Climent Picornell

 

El full en blanc, la soledat de l'escriptor i altres facècies 

La soledat de l'escriptor és un tema que ha estat explorat en la literatura i en la vida real al llarg de la història. L'escriptura és una activitat solitària per naturalesa, ja que requereix de concentració i reflexió profunda. Molts escriptors es troben que necessiten aïllar-se de distraccions externes per poder concentrar-se en el seu treball.  L'escriptura pot ser un procés emocionalment desafiant. Els escriptors sovint s'enfronten a la seva pròpia autocrítica i dubten sobre el seu treball, el que pot generar sentiments de soledat i aïllament. Pots preguntar-te si el teu treball és el suficientment bo, si serà apreciat pels altres o si val la pena l'esforç que hi estàs dedicant. L'escriptura és una activitat altament personal i subjectiva. Això pot resultar en una sensació de soledat, ja que l'escriptor pot sentir que el seu món interior és inaccessible per als altres. Els escriptors a vegades se submergeixen en mons de ficció o exploren el seu món interior a la recerca d'inspiració. La soledat de l'escriptor pot ser un desafiament, però també pot ser una font d'inspiració i creixement creatiu. En definitiva: escriure pot ser una activitat solitària i desafiant. 

Per als escriptors, enfrontar-se a un full en blanc pot provocar un temor paralitzant. La pàgina buida, la necessitat de trobar les paraules adequades i la urgència de pressió per complir amb els terminis de lliurament en el periodisme poden convertir-se en una càrrega aclaparadora. La soledat de l'escriptor es fa patent en aquests moments, quan el bloqueig creatiu s'apodera d'ells. La soledat és una companyia constant per a molts escriptors. Nogensmenys, també pot ser un recordatori de la responsabilitat i el desafiament que implica posar les seves idees en paraules i compartir-les amb el món. El foli en blanc pot semblar una fulla en blanc plena d'expectatives i pressions per plasmar-hi les paraules adequades. La por al foli en blanc és una sensació comuna per a molts escriptors, sense importar el seu nivell d'experiència. L'autoexigència i la preocupació per l'aprovació del lector poden contribuir a aquesta por, el que pot dur a la procrastinació o fins i tot al bloqueig creatiu. A més, en el periodisme, la urgència de complir amb els terminis de lliurament pot augmentar l'estrès i l'ansietat de l'escriptor. Els periodistes sovint s'enfronten a la pressió d'entregar noticies ràpidament i amb precisió, el que pot intensificar la por al foli en blanc. La necessitat d'investigar, entrevistar, verificar fets i escriure una història en un termini ajustat pot contribuir a la soledat de l'escriptor. L'escriptura pot ser una forma d'expressió personal i creativa que permet a l'escriptor comunicar-se amb els altres, compartir els seus pensaments i transmetre el seu missatge. Per superar la soledat de l'escriptor i la seva por al full en blanc, a alguns escriptors els són útils certes estratègies. Crear un ritual abans de començar a escriure pot ajudar a establir un estat mental propici per a l'escriptura. Això podria incloure escoltar música, fer exercicis de respiració o meditar. Un ritual pot ajudar a calmar la ment per enfrontar-se al foli en blanc amb una actitud més relaxada. Fixar metes realitzables pot ajudar a reduir la pressió i l'ansietat associades amb l'escriptura. 

(PD.-  Aquest article no l'ha escrit un servidor de vostès, sinó una màquina d'Intel·ligència Artificial, el ChatGPT,  a la qual li vaig demanar a través d'Internet que escrivís sobre el tema de la soledat de l'escriptor i la por al foli en blanc. La màquina em serví l'article en català, era molt més llarg, el vaig passar per un corrector on-line, vaig tallar i cosir... et voilà!! Un poc reiteratiu, tal vegada, però amb sentit. Ja treuran vostès les conclusions. Per cert, hauré de parlar amb el director d' ÚLTIMA HORA per indicar-li a qui l'ha de pagar).

Contra les pseudoteràpies i l'autoajuda

He acabat de llegir el llibre de Belén Gopegui, El murmullo. La autoayuda como novela, un caso de confabulación (2023) on descriu la seva tesi doctoral sobre aquesta casta de pseudoteràpies i m'ha reverdit una de les meves moltes manies. No hi puc posar remei.  I això que tenc bons amic que hi creuen o, fins i tot, s'hi dediquen. Però no me'n refii, i en alguns casos, crec que són un perill aquests manejos que en deim, i vostès sabran a que em refereixo, Pseudoteràpies o Autoajudes.

Les pseudoteràpies més populars són: l'acupuntura, l'homeopatia, l'osteopatia, la quiropràctica, la naturopatia, el reiki... En general són percebudes com a innòcues (“mal no em farà”). Existeix fins i tot un Pla de Protecció de la Salut de les Persones contra les Pseudoteràpies (2018), impulsat des del Ministeri de Sanitat. “La desinformació en salut és inherentment perillosa, perquè mou al pacient a creure que determinats assumptes funcionen de manera diferent a com funcionen en realitat (com l'existència de ‘meridians’ o ‘energies’ o que les ultradilucions homeopàtiques poden generar efectes fisiològics, o un paper distorsionat de la psicosomàtica…)”, ho explica Emilio Molina, vicepresident de l'Associació per a Protegir el Malalt de Teràpies Pseudocientífiques (APETP). Com a exemple, si tens un càncer i te'ls tractes amb pesudoteràpies pensant que això t'ho pot curar, tendràs un problema greu i hi ha, per desgràcia, morts causades per això.  Complementar el tractament d'un càncer amb tècniques i productes no avalats per la medicina duplica el risc de morir dels pacients, ja que en moltes ocasions aquests renuncien a altres teràpies prescrites o retarden el seu començament. En fi, es pot tractar amb una persona que diu que és de la ‘Societat de Medicina Holística i Integrativa? Què és una cosa no reconeguda per ningú! Què no és res!

El camp de la salut mental tampoc n'està lliure. Molina esmenta les “constel·lacions familiars”, un moviment d'alt risc sectari que postula que les persones són capaces de percebre de manera inconscient patrons en les relacions familiars i que aquests queden memoritzats afectant la seva conducta. Aquestes propostes pseudopsicoterapèutiques poden provocar la inducció de conflictes familiars i el pacient no sols es queda amb el problema, sinó que s'emporta de regal alguns problemes psicològics extra i potser acabarà trencant els seus llaços familiars i d'amistat. El mal econòmic sempre hi és, encara que amb les pseudoteràpies, el millor que pot passar és que t'estafin i, el pitjor, que et matin.

I que en direm de l'anomenada “autoajuda”?  Sí, sí... aquests manuals que venen milions d'exemplars com  el primerenc Com guanyar amics i influir en les persones de Dale Carnegie, o Com casar-se en tres dies, o Pensi i es faci ric, o  Jo estic bé, tu estàs bé, o Vostè pot sanar la seva vida, o El poder de l'ara, o Cerca en el teu interior, etc etc... Tots formen part d'això que s'ha anomenat “La indústria de la felicitat”.  Als manuals d'autoajuda hi acudeixen les persones per a calmar alguna classe d'angoixa. “Fan mal”,  vaig sentir dir a Íñigo Errejón, “perquè fonamentalment intenten convèncer  la gent de que les coses dolentes que ens passen són per no tenir una actitud positiva. Aleshores, i en comptes d'organitzar-se perquè hi hagi, per exemple, millors serveis públics, te fan creure que és una cosa d'aprendre a respirar”. El gènere “autoajuda” no pretén posar remei a allò que està malament en el món sinó alleugerir petites, a vegades mitjanes, angoixes contemporànies. La lluita contra “l'enemic interior” és central en l'autoajuda, segons Belén Gopegui. Pràcticament, em creguin, no hi ha frontera entre l'autoajuda i l'autoengany. Vegin el cas del “Mindfulness” que ens vol ensenyar a acceptar el món tal com és i senzillament tractar de trobar uns moments de pau dins ell. Mai es pren el conflicte com una via d'actuació, sinó que ens turmenten amb el mantra de que el sofriment que patim és l'efecte de les nostres pròpies emocions mal encaixades. Podríem dir que privatitzen l'estrès que ens causen els problemes. Els llibres d'autoajuda són el fruit d'una gran falsificació de les vertaderes necessitat reals.

Climent Picornell 

Converses: notícies, depressions, musulmans i el cinquè poder

Amb la seva peripatètica rutina el grup d'amics voltegen la ciutat antiga. En Joan du un parell de diaris baix del braç i un d'obert, on llegeix les lletres grosses. “Observau el titular: “Wolf news és un programa de notícies falses presentat per persones que no existeixen”. “Això ja ho remata tot!” s'espanta en Jordi “Tot aquest món de sobreinformació i desinformació, haurem d'obligar a que les notícies, com els aliments, duguin un passaport de traçabilitat que ens informi d'on venen, qui les ha fetes, la seva data de fabricació i...”  “La seva data de caducitat!” diu en Robert. “Sí, tu riu!”. “Algú deu pensar tot això, no?” Aquí es posa 'estupendo' en Ramon i amolla la seva cita: “En el mundo hay más fuerzas de las que se ven”, ho diu Gandalf, a El senyor dels anells. “Ho dic en castellà perquè així la vaig llegir, tenia el llibre de Tolkien que l'havia robat a una llibreria de Madrid, en espanyol”.

“Tots haurem de menester un psiquiatre de capçalera!” “Servidor ja el té” dic. “Tú?” “Sí, és l'amic Miquel Roca”. Continua en Xesc: “És que és al·lucinant. Segons la Organització Mundial de la Salut, prop de mil milions de persones pateixen depressió, bipolaritat, ansietat, por, aïllament, demència, consum d'estupefaents i alcohol, esquizofrènia... Són la principal causa de discapacitat i el suïcidi és la quarta causa de les morts de persones entre 15 i 30 anys, una persona es suïcida cada quaranta segons”  ho diu Moisès Naïm. Aquí en Robert que, avui, té el seu dia brillant remata: “Alguns acudeixen a un capellà, altres a la poesia. Jo als meus amics i al meu propi cor per a cercar entre frases i fragments alguna cosa que no estigui rompuda, ho diu Virgínia Woolf.

Ens asseim a un bar tradicional prop de la Fundació La Caixa. La majoria demanem tallats i cafès amb llet, excepte en Robert que demana un tè i continua la seva vena d'avui: “Ja deia Okakura Kakuzo el 1906 que en l'ambre líquid contengut dins la porcellana ivòrica, l'iniciat pot entrar en contacte amb la dolça reticència de Confuci, la picardia de Lao Tsé i l'aroma eteri del mateix Shakyamuni” . “Te refereixes a quan es beu tè?”. “Sí, per l'amiga Clara Díez, el tè és paisatge, és cultura, és art, és estètica, és religió: una beguda que traspassa els límits de la obvietat...” “És la segona beguda en el món, després de l'aigua, 15.000 tasses cada segon” remata en Joan, tocat del seu perfil estadístic. 

Passen persones de diferents caràcters i dones amb el vel pel cap que, es suposa, que són musulmanes. “¿A Mallorca, en quina fase d'acceptació o rebuig devem estar respecte a la població resident musulmana?” demana en Xesc. “No ho sé, depèn de la quantitat en relació a la població total, en alguns pobles de l'interior de l'illa les relacions són més tibants”. “Però vaja, no som al nivell del que parla aquell novel·lista francès”. “Que diu?” demana en Joan. “Idò a les seves novel·les pinta una França governada pels musulmans en el futur i ara, diu, el desig de la població nativa francesa, -és un dir això de francesa-, no és que els musulmans s'assimilin, és que deixin de robar-los i agredir-los. O com a solució, que se'n vagin. Bé això és el que diuen que diu Michel Houellebecq. Que hi començarà a haver resistència ciutadana amb atemptats contra els musulmans, hi haurà tirotejos contra les mesquites o els cafès freqüentats pels àrabs”. “Bon-jesuset! I no podríem tornar als feliços anys vint o als gloriosos quarantes?”. 

En Joan continua llegint com absent. “Deixa ja el quart poder!”, li diu en Robert. “El quart? És amb el cinquè que heu d'anar alerta! Abans es deia que els diaris i la premsa, en general, eren el quart poder -per sumar-lo als altres tres poders de l'estat- ara les xarxes que van per Internet són el cinquè poder! El cinquè!” “En Montesquieu si s'aixecàs de la seva tomba, primer es marejaria i, desprès, agafaria els atapins per tornar a reescriure De l'Esprit des lois”. “Au,au, au... beu-te el tè i calla un poc”, dic jo agafant el meu mòbil i sentint-me partícep del domini que sobre mi té el cinquè poder.

Climent Picornell