Climent Picornell

Dalt del turó amb flor de taronger, 'santito de guixo' i nitrogen.

jcmllonja | 18 Maig, 2026 18:02

 
 

Dalt del turó amb flor de taronger, 'santito de guixo' i nitrogen

 

He agranat dues palades ben plenes de flor de taronger. Els arbres ara en van plens però em costa de distingir l'olor seva de la dels dos gessamins que també han florit, l'olor d'aquests darrers és més melosa i empallegosa que la dels tarongers. Els nísperos maduren insensiblement, però implacablement.

Baix cap al poble i me top amb en Bernadí Pretenci que no em sol fer cas, normalment ni me saluda però avui me fa un casser . Ho coment a en Llorenç Pallaupi qui, sense reflexionar gaire m'enfloca: “Qui te fa festa / i no te'n sol fer / O t'ha de fotre / O t'ha de menester!”. N'Antònia Primateca, que escoltava, hi afegeix: “Aquest fa que és un 'santito de guixo, que no caga ni pixo'... i és més puta que ses genetes!” Li aniré alerta, pens, no en vull sortir esgarrinxat. En Jordi Cretoix, que també escoltava s'acosta i me diu: “Me contaren que va anar a Palma a sol·licitar un crèdit sucós, demanaren informació d'ell als treballadors del banc de la vila, que informaren: “A aquest subjecte no li deixeu res de res, si li deixau qualque cosa haureu d'anar a cobrar a sa presó”. A això se li diu un bon currículum! Dic. “L'escrivent del banc de Ciutat, que quasi li havia donat el crèdit, va tornar blanc. No podia dir ni piu! Tu sabràs que has de fer!” Més clar: aigua.

És l'hora en que els nins i nines van cap a l'escola, alguns pares o mares els acompanyen amb cotxe, les dones musulmanes majoritàriament a peu i són molt visibles, per la seva manera de vestir i pels nombrosos infants que acompanyen. Na Maria Magdalena de Can Pronobis me diu quan veu que observ la comitiva escolar, sempre sol tenir la veu escanyada,: “Ahir sentia per la televisió aquell fatxa, expulsat de Vox, Ivan Espinosa de los Monteros que aconsellava lo següent: 'Jo, a l'esquerra que pensa que no s'han de tenir fills, els dic que sí, que no en tenguin. Que és molt millor que no en tenguin perquè el món serà molt millor amb menys gent d'esquerres i amb més gent sensata'. ¿Aquests magrebins deuen ser de dretes o d'esquerres? Tu que en penses?”. “Idò, que ja hi tornam a ser a la parada de les cebes, jo crec que a n'Espinosa de los Monteros se li podria aplicar aquella sentència que vaig aprendre al Batxillerat quan ens feien llegir El Lazarillo de Tormes: “Quants n'hi deu haver en el món que fugen dels altres perquè no es veuen a si mateixos!”. Adéu, adéu... i seguesc cap al cassino a fer un cafè amb llet ben calent.

La conversa va dels sembrats, que si van alts, que si van verds, que si aquell ha sembrat veces -la veça abans la donaven als coloms- ara les fan per fer pinço o garba d'avena, que aquell ha sembrat pèsols i faves per oxigenar la terra... “Nitrogenar! Nitrogenar la terra!” precisa n'Amador de Gostaula “les lleguminoses a ses seves arrels hi concentren unes protuberàncies nitrogenades que enriqueixen el sòl, els pagesos d'abans ja ho sabien i per això a un bocí de terra el sembraven un any de cereals, un any de faves, per regenerar-lo, i un altre el deixaven en guaret perquè descansés”. Tothom alça les celles com qui voler dir aquest en sap, però és en Toni Cleques que no se'n pot avenir, que diu: '”Aquest Amador és una enciclopèdia, que dic... una Viquipèdia! O encara més: un ChatGPT vivent!”

Me top amb en Tomeu Pixaulí que baixa la costa del turó de ca meva i que ve de cercar caragols, havia plogut de matinada: “Ha anat bé?” Li deman. “226”. Me respon. En Tomeu és així. Un dia 127, un altre 342... Ell sempre compta els cargols que va agafant. Ni bé, ni malament: tants! Ànima de matemàtic, o de comptable. Encara que fou selleter.

Per amunt s'ha dit. Em ressonen uns versos en anglès, prefaci de Les dones i els dies de Gabriel Ferrater, sense signar: “When more is said than must...“ (Quan es diu més del que toca, / és millor deixar-ho sense dir i fer-ho...) . Diuen ara si eren de la seva dona, durant 1964-66, l'americana Jil Jarrell. Jo em pensava que eren ben seus. En arribar cerc el llibre, és la primera edició de 1968, amb les fulles arruades, bruta, encara m'enganxa... “... Amb ben poc en tenim prou. Només / el sentiment de dues coses: / la terra gira, i les dones dormen. / Conciliats, fem via / cap a la fi del món. No ens cal / fer res per ajudar-lo.” Es va suïcidar: un coktail de pastilles, un bons glops de ginebra i passà el cap dins una bossa de plàstic. Fa cinquanta-tres anys. Malgrat tot, sent cantar els primers rossinyols des dels pins. I no és una altra versió del “era de noche y sin embargo llovia”, que quedi ben clar!

 

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri amb humor, 'división de opiniones' i AENA. Climent Picornell

jcmllonja | 18 Maig, 2026 17:59


 
 

Jardins d'altri amb humor, 'división de opiniones' i AENA

 

Els Jardins d'altri són això: un recull, un enfilall de despropòsits. Queda dit! Un alumne s'asseu davant la professora amb una camiseta que duia escrit: “Esclavo de tu agujero”. Era o no una provocació? ¿La professora devia creure, com Kilian Jornet, el corredor infatigable, que “El sofrir i el gaudir s'alimenten l'un a l'altre”? O és un recurs d'humor negre? Tanmateix per a Javier Coronas: “L'humor és un salvavides. Unes ulleres de fer gran el que és petit i de fer petit el que és gran per a poder suportar el que està passant”. Li demana l'entrevistador: “Hi ha més ulleres?” Resposta: “Sí, les de mirar cap a una altra part”. Les ulleres de mirar cap a una altra part! Quantes vegades les duim posades!

Però com molt be diu Tzvetan Todorov: “Tot el món vol ser una víctima... però ningú vol haver-ho estat!”. Víctimes d'una estafa, tal vegada? Com ho som els qui creim amb els horòscops, les cartes astrals o el Tarot. A qui era, abans, el Maestro Joao i ara s'ha transformat en Benita Castejón, experta en totes aquestes mangarrufes, li demanen: “Que li diria a qui creu que el Tarot és una estafa?”. “Li diria que això és com anar a l'església. Que dic? Millor que l'església! Allà et fan creure per força i, a més, et passen la bacina. La gran diferència és que el que dic jo, si ho vols creure ho creus i sinó no, i a més jo te faig una factura amb IVA i ho declar a Hisenda!” Veritat com una catedral i no s'hi val la 'división de opiniones' que diuen als toros. ¿Ja saben el que deia El Gallo, el torero, un dia que no havia triomfat a Córdoba? “Maestro, ¿Cómo le ha ido?” “Pues... división de opiniones: unos se cagaban en mi madre y otros en mi padre”.

Són els toros cultura o tortura? Hi podríem cercar una explicació conspiranoica. Rara. Tanmateix, com diu Natàlia Moreno, directora de cinema i escriptora: “Està especialment sobrevalorada l'estabilitat com objectiu vital, també el romanticisme buit. El que hem aconseguit com identitat. De vegades tot això només és una altra forma de por. M'encanta l'honestedat de la contradicció, però clar, som tots, tant de judicar, de posar etiquetes que sobrevaloram el vestir de beis i el no molestar en els sopars...”. Això encaixa perfectament amb Álvaro Cunqueiro, l'escriptor gallec, llegesc un comentari a una biografia seva, publicada ara fa poc, Cunqueiro en els anys trenta passà del galleguisme militant i d'escriure “contra l'horda berberisca de Castella” a signar sonets d'alabança a José Antonio Primo de Rivera i a ser el bufó d'El Caudillo, fins a arribar a “mantenidor de l'exaltació del musclo” a Villagarcia de Arousa”... i això que el llibre no és una hagiografia! Veritablement, no vull ser injust, però Cunqueiro tengué altres virtuts com escriptor. Que lluny de Roberto Bolaño, mort a Barcelona el 2003, de qui ara es publica Notas para una autobiografía (Alfaguara, 2026) on confessa que els seus propòsits, el 1975, eren: “conèixer-me, salvar el món i que m'estimin”, fin a arribar a dir “Jo no crec per res en la literatura com a diari de vida, com crònica personal. Jo crec en la literatura com literatura”.

Literatura o Show business? No coneixia Samanta Schweblin fins que la vaig veure guanyadora del premi AENA dotat amb un milió d'euros, provinents dels guanys, entre altres llocs, del nostre aeroport de Son Sant Joan (per quan Aeroport Ramon Llull?), idò la veig a un Babelia de fa temps on titulen l'entrevista “En les coses rares hi ha la veritat”. També a l'epígraf del seu darrer llibre El buen mal, hi posa una frase de Silvina Ocampo: “Les coses rares sempre són les més certes”. El llegiré. Literatura? Idò Marguerite Yourcenar, qui a Memòries d'Adrià parla de la salud de l'emperador ja vell i diu que és a un punt “quan la vida és ja una derrota acceptada”. Tal vegada avui no s'acompleix aquest axioma i com diu Alba Rico “s'ha de saber envellir, que és el més complicat que hi ha, i de cada pic ens ho posen més difícil”. Jo crec que envellim quan començam a exercitar-nos en la nostàlgia i en l'oblit, encara que aquest sigui selectiu. Carmen de Burgos digués ja el 1910 que “l'oblit té la malenconia de les coses que es moren”. I que? Tot en la vellesa ens recorda el que hauríem hagut de fer i no férem, com per exemple, ho diu Pau Roca i ara ho confirmam: “La feina de pare consisteix en acompanyar sense embafar”. Ni sobreprotegir, hi afegiria un servidor.

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Petita història d'un bar de poble. Climent Picornell

jcmllonja | 18 Maig, 2026 17:55


 


 
Petita història d'un bar de poble

 

El bar del Centre Catòlic de Sant Joan, conegut com 'Es Centro', el 1922 era el lloc d'encontre de les classes dominants. I d'alguns cacics. Primer de tot el cafè era al primer pis, a baix hi havia el Sindicat Agrícola, que repartia el menjar de les cartilles de racionament i la Sección Femenina de la Falange Española y de las JONS. El primer que va gestionar el bar va ser un vilafranquer. Llavors ho va agafar en Toni Carritxó, que havia fet de Policia Armada. Els anys cinquanta fou l'època de l'amo en Miquel Company, Mena, i n'Antònia Florit, de S'Hostalet, que tengueren els seus fills allà mateix. El 1966, els seguiren N'Arnau Company, Lligat, des Centro, i la seva dona Margalida Matas, Zeladora, que a l'any 1974 hi feren una bona remodelació. Després els seus fills, Arnau i Toni. I ara mateix el du en Toni, 'des Centro', un extraordinari cassiner, consultor sentimental i assistent social, tot al mateix temps.

De la classe dominant encara hi havia presència els anys seixanta: l’amo en Pep Sobrassada, en Montserrat de sa Matança, el Secretari de l'Ajuntament -Miró-, el Mestre Pagès, el metge Mena, el cabo de la Guàrdia Civil, l'amo en Biel de Son Gual, en Pere Maiol, el misser don Toni Gual 'Pesseta', S'Estafeter, l'amo en Miquel Ribes... Poc a poc evolucionà cap un bar on es mesclaven tota casta de persones i ara, també, homes magrebins. Un bar amb futbolin, escurabutxaques, màquina per vendre tabac i una per jugar a dards. Una gran televisió que presideix els grans partits de futbol. Cal recordar el billar on abans es feien competicions i exhibicions, primer de caramboles, amb en Joan Lligat fent perdre la paciència a tothom -untant el taco i observant l'estratègia a seguir-, també de palet i després de billar americà. A finals del setanta es va posar en marxa el “Reservat” on s'escoltava música i hi acudien les parelletes a fer les seves coses, i segurament fou un niu de amor.

Nombrosos personatges populars n'han estat clients i han construït aquestes històries que formen part del costumari de les petites viles de Mallorca. És avinent el recordar que abans es fumava a dins i els Barça-Madrid tan sols ni s'hi podien veure, de la fumassa. Els homes feien la ronda, de bar en bar, fent un suret, una seca, una xicra. Hi havia autèntics professionals d'aquest art. El Botet, que es jugava entre parroquians i cassiner. En Joan Costarró quan perdia el botet, no bevia, i així només pagava la beguda dels altres, per gastar manco. Les taulades dels jocs de cartes, de ramiros i garrafines, on cada persona o grup tenia el seu lloc i horari i es respectava. S'ha de recordar que a 'Monte' i a 'Set i mig', hi hagué timbes fortes de doblers. Jugadors de truc veterans foren en Xisco de Son Roig i en Miquel Ferro... També s'hi jugà molt a Marededéu, Pòquer, Pinacle i a taulers de Parxessi o a escacs, inoblidables les partides entre el Carter i en Bernadí Escolà.

Ara en Toni tanca quan és hora, abans existí el "rodar clau", quan ja s'havia complert l'horari, rodar clau, amb clients a dins, que seguien jugant al set i mig o allargant la bauxa en un mode 'privé'. Conten que un dia que jugaven a Tuti, en Pep Xisquet, guàrdia civil retirat, devers les quatre va dir: “Si fèiem un parell de tirades més, jo a les cinc he d'anar a encendre sa caldera per fer matances”. Els vespres, encara ara s’hi arreplega un sanedrí, una taula de savis, la majoria jubilats, que passa revista a tothom, amb més condescendència que justícia. I encara es senten les paraules d'en Tomeu Cap Blanc, recordant i contestant al seu capità durant la batalla de l'Ebro: “¿Dónde estás Gayá?” “¡Estoy atrás de la garba, mi capitán!”

Ara als populosos 'Tardeos' o Hores-Bauxes amb un cadafal a la plaça on hi sona 'Veniu a n'es Pla' dels Ánimos Parrec. La Terrassa, a la plaça, era i és el centre nocturn del poble des de la seva existència. La plaça, un espai, un temps amb brollador, un arbre alt -un Ailantus altíssima- i amb el 'carretet' de llepolies d'en Perdut i sa dona, i els futbolins tocant al carrer Bellavista. Les columnes de pedra de la plaça diuen “Any”, una i “1922”, l'altra, per datar el seu naixement, “plaça des Centro”. Durant anys només hi hagué homes, les dones no entraven als cafès. Més canvis: abans dels mòbils, tenien un telèfon i qualcú que festejava fora poble, o qui sap, hi rebia telefonades. Un servidor de vostès hi va celebrar la festa del seus setanta-cinc anys, i l'escriptor Biel Mesquida hi recità 'La Relíquia' de Joan Alcover. Més sobre el canvi: l'aigua, consum impensable fa estona, ara és un dels bests-sellers.

 

Climent Picornell

 

 

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Quan educar en català era un acte de valentia: 50 anys de l'escola Mata de Jonc. Climent Picornell

jcmllonja | 11 Maig, 2026 12:37

 

Quan educar en català era un acte de valentia: 50 anys de l'escola Mata de Jonc.

Mata de Jonc celebrarà 50 anys com a referent de l’educació en català a Mallorca. Fou una escola que va desobeir abans que fos normal el realitzar tot l'ensenyament amb català. Mig segle després, el sistema educatiu assumeix com a pròpies moltes de les idees que un grup de famílies i mestres va haver de defensar sense suport, amb precarietat i contra la inèrcia institucional. Hi ha projectes que neixen per encaixar. I n’hi ha que neixen per incomodar. Mata de Jonc forma part, sense cap dubte, del segon grup. Cinquanta anys després de la seva fundació, la seva història no s’hauria d’explicar com una simple celebració, sinó com el record d’una desobediència conscient. Perquè això és el que va ser, una escola que no va esperar permís per fer allò que considerava just.

La seva gestació, entre els mesos d’abril i maig de 1976, no responia a cap pla institucional ni a cap estratègia política definida. Era, més aviat, la resposta d’un grup de famílies i mestres que no trobaven en el sistema educatiu cap espai que respongués a les seves inquietuds. Veníem d’un franquisme que havia capolat la llengua catalana, uniformitzat els continguts i convertit l’educació en una eina de transmissió acrítica. En aquest context, decidir crear una escola nova, activa i en català no era només innovar, era contradir obertament l’ordre establert.

El nom de Mata de Jonc, extret de la Crònica de Ramon Muntaner, no era cap detall anecdòtic. La imatge de la mata que resisteix unida i es desfà quan se l'estira fulla a fulla era tota una declaració d’intencions. No es tractava només de fer escola, sinó de fer comunitat. I aquesta idea, avui repetida en discursos pedagògics, aleshores era una aposta arriscada. El curs 1976-1977, l’escola va començar a funcionar. Ho va fer amb una voluntat clara: un ensenyament actiu, arrelat al medi, capaç de tenir en compte les necessitats dels infants —també les discapacitats— i fidel a la realitat lingüística i cultural de Mallorca. El català no era una assignatura més, era la llengua natural del projecte. La seva estructura també era una presa de posició. L’escola es va organitzar al voltant d’una associació de famílies i una cooperativa de treballadors. No hi havia jerarquies rígides ni direccions allunyades de la base. Hi havia una voluntat compartida de gestionar el projecte de manera assembleària. Entre els noms propis hi destaca Conxa Vidal Oliver, com l'ànima del projecte, envoltada d'altres mestres i famílies. Mata de Jonc és, sobretot, una vivència col·lectiva.

Els inicis, com passa sovint amb els projectes que no s’ajustaren al guió, varen ser difícils. L’escola començà en un petit local de la parròquia de Santa Catalina Thomàs, a la plaça Santa Pagesa, un espai que havia funcionat com a 'guarderia' parroquial. Aviat es va fer evident que aquell lloc no era suficient. Els infants es varen haver de repartir entre aquest local i una casa de la possessió de Son Anglada, cedida per Antònia Bonet i Pere Jofre. No era una solució pedagògica òptima, però era la manera de continuar. Amb el temps, el centre es traslladaria a l’edifici del carrer de Son Espanyolet, antic Col·legi del Sagrat Cor, adquirit per la cooperativa a finals dels anys vuitanta. Però aquest final aparentment estable no pot fer oblidar el recorregut previ, marcat per la precarietat i la manca de reconeixement.

Perquè si alguna cosa va caracteritzar els primers anys de Mata de Jonc va ser l’absència de suport institucional. Les dificultats econòmiques eren constants i el reconeixement oficial no arribava. Davant això, la resposta no va ser la resignació, sinó la mobilització. La imatge d’una comissió de mestres i famílies ocupant pacíficament la sala d’espera de l’Ajuntament de Palma, amb pancartes, globus i adhesius, per reunir-se amb el batlle Paulino Buchens, és prou eloqüent. No reclamaven privilegis. Reclamaven condicions mínimes: una subvenció per sostenir el projecte, recursos per adequar espais, mobiliari procedent d’escoles públiques i, sobretot, la legalització de l’EGB en català. Volien evitar que Mata de Jonc es convertís en una escola per a uns pocs. Volien que fos una opció real i no elitista.

Les gestions arribaren fins a Madrid, amb la intervenció de Josep Melià. Mentrestant, el centre creixia. Ja comptava amb 105 alumnes i un equip de 14 educadors, 2 cuiners i 2 persones de neteja, tots amb el mateix salari -23.000 pessetes- molt inferior al de les escoles públiques i privades. Aquest detall no és menor: parla d’una manera d’entendre el treball basada en la igualtat i el compromís. Per fer-se visibles, organitzaren un acte a la plaça Major de Palma amb cercavila i titelles. Però la visibilitat no sempre es tradueix en decisions polítiques. La proposta de convertir Mata de Jonc en un centre pilot no es va concretar. La voluntat institucional, una vegada més, es va quedar a mig camí. Finalment, el 8 de maig de 1980, l’escola va ser legalitzada. I el curs 1984-1985 es va iniciar el procés per obtenir el concert, vuit anys després d'un projecte que ja havia demostrat la seva viabilitat.

Mata de Jonc no només va ser diferent per la llengua. També ho va ser per la seva concepció educativa. El seu manifest de 1978 parlava d’una “escola nova, novíssima”, que es negava a reproduir els models socials dominants. La gestió assembleària i la implicació de famílies i treballadors no eren només una forma d’organització, sinó una declaració ideològica. L’ensenyament en català, en aquell moment, no era una opció neutral. Era una aposta. Davant la manca de materials, el mateix equip docent el creava; entre ells Ansa per Ansa, d’Elisabet Abeyà, Maria Fortuny i Assumpta Mascaró, n’és un exemple. El premi Baldiri Reixac va reconèixer aquesta tasca, però el seu valor real ja s’havia demostrat a l’aula.

Les imatges dels primers anys, estudiades pels pedagogs Josep Casasnovas i Francisca Comas, mostren una escola activa, amb mestres com Conxa Vidal o Margalida Munar treballant amb infants en entorns creatius, sovint amb materials reutilitzats. No era una escola per 'aparcar' els infants. Era una escola que educava. I això, en aquell context, no era menor. La Universitat de les Illes Balears també s’hi va fixar aviat. El vídeo Escola Mata de Jonc: Treball dins l’aula, produït pel Servei de Recursos Audiovisuals, no només documentava una experiència, sinó que la convertia en model. Cinquanta anys després, moltes de les idees que defensava Mata de Jonc han estat incloses pel sistema: l’ensenyament en català, la pedagogia activa, la participació de les famílies. Però això no hauria passat sense projectes que, com aquest, varen assumir el risc abans que fos còmode fer-ho.

El seu llegat no es limita als exalumnes —arquitectes, enginyeres, matemàtics, manescals, professores, artistes...—, sinó que s’estén a una manera d’entendre l’educació. També a tots aquells estudiants seus que no surten als titulars però que han crescut amb una mirada crítica i arrelada. Mata de Jonc no va néixer per adaptar-se. Va néixer per posar en qüestió. I en un moment en què moltes d’aquelles conquestes tornen a estar en debat, potser convé recordar que res del que avui sembla normal va ser mai inevitable.

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Reflexions sobre l' Ecotaxa (´Horitzó 2038'). Climent Picornell

jcmllonja | 25 Abril, 2026 10:15

 

Reflexions sobre l'Ecotaxa (Horitzó 2038)


Constituït el juliol del 1999 el primer govern d'esquerres, el Pacte de Progrés, ja a l'article 20 de la Llei d’Acompanyament dels Pressupostos de 1999, es deia: «Es crea el Fons de rehabilitació d'espais turístics com a mecanisme financer destinat a la remodelació i la rehabilitació de zones turístiques i a la recuperació de recursos i espais naturals...”. Estava pensat per rebre els diners recaptats a la llei de l'Impost sobre les estades en empreses turístiques d'allotjament (coneguda com “l'Ecotaxa”), que no es va aprovar fins l'abril de 2001. Aquest mes fa vint-i-cinc anys. L'Ecotaxa gravava, aproximadament un euro per nit, l'estada dels turistes. No va entrar en vigor tot d'una per un recurs al Tribunal Constitucional, posat pel Govern d'Aznar. El Partit Popular en guanyar les eleccions, 2003, va derogar l'impost: “no era més que un símbol d'una política de missatges negatius a tot el que suposava el turisme». Quan retornà el president Antich, el 2007, no se'n va recordar de la “seva” anterior ecotaxa, impulsada pel qui fou conseller de Turisme, Celestí Alomar. El 2016 el govern de Francina Armengol tornà a instaurar un impost similar, que encara existeix i que ha recaptat l'any 2025, 140 milions d'euros. Ara ja ningú es planteja deroga-la.

L'ecotaxa es va convertir en el centre del debat polític sobre el model turístic. «Els hotelers van ordir una campanya brutal en contra», relatava abans de morir el president Antich. La guerra per l'ecotaxa fou enorme. El debat es tenyí de ressentiment, els hotelers ho denominaven la seva “demonització”. Però la seva agressivitat contra el govern d’esquerres-verd-nacionalista, fou molt forta, amb aquell hoteler que deia, mentre els altres li reien la gràcia: “Habrá que quitar al President o matar al Conseller”. Aquesta no és la burgesia il·lustrada que esperàvem, sinó un “Lobby de pressió” i poca cosa més. Encara ara, a 2025, l’anunci, ja desmentit, de la presidenta del Govern Balear del PP, Margalida Prohens, d'augmentar l'impost turístic, va fer dir a Gabriel Escarrer: “l’increment de l’impost turístic produirà un efecte bumerang, contra el turisme balear, i tendrà com a resultat un agreujament de la saturació». Tot això demostra que encara hi ha qüestions centrals obertes, com la de saber quin hauria de ser l’import de l’ecotaxa perquè contribueixi realment a reduir la pressió turística. L’ecotaxa actual no té efectes sobre la deserció de turistes. Perquè en tengui s’hauria de situar de 10 a 20 euros per nit. I, a més, aquest efecte només es produiria si es combinava amb el control dels allotjaments il·legals, la limitació de vols diaris i la regulació dels megacreuers. A Europa hi ha més de 100 destins turístics que apliquen taxes ambientals. Com Amsterdam amb el 12,5 % del preu de l’allotjament, la més alta d’Europa, o Barcelona, que projecta augmentar-la fins a 12 euros i això que ja és la segona font de finançament de l'Ajuntament, després de l'IBI.

Amb els primers doblers recaptats amb l'ecotaxa es va comprar la finca de Son Real, es restauraren zones degradades de la Platja de Palma, augmentà la protecció de terrenys al Parc de Mondragó, més projectes al Parc Natural de Llevant, es compraren les finques d'Albarca i Es Verger, es feu la restauració del sistema dunar d'Es Trenc i l'esponjament del litoral amb la demolició d'edificacions, inversions a s'Albufera d'Alcúdia, Xarxes d'Itineraris de natura, centres d'interpretació ambiental, millores del cicle de l'aigua, restauració d'espais naturals degradats. Tot això malgrat que, en la primera reunió, les patronals CAEB i ASAJA, el Foment del Turisme i el GOB s'abstingueren. Si Jaume Matas no hagués derogat l'ecotaxa el 2003, i el president Antich l'hagués recuperada el 2007, s’haurien recaptat a dia d’avui molts milions d’euros. S’imaginen tot el que s’hagués pogut fer?

Jaume Garau i jo mateix, pensam que incrementar la capacitat de recaptació fins a 300 milions d’euros anuals en el període 2028–2038, permetria mobilitzar 3.000 milions en 10 anys, que es destinarien a finançar part de la transició cap a una realitat diferent. El ventall actual de projectes és massa ampli. En alguns casos, els recursos es destinen a actuacions que, més que transformar aquest model turístic, acaben reforçant-lo. Es tracta de promoure canvis per reduir la petjada ecològica i avançar cap a un model econòmic més equilibrat. L’ecotaxa que fou, en un principi, una qüestió 'sentimental' causant d'una guerra social, finançada i estimulada pels hotelers, ara, ja ningú pensar en derogar-la, sinó en augmentar la seva recaptació i en com invertir millor el que es recapta, per mirar de transformar amb efectivitat el model econòmic i territorial existent.

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

25 anys de l'ecotaxa, els hotelers contra el Govern. Climent Picornell

jcmllonja | 16 Abril, 2026 21:57

 
25 anys de l'ecotaxa, els hotelers contra el Govern

Impulsada per Celestí Alomar, conseller de Turisme del primer Pacte de Progrés (1999-2003), s'aprovà el dia 10 d'abril de 2001, fa vint-i-cinc anys, un "Impost sobre Estades Turístiques", conegut tot d'una com “l'Ecotaxa”. Gravava, aproximadament un euro per nit, l'estada dels turistes. Amb la recaptació es volien corregir algunes externalitats negatives del turisme de masses a Balears. No va entrar en vigor fins a maig de 2002 a causa d'un recurs al Tribunal Constitucional, posat pel Govern d'Aznar. Quan el Partit Popular va guanyar les properes eleccions, 2003, va derogar l'impost, considerant-lo un fre per a la competitivitat turística. Qui va defendre la supressió de l'impost va dir que no podia qualificar-se ni d'ecològic, ni de mediambiental, i que ni tan sols era una taxa, argumentant: “No era més que un símbol d'una política de missatges negatius al que suposava el turisme». I va relacionar l'aplicació de l'ecotaxa amb el descens en l'arribada de turistes i amb els problemes que havia viscut el sector hoteler. El govern de Jaume Matas  la va voler substituir per unes anomenades targes verdes o fundacions 'sostenibles' que tan sols recaptaren misèria. 
En el retorn del Pacte de Progrés el president Antich, el 2007, ni se'n va voler recordar de la “seva” anterior ecotaxa i així, per el·lipsi, demonitzava qui fou conseller de Turisme, Celestí Alomar, carregant-li quasi en exclusiva la responsabilitat. Les ordres foren taxatives: no fer ones, fer cas als hotelers, perdonar-los les culpes. I no basta la justificació del pacte de govern que posà la Conselleria de Turisme en mans d’Unió Mallorquina, o la crisi. Deia el president Antich, per no tornar a posar l'ecotaxa: “El turisme representa el 60% de l’activitat directa i el 80% de l’indirecta a Balears, per tant qualsevol política ha d’impulsar el turisme i tenir en compte la seva repercussió en el sector, el govern creu en una política de col·laboració amb els agents socials i un criteri de transversalitat”. Molt bé. Però res d’ecotaxes, ja va bastar la brega histèrica i sistemàtica que li plantejaren els hotelers, aliats a sang i foc, amb el Partit Popular. Basta recordar al president de la major cadena hotelera festejant el nou triomf de Jaume Matas, el 2011, o les declaracions de l’hoteler de la melena blanca fent lul·lea dels efectes positius psicològics. L'arribada del nou Pacte de Progrés, presidit per Francina Armengol en 2015, la recuperà el 2016 sota la denominació d'Impost de Turisme Sostenible (ITS). Un quart de segle després, l'impost ha estat acceptat pel PP, que en les últimes dues legislatures en l'oposició ha estar redirigint les seves crítiques cap a l'ús de la recaptació. Pel que fa a la destinació dels fons, un dels altres cavalls de batalla, eren o haurien de ser: protecció, preservació, modernització i recuperació del medi natural, rural, agrari i marí, foment de la desestacionalització, recuperació del patrimoni històric i cultural, impuls de projectes d'innovació científica, millora de la formació i foment de l’ocupació en temporada baixa.
L'ecotaxa va néixer com un símbol de gestió territorial i ambiental i es va convertir en una constant en el debat polític sobre el model turístic balear. «Els hotelers van ordir una campanya brutal en la seva contra», relatava abans de morir el president Antich qui assenyalava que, malgrat tenir l'opció de cobrar-la per mòduls, els hotelers van optar per cobrar per client «per així obtenir un rebuig major». La guerra per l'ecotaxa fou enorme, però ja és història. Tot i que, encara ara, l’anunci de l'actual presidenta del Govern balear, Margalida Prohens, d’augmentar l’impost turístic ha concitat la unanimitat crítica de les tres grans patronals hoteleres dels Illes: “perjudicarà l’oferta legal i donarà ales a l’oferta il·legal de les cases turístiques”. El cap de la cadena Melià, Gabriel Escarrer: “l’increment de l’impost turístic produirà un efecte bumerang (contra el turisme balear) tendrà com a resultat un agreujament de la saturació i que els residents s’afartin cada cop més per la situació». En fi.
Fou l’ecotaxa, la del 2001-2003, a part d’una recaptació, un catalitzador d’un debat general sobre l’economia i la societat de les illes Balears. Un debat maniqueu, sense matitzacions, que feu sortir a primera línia el paper dels hotelers contra el Pacte de Progrés que, segons ells, amb la taxa, atacava els seus interessos, que coincidien amb els interessos del turisme i, de retruc, amb els interessos generals de la societat balear. El debat es tenyí de ressentiment. “Nosaltres”, venien a dir els hotelers, “que érem en el moment adequat al lloc adequat, arriscant els nostres doblers, hem aconseguit que aquesta societat, endarrerida i poblada “d’indígenes sense sabates” –com vaig sentir dir a un-, sortís del seu retard, la situàrem a les cotes més altes dels benestar -amb alguns efectes col·laterals indesitjats però inevitables-, i ara apareixem com els dolents, discriminats per ser legals, cobradors de taxes, responsables de la destrucció ambiental, depositaris només dels guanys”, que, segons l’ideari popular, els inverteixen en gran part a l’exterior. En el discurs un factor determinant era el que ells denominaren la seva “demonització”, fruit de la presa de postura, real, agressiva i a cara descoberta contra el govern d’esquerres-verd-nacionalista que es conegué com a “Pacte de Progrés”.
És cert que turisme desenvolupà les classes mitges, de les quals les Balears havien mancat. Una de les seves innovacions més singulars. Més que l’aportació d’una nova burgesia (hotelera). Si els hotelers es volen arrogar el paper d’haver servit de viàtics d’aquest procés, bé, però a partir d’aquí no val imposar l’axioma caciquil de “no mossegar la mà, baix cap concepte, de qui et dona menjar”. I ho puc discutir, fins i tot, amb aquell ditiràmbic hoteler que deia -mentre els altres li reien la gràcia- per mor de l’ecotaxa : “Habrá que quitar al President o matar al Conseller”; era el mateix que comentava: “Parecemos subnormales hablando en mallorquín”. Aquesta, en concret, no era la burgesia il·lustrada que esperàvem, sinó un “Lobby de pressió econòmico-empresarial”, i poca cosa més. Una altra cosa és que amb la victòria sobre l’ecotaxa és pensassin que comandaven més del que en feien comptes. Deu ser dur que t’enfloquin la responsabilitat d’haver de dirigir un país, malgrat ho hagis de fer des de la penombra del poder fàctic. 
Amb els primers doblers recaptats amb l'ecotaxa es compraren possessions a vorera de mar, s'inauguraren centres culturals a Palma... Si hagués continuat, si no s'hagués derogada, s’haurien recaptat a dia d’avui molts milions d’euros. S’imaginen tot el que s’hagués pogut fer? Deixant de banda si l’ecotaxa fou bona o no (per a uns havia de ser regeneracionista, per als altres fou devastadora), el debat sobre la seva instauració fou un tema que generà un discurs col·lectiu molt potent, fins al punt que, per primera vegada, la societat de les illes Balears posà el turisme en primer pla de discussió. Les eleccions de 1999 amb el desmuntatge de la dreta del poder convertiren una qüestió tècnica, la instauració d’un impost, en una vertadera catarsi social, que anà en augment fins que s’acostaren les eleccions de 2003. Els discursos socials, però, quan es tenyeixen de sentiment i passió deriven cap el maniqueisme, o a favor o en contra. No valien matisos, o al costat dels hotelers i l’oferta complementària turística o en contra d’ells, o “a favor del progrés, que a les illes Balears ha vengut de la mà del turisme”, o a estar en contra del progrés, com ho feia, segons els hotelers i valgui la paradoxa, el Pacte de Progrés.
Tanmateix enguany, 2026, vendran tants o més turistes que l’any passat, la carambola geopolítica que torna a mostrar “Mallorca” com a destí refugi de guerres i terrorisme pels turistes, que són, per definició, porucs. Idò això, l’ecotaxa fou, també, en un principi, una qüestió sentimental, causa d'una guerra social, finançada i estimulada pels hotelers, però, ara, ningú ja pensa en derogar-la sinó en com invertir els doblers recaptats. Alerta amb els sentiments! I amb la butxaca, també.

Climent Picornell



  

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

VOX : la Toponímia, ciència o moneda de canvi? Climent Picornell

jcmllonja | 02 Abril, 2026 10:52


 
 

VOX: la toponímia, ciència o moneda de canvi?

Llegesc a Última Hora que el partit d'extrema dreta VOX diu que condicionarà el seu recolzament a l'aprovació de les 88 esmenes a la Llei de Projectes Estratègics -una vertadera sacsejada a l'ordenament vigent que modificarà quasi trenta lleis- a un canvi en la Toponímia de les Illes Balears: “que se torni a la toponímia bilingüe, Palma-Palma de Mallorca, Maó-Mahón i altres com Santanyí-Santañí”. El Govern ja li ha respost que no està d'acord amb això ja que contravé la Llei de Normalització Linguística.

Faré una petita consideració per demostrar que el que proposa VOX és un desbarat anticientífic. Els noms tenen una significació i una correcta denominació que, sovint, és menystinguda per les mogudes polítiques, com es demostra ara, en un moment en que havíem arribat, després d'una feinada de normalització toponímica, a un acord generalitzat. L’Onomàstica és la disciplina que estudia els noms. De persones, de coses o de llocs. En aquest darrer cas li deim Toponímia. Per qüestions professionals he tengut un fort contacte amb la Toponímia i sé que els noms de les coses, dels llocs i de la gent, l’antroponímia i la toponímia, també són assetjats pels despropòsits. El fet de posar nom és un dels elements més hermosos en la personificació d’homes, dones i llocs. Els patronímics –Joan, Catalina, Pere, Margalida, Antoni, els més corrents en els rànquings antics, ara sobrepassats pels Marc, Mustafà, Vanessa, Ivan, Sheila…- marquen la història de les famílies. Com també marquen el territori els noms dels llocs, des dels microtopònims –un avenc, un cingle, una coma, un coll, una penya…- als macrotopònims: d’Amèrica (Amèrica per mor d’Amerigo Vespucci), fins a Mallorca (de Maiorica, la 'major' d’un grup d’illes). Escric amb el Bec de Ferrutx davant, hermosa figura geològica estratificada. En toponímia també es configuren 'estrats'. A les Balears hi ha noms d'estrats preromans (Eivissa, Inca, Sóller...), romans (Palma, Pollença, Costitx…), àrabs ( Algaida, Binissalem…), berbers, mossàrabs i, la gran majoria, catalans, designant milers de llocs concrets (Sa Pobla, Sant Joan, Pla de l’Enzell, Es Vedrà…). Hi ha també topònims “foscs”, mals de desentrellar en el seu origen o altres que són fòssils, hereus i testimonis de l’antigor (Es Cibollar de s’Albufera, que prové del llatí 'cipol·la', ceba).

Damunt aquesta xarxa riquíssima, s’hi espargí el maltracte de la denominació castellanitzadora dels topònims mals escrits –'Casucha' per Carrutxa, o 'Lluchmayor' per Llucmajor-. Una primera fita fou la correcta denominació, tasca més o menys resolta, no sense batalles, com la del batle que volia recuperar la 'i' que hi havia abans, i indegudament, a Andratx... Així les coses i després de debats diversos, la recollida i normalització toponímiques, a nivell acadèmic i polític, havia quedat resolta fins que, de tant en tant, tornen a sortir bonys o forats d’antany i problemàtiques irresoltes. Entre aquestes darreres la de la neotoponímia inventada dels hotels i les urbanitzacions litorals, que vaig estudiar com la “Nova toponímia del turisme”, ja fa anys. Milers de bars, restaurants, hotels i apartaments turístics, esdevenen guia i referència dominant amb noms sense massa gràcia: Hotel San Francisco, Bahía Palace o Los Milanos, tant se val. I a més, centenars d’urbanitzacions (Shangri-La, La Siesta, Bellevue, Porto Cristo Novo, o Palmañola – confegit amb la meitat de Palma i Buñola-), nous establits, amb els seus corresponents carrers, des de la Calle del Pulpo fins a la Calle del Calamar. Temps després vaig haver de tractar amb els militars del Servicio Geográfico del Ejército per dur a terme la toponímia dels fulls del “Mapa Topográfico Nacional 1: 25.000. Islas Baleares”. Em deia un general, preocupat i indignat, davant la nova normativa que impulsava la correcció toponímica: “los nombres de los vértices geodésicos no los pueden tocar, ni el del Mar Mediterráneo!”. Històries d’un temps? O ara es repetiran? També, juntament amb n’Antoni Ordinas vam dirigir la toponímia de les fulles del mapa de Balears 1:5.000, mapa de referència per a la cartografia autonòmica i de la qual, ara, el propi Govern Balear és l'encarregat del seu manteniment.
Al mateix temps que sobrevivien encara els noms de carrers amb la deixa feixuga del franquisme –noms de falangistes i militars, sobretot- cosa que feia ben necessària una recuperació del bagatge dels noms tradicionals, un altre problema sobrevolava les nostres preocupacions, l’abandonament de la ruralia: els microtopònims, es perdien per sempre amb la mort de pagesos, pastors i garriguers. Filòlegs i geògrafs continuàrem la tasca, que no vull dir que estigui acabada, però sí molt repuntada. Paral·lelament a tot això hi feia falta aplicar la correcció toponímica, capolada per la cartografia oficial durant anys, feta per agrimensors i militars forasters, amb una ignorància i un despreci per la nostra llengua ben manifestos.

Serveixi el que he dit fins ara per fer veure que la Toponímia i el seu maneig necessita una preparació i uns coneixements, filològics i geogràfics, sobretot. Però, sempre surten i es mobilitzen toponimistes aventurers – no se’ls coneix cap feina anterior com experts en la matèria- sempre per aconseguir que no es mogui l’satus quo o que retorni. És a dir perquè s’eternitzi l’errada o perquè no es mogui el topònim de la seva grafia espanyola. Els desbarats que hi havia a la toponímia dels mapes oficials, era impressionant, hereva de topògrafs i agrimensors forans que transportaven sobre el paper fonètiques desconegudes per a ells: el “molí Paperer” fou cartografiat al mapa com el “Molino de Popeye” o Santanyí per Santañí, i els estalviï la relació completa de desastres toponímics. Aquestes comissions d'afeccionats que es desperten amb un interès repentí per la toponímia solen emprar raonaments molt discutibles científicament, tal com: si es canvia el nom incorrecte pel correcte, diuen, es perdrà la marca comercial o turística i això ens durà pèrdues econòmiques; s’intenta així ajuntar a la seva comitiva a empresaris i polítics afins: aquesta és la causa del topònim bífid Eivissa o Ibiza. O usen també, altres raons més, diguem-ne, pseudo-acadèmiques. Una d’elles la cartografia històrica. Mirin, he publicat més de vint treballs sobre mapes antics de les illes Balears i amb la toponímia als mapes històrics s’hi ha d’anar amb molt de compte; durant molts d’anys alguns d'aquests mapes eren fets a l’estranger i es copiaven els cartògrafs, els uns als altres, sense haver estat mai al lloc que escrivien al mapa. Un exemple, durant més de tres-cents anys, a molts de mapes antics, valuosíssims, a Eivissa hi surt el topònim “San Hilario”, que no és altra que Santa Eulàlia. És cert que la inseguretat en les grafies és corrent, però el nom de Maó, sense la hac ni la n final, és el més emprat, de llarg, a les famosíssimes cartes nàutiques antigues. En poques paraules ¿No existeix ja un Nomenclator Toponímic Georeferenciat de les illes Balears? ¿No té el govern una Comissió de Toponímia de les Illes Balears, creada mitjançat el Decret 36/2011, de 15 d'abril? ¿Aquests toponimistes aficionats no es podien distreure, amb una altra cosa menys ridícula per passar el temps?


Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

Dalt del turó amb garballó, Els Calderers, pròstata i Carner

jcmllonja | 02 Abril, 2026 10:46

 
 

Dalt del Turó amb garballó, Els Calderers, pròstata i Carner


Tot està banyat, hi ha hagut una temporada de pluges i fora vila és verd, començant pels sembrats. Hi ha moll i fang i algú, que en frissava, ha girat les canals cap a la cisterna. No fa un fred excessiu però, qui en té, ha encès les xemeneies, més per la gola de mirar el foc que pel fet d'encalentir-se. Compr un garballó a un gitano després d'assegurar-me que no els ha arrabassat de la garriga. “Dos, per cent euros!” Em suplica amb cara de polissó. Feim tec, seran els meus Reis d'enguany, que no s'havien aturat.

“Són fresques!” “Sí, avui fa un aire gelat! Però no li està lleig en es temps que som que faci un poc de fred!” “És així...adéu, adéu”. En Xim Paloni va ple de fang per les botes deu venir de provar de llaurar. Li dic: “I tu que encara rapinyes un poc sa terra amb so teu tractor, però els nostros fills no hi han colcat mai damunt un tractor!” “És ben ver”, respon, “ni en saben, ni volen saber com se posa en marxa. Als meus ni agafant un bon verdanc els hi faria pujar. Està fet de noltros!” He sentit contar que son pare d'en Xim va traginar pedra a pedra una sínia vella d'un bocí a un altre, de Son Llevat a S'Amarador Vell, i així va poder justificar que havia de mester electricitat per a treure aigua, amb l'informe 'col·laboratiu' d'un enginyer agrònom, per suposat. Coses d'un altre temps, ara les pífies i malifetes són d'una altra casta, però també hi són.

Me trob en Jeroni Murtera. En Jeroni ara maneja doblers, convida al cassino, fuma Camel i fa quinieles i primitives. Va venent els porcs que ha engreixat a una pleta devers Son Gollarens. Si pot ser que sa dona no ho sapi, molt millor: ara un porc de 250 kilos val 1000 euros i bons són per a un a qui no li fa els comptes ningú. Són porcs faixats quasi salvatges, la gent ho sap i van aferra-pilla. No com altres anys que els engreixava dins una tanca, estava més vigilat i s'havia hagut de conformar venent una porcella vella o un verro sanat. Un dia que bevia whisky de deu anys sa dona entrà per un portal i ell sortí escapat per l'altre fet una verga de llamp! Me convida al beure.

Com a bon vells, a la taulada del cafè, es parla de la pròstata i del bon costum de practicar sexe per mantenir-la en bon estat, cosa que no fa quasi ningú. En Gori Virgo parla de les seves masturbacions 'terapèutiques' més que per passar gust per mantenir la pròstata en bon estat, res, les xerrameques que provoca l'abandó de la testosterona. “Vos ne recordau d'en Joan Xomé? Tenia la teoria de quan la t'havies remenada tres mil pics ja no en sortia pus! 'Pensa tu!' el contravenia en Xisco Regomes, “això no és vera” “I tu com ho saps?” li demanaven “Fosca! Perquè jo en duc quatre mil i encara en surt!” Estadístiques de taverna dignes d'aquells estudiadors del sexe, se'n recorden? Sí, el matrimoni Masters & Johnson i la resposta sexual humana: excitació, meseta, orgasme i resolució...

Vaig pujant cap al turó i hi pas per davant. S'ha venut la Posada dels Calderers. La posada era la casa pairal que tenien al petit poble, els amos o senyors de les grans possessions. Diuen que hi faran un hotel d'interior, l'havia d'haver comprada un servidor abans de veure-la convertida en un establiment turístic, encara em surten esgarrifances inútils i beneites per aquests petits sacrilegis inevitables de la nostra petita i incontrolable modernitat. El darrer habitant de la casa em cridà un dia, deu fer cinquanta anys, perquè havia d'alleugerir els seus prestatges i me va dir: “tu que has estudiat agafa tot el que vulguis”, vaig fer quatre cotxades ben plenes: revistes d'agricultura dels anys vint, de viatges dels anys trenta... un totum revolutum acumulat per uns pagesos il·lustrats del meu poble, a un d'ells li agradava anar al Liceu de Barcelona. En arribar a la vora del foc em refugio en Josep Carner: “La nit és lleu. Els dos amants s'han adormit. / Té dos presents l'Amor dintre la mà distreta. / A qui darà l'enyor? A qui l'oblit?”. Me'n vaig a porgar fum. A dins el llit, evidentment.

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri amb 'bananalització', fel·lació, IA i el nou opi del poble. Climent Picornell

jcmllonja | 02 Abril, 2026 10:43

 
 

Jardins d'altri amb 'bananalització', fel·lació, IA i el nou opi del poble

 

Els 'Jardins d'altri' són cròniques desordenades i disperses del que em crida l'atenció. Comencem: ¿Saben aquell de que a la famosa casa de subhastes Sotheby's revenien un plàtan aferrat a la paret amb cinta adhesiva? S'arribaren a oferir més de sis milions de dòlars. Però el que volia significar és que Íñigo Domínguez es va referir a això de forma genial com “la bananalització del mal”. Capten el repicó? No sé si escau aquí però m'ha fet recordar el “Som alcohòlic. Som drogoaddicte. Som homosexual. Som un geni” que va dir com a resum de la seva vida Truman Capote poc abans de morir. A mi em sembla més que res un cant a una infantesa desgraciada i al desamor. Per tant, com digué el Magnífic Llorenç de Mèdici: “Qui vulgui estar content que hi estigui, del demà no hi ha certesa”, fou, tal vegada, el fundador del Mindfulness?

Me'n vaig a caminar, a fer un poc de salut a l'aire lliure perquè com bé diu Marina Casado: “Els gimnasos són el nou opi del poble”. Abans deien que l'opi del poble era la religió. Sant Joan de la Creu: “No hem de témer que la memòria vagi buida de les seves formes i figures, ja que Déu no té forma, ni figura”. Pareix un pensament místic, quasi sufí, no? I si seguim amb Miguel de Molinos i la seva Guía Espiritual (1675) “Quan més s'arrima a l'imaginació, més s'allunya l'ànima de Déu, qui essent com és incogitable, no cau en l'imaginació”. Més del mateix, o no? Caldria que llegissin els Diaris de Sandor Marai: “La religió institucionalitzada perd justament la seva essència. Alguna cosa similar ocorr quan s'institucionalitza la literatura i l'art: la seva essència s'evapora”.

“El vertader poder no s'exerceix amb crits i fuetades, sinó amb els detalls subtils, amb actes que pareixen insignificants però que anul·len als altres essers amb impunitat” (Elies Canetti). Parlant de l'antic quart poder m'encanta com descriu Natàlia Junquera la nova forma de fer periodisme de l'ultra Federico Jiménez Losantos: “Federico Jiménez Losantos no sol fer preguntes; dona la seva opinió i, a continuació, demana a l'entrevistat que li doni la raó”. El contrari del que deia José María García 'Butanito': “Un bon periodista no ha de confondre mai una entrevista amb una fel·lació”.

Feia temps que no treia en Canetti a parlar, idò, aquí en teniu una ració important: “El pensament més clar és el que dubta de sí mateix” o “L'ésser humà ha recollit la saviesa de tots els seus ancestres i ... mirau l'estúpid que és!” o “L'home és l'únic animal que recorda el que ha assassinat”.

Edgar Morin (104 anys) conegudíssim filòsof francès, pare de l'anomenat 'pensament complex' diu: “La Intel·ligència Artificial fa por, però més por me fa la Intel·ligència Superficial”. En contra del que pensa António Damásio (81 anys) conegut neuròleg portuguès, autor de A la recerca de Spinoza : “La I.A. és la major amenaça per a la felicitat humana”. Podria continuar així, amb cites encontrades de personalitats sàvies que discrepen dels efectes de la I.A. Servidor l'usa per pa i per sal i, efectivament, no te n'has de fiar, has de ser crític, malpensat i posar tot el que et diu a prova, però aquest 2026 la I.A. ja serà la protagonista màxima de la nostra realitat.

Com s'ho faran els argentins? Ja que com deia Julio Cortázar, que ho era argentí, no ho oblidin, tot i ser nascut a Ixelles (Bèlgica): “Ser argentino es estar triste” o aquesta “Ser argentino es estar lejos”. Pas molt de gust llegint els textos primerencs de Josep Pla (Coses vistes 1920-1925) a una peça, “Autoretrat”, diu: “M'enamoro de les dones el dia que m'enganyen. Ofenc, sense voler, les persones que m'estimen i tinc una debilitat davant dels meus enemics”. Amén.

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Caminant per Palma amb 'Aire d'Intrús', ecotaxa, la nova dreta, IA, poemes. Climent Picornell

jcmllonja | 02 Abril, 2026 10:38

 

Caminant per Palma amb 'Aire d'Intrús', ecotaxa, la nova dreta, IA, poemes

 

“Fa goig passejar per Palma i veure-la neta i endreçada a l'hivern” comenta na Bel “No com a l'estiu en que les papereres estan pleníssimes”. En Jordi diu: “Vaig escoltar un regidor de Barcelona que deia que les papereres de la Rambla es buiden, durant l'estiu, catorze vegades al dia, catorze!, això suposa un cost important amb un dispositiu específic de neteja del passeig, per on passen cada dia 200.000 persones, quasi totes turistes”. “¿I això ho han de pagar els barcelonins, o hem de pagar els ciutadans?” Demana en Víctor “No. Està ben clar. El que pagui el turista ho deixarà de pagar el barceloní, per tant, abaixaran els impostos als residents, i els residus que generen els turistes que els paguin els turistes i no la ciutadania de Barcelona. Qui embruta, paga: el mecanisme és doblar l'impost a les estades turístiques”. Es posa seriosa Na Marina: “Normal. O no? I aquí, com així no ho fan? Perquè els hotelers, els nostres governants a l'ombra, no ho volen? Punyeta i què si no ho volen? Que són els amos de Palma? O de Mallorca?”.

“Són molt de dretes, els hotelers”. “Sí, però sempre ho han estat. A mi” és en Toni qui parla “em preocupen més aquests predicadors de la Nova Dreta”. “Perquè?” li deman “Idò, perquè van rendibilitzant el descontentament de la joventut, cada vegada més escorada, amb la seva crítica a un teòric pensament únic vinculat al progressisme, als esquerrans wokes”. “Mirau, vaig escoltar a Jano Garcia, autor de El Triunfo de la Estupidez, on carrega contra alguns dels consensos més assentats: la igualtat, la justícia social, la solidaritat entre generacions i la multiculturalitat. Enfront del que considera valors imposats, proposa una moral religiosa que permeti discernir el bé del mal”. “Això sí que ho és estúpid! Estam ben arreglats si això és del que van els joves ara!”

Canvii de tema: “Vaig presentar el nou llibre del meu amic Joan Perelló, un escriptor de raça, dels bons. Aire d'Intrús, és un text inquietant, depressiu, fosc, a vegades brut, de personatges insatisfets, frustrats... Ho aconsegueix molt bé, en Joan Perelló de transmetre-nos aquesta atmosfera de records, de moments presents, de relacions insulses, algunes plenes d'odi o d'indiferència. Entrareu dins un món, en alguns moments, espectral, però passareu gust de llegir-lo, vos delectareu amb la prosa, a moments poesia pura”. “Els escriptors sempre teniu present o la vostra vanitat, o el vostre desig de salvar-vos de l'oblit maldament sia ancorant-vos en el sofriment i en la frustració dels vostres personatges” rebleix na Margalida. “Tu ja empres la IA?” Demana na Lola. “Sí” “I tu també, encara que no en siguis conscient, i el que l'hauràs d'usar, el 2026 serà l'any de l'assentament de la IA. Oriol Vinyals, un crack de la Intel·ligència Artificial mundial, fa feina a Google en aquestes qüestions, opina que totes les tecnologies tenen un ús dual. Però hem de pensar, per exemple, en les regions del planeta on no hi ha cap universitat, la qual cosa et barra l’accés a aprendre, allà la IA brinda un tutor personalitzat a aquestes persones. Globalment, aquestes eines estan reconfigurant l’accés a recursos, a tutors, a coneixement. I això és un bon motiu pel qual es desenvolupen”. “No hi vagis en contra, Mariano, la IA és una eina que perdurarà, i és important educar tant com es pugui la societat per tenir debats sobre el seu ús”. “Ben cert” diu en Gori, professor a la UIB “Potser a les universitats s’hauran d’ensenyar altres coses, i ben segur, ja, ara mateix, ensenyar d'una altra manera, ja!”

“Sabeu poemes de memòria?” “Sencers no, però alguns trossos...sí , jo em vaig aprendre el començament de Joc de Tennis de Josep Carner: 'Anaves damunt l'herba de la prada / i volava el teu braç adolescent, / i pel filat de la raqueta alçada / travessava la llum del sol ponent'. “Jo el començament de de La relíquia de Joan Alcover: “Faune mutilat / brollador eixut / jardí desolat / de ma joventut.” “Venga, venga, deixa-ho anar! Que acabarem passant el rosari amb els misteris de Dolor”. “Ja els agradaria a aquests de la nova dreta!” “En deu saber de fer poemes la IA?” “I tant! I bons! Ara mentre feim el Campari amb peixet frit n'hi farem fer un parell”. “Sobre el Campari? Sí, i perquè no?”

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

1 2 3 ... 76 77 78  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb