Climent Picornell

 

La culpa és del turista? Dels hotelers? Dels mallorquins?

Llums i ombres de la temporada turística, es titulava un editorial de Última Hora, després hi llegia l'entrevista amb un petit hoteler d'Illetes i quan li preguntaven si hi havia saturació, responia, com tots, que sí, que era puntual, en el temps i en llocs assenyalats i donava la culpa al turisme residencial de pisos, cases i xalets. El que per a uns era bo -participar dels beneficis del turisme, donar vida a foravila, incentivar els petits negocis locals...- per a uns altres tenien la culpa de quasi tot. Qui en té la culpa? Es demanava Miquel Molina. Els hotelers, solen ser els dolents de la història per a la majoria de gent, queixosa de l'excés de turisme dels darrers anys, els hotelers, es diu, són personatges que acumulen riquesa i se'n duen els guanys a invertir fora de Mallorca, que és munyida fins a l'exhauriment, i a més són, a la vegada, responsables i sofridors del turisme d'excessos que darrerament volen canviar de localització: renous, sempentes, delictes... provocant la maduresa i la senectut dels espais turístics ocupats.

Ja el suplement 'Dinero' de La Vanguardia estava dedicat a això: “Turistes, odiats però rentables”. Un sector que genera 160.000 milions d'euros, un 13 % del PIB de l'Estat Espanyol no és una qüestió banal, sinó que toca els mecanismes més delicats de la generació de treball, malgrat sia de baixa qualificació. El turisme, després de la pandèmia, s'ha regenerat de manera explosiva. La venguda de visitants i la despesa turística encara pot pujar més, malgrat l'alça dels preus, degut a la fortalesa demostrada per la demanda. En definitiva, som on érem: el turisme és valorat com un dels gran motors econòmics i criticat per la seva baixa productivitat i pels seus impactes negatius sobre la societat i el medi ambient. Això per al turisme hoteler, però, i per al turisme residencial? El que usa Airbnb o plataformes similars? Els habitatges turístics suposen menys de l'1% del parc residencial, però tensionen el mercat immobiliari i, per als hotelers, el mercat turístic. Incrementen el preu de l'habitatge i generen problemes amb els veïnats, a qualsevol punt de l'Estat, és un fenomen que s'ha generalitzat a tot el món, la gentrificació té una pota dels habitatges turístics residencials, que provoquen la pèrdua del sentit de la ruralia i  la idiosincràsia dels barris tradicionals, siguin legals, o il·legals, que n'hi ha molts, sobretot a les ciutats. Aquest tipus de turisme gasta el 80 % del seu pressupost en compres a supermercats, restaurants, oci i cultura i un 20 % és queda per al propietari de l'habitatge i els intermediaris, essent per tant un dinamitzador de moltes funcions del territori.

Però quan es produeixen disfuncions generalitzades, com és el cas del que succeïx als centres històrics de les ciutats, es culpa al turista de que de cada pic siguin més inhabitables i que provoquin la fuita o expulsió dels residents tradicionals. No es sol culpar als propietaris, des d'un senzill posseïdor d'un habitatge sol fins als opacs fons voltors d'inversió immobiliària. A Barcelona, Nova York, Londres, Paris, Venècia, Florència, Lisboa, San Sebastià, Màlaga, Palma... i m'atur aquí, però la llista es immensa, molts dels seus ciutadans manifesten fòbia i miren de fugir de la marabunta de turistes i els seus efectes col·laterals. Per moltes solucions diversificadores que s'intentin cap igualarà la rendibilitat del lloguer turístic, ni als qui estan disposat a pagar barbaritats pels negocis subsidiaris i pels pisos als centres de les ciutats. I les perifèries urbanes? Encara no tenen suficient atractiu per  a la deslocalització comercial, i no en parlem de la cultural. En definitiva, els qui volen minimitzar aquestes problemàtiques, hotelers i governants, no entenen que darrera les pintades de “Fora turistes!!” es mouen mecanismes molt més profunds que la voluntat expressada per un jovenet amb un spray, embrutant una paret venerable d'un centre històric urbà.

Climent Picornell 

 

 

Dalt del turó amb fil·loxera, marihuana i un gall de llavor

 

Es parla, enmig del carrer, d'arrabassar arbres. Sobretot ametlers morts. Però també figueres. “Els ametlers, pareix mentida” és n'Andreu de Papauva “però, quan els estires amb el tractor, vénen, amb un bon pa de terra, en canvi ses figueres se resisteixen, tenen ses arrels escampades i una rel mestra, com un ganivet, costa, i això que sa llenya de sa figuera és fluixa i no serveix per fer foc”. “A no ser a qualque fogueró devers Sant Antoni,” puntualitza en Miquel Crosta “on una bona arrel crema i fa espires”. “S'acaba  el nostre paisatge de sempre”. “Pensa! El canviarem, ara amb oliveres, vinya i garrovers la cosa serà un poc diferent”. “Pensau” els dic “amb lo que va passar quan sa fil·loxera destruí totes ses vinyes de Mallorca! Hagué de néixer un paisatge nou”.

Veig aigua que raja pel carrer i li deman a n'en Tomeu Caiolí d'on vé. Sense dir res m'agafa de la mà i me du al cap de cantó, m'assenyala el terrat dels francesos: “Maria Juana!”. Efectivament, tres enormes cossiols de 'Maria' guaiten per damunt l'arrambador. “Sa gent s'ha d'entretenir de qualque manera” li dic. “Vaja!” Diu ell “si fos per sembrar bledes ho trob normal gastar aigo, però per sa droga... que vols que te digui? N'has fumada mai tu?” me demana. “Ves!” li dic “quan era jove!” “Idò t'hauràs de confessar”. “Jo” me diu “quan mos feien anar a confessar, de jovenets, ho tenia ben estudiat, li contava a n'es capellà: un pecat mortal, un de venial i una senalletada de mentides. I sempre me va anar bé. En vaig sortir amb tres avemaries i un pare-nostro. Sempre cercava anar amb Don Simó a confessar-me, perquè s'adormia quan li contaves els pecats”. Record molt Don Simó, era el capellà més “liberal”. Jo era nin i  el vaig veure un dia que arribava a un bocí de terra, que era seu, amb sotana. Just sullanes se va llevà sa sotana i davall anava vestit com un homo normal, amb calçons i camisa. Agafà un xorrac i pegà un bot damunt una perera  i començà a xorracar branques... vaig quedar astorat!

Toquen campanes de mort. Surt la gent a demanar qui és? De damunt un balcó na Joana Mistenga diu: “És l'amo en Bernat des Coster!” “En Toni des Coster, es seu fill, no anirà a n'es funeral!”, diu en Cosme Monjo. “Perquè?” deman “és son pare!”. “Idò t'ho diré: se va estravenir que en Toni, fent marxa enrere després d'haver-lo anat a veure, l'hi atropellà es seu moixet i se va emprenyar tant l'homo que el va deixar sense herència, només sa llegitima. No se tornaren a xerrar pus”.

Faig coa al forn. Davant jo en Guillem Puntí, de s'Arraval. “Guiem com va?” “No molt bé Climent. A sa dona demà li han de passar es tubo”. Això volia dir que li havien de fer una colonoscòpia. “No serà res!” Dic. “Ahir mateix encara me va dir me n'afluix, i no ho deia mai! Quan entrava a n'es galliner, es gall de llavor li feia 'frente'. I me va dir: me n'afluix, no hi vull entrar”. “Saps que?” Vaig dir “Jo te faré sa manicura! I amb ses estisores de podar li vaig tallar els dos esperons a n'es gallet aquell valent; va quedar com acoquinat, empardalat, però te puc assegurar que va aprendre sa lliçó: l'amo és l'amo, per beneit que sigui!”

Faig la xerradeta, prenent un cafetó, amb en Francesc d'Alpenca, el nostre poeta. Havia escrit i n'estava orgullós un llibre de poemes que havia titulat: Merlot. Un dels seus enemics li va dir, un dia que se'l trobà per Ciutat: “M'han dit que has escrit un llibre que se diu “Bossot”. Resposta: “Encara, que jo sapi, no he escrit res sobre tu!” Poeta, però amb sentit de l'humor. En Joan Brossa no ho hagués fet millor.

Retorn a ca nostra. La costa es de cada any més mala de pujar. “Tornam vells i mos pansim” li dic a madò Miquela Briuxona. Però és l'estiu! Quan obr la porta em ve al cap aquell trosset d' Il·luminacions d'Arthur Rimbaud: “Ell és l'afecte i el present, / perquè obrí ca seva a l'hivern escumós i a la remor de l'estiu”.

Climent Picornell 

 

 

Converses per Palma amb dimissió, narcissisme i malestar

“Europa és el museu del món, un parc temàtic del passat”. Ho diu Francesc Muñoz. “Un continent amb ciutats sobreexposades a la visita turística que generen l'expulsió de la població, que acaba dimitint de la seva ciutat”. “Dimitint! Que te pareix secretari! Quan dimitirem nosaltres de ser ciutadans de Palma?” Demana en Ferran. “Ara això és mainstream”. “Ara ho diuen molt mainstream. El mainstream, ja sigui un llibre, una idea, una cançó, una audiovisual, és el que abraça i accepta una part important de la població. Però és veritat. Palma es torna insuportable a l'estiu!” 

“Venga! Ens farem un selfie amb tota aquesta marabunta de turistes! Deu ser narcissista fer això?” Demana el  nostre filòsof de capçalera.  “Avui ens insuflen somnis de fama i riquesa inmediats, a part de exposar-nos a les xarxes amb selfies amb tothom, esperant els 'm'agrada' o esperant el màxim nombres de seguidors a les xarxes socials”. “Home!” dic jo “el narcisista no pot viure sense una audiència que l'admiri!” “Possiblement”,  replica “però avui en dia no hi ha antídot millor contra el narcisssime que l'autoajuda”. “Quin embolic!” Diu en Ferran “Un excés de narcissime només es cura amb un excés d'autoajuda? Descobrir el teu interior al mateix temps que es provoca i es mostra en excés el teu exterior? Au! Au! Au! Anem a beure una canya, tu!”

Passam per un carrer on hi ha, una devora l'altra, cinc immobiliàries: és la costa del Conqueridor. On hi havia hagut el Convent de Sant Domingo, enderrocat després de la Desamortització de Mendizábal. “Les ciutats perden habitants perque l'espai urbà entra en el mercat global i els residents no ho poden pagar” ho he llegit a El malestar de la ciudades de Jorge Dioni López. “Així, molts d'aquest immigrants de luxe amb frequència adquireixen edificis no per a viure o treballar sinó com a béns d'inversió. Aixó condueix a la ciutat-mercaderia, ciutats quasi enterament en venda”. “Com Palma idò” diu en Toni. “Certament. I una ciutat sense veïnats, comerços, espais, infrastructures, institucions, edificis públics deixa de ser ciutat. Malament ho tenim. Com diu Dioni, que ha escrit també La España de las Piscinas: “El Partit Turístic i el Partit Immobiliari han guanyat les eleccions!” “I també el Partit del Renou, dels bars i cafeteries renoueres!” Afegeix un servidor. “I ara vos faré una cita ad hoc: “Deixar de valorar el que és públic, aboca a no entendre per que hem de valorar més la llei -el bé públic per excel·lència- que la força”  és de Tony Judt. 

“Carpe Diem?” perquè no, però, al tanto! Carpe diem, i ho diu Charles Senard, no es refereix tant a tastar els plaers de la vida, sinó a saber concentrar-te en el moment present i alliberar-te de l'angoixa del futur”. “Vaja idò és com la Mindfullness?” dic jo. “Venga no diguis collonades!” “A un servidor”, dic, “el que li proporciona plaer són els records, he tornat vell! Sempre estan a la meva disposició, ningú els me pot prendre i ja sé com fer-ho per seleccionar els qui vull, els qui no, han desaparegut. Nostàlgia? No, és una mescla del carpe diem i dels meus bons records” “I els dolents?” demana en Carles. “També hi són, però ja tan analizats que només et venen al cap les conclussions que n'has tret”. Ciutat està estibada de gent.

Passam per l'avinguda d'Antoni Maura carregada de botigues de souvenirs horrorosos. “Els souvenirs són cultura? Vos ne riureu, però tan pot ser alta, com baixa, com popular, la cultura de la que formen part els souvenirs. Recordau que Andy Warhol ja va decretar que una caixa de detergent o un pot de menjar enllaunat podia ser art i, per tant, disolgué els límits entre alta i baixa cultura. O no?” “I el wàter de Marcel Duchamp?” demana en Joan.

Climent Picornell

 

 

 

Jardins d'altri amb penediment, jueus i poc entusiasme

Els Jardins d'altri són pellucades, d'ací i d'allà, desordenades i sense pretensions. Començarem amb Josep Conrad per després anar morint, malament, “L'únic que pots esperar és algun coneixement sobre tu mateix que arriba massa tard: una cuita inextingible de penediment” (El cor de les tenebres). Baixam de nivell: “Tots els canvis, inclosos els més anhelats, tenen la seva malenconia perquè els que deixam enrere és part de nosaltres. Hem de morir a una vida abans d'entrar a una altra” (Anatole France). Degenerant, degenerant, vegin l'arrancada d'un petit article : “L'importat d'anar-hi pot ser la capacitat de tornar. Cert que hi ha destins dels que és millor no retornar. Com hi ha orígens que és millor no revisitar...” fa mal no estar-hi d'acord, és de Berna González. “Tots caminam cap a l'anonimat, però els mediocres hi arribam un poc abans”. Jorge Luís Borges escrigué això, no ho va dir exactament així, m'he pres la llicència de canviar 'arriben' per 'arribam'.

Oscar Cornejo coproductor del programa “Sálvame”, per justificar que la Telefems (“Telebasura”) no existeix, després de definir-lo com la manipulació de la informació, la conversió del sofriment en espectacle, la promoció de la pseudociència, les enganyifes per engreixar l'audiència... Pontifica: “Dir que un senyor va morir i va ressuscitar es pot considerar una manipulació de la informació. Narrar la seva tortura i mort amb pèls i senyals es fer del dolor un espectacle. Convertir aigua en vi és pseudociència. I prometre la salvació eterna és una esca molt poderosa. Així, si filam prim, la Santa Missa que emet la televisió pública és telefems. Però evidentment la Santa Missa no és telefems. I no ho és perquè la telefems no existeix”. Clar i llampant. No?

Del fems a la ciència. Donen el premi Abel, el Nobel de Matemàtiques, a Luis Caffarelli, argentí, expert en un dels temes sempre presents en qualsevol camp de la ciència: “Les equacions diferencials amb derivades parcials”. Idò. Pareix el títol d'un llibre de poemes o l'inici d'una novel·la utòpica, però descriuen una cosa tan subtil i normal com és el moviment de fluids. Aquí és adient recordar que “Quan el científic va a la caça de la veritat seguint una via única i contínua, s'exposa a capturar només la seva ombra” (Paul Valéry). I si ho deixen escrit a un llibre, recordem el que a George Steiner li demana Borja Hermoso: “Que que és ser jueu? Un jueu és un home que quan llegeix un llibre, ho fa amb un llapis a la mà, perquè està segur que en pot escriure un altre de millor”.

Ianko López conta que en un episodi de Las chicas de oro, una sèrie de TV que descriu un estol d'històries de dones velles, Sophia Petrillo, una de les protagonistes, com que no li fan cas, organitza les seves pròpies exèquies. Quan els convidats la troben viva, s'ofenen: “És molt egoista de part teva que no estiguis morta!” li diuen. I ja que surt la mort... “La Intel·ligència Artificial”, diu en Nick Bostrom “pot ser un risc per a la humanitat, que ens farà revisar conceptes com la democràcia, la identitat o la mort!” No serà tant! Que fa aquest que ho diu? És filòsof. Ca barret! Pensa massa aquest home, és dels qui cerca un altre culpable, després que la Globalització ja no fa por a ningú. Hem guanyat al Covid!

Climent Picornell 

 

Sopar d'estiu, entre el Bodhisattva i el Baignoire 

Abans servia per donar conversa a qualsevol i quedar bé. Ara, en canvi, he tornat vell, lleig, gras i malsofrit. M'estranya que encara hi hagi amics que em conviden als seus sopars multitudinaris estiuencs. Enguany m'ha tocat entre una femme fatale i una al·lota que semblava una purissimeta. Més tard me'n vaig témer que els papers estaven canviats.

Hi ha un metge que parla de caça, un professor que parla de ciclisme,  la femme fatale que només parla del bodhisattva, una via budista cap a no sé on, la d'enfront meu que parla de les seves vinyes, quan l'he besada, en les presentacions, he tengut la sensació de tocar una cosa grassa i flonja amb un sostenidors enormes.

Han llogat un cuiner de Sa Pobla, en Toni Mistedis, que és especialista en arrossos, amb un ajudant, poeta de professió. Quadres de Miquel Barceló i, ben al mig de la sala gran, la taula LC6 negra dissenyada per Le Corbusier. Tot al seu lloc, minimalista però caríssim, hi ha els amics rics de fa poc, algun botifarra, i jo, pobre de solemnitat, però amic dels amfitrions. Avui, idò, arròs pobler, perfumat i coent i mil delicatessens preparades per un càtering  d'aquests que duen menjar de luxe, però amb vins mallorquins, 'cal fer país!' diu l'amo de la casa. Al final no hi pot faltar el té matxa, és la beguda obligatòria, abans dels destil·lats, “és un gran crema-greixos i un prebiòtic natural”, ens fa propaganda la madona de la mansió.

Les senyores s'han sotmès a tortures diverses entre les quals destaca l'estirament de la cara i la modificació de pòmuls i dels morros, pareix que totes volen ser rosses, estar més primes, tenir més pit i un llavis carnosos. “Que mirau primer d'un home o d'una dona?” Demana una al·lota d'aspecte virginal. Després de dir les collonades dels ulls, o de l'expressió, surt el que toca: el cul i les mames. “Aquestes senyores que s'arreglen tant ja ho saben el que es mira primer, o no? Per això s'arreglen el que s'arreglen!”

La meva veïnada, que fins ara havia estat callada i que du un rellotge 'Baignoire' de Cartier -aquell que sempre duien Jane Birkin i Catherine Deneuve- diu: “No crec que s'hagi de menystenir la pel·lícula Barbie així com així, també Ernst Lubitsch o Howard Hawks feren comèdies lleugeres que parlaven de veritats profundes”. Vaja! Una reflexió intel·ligent pens i la vull corroborar: “Efectivament, com la metàfora dels Germans Marx que quan s'acaba la llenya de la caldera, cremen trossos de la fusta del tren, per continuar el viatge cap a enlloc”. En aquell moment, tothom admira el “quarto embetumat” estil de l'antiga pastisseria de Can Frasquet, que ens han servit.

Una al·lota que va amb botes texanes de mitja canya de Can Mora i minifalda, una combinació explossiva, diu : “Abans es donava la culpa de tot al Dimoni, després al Sistema i ara a la Globalització, d'aquí poc es donarà a la Intel·ligència Artificial! I nosaltres? Que no hi tenim res a veure?” “Gens ni mica”, respon un satisfet homenot amb una brotxeta de llagostins torrats dins la boca.  Un, que no s'ha llevat les ulleres de sol i que du una americana que faria empegueir a Xavier Sala-Martin, a la fi xerra: “Jo crec que l'obsolescència programada de la tecnologia que ens venen és molt semblant a l'envelliment del cos humà, programat per deu-nostro-senyor. ¿No podem imaginar que les màquines també tenen por?” A l'orella dic a la meva veïnada: “Aquest argument és el de Blade Runner la pel·lícula de Ridley Scott, poc original l'individu aquest”. I ella continua citant Andrei Tarkovski, Stanislav Lem, Ursula K. Le Guin, Kubrick... Quin avorriment! Preferesc els tebeos de ciberpunk! És el moment que aprofit per anar-me'n.

Climent Picornell 

 

 

Dalt del turó amb Pessoa, plaques solars, nínxols i Montaigne

 

M'aixec de bon dematí i me venen al cap els versos que va escriure Ricardo Reis, que també era Fernando Pessoa, en la seva Oda Marítima: “El matí d'estiu és, encara, un poc fresc, / hi ha una lleu somnolència de la nit en l'aire agitat”. La fruita d'estiu inunda la casa. Albercocs, prunes, peres, melicotons, figues-flors... qui dona del que té, menja del que no té. Enguany les més abundoses són les prunes. Les falzies ja han partit, ara ho fan a començament de juliol, i el cant de les mèl·leres ja no és interromput per la piuladissa dels estols d'oronelles. Foravila s'ha tenyit de groc, excepte els bocins de vinya i oliveres que de cada dia són més, els ametlerars, en canvi, fan mala cara, i els grans figuerals fa temps que els han arrabassat. 

“Han aparegut un parell d' “horts” de plaques solars, un d'ells gegantí en el camí que va cap a Porreres i Felanitx”. Hi ha divisió d'opinions a la rotlada que ho discuteix, “diuen que hi ha pagesos que hi cultiven tomàtigues de ramellet davall els panells solars i les guardes de mens hi poden pasturar” segons en Cosme Bovatí. “Deixa, deixa! Són un mal-te-toc-pesta pel territori, a part de lo lletjos que són i lo contaminants pel paisatge, hi ha el perill de que quan acabin la seva vida útil, uns vint-i-cinc anys, quedin abandonats allà on són”. “És una pena que una energia alternativa, neta, generi aquests altres problemes” es lamenta na Pereta Macip.

Veig que fan obra a ca madò Meta, famosa per la seva franquesa. A n'en Biel Caló li arribava un rebut de sa contribució d'un nínxol del cementeri i el pagava, però no sabia molt bé on era, ni si era seu. Fins que un dia ho va voler aclarir i a l'ajuntament li varen dir que no era seu sinó que era de madò Meta. Va anar fins a ca seva i li va explicar. Madò Antonina Meta va reflexionar una bona estona i li va dir: “Saps que farem? Jo t'hi deix estar fins que me mori. I en arribar es moment que jo l'hagi de mester, te n'has d'anar!” I li va envergar sa porta pels morros.

Al cafè quasi no hi conec ningú. Nouvinguts del Marroc i de Sud-amèrica, europeus del Nord, externs de tota casta. No és rar el que me deia na Miquela Bou de que havia arribat tanta gent al poble que li costava reconèixer-la. “Veuràs tu lo que em passa: Pels carrer no conec ningú, en canvi me'n vaig a n'es cementeri i els conec a tots. Quina cosa eh?” Molt exacte el retrat sociològic! Deman un entrepà de sobrassada, aquí la tenen bona, la fan ells. Van passant els anys però encara ens fa gràcia i la contam i contam... Diuen que en Llorenç Curt berenava d'una bona llesca de pa amb sobrassada en bon Divendres Sant, en un temps en que els capellans comandaven molt. Va passar el senyor rector i en veure'l li diu: “Llorenç no saps que en Divendres Sant no poden menjar sobrassada? El Bon Jesús és mort!” Respon en Llorenç, amb sa boca plena: “Idò, no sabia que estàs malalt!” Somric lleugerament. Un veïnat de taula fa l'elogi de la ceba del conill amb ceba. Té  raó, quasi és més bona la ceba que el conill. Cansat de que mancabás sempre, un dia en vaig fer un sac, de ceba. N'hi va haver per na Bet i sa mare!

Parlant de ceba, en Jordi Gotzo s'ensuma les mans: “He arrabassat cebes aquest dematí i ses mans encara me fan olor, no fuig” Vaig recordar sa padrina: “Les t'has de fregar amb un brot de julivert. I si culls tomàtigues, quan acabis n'has de xapar una i fregar”. Vaig quedar com un expert. Pas per davant sa posada dels Cadeners. M'hi top en Toni de na Conieta que la se mira: “Ses cases dels senyors s'han abolides a la vila, si no cau una persiana, cauen els galfons... quina diferència de quan dirigien i sotmetien la vida des poble els qui tenien possessions o fàbriques.” Cacics i capellans, quina època varem viure! 

Torn a la frescoreta de ca nostra. Damunt la catifa que vaig dur del sud de Marràqueix, gòtila, poc fina, hi tenc una estesa de llibres. No hi falten mai algun dels toms de les obres completes de Josep Pla, ni algun altre dels Assaigs de Montaigne. Al començament del seus Assaigs, Montaigne confessa al seus lectors: “Som jo mateix la matèria del meu llibre”.

Climent Picornell 

 

Jardins d'altri amb revolucionaris, ratolins, felicitat i Di Stéfano

Els nostres Jardins d'altri formen part d'una recerca indecisa i asistemàtica del que diuen pel món. Venga idò! Aquesta dita que segueix no sé si és una collonada o té un immens sentit: “Recordo aquelles vegades en que no saps si ets molt feliç o estàs molt molt trist” (Joe Brainard). Són aquests pensaments, no sé si dir-los adagis, que et fan aquesta sensació, o de bluf o de gran veritat. Vegin: “Voten l'extrema dreta perquè són d'extrema dreta. Així de fàcil, així de senzill” (Carlos Zanón). No cal cercar-li més justificacions socials o psicològiques al vot. Passa el mateix amb alguns proverbis xinesos o, en aquest cas, centre-europeus: “Tot es dilueix en la totalitat -digué el ratolí- i va compixar la mar” (Proverbi hongarès).

El fet que els poders públics rescatassin els depositants del Silicon Valley Bank, banc en fallida, pot conduir a un perill moral. Com bé tuitejava Barry Ritholz: “De la mateixa manera que no hi ha ateus a les trinxeres, tampoc hi ha liberals durant una crisi financera”. Les trinxeres... de París? Diuen que Daniel Cohn-Bendit -un dels líders del Maig francès del 68- va dir al sociòleg Alain Touraine: “Perquè els reformistes com vostè tenguin èxit, els revolucionaris com nosaltres hem d'intentar revolucions fallides”. Pot ser un pensament cínic. El cinisme, però, és com un acte de defensa, o d'atac, a vegades; qui no ha estat o s'ha fet el cínic en algun moment d'una conversa o d'una discussió? Joe Liebling deia que “el cinisme és sovint el subproducte vergonyós de la inexperiència”; en canvi Bell Hooks ho tenia més clar: “el cinisme és la màscara darrera la qual s'oculten el cors desil·lusionats i traïts”. Em qued amb la segona versió.

De totes les maneres en qüestió d'ideologies, la cosa va en caiguda lliure. “Les ideologies de la meva joventut s'han desgastat i ja ningú creu en elles. La meva generació tenia respostes per a tot. Ara no tenim ni preguntes.”  Ho diu l'escriptor Abrasha Rotemberg, que ja ha passat els noranta anys, i que deu haver tengut la possibilitat de discutir-ho amb els seus fills: el músic Ariel Rot i l'actriu Cecília Roth. Dreta i esquerra, però, mantenen encara les seves partions, vegin: Tot menyspreant la Memòria Històrica, Ángel Garó, “homosexual, de dretes i humorista sense puta gràcia, hauria de recordar que un dels assassins de García Lorca es vantava d'haver-li fotut "dos tiros en el culo por maricón". Ja que parlava de Memòria Històrica... Així ho descrivia en David Torres.

“L'art no hauria de tenir moral, si en té és propaganda”, ho diu l'escriptora Ottesa Moshfegh explorant els límits de la correcció política. Abans parlàvem del cinisme i la correcció ens fa caure, molts de pics, en la pedanteria. “L'infern és la cura per a un pedant que treu a relluir el bon criteri” (Maria Padilla). Glup! Aquesta Padilla em retrata, per pedant i pel malament que em va a mi demanar el bon criteri, el terme mig, el 'tenir coneixement' pels altres, tal com m'ensenyà ma mare. Una bona cura per a la pedanteria és parlar poc, o callar. La poetessa Alda Merini: “M'agrada la gent que escull amb molt de compte  /  les paraules que no dirà”.

Ens hem posat seriosos amb la pedanteria i el cinisme. En un lloc lluny de les dues la model senior Pino Montesdeoca declara en una entrevista que té una cussa a qui li diuen 'Pink' i un ca... que li diueeen? Idò 'Floyd'. Na Pink i en Floyd. Se pot tenir més imaginació? Ho dubt. Per acabar, una de les crítiques de teatre més intel·ligents que he llegit començava així: “Les obres de Goldoni són fresques i previsibles com un gaspatxo”. Era de l'Oriol Puig i Taulé, lluny d'això que en deim a l'acadèmia 'cites d'autoritat', preferesc els aforismes de persones que en saben molt, sàvies, com el jugador de futbol Alfredo Di Stéfano: “Jugamos como nunca, perdimos como siempre”.

Climent Picornell

 

 

Generacions: silenciosa, boomers, X, millennials, centennials, Alfa...

Ho escric per aclarir-me un poc, ajudat per la Viquipèdia. Qui no ha sentit parlar de la generació del 98 o de la del 27 o de la Beat generation? El significat biològic de generació fa temps que ha deixat de tenir sentit. Ara, darrera cada cap de cantó, en guaita una de nova. 

Comencem per la Generació Silenciosa (els nascuts entre 1928-1948). Segons E.C. Brands és filla de la Gran Depressió, l'hereva dels meravellosos anys 20, però també la generació que va viure amb els seus pares la tragèdia de la II Guerra Mundial i, en el cas d'Espanya, la Guerra Civil. Per això, van al que és segur i a no arriscar, les seves senyes d'identitat. Se senten més còmodes practicant l'estalvi i sent meticulosos amb les despeses, es divertien amb el passeig, la lectura, passar el dia fora amb la família...

Els Boomers (1949-1964) Fills del Baby boom, l'explosió demogràfica de la postguerra; van néixer en plena dictadura i visqueren les primeres lluites pels valors socials. Una generació ambiciosa, però que valora l'estabilitat. Es van criar amb la televisió i s'han anat adaptant a les noves tecnologies, a la seva manera. Realitzen activitats culturals i a l'aire lliure, sempre envoltats de família i amics. Anar a un concert dels seus grups favorits, al cinema, al teatre, a menjar a un bon restaurant o fer una passejada per la platja, són plans que els fan feliços.

La Generació X (1965-1980) La generació nascuda durant Transició -del franquisme al postfranquisme- ben estudiada per Víctor Pérez Díaz, amb la incorporació massiva de la dona a la feina i la reducció del número de fills, amb la paradoxa de què la societat s’omple de vells, però hi predominen els valors 'joves'. Aquesta generació, també coneguda com la de l'apatia, ha viscut fets polítics, socials i tecnològics que han canviat món. Es troben entre dos mons: són fills dels baby boomers i pares dels millennials, una generació frontissa. Ja no cregueren en déus, ni en els Reis, practicaren sistematicament relacions sexuals prematrimonials i no 'respectaren' els pares, en el sentit antic.

Els Millennials o generació I (1981-1996) Aquests, nascuts a partir dels anys 80 -els adolescents dels anys 90- foren ja, una generació de gent audiovisual. Jugaren amb les videoconsoles i començaren amb Internet. Són considerats nadius digitals, malgrat haver nascut en una època analògica. Se'ls exigeix una preparació major que als seus predecessors i competeixen en un món laboral marcat per grans crisis econòmiques i polítiques. Els agrada l'aquí i l'ara.

Els Centennials o generació Z (1997-2012) La Generació Google o els Zoomers, els qui arribaven de marxa més enllà de les sis, han crescut amb més aparells connectats, el telèfon mòbil evolucionat, Internet i Google. Segons Brand, malgrat la seva excessiva dependència d'Internet, són també paradigma del compromís amb el medi ambient i les causes socials. Consumidors exigents però, a vegades, la influència del món digital en el qual han nascut els du a ser impacients i impulsius. “La vida és la vida, però a mi m'agrada contar el que faig als meus amics i als meus followers”. 

La generació ALFA (2010-2020), també anomenada generació tàctil. Neix amb totes els tecnologies i concepcions del món virtual que han sorgit una mica abans que tinguessin suficient edat per usar-les. El 80% dels bebès ja té algun tipus de presència a Internet en complir els sis mesos. La generació Alfa és la primera que en lloc de digitalitzar les seves pràctiques analògiques, ha de fer un esforç d'adaptació als ambients analògics. Estan acostumats a interactuar amb els mitjans digitals directament amb les mans. 

I ja ha nascut, a partir de 2020, la generació Beta!

Ara, com poden veure, és defineixen les noves generacions a partir dels seus comportaments relacionats amb les tecnologies de la informació. Hi ha una reducció de temps d'una generació a l'altra, pels canvis tecnològics. Si bé la gent jove demostra una facilitat aparent i una gran familiaritat amb els ordinadors, en canvi, confia molt, un poc massa, en motors de cerca, ‘veu’ més que ‘llegeix’ i està exposada a no posseir habilitats crítiques i analítiques per avaluar l'excés d'informació que troba a Internet.

Climent Picornell 

 

 

 

Més sobre turistes i residents de Balears

Parlam sempre de turistes i residents com si fossin personatges homogenis. I no. Són diversos i actuen diferent davant el fenomen del turisme a les illes Balears. Hi ha criteris que permeten la segmentació dels turistes des del punt de vista de conformació d’estereotips: turistes aventurers, estiuejants, culturals, esportistes,  recreacionistes,  familiars, organitzats, independents, influenciables, vacacionistes, ecologistes-vida sana, amants del bullici...  A les Balears, els professors A. Garau i A. Serra, ja ho feren, així ens apareixien: “Els que no diferencien”;  “Hoooligans –Baixos preus”;  “Escapistes-Actius purs”;  “No sé perquè he vengut”;  “Familiars-Relax”;   “Sol i platja, festa, amics i un poc d’esport”; “Escapistes-Culturals”, “Sensibles al preus”;   “Naturalistes-Descobridors”... D’aquestes classificacions es dedueix que els beneficis més valorats són: escapar de la rutina diària, el sol i la platja i no fer res, així com tenir unes vacances tranquil.les. En quan als beneficis menys valorats:  visitar museus, llocs històrics i monumentals, audicions de concerts i visitar parcs. Es destaca la valoració especialment alta que es fa del 'benefici' anomenat “alcohol a preus barats”. Aquests fets ens serveixen per al disseny d’estratègies futures, ja que ens permeten conèixer  que els segments de baixa qualitat, són els que menys ingressos proporcionen, els que més molesten la col.lectivitat de residents, generant renous i afectant a altres segments de turistes, degradant la imatge del destí; són, també, els més vulnerables als vaivens cojunturals de l’economia i aquells que menys contribueixen a incrementar el benestar social i econòmic de la comunitat resident.

Això en quan als nostres visitants. I nosaltres? Els residents? L'acceptació del turisme per part de la societat receptora ja fou mesurat per un clàssic, el professor Doxey. Ens parla de cinc estadis pels quals es sol passar; la fase d'eufòria: les poblacions locals estan molt motivades, acullen amb alegria el turista i hi ha un sentiment mutu de satisfacció; la fase d'apatia: en tant que la indústria turística creix, la gent pren el turisme com quelcom pertanyent a la quotidianeïtat, una activitat per treure'n profit; la fase d'irritació: ocorre quan entren en acció  els fenòmens de saturació i la població local tota sola no es pot ocupar del turisme; la fase d'antagonisme: el malestar es generalitza, el turisme és el boc expiatori de tots els mals del creixement, i és rebutjat per una part de la població; la fase final: hi ha diversitat d'opinions, part de la població parla encara del paradís que ha perdut; d'altres intenten aprendre a viure dins un ecosistema que ja no tornarà a ésser el que fou.  

Hi ha també estudis que ens classifiquen, als residents, afinant més. Tenim els anomenats “Laissez faire, laissez passer”, per a aquesta franja de gent el turisme és un cosa meravellosa i no té, ni genera inconvenients. Els “pragmàtics possibilistes i resignats”, per aquests el turisme és molt bo, però es reconeix que té inconvenients i genera efectes no desitjats, tot i que es resignen donat els beneficis que ens aporta. Els “crítics moderats i racionals”, no veuen el turisme com una benedicció, però tampoc –diuen- no se li pot encolomar tots els mals que afecten la societat i el medi ambient de Balears. És el segment més nombrós. Els anomenats “Crítics radicals”, de la seva opció és desprèn la necessitat d’un canvi absolut de model, la disminució de turistes ja que l’excessiu nombre és el que provoca la major part dels problemes que patim. Els “indiferents” no s’interessen pel turisme. Els nivells més alts de crítica raonada als efectes negatius del turisme entre els residents de les Balears, vénen de les persones de major formació, de major preocupació pel medi ambient i pel patrimoni, de major sentiment d’integració i de la gent jove, aquests són els qui veuen més negatiu el desenvolupament del model turístic tradicional. Dada recent: el 51,9 % dels residents, l'any 2022, han contestat que estan d’acord o molt d’acord amb l’afirmació “Estic molt satisfet amb el turisme a les Illes Balears”, mentre que un 29,5 % no hi està d’acord o fins i tot molt en desacord. Ho diu la darrera enquesta feta per l'Agència d'Estratègia Turística de les Illes Balears. 

Climent Picornell