Jardins d'altri amb felicitat, trotskistes i Bob Dylan. Climent Picornell
jcmllonja | 21 Juliol, 2023 10:52
Jardins d'altri amb felicitat, trotskistes i Bob Dylan
Els meus Jardins són peces manllevades, sense permís i amb un cert esburbament. A l'entrada del jardí de la finca del promotor musical Gay Mercader s'hi pot llegir un cartell: “Oblidat del ca, ves alerta amb l'amo!” M'ha recordat l'entranyable lletrero que deien que hi havia a Can Tomeu Penya: “Cuidado con el perro que no cree!”. Idò per començar i perquè sí: “Solo de lo negado canta el hombre, / solo de lo perdido, / solo de la añoranza, / siempre de lo mismo”. (Agustín García Calvo). John Stuart Mill ja escrivia el 1873: “Només són feliços els qui tenen la ment fixada en algun objectiu que no sigui la seva pròpia felicitat: en la felicitat dels demés, en la millora de la humanitat, fins i tot en algun art o afecció, els quals persegueixen no com un mitjà, sinó com un fi ideal en sí mateix. Així, quan proven de trobar una altra cosa, troben la felicitat pel camí”. A la molt coneguda exclamació de Walter Benjamin: “Qui no vulgui prendre partit, ha de callar!” hi podríem afegir allò que també digué de “Ser feliç vol dir prendre consciència d'un mateix sense espantar-se”.
Al seu assaig La postliteratura, Alain Finkielkraut -no me fii gens dels intel·lectuals francesos, però... - diu que estam vivint una dictadura del 'políticament correcte' que ens imposa els prejudicis del feminisme simplificat, l'antirracisme somnàmbul i un pensament calculat que encobreix la lletjor i la bellesa del món. “Oh! Quant ens feis odiar la igualtat, quan el seu imperi no te límits”. Devia ser trotskista de jove? Ja saben l'acudit: “Què és un trotskista? Un partit. Dos trotskistes? Un partit i un corrent. Tres trotskistes? Un partit, un corrent i una escissió”. Ja saben l'odi que els tenia l'estalinisme, Stalin, aquell que deia. “No confii en ningú. Ni en mi mateix”.
M'agrada llegir John Carlin els diumenges a La Vanguardia on fa poc dies comentava algunes característiques sobre les seves nombroses entrevistes amb personatges rellevants: “Maradona, fantàstic. Carisma que li sortia pels porus, demagog entranyable i (amb mi) mentider”. Jordan, el millor jugador de basquet del món, a la pregunta: “Hi ha algú a qui respecta?”, la resposta: “Ummmm... interessant pregunta mai se m'havia ocorregut pensar en això”. Repel·lent. Boris Johnson: Ego famolenc i el pallasso més erudit del món. Clinton: brillant i ho sabia. Enamorat de sí mateix, de la seva intel·ligència i del seu encant”. Clint Eastwood: sec, irònic, com un esperaria. Em va dir que ser director de cine era com ser fuster. Un, ajunta escenes; l'altre trossos de fusta”. I així..
Hi podríem afegir Camilo J. Cela al qui he sentit desacreditar perquè el 1938 s'oferí com a delator al 'bàndol nacional' durant la Guerra Civil, de totes les maneres ens recorda Adolfo Sotelo que : “A qui va guardà 100.000 cartes seves i dels seus destinataris no se'l pot reduir tan fàcilment”. Però la feina d'escriptor té alguna cosa de delator. “Quan et dediques a escriure el teu treball consisteix en anar a les cases dels altres i escoltar darrera les portes” (Jane Smiley).
Conta Maricel Chavarria sobre la crisi definitiva de The Beatles: “La dissolució dels de Liverpool només té un culpable: l'entusiasme de Paul McCartney, el seu ímpetu compositiu, la seva exigència de qualitat i un perfeccionisme que feia sortir de polleguera a tots els altres, excepte a George Martin, el productor. Paul se creia amb el dret de exigir-los feina i una millor actitud, però els altres eren ja estrelles peresoses”. I ja que som amb la música me prepar per anar a veure Bob Dylan al Liceu de Barcelona, és com un adéu, a aquest atleta de la música que als 82 anys encara rutlla pels escenaris. Trob a Twitter una definició dels seus darrers concerts: “No diu ni hola, es col·loca al fons de l'escenari, canta mussitant, destrossa els seus clàssics perque ningú no conegui quina cançó és i se'n va sense dir adéu. Preu: des de 85 euros”.
Acabam. Voleu demostrar estima idò “El major acte d'amor és ficar-se junts dins una hipoteca” (Marta Jiménez Serrano).
Climent Picornell
De Palma dels protagonistes a Ciutat de figurants. Climent Picornell
jcmllonja | 21 Juliol, 2023 10:50
De Palma dels protagonistes a Ciutat de figurants
Passeig per Palma ja plena de gent en el mes de maig. En els mesos més estrictes de la pandèmia del Covid les ciutats van ser reduïdes a quasi no res. El bullici de Ciutat va quedar confinat entre les quatre parets de ca nostra, amb una sola escletxa per a les feines, l'educació, la cultura, les relacions: Internet. La xarxes van servir per contrarestar el silenci i la solitud de les ciutats que ara es rearmen i que, malgrat tot, i més amb l'aparició de la Intel·ligència Artificial fa que ens demanem quina és la relació correcta entre les persones i el què vehiculen els ordinadors, les tabletes o el telèfons mòbils.
'La Ciutat és un llibre', diuen que deia Víctor Hugo. Me trob amb l'afirmació de que “La meva casa és un llibre” en boca de Mey Zamora qui destaca com la llar es va erigint en un personatge més de molts relats recents. Els espais de convivència, la vida domèstica i privada ocupen un lloc prominent en un ventall d'escriptors. I aquí cal citar a Xavier de Maistre (1763-1852) qui escrigué els seu famós Viatge entorn d'una habitació, com a resultat de l'arrest domiciliari a Torí durant quaranta dos dies com a conseqüència d'un “duel” per un affaire amorós.
Duel? En l'amor és millor durar o cremar-se? Ja m'entenen, allò de la passió o la companyia. No seria millor cremar-se sense perseguir inútilment la il·lusió de durar? Durar i cremar-se s'autoexclouen: si una amor és apassionat no dura i si dura no crema... ho dic jo i ho diuen, per exemple, Barthes o Massimo Racalti. En canvi Carrie Jenkins al seu llibre Amor trist diu que el va titular així perquè la fascinà la suposició de que l'amor sempre te a veure amb la felicitat o en quelcom devastador, sembla com si només coneguéssim dues històries d'amor: el conte de fades i la tragèdia. Aquest dos relats tan polaritzats deixen fora l'immens espectre de experiències complicades i plenes de matisos que constitueixen la nostra vida i els nostres amors en la realitat.
Assegut al banc de la plaça de Cort em crida l'atenció un titular: La ciutat dels necròfils, d'un article de Josep Martí Blanc, “els qui abans érem els protagonistes son forçats a sortir de l'escenari en favor d'un major nombre de figurants. Desapareix la voluntat d'arrelar-se i amb ella el compromís de fer ciutat en el sentit més clàssic. La substitueix el desig de gaudir de la taula quan ja està posada. Està per arribar el dia en que aqueixa fruïció pugui assimilar-se a la necrofília. S'estarà gaudint d'un mort. Perquè sense els actors principals no hi ha vida possible, només experiències. Una pluja que no banya”. Imagina Martí Blanch la ciutat com un gran escenari en el qual es representa una obra en la que els protagonistes, principals i secundaris, han hagut de cedir els papers als figurants. La ciutat com un gran parc temàtic on els turistes, els nòmades digitals, els especuladors dels fons immobiliaris, les grans fortunes i... residuals, vostès i jo, que per herència o per voluntat encara, tossudament, volem pertànyer a la Palma que ja no existeix.
Som a la Fira del Llibre, que es fa al Born, signant exemplars del meu darrer llibre. De prompte s'atura una padrina amb els seus tres néts i els diu: “Mirau! Veis aquesta gent! A això els diuen escriptors!” Un altre pic fent d'animal de zoològic com una espècie en extinció (Normalment faig de mallorquí). Com diu Pere Antoni Pons: “El que defineix la mallorquinitat és una manca estructural d'autoestima”. Si hi afegim la meva definició de que “Els mallorquins som un poble sense entusiasme”, ja hem begut oli! Podem preparar les pastilletes. Però hem de mirar quines. Hi ha un moment molt concret de la vida en que el trobar una marca d'antidepressius que no afectin la libido resulta crucial. Aquesta és una de les converses que tenen el tres amics a la sèrie Fleishman en dificultats, els quaranta anys d'un neuròtic, home, heterosexual, jueu i novaiorquès, i no és un alter ego de Woody Allen. Podria assemblar-se més a un servidor fent de flâneur pels carrers de Palma, lleig, gras i malsofrit.
Climent Picornell
Dalt del turó amb carxofes, cireres ... i un homoniqueu
jcmllonja | 21 Juliol, 2023 10:47
Dalt del turó amb carxofes, cireres... i un homoniqueu.
Necessit llimones i la llimonera de Son Manrè du més llimones que fulles. Ja que hi som vaig a fer un viatge de carxofes sembrades a una vorera per mon pare ja fa anys. El temps de carxofes té un caire especial, com el temps de cireres (recordau la melodia popularitzada per Charles Trenent i Yves Montand? El temps de cireres la cantaven els comunards de la Comuna de París, és una cançò de l'esquerra francesa: “Quand nous chanterons les temps de cerisses / sifflera bien mieux le merle moqueur. / Mais il est bien court le temps de cerisses...”). No cal dir que de totes les carxofes les carxofes negres o morades se'n duen la palma, de març fins a finals de maig és la planta una bona productora i el gust no te comparança amb les altres. Dels poders afrodisíacs que li atribuïen grecs i romans, o durant l'edat mitjana que creien que si les al·lotes en prenien tenien pensaments impropis; conta Horaci que la bella Cynara estesa nua a la platja de Cynaros va ser seduïda per Zeus que després s'oblidà d'ella i pretenent fugir de l'Olimp va ser castigada a ser una flor plena de pues. Els àrabs li digueren al-jarshuf (pal d'espines) qui sap si foren ells que introduïren la varietat negre o si prové de la Provença. Amb un llit de tomàtiga de ramellet rallada i trempada a damunt, les carxofes crues tallades fines i cobert tot d'un bon formatge maonès, són extraordinàries.
De tornada veig al sen Remillo amb un moix damunt les cames. “Sanaren el meu moix i va canviar es miolar. I jo no hi estava avesat, me pareixia un altre, ara ja el conec”. Me parla de na Marieta, la seva dona, ja morta: “Nina” li deia a la nostra filla “no sé lo que tenc, però jo ja no som jo”. “Jo ja no som jo”, pens que és una manera evident de detectar-se un mateix que pateix Alzheimer. Madò Maria Llesta era quinta de la meva tia Apol·lònia que se va tirar dins un pou, amb la mala, o bona, sort de que quasi no hi havia aigua. Se va copejar una mica i el meu cosí, el pintor, hi va baixar fermat amb una corda i, no sé com, la tragué d'allà baix. No ho tornà a provar, morí vella.
“Ai Climent”, me diu en Jordi Curro, “Quan sent l'Espanya 'vaciada', pens que noltros, a ulls de Madrid, no se'n temen que som la 'España desbordada', foravila ple de casetes, forans que arriben a fer feina a la construcció, a fer de pagesos, a cuidar els nostres vells, a fer net a les nostres cases, estrangers i ciutadans que compren cases al poble o es fan xalets a les foranes del poble. Ja no som aquell poble de betlemet i no cal mirar tan prim, no fos cosa no hi vegem! Però és així!”
Me mir, de tornada del bocí, ple de fang i amb roba vella i record ma mare que quan me veia així me deia: “no provis de baixar al poble d'aquesta 'suerte' o t'envergaré una mansiula!” Ara que no la tenc, l'enyor i ...no ho agafin com una Captatio benevolentiae per predisposar-los a favor meu, de cap manera, és així i no és cap recurs oratori o literari. Me n'he temut que en general, i també al meu petit poble, el narcisisme està en creixement, com l'obesitat, provocant que els egos siguin cada pic més grassos. Servidor, un home acoquinat, empegueïdor, lleig i trist, mai ha sabut on era el lloc adequat entre una sana autoestima i un pervers narcisisme. Com un ciclotímic he pegat d'una banda a una altra i, refugiant-me en mi mateix, he tornat un home malsofrit i sull. L'amor propi, la valoració positiva d'un mateix, tan necessària per no acabar prenent antidepressius a kilos, ja sigui per estar satisfet del treball que un fa o de l'apariència corporal que un té, mai ha estat de la meva part, és ver que el narcisista té una excessiva complaença amb ell mateix, tanta que, a vegades, mira de destruir els altres. Servidor no passa de ser una animeta, un 'homoniqueu' en la categoria que establia un bon amic.
Climent Picornell
Reflexió post-turística. Climent Picornell
jcmllonja | 21 Juliol, 2023 10:46
Reflexió post-turística
A les illes Balears els booms turístics, des dels anys seixanta ençà i sense una planificació coherent, han provocat efectes econòmics, socials i ambientals, resultat de l'ocupació intensiva del territori que comporta la instal·lació dels serveis i equipaments turístics. El turisme, és cert, millora l’ocupació i té efectes econòmics multiplicadors. Sòcioculturalment, pot reduir barreres lingüístiques, racials, polítiques i religioses. Però, a més, pot causar inflació, afavorir la fuga de capitals, pot ser estacional i contribuir a l’atur, generar desenvolupaments econòmics desequilibrats, pot portar dependència de l’exterior, destruir recursos. També pot contribuir a generar contaminació social, fer que la cultura o l’art esdevinguin mers béns de consum o fomentar la inseguretat, en definitiva, crear conflictes amb la societat visitada. No cal contemplar el turisme com generador unidireccional de canvis, té efectes positius i negatius.
Els impactes socioculturals del turisme afecten les formes de vida dels residents, sistemes de valors, relacions familiars, estils de vida col·lectius, conducta moral i política, expressions creatives modernes i tradicionals. Els residents, però, no constitueixen un grup homogeni i la seva reacció davant el turisme pot ser variada.
S’interpreta que el turisme de masses modern no provoca relacions de coneixença mútua, o les provoca molt mediatitzades, transitòries i de nivell molt superficial. Com més es desenvolupa el flux turístic i com més creixen les àrees de serveis turístics, més disminueixen els "vertaders" contactes entre aquests i els receptors o es fan més superficials. A més de les places dels hotels de vora mar, les més de cent-mil places per a turistes residencials espergides per tots els municipis escampen tot això com una bassa d’oli. Aquests impactes negatius tenen tendència a acceptar-se com a causa de modernització i desenvolupament, al mateix temps que es succeeixen els plans d’ordenació urbanística i turística que volen mitigar-los, amb l’horitzó del que s’anomena, sense explicar molt bé que és, “sostenibilitat turística”.
S’ha de dir que el sentiment de saturació que els turistes hotelers han exercit, augmentat pels lloguers de cases vacacionals a la ruralia i els pisos turístics a les ciutats –Palma ja és com un mega parc temàtic per als creueristes que ens visiten-, s’ha vist també catalitzat per la presència important de residents estrangers. Això ha pressionat els territoris protegits i els espais interiors, considerats com espais refugi pels indígenes i ha activat els llums d’alerta del desbordament de les capacitats de càrrega. Sociòlegs, antropòlegs o etnòlegs quan analitzen el turisme són acusats de fer valoracions massa sentimentals. “Efectes secundaris o col·laterals, inevitables per sortir de la pobresa...” diuen alguns hotelers. Ho manifestaven cruament en temps de l’ecotaxa. Però ja a tots els manuals de turisme s’hi analitzen, també, els impactes negatius: és viàtic d’activitats no desitjades o d'actituds servils de la població receptora. Hi apareixen també: la banalització dels productes d’artesania o la pèrdua del sentit cultural, si la cultura local és usada com a entreteniment dels turistes. El turista, intrèpid, no coneix molt bé on és el punt de respecte cap a la cultura dels altres.
Sostè Antoni Pizà que la Mallorca “paradís de l’amor” de la propaganda turística, la del pas del “tittirurirurit cuac-cuac-cuac” a la del She loves you, yeah, yeah, yeah! dels Beatles, versionada per qualsevol grup mallorquí a la terrassa d’un hotel, un estiu dels anys seixanta, són exponents d’un fenomen que va fer de passadís per on arribaren els primers bikinis, els picadors i els brusquers (versió casolana dels rebels sense causa nord-americans), a més de les drogues recreatives, una certa acceptació de l’homosexualitat, les relacions prematrimonials, el divorci, l’avortament, els cabells llargs, l’ús del tabac entre les dones, la minifalda, els calçons de campana, els valors socials i polítics progressistes, l’amor lliure, etc. Qui sap si no foren massa coses a l’hora per entendre correctament com han arribat a ser el que són avui les illes Balears.
Climent Picornell
Jardins d'altri amb pedres, Picasso, enmerdament i romaní. Climent Picornell
jcmllonja | 03 Juny, 2023 10:59
Jardins d'altri amb pedres, Picasso, enmerdament i romaní
Saben, els Jardins d'altri són peces confegides i manllevades d'ací i d'allà. Com aquesta d' Eudald Carbonell, arqueòleg, co-director d'Atapuerca: “És veritat que les pedres parlen... però se'ls ha de donar conversa”. Les pedres, i el formigó? “Hi ha murs que s'aixequen amb formigó, però també amb por” ens diu D. Levy. Tot i que com saben “La por és una projecció irracional d'un escenari negatiu futur” (B. Piccard).
Bé, això per començar aquest petit món de les citacions i dels aforismes, un món on sempre toca citar a Einstein, però vaja... de tan en quan no fa mal: “La follia és fer sempre el mateix i esperar resultats diferents”. Un poc foll sí que hi estava el gran Picasso, molt ben definit per John Richardson: “Picasso era una paradoxa. Diguis el que diguis d'ell, el contrari també és cert!”. Paradoxa? Oxímoron? Recorrerem a la cita d'autoritat, la del Superagent 86, interpretat per Don Adams, amb guió de Mel Brooks i Buck Henry, qui: “Havia vist enemics desfressats d'home invisible!”
No deixa de tenir gràcia, també, Joan Planellas -arquebisbe de Tarragona- quan, al vist i plau que han donat alguns estats nordamericans a convertir els cadàvers humans en fertilitzants, comenta que “Recorda que ets pols, i en pols et convertiràs” ara s'haurà de redefinir en “Recorda que ets matèria orgànica i et convertiràs en adob per a la vida vegetal”. És adient, en aquest punt, fer venir la meva mitomania i, perquè no dir-ho: el meu sobrepès, que m'ha conduit fins al llibre “L'art d'estar bé” escrit per l'actriu Gwyneth Paltrow, devota del dejuni intermitent; ella berena d'un cafè, dina d'un brou i sopa molt prest, d'unes verduretes bullides. No sé si a ella li funciona per lo d'intermitent o per lo poc que menja. Dubte existencial, no ho troben?
Conta Enric González la rocambolesca -i certa- migració de l'extrema esquerra francesa després del Maig del 68. Així com els estudiants de dretes reapareixen com a ministres de Sarkozy, els d'esquerres migren massivament a la psicoanàlisi, versió lacaniana, reconvertida en “teoria revolucionària”. El poder quan se'n tem d'això rega abundosament amb subvencions aquesta línia de pensament, la qual cosa fa dir a Sunhil Khilnani “el Govern va pagar, per així mantenir els marxistes radicals preocupats pel seu inconscient”.
Iñigo Errejón, polític: “Els rics es creuen que el món és un supermercat”.
No cal oblidar que Aristòtil i Voltaire defensaven l'esclavitud com una cosa perfectament moral. Què és una ucronia? Bé i què? Era així! Era la forma d'Estat d'aquells temps. Ara, com be diu, Lea Ypi, politòloga: “No crec que les democràcies liberals ara siguin democràtiques ni liberals” i el filòsof Evgeny Morozov rebla el clau: “Ni és artificial, ni és intel·ligent”, diu tot referint-se a la Intel·ligència Artificial. Més enllà del perill de catalogar les dites com a tautologies simples, hi ha més veritat de la que ens pensem en les seves afirmacions.
Tot plegat un procés complicat. I parlant de processos. Saben vostès que és el “procés d'enmerdament”? Idò a través de la ciberpsicològa Linda Kaye que ha observat que les xarxes socials han evolucionat per augmentar la captació de l'atenció dels usuaris i el seu “enganche”, per mostrar-los anuncis i... que comprin. Cory Doctorov va batiar aquest procés com “enmerdament”, la plataforma retén els usuaris, i comença a potenciar els continguts pagats; una cosa així com: deixau de parlar entre vosaltres -l'origen de quasi totes les xarxes socials- i començau a comprar coses! I, per acabar amb bon gust o... amb bon aroma, sabien que el gran violoncel·lista Mstislav Rostropovich confessava el seu petit secret? Duia sempre en un butxacó de la seva jaqueta una branqueta de romaní i abans de tocar es girava una mica i olorava intensament el seu aroma. La qual cosa em recorda l'entrenador de futbol Vicente del Bosque quan motivava els seus homes: “L'emoció està en el centre de l'èxit, s'ha de fugir dels individus apàtics”. Per tant, no s'acostin molt a un servidor de vostès.
Climent Picornell
Converses per Palma amb Bukowski, nostàlgia i banyes. Climent Picornell
jcmllonja | 03 Juny, 2023 10:57
Converses per Palma amb Bukowski, nostàlgia i banyes
A un mostrador d'una botiga de roba del Pas d'en Quint hi llegesc una cita d'en Bukowski sobre el què és l'estil. O són massa intel·lectuals o... han de traspassar el negoci perquè no venen res de res. En Charles Bukowski, no me'n faltava d'altre! I al Pas d'en Quint! Vos regal la traducció d'un trosset del poema Style is the answer to everything... (L'estil és la resposta a tot): “...Obrir una llauna de sardines pot ser un art / No molts tenen estil, no molts poden mantenir l'estil / He vist cans amb més estil que homes. / Encara que no molts de cans tenen estil. / Els moixos en tenen en abundància. / Quan Hemingway va posar el seu cervell / a la paret amb una escopeta, això era estil...”
“I que no es va suïcidar aquest poeta?” Demana en Carles. “No! Va morir de leucèmia als setanta-tres anys a Califòrnia, diuen que les seves restes les enterraren monjos budistes. Saps que va voler posar a la seva làpida funerària? Idò “Dont try” (No ho provis)”. “I parlant de suïcidis, me contaren que en Toni Caspare ho va voler provar, però la corda va ser massa llarga i tocava amb ses puntetes dels peus enterra, i quan se va veure allà d'aquella 'suerte', va decidir que no i que no ho tornaria a provar pus”.
“Sou uns nostàlgics?” Assevera en Julià. “No, nostàlgic no, però m'enyor”. Dic. “Com quedam: nostàlgia o enyorament? La nostàlgia és seductora i mentidera”. Intervé taxatiu en Joan: “I jo hi afegiria que la nostàlgia causa els mateixos estralls que una dona seductora i mentidera quan et diu que t'abandona”. “Jo no hi arrib a aquesta disquisició”, es n'Alexandre qui parla, “però jo vos diré de que m'enyor: de quan enravenava! I ara he tornat tan vell que per enravenar he de menester dos jocs de politges... i així i tot me queda blana com una llangonissa, saps que te vull dir?”
“I no podríem tornar enrere”, diu en Robert, “una altra vegada als 'gloriosos quaranta' -com va dir Jean Fourastié- a l'Europa del segle XX, als anys que van del final de la segona guerra mundial fins a la crisi del petroli de 1973. Un tram d'enorme progrés econòmic, la victòria total del capitalisme, es va augmentar com mai ho havia fet el nivell de vida, plena ocupació, la gent es comprava el seus piset, geleres elèctriques, televisors...” “Estaria bé, no com ara. Jo me sent tot sol moltes vegades”. “¿Sabíeu que al Regne Unit ja el 2018 crearen un ministeri de la soledat, com ho feren al Japó el 2021?” “Idò trob que aquí es fa ben necessari ! Però pensau en la dita d' Epictet: “Per ser lliure només hi ha un camí: el menyspreu de les coses que no depenen de nosaltres”. “Ni politges, ni ministeris de soledat. A un acudit de El Roto hi vaig llegir: “L'autèntica soledat és no tenir ningú a qui odiar”.
“Tu que has vist aquest escrit d'en Bukowski que en penses d'aquest altre?” Senyala en Jordi la paret de l'església de sant Nicolau, un poca solta hi ha escrit: “Independència!!”. “Mira jo crec”, és en Tomeu qui parla “i sé que molts de voltros no hi estau d'acord, que com me deia en Jordi Llovet: “Arriba un moment en que, en aquests tipus de processos d'inflació patriòtica mal gestionada, la identitat s'agermana amb la idiotesa”. “No ja el fet de demanar la independència” afegeix “sinó la demanda del retorn a lo nostro. Això de lo nostro, que és lo nostro? Quina és la clau identitària que gestiona lo nostro? Lo nostro i no lo dels altres?” “Ja hi som! Queim sempre a la parada de les cebes, ja hi tornam esser! Sabeu què? Com va dir Joyce: “Ja que no poden canviar de país, canviem de tema”. Idò canviem de tema. Me vaig topar amb en Jaume Franc i me va dir que sa dona li posava banyes però que a ell li era ben igual, com que no enravenava així tenia el llit calent”. “Banyes? Sabeu que me va dir en Jordi Despull, aquell que estudiava amb noltros que era de per devers Campos, idò me diu: Sempre m'he dedicat al negoci de les banyes, abans tenia bous i vaques, ara tenc una granja de caragols!” Tot entretén.
Climent Picornell
Setmana, de sis dies. Climent Picornell
jcmllonja | 03 Juny, 2023 10:54
Setmana, de sis dies
1.- M'assec devora el bust de Pius XII que mon pare va fer esculpir a l'escultor Francesc Salvà i em ve la imatge del Papa Francesc que fa poc ha fet deu anys que governa l'església catòlica. A part de les tres encícliques que ha fet publicar (Lumen fidei, Laudato Si i Fratelli tutti) pens que la idea que en queda d'ell és la preocupació pels grups de pobres, refugiats, indigents... i el seu accent ecoètic explicat a Laudato Si, la crida a una reconversió dels nostres hàbits vitals, de producció i de consum això sí, com a bon cristià, per a protegir la mare Terra que ha estat fruit de la Creació. Tot ajuda si tothom rema en aquest sentit. Se va posar Francesc i era jesuïta, alerta amb aquest!
2.- Ha passat Sant Jordi. Servidor va anar a signar el seu llibre per algunes paradetes de Ciutat, amb bon sol, bones vendes i moltes roses vermelles. Els traduesc un tros del text de Jesús Aguado, El Kamasutra del llenguatge: “Els llibres abracen, s'obrin, aletegen ( com aucells, papallones, libèl·lules), pol·linitzen, corregeixen la miopia del pensament, s'ofereixen com a taules per a nàufrags o com a llanternes per a fugitius, recorren cicatrius, fan l'amor, es transformen en moixos i vampirs, boten a la corda. Els llibres són cucs de seda o escales interiors, es juguen la vida per un adjectiu, provoquen estats d'alarma...”
3.- Llegesc que la denominada manosfera, l'espai virtual on proliferen els discursos misògins -alguns fets per dones- guanya vitalitat, visibilitat i terreny. L'anulació de la famosa sentència Roe contra Wade als Estats Units ha fet entrar en una nova fase la resposta patriarcalista. Ja no es tracta de frenar el feminisme sinó de recuperar la iniciativa per part de grups de votants, tan demòcrates com republicans. Cristina Fallaràs, a Ahora contamos nosotras, ja ens anuncia que la manosfera ha aterrat amb contundència a les xarxes socials dels nostre país, de forma agressiva, desacreditant i criminalitzant el feminisme, imposant un nou discurs en defensa del masclisme tradicional.
4.- Quan ens demanen alguna cosa de viva veu en una conversa ens torbam 0'2 segons en respondre. Ho conta N. J. Enfield a How we talk. Per això esperam que passi el mateix quan enviam un missatge des del nostre telefon, ja sigui en WhatsApp o en Telegram. I això no sol passar. Perquè? Segons S. Turkle la comunicació escrita ara es dissenyada com una forma de conversa real i no ho és. En les xarxes socials “L'altre” sempre és un misteri. Amb cents de e-mails sense llegir i desenes de whatsapps sense contestar, ja està més que anestesiat quan reb el teu missatge. Ho conta a un llibre que ha titulat Alone togheter, Tots sols junts o Junts tot sols, tan se val!
5.- Mirin quina paradoxa que els qui defensaven energies alternatives ara veuen amb temor la proliferació de milers de parcs solars en territoris rurals. Una transformació del paisatges sense precedents ens espera, i no hi hagut temps per assimilar-ho. La incompatibilitat dels parcs solars amb el turisme és manifesta, el turista cerca la singularitat del paisatge. Jaume Franquesa al seu darrer llibre (Molinos y gigantes, Errata Naturae) creu que la ruralia de Catalunya, no se si també la d'aquí, té aquesta sensació d'abandonament que precedeix a l'aterratge de les renovables, sempre toca als mateixos, la sensació de que es cerquen les zones buidades, de que creix la distància entre el camp i la ciutat.
6.- Faig les maletes per anar a veure l'exposició de Lucien Freud a Madrid. I ja que som allà aniré al teatre a veure “Don Ramón Maria del Valle-Inclán” de Xavier Albertí. Em vaig fer especialista en Valle-Inclán quan estudiava a la Universitat de Barcelona i feia estudis per encàrrec... d'altres estudiants. Sempre em va caure bé D. Ramón, encara que el seu amic Corpus Barga digués que l'obra de Valle-Inclán era literatura dolenta ben feta. Recordin la seva imatge peculiar, deia Gómez de la Serna que Valle ja va néixer amb barba, fou l'astorament dels altres nins. Els deix amb un poema del seu llibre La pipa de Kif: “Como un asesino / Grazna el bombardino / Sacando la nuez, / Y el clarín se irrita / Y se despepita su lengua soez. / El señor Serapio / Reparte el morapio / Con esplendidez”.
Climent Picornell
El full en blanc, la soledat de l'escriptor i altres facècies. Climent Picornell
jcmllonja | 03 Juny, 2023 10:52
El full en blanc, la soledat de l'escriptor i altres facècies
La soledat de l'escriptor és un tema que ha estat explorat en la literatura i en la vida real al llarg de la història. L'escriptura és una activitat solitària per naturalesa, ja que requereix de concentració i reflexió profunda. Molts escriptors es troben que necessiten aïllar-se de distraccions externes per poder concentrar-se en el seu treball. L'escriptura pot ser un procés emocionalment desafiant. Els escriptors sovint s'enfronten a la seva pròpia autocrítica i dubten sobre el seu treball, el que pot generar sentiments de soledat i aïllament. Pots preguntar-te si el teu treball és el suficientment bo, si serà apreciat pels altres o si val la pena l'esforç que hi estàs dedicant. L'escriptura és una activitat altament personal i subjectiva. Això pot resultar en una sensació de soledat, ja que l'escriptor pot sentir que el seu món interior és inaccessible per als altres. Els escriptors a vegades se submergeixen en mons de ficció o exploren el seu món interior a la recerca d'inspiració. La soledat de l'escriptor pot ser un desafiament, però també pot ser una font d'inspiració i creixement creatiu. En definitiva: escriure pot ser una activitat solitària i desafiant.
Per als escriptors, enfrontar-se a un full en blanc pot provocar un temor paralitzant. La pàgina buida, la necessitat de trobar les paraules adequades i la urgència de pressió per complir amb els terminis de lliurament en el periodisme poden convertir-se en una càrrega aclaparadora. La soledat de l'escriptor es fa patent en aquests moments, quan el bloqueig creatiu s'apodera d'ells. La soledat és una companyia constant per a molts escriptors. Nogensmenys, també pot ser un recordatori de la responsabilitat i el desafiament que implica posar les seves idees en paraules i compartir-les amb el món. El foli en blanc pot semblar una fulla en blanc plena d'expectatives i pressions per plasmar-hi les paraules adequades. La por al foli en blanc és una sensació comuna per a molts escriptors, sense importar el seu nivell d'experiència. L'autoexigència i la preocupació per l'aprovació del lector poden contribuir a aquesta por, el que pot dur a la procrastinació o fins i tot al bloqueig creatiu. A més, en el periodisme, la urgència de complir amb els terminis de lliurament pot augmentar l'estrès i l'ansietat de l'escriptor. Els periodistes sovint s'enfronten a la pressió d'entregar noticies ràpidament i amb precisió, el que pot intensificar la por al foli en blanc. La necessitat d'investigar, entrevistar, verificar fets i escriure una història en un termini ajustat pot contribuir a la soledat de l'escriptor. L'escriptura pot ser una forma d'expressió personal i creativa que permet a l'escriptor comunicar-se amb els altres, compartir els seus pensaments i transmetre el seu missatge. Per superar la soledat de l'escriptor i la seva por al full en blanc, a alguns escriptors els són útils certes estratègies. Crear un ritual abans de començar a escriure pot ajudar a establir un estat mental propici per a l'escriptura. Això podria incloure escoltar música, fer exercicis de respiració o meditar. Un ritual pot ajudar a calmar la ment per enfrontar-se al foli en blanc amb una actitud més relaxada. Fixar metes realitzables pot ajudar a reduir la pressió i l'ansietat associades amb l'escriptura.
(PD.- Aquest article no l'ha escrit un servidor de vostès, sinó una màquina d'Intel·ligència Artificial, el ChatGPT, a la qual li vaig demanar a través d'Internet que escrivís sobre el tema de la soledat de l'escriptor i la por al foli en blanc. La màquina em serví l'article en català, era molt més llarg, el vaig passar per un corrector on-line, vaig tallar i cosir... et voilà!! Un poc reiteratiu, tal vegada, però amb sentit. Ja treuran vostès les conclusions. Per cert, hauré de parlar amb el director d' ÚLTIMA HORA per indicar-li a qui l'ha de pagar).
Jardins d'altri amb semen, sang, desig i univers. Climent Picornell
jcmllonja | 22 Maig, 2023 10:28
Jardins d'altri amb semen, sang, desig i univers
Els meus Jardins d'altri són reculls que he anat agafant d'altres persones, fugint dels aforismes i de les màximes pedants i embafoses. Mirin sinó, llegesc, escrit per Georgina Solà: “El primer convocat és Hegel i la seva lògica de la revelació de la llibertat com a sentit de la història, fruit d'un encadenament de negacions de la negació fins a arribar a un estadi post-revolucionari on preval l'autoconservació que engendra els 'cossos revolucionaris de la cura' en una mena d'Estat biopolític que fa emmalaltir”. Prenc alè i me ve al cap allò que digué el gitano: “A mi, usted me habla más sencillo!” Per senzill, recordau aquell programa, Hablemos de sexo de la doctora Ochoa? No aixecava la veu i responia sens falta als pros i contres de la ingesta de semen, per exemple. Senzillament.
Manuel Machado: “No sabe del amor quien no delira” o “Ni sabe del vivir quien no pelea”. Aquí em va venir al cap Camus. Sempre va bé recalar en Albert Camus: “Tota idea falsa acaba en sang, però es tracta sempre de la sang dels altres. Això explica que alguns dels nostres pensadors es sentin amb llibertat per dir qualsevol cosa”. Com el savi swami Vivekananda: “Sembra un pensament i colliràs una acció. Sembra una acció i colliràs un hàbit. Sembra un hàbit i obtendràs un caràcter. Cultiva un caràcter i colliràs el teu propi destí”. No sé si el pensament anterior és per acabar amb sang, però quasi, quasi... Em diran exagerat, però les dites hinduistes em fan picor. M'estim més a Xavier Bosch: “L'amnèsia selectiva és necessària per sobreviure”. No se fa molt enfora de la meva màxima: “Cal sedassar els records per ser feliç”. Res, estratègies de la nostàlgia. O de la ment. “Si em convertesc en ella, m'estimaràs?” ho demana Kim Novak interpretant el seu personatge a la pel·lícula Vertigen (1958) d'Alfred Hitchcock. Té doble personalitat. Ja ho val! A un manual per a hipocondríacs aconsellen als que tenen doble personalitat que pensin sempre a comprar dues entrades quan van al cinema o dos bitllets quan han d'agafar un avió.
“L'amor i el desig són les ales de l'esperit de les grans proeses” (És veritat que ho va dir Goethe i ja saben que de desitjos, bé... que li agradaven jovenetes! Ja ho he dit). En aquestes qüestions però, com indica Martín Caparrós “és molt més fàcil l'abstinència que la moderació” i no anava pel menjar, no es malpensin.
De totes les maneres seguim sense saber exactament de que està fet l'univers, tanta sort que Shakespeare va suggerir que del mateix material del que estan fets els somnis. Uf!! Frederic Jameson va dir i no era una boutade, o sí, -Jameson és marxista-, que “és més fàcil imaginar-se la fi de l'univers que la del capitalisme”. Uro!!!
Deia Epictet: “Pots ser invencible sempre que no entaulis cap batalla en la qual la victòria no depengui de tu”. I menys si depèn d'algú que ja es mort. Record, per exemplificar l'anterior, un acudit del dibuixant Mingote: El despatx del notari ple de parents del mort i una dona rossa amb unes cames llargues. Diu el testament: “...i a na Purita, que es va casar amb mi pels meus diners, li deix: els meus diners!” De diners parlava Paca, La Piraña: “Entre hipoteca o hacerme un chumino, elegí hipoteca para tener donde caerme muerta”.
Epictet va ser un savi grec que va néixer l'any 50 i jo el trob molt adient en aquests Jardins, senzill, estoic, i un l'entén tot d'una: “Si només beus aigua, no vagis arreu dient a la primera oportunitat que només beus aigua” o “Si a alguns els sembles algú, desconfia de tu mateix”. Màxima absoluta per aquells que s'ho tenen molt cregut. I no mir a ningú.
Climent Picornell
Converses de parcs solar, geopolítica, Pink Floyd i crisis financeres. Climent Picornell
jcmllonja | 22 Maig, 2023 10:26
Converses de parcs solars, geopolítica, Pink Floyd i crisis financeres
Palma va canviant. El carrer Nuredduna ja és peatonal, el passeig Marítim està aixecat remodelant-se, el Nou Llevant serà un barri per a rics... Pas a pas, Palma és va transformant i no només en la seva pell, sinó també en els seus budells. Els tertulians, entesos i experts en quasi tot, passam per davant l'edifici del Consell Insular de Mallorca on una oenagé ecologista demana alguna cosa. “Tu creus que faran bon paper a les properes eleccions?” “Home, jo pens que un partit Verd és necessari, tot i que els seus pressupostos ja s'han diluït dins els programes d'altres partits”. “Haurien de prendre exemple d'Alemània on romperen la dinàmica erràtica de l'esquerra, agombolaren quadres pacifistes i antinuclears i els donaren un horitzó polític. Han passat, amb els anys, a acceptar la intervenció de l'OTAN a Kosovo, i actualment, davant la precarietat energètica, no els han caigut els anells per allargar la vida de les centrals nuclears. Són evolucions a tenir en compte pels Verds d'aquí”. “Els activistes han de triar entre parcs de plaques solars o Mart”. “Això ho vaig sentir a dir a F. Oviedo -al front del projecte de parc solar d'Es Rafalot- donant a triar als opositors a aquestes actuacions d'energies renovables que empastissen el sòl rural”. “Mart és encara molt enfora, no?” “Mart sí, però els parcs solars ja són aquí embrutant el camp de Mallorca”. “Embrutant? Idò ja ho saps: o les foranes de Mallorca brutes o cap a Mart s'ha dit!”
Abans de partir cap a Mart, asegudets al 'Pesquero', demanen un poc de peixet fregit, un calamars a la romana i canyes per tothom. “Fa vint anys que Amèrica i els seus aliats invadírem Iraq, que en queda de tot aquell merder?” “Jo t'ho diré: a nivell geopolític queda que Xina és ara la que fa de policia en aquells redols, Xina vol omplir el buit que han deixat els americans. I no només a Orient, també a Àfrica on, a part de la inversió econòmica, els xinesos estan rentant el cervell als africans amb les seves notícies i els seus programes d'entreteniment! Benvinguts al nou pandemònium del segle XXI!” “Ets un nostàlgic!” “I què? M'estim més el The Dark Side of the Moon de Pink Floyd -que, per cert, enguany ha fet 50 anys- que el 'perreo' i el 'regueton'. No, i en Roger Waters encara sona, la setmana passada era a Barcelona; grans trobades sonores les de Pink Floyd!” “I no te creguis, els temes eren genèrics: la cobdícia, els pas del temps, la mort, l'alienació de l'home modern...” “L'alienació avui la provoquen els WhatsApps!” “Que dius!” “Tal com te dic. La pressa frenètica esperant que ens contestin els missatges que emviam i, si no contesten, tot d'una ens entra una ansietat o un temor al menyspreu del nostre contertulià de mòbil, això és alienació i no la de Pink Floyd! Sabíeu que és dels discs més venuts, després de Thriller de Michael Jackson i Back In Black de AC / DC ? Varen fer una doblerada!”
“Per cert, ja heu tret els doblers del banc? O els heu repartit un poc?” “No siguis pessimista!” “Pessimista? John Kenneth Galbraith a la Breu història de la demència financera diu que la memòria en problemes financers és de vint anys, després s'oblida”. “Vint anys? Entre la fallida dels SiliconValley Bank a Amèrica i la del Credit Suisse a Suïssa i la darrera crisi que començà el 2008 només han passat quinze anys! I va caure Lehman Brothers que deien que era massa gran per deixar-lo caure!” “A la pel·lícula Too Big to Fail un gran executiu diu, de la por al contagi: 'La gent davant aquestes notícies de fallides de bancs es comença a demanar: 'Està ben guardat el meu diner? I, amb el dubte, comencen a retirar efectiu. I després es fan coes als bancs. Es destrossen caixers i en poques setmanes no hi ha llet a les botigues”. “Ca! Això ara no pot passar!” “Per què? O t'has cregut tot això de l'economia circular i el turisme sostenible? Tu creus encara que el binomi obsessiu de creixement econòmic i desenvolupament tecnològic ens trauran de totes les crisis?”
Entren a port un parell de barques del bou amb les gavines que aletegen, darrere, darrere. 'Qui dia passa, any empeny', deia ma mare.
Climent Picornell