Climent Picornell

Reconstruir Palma ( a través dels llibres). Climent Picornell

jcmllonja | 12 Febrer, 2026 10:26

 

Reconstruir Palma (a través dels llibres)

 

Servidor és un urbanita convençut que traeix la seva ciutat sovint fent de pagès, vestit a l'ample, pels sementers ara llaurats del Pla de Mallorca, la 'Mallorca Profunda' dels cursis. Però l'atracció de la meva Ciutat és poderosa i mantenc, per ara, la senyera de 'ciutadà' ben plantada a la plaça de la Llotja, rodejat d'alemanys i suecs per totes parts menys per una: ca nostra. Com un istme solitari m'enyor de la Palma d'abans on per menjar un bon gelat havies d'anar a Los Helados Italianos de la plaça Major i no com ara que hi ha més gelateries que kiosks (d'aquests no en queda ni un!). “Des de la Llotja s‘alça una veu sense pietat: desídia, recel, ignorància, peresa, si no és ofuscació o miopia. Però tal vegada per a molts de nosaltres, igual que passava amb aquella Alexandria que descrivia Kavafis, no hi ha altra ciutat i continuam estimant-la amb el trist amor que es té per les coses perdudes, per les coses que ens han abandonat”. (Palma, de Guillem Frontera; Guillem Rosselló-Bordoy i Guillem Soler, 1988). Els 'tres Guillems' també ens han abandonat. Tot això em va venir rellegint l'article de Mercè Picornell: Palma, ciutat oberta? al “Journal of Catalan Studies”.

Deia James Joyce que si Dublín desaparegués, podria ser reconstruïda fidelment a partir del que hi ha escrit sobre aquesta ciutat. I tal vegada hagi arribat el moment de fer-ho de Palma. Ens serviria des de La ciutat de Palma de l'Arxiduc, els Aygoforts de G. Maura, o L'illa de la Calma de Santiago Russiñol, fins a La Ciutat de Mallorques o L'hostal de la Bolla de Miquel dels Sants Oliver. O les Notes de Mallorca de Josep Pla i La Ciutat de Mallorca de Miquel Ferrà, fins i tot a través del poema Auca de B. Rosselló-Pòrcel. I després, les Passejades per Ciutat de Jaume Vidal Alcover o La Ciutat Esvaïda de Màrius Verdaguer, Palma (G. Rosselló Bordoy, G. Frontera, G. Soler), o Palma, la ciutat i les ombres de Gabriel Janer Manila. També La Ciudad sumergida de J.C. Llop, La Ciutat Tankada de Josep Noguerol, Ciutat -llarg poema- de Miquel Flaquer, els llibres sobre Palma de Gaspar Valero o la Crònica desordenada de la Ciutat Antiga de Jaume Oliver, Cròniques de Palma de Damià Alou, Palmesan@s de Carlos Garrido, Passes per Palma de Biel Mesquida o Palma: entre la calma i el vent de Rosa Planas. Jo no he volgut esser menys i he contribuit amb dos llibres sobre Palma, Postals de Ciutat i Palma, crònica sentimental, amb fotografies de Jaume Gual.

Com Joyce, crec que servidor té raó, a partir dels arsenals de ficció i realitat sobre Palma, la podríem reconstruir, després de la destrucció a la que està sent sotmesa. Ja se n'havia temut José Carlos Llop rellegint els germans Villalonga: «En aquella època vaig arribar a la conclusió que, encara que la Palma que jo havia conegut ja tenia l’aigua al coll, existia un fragment del seu esperit que era etern i inamovible: tot allò que havia succeït, tot allò que succeïa, tot allò que succeiria era o havia d’ésser entre Mort de dama i Miss Giacomini. Res no escapava ni podria escapar mai d’aquella maledicció tragicòmica i sainetesca palmesana, ni del seu distanciament de les coses de la vida i del món (i del dimoni i de la carn, caldria afegir)».

Només dos detalls per fer-nos adonar del canvi i si escau de l'enyorament per la Palma d'abans, un dins del tramvia, l'altra des del cementeri, un de Miquels dels Sant Oliver,1906, un altre de Biel Mesquida, 2001. “Per altres viles i ciutats sol dir-se: ―al casino no es tracta d‘altra cosa! Aquí es diu: ―el tramvia en bull! El tramvia silenciós de les grans capitals, on tothom se mira i s‘observa amb desconfiança, no té res que veure amb la carrossa ressonant de veus i rialles que recorre mitja ciutat i passa per Santa Catalina i pel Terreno”. “A l‘esquerra tens la ciutat enterrada del cementiri de Palma i veus la cúpula dels March que sobresurt per damunt de les cases de pisos de les tombes. A la dreta hi ha una esplanada immensa plena de grues, picapedrers, murs mig aixecats, estructures de ferro i una grandiosa fàbrica de ciment rere una antiga possessió solitària amb un fasser, que ha quedat penjada just damunt la via de cintura”.

Deia Albert Camus: 'L'amor compartit amb una ciutat és sovint un amor secret'. És cert estimam Palma d'una forma personal, única i en certa manera, secreta. Per a Victor Hugo: 'La ciutat és un llibre'.” Certament. Ja els ho deia.

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'Altri amb paradoxes, futur, poesia, 'flexiguretat' i vae victis. Climent Picornell

jcmllonja | 12 Febrer, 2026 10:24


 
 

Jardins d'altri amb paradoxes, futur, poesia, 'flexiguretat' i vae victis.

 

Arrepleg al 'Jardins d'Altri' citacions extemporànies o serioses, tant se val. Observam les paradoxes de la modernitat que desgrana Manuel Castells, per exemple: “Un multimilionari es converteix en agent de la transformació del sistema, recolzat per la classe obrera” (es refereix a Trump) o “La paradoxa més extraordinària és que la millor empresa del segle XXI ha estat un Estat comunista”, es refereix evidentment a Xina, davant això, deia, algun espavilat o espavilada com Cris Noguer ens vol convèncer amb una altra paradoxa: “L'únic futur que tenim és el futur arcaic. Cal centrar-nos en el decreixement i recuperar molt coneixement del passat”. L'olor a woke entabana. On menys te penses trobes un pensament desllorigador del maremàgnum en el que estam immersos: “S'ha d'evolucionar constantment sense deixar de ser conseqüents amb la teva pròpia història”, ho diu Maurizio Marinella, un antropòleg? No, un empresari, referint-se a la moda. O sents un clam d'autoafirmació: “Estam preparats per enfrontar-nos al que segueix”, no diu a què, ho escriu una tik-toker anònima carregada d'autoestima davant... el futur arcaic. No com aquell artista que a Catar, exposà només quadres blancs, qüestionat per això, responia: “Davant el món d'avui l'artista no pot dir res”, un altre espavilat, un crític d'art ho catalogà com el “cul de sac de l'art minimalista”. Trob, encara , molt més pertinent el que diuen que digué Theodor Adorno: “Escriure poesia després d'Auschwitz és un acte de barbàrie” -es referia al camp de concentració nazi, evidentment-.

Davant tanta pedanteria, preferesc les citacions extretes de pel·lícules antigues: “Vaig néixer quan em besà, vaig morir el dia que m'abandonà i vaig viure les poques setmanes que m'estimà” en boca, primer de Humphrey Bogart, que ho fa repetir a Gloria Grahame, mentre condueixen, al film En un lloc solitari (1950) de N. Ray. Grahame en Els subornats (1953) de Fritz Lang fa el paper de Debby, amb mitja cara desfigurada per un cafè bullent que li havia tirat Lee Marvin, diu també: “Una cicatriu no està tan malament si només és a un costat de la cara. Sempre es pot passar per la vida de costat”. Meravellós! Ja m'agradaria passar de costat per molts d'aconteixements. Idò! “Que val un quilo d'autoestima?” És la pregunta que es fan a un anunci d'una ONG que acull drogoaddictes. “Abraçar una simplicitat radical és un acte profundament agosarat”, no, no és una frase d'un llibre d'autoajuda, no, sinó de Clara Díez, “activista del formatge artesà”, referint-se a la mantega: “els significats ocults de la mantega”. No cal anar a filòsofs de l'antiguitat, avui qualsevol influencer fa de filòsof... del futur arcaic.

Continuem. Diu el premi Nobel d'Economia 2025 Philippe Aghion que “Només la destrucció creativa impulsarà la competitivitat” o, aclareix més envant, “Fomentar la destrucció creativa i la innovació revolucionària a Europa també requerirà polítiques complementàries que ajudin els treballadors a reassignar-se de sectors endarrerits a sectors més avançats, i a compensar els perdedors a curt termini de les reformes estructurals. Per això he optat per un model de “Flexiguretat” en que l'Estat cobreix els salaris dels treballadors desplaçats mentre busquen el reciclatge i la reinserció laboral. I acaba: “Una revolució industrial impulsada per la IA no n'exigeix menys!”. Deu meu! Tanta sort que li han donat el Nobel.

Titular: “La Eternitat en lluita contra el temps”. Una contradictio in terminis? Un oxímoron? No, un reportatge sobre Benarés a l'Índia contemporània. No poden, ho veig a les fotografies, ho vaig veure quan hi vivia, esvair la brutor. No puc deixar d'extremir-me amb els conflictes de l'actualitat, en aquest sentit Paco Cerdà, repensant les guerres i els exiliats, diu que a partir d'un cert moment estan en dos llocs diferents de la seva vida, “Per això els desvalguts caminen sense mirar. Avancen retrocedint”. I ja ho deien els llatins Vae Victis! Ai, dels vençuts! Tàcit deixava constància de l'expansió romana: “A la rapinya, l'assassinat i el robatori, els romans en diuen governar i on creen un desert, li diuen pau”. Més vell que el pastar! Que solia dir mon pare.

 

 

Climent Picornell

 

 

 

 

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Lloança dels defensors dels camins públics de Balears. Climent Picornell

jcmllonja | 12 Febrer, 2026 10:22


 
 

Lloança dels defensors dels camins públics de Balears

La nervadura fina que recorr el nostre territori està formada per un colossal entramat de camins i caminois. Molts s'aboleixen o són tallats o llaurats o es deixen perdre o són furtats per propietaris que entenen que allò és seu i no del comú encara que el camí és public o hi ha un dret de pas inalienable. Xavier Campillo i Rafael López-Monner a El Llibre dels camins (Arola Ed.): “La llibertat de circular o desplaçar-se pel territori, sigui aquesta l’expressió d’una necessitat social o bé d’un desig de moure’s per simple gaudi, és un dret fonamental de la Constitució”. Aquest dret pot topar amb el de la propietat privada ¿Com es resol? A través del viari públic. Sense camins públics no tenim la llibertat fonamental de moure’ns pel país, ni de gaudir de la seva natura. “Sense camins públics, ras i curt, no hi ha llibertat”, tornen a dir al El llibre dels camins, subtitulat: “Manual per esvair dubtes, desfer mites i reivindicar drets”.
DCVB: “Camí: Espai apte per transitar-hi, que cal recórrer per anar d'un lloc a un altre”. Camí real, Camí de carro, Camí de ferradura, Camí sender, Camí de sagraments, Camí misser, Camí de creu, Camí dels molinants, Camí ramader, Camí de combregar, Camí de tres peus... fins arribar al Camí de Sant Jaume, que com saben és la Via Làctia.
Laura López Rigo diu a l'Ara Balears en una recerca excel·lent: “A Mallorca hi ha més de 300 camins públics tancats, segons la Plataforma pels Camins Públics i Oberts”. Sebastià Matamales: “D’ençà que la terra s’ha convertit en un objecte d’especulació, el valor que donaven a les finques que tenien camins ha canviat. Abans una possessió que no tenia camí no valia res i ara val molt més si no en té”. És ver que un camí pot perdre el caràcter públic si ha deixat d’emprar-se i la natura l’ha tapat, si s’ha desfigurat o si fa anys que l’Administració, que té l’obligació de recuperar-lo d’ofici -si se n’ha fet un ús privatiu–, no se n'ha preocupat. Existeix una Llei de camins públics i rutes senderistes de Mallorca i Menorca (2018) que obliga els ajuntaments a tenir un catàleg de camins públics. Aquesta catalogació es pot discutir i la resolució la fa un jutge. El membre de la Plataforma Pro Camins de Manacor, Sebastià Gaià, “si d'un camí tancat, el catàleg diu que és públic, s'ha d'obrir. Però, si no hi està inscrit, és més complicat, perquè s’ha de demostrar amb documentació, mapes, plànols o testimonis que hi va haver un pas públic continuat”. La pressió social de les entitats procamins ha estat clau i s’han hagut d’enfrontar amb alguns propietaris, 1500 persones s'obriren pas, l'any 2005, a la finca d'Es Fangar: “Ens han empès, ens han posat denúncies falses...”.

“Les propietats d’Eivissa són molt més petites, la qual cosa fa que la xarxa de camins sigui molt més extensa”, explica Joan Costa, que calcula que hi ha “milers” (!) de camins tancats. Alguns han estat usurpats “sense interès de fer-ho” , el camp s’ha deixat de cultivar i si els camins estan embossats i plens d’herba, això facilita que els propietaris se n’apropiïn perquè no s’hi passa”. Només Santa Eulària té el catàleg de camins fet. La turistificació del territori també és la causa del tancament d’alguns camins. A Eivissa i Formentera manca mobilització ciutadana. Malgrat això, els veïns celebren que ells mateixos han obert el camí de Can Lavilla, que “feia més de 50 anys que estava tancat”.

A Menorca cal remarcar l'èxit en tornar a obrir el Camí de Cavallls una antiga ruta que voreja completament Menorca, la funció de la qual era la defensa de l'illa. La Llei del Camí de Cavalls va establir el seu recorregut i ha possibilitat els convenis i les expropiacions, ja que travessa cent vint finques privades. La Coordinadora de Camins de Menorca, de 14 entitats ciutadanes, diu que hi ha mig centenar de camins tancats o abandonats a Menorca que podrien ser públics; 40 més també ho són damunt el paper però no en la pràctica, ja que no hi deixen passar. Ciutadella té contenciosos pendents amb la maquinària jurídica de dos propietaris: Víctor Madera (per Santa Anna i el barranc de Macarella) i Manel Adell (Algaiarens i Son Felip). Ferreries va interposar una demanda per recuperar el tram de Binimoti del Camí d’en Kane, l’antic camí entre Maó i Ciutadella que els britànics crearen; els tribunals donaren la raó al Consistori, però la propietat va recórrer.

Vagi ben alt i clar el meu suport i la meva estima a totes les associacions i coordinadores que de manera absolutament franca, desinteressada i meritòria fan feina per aconseguir que els drets de pas i els camins públics de les illes Balears siguin respectats.

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Caminant per Palma amb Rosalía, Simone Weil i Byung-Chul Han. Climent Picornell

jcmllonja | 12 Febrer, 2026 10:20

 
Caminant per Palma amb Rosalía, Simone Weil i Byung-Chul Han

 
Els amics travessam els carrers del casc antic de Palma a la recerca del temps perdut. Vana cabòria. “La societat s'està postsecularitzant” diu n'Ernest “i sorgeixen formes híbrides d'espiritualitat, noves maneres de relacionar-se amb la qüestió del creure. Un nou paisatge que es cataloga amb el nom de postreligió”. “És cert” diu n'Apol·lònia “fins i tot la mateixa Rosalía, en la promoció del seu disc Lux en parla, referint-se a una espiritualitat fora del dogma, més terrenal i lliure”. Ens sorprèn com a nova experta en Rosalia: “Una de les inspiracions de Lux és la filòsofa Simone Weil, qui va escriure: “La fe no és l'adhesió a un credo, sinó un acte d'atenció total cap a la realitat”. “Me preocupa” afegeix un servidor “que molts agnòstics estiguin adquirint creences espirituals heterodoxes: la meditació zen, les teràpies holístiques, el transhumanisme digital, el sufisme, el neopaganisme... i cada un es munta la seva pròpia semàntica sobre el que considera sagrat”.
“Tanmateix, Climent, ja sabem que tu ets un descregut” m'enfloca n'Albert, “Però vuit de cada deu persones continuen combregant amb alguna fe religiosa. Encara que la majoria no és practicant ni va mai a la seva església, sinagoga o mesquita. L'espiritualitat laica és el que més creix ¿Deu ser part nostra, la naturalesa espiritual, que durant molts de segles ha estat segrestada per la religió?” En Mateu posa un punt d'objectivitat: “Això el que està propiciant són actituds alternatives i pràctiques prêt à porter: la meditació, el dejuni, el budisme, el ioga, la càbala, el sufisme, el zen, els bols tibetans, el vegetarianisme, la respiració conscient, el mindfulness…” Na Gemma, que és sens dubte la més llegida de tots: “El paradigma de l'espiritualitat sense religió ja va ser tractat per Borja Vilaseca en el llibre Espiritualitat per a escèptics, on argumentava que hi ha una idea que pren força, 'la filosofia perenne', un conjunt de principis universals sobre el propòsit de la nostra existència que comparteixen tots els místics i que pot resumir-se en l'aforisme 'coneix-te a tu mateix i coneixeràs l'univers”. “El que em fa gràcia és que ara retorni la filòsofa francesa Simone Weil”, afegesc jo, “Sempre me va parèixer un poc beata!”. “Climent ves en compte!” És en Jordi qui parla “Perquè Albert Camus la va definir com l' 'únic esperit lliure del nostre temps, d'una gran intel·ligència i honestedat' i veuràs tu, el filòsof de moda Byung-Chul Han, considera a Weil “la figura intel·lectual més brillant del segle XX”. “Quina exageració!” dic. “Idò en el llibre que ha publicat ara  Sobre Déu. Pensar amb Simone Weil, estableix amb ella un diàleg en profunditat”. “Això és una boutade!”, afirm, “Acabarem creguent que no és Déu qui ha mort, sinó que el mort és l'ésser humà al qual Déu es revelava. ¿Simone Weil i Byung-Chul Han donarien per bona la definició de Déu de José Saramago: “Déu és el gran silenci de l'univers i l'ésser humà el crit que dona sentit a aquest silenci?”
“Cada dia hi ha més captaires emocionals”, opin. “Però que dius Climent! Que el poble intenti omplir la seva cantimplora amb beuratges per a refrescar l'ànima no és dolent”, és na Gemma, “parlar d'espiritualitat sense Déu no és contradictori, havíem acabat per creure que religió i espiritualitat eren sinònims”. “El que passa”, me reafirm “és que estan aflorant espiritualitats de supermercat ¿El ioga dels occidentals? S'assembla molt poc al ioga de Patànjali, l'autor dels Ioga Sutras, en el segle II abans de Crist.  Me compr un Buda, encens, una estoreta i faig ioga i ja soc espiritual? Continuam obtenint les coses mitjançant el consum, que és l'única cosa que ensenya el capitalisme. Espiritualitat, m'ha dit?”.
En Toni, el més calmat de tots accepta que “és cert que en aquest nou paisatge de creences, hi ha un auge d'influencers que mesclen espiritualitat i benestar new-age. Creixen les persones que creuen en bruixes, xamans i druides, trobades evangèliques a favor de l'Harmagedon, conferències a preu d'or sobre l'eterna joventut... Cal anar amb compte i no deixar-se trolejar”. “Au idò...” els propòs: “Brindem per tot això! Per tornar anar a missa, fer meditació, respirar com diu na Nazareth Castellanos, fer silenci com en Pablo D'Ors... o pels porros!” “Postreligió?” els  deman “Jo el que crec és que  la religió és per als qui tenen por d'anar a l'infern, mentre que l'espiritualitat és per... els que hi són”.

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Dalt del turó amb cirerer de Pastor, amazon, nutrició, en Tarzán i un 'appuntamento'

jcmllonja | 05 Gener, 2026 12:25

 

 

 

Dalt del turó amb cirerer de pastor, Amazon, nutrició, en Tarzán i un 'appuntamento'

 

El cirerer de pastor que sembrà mon pare al meu corral va esponerós, és una mata gegantina, amb les seves bolletes vermelles com a falsos fruits enmig de les fulles, així, sense contravenir la llei, en puc fer un ram i posar-ne una partida al Betlem del meu nét. Agran les fulles dels magraners i dels dos ginkgos que tenc sembrats, un devora l'altre, i baix a la vila.

“Ja és el colmo del colmo”, me diu excitat en Cosme Burrió, “ara resulta que un repartidor duia dins una caixa a can Gori Ripollet, no diries què? Idò duia un galliner, en Gori ha comprat un galliner a Amazon! Estam ben perduts! Ha arribat un galliner per Amazon! Que ho sapi tot el poble!” En Cosme és molt bon conversador, molt bon contador d'històries, un poc exagerat i no acaba mai. Hi ha, però, un baròmetre per saber com de llargues seran les seves converses: la posició de les seves ulleres damunt el nas. Com més envant les du, alerta! I si les du que quasi li cauen de sa punta, ja val més voltar i no haver-lo de sofrir, és que va 'piques plenes', que deia el meu padrí Saig, quan volia significar que s'havia begut de demés. Avui du les ulleres a mig nas. “Saps, Climent, diuen que Don Florenci, que era un dels homes més vius de la vila, mira si era viu que el metge l'hi havia ordonat que se pesàs cada dia, que s'havia d'amagrir, idò ell se pesava cada dia, però després d'haver cagat, així avançava aquells cent-cinquanta o dos-cents gramets que havien quedat dins la tassa del water: que te pareix secretari!”. Li fuig amb una excusa.

Ho coment a la rotllana del cafè i en Tomàs, sempre tan sabut i llegit me diu: “Això del cul i la merda sempre fa riure, és ver, però el que me pareix més seriós és que ara tots aquests farsants que es fan passar per especialistes en nutrició i benestar, capolen amb preguntes sobre la merda, amb una escatologia acceptada: que si la fas prima o gruixada, que quina textura i color té, si has de prémer o surt tota sola, si fas pets, si són rotunds o allargassats, si fan olor les bufes... i això, a les hereves i els hereus dels hippisme i del marxisme dels anys seixanta, els sembla el rien ne va plus de la modernor! I fan tot els que elles o ells els diuen, fins i tot tornar a cagar a la gatzoneta fent equilibris damunt el wàter”. Sempre me sorprèn en Tomàs de Son Calporra. Li anava a demanar que m'ampliàs el tema però entra en Julià de ses Botxes i vol dir cosa: “Avui el mestre ha fet una volta per la vila amb els escolars. Han entrat dins l'església i un nin li ha demanat: 'Que fa aquell home enfilat allà dalt? Que fa aquell homo?', torna a repetir el nin, assenyalant el Santcristo a la creu 'Com? No saps qui és?' Demana el mestre. Un, aixeca la mà: 'Jo sí que ho sé? 'Qui és?' Demana el mestre. 'És en Tarzán! Va desvestit així!' El mestre, que és un poc agnòstic, ha quedat sorprès, ell que, malgrat el seu agnosticisme, creu que una mica de cultura cristiana és necessària per a saber interpretar alguns fets importants de la vida d'occident”. “I que els ha contestat?” Demana en Simó Pruna. “Ha dit: En Tarzán! Ala, idò! Au, anem a berenar!”

Passa el dia de fredor agradable fent les coses que es fan per Nadal. Pens però, que, com deia Sureda i Blanes, “tornar vell és un mal negoci”. I més quan he sabut, fa uns dies, de la mort d'Ornella Vanoni als noranta-un anys. Quants de pics hauré escoltat la seva cançó L'appuntamento? Cents de vegades! La cant fluixet pujant la costa cap al turó, esperant que ningú m'escolti a aquestes hores de la nit clara: Ho sbagliato tante volte ormai che lo so già, / che oggi quasi certamente / sto sbagliando su di te. / Ma una volta in più che cosa può cambiare / nella vita mia? / Accettare questo strano appuntamento / è stata una pazzia... (M'he equivocat tantes vegades que ara ja ho sé, / avui n'estic quasi segura, / que m'estic equivocant amb tu. / Però un pic més, que pot canviar / de la meva vida? / Acceptar aquesta estranya cita / ha estat una follia...). Ha arribat l'hora de dormir i a punt de tancar els ulls pens que com molt bé diu René Char: “Si a vegades no tancàssim sobiranament els ulls, acabaríem per no veure pus el que paga d’ésser mirat”. Ho faig, per sí fos veritat.

 

Climent Picornell

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Existeix la mort? Pesa l'ànima? Climent Picornell

jcmllonja | 05 Gener, 2026 12:24

 
 

Existeix la mort? Pesa l'ànima?

 

Me crida el meu amic Enric Benito per acompanyar-lo a un programa de ràdio sobre el tema: La mort és el final? Li dic que jo puc dir poca cosa, en comparació amb ell, un especialista en aquestes qüestions del morir, però sempre que surt aquest tema no estam gens d'acord l'un amb l'altre, per tant, si volen debat, en tendran. Un servidor, de la mort en vol estar el més lluny possible, materialment i temporalment, em fa una porada el pensar-hi i això que, com a bon ateu, he de pensar que després de la mort no hi ha res de res, si de cas, el record que tendran de nosaltres. Deia Miguel de Unamuno: “Sólo le pido a Dios que tenga piedad con el alma de este ateo”.

 

Per tant em vaig armar amb els meus arguments de materialista, heterodox això sí, i amb el meu bolic de por al desconegut. Després de la mort tot s'acaba i el que anomenam ànima no són més que il·lusions creades en la nostra consciència per reaccions químiques del nostre cos, principalment del nostre cervell. Evidentment no vaig voler treure a debat l'experiment, macarrònic, que realitzà el Dr.Duncan MacDougall l'any 1907. MacDougall, un metge i farmacèutic de de Massachusetts, creia que l'ànima tenia un pes físic i que podia mesurar-se mitjançant la diferència de pes en un cos abans i després de la mort. Amb aquest pesatges arribà a la conclusió que l'ànima pesava 21 grams!

La posició de que l’ànima és immortal es sustenta en els qui diuen que l’ésser humà no es pot reduir al cos: tenim consciència, pensament i emocions que van més enllà de la matèria. Si tot s’acabàs amb la mort, la vida no tendria un sentit transcendental ni cap continuïtat moral o espiritual. I la meva por? Por a l'infern, que m'inculcaren els capellans quan era nin, en que tot era pecat? El desconegut sempre ens genera por, i la mort és el major dels desconeguts. La fe pot donar consol, sí, però no transforma el desconegut en conegut. Fins i tot les persones més creients admeten moments de dubte o de temor davant la mort: creure no significa saber. La nostra creença sobre el que hi ha després de la mort pot influir en com vivim. Si una persona pensa que després hi ha un cel o un judici, pot intentar viure esperant una recompensa. En canvi, si qualcú creu que la mort és el final, pot viure amb més intensitat, valorant cada moment. En el fons, tots cercam donar sentit a la vida, sigui a través de la fe o del present. Faltaria més que els que no tenim fe no poguéssim viure una vida present carregada de valors, sentit humà, empatia i comprensió, valors dels quals l'església catòlica en vol tenir l'exclusivitat.

En el que sí vaig haver d'amollar el mac enterra, significat de la meva inexperiència total, va ser quan el locutor va fer la pregunta de si havíem tengut experiència en acompanyaments del camí cap a la mort, en la qual cosa els meus companys de tertúlia eren uns vertaders experts, uns bons guies, uns bons germans en fer que la mort, 'si existeix' afirma Benito, sigui una altra part de la vida. En el que servidor no està d'acord es que les EPM (experiències properes a la mort) -persones clínicament mortes durant uns instants que relaten vivències com sensació de pau absoluta, presència d’una llum intensa i acollidora, revisió de la pròpia vida, percepció de sortir del cos- vulguin significar altra cosa que derivacions dels nostres cervell, mancat o massa ple de substàncies provocadores d'aquestes sensacions. Molt bé i què?

Sé del valor simbòlic i cultural de la mort i sé, també, que cada cultura ha creat relats per donar-li sentit: del viatge de l’ànima en l’Egipte antic fins al concepte budista de la impermanència. I sé també que la ciència no té encara totes les respostes, però cada cop s’apropa més a entendre què passa en el moment de morir. El misteri persisteix, però la recerca actual mostra que la mort podria ser més complexa —i potser més fascinant— del que havíem imaginat. El màxim a que puc arribar és a pensar que quan som al costat d’algú que s’apaga i el cos es deté, l’amor, la memòria, la petjada que aquella persona ha deixat, continuen vius. Benito diu haver sentit una pau tan profunda, una llum tan serena, que sembla que la mort sigui només una porta cap a una altra forma d’existència. Es pot pensar en un instant d’amor pur, de pau, d’absència de por? Ens pot fer imaginar que aquest instant no s’acaba mai, però tampoc s’allarga: simplement és? Potser això és el que en diuen l’eternitat? O no. Morir amb dignitat és el que desig.

 

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri amb morts, castellans, Rajoy i Göring o Goebbels. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Gener, 2026 12:21

 

Jardins d'altri amb morts, castellans, Rajoy i Göring o Goebbels


Els diré, pels qui no ho saben, que els 'Jardins d'altri' són el producte de la meva curiositat i de les meves manies en replegar d'ací i d'allà, un enfilall volgudament insensat de citacions. Esper no que ferin a ningú. Per cert, vaig 'pillar' -que diuen ara- això: “Preguntava es tribunal / -Quantes ferides té es mort? / I es metge va dir formal, / -En té una que és mortal; / amb ses altres ha duit sort-”. I ja que hi som, a la glosa popular, el grup italià Cantacronache recollí cançons, els anys seixantes, per la Península, tals com. “Al Santo Cristo de Limpias / dicen que le crece el pelo, / la que le crece es la polla / de darle por culo al clero”. Coses del poble.

Ferit degué quedar Unamuno, o no. A 1906, visità la Sagrada Família. Gaudí li feia de guia parlant únicament en català. Maragall que els acompanyava s'oferí a fer-li de traductor, però Unamuno va dir que l'entenia. Hi hagué una discussió sobre les matemàtiques, l'art i la filosofia que quedà interrompuda per les campanes que tocaven l'Àngelus. Gaudí és llevà el barret i resà. En acabar, es reprèn la conversa i es veu que Unamuno va manifestar que no li agradava l' obra que estava fent Gaudí. “No agrada a cap castellà!” respongué Gaudí. Diuen que Unamuno exclamà que ell no ho era sinó que era basc. Ja sabia el que deia el gran Gaudí.

Qui sembla que s'ha estrenat en el mercat de l'aforística és l'expresident del govern Mariano Rajoy, aquell que quan li demanaren sobre els catalans va respondre: “...els catalans? Fan coses, fan coses”. En clau irònica (?) aconsella: “No t'alabis a tu mateix. Deixa que ho facin els demés”. Idò! Una altra, a l'altura de pensadors xinesos com Sun Tzu: “A vegades no prendre una decisió és una manera de prendre-la” o “La política necessita gent que no necessiti la política” i amb tocs de sinceritat: “Moltes vegades m'he hagut de menjar les meves pròpies paraules, no per conveniència política, sinó perquè la realitat ho demandava”.

Les paraules són molt punyeteres. He caçat, no sé on, els som ben franc, aquest aforisme “Les paraules desapareixen darrere el seu significat”; té cosa la frase, no és veritat? Tot d'una el meu capet ha anat al poema d'en Blai Bonet Soledat Oberta: “Em dol tot, fins la camisa, / a damunt el pit cremat. / I les paraules em nafren / quan sonen damunt la llengua / amb el seu significat”. Ai! En Blai nostro! I tot parlant l'altre dia de literatura catalana contemporània a les illes Balears, va sortir a la conversa, inevitablement, Baltasar Porcel, amb això, llegesc el que diu Julià de Jòdar: “És una d'aquelles bèsties literàries que produïm de tant en tant... Una bèstia literària és cicló natural i màquina centrifugadora: ho arrabassa tot i en separa i sedimenta les partícules en benefici propi -i de la literatura, naturalment”. Cert!

“El col·lapse de l'univers estel·lar ocorrerà, com la creació, en un esplendor grandiós”, aquesta espècie d'aforisme, relatant uns Bigs Bangs, fou atribuït a Blaise Pascal per Werner Herzog. Però era mentida, era seu. Passa molt en el món de la cità fàcil, atribuir-la a... Oscar Wilde o a Woody Allen. És el cas de “Quan sent la paraula cultura” (algú canvia aquesta paraula per 'intel·lectual') “pos la mà a la meva pistola”, atribuïda a Goebbels i a Göring que sembla que mai la vàren dir, però els cau com anell al dit, a que sí? Prové d'una obra teatral de Hanns Johst (1933) anomenada "Schlageter" on un actor diu: "Wenn ich Kultur höre… greife ich zur Pistole!" (Quan escolt -la paraula- cultura... duc la mà a la pistola!) S'ha de dir que aquesta obra era popular entre els Nazis, per això probablement va ser atribuïda a Göring o a Goebbels. Alerta amb les pistoles ja que, com conta Rafa de Miguel, Thomàs de Quincey ironitzava en el seu assaig De l'assassinat considerat com una de les belles arts, que un comença per permetre's matar a algú i acaba per perdre l'educació o deixar les coses pel dia següent. La procrastinació ens farà perdre el remuc i la paraula.


Climent Picornell









 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

És la immigració, estúpid! Climent Picornell

jcmllonja | 05 Gener, 2026 12:20

 

És la immigració, estúpid!

 

Bill Clinton guanyà les eleccions a Bush, que creia que la seva reelecció ja estava assegurada. James Carville, l'estrateg de la campanya, l'any 1992, havia fet penjar un cartell: 1.-Canvi contra més del mateix; 2.-L'economia, estúpid; 3.-No oblidis el sistema de salut. Regles mnemotècniques per els discursos del candidat. Clinton va incidir damunt l'economia, Bush optà per la política internacional. Malgrat els índex a favor de Bush, Clinton guanyà. A partir de llavors la frase -que, en un principi, no duia verb- ha quedat com un axioma: «És l'economia, estúpid». Un eslògan que condensa el fet que als electors els han d'enviar missatges que aconsegueixin arribar a les seves prioritats. Se n'ha abusat del títol amb «estúpid» de colofó. «És la desigualtat, estúpid»; «És la corrupció, estúpid»... «És 'el que sigui', estúpid» i així, ad nauseam. I això que vaig escriure un article,“És el turisme, estúpid!” És una esca per al lector, ho confés! Com avui: “És la immigració, estúpid!”

L'Estat Espanyol està envellint, el 2050 un de cada tres ciutadans serà major de 65 anys, malgrat l'arribada d'immigrants que, joves, estan molt més disposats a tenir fills. Uns immigrants fonamentals per a nodrir el model de creixement que ens ha conduït cap a la multiculturalitat, no exempta de problemes d'integració social. A les illes Balears hi viuen 1.249.844 persones. Vint anys abans érem 912.964 residents. L'augment és enorme. A totes les illes el 48,5 % de residents ha nascut fora de Balears. A Eivissa el 62% de la població no ha nascut a l'illa. Aquest és el gran canvi social de Balears! Aquesta explosió demogràfica fa dificultós coordinar aquest creixement amb la dotació de serveis públics i els serveis de “l'estat del benestar” no donen més de si. Aquest procés té també conseqüències en la configuració de la mentalitat col·lectiva: ve gent que no té vinculació amb les fites tradicionals i històriques del lloc on viuran i la integració és molt dificultosa. Però aquest procés continuarà, ja que per evitar l'escenari d'un “hivern demogràfic”, Balears necessita immigració. Si no vénen immigrants el crac és inevitable.

Amb tot i amb això es van repetint uns tòpics electorals, com a tota Europa i a altres parts del món: l'avenç dels partits extremistes i populistes que usen la immigració com eina per remoure els votants. “Han arribat massa nouvinguts, s'està preparant un “procés de substitució” dels habitants de sempre, nosaltres, i, a més, col·lapsen els serveis bàsics i copen les ajudes institucionals de l'estat, que els prioritza per davant dels habitants del país”. Davant aquest discurs les propostes són de controlar la immigració amb duresa. Desde les fronteres fins a l'expulsió, tipus Donald Trump. I així fan propostes, amb la immigració com a punt central del seu programa electoral, com la causa dels mals socials i econòmics del país. Però si es controlen o s'expulsen els immigrants, irregulars o regulars fins i tot, tot anirà bé. MAGA, Make America o Europa o Spain o Balearic Islands Great Again, poden ser lemes de partits com Vox o Aliança Catalana, i els és ben igual fer olor d'islamofòbia, o de la fòbia que faci falta, per fer “el país més gran”. I els altres partits? Als de la dreta, espantats, els hi van fugint els vots (A Catalunya, Aliança Catalana prendrà més de la meitat de vot a Junts per Catalunya i Vox passarà davant al Partit Popular), tendències que anuncien el que farà una part important de l'electorat. El mateix passa a Bèlgica, Holanda, Suècia, Noruega...

A Balears davant l'auge de Vox, dels dubtes del PP acostant-se als postulats de l'extrema dreta, de les indecisions identitàries dels partits nacionalistes, de les propostes wokistes i bonistes de l'esquerra sobre la immigració, s'ho hauran de repensar a l'hora de fer proposicions que siguin benvingudes per les classes mitges, o pels treballadors autòctons, o pels proletaris nouvinguts ja establerts, que veuen els immigrants més recents com competidors. No podem parlar de demografia? Som racistes per això? I els joves? És alarmant el biaix dretà i autoritari que van agafant. Cal plantejar de forma crua i entenedora el que pensa cada partit respecte a aquesta qüestió o sinó, la pèrdua de vots cap a l'extrema dreta serà tan forta que ens aixecarem un dia amb un govern ultradretà. I se'ns posarà cara de beneits, de cosa inevitable, de no entendre res. És la immigració, estúpid!

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Dalt del turó de novembre amb nesples, 'quicos', Gírgola i la Mort.

jcmllonja | 05 Desembre, 2025 09:33

 
 

Dalt del turó de novembre amb nesples, 'quicos', Gírgola i la Mort

Ara ve l'època de les barrumbades, els bolets, els bunyols, els codonys, les atzeroles, les serves (sé de dues serveres encara), els formiguers que fan els pagesos i el fum per foravila, la tramoia del paisatge de la Tardor. Hi caldria afegir el groc de les fulles dels ginjolers i magraners, el vermellós de les fulles dels caquiers i el marronenc de les de les vinyes, a tot això hi hem de sumar l'oloreta de les flors del nisprers i ja tenim el paisatge complet de foravila, amb els tractors llaurant i preparant per sembrar. Vaig a cercar una embosta de nesples a una nesplera que sé a una paret seca al camí vell de Llorito i rememor el poema de Jaume Santandreu un altre pic: “Mon cor de terròs aspre no estima l’olivera, / ni el taronger, ni el roure, ni l’alzina, ni l’om. / Retorn a la bardissa de malmesa sendera / només per contemplar-te, essencial nesplera / i voler ser qui som”.

Tot esperant la pluja, anunciada, molta, massa, en una espècie de terrorisme climàtic que fan ara els mitjans periodístics i la pluja no sol arribar. “En ser devers Inca, el temps, mos volta” me diu l'amo en Toni Curritano que no creu que els telèfons mòbils ho puguin endevinar, ell se fia més del seu nas i del seu cos, una caiguda de la bicicleta li va trencar un parell d'ossos que se'n temen del canvi de temps d'una forma més fina “que lo que diu sa televisió, o es mòbil”. Algú parla, no ja dels preus de compra de les cases, sinó de l'absurditat del que demanen pels lloguers al poble. Mai s'havia sentit que demanassin mil o mil-cinc-cents euros per cases més aviat normals. L'onada d'augment del preu per l'habitatge també ha arribat al petit poble i a això hi podem afegir la gentada que viu per foravila, no hi ha cap caseta buida, per males condicions en que estigui. Es comenta que la població ha augmentat més d'un vint per cent en molt poc temps. Suggeresc de fer un bon recompte, de cara a les properes eleccions... si s'empadrona tothom.

La conversa deriva sobre la qualitat dels ous d'avui en dia. I en Rafel Constanci rememora: “Idò... quan era jove vaig guanyar, a una correguda de joies, un poll que el vaig dur a ca nostra i quan se va fer gran, gran és un dir, un poc més grandet, resultà ser un quic, un 'quico' li dèiem noltros, i al galliner va canviar sa jerarquia: ses gallines a un costat i els galls favats grossos i, pel que es veu, covards, a un altre costat i, ben enmig, es quico, petit, que comandava tota sa tropa, que te pareix secretari! No et pots fiar de sa grandària a s'hora des comandar!”·

Pujam plegats cap a l'església n'Amador de Valbauna i un servidor, me diu que d'ençà que tengué els ictus, dos, precisa, ja no va tan segur com abans, pens que, sobretot a cercar bolets, que era una de les seves dedicacions i coneixences més significades i que enyora el seva cusseta, na Gírgola, que morí d'un infart i ja n'havia tengut més, quatre, precisa, dels quals se n'havia recuperat. Bona nit, bona nit... ell parteix cap al carrer des Frare i a mi me queda la costa més reconsagrada fins al turó.

En arribar a ca nostra cerc alguna cosa per llegir abans de dormir, a l'atzar agaf Cesare Pavese i Verrà la morte e avrà i tuoi occhi (Vendrà la mort i tendrà els teus ulls). El tros de lectura comença per aquests versos: Come erba viva nell’aria / rabbrividisci e ridi, / ma tu, tu sei terra. / Sei radice feroce./ Sei la terra che aspetta. (Com herba viva en l'aire / t'estremeixes i rius, / però tu, tu ets terra, / coratjoses arrels. / Ets la terra que espera.) Pens en l'incripció llatina del rellotge de Sol de la possessió de Son Corball: Omnes vulnerant, ultima necat (Totes feren, la darrera mata) referint-se a les hores que marca la seva busca. Pens que hi ha dos dies que no tenen vint-i-quatre hores: el dia que nasquérem i el dia que morirem. Me tap el cap amb el llençol que em defensa de tot, de la mort també. Me dormiré plàcidament.

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins de novembre amb moc, Juli Cèsar, genocidis i pilots de moto. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Desembre, 2025 09:31

 

Jardins de novembre amb moc, Juli Cèsar, genocidis i pilots de moto.


Els ho dic per no confondre'ls: els jardins d'altri són com un patchwork, una vànova feta de trossets, arreplegats d'ací i d'allà. Un d'aquest trossets aparegué quan un servidor era a l'hospital i em digueren: ara li duim uns 'llençolets' nets. Saps que la vellesa s'acosta, o ja és aquí, quan les persones que conviuen amb tu et parlen de manera diferent, infantívolament: la pastilleta, el dinaret, t'agafen del bracet, 'ens' posarem les sabatilles, 'ens' prendrem el xaropet... Aquesta manera de parlar la me recorda l'escriptor grec-suec Kallifatides quan diu: “Quan era petit em queia molt de moc i ara que som gran em cauen moltes llàgrimes”, i afegeix, “Si tens grans somnis de jove, ploraràs molt quan siguis gran”. Sembla que els qui ens acompanyen ens vulguin assabentar del que diu Richard Flanagan (La pregunta 7): “ Tal vegada el passat sigui el lloc cap on anam i en el que mai hem estat”. De totes les maneres, també quan som vells, com diu Eduardo Mendoza: “El darrer que es perd no és l'esperança, és la vanitat”. A això, també haurien de tenir esment els nostres cuidadors.

Qui no va arribar a vell fou Juli Cèsar. Ara hi anirem. Diuen que Emiliano Zapata quan se'n temia que se moria va fer cridar un periodista per dictar-li la seva darrera proclama en vida, però quan arribà el periodista, ja estava tan malament que només li va sortir: “Escriu que he dit alguna cosa important!” I va morir-se. Perquè cont això? Idò perquè sempre m'havia imaginat que Juli César quan va ser apunyalat per un escamot de revoltats, els idus de març del 44 abans de Crist, només havia dit allò tan conegut de : “Tu quoque, fili mi?” (“Tu també, fill meu?”) quan reconegué Brutus entre l'escamot que li clavava ganivetades. Però no. Sembla que, al contrari que Zapata, va tenir més temps i diuen que encara digué (el que és molt suposar): “No te guard rancúnia Brutus. Gràcies a tu mor de forma ràpida i inesperada amb l'alegria de saber que la teva minúscula persona, condemnada a desaparèixer de la història, estarà unida al meu nom per a tota l'eternitat”. Moria així un home sense pietat, un assassí de masses, fins i tot per un almirall com Plini, el Vell, que el titllà de Humanis generis inuiniarium, un criminal contra el gènere humà.

I ja que en parlem, tenim encara genocidis entre nosaltres. Ja va escriure John le Carré, ho va posar en boca d'un dels seus personatges: “L'acte més cruel, la pitjor burla de tota la història: que Israel, en 30 anys, hagi convertit els palestins en els nous jueus de la Terra”. A un altre personatge, un professor jueu, li fa exposar el gran dilema: “O bé democràcia sense realització del judaisme, o bé realització del judaisme sense democràcia”. Sembla que la cosa va per aquesta darrera idea, també per a Gideon Levy, periodista israelià que opina que “per als israelians, els únics éssers humans a Gaza són els ostatges i els seus soldats”. Ja ve de lluny, Marshall McLuhan deia: “Els israelites no poden recordar, els palestins no poden oblidar”. No sé molt bé perquè però el meu capet em remet a Joan Fuster, qui en el seu «Bestiari», ens recorda: «L'educació del gos consisteix a ensenyar-li qui és el seu amo. Com totes les educacions».

Un altre dels grans drames que vivim. Ja saben vostès, la crisi habitacional, en la que per pagar el lloguer moltes famílies han d'usar el 70% del seu sou o que els joves hauran de dedicar l'equivalent a molts d'anys de soldada si s'hipotequen per comprar la seva casa, si poden. Idò, me va mostrar la frase, un slogan publicitari, el meu company Tino Alomar: “Don't wait to buy Real Estate, buy Real Estate and wait” (No esperis per comprar immobles, compra immobles i espera”). Té una part de veritat i una d'indecència. Això no té aturall, o sí, fins a la propera crisi econòmica deguda al problema de l'habitatge.

“Quan te poses el primer, ets tu contra tu mateix”. Qui ho va dir? Un mestre educant un nin? Un filòsof? Un propedeuta, que no sé molt bé que és? Idò no! La va dir Raúl Fernández , pilot de motocicletes, sabent això agafa un altre significat que la seva polisèmia amagava. A que sí? A vegades renegam sense saber-ho de qui ens ha inculcat valors, no sé si és la paraula exacte, però com reconeixia Simone Weil: “Tot quant en jo és valuós procedeix sense excepció de més enllà de mi, i ve, no com un do, sinó com un préstec que ha de ser renovat incessantment”. Hem de ser i estar agraïts.


Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

1 2 3 ... 74 75 76  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb