Climent Picornell

Els 'altres mallorquins'. Climent Picornell

jcmllonja | 16 Juliol, 2025 17:23

 
Els 'altres mallorquins'

Aborronats pel procés immigratori, un allau incontrolable de gent -producte subseqüent del desenvolupament turistic desbocat- ens demanam: Quines són les senyes d'identitat dels mallorquins d'ara mateix? Francesc Candel, autor de Els altres catalans (1964) hagués fet aquest mes cent anys. Xavier Antich recorda la frase de Paco Candel: “La catalanitat no és una qüestió de naixement, sinó de voluntat”. La podem fer nostra? No sé molt bé que vol dir 'tenir la voluntad de ser mallorquí'. Vivim en uns territoris on la diversitat poblacional, una realitat incostestable, convendria que fos un projecte comú, ja que quan Candel parlava dels 'altres catalans' no es referia només a una realitat demogràfica, sinó a un fracàs ètic i polític i, alhora, assenyalava un horitzó: “nomé serem un país si la diversitat de la seva gent és part essencial del seu relat fundacional”. Podem fer nostres aquestes reflexions per Mallorca? Quin és el relat del mallorquinisme obert, inclusiu? Com s'ha d'abandonar el relat pessimista del país en que ens convertit? Hi hem d'introduir, diuen,  la 'voluntat del país que volem ser'. Tampoc sé molt bé com. Amb la llengua catalana per estendard? Ens diuen que la llengua ha de ser avui “un espai de trobada i no d'exclusió”. Com es menja la frase anterior? L'essència preexistent que marcava el mallorquinisme abans, on la llengua era un pilar fonamental, hauria hagut de donar lloc a un projecte col·lectiu d'una idea de mallorquinitat viva, a la qual s'hi haurien d'afegir els 'nous mallorquins' qui avui, per ventura, no saben que pertanyen a un projecte que els és desconegut. Quina paradoxa!
L'amic Max Cahner, proposà a Candel com a títol Nosaltres, els immigrants, però ell va defensar que s'havia de dir Els altres catalans, en clau de realitat social, de classe i nacional, per mantenir viva la idea de Catalunya com un sol poble. Passa talment a Mallorca? Amb el creixement demogràfic  que ha hagut de rebre, sense la potència integradora de Catalunya? Els immigrants són majoria a alguns territoris de Balears, i això col·loca el mallorquinisme baix una pressió intensa, generant desànim en els mallorquins que senten encara que el fet de ser mallorquí és sentir la llengua i el país, amb la seva cultura i història, com realitats indissociables. Realitats que han romput els qui anomenam “nouvinguts”, que són portadors d'unes altres realitats que en nom del multiculturalisme diuen que hem de respectar, encara que aquest respecte entranyi la desaparició progressiva i total de la mallorquinitat històrica. Vet aquí el plantejament de la problemàtica que Candel va saber exposar i de la que ara ens sentim orfes, orfes d'una realitat integrativa suficient i que substituïm amb el plany de 'està fet de noltros'. 
Després de despullar la mallorquinitat de components ètnics i traspassar-la als components de treball i residència, com ja feu Jordi Pujol, qui recordava que el problema central de Catalunya no era ni la llengua, ni l'economia, ni la política, deia ell: “el nostre problema central és la immigració i per tant la integració”. La realitat és tan abassegadora que començam a sentir-nos estranys dins ca nostra. No es redueix a un 'wishful thinking' allò de que 'és mallorquí qui ho vol ser'?. Perquè qui ho vol ser de tots aquests 'altres mallorquins' i que vol ser? No se sap molt bé. Sense el desig de parlar català de Mallorca, vist per molts d'immigrants com un obstacle, una dificultat més a la seva integració, en espanyol, dins la realitat multicultural, encimentada amb la 'lingua franca' internacional, l'anglès, i comptant amb la col·laboració dels espanyolistes irredents desfressats de bilingüistes. Com diu Damià Pons: “La inèrcia, que és favorable a la llengua castellana, i la incidència del supremacisme lingüístic que practica l’Estat, facilitaran o acceleraran que es compleixi l’objectiu de sempre del nacionalisme espanyol: la substitució lingüística”.
Ho tenim cru. Entre el detectar correctament el què es la 'voluntat de ser mallorquí avui' i el maneig per provocar la desaparició de les petjades resistents del mallorquinisme històric, la llengua principalment, per part dels assimilacionistes de Vox i companyia, llegiu el PP, ja me diran vostès... Que pensin en tot això els qui en saben i també els nostres polítics. De cada pic estam més impossibilitats per prendre les mides del que cal per ser mallorquí l'any 2025. A part d'estar empadronat.

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri amb Dylan i la vida i la mort. Climent Picornell

jcmllonja | 16 Juliol, 2025 17:19

 
Jardins d'altri amb Dylan i la vida i la mort

Els meus 'Jardins d'Altri' són trossos de brancam dels arbres dels veïns que m'han sobtat. George Brassens em recorda que quan un és colló, és colló i que Le temps ne fait rien à l'affaire (Quand on est con... On est con). Sona la música i me top al diari amb la noticia de la mort de Joan de Sagarra, personatge al qual llegia però que no fou mai persona que m'agradés, el definia molt be Manolo Vázquez Montalbán: “En les cròniques de Joan de Sagarra, l'estil i el llenguatge són dinamita pura, una continuïtat de cartells esqueixats per la mateixa mà que els enganxava”. Ni la Cultureta, ni la Gauche Divine, ni hòsties...
Alberto García-Alix, el fotògraf, publica un llibre: La ausencia como estímulo, i aquest tros em toca profundament: “Naixem amb dolor d'absència... Bategam en el que hem perdut, en el que se n'ha anat i en allò de més enllà que no tenim”. Entre el dol per les absències i la mort d'un escriptor me deman sobre la relació entre la vida i la mort, quin fil d'absència o de presència les lliga. La vida i la mort, dos pols inseparables de l’existència humana: “Si la vida és un do, la mort és el seu revers inevitable”. Els refranys mallorquins aborden aquest tema amb una barreja d'inevitabilitat, realisme i humor negre: “Moren papes, moren reis, / moren bisbes, moren monges, / moren frares i canonges, / moren joves, moren vells. / Moren els que tenen béns / i moren els qui no en tenen, / moren els qui pretenen / i els qui no pretenen gens’. 
També per altres llars s'interroguen sobre el tema, seriosament o sarcàsticament: "La mort no és el contrari de la vida, sinó una part d'ella” (Haruki Murakami). "No em fa por la mort; senzillament no vull esser allà quan ocorri” (Woody Allen). "Morir no és res; no viure és espantós” (Victor Hugo). En fi, la mort és el preu que pagam per haver viscut.
Joan Fuster aborda la mort amb una ironia lúcida: “Només amb la mort t’alliberaràs de tu mateix. Resigna’t, doncs, a no ser lliure mai”. Aquestes paraules, amb el seu to sarcàstic, ens fan reflexionar sobre la paradoxa de l’existència: "I morir: deu ser deixar d’escriure?" Es demana Fuster. O, amb pragmatisme: "No facis versos sobre la mort: és inútil. Fes testament, que resulta molt més pràctic”. Tanmateix: "Que siguem més mortals que una cadira, personalment, m'irrita”.
Amb ànim més transcendent: "Morir és haver viscut" (Salvador Espriu) o "Acceptar la mort és començar a estimar més intensament la vida” (Josep Maria Esquirol). En un altre registre, el poeta mallorquí Joan Alcover, marcat per la pèrdua d'una filla, va escriure línies que destil·len inseguretat: “La vida és un do fràgil, com la llum d’una espelma al vent”. La seva poesia ens recorda que la mort dona sentit a la vida, precisament, per la seva brevetat. També ho recorda H.C. Andersen més irònicament: "Gaudeix de la vida. Tindràs molt de temps per estar mort!". I un altre escriptor, Gabriel García Márquez: "La mort no arriba amb la vellesa sinó amb l'oblit". El refranyer tornar a posar els peus en terra: "Menja bé i caga fort... i no temis la mort”.
"Aquell que tu creus que ha mort, no ha fet més que avançar-se en el camí" (Sèneca). "La vida és bonica i la mort tranquil·la, el dolent és la transició” (Isaac Asimov). L'actor i poeta valencià Ovidi Montllor va deixar sentències que provenen de les seves cançons o poemes: “I ací a la terra, quan ens morim, els fills deixem, amb l’esperança que facin ells, el que no hem fet.” I el nostre Blai Bonet: “Viure és mirar la mort sense deixar de somriure", una visió hermosa de l'existència.
Escric mentre sona ara Blood on the tracks, una meravella que enregistrà Bob Dylan fa cinquanta anys, un compendi sobre el desamor i la soledat: “Ella va néixer en primavera, jo massa tard”. Allà hi ha If You See Her, Say Hello (“Record beníssim cada escena, es succeïren en un alè”), segueix Shelter from the storm... 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Lenin, Mao, Pius XII i el Papa Francesc, embalsamats. Climent Picornell

jcmllonja | 16 Juliol, 2025 17:16

 

Lenin, Mao, Pius XII i el Papa Francesc, embalsamats

Ara, que ja tenim Papa nou, Lleó XIV, podrem parlar més tranquil·lament d'aquestes qüestions: ¿Com ho han fet perquè el cos del Papa Francesc aguantàs tants de dies sense que es corrompés? Existeixen tractaments químics que retarden l'autòlisi -destrucció cel·lular- i la propagació bacteriana. Tradicionalment s'ha emprat el formol o la formalina, que són tòxics i potencialment mutagènics. A més, impliquen la substitució completa de la sang bombada per les artèries, es sol drenar per la jugular, la caròtida o la femoral. Segons el tanatopràctic Andrea Fantozzi, les restes mortals dels últims papes han estat probablement tractades amb Fluytan, que fa que els cadàvers no necessitin ser exanguinats per complet i que també s'aplica de manera tòpica, té efecte "bactericida, trombolític -dissol els coàguls- i lipolític", la qual cosa contribueix a preservar els teixits i eliminar olors. "Permet un resultat altament higiènic alhora que garanteix un aspecte més presentable dels cossos".

El cas del Papa Francesc em du cap el record de la mòmia de Lenin, al mausoleu de la Plaça Roja de Moscú, sembla que amb problemes d’ubicació. El professor Ilia Zbarski, va contar com el 1924 el seu pare submergí el cos de Lenin en una mescla llefiscosa de glicerina i acetat de potassi, ja ha fet cent anys d’això. A requeriments de Stalin, havien de conservar el cos de Lenin, al qual se li havia injectat a través de l’aorta sis litres d’alcohol i formol, li tragueren la melsa, el fetge, el lleu, els budells, i li feren talls pertot perquè hi penetrassin els sucs que l’havien de conservar. La història passa per episodis d’alarma com quan li aparegueren fongs i llevadures negres damunt la pell, o pel maquillatge i la il·luminació ad hoc perquè sembli quasi viu. Trotski s´hi oposà.

Però, on de veritat és poden lamentar les malifetes a que es sotmet a un d’aquests herois de la modernitat, va ser en el procés de momificació de Mao Ze Dong: “El gran timoner” de la Xina. El qui fou el seu metge, Li Zhisui, explica les canòssies que passà l’equip i els resultats desconcertants després d’injectar-li diverses substàncies: “la cara de Mao és va inflar i el coll es feu més ample que el cap, els porus supuraven formol, les orelles formaven un angle recte amb el cap, l’aspecte del cadàver era grotesc”. Dos Maos, un de cera i un conservat en formol, estaren un any sencer a un hospital subterrani de seguretat a Pekin, fins que s’acabà el mausoleu de la plaça de Tian'anmem.

El que va ser un desastre fou l'embalsamament de Pius XII, el 'papa que va explotar en el seu taüt'. Després de morir, el 9 d'octubre de 1958, el seu metge, Riccardo Galeazzi-Lisi, li va aplicar un procediment de la seva invenció ('osmosi aromàtica') consistent en embolicar el cos amb cel·lofana i olis aromàtics. Això en lloc de conservar va accelerar la seva descomposició, alliberant gasos que van provocar acubaments entre la guàrdia suïssa que vetlava el cadàver. El seu tòrax va acabar rebentant en el cotxe fúnebre. El trauma va ser tal per a la Cúria Romana que els seus successors, Joan XXIII i Pau VI, van demanar que els seus cossos fossin preservats a la manera tradicional per als seus funerals. No obstant això, tant en el casos de Joan Pau I, Joan Pau II com de Benet XVI els serveis funeraris del Vaticà han optat per una tècnica més moderna. La mateixa que, segons sembla, s'ha utilitzat amb el Papa Francesc, ho explica Andrea Fantozzi, president de l'Associació Italiana de Tanatopràxia: “una conservació temporal dels seus cossos que permet la seva natural degradació una vegada conclouen els funerals i són enterrats”. Aquestes odissees expliquen les malifetes a les que són sotmesos els cossos “presents” d’aquests personatges històrics. No fan més que evidenciar la poca cosa en que ens convertim i les operacions necessàries per gaudir d’aquestes vies cap a l’eternitat.

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Dalt del turó amb 'manolito', fornal, sexe, promesa i funeral

jcmllonja | 16 Juliol, 2025 17:10

 
 
Dalt del turó amb 'manolito', fornal, sexe, promesa i funeral 

Després de les tempestes de la nit na Margalida puja a veure si han sobreviscut els planters d'alfabegueres, les roses místiques i els clavells de moro. Ha anat bé, el poc calabruix que ha fet no els ha despentinat. Baix cap al poble. Prop de l'església hi ha lul·lea. Els abellers en aquest temps se separen en eixams diversos, i això sol passar cada any a un abeller històric que hi ha dins un forat a les pedres del campanar. Avui, un d'aquests nous, s'ha aferrat al monòlit que dedicaren al frare del poble que va anar a convertir indis per devers Califòrnia a les ordes de fra Ginebró de Petra. Han cridat a un, que va d'abelles, i amb un toc precís ha fet caure l'eixam dins una caixa-casera. “M'han dit que el 'manolito' ha aparegut arrebossat de beies” Me comenta l'amo en Joan Pleu. “Au! No heu d'exagerar, i la pedra és un 'monolito', 'monolito'! No heu de dir 'manolito' l'amo en Joan que no queda massa bé” El corregeix en Sion Cot.  “Saps que te vull dir? Que jo ho vaig aprendre a dir així, i ja me va costar...!”
Per fer temps, abans d'anar a donar el condol a l'església,  m'atur al cassino i m'assec a una rotllana de “sèneques” per petar la xerrada. Com que hi ha un silenci aprofit per contar alguna cosa de la meva família: “Mon pare, va créixer dins la ferreria de son pare, el meu Padrí Climent, allà al carrer de s'Arraval i, com tots els al·lots pucers, feia el que podia, malfraig a cosses! Un pic feia tornar pessetes en duros, feia créixer una peça de dos damunt s'encruia i llavors la torrava dins sa fornal i enganava en Pep dels Ulls, un torroner que venia per ses festes. Un bon dia mesclà carbó amb flor de sofre i potassa i allò dins la fornal va fer un pet”. “Li esfondra sa fornal?” “Idò. Son pare, el ferrer, li fa fotre quatre galtades i una bona barrejada”. “Una barrejada?” Demana un palmesano que ha vengut a viure al poble. “Sí, una barrejada, a mon pare, el meu padrí no el va 'renyar' mai, sempre el va 'barrejar' quan l'havia de reprendre per alguna cosa”. “Barrejar... Ho trob molt més descriptiu i viu, i vol dir lo mateix” s'aclareix ell amb ell, el de Palma.
“I la cosa sexual? Com ho dus?” Li demanen a n'en Xesc de son Cloves que en solia bravejar molt.  “Malament. En això des boixar, vaig de mal paper en mal paper, i ja no té remei... Ai!” “Que no”, li dic i li recit un tros de La Rosa als llavis de Joan Salvat-Papasseït:  “Si en saps el pler no estalviïs el bes / que el goig d'amar no comporta mesura. / Deixa't besar, i tu besa després / que és sempre als llavis que l'amor perdura”. Deix altres estrofes ( “Si la despullava / oh, la meva amor!...”). Mentides piadoses per homes grans. Això de la poesia no l'ha impressionat gaire. “Ja ho provaré demà” continua en Xesc “ i si va bé, bé, i sinó, s'arreglarà tot sol, o ho arreglarà es temps, que és molt suposar...” El corol·lari crec que és: 'qui dia passa, any empeny'! “Vos promet que me resignaré!” conclou.
Anam cap al funeral. Trob en Mateu Calliscló i me conta que son pare ahir se va trobar molt malament, era una cosa de ventre, i se veia que l'homo ho passava fatal. Cansat, els va dir, després de sentir que el volien ingressar a l'hospital: “No, a l'hospital, no, me podeu dur directament al cementeri i ja tendreu una feina feta”. La filla li digué a cau d'orella: “Mon pare, això no va així: primer vos heu de morir!” I ell va fer com que ho entenia. I parlant de morir-se me trob fent coa a la filera del condol del funeral d'en Guillem de Can Bleix, acot un poc el cap quan pas per davant els endolats -és un dir- i murmur quatre paraules: 'al cel mos vegem', 'vos acompany en el sentiment', 'en pau descans...' Pens amb en Salvador Dalí, quan li demanaren: “És vostè creient?”. Respongué: “No, no som creient, però som practicant”. Un poc com un servidor.

 
Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Conviure amb la IA (Intel·ligència Artificial): una oportunitat també per a l'educació

jcmllonja | 13 Juny, 2025 11:14

 
 
Conviure amb la IA: una oportunitat també per a l’educació

El meu convenciment és que la irrupció de la Intel·ligència Artificial (IA) en l'educació, i no sols en l'educació, serà semblant a la irrupció de la fotografia digital front a la fotografia Kodak amb rodet (avui ja no en venen) i els qui no hi creien, ara, tanmateix, fan fotografies digitals amb el seu mòbil. Els educadors de Corea del Sud han decidit que l'ús de la IA entri en el currículums educatius des de de ben joves. Al mateix temps, escoles occidentals proclamen que dins els seus recintes escolars han eliminat les pantalles, radicalment, per la seva 'malignitat'. Aquestes divergències no fan sinó accentuar com d'incongruent és l'entrada de la IA en les nostres vides.
Mariano Fernández Enguita que ha publicat recentment La Quinta Ola. La transformación digital del aprendijaze, de la educación i de la escuela, afirma que a Internet hi ha el millor coneixement, i també redundància i molt de fems. Però la combinació de dispositius digitals, programari i connectivitat ja han transformat l'escola. Els nins i nines han d'estar molt ben preparats per un món tecnificat. La formació en línia, e-learning li diuen, ha passat de ser una modalitat marginal a ocupar un lloc central en els sistemes educatius de tot el món. Aprofitant les noves tecnologies, es pot atendre un nombre major d'estudiants i, paradoxalment, de forma més personalitzada. Sara Osuna opina que en temps de la IA s'ha de formar els alumnes en el pensament crític: la IA ha vengut per quedar i s'ha d'aprendre a conviure amb ella, 'no a viure d'ella'. La IA és un bon aliat dels docents i també dels discents. Anna Pagès és demana que haurà de fer el professorat davant la irrupció de la IA, convertida en una mena de 'braç fantasma' d'un alumnat cada vegada més dispers i distret. ChatGPT, Copilot, Gemini, Perplexity, Grok, DeepSeek, Le Chat-MistralAI... s'han convertit en uns bons professors ajudants: 'ajuden' a fer treballs, substitueixen la lectura d'un article per un resum de les idees principals, preparen temes, fan presentacions... En aquestes circumstàncies: Com hem d'avaluar avui als nostres alumnes? Es demana Pagès qui proposa proves orals “tech-free”, és a dir mantenir converses amb ells sense cap suport tecnològic. Perquè no? Però això no vol dir expulsar la IA de les aules!
La intel·ligència artificial millorarà l'aprenentatge o l'empitjorarà?  És un poc com diuen els mestres de judo, referint-se al seu 'contrari', no es tracta d'oposar-s'hi de manera bruta, sinó d'utilitzar la seva força al teu favor. I no creguem als catastrofistes que anuncien la substitució del professorat per màquines: és inviable. Si es tractés únicament d'aportar informació als alumnes o fins i tot alguns aprenentatges, la intel·ligència artificial pot substituir i superar als professors. Però a la IA no se la pot deixar tota sola. La IA serà un assistent del professorat, el pot usar per a moltes de les seves tasques, i un agent o un interlocutor de l'alumne, perquè no haurà de limitar-se a l'única resposta que doni el mestre. L'alumne pot tenir amb la intel·ligència artificial una interacció rica, en el sentit d'extensa, que no li podria donar un professor. Perquè un professor només pot donar atenció col·lectiva o molt de tant en tant, atenció individual. 
Pensem encara que el llibre és l'eix entorn del qual s'organitza l'escola, però la capacitat d'aquest artefacte, la IA, trenca completament amb això. Crec que la IA serà un bon aliat pel dos grups, alumnat i professorat perquè les pantalles, les xarxes socials i, ara, la IA, formen una tríada de la qual no en podem fugir de cap manera, ni prohibint les pantalles dins l'escola. És cert que han generat vicis i defectes en l'aprenentatge dels nostres alumnes. Però el paper dels nous mestres serà el d'aprendre a usar correctament els dispositius electrònics i les aplicacions que tots aquests vehiculen. Educar en la no dispersió, pels múltiples estímuls que sorgeixen d'aquestes plataformes. Però, sobretot, els hem d'educar en la decència, altrament dita ètica, de l'ús de la IA. 
(Aquest article era molt més extens, Le Chat-MistralAI, un xatbot d'una IA europea, el m'ha reduït automàticament perquè cabés en aquest diari).

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Conversant per Ciutat de globalització, neofeixisme i autoajuda. Climent Picornell

jcmllonja | 13 Juny, 2025 11:09

 
 
 
Conversant per Ciutat de globalització, neofeixisme i autoajuda

Els amics ens retrobam, no hem perdut el punx discutidor, passejant per Palma. Comença en Biel, com sempre tan superestructural: “Es podria pensar que el neofeixisme és un revolta contra la globalització neoliberal?” Contraatac jo mateix:  “Hem de ser clars, la globalització es refereix simplement a la interdependència dels països a distàncies intercontinentals”.  “Sí, però aquesta concepció està 'geogràficament despullada'. No hi ha res mes?” En Julià posa seny: “Els populistes ho tenen molt fàcil, culpen el comerç i els immigrants de la majoria dels problemes dels seus països, per això imposen aranzels proteccionistes i inicien creuades contra els estrangers, però obliden que les xarxes socials són fonts molt més potents de globalització, com abans ho eren el comerç o el pas transfronterer de persones, legals o il·legals”. “Sí, però...” és en Toni qui contrapunteja la discussió “ja hem vist a tots aquests milionaris de les noves tecnologies, que crèiem demòcrates, com es posaven de genollons davant Trump, i algun aixecava el braç fent la salutació feixista”. “Es cert! Però no hi ha modernament camises negres, ni blaves; Michel Feher al seu llibre Producteurs et parasites els anomena “nazis asperger”. “Hem de ser coherents:  tots els qui voten l'extrema dreta són feixistes?” Taxatiu diu en Biel: “Sí. Simone de Beauvoir: un no neix feixista, s'hi converteix. Mira tu com molts d'intel·lectuals, wokistes abans, s'han passat a l'extrema dreta. S'han cansat de la monòdia del canvi climàtic, del feminisme...” “No, per favor!” és en Gori exaltat “no traguem el feminisme! Ja me conec el discurs: Maleïdes feministes arrogants, que fan sentir a molts de mascles resistents heroics de la masculinitat lúcida, front a la onada abassegadora de correcció política i de poder feminista”. 
Dic que Marian Martínez Díaz-Bascuñan me deia: “La ultradreta en ascens no és més que una reacció al dogmatisme progressista. Els wokistes són els culpables de l'auge de l'ultranacionalisme aranzelari i de la dreta venjativa”. “Jo tenc la solució!” diu en Tomeu, “l'autoajuda. Basta escoltar a Marian Rojas Estapé o a Nazareth Castellanos per saber que la biologia és la causa i la solució de tots els nostres problemes; que si l'oxitocina, la dopamina, les endorfines... i la seva producció natural a traves de la meditació, el silenci, la practica de la respiració... Aquestes hormones aconsegueixen solucionar el nostres problemes dels quals en tenim la culpa nosaltres mateixos, no són culpa de la precarietat laboral, de la falta de temps o de les dificultats per accedir a un habitatge. Són culpa nostra i si tenim voluntat per solucionar-no ho podem fer”. “Un poc d'assossec” demana n'Alexandre “pretendre tenir, com tenen aquest gurus, un mètode universal que serveixi per poder solucionar problemes concrets és una vertadera barbaritat, ja ho diu en Ramon Nogueras al seu llibre Perquè creim en merdes”. “¿Com es possible que posin exemples com el del monjo que va descalç, les pedres del camí el molesten i demana que s'arregli el camí per no fer-se mal al peus, quan, un altre monjo més savi, li diu: 'perquè no te poses sabates?'. “Això és una enorme banalitat”. “És la pregunta de sempre” suggereix en Toni “Es més fàcil canviar-se un mateix que a tota la societat?” “Una altra metàfora: un peix que està malalt, enrevoltat d'aigua bruta, li donen medicines per tractar el seu mal individual quan, només canviant l'aigua bruta per aigua transparent es resoldrien tots els mals, el seu inclòs. Els mals col·lectius, si se solucionen, també solucionen els mals individuals”. “I què hem de fer?” En Joan: “Hem de tornanr a creure que els desitjos d'igualtat dels altres no ens robaran res, creure que et roben dona lloc al ressentiment i obre el camí de l'extrema dreta, alimentant la cultura de la polarització i la crispació continua. El wokisme irredent i tradicional no se'n tem que aquest l'èxode és alimentat per gent a la que se li ha promès prosperitat i se sent traïda pels seus governants. I és aleshores quan el neofeixisme fa aparèixer fantasmes de la modernitat apocalíptica: el feminisme, la globalització, l'emigració, el canvi climàtic...”. “I així anam”.

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'Altri amb Cuerda, Il·lustrats, Blake i una tanka. Climent Picornell

jcmllonja | 13 Juny, 2025 11:07

 
 
Jardins d'Altri amb Cuerda, Il·lustrats, Blake i una tanka

Els meus 'Jardins d'Altri' aprofiten i fitoren el que trob en el meu devenir lector. Per això en Bartomeu Lliteres, que sap de la meva dèria pels llibres d'aforismes i similars, em forneix de textos sovint. Me va fer de veure abans d'una obra de teatre a Manacor i em regalà dos llibres de José Luís Cuerda, el cineasta d'Albacete, inventor dels “inteletos” que es com es diuen a Albacete les ocurrències, les idees irreverents, les frases còmiques, els pensaments 'irreprotxables'... A Me noto muy cambià i a Si amaestras una cabra, llevas mucho adelantado n'ha recollit a balquena l'autor de la desorbitant pel·lícula Amanece que no es poco. “Un escarabajo pelotero sabe perfectamente lo que se trae entre manos”; “¿Por que se venden mejor las excusas que los argumentos?”; “Aprender a defenderse sinceramente de las alabanzas”; “La transcendencia es abrumadora e insultante. Y una tabarra”; “Mi infancia me acoge con serenidad cuando la necesito”; etc, etc...
Perseguint aquesta mateixa dèria m'arriba a les mans el llibre del que ha fet l'edició i la traducció Martí Domínguez La Llum de les Llums. Antologia de la saviesa del segle XVIII (Angle editorial, 2025) per on hi circulen -amb la raó com a força motriu- Voltaire, qui ensenyarà a pensar, Rousseau, que igualarà a tots els ciutadans en drets i deures, Montesquieu, que anunciarà la separació de poders, Diderot, que voldrà posar el coneixement a l'abast de tothom i també plomes menys conegudes, una antologia del pensament dels escriptors il·lustrats. “Creure és, molt sovint, dubtar” (Voltaire). “El mantell de la llibertat serveix per cobrir moltes petites cadenes” (Charles de Brosses). Laurent Angliviel de La Beaumelle: “Per tot arreu veig gent que fa el bé i que el fa malament” (l'autor va escriure això el segle XVIII, encara no s'havien inventant les oenagés, ONG's, del segle XX). Charles Pinot Duclos: “La modèstia és l'única brillantor que es pot afegir a la glòria”. Luc de Clapiers: “Els homes tenen grans pretensions i petits projectes”. I així un raig més.
I perquè no tot siguin flors i violes, repàs una traducció al català dels Proverbis de l'Infern de William Blake (Londres, 1757 – 1827) poeta, pintor, gravador i místic anglès. “Fes anar carro i rella per damunt els ossos dels morts”;  “La Prudència és una vella i lletja fadrina rica, festejada per la Impotència”;  “Fica’l de cap al riu a qui li agrada l’aigua”; “L’eternitat està enamorada dels productes del temps”; “Cos mort no venja injúries”; “Si el boig persistia en la seva bogeria esdevindria savi”; “La vergonya és el mantell de la supèrbia”; “Les presons són fetes amb les pedres de la Llei, els bordells amb els maons de la Religió”; “Mai no sabràs quan n’hi ha prou si no saps quan n’hi ha massa”... i així un reguitzell més.
I per acabar amb bona boca una tanka de Sato Norikiyo, el Monjo Saigyo (1118-1190), en versió del meu enyorat Joan Alegret: “Fressa afeblida / d’insectes a les herbes / que el temps asseca; / penetren raigs de lluna / per tota la garriga”.

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Dalt del turó amb peixos de la terra, bocs i Guillem d'Efak

jcmllonja | 13 Juny, 2025 11:05

 
 
Dalt del turó amb peixos de la terra, bocs i Guillem d'Efak 

Els nisprers comencen a mostrar el groc dels nispros madurs. Brosten fulles noves els arbres fruiters, i les vinyes, al mateix temps que els bocins de terra s'omplen d'herba alta, molta ravenissa groga. Hi haurà bona pastura per les guardes d'ovelles tot i que ja no veig pastors com els d'abans que passaven la nit amb els seus animals. Els cereals ja espiguen, però els ha pegat 'rovell', sobretot a l'ordi, i també als alls. A Llorito han hagut d'avançar la Festa del Sequer quinze dies, l'any passat moltes de figues les hagueren de guardar dins la gelera per poder exposar-les quan era hora, una altra constatació del canvi climàtic,  les floracions i les cuites venen abans. Ai! Abans!
Pel poble continua el roll constant de gent forana que ve a instal·lar-s'hi, omplint l'escola d'infants i el PAC de nous pacients, i això fa augmentar la necessitat d'aigua potable i d'altres demandes d'una població que va creixent acceleradament sense possibilitats d'una planificació prèvia, tot això agafa els poders locals desprevenguts. “Massa fan, trob”. Diu un que és de la corda dels qui governen ara.
Al cafè, a la rotllana, surt la ració continua d'abans i abans i abans... És l'amo en Guillem de Son Bastei: “Abans sempre deixàvem obert. Vos prendran coses! Me deia sa gent i jo, saps que te vull dir? Amb això de deixar obert a ca nostra sempre hi he trobat més coses que ses que havia deixades...!” Un altre feta d'abans, ho conta n'Andreu Costavall: “Uns, de la vila, fa cinquanta anys, feien els servei a la Creu Roja de Montuïri, i se'n duien un accidentat dins l'ambulància i, amb la velocitat, pegaren a una altre cotxe i el conductor d'aquest es feu molt més mal que el qui duien. Descarregaren el primer ferit, deixant-lo a la vorera de la carretera, i hi posaren el nou: 'No vos mogueu molt!' Encara li digueren mentre tornaven a partir, escapats, cap a la clínica. Aixó només podia passar abans”. Això altre ho conta n'Arnau, diu que els bocs tenen mala fama, ben guanyada, de traïdors. Encara record el boc den Pep des Fraig que el trobà ajagut dins el llit. En aquest cas, el cunyat de n'Arnau de So Na Cantora posà una guardeta de cabres, amb un boc; Diu n'Arnau: “Ja el tenien advertit: que anàs alerta amb so boc... i, efectivament, un dia que li donà s'esquena es boc el mufà i de la sempenta li va rompre tres costelles i n'hi consentí dues. I no se conformen amb una envestida, hi tornen. Tanta sort que amb s'ajuda d'uns canastros el se llevà de damunt. I així i tot encara el mirava de coa d'ull”. “Saps que t'he dic que un home quan fa seixanta-cinc anys no ha posar una guarda de cabres, i ha de vendre es motor de serrar, si no vol tenir un denou!” “I el tractor que ha de vendre!” Afegeix n'Andreu de can Llamp. “I no s'ha d'enfilar a podar o a collir! M'has sentit? Més de dos han tengut ferides i ossos romputs, cops que ja no clouen com quan un és jove! I així i tot no creuen, pensant que mai passarà res!” “Res m'has dit! Basta mirar-se el xirimandango que ja se panseix!”
Me'n torn cap al turó i en Toni de sa Bodegueta me dona unes bledes esplendoroses, amb un tronxo de dos pams. Decidesc fer “peixos de la terra”, tal com me'n va ensenyar mon pare: bullir els tronxos i després fregir-los, arrebossats amb una pasteta feta de farina i aigua, algú hi posava un ou a la mescla, si en tenien. Deliciosos!
Em ve al cap una de les poques poesies que em sé de cor, un tros de Cavallet de serp de Guillem d'Efak:  “Tantes coses voldria, tantes coses vull, / els somnis que tenia han passat per ull. / De les papallones que he perseguit / sols tenc la polsina que em tenyeix els dits. / Cavallet de serp que tant t'he encalçat / sols remenes l'aire d'un món esbucat”. Idò, ben cert, les coses de la memòria són males de dur en torn.


Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

La Internacional Reaccionària. Climent Picornell

jcmllonja | 04 Maig, 2025 09:59

 
La Internacional Reaccionària

L'any 1864 sindicalistes anglesos, socialistes francesos i republicans italians es van reunir baix l'orientació de Karl Marx, Friedrich Engels i Mijaíl Bakunin per articular, amb una “Associació Internacional dels Treballadors”, les lluites anti-burgeses de l'esquerra europea. Com les esquerres en el segle passat, avui les extremes dretes s'articulen a nivell global en una veritable “Internacional Reaccionària”.  “Els projectes domèstics en els quals les ultradretes tenen una veu cada vegada més audible –escriu J. G. Tokatlian– col·loquen els escassos resultats del progressisme dels anys noranta a la defensiva i avancen amb iniciatives intolerants que tracten de revertir alguns dels progressos aconseguits en qüestions de gènere, drets de les minories, preservació d'àmbits de protecció social, polítiques ambientals, etc.” Dues dinàmiques reflecteixen l'actitud reaccionària. Una mirada de la història, la política, la moral i la cultura en clau de pèrdua i de frustració; preval la glorificació d'un passat millor, ordenat i segur. I l'elecció d'algú a qui culpar dels mals actuals; el progressisme 'woke' és considerat destructiu perquè posa l'accent sobre la protecció de l'immigrant. Es condemna al comunisme i al reformisme com anatemes que han de ser eliminats. No és una conspiració, sinó una aliança trasnacional de relacions personals, contactes polítics i assistència financera.
Els líders de l'extremadreta es van reunir a Brussel·les en la conferència Nacional Conservadora (NatCon) per a celebrar les “virtuts del nacionalisme” i “una visió alternativa per a Europa”, després de reunions a Washington, Roma i Londres, ara són ja un fòrum consolidat per a oposar-se al “marxisme cultural” i a la immigració massiva. Explicava L. Verstrynge a El País que l'ordre internacional de 1945 pertany ja al món d'ahir. El gir de la política exterior de l' administració Trump amb la guerra de Rússia i la seva política aranzelària, han sacsejat la consciència europea. I la Comissió ha proposat el Rearm Europe, generant una reconfiguració de les posicions. A Espanya es fa visible en l'esquerra, on el govern de coalició de Pedro Sanchez i els seus socis parlamentaris es reparteixen entre els qui advoquen per l'enfortiment de l'Unió Europea i de la seva defensa i els qui rebutgen qualsevol augment de la despesa militar. 
Si l'auge de l'extrema dreta és un fet incontestable, la seva relació amb Brussel·les, l'OTAN i Washington s'ha convertit en un terreny llenegadís. Giorgia Meloni, crítica amb “la Unió Europea de les elits”, va canviar en ser nomenada primera ministra d'Itàlia, virant cap a un “pragmatisme europeista” més alineat amb l'OTAN. Viktor Orbán s'ha consolidat com l'home fort del Kremlin a Europa. Ha bloquejat sancions a Rússia, rebutjat l'enviament d'armament a Ucraïna i defensa una relació estreta amb Putin i Trump.
S'ha prestat, però, molta menys atenció a la infraestructura que substenta els esforços d'aquesta Internacional Reaccionària. Des de fa anys s'està formant una xarxa mundial de jutges i periodistes, fundacions i finançadors, acadèmics i empresaris, amb l'objectiu d'impulsar l'extrema dreta. És, per tant, una necessitat mirar més enllà de la política, en la insurrecció del Capitoli de 2021 o en la revolta espanyola davant Ferraz de 2023 (amb gent resant el rosari d'agenollats)... l'ascens d'aquestes forces depèn en gran manera d'aquestes fonts de suport.
“La indignació de la internacional reaccionària davant la condemna de Marine Le Pen està recorrent el món occidental com un un nou fantasma”. Així començava el seu article l'amic José Manuel López Tornero. Tota aqueixa amalgama d'extremistes de dretes -partits filonazis, autoritaris i nostàlgics de les dictadures- ha denunciat la decisió judicial que inhabilita a Le Pen, com un “abús del poder judicial”. Donald Trump i Elon Musk són més explícits: si els jutges s'oposen a les seves decisions, cal processar-los i destituir-los.
¿Tornar als principis fonamentals de la democràcia constitucional serà suficient amb una mobilització participativa, respectuosa del dret, atenta a les amenaces autoritàries actuals, tant si provenen de líders cesaristes, plutocràcies vàries, sectors militars, fonamentalismes religiosos, com d'una grapada d'ignorants?

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri del mes d'abril, entre la felicitat i el divorci. Climent Picornell

jcmllonja | 04 Maig, 2025 09:57

 
Jardins d'altri del mes d'abril, entre la felicitat i el divorci

Recorr el que han escrit altres per conformar un escrit molt de pics esburbat i inconnex. Per començar, a vegades, entre tant d'influencer i cercavides de l'autoajuda, trobes algú amb el seny complit. Jodi Picoult a Petites grans coses ens dona l'exemple: “Hi ha dues maneres de ser feliç: o millores la teva realitat o rebaixes les teves expectatives”. I res pus. Quin alè! I ja que hi som amb aquest raptes de sinceritat, C. Tangana un cantant modernet que té 'discurs': “No sé vosaltres, però jo m'equivoc constantment, he de demanar perdó sempre seguuit. Així que siguem comprensius, perdonem i deixem que la gent s'equivoqui. Perquè quant més gran és l'error, més necessitem del perdó de tots els demés”. Idò. I el primer colofó, Stevie Wonder: “Quan creus amb coses que no entens, sofreixes”.
Abundant en l'anterior, sobre les coses que no entenem. Se n'ha parlat molt del sentit anticipatori o fins i tot visionari dels escriptors, no només dels poetes, Corina Oproae se'n tem: “Els llibres que escric me diuen el que està succeint en la meva vida i jo encara no ho sé. Quan els acab me'n don compte”. I ja que som amb gent de lletres, Marsilio Ficino (1433-1499) ens dona aquest consell: “Així com els corredors han de cuidar-se les cames, la gent de lletres ha de cuidar-se aquestes quatre coses: el cervell, el cor, el fetge i l'estómac... i fins i tot la pituïtària on hi resideix l'humor negre”. Això diu Ficino. Vaig a llogar tot d'una un personal-trainer! Més contundents, en aquest tipus de temàtiques són dos nins petits que parlen entre ells: “Tu amb quina cosa penses?” Contesta la nina: “Jo amb la punta de la llengua”. Gran resposta, deixar el cervell a part, la llengua dipositària del llenguatge i... del desig. Continua la conversa: “Com és” diu ell “que jo nom el mateix quan duc sabates que quan vaig descalç?” No tenc contesta per a preguntes tan complexes.
Un poc barroer: “Spoiler: Tots ens morirem!” Molt més elegant,  Maria Callas; Werne Schroeter, director de cinema que va fer Maria Callas Porträt (1968) en un sopar li diu a la Callas: “Es vostè tan hermosa, no puc creure que no s'hagi fet cap lifting!”. Maria Callas li respongué, en francès: “Vous êtes pardonné, Werner!” (Està vostè perdonat, Werner!).
“Faig una inhalació... not les meves vèrtebres estirant-se, com si la força de la mare terra m'empenyés cap avall i el cel m'estiràs cap amunt... Exhal” Idò. Qui no creu en els beneficis del ioga, l'anterior podria ser ben bé el començament d'una 'Bildungsroman', una d'aqueixes novel·les d'aprenentatge, de formació, que presenten l'evolució del personatge protagonista, el seu procés evolutiu... Però vaja pensar això en una època en que s'ha decretat la mort del llibre i de la literatura, o dels sistema de llibertats que el llibre ens ajudà a conquerir. Tractar això és delicat ja que ens movem entre la cursileria, el catastrofisme de moda, el pessimisme ingenu o el bonisme nostàlgic. Però la realitat és tossuda i tosca. Vegin: els universitaris de la generació Z, diu Rose Horowitz, aquests de primer curs a universitats tan prestigioses com Yale, Columbia o Harvard -ho certifiquen molts dels seus professors-  han llegit desenes de milers de tuits, cents d'articles de premsa i qui sap si alguns fragments de poemes, però cap novel·la completa, i no en parlem de llibres d'assajos o manuals”.
Borís Spasski, la gran víctima de Bobby Fischer, explica el seu primer divorci, com? Idò com si fos una partida d'escacs, no massa original, però entenent, deia: “La meva dona i jo som com alfils, però de diferent color, un va sempre per les diagonals blanques i l'altre per les negres, mai ens hem pogut trobar”. Qui no sabia, com el carter de Neruda, que era una metàfora?


Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 ... 75 76 77  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb