Climent Picornell

TOPOFILIA DE PALMA: TERRITORIS DE LA MEMÒRIA Climent Picornell

jcmllonja | 13 Maig, 2009 14:54

Topofilia de Palma: territoris de la memòria

Climent Picornell

 

Topofilia, ens ensenyà Yi-Fu Tuan, és el llaç afectiu entre les persones i els llocs. Difús com a concepte, viu i concret en quan experiència personal. Al passeig de Sagrera vaig sentir l’olor insignificant d’un pittosporum florit. Una olor lligada a la infància, al jardinet de davant ca meva n’hi havia de sembrats. No és una experiència de Proust de quarta categoria, per a un servidor, que va patir anòsmia per una malaltia, ensumar ha esdevengut vital. Aquella olor súbita em feu un pessic d’enyorament, una crida inconscient a tornar als llocs de quan era nin.

 

Ma mare i mon pare compraren una planta baixa, amb jardí davant i corral darrera, al cap de cantó dels carrers Jaume Balmes i Jacint Verdaguer. A un tir de fona del pont del tren, equidistant de la plaça d’Espanya i de la parròquia del Sagrat Cor, a la frontera del barri dels Hostalets d’en Canyelles. Propera també a la plaça Fleming i el seu cinema Capitol i, tirant per avall, al camp de Son Canals on hi jugava l’Atlètic de Balears, quasi confrontant amb el Bar Güell, encara hi havia el molí i el safareig, tot era sembrat de blat i ordi, fins a la barriada de Son Gotleu. La majoria d’aquests referents han desaparegut o s’han transfigurat. Perquè es vegi la magnitud del canvi: pel carrer de Jacint Verdaguer, ja no hi passa el tren per damunt, ara va soterrat agermanat amb el Metro i el pont va estar ben a punt de desaparèixer per una particular topofòbia urbana. Els meus records estan enquadrats entre aquestes coordenades ciutadanes, i la placeta davant l’escola de Santa Isabel i els domicilis dels meus amics, dels carrers estrets dels Hostalets al pis dels Ventayol damunt el Bar Niza.

Empès per la olor del pittosporum, contemplava la cantonada del que havia estat ca nostra –ara hi aixequen una finca- des del cap de cantó contrari, assegut a la terrassa d’un bar. Les casetes de planta baixa han desaparegut. En veig encara una, era Can Requis, un empleat de la Caixa, el primer dels veïnats que tengué cotxe, un Renault 4-4; al costat, la fàbrica de grifons de Can Buades, que ja havia partit més lluny i que es transformà en garatge; després venia Ca n’Antoñita i els de les espècies, que tenien botiga al carrer del Sindicat. Devora les columnes de l’entrada mon pare hi havia sembrat, un romaní  i un nisprer, uns ferros forjats en forma de llança ens separaven del carrer donant una espècie de seguretat. A les nits d’estiu en unes ‘tumbones’ de llista preníem la fresca, amb els veïnats. A un costat ca s’Arraconera, emigrants a Dijon, retornats amb doblers, alegres i bromistes, quan s’enfadaven de bon de ver es barallaven en francès; a l’altre costat donya Isabel i la seva filla, distant, creguent-se el seu paper de nina guapa. En haver venut ca nostra, només me’n vaig dur tres coses: el romaní, la maneta d’una vidriera de nord vell, de llautor, que ma mare menava sempre lluent i un baixrelleu del Cor de Jesús que els pares ens feien besar sempre abans de sortir per anar a passejar ‘dins Palma’ o fins a Can Barberà, al passeig Marítim, on hi vivia un oncle.

 

Les finques de pisos han marcat una altra fisonomia, rematada per la desaparició de les vies del tren i l’aparició d’un passeig peatonal carrincló, compartit amb els cotxes, on hi hauria pogut haver un enorme corredor verd. Just aquí, on sec ara mateix, hi havia el baixador del tren dels magatzems dels comerciants de Can Isern, i el celler de Can Reus, on ens servien vi directament d’unes enormes botes. Una benzinera ocupa el solar de Sa Vinyeta, un casal modernista a l’altre costat de ses Set Aigües, travessava més amunt -encara hi és- la via electrificada del tren de Sóller.

La vida dels corrals era un altre món. Lluny de la bulla del carrers, llimoneres, tarongers, arbres de pisos, rosers, parterres de verdures confegien un cert perfum rural als centres de les illetes conformades a partir del primer pla d’eixampla de Palma. Al nostres hi creixien parres i enredaderes, ben regats a l’estiu eren el lloc ideal per sopar a la fresca. Mon pare hi feu construir un hivernacle amb una foganya i durant l’hivern, hi passàvem els horabaixes. Quan comprà la primera ràdio ma mare, impressionada, digué: ‘ara ja no importarà que sortiguem pus de ca nostra!’ Venien els veïnats a escoltar les novel·les i els jovenets a imaginar-se les aventures de Diego Valor; encara la guard, amb un escut aferrat de la HOAC ( Hombres de Acción Católica ). Per anar al Bar Güell, passàvem per ca la nina poliomelítica, el bar de Can Cantó, el mostrador de la Impremta Palmesana, el gran jardí triangular que enfilava la carretera d’Inca ( de gran vaig saber una història d’amor d’aquesta gran casa), ca els pares d’en Guillem Rosselló-Bordoy, amb unes inscripcions en àrab, veïnat de l’esparteria on ens hi compraven les espardenyes d’anar a la mar. Allà s’hi aturava el tramvia que continuava cap a Can Capes i sa Fertilitzadora. A l’esquerra la parròquia on hi vaig fer d’escolanet, vestit de roquet i aguantant l’hisop puc donar memòria dels morts que vaig visitar i de la sordera que vaig agafar quan ens feren repicar les campanes perquè teníem Papa nou. La monja que m’ensenyava, Sor Lluïsa, agustina, un dia va cridar la meva germana que em dugués a ca nostra, per un destrempament. Record la tornada trista: per davant la cereria, la lleteria, la botiga de ca madò Maciana, cal carter,  “El Rancho” –hi vivien els primers forasters que arribaren, de Múrcia- en Biel del Taller, el músic militar, i la carboneria, on m’enviaven a comprar un feixet de teia per encendre el foc...

 

I el tren. El tren era omnipresent a la vida del meu barri. Els trens d’abans amb les seves enormes maquinotes de vapor, els trens nocturns que no acabaven mai de passar vagons, carregats d’animals que de la part forana duien al port. En passar per les vies les seves rodes esclafaven tot quan hi posàvem, petites monedes, guixos i filferros. Un pastor de cabres hi feia pasturar la guarda, les munyia i venia la llet encara calenta de la mamella de l’animal, ben davant d’on estic ara assegut: un semàfor atabalat de gent i cotxes. I així, aquella ciutat de Palma, mesquina políticament, ubèrrima de vivències i emocions per als nins de la meva barriada, de l’hostal Terminus fins a la tapisseria de can Valens, on, a veïnat, per la persiana, escoltàvem un vell republicà que en una gramola, fluixet, hi feia sonar cançons.

Quan els nostres territoris es converteixen en escenaris dels records, cosa passa. És com passar gust de rellegir. Un torna vell. I la ciutat muda la pell, com les serps, per agafar nova vitalitat. A peu, enfil per dins el parc de les Estacions, carrer dels Oms, Sant Jaume, el Born, carrer de la Mar, fins a la plaça de Sa Llonja, on un grup de músics intenta que els turistes els donin quatre monedes. De nin recordava aquest barri com una cosa llunyana, el passeig de la Riba, la farola del port. Ara he triat viure-hi. Torn a ensumar, abans de pujar, els pittosporum florits.

_____________________________

IMATGE: Les estacions del tren de Palma,  de XISCO FUENTES

General | Enllaç permanent | Comentaris (8) | Retroenllaços (0)

GRIP DELS PORCS, PESTES MODERNES I ARMES DE DESTRUCCIÓ MASSIVA. Climent Picornell

jcmllonja | 07 Maig, 2009 15:35

 

Grip dels porcs, pestes modernes i armes de destrucció massiva

 

Climent Picornell

 

Quan era nin vaig viure l’evolució de la pesta porquina a Mallorca. Per entrar a les cases, parl dels anys seixanta, t’havies de fregar les soles de les sabates amb lleixiu, les solls es feien més netes... però res, els porcs eren sacrificats amb el conseqüent desastre per a les economies pageses. A través de la geografia, ja de més grandet, i de la mà T. Hägerstrand, vaig trobar reflexions sobre els models de difusió (de la cultura, dels aliments, de les innovacions, de les malalties...). En poques paraules, la pesta havia arribat a Mallorca a partir d’un focus emissor situat al centre d’Àfrica, on era endèmica. Els primers porcs europeus s’havien contagiat a Portugal, pel comerç amb les seves colònies, ja sigui a través d’importacions del port de Lisboa o de porcs que prop de l’aeroport eren alimentats amb deixalles, algunes d’elles amb origen a Angola. D’allà a les ‘dehesas’ d’Extremadura i cap aquí. Fa mal atribuir-li altres orígens.

La història actual també prové dels porcs, en aquest cas per la por que causa el grip d’aquests animals, del seu contagi a humans, i entre humans després, sobretot això darrer. El cas és que les mutacions dels virus o el salt a infectar humans amb malalties que originàriament només es transmetien entre animals, o a persones que hi tenien contactes molts directes, ha passat a destapar temors immemorials. El grip dels pollastres, aquests anys passats, ja va causar alarma, la por d’una pandèmia. Amb la conseqüent desfeta econòmica, baixada del consum, descens dels viatges a les zones infectades, augment dels productes farmacèutics antivirals i de les mesures preventives. Ara toca al porc, animal totèmic dels mallorquins –ens espanta més que el mal de les vaques boges, que també passava als humans-, i no ve d’Àsia, sinó d’Amèrica. Els porcs en aquest cas han actuat de gresol, en ser coinfectats, han originat un nou tipus patògen per a l’home, qui sap si en un camí semblant a la gran pandèmia de grip de l’any 1918.

 

Vull dir amb això que és una espècie de retorn, com l’anomenada venjança de Moctezuma, terme col·loquial per a referir-se a les diarrees causades als turistes, principalment els qui visiten Mèxic. Venjança perquè els conqueridors,  frares i soldats que anaren a Amèrica, dugueren malalties al nou món, provocant mortaldats enormes: la malària, la febre groga, la verola, el xarampiò, i el grip! Algunes altres s’exportaren de retorn cap a Europa, com  la sífilis que es suposa que ja arribà en la primera tornada de Cristòfol Colom. Els mexicans no volen que es digui grip de Mèxic, tanmateix la sífilis es va dir mal napolità, mal francès, mal anglès, mal espanyol, mal polonès, mal dels cristians. Una altra venjança de Moctezuma? Però ràpida. En hores, en pocs dies, una malaltia vegetal, animal o humana es pot difondre d’un als altres continents. Els viatges, el turisme, l’emigració, els ports i els aeroports són els vectors moderns d’aquesta difusió ràpida i globalitzada.

Més enllà de les consideracions científiques, que els epidemiòlegs s’encarreguen molt bé de posar al seu lloc, i del pànic a una pandèmia de grip, normal en societats molt comunicades, i més  a un grip nou, hi ha qui li afegirà la part de llegenda urbana amb derivacions novel·lesques. Em referesc a que hi ha una tendència a creure que les coses passen perquè una mà negra, algú indefinit i malèvol, o la CIA i els militars ho han provocat. Vegem un exemple. La SIDA, una pandèmia recent, una malaltia que passà d’animals a humans, amb focus endèmic en el centre d’Àfrica. Un mariner britànic o un ‘hostès’ canadenc (una altra vegada els vaixells i els avions com a vies de contagi) que hi tengueren relacions sexuals -el mariner als bordells del ports del golf de Guinea, el canadenc relacions homosexuals a una ciutat - exportaren el que es va dir ‘pneumònia atípica’; associada a un sarcoma a la pell es dictamina per primer pic a Nord-Amèrica el 1981, fins que s’aïlla el virus a França el 1984. Idò bé, associat a aquesta difusió i ha versions de que la SIDA és una creació de científics en un laboratori per encàrrec d’alguns governs. Una d’elles es fonamenta amb la semblança del virus amb una patologia de les ovelles i una forma de leucèmia, la conclusió: el VIH és un virus “fabricat” en un laboratori de genètica. No hi falta la connexió amb els experiments amb humans practicats als camps de concentració nazis, ni el càstig de Déu als homosexuals.

 

Un altre dels pànics de les societats modernes: ésser infectades, a posta o casualment, per algun experiment amb les anomenades ‘armes de destrucció massiva’; el terme el va popularitzar Bush quan el donà com excusa per envair l’Iraq que, segons ell -i José Mª Aznar-, n’era dipositari o fabricant. La gent es va adonar que aquestes armes existien. Són de quatre tipus: químiques, nuclears, radiològiques i biològiques. Iraq generalitzà el temor a la possible existència d’elements patògens usats per a la guerra biològica. Tot i que el president Nixon signà el 1969 la carta de la seva prohibició, es dubta si s’aturaren realment les Big Five Weapons (cinc grans armes) que la CIA manejava, com el famós Àntrax, o la que provoca botulisme, o la febre dels conills causada per un bacteri resistent als lleixius i a la congelació. Aquesta por moderna a ser enverinats per  virus o bacteris fabricats a laboratoris, es desperta amb força quan alguna malaltia incontrolada, o incontrolable, arriba a l’opinió pública.

Ja el nom s’hi dona: grippe o influenza. Ni els francesos volen la paraula, la donen com d’origen alemany, gruppen, d’on deriva gripper que vol dir ‘que t’agafa súbitament’. Els italians li digueren influenza, és com s’anomena a Estats Units i a Mèxic, com que no sabien molt bé d’on venia donaren la culpa a les influències dels astres (obscuri coeli influentia), o a “l’influenza del freddo”, pel seu caràcter estacional. Ni musulmans, ni jueus, mengen carn de porc. És senzill manejar la cultura popular a través de tèrboles lluites ideologico-polítiques d’origen i final incert. Si més no, observem el cas del virus Ébola, pel riu Ébola del Congo. Un dels més letals que es coneixen, provocant febres i hemorràgies, identificat el 1976 al centre d’Àfrica. Creadors de ciència ficció ja han fabulat les conseqüències que tendria un virus d’aquest tipus a Occident. Ken Follett, o Tom Clancy que ha imaginat atacs bioterroristes espargint virus des de l’aire durant la celebració d’uns Jocs Olímpics. Al cinema, l’obra més coneguda “Outbreak”, amb Dustin Hoffman i  Rene Russo fent d’experts epidemiòlegs en un cas d’una ‘monea’ infectada, exportada clandestinament a Amèrica, que contamina humans. Hi surten tots els ingredients, mascaretes, aïllament de poblacions, l’exèrcit, la CIA. El final és hollywoodià: happy end. Esperem també un final feliç a la possible pandèmia gripal originada a Mèxic. O als USA?

________________

IMATGE: GUILLEM MUDOY

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

ACTIUS TÒXICS I LLEGENDES TRANSGÈNIQUES Climent Picornell

jcmllonja | 30 Abril, 2009 18:55

Actius tòxics i llegendes transgèniques

Climent Picornell

 

La problemàtica dels aliments modificats genèticament demostra com es mou la gran fira de la ciència, la paraciència i els interessos econòmics de la salut i l’alimentació, incloent els seguidors de l’slowfood o els que creuen que la salut és un epifenomen del menjar, molt malavejat per la química. Hi ha els qui diuen tenir la veritat, els qui la compren o la paguen –recordin la campanya que sofrí Rachel Carson per part de les multinacionals químiques, quan denunciava els efectes del DDT- o els qui, en aquest totum revolutum, donen solucions excessivament senzilles: xamans moderns, xarlatans de fira reciclats, que es venen a ells mateixos amb un discurs alternativista, simple, sense massa problemes i estudis es fan vehiculadors d’energies diverses i  ‘patranyes’ vàries. Tot plegat ens aboca a una cerimònia de la confusió reforçant la creença que, davant el dubtes, és millor abstenir-se del seu consum. Aquesta podria ser la solució més clara, reblida per la recent prohibició alemanya de determinats blats-de-les-índies transgènics, que es continuen cultivant a ca nostra. Un servidor comparteix criteris amb el Grup Europeu d’Ètica en Ciència i Noves Tecnologies, contra la “propietat intel·lectual” en la producció d’aliments i l’oligopoli de la seva producció i distribució.

 

En aquesta via, Mateu Morro entrevistava, al Diari de Balears, a J. Colomer sobre les virtuts de l’estèvia (Stevia rebaudiana), una planta originària del Paraguai, els seus estractes endolceixen tres-centes vegades més que el sucre, sense efectes secundaris per als diabètics. L’estèvia (www.eustas.org) es comercialitza a determinats països, Japó entre ells, però no té el permís per ser usada a Europa i a USA. Cita Colomer l’obra de la monja benedictina T. Forcades ( Els crims de les grans companyies farmacèutiques), per significar com de dolentes són les multinacionals, per a les quals “el medicament que cura no és rendible”. La trama és coneguda: els beneficis de la natura són segrestats, per posar al mercat “fàrmacs que cronifiquin les malalties per a tota la vida”,  pel guany d’uns pocs, sense miraments amb la salut humana. És fort, però massa reduccionista. Al meu parer, no ajuda a aclarir quins són els vertaders papers i actors de la tragèdia.

És d’aquesta manera com temàtiques molt serioses per a la salut de la gent o la del planeta peguen el bot de la controvèrsia certa, i científica, a la llegenda urbana. Vegem: existeix la medicina que ho cura tot i el cotxe que funciona amb aigua. Tot això, segons un cert discurs alternativista, ja està descobert i, per suposat, les multinacionals ja ho han comprat, ho han amagat i no ho posen al mercat perquè seria la seva ruïna. Aquestes creences fan mal a l’avenç de la ciència i el coneixement i, també,  al desenmascarament de les estratègies de les gran corporacions multinacionals, perquè aquestes se’n beneficien del poc pes específic d’alguns dels seus contraris, els quals, curiosament, passen a engrossir la nòmina de remeiers alternatius, denunciant –con única causa final de tot- la gran conspiració, el complot mundial dels grans empresaris manejant els polítics com els seus titelles. Aquest procés de desinformació funciona i se’l pot catalogar de llegenda urbana.

 

Les anomenades llegendes urbanes són creences que no es sap molt bé com, passen a tenir patent de fet succeït, de cosa estranya però certa. N’hi ha que freguen l’anècdota, com la del submarinista engolit per un hidroavió, passant per la mort del Beatle Paul McCartney; existeixen lladres de ronyons humans per a transplantar; hi ha cactus que absorbeixen les radiacions malignes emeses pels ordinadors o fumar pell de plàtan torrada col·loca més que la marihuana. Però moltes altres són frontereres amb temes més seriosos, que fan referència a la política, a l’alimentació o al medi ambient ( antivomitius afegits a les hamburgueses del McDonald’s; la Coca-Cola provoca càncer de cervell; Marlboro financia el KuKluxKlan; els ecologistes espargeixen animals verinosos per evitar les visites a espais naturals...)

 

Francesc d’Albranca, a Folklore menorquí, enuncia alguns remeis tradicionals, de quan no existia la seguretat social. Pel mal de queixal, dur damunt una posta d’ous de pregadeu (Mantis religiosa) trobada en divendres sense cercar-la; per la tossina persistent, someretes del Bon Jesús ben capolades amb sucre; pels còlics nefrítics, cagallons de rata presos com a píndoles. Despullats de la seva ingenuïtat o del conegut procés autocuratiu, podrien molt bé ser traslladats per qualsevol incult, incompetent o aprofitat com una alternativa als metges d’ara o als suposats maltractes als pacients dels hospitals. En conseqüència, per a rebatre, o asseverar,  amb fonament, qüestions que es mouen en terrenys tan complicats i tan sensibles s’ha de defugir el raonament proper a la llegenda urbana. No és cert que el vent de Tramuntana provoqui suïcidis a Menorca,  no hi ha un passadís secret que va del castell de Bellver fins a s’Almudaina, l’aigua de Mallorca no prové d’un gran riu soterrat que raja dels Pirineus. Tot són contarelles que capten fàcilment adeptes però que no resisteixen la mínima prova del cotó fluix, com allò que masturbar-se molt fa tornar cec o que existeix un gran engolidor al triangle de les Bermudes.

 

La tesi és que fa mal moure’s en terrenys complicats -com són l’encalentiment global per l’ús de combustibles bruts, l’enverinament químic pels adobs, els efectes en cadena dels transgènics...- només amb raonaments propers al mite urbà, la llegenda, allunyada de la ciència. Però també és veritat que les administracions demostren la seva poca traça en la vigilància sobre la salut pública quan “actius tòxics”... han contaminat el sistema financer. I el món reclama un nou taumaturg, el president Obama, al qual aferrar-se per veure si en sortirem. Xavier Sala i Martin –no sé de quin color duia l’americana aquest dia- insisteix en què la manca d’ètica, la pocavergonya dels gestors financers, és darrera la crisi més que qualsevol llegenda, tot i que elevava a aquesta categoria la intervenció econòmica d’Obama; sostenia a La Vanguardia que el “sofisticat” pla d’Obama “no és més que una grollera compra als bancs del seus actius tòxics devaluats, pel seu preu original, amb doblers del contribuent”. Com sempre. Dirà més d’un. Donant la raó a llegendes urbanes aplicades a la política i la banca. Com les que diuen que l’esfondrament de les torres bessones l’11-S a Nova York va ser planificat pels serveis secrets israelians o que la crisi econòmica actual l’han provocada els mateixos bancs que, a la llarga, no hi perdran sinó que, com sempre, acabaran guanyant-hi encara més. Aquest fatalisme -“com sempre”- és un ingredient que engreixa el foment de solucions quasi secretes, màgiques, rares, només per a grups d’iniciats, moltes d’elles amarades d’ignorància o desinformació, encara que estiguin carregades -poques vegades- de bona voluntat.

General | Enllaç permanent | Comentaris (4) | Retroenllaços (0)

MÉS APUNTS DEL PLA DE MALLORCA Climent Picornell

jcmllonja | 19 Abril, 2009 17:59

Més apunts del Pla de Mallorca

Climent Picornell

Davallant d'es Revellar trob el pastor “Robinet” amb el seu canet, fermat amb una cordellina. "Com anam?" "Enguany trob que anam molt tendres". "I això?" "Idò que ha plogut molt i hem crescut molt, i no sé ara, si ve sequera vull dir, si haurem crescut massa i mos vinclarem..." Al tasser del cafè me convida a beure, un altre “Robinet”. "Vaig fer 78 anys el dia dels Reis, som el jove de vuit germans més. Mon pare sempre solia dir: ‘No he hagut de deixar cap feina mai per fer nou fills’; ara cinc ja són morts. Noltros provenim de Vilafranca i tots som , o tenim, ses mateixes trossades: senzillets, per no dir petits". Son pare d'en Cosme, el meu amic ja traspassat, s'acosta a veure com se presenten les festes. “I bé, fins ara, demà feim robiols, passat demà panades, i diumenge el frit de freixura, amb fonoll de per ses voreres de Son Santos. I vos?” “Avui m'ha acompanyat un nét a Son Broix a arreglar els méns. Jo pas més gust d'anar-hi en bicicleta, però avui plovisquejava i sa meva filla me deia: ‘Au! Mon pare no vull que diguin: mirau aquell pobre homenet en bicicleta i ploguent’. Però pas més gust de fer aquell camí, com en passava el meu fill, el teu amic, pel pinar d'En Simona, un poc a peu, un poc remant.”

__________

El dia de Pasqua sonen les campanes com escardades. "Això és que s'han banyades". La processó, enguany, ha anat per dedins. Plovia i no podien treure les imatges per fer l'encontrada del Bon Jesús i la Mare de Déu. Després de moltes provatures -ara no plou, ara sí, ara hi torna...- el portal dels homes estava obert, l'escolà major ho consulta amb el rector, i no, per dedins. Amb això, en Joan "des Carreró" a l'orgue gros, el de trompes, fa esclatar, esponerosa, Regina coeli, laetare, Al·leluia!

Dón deu euros als Quintos d'enguany que "canten” panades. Diuen cantar panades, però el que es feia antigament era "captar" panades, i altres aliments, que després es menjaven conjuntament. Probablement ells no saben que són hereus de llargues i antigues tradicions comunitàries. Amb tamborinos i flabiols, mocador vermell al coll i botelles de caçalla, mesclat i herbes per a convidar, es passegen per tot el poble.

__________

Per la tercera festa de Pasqua s’anava a pujols i ermites a fer el Pancaritat, la berena, acabar-se les panades en un àpat comunal dalt dels turons. Al puig de Bonany, ja és horabaixa tardet, una calitja humida cobreix la part del Pla de Mallorca per on es pon el sol. Els albons florits i l'olor de les seves fulles trepitjades em condueix a quan era nin i pel camí de Son Gorgut enfilàvem el carrerany que ens conduïa cap amunt. Allà, els pobles de Vilafranca, Petra i Sant Joan hi pujaven massivament tal dia com avui. Ma mare estenia les estovalles i entre mates, estepes i albons amb la caramuixa verda i flexible coronada d'un pom de flors blanques, dinàvem després de la caminada i d'haver anat a "adorar" la Mare de Déu.

__________

Repar en una casa nova, amb "visillos" elegants a les vidrieres. Em diuen que és ca els “Comontres”. Pagesos de tota la vida, hortolans, feina de sol a sol, a vendre pels mercats de bon dematí. Fan doblers i gasten poc, quan toca. Ara un cotxe pel fill, idò el millor, i en anar a cercar-lo paguen amb bitllets, dins una bossa de plàstic. Però la mare dels Comontres té un vici, un consum secret: li agraden les coses de randa, els brodats i el “mundillo”. Per això té les vidrieres de ca seva tan ben vestides. Sobretot té un delit per la randa de "frivolité", però també li agraden -i en té canteranos plens- els brodats de punt mallorquí, els de creueta, els de punt passat, l’enllaçat, el fets de punt d'ombra, les coses de barretes, la "vainiqui", diu ella, la "pilestrina" també, l'arenilla, el niu d'abella, tot el fet de ganxet o brodat amb el punxó ben passat. Rústica, quadrada, immòbil quan surt a prendre la fresca, no gira ni el cap, mirant sempre davant amb la cara un poc acotada. Un no la imagina acumulant finors de punt ensamblat, com les que fa na Magdalena “Beca”, aquella doneta del carreró de ses Monges.

__________

Faig rotllada amb en Toni de “sa Botigueta” i en Miquel “Mena”. En Joan, fill d'en Miquel, és a Nova York, li dic que ahir vaig veure en directe, per Internet, des del Kennedy Center de Washington el concert que dirigia. La conversa és sucosa, amb una història certa de l'amo en Toni "Sestador". Els pobles del Pla de Mallorca tenen molt per contar de la figura del dimoni, personatge molt present en la seva vida i el seu procés educatiu. El dimoni, en Banyeta Verda, el "Boio"... ha fet por i ha servit per fer por. És un component màgic i fonamental de les seves festes. Encalça la gent amb una barrota i amb una llandera pega i castiga sense que ningú s'hi pugui tornar: la impunitat és un dels seus privilegis. Un temps, els qui feien de dimoni s'aixecaven la carota i bevien de franc per tots els casinos del poble. El terror que causaven als més petits era calmat quan, a punt de tenir el que ara diríem un atac de pànic, els deien: és un home! L'amo en Toni "Sestador", picapedrer, feia una reforma a l'Ajuntament i va haver d'entrar on hi guardaven els vestits i la carota del dimoni i els caparrots, els “cabessudos”. Quan vegé la carota va pensar: ara faré por a la quadrilla. La se posa, puja damunt les teulades i venga a fer por als altres picapedrers. Quan hagué fet una estona de trull i se va voler treure la carota, no va poder. Estira que t'estira, amb tota sa força i res de res. Li agafà un atac. Baixava les escales de la casa de la Vila, a batzegades, desesperat. Ara sí que en feia de por, pareixia un loco endimoniat. La gent que feia coa -era dia d'inscriure els nínxols del cementeri- fugien espaordits pensant que aquell homonàs els cauria damunt. Cridant com un posseït va enfilar cap al carrer: era el dimoni que es feia por de sí mateix. En ésser al carrer, el saig, amb autoritat, l'aturà, l'abraonà per darrera, li girà mitja volta la carota i clac! La hi tregué. Mira tu si era bo de fer. Tenia les orelles com a figues de moro madures i el coll i la barra en carn viva. Per mor d’aquesta feta, l'amo en Toni, els estius, quan es sentien les xeremies i s’acostava el passacarrers, agafava la cadira i entrava dins ca seva, feia de no sentir res i sobretot no volia mirar aquella carota que no s'havia sabut treure. 

_____________________________

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA

CLIMENT PICORNELL ( amb fotografies de C. Picornell)

EL GALL EDITOR, ABRIL 2009.

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

TURISME, CACIQUISME,"PICADORS", DOBLE MORAL... Climent Picornell

jcmllonja | 16 Abril, 2009 19:42

Normal 0 21

Turisme, caciquisme, picadors, doble moral…

Climent Picornell

Ara plouen experts en turisme. Ja era hora. Malgrat el pensament únic político-hoteler s’imposi. Durant anys, estudiar l’oci de masses pareixia que era investigar sobre alguna cosa insubstancial. L’oci i el negoci. Que n’han passades de coses d’ençà que el turisme es va ensenyorir de les nostres illes! Aquest dilluns es retia, per part de l’Institut d’Estudis Baleàrics, un homenatge a Bartomeu Bennàssar, capellà compromès, del temps dels “Acolliments” -protosindicalime a hoteleria-, degué ser dels primers que reflexionà sobre el fet turístic, almenys així m’ho va parèixer quan vaig llegir Turismo y pastoral, tesi defensada l’any 1964. A les solapes ja s’anuncia que “el turisme de masses en convertir-se en un fet social de primera magnitud planteja problemes... les seves reflexions proporcionaran orientació i ajuda, a capellans i a seglars, per a la dedicació missionera eficaç que el fenomen del turisme exigeix a tothom”.

A la Mallorca franquista, caciquil i panxacontenta de final dels anys cinquanta li sortia un bony, producte del benestar de les classes mitjanes europees: el turisme a l’engròs. A la bonança econòmica que això representava, algunes institucions hi manifestaren la preocupació per l’erosió dels costumari tradicional i la por a la pèrdua de la seva preeminència. “Hombres! No sucumbáis a los encantos de las extranjeras!” Així ho demostrava, no sé si el bisbe Hervás o el bisbe Enciso. Les topades entre estrangeres i nadius, indígenes,  l’aparició dels “picadors”, mascles que cercaven contactes sexuals amb les turistes, personalitzen una metàfora potent del canvi que s’esdevindrà al llarg dels anys propers. I no en parlem de la “doble moral”, tan mallorquina dirà algú, personalitzada en la tolerància absoluta amb els comportaments dels turistes i, en canvi, la preservació, portes endins, de les normes més ràncies. Bikinis, sí, però per a les estrangeres, de cap manera per a les dones o les filles. Que el turisme va ser l’encesa del motor del canvi social a Mallorca, avui no és un secret per a ningú, però durant els primers anys del boom turístic les fregades amb una societat antiga eren més males d’analitzar.

Estudiant aquests processos de canvi es demostra que, als països menys desenvolupats, el turisme fa canviar molt aviat les estructures familiars, sobretot el paper de les dones que, fent feina als hotels,  s’allunyen de les tuteles tradicionals, i dels joves, que per l’efecte imitació plantegen conflictes generacionals; també es provoquen canvis d’actitud, de consum, que s’estandarditza, en definitiva, es liberalitzen els modes de vida. Per desgràcia gran part de les anàlisis del turisme es fan des del vessant economicista. Per això, un temps en què em vaig dedicar a analitzar els impactes sòcio-culturals i polítics del turisme ( Fraga Iribarne volia que cada turista satisfet fos un propagandista del règim) vaig aprendre molt de l’obra de Tomeu Bennàssar. Era una visió del món del turisme des d’un altre prisma, que mostrava alguns dels seus efectes, sinó els més sorprenents, els menys estudiats o més amagats.

Un altre exemple, una nova lectura, queda ben palesa en analitzar com el turisme ha amarat les planes de creació literària. 39º a l’ombra (1968) de Antònia Vicens, Els Carnissers (1969) de Guillem Frontera o Cròniques d’un mig estiu (1970) de Mª Aª Oliver retraten de forma més eficient aquestes mutacions socials que moltes pàgines volgudament “científiques”. Gabriel Seguí, o Pilar Arnau a Narrativa i Turisme a Mallorca 1968-1980 mostren com es complementen aquestes transformacions amb les narracions amb el turisme com a temàtica. Quatre grans conclusions perfilen un lectura crítica del turisme per part dels novelistes. L’aparició d’un nou concepte de riquesa i d’una nova classe social que experimenta una ascensió frenètica. Juntament a la generació de riquesa, l’aparició d’un proletariat del turisme, la cara de l’explotació, la marginació. Sobretot les escriptores, reflecteixen que el contacte amb els turistes liberalitzà costums i pautes de comportament dels mascles, a les dones se’ls exigirà el mateix puritanisme d’abans. Observen, finalment,  la pèrdua de la supremacia de l’ església com salvaguarda de la moral, però adverteixen que la moral catòlica, superficial, condemnadora de qualsevol sensualitat esdevé més hipòcrita que mai. “Es destrueix el mite d’una Mallorca idíl·lica i es presenta la descripció i l’anàlisi d’un microcosmos en crisi.”

Malgrat tot: “Cada noche es fiesta en Mallorca”, cantaven Los Javaloyas. He citat la figura del « pìcador », que es pot estereotipar a altres societats (  beach boy syndrome ), mascles amb motorino per devers « El Rojo Vivo » de Can Picafort o per la platja de Can Pastilla cercant contingències amoroses amb estrangeres, el mite de “les sueques”, de costums sexuals molts més laxos que els de les natives, les quals, prest s’alliberaran. Bennàssar s’interessà molt prest per aquestes qüestions de l’impacte del turisme de masses sobre la moral, les conviccions, la pràctica religiosa o el canvi en les societats tradicionals. Començant per la manca d’assistència als cultes dominicals, la lectura sociològica demostra també que el turisme fa perdre pes social a l’església; el clergat local deixava paulatinament de ser un altre dels cacics de la comunitat, cosa que, per altra banda, els havia suposat nafres anticlericals. El bisbe Enciso ja glossava els efectes econòmics, però a la vegada veia que “Mallorca s’havia convertit en una illa diferent”. “Viure tant fora de casa afavoreix les temptacions i les aventures”. I, afegeix, l’egoisme, el materialisme, la superficialitat… La tradició mallorquina fortament arrelada en el catolicisme no aprovava el nudisme, el hippisme o la sexualitat lliure, que es toleraven per la seva benèfica influència econòmica,  això volia dir l’establiment d’una doble moral - tolerant per als turistes, rígida per als indígenes- que avantposava el profit econòmic al compliment de les pròpies conviccions. En aquest ambient de pel·lícula neorealista, la venguda d’europeus s’afegí als altres catalitzadors del canvi social de les Balears. Així con els hippies passaren de ser “peluts” a ser objecte d’atractiu turístic, també els bisbes canviaren el seu pensament, només cal analitzar la seva carta conjunta « Ecologia i Turisme a les nostres illes. Pautes per a una actuació cristiana”, 1990, on peguen fort... contra les malifetes ecològiques. B. Bennàssar ha mantengut els seus criteris, més lluny d’anàlisis únicament pastorals: “La turistització de la nostra vida, no només de la natura, consisteix en la destrucció dels models d’existència personal i col·lectiva i dels valors que la sostenien, posant-los a la venda per un guany fàcil i ràpid”. “Quan s’ha parlat de política turística s’ha amagat quasi sempre en un  discurs econòmic, es pretén sostreure el turisme de qualsevol consideració ètica”. “Hem quedat baldats o balearitzats”. Vet aquí una altra manera de llegir els efectes del turisme. Qüestió de prismes? Tal vegada, però ens fan falta lectures com les de Bennàssar, sense traves i sense pèls a la llengua.

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

POSTALS DE PALMA Climent Picornell

jcmllonja | 10 Abril, 2009 16:46

(CARRER DE SANT MIQUEL DE PALMA. DIMECRES SANT.EL PROFESSOR GUILLEM DAVIU I EL PINTOR MARTÏ COMPANY)

________________________________________

Postals de Palma

Climent Picornell

 

Les sis persones, consecutives, amb les quals me top per damunt el Born, totes, parlen amb el telefonino, pel mòbil. Vaja, pens, una modalitat, una plaga moderna d’incomunicació, per l’excés de comunicació. El qui fa set, també parla, però tot sol. Quin alè! Encara hi ha persones normals.

_____

Femeter ocasional rescat d’un contenidor de la Plaça de les Drassanes un parell de llibres. Un d’ells, manuscrit, comença: Don Agustín Aulet Tallades, comisario del cuerpo general de policía certifico que el presente libro consta de 200 folios útiles y está destinado al registro de viajeros de la pensión... És d’una pensió del barri antic de Palma, del carrer del Vi. La primera persona registrada l’any 1959, ara fa cinquanta anys, és de nom Hildegard; Lugar donde se dirige: Barcelona; Observaciones: Secretaria alemana... el darrer Kathleen. Observaciones: USA. Imagin històries del començament del boom turístic.

_____

De bon dematí el desperten els renous de veïnat. In crescendo. Fins que un punticorrent elèctric, la punta d’una taladradora, entra dins ca seva fent un foradot. Crits i renou, només es veuen dos ulls mirant-se. Va cap al veïnat. “Però què heu fet!” Tres picapedrers fan senyes que no l’entenen, ni en català, ni en espanyol, ni en anglès... Un d’ells agafa un mòbil groc, amb quatre taques de guix, telefona i li passa. “Hallo! Hallo! Soy el ‘encarrrgado’, me llamo Hristo...”  En Hristo, que nom igual que Stoichkov, l’exjugador del Barça, i que com ell és búlgar, demana disculpes. Passa el mòbil a un dels picapedrers que per senyes, li diuen que vendran a tapar el forat. Variants del multiculturalisme.

_____   

L’atraquen, i roben, tres lladres, per un carrer d’El Terreno. El deixen malferit. “Auxili! Secors!” Diu d’en terra estant. Quan veu que ningú fa puta cas de res, crida: “Help! Help!” Res de Res. A la fi, a contracor, diu: “Socorro!”  En això, baixa un veïnat a auxiliar-lo, és italià. El ferit, abans de res, li demana com es diu secors en italià, però l’italià li diu que ha baixat perquè ha sentit gemegar al carrer... Ell, professor de literatura catalana, insisteix... Quan m’ho comenta, encara va embenat: “Quan ens atraquin en català la normalització anirà per bon camí”. No gos demanar-li amb quina llengua l’han atès els metges d’urgències.

_____  

 S’acosta la Setmana Santa, per les pastisseries de Ciutat apareixen robiols i panades d’estils diferents, colors de la pasta del blanc al molt cuitet, farcits de tota casta de confitures i de carn, de pèsols, i de pèsols i carn. Dolces i llises, les panades. Els preus de dos a tres euros, els tamanys petitons. Unes panades més grandetes les he vistes, prop de Jaume III, a sis euros una ( mil pessetones).

_____ 

Dues mongetes, vull dir dues monges un poc menudes, falda curteta, entonades de gris i blanc, van apressades. Comença a ploure, una treu el paraigua, però abans s’atura i  contesta a l'altra molt seriosament: "Ja sé que no té raó, però és el Papa!" i estén el paraigua que, oh!!!, té tres vergues rompudes i la tela només tapa la meitat. Les dues es posen a riure

_____

Josep Font. Un d'aquest modistos que ara s'usen, de roba molt particular, cosida per ells, coses de mudar-se molt. M'agrada. Mostradors grossos, llunes fins en terra al carrer del forn de la Glòria. No han obert encara. Ben al mig de la botiga veig la màquina registradora, la caixa dels doblers, ben oberta, en terra, i ben buida. Primer pens que és una perfomance, un happening artístic. Però quatre passes més envant ho repens, no, és un missatge pels lladres: no hi ha re que pescar. Un veïnat em comenta que ja els han romput els vidres tres o quatre pics.

_____   

Un dels moixos que els picapedrers que arreglen la teulada han engegat del Consolat de la Mar m'escomet pel terrat de ca meva: “Han vengut els companys de Santa Catalina, a veure si hem de mester res...”.  Abans hi tenien sempre emperons i escarrinxades amb ells, rapinyades per no un res, vull dir, coses de “Putxeros” i “Catalineros”, molt ciutadà tot això. D'ençà que surt als articles de Llorenç Capellà, fa com a més planta, més estirat, se sent cosa. "Bé” me diu, “han decidit que ens conviden a dinar prop de la barca del bou d'en Pep, serem setze, amb tu”. “Els farem regals a l’estil de  ‘L'amic invisible’ (els del Puig de Sant Pere ho aprengueren anant a trescar menjar pels contenidors d'una escoleta d'infants i ara, mira tu, ens hem de fer els presents així: tu saps a qui el fas, però el teu no saps de qui te ve...) Vendràs?”  “Naturalment”. Me convé tenir-ho bé amb ells. Vigilen els terrats i em conten confidències de Presidència del Govern.

_____

Bombers, policia, un cotxe d’urgències mèdiques al carrer de N’Orell, un carrer qui no passa. És a ca na “Juanita”. Vella, sorda, però vol viure tota sola, malgrat els seus fills la vigilin d’enfora, però més a prop del que ella es creu. Havia tancat la porta de seguretat, s’havia tret els aparells de les orelles... Quan els fills, passant pena, ho havien provat tot, fins i tot travessar un monpeller perillosament, han cridat els bombers, que han resolt amb un carretet elevador, rompre un vidre de l’hivernacle i entrar, amb un metge, per si era morta. Dormia plàcidament. Quan vegé aquell home amb casc i vestit fluorescent no s’espantà gens. El metge l’examina: com una rosa. Els fills li demanen si s’havia tengut por. “Gens ni mica; fins que no t’he vist a tu, Miquel, no he sabut que tot això era de bon de veres, me pensava somiava...”

_____   

Nous habitants de Ciutat, surten sobretot a les nits. Són negres del Senegal. Es passegen pel carrer dels Apuntadors. Duen set o vuit capells posats, passats l’un dins l’altre. Ofereixen de tot als turistes. Ara el producte estrella són unes vaques, les posen en terra i fan ‘etxures’. Duen també unes ulleres amb llumets fluorescents, com els llums de Nadal, que constantment s’encenen i s’apaguen. Els cercadors de noves tendències en poden prendre mostra, pareixen sortits d’aquests cafès inter-espacials de La Guerra de les Galàxies, sobretot quan, ja  a punt d’acabar la seva feina, es junten set o vuit amb una vintena de vaques.

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

JARDINS D'ALTRI, EN LO PRIMTEMPS. Climent Picornell

jcmllonja | 02 Abril, 2009 20:21

Jardins d’altri, en lo primtemps.

Climent Picornell

Amb el canvi d’estació, un recull esburbat per als jardins d’altri.

Un lector del Diari de Balears, em titlla de “folklòric ploramiques”. Quin encert! A vegades hi ha gent que et copsa d’una manera fonamental. Plorador i amb la vista posada en ‘lo nostro’, que s’elbaldrega. Una evolució brillantíssima la d’un servidor de vostès, qui, com un dels proto-hippies d’aquesta comunitat s’havia pensat tocar amb un dit al cel, rompent amb la societat, pardalejant amb la contracultura, i ara retorna al seu cau, com les ovelles als seus estadors, transformat amb una plorinyador enyoradís de la pagesia, activitat contaminant i reaccionària, per molt dipositària que sia dels tresors dels nostres avis. Per conformar aquest lector, una glosa: “Un homo quan torna vell / tot d’una se’n dóna compte / sa perdiu li torna tonta / i pareix com un budell.” ( La me va dir en Joan “Petrer”, al fogueró de Sant Antoni d’enguany).

 

Despistat, descontrolat i entristit, jo, folklòric ploramiques, armat de bona voluntat, després d’estudiar tres o quatre llibres d’autoajuda i 365 pensaments sobre la felicitat, vaig caure enfonsat en  el “retruécano” d’Ortega y Gasset: “No sabemos lo que nos pasa y eso es, justamente, lo que nos pasa.” Després d’haver estat cristià batiat, jove d’acció catòlica, marxista, semi-situacionista, macrobiòtic, humanista-romàntic, postmodern-reaccionari, folklòric ploramiques, necessit canviar de vida radicalment: fer-me budista o ballador dervix o surfista o fer un màster de quiropràctica. Ho consult a un peix de plata ( Lepisma saccharina ) que viu, des de fa molts d’anys, dins un dels meus llibres. Està gras perquè té paper a voler per menjar. Assenyat, em fa veure: “Surfista? Hauràs d’anar a cercar les ones allà on són, t’esbraonaràs. Dervix? Ca barret! Sempre has tengut tendència a marejar-te, pel vertigen de les orelles, no te convé. Fet Budista, s’adiu més amb tu, és més d’estar assegut”. Vaig provar de desar la meva taula, feta un desastre, però per no molestar el meu “gurú” ho vaig deixar anar (Albert Einstein: “Si una taula desordenada és reflex d’un cervell desordenat; que n’hauríem de pensar d’una taula buida?”). Ben mirat la nissaga de folklòrics ploramiques mallorquins s’acaba. Deu ser pels crispies que ara es mengen? A Joan Llaneras, el ciclista de Porreres, amb la medalla d'or de les olimpíades penjada, li demanen: "Què té Mallorca per donar gent con Rafel Nadal, Rudy Fernández o vostè?” Resposta: “Apunti: una genètica perfecta, un alt nivell de vida, un clima adequat per practicar l'esport, un caràcter guanyador...” Podem enterrar la vessant ploramiquista de la mallorquinitat.

Parlant d’enterros. Hi ha hagut renou, mediàtic, per la proposta de traslladar les restes de Borges a l’Argentina, des del cementeri de Ginebra. A la seva làpida: “...and ne forhtedon nà”, en anglès antic, significa “... i que ens tenguin por”; de l’altre costat una cita noruega del XIII que encapçala el seu relat Ulrica: “Ell prengué l’espasa i la deixà, nua, entre tot dos”... Una gran parafernàlia d’escrits. En canvi la de Joan Calví posa únicament : J.C. Pragmàtic, purità, res de tudar, ni temps, ni espai, ni laments: J.C. Relata E. González que Indro Montanelli contava que el millor epitafi li va escriure el seu rival, que hi volia el següent: “Aquí jeu Fortebraccio, qui secretament estimà Indro Montanelli. Tu que et passeges, perdona’l, perquè mai ha deixat d’avergonyir-se per això”. Montanelli li respongué que volia ser enterrat just devora ell, amb una inscripció que posàs: “Mirau la làpida d’aquí devora”.

 

M'agraden els jocs de paraules, el Bluff de paraules amb títol de Gesualdo Buffalino.  Saben aquells acudits de ...surt a l'escenari un i fa això o allò, endevina el títol de l'obra o de la pel·lícula? Bé, idò, en surt una amb una síndria, que li cau i se bada. Nom de l'actriu? “Síndria cau fort” (Cindy Crawford). Un altre. En surt un que du els pits molts bruts; nom de l'actor? "Bruts els pits tinc" ( Bruce Springsteen). Surt un nin i diu:  “L'any que ve faré sisè”; nom de l'autor? “Estic fent quint” ( Stephen King)... Idò això. Faig, també, col·lecció de titulars amb una lletres canviades. Los vascos comunicantes / Carretera i mantra / La revolución de las mesas / Veinte mil lenguas de viaje submarino /  Déjà vu-Déjà lu / Moby Disk / Platero y tu / El que llora no mama / Carne de Bacon ( crònica de l’exposició del pintor Francis Bacon) / Entre Espanya i la paret, és el títol d’una obra de Xavier Roig. Aprofitant la lectura d’un altre llibre seu - La dictadura de la incompetència- n’extrec el següent. “A Cuba tenen una dita que defineix tot el sistema que han muntat allí: ‘Fidel hace ver que nos paga, y nosotros hacemos ver que trabajamos”. Un altre de Roig: “Aquest paper de mentiders desvergonyits que fan tants de polítics mediterranis castissos, simpàtics i tocats per la gràcia meridional... Ventura i Gassol assegurava que el president Tarradellas era tan mentider que quan deia alguna veritat es posava vermell”. Zapatero ho controla millor.

 

A vegades afina més un del carrer que el geni reconsagrat. “Que poderío tendrá / ese trosillo de papel / que tó lo puede comprar”. Ho vaig sentir cantar a un gitano a la plaça de les Drassanes de Ciutat. En canvi, me contava el fill d'un almirall romanès, que va  ser  professor de dibuix a Cambridge, que allà hi conegué els grans cervells de l'època, entre els quals hi destacava Ludwig Wittgenstein, l'autor del Tractatus Logico-Philosophicus. Un dia dinaven i s'aturà, tothom, veient que el geni volia expressar alguna cosa va callar, i digué: “Definitivament, la millor manera de menjar els ous, és bullits”. Vaja. M’agrada més la cita següent: “L’home sap, a la fi, que està tot sol en la immensitat indiferent de l’Univers, des d’on ha emergit per atzar. Igual que el seu destí, el seu deure no està escrit enlloc” ( Jacques Monod, L’atzar i la necessitat). La poden contrastar amb la de Manuel Delgado, “el Arropiero”, un assassí en sèrie, més de cinquanta morts violentes. Al film de Carles Balagué, diu al final: “Viure, és un somni dins un mal so, i quan aquest somni s’acaba, ja som cendra ». La poden contrapuntejar amb el fet que molta gent no es sap sincerar, com confessa Charlize Theron: “Me costa més posar nua la meva ànima, que el meu cos”. En fi. I ja que som a Hol·lywood, deia Iñigo Urkullu del Partit Nacionalista Basc davant el furor del jutge Garzón: “Si continua  per aquest camí qualsevol dia asseurà a la banqueta Mickey Mouse” ( Cosa deu haver feta...).

____________________________

IMATGE DEL WEB DE JOAN NAVARRO

General | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

FÀBRICA DE 'FRANCOS' I FALANGISTES PROP DE DÉU Climent Picornell

jcmllonja | 23 Març, 2009 10:44

De la fàbrica de ‘Francos’ als falangistes prop de Déu.

Climent Picornell

 

Hi ha situacions que de tan viscudes, i tan properes, arriben a perdre el seu vertader significat. Fins que algú, més extern, et diu: « Però això és escandalós ! » I li has de donar la raó. Al meu poble, la guerra civil també marcà profundament la convivència, si bé l’historiador Arnau Company matisa que “la repressió a Sant Joan no provocà gaires víctimes en comparació amb altres pobles”; però sí detencions massives i abusos de poder. La por i el temor foren gravats en els qui s’havien significat com a demòcrates. Els altres…encara n’hi ha qui troben que ja està bé així, que es feu una transició exemplar.

 

D’aquells temps, per exemple,  és l’existència del “Taller dels sants” o “Fàbrica de Francos”. Sentia a parlar a ma mare que, de joveneta, havia fet feina a aquesta “fàbrica”, donant una pàtina amb pinzell, un taller-factoria que havia muntat al poble l’escultor basc Horacio de Eguía (1914- 1991) i d’on sortien, en sèrie, bustos de revoltats, feixistes i dictadors, del general Goded, del ‘generalísimo’ Franco, de José Antonio Primo de Rivera, i també motius religiosos, majoritàriament “Santes Cenes”. La imagineria política i la religiosa es donaven la mà per enèsima vegada en la història. Al poble es reformà l’església parroquial de forma enèrgica, i es beneí el dia del sant patró, Sant Joan Degollat de l’any 1939, “tercer año triunfal”. Des de 1935 s’anaven acabant els detalls interiors, entre els quals, i darrera l’altar major, un enorme retaule pintat l’any 1938 per Pedro Barceló Oliver, el qual rematà el frontis amb tres grans murals més a principis dels anys quaranta. Aquests tres murals, iconografies de la meva infància, terror dels meus anys de nin petit, rememoren escenes de la vida de Sant Joan el Baptista: l’episodi del seu nom –son pare l’escriu-; un sermó prop del riu Jordà i la seva mort, quan ja el botxí li ha tallat el coll i aguanta el cap amb la mà. Ai! Ja saben la història: desig, sexe, poder, sang… Segons mossèn Bauçà, el rector Mas encara hagué de moderar el realisme exacerbat de l’artista. Damunt aquestes tres pintures unes lletres enormes: Non surrexit inter natos mulierum major Joanne Baptista ( No n’ha sortit cap, entre els nascuts de dona,  més gran que Joan el Baptista). I més amunt, la gran pintura semicircular de nou metres per cinc, que prova de donar idea de la Glòria Celestial. La Santíssima Trinitat, rodejada d’àngels i arcàngels, la Mare de Déu, un poc més avall, seguint la jerarquia, el Baptista i després una multitud de santes, sants, màrtirs, papes amb tiares… Tots mirant a Déu –per tant d’esquena al poble- excepte alguns que van a la seva: llegint, escrivint, parlant. El pintor s’autoretratà mirant els feels, i hi situà tres residents més a la glòria celestial: un soldat, un requeté i un falangista.

 

Això era el que contava amb una certa naturalitat fins que algú em digué: « Però que dius! Un falangista?...” Aquí s’acabà l’historieta i pujàrem un altre graó: de l’anècdota a la categoria. L’any 1938 els falangistes a Mallorca eren, i havien estat, el bastió de la repressió, sobre els quals hauria de recaure el pes de cents de morts, executats sense judici, molts d’ells prop de Sant Joan. En volen un exemple? Pels voltants d’aquest dies de març, però de 1937, ja entrada la nit, els inquers Andreu París Martorell, Bernat Mateu i els tres germans Sancho Forgés eren assassinats a mans dels feixistes a la paret de l’església de Sa Creu de Porreres. 72 anys després, els seus cossos no han pogut ser recuperats pels seus, qui els estimaven. A això li hem de dir una transició política modèlica? No he anat a esbrinar qui decidí que es pintàs el falangista prop de la Glòria de Déu. Fou l’artista o fou algú de l’església qui li ho suggerí? Pere J. Barceló Oliver (1884-1969) va ser un pintor de llarg currículum, deixeble de R. Anckerman i de Ll. Cerdà, molt bon retratista, molt academicista i amb un toc d’elegància amb l’ús del color. Pintà murals de tipologia religiosa, fou director de l’Escola d’Arts i Oficis. De la biografia que li feu Cristina Ros no se’n desprèn res que faci esment a la seva ideologia. Un amic me conta que a l’Ajuntament de Palma trobaren un quadre seu, desfet a ganivetades, amb una al·legoria de la República. Fou el rector Mas qui ho suggerí? Fou la inèrcia de l’Església de Mallorca davant els aconteixements de la Guerra Civil i el seu parti pris a favor dels revoltats? Els bisbes signataris de la carta col·lectiva de dia 1 de juliol del 37 -Josep Miralles, el de Mallorca, entre ells- depositaren en el nou règim unes esperances grandioses en ordre a la restauració de la Cristiandat. Són paraules de qui fou canonge, Pere Joan Llabrés.  Miralles es va defensar del seu paper passiu davant els assassinats alevosos tot diguent que desconeixia els fets, que varen ser capellans castrenses els encarregats de l’assistència espiritual al front de Manacor –recordin a  Nicolau Sagesse amb sotana i punyalet- o que els ajusticiaments que havien tingut lloc s'havien dictat per tribunals militars, que havien obtingut en qualque cas l'indult d'algun condemnat a mort. Vaja, vaja... El paper de rectors i capellans als pobles i la repressió fou dispers. Alguns salvaren vides, però molts d’altres acolliren el comte Rossi (que ni era comte, ni era Rossi -com bé diu el monjo de Montserrat, i historiador de la guerra civil, Josep Massot i Muntaner-) bramant allò de: Tutti i rossi fucilati!

 

Sigui com sigui, setanta un anys després, els falangistes, a Sant Joan de Mallorca gaudeixen de la contemplació de Déu en un lloc prominent. No en faré plet de l’aplicació de la Llei de la Memòria Històrica, aprovada el 31 d’octubre de 2007, que estableix que “escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d’exaltació personal o col·lectiva del ‘levantamiento militar’, de la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura hauran de ser retirades d’edificis i espais públics. La retirada no serà d’aplicació quan hi concursin raons artístiques, arquitectòniques o artístico-religioses protegides per la llei... la qual cosa es podrà aplicar a les esglésies.” Podríem discutir si una església és un lloc privat o públic o si al falangista en qüestió li assisteix una raó artística. En aquest sentit algú em dirà tiquismiquis pel que he contat. Però m’és ben igual. No hi ha, en aquests casos, detalls petits, ni menyspreables, ni butlles especials, me costa imaginar una església amb nazis o feixistes tan a prop de Déu Nostre Senyor. Què s’ha de fer? Tapar-lo amb quatre niguls, d’aquests cumulonimbus blancs i cotonats, que enteixinen el cel?  O deixar-lo allà dalt i fer que la gent es fixi en el personatge i els expliquin les salvatjades que feren i, de pas, el paper blan, tou i adaptatiu de l’Església amb el seu “Caudillo, por la gracia de Dios”. Si més no, l’Església d’aquells temps. El papa Pius XII, uns anys després, feu un paper semblant amb Hitler i els camps d’extermini de jueus. A l’església d’ara ignor si encara no li ha llegut el demanar disculpes. O perdó.

____________________________

IMATGE "CONSTRUCCIÓ DE LA MIRADA", SÈRIE ORIGINAL DE GUILLEM MUDOY

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

PTOLOMEU I EL LLADRE Climent Picornell

jcmllonja | 17 Març, 2009 14:22


Ptolomeu i el lladre

Climent Picornell

Hi ha coses que es torcen, o que prenen per un altre camí. Una sortida de feina amb els meus alumnes derivà cap els lladres de mapes. Ara diré com. Sempre m’ha fet ganes escriure un relat, novel·lat a mitges, de com les obres de Ptolomeu, redactades el segle II després de Crist, arribaren a occident. Pretensiós pensava: “Qui sap si serà un nou Codi da Vinci, un exitarro editorial!” Hi hauria d’haver, indefectiblement, una part semblant al que passa al Nom de la Rosa d’ Umberto Eco popularitzada per la pel·lícula del mateix nom. Sense tants de morts, tal vegada. Una de les escenes seria com des d’un dels monestirs, prop de Costantinoble, un monjo bizantí Màxim Planudes, du un exemplar de la Geografia de Ptolomeu a Florència, conservat avui a la Biblioteca Vaticana. Aquesta obra serà traduïda i editada més tard. Això em deia a mi mateix el primer cop que vaig tenir la joia incunable entre les mans, a la residència dels financers March, de Can Verga, a Madrid, dins la seva biblioteca privada, rodejat de tresors bibliogràfics.

Arriba la primavera, i amb els alumnes faig visita al fons de cartografia de la Biblioteca Bartomeu March  de Palma -“sí, veïnat del Capuchino de la Plaça de la Reina”, és la senya més clara perquè ho trobin fàcilment-. Cal aclarir que feim una pràctica fonamentada en l’estudi de la col·lecció que atresoraren primer Joan March i després els seus fills, Bartomeu en particular. Petrum Apianum, Pomponio Mela, Estrabó, els atlas de Mercator, Ortelius, Blaeu o primeres edicions de Kepler. Una gran Biblioteca a Ciutat, que conjuntament amb una col·lecció de cartografia nàutica medieval fabulosa formen uns dels conjunts més importants del món. Començ la sessió ja a la mateixa entrada -Despuig, Tofiño, Mut, Berard i els mapes de Menorca anglesa-, que continua després en una sala especial on hi ha les edicions dels clàssics, de Solinus a Eratòstenes. Però l’estrella és la Geografia, una Cosmografia del savi grec, protagonista del “revival de Ptolomeu” que és produí a Europa durant el segle XV. D’aquestes edicions la més espectacular, se’n conserven poquíssimes al món, és aquest incunable -aparegut per tant entre la Bíblia de Gutenberg de 1453, i 1500-, publicat a Ulm el 1482. Una de les peces patrimonials més importants del saber de la Humanitat. A més de la tècnica de la xilografia, aquesta edició se singularitza per tenir marques característiques del gravador per reconèixer l'autenticitat de les còpies. És considerat, per l’elegància dels seus tipus i mapes, com un dels llibres més bells que s’hagin imprès mai.

Però Ptolomeu és notícia entre els meus estudiants -ho havien llegit i és recordaven de l’aldarull mediàtic- perquè un personatge s’havia dedicat a robar els seus mapes de la Biblioteca Nacional de Madrid, que després eren venuts. Em veig obligat a fer-los una explicació. El dos d’agost de 2007 va ser denunciat davant la Guàrdia Civil el robatori de mapes de Ptolomeu. A finals de mes l'entitat assumia que havien trobat més llibres mutilats. Les obres es guardaven a la Sala Cervantes on només és possible accedir després d'un rigorós control i amb el carnet d'investigador que posseeixen les persones que estan preparant una tesi doctoral o un estudi similar. El lladre va aconseguir entrar un petit ganivet, que va amagar a la taula assignada. La policia el va identificar: César Gómez Rivero. Quan el van anar a cercar, el domicili que havia declarat corresponia a El Corte Inglés. Havia obtengut el carnet el 2004 i va visitar la institució fins a 2007. Certificava que ja havia realitzat treballs d'investigació a Uruguai, Cuba i Argentina, va presentar un passaport de nacionalitat uruguaiana. Els empleats recorden dos incidents: Un dia es va posar un incunable als genolls,  cosa totalment prohibida, i van cridar-li l'atenció; en una altra ocasió va provocar un altercat amb un vigilant quan aquest li va demanar que obrís una borsa que portava. Aquest dia duia només papers personals. Jubilat, calb, 60 anys. Amb l’aire de rata de biblioteca, va mutilar deu llibres des que es va presentar a la Biblioteca Nacional.

Un dels antiquaris més reconeguts d'Argentina va ser encausat per intentar vendre alguns d’aquests mapes robats; una altra peça va ser intervinguda per l’ FBI en poder d'un col·leccionista de Nova York; dos mapes més van ser localitzats a un antiquari de Sidney (Austràlia), els havia adquirit en una subhasta a Londres. La devolució es va realitzar en compliment de la Convenció de la UNESCO, que impedeix la importació, exportació i transferència de propietats il·lícites de béns culturals. Agents del grup especialitzat en patrimoni històric de la UCO de la Guàrdia Civil van repatriar aquestes peces. Precisament sobre els 'viatges' d'aquests documents ironitzava la directora actual de la Biblioteca: "Ptolomeu, que mai va sortir d'Alexandria, va trobar la manera de viatjar fins a Sidney". Es decidí mantenir les petjades de les barrabassades que César Gómez  va infligir a les làmines perquè en donin fe a futurs investigadors. Pàgines arrabassades, tires de cinta adhesiva, segells, certificats i ex-libris falsos estampats i aferrats per poder-los vendre per Internet formen ja part de la història d’aquest mapa de Ptolomeu. Luis Racionero, Jon Juaristi i Luis Alberto de Cuenca ha estat directors de la Biblioteca abans de Rosa Regás, la qual, quan es feu públic el robatori, va mantenir una reunió amb el ministre de Cultura, César Antonio Molina, el ministre li va enflocar que no havia fet "res" durant els més de tres anys que va romandre al capdavant de la Biblioteca.

Durant anys s'han robat milers de mapes i, per tant, s'han mutilat llibres valuosíssims als Estats Units, França, Regne Unit, Països Baixos… En la majoria dels casos, ha estat la policia la que ha hagut de demanar a les biblioteques si els mapes trobats entre el botí dels lladres, els pertanyien. La Interpol i el FBI envien contínuament correus electrònics advertint dels delictes a totes les biblioteques del món que custodien mapes antics... Sembla que la  Biblioteca Nacional d'Espanya no se n’havia adonat de què, des de feia anys, els mapes antics són un dels objectes més valorats en el mercat de l’art mundial. No existeix només la idea d’un comprador, secret i ric, en el mercat negre, aquella persona que compra una peça única de pintura o un segell o un mapa robats pel seu delit solitari, sinó que hi ha casos, per exemple el del mapa de Waldseemüller (1507), amb el nom d’Amèrica escrit per primer pic, avui a la Library of Congress de Washington, que l’any 2001 el govern alemany va permetre vendre al príncep Waldburg-Wolfegg -per deu milions de dòlars-, tot i ser catalogat com tresor artístic alemany. Aquesta transacció, que algú ha qualificat de “robatori moral” escenifica com i quines xifres maneja el mercat dels mapes antics.

General | Enllaç permanent | Comentaris (5) | Retroenllaços (0)

DE VOYEURS I ESTUGOSOS Climent Picornell

jcmllonja | 10 Març, 2009 22:27

Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4

De voyeurs i estugosos

Climent Picornell

 

1.- Fonoll marí

El terral, fortet, inflava bé les veles, jo duia la canya. Travessàvem la badia d'Alcúdia de bon matí prop de la costa. Passat el torrent de Son Real i al començament de l'amplíssim arenal sentírem uns sospirs suaus. Era una parella, nus, molts junts, ella arrepitada sobre una roca, inclinada, els cabells penjant, emanava un hal·lus de felicitat i tranquil·litat. Per contra, ell, frenètic ficava i treia amb un ritme molto vivace podríem dir. Els tres ens miràrem, la barca així mateix feia via i gens de renou, ni l'estopeig de la proa sentíem. Ja quasi no els vèiem però sentírem els alens de gust de la dona, jove. El mascle va fer aquells gemecs, tan vulgars, de quan es corren els homes. Ella estava asseguda damunt un mata de fonoll de marí. Al cap d’uns dies en Guillem es presentà amb un potet de vidre d'envinagrat. Era d'aquell fonoll marí on hi reposava el cul l’al·lota que havíem vist; era el tancament, en conserva, d’aquella imatge recobrada. Encara el guard: si s'ha de ser fetitxista, s'ho ha de ser fins i tot amb aquests detalls, sublims i barroers.

 

 

2.- Frotteur

Era dins el Vaticà. El Papa aquell dia ordenava una bona tropa de capellans nous, amb aquell cerimonial d’ajeure’s enterra, habillats amb roquets brodats, blancs. Molta seguretat a l’entrada on havíem estat escorcollats profundament. La meva companya cansada de caminar es va asseure a un escaló d’una capella, i un pic que la mir, me crida: “Mira aquell una estoneta”. Era un home alt, amb americana, pèl curt, faccions dures. Es col·locava darrera una dona i feia com que l’empenyien, a ell, com si fos inevitable el contacte i aprofitava per fregar la seva bragueta amb el cul de davant,  com si fos a un tren ben ple o a  un metro urbà. Això passava fins que la dona en qüestió se’n temia i aleshores ell partia. Elegia un altre cul i fregava fins que podia. El vaig seguir per dins Sant Pere de Roma, ple de cadires per l’ordenament. Una estoneta el vaig perdre de vista, m’havia entretengut una guia que, fluixet, explicava a un grup d’australians el nombre de martellades que un pertorbat havia pegat a la “Pietà” de Miquel Àngel. Però més tard el vaig retrobar, quasi a primera fila, frega que te frega a una dona que duia vel, com a l’antiga. Allà hi està una bona estona. Qui sap si amb un cert consentiment.

 

3.- Voyeur.

Pel montpeller es sentien el que pareixien uns gemecs. Vaig mirar, treure el cap, i només hi havia tres finestres obertes. Feia molta de calor. Els sospirs continuaven i no eren de mal, sinó de plaer. Vaja. Vaig apagar el llum i una finestreta de més avall aparegué il·luminada amb la cortina posada. Faltaven tres ditets perquè la cortina la tapàs totalment i per aquest minúscul espai obert, la vaig veure. Damunt el llit amb les cames damunt les espatlles d’un jove, ulls clucs, se moria de gust. Ell amb el cul ben estret la penetrava, amb força, més que amb saviesa, vaig pensar. El vent movia la cortineta i adesiara la veia, i adesiara no. Quina ràbia ! La sentia, eren uns sons amabilíssims, que no es podien confondre en res més que amb el gust d’una dona molt satisfeta de què el seu mascle li fes allò que li agradava. Vaig anar al bany de damunt, des d’on, per un finestró més alt, creia que tendria una altra perspectiva del quartet en el que, durant molts d’anys, hi havia dormit la meva veinada de sempre, Donya Pilar Iñuzabeitia, ara, no ho sabia, però hi havia nous estadans. Res... de damunt la cadira, veia el mateix, la cortineta i el vent que la movia, per un segon la veig veure asseguda damunt el llit, amb la boca plena, ell al mateix temps li estrenyia, fort, un dels pits i amb l’altre mà, una anca. Puta vent, res. M’entorn a la finestra de la cuina, pareixia, pel que sentia, que ja s’acabava la freqüència dels ais, era més un  uuuu... que augmentava, però no, reprenia, amb més lentitud que el començament. Així vaig estar, mitja hora bona, a estones veia cosa, a estones no veia res, però per la fosca del montpeller, sentia la dolcesa d’aquella femella. Ell no va dir res de res. Van acabar en sec, ni els alens atropellats dels finals amorosos es sentiren. S’apagà el llum, algú dels dos estirà la cortina perquè passàs aire, ja a les fosques.

 

4.- Estugós

La seva dona, malalta de feia molt temps, quasi no es podia moure de dins una cadira de rodes. Ell, en canvi,  era visitant assidu de les cases de putes de Ciutat. Havia girat el seu gust de cap a les eslaves. Li agradaven sobretot les ucraïneses, joves i rosses. Romaneses i morenes no en volia. Si hi havia russes, bé. Però sobretot jovenetes. I el seu número era la mamada sense condó, amb condó deia que era com menjar-se un plàtan amb la pell... Si algun dia enravenava més, la hi ficava, ell sempre pagava un preu on hi havia inclòs tot el complet. Era un bon pagador, amable, i si, de les nines prostitutes, alguna li agradava, hi tornava, compulsivament, moltes de vegades, fins que l’arribava a avorrir:  veure aquella boqueta pintada i la cabellereta rossa, ja no li feia res. La seva dona, se’n devia témer perquè sempre que tornava del bordell, del bordell modern –aire condicionat i pagament amb tarja electrònica- estava més alterada que de costum, com que no parlava, feia com si es volgués aixecar, i movia el cap a cada banda. L’infermera que l’atenia, li deia que no, que tranquil·la i ell, li donava una besada damunt el cap, no suportava la seva pell, fos d’on fos, de la cara o dels braços. La seva estugositat, s’havia incrementat a mesura que la paràlisi de l’esposa creixia i la seva lascivitat amb les putes havia augmentat progressivament i connectadament. No el sorprenia, ni s’alterava, gens. Sabia que a mesura que li creixia el desig per les joves prostitutes, li guanyava l’horror per aquella dona de la qual havia estat enormement enamorat. Però ara no podia, de cap manera. Va arribar a no voler sentir-ne ni l’olor que l’embafava,  quan s’hi acostava per fer el simulacre del bes al seus cabells, destenyits i esparsos que deixaven veure una closca, cada dia més blanca. El seu pensament anava cap a n’Olga o n’Irina, les dues ‘xixisbees’ que avui horabaixa li havien fet tots els papers de l’auca, educades com estaven per dues ‘madames’ velles que miraven d’ensenyar l’ofici a dues nines arribades, ves a saber com, de l’Europa de l’Est.

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

«Anterior   1 2 3 ... 42 43 44 45 46 47 48 49 50 51 52 ... 74 75 76  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb