Climent Picornell

 

 

Jardins d'altri amb penediment, jueus i poc entusiasme

Els Jardins d'altri són pellucades, d'ací i d'allà, desordenades i sense pretensions. Començarem amb Josep Conrad per després anar morint, malament, “L'únic que pots esperar és algun coneixement sobre tu mateix que arriba massa tard: una cuita inextingible de penediment” (El cor de les tenebres). Baixam de nivell: “Tots els canvis, inclosos els més anhelats, tenen la seva malenconia perquè els que deixam enrere és part de nosaltres. Hem de morir a una vida abans d'entrar a una altra” (Anatole France). Degenerant, degenerant, vegin l'arrancada d'un petit article : “L'importat d'anar-hi pot ser la capacitat de tornar. Cert que hi ha destins dels que és millor no retornar. Com hi ha orígens que és millor no revisitar...” fa mal no estar-hi d'acord, és de Berna González. “Tots caminam cap a l'anonimat, però els mediocres hi arribam un poc abans”. Jorge Luís Borges escrigué això, no ho va dir exactament així, m'he pres la llicència de canviar 'arriben' per 'arribam'.

Oscar Cornejo coproductor del programa “Sálvame”, per justificar que la Telefems (“Telebasura”) no existeix, després de definir-lo com la manipulació de la informació, la conversió del sofriment en espectacle, la promoció de la pseudociència, les enganyifes per engreixar l'audiència... Pontifica: “Dir que un senyor va morir i va ressuscitar es pot considerar una manipulació de la informació. Narrar la seva tortura i mort amb pèls i senyals es fer del dolor un espectacle. Convertir aigua en vi és pseudociència. I prometre la salvació eterna és una esca molt poderosa. Així, si filam prim, la Santa Missa que emet la televisió pública és telefems. Però evidentment la Santa Missa no és telefems. I no ho és perquè la telefems no existeix”. Clar i llampant. No?

Del fems a la ciència. Donen el premi Abel, el Nobel de Matemàtiques, a Luis Caffarelli, argentí, expert en un dels temes sempre presents en qualsevol camp de la ciència: “Les equacions diferencials amb derivades parcials”. Idò. Pareix el títol d'un llibre de poemes o l'inici d'una novel·la utòpica, però descriuen una cosa tan subtil i normal com és el moviment de fluids. Aquí és adient recordar que “Quan el científic va a la caça de la veritat seguint una via única i contínua, s'exposa a capturar només la seva ombra” (Paul Valéry). I si ho deixen escrit a un llibre, recordem el que a George Steiner li demana Borja Hermoso: “Que que és ser jueu? Un jueu és un home que quan llegeix un llibre, ho fa amb un llapis a la mà, perquè està segur que en pot escriure un altre de millor”.

Ianko López conta que en un episodi de Las chicas de oro, una sèrie de TV que descriu un estol d'històries de dones velles, Sophia Petrillo, una de les protagonistes, com que no li fan cas, organitza les seves pròpies exèquies. Quan els convidats la troben viva, s'ofenen: “És molt egoista de part teva que no estiguis morta!” li diuen. I ja que surt la mort... “La Intel·ligència Artificial”, diu en Nick Bostrom “pot ser un risc per a la humanitat, que ens farà revisar conceptes com la democràcia, la identitat o la mort!” No serà tant! Que fa aquest que ho diu? És filòsof. Ca barret! Pensa massa aquest home, és dels qui cerca un altre culpable, després que la Globalització ja no fa por a ningú. Hem guanyat al Covid!

Climent Picornell 

 

Sopar d'estiu, entre el Bodhisattva i el Baignoire 

Abans servia per donar conversa a qualsevol i quedar bé. Ara, en canvi, he tornat vell, lleig, gras i malsofrit. M'estranya que encara hi hagi amics que em conviden als seus sopars multitudinaris estiuencs. Enguany m'ha tocat entre una femme fatale i una al·lota que semblava una purissimeta. Més tard me'n vaig témer que els papers estaven canviats.

Hi ha un metge que parla de caça, un professor que parla de ciclisme,  la femme fatale que només parla del bodhisattva, una via budista cap a no sé on, la d'enfront meu que parla de les seves vinyes, quan l'he besada, en les presentacions, he tengut la sensació de tocar una cosa grassa i flonja amb un sostenidors enormes.

Han llogat un cuiner de Sa Pobla, en Toni Mistedis, que és especialista en arrossos, amb un ajudant, poeta de professió. Quadres de Miquel Barceló i, ben al mig de la sala gran, la taula LC6 negra dissenyada per Le Corbusier. Tot al seu lloc, minimalista però caríssim, hi ha els amics rics de fa poc, algun botifarra, i jo, pobre de solemnitat, però amic dels amfitrions. Avui, idò, arròs pobler, perfumat i coent i mil delicatessens preparades per un càtering  d'aquests que duen menjar de luxe, però amb vins mallorquins, 'cal fer país!' diu l'amo de la casa. Al final no hi pot faltar el té matxa, és la beguda obligatòria, abans dels destil·lats, “és un gran crema-greixos i un prebiòtic natural”, ens fa propaganda la madona de la mansió.

Les senyores s'han sotmès a tortures diverses entre les quals destaca l'estirament de la cara i la modificació de pòmuls i dels morros, pareix que totes volen ser rosses, estar més primes, tenir més pit i un llavis carnosos. “Que mirau primer d'un home o d'una dona?” Demana una al·lota d'aspecte virginal. Després de dir les collonades dels ulls, o de l'expressió, surt el que toca: el cul i les mames. “Aquestes senyores que s'arreglen tant ja ho saben el que es mira primer, o no? Per això s'arreglen el que s'arreglen!”

La meva veïnada, que fins ara havia estat callada i que du un rellotge 'Baignoire' de Cartier -aquell que sempre duien Jane Birkin i Catherine Deneuve- diu: “No crec que s'hagi de menystenir la pel·lícula Barbie així com així, també Ernst Lubitsch o Howard Hawks feren comèdies lleugeres que parlaven de veritats profundes”. Vaja! Una reflexió intel·ligent pens i la vull corroborar: “Efectivament, com la metàfora dels Germans Marx que quan s'acaba la llenya de la caldera, cremen trossos de la fusta del tren, per continuar el viatge cap a enlloc”. En aquell moment, tothom admira el “quarto embetumat” estil de l'antiga pastisseria de Can Frasquet, que ens han servit.

Una al·lota que va amb botes texanes de mitja canya de Can Mora i minifalda, una combinació explossiva, diu : “Abans es donava la culpa de tot al Dimoni, després al Sistema i ara a la Globalització, d'aquí poc es donarà a la Intel·ligència Artificial! I nosaltres? Que no hi tenim res a veure?” “Gens ni mica”, respon un satisfet homenot amb una brotxeta de llagostins torrats dins la boca.  Un, que no s'ha llevat les ulleres de sol i que du una americana que faria empegueir a Xavier Sala-Martin, a la fi xerra: “Jo crec que l'obsolescència programada de la tecnologia que ens venen és molt semblant a l'envelliment del cos humà, programat per deu-nostro-senyor. ¿No podem imaginar que les màquines també tenen por?” A l'orella dic a la meva veïnada: “Aquest argument és el de Blade Runner la pel·lícula de Ridley Scott, poc original l'individu aquest”. I ella continua citant Andrei Tarkovski, Stanislav Lem, Ursula K. Le Guin, Kubrick... Quin avorriment! Preferesc els tebeos de ciberpunk! És el moment que aprofit per anar-me'n.

Climent Picornell 

 

 

Dalt del turó amb Pessoa, plaques solars, nínxols i Montaigne

 

M'aixec de bon dematí i me venen al cap els versos que va escriure Ricardo Reis, que també era Fernando Pessoa, en la seva Oda Marítima: “El matí d'estiu és, encara, un poc fresc, / hi ha una lleu somnolència de la nit en l'aire agitat”. La fruita d'estiu inunda la casa. Albercocs, prunes, peres, melicotons, figues-flors... qui dona del que té, menja del que no té. Enguany les més abundoses són les prunes. Les falzies ja han partit, ara ho fan a començament de juliol, i el cant de les mèl·leres ja no és interromput per la piuladissa dels estols d'oronelles. Foravila s'ha tenyit de groc, excepte els bocins de vinya i oliveres que de cada dia són més, els ametlerars, en canvi, fan mala cara, i els grans figuerals fa temps que els han arrabassat. 

“Han aparegut un parell d' “horts” de plaques solars, un d'ells gegantí en el camí que va cap a Porreres i Felanitx”. Hi ha divisió d'opinions a la rotlada que ho discuteix, “diuen que hi ha pagesos que hi cultiven tomàtigues de ramellet davall els panells solars i les guardes de mens hi poden pasturar” segons en Cosme Bovatí. “Deixa, deixa! Són un mal-te-toc-pesta pel territori, a part de lo lletjos que són i lo contaminants pel paisatge, hi ha el perill de que quan acabin la seva vida útil, uns vint-i-cinc anys, quedin abandonats allà on són”. “És una pena que una energia alternativa, neta, generi aquests altres problemes” es lamenta na Pereta Macip.

Veig que fan obra a ca madò Meta, famosa per la seva franquesa. A n'en Biel Caló li arribava un rebut de sa contribució d'un nínxol del cementeri i el pagava, però no sabia molt bé on era, ni si era seu. Fins que un dia ho va voler aclarir i a l'ajuntament li varen dir que no era seu sinó que era de madò Meta. Va anar fins a ca seva i li va explicar. Madò Antonina Meta va reflexionar una bona estona i li va dir: “Saps que farem? Jo t'hi deix estar fins que me mori. I en arribar es moment que jo l'hagi de mester, te n'has d'anar!” I li va envergar sa porta pels morros.

Al cafè quasi no hi conec ningú. Nouvinguts del Marroc i de Sud-amèrica, europeus del Nord, externs de tota casta. No és rar el que me deia na Miquela Bou de que havia arribat tanta gent al poble que li costava reconèixer-la. “Veuràs tu lo que em passa: Pels carrer no conec ningú, en canvi me'n vaig a n'es cementeri i els conec a tots. Quina cosa eh?” Molt exacte el retrat sociològic! Deman un entrepà de sobrassada, aquí la tenen bona, la fan ells. Van passant els anys però encara ens fa gràcia i la contam i contam... Diuen que en Llorenç Curt berenava d'una bona llesca de pa amb sobrassada en bon Divendres Sant, en un temps en que els capellans comandaven molt. Va passar el senyor rector i en veure'l li diu: “Llorenç no saps que en Divendres Sant no poden menjar sobrassada? El Bon Jesús és mort!” Respon en Llorenç, amb sa boca plena: “Idò, no sabia que estàs malalt!” Somric lleugerament. Un veïnat de taula fa l'elogi de la ceba del conill amb ceba. Té  raó, quasi és més bona la ceba que el conill. Cansat de que mancabás sempre, un dia en vaig fer un sac, de ceba. N'hi va haver per na Bet i sa mare!

Parlant de ceba, en Jordi Gotzo s'ensuma les mans: “He arrabassat cebes aquest dematí i ses mans encara me fan olor, no fuig” Vaig recordar sa padrina: “Les t'has de fregar amb un brot de julivert. I si culls tomàtigues, quan acabis n'has de xapar una i fregar”. Vaig quedar com un expert. Pas per davant sa posada dels Cadeners. M'hi top en Toni de na Conieta que la se mira: “Ses cases dels senyors s'han abolides a la vila, si no cau una persiana, cauen els galfons... quina diferència de quan dirigien i sotmetien la vida des poble els qui tenien possessions o fàbriques.” Cacics i capellans, quina època varem viure! 

Torn a la frescoreta de ca nostra. Damunt la catifa que vaig dur del sud de Marràqueix, gòtila, poc fina, hi tenc una estesa de llibres. No hi falten mai algun dels toms de les obres completes de Josep Pla, ni algun altre dels Assaigs de Montaigne. Al començament del seus Assaigs, Montaigne confessa al seus lectors: “Som jo mateix la matèria del meu llibre”.

Climent Picornell 

 

Jardins d'altri amb revolucionaris, ratolins, felicitat i Di Stéfano

Els nostres Jardins d'altri formen part d'una recerca indecisa i asistemàtica del que diuen pel món. Venga idò! Aquesta dita que segueix no sé si és una collonada o té un immens sentit: “Recordo aquelles vegades en que no saps si ets molt feliç o estàs molt molt trist” (Joe Brainard). Són aquests pensaments, no sé si dir-los adagis, que et fan aquesta sensació, o de bluf o de gran veritat. Vegin: “Voten l'extrema dreta perquè són d'extrema dreta. Així de fàcil, així de senzill” (Carlos Zanón). No cal cercar-li més justificacions socials o psicològiques al vot. Passa el mateix amb alguns proverbis xinesos o, en aquest cas, centre-europeus: “Tot es dilueix en la totalitat -digué el ratolí- i va compixar la mar” (Proverbi hongarès).

El fet que els poders públics rescatassin els depositants del Silicon Valley Bank, banc en fallida, pot conduir a un perill moral. Com bé tuitejava Barry Ritholz: “De la mateixa manera que no hi ha ateus a les trinxeres, tampoc hi ha liberals durant una crisi financera”. Les trinxeres... de París? Diuen que Daniel Cohn-Bendit -un dels líders del Maig francès del 68- va dir al sociòleg Alain Touraine: “Perquè els reformistes com vostè tenguin èxit, els revolucionaris com nosaltres hem d'intentar revolucions fallides”. Pot ser un pensament cínic. El cinisme, però, és com un acte de defensa, o d'atac, a vegades; qui no ha estat o s'ha fet el cínic en algun moment d'una conversa o d'una discussió? Joe Liebling deia que “el cinisme és sovint el subproducte vergonyós de la inexperiència”; en canvi Bell Hooks ho tenia més clar: “el cinisme és la màscara darrera la qual s'oculten el cors desil·lusionats i traïts”. Em qued amb la segona versió.

De totes les maneres en qüestió d'ideologies, la cosa va en caiguda lliure. “Les ideologies de la meva joventut s'han desgastat i ja ningú creu en elles. La meva generació tenia respostes per a tot. Ara no tenim ni preguntes.”  Ho diu l'escriptor Abrasha Rotemberg, que ja ha passat els noranta anys, i que deu haver tengut la possibilitat de discutir-ho amb els seus fills: el músic Ariel Rot i l'actriu Cecília Roth. Dreta i esquerra, però, mantenen encara les seves partions, vegin: Tot menyspreant la Memòria Històrica, Ángel Garó, “homosexual, de dretes i humorista sense puta gràcia, hauria de recordar que un dels assassins de García Lorca es vantava d'haver-li fotut "dos tiros en el culo por maricón". Ja que parlava de Memòria Històrica... Així ho descrivia en David Torres.

“L'art no hauria de tenir moral, si en té és propaganda”, ho diu l'escriptora Ottesa Moshfegh explorant els límits de la correcció política. Abans parlàvem del cinisme i la correcció ens fa caure, molts de pics, en la pedanteria. “L'infern és la cura per a un pedant que treu a relluir el bon criteri” (Maria Padilla). Glup! Aquesta Padilla em retrata, per pedant i pel malament que em va a mi demanar el bon criteri, el terme mig, el 'tenir coneixement' pels altres, tal com m'ensenyà ma mare. Una bona cura per a la pedanteria és parlar poc, o callar. La poetessa Alda Merini: “M'agrada la gent que escull amb molt de compte  /  les paraules que no dirà”.

Ens hem posat seriosos amb la pedanteria i el cinisme. En un lloc lluny de les dues la model senior Pino Montesdeoca declara en una entrevista que té una cussa a qui li diuen 'Pink' i un ca... que li diueeen? Idò 'Floyd'. Na Pink i en Floyd. Se pot tenir més imaginació? Ho dubt. Per acabar, una de les crítiques de teatre més intel·ligents que he llegit començava així: “Les obres de Goldoni són fresques i previsibles com un gaspatxo”. Era de l'Oriol Puig i Taulé, lluny d'això que en deim a l'acadèmia 'cites d'autoritat', preferesc els aforismes de persones que en saben molt, sàvies, com el jugador de futbol Alfredo Di Stéfano: “Jugamos como nunca, perdimos como siempre”.

Climent Picornell

 

 

Generacions: silenciosa, boomers, X, millennials, centennials, Alfa...

Ho escric per aclarir-me un poc, ajudat per la Viquipèdia. Qui no ha sentit parlar de la generació del 98 o de la del 27 o de la Beat generation? El significat biològic de generació fa temps que ha deixat de tenir sentit. Ara, darrera cada cap de cantó, en guaita una de nova. 

Comencem per la Generació Silenciosa (els nascuts entre 1928-1948). Segons E.C. Brands és filla de la Gran Depressió, l'hereva dels meravellosos anys 20, però també la generació que va viure amb els seus pares la tragèdia de la II Guerra Mundial i, en el cas d'Espanya, la Guerra Civil. Per això, van al que és segur i a no arriscar, les seves senyes d'identitat. Se senten més còmodes practicant l'estalvi i sent meticulosos amb les despeses, es divertien amb el passeig, la lectura, passar el dia fora amb la família...

Els Boomers (1949-1964) Fills del Baby boom, l'explosió demogràfica de la postguerra; van néixer en plena dictadura i visqueren les primeres lluites pels valors socials. Una generació ambiciosa, però que valora l'estabilitat. Es van criar amb la televisió i s'han anat adaptant a les noves tecnologies, a la seva manera. Realitzen activitats culturals i a l'aire lliure, sempre envoltats de família i amics. Anar a un concert dels seus grups favorits, al cinema, al teatre, a menjar a un bon restaurant o fer una passejada per la platja, són plans que els fan feliços.

La Generació X (1965-1980) La generació nascuda durant Transició -del franquisme al postfranquisme- ben estudiada per Víctor Pérez Díaz, amb la incorporació massiva de la dona a la feina i la reducció del número de fills, amb la paradoxa de què la societat s’omple de vells, però hi predominen els valors 'joves'. Aquesta generació, també coneguda com la de l'apatia, ha viscut fets polítics, socials i tecnològics que han canviat món. Es troben entre dos mons: són fills dels baby boomers i pares dels millennials, una generació frontissa. Ja no cregueren en déus, ni en els Reis, practicaren sistematicament relacions sexuals prematrimonials i no 'respectaren' els pares, en el sentit antic.

Els Millennials o generació I (1981-1996) Aquests, nascuts a partir dels anys 80 -els adolescents dels anys 90- foren ja, una generació de gent audiovisual. Jugaren amb les videoconsoles i començaren amb Internet. Són considerats nadius digitals, malgrat haver nascut en una època analògica. Se'ls exigeix una preparació major que als seus predecessors i competeixen en un món laboral marcat per grans crisis econòmiques i polítiques. Els agrada l'aquí i l'ara.

Els Centennials o generació Z (1997-2012) La Generació Google o els Zoomers, els qui arribaven de marxa més enllà de les sis, han crescut amb més aparells connectats, el telèfon mòbil evolucionat, Internet i Google. Segons Brand, malgrat la seva excessiva dependència d'Internet, són també paradigma del compromís amb el medi ambient i les causes socials. Consumidors exigents però, a vegades, la influència del món digital en el qual han nascut els du a ser impacients i impulsius. “La vida és la vida, però a mi m'agrada contar el que faig als meus amics i als meus followers”. 

La generació ALFA (2010-2020), també anomenada generació tàctil. Neix amb totes els tecnologies i concepcions del món virtual que han sorgit una mica abans que tinguessin suficient edat per usar-les. El 80% dels bebès ja té algun tipus de presència a Internet en complir els sis mesos. La generació Alfa és la primera que en lloc de digitalitzar les seves pràctiques analògiques, ha de fer un esforç d'adaptació als ambients analògics. Estan acostumats a interactuar amb els mitjans digitals directament amb les mans. 

I ja ha nascut, a partir de 2020, la generació Beta!

Ara, com poden veure, és defineixen les noves generacions a partir dels seus comportaments relacionats amb les tecnologies de la informació. Hi ha una reducció de temps d'una generació a l'altra, pels canvis tecnològics. Si bé la gent jove demostra una facilitat aparent i una gran familiaritat amb els ordinadors, en canvi, confia molt, un poc massa, en motors de cerca, ‘veu’ més que ‘llegeix’ i està exposada a no posseir habilitats crítiques i analítiques per avaluar l'excés d'informació que troba a Internet.

Climent Picornell 

 

 

 

Més sobre turistes i residents de Balears

Parlam sempre de turistes i residents com si fossin personatges homogenis. I no. Són diversos i actuen diferent davant el fenomen del turisme a les illes Balears. Hi ha criteris que permeten la segmentació dels turistes des del punt de vista de conformació d’estereotips: turistes aventurers, estiuejants, culturals, esportistes,  recreacionistes,  familiars, organitzats, independents, influenciables, vacacionistes, ecologistes-vida sana, amants del bullici...  A les Balears, els professors A. Garau i A. Serra, ja ho feren, així ens apareixien: “Els que no diferencien”;  “Hoooligans –Baixos preus”;  “Escapistes-Actius purs”;  “No sé perquè he vengut”;  “Familiars-Relax”;   “Sol i platja, festa, amics i un poc d’esport”; “Escapistes-Culturals”, “Sensibles al preus”;   “Naturalistes-Descobridors”... D’aquestes classificacions es dedueix que els beneficis més valorats són: escapar de la rutina diària, el sol i la platja i no fer res, així com tenir unes vacances tranquil.les. En quan als beneficis menys valorats:  visitar museus, llocs històrics i monumentals, audicions de concerts i visitar parcs. Es destaca la valoració especialment alta que es fa del 'benefici' anomenat “alcohol a preus barats”. Aquests fets ens serveixen per al disseny d’estratègies futures, ja que ens permeten conèixer  que els segments de baixa qualitat, són els que menys ingressos proporcionen, els que més molesten la col.lectivitat de residents, generant renous i afectant a altres segments de turistes, degradant la imatge del destí; són, també, els més vulnerables als vaivens cojunturals de l’economia i aquells que menys contribueixen a incrementar el benestar social i econòmic de la comunitat resident.

Això en quan als nostres visitants. I nosaltres? Els residents? L'acceptació del turisme per part de la societat receptora ja fou mesurat per un clàssic, el professor Doxey. Ens parla de cinc estadis pels quals es sol passar; la fase d'eufòria: les poblacions locals estan molt motivades, acullen amb alegria el turista i hi ha un sentiment mutu de satisfacció; la fase d'apatia: en tant que la indústria turística creix, la gent pren el turisme com quelcom pertanyent a la quotidianeïtat, una activitat per treure'n profit; la fase d'irritació: ocorre quan entren en acció  els fenòmens de saturació i la població local tota sola no es pot ocupar del turisme; la fase d'antagonisme: el malestar es generalitza, el turisme és el boc expiatori de tots els mals del creixement, i és rebutjat per una part de la població; la fase final: hi ha diversitat d'opinions, part de la població parla encara del paradís que ha perdut; d'altres intenten aprendre a viure dins un ecosistema que ja no tornarà a ésser el que fou.  

Hi ha també estudis que ens classifiquen, als residents, afinant més. Tenim els anomenats “Laissez faire, laissez passer”, per a aquesta franja de gent el turisme és un cosa meravellosa i no té, ni genera inconvenients. Els “pragmàtics possibilistes i resignats”, per aquests el turisme és molt bo, però es reconeix que té inconvenients i genera efectes no desitjats, tot i que es resignen donat els beneficis que ens aporta. Els “crítics moderats i racionals”, no veuen el turisme com una benedicció, però tampoc –diuen- no se li pot encolomar tots els mals que afecten la societat i el medi ambient de Balears. És el segment més nombrós. Els anomenats “Crítics radicals”, de la seva opció és desprèn la necessitat d’un canvi absolut de model, la disminució de turistes ja que l’excessiu nombre és el que provoca la major part dels problemes que patim. Els “indiferents” no s’interessen pel turisme. Els nivells més alts de crítica raonada als efectes negatius del turisme entre els residents de les Balears, vénen de les persones de major formació, de major preocupació pel medi ambient i pel patrimoni, de major sentiment d’integració i de la gent jove, aquests són els qui veuen més negatiu el desenvolupament del model turístic tradicional. Dada recent: el 51,9 % dels residents, l'any 2022, han contestat que estan d’acord o molt d’acord amb l’afirmació “Estic molt satisfet amb el turisme a les Illes Balears”, mentre que un 29,5 % no hi està d’acord o fins i tot molt en desacord. Ho diu la darrera enquesta feta per l'Agència d'Estratègia Turística de les Illes Balears. 

Climent Picornell 

 

“S'ARXIDUC” D'EN MENDIOLA

Neudorf. L'Altre arxiduc  de J. A. Mendiola és un llibre, un còmic, sobre S'Arxiduc Lluís Salvador. Està pensat per fer sentir les veus dels qui l'acompanyaren en el seu camí mallorquí, cap a la llegenda. S'Arxiduc n'és  el subjecte passiu. La recerca de les fonts que ha fet J.A. Mendiola és enorme i l'esforç per dibuixar les diferents situacions, paisatges i personatges, també. Malgrat tot, diu ell: “Tot és llegenda. Res no és ficció”. Ens fa l'ullet: “Tot el que dic i dibuix ho sé ben cert, però tampoc ho vull assegurar”. El lector farà la tria. 

Lluís Salvador d'Habsburg-Lorena, (Florència,1847 -Brandys,1915), era arxiduc d'Àustria i príncep de Toscana amb el doble tractament d'altesa reial i imperial. Ha passat a la història com un intel·lectual que s'interessà per les ciències naturals, per l'etnografia i per les llengües. Va 'signar' seixanta-set llibres, entre ells Die Balearen... que fou la magna obra de recopilació de tots els sabers sobre les nostres illes, acompanyat d'unes  magnífiques ilustracions. Les Balears descrites per la paraula i la imatge va ser 'realitzat' per S'Arxiduc de 1867 fins a 1891, amb tot el seu seguici d'intel·lectuals i secretaris, seguint una metodologia pròpia, anomenada 'Tabulae Ludovicianae'.

Mendiola, però, ens informa: “Jo no sé si m’he llegit totes les coses que s’han escrit sobre ell però segur que almenys un 80% o un 90% i, llevat de petits detalls: tot és lloança a un personatge”. El llibre s'allunya de les versions edulcorades i hagiogràfiques. Són mirades a S'Arxiduc a través de la seva relació amb Catalina Homar, una de les amants, el darrer criat Joan Rullan, el secretari Antoni Vives, “l'apol·lini Vyborny”, el gondoler Spongia, el preceptor Sforza, el capità del Nixe, Joan Singala, Francisco Manuel de los Herreros, el seu home de confiança, Mateu Obrador o la mare de l'Arxiduc qui, com be es diu, “li va consentir tot i...molt més”. 

La gran duquessa Maria Antonietta, sa mare, el va tenir al Palazzo Pitti de Florència. Va ser feliç allà, fins que Garibaldi els va fer fugir. Aveciat per sa mare a la qual li demanava cent mil florins -una fortuna-per comprar un vaixell, el Nixe, “petit, molt petit, però amb tots els perfeccionaments marítims d'avui, amb un motor de cent cavalls i tres pals”. A Mendiola però el que realment li agrada és dibuixar: “dibuixar és com fer una pel·lícula, però més barat”, diu.

S'Arxiduc amb Eugenio Sforza, el preceptor per encàrrec de l'emperador, recorregueren mitja Europa fugint de la mort tràgica de Matilde, el seu primer amor...  Fins que es produí l'encontre amb la Serra de Tramuntana. Compra primer Miramar, comença a edificar el seu “petit imperi” (“La paròdia imperial d'un nin consentit que mai no va créixer”). Allà establirà el seu cau on mantendrà relacions i visites: de Joan Alcover al baró de Rotschild o l'emperadriu Elisabet. Poc a poc es converteix en un home “una mica deixat”, a qui li agradaven, però, les reverències. És molt interessant la manera com J. A. Mendiola fa xerrar els personatges a través de les seves fonts i, altres vegades, imaginant el que devien pensar. Fa dir a Antoni Vives, el seu secretari i hereu: “Tots tenim un preu i finalment jo vaig cobrar. Tot va ser per a mi i els meus descendents. O els nostres descendents. Mai no ho sabrem. Jo tampoc”. 

S'Arxiduc es va identificar a Francisco Manuel de los Herreros com el comte de Neudorf, es feia l'humil. Herreros fou el vertader coordinador de Die Balearen...  Mendiola posa en boca de Mateu Obrador “… era absolut, desmesurat, fregant la crueltat, es creia amo i senyor de la veritat absoluta.” Joan Singala, capità del vaixell Nixe: “em va contractar de capità però era ell al qui li agradava donar les ordres, un autèntic cretí, un sàtrapa que no tenia idea de res, quasi enfonsa el vaixell a Porto Maurizio”.

Mendiola no ha entés mai aquesta veneració mallorquina generalitzada. Irònic, diu: “Va ser el primer alemany que va adquirir terres a Mallorca”. No pretén desmitificar-lo, sinó més aviat «fer un retrat humà des del punt de vista dels seus beneficiaris i de les seves víctimes». Col·leccionava propietats, terres i també persones, sense importar si eren homes, dones o al·lotets.

Així, més enllà de la llegenda i de la seva faceta d'erudit, Mendiola intenta acostar-se a l'home que degué ser S’Arxiduc. Curiós, generós, brut, mesquí, promiscu, addicte als viatges, a la lectura, al dibuix, protector de la Serra de Tramuntana, seductor, gelós, aveciat, mentider... potser hi faltava aquest còmic per afegir aigua al banyat!

Climent Picornell  

 

Dalt del turó amb Battiato, brillantina, un 'sanchista' i en Proust

Les flors de les cama-roges guaiten per damunt els sembrats i les bardisses, el seu color de cel tènue se bada amb el sol i es clou amb l'ombra. Ha plogut a batzegades i l'olor de terra banyada i, sobretot, de rostoll humit s'ensenyoreix dels horabaixes de foravila. És temps d'albercocs i cireres, 'bona vianda', com diu el copeo, són agraïts els arbres que s'han salvat dels atacs dels cucots que després seran l'escarabat banyarriquer. Torn a ca nostra i pos a l' Spotify Torneremo ancora de Franco Battiato: 'Un suono discende da molto lontano...'

Passa un nebot de l'amo en Joan de so n'Amonda. Pel poble encara se'n parla de l'amo en Joan. Li digueren que si feia una mescla de llimona, aigua i sucre la se podria posar pel cap i faria més bona feina que la brillantina. Ho feu, s'ho empastissà i li queda bastant bé. Però, al cap d'unes hores, allò tornà rostit i pareixia que duia el cap encimentat, s'hagué de rentar amb sabó-fluix i aclarir-ho amb molt de vinagre. Maleint a qui li havia dit, només li sortia: “Aquest, amb lo que sap i amb lo que aprendrà, viurà fins que se morirà! Gran fill de la gran puta” diuen que deia.

Al cassino escoltava els meus contertulians i pensava com els he vist canviar amb el pas del temps. Em vengué al cap un personatge, al qual Manuel Vicent fa dir: “Tenc ganes de que, mort el dictador, arribin la llibertat i la democràcia per poder ser de dretes”. Això mateix pensava d'alguns dels integrants d'aquella taula del cafè del petit poble. De prompte, un es torna sanchista!  “Pedro Sánchez ha demostrat una capacitat política insospitada que va cobrar una altària impensada amb la rebuda per part de Biden a la Casa Blanca. El nostre primer president que parla anglès amb normalitat, recordeu que Rajoy només li va saber dir al president Obama, ho afirmen els qui ho sentiren: “The time is good”. A mi m'agrada en Pedro Sánchez, removent el PSOE més caspós, posant al seu lloc els mandarins assilvestrats de Felipe Gonzàlez o Alfonso Guerra. Té un discurs entenedor, una bona oratòria, i mossega allà on toca, ha fet equilibris amb les forces de govern per aprovar lleis i pressuposts. I, ha marejat tant la seva oposició, que es refereixen a ell com el “sanchisme”, com si ja fos tot un corrent polític al qual s'ha de vèncer”. Pens que si el sentien, al qui parla, convertit en socialista, als de ca seva els cabells se'ls hi posarien drets. Conten que els seus avantpassats tenien una tia vella tancada dins una soll per por de que fes hereus als altres nebots. Adesiara la sentien gemegar, ja te pots imaginar quina casta de gent era! I ara ell s'acabussava contra els dretanots dels seus contertulians!

Sortint de la perruqueria en Miquel Granyó me vol contar, fort i no et moguis, una experiència seva inexplicable. “Idò, que m'expropiaren un trosset, dins un bocí de dues quarterades que tenc anant a Sineu, perquè havien d'ampliar la via del tren. I ara el tren passa per dins lo que era meu i voldràs creure que ses cabres que tenc, dues dotzenes, quan passa, s'aturen... i el miren passar! I quan ha passat se tornen posar a pasturar. Quina cosa més curiosa, no ho trobes Climent?” Quan li dic que no ho trob raro, que els animalets també tenen la seva curiositat, com noltros, me diu: “No hem de perdre sa llet pasturant! Pensa que el Bonjesús va fer sants als apòstols!” M'ha fotut, perquè, com sempre, me surt allà on no hi plou, que hi farem...

És prest però m'han pegat ganes de tornar a ca nostra i enfil de cap al turó. Record el començament de À la recherche du temps perdu de Marcel Proust: “Longtemps, je mes suis couché de bonne heure”. 'Durant molt de temps m'he colgat de jorn'. Un servidor avui farà el mateix.

Climent Picornell