Climent Picornell

Postals de Palma de la mà de Rosselló-Pòrcel

Climent Picornell

El meu barri -Llotja, Drassanes, puig de Sant Pere, església de Santa Creu-, és un barri farcit de plaques de pedra que notifiquen cosa. Al carrer de la Mar, una ens avisa que Sand i Chopin el 1838 hi passaren uns dies. Si partim pel carrer del Vi, primer n’hi ha una on visqué el famós ‘capità Antoni’, el tinent general de l’Armada, Barceló i Pont de la Terra;  més amunt la placa d’homenatge al músic Joan M. Thomàs que hi nasqué i, a quatre passes, al cap de cantó del carrer de Can Sales amb el de la Pau (en aquest hi ha la d’en Weyler) una placa de marbre ens informa que allà Vigoleis Thelen hi visqué cinc anys. Si passam per davant el bar Martí cap a l’àbside de Santa Creu, al carrer de Sant Llorenç, avui nº 20, a una casa restaurada, hi ha la que m’interessa: “Aquí va néixer el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938)”. Al segon pis, fa cent anys. Hi pas un dia sí i l’altre també.

La celebració, merescudíssima, del centenari de Rosselló-Pòrcel servidor l’ha acanalada cap al barri i la ciutat on va néixer. Fill d’una família modesta, son pare feia de dependent a la botiga de roba de Can Ribes, que era al pas d’en Quint fins fa poc. Va anar a les monges del carrer de Sant Pere on encara ara hi ha una escoleta d’infants, que mira damunt la murada. Després, als col·legi dels teatins, sant Alfons, que te entrada pel carrer de sant Llorenç i també pel carrer del Vi –annexionà la casa del capità Antoni-, encara hi és. Podríem imaginar-nos un nin “putxero”, habitant del puig, enfrontat amb lluites infanticides amb els “catalineros”, de Santa Catalina, que estava -mai tan ben dit- a un tir de pedra, travessant la Riera i la Feixina. No ho crec, els seus amics li deien ‘en Figa’ i tengué sempre la cara plena de granissons.

Després d’això, qui serà un dels poetes amb més influència a la poesia moderna, va a l’Institut, on el seu mestre Gabriel Alomar i Villalonga l’influirà fortament. Allà hi trobarà companys, alguns amb una certa transcendència social, Josep Font i Trias, filòsof, Bartomeu Mestre, psiquiatre, Josep Ferragut, arquitecte que fou assassinat, Francisco J. de la Rosa, Lluis Ripoll, Josep Roses, Robert Massanet, el pintor Ramon Nadal o Gabriel Fuster Mayans ‘Gafim’. Després, Barcelona, la Universitat, Carles Riba, Salvador Espriu... Fins que morí tuberculós al sanatori d’El Brull. No havia fet els vint-i-cinc anys.

De Rosselló-Pòrcel vull remarcar el fet de ser de Ciutat, que no de cap poble de la Serra o del Pla, la qual cosa, a més de la mania piròmana, li marcà una petita part dels seus temes. És veu clarament en el seu poema Auca que vol ser un retaule, com un romanç de cec, de la societat mallorquina i de la seva infantesa: “Retorno a les festes llunyanes, / quan la muralla de ponent / plena d’estàtues blanques sobre el mar / incendia la Catedral amb palmeres polsoses / i pedres dins el xarol, diumenge de la Portella, la primera vegada cosins, amb marineres blaves...”, al·ludint a la seva primera comunió.

“El poeta hi reconstrueix la societat illenca amb ironia i afecte”, diu Maria A. Lladó que ha estudiat el poema; “a la presentació, ens situa en un espai (Mallorca- i el seu barri) i en un temps determinat (la seva infantesa). En el nus del poema el protagonista és un vaixell-rei (Jaume I) i el poeta mateix, que farà un recorregut ‘purificador’ fins a arribar als seus orígens. El final és un epíleg moralitzador”. És un poema llarg (68 versos) amb la imatge del vaixell Jaume I travessant els carrers de Palma, no hi falta ‘es Capità Antoni’: “Ara passa el Jaume I pel carrer de la Mar. / Quadreu-vos , / Carrabiners, / saludeu el Capità amb la pistola! / Capità, a la glorieta dispara sobre la multitud,/ com si fos el Polvorí que va esclatar amb el tro més gran de la terra...”

A part dels ecos ‘rimbaudians’, o impressionistes segons Antoni Comas, o també surrealistes, o simbolistes, ‘valeryans’, o neopopularistes... és el poema més ciutadà de Rosselló-Pòrcel, farcit d’elements reals (com el pare Vidal ‘Taüt’) i anecdòtics, segons Josep M. Llompart, “del concretíssim horitzó ciutadà del poeta -mig sentimental i mig sarcàstic- de la Ciutat de Mallorca”. Això el converteix en un poema críptic per als qui no coneguin la Palma d’aquells anys. I, vaticina Llompart, “es tornarà un poema del tot obscur, ja irremissiblement opac, el dia que s’hagi esborrat per complet el record del puig de Sant Pere, del teatre Líric, dels cuplés de Carmen Flores, del passeig de la Riba, del vaixell Jaume I, de l’explosió del revellí de San Fernando, de les lleones del Born i de tantes i tantes coses que hi són al·ludides”. No del tot, el teatre Líric, és ver, ja l’han esbucat, el puig però continua -amb canvi de moradors després de la reforma urbanística a que fou sotmès-, les lleones mostren encara, altives, les seves grans pròtesis mamàries. R. Mosquera i J. Veny Mesquida, entre d’altres, han ajudat a desentrellar-ne el sentit.

“Darrera la persiana sé el moment del cos al mirall / i espio el munt de la roba vora la flassada blanca. / Vaixell, trenca els arcs, els quioscs, les lleones. / El passeig està fart de mirades / i encara no ha après el peu ni la cuixa sota la falda./ Si vas a la Rambla, vaixell, trenca el verd de les Caputxines./ Llança el teu fum sobre la mòmia de sor Tomasa. / -Sor Tomasa, que balla amb el cardenal Despuig vestit de diable-.” El poema datat a Barcelona el 1935 va escandalitzar sectors conservadors del moment. Miquel Dolç, el 1949, li treia ferro. És dedicat a Gafim, un dels seus grans amics, un personatge peculiar de la vida cultural illenca: “En Tomeu era comunista, jo nudista”.

Hi surten, el torrent de la Riera, la Feixina, el puig de sant Pere, el Born, la Riba, la meva venerada Llotja i el carrer de la Boteria, els boters ja hi feien renou durant el segle XV, i ja hi havia protestes ciutadanes pel brogit (“Boters, atureu els martells, canteu la cançó de Carmen  Flores al Líric”), el brollador de la Rambla... A Auca hi veu Roberto Mosquera “un itinerari –la toponímia del qual el dota de coherència estructural- entre el port i el carrer dels Oms que segueix l’antic curs de la Riera fins a la mar; aigua amunt, que és tant com dir en recerca de l’origen”: “Ma mare, fadrina, canta al carrer de l’Om i broda.” “Les successives i desordenades analèpsies (referències al s. XVIII, el cardenal Despuig; a la fi del XIX, l’explosió del polvorí...) formen un collage d’enorme força expressiva”.

Acaba Auca: “Rellotge, calla i no diguis que l’infant s’acosta”. Hi ressona una aire premonitori, diu Lladó, “d’'infant a adolescent,  que s'ha convertit ara en poeta, poeta-vident, poeta-rebel, i tindrà una fi tràgica de poeta-maleït”. “Serà espasa i trencarà totes les cadenes; / les grises rengleres d’arbres li ensenyaran arts de bruixes;/ el seu cap serà penjat a la Porta Pintada / i el guardaran a la nit, perquè no parli”. Clara al·lusió al líder agermanat Joanot Colom, el cap del qual va quedar penjat a la porta Pintada tres-cents anys dins una gàbia. Salvador Espriu: “Rosselló-Pòrcel conegué amb amor els límits de la seva illa i la seva ciutat”.

--------------------------------------------------

IMATGE FETA PER JOSEP LLUÍS POL I  LLOMPART 

Pietat per la Geografia imaginària

Climent Picornell

La Geografia, sense adjectius, té molts de segles d’història. Durant aquest temps ha anat variant el seu objectiu (de geo, terra i de grafia, descriure) afegint-li, llevant-li o perdent atributs. En aquest llarg camí de coneixement, i desconeixement, i vist ara amb la perspectiva dels anys, ens adonam de com anaven d’errats o d’encertats els pares de la nostra ciència.

Els Reis d’enguany m’han duit -a més de pijama, bufanda i calcetins-, el darrer llibre d’Umberto Eco (Construir al enemigo, 2012). Diu l’autor que s’hauria d’haver titulat “Textos d’Ocasió”, treballs dispersos que l’escriptor i catedràtic de Semiòtica ha anat confegint. En un d’ells aplega dues intervencions que feu a sengles congressos, un d’Astronomia i l’altre de Geografia, “Astronomies imaginàries”, on hi parla també de geografies imaginàries, les que practicaren persones que exploraven de bona fe el cel i la terra i, així i tot, s’enganaren, malgrat no ho fessin conscientment. No així els astròlegs d’avui, matitza, “gent de mala fe que no mereixen cap simpatia ni una, no són gent que s’hagin enganat, són enganadors. Argument tancat”·

Una d’aquestes idees que ha anat evolucionant, per dir-ho d’alguna manera, és la de la forma de la Terra i el lloc que ocupa a l’Univers. Llegint el treball d’Eco recordava amb delit les meves classes introductòries de l’assignatura que vaig donar durant molts d’anys a la Universitat, “Evolució del pensament geogràfic”, i recordava sobretot les cares dels meus alumnes -desitjosos de fer una geografia aplicada i moderna, frissant de ser experts en el maneig dels moderns i informatitzats sistemes d’informació geogràfica- quan sentien noms com els d’Homer, Anaximandre, Tales, Hecateu, Heròdot, Dicearc, Anaxímenes... Havia de demanar un respecte per als qui havien estat, feia milers d’anys, col·legues seus d’estudis i professió, sobretot quan els explicava com Eratòstenes –el segle III a. C.- amb dues fustes i l’ombra del Sol calculà amb una exactitud sorprenent la longitud del meridià terrestre, i els demanava un poc d’empatia, que fossin conscients que d’aquí a uns pocs anys els futurs alumnes de la llicenciatura de Geografia també somriurien, com ho feien ells ara, quan algú els explicàs els programes i la tipologia dels ordinadors que usaven al començament del segle XXI.

Eco repassa, de forma elegant i succinta, aquestes qüestions entorn de com creien els antics que era la forma de la Terra, des dels que deien que era “un rectangle, fet de terra i d’aigua, i rodejat per l’oceà que navegava damunt una espècie de coixí d’aire comprimit”, fins a uns  altres que creien era un disc, pla, o per alguns un cilindre, fins que, per a Pitàgores -més per raons místiques-matemàtiques, que no empíriques- la Terra, digué ell, era una esfera. “Els pitagòrics” diu Eco “elaboraren un complex sistema planetari on la Terra ni tan sols era el centre de l’Univers. El Sol també era a la perifèria i totes les esferes dels planetes giraven entorn d’un foc central”. Plató amb la seva autoritat ens ficà en el trull de la Terra en el centre de l’Univers, fins a Copèrnic, Galileu i Kepler.  En fi, aquí cal afegir que Ptolemeu, el gran geògraf d’Alexandria, el segle II d. C., sabia que la Terra era rodona i posà en marxa la seva divisió en meridians i paral·lels per situar-hi en el primer gran Atlas, els mars i la terra coneguda i també la no coneguda o ‘Terra Incognita’.

Trob Umberto Eco, i el comprenc, molt condescendent amb els geògrafs cristians medievals, detractors de l’herència clàssica que assimilaven amb el paganisme, fent retornar el món a la creació divina, la terra plana un altre pic, un disc, i en el centre Jerusalem. Lactanci, Orosi, Isidor, Beda, Ràban Maur... Surten uns dels temes més estimats d’Eco: els mapes denominats de T dins O; sobretot el que acompanya els Comentaris a l’Apocalipsi del Beat de Liébana, un text il·lustrat amb profusió per “il·luminadors” mossàrabs i que influí molt en l’art de les abadies romàniques i les catedrals gòtiques”. Entre la negació de la Terra rodona i l’afirmació de què era un disc pla com així ho assegurava la pseudo-ciència fosca i canònica tutelada per les esglésies, Eco hi fa una escletxa que va de Sant Agustí qui argumentava que “les Sagrades Escriptures a vegades parlen a través de metàfores, i tal vegada la terra sia esfèrica (però saber si és esfèrica o no, no serveix per a salvar l’ànima, i per tant podem ignorar la qüestió)”,  fins al Dant, ja que qualsevol estudiant comprendrà llegint La Divina Comèdia que si Dant entra dins l’embut infernal i “surt per l’altre part vegent estrelles desconegudes als peus de les muntanyes del Purgatori, això significa que sabien perfectament que la terra era esfèrica”.

Els romans feren una geografia descriptiva, regional i poc mira prim, amb excel·lents mapes de carreteres de l’Imperi, basta mirar la “Tabula Peutingeriana”, però, fins a arribar a una consideració més, permetin dir-ne, “científica”, de la representació de la Terra amb el mapa mundi de Mercator i la compil·lació d’Ortelius, Eco -no oblidem que és catedràtic de semiòtica- demana un esperit de comprensió i no de severitat amb els mapes medievals, “a molts d’ells la representació simbòlica contava més que la representació empírica, en molts casos el que preocupava al miniaturista –recordin aquí a Eco com autor d’  El nom de la rosa- era representar Jerusalem en el centre de la Terra i no com s’arribava a Jerusalem”.

A això hi hem d’afegir les ganes de sentir contar coses mítiques i fabuloses que tenia la gent i així, durant segles, alguns dels textos geogràfics, mapes diversos o cròniques de viatgers, seran una matèria farcida de veritats conegudes, de mitges veritats intuïdes i d’altres moltes d’inventades. Quan Marco Polo contà el que vegé la gent no se’l creia, avesada a confondre geografia amb relat fabulós. Nogensmenys, afegeix Eco, amb aquestes construccions irregulars dins el cap, Polo arribà a la Xina, les Croades a Jerusalem i tal vegada els irlandesos o els víkings a Amèrica. O ¿Que hi feia en Colom cercant les Índies per dins l’oceà, víctima de l’error de Posidoni? Acaba Eco el seu relat sobre “geografies imaginàries i històries vertaderes”, citant com una carta probablement apòcrifa, del segle XII, descrivia un regne cristià governat pel fabulós “prebyster Johannes” –el pare Joan- molt més enllà de terra de moros; la seva cerca es transformà en un projecte polític d’expansió occidental cap a l’Orient imprecís, qui sap si més enllà de la terra de Gog (representada a la nostra icona més universal: l’Atlas del jueus mallorquins Cresques). O el cas d’Ortelius (del qual no fa ni dos dies el col·lega Antoni Ginard m’enviava la traducció del filacteri de Ciceró que el presideix el seu ‘Typus Orbis Terrarum’: “Quina de les coses humanes pot semblar gran...”), deia que Ortelius pintava al seu reverenciat mapa la ‘Terra Australis’ com una immensa clapa que enrevoltava tota la part antàrtica del planeta. Per trobar-la, navegants incansables exploraren aquells mars fins a topar-se amb Austràlia, Tasmània i Nova Zelanda. Aquí cal un record per al nostre Felip Bauzà qui batià amb el seu llinatge una illa d’un fiord -Doubtful Sound, el canal Dubtós- del sud de Nova Zelanda.

Si hagués llegit abans aquest text d’Eco l’hagués recitat als meus estudiants: “Pietat, idò, per als qui han lluitat en les fronteres de l’il·limitat i de l’avenir. Pietat per les grandeses i les errades a vegades fecundes de totes les geografies i astronomies imaginàries”.

De la Cultura de la Transició a la Cultura de la Retallada

Climent Picornell

Defineix Raúl Minchinela la cultura d’aquest trenta-cinc últims anys: “Cultura és tot allò que cau en la jurisdicció del ministeris de cultura, de les conselleries de cultura i de les regidories de cultura”. Li falta afegir “i de quatre fundacions o obres socials de caixes i bancs”. Té molt de cert, avui cultura ja no és tot allò que fa el ser humà, sinó alguna cosa més estreta, com es definia al principi. Alguns autors han provat de desxifrar el que ha estat la cultura d’ençà la mort de Franco,  i han encunyat el terme Cultura de la Transició (CT o la Cultura de la Transición, Coord. Guillem Martínez, 2012).

La Cultura de la Transició és el paradigma cultural hegemònic a l’estat espanyol des de fa més de tres dècades, diuen. Una cultura en la qual una novel·la, una cançó, una pel·lícula, un article, un discurs, una declaració o una actuació política estan absolutament pautats i prevists. Una aberració cultural. Així la va definir Guillem Martínez, malgrat ell mateix ens digui que és un concepte de creació col·lectiva. Comença després de la mort de Franco amb l’optimisme generalitzat pels nous rols dels intel·lectuals i creadors culturals i durant aquests més de trenta anys es transforma en una cultura encorsetada, que treballa per a l’Estat, l’únic gestor de l’estabilitat i la desestabilitat des del 1978. Diu Martínez que la relació de l’Estat amb la Cultura és la següent: la cultura no se fica en política –si de cas per donar la raó a l’Estat- i l’Estat no se fica en cultura –si de cas per a subvencionar-la, premiar-la o retre-li honors. ‘Sembla una relació civilitzada, de pares divorciats, però és, intrínsecament, una relació violenta’.

Segons  Jorge Semprún, ex-ministre de Cultura, ‘la Transició fou molt positiva però duia en ella mateixa l’amnistia, i l’amnèsia, per la qual cosa algun dia s’haurà de pagar el preu d’aquest procés’. Comenta Ignacio Echevarría que les reunions de Felipe González amb els ‘figurons’ de les arts, les lletres i el periodisme a la Bodeguilla de la Moncloa no eren sinó ‘per a mostrar públicament els creadors com a garantia de credibilitat, una airosa rúbrica al projecte de renovació i desmemoriada convivència’. Vázquez Montalbán ja intuí que aquests representants de l’establishment cultural serien els qui fixarien el gust del ‘culturalment correcte’ paral·lel al ‘políticament correcte’, i els mateixos que arraconarien amb el seu domini les actituds culturals crítiques, ‘pel bé de l’esperit conciliador que celebrava la cultura com una festa, un lloc d’encontre i no de confrontació’. Vet aquí el caminar de la cultura de la Transició que no es desballestà criticant l’arribada al poder del Partit Popular i que tampoc no es va despentinar quan la ministra de Zapatero, Ángeles González Sinde organitzava trobades per convèncer als ‘popes’ culturals sobre la il·legalitat de les descàrregues a internet. Segons Amador Fernández-Savater aquest manera hegemònica que ha tutel·lat la cultura aquests trenta anys darrers va néixer amb la derrota dels moviments radicals dels anys setanta i imposava els límits del que era possible: ‘la democràcia-mercat és l’únic marc admissible de convivència i organització del que es comú, punt i final’. Per això la Cultura de la Transició és una cultura fortament desproblematitzada, ja que conflictes i problemes són fissures potencials de l’ statu quo i de la seva repartidora de llocs, tasques i poder, malgrat sia cultural.

A les autonomies perifèriques que tenim també una cultura diferent a la generada en castellà, la Transició hi va ploure damunt banyat, ja que a l’opacitat de la cultura catalana per a determinades plataformes  –per exemple als suplements culturals dominants com ‘Babelia’ d’El País o ‘El Cultural’ d’El Mundo, no tant a ‘Cultura/s’ de La Vanguardia- s’hi ha de sumar la voluntat governamental de què la marca ‘España’ se’n dugui les grans inversions. Així i tot escriptors com Javier Marías es lamentaven de la supressió del Ministerio de Cultura entenent que “hi haurà 17 ministeris, cadascun més interessat, més corrupte i més provincià i no hi haurà ministeri que representi la política cultural de l’estat espanyol”.

A les Balears ja havíem constatat que la cultura era considerada un fet marginal i que el dèficits que patien els equipaments culturals no havien estat resolts. Per evitar l’absència de la cultura en els debats polítics i mediàtics, es creà el grup “Cultura i País” proposant que la cultura fos un element vertebrador de la vida dels ciutadans. Malgrat l’espoli econòmic i també cultural a que estam sotmesos, es pensava que hi havia d’haver lloc per a projectes culturals ambiciosos, rigorosos, innovadors, arrelats i universals. Mentrestant, la crisi en marxa, sembla que l’única via oberta sigui la que uneixi turisme i cultura, només si la cultura és capaç d’atreure visitants per combatre la desestacionalització, i sinó, entram dins la reducció de despeses, les retallades culturals , perquè, se’ns diu, s’havia allargat el braç més que la màniga.

Crec que tenim força cultural per a situar els nostres creadors en un lloc més central i amb capacitat perquè el seu missatge articuli els canvis socials recents. Malgrat tot la cultura és vista com un sector que depèn de la subvenció pública, encara que cerqui el nínxol de mercat que la faci autosuficient. A sobre, la caiguda del consum cultural en sectors claus, com el dels llibres o la música, i la crisi, ha fet disminuir, a la vegada, els ingressos de les indústries culturals i els que hi destinaven les administracions públiques, que han tractat la cultura com si fos un article de luxe, augmentant-li l’IVA desaforadament. Festivals de cinema i temporades de concerts s’han hagut de suprimir i les petites empreses de creació cultural davallen de forma estrident.

La cultura de mercat però es mantén i ens converteix en consumidors passius principalment de televisió o d’espectacles de masses, mentre les manifestacions innovadores i crítiques reben l’oblit de la subvenció i, si l’administració o el consumidor final no paguen pel producte que ofereixen, hauran de cercar nous camins de finançament  o renunciar a la seva via artística. Més enllà del miratge de veure Carme Chacón fent de mare i ministra de la Guerra a la vegada, donant el pit en el cotxe oficial mentre visitava unitats de l’exèrcit –ho hiperbolitza  Irene García-, ‘més enllà de que lesbianes, transsexuals, ‘queers’ o ex prostitutes hagin pres el poder en els  mitjans de televisió massius, dinamitant per la via dels baixos molts models encasellats’, no significa que s’hagi posat en qüestió el paradigma de la Cultura de la Transició. Sembla un dejà vu del famós lema del príncep Salina a Il Gattopardo: Se tutto deve rimanere com’è, è necessario che tutto cambi”.

I això passa quan la irrupció d’internet en el món cultural mina els processos anteriors i els suplements literaris ‘mandarinescos’ són suplantats pels blogs culturals, conformadors d’opinió cada pic més majoritàriament. I si és veritat que es veu internet com la gran potenciadora del boca-orella, eina de la llibertat d’elecció dels usuaris i, a la vegada, els autors  augmenten  la seva creativitat i la seva connexió amb el públic, aquest autors però, i aquí hi ha el gran però, no aconsegueixen amb la xarxa una remuneració que els permeti subsistir, ja sigui per la pirateria, ja sigui perquè es prioritza encara els mitjans clàssics, com el llibre o el cinema. Com deia una pancarta: “No basta piular” (twitejar) sinó que també s’ha de sortir al carrer, malgrat sembli una manera antiga de manifestar-se, com  ho feren el 15-M. Per molt que es vulgui creure que els nous mitjans de la societat de la informació són ja l’expressió artística de la contemporaneïtat, encara navegam entre la Transició, la subvenció i la retallada.

___________________

IMATGE: "AUTORETRAT" de LUCIAN FREUD (1922-2011) 

Postals i Senyors de Palma

Climent Picornell

“I es mallurquí antigament aquí, en aquestes cases, se parlava un mallurquí hermós, rural, perquè clar, sa gent s’educava en contacte amb la pagesia, que eren es criats, i tota sa gent surtia de la pagesia, i tal. A posta es senyors conversaven aquest mallurquí tan... rústic, que és hermós perquè comparat amb es catalinero i aquestes coses de ses barriades; això és com es barceluní i es madrilenyo mateix: desmereix davant es castellà serio i bo, passa a totes ses capitals i a tots puestos”. Així s’expressa un senyor de Palma, ja major, entrevistat sobre el seu parlar.

“La noblesa mallorquina ha conservat una parla noble i senyora que, juntament amb el mallorquí de trona, ens forneix un llenguatge de bella factura, ric en lèxic i amb paraules pròpies que l’identifiquen com a classe”. Això ho llegia a la contraportada de Els senyors de Palma. Història oral, un interessant llibre que ens presenta Antònia Sabater (Ed. Documenta Balear, 2012) fruit de la seva tesi doctoral. I continua, “els senyors de Palma han viscut en primera persona les vivències que ens relaten i han estat testimonis dels canvis vertiginosos que s’han produït al llarg del segle XX: el pas d’una societat tradicional, més tost rural, a una altra de globalitzada i bolcada en la tecnologia”.

La intenció fonamental de l’obra és la de conèixer de ben a prop el món dels senyors de Palma, en una societat fortament estratificada, mitjançant l’estudi del seu “sociolecte”, entenent com a tal el conjunt de trets lingüístics associats a un estrat social; per exemple la llengua de l’aristocràcia, la de la classe treballadora, la dels sectors marginals, etc... A Palma hi podríem afegir al sociolecte del parlar dels senyors, el ‘calatraví’, el ‘catalinero’ o el parlar dels xuetes.   Certament, i malgrat el text tengui una pretensió filològica –identificar un parlar determinat-, no se’n pot estar de caracteritzar socialment el paper dels seus entrevistats.

Els Morell, Villalonga, Truyols, Dezcallar, Cotoner, Montaner, España, Gual de Torrella, Zaforteza, Moragues, Dameto, Oleza, Ramis d’Ayreflor, Fortuny i altres que apareixen parlant amb Antònia Sabater són algunes de les restes d’aquestes castes, més o menys nobles. Uns arribaren a Mallorca amb el rei En Jaume, altres són descendents d’antics ciutadans, cavallers, mercaders o de l’estament de mà major. Eren fins fa pocs anys propietaris de nombrosíssimes possessions per Mallorca i de casals –la majoria amb un pati on hi plou- al barri antic de Ciutat de Mallorca, una icona de Palma, com la Llotja, la Seu o el castell de Bellver. Si be és veritat que, com ha estat estudiat, el canvi social ha fet que anassin venent o parcel·lant, la seva propietat immobiliària és encara potent, residual però important, res a veure, ni d’un bon tros, amb els segles passats. Valguin com exemples, encara que ca la Torre, el gran casal de darrera la Murada sigui avui la seu del Col·legi d’Arquitectes o que de Can Olesa al carrer d’en Morei, amb un dels més elegants patis de Ciutat, en fes una opció de compra Vicenç Grande -exemple del constructor esquerdat per la bombolla immobiliària- això no val per liquidar, tan aviat, als senyors de Palma com a classe social residual, que tanmateix ho són.

Antònia Sabater trunyella la seva recerca amb entrevistes amb profunditat de les quals n’extreu les característiques fonètiques, morfosintàctiques i lexicals d’aquesta casta soi-disant senyorial. Diuen  ‘cumú’ i ‘custum’, però ‘coní’ i ‘coixí’ fent un ús particular de la o àtona, o ‘tunejant’ els seus propis llinatges: Rosseó per Rosselló, Aulesa per Oleza, de Can Catlar per Dezcallar, o l’ús d’arcaismes: estiga, siga, vulga, faça... la qual cosa els emparenta amb el parlar dels pagesos i dels capellans a les trones, models lingüístics ben vists pels senyors, i no com el parlar dels ‘mossons’, aquells parvenus esdevinguts rics que volen aparentar ser senyors, dels quals abominen amb estridència. També particularitzen les formes de tractament: ‘ senyor avi’ i ‘senyora àvia’, ‘onclo, ‘Pep germà’ ( i no ‘el meu germà Pep’, per exemple), ‘vossa mercè’... i algun dels entrevistats deixa ben clar que això de les Nou Cases no és més que un invent dels ‘filipistes’ és a  dir dels seguidors del Borbons, o sia, els Botifarres. “A jo, no me molesta gens que me diguin botifarra, m’és igual! Que me diguin lo que vulguin! Però no tots es senyors mallorquins eren botifarres, sinó tot lo contrari! Eren partidaris dets austríacs i com que es Borbons eren més partidaris d’un centralisme...”.

La part central del treball és la dedicada al lèxic dels senyors, de les coses i els fets que formaven part del seu dia a dia i la majoria del qual són termes propis o no usats pràcticament mai per la gent d’altres estaments, o manllevats amb un sentit particular, o arcaismes. ‘Alcova’, ‘arxiu’, ‘cambra’, ‘s’estrado’, ‘sa gabella’, ‘es lligador’, ‘es recibidero’, ‘cadira de dida’, ‘es cobricel’, ‘ses mançanilles’, mundo’ (per un tipus de caixa), ‘lampadari’, ‘sofà’ o ‘cadira de peu de cabra’, ‘sotacopes’, ‘xicra’, ‘cotxer’, ‘xofer’, ‘llibrea’,  ‘berlina’,’ birlotxo’, ‘quemullar’, ‘coixí reial’ o ‘imperial’ ( dolços), ‘conill amb suc de llanti’, ‘molls amb salsa de fetge’, ‘pasteló’, ‘tords amb butzetes’, ‘escambrai’, ‘guatlereto’, ‘xalina’...

En fi. Aquests senyors que vivien als seus casals als quals mai digueren palaus ( “A Mallorca només hi ha el palau del Bisbe”), de Ciutat -mai de Palma-, que no volien ser tractats de vostè, ho detestaven –si de cas de vós, tu o vossa mercè- que quedaren mig engrunats entre l’Antic Règim i la revolució provocada pel turisme, guardaren, i encara ara, com en una endogàmia no dictada un parlar curiós, antic a estones, orgullosos d’ell, menyspreant per això els nous rics i el seu parlar ordinari i farcit de castellanismes. Com assenyala Joan Veny al pròleg, una de les dificultats del treball d’Antònia Sabater era “la seva peremptorietat, atesa la decrepitud de l’objecte d’estudi, una societat tradicional que es dilueix en la globalització i que, en el discórrer generacional, perd els accents que la distingeixen –la distingien- de la resta de la societat".

____________________________________

IMATGE: IL QUARTO STATO (1901) de G. Pellizza da Volpedo                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

Apunts del Pla de Mallorca: Nadal de mel i sucre

Climent Picornell

Mentre encenc el foc, amb el tió de Nadal, em ve al cap un poema de J.V. Foix d’ Onze Nadals i un cap d’any, fet al port d’Andratx, l’any 1952. Cerc el llibre i, cosa estranya, el trob: “Caraeixut i sense un sou / Vinc d’Enlloc en la Nit clara; / Una veu me diu On És, / Però em venç la faramalla. / Fora vila i franc d’alou, / Segueixo una estrella rara; / Guaito el cel a l’inrevés / Pel forat d’una miralla, / Una ala mou enrenou / Frec a frec d’una atzavara...”.

Surt a fer una volta pel poble i per la barriada d’es Barracar, a un corral, darrera una paret d’esquena d’ase, guaita un magraner grandiós sense cap fulla i un centenar de magranes encara a les branques, moltes badades, amb les gotes de la roada i de la boira del dematí regalimant. Una colla de busquerets de cap negre hi treballa, la femella beu les gotícules que cauen, el mascle fa una vega amb els grans vermells.

Trob la meva cosina, na Margalida Ferrerenya, a l’apotecaria. “I què?” “No som estada molt catòlica”. “Sempre hem de tenir o bony o bua!” “Bua?” Diu una clienta, “Bony o forat? Deim noltros”. “A ca nostra sa padrina deia bua i jo ho vaig aprendre d’ella”. “I ara que xerres de sa nostra padrina,  solia dir ‘Metge piadós, nafra pudenta’ quan mos curava una ferida i sa dosi d’esperit, generosa, mos feia veure els estels. “Quan cou, cura... i responíem de mala gana ...i quan pica, madura!, consentits ja amb ses manotades destres i sense manies”. Pens amb l’expressió ‘No som estada...’ de na Margalida. Es perd molt l’ús del “som anat, som fet, som trobat...” molts semblants al que en francès diuen ‘Je suis venu’, som vengut. Dolentons i ciutadanetxos, a l’Institut,  a un company que ho deia li posarem de mal nom: “En Som-som”.

De retorn a ca nostra m’atur a mirar el llarg carrer. El carrer Major del meu poble té set-cents metres de llargària, i capamunta, o capavallada, segons com es miri. Un servidor viu a l’extrem de més amunt quan comença el turó del Revellar. Ben abaix hi intuesc n’Amador Mongí. Vuitanta anys i escaig, cames tortes, que empeny la seva bicicleta amb dues senalles penjades, una a cada banda del manillar. A poc a poc. Molt a poc a poc. Al cap de mitja hora ha fet uns pocs metres i al cap d’una hora serà a ca seva. “T’has de comprar una moteta” li solen dir. “I tanmateix no m’hi puc eixancar, no hi puc colcar, i me partiria davant-davant, l’hauria d’encalçar, sa bicicleta és més obedienta”.

A alguns balcons del poble els tres reis d’Orient pugen per una corda il·luminada, substituint, poc a poc, els omnipresents pares Noel que, com una pesta, havien envaït tots els racons. Ho dic a n’en Sebastianet, que s’asseu al banc de davant, la nit de Nadal a Matines. “Ja he vist els teus reis”. “Sí, però” contesta l’infant “hi ha quatre bombilles que no s’encenen”. “Bé, ton pare les arreglarà”. Na Bàrbara, la filla del nostre mestre d’obres comença ja la primera estrofa de la Sibil·la: “El jorn del judici...”.

Amb quatre estirades he fet el Betlem i penjat les neules ben retallades. Al cap i a la fi és Nadal i cada ovella torna al seu corral.  Ma mare solia recitar: “Quan tengué la cova neta, / Maria digué: Josep, / descansau una estoneta / que veig que teniu xubec”. En un Betlem o Pessebre que vulgui ser complet, no hi pot faltar la figura del caganer. Un pastoret ajupidet amb la seva ensaïmadeta acabada de fer. Conten que a un Betlem vivent d’un poble del Pla, en el que els personatges de Nadal eren representats per gent de la vila, no hi faltà el caganer, vivent. Calçons baixos darrera una mata, amb la seva merdeta de plàstic. S’esdevingué però que els visità una autoritat autonòmica important i el caganer, responsable i bon actor -qui sap si del mètode Stanislavski- quan passà l’autoritat, excepcionalment, va fer el que tocava: prémer i cagar de bon de veres. Se non è vero, è ben trovato.

El dia de la segona festa, era dia feiner a la vila. Vaig haver de fer una mala feina. Dur la meva moixa, na Nefertiti Piaget, al manescal. Un cotxe l’enganxà i feia quinze dies que havia quedat paraplègica. La factura diu: Eutanàsia, recollida del cadàver i incineració. Per espassar-me el mal tràngol vaig a caminar una horeta. L’amo en Toni Seniola llaura pel camí de Cal Compare. Li agrada contar-me mentides. “Un dia s’aturaren dues estrangeres amb un cotxo, i mos escometeren amb un parell de llengües diferents: devien ser es suec, s’alemany o s’anglés, al manco; i ni jo, ni es meu fill els hi poguérem donar clarícia de res. Idò, quan es meu fill digué: ‘Mon pare, deu ser guapo saber llengos!’, jo, que el vull llaurador i no escrivent, li vaig respondre: ‘Mira tu en aquestes dues, no els ha servit de res saber-ne tantes!”

Llegesc a un diari: “La grandesa de Philip Roth rau en que és capaç d’explicar immillorablement el món sense deixar de mirar la seva guixa” (Iker Seisdedos). Quina enveja! Mir pel finestral de l’estudi i, com per engrandir el miratge d’aquest món de mel i sucre, la pintada d’almangra, granatosa, damunt la llana de les ovelles tenyeix de tons vermells l’horabaixa d’hivern. Les pastures verdes, els ametlers sense fullam, amb alguna flor que ja hi despunta, assenyalen el camí de la fi de l’any amb els dies que ja s’allarguen: Per Nadal una passa de gall i per cap d’any una passa de cap-xerigany.

Jardins d’Altri, i el Museu de l’Aforisme, com excusa.

Climent Picornell

‘Els polítics i els bolquers s’han de canviar sovint... i pels mateixos motius” (G.B. Shaw). M’agrada el món de l’aforística, de les citacions, dels refranys, dels jocs literaris de paraules, cosa que m’ha fet escriure sobre aquestes temàtiques si m’han fet gràcia, no si m’han impressionat, ja que som més partidari de les citacions sense massa transcendentalisme afegit. Com en el teatre, no m’agraden els actors que sobreactuen.

L’excusa avui, banal si tant volen, és la celebració dels deu anys d’un  museu petit i estrany que tenim a Mallorca. I la veritat és que pel món n’hi ha molts de museus rars. Més enllà dels museus normals, els d’història, de pintura, de ciències naturals, més enllà dels museus de crims, de sexe, de criatures deformes, de la xocolata, de joguines, més enllà de les mines i dels presidis transformats en museus, n’hi ha encara de més rars. Com el museu del penis a Islàndia, el dels paràsits a Tokio, els dels wàters a Nova Delhi, el del fems a Boston (amb fems dels famosos, de les “celebrities” diuen ara), el museu del pèl, el de la Marihuana -a Amsterdam i delegació a Barcelona-, el de la patata , i el de la patata fregida a Brussel·les, el museu del caramel Haribo a Usès de Llenguadoc, el de l’ou, els dels excrements, els dels cors-romputs o de les relacions amoroses trencades -a Croàcia-, el de les espècies, el de les bicicletes, el del sintetitzadors soviètics, el del plàtan, el del ‘botijo’, els dels embuts, el del condó, el dels ‘mistos’ o llumins -a Jönköping a Suècia-, el de les clavegueres de París, el del moix -a Kuching, que vol dir ciutat dels moixos, a Malàisia-, el de l’espionatge a Washington, el de la tòfona a Navarra, el de la pansa a Màlaga, el de les aromes, fins i tot hi ha un museu del ‘mal art’ i un que mostra les coses que no serveixen per res – a Herrnbaumgarten a Àustria- i que en comptes de dir-se ‘museum’ es fa dir ‘nonseum’.

Quin és aquest de Mallorca que he catalogat de rar? Idò el Museu de l’Aforisme, al poble de Consell. Diu el seu web: ‘Sabíeu que aquest és l'únic museu que hi ha dedicat al món de l'Aforisme? Sabíeu també que és el museu més petit del món?’ Es va inaugurar el 2002 amb una conferència sobre la història i els objectius del món aforístic a càrrec d’Isidre Crespo. La ubicació definitiva va comptar amb la xerrada de l’escriptor Xevi Planas. S’ha de dir que l’impulsor d’aquesta dèria fou l’escriptor Joan Guasp que n’ha publicat llibres, com Animus Iocandi (‘S’ha de practicar per ser un veritable estúpid i que se noti’) o Barçaforismes  (‘Als qui han imposat la seva autoritat amb les armes, hi ha gols que els fan més mal que una bala’).

Al web adjunt del museu hi trobam citacions d’autors coneguts i altres no tant. ‘L’eternitat? Crec que m’agradarà: allà un hi entra ajagut’ (A. De Rivarol); ‘Aquell que diu tot el que pensa, pensa molt poc el que diu’ (M. Aguiló); ‘És molt perillós escoltar. Si un escolta, corre el perill de ser convençut’ (O. Wilde); ‘Quan el poble no té veu, es nota fins i tot en la manera de cantar himnes’ (S. Jerzy). Han organitzat Itineraris i tallers aforístics, han rebut visites i, fins i tot, proposen el 21 de desembre, el dia més curt i el que va obrir les portes el museu, com el “Dia Mundial de l’Aforisme”. Sentit de l’humor no en falta. ‘Només allà on noten la nostra absència som importants’ (R. Walser); ‘El silenci és la conversa de les persones que s’estimen. El que compta no és el que es diu, sinó el que no és necessari dir’ (A. Camus); ‘Ningú no és suficientment petit o pobre com perquè sigui ignorat’ (H. Miller).

A través dels enllaços d’Internet hom pot accedir a diferents llocs dedicats al quefer del qual parlam. Començam pels Quatre-cents aforismes catalans del doctor Joan Carles i Amat, escriptor, metge i guitarrista català, publicat l’any 1636. Obra que fou reeditada fins al segle XIX i emprada com a llibre de lectura a les escoles, moralitzant, al cap i a la fi: ‘Lome que tracta ab amigas, may li faltaran fatigas’; ‘Qui ab vestits se gasta massa, te lo cap de carabaça’; ‘Si alguns parlan de secret, no ti acostes ques mal fet’; ‘Sempre las festas majors causan al ventrell dolors’... A “Minimàlia”, s’ofereixen frases breus per ‘llegir, pensar, gaudir i endur-se’, amb la frase del dia, com és ara: ‘Una zebra no necessita córrer més que una lleona, sinó més que les altres zebres’ (J.Wagensberg). “Diccitionari”, diccionari de citacions i frases cèlebres a cura de M. Cortès, D. Gàlvez, V. Pàmies i J. Puigmalet, que ja ha superat les tres mil citacions, n’agaf una d’elles publicada recentment: ‘Transformarem Madrid en un jardí, Bilbao en una gran fàbrica i Barcelona en un solar immens’ (G. Queipo de Llano). “Eixamplèdia” recopila material aforístic, amb indexació segons el tema: ‘En l'amor sempre hi ha una mica de bogeria. Però en la bogeria també hi ha sempre una mica de raó’ (F. Nietzsche); ‘Sobre les coses que no és coneixen és té una millor opinió’ (G. Leibniz); ‘Divideix les dificultats que examines en tantes parts com siguin possibles per a una millor solució’ (R. Descartes); ‘La imaginació és l'ull de l'ànima’ (J. Joubert).

“Viquidites” és un projecte de la Fundació Wikimedia per produir una col·lecció de dites, citacions, embarbussaments i frases fetes, en català. Té quasi nou-centes aportacions, com ara: ‘Jugar sense públic és jugar dins un cementeri’ (D.A. Maradona). “Proverbia.cat” és un altre dels webs que indexa frases cèlebres, el autors més citats: Goethe, Gandhi, Wilde, Napoleó, Gracián, Séneca, Aristòtil, Emerson, Nietzsche, Pitàgores... Hi ha cada dia una frase escollida aleatòriament: ‘No deixis que es pongui el Sol sense que hagin mort els teus rancors’ (M. Gandhi).

Idò això, llarga vida al Museu de l’Aforisme –agermanat amb el Museu de l’Humor d’en Pep Roig, ‘els dos museus més pobres del món’- i al seu impulsor l’amic Joan Guasp, ja que ens permet focalitzar sobre aquestes dites que expliciten, o encobreixen, un significat especial. Pel qui n’hi vol trobar. ‘Abans de negar amb el cap, assegura't que en tens’ (T. Capote). 

Totum revolutum (notes disperses)

Climent Picornell

(0.- Totum revolutum. Locució llatina. Figuradament: Tot regirat. Conjunt de coses sense ordre).

1.- Quina de les dues és més expressiva i fonda?: “Mossegat per l’orgull, que en ell ocupava el lloc de l’ambició...” (Ho diu del caràcter de Luci Corneli Sul·la, Indro Montanelli a la seva Història de Roma) o “Tenc un cos per a l’amor i un cap per als negocis” (Melanie Griffith a “Armas de Mujer”).

2.- Sobra o manca imaginació? “Innecesària” títol d’un article sobre l’excés de parts amb cesària; “Lady Ganga”, nom d’una botiga de roba usada; “Can Dinsky” , nom d’una galeria d’art de la part forana de Mallorca; “Desesperant a Godot” , comentari d’una obra de teatre que no ha agradat al crític...

3.- Corr la tardor acompanyada de pluges i el fred toca a la porta. Les figueres abans vestides, ara es van despullant. “Tanmateix són iguals d’hermoses nues que amb les fulles”, comenta en Montserrat Pons i Boscana qui ha construït un figueral d’exposició, amb centenars de varietats de figueres que admira propis i estranys a Son Mut Nou, per la marina de Llucmajor. “A la nostra figa ‘rimada’, amb aquelles retxes, a Amèrica li han posat ‘Tiger’, que vol dir tigre”.

4.- Bob Dylan davant la recriminació de què als seus concerts no interpreta les cançons exactament igual que als seus discs: “Un disc no és més que un registre del que estaves fent un dia particular. I a ningú li agradaria viure el mateix dia una vegada i una altra, no?”. La relació amb la pel·lícula Atrapat en el temps (El dia de la marmota) és inevitable.

5.- Me parla entre aïrat i decebut: “El meu poble és una terra d’orats. Els diumenges ja no hi queda ningú, tothom se’n va. Em fa la impressió de què només hi som jo, els moros i els forasters. A mi no m’han d’ensenyar massa coses: jo hi vaig néixer dins una vinya. I ara estic rodejat de ‘pijos’ que amb un pinzellet li treuen la pols als raïms perquè ho diu l’enòleg que, per cert, s’ha fet l’amo de les ametles. Falta racionalitat empresarial, feim un vi extraordinari que no se ven. Jo no puc més. Ja ho sé, jo no puc anar amb ningú, som massa caparrut. L’altre soci està com ‘encandilat’ per l’al·lota que el se’n du a Barcelona a veure cellers d’aquests que venen les botelles a 100 euros. La verema per a mi és com una religió, però dins el celler amb aquesta troupe d’aviciats i creguts, sense criteri... me sent un betzolot de fira que fa de Pere Mateu, m’entens? Idò he dit: basta!”

6.- Sembla que quan el general Perón volgué repatriar, l’any 1947, les restes dels pares del general San Martín -un dels líders de l’independència sud-americana- que eren enterrats a Espanya, les primeres negociacions es dugueren a l’ambaixada espanyola de Buenos Aires, on Agustín de Foxá, en un determinat moment comentà: “Si ustedes nos dan la carne, nosotros les devolvemos los huesos”.

7.- Desfilada vestits de novia dels anys 1950-2000. Al final la modista postil·la: “Si els pares es volen fer un retrat amb les filles que han fet de models que aprofitin, que pot ser no les tornaran a veure mai… vestides de novia, vull dir!”

8.- Xina, sempre surt Xina a les converses. I sobretot la seva estratègia geopolítica d’aquests darrers anys, el seu paper a Àfrica, el caràcters dels xinesos, la compra en grans quantitats de deute públic americà… Algú comenta que assistí a la visita que el vicepresident xinès, que ara ja és el president, va fer el castell de Bellver, aprofitant una escala tècnica aèria venint, per cert, d’Àfrica. La pregunta del xinès, recurrent: “És públic això?” “Sí, contestava la batllessa de Palma d’aquell moment”. “I perquè es fa pagar per entrar, si és públic?”. Si fa trenta anys ens haguessin explicat com és Xina en l’actualitat ens haurien tractat de visionaris-folls, o encara més, de traïdors, quan el marxisme-leninisme, i la seva ‘per-versió’ asiàtica, el maoisme, eren llei entre els ‘progres’ i intel·lectuals orgànics o compromesos de per aquí.

9.- Cercant oximorons trob el poema de Salvador Espriu: “Diré del vell foc i de l’aigua. / Si crema molt la neu, glaçava més la flama./ Diré de l’espasa i de l’aigua ./ Si m’ha ferit la font / em guarirà l’espasa...”

10.- El menjar: Arròs de marjal. El cuiner: en Pere “Toxedís”; conco d’en Ferran que un dia pujant a Maçana s’estimbà per un fondal del camí, donant lloc al nou topònim “el salt d’en Ferran”. Els ingredients tots saborosos, destacant la llebre, els colls blaus o ànneres d’Albufera, d’on també eren les dues polles d’aigua (“gallinetes de ropit” també els deien un temps, me diu en Pere). Dels vegetals hi sobresurten els fesols fava i les mongetetes pintades, de pasta reial… “L’arròs es tira quan és hora, per damunt, es remena el suficient perquè amollí el midó i després s’hi vessa el plat amb els aromes de les espècies de les quals hi sobresurt la canyella”. Plat únic. Qui més, qui manco se’n fa quatre o cinc plats.

11.- Repàs el “Boletín Oficial del Obispado de Mallorca”, 1938: “Anomalías registrales. La morbosa exacerbación en algunas províncias del sentimiento regionalista llevó a determinados registros buen número de nombres, que no solamente estan expresados en idioma distinto al oficial castellano, sino que entrañaron una significación contraria a la unidad de la Patria…”

 .

“Pays.Med.Urban”: el paisatge, valor d’identitat i d’atracció econòmica

Climent Picornell

La bona qualitat del paisatge no és només un element de la identitat d’un territori i, al mateix temps, un patrimoni comú de valors (naturals, històrics i culturals) sinó que, com més va més, es demostra que és un potent recurs, per la seva capacitat d’atreure visitants, residents o empreses que el valoren molt. Per això, el paisatge passa a ser també un element de desenvolupament econòmic i un factor que eleva la competitivitat de les àrees que l’han gestionat correctament en la seva estratègia de sostenibilitat. Entre els factors de localització anomenats ‘blans’, hi figura modernament la qualitat del paisatge del lloc, un factor que no es pot ‘deslocalitzar’, una vertadera renda de situació.

La Unió Europea en el seu programa operatiu MED (2007-2013) i en el marc de la cooperació transnacional està executant el projecte “Pays-Med-Urban”, focalitzat en el tractament de les àrees urbanes mediterrànies, amb l’eix del paisatge com factor central per augmentar la competitivitat i la sostenibilitat d’aquestes zones. El Consell de Mallorca aprovà les Bases per a una estratègia del paisatge a Mallorca (2009), desenvolupant el ‘Conveni Europeu del Paisatge’. No fa gaire el Departament d’Urbanisme i Territori del Consell de Mallorca (partner des del principi d’aquest projecte) va trametre una sèrie de publicacions que són el resultat de les trobades de reflexió, dels treballs aplicats i dels premis concedits pels seus quinze socis europeus que co-participen en aquest projecte.

Els camps temàtics en els quals es participava són: 1.- La gestió adequada dels espais lliures periurbans com elements estructurants del paisatge, especialment el paper de l’agricultura. 2.- L’atenció a la qualitat paisatgística en la creació d’àrees d’oportunitat econòmica (parcs empresarials, tecnològics, logístics). 3.- La qualitat visual de les carreteres d’accés i entrada als nuclis urbans. 4.- La integració paisatgística de les noves zones residencials en l’espai periurbà. 5.- La qualitat visual i ambiental dels espais marginals urbans i la restauració dels espais degradats. 6.- La protecció de la imatge i la identitat urbanes, en especial les vistes exteriors de les ciutats.

Els resultats concrets d’aquestes línies de treball s’han materialitzat en uns dossiers i publicacions dels treballs, agrupats i liderats per diferents regions: a.- Observatori Virtual de Paisatges Urbans Mediterranis (Andalusia). Es tractava d’identificar punts d’observació estratègics de paisatges urbans i periurbans del territori de cada lloc integrant del projecte, amb fotografies i esquemes de tendències de transformació i recomanacions per a la intervenció. b.- Catàleg de Bones pràctiques per al paisatge en àrees urbanes (Múrcia). Plans, programes, obres realitzades, projectes de sensibilització, concursos d’idees, algunes de les quals foren dotades amb el ‘Premi Mediterrani de Paisatge’. c.- Guia per a la gestió dels paisatges urbans mediterranis en evolució (Llombardia). Una eina d’assessorament per a la presa de decisions en les polítiques d’incidència paisatgística sobretot en àrees periurbanes. d.- Activitats per a la sensibilització del paisatge (Catalunya). Tallers i seminaris per aclarir i etiquetar els requisits de la sensibilització en paisatge. La ‘sensibilització del paisatge’ és un procés obert i interactiu que millora la disposició de les persones a percebre estímuls i reflexions que ajuden a comprendre’l; mobilitza per això elements irracionals i racionals de forma simultània. Davant les situacions problemàtiques ajuda a superar la “cultura del no” per la “cultura del com” i la concertació dels agents socials a través de les ‘cartes del paisatge’, la ‘concertació del territori’ o la ‘participació i educació del paisatge’. e.- Paisatges d’oportunitat (Emília-Romanya). Recull de nombroses accions pilot realitzades en les zones urbanes i periurbanes europees en els sis camps temàtics del projecte. És fa esment especial de l’agricultura periurbana de zones poblades mirant les possibilitats restablir la relació camp-ciutat en termes ambientals, paisatgístic i econòmics, amb la planificació territorial participada d’agents privats i públics. f.- Portal Web “Pays Med, el portal dels paisatges mediterranis” (www.paysmed.net) (Úmbria). Un portal on es poden consultar els resultats de tot el projecte.

El Consell de Mallorca, soci d’aquest projecte des de 2007 va enllestir una sèrie d’accions. Entre elles la realització de setze fitxes per a l’ ‘Observatori Virtual’, de les quals es van seleccionar, per publicar, les de Cala Major, La Real i Cala Millor amb les seves conseqüents recomanacions per a millorar la seva qualitat de paisatge (eliminació d’edificis obsolets, recuperació de zones boscoses, millora dels accessos a la mar, estratègies d’enjardinament, potenciació dels sistemes agrícoles de l’entorn, incorporació de la custodia del territori com eina de gestió del paisatge, limitació d’activitats incompatibles amb els usos residencials, consolidació de la xarxa de camins rurals històrics, restitució de la continuïtat territorial amb connectors ecològics i corredors paisatgístics). En l’apartat de ‘Bones Pràctiques’ es va seleccionar: un nou Cementeri a Llucmajor, el concurs d’idees per la rehabilitació de zones turístiques de Calvià i tres més, publicats; ‘Cartografiem-nos’ (un projecte de l’UNESCO-Museu des Baluard, aquest amb l’escola pública de La Soledat de Palma, on el seu alumnat reflexiona sobre el seu entorn pròxim); ‘Corredor Verd del front marítim de Palma’ (la modificació puntual del PGOU de Palma a la zona de l’edifici de GESA) i ‘Mesures de disseny d’un ecobarri’ (un projecte de l’IBAVI per a la zona posterior del barri d’El Molinar de Palma). En els camps de ‘Sensibilització del paisatge’ i els ‘Paisatges d’oportunitat’ es va explicar el ‘Masterplan d’ordenació i protecció paisatgística dels entorns del monestir de La Real’ i es va presentar la documentació de l’acció pilot desenvolupada en aquesta àrea periurbana de Palma que va viure durant 2003-2009 una forta tensió social deguda a les previsions urbanitzadores del Pla Territorial i a la construcció del nou hospital de Son Espases. A l’apartat de la ‘Sensibilització del paisatge’ s’hi va presentar el projecte “Serra de Tramuntana: paisatge cultural”, amb motiu de ser declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat per l’UNESCO el 2011.

En aquest projecte, el paisatge és contemplat no únicament com a valor ambiental, estètic i sentimental -que sempre ho és- sinó com un ‘capital’ territorial fonamental per al desenvolupament sostenible i per a la qualitat de vida, també a les àrees urbanes, algunes degradades, i a les periurbanes, molt desorganitzades. El tipus de paisatge urbà o periurbà és molt fàcilment banalitzable i sovint desposseït dels seus valors culturals i naturals, dels quals però sempre en queden restes. Així, fins i tot els paisatges agraris periurbans sotmesos a l’avidesa del consum de territori per la ciutat poden recuperar elements d’elevat significat patrimonial per ser reordenats amb ‘nou sentit’ paisatgístic.

___________________________

IMATGE: "Paisatge de Pollença" de BIEL PERELLÓ