Climent Picornell

ELS HOMES QUE SÍ ESTIMAVEN LES DONES, O NO. Climent Picornell

jcmllonja | 15 Agost, 2009 18:37

Els homes que sí estimaven les dones, o no.

 

Climent Picornell

 

Cabells curts. A na Francisca els falangistes li volgueren donar una bona lliçó, però com que estava prenyada –‘va plena’ va dir un d'ells- un altre suggerí que no li fessin beure oli de ‘ricino’ o li farien perdre el nin, o nina. S'ho pensaren i decidiren rapar-li els cabells. Tenia una bona monya i li tallaren de mala manera, amb quatre estisorades que la deixaren feta un llàtzer. Jo sé qui va ser el ‘barber polític’. Aquella dona se n’anà bramant, acollonada, pensant primer que la matarien, després que li farien perdre l’al·lot a potades: ‘encara n’he sortida bé’, va pensar. Tot perquè el seu home era d'Esquerra Republicana Balear, mestre d’escola, desaparegut feia setmanes. Entrada de fosca, per la porta del corral hi anà el barber, el de bon de veres. "Asseu-te i t’arreglaré aquest moixell que t’han deixat". “Te faran mal si ho saben” es lamentà ella. “Deixem estar, jo sé bé el que em convé”. Li deixà un capet ben talladet, a lo garçon, diríem ara. Tot el temps que li tallà, les llàgrimes banyaven la tovallola que s’havia posat per damunt les espatlles. ‘Gràcies Joan’, va sanglotar. Sempre va dur els cabells curtets, fins al dia que es morí.

 

Compartint ‘querida’. El meu padrí era un home de grans habilitats. Era capaç de fer anar els motors de gas pobre amb gasogen; hi posava fulles de figuera de moro, com a gas d’aigua que era, l’aigua de les fulles li donava alè: un sostre de fulles, un sostre de coc, un sostre de clovella, i així. De dos vaixells alemanys encallats al port –en temps de la primera guerra mundial- de cada quatre del seus pistons en feia motors de dos pistons per posar a les barques del bou; “El Faraón” fou una barca mítica que, fa dos dies com qui diu, encara els duia, fins que la ‘desguassaren’. El padrí em duia tots els dissabtes al baratillo, allà el que més l’atreia eren els rotlles de gent xerrant o discutint, ell parava l’orella. Sempre comprava alguna casta de ferro: un ferro tort, un altre dia un ferro dret, un altre un ferro rovellat, un de sisovat... no sé que devia fer amb aquells ferros. Quan acabàvem la volta anàvem a la farola de la Riba, despertàvem al faroler i, a peu sempre, fins al Born a cercar a Don Mariano al Club España. Llavors tots tres – havien estudiat plegats- i jo, anàvem a una casa devora els molins del Jonquet. Allà hi habitava na Mercedes. Me duien a una habitació del pis de dalt amb un gran finestral des d’on es veien les barquetes del port de Palma, tenia juguetes i llepolies. Al cap d’unes hores partíem un altre pic cap a ca nostra amb el tramvia. De més gran vaig lligar caps: el padrí compartia “querida” amb els altres dos, en Toni el faroler de la farola verda de la Riba i Don Mariano. El qui pagava era Don Mariano, però en treien substància el tres. Na Mercedes era una dona present, guapa i ben arreglada. El meu padrí devia tenir en aquell temps uns seixanta anys, guard d’ell el seu títol de capità de vaixell on posa: “Capitán de todos los mares”.  

 

Home de confiança. En Mallago sempre havia estat el seu home per a tot. De confiança. El posà d’administrador d’una fàbrica seva. De pagès espavilat a home de negocis, d’aquests que hi ha pels pobles que saben fer un dobler de qualsevol cosa. Ara viu amb la seva viuda. Li fa companyia, i és ver que dormen junts. Les filles d’ella no ho poden consentir, no ho poden sofrir, més exactament, però la dona el vol, i la rica és ella, i no té testament fet, i la llegitima és poca cosa per a elles. No ho fan. Ell està carregat de sucre i diuen que als diabètics els costa molt enravenar i alerta amb les viagres... però a la casa de massatges, amb l’excusa d’una ciàtica rebel, si li fan una bona feina empina un poc i a lo millor un pic cada dos mesos el fan córrer-se si li acaben el complet amb una mamada; d’aficar-la res de res, va massa blana la cosa. Un dia va caure de la taula de massatges i es va rompre un peu, i la “directora” patia per les conseqüències, no ho té donat d’alta, però ell és comprensiu i la seva dona, la del senyor, la que ell acompanya tan bé, ho sap i s’estima més que vagi per allà que ho coneix. A ella, amb un genoll de fibra de carboni i un pit tallat, ja fa deu anys, li agrada la seva companyia. El vol dur de museus si van de viatge i ell no hi vol anar. “On és això? Què és? Un museu, idò t’esperaré defora. I si té bar, no t’hauré d’esperar defora...” i ella el besa i l’agafa de bracet i l’entra al museu Thyssen-Bornemisza i ell fa mala cara i riuen...

 

Decisió ferma. Als sis anys vaig decidir que mai tendria fills. Perquè si educar-los era el que feia mon pare amb jo -sajar-me la corretja i donar-me pallisses- jo no en volia educar. Quan em vaig fer  més grandet els meus amics m’anaren diguent que no era això, però jo ja havia pres la decisió, i una decisió que es pren solemnement és molt mala de tornar enrere. Quasi com una promesa. Ja fa anys que vaig prometre a na Filo que em casaria amb ella. Tampoc en vol d’infants. I ho faré. No m’he compromès mai amb cap dona, i n’hi havia que m’agradaven, però a totes, arribat un temps, els deia que sí a estar amb elles, però no a casar-m’hi. Això ho he de fer amb na Filo. Pobreta, ara torna a estar molt malament, molt medicada. Hauré de ser el seu ‘metge’ fins que es mori. Els seixanta anys trob que és una bona edat per a casar-se. Sempre que pens amb na Filo i amb mi, com a parella, se me dibuixa el començament d'aquella pel·lícula de Hitchcock on es veuen només unes sabates blanques, després unes de negres amb tacó alt que pugen a un tren, fa veure que les quatre sabates es seuen juntes, una veu diu "Hola, com estàs?", però només es veuen les sabates...

L’ingenu idiota. Morí d’un càncer fulminant. Era un bon professor, s’entusiasmava amb la seva feina i els alumnes, també. Sobretot les alumnes. Un pic mort, en Joan Prunera, telefonà a la viuda. Es van veure al bar Cristal de la plaça d’Espanya. “Mira, Antònia, un dia en Julià me va mostrar una carta que començava diguent: ‘Julián eres un bombón...’ Ell, s’entenia amb alumnes. No tenia massa manies, ja ho vaig dir a la teva cunyada que t’ho digués, era una qüestió delicada pel departament, però la setmana passada me va dir que no t’ho havia volgut dir mai. Jo t’ho he volgut dir perquè així, ara que en Julià és mort, quan tornis a tenir parella i follis, sabent això, no tendràs remordiments”. La dona estigué una estona en silenci. Agafà el cafè que li quedava i li tirà a la cara. Abans de sortir, ella pagà les consumicions de tots dos.

________________________________

IMATGE: GUILLEM MUDOY

 

 

 

 

 

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

DE PROFUNDIS, L'HOMOSEXUALITAT, OSCAR WILDE I ELS AFORISMES Climent Picornell

jcmllonja | 03 Agost, 2009 22:24

 

De Profundis, l’homosexualitat, Oscar Wilde i els aforismes

 

Climent Picornell

Per al periòdic L’Observador del Pla de Mallorca he escrit durant anys una columna que vaig titular: “De profundis”. Era una conya als qui mantenen que la comarca del Pla és la “Mallorca Profunda”. Quan era escolanet, em feien cantar el De Profundis clamavi ad te... (“Des de les profunditats te crit; Senyor, escolta la meva veu”). La darrera obra que escrigué Oscar Wilde (1854-1900), la titulà, mirin per on, De Profundis. Una reflexió de la seva amarga època a la presó. Sempre arrib tard a les efemèrides, fins i tot a les meves. Wilde fa 109 anys que és mort. Fou novel·lista, poeta, crític, autor de teatre; la mare, escriptora, l’influí molt. Ja destacà a Òxford. Va ser un personatge excèntric, cabells llargs, extravagant, provocador i intel·ligent, autor teatral d’èxit, famós. A 1884 es casa i té dos fills. A 1895 va ser acusat de sodomia pel Marqués de Queensbury, pare de Lord Douglas, amb qui mantenia relacions homosexuals. En un procés sonat fou condemnat a dos anys de presó, de la qual en sortí malament, tan en l’aspecte material com espiritual. Se n’anà a París amb nom fals, on morí de meningitis el 30 de novembre de 1900. Poc abans es convertí al catolicisme. La seva novel·la El retrat de Dorian Grey, la direcció de la revista feminista, The Woman’s World, l’oberta defensa del socialisme ( The Soul of Man under Socialism), les seves obres de teatre, enginyoses, brillants, alguna representada per la famosa actriu Sara Bernhardt donen la talla del personatge. El seu De profundis, escrit dins la presó, per a alguns és un “pentimento”, per a altres una hipocresia, molt diferent al poema La balada de la presó de Reading, sentit i desesperat. L’any 2008 el seu nét Melvin Holland publicà El marquès i el sodomita analitzant els procés al seu padrí: “Era conscient Wilde de què es convertia en un màrtir de l’homosexualitat? Ho feu per arrogància? Per congraciar-se amb el seu amant, que odiava el seu pare, o per enllestir una fenomenal obra de teatre, amb un final amb presó?”

 

Malgrat la seva esperpèntica conversió al catolicisme, l’església, catòlica, l’havia maltractat sempre, fins que aquest mateix juliol, L’Osservatore Romano, quasi el Butlletí Oficial del Vaticà, dedicà unes paraules d’elogi a Wilde que han estat interpretades com un canvi de rumb vers l’homosexualitat; deia L’Osservatore Romano: “Wilde sempre cercà la bellesa i la bondat de les coses, però també cercava Déu; fou un home afortunat, els seus treballs no han estat oblidats”. Els vaticanòlegs ho interpreten com que l’església marca una nova fita amb l’homosexualitat, allunyant-se de la seva persecució visceral i reduint els límits a l’oposició als matrimonis homosexuals. Tot i que el Papa, aquest desembre passat, parlant de la defensa de la natura, deia: "És necessari que hi hagi alguna cosa, com una ecologia de l’home entesa en el seu just sentit. Aquesta ecologia humana es basaria en el respecte dels gèneres, masculí i femení, que formen part de la naturalesa”. Alguns col·lectius homosexuals interpretaren aquestes manifestacions com que l’existència de gent gay era una amenaça per a l’existència humana major que els desequilibris ecològics. Fins aquí el fil del De Profundis.

 

Oscar Wilde fou un extraordinari generador d’aforismes. El diccionari ens guia: “Un aforisme és una sentència breu i contundent, però al mateix temps reflexiva, que cal interpretar”. Sinònims (sensu lato): adagis, apotegmes, màximes, axiomes, proverbis, sutres, sentències, dites ...” En tot cas han de ser breus ( Un aforisma ben fatto sta tutto in otto parole, Gesualdo Bufalino), han de tenir voluntat didàctica o crítica i desfermar una certa sorpresa. Frega el joc de paraules i la poesia. Com diu José Biedma: “són una ferida en la pell del discurs, una fissura on entreveure la complexitat”, a través de la paradoxa, del sarcasme, de l’acudit amb ironia. Vet aquí una desena d’aforismes d’Oscar Wilde, per fer de contrapès a la ridícula exoneració pel Vaticà, quasi tan ridícula com la de Galileu fa uns anys: “Ho puc resistir tot, excepte la temptació./ Un home pot ser feliç amb qualsevol dona mentre no l'estimi. / L’experiència és simplement el nom que donem als nostres errors. / Les preguntes no són mai indiscretes. Les respostes, de vegades sí. /  M’agraden els homes amb futur i les dones amb passat. / Una idea que no és perillosa no mereix de cap manera el nom d’idea. / Els homes que intenten fer alguna cosa pel món són sempre insofribles, però es tornen encantadors quan el món fa alguna cosa per ells. / Estimar-se a si mateix suposa el començament d’un romanç etern. / El vell ho creu tot; el de mitjana edat ho sospita tot; el jove ho sap tot".

 

No fa ni una setmana vaig encontrar, Joan Guasp i em parlà del seu darrer llibre d’aforismes, Animus Iocandi (Edicions de Can Sifre), que presentarà dia 20 d’agost a les 20 a Consell, al Jardí de Ca sa Madona. Surt a rotlo el seu “Museu de l’Aforisme”, un museu virtual on hi habiten aquestes figures, entre literàries i filosòfiques i que tan bé han practicat B. Pascal, E. Cioran, K. Kraus, G. C. Lichtenberg, M. de Montaigne, H. L. Mencken… fins a  A. Einstein, H. Hesse o F. Nietzsche. Surten, dins el nostre panorama més proper, Joan Fuster i Guillem Frontera amb les seves Bombolles de sabó (“Amor? A veure qui la diu més grossa”). Acabam parlant de l’aforisme com a remei curatiu de l’esperit com ha provat de fer Giorgio Nardone ( La mirada del corazón. Aforismos terapeúticos), “amb el mínim esforç obtenim el màxim resultat, aconseguim que el pacient obri de cop una finestra a una nova realitat”. Només tres exemples: “La por és el que més por em fa” ( M. de Montaigne); “Vivim en la por i per això no vivim” ( Buda); “Els ansiosos primer construeixen els seus temors i després s’instal·len dins ells” (E. Cioran).

 

El gran perill dels aforismes és que acabin fent-se famosos, que es vulgaritzin i perdin la força i el sentit que tenien o que s’usin amb un excés de transcendència, “moralina” i engolaframent. Woody Allen i Groucho Marx se’n foteren d’això darrer. Des del meu turó guait per la finestra la calitja, on s’hi projecta l’ombra prima d’una atzavara seca, llarga i enorme. La mola del Fangar i el puig de Santueri es confonen, llunyans, per damunt les teulades del poble. Pens en aquesta divagació sobre el De Profundis, com una teranyina d’estiu, obrint el Bestiari de Joan Fuster:  “L’ovella diu al llop, quan es troba a punt de ser devorada: I si en parlàvem una mica del sentit de la vida?”

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

PROFUNDES SUPERFICIALITATS SOBRE CLÀSSICS CONTEMPORANIS Climent Picornell

jcmllonja | 27 Juliol, 2009 09:39

 

Profundes superficialitats sobre clàssics contemporanis

 

Climent Picornell

 

Cada estiu me toca anar, no hi duc cap quimera, a alguna cosa social d’aquestes on hi ha gent sabuda, i se’m veuen les llacunes culturals. Enguany m’havia preparat, donant-me un llustre ràpid per sortir-ne airós. Havia estudiat Una  breu història de quasi tot de Bill Bryson i el Curs de filosofia en sis hores i quart del polonès Witold Gombrowicz, autor del Diario Argentino. M’havia après alguns oximorons per fer boca ( profunda superficialitat, arqueologia de la quotidianitat, clàssic contemporani) i anècdotes culturetes: Ludwig van Beethoven va morir intoxicat de mercuri, li agradaven amb excés les truites de riu, i en menjava moltes, els rius ja anaven contaminats de la merda de la revolució industrial... Fins i tot havia traduït al català Oscar Wilde ( Tots els homes maten el que estimen,/ que ho escolti tot el món,/ uns amb  amargues mirades,/ altres amb paraules trempades; / els covards amb les besades, / els valents amb les espases!). El sopar del vernissatge  –la meva amiga és la metgessa del galerista- va derivar sobre si el model de ciutat d’Aina Calvo és un model, si Jaume Matas acabarà davant el jutge, si el turisme s’esfondrarà  per la crisi –“sí, la crisi-ninja” diu un dels més joves-, si UM surarà, si ja havíem llegit Stieg Larsson, si la pastilla contra l’ejaculació precoç funciona  -algú retreu el cas del binissalemer que se’n dugueren a Son Dureta quan feia un dia que estava enravenat- , si el xuetes feien sabonera quan es rentaven, tesi per destriar-los inequívocament, ho mantenia un d’ells, sorneguer i cansat del tema plantejat per un americà que, fins aquell moment, mantenia que Condoleezza Rice, la ministra negra, era la “dominatrix” d’en Bush i tenia la culpa de tot...

 

El sopar, poc a poc, va agafar un viarany quasi monogràfic sobre Miquel Barceló, el pintor felanitxer, de qui ara es mostra la seva obra primera, fins a la Documenta de Kassel ( Barceló abans de Barceló 1973- 1982). Tothom hi va ficar cullerada, fruit de l’admiració, manifesta, covada o negada, del desconeixement, de l’alcohol, de la figurera...  “Li ve de sa mare això del dibuixar, ella feia unes aquarel·letes, son pare era més desbaratat i més actiu, més manager, era defensa, tenien un forn...” “Pel que ha fet a Ginebra s’han generat una rierada d’opinions negatives, per la doblerada, devia estar preocupat”. “Es podria fer un llibre de com es generà i com acabà l’afer de la capella. Qui tengué la idea, qui ha pagat, qui ha quedat com un porc...” Surten noms -Mendiola, Sureda, Gambús, Úbeda, Llabrés, Conrado, Serra, Mesquida...-. “Interessant! És com fer història social de l’art, jo en vaig estudiar amb Arnold Hauser i Georg Lukács,” diu una senyora amb vestit de tul i sostenidors negres. “En Maikel Figaseca conta que el va anar a entrevistar devers Sa Calatrava, vivia a un xibiu, només hi havia una entrada, darrera una cortina un llit, hi recorda una dona grasseta... abans de triomfar.” “Sa veritat és que digué que no al Rei, perquè ja havia quedat amb els seus amics… té collons!” “He sentit contar no sé què de la compra del forn a Vietri sul Mare”. “Ell és el model del Crist, ell, agnòstic, que no va anar a la missa… pareix que ni fet aposta, això vulguis o no atraurà més gent…” “És l’èxit del marketing, talment com l’efecte Guggenheim, molts amics catalans, bascos, m’han demanat per venir a veure això de Barceló”. “Jo hi vaig acompanyar un subdirector d’un diari de Madrid, va dir: Es la capilla Sixtina de la modernitad”. “Homo! Ni tanto, ni tan poco!” Un felanitxer famós: “No m’agrada gens; hagués destrossat la Sainte Chapelle? I això que el conec i l’estim...” “Té cosa, sa veritat. És com si ho mirassis tot des de tres metres davall la mar i la terra, quan la llum comença a minvar…” “Vols que te digui! Me pareix una falla, cartró-pedra, ho va dir ma mare quan li vaig dur”. “En Tino Alomar hi va posar els primers doblers quan era conseller, no sé ni si el convidaren, en Matas va fer tot el paper.” “Aquesta setmana he anat a La Seu cada dia” conta una dama misteriosa i lànguida, “el dilluns, cel ennigulat, la missa a la capella d’en Miquel “...i Déu feu el dia i la nit, i ho trobà bo...” tan bella la metàfora, tan lluny de la misèria catòlica. Laudate Deum omnes gentes... He volgut veure, cada dia, com funcionava. Tènue, la llum, com una cova, peixos, fruites, calaveres. Dreta damunt la banca he arribat fins a un ham de curricà enorme: és impactant.”

 

Sent de lluny: “Jo el vaig descobrir –i ara, no vull haver-lo descobert- el vaig agafar de Neon de Suro, això era el 78, de tots aquests que li van darrere, no hi havia ningú”. Un metge, bon melòman: “A un monument tan important hi han d’entrar amb peus de cotó. En Barceló s’ha passat. Ha fet una gran carcassa, ha volgut deixar la seva empremta dins la Seu, és una falta de respecte.” “Però ha dui sort el puta!”, intervé un pagès il·lustrat i ric que fa temps que compra Barcelós,  “i te diré per què: s’ha clivellat. I a través del clivells s’hi veu la imperfecció. Sense clivells no seria aguantador”. “Li sobren tres quartes parts, hi ha massa coses amuntegades...” “La seva obra és un contrapès massa fort, en Gaudí hi va fer una intervenció mínima, estricta: Barceló no ha sabut fer de Gaudí”.  Un altre, que fa veure que el coneix molt: “Me va cridar: Te vull mostrar el que he fet. Volia posar uns tapajuntes. Pensa tu! -li vaig dir- que se vegi, saps, aquella ona que comença amunt; un tapajuntes!”  Una dona grassa, guapa, sentencia: “Però és ver, ell té un do...”  Torna a insistir nerviós un home prim tot vestit de blanc de cap a peus “...no vol anar a la missa prèvia a la inauguració de l’encàrrec? A qui li interessa si és agnòstic? Si aquell és tal o qual, quin puta país!”. “Deia Llorens Artigas que quan a Miró li feren l’exposició al Pompidou, amb el president, en Malraux, la nata i la crema de França, de França!, donya Pilar li deia -estaven tots dos darrera una columna, com amagadets- hauríem de sortir... Això és humilitat, que no vol dir no ser grans artistes”. “Li donaren el Príncipe de Asturias: no li tocava, és massa jove.” “Però en Miquel ho fa aposta, queda malament amb qui li interessa, sap agraviar”. “Els qui el feren per amunt, Leo Castelli i Bruno Bischofberger, saps qui els hi va presentar? Yvon Lambert. I qui li va presentar Yvon Lambert?” “És difícil de dur l’èxit. I l’èxit dona doblers i poder, però s’hi ha de posar un límit, idò en Miquel Barceló no té límit, i en té molt de poder. Ara, és ver, és un seductor...”

 

Vaig voler dir cosa, no me serviren els llibres estudiats, vaig dir que el coneixia un poc, que hi era un dia que donava indicacions per fer els vitralls ( un canonge de la Seu diu les “radiografies” i espera que li riguin la gracieta). Una bleda (runner), cabells vermells un poc agée, postil·la: “Es poden cremar VanGoghs o destruir Barcelós que devora la bellesa d’una flor no s’hi poden comparar”, mentre reparteix targetes de la seva oficina de Ioga Nidra. Fondes superficialitats de les nits d’estiu.

__________________________________

IMATGE: "Bonjour Monsieur Courbet" o "La rencontre" (1854) de GUSTAVE COURBET (1819-1877)

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

EL MIRALL I LA FI DEL PAPER Climent Picornell

jcmllonja | 21 Juliol, 2009 13:57

 

El Mirall i la fi del paper

 

Climent Picornell

 

En aquests temps que corren, les fites positives s’han de brufar, sobretot a un país com el nostre on la perseverança, tenyida de resistència, demana -de tan en tan- petits èxits per elevar la moral. I que la revista El Mirall hagi arribat al seu número dos-cents ho és: una finestra al món, un mirall que reflecteix ca nostra. Dia 16 a l’Espai Can Alcover, la casa que el poeta donà a l’Obra Cultural Balear ho brufarem. Hi estau convidats. (Cada pic que vaig a Can Alcover m’agrada pensar que és l’acabatall feliç del que creia seria la tomba de l’OCB, una cosa com La Trapa i el GOB: cal tenir esment amb aquestes donacions o compres a baix preu, solen comportar-se com a “regals enverinats”). Vaig ser el director dels setanta primers números d’aquesta publicació, que tenia, i té, com ideari la defensa de la identitat, la promoció de la cultura, la salvaguarda del nostre patrimoni artístic i ecològic, un pont per a la incorporació de la cultura universal a la llengua catalana. El nombre zero va sortir el gener de 1987 amb portada de Jaume Falconer. Havia de ser la nostra petita col·laboració al bastiment d’una premsa pròpia, conscients que no tenir-ne era condemnar-nos al silenci. Era uns mesos després de l’explosió nuclear de Txernòbil  ( Tords amb radioactivitat a l’heura, s’hi titulava un article). Els mitjans de comunicació en català eren migrats, tret de les fidels publicacions de la nostra  Premsa Forana. Nogensmenys TV3 havia iniciat la seva singladura, Eliseu Climent havia tret el setmanari El Temps...  La cosa ha variat. A un editorial d’El Mirall posava messions perquè es fes, ràpidament, un diari en català a les illes, alguns ho trobaren un desbarat; avui el dBalears és una realitat, modern, premi al millor diari dissenyat d’Europa. VilaWeb pot servir d’exemple dels portals en català a Internet.

 

El panorama, deia, ha canviat i la societat de la informació fa plantejar-se noves qüestions que sobrevolen els mitjans de comunicació. Dues sobretot: desapareixerà el paper com a suport de la informació? I, té qualitat informativa tot el que circula per la xarxa?  Molta tinta i molts de bits s’espargeixen sobre aquestes qüestions. De moment no desapareixerà, i  a més, sempre hi haurà coses de paper (un japonès acaba d’editar una novel·la d’horror en rotlles de paper de wàter; vaig comprar la Bíblia de Gutenberg -el primer llibre editat al món- imprès en torcaboques...). Però la fita dels 25 anys que posà Bill Gates, Rupert Murdoch, l’amo de News Corporation un imperi de diaris i cadenes televisives, l’ha rebaixada ferm: “D’aquí a 10 anys crec que quasi tots els diaris seran digitals”. Sap de què parla, és el seu negoci. No hem de pensar en el paper de la premsa de paper a la manera antiga, aquesta, després d’encarar les noves tecnologies com a competidores, ha sofert un fort procés de convergència, i de convergència digital, que configura un paisatge mediàtic on els mitjans usen diverses plataformes i s’alien entre ells degut als desplaçaments constants dels consumidors. La incertesa és constatable ja que tot s’ha fet amb gran rapidesa. Robert Darton, director de la biblioteca de Harvard, es demana “que passarà d’aquí pocs anys a la vista d’una meravella com Google?; de l’escriptura al còdex (4300 anys); del còdex a la impremta (1150 anys); de la impremta a Internet (524); d’Internet als cercadors ( 20 anys); dels cercadors als classificadors ( 7 anys); dels classificadors a.... (?).” Tornant al paper, Harold Evans ex director de The Times creu que la gent llegirà el diari al seu web però també que el rebrà, pagant, i el s’imprimirà ell mateix, en paper naturalment, suprimint els costos més elevats de les empreses: la distribució i la impressió.

 

L’altra de les grans problemàtiques és saber fins a quin punt Internet ha provocat un terrabastall en els continguts veraços de la informació. Juan Luis Cebrián ( El pianista en el burdel): “ja l’aparició dels mitjans audiovisuals causaren en el seu dia una considerable alarma entre els diaristes i els seus empresaris, però era diferent, ara per Internet hi corren notícies, rumors, enganys i fantasies que s’entremesclen i s’ofereixen gratis”. Tornant a Evans: “Internet ens endinsa en una edat daurada del periodisme, és més fàcil trobar coses noves... en mig de tones de fems!” Tanmateix Manuel Castells es reafirma: “a la xarxa totes aquestes figures comunicatives ( blogs, Facebook, MySpace, Twitter, YouTube...), dins les seves limitacions, ens posen, però, la base tecnològica per a una mobilització més autònoma, una xarxa de relacions que ens permeten la gran experiència de les llibertats compartides”.

 

Els mitjans de comunicació en paper i en català, també han convergit, primer cap al seu lloc d’Internet, altres instrumentalitzen portals més actius, alguns sense paper, dels quals n’han sorgit alguns a Mallorca, a la part forana els millors. Hem de veure les noves tecnologies com aliades, diu Mercè Molist, amb l’exemple dels blogs, “la blocosfera catalana, molt activa, s’ha d’aprofitar com un forat clau per als mitjans de comunicació en català”. El català a la xarxa té bona salut, ho he dit diverses vegades, a la Viquipèdia per exemple, i s’hi ha de ser (YouTube té cent milions de descàrregues diàries, quasi res!). Ara la publicació és viable sense grans inversions, i no és massa entorpida –és un dir...- pels estats i les grans empreses privades, la nostra llengua pot aprofitar aquest potencial. Ja sé que es continua veient, en gran part, la televisió que entra per antena, ara en TDT, juntament amb els diaris de paper continuen com la via informativa  preferencial, alguns gratuïts. Però vèncer els enormes costos de l’edició de paper i de la distribució per arribar al consumidor final, és el quid que la xarxa solventa bé i a bon preu. Tothom s’espavila, vegeu Edi.cat, el primer portal de descàrregues de llibres en català, creat per tres bones editorials ( Angle de Manresa, Cossetània de Reus i Bromera d’Alzira, prest n’hi haurà una de Mallorca), en el mobypocket es poden descarregar el seus llibres, el darrer Llibreta de Pequín (cinc euros) de Vicenç Partal, només en format electrònic. No pateixin els fetitxistes del paper: Cafescribe una distribuïdora on-line francesa regala una ferratina que fa olor de paper vell –com de floridura-  que hom pot ajuntar al seu lector de llibres i tenir la impressió de ser dins una biblioteca. Amb aquests canvis, encara deu ser cert com deia el genial i menystingut McLuhan: The Medium is the Message ( el mitjà és el missatge)? Un lapsus acabà convertint-ho en The Medium is the Massage ( el mitjà és el massatge).

 

El Mirall ha arribat al seu número dos-cents, en paper. Més de cent dossiers monogràfics, milers d’articles diversos... Parlant de miralls que ningú no s’enlluerni, les efemèrides han de servir per fer balanç, adequar-se als nous temps. Sé que s’ha repensat el projecte, amb nou disseny, es vol penjar la revista  a Internet, fer-la més interactiva amb els lectors, engrandint el seu espai comunicacional. El Mirall és un producte consolidat, una revista de cultura i societat, de crítica i de reflexió sobre problemàtiques latents. Un projecte articulador de la nostra societat civil.

 

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

BALTASAR PORCEL, ELS LIMFOMES I LES BALEARS MENORS Climent Picornell

jcmllonja | 07 Juliol, 2009 16:42

Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4

 

Baltasar Porcel, els limfomes i les Balears menors

 

Climent Picornell

 

Acabava de llegir Crónicas del linfoma del periodista d’ El País José Comas, on relata la seva lluita fatal, quan em comunicaren la notícia: Baltasar Porcel havia mort, a causa d’un rebrot del seu. M’explicà, al Baluard de Sant Pere,  que l’havien operat i era molt optimista. No li vaig voler dir que mon pare hi morí i el meu cosí, també. Mon pare d’un Limfoma No Hodgkin, i el cosí d’un Hodgkin, d’aquest quasi tothom se’n cura, però només quasi tothom… Un de cada tres homes desenvoluparà un càncer en el futur, i per bé que els avenços són espectaculars, el cranc devora vides. No faré un memento amb dosi mortuòria epidemiològica, encara que, particularment, m’interessà com encarà i contà Baltasar Porcel -un home optimista per damunt tot- la brega amb la malaltia, la recaiguda aquesta primavera. Ho acceptà amb un to vitalista, com era ell. Tot ens ha d’interessar. I a un servidor, Baltasar Porcel me va interessar ja fa temps. Conec molta de la seva obra, i llegia sovint la seva columna diària, lector com som de La Vanguardia, herència del meu padrí, qui subscrit amb altres tres, la pagaven conjuntament. Molts de pics no coincidia amb la seva posició, però m’agradava el vessant de polemista abrinat.

Quan he sabut que era mort, he anat a cercar el primer llibre seu que vaig llegir, l’any 1968: Viatge a les Balears menors. Conformat a partir de vint-i-un llargs reportatges, és un llibre unitari. L’he triat per fer-li un petit homenatge, un article manllevat, amb textos seus, una antologia mínima. No és un llibre menor en el conjunt de la seva l’obra, no. De Porcel hi ha poca cosa menor, a qualsevol article sorgia l’espira de la seva factura. Quan el redactava, ens van presentar a Eivissa –crec que va ser Marian Albero- jo hi era amb en Pepin Vives, digué, fort: “Hi ha hippies mallorquins!” El veig, com si fos ara -encara no duia els cabells llargs, però en tenia molts i negres, barbonet i ulleres gruixades de pasta-, han passat més de quaranta anys. Viatge a les Balears menors, és ple de poesia, de realitat, descripcions magistrals dels tons del paisatge, de fets arreplegats per Eivissa, Formentera, Menorca, Cabrera i Sa Dragonera. L’exemplar és ple de rebuts, trossos de diari, marques i textos subratllats.

 

Eivissa.“Primer, tot és blau, un blau dens i sensual que sura com una boira, fantasmagòric i brillant, i cobreix eternament la badia. Damunt la mar morta davalla una gavina, sinistra dins la penombra.” “Un mariner esdentegat, calces curtes cantusseja: A l’havana jo tenia / A l’havana jo tenia / un guacamaio mig mort…” “Cárdenas las murallas / Hincándose en su piedra / Trémulas alcaparras… ( Enric Fajarnés )”. No hi manca el capítol dedicat a Economia i Turisme, ja emergent, però Eivissa era, encara, com sempre havia estada. “Canten els grills i les cigales, a vegades bota una llebre, els camps solitaris. Una dona,  arrugada, enforna pa. Un home cava, molt lentament, la garangola d’una prunera, perquè si cauen quatre gotes les aplegui. Fa un cigarret de pota, pudenta, un cigarret prim. Lluny, passa un carro carregat de palla. Se succeeixen els turons i les marjades, illa endins, sense un ànima, desèrtics.”

 

Formentera. El primer pic que vaig anar a Formentera va ser a bord de la “Joven Dolores”; Porcel dedica una part a les barques i vaixells que el traslladen d’una illa a una altra: vaixells i mar, dos grans leits-motivs. “Un home gras, formenterí, cara groguenca i esguard compungit, explica a un mariner del correu que ve de cal metge, que té icterícia, i que la seva sogra no és sofridora. Una monja mira a terra, hieràtica, amb una cartera negra i inflada damunt la falda.” “Sura per l’illa una aroma intensa de saladina i de marisc. Per davall els grans pilars del carregador de la sal, la mar fa un bleix gutural, prolongat.”

 

Menorca. “I Maó al fons, encastellat. El vaixell atraca. Arriba esmorteït, un campaneig. L’únic veler que hi havia en el port salpa carregat de caixes buides de coca-cola i enfila la bocana, tot solcant l’aigua morta. En el moll, la gent s’abraça, criden. El dia és efectivament xafogós.” Pierre Monbeig, el geògraf francés, o  Vargas Ponce són exemples dels autors que va consultar per a la documentació; en el fons és un gran llibre de geografia, física i humana, sedassat per “l’escriptor més sòlid de la seva generació”, segons diu Josep Pla, a les solapes. “El problema de la insularitat provinciana, però, ha fet també els seus estralls damunt els menorquins, com sobre els balears tots. Durant el Dinovè l’illa resta marginada, provincial, perduda, i la seva vida es cargola sobre ella mateixa. Millor: sobre el més feble i esquifit d’ella. És quan es va estenent l’idealisme moralitzador i la susceptibilitat malaltissa que congrien els petits grups humans tancats dins llur closca”.

 

Cabrera. “La ‘Colom’ navega, segura i poderosa. Jo sec a babord damunt un sac de patates i, en alguna capficada imprevista de la nau, rebo una ruixada de gotes gelades.  Diu el patró Burguera: De vegades navegant, de cop veus que et segueix una tortuga, nedant lleugera. Si la pots pescar, la fermes per una pota i la tens en remull el temps que vols, fins que un dia en fas un bon estofat. I no n’hi ha de teca, en una tortuga!” Esmenta els soldats francesos ( “ Nous pouvons chanter à la ronde / que la paix nous ressuscita; / car on revient de l’autre monde / quand on revient de Cabrera.”) preludi d’un llibre futur.

 

Sa Dragonera. “Les aigües del Freu són inestables i de vegades s’arboren en empenta violenta. Aleshores llur blau esdevé aspre, cobalt. …van a esberlar-se contra diverses roques: l’illot del Pantaleu, rodonenc i bombat com un pa de pagès; la Mitjana, pedra plana i fosca, corcada per les aigües; els esculls Calafats vetllant i encerclats de bromera blanquinosa.” “La costa oposada, en el vessant que dóna a mar oberta, és tota penya segat. Un tall feréstec, rogenc i negrós, amb forats on hi niuen coloms mariners i gavines de crit bestial.” “Una quadrilla de sargantanes fuig, zigzaguejant. N’hi ha de petites, de la grandària d’un dit, i de grosses com un pam. Són d’un verd jove, clar i lluent.”

 

Vaig tenir, uns anys, una casa a la font dels Morers, entre S’Arracó i Sant Telm. A la platja, mig en remull, petarem la xerrada alguns estius. Uns temps en què un capellà construïa apartaments devers Cala Conills. El coll dels Escairats, Can Tomeví, la Trapa abans que el Gob la comprás, la torre de Cala En Basset... Els difunts sota els ametlers en flor, amb la perspectiva d’Andratx per la carretera d’Estellencs, darrere el cementiri camí de la Coma Freda; redols que formen part del paisatge andritxol, que incorporava, sense estridència, a les seves narracions. Vull ressaltar el gust que m’ha fet passar llegint coses seves; i el que encara passaré rellegint-lo. “Salta un peix, argentat. La barca travessa el deixant d’un veler, curull de càrrega, fins a la coberta. Un dels seus tripulants crida alguna cosa inintel·ligible, tot agitant la mà. Jo faig igual. Em sento tremendament feliç”. Mort, però també epifania: la màgia dels escriptors, bons.

_________________________________

IMATGE: MAPA DE L'ILLA DE SA DRAGONERA  (J. Gómez Imaz, 1892)

 

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

L'AGONIA DE LA LLISSA I ALTRES POSTALS CIUTADANES Climent Picornell

jcmllonja | 30 Juny, 2009 18:15

L’agonia de la llissa i altres postals ciutadanes

 

Climent Picornell

 

Amb ma mare anàvem els matins a la mar, entre la Ciutat Jardí i Cala Gamba, el tramvia ens deixava a la farinera, abans de pujar el Coll d’en Rabassa. Mon pare venia un poc abans de dinar i es tirava des d’unes roques que, amb la meva visió d’admiració infantil, em semblaven penyals altíssims i la mar blava, d’un blau fort. Dinàvem d’albergínies farcides o de tumbet, davall una enramada de fulles de palmera que aturaven bé el sol, en acabar anàvem a comprar un gelat al xiringuito de la platja. La devoció pel gelat ens ve de lluny; el meu padrí Toni Blanc tenia una màquina industrial i el record obrant-ne, amb les pales de fusta; mon pare, per Roma, en menjava a voler, el seu preferit era la cassata siciliana de la gelateria Tre Scalini a la Piazza Navona. El dia abans de morir, me va dir “ara menjaria un poc de gelat, d’aquell que dus”, ell sabia que el duia de Can Miquel, de Jaume III.  Avui hi he anat, he observat els nous gelats, el de xufla d’Alboraia, els de sempre, la immensitat de xocolates i just devora, el meu record, fresquíssim.

 

L’agonia de la llissa. Quan Sa Riera se junta amb la mar es produeix una interfase: aigua dolça que surt i aigua salada que mira d’entrar-hi. Peixos petits s’hi endinsen, el cap contra corrent, badant la boca. L’altre dia tallaren l’aigua per una reparació d’una claveguera i una llissa enorme, un llissot que diuen pel puig de Sant Pere hi quedà varat, viu però sense poder anar ni envant ni enrere. Blanc i brillant, adesiara aixecava la coa amb la que pegava dos o tres cops, plens d’esquitxos. Tenia les ganyes dins el tel d’aigua que encara cobria el torrent. Prop, unes tòrteres russes bevien, uns estrangers assenyalaven amb el dit, dos al·lots que feien jòguing ni se n’adonaren. Mentre, aquell animal agonitzava sense ham, sense l’estrès de no poder sortir de la malla estreta de cap xarxa.

 

Vaig molt sovint a La Seu. Ben dematí, abans o després de caminar o d’haver berenat, si pot ser, quan es diu la missa de les nou. Li conec les teulades, el campanar, he fet a peu l’espina que separa els aiguavessos, fins i tot he tocat les creus de ferro més altes. Avui la missa ja havia començat. Quinze a tres. Quinze canonges i tres fidels, servidor inclòs. He quedat una estona a escoltar les lectures, les reflexions, els càntics amb el petit harmònium, tots ells agombolats pel mural agropecuari del pintor Miquel Barceló ple de traus vulvars que s’ofereixen impúdics i alhora femenins i maternals als concelebrants de la santa mare església catòlica apostòlica i romana. Més que mai. Alguns canonges cap cot, llibre a les mans, vestits tots ells de blanc, el gran ciri pasqual cremant prop dels faristol que fa de trona; quan la cosa s’ha complicat  -“...accepta l’holocaust del teu fill”- m’he aixecat, he fet la volta de rigor, callada i solemne i he sortit. Amb pau i tranquil·litat. 

 

Canvi de guàrdia a Capitania. Enrevoltat de l’olor de pixum de cavall o de bèstia vella de les galeres que passegen turistes; les estàtues vivents-immòbils que es preparen ( un de Charlot, un de romà, un d’asteca, un sense cap...), serà mal dia per a ells perquè farà molt de sol; un guitarrista toca “El sitio de Zaragoza”; els venedors de quadres es situen a les escales de S’hort del Rei  i els pobres col·loquen les seves estampetes i els seus cartells pregonant les seves desgràcies. Comença un altre jornal.

 

Una cusseta, amb un vestidet, du el diari a la boca ben estret, amb gran satisfacció de l’amo. Ohhh! (d’admiració), de dues dones que l’observen.  Passa un ca pucer, ciutadà, vell, avesat a travessar passos de peatons en vermell i, escapat, va a ensumar-la: la del vestidet obri la boca ben oberta i amolla el diari. Ohhh ( de decepció) de les dues dones... A l’amo li canvia la cara.

 

Dimecres, dia de descàrrega de botelles, sucs, cerveses amb barrals metàl·lics. Ho fan tirant-los des del camió damunt una goma de cotxo que amorteix el cop, a vegades fallen i pega en terra amb gran escàndol. Es topen dos descarregadors, de dues cerveseres diferents: “Tio, estic fins als ous de descarregar! Tenc els braços fets una merda...” “La meva dona es va emprenyar, vaig tenir l’oportunitat de descarregar a un camió de pa -que no pesa-,1200 euros nets, i tio... se’m va escapar l’oportunitat.” “I el pa no pesa...” es repeteix a si mateix.

 

Carrer de Sant Llorenç, escola de frares, concertada, a la que fou casa pairal del Tinent General Barceló, “el capità Antoni”. Mir un aula que dóna al carrer, plena d’infants, blancs, negres, mulatos, xinesos... Tothom bufa una flauta, d’aquestes de pasta de metacril·lat, la majoria blanques, d’altres fosques i, aquí i allà, algunes de colors ‘fosfis’ escandalosos, verd, fúcsia, lila... Tothom sona l’Oda a l’Alegria de Beethoven. El mestre: “Ivan más rápido, no te duermas”; “Belinda empieza en do mayor”. Dos o tres bufen i me miren, un altre fa com que bufar però no bufa, dues nines riuen amb les galtes inflades.

 

A la parada de davant “Canta Napoli”, la pizzeria de la Via Argentina, agaf el bus, ben dematinet. “Escoltau”, demana una al·loteta, amb més retranques de colors diferents damunt les espatlles, que mames i sostenidors,  “Hengels va amb hac?”  “Claro!” Respon un menudetxo: “ Marx i Hegel”. “No! Engels! Va sense hac. Com universitaris, sinó diria huniversitaris”. Vaig pensar que no quedava gens malament el que havia suggerit l’al·lota. No aclariren si Hegel, Engels i Marx, formaven parelles de fet o un ménage à trois molt materialista i històric. La conversa dins l’autobús, ben ple. Pareixíem anyells cap a l’escorxador, no de bades els exàmens són la flor de cada dia. Una es mirava el pírcing de la guixa al vidre de la porta. Una nina de cabells curts li contava, a una més grassoneta, que havia anat a estudiar al pis d’en Toni i que aquest més que estudiera, només tenia boixera, segur que la ‘catejarien’ i a més ell havia quedat dins el llit i aquest cap de setmana se n’anava a Menorca, per anar a Sant Joan de Ciutadella i la deixava penjada a Palma. Tipologia que sovinteja al bus 19: orelles amb auriculars de la ràdio, Ipod o MP3. “Com et va anar ahir ?” “Buff...no sé, la pregunta de les proteïnes i els carbohidrats estava feta amb mala llet....” Un grupet, fent una olor mescladissa de Carolina Herrera i Heno de Pravia: “quina merda haver de pujar amb el 19”, els seus pares no els volen comprar cotxe; els feixos d’apunts d’Informàtica de Sistemes els sortien de les seues bosses. Pens en el dia que m’espera al Campus, seran les 10 de la nit en baixar a la Plaça d’Espanya, hora en que les putes ja fan els passos per reclutar els multiculturals picapedrers i altres operaris d’aquesta Mallorca amb campus universitari i tot. O huniversitari?

____________________________________

IMATGE DE JAUME GUAL

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

MALLORCA, MIRATGES D'ESTIU. Climent Picornell

jcmllonja | 25 Juny, 2009 14:37

Mallorca, miratges d’estiu

 

Climent Picornell

 

Arriben les primeres calorades i la gent surt als carrers a espassar-se la basca. Uep! Que va bé ? Mos ho pensam. Va bé tot ? Tot, és molt. Va bé ? Va bééééé... Fins que te’n topes un que sempre té pressa i t’enverga un: “No va bé!” Així, amb tres monosíl·labs, sembla més rotund i definitiu.

L’amo en Jordi Blai, ja seu davant ca seva, hi fa ombra prestet. Camisa màniga curta amb una agulla d’engafetar que li tanca el butxacó perquè no li caiguin els papers: el carnet ‘d’intitat’ caducat fa més de vint anys i ‘ l’absoluta’ del servei militar de fa més de mig segle, que pareix rossegada de rata, per les voreres gastades. Ben afaitat, manco per un redol on no s’ha arribat, o no s’ho ha vist, i li han quedat quatre pèls com cerres. I unes celles llarguíssimes, blanques, que li travessen tot el front. “Si t’he de dir sa veritat, hi ha tres coses que no entenc. Com s’aguanten aquests putes avions sense mourer-se del mateix lloc… Com és que sa gent compra ramellers; abans se donaven, un tros, un esqueix... ara compren “queranios”, gastant un dineral. Tercera: als cafès paguen per beure aigo! Ho has sentit bé! Amb lo bona que és sa de sa cisterna, aigo del cel”.

 

Vaig a fer una volta pel turó, sol post. En Joan Mensall trulla dins el seu bocí, un tros empinat, ple de sauló, poca terra:  “Pas gust de que se morin els arbres: així tenc llenya i no els he d’exsecallar, ni fer llobades. La pagesia? M’estim més un tros de pinar salvatge. S’altre dia, un fill dels qui emprenyaren mon pare en temps de sa guerra, va entrar dins es restaurant de baix i saludà. Quan me’n vaig témer tenia sa mà damunt sa meva esquena. Me vaig girar i li vaig dir, fort: “No saps que a un animal quan menja no l’han de tocar mai. Treu-me sa mà de damunt!” Un poc més avall, a unes barreres, una cabra mena set cabridets…Assegut a una escala, en Cormé Graima. Deu tenir setanta cinc anys o un poc menys. Fadrí, semblaria més jove sinó fos perquè no té cap dent ni una. Era ‘xulet’, un temps, i encara hi té el posat. Dona menjar a la boca –trossos de fulla de figuera de moro- a una cabreta petita que pegava estirades, deixant a lloure aquella encarnadura verda i esponjosa, sucosa, de la fulla.

 

“Que poden passar ?” Surt la mare d’en Pep amb una espècie de turbant enrevoltat pel front, fet de fulles, pareix un indi sioux de les pel·lícules. « Són fulles de llimonera, quan tenc molt de mal de cap les me pos i me va molt bé, no he hagut de prendre mai cap pastilleta; sa padrina dins es llit, pobreta, m’ho demanava…” Al corral hi ha també madò Pargoia, asseguda a una cadira plegadissa, conta coses amb vehemència: “A mon pare li agradaven molt ses figues de moro i se’n fotia unes platades... Un poc verdes, ‘grenyals’ deia ell. No les volia massa madures perquè feien suc. Fins que un dia, desesperat, feia una setmana que no anava del cos, me va cridar, vermell com una magrana, de prémer, i no sortia res. El vaig fer posar a la gatzoneta damunt un replà de s’escala i amb ses pinces li treia els pinyolets des cul. Una embosta cada pic. Dos dies n’hi vaig treure, fins que va fer uns cagallons que pareixien de guix. No en va tornar a menjar pus mai més. Me feia gràcia, veure a mon pare, jo, una filla seva, acotat, amb sos calçons baixos, els pèls del cul, els senyals que li ballaven...”. “I per paga a aquest gendre teu li agrada tot”, diu la mare d’en Pep. “Saps que hi ha topat de blan, aquest, amb sa meva filla…Pareixia tot lo món, un ciutadanetxo ben mudat, tot perquè a ca seva, per entrar, havien de tocar una campaneta. Però…pensa tu! Un pic m’hi dugueren a sopar, tragueren una ollada de patata amb verdures bullides i res pus! Blan de tot ha topat aquest pinxo! Aquí menja aguiat cada dia. I sa meva, com que li ha fet una filla, bava, amb ell. Ni ofici, ni benefici. Camisa neta, mantengut i xerrar de política. I quan venen els seus se mengen un cossi d’escaldums… i jo pas per sa beneita, sa de poble, i si aquesta beneita digués: basta! En passarien de fam: ho faig per sa meva néta”.

 

“En Pep ha anat a fer un cafè...” Com que no ha arribat, m’assec amb en Sebastià Ponso. Cara ampla, ulls petits i enfonyats, restes de dents, unes puntetes negrenques i esmolades. D’uns deutes que tenia amb ell D. Toni Dobló li entregaren, a canvi, dos quartons prop de la vila a cent passes de ca seva: “Vaig triar bé, m’oferiren dues quarterades a Carrutxa i no hi hagués anat mai, i aquí prop, tot lo dia hi som…” S’aixeca quan obrin el cafè, després fa d’hortolà, prepara el dinar, ara burballes, ara arròs, ara frit… “Avui he fet confitura de codony”. Torna al cafè i a les vuit ja és a dormir. Du un gaiato d’ullastre ben llis. “Ja tenc trenta-cinc kilos de mongetes de pasta reial, esclovellades”. Un temps matava porcelles, set o vuit o deu cada dia. “Me faig un porc per jo, li don figues i farina d’ordi, ses figues les guard dins uns poalots i allò, amb aquell sucre que regalimen, se confiten i no se podreixen, li agraden molt; en temps de fam sa gent els donava fulla de figuera de moro, però és un menjar llimacós i no els engreixa; no els don ‘pienso’ mai; tenc moniatos, i per treurer-los he fet com una u de ferro, l’afic en terra, ben endins, i m’hi repenj, allò treu un bon pa de terra, espols i… així pas el temps”.

 

En Toni Formigueta me conta que alguna vegada ha hagut de fer d’home bo. Com un pic que les ovelles d’Els Calderers entraren dins un bocí d’en Tomeu Sope, que hi tenia blat semblat i el se menjaren tot. “Me vengueren a cercar per si ho volia resoldre. Com ho vaig fer? Idò amb quatre càlculs del que hagués tret en Tomeu si hagués venut el blat i coses així; tots hi estigueren d’acord. Ja ho veus: maldecaps”. “Tenc un senyal de color fosc que m'ha crescut com un meló eriçó”. Ho deia en Guillem Blanco i ja s'obria la bragueta per mostrar-l'ho. Efectivament, tenia un ou enorme. Tothom el va mirar. Quasi no es podia cordar els calçons, ni seure, si no era un poc de costat. "Orquitis" li sentencià el metge. Ara se’ls vigila sempre seguit per si li canvia el color del tel de les bosses, on hi ha els "testicles" -que li digué l'infermera-, sempre havia dit ous i bosses, però això de testicles ara ho troba més fi.

Ulls clucs, diria que són miratges d’un món real i residual.

_______________________________________

IMATGE: Obra de Miquel Barceló 

 

 

 

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

JARDINS D'ALTRI A LA PORTA D'ESTIU Climent Picornell

jcmllonja | 16 Juny, 2009 13:52

 

Jardins d’altri a la porta d’estiu.

 

Climent Picornell

 

Un pic, per cada estació de l’any, pellucam per dins els textos d’altri. Fou Mark Twain, i quina raó tenia!, qui digué: “La gent pel que fa a la religió i a la política ha adquirit les seves creences de segona mà. Sense analitzar-les gens”. Ja sigui de les religions de caire més integrista, on, a més, hi sol haver també sociolingüistes titulats, i sinó vegin el que digué una governadora de Texas: “Si a Jesucrist li bastà amb l’anglès, haurà de bastar també als nins de Texas”; no emprenyin, per tant, amb altres llengües. També hi ha trui amb les ‘noves’ religions, tenyides d’ONG. Tariq Ali, a la New Left Review: “ Un país destrossat com Afganistan, ha estat sotmès a les activitats predatòries combinades de les ONG i de l’OTAN. 10.000 membres d’ONG’s s’hi han precipitat com una plaga de llagosts i han convertit Kabul en una ciutat semblant a aquelles de la febre de l’Or. Viatgen en tot-terrenys blindats i gasten extraordinàries quantitats de doblers -dels altres- molts més que els militars». He aplegat les citacions anteriors del meu jardí de revistes de la Biblioteca Pública, on hi sol haver bona collita. Ja saben que els intel·lectuals som aquelles persones que anam a les biblioteques també els dies que no plou. Tres més; una d’un falcó, una altre d’un règim desdibuixat i d’un neofetitxisme. Antonio Golmar, a Samuel Huntington, el penúltimo profeta, ens presenta un text seu, de 1996: “A algun lloc d’Orient Mitjà dotzenes de joves en calçons vaqueros que beven Coca-Cola i escolten música rap, podrien, entre oració i oració de cara a La Meca, estar preparant una bomba per fer explotar un avió d’alguna companyia nord-americana”. “Fou”, diu Golmar,  “qui més s’acostà a endevinar l’11 de setembre i  l’agonia nord-americana a Iraq; mentre els seus col·legues cercaven mèl·leres blanques, Huntington estava atent a l’aparició de cignes negres…”. Liu Shi-Diing ( Macao, colonia casino) : «  Macao és la capital del joc d’Àsia per mor de l’aliança de les elits locals, els empresaris de Las Vegas i la mirada aprovadora i satisfeta de Pequín. Una orgia immobiliària, plena de desigualtats i corrupció, una descolonització de llums de neó”. Emmanuel Lizcano, a Archipiélago: “De la mà invisible a l’angoixa de les borses”. “Hem entrat en un neofetitxisme del mercat. Existeix una representació del sistema econòmic i dels seus agents com si fossin pacients que van al metge: gent intoxicada (per hipoteques fems), es necessiten transfusions (de doblers de l’estat), per evitar el col·lapse ( del sistema financer)”. Mentre, els pocavergonyes de sempre han posat mà al calaix.

 

Qui sap si ens hem posat massa seriosos, i no ho toquen ser els nostres jardins. Els havia anunciat un article sobre llegendes urbanes que deixaré per més envant (On enterren els xinesos morts a Occident? Acumulant envoltoris i cintes de capses de tabac regalen una cadira ortopèdica per a discapacitats? Fumar pell de plàtan torrada col·loca més que la marihuana? Els americans han arribat a la lluna? Els trens italians eren puntuals en temps de Mussolini?...). Però, per provar la rialla gruixuda, aniré a collir dins el món de les errades, voluntàries o no. Les errades, les d’impremta, els lapsus linguae o els lapsus calami solen fer tanta gràcia com aquests programes de televisió on la gent travela i cau, són les desgràcies dels altres... Aquestes són dels batxillers de 2008: “Els emperadors romans organitzaven combats de radiadors; Les àguiles tenen tan bona vista que poden llegir un diari a 1500 metres de distància; Els calamars gegants aferren les seves preses amb els seus gegantins testicles; Al cervell femení li diuen el cerebel; Clovis va morir al final de la seva vida; Per conservar millor el gel, cal congelar-lo; La Gioconda fou pintada per Leotardo da Vinci; El conills es reprodueixen molt ràpidament, quasi a la velocitat del so”. Per a un servidor, sens dubte la millor, una vertadera genialitat: “El niguls de major càrrega de pluja són els cunnilingus”.

 

Tenen en el fons, les errades, un cert caire d’acudit tocat pel surrealisme, com les nostres dècimes desbaratades. És el cas de Juan Ángel Evaristo, a Texturas, qui per dilucidar  si és més important saber el que menjam, o amb qui ho menjam, o on ho menjam, o com ens ho menjam, conta que  “en un restaurant d’aquests que presenten menjar ‘deconstruït’, per no tenir sorpreses demanarem un steak-tartare, que admet poques deconstruccions, al cap i a la fi un steak-tartare sense carn seria com aquella imatge, tan estimada pels surrealistes, del ganivet sense fulla al que li faltava el mànec”. Però el meu superrealista preferit és l’amic Quimi Portet, qui ja anuncia en el seu “puestu” web el nou disc per a la tardor  -Viatge a Montserrat-, proposa un management especial de la seva patafísica cartera d’artistes: “Sabem que heu tingut problemes amb els conjunts de peluts que heu contractat darrerament. Sabem que aquesta colla de ximples descreguts se us han drogat als camerinos i han deixat molt mala impressió entre la gaia jovenalla local. Heu trobat el que necessiteu perquè... Beauty Free Management també representa a: "D. J. Muermo" (darreres tendències en punxamenta musical i ip op); "Caramellaires de Guantànamo" (amb el seu admirable vestuari de color taronja); "Endesa teatre experimental" (amb el seu corprenedor muntatge "las tinieblas autonómicas del doctor Pizarro". Per fi en castellà); "Processó i enramades de corpus de sant Baldiri de les Mongetes + manaies eròtics de Castellgloper" (oferim opcions cristiana, musulmana i pilates. En preparació versió d'auto-ajuda genèrica amb apoteosi vegetariana opcional i ginkama feng-xui); "Flavio Floppa e Beppo Flappa" (cançó napoletana feta a Terrassa); "Josep Piqué i el seu esbart separatista" (disbauxes autonòmiques i desintegració d'estats. Ara d'oferta!!!); "Sòl solet -edificable edificablet." (gresca i xerinola immobiliària); "Pastorets pedòfils del bisbat de Mataró" (amb magna cabalgata de fisioterapeutes no-nacionalistes, castell de foc i rifa d'un ànec-espasa seglar. Inoblidable); “Orquestra Filharmònica de Cro-Magnon i turbamulta nacional dels Soviets de Santa Quitèria" dirigida per Dodecaedre Badminton-Tururut (el simpàtic gosset nihilista dels testicles fosforescents). Ara, si volen vostès alguna cosa encara més surreal, de caire científic, agafin l’acabatall d’un article mèdic sobre el DACI ( Dolor Anal Crònic Idiopàtic) ho tendran mal de superar:  “En definitiva, i parafrasejant Churchill, veim que en el que fa referència a l’etiologia, patogènia i tractament del DACI, tot està rodejat d’incògnites, enrevoltat de misteris i ple d’enigmes” ( J.A. Enríquez-Navascuez et alter...). Que Déu Nostre Senyor ens agafi confessats, o amb una bona assegurança, o amb un ‘manager’ espavilat.

_________________________________

Imatge dels Jardins d'Alfàbia ( Bunyola, illa de Mallorca), del blog Alta Mar

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

HISTÒRIES RECENTS DE TURISME I D'HOTELERS Climent Picornell

jcmllonja | 09 Juny, 2009 14:28

 

Històries recents de turisme i d’hotelers

 

Climent Picornell

 

Tenc encara per llegir el nou Llibre Blanc del Turisme de les illes Balears. Cap a una nova cultura turística (2009), 427 pàgines denses i un llistat d’especialistes enorme. Vint anys després de l’altre Llibre Blanc del Turisme (1987), i quaranta des del primer llibre blanc (més aviat negre): Anàlisis Socio-económico de la hosteleria en Baleares (1969), Sindicato Provincial de Hoteleria y Actividades Turísticas, un text bàsic, redactat quan l’oferta creixia un 20 % anual.

El turisme a Balears, amb els seus hotelers, és també tema d’història. I aquesta sol ser implacable. Els classificàrem en hotelers de tradició, hotelers d'oportunitat, hotelers de cadena... i en el seu currículum hi marcàrem el moment clau de la seva internacionalització. El pas èpic de l’expansió hotelera mallorquina per mig món ja té la seva hagiografia: Los visionarios del Caribe (2009), de Mario Morales i Juan Luis Ruiz Collado, dos excel·lents informadors de turisme, que expliquen la feta per boca dels seus protagonistes. Gabriel i Sebastià Barceló –aquest darrer traspassat fa poc- obren la saga, amb la invitació del misser Damià Barceló, un hispanista inveterat, a Puerto Rico; però fou una visita a la República Dominicana qui els posà en contacte amb Playa Bávaro. Són històries de vida, interessants, com la de la gallina que li fuig a Sebastià Barceló, i era el seu dinar... A l'any 1985 obren el seu primer hotel: Barceló Bávaro. A 1985 Gabriel Escarrer obre el Melià Bali a Indonèsia, són els dos trets de sortida pels Barceló, Escarrer, Hidalgo, Riu –entendridora la visió del jove Riu visquent dins un contenidor-, Fluxà, Matutes, Piñero i darrera ells molts d’altres. Aquests fets donen bé la talla del pas dels hotelers dels anys seixanta, sotmesos als Tour Operators, a una nova classe empresarial, emprenedora i globalitzada.

 

Ara bé, l’acció dels empresaris balears invertint a l’exterior té més lectures; de la triomfant -empresaris fets a sí mateixos escalant posicions en els rànkings de les empreses transnacionals hoteleres-, fins a la crítica, -el què han guanyat a Balears ho duen a fora i se’n desentenen d’aquí-, lectura ràpida que coincideix amb els seus comptes de resultats, on les Balears ja hi 'compten' poc, o menys. Hi ha també la lectura que fan alguns acadèmics, similars a la de Joan Buades a Exportando Paraísos. La colonización turística del planeta, (2007) o Do not disturb Barceló.Viaje a las entrañas de un imperio turístico (2009), presentat fa poc. Una lectura eco-marxista, per dir-ho aviat, amb J. Martínez Alier, J.M. Naredo y “El Roto” com a cites d’autoritat. Es ve a dir que els Països Catalans han esdevengut un superpotència turística global; el turisme, i la hoteleria en concret, són un imant per al “turbocapitalisme”; al seu entorn es van desenvolupant inversions en telecomunicacions, finances, immobiliàries, línies aèries... Les Balears passen de ser una colònia a ser un agent de l'imperi globalitzat.  Amb tot, la sortida a l’exterior dels hotelers, té efectes al Carib de “balearització” més enllà de les Balears; el seu producte majoritari es pot dissenyar com un ressort turístic de luxe, amb complex residencial, golf, spa, port esportiu, shopping mall, etc... Es posen en qüestió i sota anàlisi les llums i les ombres de la construcció d’aquests nous paradisos turístics, sense faltar-hi la referència als 'paradisos fiscals', metafòricament anomenats “platges de l’economia real”. No conec en profunditat les publicacions d’aquest grup de treball, tot esperant ben aviat la tesi doctoral d’ Ivan Murray.

 

Dues històries hoteleres recents admeten també més lectures, al recer de la història: el decret Grimalt i el cas del grup Barceló i el palau de Congressos de Palma. El decret Grimalt (en turisme es personalitzen els decrets, recordin els decrets Cladera, o el Nadal ) suavitzava les condicions per poder fer obres a l’estiu. Es queixaren els hotelers que no es poden fer renous a les zones turístiques. Com un llamp, es va capgirar. Aquí, el motor de l’economia, el “sector” per antonomàsia, no tolera que es molestin als turistes. Ai, si la diligència que han tengut amb els hotelers, la tenguessin amb tots els ciutadans, altre gall “no” cantaria, i sinó escoltin els del barri de La Llonja  i plaça de les Drassanes sotmesos a l’stress del renou de l'oci nocturn. Sobre la redacció d’aquest decret hi sobrevolaven un parell de torçabraços: el del conseller de Turisme Miquel Nadal (UM) contra el seu commilitó M. A. Grimalt conseller de Medi Ambient (UM), possibles rivals a la presidència d’UM. Tot pot ser. Però n’hi trob més adient un altre: hotelers contra constructors. Aquest sí que és un debat que ve d’antic. L’ecotaxa representà la posada de llarg dels hotelers com a força de pressió, élite de poder, contra els quals val més no armar guerra. El president Antich ho aprengué i ho apuntà. Amb el president Cañellas haguessin guanyat els constructors i el decret Grimalt, o similar, segurament hagués fet camí. Tenia Cañellas la consideració dels hotelers com a nouvinguts en economia. Ja el decret Cladera de 1987, -60 metres quadrats de solar per cada nova plaça turística- va aixecar les armes d’aquest conflicte; amb el POOT, la CAEB no es va voler pronunciar, pel perill de divisió dins la patronal. “La pugna entre un model de desenvolupament amb ordenació turística i un model de desenvolupament amb més creixement urbanístic apareix tant a la cúpula empresarial com entre els governants”, opinava Joan Amer a Turisme i política. L’empresariat hoteler a Mallorca (2006) Tanmateix la construcció continuà desaforadament fins a la crisi.

L'altre cas exemplificador és el del Palau de Congressos de Palma. Ara resulta que un d’aquests capitans d’empresa, de la segona generació de la nissaga hotelera, es vol desenganxar del negoci, mentre encara s’està en la primera fase de la seva construcció. Les segones generacions d’aquells esforçats “visionarios del Caribe”, són ja gent formada, amb màsters a Cornell (USA) o com Simó Pere Barceló, titulats per la UIB, el qual planteja un tour de force, a la batlessa Aina Calvo, amb una de les icones del seu model de Ciutat: la nova façana marítima de Palma. La resposta de Calvo ha estat valenta. Valentia, davant la genuflexió a la que estan tan avesats. Caldrà veure com acaba aquest nou capítol. I recordar com l’ecotaxa esdevingué en un debat general sobre l’economia i la societat, molt maniqueu, si es vol, però que tensionà la seva imatge. A veure si ara es repeteria la jugada. En aquell moment es tenyí de sentiment. I, després, de ressentiment.

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

ELOGI DE L'ESPARDENYA Climent Picornell

jcmllonja | 01 Juny, 2009 08:58

 

 

Elogi de l’espardenya

 

Climent Picornell

 

No va de menjar espardenyes, seria un poc massa sophistiqué. L’espardenya de mar,  Stichopus regalis, és com un pardal de moro. Els catalans li diuen “pixota negra”. Allargadota i arruada, al seu  interior hi entra un peix, com un cuc. A la Costa Brava és considerada un bocatto di cardinale, més desconeguda a les Balears va entrant progressivament a cercles de connaisseurs que en fan propaganda de boca a orella. Només es menja una petita part, gònades i muscles, recorda vagament el gust de les navalles, del calamars grossos de potera, dels mariscs potents... Però l’article no va d’aquestes espardenyes, sinó de les de sola d’espart. 

 

Un dels símptomes de què l’estiu ha arribat, un dels meus plaers, és el de aixecar-me i enxoquinar-me les espardenyes. El contacte amb l’espart em fa retrobar la salut, la consciència de la planta del peu, la senzillesa sense ‘calcetins’, la comoditat, el cafè en calçons curts. De fa molts d’anys vaig a la mateixa esparteria i en faig una bona compra, tres parells de les més comunes, tres parells d’unes que són com a més bones, i dos parells que van cordades, aquestes fetes a Campanet, les altres a la Rioja o a Xina. Amb això pas la temporada, o més, quasi sis mesos. No n’han de faltar de color ben vermell, i també unes de negres i unes de beige per fer un poc mudat.

L’espardenya de la que parl, la més usada a Mallorca, és un tipus de calçat senzill, de lona lleugera, amb sola d’espart o cànem, que s’ajusta al peu. N’hi ha d’altres castes, com les d’Eivissa –amb un ordit de pita- que van cordades o que es fermen amb vetes a la cama i recorden més les valencianes o catalanes. No sé quan s’introduïren, però han variat poc, si de cas una mica de goma perfilant la sola que és per on primer s’esquincen i s’esfilagarsen; ben rentades, duren. Fou el calçat dels pagesos, dels obrers, dels capellans, fins que ha esdevengut de caire informal, “casual”, sobretot per a l’estiu. Vénguin d’on vénguin, l’espardenya de sola d’espart –d’on prové el seu nom, espadrille, espartilha, esparteña, espardenya...- és un calçat lleuger, fresc, que un temps dugueren fins i tot els soldats d’infanteria i que encara duen els mossos d’esquadra al seu uniforme de gala. L’altre dia a Alcúdia hi vaig veure cantar en Roger Mas: de ‘traje’ i espardenyes. 

 

N’hi haurà que discreparan i que diran que el calçat de l’estiu són les avarques menorquines, una espècie de sandàlies, o qui sap si algú serà partidari de les de pell girada, les que es maldigueren ‘porqueres’. Qualsevol d’aquestes dues varietats han estat capolades per la fama, el marketing i el disseny. Els principets borbons en duen, i fins i tot, el meu col·lega, el professor i dissenyador  Fernández Coca n’ha fet models per a la casa Riudavets. Inicialment es fabricaven les soles reutilitzant pneumàtics vells. Ara, una maquinària les talla i grava en calent, imitant el dibuix de la roda d'auto.

El mateix va passar amb les avarques de pell girada a Mallorca, un dels primers reciclatges de la modernitat, aprofitant també rodes de cotxe velles, lona i pell xareca. Porqueres o ‘camperes’, la marca Camper les presentà amb la cantoria del reciclatge i l’arrelament, per a yuppies de mig món. Transformades en “Camaleón”, les pobres sabates de pell girada, agafen un status de disseny i travessen de la pagesia al progressisme i al glamourisme, resultat de pastar -sense massa llevat- estètica, ètica i mística mediterrània. Ja ho val. Les lectures que en podem fer del que ens posem als peu. Les porqueres, com les avarques, que inicialment es feien de tonalitats naturals, ara les fabriquen de tots colors perquè es puguin combinar amb els vestits. Un ús pervers de la ruralia de les Balears per camuflar el disseny. Però ja se sap: “Tot el que no és tradició és plagi”, segons deia Eugeni d’Ors. Continuen amb  èxits mundial, com les “Pelotas”: dels peus de Robert Redford fins a la lloança del Financial Times. Ara, a l’estiu,  ataquen amb les “Wabi”,  tipus “esclava”, per molt reciclada que sigui és un més d’aquests xoquins odiosos de plàstic en que una tireta va per entre el dit gros i el de veïnat. Res a veure amb la dignitat de l’humil espardenya. 

I no en parlem d’aquestes sandàlies que ara duen els neo-hippies o els qui fan ioga, o practiquen pilates, tenen fins i tot com un clotets a la sola perquè s’adaptin a l’ergonomia del peu: res de res, llegendes urbanes; per vendre millor a les sectes, consumisme amb la música que volen sentir. Vigilin els qui duen sandàlies modernes, solen ser ecologistes o caminadors o proteccionistes, o membres d’aquestes entitats que fan el bé per devers Àfrica; els que les duen ara són els qui abans eren adoradors de les avarques de roda d’auto, fagocitades pels dissenyadors slowfoodistes. I no en parlem dels qui fan feina a  les Ong’s de l’Índia, místics amb uns sandalions més primatxel·los... Si de cas les “Geox”. Quin invent!  Quasi com el de les bules de l’església: unes sabates que « alenen » per uns foradets a la sola, un exitarro enorme, cares com a foc. Però de les que cal protegir-se -com a mínim protegir-se la vista- és de les “Crocs”, uns esclops fluorescents inventats supòs que per alemanys, suecs o noruecs, -es venien només a farmàcies-, tampoc no suen els peus amb els sabatots aquests. I no diré res dels qui usen mocassins de tafilet de Sebago o dels qui duen sandàlies amb ‘calcetins’, variant molt centreuropea, que aquí practica en Joan Alegret.

 

Sandàlies ergonòmiques, mocassins de marca... amb el que valen dos parells, un servidor es compra dues dotzenes d’espardenyes. I no m’ho facin dir molt fort, però quin gust dur la sola del peu en contacte amb una fibra vegetal, que hi ha més natural, una bona comunió amb la terra. Els diria que és la “petjada ecològica” per antonomàsia. Només superada per  l’anar descalç per una bona platja, sentint l’arena i l’aigua. Ai l’estiu! Un s’aixeca del llit i jas... les espardenyes! Vagi per tant el meu elogi i vindicació de la seva enorme humilitat. Me contava mon pare que al padrí, un home li oferí un al·lotet -en temps de  fam- per guardar porcs, a canvi de dar-li menjar, a ca seva no el podien surar, quan el seu pare el deixava digué: “comprau-li unes espardenyes”; el padrí agafà el nin, que anava descalç, i li contestà: “si li hem de comprar unes espardenyes, el te’n pots tornar”. Dur i tràgic. I ara jo me pens fer de dilettant amb les de color vermell passades als peus i, tanmateix, som “més beneit que una espardenya”.

_____________________________

 

ILUSTRACIÓ: Espardenyes d'espart usades durant el Neolític ( 6.000 anys abans de Crist) MUSEO ARQUEOLÓGICO ( Madrid) Trobades a Granada l'any 1869 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

«Anterior   1 2 3 ... 44 45 46 47 48 49 50 51 52 53 54 ... 77 78 79  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb