Climent Picornell

Converses. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Gener, 2023 11:22

 

 

Converses

 

Ho confés: “Tothom mira el seu mòbil, la gent dins el bus, la gent que camina, la gent que seu als bars, la gent que compra als grans magatzems... i jo. No puc ser diferent, no vull ser diferent, no me convé ser diferent... El mòbil m'entretén, me connecta, m'alarma, em dona tranquil·litat...” “Però t'aïlla dels de més a prop quan en fas un gra massa, que sol ser sovint. Vaig llegir que un filòsof coreà -del sud, no vos malpenseu- afirmava que el capitalisme dels “m'agrada” -els like's del mòbil-, el narcisisme fomentat per les xarxes socials, en una paraula que l'imperialisme del mòbil sufoca i apaga qualsevol rebel·lia i que, per això, avui no és possible cap revolució”. “Per culpa del mòbil?” “Idò. L'excés de comunicació ens deixa estabornits, marejats, dominats. El mòbil és a la vegada un instrument de vigilància i un confessionari, mos tornam a confessar, voluntàriament, no demanam perdó sinó atenció”.

“Jo crec que el que hem tornat és catastrofistes, tanta informació, tant de reclamar l'atenció, com tu dius, no es pot fer sinó és muntant uns escenaris apocalíptics, de males notícies, desastres diaris... Titulars escabrosos, algoritmes incontrolats, tuits alarmants... viure amb l'ai al cor! Som a l'era del tremendisme mediàtic i personal!”

“Vos heu de fer budistes! Heu de ser més altruistes, més compassius, menys individualistes, tenir una ment oberta, ampla...!” “Sí, i menjar molt de tofu! Ja ho deia la ministra anglesa...” “Voltros vos en foteu però jo he aprés que la ment ha de ser lliure de totes aquestes pors que ens volen insuflar, sense remordiments, amb respecte pel medi ambient pel be de les generacions futures...”

“I si tot fossin mentides, si ens estassin enganant?” “Podríem posar en pràctica mesures d'higiene informativa. Si les coses que ens arriben són dubtoses, poc fonamentades, no s'han de compartir, no s'ha d'esbombar la suposada catàstrofe! I ho feim, per frivolitat, per peresa, per inèrcia... idò no!” “Ja tens raó que la comunicació a través de mòbils té inconvenients que s'han de calibrar.” “Bono! I tant! Me deia l'altra dia Eduardo Mendoza que el gran avantatge de la comunicació telemàtica és que pots parlar amb la boca plena!”

“I tu, Climent, xerres poc avui, que no estàs llatí?” “Faig dejuni intermitent”. “I això que és?” “Idò que deixes de menjar durant catorze o quinze hores cada dia. Després de dinar no torn a tastar res fins a l'hora del berenar de l'endemà”. “Vatuadell! Sense sopar gens?” “Res. Aigua, només. Redueixes els nivells de glucosa, de colesterol, baixes la tensió arterial... i t'amagreixes”. “No pot ser!” “Que no pot ser? Mire'm. Aquella butza que tenia m'ha fuita i només fa tres mesos que ho faig”. “I no te peguen entorns de cap? No veus coses rares el vespre amb la panxa tan buida?” “Sí, sent el canvi climàtic que m'encalça de més a prop! No te fot el budista!”

“Per resoldre els problemes del món fan falta bons polítics” contrapunteja el comunista. “Els bons polítics ara són molt escassos, abans sortien quan hi havia circumstàncies excepcionals”. “I vols dir que ara no ho són?” “En Putin, en Xi, en Biden...?” “I què vols? Comparar-los amb en De Gaulle, en Mao o en Roosevelt?” “En Biden, que passa amb en Biden? Què és vellet i s'equivoca? M'estim més en Biden que el 'cateto' d'en Bush amb la seva cort tenebrosa de Dick Cheney o Donald Rumsfeld; m'estim més en Sánchez que el 'cateto' d'en Rajoy, que vols que te digui... m'estim més na Francina Armengol que en José Ramón Bauzá, m'estim més en Laporta que en Bartomeu...” “Atura, atura... que arribaràs a dir qualque doi monumental”. “Els qui tenen voluntat de 'servir al poble que els segueix' són per definició egòlatres, sinó estarien a ca seva, assegudets a la camilla, llegint un llibre, mirant la televisió i no aferrats al mòbil piulant com a desesperats al Twitter !” L'anarquista replica al budista: “Sí, i tu muntaries un catering mundial d'alimentació macrobiòtica. La dictadura de la cúrcuma!” “Au,au,au,au...!”

 

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

25 anys sense Nadal Batle

jcmllonja | 03 Gener, 2023 11:14

 

 

 

25 anys sense Nadal Batle

 

Dia 7 d'aquest mes farà 25 anys que morí Nadal Batle, en tenia 52. Nadal Batle i Nicolau havia nascut el 1945 a Felanitx. Va exercir de professor de matemàtiques i fou rector de la Universitat de les illes Balears des de 1982 fins 1995, tretze anys durant els quals la universitat cresqué i es consolidà, tot agafant prestigi. Després de la seva etapa de rector, retornà a la càtedra de Ciències de la Computació i Intel·ligència Artificial i assolí una etapa d'articulista, al Diari de Balears, on posà esment en el seu tarannà d'home de ciència, de lletres i músiques, de polemitzador, de felanitxer i, sobretot, el seu ideari de defensa de la terra i la llengua. Deia sovint: "Les matemàtiques m'han donat, sobretot, un gran escepticisme lúdic i lúcid".

Els trets mestres de la seva llarga època de rector: la redacció i desenvolupament dels estatuts de la Universitat; el desenvolupament de nous estudis; l'inici del Campus Universitari, el vertader "genius locii" de la UIB; la consolidació de la universitat, la seva implantació i inserció social i territorial a les illes Balears; l'increment de les relacions exteriors sobretot amb l'estranger; la millora de les capacitats d'investigació, l'assoliment de línies d'excel·lència, una d’elles en noves tecnologies de la informació...

No fou una persona que causàs indiferència. Del seu extensíssim obituari, es podien deduir un cúmul d'adjectius: intel·ligent, perspicaç, polemista, patriota, radical, complex... Alguns dels seus oponents el tractaren d'autoritari, cínic, prepotent i altres apel·latius típics de les rapinyades que deixa l'exercici, amb decisió, dels càrrecs de poder. Sé com són de caïnites les lluites i d’africans els odis dins les universitats, no únicament dins la nostra, sinó per tot el món: la competitivitat és un factor de progrés intel·lectual dins les institucions universitàries.

La dèria per la seva llengua i tot el que l'enrevoltava, la passió per la lectura i la música, juntament amb el seu coneixement impecable del francès i de l'anglès, el feren un lector impenitent, inconstant, insomne. Era un exponent combatiu del bagatge cultural aportat pels tècnics i pels científics, per això Newton o Galileu (de qui deia que "fou un home intel·ligent... perquè no es deixà cremar!"), però també E. Waugh o W. H. Auden, per significar el seu entroncament amb la tradició literària anglosaxona.

La ideologia de l'independentista -"la meva pàtria és la meva llengua"- fou sempre manifesta, tot i que "hagués canviat llengua per independència", en una hipèrbole del seu sentit del pragmatisme que li jugà tantes incomprensions.”Pens que la Universitat ha de fer feina per retornar l'orgull. Ens pot retornar la dignitat que els mallorquins hem enterrat davall les rajoles”.

Nadal Batle travessà la història, com un rector decidit que unia la defensa del català com eina de feina i una aposta decidida per les noves tecnologies. Això feia mal de ventre a molta gent, però, sobretot, enfurismava als engominats provincians que es creuen que un discurs pel fet de ser cuinat a Madrid i en castellà, ja és universal. Com es podia tolerar que controlàs una institució social clau com la UIB?

Nadal Batle fou l’únic pal en l'inexistent paller del Nadalisme. Amb la seva mort s'estroncaren els seus projectes. Per qui en vulgui saber més, Josep Maria Llauradó n’ha escrit Els anys incomplets, amb un pròleg remarcable de Joan Mir –“S’equivocà més amb ell mateix que amb els problemes que abordava”, diu Mir-; Joana Mª Roque en va fer un excel·lent llibre, més personal (Nadal Batle, les notes d’un rector), un servidor en vaig fer una nota biogràfica extensa que és a Viquipèdia. Una selecció dels seus articles, és recollí a El mal bocí.

Tenc en gran estima la meva institució, la Universitat de les Illes Balear, i, ja retirat, veig amb orgull la seva progressió. Estic convençut, que més enllà de la recerca de l’excel·lència investigadora, ja ben provada, la UIB és una eina bàsica per a la societat de les illes Balears, possibilitant que estudiïn carrera tots els seus habitants, una oportunitat barrada, abans, pels sobre-costos de la insularitat i per l’oposició de determinats estaments que encara miren amb mal ull una Universitat a les illes. El que s’ha d’acceptar és que alguns fonaments de la nostra universitat es posaren durant el rectorat de Nadal Batle. Els fruits de la UIB són culturalment i socialment enormes, una “pluja fina” de coneixement i de gent amb formació superior dins la societat balear com no n'hi havia hagut mai.


Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Notes per l'història del Turisme: política i religió. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Gener, 2023 11:12

 

 

 

Notes per l'història del Turisme: política i religió

 

A Balears, el turisme de masses va esser tractat pel franquisme com un fenomen polític. Els turistes eren "ambaixadors d'Espanya" als seus països d'origen, amb el que s'aconseguia una renda política -"imatge del règim"- a l'exterior, tan considerada pel poder com les entrades de divises. Manuel Fraga Iribarne durant la seva etapa al Ministerio de Información y Turismo parlava de la "alta rentabilidad política del turismo", comentava: "es preciso reconocer, como mérito del turismo, el haber permitido a una masa cada vez mayor de europeos, el conocimiento directo de la realidad española, muy diferente de las imágenes tendenciosas con que la representan en su propia patria una gran parte de los órganos de opinión". L'Administració Central abandonà, però, la consolidació d'unes estructures empresarials i comercials i la minimització dels costos socials que el sector generava. És expressiu el que deia Gabriel Escarrer: "Cap economista, cap polític, no pensà en el turisme. El que era clàssic havia de passar fatalment: desenvolupar el sector primari, a través d'aquest potenciar el secundari i després crear el terciari. Era la regla d'or de l'economia gran, la dels eminents mestres que no es podien equivocar". L'Estat es torbà en témer-se'n de l'efecte multiplicador del turisme i de les peripècies de l'empresariat per a trobar finançament. L'allau turística modificà, també, el comportament polític, als territoris turistitzats augmentaren molt els vots als partits d'esquerra. Municipis turístics importants són o han estat governats pels socialistes.

El turisme suposà un canvi en els costums i valors. Feia tornar les societats menys religioses, en el sentit de l’abandó del culte tradicional. Les morals tradicionals sofriren un “shock” quan s’enfrontaren a comportaments com el nudisme, el “top less”o el hippisme. Hi hagué una ruptura de la concepció tradicional de la família. Per a alguns és una anècdota, però la figura dels "Picadors" es pot estereotipar amb el que els manuals en diuen la “beach-boy syndrome”; aquests, coneixedor del diferent tractament de la sexualitat per part de les estrangeres, aprofitaven la seva laxitud, que amb les dones nadiues era menys possible, cosa que afectà les indígenes, en la seva evolució respecte del pensament, la pràctica del sexe i la liberalització dels seus costums. La cita de la pastoral del Bisbe, l’any 1962 (“Hombres! No sucumbáis a la seducción y al dinero de las extranjeras!”), és exponent de la preocupació que sentia l'església catòlica respecte del comportament d'alguns dels seu fidels i de la minva del seu control social. El clergat local deixarà d'actuar com un dels "cacics" de la comunitat i interferirà menys en els assumptes temporals. El bisbe Enciso: “Mallorca s'ha convertit en una illa diferent ja que ha perdut el seu característic acolliment. El turisme i l'estiueig afavoreixen la dispersió, el debilitament dels vincles familiars. Es viu fora de casa i s'afavoreixen les temptacions i les aventures. També influeix en l'abandonament o allunyament de la pràctica religiosa, afavorint el materialisme, el luxe i les despeses excessives”.

Els tres bisbes illencs en la “Carta dels bisbes Balears : Ecologia i Turisme a les nostres Illes” opinaven que “el turisme, avui com avui, podem dir que és el pa de les nostres illes” i mostraven la cara negativa: “erosió continuada dels signes d’identitat del nostre poble; baixada de valors religiosos i morals de tipus personal i familiar; el contrast entre una classe treballadora aclaparada de feines i limitacions econòmiques i el món turístic on hi mana l´oci i l’ostentació econòmica” i remarcaven els efectes ecològics negatius, fent una crida al que avui en dia es coneix com sostenibilitat turística.

Era certa l’oposició a comportaments que la moral illenca, fortament arrelada al catolicisme, no aprovava. Però, si els valors més fonamentals es posaven en dubte, el profit econòmic dominava. D'aquesta manera s'instaurà una doble moral: tolerant amb els visitants i rígida pels locals. Les fronteres d’aquesta doble moral, però, s'anaren diluint de forma inevitable, quan s’acostaren els nivells de desenvolupament i els models de comportament, vehiculats pels mass media i la modernitat, amb el calçador del turisme.

 

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Postal de Palma: l'alè de les ciutats. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Gener, 2023 11:09

 

 

Postal de Palma: l'alè de les ciutats

 

Sec, al cafè Mistral, i veig passar la gent, prop del Centre Cultural de la Fundació La Caixa, a la petita placeta dedicada al torturador de cubans: el general Weyler. Segons el Finacial Times, és de les vint-i-cinc millors cafeteries dels món. El Cafè Mistral és posat a l'altura del Boot al Marais de París, el Dropp Coffee d'Estocolm, el Cuervo Café del barri de la Chacarita de Buenos Aires, l'Ideal Café de Palerm o l'Ama Café de Nova Delhi. Coman a la cambrera un cafè amb llet. 'Café con hielo?' 'Amb llet!' '¿Que es “llet?' 'Coffee with milk', li acab dient. Començam bé, pens. El cafè, segons una pissarra, avui, és originari del Senegal. És bo, certament, i els croissants també.

Continua passant molta gent, avui hi ha cinc creuers al port. Dues al·lotes travessen amb aquestes peces enrotllables per fer ioga o estiraments. Pens en com ha canviat Ciutat. Abans una gentada fumant a les terrasses dels cafès i ara tot-cristo és a fer cucaveles als gimnasos. Són guapes, i certific que els heterosexuals, en aquests temps que corren, i a la nostra edat, perdem moltes oportunitats i no podem fer els roïssos molt grossos. O sinó, anar a fer teràpia personal. Com diu en Rafel Fonoll: “Pots anara al psicòleg o llegir el teu horòscop. Només hi ha una diferència: una cosa és molt més barata que l'altra”.

No fa gaires anys sortí al The Sunday Times que Palma era la millor ciutat del món per viure-hi. Ara no sé si encara ho és o passa el mateix que amb la cafeteria on som, que no hi ha per tant. A més, n'hi ha que a Palma la volen convertir en una smart-city, una ciutat intel·ligent i servidor creu que van errats, en part, això d'identificar el concepte de ciutadania amb el consum i ús de serveis públics digitalitzats està sobrevalorat. Es tracta d'això però no només d'això. A mi m'agrada la ciutat dels quinze minuts. Quinze minuts màxim per accedir als serveis bàsics, entre ells el comerç local.

Tot fullejant els diaris veig el que passa a la meva estimada Itàlia: Giorgia Meloni, que ara es fa l'estreta sense fer gens d'esment a la defensa que feia, fa poc, de Mussolini, o el seu amic Salvini demanant que es suspenguin les sancions a Rússia o en Berlusconi i el seus mantres contra jutges i imposts... I pens en Roma, també congestionada com Palma, però amb més monges i capellans i els turistes amb la cara més congestionada incapaços de digerir tanta bellesa. Però no és ben bé el mateix que a París amb els seus llocs comuns, cafè de Flore, Les deux Magots, les feuilles mortes, Montand, Sartre, Beauvoir, la Coupole, la brasserie Lipp o... el Londres que record de quan hi vivia en els anys seixantes: les minifaldes de Mary Quant, Carnaby Street, protestes, drogues, John Lennon, els mini Cooper...

Ai! Veure i contar les ciutats! La Barcelona de Marsé, Ruiz Zafón o Eduardo Mendoza, en castellà o la de Blai Bonet a Mr. Evasió; Perec i Modiano a París; el Dublín de Joyce; Nova York al Manhattan Transfer de John Dos Passos... o, al cinema, pens en Jeff Gambardella i La grande Belleza a la Roma de Sorrentino. Torn als escriptors: El Cairo de Mahfuz, La Habana de Cabrera Infante, Estambul de Pamuk...

Com ens deuen veure els externs? Com de reduccionistes són les seves mirades? Més enllà de la Seu, la Llotja, el castell de Bellver, les gelateries barates i els restaurants de fast food, l'olivera de la plaça de Cort, el voladís de l'Ajuntament, la gent malhumorada per no poder passar tranquil·lament pels carrers, que abans eren “seus”. Crec que és als escriptors a qui ens cal recuperar el mite i la significació antiga i eterna de la nostra ciutat: la llongueteria orgullosa de la seva joventut, l'exabrupte de damunt l'aljub del Baluard, les reformes que pretén fer l'Ajuntament, la floridura del carro de la Beata... No es pot ser massa esquiterell quan vols recuperar l'alè de la teva ciutat. I no parl d'halitosi.

 

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Apocalipsis quotidianes conspiranoïques. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Gener, 2023 10:57

 

Apocalipsis quotidianes conspiranoïques


Les prèdiques de desgràcies generalitzades -ara som a les pandèmies- o les amenaces de nous inferns -ara som a “l'arma de l'Apocalipsi” dels russos a la guerra d'Ucraïna-, continuen arribant. Feia dos dies que m'havia vacunat de la quarta dosi de la Covid i ja havia rebut la visita de Bill Gates qui, pacientment, m'havia inoculat el seu xip que em faria obeir-lo cegament. En una visita al Parc Natural de Llevant una amiga em parla dels chemtrails, i de la conspiració universal per dominar-nos. Record haver escrit sobre això. Necessitam angoixes constants per sobreviure.

Apocalipsi, vol dir “revelació” i ens comunica què abans de la darrera i definitiva intervenció de Déu en les coses humanes, tota casta de catàstrofes i mals augmentaran frenèticament. Perdudes les claus interpretatives del moment en que va ser escrit el llibre, tota casta de “vividors” hi fan el seu agost. Per exemple: canvi climàtic? Ca Barret!! “HAARP”, “High Frequency Active Auroral Research Program” (Programa d’Investigació de l’Aurora Activa d’Alta Freqüència). Una vertadera caixa de Pandora, manejada, evidentment, per les Forces Armades Nordamericanes, secretíssimament. La funció d’aquesta suposada tecnologia és la manipulació del temps i el clima, la descongelació dels glaciars, el control de les ones dels oceans. En definitiva, funciona com un encalentidor de la Ionosfera i actua damunt d’ella com l’antena més prodigiosa i poderosa que ha existit, la seva finalitat és controlar tot el món a través de l'Atmosfera. És una arma de guerra climatològica. Si creien que el clima canviava per l’addicció de monòxid de carbó, fruit de la crema de combustibles fòssils, la benzina del nostre cotxe o el carbó de la nostra central tèrmica, abandonin : HAARP !

No n’hi ha prou? Idò ara som als “Chemtrails”. La paraula ve de Chemist (químic) i trails (esteles, rastres). És una figura que s’agafa d’aquests niguls allargats, produïts pels aerosols que deixen els avions. Som fumigats pels avions! Bari, alumini i altres metalls pesants, així com altres castes de banys i dutxes químiques provoquen al·lèrgies i picors diversos, resultats superficials del control experimental de la guerra química. Tot conflueix en la paranoia de la Gran Conspiració. Així, aquestes ruixades de productes químics tenen per objectiu el control mental dels habitants de la Terra, perquè acceptin el “Nou Ordre Imperial” que ja està en marxa.

Convendria acabar, però abans: la Fluorosi. La societat actual és plena de pors, d'angoixes, de depressions, d'atacs de pànic... Creien vostès que era degut als problemes quotidians, de la feina, de casa, de les nostres relacions sentimentals? No i no! La causa és el fluor, usat a les aigües domèstiques o en les pastes de dents, actua com un “calmant social”. Causa desordres en l’aprenentatge, incoherència, pèrdua de memòria, confusió, depressió, vertigen, fatiga, insomni... és usat per crear societats calmades i per tant, és una eina de control mental. Els pobles que usen fluor són més bons de manejar. Per qui ? Pel poder, que no fa més que el que li manen els “Il·luminati” o representants de les majors multinacionals americanes (no diuen res de les xineses, encara).

Un servidor que es pensava que amb quatre apocalipsis casolanes –l’ecotaxa, el pacte de progrés, aprofitar les rebaixes correctament, anar a la presentació d’algun llibre d’un amic- ja en tenia prou. Entre aquestes dosis d'apocalipsi diària, un en pot pegar una panxada de la teoria conspiratòria duita a l’extrem: de tot ha de tenir la culpa algú, sempre un altre... mai nosaltres mateixos.


Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Més sobre els impactes del Turisme. Climent Picornell

jcmllonja | 08 Novembre, 2022 10:15


 
Més sobre els efectes del turisme

Els impactes del turisme són definits com els elements conseqüencials que provoca la demanda i l'oferta turístiques sobre l'economia, la societat i el medi ambient. L'impacte econòmic inclou, entre altres variables, la mesura dels costos i també dels beneficis econòmics resultants del desenvolupament i ús dels serveis turístics, així com les alteracions provocades en els sectors productius dels llocs d'acollida. L'impacte social mesura els canvis en el mode de vida dels residents i l'impacte ambiental inclou les alteracions del medi ambient causades pels serveis turístics. 
El turisme ha provocat un canvi fonamental a les nostres illes. Ho ha fet en combinació amb altres factors com la modernització, l'homogeneïtzació social o els impactes dels mitjans de comunicació, però el turisme ha estat el catalitzador. Aquest canvi marca una fita en la història recent de les Illes: es parla d'un abans i un després del turisme de masses. Una societat rural i tradicional ha canviat a una societat moderna i urbanitzada. Si al litoral el canvi és més perceptible, els indrets on l'impacte pot semblar menor, s'han hagut d'adequar al ritme marcat pel fenomen turístic. A la societat balear resultant hi ha una estructura social heterogènia, un canvi de signe migratori, més mobilitat vertical de les classes socials i falta d'integració dels diferents grups socials. Tots aquests canvis han tengut com a resultat la transformació del sistema de valors, el canvi del mode de vida i la modificació dels sistemes de consum.  
Sobre els sector agrari, el turisme ha provocat la disminució de la importància d'aquest sector en el conjunt de l'activitat econòmica i social. Èxode rural cap als centres turístics, disminució de l'espai destinat a activitats agràries, abandó progressiu dels conreus tradicionals, augment dels agricultors a temps parcial i dels "hobby farmers", alteració dels preus de la terra en funció del seu possible ús turístico-residencial.
Sobre el sector industrial, el turisme ha tengut un efecte d'arrossegament en determinats subsectors: la construcció i les seves indústries auxiliars, els productes per al consum dels residents i no residents, així com els subsectors lligats a l'aigua i l'energia, conformen els elements més dinàmics. Els més tradicionals es veuen sotmesos a processos de readaptació.
Al sector terciari, el més desenvolupat, l'hoteleria i la restauració n'aporten gran part de la producció. Els serveis comercials i els transports i les comunicacions constitueixen els dos altres subsectors amb més aportació econòmica En el subsector comercial el turisme és el que explica l'increment espectacular del nombre de llicències als municipis turístics. El sistema de transports a les Illes adquireix una singular importància, iniciant un procés de renovació i modernització de les infraestructures. L'estacionalitat del turisme provoca, així mateix, un sobredimensionament de les infraestructures. 
Els booms turístics des dels anys seixanta ençà, sense una planificació coherent, han provocat impactes ambientals, resultat de l'ocupació intensiva del territori que comporta la instal·lació dels serveis i equipaments turístics, desplaçant del seu hàbitat fauna i vegetació, o interferint en altres mecanismes de funcionament ambiental que impossibiliten el normal desenvolupament dels ecosistemes naturals. La urbanització excessiva és el principal impacte provocat pel desenvolupament dels centres turístics, ja que ocupa indiscriminadament espais, alguns d'ells únics i irrecuperables. Com exemple, el que succeïx a les platges turistitzades, una mostra d'aquesta pressió, puntualment molt intensa. El paisatge s'ha modificat, en alguns llocs de forma irrecuperable, entrant dins la dinàmica de degradació dels recursos naturals que, alhora, també, són recursos turístics.
Els conflictes generats per a aconseguir una major protecció de la natura o per evitar la urbanització d'àrees naturals considerades d'alt valor ambiental a les illes Balears, demostren que les activitats turístiques bàsiques o complementàries --construcció d'hotels, apartaments, infraestructures, zones de residència turística o residencial- són la causa fonamental d'aquesta conflictivitat en els últims anys. El turisme de masses ha transformat les illes Balears més que molts de segles d'història.

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Encontres a Ciutat. Climent Picornell

jcmllonja | 08 Novembre, 2022 10:12

 
 
Postal de Palma
 
 
Encontres a Ciutat

El retorn a Ciutat sembla redundant, gent i més gent. Tot em sembla igual. Cauen quatre gotes fangoses d'un nigulat acalorat i els venedors ambulants, que venien ventalls, ara tots venen paraigües. Rapidesa estratègica. Els repartidors de menjar han proliferat, dels riders on the storm -genets de la tempesta- de Jim Morrison, ara han passat a ser riders amb la seva moto i el seu maletot que fa propaganda de la casa que els esclavitza.
El dia és encara xafogós, però davant la mar -som al “Pesquero”-  convida a fer un Campari amb una platet d'alatxeta fregida. En Joan me conta que, segons ell, les transicions polítiques, relativament pacífiques, deixen baixos, com en les botelles de vi; tant l'espanyola amb l'ex-rei Joan Carles I de suposat timoner, com en la de la URSS amb Gorbatxov i la seva glasnot i perestroika -transparència i reconstrucció-, que deixaren moltes coses sense solucionar. “Saps que li deia Gorbatxov a Felipe González?” “Hem sortit d'un sistema però no hem arribat a l'altre”. “Diga-li tu a en Putin, que ja surt a les fotografies darrera en Gorbatxov. La gent no entén que en Putin no només ha envaït Ucraïna, ha envaït Europa”. “Sí”, li dic,  “però Ucraïna no ha estat mai Europa, ha estat més Rússia que Europa, ara resulta que ho volen ser també europeus… I qui som els europeus? En la discussió dels orígens dels europeus, m'ho deia en Lluís Quintana-Murci: “Me fa gràcia quan els supremacistes blancs pensin que els europeus som un poble pur. Som una mescla dels primers humans que arribaren d'Àfrica fa 50.000 anys, dels que arribaren de l'Orient Mitjà en fa 10.000 -i dugueren l'agricultura-, dels que arribaren de l'est -i dugueren les llengües indoeuropees que parlam avui- i i un 2 % d'origen neanderthal”. “Mira tu si podem presumir de puresa de raça!” replica ell, “Molt al contrari del que pensava Nietzsche que deia que la democràcia era la forma més decadent de l'estat, perquè permet la mescla d'estaments i de races... Vaja, vaja...!!”
“I el futur, tot això del canvi climàtic i...?” demana en Guillem. “Més por me fa la intel·ligència artificial,” li contesta un servidor, “que si se desboca pot convertir el futur en una distòpia totalitària, o els 10.000 caps nuclears que amenacen la humanitat, pensa en les amenaces de Putin, o fins i tot els patògens modificats en els laboratoris, virus i més virus estranys que ens amenacen també. Vols parlar de futur, idò da-li cebes!”
“Bé però això és a llarg termini” comenta en Lluís mentre menja seitó i alatxa “a més a curt termini no només són els ecologistes i els professors progres de les universitats els qui parlen de límits i decreixement”. “Sí, sobretot tu”, bota en Vicenç, “Climent, te vaig veure amb una perruca de posidònia parlant de limitar els turistes!”  Li responc: “Bé, però, mira, ha fet cinquanta anys de l'informe del Club de Roma sobre els límits al creixement, i no eren d'esquerres aquests... Com tampoc no ho és el president de França, Macron, que ara ha definit el moment econòmic i polític com la 'fi de l'abundància', ara se n'ha temut que el preu de l'energia, els recursos naturals i els baixos tipus d'interès impulsaven un creixement insostenible”. “Vaja amb els francès”, és en Víctor qui parla “recordau que Sarkozy, el 2009 volia refundar el Capitalisme, empès per la crisi econòmica. Ara diuen que es retorna a Malthus, que  era  un pessimista vital, al qui li preocupava sobretot l'augment descontrolat de la població durant la revolució industrial. Vull dir que els límits al creixement o les teories del decreixement són conceptes que la  societat haurà d'assumir majoritàriament. Inflar el PIB, augmentar la renda per càpita o la capacitat de consum... té contrapartides funestes: climàtiques, socials, polítiques.  “O com mantenir una tropa de jubilats com noltros!” afegesc jo, “Saps que faran? Ens enviaran a macro-residències de vells i ens enganaran, ens faran ballar zumba i ens fotran dins una tremuja i faran menjar per cans, dels nostres cossos. Cent mil cans va dir el batle que hi havia a Palma !  Mira tu! Saps que necessiten de menjar aquest pobres canets!”
Un catamarà enorme, d'un ric, europeu, mestallat d'origen, naturalment, atraca en aquests moments, les humils barquetes dels “palmesanos” ja fa temps que foren expulsades dels millors llocs de la badia de Palma. Passa un turista amb una camiseta imperi color de rosa i  un banyador mínim, un taparrabos, es deia abans.

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Postal de Palma a la tardor. Climent Picornell

jcmllonja | 08 Novembre, 2022 10:06


 
 
Postal de Palma a la tardor.

 
 
Passeig pel Pla de na Tesa, me’n vaig a dinar a Can Gaspar amb una penya que solem dinar pels petits restaurants dels voltants de Palma. Abans d’entrar m’atura un exalumne, record la seva cara però no el seu nom, i feim la xerradeta. “Te’n recordes del 23-F?”, me demana, “és clar” li contest, “però no te recordes que jo feia un examen amb tu aquest dia i vaig fugir per la finestra!” És veritat, ja fa quaranta-un anys d’aquell 23-F, quan una partida de militars i guàrdies civils franquistes volien retornar-nos a les obscures èpoques de la dictadura. Tenia els meus alumnes fent un examen a una de les aules de la Facultat de Filosofia i Lletres, a Son Malferit, prop d’on ara hi ha ara IKEA. En un moment donat entrà un professor a contar-me que per la ràdio —la ràdio va ser el nostre salvavides durant aquell dia i aquella nit— deien que la guàrdia civil havia entrat al Congrés dels Diputats pegant trets. De damunt la tarima dic als estudiants que ja faríem l’examen un altre dia perquè hi ha hagut un cop d’estat militar. Un d’aquells universitaris pegà un bot i sortí per la finestra, corrent, travessà el pati. Al matí següent, miràvem les imatges de la càmera de televisió que deixà un operador endollada, i que relataven, talment cinema verité, la terrible astracanada. “Espera” li dic “ens farem un selfie i així te tendré ben present”.
“Veig que encara estàs actiu”, me comenta, “perquè ho dius?” li deman “Idò perquè a l' Institut he posat als meus alumnes, com exercici, que consultin la Carta Històrica de Palma, del web de Palma XXI i he vist que ho has supervisat. “Efectivament, és un projecte que duia dins el cap i ara està en marxa, en marxa vol dir que s’hi poden anar afegint coses”.  Ens acomiadam i en Tòfol Castanyer que m’acompanya me demana que és això. “Mira”,  li dic, “ la Carta Històrica de Palma és una aplicació informàtica en la qual es pot veure com ha anat creixent la ciutat de Palma des del suposat nucli talaiòtic –situat on avui hi ha la Seu- fins ara mateix. Palma ha anat creixent des del nucli romà, formant, a través dels segles, el territori que conforma avui. La ciutat es fa gran assentada al costat de la costa i amb forma semicircular, amb diversos nuclis poblacionals que van apareixent al llarg dels principals camins conformats radialment a partir del nucli primitiu. Els torrents i els camins, així com l'orografia i la costa seran els límits que determinaran la seva forma geogràfica i geomètrica;  també algunes obres públiques condicionen el creixement de Palma i la configuren -les murades renaixentistes o el desviament del torrent de la Riera el 1613, que passava pel mig del nucli antic-. L’interior de les murades  conformarà la ciutat històrica pràcticament durant més de dos-mil anys. Més tard,  enderrocades les murades, ja en l’època dels eixamples, sobretot el de Bernat Calvet (1901) i el de Gabriel Alomar (1943),  es desenvolupa al voltant de les antigues finques agrícoles i ramaderes del seu entorn, que aniran creixent en assentaments urbans fins unir-se amb la ciutat històrica de Palma.  Les Avingudes, el Passeig Marítim, les Vies de Cintura -consolidada la primera en el pla Ribas Piera de 1.973 i la segona que encara s’està construint-, marquen els límits successius de Palma, que com una taca d’oli, va ocupant el seu territori actual”.
“De totes les maneres” dic als que dinam “he de deixar de fer feina amb el cap, el meu psiquiatre m’ha enviat, per fer teràpia, a una batukada, aquests estols de gent que toquen bombos i tambors, diu que me farà bé, que em fa falta fer exercici i alliberar tensions”. “Tu a una batukada?” Diu en Joan Carles Palou, “serà de veure, avisa-mos quan faceu la primera desfilada. En Climent tocant el bombo! Després de lo de les algues pel cap i la foto amb na Ratajkowski només podies acabar a una batukada, malament anam!”

Climent Picornell




General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

La terra és rodona (contra els terraplanistes). Climent Picornell

jcmllonja | 08 Novembre, 2022 10:04

 
 
 
La Terra és rodona (contra els terraplanistes)

No fa gaire es celebrà a Barcelona el “III Encontre Terra Plana” amb totes les places venudes.  Negacionistes del canvi climàtic, antivacunes, conspiranoics... Tots plegats demanaven als terraglobistes que despertem del nostre error, que no creguem amb Eratòstenes, que si el vaixell s’allunya i encara veim el mástil, o si contemplam les vistes de la terra, ben rodona, que envien els astronautes... Astronautes? Suposats astronautes! Diuen els terraplanistes. Després de Barcelona, es reuniran a Menorca i Bilbao, aquest, un encontre amb més de mil persones.
És veritat que els grecs compartiren amb altres pobles de l’Antiguitat la imatge de que la terra era plana. Una gran planúria, bonyarruda; com un disc. Una illa immensa rodejada d’un oceà. Anaximandre, mirau per on, digué que era un cilindre i Pitàgores (segle VIè abans de Crist) llança la idea de que era un globus. I la llançà com un globus a l’aire, ja que no en tenia constància experimental. Com diu Tim Unwin “L’argument de que la terra era rodona es basava en un raonament més místic i filosòfic que experimental”. Plató (ca.427-347 abans de Crist) col·locà “l’esfera Terra” enmig de l’Univers i costà molt deslocalitzar-la d'aquest lloc. Però la idea de l’esfera proporcionà una plataforma sobre la qual, la geometria i la matemàtica possibilitaren un corpus teòric damunt el qual fer medicions i representacions. D’entre aquestes les d’ Eratòstenes (275-194 abans de Crist), qui mesurà, amb dues fustes i la seva ombra, la longitud del meridià terrestre, en 252.000 estadis, aproximadament 39.690 kilòmetres, i , ho feu amb una gran precisió, ja que realment en medeix 40.120 . El gran Ptolomeu (90 – 168 després de Crist) acabà de configurar aquesta cabalística. Encara que ajudà a continuar el famós “error de Posidoni”, fent el meridià més curt del que tocava. Aquest error feu que Colon, cregués que havia trobat l’Índia en comptes d’Amèrica. La geografia de Ptolomeu, redactada el segle II després de Crist, arribarà de Constantinoble a Florència. L'emoció em guanyava el primer cop que vaig tenir la joia incunable entre les mans, a la residència dels financers March, de Can Verga, a Madrid, dins la seva biblioteca privada, rodejat de tresors bibliogràfics. Els mapes medievals del Beatos, el meravellosos mapes de “T dins O”, excel·lentment erronis i ingenus, amb Jerusalem al centre del món, allargaren durant segles, el tortuós camí de la configuració exacte de la terra. Els cartògrafs mallorquins dels segles XIV i XV, ajudaren a la mesura aproximada del nostre planeta.
El Google Earth, és un exemple de com les fotografies i les imatges de satèl·lits, restringides abans, s’han començat a difondre; un “boom” d’acostament de la cartografia a la societat. A més, es poden veure amb detall, a Internet, des de les Balears ingènues a la Tabula Peutingeriana –una còpia, “remasteritzada”, d’un itinerarium pictum del temps dels romans- fins als mapes parcel·laris de Capdepera i Manacor de Pere d’Alcàntara Penya. La cartografia, abans en mans exclusives de l’estat, exèrcits i ministeris de recaptació de tributs –cadastres de rústica i urbana- és ara més a l’abast de tothom. Encara que ens arribin les sobres d’un material que és fa obsolet ràpidament, ens meravellam: tenim la figura, rodona, i la representació del món, i de les illes per afegitó,  dins el nostre ordinador.
Un servidor es va fer geògraf, entre altres raons, per la fascinació per la cartografia. A les primeres orto-fotografies aèries subministrades per l’exèrcit espanyol, que provenien d’un vol realitzat per militars americans, on hi havia d’aparèixer un objectiu estratègic, al paper hi havia una gran taca. L’ocultament no feia sinó evidenciar que la cartografia (amb les seves variants modernes) ha estat sempre una eina de poder i d’informació privilegiada. Ja Maquiavel aconsellava al Príncep : “El primer que heu de fer en entrar a un territori és saber exactament on són les coses”. Els terraplanistes haurien fet fracassar de ple els exèrcits del Príncep i, més modernament, no trobarien ni el restaurant que cerquen amb el seu telèfon mòbil.

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri, ara. Climent Picornell

jcmllonja | 08 Novembre, 2022 10:01




Jardins d’altri, ara


Els meus Jardins d'Altri, recerquen per dins els veïnats, troballes disperses.“No m’agrada la feina, a ningú li agrada; però m'agrada que, en la feina, tengui l’ocasió de descobrir-me a jo mateix” (Joseph Conrad). No era de la mateixa opinió Sir Arthur Conan Doyle: “No record que m’hagi cansat mai treballant, però l’oci me deixa completament exhaust”.  Qui devia tenir raó?  Recordau però que Conrad va ser el que va dir “Deu és per als homes i la religió per a les dones”. Però, això que te a veure amb la feina? Em demanaran. Res, però així condiciono la resposta. “Som el teu vell cony sempre obert” diuen que deia Paul Verlaine, recordau que era homosexual, tampoc té res a veure amb la feina, però passava per aquí.

Deia Anton Txékhov que “En la naturalesa una repugnant eruga es transforma en una papallona encantadora; en canvi, entre els homes, ocorr el contrari, una encantadora papallona es transforma en una eruga repugnant.”  És una altra forma de dir el que pensava Alexandre Dumas: “¿Com és que sent tan intel·ligents els nins tornen tan beneïts quan es fan homes? Deu ser fruit de l’educació”, es respon l’escriptor francès.  Ai! El paper de l’escola!  Contava John Lennon –qui sap si era  una boutade, però està bé-  “a l’escola em demanaren que volia ser quan fos gran i vaig escriure: “feliç”. Me digueren que no havia entès la pregunta...” Ens ho posa més difícil John F. Kennedy: “Cal que eduquem avui a la gent per a un futur on els problemes als qui haurà de fer front no els poden predir ni tan sols els més savis d’entre nosaltres”.  Difícil tasca la dels pedagogs. Però mirant les noves lleis d'educació, la LOMLOE entre elles, es pot dir “Per què repetir errors si en podem cometre d'altres?” (Chesterton).

Caldria, tal vegada haver-ho demanat a Francesc Pujols (1882-1962) el filòsof (?) català que tenia solucions per a problemes greus. Llegesc a un reportatge de Josep Massot que, segons diu Max Pérez,  “Pujols va adaptar la seva religió catalana al catolicisme franquista, però el més sorprenent és la proposta de que Franco s’autocoronés rei d’Espanya, així es resolia també el problema del separatisme 'la nostra missió no és separativa , sinó al contrari, unitiva i hegemònica' ( les quatre nacions ibèriques han de cedir la sobirania a l’Estat i no al revés)”. A Pujols uns el consideren un colós de la filosofia catalana i uns altres un bromista baliga-balaga. Que creuen vostès?   Tal vegada s’escau aquí el que va dir Einstein a Chaplin: “El que més admiro del seu art és que vostè no diu una paraula i no obstant, tothom l'entén...” Chaplin li va respondre: “Cert, però la seva glòria és encara més gran. El món sencer l'admira, i ningú entén una paraula del que diu”.

Conta Michel Onfray que els filòsofs eren homes que sostenien una relació amb el diví, el sagrat, el teològic, el món de les idees. Nietzsche dona la volta a tot això i fins i tot se’n riu de la sentència de Flaubert que deia que “pensar i escriure són activitats que només es poden fer si estàs assegut”, Nietzsche vol demostrar que les millors idees sorgeixen caminant, els seus pensaments són “mas de pàlpito que de púlpito”, més de presentiment que de trona.   Me recorda, no sé bé perquè,  a Manuel Maqueda que es passeja amb un rellotge sense busques i sense xifres i en el seus lloc una paraula: “Ara!”  Un vertader tour de force amb el temps. Ni futur ni passat, quan mires el rellotge per saber l’hora que és, et respon que és ara! 


Climent Picornell


General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

«Anterior   1 2 3 ... 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 ... 76 77 78  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb