Climent Picornell

 

Jardins d'altri amb inflació, carboni, amics i enemics

Els Jardins d'altri són una sèrie d'articles que un servidor confegeix amb lectures desbaratades, a casa d'altri. Som-hi. Contava Josep Pla, ara fa un segle, que dinant a un restaurant de Berlín durant el temps de la hiperinflació un veïnat de taula, menjà, pagà i partí. Però el veïnat de Pla havia usat tres escuradents. El cambrer, en veure-ho, va partir escapat darrera ell a cercar-lo: “Valen un milió i mig de marcs!” I parlant d'Inflació ha de sortir l'Argentina contemporània. Ricardo Piglia, al seu llibre Argentina: “Un país que te convence de que podrá ser lo que no puede ser, que promete plata y más plata cuando no tiene un cobre”. Ara ha guanyat les eleccions un senyor que nega el terrorisme d'Estat de la dictadura argentina i el canvi climàtic que és, diu, un invent dels socialistes per continuar robant. “El poble argentí va elegir la criatura i no al seu creador, el doctor Frankenstein” diu Paola Oloixarac. Seguint amb l'Argentina, la sociòloga Noelia Adánez es demana: “Qui està governant la Comunitat Madrilenya? Milei ja governa a Madrid. No ho volem veure, però és així”. No sé si escau però l'argentí Javier Dualte sol dir: “Que el teatre sigui divertit no vol dir que sigui banal”.

Laurent Sutter, filòsof: “La vida és una catàstrofe. I ens passam el temps enfrontats a dimensions catastròfiques”. Bono! Que serà això! Quin filòsof terrorista! Però ja Marx i Engels observaren, en El manifest comunista, que hi ha gent entre la classe capitalista que “desitgen mitigar les injustícies socials, per garantir d'aquesta manera la perduració del seu poder”. Té una certa semblança amb el que deia Thomas Piketty  a El capital del segle XXI, en que els partidaris de l'agenda reformista actual demanen una nova regulació de les forces del mercat global, limitada, això sí, mesures redistributives, amb moderació, pujades d'impostos a corporacions i a rics i... un “capitalisme verd”. Això implica la teoria de que les crisis ambientals es poden resoldre sense un enfrontament, i deixant a cada un el seu paper, lluny de la revolta i la revolució. Tanmateix l'astrofísic Hubert Reeves, mort recentment afirmava: “L'home és l'espècie més insensata, adora un déu invisible i massacra una natura visible, sense saber que aquesta naturalesa que massacra és aquest déu que adora”. Ho broda El Roto amb un dibuix: “L'única petjada que deixarà la nostra generació és la del Carboni”.

Idò, ja ho saben, tanmateix “L'evolució és la història d'una gran extinció. La vida tracta d'adaptar-se, però al final la majoria d'espècies desapareix” diu Jean-Jacques Hublin, paleoantropòleg. Entre i entre, de l'extinció em referesc, hi ha els amics, la família... “L'amistat és una forma elevada de l'amor, deslligada de l'erotisme i de la família. Els amics et sostenen i et fan gran” (Cristina Rivas). També “Ser pare, en qualsevol edat del fill, és veure com s'allunya” (Francesc Orteu). I de la parella què? “La parella és un intent de democràcia que quasi sempre acaba en dictadura” (Justine Triet). Tanta sort dels  divorcis i les separacions, no com les dones Dani de Papua Nova Guinea, que es tallen un dit quan mor un home estimat. L'enterren al costat del mort i creuen que els ajuda a aconseguir el paradís. Quin mal! Ai! Deia Franz Kafka que “Del vertader enemic t'arriba una valentia il·limitada”.

I per acabar aquesta collita: “De vegades se m'obri la boca i el riure de ma mare surt de sobte, un truc de màgia” (Kate Zambreno).

Climent Picornell 

 

Converses per Ciutat amb idioma, viatge, jueus i cafè.

Caminam amb els amics, a mesura que parlam, una cavalcada peripatètica i esburbada. “Palma, té un llenguatge especial” diu en Francesc , “Rebecca Solnit al seu llibre Wanderlust: una història del caminar afirma que “Una ciutat és com un idioma, un dipòsit de possibilitats, i caminar és l'acte de parlar aquest idioma”. Fellini parlava l'idioma de la seva ciutat natal, Rímini, de la qual solia dir: “La meva ciutat és un buratxo indesxifrable, aterrador, tendre, una dimensió de la meva memòria”. En Joan diu que va aprendre l'idioma de Ciutat a partir del primer que se'n recorda: “Son pare li comprava un gofre a un venedor que duia un gorret blanc al cap de cantó entre el carrer dels Bastaixos i el carrer d'en Colom”. “El primer record que un té, és inventat”, el talla taxatiu en Marià. Per evitar la tensió canvii de tema: “Seguidor com som del concepte de “no-lloc”, vaig veure el de “no-temps”. Ho vaig llegir a la meva estimada secció “pareumàquines!” d'Àlex Gutiérrez al diari ARABalears, diu que Mònica Terribas, en el seu discurs d'accés a la secció de filosofia i ciències socials de l'Institut d'Estudis Catalans, va denunciar la destrucció actual de la nostra capacitat d'espera: el “no-temps”. “En dues dècades hem canviat els binocles pel calidoscopi. Els binocles permeten observar l'horitzó del món fent focus en allò que ens interessa i obrint la mirada per obtenir una perspectiva global. El calidoscopi, en canvi, captura l'ull i el sotmet a l'impacte capriciós de mil formes i colors”. És refereix a com accedim en l'actualitat a l'actualitat. Mil sensacions ens arriben de per tot arreu que fan que l'opinió estigui sotmesa a mils d'informacions calidoscòpiques a les pantalles dels nostres mòbils, tabletes, ordinadors, televisions. “I no me digueu que no, perquè vos he observat mirant el mòbil mentre dinàvem i sé que el darrer que feis en anar a jeure és mirar-lo. I també és el primer que feis en aixecar-vos”. “No és només això, és que tothom ho retrata tot i ho penja a Internet”, diu en Biel. “Na Paula Serrano manté que les xarxes socials vénen a ser les revistes del cor on el protagonistes som nosaltres. La gent pobra que no pot aspirar se portada de ¡Hola!, però, mira tu per on, ha vist que pot ser protagonista del seu Facebook o del seu Instagram”.

“I ja que estam en guerra, voltros sou antijueus, antisemites, antiIsrael?” En Joan llança la seva soflama de connaisseur del tema: “No hauria de sorprendre que el progressisme occidental tingui ara una línia més radical sobre Israel, tenint en compte el seu canvi cap a la dreta. Però des del fracàs de les anomenades “Primaveres àrabs” estàvem acostumats a pensar en el descontentament popular dins dels països àrabs i musulmans com una força geopolítica important. I així, el 2023 es recordarà com el moment en què el descontentament àrab i musulmà també va començar a ser important als països occidentals. Les protestes recents a les capitals europees, especialment, són menys una extensió d'un progressisme radicalitzat que, també, una expressió directa de la solidaritat ètnica i religiosa amb els palestins per part dels immigrants:  l'aliança tàcita entre aquesta diàspora i un progressisme occidental laic, a França es coneix com "islamo-gauchisme". Per altre costat la por a la immigració massiva, més la por al terrorisme, ha generat un corrent protector de la cultura nativa a mesura que la societat llisca cap a la vellesa. Llavors, la simpatia europea per la posició israeliana augmenta. Malgrat entre els components de l'extrema dreta, hi ha moltes teories de la conspiració on els jueus hi prenen part i això alimenta  l'antisemitisme”. Després de la diatriba jueva-palestina ens asseim a un cafè de Son Armadans. Els cafès i tallats no són d'allò més correcte. Els cont el que diu n'Ignasi Peyró, que escriu des de Roma: “Visc en un lloc on el cafè es tan bo que, de vegades, en deixar la tassa damunt el platet, el que a un li surt del cor no és anar-se'n del bar, sinó començar a aplaudir!” No serà el nostre cas. És mal de trobar un bon cafè a Palma.

Climent Picornell 

 

 

 

Dalt del turó amb diaris, barriguera i carregadors

 

M'he aixecat molt dematí, amb el canvi d'hora ara fa claror. I vent. Vent de ponent. De ponent: ni vent, ni gent. Ho associi a aquella tonada que diu: “De Mallorca ens ix el Sol / i per Castella s'apaga”. Les estilitzades i forasteres palmeres washingtònies, que han anat substituint els fassers que el cuc de l'escarabat becut-roig ha anat devorant, es despentinen renoueres. El dia és claríssim i veig perfectament els pujols de més enfora, fins a la Mola des Fangar, entre Felanitx i Manacor.

Vaig a fer el cafetet. Passa l'amo en Biel Teco que d'ençà que per una mala inversió dels seus estalvis els buròcrates d'un banc li varen plomar tots els seus doblers, el veig tristot. “Com vos trobau?” Aixeca el cap, va un poc encorbat: “I...que t'he de dir? Per l'estil . Ni més ni pus !” És un gran llegidor de diaris,  dins el cafè. I quan n'agafa un, en té per estona. No me diguin que no han participat mai en la guerra per aconseguir un diari a un cafè. Sobretot si els altres soldats d'aquesta lluita tenen estratègies particulars. Hi ha aquell que comença per darrera i amb l'excusa de mirar els resultats de la primitiva, xerra que te xerra, té el diari privatitzat. Un diari a un bar, i això és una màxima d'obligat compliment, s'ha de tenir una estoneta, llegir les quatre lletres grosses i passar-ho al comú. Però no, aquella dona el mira i el redemira no és que el  llegeix, l'estudia! I llavors, quan pareix que ha acabat, el passa a la seva companya que el guaita amb despreci però l'obri i el se reserva una bona estona. Hi ha el viu, que guarda dos diaris un davall l'altre, dos diaris diferents vull dir, punyetero, això també està prohibit en el fair play cafeter. En canvi n'hi ha d'altres que quan entres i coneixent que t'agrada llegir-los, el te donen malgrat ells estiguin a la meitat. Tenia una aliada, ara ja morta, la madona de Can Tronca, que quan entrava un servidor pegava una mirada i si no veia cap diari lliure se n'anava a un parroquià que el llegia, li prenia tot diguent-li: “Au! Ja has acabat!” I el me donava amb gran empegueïment per part meva. I existeix qui el furta, pausadament, el se posa davall el braç i el se'n du. Un dels casos que succeïxen, quasi sempre, com la llei de Murphy, és que entres i n'hi ha un que no està ocupat, bono, penses, avui he duita sort, però resulta que és el diari d'ahir. I així, un reguitzell de situacions i de mirades creuades entre qui en té i qui no en té però en vol tenir. I, per fi, quan t'arriba el torn, i ja el tens, obris el diari i te cauen un caramull de miques del croissant de l'anterior lector, mal te toc pesta! El puta diari!

Me'n torn cap a ca nostra, dalt del turó i ens saludam afectuosament amb en Richard, la nostra primera autoritat i pens: tenim, al petit poble, el dentista que és alemany, el rector de la parròquia és del Congo ex-belga (però ja xampurreja el mallorquí), el forner que fa les famoses ensaïmades entorcillades és argentí, el cuiner que prepara la porcella i l'arròs brut del restaurant més famós del poble és magrebí i ara tenim el batle que és britànic. Com veis la “Mallorca profunda” es manifesta “esponerosa” als ulls dels ciutadans de Palma i del cinturó turístic.

Entr a ca nostra i sent un crit: “On és el meu carregador?” Un casus belli, semblant a l'anar ferrapilla amb els diaris del bar, es produeix quan es sent a les nostres cases la pregunta fatal: “On és el meu carregador?”  A les llars d'ara sempre hi ha endollats carregadors de mòbil, d'ordinador, de tabletes, que desapareixen, malgrat un hi hagi posat una senya amb retolador o penjat un llacet de colorins... “On és el meu carregador?” Repeteix la veu inquisitorial que sempre, però no sempre, sol ser la de la mare o el pare, en aquesta guerra domèstica s'han perdut, ja fa estona, les formes i els papers.

Climent Picornell 

 

Converses per Palma amb kundalini, col·lapse i ecofeixisme

 

 

Retornam de la manifestació contra l'excés de turisme que ha recorregut Ciutat i ens toca reflexionar, com cada any, sobre el mercat de malanomenada espiritualitat. “He llegit a un diari que gurús de tot el món aprofiten per a alinear txakras, manifestar la kundalini, fer constel·lacions familiars, llegir registres akàshics, purificar amb cerimònies de cacau o café, i eliminar ansietats i traumes amb granots, ayahuasca o bolets”. En Gabriel, sempre receptiu continua. “Són deixes del moviment hippie quan es va fondre amb la cultura de l'Índia i la meditació per a aconseguir la felicitat i la il·luminació. La desaparició dels hippies ha donat lloc a la comercialització d'allò. Amb l'entrada d'Internet aquesta filosofia de vida, que no sols inclou teràpies alternatives sinó alimentació, salut i benestar, és una moda massiva”.

Ja arribam, caminant, a l'Auditorium i en Joan entra en discussió: “Lo fotut però és que aquest discurs s'ha mesclat amb teories conspiranoïques, i es va anar aguditzant amb la pandèmia. “Es cert”, diu en Toni, “persones de l'espectre de les esquerres, han interioritzat aquestes teories de la mà de l'espiritualitat  i ara creuen que els Estats i les grans corporacions volen controlar a la humanitat, amb xips que ens han aficat amb les vacunes, que ja és molt imaginar, quan el xip ja el duim en la nostra mà: el mòbil”.

“La pandèmia no ha estat una oportunitat sinó un avís” sintetitza en Joan quan ja arribam al Toque, un restaurant belga especialitzat en musclos. En la recepta de com en podem sortir teoritza Gabriel: “Amb la pandèmia, fins i tot els cossos van passar a ser perillosos; només la seva presència era una amenaça”. “Idò què podem fer?” deman “Què compartim? L'únic que podem fer junts és morir-nos? Vindrà la Tercera Guerra Mundial?” En Gori, el més taxatiu de tots, diu: “Estam en mans dels qui s’han beneficiat del caos mediambiental i de la misèria humana, i utilitzen la crisi per reforçar els seus actius. Hi ha un món pitjor que aquell en què les màquines substitueixin els humans, i és el món en què les persones són considerades màquines  treballant de manera precària: s’automatitza als humans”.

“Jo crec”, afirma en Mariano “que si la pobresa no es pot separar del capitalisme, tampoc la crisi climàtica. Si moren els oceans també morim nosaltres. Va semblar que, durant la pandèmia, era fàcil reduir les emissions o experimentar una societat en el decreixement, però s’obviava el sofriment: els morts, la precarietat, l’atur... Es van reduir les emissions de CO2 a costa del patiment dels més vulnerables”. Ja som devora el monument a Santiago Rusiñol a dalt del carrer Marquès de la Sènia. M'atur: “Aquí es va fregar la línia entre ecologisme i ecofeixisme. Eco no sempre és un prefix per a una idea positiva. Està clar que el canvi climàtic i l’esgotament de les matèries primeres són les causes del col·lapse que vindrà, accelerat per la crisi social, demogràfica, financera. Hi hem d'incloure la guerra d'Ucraïna i el conflicte Hamas-Israel com el seu començament? El present es pot convertir en un futur inesperat més ràpid del que ens pensam”. “Ecofeixisme?” Demana en Pere. “Sí, apareix amb freqüència en boca i ploma d'ecologistes socials i es situa en el cor de la tenebrosa realitat que s'aproxima de la mà d'una concatenació de crisis. Si no es prenen mesures d'una enorme contundència i d'immediat, la deterioració ecològica ofegarà la nostra civilització i l'espècie humana. És necessari un programa de decreixement radical”. 

“Molt bé Climent però a costa de què?” Demana en Toni, ja assegut al restaurant. “Mira”, diu “per a accedir a un estat realment sostenible seria necessària una disminució del consum en unes dimensions inconcebibles”. “Lamentablement” intervé en Gabriel “no és pot confiar en la consciènciació d'una població manipulada pels mass media, els amos dels quals formen part dels grans poders mundials. Sembla que tothom miri cap a un altre costat fins que aqueixa cadena d'esdeveniments catastròfics, es trobi en plena acció o sigui ja irreversible”. “I les esquerres?” “Desorientades davant el naufragi”.

Climent Picornell 

 

 

Jardins d'altri amb improvisació, olor, memòria i vanitat

Els jardins d'altri recullen collites esburbades d'ací i d'allà. Disculpin. I sinó...vegin. Freud escrigué: “M'impressiona l'aprop que estan el que deien les dones acusades de bruixeria i el que diuen els meus pacients”. ¿Deu tenir alguna cosa a veure el fet que en la confessió te perdona el capellà i en el psicoanàlisi ho has de fer tu mateix? El perdonar-te vull dir. Perdonar-te per fer alguna cosa desbaratada que no passa per la raó i el que diran. Idò, Esther Acebo, una actriu, ens sorprèn: “Viure és improvisar”. No hi puc estar més d'acord. En contra de la planificació soviètica de les nostres pobres existències, un procrastinador com un servidor ha de treure la improvisació davant moltes situacions de la vida. És ben igual del que diu una perfumista, Christine Nagel, transcendeix el seu ofici la seva afirmació: “Quan et molesta l'olor de l'altre s'està perdent l'amor”. Saber interpretar aquestes sensacions et dona més llum que el comportament assenyat que ens ha imposat el judeocristianisme.

En certs moments aquestes sortides, fora de botador, passen a tenir rang d'exemple. Mai he sabut si era cert, però ho conten. Quan Alexandre, el Magne, en el zenit del seu poder va voler demostrar l'admiració que tenia a Diògenes de Sinope, el que vivia dins una bota, el visità i li va oferir el que ell volgués, bastava que ho demanés. Diògenes li contestà: “això és el que vull, que t'apartis i no em tapis el sol”. Bé, veritat o no, per a un servidor, per cert, amb síndrome de Diògenes, és significatiu: vull i vull i vull i... res em serveix de res. Per a molta de gent això es considerat com un trastorn. Vicky Martin Berrocal, d'incerta professió, dissenyadora, psicoanalitzant-se en públic: “Venc d'on venc, d'un pare que sempre se n'anava, d'una mare que se sentia abandonada, d'una brega per retenir-lo. Jo vivia amb mil trastorns... M'he llevat els trastorns.” Però sempre hi sura l'irreal, allò no dit, allò intuït. Deia Nora Ephron, a No em record de res, “ El que té de bo divorciar-se és que deixa clara una cosa que amb el matrimoni quedava oculta, i és que sempre estàs tota sola”.

“Necessitam la memòria, però cal tenir present que no sempre és la veritat” (Theodor Kallifatides). Diu memòria, no nostàlgia.“La nostàlgia és una malaltia de la nostra generació, que compareix en el moment en que es constata que el sistema t'ha vençut” (Celestí Alomar). Va fer cinquanta anys i “Te recuerdo Allende”, deia un titular de diari rememorant l'Amanda de Victor Jara. I la clau de volta: “El moment decisiu de l'espècia humana és permanent. Per això tenen raó els moviments intel·lectuals revolucionaris que declaren nul tot el que ha succeït amb anterioritat, ja que res ha passat encara”. I del mateix autor: “Existeix una meta, però no un camí; el que anomenam camí són vacil·lacions”. Franz Kafka (Els aforismes de Zürau)

“Les xarxes socials transmeten a major velocitat l'estupidesa que la intel·ligència”, deia un rector d'una Universitat de Catalunya. I.A. (Imbecil·litat Artificial) segons Pere Fullana. Les xarxes socials, supermercat de les vanitats efímeres encapsulades en un 'm'agrada'. Madame de Merteuil a Les amitiés dangereuses de Choderlos de Laclos diu: “La vanitat és incompatible amb la felicitat”. Contraposau-hi el valor d'aquella joveneta de l'Afganistan, Malala, que només pel fet de voler estudiar, un talibà li pegà un tret al cap, deia ella: “Teníem dues opcions, callar i morir o parlar i morir, i decidírem parlar”. Valent i exemplificant.

Climent Picornell

 

 

 

Des de la geopolítica: Israel i Hamàs

Ras i curt, geopolíticament parlant:  Ucraïna està intentant unir-se a Occident. Israel està intentant unir-se a un nou Orient Mitjà. I Rússia i l'Iran s'han unit per intentar bloquejar-los a tots dos.  Però no cal ser massa bon analista per entendre que Hamàs, recolzat per l'Iran, va llançar la seva guerra per frenar la normalització saudita-israeliana i evitar que Teheran quedàs aïllat i que Vladímir Putin va llançar la seva guerra per aturar Ucraïna a expandir-se en una Europa lliure, i evitar que Moscou quedàs aïllat. Rússia amb Putin i l'Iran amb l'aiatol·là Ali Khamenei, tenen molt en comú: no tenen res a oferir a la seva gent més que guerres quasi religioses que els permeten mantenir-se en el  poder.

Mentrestant, les relacions entre Israel  i l'Aràbia Saudita, bressol de l'islam, hauríen obert el camí per a la normalització entre Israel i el país musulmà més poblat del món, Indonèsia, i potser fins i tot el Pakistan. Res hauria aïllat més l'Iran. I Hamàs sabia que el seu model a Gaza quedaria aïllat si Israel era capaç de normalitzar-se amb l'Aràbia Saudita en termes que satisfessin l'Autoritat Palestina de Cisjordània, més moderada. Així que va començar aquesta guerra sabent que duria la mort no només a israelians, sinó també a molts més dels seus propis civils innocents. L'Iran sabia el mateix.

Però l'avanç de l'ocupació militar d'Israel a Gaza s'està trobant amb un repte comú en la guerra urbana: et quedes estancat als carrerons i crides l'aviació per fer volar l'enemic i qualsevol altra persona propera, provocant víctimes civils importants. No es pot ignorar o defensar aquesta tàctica durant molt més temps. I també, els Estats Units veuen un forat gegant al cor de l'estratègia d'Israel: qui governarà Gaza si Hamàs és desallotjat? 

Ho diu Th. L. Friedman: El pitjor encara està per venir. La invasió israeliana de Gaza està destruint túnels, abocadors de municions i combatents de Hamàs, sí. Però quan els nins d'ambdós bàndols són sacrificats i la gent té por, els extremismes ascendeixen. Van ser els terroristes suïcides palestins els que van impulsar Benjamin Netanyahu a ser primer ministre, i han estat els israelians de línia dura els que han alimentat grups palestins com Hamàs. El bloqueig israelià de Gaza, des del 2007, havia convertit els fanàtics de Hamàs en herois populars. Els atacs de Hamàs del 7 d'octubre de 2023 van destrossar Israel de manera comprensible: el president Biden va assenyalar que era l'equivalent als atacs de l'11 de setembre de 2001 a Nova York. Gaza ha patit l'equivalent a uns 400 atacs com l'11 de setembre. S'ha informat de més nins morts a Gaza en les últimes setmanes que en tots els conflictes globals junts durant tot l'any passat, segons Save the Children. Un nin ha mort cada 10 minuts durant la guerra, fins ara. Això no és moralment sostenible per als Estats Units, que proporcionem armes per matar i mutilar civils, opina N. Kristof. Tampoc serà eficaç per protegir Israel. Matar líders terroristes sense abordar la desesperació dels seus partidaris és una tasca inútil i produeix més desesperació i més terrorisme. Ami Ayalon: "El conflicte no es resoldrà en accions militars, no ens poden matar a tots, i nosaltres no els podem matar a tots".

Israel està decidit a rompre el poder de Hamàs, però només pot tenir èxit mantenint les regles i les normes de comportament que Hamàs ignora. És veritat, se sap, que Hamàs amaga els seus combatents entre els civils, i la indiferència pel seu patiment és fonamental per a la seva marca de terrorisme. Hamàs està utilitzant el poble de Gaza com a escut humà contra la campanya de bombardeig d'Israel. Posar fi al control de Hamàs sobre Gaza és un pas essencial, però una victòria militar no significarà gaire si els joves de Gaza es reagrupen davall una altra bandera extremista. Dirigir als civils perquè surtin de les zones apuntades és una manera valuosa de minimitzar les víctimes, però només funciona si els que reben l'ordre d'evacuar tenen on anar, una ruta segura i mitjans per arribar-hi i temps suficient per fer el viatge. Hamàs és probable que aprofiti qualsevol acord destinat a protegir els civils. Però això no eximeix Israel de la responsabilitat d'intentar-ho.

Climent Picornell 

 

Converses entotsolades

No sé qui em parlava de la importància dels àlbums de fotos en la construcció del nostre relat familiar fins que arribaren els telèfons mòbils i la profusió d'imatges, sense jerarquia, totes apilotades dins de l'aparatet. És ver que algunes s'imprimeixen i hi ha cases comercials que t'ofereixen traslladar-les a àlbums de paper, com abans. És cert que res roman, però tot hi és dins l'immens nigul de dades internetianes que es van emmagatzemant déu sap on. Tot desapareix tan ràpidament, tot ho consumim tan ràpidament. Ens falla l'efecte selectiu de la memòria, suplantada pel caos de la renovabilitat dels nostres Whatsapps, Instagrams o TikToks.

Allò que ens succeïa quan miràvem un àlbum i hi descobríem l'herència genètica o comportamental de la família, el reconeixem en una rialla de la nostre mare, en una expressió severa o gamberra del pare o dels germans, del repentí gust de l'arròs sec de la padrina, de les primeres salpes i oblades que veres davall la mar aquell dia que rememora aquell retrat de quan t'havien comprat la careta per mirar davall l'aigua... ningú, d'aquelles imatges, realment, havia mort, tot es sargia en un gest, en una forma de la cara, en una manera de mirar la càmera, era la vida que ens connectava amb l'avui.

Tot això és veritat, i ara acab empatxat del meu mòbil, de tantes vegades que el mir. Empatxat?  Idò ha aparegut una nova dieta. Quin endocrí o endocrina la proposa? No és endocrí, és un científic al llibre 100 coses que cal saber sobre la intel·ligència artificial, Ramon López de Mantaras, proposa la “dieta digital”, passar moltes més hores en el món analògic, donant sortida a gestions que es poden fer de forma no digital, parlar cara a cara, guardant la privacitat que invadeixen les màquines, no fer compres per Internet si no és necessari, no deixar-se geolocalitzar si no és necessari. Idò jo la vull fer, la dieta digital, ho vull fer perquè no vull saber el que els passa als meus amics pel Facebook o per l'Instagram. I tornar a llegir en paper! La premsa, la premsa de paper, ara que La Vanguardia diuen que ja no es distribuirà a les illes Balears. Harry Evans, que fou director del Sunday Times, i morí ara fa poc, deia que la qüestió no està en saber si la premsa en paper, o sense paper, seguirà existint, sinó en saber si allò que seguirà existint tendrà alguna cosa a veure amb el periodisme. Res més cert, ara diuen que Murdoch pare ha passat el testimoni als seus fills, cal recordar que l'imperi mediàtic dels Murdoch sobretot a partir de la fundació de la cadena de notícies Fox News, va aconseguir reconfigurar la política del conservadorisme als Estats Units. Trump i la “normalització” de l'extrema dreta són fruit d'aquesta cosa que poc té a veure amb el periodisme i molt amb la propaganda.

És cert, els discursos sobre el capitalisme bo, o ètic, fets des de la dreta, s'han refermat. Martin Wolf assegura que el capitalisme de mercat i la democràcia liberal són com el ying i el yang, oposats però complementaris i que, si no mantenen l'equilibri entre ells, es poden tornar mútuament destructius. La desigualtat creixent, la desindustrialització, les crisis econòmiques han minat les classes mitjanes i la confiança en la competència i integritat de les elits, la qual cosa ha empès molta gent cap el populisme. En aquest sentit,  un milionari australià defensa que hi hauria d'haver un atur del 50%, així es veuria “dolor en l'economia”, necessitam recordar a la gent, diu, que són ells els qui treballen per l'empresari i no a l'inrevés. Me recorda allò de “l'exèrcit industrial de reserva” que deia Karl Marx al Tom I d' El Capital, una de les condicions de vida del mode capitalista de producció.

De totes les maneres, cal fer via ja que se coneix la data exacta de la fi del món: serà l'any 2050. Es produirà un col·lapse, hi haurà desnutrició, megaincendis, extinció d'espècies, bacteris resistents als antibiòtics, milions de víctimes per la calor... Ho pronostica Janire Manzanares, que és experta en “curiositats, consum i loteria de Nadal”. Quin currículum! Me torn enfrascar en la lectura de Metafísica de la pereza.

Climent Picornell 

 

 

 

 

Sentiments, trastorns i contradiccions