Climent Picornell

De Google, la memòria i els punts obscurs d'Internet

Google és ja  una solució als lapsus de memòria. ¿No els ha passat que no recorden una cosa, un nom, un... el que sigui, i deim: ho demanaré a Google? És ja un clàssic. Sant Google ens fa l'immens favor de presentar-nos la cara i les dades del personatge aquell, famós o menys, que ens ha fet anar de cul durant hores. No hi havia manera, sabíem a quina pel·lícula havia actuat, sabíem com tenia la cara, recordàvem el noms dels altres actors o actrius però d'aquell, justament, no: res de res. I ara, teclejant el nom del llibre o la pel·lícula o la poca cosa que es recordava d'allò... flashhhh!  Surt el nom, i la cara, i la sensació d'alliberament és de tal magnitud que és quasi un orgasme.

Com s'ha fet això i com s'han anat emmagatzemant dades i dades, de gent famosa, de pobles, de gent no tan famosa, de carrers, de marques, de història, no ha estat tan senzill. O de la difamada, injustament, Wikipedia o 'Viquipèdia' en català. Però la verossimilitut, la immediatesa i la contemporaneïtat  de les dades, són irrefutables i, diré més, imbatibles. Coses de les noves tecnologies

Servidor, no te cap por a les innovacions en la ciència, ja sigui en el maneig de l'ADN o en la Intel·ligència Artificial. El que a uns fa por, a mi m'intriga. Penseu que, a l'inici, la xarxa Internet va ser un descobriment militar per descentralitzar els centres de decisió. Aquest pecat original la fa terrible? O el seu ús per a la pornografia és una excusa pel seu tancament? Quin és el seu maneig amb esma? Passa el mateix amb els telèfons mòbils i la immediatesa de la comunicació. Que pot esdevenir una vici? Sí. A mi em fa molt de servei poder dur quasi tots els meus arxius damunt, vagi on vagi i em pugui comunicar amb imatges, amb els qui estim. Que els adolescents l'usen sis o més hores cada dia causant possibles afectacions? Sí, però el bon ús no hauria de ser aquest.

Ara es parla de la Intel·ligència Artificial i dels seu vessant perillós. La I.A. és una aposta de futur, però els seus algoritmes s'alimenten del passat. Jo no crec que sigui una nova eina de domini, ja que la ironia i el sentit de l'humor li seran aliens. Hi ha qui l'albira com una nova revolució industrial, tant pel guany en la productivitat com en la millora dels serveis públics. És cert que el món de les fake-news o dels deep-fakes (mentides o falsedats generades amb I.A.) fa temps que s'escampen i s'escamparan. Però no tan sols a través de la I.A., sinó a través de xarxes de conversa, com les mentides d'abans.

És cert que quan més connectats estam, més sols ens sentim? Missatges de text, de veu, de vídeo, xarxes socials, YouTube, Zoom, Google Meet... l'ús, i el sobreús, de tot l'aparellatge i de totes les aplicacions que a través d'internet ens mantenen entretenguts i enfeinats, mirant pantalles, sobretot les del mòbil, van generant, segons el psicòleg J. Haidt,  Una generació ansiosa. Però hi ha la possibilitat d'usar Internet per a socialitzar-nos de noves maneres i equivocar-nos, i aprendre'n, com ho estam fent amb la dictadura dels 'likes' o l'ús del porno per infants. Quina és l'edat a partir de la qual han de tenir accés a mòbils intel·ligents? 16 anys? A Mark Zuckerberg li demanaren que no permetés obrir comptes a Facebook a menors de tretze anys. “Ho mirarem” va contestar. I encara ara no ho ha mirat. Però, no parlem només dels infants, avui són els adults els qui veuen, o no, com el mòbil ha conquerit les seves vides. Sense adonar-se, o sí, dels seus punts més obscurs.

Anam de cap a un nou feudalisme? Com suggereix Yanis Varoufakis (Tecnofeudalisme, 2024). Segons el pensador grec els pilars del capitalisme han estat reemplaçats: els mercats, per les plataformes digitals que són feus de les gran empreses tecnològiques, i el benefici, per la pura extracció de rendes. Els nous senyors feudals són els propietaris del capital en el nigul, allà on s'emmagatzemarà tot.  Cada pic que ens connectam no ens queda més remei que fer un pacte fàustic amb els seus propietaris i els seus algoritmes. També es barallen entre ells, com ho han fet Apple i Microsoft i altres pel domini del mercat dels videojocs, dels missatges, dels rellotges intel·ligents, de les carteres o moneders digitals, del desenvolupament no ja de apps, sinó de super-apps que ens permetran accedir, a través d'una única porta, a quasi tot el que creguin que ens fa falta. Inevitable?

Climent Picornell

Dalt del turó amb udols, dissabte, coloms i badalls

 

Ho plogut fang a voler, el vent de migjorn empenyia uns ennigulats bruts que han cobert cotxes i fulles dels ramellers amb arena del desert del Sàhara. Sent, en la llunyania, els cans d'en Martí Cutxo que ploren. Udolen com a llops, l'amo se n'ha anat i ja s'enyoren. Afin la primera oronella de la temporada planejant per damunt un camp que pareix sembrat de ravenissa groga. L'estiu ja se'n ve manades desfetes i encara falten un parell de mesos.

Faig un poc de dissabte a l'estudi. Ho coment a la taulada d'amics. “Dissabte? I per què no divendres? O diumenge? Devia ser el dia de la neteja general?”  En Miquel Fitó, expert i obsessionat en temes xuetes me vol convèncer de que 'fer dissabte', com a sinònim de fer neteja a fons, ve de quan els jueus conversos feinejaven ostensiblement durant el dia sagrat del judaisme, el dissabte. “Una cosa com la de menjar xulla públicament?” Li demanen. “Idò sí... per demostrar que no eren practicants”. No me va convèncer massa, però tenia un cert sentit, això sí. “Que has de prendre?” em demana en Toni?” “Tens res per s'esbraonament?” li deman, “Tenc com a mal de cap...” I els cont l'anècdota d'aquell picador d' El Rojo Vivo que va tornar sense fer-ho, però amb sa llengo esbraonada”.

Faig el cafè amb l'amo en Guillem de son Bei que berena abans d'anar-se'n al seu bocí prop de Petra. M'ha sortit un cop blau a un braç. “Si te pegues un cop fort, lo millor son ses fregues amb saïm vermell. Ai! El saïm vermell... Saps com se feia? Idò, l'en demà de ses matances arreplegaves tot es greix que havia quedat pres damunt ses calderes i l'aficaves dins un calderó, li daves foc i allò es fonia, era com oli brut, per això li tiraven prebe vermell i agafava un colorel.lo que el feia ben apetitós. Pensa que era tot lo que havien vessunyat els bulls de les matances: ossos, camallots, botifarrons...” “Els mos menjàvem amb sucre”, li dic, “però no sabia que fos bo per fer fregues” “Pensa tu! Era de conya això ! Però per lo què era bo es saïm, també ho ha de ser es saïm vermell!” “Vols una ego?” Me diu abans de partir,  “És un bon animal, noble, jo ja no me'n puc cuidar...” “No, Guillem, jo no som bo per això” “Llàstima”.

Si juga el Barça, els partits al cafè són més entretenguts que tot sol a ca nostra. Me solc col·locar prop de mossèn Cors, l'amo en Pere Cors, capellà, 'forofo' del Barça que viu el partit com si fos al camp; quan fan la repetició del gol, sol dir: “Un altre!” “Que no, mossèn Pere, que és la repetició!” Llest i espavilat, progressista, sap convèncer la parròquia per a obres de serveis socials. “Sap passar la bacina, abans de s'escolà”, diuen d'ell. També solia venir en Miquel Xumerró. Era llest en Xumerró, diuen que sabia fer sobrassada de moix. S'havia fet una ximbomba amb un pot gros d'olives 'La Española' i compareixia a tots els saraus. El trobaren mort assegut al balancí.

No s'aturen d'arribar nou-vinguts, tan d'aquí com de fora, i la gent que un no coneix circula pel poble. “Aquest és de l'Uruguai” “Ah sí? I que sap fer. Te ofici o benefici?” “Idò mira se n'ha anat a viure al carreró de ca ses Monges i es dedica a eixarmar, o a podar, tota casta de palmeres, i diuen que és fener i que no té por d'enfilar-se. Posa sa música molt fort, es queixen els seus veïnats”. Els estrangers del nord, alemanys i anglesos sobretot continuen comprant cases i bocins de terra, i els magrebins aquestes setmanes de Ramadan, ja passat, els vespres els veien més per defora amb les seves xilabes.

Me'n torn cap al meu turó, passant per davant la posada de Son Ravot, on havien tengut un avantpassat que havia estat militar, i hi anaven a cercar el seu sabre per a representar la Sibil·la. Deien que el militar tenia els collons grossos com a cebes blanques, per coses que havia fet a la guerra d'Àfrica. Faig un badall estrepitós – “Badall, o son, o talent, o... mal d'enamorament”- això me recorda que s'ha fet tard i me queda un tros de costa per pujar.

Climent Picornell

Enric Benito: El nin que es va enfadar amb la mort

El nin que es va enfadar amb la mort és Enric Benito i és el títol del seu darrer llibre. N'Enric és va fer metge i especialista en oncologia, segons conta ell, perquè es va enfadar amb la mort que li havia pres alguns dels seus parents més estimats, i molt en concret el seu avi Sebastià, la mort del qual li deixà una ferida que ha tractat de sanar acostant-se a cada persona que ha provat de curar, amb la tendresa del seu acompanyament.

A través de l'acompanyament de pacients, cents de vivències, es van anar forjant en Benito, una nova forma de d'entendre la medicina, la vida i la nostra natura com a persones i així, sentia de cada pic més confiança per apropar-se a mirar cara a cara el procés de morir. Els seus pacients foren els seus mestres que al llarg de vint anys fent oncologia, diu que li ensenyaren lliçons impagables de vida, que ell comparteix amb els lectors. Però no només comparteix els relats emocionants de molts dels seus pacients sinó les reflexions que s'hi escauen, segons el meu amic del pont d'Inca. Sobre si s'ha de dir la veritat o no als malalts i als seus familiars, n'Enric ho deixa molt clar : “La veritat ens fa lliures, encara que faci mal a vegades, és millor que la ignorància o la mentida, ja que aquestes bloquegen la nostra capacitat d'adaptar-nos als canvis i no ens permeten seguir fluint per la vida”. Quan la veritat entra dins l'habitació d'un pacient terminal sempre du amb ella la pau. I també, veritablement, la tristor. Però hem de tenir molt en compte que la tristor és una emoció que sol sorgir davant la pèrdua d'algú estimat, la pau s'experiment a nivell espiritual, “quan perds algú estimat es natural que sentis tristor, la pau la dona el fet de veure partir a aquest esser estimat en pau, aleshores tu també en tens”. Tristor i pau, una dicotomia que conviu.

Evidentment que la por al procés de morir sorgeix del nostre desconeixement i de la ignorància respecte a aquesta part, tan “interessant” diu Benito de la nostra vida. “Si tots poguéssim aprofitar l'experiència d'acompanyar i perdéssim la por, viuríem molt més feliços i amb major harmonia entre nosaltres mateixos i la naturalesa”. Enric Benito ens demostra al seu llibre “El nin que es va enfadar amb la mort” (Editorial Harper Collins) que ha aprés de les crisis o del que entenem per fracassos o pèrdues, que són, en realitat experiències d'aprenentatge, encara que en els seus inicis poden ser enteses d'una altra forma. I sobretot que per aprofitar el missatge que ens dona cada experiència de crisis o fractura, es necessari primer abraçar-la per entendre-la i transcendir-la. Transcendir significa travessar i ascendir, passar a través del que inicialment no ens agrada i ho rebutjam, i per fer-ho, primer s'ha d'acceptar, abraçar el dolor de la pèrdua, veure que hi ha darrera i descobrir la saviesa que comporta l'experiència de rompre-nos i comprovar que l'únic que es romp es un esquema equivocat que ens havíem fet.

Hi ha un punt d'inflexió en la vida de Benito. Quan decidí passar a cuidar malats que s'han de morir amb cures pal·liatives, un company li digué: “Treballar amb els moribunds és insuportable, no ho aguantaràs”. La seva resposta va ser: “morir no és el pitjor que te pot passar, el pitjor és morir tot sol, amb dolor i por, i si jo som allà per ajudar i alleugerir el dolor, la soledat i la por, crec que me sentiré feliç”. Replica l'amic metge: “Però per fer-ho necessitaries creure que la mort no és el final, no me fotis que ara t'has convertit!”. Resposta de n'Enric: “Ho sent per tu si creus que la mort és el final”.

A l'epíleg ens ofereix “les set lliçons del morir”, entre altres, saber que morir és normal i, a més, és segur, que morir no fa mal i que ens obri a la veritat, com la de poder dir “ens estimam, gràcies i adéu”, alguna cosa tan senzilla i tan gran que ens conforta, ja que ens permet tancar, amb pau, la nostra biografia.

Climent Picornell

Els objectes de ca nostra tenen història

 

La sopera de can Canals, una casa senyorial que llogàrem quan vivia amb una tribu, un paraigüer que varen regalar a mamare quan es va casar després de la Guerra Civil, una foto de quan anava a les monges agustines amb uniforme, les eines de fuster que em regalà la meva cosina Margalida quan es morí el meu padrí-jove Toni Blanc, la trompeta del padrí saig, un banc de l'església que anaven a tirar i mon pare salvà, una pintura naïf de Joan Guerra en que se veu la decapitació de Sant Joan i em regalà na Marita Camacho, una joguina antiga de la família de Costitx, és un tren de llauna,  una coca del Quart Diumenge penjada d'un fil, una pedra rodona d'un torrent d'Artà, una làpida de marbre blanc amb relíquies que vaig rescatar de les escombraries d'una possessió i que segurament era l'ara de l'altar de la capella, la mini cistella de bàsket del meu nét, una fotografia d'unes roques que fan com a llesques del meu cosí fotògraf mort de càncer, jove, unes tasses que diuen 'Baños Monserrat', uns banys que hi havia prop de la plaça de les Columnes que en Frederic Suau i jo comprarem de saldo pel nostre primer bar al barri del puig de sant Pere, un quadre d'en Miquel Barceló de l'exposició que feu a un altre bar nostre, en aquest cas de Gènova, una bàscula grossa que me regalà un veïnat sabedor que a mi m'agradaven “aquestes coses”, suros de xarxa anellats per un fil de ferro que ara ja no usen els pescadors, m'ensenyà a col·leccionar-los na Bel Cerdà, una bolla del món de vidre que vaig comprar a un antiquari de Londres, uns siurells antics, una entrada d'un concert de John Mayall al Palau de la Música de Barcelona, unes pecetes de collar prehistòric que vaig trobar a un jaciment arqueològic abandonat en vaig regalar cinc a una al·lota meva i quan feia uns dies que les duia amb un collaret brillaven com si fossin fetes d'ahir mateix, un trofeu que em va concedir Eliseu Climent a un Premis Octubre de València ja no record exactament perquè, una pastera de cirerer que vaig restaurar, l'havien treta perquè la recollissin les escombraries municipals, un cavallet de cartró de quan els meus fills eren petits, li falten les dues orelles, pareix que per les mossegades, una premsa de formatges de cal meu padrí de s'Arraval, les postals que un feixista palmesà enviava des de Trieste a la seva dona, unes capcetes amb terra de les catacumbes de Roma que mon pare va fe fer, un tros del mur de Berlín que me regalà en Gabriel Janer Manila, una ceràmica de na Margalida Escalas, me la donaren per haver fet una conferència al grup Blanquerna a Lluc, una insígnia de plata que m'entregà el rector de la Universitat, algunes dents de llet dels meus fills dins una capsa que vaig comprar a la Patagònia, una foto d'un veler que anava a Cuba era a la casa que vaig comprar a la plaça de la Llotja a Palma que havia estat d'un pràctic del port, un gravat enorme de n'Andreu Alfaro que m'envià el director de TV3, un cendrer en forma d'estrella de David de porcellana verda que no sé d'on prové, un imant aferrat a la gelera que és la camiseta del Barça de Lewandowski, una col·lecció de quinqués amb els vidres de diferents colors que va començar mon pare, un ram d'olivera i llorer beneït el dia de la processó del diumenge de Rams, diuen que serveix perquè no peguin llamps ni altres desgràcies a la casa, un mapa antic de Polinèsia de la casa editora Faustino Paluzie de Barcelona, un avió fet de fusta de canastrets que vaig comprar a un indigent a una voravia de Ciutat, el meu titulin de barca que guaita per una estanteria, un mirall de vasa de caoba que em regalà ma mare, una fotografia d'un servidor amb el pare Batllori, la funda buida forrada de vellut color de taronja de la meva guitarra que vaig vendre a Istanbul quan em feien falta doblers, una ceràmica -una gerra amb dos aucellons damunt- que compràrem en un viatge amb estudiants pel Baix Penedès, un cavalló de batre, vuit capells penjat a una barra de fusta un d'ells es un panamà coloret de palla torrada, un moix de papier maixé i un de fusta a un replà de l'escala de Palma, al poble tenim moixos de bon de veres.... i així debanam la nostra història, petita i personal, tenyida d'horror vacui. Ai las! Si no fos per la meva parella,  més partidària del minimalisme!  

 

Climent Picornell

BIOGRAFIA DE PALMA, UNA CIUTAT ENVAÏDA

L'associació Palma XXI ha presentat el seu llibre Biografia de Palma, coordinat per Jaume Garau i Salas. D'aquí hi he manllevat -en alguns casos literalment- algunes de les consideracions que segueixen. L'obra té un subtítol i un leit-motiv: “Palma, una ciutat envaïda”. I no és únicament un joc de paraules i un gest de reconeixement al llibre de Màrius Verdaguer "La Ciutat esvaïda" de 1953, sinó també l'expressió d'un convenciment. Palma ha crescut per les successives invasions al llarg de la seva història i per la seva ubicació estratègica al Mediterrani occidental. Després de la romanització, de la conquesta pel califat de Còrdova l'any 902 i la conquesta catalana de 1229, en sorgeixen els recintes emmurallats i els edificis emblemàtics com la Seu, el palau de l'Almudaina, la Llotja o el castell de Bellver. Han deixat també empremta a la ciutat, la guerra de Successió, amb el Decret de Nova Planta el 1714 o les diferents desamortitzacions del segle XIX. Aquests fenòmens històrics desencadenaran una multitud de canvis urbans i socials, vestigis en els edificis, en la trama urbana, en la memòria dels ciutadans. Palma és la ciutat amb un dels centres històrics més gran d'Europa amb  més de dues-centes cases amb patis i un gran nombre d'edificis religiosos i té, encara, un enorme patrimoni. La incipient indústria turística dels "forasteros" proposada per Miquel dels Sants Oliver a 1891 i les transformacions que la ciutat impulsà en aquell temps, com l'esbucament de la murada i la construcció de l'Eixample, es veuran frenades per la Guerra Civil. Després sorgirà una nova classe política i econòmica -aliada amb els interessos del règim franquista per trencar l'aïllament internacional- que impulsarà el boom turístic dels anys 60 de la mà dels Tour Operators turístics estrangers, provocant canvis radicals en la morfologia de Ciutat, com les ampliacions de l'aeroport i del port. El corrent migratori  ha fet passar la població de Palma de 136.814 habitants l'any 1950 als més de 450.000 de l'actualitat. 

A l'Eixample es varen deixar de costat les regles dels plans urbanístics de Calvet i d'Alomar i va créixer de manera desordenada. A llevant, amb Can Pastilla i S'Arenal i, a ponent, des del passeig Marítim fins a Andratx, es transformaren les xarxes viàries de Ciutat que a poc a poc van constituint la metròpoli que ara coneixem i que agrupa el 65% dels habitants de Mallorca. Del nou creixement sorgirà una segona "murada", consistent en un anell d'autopistes que va començar els anys 50 amb el Passeig Marítim i continuà amb l'autovia de Llevant, passant per davant la Seu. Palma haurà passat de ciutat emmurallada, a ciutat expandida, amb una població multicultural. Forces potents influiran de manera decisiva en aquests grans processos. Si a 1960 arribaven a Balears 360.000 turistes, a 1985 n'arribaren 5 milions, el 2023 foren ja 18 milions. La crisi econòmica del 2008 va deixar ben clar que s'invertia comprant cases sense necessitar-les per viure, com inversió especulativa.

La recuperació econòmica dels països emissors de turisme després de l'epidèmia de Covid, ha retornat el creixement turístic i l'especulació immobiliària. Anam cap a una ciutat de més de 500.000 habitants i més de  20 milions de turistes a Balears, l'any 2030. Aquesta perspectiva genera gran inquietud, una ciutat feta a escala humana es va fent més gran i més ingovernable, amb dinàmiques que fan pensar en un possible col·lapse d'una ciutat que encara conserva part de la seva ànima. S'està generant el fenomen conegut com la "Síndrome de Venècia", que descriu com les ciutats neoliberals acaben essent plataformes urbanes al servei de multinacionals del turisme i deixant la vida residencial, sobretot al centre històric, però també a altres barris, pels estrangers i ciutadans que no poden o no volen fugir. La mort de la diversitat econòmica és l'inici de la mort d'un barri o una ciutat, com deia Jane Jacobs, en el seu famós llibre Mort i vida de les grans ciutats.

Es fa imprescindible reaccionar de cara al futur de Palma. Ciutats europees de diferent mida i característiques, però amb molt èxit de demanda turística, estan actuant i enfrontant-se amb el turisme de masses que les fa insostenibles. En aquestes ciutats hi ha moviments socials que han dit prou al creixement descontrolat del turisme i les seves conseqüències. Palma XXI és un d'aquests moviments socials que pensa Ciutat i lluita per un creixement cívic que posi com a prioritat la vida dels seus ciutadans.

Climent Picornell

PERE GARAU: BIOGRAFIA D'UN BARRI DE PALMA.

És el títol de l'excel·lent llibre escrit per Magdalena González Crespí i per Cristina Llorente Roca.

Pere Garau s’ubica al llevant de l’eixample de Palma, prop del centre històric, i el referent és el seu Mercat. Al mapa de Calvet de 1901 hi ha quedat marcat: dues places rodones unides per una de rectangular. Els seus carrers s'establiren sobre terrenys agrícoles i les primeres edificacions aixecades per famílies provinents de pobles de Mallorca, eren habitatges unifamiliars amb un hortet a darrera. Els anys 70 arribaren peninsulars que treballarien al sector turístic i, després, la immigració d'altres continents. Té prop de trenta-mil habitants, més que els catorze municipis del Pla de Mallorca junts.

Fou el meu espai de nin. Hi record els sementers de blat fins a la plaça Teniente Coronel Franco avui Miquel Dolç, vaig ser escolanet de la parròquia del Sagrat Cor, als Hostalets d'en Canyelles, la carnisseria de carn de cavall, la fàbrica de ses Sedes, nit i dia amb la maquinària en marxa, avui és l'Escola Oficial d'Idiomes.

Les autores fan una “Biografia” contada per la gent. És l'espai viscut, focalitzat en vivències i records. I ho han fet a partir de llocs referencials com els anomena Kevin Lynch a La imatge de la ciutat.  Quan la urbanització del barri començà, ho conta Margalida Bordoy, la vida era com la d'un poble. Però també sorgiren edificacions com la clínica Valdés, de Gaspar Bennàsser. La fàbrica de destil·lats de l'anís La Paloma. L'edifici de can Boira a la plaça de les Columnes, dissenyat per Jaume Alenyà que esdevindrà més tard Hostal Baleares. La Fàbrica Ponsa Hermanos S.A., 'Ses Sedes', contada per Joan Manuel de Lete Pisà, que feia mocadors i fulards, teixint seda d'Oriola, de Japó i de la Xina, més de 500 treballadors, el 90 % dones. La fàbrica Miret, (“Miret limón y naranja con piel de cristal” deia un primitiu anunci) contada per Carme Pons Massana. Els Miret des de 1868 omplien sifons, pinya i llimonades, el 1976 baixà la barrera al carrer Uetam. La fàbrica de pasta La Victoria Balear, de macarrons, fideus i burballes, contada per Antònia Fuster Martínez dins el seu record de sacs de farina i túnels per eixugar la pasta.

La plaça Francesc Garcia Orell, contada per Assumpta Mascaró i Toni Ramis, recull la figura de Josep Mascaró Pasarius, veïnat il·lustre. Dissenyada el 1934 per Guillem Fortesa i Pinya, té una doble columnata. El Bar Mónaco, història contada per Lluïsa i Guillem Villalonga Díaz.  Al final del segle XIX una francesa hi obrí un cabaret: Lo Mónaco. El 1929 el llogà com a cafè i barberia. El 1966 hi van Antoni Villalonga i Aurora Díaz (“la forastera que millor cuinava els plats mallorquins). Hi segueix una deliciosa història dels seus clients. Aina Noguera l'ha tornat a obrir amb èxit. El Bar Güell, contat per Paquita Barceló Quetgles. Fundat per Salvador Barceló, a qui li deien “en Güell”, perquè imitava al professor Güell que feia jocs de mans. A 1972 un sifó explotà sense ferir ningú. “Això és per anar a Lluc a peu!” -digué algú-. Trenta persones iniciaren així una de les peregrinacions més famoses de Mallorca.

El Mercat de Pere Garau, projectat per Guillem Fortesa fou inaugurat el 1943 en un solar que havia de ser el garatge dels cotxes de la funerària, la pressió veïnal ho impedí. És el “Llombrígol comercial del barri”. Ses Cent Cases, dues illetes d'edificis de planta baixa i un pis que iniciaren el 1924 un grup de carters amb la cooperativa La Redención del Hogar i una quota de dues pessetes setmanals.

El capellà Sebastià Arrom de la parròquia de sant Josep Obrer va fer pintar a Andreu Llodrà els catorze quadres del Via Crucis. Arrom fou també el creador del col·legi de Sant Josep Obrer. El llegat arquitectònic de Miquel Fullana i de Guillem Fortesa, el carrer Faust Morell... Per acabar, les autores remarquen altres personatges, com Jim Oliver (heroi de la meva infantesa, lluitador de “lucha libre”) o la cantant Estrellita Castro i el seu gran èxit “Campanera”. I així es va dissenyant el barri, amb fotografies, diagrames... 

¿Com serà el futur de Pere Garau, amb grans contingents d'immigrants,  amb un naixent procés de gentrificació, amb remodelacions peatonals discutibles com la del carrer Nuredduna? Les autores esperen que “projectes com el d'aquest llibre contribueixin a mantenir viva la història del barri, del seu caràcter i de la gent que hi participa dia a dia”.

Climent Picornell