Climent Picornell

De l'hivern cap el suïcidi fins el reemplaçament demogràfics

Pot ser que hagi escoltat expressions com “hivern demogràfic” o, fins i tot, “suïcidi demogràfic”, com una alerta a la baixa natalitat i a l'envelliment de les poblacions autòctones europees. Són metàfores que s'han instal·lat en el debat públic i mediàtic sota un aparent “sentit comú demogràfic”. Un grup de demògrafs ho ha volgut desemmascarar assenyalant el seu origen en partits d'extrema dreta, en grups neoconservadors, i també, en uns certs poders econòmics. Ho explica Andreu Domingo, coordinador de La coartada demogràfica i el discurs de la involució a Espanya. S'acosten les eleccions europees, el proper nou de juny; han passat les catalanes i un dels temes centrals ha estat, i serà, la immigració. La relació que els diferents partits tenen per captar votants amb el tema de la immigració estrangera, aprofitant una sèrie de 'pors' entre els votants. D'entre aquestes pors (a una nova pandèmia, al canvi climàtic, a la crisi econòmica, a la guerra que és tan a prop, a la crisis migratòria...), el canvi climàtic i la crisi migratòria dominaran les eleccions europees de juny, per l'augment important dels saldos migratoris, causant d'un procés de 'Lepenització' (de Marie Lepen), que vol dir que els governs, tots, predicaran polítiques dures contra la immigració, i per tant, voldran limitar severament els drets dels nouvinguts.

Lyndsey Stonebridge, professora de la Universitat de Birmingham, diu que “en la crisi dels migrants el realment nou és la brutalitat de la nostra resposta” i que el discurs que va començar en els partits populistes dretans s'ha permeabilitzat als altres partits tradicionals. En el 'Congrés Mundial de Famílies', que es va organitzar a Hongria el 2017, coordinat per una organització internacional d'extrema dreta on hi conviuen Vox i una panòplia de grups ortodoxes, evangelistes i catòlics, la intervenció estel·lar va ser la Viktor Orbán, primer ministre d'Hongria: “Reforçarem la protecció de les fronteres meridionals de la Unió Europea i impedirem entrar a qui desperti la més mínima sospita de voler atacar les nostres famílies i els nostres fills”. Ja tenim el dibuix, compartit per plataformes i partits, del supremacisme blanc europeu, de famílies cristianes, o ortodoxes, tradicionals, heterosexuals. Això va generant un discurs d'odi que és alimentat pel pànic davant els immigrants, que, diuen, són els qui ataquen la “família natural”. I els partits moderats, davant la contesa electoral, es 'desmoderen' o pacten sense vergonya amb l'extrema dreta.

També hi entra el discurs misògin que assenyala a les dones i el feminisme com responsables de la baixa fecunditat, o ataquen els joves pel seu hedonisme i la manca de procreació. Sentirem, més que mai, la teoria del “gran reemplaçament”, per la qual, suposadament, la població autòctona, envellida, es veu amenaçada per una immigració massiva que acabarà substituint-la. És clarament una teoria de la conspiració i el que oferix és una explicació molt simple, quasi terapèutica, a la nostra incapacitat davant la velocitat dels canvis. Ofereix a la gent un llistat d'enemics i és fàcil de fer calar en una societat plena de por. 

“L'hivern demogràfic ha estat també una metàfora secundada pels bancs per a promocionar els plans de pensions privats”, diu Pau Miret, “utilitzen l'envelliment com a “excusa” per a privatitzar el sistema o com a “boc expiatori” d'un sistema en suposat declivi. Però el discurs de que el sistema públic està a punt de destruir-se es manté des de fa anys, per la qual cosa no ha estat 'comprat' per l'opinió pública i els sistemes privats de pensions estan en crisis”.  

La gran mentida de l'extrema dreta és quan diu que està contra la immigració. No hi està, està a favor de la selecció ètnica dels migrants, també hi guaita el racisme i la ideologia feixista darrera d'uns certs discursos migratoris, que justifiquen unes 'certes arribades', limitades, per a poder pagar les pensions... Pere Perelló al seu recent llibre Els magrebins a les Illes Balears: “en certs moments tenim la sensació que som dues societats en paral·lel, superposades, i que només d'anomenar l'Islam ja sembla que invoquem el dimoni cucarell. Quan hi ha eleccions acaben sortint els mateixos temes: el de la seguretat ciutadana i el de la immigració”.

Ens podem anar preparant, el nou de juny ja guaita en el full del calendari.

Climent Picornell

¿Límits al turisme? ¿20 milions de turistes ja basten?

El turisme ha estat el factor de transformació més important per a les illes Balears en l'època moderna. Ha canviat l'economia, la societat, la cultura, l'estructura territorial i s'han marcat perfectament dues èpoques: abans i després del turisme.  És clara la transformació del sistema de valors dels residents, l’estandardització del consum, el procés d’aculturació de la societat balear que s’interroga, ara, si no es podria haver fet d’una altra manera. 

Però el desenvolupament turístic ja no es considera absolutament profitós per a les societats receptores (no és ‘la indústria sense xemeneies’) sinó que se li atribueixen tant costos com beneficis, impactes positius i negatius en els seus vessants econòmics, mediambientals, socials i culturals. I apareix la saturació. S’ha de dir que el sentiment de saturació que els turistes han exercit sobre Mallorca, augmentat pels lloguers de cases vacacionals, els pisos turístics a les ciutats i a Palma, a més, amb els creueristes, també s'ha catalitzat per la presència important de residents estrangers. S'han activat els llums d’alerta del desbordament de les capacitats de càrrega.  Es vol passar a identificar els efectes perversos, els impactes negatius, sobretot per mirar de reduir-los (o d’amagar-los o emmascarar-los) i així aconseguir conservar l’activitat turística a llarg termini. El fet de no investigar aquests efectes no desitjats fa impossible el camí de la sostenibilitat turística.   Molt abans de les enormes coes al Caló des Moro o de les porrades de la policia als gats de Magaluf, les relacions amb els turistes eren d’admiració, el nadiu considerava que l'honoraven amb el seu tracte. El procés de desenvolupament dels anys següents passà per una època d'emulació i hom es sentí "europeïtzat" i es menysprearen les franges més dèbils dels nostres visitants, els “guiris”.   Vaig publicar un treball sobre els cicles de vida de les àrees turístiques, amb un capítol, «Quan el turisme és destructor del turisme», que analitzava l’evolució de la Platja de Palma. Una zona amb una pèrdua progressiva de qualitat; després de l’embelliment de la primera línia es va convertir en un camp adobat per als abeuradors de cervesa, del famós Balneari 6 fins a la «calle del jamón», amb paràsits negatius (venedors ambulants, «tiqueteros», «manteros», «trileros», transvestits i prostitutes), tot una altra «oferta complementària» destructora del turisme. En resum, un rosari de «benediccions» que feien difícil la coexistència del negoci turístic amb el que aspirava a ser la zona. Els destins turístics, neixen, es desenvolupen, maduren, moren o... reviscolen. Alguns moren d’èxit. Pareixia que a Balears no ens havia de passar mai, tan esponerosos, tan potents, tants de milions més de turistes cada any, que, per un sotrac  conjuntural o estructural, per un impost, per una pandèmia, per una saturació, no hi havia d’haver per tant. La crisi provocada per la pandèmia del Covid-19, a tots els nivells, des dels econòmics als personals, va fer preguntar-nos sobre com seria el nostre demà. S'alimentà el discurs de la diversificació econòmica que havia desaparegut i el fantasma del monoconreu turístic era només mantingut en discursos marginals.

Entremig de les crisis, la lletania: excés de places turístiques, augment de la qualitat, protecció mediambiental, rehabilitació dels espais turístics madurs, etc. Les causes inicials de les crisis no són internes, però les repercussions obliguen a plantejaments de resposta interns. En aquesta evolució dels destins turístics, hi sol haver una fase final en la que part de la població autòctona intenta aprendre a viure en un territori que ja no tornarà a ser mai el que fou. Però continua augmentant el turisme massificat. Això passa a les Balears, un destí refugi sense terrorisme que sap donar ‘sol i platja’ a preus baixos, però satisfactoris pels turistes. El sentiment de saturació es converteix en comentari habitual dels residents, polítics i alguns hotelers, que comencen a anunciar la necessitat de posar límits, esmentant la sostenibilitat. Tothom es posa a vendre sostenibilitat, però s'han de demanar criteris sòlids. Quant de sostenible és el turisme sostenible? Quants de turistes són massa turistes? Qui diu quina és la capacitat de càrrega turística? Ve llavors la lletania de que hem de repensar el model turístic, que no tenim model turístic. No vénen tants de  turistes com abans? No hi ha model. N’han de venir menys? Dibuixarem un model. Ni tan senzill, ni tan barroer. Els models es van construint sols, adaptant-se a les circumstàncies, algunes d’elles tan potents –com els vols de baix cost, les reserves per Internet, el cas dels habitatges vacacionals, els fenòmens massius immigratoris, la recessió o progressió turístiques- que troben les administracions impotents davant del repte. Fa estona que  arribà l'hora de prendre-s'ho seriosament.

 

Climent Picornell

Passejant per Palma amb català, coca, fills i immigrants

Passejam pels carrers de Palma que comencen a bullir de gent amb el final de la primavera i en Joan es sorprèn, un pic més, de que no sent parlar en català i es preocupa de les mesures contra la nostra llengua que va dictant el govern autonòmic del Partir Popular amb l'ajuda de l'extrema dreta de Vox. En Jordi fa esment del que suposa per aquests elements de la dreta la defensa del català i recita: “I sobretot no parlis català a casa! Com pot ser que hi hagi gent que parla català a casa? De debò és possible? Quin sentit té transmetre una llengua que no parla ningú i alhora et fa pagès, burgès, supremacista, gens cosmopolita ni modern, indepe, agressiu, maleducat, un inútil a les xarxes socials, si a més a més ja parles castellà? Com els pots fer això als fills?” Es demana tot això, irònicament, Rudolf Ortega.

És aquest un dels nostres temes de conversa reincident i l'altre és el tornar vells. És en Mariano qui diu: “A mesura que ens feim vells, canvien les nostres preocupacions, com diu Mariana Enriquez, “amb els amics hem passat de parlar d'on comprar coca a on ingressar els nostres pares”.   “I amb els fills què?”, és n'Andreu qui s'espanta, “Hem passat de ser pares hiperprotectors a “pares helicòpter”, com diu Ana Pantaleoni, a ser “pares Bizum” que, a més de fer d'helicòpter, feim transferències de diners sense deixar la supervisió constant, l'ansietat, fer de xofer, assistents personals, mànagers, guardaespatlles, en fi hiperpares que, tanmateix, és una lluita perduda entre el pare que no vol deixar marxar els fills i els fills que sempre demanen més llibertat, per molt que intentem tenir-los controlats, fins i tot a través de la ubicació del seu mòbil. Ja ho diu R. Rasche: “la sobre-exigència en la criança segueix existint perquè no sabem com gestionar la culpa, perquè continuam penalitzant l'error i perquè tot va tan de pressa que pensam: és més senzill fer-ho un mateix que ensenyar com fer-ho”.

“Tanmateix són temps que ja no tornaran”, en Tino és el que parla, “Diu un refrany que preveure el passat és molt més difícil que preveure el futur. És cert, perquè quan ens aborda la nostàlgia anhelam uns temps passats o uns llocs passats i es fa més intensa quan som conscients de que les coses passen amb enorme rapidesa i ens apareix una 'àlgia', un dolor, un anhel, per saber que o quines coses enyoram. Amarats de Bizum, WhatsApp i altres artilugis tecnològics deixam poc marge a recordar i massa a témer el futur canviant, sabent que no podem ser esclaus del retorn, no podem preveure el passat, però tal vegada poguem imaginar el que ha de venir”. “Val”, contrarèplica na Margalida, “però, el futur també és mal de preveure, entre altres coses perquè hi ha diferents futurs possibles en funció de com ens comportem, Tony Judt, l'historiador, solia dir “hi ha diversos futurs possible, segons el tipus de polítiques i d'institucions que triem”. “Es cert”, és na Remeis, “ara per exemple, el mes de juny hem de triar el Parlament Europeu i una de les variables fonamentals serà la immigració, el maneig, la por, la necessitat de la immigració. L'increment del vot de l'extrema dreta no és més que l'ús de la por i la culpabilització a la immigració de tot el malestar que afecta les societats europees. Fins i tot el 'Pacte de Migració i Asil', acordat per tots els ministres de l'Interior de la Unió Europea, és més bé un pacte per dissuadir l'immigrant i no reforçar els mecanismes d'acollida, sense regular la violència que impregna sempre el moviment de persones; crearà zones de detenció a les fronteres, alguns analistes hi han volgut veure un allunyament dels valors fundacionals de la U.E., una influència indirecta de l'augment de votants de l'extrema dreta quan s'autoproclama contrària a l'immigrant, al que vol venir i al que ja és a l'interior dels nostres països”.

Molt més prosaïcament, tots ens queixam del preu absurd que costa prendre un cafè amb llet i un panetet a qualsevol bar de Ciutat.

Climent Picornell

Jardins d'altri amb temps, veritat, 'Madame Ovary' i història

Els jardins d'altri es confegeixen arreplegant d'ací i d'allà amb un cert desordre, controlat, això sí, faltaria més! Som-hi! Diuen que ho digué Samuel Beckett: “Primer balla, després pensa. És l'ordre natural”.  Ho degué dir realment?  I que volia dir?  Amb això de 'l'absurd' que ell manejava qui sap si també ho era, absurd. O era allò d'inhibir per l'acció física el trull intel·lectual? Jo que sé! També diuen que digué: “Un caos entre dos silencis, això és la vida”. Ben cert. El que me du, inevitablement, a aquesta definició: “El temps és la distància més llarga entre dos llocs”. Ho va escriure Tennessee Williams a El zoo de cristall. La trob aquesta citació envolvent, suggerent. Una equació de l'espai-temps, definitiva.

L' escriptora Inés González Lozano: “El que s'exigeix al qui escriu no és que el relat sigui real, sinó vertader”. Perquè, entre altres raons, segons ella: “La mentida és un analgèsic; la veritat, cirurgia sense anestèsia”. Sol fer mal la veritat nua, per això l'adornam amb un bon floc de colorins. Li devem poder aplicar aquella dita de Wilde? (feia temps que no sortia Oscar Wilde per aquests jardins d'altri), l'altre dia llegint Rosa Montero vaig reparar en una cita de l'escriptor de Dublín: “Totes les dones arriben a semblar-se a les seves mares. Aquesta és la seva tragèdia. Als homes no els ocorr el mateix (amb els seus pares). Aquesta és la seva”.

Henar González va escriure un twit on deia que en entrar al Vaticà l'havien obligada a tapar-se les espatlles, però els guardians no sabien que no duia bragues. Me ressona bé el contingut, la veritat. I tot parlant d'això... “Madame Ovary”, és el nom comercial dels productes per a la menopausa que ofereix l'empresa de l'actriu Gwyneth Paltrow. Quina imaginació més rutilant! Quina parida! Però la veritat és que té gràcia i és un aclucada d'ulls... a la bona escriptura. Madame Ovary! “És una combinació de productes que inclouen herbes, adaptògens, fitonutrients i vitamines que s'adapta a les dones que s'acosten a la menopausa o que la passen. És un règim per donar suport a la salut de la tiroide i suavitzar la transició de la menopausa, per les sufocacions lleus, els canvis d'humor i la fatiga relacionada amb l'estrès”. $90 per caixa | $75 amb subscripció. La veritat és que davant tot aquest batiburrull de pseudoteràpies i 'enganyabobos' s'escau el que deia Francesc Fortí, cuiner d'El Racó d'en Binu, va obtenir la seva segona estrella Michelin a 1979, “era una època” diu ell “en que amb això es reconeixia la bona cuina, no el disseny, el suposat discurs intel·lectual o el luxe”. Ben cert.

Més enllà dels materialistes de la història Valery deia: “El passat és una cosa enterament mental; no és més que imatges i creences”. I qui les manipularà me deman? Més enllà d'allò que es sentia a 1984 d'Orwell: “Qui controla el passat, controla el futur. Qui controla el present, controla el passat”. Trotski, que en sabia molt de tot això, manifestava: “Vostè tal vegada no està interessat en la història, però la història està molt interessada en vostè”. La veritat és que m'és ben igual el que faci la història. A un servidor li agradaria que els meus amics em considerassin com Jussi Vatanen, actor, a Akik Kaurismäki, director de Les fulles caigudes : “Kaurismäki és un gran conversador, un home savi, digne i humil. I un extraordinari company de 'juerga'”.

Climent Picornell

De Google, la memòria i els punts obscurs d'Internet

Google és ja  una solució als lapsus de memòria. ¿No els ha passat que no recorden una cosa, un nom, un... el que sigui, i deim: ho demanaré a Google? És ja un clàssic. Sant Google ens fa l'immens favor de presentar-nos la cara i les dades del personatge aquell, famós o menys, que ens ha fet anar de cul durant hores. No hi havia manera, sabíem a quina pel·lícula havia actuat, sabíem com tenia la cara, recordàvem el noms dels altres actors o actrius però d'aquell, justament, no: res de res. I ara, teclejant el nom del llibre o la pel·lícula o la poca cosa que es recordava d'allò... flashhhh!  Surt el nom, i la cara, i la sensació d'alliberament és de tal magnitud que és quasi un orgasme.

Com s'ha fet això i com s'han anat emmagatzemant dades i dades, de gent famosa, de pobles, de gent no tan famosa, de carrers, de marques, de història, no ha estat tan senzill. O de la difamada, injustament, Wikipedia o 'Viquipèdia' en català. Però la verossimilitut, la immediatesa i la contemporaneïtat  de les dades, són irrefutables i, diré més, imbatibles. Coses de les noves tecnologies

Servidor, no te cap por a les innovacions en la ciència, ja sigui en el maneig de l'ADN o en la Intel·ligència Artificial. El que a uns fa por, a mi m'intriga. Penseu que, a l'inici, la xarxa Internet va ser un descobriment militar per descentralitzar els centres de decisió. Aquest pecat original la fa terrible? O el seu ús per a la pornografia és una excusa pel seu tancament? Quin és el seu maneig amb esma? Passa el mateix amb els telèfons mòbils i la immediatesa de la comunicació. Que pot esdevenir una vici? Sí. A mi em fa molt de servei poder dur quasi tots els meus arxius damunt, vagi on vagi i em pugui comunicar amb imatges, amb els qui estim. Que els adolescents l'usen sis o més hores cada dia causant possibles afectacions? Sí, però el bon ús no hauria de ser aquest.

Ara es parla de la Intel·ligència Artificial i dels seu vessant perillós. La I.A. és una aposta de futur, però els seus algoritmes s'alimenten del passat. Jo no crec que sigui una nova eina de domini, ja que la ironia i el sentit de l'humor li seran aliens. Hi ha qui l'albira com una nova revolució industrial, tant pel guany en la productivitat com en la millora dels serveis públics. És cert que el món de les fake-news o dels deep-fakes (mentides o falsedats generades amb I.A.) fa temps que s'escampen i s'escamparan. Però no tan sols a través de la I.A., sinó a través de xarxes de conversa, com les mentides d'abans.

És cert que quan més connectats estam, més sols ens sentim? Missatges de text, de veu, de vídeo, xarxes socials, YouTube, Zoom, Google Meet... l'ús, i el sobreús, de tot l'aparellatge i de totes les aplicacions que a través d'internet ens mantenen entretenguts i enfeinats, mirant pantalles, sobretot les del mòbil, van generant, segons el psicòleg J. Haidt,  Una generació ansiosa. Però hi ha la possibilitat d'usar Internet per a socialitzar-nos de noves maneres i equivocar-nos, i aprendre'n, com ho estam fent amb la dictadura dels 'likes' o l'ús del porno per infants. Quina és l'edat a partir de la qual han de tenir accés a mòbils intel·ligents? 16 anys? A Mark Zuckerberg li demanaren que no permetés obrir comptes a Facebook a menors de tretze anys. “Ho mirarem” va contestar. I encara ara no ho ha mirat. Però, no parlem només dels infants, avui són els adults els qui veuen, o no, com el mòbil ha conquerit les seves vides. Sense adonar-se, o sí, dels seus punts més obscurs.

Anam de cap a un nou feudalisme? Com suggereix Yanis Varoufakis (Tecnofeudalisme, 2024). Segons el pensador grec els pilars del capitalisme han estat reemplaçats: els mercats, per les plataformes digitals que són feus de les gran empreses tecnològiques, i el benefici, per la pura extracció de rendes. Els nous senyors feudals són els propietaris del capital en el nigul, allà on s'emmagatzemarà tot.  Cada pic que ens connectam no ens queda més remei que fer un pacte fàustic amb els seus propietaris i els seus algoritmes. També es barallen entre ells, com ho han fet Apple i Microsoft i altres pel domini del mercat dels videojocs, dels missatges, dels rellotges intel·ligents, de les carteres o moneders digitals, del desenvolupament no ja de apps, sinó de super-apps que ens permetran accedir, a través d'una única porta, a quasi tot el que creguin que ens fa falta. Inevitable?

Climent Picornell

Dalt del turó amb udols, dissabte, coloms i badalls

 

Ho plogut fang a voler, el vent de migjorn empenyia uns ennigulats bruts que han cobert cotxes i fulles dels ramellers amb arena del desert del Sàhara. Sent, en la llunyania, els cans d'en Martí Cutxo que ploren. Udolen com a llops, l'amo se n'ha anat i ja s'enyoren. Afin la primera oronella de la temporada planejant per damunt un camp que pareix sembrat de ravenissa groga. L'estiu ja se'n ve manades desfetes i encara falten un parell de mesos.

Faig un poc de dissabte a l'estudi. Ho coment a la taulada d'amics. “Dissabte? I per què no divendres? O diumenge? Devia ser el dia de la neteja general?”  En Miquel Fitó, expert i obsessionat en temes xuetes me vol convèncer de que 'fer dissabte', com a sinònim de fer neteja a fons, ve de quan els jueus conversos feinejaven ostensiblement durant el dia sagrat del judaisme, el dissabte. “Una cosa com la de menjar xulla públicament?” Li demanen. “Idò sí... per demostrar que no eren practicants”. No me va convèncer massa, però tenia un cert sentit, això sí. “Que has de prendre?” em demana en Toni?” “Tens res per s'esbraonament?” li deman, “Tenc com a mal de cap...” I els cont l'anècdota d'aquell picador d' El Rojo Vivo que va tornar sense fer-ho, però amb sa llengo esbraonada”.

Faig el cafè amb l'amo en Guillem de son Bei que berena abans d'anar-se'n al seu bocí prop de Petra. M'ha sortit un cop blau a un braç. “Si te pegues un cop fort, lo millor son ses fregues amb saïm vermell. Ai! El saïm vermell... Saps com se feia? Idò, l'en demà de ses matances arreplegaves tot es greix que havia quedat pres damunt ses calderes i l'aficaves dins un calderó, li daves foc i allò es fonia, era com oli brut, per això li tiraven prebe vermell i agafava un colorel.lo que el feia ben apetitós. Pensa que era tot lo que havien vessunyat els bulls de les matances: ossos, camallots, botifarrons...” “Els mos menjàvem amb sucre”, li dic, “però no sabia que fos bo per fer fregues” “Pensa tu! Era de conya això ! Però per lo què era bo es saïm, també ho ha de ser es saïm vermell!” “Vols una ego?” Me diu abans de partir,  “És un bon animal, noble, jo ja no me'n puc cuidar...” “No, Guillem, jo no som bo per això” “Llàstima”.

Si juga el Barça, els partits al cafè són més entretenguts que tot sol a ca nostra. Me solc col·locar prop de mossèn Cors, l'amo en Pere Cors, capellà, 'forofo' del Barça que viu el partit com si fos al camp; quan fan la repetició del gol, sol dir: “Un altre!” “Que no, mossèn Pere, que és la repetició!” Llest i espavilat, progressista, sap convèncer la parròquia per a obres de serveis socials. “Sap passar la bacina, abans de s'escolà”, diuen d'ell. També solia venir en Miquel Xumerró. Era llest en Xumerró, diuen que sabia fer sobrassada de moix. S'havia fet una ximbomba amb un pot gros d'olives 'La Española' i compareixia a tots els saraus. El trobaren mort assegut al balancí.

No s'aturen d'arribar nou-vinguts, tan d'aquí com de fora, i la gent que un no coneix circula pel poble. “Aquest és de l'Uruguai” “Ah sí? I que sap fer. Te ofici o benefici?” “Idò mira se n'ha anat a viure al carreró de ca ses Monges i es dedica a eixarmar, o a podar, tota casta de palmeres, i diuen que és fener i que no té por d'enfilar-se. Posa sa música molt fort, es queixen els seus veïnats”. Els estrangers del nord, alemanys i anglesos sobretot continuen comprant cases i bocins de terra, i els magrebins aquestes setmanes de Ramadan, ja passat, els vespres els veien més per defora amb les seves xilabes.

Me'n torn cap al meu turó, passant per davant la posada de Son Ravot, on havien tengut un avantpassat que havia estat militar, i hi anaven a cercar el seu sabre per a representar la Sibil·la. Deien que el militar tenia els collons grossos com a cebes blanques, per coses que havia fet a la guerra d'Àfrica. Faig un badall estrepitós – “Badall, o son, o talent, o... mal d'enamorament”- això me recorda que s'ha fet tard i me queda un tros de costa per pujar.

Climent Picornell

Enric Benito: El nin que es va enfadar amb la mort

El nin que es va enfadar amb la mort és Enric Benito i és el títol del seu darrer llibre. N'Enric és va fer metge i especialista en oncologia, segons conta ell, perquè es va enfadar amb la mort que li havia pres alguns dels seus parents més estimats, i molt en concret el seu avi Sebastià, la mort del qual li deixà una ferida que ha tractat de sanar acostant-se a cada persona que ha provat de curar, amb la tendresa del seu acompanyament.

A través de l'acompanyament de pacients, cents de vivències, es van anar forjant en Benito, una nova forma de d'entendre la medicina, la vida i la nostra natura com a persones i així, sentia de cada pic més confiança per apropar-se a mirar cara a cara el procés de morir. Els seus pacients foren els seus mestres que al llarg de vint anys fent oncologia, diu que li ensenyaren lliçons impagables de vida, que ell comparteix amb els lectors. Però no només comparteix els relats emocionants de molts dels seus pacients sinó les reflexions que s'hi escauen, segons el meu amic del pont d'Inca. Sobre si s'ha de dir la veritat o no als malalts i als seus familiars, n'Enric ho deixa molt clar : “La veritat ens fa lliures, encara que faci mal a vegades, és millor que la ignorància o la mentida, ja que aquestes bloquegen la nostra capacitat d'adaptar-nos als canvis i no ens permeten seguir fluint per la vida”. Quan la veritat entra dins l'habitació d'un pacient terminal sempre du amb ella la pau. I també, veritablement, la tristor. Però hem de tenir molt en compte que la tristor és una emoció que sol sorgir davant la pèrdua d'algú estimat, la pau s'experiment a nivell espiritual, “quan perds algú estimat es natural que sentis tristor, la pau la dona el fet de veure partir a aquest esser estimat en pau, aleshores tu també en tens”. Tristor i pau, una dicotomia que conviu.

Evidentment que la por al procés de morir sorgeix del nostre desconeixement i de la ignorància respecte a aquesta part, tan “interessant” diu Benito de la nostra vida. “Si tots poguéssim aprofitar l'experiència d'acompanyar i perdéssim la por, viuríem molt més feliços i amb major harmonia entre nosaltres mateixos i la naturalesa”. Enric Benito ens demostra al seu llibre “El nin que es va enfadar amb la mort” (Editorial Harper Collins) que ha aprés de les crisis o del que entenem per fracassos o pèrdues, que són, en realitat experiències d'aprenentatge, encara que en els seus inicis poden ser enteses d'una altra forma. I sobretot que per aprofitar el missatge que ens dona cada experiència de crisis o fractura, es necessari primer abraçar-la per entendre-la i transcendir-la. Transcendir significa travessar i ascendir, passar a través del que inicialment no ens agrada i ho rebutjam, i per fer-ho, primer s'ha d'acceptar, abraçar el dolor de la pèrdua, veure que hi ha darrera i descobrir la saviesa que comporta l'experiència de rompre-nos i comprovar que l'únic que es romp es un esquema equivocat que ens havíem fet.

Hi ha un punt d'inflexió en la vida de Benito. Quan decidí passar a cuidar malats que s'han de morir amb cures pal·liatives, un company li digué: “Treballar amb els moribunds és insuportable, no ho aguantaràs”. La seva resposta va ser: “morir no és el pitjor que te pot passar, el pitjor és morir tot sol, amb dolor i por, i si jo som allà per ajudar i alleugerir el dolor, la soledat i la por, crec que me sentiré feliç”. Replica l'amic metge: “Però per fer-ho necessitaries creure que la mort no és el final, no me fotis que ara t'has convertit!”. Resposta de n'Enric: “Ho sent per tu si creus que la mort és el final”.

A l'epíleg ens ofereix “les set lliçons del morir”, entre altres, saber que morir és normal i, a més, és segur, que morir no fa mal i que ens obri a la veritat, com la de poder dir “ens estimam, gràcies i adéu”, alguna cosa tan senzilla i tan gran que ens conforta, ja que ens permet tancar, amb pau, la nostra biografia.

Climent Picornell

Els objectes de ca nostra tenen història

 

La sopera de can Canals, una casa senyorial que llogàrem quan vivia amb una tribu, un paraigüer que varen regalar a mamare quan es va casar després de la Guerra Civil, una foto de quan anava a les monges agustines amb uniforme, les eines de fuster que em regalà la meva cosina Margalida quan es morí el meu padrí-jove Toni Blanc, la trompeta del padrí saig, un banc de l'església que anaven a tirar i mon pare salvà, una pintura naïf de Joan Guerra en que se veu la decapitació de Sant Joan i em regalà na Marita Camacho, una joguina antiga de la família de Costitx, és un tren de llauna,  una coca del Quart Diumenge penjada d'un fil, una pedra rodona d'un torrent d'Artà, una làpida de marbre blanc amb relíquies que vaig rescatar de les escombraries d'una possessió i que segurament era l'ara de l'altar de la capella, la mini cistella de bàsket del meu nét, una fotografia d'unes roques que fan com a llesques del meu cosí fotògraf mort de càncer, jove, unes tasses que diuen 'Baños Monserrat', uns banys que hi havia prop de la plaça de les Columnes que en Frederic Suau i jo comprarem de saldo pel nostre primer bar al barri del puig de sant Pere, un quadre d'en Miquel Barceló de l'exposició que feu a un altre bar nostre, en aquest cas de Gènova, una bàscula grossa que me regalà un veïnat sabedor que a mi m'agradaven “aquestes coses”, suros de xarxa anellats per un fil de ferro que ara ja no usen els pescadors, m'ensenyà a col·leccionar-los na Bel Cerdà, una bolla del món de vidre que vaig comprar a un antiquari de Londres, uns siurells antics, una entrada d'un concert de John Mayall al Palau de la Música de Barcelona, unes pecetes de collar prehistòric que vaig trobar a un jaciment arqueològic abandonat en vaig regalar cinc a una al·lota meva i quan feia uns dies que les duia amb un collaret brillaven com si fossin fetes d'ahir mateix, un trofeu que em va concedir Eliseu Climent a un Premis Octubre de València ja no record exactament perquè, una pastera de cirerer que vaig restaurar, l'havien treta perquè la recollissin les escombraries municipals, un cavallet de cartró de quan els meus fills eren petits, li falten les dues orelles, pareix que per les mossegades, una premsa de formatges de cal meu padrí de s'Arraval, les postals que un feixista palmesà enviava des de Trieste a la seva dona, unes capcetes amb terra de les catacumbes de Roma que mon pare va fe fer, un tros del mur de Berlín que me regalà en Gabriel Janer Manila, una ceràmica de na Margalida Escalas, me la donaren per haver fet una conferència al grup Blanquerna a Lluc, una insígnia de plata que m'entregà el rector de la Universitat, algunes dents de llet dels meus fills dins una capsa que vaig comprar a la Patagònia, una foto d'un veler que anava a Cuba era a la casa que vaig comprar a la plaça de la Llotja a Palma que havia estat d'un pràctic del port, un gravat enorme de n'Andreu Alfaro que m'envià el director de TV3, un cendrer en forma d'estrella de David de porcellana verda que no sé d'on prové, un imant aferrat a la gelera que és la camiseta del Barça de Lewandowski, una col·lecció de quinqués amb els vidres de diferents colors que va començar mon pare, un ram d'olivera i llorer beneït el dia de la processó del diumenge de Rams, diuen que serveix perquè no peguin llamps ni altres desgràcies a la casa, un mapa antic de Polinèsia de la casa editora Faustino Paluzie de Barcelona, un avió fet de fusta de canastrets que vaig comprar a un indigent a una voravia de Ciutat, el meu titulin de barca que guaita per una estanteria, un mirall de vasa de caoba que em regalà ma mare, una fotografia d'un servidor amb el pare Batllori, la funda buida forrada de vellut color de taronja de la meva guitarra que vaig vendre a Istanbul quan em feien falta doblers, una ceràmica -una gerra amb dos aucellons damunt- que compràrem en un viatge amb estudiants pel Baix Penedès, un cavalló de batre, vuit capells penjat a una barra de fusta un d'ells es un panamà coloret de palla torrada, un moix de papier maixé i un de fusta a un replà de l'escala de Palma, al poble tenim moixos de bon de veres.... i així debanam la nostra història, petita i personal, tenyida d'horror vacui. Ai las! Si no fos per la meva parella,  més partidària del minimalisme!  

 

Climent Picornell