la decoració final.  Parlant de bacallà, deia que el meu proveïdor és mort. Era en Toni Bernat, ‘Reiet’, de Caimari, casat al Pla de Mallorca. En Toni, s’Olier, ja no es presenta a la paradeta que muntava un diumenge de cada dos a la cantonada davant Can Tronca i Cas Sabateró. Com si el ves, davantal posat, la seva furgoneta oberta per la part de darrera, amb les botes d’arengades i les coes de bacallà, algunes enormes, que obrava amb un tallant com d’impremta, també en duia d’esfilagarsat. A més d’oli de Caimari, en garrafes de cinc i deu litres, duia una mala fi d’envasos amb tota casta d’olives i envinagrats, tàperes i taperots. A l’hivern tothom el planyia, era aquell cap de cantó un dels més freds de tot el poble, però ell no perdia mai el bon humor, escometia la gent, sobretot les dones, per a les que tenia sempre una bona paraula. No fallava cap dimecres al mercat de Sineu, on tenia un lloc –on ja hi despatxava el seu pare, i ara ho farà el seu fill Joan- ben davant la peixateria. “Va morir tot just començar la Quaresma”, na Maria Morro m’ho fa a saber, a una calçotada a ca les dues Maries Antònies a Binissalem. Na Maria li dedicà una hermosa necrològica al dBalears, als seus Xiu-xius del mercat de Sineu. M’ho va contar el diumenge de davant. Aquest mateix dia un servidor berenava al cafè, i mirava el cantó de Can Rotget, en Toni no hi era i pensava: aquest diumenge no li deu tocar. No li tocava. Les madones de Sineu i Sant Joan, no se’n podien avenir: “Se n’ha anat amb els ulls bens plens” digué una, i era vera: plens i nets. El seu fill continuarà la tasca, però ja no ve els diumenges, com son pare. Hauré d’anar un dimecres a Sineu, a fer mercat i a comprar-li el bacallà per al divendres Sant.

A la foganya del cafè, en Toni ‘Vadellí’ se torra un “chuletón de ternera de Ávila” diu ell. “Saps quin foquet més bo”. El se mira amb enveja un homo, malaltís, en ‘Monolla’, blanc de cara, amb gaiato, fa ses passes primes, ja pareix més d’allà que d’aquí. Quan s’ha acabat el bistecot, en Toni agafa una palangana i hi talla a rodanxes dues taronges “vasintones”  i després, amb la botella de ron ‘amassona’, les rega fins que queden ben abeurades. I da-li. Quan ha acabat, recull el suc de la taronja i del rom dins un tassó i el se beu d’un glop, llarg i sostingut. Tot seguit encén un puro gruixat que fa un fum espès com el brou de faraona. Ell tot solet s’ho cuina i s’ho menja, mentre els altres parroquians van a la seva. Com si fos l’amo de la taverna, puny el foc, compon el caliu, hi tira una altra estella.

Sol beure de demés i és un personatge addicte a tots els cafès del poble. ‘Fa la volta’, que diuen. Avui era al tasser quan he entrat, just devora la porta i escometia tothom. Si qualcú se rebotava, molest, ell replicava: “Ei, Ei, Ei que jo som en Tomeu ‘Avellaneta’, nét de madò Maciana ‘Avellaneta’!”. Quan na Joana ‘Ribotera’ sortia, sa filla li recorda: “Mu mare pensau a dur peix!” I en Tomeu ja agafava el cap de fil: “Peix, peix fresc que bóta!” i amb ses mans a la boca se posa a fer el corn: “tuuuuuuu, tuuuuuu, tuuuuuu....” I ho feia bé, talment les peixateres d’un temps. Però no tot eren peixateres. Diu ell: “Vos ne recordau d’en Pepe. Sí, era un foraster que venia de s’Arenal amb peix baratel·lo i un corn que era més gros que ell”. “En va pegar de botons a ses dones de per aquí; quan veia que ja no en vendria pus, de peix, oferia un quilo de gerret a canvi d’un bon botó, i moltes dones s’aixecaven les faldes. Eren temps de fam. En va pegar molts...”, murmura i surt, de camí cap a un altre tasser on importunar el personal.  Pens en aquella dita atribuïda a Woody Allen: “En el món hi ha dues coses que fan olor de peix. I una és el peix”.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

• La Llotja: els culpables, segons el batle, són els qui pateixen. Climent Picornell
• Fidel Castro, Gabriel Escarrer... i Meliá que abandona Cuba. Climent Picornell
• Dalt del Turó amb caragolins, foc, 'paso al frente', fortor i serps
• Tino Alomar: el retruc de la mort d'un amic. Climent Picornell
• Les 115.262 places turístiques que ja hi eren amb el PP. Climent Picornell
• Cartografia dels silencis. Autobiografies i abusos sexuals a Espanya. Climent Picornell
• Salvem Portopí ! Climent Picornell
• Sopar d'estiu amb figueres de moro
• Sí: "Menys turisme, més vida!" Climent Picornell
• La turismofòbia és una malaltia? Climent Picornell
• Jardins d'altri amb naixença, educació, 'terraristes', germans Tanner. Climent Picornell
• Caminant per Palma a l'estiu, amb Wagner, apple, IA, Duras. Climent Picornell
• Guerres, geopolítica i les Balears com a 'refugi turístic'. Climent Picornell
• Caminant per Palma: de resisitir a desistir. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb cristianisme, odediència, matar i morir. Climent Picornell
• Dalt del turó amb albercocs, eclipsi, rellotge de Sol i Turmeda
• Mallorca és Las Vegas? Climent Picornell
• Dalt del turó amb flor de taronger, 'santito de guixo' i nitrogen.
• Jardins d'altri amb humor, 'división de opiniones' i AENA. Climent Picornell
• Petita història d'un bar de poble. Climent Picornell
• Quan educar en català era un acte de valentia: 50 anys de l'escola Mata de Jonc. Climent Picornell
• Reflexions sobre l' Ecotaxa (´Horitzó 2038'). Climent Picornell
• 25 anys de l'ecotaxa, els hotelers contra el Govern. Climent Picornell
• VOX : la Toponímia, ciència o moneda de canvi? Climent Picornell
• Dalt del turó amb garballó, Els Calderers, pròstata i Carner
• Jardins d'altri amb 'bananalització', fel·lació, IA i el nou opi del poble. Climent Picornell
• Caminant per Palma amb 'Aire d'Intrús', ecotaxa, la nova dreta, IA, poemes. Climent Picornell
• Forever Young (De Bob Dylan i Formentera, encara). Climent Picornell
• Jardins d'altri amb passat, mort, Abascal, cans i moixos. Climent Picornell
• Més sobre IA. Climent Picornell
• Dalt del turó amb carxofes, el cos de Crist, piscines, el precuneus i un mussol
• Turisme tòxic, la dinàmica turística de Balears, la 'fàbrica d'Espanya'. Climent Picornell
• Reconstruir Palma ( a través dels llibres). Climent Picornell
• Jardins d'Altri amb paradoxes, futur, poesia, 'flexiguretat' i vae victis. Climent Picornell
• Lloança dels defensors dels camins públics de Balears. Climent Picornell
• Caminant per Palma amb Rosalía, Simone Weil i Byung-Chul Han. Climent Picornell
• Dalt del turó amb cirerer de Pastor, amazon, nutrició, en Tarzán i un 'appuntamento'
• Existeix la mort? Pesa l'ànima? Climent Picornell
• Jardins d'altri amb morts, castellans, Rajoy i Göring o Goebbels. Climent Picornell
• És la immigració, estúpid! Climent Picornell
• Dalt del turó de novembre amb nesples, 'quicos', Gírgola i la Mort.
• Jardins de novembre amb moc, Juli Cèsar, genocidis i pilots de moto. Climent Picornell
• Balears, entre la saturació turística i l'emergència habitacional. Climent Picornell
• Neil Young, als seus 80 anys. Climent Picornell
• Recordant Guillem Frontera als talaiots dels Racons a Llubí. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Frontera, 'brutta situazione', peus i befa constant. Climent Picornell
• Jaume (IV) de Mallorca, l'han de desenterrar o no? Climent Picornell
• Dues propostes per salvar el català. Climent Picornell
• Dalt del turó amb dones magrebines, anglès, demografia, raó
• Caminant per Palma amb els turistes i els residents. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Gesualdo Bufalino. Climent PIcornell
• D'on ve el nom de 'sobrassada'? Climent Picornell
• La IA en una conversa d'estiu. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Mediterrani, cortesia, la vida i les arnes. Climent Picornell
• Dalt del turó amb un ase escorxat, Stalin, ping-pong i Sylvia Plath
• Sopar d'estiu amb flaccidesa i feromones. Climent Picornell
• Més sobre turisme i canvi social. Climent Picornell
• Passejant per Palma sense vesícula, 'Palma es ven' i Cristoneofeixisme
• Jardins d'altri amb apocalipsi, Catul, Brecht, Bioy Casares... Climent Picornell
• 'Bonisme? o gastar més amb armes. Climent Picornell
• Dalt del turó amb 'posesiones', ordi, un bon pop i Tom Waits
• Més sobre turisme i cultura local. Climent Picornell
• Tot esperant Emily Ratajkowski. Climent Picornell
• Els 'altres mallorquins'. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Dylan i la vida i la mort. Climent Picornell
• Lenin, Mao, Pius XII i el Papa Francesc, embalsamats. Climent Picornell
• Dalt del turó amb 'manolito', fornal, sexe, promesa i funeral
• Conviure amb la IA (Intel·ligència Artificial): una oportunitat també per a l'educació
• Conversant per Ciutat de globalització, neofeixisme i autoajuda. Climent Picornell
• Jardins d'Altri amb Cuerda, Il·lustrats, Blake i una tanka. Climent Picornell
• Dalt del turó amb peixos de la terra, bocs i Guillem d'Efak
• La Internacional Reaccionària. Climent Picornell
• Jardins d'altri del mes d'abril, entre la felicitat i el divorci. Climent Picornell
• Dalt del turó depressiu i amb brusca
• Quimi Portet i les seves cançons amb bell llemosí
• Internet és avui de dretes? Climent Picornell
• Dalt del turó amb skyline, Kant, reunió animal i grufar.
• 'Jardins d'altri' amb il·lusions, pensar, errades. Climent Picornell
• Caminant per Palma amb Campari, suïcidi, Kallifatides i el riu Nil. Climent Picornell
• La Intel·ligència artificial (IA) i jo. Climent Picornell
• Dalt del turó amb Panettone i escabetxo, 'cantantes', moldaves i haitianes
• "Jardins d'altri" amb l'impossible i la carn de gallina. Climent Picornell
• Un nou estoïcisme? Climent Picornell
• Woke i antiwoke. Climent Picornell
• Postals de Palma amb 'fannullone', la mar i el port, dretes i esquerres...
• Jardins d'altri amb 'cojones', Beckett, Lacan, Einstein...
• Dalt del Turó amb ullastres, 'agres', bassiot, figues i Fujimori
• L'OLivar, Pere Garau i Santa Catalina, mercats de Palma. Climent Picornell
• UC. Cançons d'Eivissa. 50 Anys. Climent Picornell
• Dalt del turó de desembre amb estornells
• I si féssim cas de la demografia de les Balears? Climent Picornell
• Moixos. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb artistes, jueus, 'sapere aude' i befa constant. Climent Picornell
• Dalt del turó de novembre, amb barrumbades, porcs i llibertat
• Antivacunes i pseudociències diverses. Climent Picornell
• La classe mitjana i les eleccions als Estats Units. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Estellés, Play station i 'les neiges d'antan'. Climent Picornell
• Dalt del turó amb llestiscle, bravejar i un país sense nom
• Caminant per Palma, entre el dol i el desig. Climent Picornell
• "Quatre poetes mallorquins": Llorenç Moyà, Jaume Vidal i Alcover, Josep M. Llompart i Blai Bonet
• Dalt del turó amb gregal, revetla, 'muridero' i el Chichi
• Jardins d'altri amb lleugeresa, conversa, por i solitud. Climent. Picornell
• Palma reconstruïda? "Palma, mon amour !" Climent Picornell
• La mala jugada de l'autocura ("autocuración" o "self-care")
• Les indústries de la depressió i de la felicitat. Climent Picornell
• Per Ciutat, passejant amb un llibre de Gay Talese. Climent Picornell
• Dalt del turó amb estiu , 'tontos', pells de conill i canyar amb xalet
• Jardins d'altri amb merdetes, adolescència, castellanismes i manicomi. Climent Picornell
• Jardins d'Altri d'un mes d'agost. Climent Picornell
• Dalt del turó amb paparres, figues, magrebins i pous
• Sopar malaguanyat d'estiu, com sempre. Climent Picornell
• Rosa Planas: una antologia de Palma. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb llop, ficció, mapamundi i Parlament. Climent Picornell
• Dalt del turo amb milanes, bossot, ullastre i moix pròdig
• Converses per Palma amb silencis, socialisme, rotondes i un torero. Climent Picornell
• Turisme i societat a les illes Balears (Ara: Tots turismofòbics?). Climent Picornell
• Jardins d'altri amb marxisme, temps, bourgeois i silenci. Climent Picornell
• Dalt del turó amb 'cossetxadores', coloms, capellà i rossinyol
• De l'hivern cap al suïcidi fins el reemplaçament demogràfics. Climent Picornell
• ¿Límits al turisme? ¿ 20 milions de turistes ja basten ? Climent Picornell
• Passejant per Palma amb català, coca, fills i immigrants. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb temps, veritat, 'Madame Ovary' i història. Climent Picornell
• De Google, la memòria i els punts obscurs d'Internet. Climent Picornell
• Dalt del turó amb udols, dissabte, coloms i badalls
• Enric Benito: El nin que es va enfadar amb la mort. Climent Picornell
• Els objectes de ca nostra tenen història. Climent Picornell
• Biografia de Palma, una Ciutat envaïda. Climent Picornell
• Pere Garau: biografia d'un barri de Palma. Climent Picornell
• "El temps de les magranes". de. Caterina Karmany i Jaume
• Heterosexualitat, monogàmia, poliamor i amics. Climent Picornell
• Els hotelers contra les vivendes vacacionals. Climent Picornell
• Dalt del turó amb mandarines, cafè amb llet i saviesa
• Jardins d'altri amb jutge, emoció, riure i suïcidi. Climent Picornell
• Caminada per Ciutat amb depressió hivernal. Climent Picornell
• Dalt del turó amb moixos, saliva, planters i cilindre
• Hipocondria, feng shui i amor. Climent Picornell
• Dalt del turó amb paciència, cul, pigota i cuc de s'orella
• Converses per la plaça Gomila, amb condó, Tito's i burgesia turística. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Kissinger, Twain, Semprún, Einstein, Padgett... Climent Picornell
• D' Israel a Europa, passant per ca nostra. Climent Picornell
• Molts d'anys! Molts? Climent Picornell
• NADAL. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb inflació, carboni, amics i enemics. Climent Picornell
• Converses per Ciutat amb idioma, viatge, jueus i cafè. Climent Picornell
• Dalt del turó amb diaris, barriguera i carregadors.
• Converses per Palma amb kundalini, col·lapse i ecofeixisme. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb improvisació, olor, memòria i vanitat. Climent Picornell
• Des de la geopolítica: Israel i Hamàs. Climent Picornell
• Converses entotsolades. Climent Picornell
• Jardins d'altri sobre l'escriure i el llegir. Climent Picornell
• Sentiments, trastorns i contradiccions. Climent Picornell
• Dalt del turó amb Pius XII, diaris i setmesó
• La Psicogeografia i les geografies personals. Climent Picornell
• Dalt del turó amb xoriguers, pecats i dos dragons.
• Jardins d'altri amb mallorquins, ornitologia i "todo a cien" . Climent Picornell
• Converses per Palma amb Coderch, Fraga Iribarne i eco-ansietat
• La culpa és del turista? Dels hotelers? Dels mallorquins ?
• Dalt del turó amb fil·loxera, marihuana i un gall de llavor
• Converses per Palma amb dimissió, narcisissisme i malestar. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb penediment, jueus i poc esntusiasme. Climent Picornell
• Sopar d'estiu, entre el Bodhisattva i el Baignoire. Climent Picornell
• Dalt del turó amb Pessoa, plaques solars, nínxols i Montaigne
• Jardins d'altri amb revolucionaris, ratolins, felicitat i Di Stéfano. Climent Picornell
• Generacions: silenciosa, boomers, X, millenials, centennials, Alfa... Climent Picornell
• Converses per Palma amb tràfic, Portitxol, Peret i el reguetón. Climent Picornell
• Més sobre turistes i residents de Balears. Climent Picornell
• "S'Arxiduc" d'en Mendiola. Climent Picornell
• Dalt del turó amb Battiato, brillantina, un 'sanchista' i en Proust
• Converses per Palma, de Dublin al Dry Martini, passant per l'extrema dreta. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb felicitat, trotskistes i Bob Dylan. Climent Picornell
• De Palma dels protagonistes a Ciutat de figurants. Climent Picornell
• Dalt del turó amb carxofes, cireres ... i un homoniqueu
• Reflexió post-turística. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb pedres, Picasso, enmerdament i romaní. Climent Picornell
• Converses per Palma amb Bukowski, nostàlgia i banyes. Climent Picornell
• Setmana, de sis dies. Climent Picornell
• El full en blanc, la soledat de l'escriptor i altres facècies. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb semen, sang, desig i univers. Climent Picornell
• Converses de parcs solar, geopolítica, Pink Floyd i crisis financeres. Climent Picornell
• Més sobre el ChatGPT. Climent Picornell
• Contra les pseudoteràpies i l'autoajuda. Climent Picornell
• Converses: notícies, depressions, musulmans i cinquè poder. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb nostàlgia, sexe, mestres, tombes i sort. Climent Picornell
• Dalt del Turó: capellets de teulada, arengades i el Barça
• Els hippies vells es moren, com David Crosby. Climent Picornell
• Dalt del Turó: neu, moixos, palles i a fer nonó
• Jardins d'altri amb dones, tributs, amor i covardia. Climent Picornell
• Converses erràtiques per Palma. Climent Picornell
• Què és la gentrificació? Palma gentrificada ? Climent Picornell
• Converses o soliloquis Climent Picornell
• Jardins d'altri amb futbol, feixistes i aforistes. Climent Picornell
• Palma i la nostàlgia com ingredient. Climent Picornell
• Dalt del turó: canyes, beques i rosers podats
• Dalt del turó: boira, planters i palla.
• Jardins d'altri, per acabar l'any. Climent Picornell
• Per Ciutat, banyada. Climent Picornell
• Converses. Climent Picornell
• 25 anys sense Nadal Batle
• Notes per l'història del Turisme: política i religió. Climent Picornell
• Postal de Palma: l'alè de les ciutats. Climent Picornell
• Apocalipsis quotidianes conspiranoïques. Climent Picornell
• Més sobre els impactes del Turisme. Climent Picornell
• Encontres a Ciutat. Climent Picornell
• Postal de Palma a la tardor. Climent Picornell
• La terra és rodona (contra els terraplanistes). Climent Picornell
• Jardins d'altri, ara. Climent Picornell
• Genius loci, prebe coent, cucamolla i pluviómetres
• Gínjols, garroves, bous i cendres
• Jardins d'altri setembrins Climent Picornell
• El turisme. bo, dolent o regular ? Climent Picornell
• Retorn a Palma: sentir i escoltar Climent Picornell
• Vells, Bitter-Kas i escatologia necessària
• Jardins d'altri agostencs Climent Picornell
• Tórtores, somera, galliner i pesta
• Jardins d'altri estiuencs. Climent Picornell
• Peripatetisme per Palma. Climent Picornell
• Sopar d'estiu amb botxor, alemanys i Thermomix. Climent Picornell
• Els orígens de la turismofòbia Climent Picornell
• Falzies, bevedors, "Los Melones" i el saig
• BENEIT !! Climent Picornell
• En l'hora de la meva mort Climent Picornell
• Anècdota o categoria en geopolítica Climent Picornell
• Jardins amb Damnatio memoriae. Climent Picornell
• Postal de Palma, de sa Calatrava amb un amb kipà. Climent Picornell
• Calor, Amazon, prudència i moraduix
• Tomba, ex-capellà, garrovers i balconing
• Joan Miralles i Montserrat, la minyonia d'un homenot Climent Picornell
• Jack Kerouac, encara
• Jardins d'Altri amb pessimisme
• Postals de Palma amb taca de sang
• Avui es canta la missa del To Pascal a Sant Joan
• Magraner, 'tirita', russos i cocaïna
• Jardins d'altri amb evangelis Climent Picornell
• Porgar fum
• Jardins d'altri, entre la vida i la pantalla. Climent Picornell
• Boires, Erasmus, oliveres...
• De caminants, passejadors i "flâneurs" Climent Picornell
• Jardins d'altri de gener Climent Picornell
• Nínxols, brebatge i orgues
• Repensar-nos. Climent Picornell
• Confinament, ventositat, presó
• Jardins d'altri hivernals Climent Picornell
• Burgesia turística? Climent Picornell
• Grills, solls i cocarrois
• GUILLEM FRONTERA, paisatge i societat . Climent Picornell
• Figues, moros, ciclistes, ciurons i un 'moticultor'
• Jardins d'altri amb aforismes Climent Picornell
• Corbs, cendres, banyes i donardes
• 600 anys de la Llotja Climent Picornell
• Ullastres, jugadors i el dia s'allarga
• Born Climent Picornell
• Jugadors, Pitalers, alemanys i brebatge
• Xaboles, ovelles, paracaigudista, vídues
• La ciutat pandèmica Climent Picornell
• Més Jardins d'Altri Climent Picornell
• Gírgoles de poll, cebet, senyors i tirs
• Jardins (d'Altri) Climent Picornell
• Pandèmia, brasers, taronger bord
• Mussol, selleter i milanes
• Plou, somnis i casa esbucada
• Hivern a foravila
• Mascaretes i garroves
• Ordi, separats i serp
• Clots, discapacitats, el padrí i la rata-pinyada
• Pandèmia i paisatge
• Carxofes, antigors i padrins
• Cafès, endolats i coentor
• Divendres, paons, bous i esplugabous
• Final de tardor, fotografies i niguls
• Milanes, birros i quartons
• Fressar, calor i coentor
• Claveller d'aire, taronges i felicitat
• Ravanissa, capsibos i olivó
• Llebres i rotondes
• Temps i contarelles de gener
• Verros i polissons
• Salvatgina puta!
• Vermell de roselles
• Les possessions
• Aucellons, panades i rubiols
• Matances no atropellades, ensaïmades de tallades i un mort
• Calmes de gener i dignitat retornada
• Cama-roges, bolets i Nadal
• Passar pena, botifarres i porcelles
• De l'octubre i un albó
• D'abans i altres essències
• L'estiu i la festa
• Estiu de ple, amb serps i espluga-bous
• Figues-flors i prebes coents
• Remeis per viure bé
• De l'unicorn al bell mig de l'illa aimada
• Brou a rompre !
• Temps de matances i altres andances
• El desembre congelat ( o això era abans?)
• Panellets, morts i "tricotraco"
• Octubre o la curiositat
• Ni paparres, ni segadors
• Picadura d'abella, el llop i ram-usat-sac-arnat-suro-amb-ham
• Fuita de Ciutat, menja-mosques i anguila
• N'hi ha que duren tota sa vida

• General [789]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom