Climent Picornell

Observatori (fotogràfic) del paisatge de Balears

Climent Picornell

La gran majoria de les llengües del món no tenen cap paraula per dir ‘paisatge’. Sembla que és perquè no els fa falta. El que avui en diríem paisatge natural, no tenia sentit en si mateix, formava part del tot, d’una cosmogonia, i tampoc el trobàvem representat.  A les llengües de les nostres contrades tampoc. Apareix per primera vegada –procedent del francès- en el segle XVII i no és d’ús normal fins a finals del XIX, on es carrega a més, de significats compartits amb patrimoni, herència o, fins i tot, identitat. Designa la percepció que del territori en té la població, un caràcter que és el resultat de la interrelació de factors humans i naturals.

Paisatge és avui un terme d’ús corrent, per la seva importància intrínseca, pels impactes d’algunes activitats humanes tan al paisatge urbà com al natural. Segons Joan Nogué (Director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya) les modificacions humanes del paisatge en el passat eren lentes i fàcilment absorbibles per la naturalesa; els elements nous hi entraven a formar part d’una forma, podríem dir, natural, i gradualment s’inserien en el quadre psicològic de la gent. Avui són males de païr. Segons A. Berque, perquè en una societat existeixi el concepte de ‘paisatge’ han de confluir: una paraula que el designi, una reflexió sobre el seu sentit, una representació pictòrica –o fotogràfica, afegiria un servidor- i literària -oral o escrita-.

S’ha format una ciència del paisatge, adient a l’hora de descriure i sistematitzar la fragmentació d’un territori en distintes unitats, susceptibles de ser classificades i interpretades. Aquesta tasca és desenvolupada en gran mesura per geògrafs, diu A.Holt-Jensen: “la geografia és també una ciència visual amb similituds amb l’arquitectura i la història de l’art”. Els models i els mapes que expliquen els patrons del paisatge activen formes de pensament a les que no és possible arribar només amb paraules o números. La importància del paisatge per a la qualitat de vida, com a recurs econòmic i la conformació d’identitats territorials, fa que sigui present en les lleis d’ordenació territorial, balears i europees, i que existeixi un Conveni Europeu del Paisatge.

La creació del web de l’ Observatori Fotogràfic del Paisatge de les illes Balears  (www.observatorifotograficbalears.com) no és alié a la dedicació que Jaume Gual, fotògraf (i geògraf) hi té posada des de fa anys, ni tampoc al treball d’història de la fotografia que desenvolupa Maria José Mulet des del Departament de Ciències Històriques i Teoria de les Arts a la UIB. Existeixen ja -amb aquest nom, o semblant- diversos ‘Observatoris del Paisatge’ a Europa i Amèrica, però l’ús de la fotografia com a metodologia específica els configura amb una de les eines més espectaculars per fer comparacions d’un mateix lloc amb fotografies de diferents èpoques. Com afirma Gual en una de les seves publicacions “Mallorca ha estat visitada per viatgers que l'han reproduïda en els seus quaderns, llenços, plaques fotogràfiques o textos. Així mateix el seu paisatge ha estat motiu de treball per a molts d'afeccionats i professionals -Escales, Planes, Truyol o Bestard- i ha donat lloc a un material gràfic dispers, en ocasions en condicions deficients de conservació”. Per això es va pensar que, a més d'un necessari procés de restauració i conservació, s’hauria de digitalitzar, per a evitar la desaparició d'uns documents que descriuen com era el paisatge en un passat més o menys recent, amb un acord amb els diferents propietaris d'aquests fons gràfics. No hi ha voluntat d'arxiu o d'acumulació de fons originals, sinó de digitalització, documentació i datació, així aquests documents fotogràfics poden ser útils a la comunitat.

A més es vol engegar un programa de documentació fotogràfica del paisatge, per poder fer fotografia comparativa. I en base a la refotografia s'establirien una sèrie de punts des dels quals es fotografiaria i refotografiaria el paisatge periòdicament -cada any- amb la qual cosa s'aconseguirien unes sèries que ens donarien dades de la seva situació en l'actualitat i que, amb el pas del temps, permetrien fer un seguiment de la seva evolució. Educar i conscienciar la societat sobre els seus valors sempre segons la definició que dóna el Coveni Europeu del Paisatge. Aquesta vocació informadora i formadora de l’Observatori Fotogràfic del Paisatge dels illes Balears ja s’ha traduït, en projectes com publicacions, material didàctic, exposicions itinerants, no només interessants per a estudiants i el públic, sinó també per al turista, fent referència al canvi d'usos del paisatge. I també oferint una base de dades gràfica que pugui ser consultada, lliurement, a través de la xarxa.

Cal fer esment del que J. Gual anomena “Itineraris fotogràfics”, projectes d’observació fotogràfica del territori  que es basen en la delimitació d’un espai sobre el qual s’estableixen uns punts de vista des d’on es fotografiarà el paisatge, a intervals regulars, amb el mateix enquadrament, per tenir una successió d’imatges que, amb el pas del temps, permetran la seva comparació i l’anàlisi dels canvis. Han d’estar dirigits per professionals entre els quals hi ha d’haver un fotògraf que proposa les imatges, realitza la fotografia i la refotografia del paisatge. Cada imatge du una fitxa amb les dades: coordenades, localització i croquis, càmera, format, data i hora, observacions. Aquestes sèries ens donaran, amb el temps, una visió estroboscòpica d’un mateix lloc, es congelaran instants  al llarg dels anys i podrem veure’n l’evolució. Així es pot aportar una mirada incisiva sobre les ruptures del paisatge i es podran prendre mesures de correcció. S’ha de fer amb rigor i regularitat. És una feina a llarg termini que convé començar quan abans millor. Si visitau el web de l’Observatori Fotogràfic del Paisatge de les illes Balears (amb el suport de la “Càtedra Sol Melià d’Estudis Turístics”) veureu com part d’aquestes feines ja estan en marxa.

_________________________

 IMATGES DE JAUME GUAL

Les possessions de Mallorca: cadàvers exquisits?

Climent Picornell

”Les possessions han estat fins a dates relativament recents els grans eixos articuladors del paisatge agrari de Mallorca i una unitat d'estudi per a entendre el món rural", diuen els professors Antònia Morey i Gabriel Jover editors del llibre Les possessions mallorquines. Passat i present (Documenta Balear, 2012). Un conjunt d’aportacions d’especialistes que, més enllà de l'estudi arquitectònic (les cases eren el centre directiu de la possessió), la idea de Morey i Jover és "la reflexió sobre la diversitat dels processos històrics que convergiren en la conformació d'una matriu territorial que tingué en les possessions un dels seus vectors clau, i aprendre de les formes de gestió anteriors, per abocar-ho a la problemàtica generada pel canvi a partir de la irrupció del turisme de masses, com la rendibilitat actual, el legat cultural, la seva preservació o el seu destí per a nous usos”.

El llibre te diferents segments. Sobre l'origen i el concepte de possessió. Un  capítol sobre les formes d'explotació i ús durant els segles XV al XVIII, un sobre les reformes a l'empara del reformisme il·lustrat, un sobre els canvis durant els segles XIX i XX. I dos capítols sobre el legat etnogràfic i artístic de les possessions i els nous usos i la preservació del patrimoni natural. Un text interessantíssim, de consulta obligada per a tots els qui s'hagin d'interessar pel tema. Sobre el per què de la llarga pervivència d'aquestes unitats d'explotació agrària, Morey i Jover creuen que es per la seva capacitat d'innovació i adaptació als canvis econòmics i socials, a més del sistema hereditari, que han fet que travessin els segles, no sense conflictes entre senyors, pagesos, arrendataris, jornalers, mercaders; han sabut adaptar innovacions productives, fins avui mateix on aquest món generat entorn del concepte possessió perdura, esmicolat, això sí, entre canvis de propietat, segregacions, establits i canvis d'us.

Per Vicenç M. Rosselló Verger la Desamortització sols va afectar un centèsim de la superfície cadastrada, no va fornir una nova estructura de propietat “però obrí el famolenc mercat de la terra als comerciants, professionals, emfiteutes rics, tenidors del deute públic, prestamistes; la burgesia comercial aspirava a ser ‘tan terratinent’ com la noblesa”. No cal deixar de banda que l'agonia d’aquests "latifundis nobiliaris” -en expressió de Jover i Morey- arranca a principi del XIX amb una fragmentació que se consumarà amb la crisi agrària de principis del XX i s’aprofundirà després. Remarca Rosselló que "al segle XXI, podem parlar tot dret de liquidació. Les possessions -tan d'una òptica marxista com capitalista- són cadàvers; com a molt en resten algunes en mans de la noblesa". I posa alguns exemples, un estudiat per ell mateix (Sa Torre de Montornès. La liquidació d’una possessió mitjana del Pla de Mallorca, El Gall, 2010). Sa Torre de Montornès era una propietat aristocràtica fins a 1858 quan un burgès liberal la compra i l'estableix. La possessió es mig reconstruïda per una família que aspira al cacicat local i després entra en fallida. A banda del centenar de sorts quadriculades, la finca residual acaba a mans d'una firma de materials de construcció. 

Gran paràbola l'anterior. És ver que la noblesa encara en té, tenien tant que per molt que hagin venut encara tenen. Però dins el món de la propietat del milenar de possessions actuals hi trobarem els comerciants enriquits (o els seus hereus), o els xuetes  - Margarita Aguiló: La relación de los xuetes con el mundo de las possessions en el siglo XIX: ¿de arrendatarios y prestamistas a propietarios?-  o els amos (vertaders gerents de la possessió com empresa) que en un moment donat en compren desaforadament, fins i tot les administrades per ells mateixos, davant la desídia o l’engany als senyors. O ja amb el turisme estant, els hotelers -vencedors del combat social- que compren possessions amb ànim sumptuari, o els contrabandistes, Joan March –que n’adquirirà per parcel·lar fent passar molts pagesos de “proletaris a propietaris” (Josep Melià); financers fets a ells mateixos que compren on els seus pares hi feien de missatges. O un grup ecologista, el GOB, que compra -amb centenars de participacions- La Trapa, o s'Arxiduc que en comprà moltes, o el Govern de Balears i el Consell els grans propietaris actuals, o en Miquel de s'Estaca, o en Kuhn i els seus partners i similars, els alemanys rics, o els espanyols rics -mirau Son Moragues-, o Albocàsser sembrat d’oliverar per un forà, o sa Torre de Llucmajor que fou efímerament d’en Vicenç Grande –emblema dels promotors del boom urbanístic recent-, algunes són de bancs o caixes, o Santa Ponça, o alguns registradors de la propietat o recaptadors d’impostos, o de fundacions diverses de sabaters o pseudohippies, de l’Església, de l’Opus, del municipi (Galatzó), o dels russos que ja en compren, o d’un xinès que pot ser per herència senyor d’una gran possessió, o l’alemany del Fangar digne successor de don Pere Bonnin i Armstrong; i de ‘Don Tu’, Gabriel Marcel, enorme terratinent, qui se’n recorda? Si confrontàssim les possessions que enumera s'Arxiduc, sumassim les quarterades i analitzassim els seus propietaris i féssim el mateix ara, tendríem una cata fefaent del canvi: ha minvat la seva superfície i els botifarres, i molts de propietaris s’han resguardat darrera societats anònimes.

Les possessions mallorquines d’Antònia Morey i Gabriel Jover és un esglaó potent per entendre aquest procés, que a vegades es difumina darrera un agroturisme, una visita a sa Granja o un esplet de turistes per dins Els Calderers, o de les fotografies en color d’aquests llibres meravellosos que mostren la possessió decorada, però que amaguen el caciquisme darrera un arqueta barroca o, dins una caixa de morera de l'entrada, el robatori de l’amo, tot, després de travessar el magnífic portal forà i sortir a la clastra, a l’ombra del lledoner.

Postal de Palma des del raval de Mar

Climent Picornell

He esperat per redactar aquest article que l’embat remogués les cortines dels meus balcons i el fullam de les palmeres, ara florides, de la plaça de la Llotja. Nulla ethica sine aesthetica. Som un habitant del raval de Mar de la Ciutat de Mallorca. Ho sé des de fa quatre anys quan la catedràtica i amiga Maria Barceló m’informà de la trobada d’un document que en parlava. “Ni tan sols la denominació raval de Mar (molt freqüent a la documentació) s’havia utilitzat mai”. La cosa l’intrigà i la seva recerca és convertí en el llibre El raval de Mar de la ciutat de Mallorca (segles XIII-XIV), Lleonard Muntaner editor (2012), on delinea la seva cartografia: la mar, sa Riera, la murada islàmica de finals del segle XII -que li feia d’esquena-, fins al puig de sant Pere. Un triangle entre la ciutat i la mar, de mig quilòmetre quadrat.

Ca meva està bastida damunt arcs gòtics, ben visibles, dels porxos medievals, davall dels quals treballaven barquers, bastaixos, calafats, mestres d’aixa, mariners, pescadors o boters i remolars –els dos carrers que conserven encara el nom d’on feien botes i rems-. Eren les voltes de Mar, la volta d’en Bolero, la dita de Remolars, la d’en Sagarra, la d’en Terriola… Ens podem imaginar un barri porticat, amb arcades plenes d’eines i mercaderies. O les queixes pels renous dels boters picant a tota hora ferro i fusta durant el segle XIV, que tenen la seva connexió moderna amb les protestes dels veïnats quan el barri de sa Llonja i sa Drassana se convertí fa uns anys amb un polígon monofuncional de bars i cafès renouers que no deixaven descansar. Abans, com ho demostra bé la doctora Barceló, el raval de Mar era el barri dels oficis mariners amb la Llotja, el Consolat de la Mar (tribunal del comerç marítim, seu del Col·legi de la Mercaderia, habitat anys després pels feixistes del ‘Movimiento Nacional’ i més recentment seu de la presidència del govern de Balears), la casa on es cobrava l’impost sobre la Sal –la Gabella- al començament del carrer de la Mar, la Drassana. Un barri comercial, d’entrada de mercaderies i viatgers, d’hostals i alfòndecs on s’hi hostejaven italians, castellans, pisans, genovesos, portuguesos, africans…Un barri de cases petites com la del mariner Gabriel Valls que vivia al carrer de la Boteria, el sastre Pere Cortés al carrer ample de Sant Joan, la del pescador Andreu Marí amb “dues stormies velles e ben dolentes e dos mortés de terra envernisada” i els casals on hi residiran els grans mercaders.

S’urbanitza aquest espai lliure de la Mâdina Mayûrqa amb carrers drets  que contrasten amb els torts de la ciutat musulmana. La construcció de la nova murada renaixentista tapà l’accés directe del barri a la mar on s’hagué d’accedir per portes i portelles; murada que es tomarà el segle XIX. Per a un servidor -veïnat d’aquest barri des que hi vaig comprar una casa que havia estat d’un pràctic del port- té el llibre de Maria Barceló un valor sentimental afegit, a més del que té com a extraordinària aportació al coneixement de l’evolució històrica de Palma. M’agrada imaginar-me els meus antics veïnats, en Pere d’Urrius, boter, en Ramon Pasqual, fuster, n’ Ochoe, l’hostaler biscaí, Domingo Sant Pere, trompeta, o a Cenitardino de Pontremol, genovès, a qui Bertran Espaer i la seva muller Simona venen un pati (que foren cases edificades i destruïdes per la Riera. Ai la Riera que hi feu tan de mal!). Alguns d’ells foren els primers pobladors d’aquesta trinxa de terra vora mar, prop del port, estructura condicionant de la vida del lloc, hi surt en Pere Ballester vigilant del pont de fusta que duia cap als vaixells. Com relata Maria Barceló es van succeint una sèrie del que diríem ara ordenances municipals, regles i sancions per millorar la vida en comú, com la que fa referència  a impedir “l’adob de xarxes, ni estendre-les, ni quitranar-les” o a la prohibició d’adobar peix “que faci sutzura”, brutor, a no ser dins el torrent de sa Riera o dins mar però a una distància de la costa on “l’aigua toch fins al genoll o més amunt”.

“El raval de Mar era el primer escenari urbà que veien les persones quan arribaven a la capital mallorquina o el darrer en embarcar-se”. El dibuix de la portada del llibre, d’un manuscrit del segle XIV, reprodueix la Llotja (“La Lotja qui es fa en la plasa de la Botaria de Mallorques”), és com un dibuix infantívol i antic, el que més em sorprengué no fou la reproducció de l’àngel defenedor de la Mercaderia -al quan m’encoman cada matí-, sinó l’empedrat de la plaça, que és talment com el que hi ha ara mateix, de  pedres rodones de vorera de mar. Em poden dir sentimental si tant volen, habitant d’un barri, que poc té a veure -pels seus moradors actuals- amb la nissaga del raval de Mar. Però si un grata, troba connexions amb personatges similars als qui descriu Maria Barceló i les sirenes del vaixells quan entren a port, bé ens recorden que encara som al barri de mariners i comerciants de l’antigor, per molt mestallat que ara ens sembli. Mir la plaça, dues gavines es barallen per estar, justament, al mateix lloc damunt la Llotja, amb crits i envestides, això, els ho puc ben assegurar, també devia passar quan el barri era, encara, el raval de Mar de la ciutat medieval de Mallorques

________________________________

IMATGE: PORTAL DE LA GABELLA VELLA DE LA SAL AL CARRER DE LA MAR 

Jardins d’altri amb Joyce, Auster, la censura i altres recol·lectes

Climent Picornell

D’escriptors. Conten, millor dit, ho conta C. Hitchen, que a París s’acostà a James Joyce una senyora i li suplicà que li permetés besar la mà que havia escrit l’Ulisses. Diu Hitchen que Joyce li contestà:  “Em permet recordar-li, senyora, que aquesta mà ha fet moltes altres coses”. Paul Auster en fa referència, matisada, en els seus Diari d’Hivern quan ha de parlar de les seves mans. “De l’home mira sempre les mans”, deia Raimon Pelegero. Érem però a Auster: “Tots som uns estranys per a nosaltres mateixos i si tenim alguna sensació de saber qui som, és només perquè vivim dins de  la mirada dels altres”. I que no és un poc així? Auster té detractors i admiradors radicals. Aquestes dualitats poden agafar un dels dos camins quan alguns autors no són al·ludits i desapareixen dels cànons literaris. Ja ho deia Pío Baroja: “Una tendència turbulenta m’impedeix ser un observador  tranquil, i en no ser-ho, he, inconscientment, de deformar les coses que veig, pel desig d’apoderar-me d’elles, per l’instint de possessió, contrari al de contemplació”.

Hi ha crítics moderns que ens volen protegir del que troben execrable o sense la vàlua necessària per figurar en els seus cànons particulars. Mutatis mutandis ja ho feren, a la brava, els censors franquistes durant més de trenta anys. Ho comenta Peio Riaño en un extens article al Cultura/s de La Vanguardia, “enginyers de l’anima franquista” els denomina, que feien passar el xorrac, la serra o la llima a tot el que s’havia de publicar; comenta  els casos de Pla, Cela o Delibes, llimant-los culs, mames i mamades, palpar escots, retallar discursos del temps de la República (“esta labor de lima puede confiársele al mismo autor por simple advertència”), censurar Nietzche o donar el vist i plau a l’obra ja que “no hay escenas inmorales, ni alusiones al separatismo catalán”. En el cas de Cela, qui havia tengut empriu a l’ofici, quan li toca passar censura a  La Colmena, que no es publicà fins anys més tard a Espanya,  Panero, censor, diu Riaño, “debió leer las alabanzas que le hizo al mismo tiempo que emitia la purga”. Ja ho val.

En aquestes estava quan llegint que fa cinquanta anys de la publicació de Nosaltres els Valencians de Joan Fuster,  el cap em va a Els Mallorquins que fou també objecte de censura. Ara ho contaré. Però primer Fuster. L’any 1962 publica El País Valenciano, una d’aquelles guies de l’editorial Destino i Nosaltres els valencians. Comenta Joan Garí  que El País Valenciano en realitat “és una formidablement engrescadora visió del territori allunyada de qualsevol complaença, però també imbuïda d’un profund respecte. Com a bon patriota crític (els altres, els patriotes tout curt, no li interessen...). Fuster estimava i odiava el seu país”. En cinquanta anys han canviat coses essencials “però els valencians, substancialment, continuen sent una societat perplexa, ‘en perpètua somnolència digestiva’ tal com va diagnosticar encertadament Fuster”. Fulleig Veure el país Valencià: “ En aquestes zones del Nord, els valencians, com deia el cronista Gaspar Escolano (1611), “en muchas cosas catalanean”. I podia ser d’una altra manera? La continuïtat ètnica i lingüística, que arriba fins a Guardamar i fins a Elx, ací encara és més evident. La transició geogràfica a penes resulta perceptible: en la fonètica, en els costums, en les institucions consuetudinàries...” . Som una nació o una noció?

La censura d’entrada prohibí Els Mallorquins però després de tres anys de negociacions - caigueren determinats passatges, es retallaren expressions com “Estat Espanyol” o “nacional” (no referit a Espanya)...- decidiren autoritzar-lo. Diu Melià: “No crec que tallessin res d’essencial i vàrem decidir tirar al dret, si el llibre tenia cap aspecte positiu la gent se n’adonaria”. El que pretenien amb el gruix retallat per les tisores era rebaixar el llibre a un vessant únicament cultural, res de l’administració pública, ni tan sols “regionalismo político”. Però, en canvi, la primera edició du un pròleg de Joan Fuster, signat a Sueca, el novembre de 1964, on s’usa reiteradament l’expressió Països Catalans. “Els Països Catalans, això que per entendre’ns ens hem acostumat a anomenar Països Catalans...”.

Per aquests jardins d’altri vaig recollir una perla, extreta de la revista Historia Social que tractava monogràficament ‘El respaldo social al franquismo’. És una comunicació d’un capellà de Málaga l’any 1939:  “Habiendo quedado dicha iglesia sin armonium, pues uno ha desparecido y el otro lo inutilizaron por completo las turbas marxistas, a V. E. Suplica se sirva ordenar sea concedida a dicha iglesia –donde quedará en calidad de depósito- el armonium que pertenecia a la Logia Masónica “Pitágoras”. Sense manies i amb un poc d’aigua beneïda tot és reciclable!

______________________________

IMATGE: PINTURA DE SEBASTIÀ  RAMIS

El viatge del darrer llibre d’Antonio Tabucchi

Climent Picornell

La gent ara viatja massivament i compulsivament. Però el romanticisme que s’associava al viatge ha minvat tant que ens fan falta escriptors que converteixin el seu periple en una mena de reflexió creativa, una mirada interessada. Això em suggeria el darrer llibre d'Antonio Tabucchi, Viajes y otros viajes (Anagrama, 2012) que sortí un poc abans de la seva mort. I no em referesc exactament a les rutes o cartografies literàries que es poden construir entorn dels espais novel·lats per un autor, al Londres de Conan Doyle o la Praga de Kundera. Ni tampoc a la captura dels paisatges en les novel·les o al pes de les ciutats dins l' escenari de la creació literària. Tot i que es pot bastir tota una estructura sobre l’espai narratiu, ben interessant per un geògraf, quan s'intenta esbrinar la geografia oculta o la implícita en els llibres de literatura. La Geografia és la ciència dels llocs, i ha oblidat sovint l’anàlisi de la càrrega subjectiva que duen els llocs quan es tenyeixen de sentiment, una geografia humanista, una topofília.

Tabucchi ho transmet bé a Les meves illes Açores: "Un lloc mai és només 'aquest' lloc: aquest lloc som nosaltres en certa manera també. D'alguna forma, sense saber-ho, el duim dedins i un dia, per casualitat, arribam fins a ell... Aquestes coses s'aprenen amb el temps i, sobretot, viatjant." Just al contrari del jansenista Pascal que opinava que la majoria dels problemes dels homes deriven de no quedar-se tranquil·lets a ca seva. Tabucchi carrega els seus viatges de tot el que poden tenir de suggerent, com el viatge a l’infern del Dante o el viatge a l’interior d’un mateix de Hesse. O com en el poema de George Oppen: "Alguns dels llocs més hermosos del món són al cos de la teva dona”. La mirada passejada com un outsider  i per tant, interessada, partidista o desviada, però pròpia. Antonio Tabucchi (1943-2012) ha estat uns dels grans escriptors de la modernitat. A més de la conegudíssima  Sostiene Pereira, autor de moltes altres grans obres. Vivia mig any a Siena on hi feia de professor i l'altre mig a Lisboa.

Hi ha la Florència de quan era nin, la Pisa de Leopardi, la casa-museu de Delacroix i el Jardin des Plantes de Paris (hi recorda el axolotl que esmenta Julio Cortázar), els cementeri (s) marí (ns) de Séte (el de Valéry i el de Brassens); la plaça del Diamant de Rodoreda amb la Colometa. El llibre és un aplec de textos breus però hi ha espai per donar pautes de com era per a ell la vida o l'escriure. "Conec tots els olivars de Creta", el cafè Fishawi d'El Caire on Mahfuz hi anava a escriure (i un altre cafè, La Brasileira a Lisboa, que tenia de parroquià habituel Fernando Pessoa). Washington (hi cita el llibre de Marc Augé Els no llocs), Mèxic amb el chili, el Brasil d'Ouro Preto (literalment Or Negre, dels esclaus); el Canadà, Gènova i el record del poeta Montale. Un bloc és dedicat a l’Índia i hi ha un "Quadern australià" ("Li deman a la meva filla: però per què hem vengut a Camberra?") I no hi podia faltar Portugal: "Oh Portugal!" Aquí fa la seva reinterpretació a La Lisboa d'un llibre meu: "La novel·la és una al·lucinació, una passejada erràtica a través de la ciutat que no respon a cap lògica topogràfica". L’esperit de la psicogeografia del flâneur baudelaireià.

Es bascula, de forma elegant, entre la descripció, el relat, la microhistòria. Hi falten els viatges més extraordinaris. "Són els que no he fet, els que mai podré fer, els que  permaneixen sense escriure, o tancats dins el seu propi alfabet secret davall les parpelles, a les nits”. "Viatjant un es topa sobretot amb els vius. A vegades també amb els moribunds. I també amb autèntics morts, depèn dels llocs". No ho diu Tabucchi pels paisatges de la misèria d'Àfrica o Àsia, sinó perquè un diumenge reb la visita de son pare, mort ja fa estona o escolta la veu del seu oncle Lucca a una habitació de Xangai.

S’hi nota la fascinació visual i sensual pels mapes que patim els geògrafs. Guarda un Atles de quan era  nin perquè sigui dels seus néts -ja educats probablement amb el Google Earth- perquè sàpiguen que "la representació del món és relativa, que els colors dels mapes canvien, que  les fronteres es desplacen ". “He viatjat molt i ho sent com un enorme privilegi perquè posar els peus en el mateix sòl tota la vida pot provocar un perillós equívoc, creure que aquesta terra ens pertany, com si no la tenguéssim en préstec...". Un vers de Rilke en aquest llibre és recurrent: "Em reconeixes tu, aire, ple dels llocs que una vegada varen ser meus?"

___________________________

IMATGE: Fotografia de Jaume Gual

Apunts del pla de Mallorca: falzies, espàrecs, setmana santa i... tanmateix.

Climent Picornell

“Vols que et doni per escrit / es tornar vell lo que costa? / Jo som perduda sa força, / part de vista i ets sentits, / i arribam a ser avorrits / de sa mateixa gent nostra”.  Així m’envesteix  -les mans damunt les crosses- madò Francinaina Meca  asseguda a un colcador d’ase que tenc devora el portal de ca nostra. Vaja, pens, quin començament de vacances. “Però els vostres vos estimen i se’n cuiden de vos”,  li replic. Aixeca les espatlles per amunt i calla. Desfaig la maleta que he feta per estar a la vila el màxim de dies, al darrer moment hi he afegit dos llibres de Josep Massot i Muntaner, el monjo mallorquí de Montserrat, flamant i merescut Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany,  un sobre la Guerra Civil i l’altre sobre el paper dels intel·lectuals a la post-guerra.  Sortim a caminar, ara que el dia s’ha allargat per mor de moure les busques dels rellotges una hora endavant.

Fort i no et moguis en Joan, el nét de can Xusquillo, me vol mostrar la reforma que fa on era cal seus padrins, una casa gran de portal rodó. Després de destralejar contra el trui de la cooperació internacional –ha estat gerent d’un d’aquest instituts que repartien ajudes a les onegés- “els segrests ho han aturat, però  s’havia convertit en un vivadéu, tothom volia anar a fer turisme amb els cooperants de bon de veres i feien nosa, avui pels cocodrils, demà per la duresa del desert... Cada injecció que posaven sortia a més de tres-cents euros, valia més la corda que el bou”.  “Bé ara veuràs” i en comptes de mostrar-me ca seva me presenta una quadrilla de picapedrers comandada per un irlandès, l’arquitecte és brasiler, el fuster alemany, els peons magrebins, l’electricista però és mallorquí , “és l’únic que me fot”, me diu a cau d’orella. “Climent, estam convertint Mallorca en una terra d’orats i tots hi col·laboram”. No puc defugir el corol·lari sabut, allò de què els mallorquins ens passam la vida entre un “...i tanmateix” i un “ ja ho veurem...”, variants de què si les coses no les arregla Déu Nostre Senyor, ja s’arreglaran totes soles.

Sortim del poblet cap a foravila. El Pla en el començament d’aquesta primavera presenta una estampa esponerosa. Verd per onsevulla que un miri, favars, farratges i altres sembrats fan avinent una imatge com si no fos d’aquí, com si fos de més amunt, d’un lloc més plujós, Galícia, Astúries o Irlanda si algú observa des d’un turó el panorama cap a Sineu amb la Serra de Tramuntana al fons. Tot tan compost oculta la crisi del camp, de la pagesia com activitat econòmica, és un paisatge d’esquena a la balearització, mantengut pels pocs pagesos que queden i els centenars dels que hi fan per hobbie o els caps de setmana. Si de cas,  les antenes de telefonia mòbil –als llocs més insospitats- rompen la placidesa de la vista i em recorden que la globalització arriba per tot arreu, com si vigilassin a un servidor, cercador d’espàrecs, malgrat ja dugui el manadet talment com m’ensenyà mon pare: estret amb una fulla d’albó travada amb una espina d’espareguera vera.

Cercant espàrecs se m’ha disparat la màquina de pensar, entre una punyida i una escarritxada; que si passen els anys i van quedant, com els baixos del vi, els orgulls mal embastats, les ambicions mal païdes, el plany per les coses que pogueren ser i no foren, els mals averanys per les que puguin venir i... tanmateix, ens queda el parlar amb els amics, l’escriure, l’estimar els nostres o estones com aquestes dins la solitud de la garriga, trescant per parets i bardisses pensant en la truita o amb els espàrecs torrats del vespre. Mesquinet de mi, folklòric ploramiques.

Per dins la vila es respira l’aire de la setmana Santa. El Davallament del divendres, la missa del ‘To Pascal’ el dissabte a la nit,  la processó de l’Encontrada el diumenge de matí que encara es fa als pobles del Pla de Mallorca, mentre que a Palma crec que només a la parròquia de Santa Eulàlia. A Sàsser, a Sardenya, la hi vaig veure un any, la mare de Déu duia un mecanisme que li permetia abraçar el fill retrobat i sortia acompanyada dels apòstols que, amb gran teatre, ara diríem sobreactuant, feien com qui cercar al Bon Jesús i ho demanaven efusivament al públic que esperava la pregunta.

Al tasser del cafè hi trob en Jordi Grumeter, fa mala cara. “Ara faig un téntol amb s’agonia de ma mare. He passat mala nit, es metge m’ha dat males notícies. Està tranquil·la amb ses pastilles que li han donat, té es cap clar com un llum. “Quina hora és?” me demanava, “Ara les sentireu tocar, per què ho heu de mester?” I contava les campanades, “Una, dues... set. Són les set, Jordi, vull sabre s’hora en què me moriré”. “I, jo, m’he posat a plorar com un infant menut. Mala nit? Ses que deu haver passades ella per mor de jo...” El consol així com puc, me sorprèn, amb la seva pinta d’home dur i sull. Escolt la conversa de la taula d’experts en tot. Que ha estat un any fred, que aquests anys no serveixen per res, maten conreus i  ulls tendres, com les gelades fora temps, però també maten tot quan animaletxo dolent hi ha, hi haurà menys mal, menys mosca, menys de tot... “I tu dius que no serveixen per res?”, és en Mateu Deulofeu, “ Idò jo te diré perquè em va servir. Tenia un gall a n’es pou Rodó més dolent que sa flestomia i no el podia agafar de cap manera, idò aquell dia de neu, amb aquella gelor ho va ser bo d’agafar, ses gallines estaven com estormiades, es gall dies abans voleiava com un puta, però amb sa neu pareixia un betzolot, per això me va servir sa neu, au!”  L’altre especialista en tot, postil·la, definitiu i savi com un Sèneca: “Sa fredor entra pes cervell i es pollastres i es cabrits el tenen petit, però van destapats, quan fa neu o fred, els homos, que el tenen gros, s’han de posar capell. Això ho sentia contar a mon pare que no se treia sa gorra ni per jeure! I morí a cent anys.”

 Me’n vaig a continuar les estacions de l’horabaixa.  Sortint del cafè camí de la carnisseria de ca na Miquelona he vist la primera falzia d’enguany, entrava davall una teula de ca don Xim, un casalot mig abandonat davant la casa de la Vila. Ha fet aquell renou de fregar d’ales quan s’acomoden a entrar al seu  mateix cau, estret, de l’any passat. Com que a ca don Xim no toquen la teulada ho deu haver tengut bo de fer, a altres llocs o no troben teula o han de cercar un lloc nou. Hauré de consultar el calendari fenològic per veure com d’alterades, o no, són les senyes de resposta de la natura a les condicions climàtiques, ja sabem, quan floreix el primer ametler o quan senten cantar per primer pic un rossinyol. Implacable, la natura, que, com deia Pere Quart, també “ens procura una bèstia, per a cada molèstia”.