Climent Picornell

 

Jardins d'altri amb jutge, emoció, riure i suïcidi

Circula per Madrid un jutge, un tal Garcia Castellón del qual diu Iñigo Domínguez: “També hi ha un jutge creatiu que sosté que allò del senyor que va tenir un infart a l'aeroport del Prat per mor del Tsunami Democràtic va ser terrorisme. Jo crec que es queda curt, l'estrès que van patir les ànneres del Llobregat es mereixeria la qualificació de delicte ecològic”. I tot parlant d'espècies animals, habitants de rius i aiguamolls. Deia Alexander I. Oparin: “Darwin va escriure el llibre, però li faltava el primer capítol”, havia tractat l'evolució però no l'origen de les espècies. Això, com devem suposar va passar fa molt de temps, en l'antigor dels temps. Segons H.P. Lovecraft: “L'emoció més antiga i més intensa de la humanitat és la por, i la més antiga i la més intensa de les pors és la por al desconegut”. Por, és el que deuen tenir molts dels habitants de països en guerra. Enrique Menéndez: “Els ucranians creuen que el món ha d'ajudar-los perquè tenen la raó... mentre que els russos no cerquen compassió perquè es pensen que estan tots sols enfrontats al món”. No per massa sabuda, la cita de Chateaubriand, no és escaient: “Els boscos precedeixen les civilitzacions; els deserts les segueixen”.

M'agrada com ha titulat el llibre, Les hores han perdut el rellotge. Les polítiques de la nostàlgia, Grafton Tanner. En canvi Jurgen Habermas volia titular un llibre seu Contribució a la genealogia del pensament postmetafísic, cosa que el seu editor desaconsellà. Per un home amb sentències tan directes com “Discutir és més important que menjar”, era un poc embullat. Però les coses es van aclarint, sinó que ho demanin als anglesos, dels qui deia Gandhi: “Primer t'ignoren, després se'n riuen, llavors t'ataquen, aleshores guanyes”. No sé perquè associi l'anterior amb el que solia dir el  filòsof danès S. Kierkegaard: “Em vaig oblidar de riure. Més envant quan vaig obrir els ulls i vaig veure la realitat, vaig començà a riure i no m'he aturat d'aleshores ençà”, encara que a la cita de Gandhi hi havia molt de dolor acumulat. En fi. Antón Reixa: “En el descobriment del dolor i en el d'aprendre a cuidar a qui te cuida,  a vegades basta dir: per favor i gràcies”.

“Lleopards irrompen en el temple i beuen el contingut de les copes sagrades; aquest fet es repeteix una i altra vegada; finalment, això es pot calcular de manera anticipada i esdevé part de la cerimònia” (Franz Kafka). I tot parlant de felins i altres bèsties: “La ira desfermada contra les llengües oficials que no són el castellà a l'estat espanyol, és la reacció de l'animal poderós que se sent amenaçat i es regira” (Rudolf Ortega); és també seva l'expressió: “Voxos nois”. On no hi ha lloc per la ironia és en el que diu Cas Mudde, politòleg: “Els partits de centre prest seran indistingibles dels d'extrema dreta”.

Demanaren a Arthur Miller d'on treia les temàtiques de les seves obres: “Si sabés on és aquest lloc, m'hi deixaria caure més sovint”. Recordin que va estar cassat amb Marilyn Monroe, mite eròtic de Hollywood. I... això... La pensadora alemanya Svenja Flasspöhter, estudiosa del feminisme: “Dir 'no' és un signe d'autonomia. Però pot ser més fort dir 'et desig”. Més val parlar de l'amor que del suïcidi? Javier Vallejo: “Parlar del suïcidi a l'adolescència sense embuts ni prejudicis amb tacte exquisit com ho fa Oriol Puig Grau a Karaoke Elusia, té efectes lenitius, broncodilatadors i euforitzants”. El teatre, com la bona música en directe, té això.

Climent Picornell

 

 

Caminada per Ciutat i depressió hivernal

“Mai he sentit la salvació en la naturalesa. Estim les ciutats sobretot” ho deia Miquel Àngel, Buonarroti, el pintor i escultor italià. Ho pens mentre passeig a la deriva per dins Palma. La natura et pot aparèixer com salvadora quan les condicions urbanes es fan inaguantables. Més de la meitat de la humanitat viu a ciutats i l'any 2050 serà el 70%. Les macro ciutats es fan invivibles perquè una ciutat només té sentit si permet el desenvolupament ple dels seus habitants i els facilita l'accés a la vivenda, la feina, la sanitat i l'educació, i fer-ho, fomentant la igualtat. Les ciutats són la font principal de creixement i canvi de les societats humanes: així ha estat des de l'inici de la història fins avui. “Les ciutats ens col·loquen front a les qüestions més profundes sobre la societat i la naturalesa humana. Com es desenvolupa la cultura? Com canvia el comportament per a desenvolupar la hipersociabilitat i la planificació a llarg termini? On es troba l'equilibri entre cooperació i competència? Com canvia la tecnologia a la societat? És la desigualtat una conseqüència inevitable del creixement? És possible un futur pròsper i sostenible?” Tot això s'ho demana Luis Bettencourt.

A Les ciutats imaginàries, Italo Calvino en un moment donat escriu: “L'infern dels vius no és quelcom que serà; si n'hi ha un, és aquell que ja és aquí, l'infern que habitam tots els dies, el que formam estant junts. Hi ha dues maneres de no sofrir-lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l'infern i tornar-se part d'ell fins el punt de no veure'l més. La segona és perillosa i exigeix atenció i aprenentatge continuats: cercar i saber reconèixer qui i què, enmig de l'infern, no és infern, i fer-ho durar, i dar-li espai”. Però a determinades ciutats un hi troba l'infern, sobretot a les ciutats en guerra que hi ha actualment al món. Diu S. Horvat: “La devastació actual del món és possible per mitjà del procés de normalització de la barbàrie contemporània. En lloc de tornar a la normalitat, hauríem de tractar la normalitat com l'autèntic problema”. La cita té una música que recorda allò de la banalització del mal de l' Hannah Arendt, no? O de la banalitat de la tragèdia que s'ha instaurat.

M'assec a un cafè, petit, del meu barri i agaf l'  Última Hora i els ulls me van a les esqueles i obituaris. Els obituaris són la meva lectura preferida, no les esqueles (que també...). Són tota una peça periodística a la que mai manca feina, la gent es mor contínuament. Signifiquen un estat d'alerta, algú els va titllar de “vigilància com de corbs”o de voltors, per ser més exactes. Al Washington Post arribaren a tenir més de 700 obituaris preparats per si es moria gent coneguda, només hi faltava posar la data de la seva mort, i diuen que el New York Times té dos periodistes en nòmina només dedicats a l'”obituarística”. Segons la seva llargada hom intueix la importància del mort o de la morta. En acabar el diari recomenç la lectura del llibre de Valentí Puig, som de la mateixa edat, Els prats lluminosos: “Els pèls hirsuts del nas; fer massa sacra la memòria de nin; perdre la sobirania de tallar-se les ungles del peus; mirada cardíaca; tenir por de relliscar a la dutxa; pigues noves a la pell marcida; fer-se un rànquing d'hospitals; l'artefacte per posar-se els calcetins; no saber si és dimarts o divendres; el dosificador de fàrmacs a la butxaca; temor i tremolor quan minven els estalvis; cansar-se de mirar el despertador; suplantacions de la libido; indiferència a les tergiversacions; enyorar la litúrgia; beure el whisky amb molta d'aigua; defensar la prohibició de fumar; predisposició de radiografia urgent; atonia facultativa; deixar llibres mig llegits al bidet; ja no voler ser impertorbable i lacònic...” Tornam vells irremeiablement.

Faig meu el pensament de Josep Pla: “Res em fa il·lusió. Quan em parlen de felicitat, la cursileria de la paraula em fa rebentar de riure. L'ideal consisteix en fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap. Decepcionant, depriment, però ¿Què hi voleu fer?” 

Climent Picornell

 

 

Dalt del turó amb moixos, saliva, planters i cilindre

Els moixos van remoguts i són ells qui remouen les moixes, segons m'explica la manescal de Sineu. Els vespres tot són corregudes i meulos i remeulos quasi humans entre moixos que es miren fixament i se proven per veure qui encalçarà la moixa que els observa un tros enfora, indiferent, sembla, però no tant. Fa un parell de dies que fa molt de vent i el renou del brancatge i el renou de la moixeria donen caràcter a aquestes nits d'hivern. I si fa fred i plou, tot és perfecte, des de dins el llit estant.

Ja ha passat la conversió de Sant Pau, el 25 de gener. Es la data santa i màgica per sembrar els alls, “alls paus”. Tot i que el canvi climàtic ja ha fet acte de presència i el calendari pagès està desbaratat, la gent encara guarda un solc per sembrar quan “toca”. En Joan de can Torsimany, que havia nascut un dia 25 de gener, tenia, per això, la saliva bona, beneïda, per fer alguns petits miraclets sobretot a les malalties de la pell i és encara requerit per gent que hi creu o ha perdut la seva fe amb el dermatòleg de la clínica. Ha d'escampar la seva saliva per damunt vermellors recurrents, cremades, fics i pigues rebels. Deu li conservi la saliva curadora!

Els dematins el poble es desperta amb la gent que baixa a Palma a treballar. Seguidament apareixen els nins i nines que van a escola, molts d'ells d'origen magrebí amb les seves mares que els acompanyen amb mocador pel cap, és l'únic moment que les veuen per defora. Molt poc després una legió de treballadors amb bata blanca van a aixecar i rentar les persones majors dependents. I molt poc després els repartidors tipus Amazon envaeixen el poble, quasi en el mateix moment en que els treballadors van als pocs bars a berenar. És el moment en que servidor baixa a auscultar. M'assec amb en Miquel Parretec que me conta per enèsima vegada la quantitat de plantetes de planter (cols, cebes, porros...) que ha sembrat dins els tassonets de plàstic que la gent després compra per ressembrar. Dos mil, tres mil, deu mil... Aquesta feina mecànica que ell fa tenaçment amb un moviment del seu dit gros, és, després, recomptada pel nombre de tassonets que duen les palanganes. N'està orgullós d'haver posat en marxa una empresa de vendre planters, que el seus fills han diversificat i engrandit, venen a més flors, plantes oloroses, etc... Quan s'asseu i em veu me demana: “Quantes llavors de cols o de cebes vaig sembrar ahir?” I si ell no m'ho demana li demana un servidor: “Quantes en sembrareu ahir?” I ell debana la seva lletania. Al cafè, fan una 'entente cordiale' amb un cosí meu, pintor, asseguts a la mateixa taula, es duen bé i comparteixen les primeres hores del dematí.

L'amo en Guillem de son Pei s'ha emprenyat.  A més de dur un bon memeu, ningú l'atenia i ell volia berenar. Quan hi han anat, després d'una bona estona, diu: “Volia berenar però he perdut sa talent de tant d'esperar! Vatuadell! ¿Que és que perquè som vell ningú m'ha de fer cas? Es pardal! Dum un cortado!” Té les seves terres a la baixant del puig de Sant Nofre i li agrada berenar al cassino mentre llegeix les lletres grosses del diari. Avui recordava quan anava a caçar amb el seu pare amb filats a l'abeurada i a part, me diu, “fèiem una estesa de llavors d'enciam i de calciga per mirar d'agafar caderneres”.

Passen encara tractors pels carrers del poble. Foravila, malgrat els bocins abandonats i tots els emperons, en aquesta època està ordenada, llaurada i composta. Sembrar i cilindrar són les feines que ara es fan a la pagesia i que ja haurien d'estar acabades per aprofitar les petites pluges que han de venir, la saó és petita però als cereals els bastarà. “Cilindrar?” Deman. “Sí, passar el cilindre” em contesta n'Andreu Malauba i m'explica la funció que té, “compactar i allisar la terra”.

Arrib a ca nostra, dalt del turó, i llegesc a Hivern de vi novell d'Albert Benzekry: “ Hi ha la terra lassa i la terra erma / la terra remoguda, la llaurada i la cultivada. / Hi ha la terra eixorca i en guaret / La rompuda i adobada, la terra assaonada. / Hi ha la terra revolta i la calma / la terra irada i l'enganyada, / la terra que espera sempre, / com hi ha la terregada, el terrer i el terrós”. Idò, foravila forever!

Climent Picornell

 

 

Hipocondria, Feng shui i amor

A un hipocondríac com un servidor només li faltava un curs de Feng shui per acabar convertit en un paranoic, però de veritat, que el segueixen de bon de veres. Diuen, però, que els hipocondríacs som gent sensible, massa i tot, intel·ligent, no tant, crec, i que sofrim en silenci les nostres pors reals o imaginàries, temerosos que, al cap i a la fi, tenguem raó. M'ho recorda Joan-Pere Viladecans.

Els meus millors amics són també hipocondríacs, escrutadors per Internet -com vostè eh?- de les més rares malalties de les quals, inequívocament, en tenen símptomes clars i fatals. Internet fa que, quan anem al metge, indubtablement, en sapiguem més que ell, que desconfiem d'ell i comencem una deriva per consultes i consultes que tanmateix no ens diuen el que volem sentir. Un ja ha superat la fase de la lectura de la lletra menuda, cada dia més menuda, de les contraindicacions dels medicaments que acaba prenent, això sí, en dosis homeopàtiques.

Amb aquestes estàvem quan se m'acudí pensar si tots els mals no vendrien de “les discordances i bloquejos en el meu espai personal” que és el que estudia el Feng shui. Per això me vaig matricular a un curs, no fos el cas que perquè la taula-escriptori o el meu llit tenguessin una porta a l'espatlla o que la proximitat de cementeris, tanatoris, funeràries, edificis en runes o, ai las!, zones relacionades amb memòria negativa fossin la causa profunda dels meus mals diversos i inexplicables.

Primera classe: distingir entre la voluntat del cel, el camí humà i la sort de la terra. Me fan fer capficos dins el passat, dins la meva capacitat per generar canvis i en l'impacte de les lleis naturals que l'entorn projecta sobre el ser humà, és a dir, sobre un servidor de vostès. Això darrer me sonava a Psicogeografia tema sobre el que vaig fer la meva farewell lesson d'acomiadament de la Universitat. És, però, el Feng shui,  el paradís dels hipocondríacs ja que diu que l'aire que respires, el lloc on dorms, els elements que te rodegen, la història, la memòria actuen com un corrent directe damunt la teva vida. La primera etapa passa per eliminar les discordàncies en el nostre espai personal, on normalment acumulam desordre, objectes inservibles... Ai! Ai! Servidor, que pateix també, com no podia ser d'altra manera, la síndrome de Diògenes, ca meva és una acumulació obsessiva de tot el que ha tengut significat en la meva vida, es va veure en la disjuntiva de classificar i netejar tot l'entorn casolà. I havia de tirar, tirar i tirar objectes i coses cada una d'elles com si m'arrabassassin un extremer. Jo que pensava que bastava amb canviar el meu llit d'orientació.

Tot anava encaminat a a aconseguir, me deien, el “buit positiu” anhelat pels practicants de la meditació transcendental o el mindfullness. Quan m'explicaven tot això me va venir una bavarada de fum de sàndal i l'olor enganxosa del pàtxuli de quan era hippie i sobretot quan m'explicaven que en la vida hi ha quatre protectors: la tortuga negra, l'au fènix roig, el tigre blanc i el dragó verd... Vaig fugir escapat. Jo sols volia descobrir si el meu entorn proper podria ser sostenible i respectuós amb la meva vida i la meva salut, tan malmenada, segons m'indicaven les meves recerques pel Google d'Internet.

Acab, com tantes altres vegades, al meu psiquiatre de capçalera: “Miquel me passa això!”. “Ja te vaig dir Climent” me respon “ que el que a tu te passa és que tens un desig desaforat de que t'estimin. I els tens cobert. Què més vols?  Au, fuig, beu molta d'aigua i camina una hora cada dia!”. Me'n vaig a consultar quina classe d'aigua és la més convenient, no fos cosa me fes pedres als ronyons.

Climent Picornell 

 

Dalt del turó amb paciència, cul, pigota i cuc de s'orella

Per foravila són dies de boires baixes, de roades intenses, però de sequedat a la terra perquè fa temps que no ha plogut. Ve el moix gros amb un braç ferit coixeu-coixeu. Avui podaré les moreres bordes, necessitarem bones ombres aquest estiu que vendrà.

Han passat les festes de Nadal i Cap d'any, han vengut els Reis, i ens encaminam cap a Sant Antoni que, com sabeu, és un bon sant i qui té un dobler l'hi dona. Perquè? Idò perquè mos guard s'animal tant si es de pèl com de ploma. Del torró i les coques de Nadal hem passat a torrar el porquim als foguerons, de cantar nadales a fer gloses al fum del caliu. “Vaig tenir sa paciència /  de fer-li d'agenollat. /  I es temps que feia es pecat / pagava sa penitència”. 

Sent parlar d'agricultura regenerativa que implicarà no llaurar i recuperar la vida del sòl, sense química, amb ramaderia extensiva, per retenir el Carboni. No ho entenc molt però dos 'tractorers' que llauren moltes quarterades, en parlen, com una de les futures decisions de la Unió Europea, la mateixa que ara els envia subvencions per a l'agricultura convencional. Si és veritat serà tot un canvi de mentalitat per a la majoria de pagesos avesats als adobs químics i al Rondup.

Na Meca solia dir al seu home: “T'agrad?” I l'home responia: “Jesús! Grata!” L'home es morí però ella duia encara el foc colgat. “Prop dels homes sent una rampa...” Li va dir na Joanaiana Meca al metge. “Quants d'anys teniu?” “N'he fet 92”. “Això és reuma!” Li dictaminà el doctor. Això ho conta n'Arnau Malclós al cafè, i a una taula de devora, tot sol, hi seu en Gori de Son Malondra. Conten que en Gori es va casar amb la seva primera dona, molt guapa, i un dia la va trobar colgada amb un altre. Li va assajar sa barriguera de s'ase i la va ferir fort. En un món on la violència masclista era tolerada, els jutges el condemnaren a poca presó per haver ferit una 'adúltera'. Es tornà a ajuntar amb una dona molt lletja, lletja de tot. I sempre deia el mateix: “A sa meva dona, sa cara li guarda es cul”. Però també li fugí, i quedà escalivat i ben escalivat quan la va anar a cercar a ca sogra i trobà els forrellats posats. El mir, sempre fa mala cara, també li deu guardar el cul a ell? “Què no era un poc figa flor, ella?” demana en Toni Gustà, “Figa flor? Se devia semblar a sa raça, diuen que son pare de viu que era clavava ses tatxes per sa cabota”.

Trob na Maria Quarterona preocupada per la situació internacional, les notícies de les guerres la posen nerviosa. “No ho trobes Climent que anam malament? De totes maneres munpare, al cel sia, solia dir :'Qui té hort i porc, tot l'any té un bon conhort'. Mentre poguem anirà bé”. “Alerta amb menjar massa porc, el colesterol vos pujarà”. Es ver avui en dia qui no té bony, te bua. Pens en la sentència que vaig llegir d'Aldous Huxley: “La medicina ha millorat tant, tant, que avui en dia és molt difícil trobar gent sana”. Però vaja tampoc hem de mirar tant prim amb el menjar, no hem de fer juntes de canterano! “Saps que passa” me diu “que es meu homo te tanta gana que se menjaria un al·lot mort de pigota!” Na Quarterona xerra fort, però molt, i ho repeteix tot, fins al punt que t'arriba a fer el cuc de s'orella malalt. Devora noltros en Miquel Comparer que no diu ni piu en tot el temps. Em contaren que no li van bé ses coses i que passa rusca. Vaja! I quan un ho passa malament no té molta xerrera, ni més, ni pus.

Torn cap a ca nostra, dalt del turó, i me mir el petit poble encara amb els llums de festa, els meus veïnats hi tenen uns llums que s'encenen i s'apaguen com una caseta de fira. Passat Sant Sebastià ja hi guaitaran el Darrers Dies, la Quaresma i Pasqua Florida, no en sortim!

Climent Picornell

 

 

Converses per la plaça Gomila, amb condó, Tito's i burgesia turística.

“Tenim tendència a pensar que la innovació tecnològica és una cosa complicada i només a l'abast dels grans científics i no és així, el llibre o la cadira en són exemples”. Ho diu en Joan mentre pujam per S'Aigo Dolça de camí cap a la plaça Gomila. “A Mallorca, per exemple,  mai s'ha lloat el paper regeneratiu de la bombona de butà. És deixà d'emprar llenya i carbó per encalentir-se i cuinar, la qual cosa provocà que alzinars i garrigues poblassin de bell nou gran part del territori. O el condó! Que no el solen incloure en la història de la tecnologia, però va aconseguir frenar epidèmies, controlar la natalitat i potenciar la llibertat sexual. Per això, creure que els avenços tecnològics sofisticats salvaran la humanitat és equivocar-se. La solució està en coses més senzilles”. “En el condó?” Li dic jo. “No, home, no! Però sí en decréixer, en no consumir tant, en les nostres actituds!”

La plaça Gomila està estibada de gent. “Els Reis me dugueren  el llibre de José Carlos Llop Gomila 70's, que en Llorenç Fluixà, de “Camper” li havia comanat. Una bona dosi de records”. En Jaume que és el més vell desgrana els seu sabers. “La vida nocturna d'aquells anys girava entorn d’una nodrida galàxia de sales de festes, bars i restaurants, la majoria concentrats a la plaça Gomila. D’entre tots cal destacar la discoteca Tito’s, situada a l’antiga casa de la família Gomila, “indianos” rics que la varen vendre i se’n varen anar per sempre a Santiago de Cuba, on tenien la casa principal. La sala era un espectacular balcó sobre la badia de Palma amb la Seu a l’horitzó. Paco Moyà, el seu director artístic, va ser capaç de contractar a artistes de fama mundial com Ray Charles, els Platters, Maurice Chevalier, Lionel Hampton, Tom Jones, Marlene Dietrich o Louis Armstrong, entre molts altres. Coses del turisme”. “Tu que ho has estudiat, que en dius?” Me demana en Paco. I me va sortir una perorata acadèmica: “El turisme ha modificat els contingents poblacionals de les Balears, induint una nova repartició territorial, ha provocat un ràpid canvi social, ha incidit fortament en els models de producció, provocant un abandonament del cultiu de la terra que ha passat a estar en “guaret social latent” en espera de ser urbanitzada, han perdut població  activa les branques industrials menys relacionades amb l’activitat hotelera, tot passant per sotmetre la nostra naturalesa a un procés d’estrés ambiental per l’augment de la urbanització, la degradació del paisatge i, juntament, una transformació del sistema de valors dels residents, producte de l'estandardització del consum, i un procés galopant d’aculturació. És el preu que s’ha pagat per passar de pobres a rics”.  “A mi però el que sempre m'ha interessat de tot aquest caliportal” és en Jeroni qui s'esbrava ara “és el d'esbrinar si, conjuntament a la transformació de la societat illenca, s'anava congriant el naixement d'una burgesia, val a dir "nova", associada al fenomen turístic, una burgesia que tendria el paper que es suposa tengueren les burgesies del segle XIX als països que comptaren amb ella. Aquesta mena d’ “èlit salvadora” havia de sorgir de l’empresariat turístic. Aquesta anomenada "Burgesia turística" hauria estat una classe que s'hauria  hagut de formar  amb molt poc temps i que no es sap molt bé si hauria assimilat el seu paper de classe enriquida-dirigent i tendria consciència del seu paper social, econòmic i polític. Una afirmació si que es pot fer, i és que aquestes noves classes  empresarials turístiques i para-turístiques han esborrat la noblesa, els botifarres terratinents i els comerciants tradicionals com a classe dirigent, tret d’alguns epígons no del tot menyspreables”. “D'una opinió semblant era Josep Melià, el qual es referia a Mallorca com una societat incompleta, un país a mig fer, on ni tan sols era exacte que el poder econòmic fos traduïble en poder polític, com a Catalunya on els mateixos interessos de la burgesia donaven sortida política al sentiment catalanista. A Mallorca, en canvi, la desproporció de forces ha estimulat el colonialisme cultural i la castellanització". “Evidentment, Tito's no va ser el Liceu de Barcelona!”

Climent Picornell

 

 

 

D'Israel a Europa, passant per ca nostra

Vaig llegir, al diari El País, un extens article de l'historiador jueu Yuval Noah Harari, autor del famosíssim llibre Sapiens, que es titulava: “El món ha de conservar un espai per a la pau”. Era la vida i la guerra vista des del costat jueu, matisada si tant voleu, però amb cap al·lusió a la catàstrofe que Israel està ocasionant al poble palestí. Per a Harari, Hamàs és el culpable de tot el que succeí el 7 d'octubre de 2023, dia en que els israelians havien de fer una festa fent volar estels a la frontera amb Gaza. Hamàs atacà i assassinà civils, no soldats, torturant-los i fent-ne publicitat. És ver que Harari és conscient de que Hamàs no és com la OLP i que no es pot equiparar al conjunt del poble palestí. Voldria que l'objectiu de la Guerra de Gaza quedàs clar, segons ell: “desarmar Hamàs i desmilitaritzar la Franja perquè així els civils palestins puguin viure dignament i els israelians puguin viure sense por, prop de la frontera”.

El fets però el desmenteixen. L'estratègia militar d'Israel des de 1950 sempre ha estat la mateixa, una represàlia massiva i desproporcionada. Israel, n'hem de ser conscients, acabarà ocupant militarment Gaza, cap altre pla és factible. La guerra és convertirà en guerra de guerrilles i encara que aconsegueixin matar al líder de Hamàs, Yahya Simwar, Hamàs no són tots els palestins, és veritat, però està molt arrelat en la població civil. Tot té difícil solució.

I a Europa què? A Europa resulta que la guerra ha atiat la islamofòbia deguda a la immigració i els partits d'extrema dreta -provocadors d'odi racial i negacionistes de l'Holocaust- han agafat la bandera contra l'antisemitisme. Això és el millor exemple de com la guerra entre Israel i Hamàs es projecta dins les democràcies europees: com una guerra de civilitzacions. Abascal, el líder espanyol de VOX, va anar a Israel a recolzar Binyamín Netanyahu. Paradoxa? Sí, però el perill més gros és que la ultradreta contamina la dreta, com ja està passant, en aquesta qüestió. És ver que el president francès Macron ja va advertir 'que no s'havia de confondre el recolzar els jueus amb el rebuig als musulmans', vegent a tots els ultradretans a les manifestacions a favor d'Israel. Però Macron endureix la legislació sobre immigració, cosa que es veu com una concessió a la ideologia ultra de Marine Le Pen.  Ara ja, per ser ciutadà alemany a Saxònia-Anhalt, farà falta un compromís escrit sobre el dret de l'estat d'Israel a existir.

El tema de la immigració ocuparà un lloc central en el futur de les polítiques europees. 'Els francesos primer' sona a la mateixa cançoneta de l'”America First” de Trump i al Brexit anglès. En definitiva: Europa per als europeus. Els polítics d'ultradreta parlen 'd'invasió dels refugiats' i els conservadors...i socialdemòcrates, assumeixen en part l'agenda i el discurs ultra. Ha passat a Suècia i a Holanda. I a més països europeus. I ara la Unió Europea ha signat un 'Pacte migratori' que algú contempla com una cessió també als extremistes. El conceptes de la identitat europea atacada pels immigrants i la teoria del 'gran desplaçament' provocat per ells guanya adeptes. Matteo Salvini, a Itàlia, ja prepara així la seva campanya a les eleccions europees de Juny: 'Pel renaixement d'Europa'.

Cada pic que un partit d'ultradreta creix, també a les Illes Balears, els nostres intel·lectuals orgànics es demanen: que està passant? Idò això, ancorats en el passat ens domina el neguit, contemplam amb molta ansietat tot el que està passant, incapaços d'imaginar el futur.

Climent Picornell 

 

Molts d'anys!  Molts?

Entrarem dins el nou any 2024 i solem desitjar-nos molts d'anys! Molts? No els han demanat mai si voldrien viure per sempre? No viure en les paraules dels nostres escrits o en els records dels qui ens estimen. No: viure per sempre! No en les molècules dels nostres –cedint-los un ADN propi-, ni en els ritmes ecosistèmics, ni en l’energia universal... No: viure per sempre, un mateix. Volen vostès viure, o no, molts d'anys? Com el tauró de Groenlàndia o com la cloïssa d'Islàndia que poden viure més de cinc-cents anys. Poca cosa devora els més de deu-mil que viuen alguns coralls i esponges, i encara menys que algun exemplar del gènere Turritopsis o del gènere Hydra que són immortals. Des de que l'home es posà dret o, des de que un espermatozou, entre milions d'altres, fecundà un òvul femení, l'home ha anat allargant el seu límit de vida. Ara l'esperança mitjana de vida en néixer, als nostres territoris, és de 81 anys per als homes i de 85 per a les dones. A un servidor li queden, per tant, set anys més de vida. 

I jo, voldria viure per sempre? Sí, tàcitament. I és que tenc un mal envellir! Llegesc efusivament tots les articles que trob que tracten sobre l'allargar la vida. Ja sigui consumint determinats aliments, ja sigui determinades medicines, ja sigui canviant alguns comportaments. El meu contertulià preferit, Antoni Sastre “de sa Botigueta”, està a punt de fer noranta-vuit anys, parl molt amb ell com si de la conversa em transmetés la seva estratègia per haver arribat tan lluny.

Hi ha alguna cosa més per substituir les ànsies de viure per sempre? L’energia eterna, el reciclament dins la natura, el renaixement a altres vides en forma de bestioles (simpàtiques, quasi sempre).Tot això era vehiculat a través de l’espiritualisme bajà dels anys seixanta. Encara sent l’olor de pàtxuli i de barreta d’encens. Un pic reposat, m’ha quedat una desconfiança –activa i enrabiada- contra tots els marxandos d’aquests tipus de mercaderia espiritual. Els mercaders del més enllà que vaig haver d’escoltar, per força, foren els capellans del meu temps; vertaders botiguers de la por i de les prohibicions, a canvi de les seves butlles tenies accés al seu més enllà. Si ho feies, tenies el viure per sempre assegurat, en la “vida perdurable” que ells havien dissenyat. Som al·lèrgic al cursets de ben morir... me fan com a mal de panxa. Com me'n feia fer testament, pensava que era una crida a la mort, o fer-me soci d'un club de la Tercera edat com si conviure amb gent vella, fos contagiar-me de la senectut no volguda.

Com en aquell adagi: “Qui fuig de Déu, de bades corr”,  transformat en: “Qui fuig de la mort, de bades corr”  ¿Que faria, si fos com un tauró o una cloïssa amb més de cinc-cents anys esperant com en Matusalem a veure córrer la vida per davant els meus ulls envellits, quasi cecs, badant la boca, tot esperant que passin encara centenars d'anys més? Més enllà de les clonacions, un viu per sempre, relativament, a través de la seva nissaga, la seva tribu, la seva llengua, el seu territori. ¿D’on ve sinó la fretura, el frenesí sexual per perpetuar l’espècie, a través –oh meravella!- de fer l’amor?

Tan injusta i terrible és, per a mi, la justificació religiosa -mentre els déus permeten guerres, massacres, fam- traspassant la seva responsabilitat als humans, com adjudicar-ho a l’atzar o a les lleis naturals de la supervivència del més fort, del més adaptat. Aquí hi cerquen sentit els mites de l’origen i de la fi, del creador i del creat -tant se val si és Prometeu, Pinotxo o Frankenstein- o de l'etern retorn. Com el mite de Nadal o de l'Any Nou, sorgit de la por a que el dia es continuï acurçant. Però no, s'allarga de bell nou, el sol tornarà a sortir cada dia més estona. El dia s'allarga: Per Nadal una passa de gall, per Sant Esteve una passa de llebre, i per Cap d'any una passa de capxerigany! Un any més! O menys, segons comptem els que hi hem d'afegir o els que ens manquen per a la  nostra mort.

Molt bon any 2024 i moltíssims més!  No sé si per sempre...

Climent Picornell 

 

Nadal

  

És Nadal. Cada ovella al seu corral. Mon pare, al cel sia, no deixava de cap de les maneres que a ca nostra, per les festes de Nadal, es fes “s'árbol”. No volia, el bon home, ni artilugis, ni llums, ni paperines daurades penjades d’una branca de pi. Era, segons ell, una introducció solapada i pecaminosa de costums protestants. Un costum “profano”, i ho deia, com “árbol” en castellà. A ca nostra: Betlem! De totes les maneres, no hem pogut evitar “árbols” i altres herbes del merchandising nadalenc. I no fa ni dos dies que n’hem sortit del “Halloween” ditxós, que s’ha estès com a pesta, en un tres i no res. Mala ferida. Però, vaja, com els deia, a ca nostra em dedicava a penjar neules i fer el Betlem, un poc mutilat: no hi puc posar “verdet” o “pelussa” perquè els ecologistes ens ho han prohibit. Però, un Betlem sense pelussa no ho pareix tant, aquelles molses i líquens, tan humits, de pinars ombrívols, li donen un aspecte i una olor ben particular. Avui en dia venen serradís tenyit de verd i neu de porexpan. Ai, l’educació ambiental! De bell nou, amb un nét petit, me va fer il·lusió tornar a fer el Betlem. Partírem tot dos cap a foravila a cercar un poc, molt poc, de pelussa, de barbeta que diuen els ciutadans per donar un to de verd a l'escenificació. I recuperàrem les figuretes que em deixà ma mare i les de quan els meus fills eren petits, amb algun dinosaure inclòs que habitava, record, prop de la cova, per protegir l'infant Jesuset, tot i que era un Tyrannosaurus rex. Ja saben vostès que el Betlem, el foc i la mar sempre tenen per mirar. No hi pot faltar el caganer, figura importada als betlems mallorquins però que hi ha quedat. A un Pessebre vivent, a Catalunya, hi havia també un caganer “vivent” però amb una merda seca, al ser preguntat per aquesta anomalia, respongué: “només cagam de bon de veres quan hi ha visites importants, com el president de la Generalitat”. Els Reis de l'Orient els col·locam lluny i un servidor d'amagat, cada dia els acosta a poc a poc cap a la cova. Que és de guapa la innocència! Hi hem posat també cireretes de pastor, aquell arbust de bolles vermelles que està protegit. Això li vaig dir jo a mon pare un dia que en dugué. Al saber-ho les va sembrar i avui en tenc una mata gegant que les fa a ca nostra. Ruscus aculeatus, el seu nom científic,  és un component essencial en algunes pomades contra les morenes. En haver acabat cantam el “25 de desembre, fum, fum, fum...” i allisam el paper de plata que fa d'aigua en rius i llacs.

Després ve  el taller de neules. Les més sorprenents per als infants son les que surten després de retallar el paper amb un parell de doblecs. Mon pare que havia fet el servei militar a la base d'Hidroavions de Pollença, me n'ensenyà a fer una amb un avió que és molt celebrada. Bufam els enfilalls de neules que es mouen i fan ombres dansants. Record quan sentia el “Que hi sou ?” Era el conco en Toni que duia un present, sis coques de Nadal, calentes, fetes de la tia Jerònia, fruit de la seva hiperactivitat coquera.

Pec foc a la foganya amb les rabasses que em dugueren de Son Manrè i amb tronquets que el nostres amitgers del Puig des Càrritx han fet d’alguns arbres morts. Dos cirerers que els banyarriquers havien foradat a consciència, un caquier enorme que morí –probablement de vell- o, també hi ha la possibilitat que s’emprenyàs definitivament de fer caquis a balquena i ningú li fes puta cas; hi ha, a més, una atzerolera i una prunera-clàudia que una mestralada forta tomà fa dos anys. Un magraner que s'escuixà. Pens si qualque ebenista no se’n faria un llepadits amb aquestes llenyes estranyes que perfumen el fum del foc, que no s’aturarà de tot el Nadal.

Ja sé que no guanyaré cap dels concursos de betlems que ara proliferen, fruit de les tradicions subvencionades. Mentre, pels altaveus sonen les nadales multiculturals o transculturals i per la televisió retransmeten el moment precís en què s’encenen els milers de bombetes lluminoses de l’immens avet –“s’árbol”- del Rockefeller Center de Nova York. Bon Nadal!

Climent Picornell