Climent Picornell

ESCOLTAR EL TEMPS Climent Picornell

jcmllonja | 21 Agost, 2010 13:53

 

Escoltar el temps

 

Climent Picornell

 

Abans, la monja l’encenia i el frare l’apagava, l’estiu, vull dir. Entre vint de juliol Santa Margalida i vint d’agost Sant Bernat, succeïen totes les calors de l’estiu. Ara, la gent en veure baf, ja sua; tantes alertes meteorològiques confonen, i amb l’excusa del canvi climàtic qualsevol anomalia té ja culpable. No sé si també li haurem d’endossar la culpa de la crisi financera mundial, la guerra d’Afganistan, l’expansió comercial de Xina, la mutilació de l’Estatut de Catalunya, els embulls d’en Jaume Matas, les mitges veritats de Zapatero o la prohibició d’aquesta tortura pública que són les “corridas”. En fi. Retorn a les estones a la fresca, una de les activitats que resta públic a les infames televisions del TDT, i on els temes de conversa solen evitar les notícies calentes de l’actualitat i s’entra dins una letargia, només activada per les qüestions de proximitat física, allò que passa pel poble o allò que es pot tocar o es veu dins el cel estelat del Pla de Mallorca, lliure de la contaminació lumínica urbana, com els avions carregats de turistes que cerquen el radiofar de Costitx per enfilar cap a l’aeroport de Son Sant Joan. Únicament  els sopars a fora, resten estones a la tranquil·litat, al karma, a l’impressió de fer de babau.

 

I l’excés de festes. Abans n’hi havia una, la major, la del poble i pus. Ho consult al meu antropòleg de capçalera i és taxatiu. “El que dóna el seu caràcter a la festa és la seva ruptura amb la quotidianitat, el fet d’una cosa fora de l’ordinari: extraordinari. Això era ben cert a la Mallorca d’abans. El nivell de vida ens ha duit, fent una tudadissa, a que hi hagi festes a cada moment”. No puc fer cap cita d’autoritat i li surt amb lo primer que se m’acut: “Ja ho cantaven Los Javaloyas en els anys més preclars del primer Boom Turístic: “Cada dia es fiesta en Mallorca, cada noche nace un nuevo amor...”. La cançó acabava dient : “Mallorcaaaa, Mallorcaaaaa, Paradise of Love!!” Hi seguien quatre compassos del bolero de S’hort d’en Boira. Per ventura era un retrat real, però absurd, de la nova Mallorca que es dibuixava, vestida permanentment de festa per als nostres turistes. Festes postisses. Continua l’antropòleg excitat: “La festa era una interrupció del treball o del costum diari, arrebossat d’un cúmul d’elements com la sobreabundància d’un dinar o la dimensió orgiàstica de les rodes de foc. Així ha de ser. Les festes del cicle anual, les del nostre cicle vital i, fins i tot, les festes inesperades, totes estan sotmeses a processos rituals. Les festes rompen l’ordre habitual formant una cadència al llarg de l’any”. Li he de donar la raó: qui pot resistir viure dins la festa permanent, la sobreabundància constant, l’orgia contínua?

 

“Els vostres joves, els vostres fills” , respon en Sion Peremaiol, “surten cada dia, tenen la bossa plena, el depòsit del cotxe ple, la gelera plena... els heu malavesat, i això és mal de tornar enrere”. L’amo en Sion és un dels oracles de la reunió. La rotllana tradicional de veïnats es manté, malgrat d’any en any li manquen efectius –madò Maria de Cas Saig o l’amo en Marc de Termenor-. Qualsevol cosa va bé, però els grans temes –mundials o estatals-  són etiquetats com a “desastres” o “havien fet llarg! saps quin rumbo que duia la gent!”. “Un temps” diu madò Francisca Gaia “hi havia menys coses per entretenir-se i sa gent passava s’estona sense tants d’aparatos”. Justament sona el mòbil del metge: una urgència. “Un temps, a la vila, no hi havia més de tres telèfons. Na Maruja de la Telefònica i dos o tres més. Quan jo era nina seiem a la fresca davant sa botiga de can Brotat, que eren dels pocs que tenien telèfon. Hi solia anar na Magdalena Margònia que tenia un ‘novio’ foraster que li telefonava a la botiga. Quan sonava el telèfon, la madona responia i deia: “Sí, está aquí” i donant-li l’aparell, negre, li deia: “És per a tu”.  La rotllana cridanera i riallera callava en sec, enmudia i no se sentia ni piulo. Només na Margoia que deia:  “...sí, ...no, ...bueno”. Indefectiblement, sempre, sempre, acabava diguent: “yo también”.  I penjava l’auricular. Sortia i deia “Bona nit, i gràcies” i partia cap a ca seva. A les de defora els covia bastant a què devia respondre “yo también”. La madona grassa de Son Sureda, que tenia estudis i sabia llegir, creia que era la resposta al “Te quiero”. El dubte continuà dos estius, fins que na Margònia un dia desaparegué de la vila, sense aclarir el dilema. 

 

Poques coses hi havia per entretenir-se, mirar els estels, els primers satèl·lits artificials o els dragons caçant moscartins eren les funcions principals; avui però una cosa m’ha retornat a aquells temps. Una farola del cantó no s’acabava d’encendre, però ho provava, adesiara feia com un llamp, estava un segon encesa i es tornava a apagar. Idò això era el màxim entreteniment. “Què farem!”, adreçat al fanal com si fos una persona, “Uep, no... i ho prova!” “Aquest pic sí que ha pres de bon de veres”, quan feia uns segons que es mantenia encès. I així  fins que s’ha aixecat tothom amb els bons propòsits de què algú, inconcret, convendria que anàs a la Sala a donar part, a veure si adobaven aquell fanal emprenyós.

 

Davant aquesta cosa tan absolutament fútil i inconsistent no m’ha quedat més remei que evidenciar com passa el temps sense aturar-se. Sense ser-ne massa conscient, sinó, es farien més coses que no impliquessin la seva pèrdua. O deixar passar el temps, com un esport. Sentir passar el temps, quan els fills es van fent grans i desapareixen de davant teu, per anar-se’n a fer el niu a una altra banda. Escoltar el temps, amb calma, amb sossec, amb atenció, el renou del vent, els renous del teu propi cos. No malbaratar el temps, de forma transaccional, com si fos matèria d’intercanvi. “No tenc temps”, vol dir o que ets mort o que vas tensionat per massa coses per fer. Aprendre a dir no… Temps era temps... Temporades… Ja hi haurà temps… Ja vendran temps millors…  Temps per a què? Per a les bajanades de cada dia durant l’hivern? Per als bons propòsits de l’estiu? Temps per a la creativitat, l’art, la família, els amics, la soledat, l’angoixa, les pèrdues, el silenci, la paciència, l’agraïment, la transcendència, per a escoltar els altres sense presses, per la curiositat, les expectatives, l’humor, la fidelitat, la incertesa,  la malaltia, la mort, la ira, la gelosia, l’enyorament, les bregues...

 

He quedat tot sol, el sermó el me faig a mi mateix –marxista penedit, hippie estentís, humanista romàntic de cap de cantó-. Entr la meva cadira en el precís moment en què un estel amb coa cau, llargament, a la dreta del Carro Gros. M’estir amb força els cabells blancs i me’n vaig a jeure.

__________________________________________________

IMATGE DE JOAN BROSSA

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

ELS ANGLESOS, EL PONT I S'ALBUFERA DE MALLORCA Climent Picornell

jcmllonja | 12 Agost, 2010 15:35

 

Els anglesos, el pont i s’Albufera de Mallorca

Climent Picornell

Pas uns dies a ca uns amics molt prop del pont dels Anglesos. El pont passa per damunt del canal Gran de s’Albufera d’Alcúdia –malgrat quasi tota sia de Muro i Sa Pobla- que desaigua al mar, a la badia. L’origen del topònim és degut a una companyia, la “New Majorca Land Co” propietat d’uns anglesos que a partir de 1863 dessecà la gran zona humida del nord de Mallorca. John Frederick (La Trobe) Bateman –després explicaré el parèntesi anterior que envasa un cert enigma- i William Hope n’eren els propietaris i Henry Robert Waring un dels enginyers que executaren el projecte. Biel Perelló ho conta molt bé: “Els projecte dels anglesos suposa la perllongació mar endins dels malecons del Gran Canal per evitar obstruccions, l'obertura de dos importants canals laterals (el d'es Sol i sa Siurana), i l'efectiva dessecació de la zona inundada amb bombes hidràuliques mogudes per màquines de vapor. Un autèntic exèrcit de 1500 homes procedents de tot Mallorca i de fora, treballa a les ordres dels enginyers”. Vet ací “els anglesos” que donen nom al pont que la gent que va del port d’Alcúdia cap a Can Picafort i Son Serra de Marina ha de travessar. Una reial ordre de 1871 atorgava les terres, un parell de milers de quarterades foren dessecades, a la New Majorca Land Co.

 

Cal recordar que els pobles de veïnat, sobretot els de Sa Pobla i Muro, feia segles que anaven ocupant els marges de s’Albufera, recuperant titànicament per al cultiu el que s’aniria conformant com Sa Marjal. Sembla que represàlies dels reis Borbons –per la guerra de Successió- acabaren amb la incorporació d’aquestes terres i també les del comú, al Reial Patrimoni, el rei es feu seu el treball de milers de pagesos durant segles. Fos com fos, el 1799 Alexandre de Canterac amb contacte amb la Sociedad Econòmica de Amigos del País ja havia proposat la dessecació. S’ha de tenir en compte que el que ara interpretaríem com un atemptat ecològic, en aquell moment, era vist com a símbol de progrés -posada en cultiu de terres anegades, sanejament de malalties- per la ideologia higienista dominant. Per això a 1851 ja hi havia una reial Ordre manant la dessecació, altres projectes ho provaren, el d’A. López (1853), el de M. Villaverde (1859),  el cas és però que a l’any 1862 la concessió per transformar s’Albufera era en mans Josep Joan Figueres Porret, William Parkington Hunt i George Higgin Wynfield, els quals la varen vendre a Bateman i Hope, encara que Bateman acabà sent l’únic propietari.

 

De totes les maneres l’èxit del projecte fou relatiu. Inundacions (‘plenes’ i balquenes d’aigua), filtracions, surgències i salinitzacions reduïren les terres disponibles per al cultiu a unes 500 quarterades. El projecte fou, en certa manera, un fracàs. L’any 1886 Bateman –tres anys abans de morir- fa donació al seu fill Lee Latrobe-Bateman, el qual endeutat i tallat el crèdit dels seus familiars des d ‘Anglaterra (llavors interpretaré per què), començà a vendre, fins que finalment la hipotecà i la finca acabà en mans de la família Gual de Torrella l’any 1896. S’acabaven 33 anys de relació directa entre els anglesos i s’Albufera.

 

Ja fa temps, a Antoni Ginard i a un servidor ens interessà aquest fet: per què uns anglesos recalaven a s’Albufera a mitjan segle XIX? Férem un poc de recerca sobre el cas; conversàrem amb Alexandre Ballester i Melcior Tugores, i revisàrem la revista Sa Marjal i la documentació publicada . La figura central era en  Bateman, un anglès –arriscant molts doblers-  embarcat en un projecte hidràulic important a Mallorca. John Frederick (Latrobe) Bateman (1810-1889) fou un enginyer que posà les bases de la moderna enginyeria de conducció d’aigües a les ciutats. Són seus els projectes de  Glasgow, Belfast, Bolton, Dublin, Newcastle, Oldham, Perth... també en realitzà a Buenos Aires, Nàpols, Constantinoble o Colombo a Sri Lanka.  La de Manchester fou una obra gegantina que causà admiració a tota Europa. Era, per tant,  un entès en aquests quefers de l’aigua. Fou president de la Royal Society i  autor d’informes sobre el tema (On the present of our knoledge on the suply of water to towns). L’any 1869 ja projectà un tren submarí entre França i Anglaterra. No visqué molt per Mallorca, però tenia casa a Sa Pobla i a S’Albufera (Can Bateman, és avui la seu del centre d’interpretació de les 1700 hectàrees que en l’actualitat són parc natural); tengué relació amb Paul Bouvy del qual revisà el seu projecte per a la dessecació del prat de Sant Jordi de Palma i convidà Eusebi Estada a visitar les obres que feia a Manchester.

 

A la seva casa de Sa Pobla hi havia una capella. Diuen que J.F. (Latrobe) Bateman era un home molt piadós. Era protestant, de la branca que sorgia de Jan Hus (1369-1415), un dels primers protestants rebel·lats contra Roma més de cent anys abans de Martí Luter; la seva “Unitas Fratrum” perseguida durant anys s’espergí pel món, no de forma massa nombrosa; Comenius (1592-1670) el pare de la moderna Pedagogia fou un dels seus, de la “Germandat de Moràvia”. Fos com fos, per part de la família de la seva mare, els Latrobe, hi havia pastors i missioners de l’església meroviana. El seu padrí Benjamin Latrobe ho fou, i sa mare, Mary Agnes Latrobe, era germana de Benjamin Henry Latrobe (arquitecte que construí el Capitoli de Washington) i de Christian Ignatius Latrobe (missioner, i també compositor musical, amic de Haydn).  L’any 1883 John F. Bateman assumeix el nom de la família de sa mare, per llicencia reial i passa a ser John Frederick Latrobe Bateman, sembla que en honor del seu padrí.

 

Paradoxalment el seu fill Lee Latrobe-Bateman, a qui va fer donació de la propietat de S’Albufera, reboll d’una nissaga pietosa i antany perseguida, es convertí en secret al catolicisme, no sé si a Mallorca estant. Se suposa que per no ofendre i contradir els seus pares que eren a Londres, era un criptopracticant. Uns anys després de mort son pare reconegué públicament el seu catolicisme. Sembla que les represàlies de la seva família, en certa manera integrista protestant, “protestants furiosos” diu el vicari Parera a la revista “Sa Marjal” quan parla de Gatamoix, la colònia agrícola adjunta al projecte i a la qual canvià el nom per Sant Lluís. Aquest fet sembla que afegí al banyat d’un projecte que no anava bé, en  negar-li els seus parents els crèdits suficients per redreçar-lo. El 10 de març de 1896 la família Gual de Torrella en prengué possessió. Amb els anys s’hi sembrà arròs, s’ hi tragué sal, s’hi feu paper, s’hi colocà una central tèrmica, s’hi sembraren hotels, etc, etc... Una part de l’enorme extensió que John F (Latrobe) Bateman havia provat de dessecar esdevingué el Parc natural de s’Albufera de Mallorca. Una zona embassada amb marques de canals, sèquies, bombes i sifons, salines, camins i  ponts. Un d’ells, el pont dels Anglesos m’ha fet companyia un parell de dies d’aquest estiu.

________________________________

 IMATGE DE SEBASTIÀ TORRENS

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

DIARI D'ESTIU D'UN FOLKLÒRIC PLORAMIQUES Climent Picornell

jcmllonja | 01 Agost, 2010 11:21

 

 

Diari d’estiu d’un folklòric ploramiques

 

Climent Picornell

 

 

Qui s’aixeca de matí pixa allà on vol. És un costum que tenc quan  retorn per les vacances d’estiu al meu poble del Pla de Mallorca. L’aixecar-me dematí. Encara permaneixen les olors de la nit. Les olors de l’estiu són diverses, des dels rostolls banyats de rosada  fins a les olivardes dels camins o la de les figueres a gran dia. Hi ha però també les olors més domèstiques dels corrals. És l’època bona del tarongí i de l’herba lluïsa, el moraduix ha espigat i les alfabegueres regnen dins els cossiols. Abans només n’hi havia de fulla petita i de fulla un poc més ampla, ara ja en veuen de color lila i algunes de fulles grosses com una lletuga –“són per fer pesto”, me diu en Toni des Planters  “i enguany he duit aquestes, són alfabegueres d’Egipte, tenen la fulleta més en punta i només remenar-les fan aroma una bona estona”. Amb el sol s’esvaneix poc a poc la sentor del gessamí i la dama de nit.

 

Els rituals són per complir-los. Per tant: a comprar el pa i a berenar al casino, a la plaça. Baixant la costa, m’atur al forn, compr una barra, n’agaf una bona mossa que mossec i mir quina hora és a les busques del rellotge del campanar. En el mateix moment sona pels altaveus una crida de l’ajuntament: “Qui hagi perdut un ase, que ho digui, que li direm qui l’ha trobat”. Aquesta crida em regracia amb el cop de ruralitat de la vila, servidor que n’és un crític agre de tots els ciutadans que volen reduir els pobles petits de Mallorca a l’estereotip de pagesia i antigor, sense saber que per aquí la modernitat ha fet tala. Resten, però, alguns tocs de profunditat com el de l’ase de la crida, malgrat que ara els fan dur un xip informàtic. Passen tres nines petites, elles, encara que faci calor, van amb el vel musulmà pels carrers. Disculpin si faig d’escriptor costumista de dos reals, em deixin com a mínim la categoria de pardal assolellat, o de folklòric ploramiques, millor. Però la crida estava molt ben feta i a més ara s’ha posat de moda tenir ases o someres i els mercaders de bestiar gros tornen a fer negocis com en un temps quan els muls i les someres argelines regnaven pels camins polsosos i malgirbats de Mallorca.

 

“Mul eguí o mul somerí?” Li demana na Margalida Cabrera a l’amo en Bernat Randa mostrant-li una vella fotografia que du sempre dins la cartera de son pare damunt una bèstia? “Eguí”. “Ses someres són més carinyoses, m’estim més una somera que un ca, per fer companyia, no per guardar, però també fan trull i se remenen per dins es bocins; un parell de someres fan molt de fems, bona llacor...” “Jo hi deix ses ovelles per això” diu na Xisca Prima. “No és lo mateix”, replica l’amo en Bernat, “es cagallons d’ovella són com qui salar es menjar, no entra, m’entens? Aquells cagallonets som com si espolsassis sal damunt un pa amb oli, els bocins, sa terra, ha de menester una cosa més grossa, més potent”.

 

“Vaig menjar ase, un pic”, dic, mentre pec un glop de cafè-amb-llet. Els parroquians s’esvaloten. “Bono!” “Era a Sardenya, allà sí que n’hi ha encara d’ases i muls i bestiar gros. Érem els convidats d’una festa i per fer-nos cas feren un aset torrat”. “I...?” “Bo. És una carn negrenca, tallada fina és molt gustosa. Però jo, que voleu que vos digui –i això que pel món n’he menjades de coses rares- cada pic que mossegava una tallada, em venia al cap l’aset del padrí amb ses orelletes ben dretes...” A la taula hi ha un parell de pagesos joves (molts d’ells de professió principal urbana) que produeixen alls, melicotons, ceba blanca, tomàtiga de ramellet, planters, ramells, herbes medicinals amb alta tecnologia aplicada a l’agricultura. Però, és ver, queden encara quatre patriarques de l’antiga pagesia, que encara roman, la que arregla els albellons dels seus bocins, la que intueixes quan vas a cercar figues-flors a una figuera albacor perduda per dins un bocí malplà o les prunes que han escuixat les branques d’una prunera clàudia empeltada damunt un peu d’ametller. Trossets de la Mallorca profunda, només a l’abast d’uns pocs.

 

“És ver. Tots els animals ara duen un xip, saps els manescals que hi ham tornat d’estugosos. Jo en tenc un que arregla barrams, als cavalls, perquè sinó ses puntes des queixals, quan els poses ses cabeçades, els fan molt de mal i allò els ho han de llimar. Idò pareix un dentista de Palma, amb unes moles i uns baveros i unes ulleres especials i treballa dins les boques des cavalls com si ho fessin dins sa teva...”. “Sa guarda de cabres l’hauria de llevar, entren per dins els veïnats i fan mal a rompre. A un que li menjaren uns arbrets joves se va emprenyar. Sap què me va dir? El Bonjesús no les va voler a n’es Betlem a ses cabres!” “No tengueren tan de mirament. Els tomaren el barram amb dues pedres, mira tu quins dentistes més primitius!”

 

Abans de partir cap al turó m’atur a saludar un estol d’homes que fan el botet al tasser. En Cosme Estel comenta que ahir va arribar tard a ca seva, begut. La seva dona l’esperava desperta i li envergà un estol de galtades. Es lamenta mentre fa la primera copa d’herbes amb la seva confraria. “I tu què feres?” “T’hi tornares?” “Jo? I què volies que fes carregat de culpa?” En sortir veig una ambulància que arriba amb la sirena amollada. Van a l’ajuntament, cerquen en Tomeu Sopat, segons les anàlisis que duen en mà tocaria ser mort. En Tomeu dorm plàcidament a una cadira amb la mà a una cervesa mig plena...

 

He agafat munició per llegir els horabaixes. Dins ca nostra, una casa de paretotes gruixades, es conserva la fresca. He arreplegat els Assaigs de Montaigne, un tom qualsevol de les Obres completes de Josep Pla, els darrers llibres de Sebastià Bennàssar, Pere Antoni Pons, Àlex Volney, Melcior Comes... i per rellegir, La mort i la pluja del mestre Guillem Frontera. He d’acabar però encara Argos el cec de Gesualdo Bufalino. Diu el tros on recomenç: “Realment té raó aquell, la pilota que vaig llançar per amunt quan era nin, encara ara no ha arribat en terra...” Això –dins el xubec- me condueix a una escena familiar, situada davall una enramada feta de fulles de palmera a la vorera de mar, entre cala Gamba i la Ciutat Jardí, les Roques li deien. Menjàvem albergínies farcides amb salsa de tomàtiga. Amb ma mare i la meva germana hi anàvem de bon matí, a mig dia arribava mon pare qui, abans de res, es tirava a la mar des d’uns penya-segats immensos –jo els hi veia, m’ho pareixien-, la mar d’un blau fort. Aquells penya-segats són avui unes roques baixes i tot és al seu nivell real, excepte la magnitud de l’admiració d’un infant per son pare. Un servidor encara espera, també, que baixi del cel la pilota que vaig llençar per amunt, aquells dies quan era nin. I no ha tocat terra, encara. Els entesos crec que li diuen síndrome de Peter Pan.

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

CUT-UPS DE SOPARS D'ESTIU Climent Picornell

jcmllonja | 26 Juliol, 2010 20:57

 

Cut-ups de sopars d’estiu

 

Climent Picornell

 

“I allò que no és En Miquel Palbó?” “Si, de jove era guapo. Plantós. Quan havia acabat el batxiller i esperava per anar a la Universitat, un dia na Maria Calnyana, una de les dones més bones de la vila, li va dir: “Vina jovenet i t’arreglaré” (no li va dir així però li va venir a dir això, m’enteneu?). Feia tres anys que era vídua, un camió fent marxa enrere li va capolar el seu Toniet. I el primer dia aficà en Miquel al seu llit i li oferí les anques i ell li entrà per darrera, pel forat del cul, vull dir. En Miquel no pogué dormir. L’endemà em vengué a veure i m’ho contà. “Però lo bo, m’entens? És que m’ha agradat molt! He passat molt de gust! Dec esser maricón!” El vaig tranquil·litzar així com vaig saber. El seu flirt amb na Maria Calnyana durà quatre anys i alguns pics ho feien per darrera, però la majoria per davant, així com ella volia i en tenia ganes. Ell després d’aquell coneixement sempre ha anat amb nines joves de setze a denou anyets. Anava a Cuba i les cercava jovenetes. Jo l’he vist sempre amb aquesta casta de femelles, no sé si era la seva reacció contra les dones maduretes, na Maria quan el marxà, li feia de mare i d’amant, ell n’estava i n’està molt enconyat, i ella ara ja és vella, però encara... Ara s’ha casat amb una “trigueña”, ni blanca, ni negra, no crec que tengui devuit anys. Li vaig enflocar: “Miquel, però no veus que quan tenguis setanta anys aquest angelet en tendrà vint-i-cinc”. Ell em contestà: “És ver, ja serà vella, n’hauré de cercar una de més jove”. Encara, però, passa per davant ca na Maria Calnyana, per molt que ella, si el veu, se gira cap a l’altra costat”.

 

Comencen els sopars d’estiu, molts d’ells a la fresca. Quan el que es desitja de bon de ver és sopar a ca seva d’un poc de trempó i fruita fresca: les figues flors -albecors o roges-, les prunes, els primers melons fets a la seca... Hi ha varietats de sopars, amb les gents de sempre o els sopars amb àgores i comensals nous que te són presentats allà mateix i que no saps exactament a que es dediquen. Algun d’ells pontifiquen a les totes, altres més discrets escolten i parlen poc, altres –imperdonablement- conten confidències. Els he de confessar que la meva actitud depèn de com hagi anat el dia. Si ha estat calorós, una gran part del tema va d’això, del temps... Una altra part de la crisi. La meva entrada és la de donar la culpa a Alan Greenspan, la qual cosa me serveix per parèixer que se alguna cosa dels mercats internacionals... Que si l’IVA, que si Zapatero, que si la construcció i el turisme seran les sortides, velles, de la crisi, nova. La burla de la sentència sobre l’Estatut de Catalunya o el Barça desfressat que ha guanyat la copa del Món s’han diluït ràpidament com a temes a tractar. També els darrers llibres per llegir que són superats per si ja tens ebook o ipad.

 

Recol·lect converses d’estiu, algunes consentides, altres robades als meus veïnats de taula que creuen disposar d’intimitat, sempre insuficient. Vet aquí. Me toca de veïnat un criador de canaris, té milers d’aucells fent volades curtes dins les gàbies. ‘Jaspeados’, vermellosos, atigrats... un fotimer. Amb tota la parafernàlia tècnica: desinfecció dels beguedors, menjars especials, grava perquè no facin mala olor, germinat amb betacarotè per fer-los més vermells i un estimulador sexual perquè ara els mascles han de caponar, perquè les femelles ja coven els ous. Com jo, sense Viagra no faria res de res”. De les converses més interessants de l’estiu.

 

“N’Alexandre va tot sol?” “No sabeu lo de n’Alexandre? Idò, la seva dona se’n va a Holanda i ell a Nova York. Solien ‘creuar les agendes’ dues vides tan agitades havien de menester una planificació estricta. Essent ella a Holanda i ell ja retornat a ca seva, ha de menester un ordinador i encén el d’ella. Allà hi troba que es xatejava i emailava amb el qui fou el seu primer ‘nóvio’, holandès com ella, i sap el que pensa –realment- ella d’ell. Tot d’una va entendre com era ella i perquè el seu primer home, no el seu primer ‘nóvio’, li havia escrit una carta llarga contant-li les meravelles de la que després seria la seva dona i que ell va atribuir a la gelosia incurable d’aquell malparit. Ara no. Va al seu arxiu i la troba. I la rellegeix. Posa un email a la seva dona i li diu que no torni, que pot quedar a Holanda, que ell ja no l’espera”.

 

En aquest mateix sopar na Margalida Silis conta que en Dapianis també s’ha separat i s’ha ajuntat amb una xinesa molt més jove que ell, jove i, aparentment, poca cosa. Els convidà a sopar i feu un sopar xinès, però d’aquells xinesos autèntics usant coses rares i sofistiqués. “Aumenta virilidad” deia de tan en tan, riguent per endins. Fins que tragué uns ous que els havia tengut uns parell de mesos entre fulles, havien tornat negres com el carbó, els xapa i els va oferint als convidats. Un d’ells, en Miquel Volcar quan va veure allò tan negre tornà d’allò més blanc, com el referit: “No, yo… no, gracias. Ya estoy un poco lleno”. “Aumenta la virilidad” li deia la xinesa posant cara trista, un poc ofesa. En sortir em diu en Miquel: “Ja sabem perquè s’hi ha casat en Dapianis”. “Perquè?”, li deman: “Idò: porque aumenta la virilidad”.

 

L’altre esport dels sopars d’estiu és la crítica directa als personatges... Aquell calb qui és? Aquell tan exagerat amb el vestir? Aquella tan espectacular? És la filla de na Rosa Ascolts. Ai les filles! I les mares! Les filles de les dones que varem estimar ja fa tants d’anys i que ara regnen desaforadament, vestides de negre, escotades a més no poder, amb les mames gens pansides, vius retrats de les mares però sense implants dentals; amb un diàleg intel·ligent  -molt més que el dels comensals vells-, amb un anglès superfluid donen conversa a alguns matrimonis estrangers, normalment veïnats dels amfitrions, a la vorera de mar. Han estat, les mares, un conjunt de femelles extraordinàries, guapes, intel·ligents i decidides que s’havien més que alliberat i deixaven per on passaven rastres de desfeta entre els homes que decidien estimar, abandonar, recuperar, usar, despreciar... Mogudes per un amor mal lletat,  previ, que els havia fet molt de mal, elles repetien la jugada les vegades que feia falta i la repetien amb avantatge, amb les cartes marcades, perquè sabien que farien destrossa, sabien que deixarien aquell incaut que els deia t’estim, algun pollastret els ho deia de bon de veres. L’abandó, sobtat i inexplicat, era la seva arma letal, n’enviaren, a dotzenes de mascles de la nostra generació, a la beguda, a la droga, al suïcidi. Quina generació femenina més brillant i exuberant. Ara les seves filles ens fan mal d’ulls als sopars d’estiu.    

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (5) | Retroenllaços (0)

PLOURAN ECOTAXES Climent Picornell

jcmllonja | 21 Juliol, 2010 19:33

 

 

Plouran ecotaxes

 

Climent Picornell

 

Plouen propostes de noves ecotaxes. Afegides als centenars de taxes i tributs d’entrada, aeroportuaris o turístics que existeixen pel món. Sarkozy en vol posar una a tota Europa per ajudar el clima. Àngela Merkel a partir de 2011 farà pagar una taxa “ecològica” a qui viatgi amb avió fora d’Alemanya, Lufthansa calcula un cost de 16 euros més per billet, recaptant prop de 1.000 milions d’euros anuals, més que tot el benefici del sector aeri. Ahir, Jordi Hereu, batle de Barcelona, després que hagués sortit la idea de cobrar una taxa als turistes que viatgen a la ciutat per part d’un dels detractors de l’ecotaxa balear, l’hoteler Joan Gaspart com a president del consorci Turisme de Barcelona, Hereu diu que sí, però que s’hauria de fer a nivell de tot l’estat. I així... Ja veuen que l’ecotaxa balear que derogà el Partit Popular, per fer contents els seus aliats, els hotelers, amb l’ajuda indispensable de José Mª Aznar, l’acabaran imposant –hotelers diferents i alguns polítics conservadors- a altres bandes i el que és més paradoxal, cobrant als qui vénen a Balears, però invertint-la als seus països.

 

No sense oposició, tot s’ha de dir. A Àngela Merkel -que vol que la taxa mediambiental aèria s’estengui a Europa- ja li han sortit les patronals diguent que ja paguen a bastament els avions, fins i tot per les emissions contaminants o que una taxa semblant va anar malament a Holanda i la llevaren –“recaptà 300 milions i causà pèrdues indirectes de 1000”, o que tot és afany de recaptar per apaivagar el deute públic, Merkel ja augmentà l’IVA fa temps i també imposarà una taxa sobre la indústria nuclear. En aquest sentit  la ministra d’economia d’Espanya ja té la proposta de creació d’una nova taxa turística, “seguint l’exemple de l’ecotaxa que s’aplicà a Balears”, que pagarien els turistes que visiten Barcelona. La taxa reduiria el dèficit municipal i es destinaria a millorar la neteja i la seguretat molt deteriorades –els residents ho manifesten reiteradament-,  per l’arribada massiva de turistes. El batle recolza la iniciativa si és fa a nivell estatal i es possibilita a totes les ciutats que ho vulguin. Es podrien recaptar 20 milions d’euros, però determinats hotelers s’hi oposen adduint que els preus dels hotels ja són cars, i ara més  amb la pujada de l’IVA, i per tant un euro o dos més per estada provocarà desercions. Vull recordar que a França des de l’any 1919 és en vigor la Taxe de séjour que grava les estades turístiques.

 

Una altra cosa és el debat, afegit a la taxa de Barcelona, de voler justificar perquè va anar malament l’ecotaxa de Balears. “Per què fracasà l’ecotaxa de Balears? Perquè es dedicà a tot menys a promocionar les illes. Aquí l’hem de cobrar en un sol pic, per estada, no per nit, com a França, un euro o dos i dedicar el 100% a promoció” diu Gaspart. Ala idò. En podem fer un màster els illencs. Fou l’ecotaxa (2001-2003), a part d’una recaptació –un euro per turista i dia als establiments legalitzats-, el catalitzador d’un debat general sobre l’economia i la societat de les illes Balears. Un debat maniqueu, sense matitzacions, que feu sortir  a primera línia el paper dels hotelers, contra el Pacte de Progrés que, segons ells, amb la taxa atacava els seus interessos, que coincidien amb els interessos del turisme i, de retruc, amb els interessos generals de la societat balear. El debat  es tenyí de ressentiment. “Nosaltres”, venien a dir els hotelers, “que érem en el moment adequat al lloc adequat, arriscant els nostres doblers,  hem aconseguit que aquesta societat, endarrerida i poblada d’indígenes sense sabates –com vaig sentir dir a un-, sortís del seu retard, la situarem a les cotes més altes dels benestar -amb alguns efectes col·laterals indesitjats però inevitables-, i ara apareixem com els dolents, discriminats per ser legals, cobradors de taxes, responsables de la destrucció ambiental, depositaris només dels guanys”, que –segons l’ideari popular- situen en gran part a l’exterior... En el discurs un factor determinant era el que ells denominaren la seva “demonització”, fruit de la presa de postura, real i agressiva, contra el govern d’esquerres-verd-nacionalista que es conegué com a “Pacte de Progrés”.

 

La derogació de l’ecotaxa fou obra del govern de Jaume Matas. Fou substituïda (?) per unes anomenades targes verdes o fundacions sostenibles que tan sols han recaptat misèria. No cal afegir que l’actual Pacte de Progrés ni se n’ha volgut recordar de la “seva” ecotaxa, i per el·lipsis demonitza qui fou conseller de Turisme, Celestí Alomar, carregant-li quasi en exclusiva el mort. Les ordres són taxatives: no fer ones, fer cas als hotelers, perdonar-los les culpes –i sinó vegeu el Decret Nadal-Barceló- i no basta la justificació del pacte de govern amb la Conselleria de Turisme en mans d’Unió Mallorquina o la crisi.  Diu el president Antich: “El turisme representa el 60% de l’activitat directa i el 80% de l’indirecta a Balears, per tant qualsevol política ha d’impulsar el turisme i tenir en compte la seva repercussió en el sector, el govern aboga per una política de col·laboració amb els agents socials i un criteri de transversalitat”. Molt bé. Però res d’ecotaxes, ja va bastar la brega sistemàtica que li plantejaren els hotelers, aliats, a sang i foc, com ara, amb el Partit Popular; basta recordar el president de la major cadena hotelera festejant el triomf de Jaume Matas o les declaracions de l’hoteler de la melena blanca fent lulea dels efectes positius psicològics de la supressió de l’ecotaxa.

 

El turisme augmentà les classes mitges, de les quals les Balears havia mancat. Una de les seves innovacions més singulars, més que l’aportació d’una nova burgesia (hotelera). Si els hotelers es volen arrogar el paper d’haver servit de viàtics d’aquest procés, bé, però a partir d’aquí no val imposar l’axioma caciquil de “no mossegar la mà, baix cap concepte, de qui et dona menjar”. I ho puc discutir, fins i tot,  amb aquell ditiràmbic hoteler que deia -mentre els altres li reien la gràcia- per mor de l’ecotaxa : “Habrá que quitar al president o matar al conseller”; era el mateix que comentava “Parecemos subnormales hablando en mallorquín”. Aquesta, en concret, no era la burgesia il·lustrada que esperàvem. “Lobby de pressió econòmico-empresarial”, i poca cosa més. Una altra cosa és que amb la victòria sobre l’ecotaxa és pensin que comanden  més del que en feien comptes. Deu ser dur que t’enfloquin la responsabilitat d’haver de dirigir un país, malgrat ho hagis de fer des de la penombra del poder fàctic.

 

La gent hi estava, i hi està, a favor. Es compraren possessions a vorera de mar, fa una setmana s’inaugurà un centre cultural a Palma, encara amb els doblers de l’ecotaxa derogada. Si hagués continuat s’haurien recaptat a dia d’avui molts milions d’euros. S’imaginen tot el que s’hagués pogut fer? Per això va fracassar l’ecotaxa, pel tour de force guanyat pels hotelers. I ara no en tenim pel desinterès -tàctic?- de l’actual Pacte de Progrés. Però tornen les propostes de taxes diverses, en plouran, ja sigui a través d’Europa, ja sigui a través de ciutats turístiques. El que és just i no entra per la porta, sol acabar botant per la finestra.

__________________________________

IMATGE: Pintura de RENÉ MAGRITTE

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

PER JARDINS D'ALTRI, A L'ESTIU Climent Picornell

jcmllonja | 13 Juliol, 2010 20:13

Per jardins d’altri, a l’estiu

 

Climent Picornell

 

Com un ferrer sense encruia. Així va un servidor fa un parell de setmanes. La mort de la mare l’empeny:  “No es talla el cordó umbilical quan un neix, no, és talla quan la mare es mor”. En aquestes, enganx un brigadista de la guerra del 36-39 a un programa de televisió rememorant la batalla de l’Ebre, un home alt, digne, 96 anys. Li demanen on resideix, segons ell, la felicitat, sense dubtar-ho un segon respon: “Tot allò que estimau i no vos agradaria perdre, disfruteu-ho mentre ho tengueu. En això tan senzill hi trobareu la felicitat d’aquest món”.

 

Passen els anys, passen els dies, i quines coses van quedant? L’orgull mal embastat; l’ambició mal digerida; el retorn al gust per les coses senzilles; el plany per les coses que un no ha fet; el dolor per les que vendran, segurament, mal dades; els teus; els teus amics… Em prepar per redactar una Oda als covards i una Elegia per als  valents; una Oda als insatisfets i una Elegia per als  contents; una Oda als  immadurs i una Elegia per als  adults… En aquest punt servidor repensa la seva dificultat per entrar en el món dels grans. M’enganxa la memòria a La cançó dels vells amants de Jacques Brel: “...Il fallait bien passer le temps / Il faut bien que le corps exulte. / Finalement, finalement / Il nous fallut bien du talent / Pour être vieux sans être adultes” ( ...Ens va fer falta molt de talent / per ésser velles sense ésser adults). El colofó del no fer-se grans, síndrome de Peter Pan per delegació materna, el posa Jorge Luis Borges. Sa mare diu al cambrer: “El niño no bebe vino” (Borges tenia 60 anys quan succeïa això).

 

I ja que anam de cançons... A un funeral l’organista toca Imagine de John Lennon. Ja havia sentit dins altres esglésies Blowin’ in the Wind de Bob Dylan, amb lletres afegides de caire cristià. A part o no de l’idoneïtat, el cas de Lennon és més curiós. Diu la lletra: “Imagine there's no countries / It isn't hard to do / Nothing to kill or die for / And no religion too...” ( Imagina que no hi ha països / No és massa mal de fer / Res per qui matar o morir / ni tampoc la religió...), sonant en una cerimònia religiosa, em va fer pensar en les paròdies d’aquest món, de les de l’altre encara no en puc parlar amb precisió.

 

Aquesta mescla moderna de cristianisme amb el que sigui, fins i tot amb el marxisme, confegeix còctels transversals i estrambòtics. La setmana passada moria el jesuïta Díez-Alegria representant de la teologia de l’alliberament. La seva tarja de presentació deia: "José Maria Díez-Alegría. Doctor en Filosofía y en Derecho. Licenciado en Teología. Ex profesor de Ciencias Sociales en la Universidad Gregoriana. Jubilado por méritos de guerra incruenta. Calle Martos, 15. Pozo del Tío Raimundo". Manifestava: "El que jo era és hegelianament anti-antimarxista" (jugant amb la teoria del filòsof sobre la tesi, l’antítesi i la síntesi), "La crítica que fa Marx del capitalisme és vàlida. Mai em vaig llegir El capital, però sí altres llibres seus, i a Rebaixes teològiques de tardor vaig escriure un capítol titulat ‘Records a Marx de part de Jesús’ en el qual contava que vaig tenir un somni en el qual Jesús se’m presentava i em deia: 'Escolta, i aquest Carles Marx, del que tant parlen escandalitzats els meus deixebles actuals, què em dius d'ell?'. Llavors jo li recitava alguns textos de Marx, i Jesús em deia: 'Mira, si veus a Marx, digues-li que no està lluny del Regne de Déu". Díez-Alegría citava Hegel. Crec que fou Hegel qui digué que “La Història s’ha de repetir per ser intel·ligible”. “Efectivament”, va dir Marx, “primer com a tragèdia i després com a farsa”.

 

Com una carambola de la nostra petita història, me crida Maria Bauçà, filla del poeta felanitxer Miquel Bauçà (1940-2004) que havia llegit a un apunt del meu blog que servidor havia comprat una resta d’edició del llibre de son pare Notes i comentaris, i que n’oferia a la gent; a veure si n’hi podria arrambar un. Ho faig amb molt de gust. Els recit uns versos del llibre. 54:  “I el tros aquell / l’empenyorava / dins l’aldarull. / Madò Requènsia / amb una hortènsia / feia un nigul.”. 59:  “Llenega l’infant molt  llépol / dins un plat de porcellana. / El mossèn, amb una espelma, / estira la persiana.”

 

Per continuar amb literatura... Aglapesc una classificació de la literatura eròtica en quatre nivells progressius: 1.- Dolç; 2.- Humit i calorós; 3.- Crepitant; 4.- Abrasador. Em remet a una altra  classificació dels llibres, segons Oscar Wilde. 1.- Llibres que s’han de llegir (com les Cartes de Ciceró); 2.- Llibres que s’han de rellegir (els de Plató o de Keats); 3.- Llibres que no fa falta llegir (el teatre de Voltaire). Google Books és un projecte per escanejar milions de llibres i posar-los a l’abast de tothom a Internet. Una lloable realitat amb algunes errades. A l’hora de classificar-los per temàtiques se suposa que una màquina ensinistrada se n’encarrega automàticament. Vegeu alguns exemples. Mae West: una icona en blanc i negre, ha estat classificat a l’apartat de llibres religiosos, supòs que per la paraula icona. El llibre de Susan Bordo, Un pes insuportable: el feminisme, ha estat enviat a llibres de Salut i Esport. Robinson Crusoe a Passatemps. Madame Bovary a Antiguitats. Moby Dyck a Ordinadors. L’amant dels moixos a Enginyeria. Fulles d’herba, l’extraordinari poemari de Walt Whitman, figura a llibres de Jardineria. En fi, errades menors de la modernitat. El Catàleg dels drets d’autor ha estat classificat, molt encertadament, a Drames.

 

Jesús García Marín, que corr per tot el món, em fa arribar algunes frases recol·lectades per jardins sud-americans. Al creuar la frontera de Nicaragua un cartell prevé al turista: “¡Cuidado! ¡Ni lo intente! Aquí no aceptamos mordidas”. A Acapulco, a la peana de l’estàtua del qui fou president de Mèxic Juan N. Álvarez una inscripció: “Pobre entré en la presidencia, pobre salí de ella”. I finalment  a l’església de San Luis, Argentina, una gran pancarta avisa al transeünt: “Déu és molt més gran que els teus problemes”.  Per si no bastàs, a un comentari de blog d’en Jesús, hi afin una reflexió d’Alberto Vázquez-Figueroa, que transform en metàfora de la sortida de la crisi: “La llumeta que alguns pensaven entreveure resultà ser un tren que venia de front a tota velocitat”. “Volíem reformar els mercats i els mercats ens han reformat a nosaltres” és una frase atribuïda al president Zapatero qui fa pagar als més dèbils els plats romputs per altres. “Si això és sa llei, a ca una puta sa llei!”, diu el sheriff desenganat, llevant-se l’estrella del pit i tirant-la amb ràbia en terra, al western felanitxer d’en Maikel Figaseca Bona Terra per morir. Podria ser un preàmbul, però és el final.

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

RONDALLES, LLEGENDES URBANES I ALTRE FEMS D'INTERNET Climent Picornell

jcmllonja | 06 Juliol, 2010 14:48

 

  

 

Rondalles, llegendes urbanes i altre fems d’Internet

 

Climent Picornell

 

Ahir al correu electrònic vaig rebre un advertiment de què no obrís cap missatge amb un determinat arxiu afegit, es cremaria tot el disc dur (“m’ho ha dit un informàtic”). Poc després un altre em demanava que constestàs una enquesta de El País sobre l’ús de les llengües que no són l’espanyol al Senat (“ara per ara guanya el no”). Feia un dies m’havien rebotat un PowerPoint on s’explicava què havia de fer si em pegava un infart: tossint de forma desaforada arribaria a urgències, i em salvaria. A més d’això, spams i altre fems internetià em prometen mètodes infalibles per allargar-me la perdiu, viagres a bon preu, loteries amb premi. Tot forma part d’una bateria de rumors, falsedats i enganya-bobos moderns.

 

Un hoax és una falsa alarma per crear confusió, distribuïda per Internet provoca una cadena de missatges. Un engany que utilitza la bona fe per espargir-se (alertes de virus fatals, advertències religioses, urgències de solidaritats diverses, mètodes per fer-se ric...). De les radiacions del mòbil, “com qui dur un microones damunt”, fins a les malifetes als aliments (llet caducada repasteuritzada i revenuda o l’avís de que la dioxina, verinosa, s’allibera de les botelles de plàstic). Una llista d’additius alimentaris cancerígens de l’hospital de Villejuif -que ho ha negat- fou de les primeres en circular. Com quan es deia que masturbar-se feia tornar cecs o com aquelles oracions que si no reenviaves t’aplegava una desgràcia. Existeixen webs encarregades d’inventariar i desmentir aquests rumors, com Hoaxbuster i Hoaxkiller. Aquestes cadenes enllacen directament amb els Foaftales, acrònim de Friend of a friend tales -històries de l’amic d’un amic- al cap i a la fi sempre han succeït a altres. Són falsedats però amb advertiments: alerta, no hi ha cura per això! (Desodorants que provoquen càncer de pit, xinesos menjant fetus, robatoris d’òrgans humans per a transplantaments, profecies de Nostradamus lligades als atemptats a les torres bessones; vius amb el Progesterex una droga inexistent que usen els violadors per aconseguir els seus fins...).

 

L’altre concatenació és amb les anomenades llegendes urbanes, per oposició a les antigues llegendes d’arrel rural. El terme designa una història recent que mai ha succeït, explicada com si fos certa. Contes extravagants amb un rebossat de credibilitat. No hi ha mai un testimoni directe, és per tant un foaftale, les cites d’autoritat  no són resseguibles. Exemples: una vaca cau d’un avió militar i enfonsa una barca de pesca; un treballador llenega dins un enorme encofrat de formigó i hi queda enterrat; encenedors que exploten amb la força d’una bomba i seccionen cames; animals trobats dins aliments envasats o a menjars de restaurants, amb predilecció per les rates als xinesos i les cuques molles a les paelles; cavalls fent pets mentre la reina d’Anglaterra passa revista (és al YouTube).

 

Rolf W. Brednich  a L’aranya i la iuca, L. Dégh o J. H. Brunvand fan referència a centenars. El títol és per la planta de la iuca que, duita d’un país llunyà, amaga taràntules verinoses, cavall de Troia modern, entren dins ca nostra; o la d’una dona a qui tallen un dit a un semàfor mentre esperava, per robar-li l’anell; o bonys que quan els rebenten surten cucs enormes... No són més que versions de la rondallística de sempre que arriben, no per la literatura oral, sinó a través de l’ordinador, provocant inquietud, talment com succeïa als contes dels Grimm. Existeix una International Society for Contemporany Legend Research. Aquí, B. Moya (Llegendes urbanes i relats suburbials) o A. Nogué, que ha recopilat les del llac de Banyoles, on hi ha un monstre, tan fals com el del llac Ness. Conta Nogué que algú es va tirar a l’estany de Banyoles, a la part més fonda i va desaparèixer, anys després el retrobaren venent cacauets al Born de Palma! Meravellós. Em recorda la mort del ciclista sineuer Alomar, segons la llegenda urbana atropellat per un parent d’en Franco. En Cabrit i en Bassa torrats? O Anníbal i Cristòfol Colom nascuts aquí? El salt de la Bella Dona, és la llegenda “urbana” més hermosa que tenim (un home sempenteja la dona per un penya-segat i quan arriba a Lluc ella resa davant la marededeueta). Raptes de nins per fer-ne sabó fluix (alerta amb els desconeguts!) es mesclen avui amb els cactus que, diuen, absorbeixen les radiacions nocives dels ordinadors. Hi ha un Libro negro de las leyendas urbanas, bulos y rumores (Si s’orina dins una piscina es tenyeix de groc o l’explosió d’una pròtesi mamària a Ana Obregón), un programa de TV3 o Miquel Ferrà (Llegendes urbanes de la postguerra a Mallorca), enllacen amb les 132 que G. Valero conta de Palma, de la mata escrita de Ramon Llull al cap del moro del Born; C. Valriu i T. Vibot també en saben. Més de per aquí: L’aigua subterrània de Mallorca prové d’un riu dels Pirineus; Els xuetes no fan sabonera quan es renten; La Tramuntana forta empeny al suïcidi als menorquins...

 

Del licantropisme dels homes-bèstia a la criptozoologia -monstres inexistents- tot és més vell que el pastar, dones d’aigua –amb na “Mariaenganxa” de pous i cisternes estirant els infants que s’hi aboquen-, calamars gegants, el retorn dels dinosaures, es relacionen amb ciclops extraterrestres o amb un homenot desenterrat, de més de 20 metres, del qual hi ha centenars de fotografies... a Internet. Walt Disney, ultracongelat, en espera de que l’home resolgui el petit problema de la immortalitat. Catalina de Rússia morta en ser penetrada per l’enorme fal·lus d’un cavall. La suposada mort d’en Paul McCartney. Un vídeo joc, el Polybius, d’efectes devastadors. Pel·lícules “snuff” amb assassinats reals. Ovnis o relíquies estranyes -n’hi ha que pregonen que Jesucrist era homosexual-, plomes de l’àngel de l’Anunciació, l’arca de l’Aliança spielbergueriana, trinxes de les capes dels Reis d’Orient. Bill Gates, de Microsoft, recompensa enormement algú que l’ajuda a canviar una roda (a les rondalles ja passava, quan s’ajudava a una jaieta que era en realitat un fada o quan es compartia un tros de pa amb un pobre que resultava ser el Rei). El Rumeur d’Orleans: als provadors de roba es segresten dones per fer tracta de blanques. De les més famoses: un submarinista xuclat per un hidroavió apagafocs que després apareix mort. Més? Hi ha un engolidor gegantí: el triangle de les Bermudes; Hitler, Kennedy, Bruce Lee encara són vius, com Jim Morrison de The Doors. On enterren els xinesos els seus morts? Fumar pell de plàtan torrada col·loca més que la marihuana. Les clavegueres plenes de cocodrils, la gent els hi ha anat amollant quan s’han fet grans. Els americans no han arribat mai a la Lluna. Falsos autoestopistes amb una bossa plena de ganivets o destrals. Drogues a les calcomanies que els infants s’aferren a la pell. La contaminació de la SIDA, per venjar-se els infectats.

 

Són producte del nostre temps però amb patrons tradicionals, reforçats per la inseguretat actual que provoquen el temor a les tecnologies, a les noves malalties, als efectes desconeguts dels transgènics o de les radiacions, les drogues, els costums diferents. També hi apareixen l’odi, la venjança i, poc, el toc sobrenatural. Quan es trobin amb aquest material a l’ordinador, malgrat els tallafocs informàtics, pensin amb en La flor romanial. I esborrin els missatges emprenyadors.

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (4) | Retroenllaços (0)

CIUTAT ÉS UN LLIBRE Climent Picornell

jcmllonja | 24 Juny, 2010 17:39

 

Ciutat és un llibre

 

Climent Picornell

 

Veig l’Àngel de la Llotja cada matí quan m’aixec i he pensat més de cent vegades amb el mestre Guillem Sagrera quan el devia esculpir, allà per devers 1445, poc abans d’emprenyar-se definitivament amb els poderosos mercaders. Una temporada vaig ser “el Loco del Ángel” quan escridassava els al·lots que li pegaven pilotades. Fa pocs dies, aprofitant la convidada de l’arquitecte Pere Rabassa i abans que retirassin les bastides que hi havia per a la seva restauració, em vaig poder acostar a les estàtues, passejar pel seu terrat enrajolat de bell nou, palpar totes les gàrgoles de l’edifici. Vaig passar el dit per l’escrit d’una que diu: O com es fret! Que vol dir: “quina fretada que fa per aquí dalt!” Vaig aficar el braç sencer per dins les boques dels monstres que, avui horabaixa abans de posar-me a escriure, escopien aigua a les totes. Però el moment culminant per a un servidor va ser quan em vaig veure cara a cara amb l’Àngel. Li vaig tocar els cabells, les ales, la cara... i el vaig besar. Me diran sentimental, m’és igual. Però va ser així, damunt unes posts de fusta, em vaig treure el casc de l’empresa LLabrés Feliu, i vaig besar tendrament l’Àngel Custodi de la Mercaderia, la més bella estàtua gòtica de Ciutat. El vaig besar a la boca. Home? Dona? Ja saben que els àngels no tenen sexe, o sí. El vaig mirar fit a fit, amb aquell lleuger somriure, i, naturalment, em vaig fer fer un retrat, els dos junts. Passarà a formar part del meu llibre de Ciutat i també dels amors, públics o secrets, de la meva Palma.

 

Anam a dinar, molts de dijous, tres elements ciutadans per restaurants de Palma, cada pic diferents. És un procés de coneixement urbà a través de la cuina. Obviam els restaurants cars i cercam els de barriada o els del barri antic que tenguin algun detall significatiu, no forçosament del seu menú. Un altre dia parlaré amb més deteniment  d’una guia de restaurants barats de Palma que vaig confegint. Aquest dijous passat el tema anava de les transformacions d’alguns establiments que formaven part de la història urbana, reconvertits en bars o restaurants. Can Ribes o Ca la Seu ara ho són. S’han transformat. Una antiga botiga de robes, amb aquelles peces de tela que les senyores feien treure als dependents a defora per veure millor el seu color, Can Ribes, al pas d’en Quint, ara és un Capuccino. Ca la Seu, la botiga més antiga de Palma, oberta feia cinc-cents anys sense interrupció, havia arribat fins a ara mateix, era un somni entrar-hi, catifes, senalles, espardenyes, vímets... tot penjat, una cosa damunt l’altra, quan els seus antics propietaris, la família Montserrat, se’n cuidaven. Després d’una època curta com a botiga més modernitzada, ara s’ha convertit en un establiment de menjar i beure. Una botiga de robes i una esparteria, dos negocis que no donaven, no eren rendibles vull dir, amb el canvi dels temps s’han reobert, però deixant com a motius de la seva decoració restes del seu antic quefer, ara només com element decoratiu. Si hi entren a beure un cafè, hi veuran peces de roba o senalletes penjades, volguent recordar als nous clients que abans, allò, aquell espai és dedicava a una altra cosa. La discussió entre els comensals dels dijous se mou entre un “està bé”, un “millor així” i un “que tanquin de tot; no puc suportar aquesta memòria malaltissa, aquest enyorament cursi!” No ens posam d’acord.

 

Més amunt he esmentat el pas d’en Quint. Aquest pas és un dels carrers, carrerons i costes que connecten la Palma alta, la que va néixer damunt el penya-segat on ara hi ha la Seu i l’Almudaina, i la Palma baixa, la frontera de la qual era el llit del torrent de Sa Riera, desviat el segle XVII, després de recurrents inundacions i malifetes, ara ocupat per la Rambla i el Born. El carrer dels Oms, la costa de sa Pols, la costa del Teatre, la costa de Can Berga, la de Can Santacília, la de Can Poderós, la de Can Pisà, el carrer del Conquistador, el carrer de la Boneteria o costa del “Duro”, la costa de la Seu... molts d’ells  a més de costeruts, serpentejants. Una d’aquestes és la costa d’en Brossa que es bifurca amb el pas d’en Quint i mena de la plaça de Cort fins al començament del Born i la plaça del Mercat. Aquí, una experiència única, meravellosa i petita  -i ho dic perquè els ciutadans l’hem experimentada per primera vegada quan érem nins- és la de les seves escalonades. Els escalons són massa baixos i massa amples, de tal manera que per baixar-los d’un a un, s’han de fer les passes massa curtes i per fer-los de dos en dos, s’han de fer massa llargues. El resultat és que es van baixant com arrossegant els peus o fent passetes ridículament curtes o excessivament llargues, com en un pas de ball. Tal vegada no em sàpiga explicar correctament, però els qui són ciutadans i han baixat aquests escalons de la mà dels seus pares o ara mateix, si un frissa, passen a formar part inesborrable de la memòria personal de Ciutat. No exager gens ni mica. Si vostè és de Ciutat i no sap del que li parl, no és, en bon grau, un complet ciutadà de Palma.

 

Ara els autobusos de Palma xerren. Amb una veu metàl·lica, com d’aparell telefònic, anuncien les properes aturades del bus. Així i tot sembla una veu humana la que ha llegit el text, en espanyol i català. Però, ai las, tot té els seus defectes, menuts i casolans si tant volen. Els posaré dos exemples. Diu la veu: “Pròxima parada Av. Alemanya” i pronuncia Av, no diu Avinguda, diu Av, tal com sona. El paper ho devia dir i si era una màquina, no anava més enllà. Però resulta que la màquina, més persona que altra cosa, pronuncia la lletra r de forma peculiar, diu “pagada”, no diu bé parada, sinó que fa la r com una g, rara. Com un defecte de pronúncia. Això converteix la màquina parlant amb una eina més propera, humana, si ho és, i sinó, també.

 

Passeig per damunt la Murada mentre les barques del bou entren a port fent una llarga teringa per amarrar i descarregar el peix. Elies Torres explicava les seves intervencions a les murades renaixentistes de Palma que no foren enderrocades, les que van de l’hort del Rei fins al baluard del Príncep. Segons ell, Antoni Gaudí quan treballava a la Seu, quedà admirat per les enormes tapareres que creixien, i creixen encara,  dins les encletxes dels maressos, penjant les més llargarudes del palau Episcopal,  s’hi referia com “les barbes verdes del Bisbe”.

 

Deia Víctor Hugo: “La ciutat és un llibre”. I Albert Camus pensava que “L’amor compartit amb una ciutat és, sovint, un amor secret”. Les dues cites són certes, passam els fulls urbans del nostre llibre a mesura que envellim i coneixem, més i més, la ciutat en què vivim. L’estimam d’una forma personal, única, i, per tant, secreta.

 

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

DE LA DESMODERNITZACIÓ A LA MODERNITAT LÍQUIDA Climent Picornell

jcmllonja | 15 Juny, 2010 21:09

 

De la desmodernització a la modernitat líquida

 

Climent Picornell

 

Quan algú trencava els esquemes tradicionals li deien modern. Però arribà un moment en que el trencadís, i no em referesc al de Gaudí, feu que la paraula perdés el seu sentit i es fes necessari postil·lar-la. Aparegué la desmodernització, el postmodernisme o la modernitat líquida, precisament de les lectures dels canvis de les societats modernes que desaren amb enginy dos sociòlegs que han estat guardonats, ara fa uns dies, amb el Premi Príncep d’Astúries d’Humanitats 2010: Zygmunt Bauman i Alain Touraine.

 

Els dos, nascuts l’any 1925, han esmerçat el seu quefer analitzant el segle XX. Un segle recorregut per grans transformacions socials, unes mirant cap envant, com el comunisme, el socialisme, l’alliberament nacional i altres cap enrere, com els feixismes o els fonamentalismes religiosos, cercant a la seva manera la societat utòpica perfecta. Un segle que ha vist com els Estats Units, passada la segona guerra mundial, imposaren la seva potencialitat quasi hegemònica, només posada en dubte pels comunismes soi-dissants representants de la classe obrera amb partits marxistes-leninistes. (Winston Churchill: “El vici inherent del capitalisme és el repartiment desigual dels beneficis; el vici inherent del socialisme és el repartiment equitatiu de la misèria”). Un segle que va veure la Guerra Freda, les emancipacions colonials del tercer món, fins que la catarsi social emergent, manifestada en el maig francès del 68, marcà el rebuig d’institucions massa autoritàries com l’estat, l’exèrcit, l’església o... la família. A partir d’aquí passen a manifestar-se una caterva de moviments alternatius, alternatius també a la classe obrera com única protagonista del canvi social. Tot això succeïa enmig d’un desenvolupament econòmic que gestà l’anomenat Estat del Benestar,  treballadors ascendits a classes mitjanes, protegits socialment i sanitàriament, consumint béns que abans només tenien els privilegiats. S’acabà la història? Es demanava algú quan el capitalisme, orfe del comunisme, escampà les idees liberals per tot arreu sense fre. L’onze de setembre de 2001 o la demanda de l’estat mínim, contra l’intervencionisme en les finances, ens desembarcà a la crisi global actual.

 

Ara passa alguna cosa, grossa. Així es podria coreografiar el conegut axioma: No sabem què passa, i això és precisament el que passa.  És en aquests moments quan hom agraeix lectures del que es creu que passa en l’esdevenir social com les de Zygmunt Bauman i Alain Touraine. D’Alain Touraine va ser de qui primer en vaig tenir notícia a través del seu llibre La societat post-industrial, alguna cosa ja canviava i era post, havia passat una època. A La critica de la modernitat, Touraine, ens albirava que la “desmodernització” posava fi al model racionalista de la Il·lustració i que emergia la ideologia liberal amb una visió del conjunt econòmic mundial de cada pic més lluny de la intervenció dels governs. Desmodernització que es recolzava en la desinstitucionalització i la dessocialització. La primera perquè institucions com la família o l’escola perdien progressivament i acceleradament la seva funció i la segona perquè desapareixien valors socials ben establerts com l’autoritat o el respecte. Els valors personals i individuals apareixien com uns valors de resistència: la subjectivització. La desmodernització és el colofó de l’alta modernitat (la il·lustració), la mitjana modernitat (la revolució industrial) i la baixa modernitat (després de les guerres mundials i els règims totalitaris). El fonament moral de la vida social en l'alta modernitat s’assentava en uns valors comuns, mentre que en l'actual baixa modernitat, les lleis són reduïdes a regles de joc o a simples procediments. Diu Touraine que així no es produeix cap tipus d'integració social ni de comunicació intercultural i aposta per una comunicació a la que s’arribarà amb l’esforç d’unir acció instrumental i identitat.

 

Estava clar que s’havia acabat la modernitat i entràvem dins una altra època que encara no tenia nom, i li varen encolomar el de postmodernitat. És cert, hem viscut trenta anys de canvis fenomenals amb la Globalització, les Tecnologies de la Informació i la Comunicació amb Internet per senyera, el postfordisme i la deslocalització industrial, la mescladissa multiculturalista generalitzada...  Serà J. F. Lyotard qui li dirà a tot això que emergia La condició postmoderna, negant per analitzar-ho els discursos interpretatius totalitzadors, ja fossin marxistes, cristians, freudians... Entràvem dins una deriva, dins un pensament blan, un pensament dèbil com el va anomenar Gianni Vattimo. Post-modernitat és un apel·latiu que s’aferra com una paparra a aquesta deriva social, societat postindustrial, societat de la informació, societat de consum o -com va anunciar Guy Debord-  La societat de l’espectacle, en què les imatges i els signes substitueixen la realitat, la televisió i l’ordinador passen a ser els viàtics de la realitat o la realitat mateixa, la societat de l’espectacle, una hiper-realitat que s’imposa a la realitat. Però alguns pensadors, i cal citar D. Harvey, no veuen en el postmodernisme més que un altre camp ideològic d’aquest nou capitalisme, la Macdonalització, les Coca-Cola Societys, etc... Segons Harvey són antics discursos renovats, el canvi constant del capitalisme, una altra etapa amb la mateixa lògica: el consum i el benefici d’uns pocs.

 

Aqui Zygmunt Bauman amb La modernitat líquida anunciava un nova manera de mirar els canvis. La Postmodernitat, diu, era un terme negatiu, i per tant interí o temporal. Assenyalava que el nostre món no era modern en el sentit tradicional –recordin el que deia Touraine- però que era diferent a bastament per requerir una nova denominació que no trobàvem i li vàrem dir postmodern. Ara sabem, segons Bauman, que la societat actual és d’una modernitat liquida, volàtil i vulnerable; oposada a la societat moderna en la seva fase sòlida, en el sentit que cercava ser duradora i molt resistent als canvis. La modernitat líquida significa que la nostra identitat és torna flexible i relativa davant les diferents mutacions que els individus hem d’afrontar en els temps actuals. Vet ací la lectura de Bauman de modernitat sòlida i postmodernitat cap a la modernitat líquida.

 

La paradoxa de la cultura dels residus que vivim, tal com ha manifestat Bauman, es resumeix en què aquests productes que rebutjam, simbolitzen la nostra pròpia obsolescència. L'angoixa de sentir-nos inútils i rebutjats hauria d’incitar-nos a una recerca més humil i solidària de l’abraçada humana. Temorosos de ser consumits i llançat al fems, ens defensam darrera els murs de la privacitat fins el punt de defugir el contacte amb els altres a no ser que es faci usant com intermediaris els mitjans de comunicació de masses, la televisió, l’ordinador, el telèfon mòbil. Com preveu Tim Berners-Lee, l’inventor del World Wide Web: “Estarem rodejats en tot moment i en tot lloc de cristalls vomitant imatges i informació, és a dir de multitud de pantalles que competiran per obtenir la nostra atenció”. Pantalles de plasma, líquides, evidentment.

_____________________________

LA IMATGE ÉS UN AUTORETRAT DE LUCIAN FREUD

 

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (4) | Retroenllaços (0)

DICTATS SOBRE EL RETORN DE LES EMOCIONS Climent Picornell

jcmllonja | 10 Juny, 2010 10:05

 

Dictats sobre el retorn de les emocions

 

Climent Picornell

 

El seu padrí vell, mort feia cinquanta anys, se li apareixia totes les nits. Dret damunt el comodí de l’habitació, calçons fermats amb un vencill, sabates de sola de roda d’auto, se posava a cantar-li gloses de picat: “Dones que teniu infants,/ i el heu de dar figues seques / això són ses papeletes / que vos donaren ses dretes / quan anàreu a votar”. I aquell homonet, com si ell no hi fos, encara que es giràs a l’altre costat de llit: canta que te canta. Primer no en va fer cas, després pensà anar al psiquiatre, però, a la fi, sense que el padrí ho ves, prenia nota, ho copiava a una llibreta,  l’endemà de matí camí de la City, les anava cantant. Un dia per Picadilly Circus en cantava una: “Quan ma mare me va fer, / se va rompre sa cadufa, / i mon pare amb sa baldufa, / li va tornar posar bé”, davant la indiferència de tothom, un pirat més o manco a Londres. La cosa augmentà de to, quan a l’oficina de gestió de fons –una part d’això que ara en diuen “els mercats”- on feia feina, a un d’aquells edificis rehabilitats dels docks dels Tàmesi, se’n solia anar al wàter i assegut a la tassa repassava el repertori del vespre: “Vaig tenir sa paciència, / de fer-li d’agenollat, / i al temps que feia el pecat, / pagava sa penitència.”  Quan es rentava les mans es va veure, ulleres davall els ulls, com unes bosses fosques, de no dormir, i el seu company, Yiu, un xinés que havia conegut quan feien el mateix màster a la London School of Economics, que mentre s’eixugava li deia: ‘Que te passa? T’enyores de Mallorca? Te sent cantussejar en veu baixa unes tonades estranyes, melancòliques, alguna m’ha semblat ben igual que les que me cantava ma mare, al delta del Riu Groc, abans que una inundació se’n dugués ca nostra. Cada vespre hi somiï. Cada vespre me canta. Però no em puc recordar exactament dels tons de les cançons, una d’elles, però, era quasi igual a una que te vaig sentir ahir, mentre donaves ordre de comprar accions al fons aquell que treballes ara. ‘No em passa res’. Li va contestar, però com un calfred, sec, elèctric li recorregué des del forat del cul fins a damunt la closca.

 

Al poble, a Mallorca, ja li passava. Tot tenyit però d’un insomni cruel i vigorós. Aquella frissor no el deixava descansar de forma total. Sempre amb una orella parada. Coneixia tots els renous i no en fitava cap de nou. Els cans que lladraven, coneixia els de prop i els d’enfora, fins i tots els cans visitants de les cusses dels veïnats. Els cotxes de les filles de la casa de davant que sempre eren les darreres que se colgaven. Els fematers, les passes del forner, els primers cotxes dels picapedrers cap al tall. No calia que l’avisassin mai. Sovint pensava com devia ser el descansar a pler. Quina por! Talment com morir-se una estona. No podia fer-ho això ell. Li calia tenir esment, fins i tot de les mosques que havien quedat dins la casa i es passejaven cercant un poc de claror pels vidres. La gelera que es disparava obedient cada quan li tocava. Fins i tot sabia com de descompassats anaven els rellotges de l’Església, el de l’Ajuntament i el de la veinada de més avall, que cada quart d’hora feia un concert, i no en parlem de les hores senceres, amollava una simfonia. No calia, doncs, que ningú el cridàs, però sempre, per si un cas, deixava aparellat el despertador clàssic, d’aquells que els has de donar corda,  i una “dream machine” de Sony, que connectava amb una emissora d’aquestes que sempre n’hi ha un que xerra. Puntualment, s’imagina que la seva mare, que patia del mateix insomni que ell, ja quan el duia dins el ventre, el crida per telèfon a les set en punt.

 

Aquell vespre esperava que el padrinet aparegués damunt el comodí, alguna nit hi posava els peus, alguna altra levitava, i si hi deixava els Orfidals per dormir, algun matí els trobava en terra, com un senyal, pensava, que aquell homonet li enviava de què no prengués pus aquella droga suau i dolça, que el posava tranquil un parell d’hores. No se presentà. En el seu lloc, un poc difosa, per damunt el pinte de la finestra es passejava un dona, xinesa, amb els atuells típics del nord de la Xina cantant cançons d’adormir infants, lullabys que diuen aquí a Anglaterra, una era exacta al Vou-Veri-Vou: “Horabaixa post el sol / plorinyava l'infantó./ No ploreu angelet no,  / que mumareta no ho vol. / No ni no, no ni no, / una engronsadeta an es nin petitó. / No ni no, no ni no”. El nin que passejava, de pocs dies, ja duia les mateixes ulleres que en Yiu, el seu company, qui, de forma imperativa, li feia senyes de què escrigués allò que sentia. Amb aquestes, es presenta el padrí, remolest, no va estar molt a cantar fort, més fort que de costum, com si volgués tapar amb la seva veu, la melodia de la xinesa amb l’infantó. Li sortí la vena anticlerical i d’esquerres: “ L’església és un sementer, / petit però dóna bon compte, / i mentre hi hagi gent tonta, / es capellans viuran bé”. Els seus motius devia tenir, els qui  l’enviaren -amb un tro darrera el cap- a una fosa comuna on l’havien executat els seus enemics del poble. Un dia va estar a punt de dir-ho, l’homenet pareixia com a begut i aquell vespre no era damunt el comodí, sinó allargat damunt el tocador del cuarto i feia com qui fer conya cantant “Montañas nevadas, banderas al viento...” i cagant-se amb en Ridruejo i en Peman i els falangistes del temps de la guerra, de la postguerra i d’en Franco, feia esment d’un que feia de regidor, per ventura el seu matarife...

 

Es despertà, però de despert, era com si es ves a ell mateix fent d’ell mateix. Era un sentiment que no l’espantava, però li feia desdramatitzar les situacions o trobar-les còmiques, tot i que podien ser ben tràgiques. Era com allunyar-se d’un mateix i veure’s per un forat, fent el que estava fent. Era com una pèrdua del sentit. I, per afegitó, la pèrdua del sentiment. Si era fent una conferència, era com si estás assegut a la quarta filera, llegint el diari i escoltant-se a si mateix, parlant d’una cosa que no li interessava gens. Si era visitant el seu bon amic a l’hospital on li havien tallat un budell massacrat pel càncer, tenia la impressió de ser el metge que l’havia operat, escoltant asèpticament el recompte del patiment, més diria, com un periodista que li fes una entrevista. Distanciar-se dels problemes, sí, però de tot, era com una mica massa. Li urgia un retorn de l’emoció per les situacions i per les persones. No fos cosa que perdés el gust de viure i es transformàs l’existència en una espècie de sessió de cinema continu, i, en somnis, prengués nota del que li dictaven els seus fantasmes.

________________________________

DISSENY DE L'IMATGE: GUILLEM MUDOY

 

 

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

«Anterior   1 2 3 ... 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 ... 74 75 76  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb