"S'Arxiduc" d'en Mendiola. Climent Picornell
jcmllonja | 02 Agost, 2023 11:30
“S'ARXIDUC” D'EN MENDIOLA
Neudorf. L'Altre arxiduc de J. A. Mendiola és un llibre, un còmic, sobre S'Arxiduc Lluís Salvador. Està pensat per fer sentir les veus dels qui l'acompanyaren en el seu camí mallorquí, cap a la llegenda. S'Arxiduc n'és el subjecte passiu. La recerca de les fonts que ha fet J.A. Mendiola és enorme i l'esforç per dibuixar les diferents situacions, paisatges i personatges, també. Malgrat tot, diu ell: “Tot és llegenda. Res no és ficció”. Ens fa l'ullet: “Tot el que dic i dibuix ho sé ben cert, però tampoc ho vull assegurar”. El lector farà la tria.
Lluís Salvador d'Habsburg-Lorena, (Florència,1847 -Brandys,1915), era arxiduc d'Àustria i príncep de Toscana amb el doble tractament d'altesa reial i imperial. Ha passat a la història com un intel·lectual que s'interessà per les ciències naturals, per l'etnografia i per les llengües. Va 'signar' seixanta-set llibres, entre ells Die Balearen... que fou la magna obra de recopilació de tots els sabers sobre les nostres illes, acompanyat d'unes magnífiques ilustracions. Les Balears descrites per la paraula i la imatge va ser 'realitzat' per S'Arxiduc de 1867 fins a 1891, amb tot el seu seguici d'intel·lectuals i secretaris, seguint una metodologia pròpia, anomenada 'Tabulae Ludovicianae'.
Mendiola, però, ens informa: “Jo no sé si m’he llegit totes les coses que s’han escrit sobre ell però segur que almenys un 80% o un 90% i, llevat de petits detalls: tot és lloança a un personatge”. El llibre s'allunya de les versions edulcorades i hagiogràfiques. Són mirades a S'Arxiduc a través de la seva relació amb Catalina Homar, una de les amants, el darrer criat Joan Rullan, el secretari Antoni Vives, “l'apol·lini Vyborny”, el gondoler Spongia, el preceptor Sforza, el capità del Nixe, Joan Singala, Francisco Manuel de los Herreros, el seu home de confiança, Mateu Obrador o la mare de l'Arxiduc qui, com be es diu, “li va consentir tot i...molt més”.
La gran duquessa Maria Antonietta, sa mare, el va tenir al Palazzo Pitti de Florència. Va ser feliç allà, fins que Garibaldi els va fer fugir. Aveciat per sa mare a la qual li demanava cent mil florins -una fortuna-per comprar un vaixell, el Nixe, “petit, molt petit, però amb tots els perfeccionaments marítims d'avui, amb un motor de cent cavalls i tres pals”. A Mendiola però el que realment li agrada és dibuixar: “dibuixar és com fer una pel·lícula, però més barat”, diu.
S'Arxiduc amb Eugenio Sforza, el preceptor per encàrrec de l'emperador, recorregueren mitja Europa fugint de la mort tràgica de Matilde, el seu primer amor... Fins que es produí l'encontre amb la Serra de Tramuntana. Compra primer Miramar, comença a edificar el seu “petit imperi” (“La paròdia imperial d'un nin consentit que mai no va créixer”). Allà establirà el seu cau on mantendrà relacions i visites: de Joan Alcover al baró de Rotschild o l'emperadriu Elisabet. Poc a poc es converteix en un home “una mica deixat”, a qui li agradaven, però, les reverències. És molt interessant la manera com J. A. Mendiola fa xerrar els personatges a través de les seves fonts i, altres vegades, imaginant el que devien pensar. Fa dir a Antoni Vives, el seu secretari i hereu: “Tots tenim un preu i finalment jo vaig cobrar. Tot va ser per a mi i els meus descendents. O els nostres descendents. Mai no ho sabrem. Jo tampoc”.
S'Arxiduc es va identificar a Francisco Manuel de los Herreros com el comte de Neudorf, es feia l'humil. Herreros fou el vertader coordinador de Die Balearen... Mendiola posa en boca de Mateu Obrador “… era absolut, desmesurat, fregant la crueltat, es creia amo i senyor de la veritat absoluta.” Joan Singala, capità del vaixell Nixe: “em va contractar de capità però era ell al qui li agradava donar les ordres, un autèntic cretí, un sàtrapa que no tenia idea de res, quasi enfonsa el vaixell a Porto Maurizio”.
Mendiola no ha entés mai aquesta veneració mallorquina generalitzada. Irònic, diu: “Va ser el primer alemany que va adquirir terres a Mallorca”. No pretén desmitificar-lo, sinó més aviat «fer un retrat humà des del punt de vista dels seus beneficiaris i de les seves víctimes». Col·leccionava propietats, terres i també persones, sense importar si eren homes, dones o al·lotets.
Així, més enllà de la llegenda i de la seva faceta d'erudit, Mendiola intenta acostar-se a l'home que degué ser S’Arxiduc. Curiós, generós, brut, mesquí, promiscu, addicte als viatges, a la lectura, al dibuix, protector de la Serra de Tramuntana, seductor, gelós, aveciat, mentider... potser hi faltava aquest còmic per afegir aigua al banyat!
Climent Picornell
Dalt del turó amb Battiato, brillantina, un 'sanchista' i en Proust
jcmllonja | 02 Agost, 2023 11:27
Dalt del turó amb Battiato, brillantina, un 'sanchista' i en Proust
Les flors de les cama-roges guaiten per damunt els sembrats i les bardisses, el seu color de cel tènue se bada amb el sol i es clou amb l'ombra. Ha plogut a batzegades i l'olor de terra banyada i, sobretot, de rostoll humit s'ensenyoreix dels horabaixes de foravila. És temps d'albercocs i cireres, 'bona vianda', com diu el copeo, són agraïts els arbres que s'han salvat dels atacs dels cucots que després seran l'escarabat banyarriquer. Torn a ca nostra i pos a l' Spotify Torneremo ancora de Franco Battiato: 'Un suono discende da molto lontano...'
Passa un nebot de l'amo en Joan de so n'Amonda. Pel poble encara se'n parla de l'amo en Joan. Li digueren que si feia una mescla de llimona, aigua i sucre la se podria posar pel cap i faria més bona feina que la brillantina. Ho feu, s'ho empastissà i li queda bastant bé. Però, al cap d'unes hores, allò tornà rostit i pareixia que duia el cap encimentat, s'hagué de rentar amb sabó-fluix i aclarir-ho amb molt de vinagre. Maleint a qui li havia dit, només li sortia: “Aquest, amb lo que sap i amb lo que aprendrà, viurà fins que se morirà! Gran fill de la gran puta” diuen que deia.
Al cassino escoltava els meus contertulians i pensava com els he vist canviar amb el pas del temps. Em vengué al cap un personatge, al qual Manuel Vicent fa dir: “Tenc ganes de que, mort el dictador, arribin la llibertat i la democràcia per poder ser de dretes”. Això mateix pensava d'alguns dels integrants d'aquella taula del cafè del petit poble. De prompte, un es torna sanchista! “Pedro Sánchez ha demostrat una capacitat política insospitada que va cobrar una altària impensada amb la rebuda per part de Biden a la Casa Blanca. El nostre primer president que parla anglès amb normalitat, recordeu que Rajoy només li va saber dir al president Obama, ho afirmen els qui ho sentiren: “The time is good”. A mi m'agrada en Pedro Sánchez, removent el PSOE més caspós, posant al seu lloc els mandarins assilvestrats de Felipe Gonzàlez o Alfonso Guerra. Té un discurs entenedor, una bona oratòria, i mossega allà on toca, ha fet equilibris amb les forces de govern per aprovar lleis i pressuposts. I, ha marejat tant la seva oposició, que es refereixen a ell com el “sanchisme”, com si ja fos tot un corrent polític al qual s'ha de vèncer”. Pens que si el sentien, al qui parla, convertit en socialista, als de ca seva els cabells se'ls hi posarien drets. Conten que els seus avantpassats tenien una tia vella tancada dins una soll per por de que fes hereus als altres nebots. Adesiara la sentien gemegar, ja te pots imaginar quina casta de gent era! I ara ell s'acabussava contra els dretanots dels seus contertulians!
Sortint de la perruqueria en Miquel Granyó me vol contar, fort i no et moguis, una experiència seva inexplicable. “Idò, que m'expropiaren un trosset, dins un bocí de dues quarterades que tenc anant a Sineu, perquè havien d'ampliar la via del tren. I ara el tren passa per dins lo que era meu i voldràs creure que ses cabres que tenc, dues dotzenes, quan passa, s'aturen... i el miren passar! I quan ha passat se tornen posar a pasturar. Quina cosa més curiosa, no ho trobes Climent?” Quan li dic que no ho trob raro, que els animalets també tenen la seva curiositat, com noltros, me diu: “No hem de perdre sa llet pasturant! Pensa que el Bonjesús va fer sants als apòstols!” M'ha fotut, perquè, com sempre, me surt allà on no hi plou, que hi farem...
És prest però m'han pegat ganes de tornar a ca nostra i enfil de cap al turó. Record el començament de À la recherche du temps perdu de Marcel Proust: “Longtemps, je mes suis couché de bonne heure”. 'Durant molt de temps m'he colgat de jorn'. Un servidor avui farà el mateix.
Climent Picornell
Converses per Palma, de Dublin al Dry Martini, passant per l'extrema dreta. Climent Picornell
jcmllonja | 02 Agost, 2023 11:25
Converses per Palma, de Dublín al Dry Martini, passant per l'extrema dreta
James Joyce deia que si Dublín fos destruïda, es podria reconstruir fidelment a partir dels nombrosos llibres que parlen d'ella. I Palma? Hi ha literatura a bastament per un fet similar? Jo crec que sí. I vull pensar que un servidor hi ha contribuït. “Tu tens l'endarrer d'escriure i això te salva de moltes estones d'avorriment”, opina en Joan. “Idò és ver. Un italià que vaig llegir, Duccio Demetrio, manté que l'escriptura ens pot salvar de moltes maneres i, més en concret, l'escriptura biogràfica i, encara més, l'autobiogràfica, que té segons sembla efectes sanadors i consoladors de la nostra magra existència”. De totes maneres algú apuja això a genere literari: l'autoficció. La defineix, amb conya, Javier Rodríguez Marcos: “l'autoficció es el resultat de que una persona es miri en un mirall i hi vegi un personatge”, de novel·la, supòs.
Seiem a la terrassa d'un bar de la plaça del Mercat, don Antoni Maura, damunt la seva peanya i a l'ombra del ficus majestuós ens dona l'espatlla. En Felip demana un Dry Martini i com sempre ens ha de fer veure la seva pedanteria suprema. “Com sabeu, el Dry Martini és una mescla sàvia de ginebra i vermut blanc, sobre la quantitat de cada un hi ha molta literatura però el qui millor ho definia era Hemingway qui deia que la quantitat de Martini que hi havia d'haver, era el de l'ombra que feia la botella sobre la copa, ni més, ni pus”. Replica n'Agustí: “La gent beu i beu i no agafa un llibre ni per meco”. “I que?”, l'increpa en Felip: “això no es nou! Saps que deia Francisco de Quevedo? 'Es Madrid ciudad bravía / que, entre antiguas y modernas, / tiene trescientas tabernas / y una sola librería'.
Aquest Vladimir Putin! No només enverina els seus opositors sinó que vol que se sapi! diu n'Albert Mayol. “I amb el Franquisme què?” Replica en Biel, “la religió catòlica es va convertir en la religió oficial de l'estat, la vida es va regir per la moral, van sotmetre les dones als homes, posant com a exemple la figura d'Eva com a pecadora i la de Maria com a dona submisa i abnegada. La raó de ser de la dona era la de reproductora de l'espècie, mantenidora de la família i la que havia d’educar als seus fills en la filosofia franquista”. “Sabeu que deia Pilar Primo de Rivera?”: “Las mujeres nunca descubren nada; les falta, desde luego, el talento creador, reservado por Dios para inteligencias varoniles; nosotras no podemos hacer más que interpretar, mejor o peor, lo que los hombres nos dan hecho”. Sí, és veritat, són temps llunyans, però a veure a que vos sona el següent? “Acta del plenari de l'Ajuntament de Palma de dia 24 de novembre de 1975 (havia mort el dictador Franco) “... en consecuencia puestos en pie demos solemnidad al inicio de este pleno. En primer lugar en memoria, recuerdo y descanso eterno de Francisco Franco recemos un padrenuestro (Se reza el padrenuestro). A continuación se da el grito de ¡¡Francisco Franco!! ¡¡Presente!!...” En aquells anys 262.000 ciutadans de Palma vivien la situació política amb una mescla d’emocions. Paulino Buchens, jefe de Falange, era Batle de Ciutat i Fulgencio Coll de san Simón, un franquista immobilista, ho era a la Diputació i va jurar el càrrec d’ agenollat. Que no te fa olor de cosa recent? Fa com a por! “
“Vaig anar a l'Auditorium a sentir un gurú d'aquests que se venen a cent euros l'entrada”, diu en Manel, “Deepak Chopra era el seu nom. Deia coses com: “La creència expressa inseguretat, però la fe és la certesa de l'invisible”. Ala idò! És una més de les sentències fosques, per la seva volguda claredat, d'un altre d'aquests extorsionadors, xamans enganadors, de la modernitat espiritualista. “L'activisme no funciona”, continuava insistint, és clar, el canvi és particular, individual, la culpa sempre és nostra, no dels dolents de la societat, al final la culpa és de que no sabem respirar adequadament! “Au venga!”. Li contesta en Rafel, en pla contemporitzador: “Per a mi és molt millor i més entenedor Raimon Panikkar: “Sense diàleg el ser humà s'asfixia i les religions s'anquilosen”. I, definitivament, més encara, Paul Virilio: “Quan s'inventaren els barcos, s'inventaren també els naufragis”. Li replic: “També els naufragis personals com el d'un servidor de vostès cada dia que s'aixeca. Visca Mallorca! Terra de naufragis!”
Climent Picornell
Jardins d'altri amb felicitat, trotskistes i Bob Dylan. Climent Picornell
jcmllonja | 21 Juliol, 2023 10:52
Jardins d'altri amb felicitat, trotskistes i Bob Dylan
Els meus Jardins són peces manllevades, sense permís i amb un cert esburbament. A l'entrada del jardí de la finca del promotor musical Gay Mercader s'hi pot llegir un cartell: “Oblidat del ca, ves alerta amb l'amo!” M'ha recordat l'entranyable lletrero que deien que hi havia a Can Tomeu Penya: “Cuidado con el perro que no cree!”. Idò per començar i perquè sí: “Solo de lo negado canta el hombre, / solo de lo perdido, / solo de la añoranza, / siempre de lo mismo”. (Agustín García Calvo). John Stuart Mill ja escrivia el 1873: “Només són feliços els qui tenen la ment fixada en algun objectiu que no sigui la seva pròpia felicitat: en la felicitat dels demés, en la millora de la humanitat, fins i tot en algun art o afecció, els quals persegueixen no com un mitjà, sinó com un fi ideal en sí mateix. Així, quan proven de trobar una altra cosa, troben la felicitat pel camí”. A la molt coneguda exclamació de Walter Benjamin: “Qui no vulgui prendre partit, ha de callar!” hi podríem afegir allò que també digué de “Ser feliç vol dir prendre consciència d'un mateix sense espantar-se”.
Al seu assaig La postliteratura, Alain Finkielkraut -no me fii gens dels intel·lectuals francesos, però... - diu que estam vivint una dictadura del 'políticament correcte' que ens imposa els prejudicis del feminisme simplificat, l'antirracisme somnàmbul i un pensament calculat que encobreix la lletjor i la bellesa del món. “Oh! Quant ens feis odiar la igualtat, quan el seu imperi no te límits”. Devia ser trotskista de jove? Ja saben l'acudit: “Què és un trotskista? Un partit. Dos trotskistes? Un partit i un corrent. Tres trotskistes? Un partit, un corrent i una escissió”. Ja saben l'odi que els tenia l'estalinisme, Stalin, aquell que deia. “No confii en ningú. Ni en mi mateix”.
M'agrada llegir John Carlin els diumenges a La Vanguardia on fa poc dies comentava algunes característiques sobre les seves nombroses entrevistes amb personatges rellevants: “Maradona, fantàstic. Carisma que li sortia pels porus, demagog entranyable i (amb mi) mentider”. Jordan, el millor jugador de basquet del món, a la pregunta: “Hi ha algú a qui respecta?”, la resposta: “Ummmm... interessant pregunta mai se m'havia ocorregut pensar en això”. Repel·lent. Boris Johnson: Ego famolenc i el pallasso més erudit del món. Clinton: brillant i ho sabia. Enamorat de sí mateix, de la seva intel·ligència i del seu encant”. Clint Eastwood: sec, irònic, com un esperaria. Em va dir que ser director de cine era com ser fuster. Un, ajunta escenes; l'altre trossos de fusta”. I així..
Hi podríem afegir Camilo J. Cela al qui he sentit desacreditar perquè el 1938 s'oferí com a delator al 'bàndol nacional' durant la Guerra Civil, de totes les maneres ens recorda Adolfo Sotelo que : “A qui va guardà 100.000 cartes seves i dels seus destinataris no se'l pot reduir tan fàcilment”. Però la feina d'escriptor té alguna cosa de delator. “Quan et dediques a escriure el teu treball consisteix en anar a les cases dels altres i escoltar darrera les portes” (Jane Smiley).
Conta Maricel Chavarria sobre la crisi definitiva de The Beatles: “La dissolució dels de Liverpool només té un culpable: l'entusiasme de Paul McCartney, el seu ímpetu compositiu, la seva exigència de qualitat i un perfeccionisme que feia sortir de polleguera a tots els altres, excepte a George Martin, el productor. Paul se creia amb el dret de exigir-los feina i una millor actitud, però els altres eren ja estrelles peresoses”. I ja que som amb la música me prepar per anar a veure Bob Dylan al Liceu de Barcelona, és com un adéu, a aquest atleta de la música que als 82 anys encara rutlla pels escenaris. Trob a Twitter una definició dels seus darrers concerts: “No diu ni hola, es col·loca al fons de l'escenari, canta mussitant, destrossa els seus clàssics perque ningú no conegui quina cançó és i se'n va sense dir adéu. Preu: des de 85 euros”.
Acabam. Voleu demostrar estima idò “El major acte d'amor és ficar-se junts dins una hipoteca” (Marta Jiménez Serrano).
Climent Picornell
De Palma dels protagonistes a Ciutat de figurants. Climent Picornell
jcmllonja | 21 Juliol, 2023 10:50
De Palma dels protagonistes a Ciutat de figurants
Passeig per Palma ja plena de gent en el mes de maig. En els mesos més estrictes de la pandèmia del Covid les ciutats van ser reduïdes a quasi no res. El bullici de Ciutat va quedar confinat entre les quatre parets de ca nostra, amb una sola escletxa per a les feines, l'educació, la cultura, les relacions: Internet. La xarxes van servir per contrarestar el silenci i la solitud de les ciutats que ara es rearmen i que, malgrat tot, i més amb l'aparició de la Intel·ligència Artificial fa que ens demanem quina és la relació correcta entre les persones i el què vehiculen els ordinadors, les tabletes o el telèfons mòbils.
'La Ciutat és un llibre', diuen que deia Víctor Hugo. Me trob amb l'afirmació de que “La meva casa és un llibre” en boca de Mey Zamora qui destaca com la llar es va erigint en un personatge més de molts relats recents. Els espais de convivència, la vida domèstica i privada ocupen un lloc prominent en un ventall d'escriptors. I aquí cal citar a Xavier de Maistre (1763-1852) qui escrigué els seu famós Viatge entorn d'una habitació, com a resultat de l'arrest domiciliari a Torí durant quaranta dos dies com a conseqüència d'un “duel” per un affaire amorós.
Duel? En l'amor és millor durar o cremar-se? Ja m'entenen, allò de la passió o la companyia. No seria millor cremar-se sense perseguir inútilment la il·lusió de durar? Durar i cremar-se s'autoexclouen: si una amor és apassionat no dura i si dura no crema... ho dic jo i ho diuen, per exemple, Barthes o Massimo Racalti. En canvi Carrie Jenkins al seu llibre Amor trist diu que el va titular així perquè la fascinà la suposició de que l'amor sempre te a veure amb la felicitat o en quelcom devastador, sembla com si només coneguéssim dues històries d'amor: el conte de fades i la tragèdia. Aquest dos relats tan polaritzats deixen fora l'immens espectre de experiències complicades i plenes de matisos que constitueixen la nostra vida i els nostres amors en la realitat.
Assegut al banc de la plaça de Cort em crida l'atenció un titular: La ciutat dels necròfils, d'un article de Josep Martí Blanc, “els qui abans érem els protagonistes son forçats a sortir de l'escenari en favor d'un major nombre de figurants. Desapareix la voluntat d'arrelar-se i amb ella el compromís de fer ciutat en el sentit més clàssic. La substitueix el desig de gaudir de la taula quan ja està posada. Està per arribar el dia en que aqueixa fruïció pugui assimilar-se a la necrofília. S'estarà gaudint d'un mort. Perquè sense els actors principals no hi ha vida possible, només experiències. Una pluja que no banya”. Imagina Martí Blanch la ciutat com un gran escenari en el qual es representa una obra en la que els protagonistes, principals i secundaris, han hagut de cedir els papers als figurants. La ciutat com un gran parc temàtic on els turistes, els nòmades digitals, els especuladors dels fons immobiliaris, les grans fortunes i... residuals, vostès i jo, que per herència o per voluntat encara, tossudament, volem pertànyer a la Palma que ja no existeix.
Som a la Fira del Llibre, que es fa al Born, signant exemplars del meu darrer llibre. De prompte s'atura una padrina amb els seus tres néts i els diu: “Mirau! Veis aquesta gent! A això els diuen escriptors!” Un altre pic fent d'animal de zoològic com una espècie en extinció (Normalment faig de mallorquí). Com diu Pere Antoni Pons: “El que defineix la mallorquinitat és una manca estructural d'autoestima”. Si hi afegim la meva definició de que “Els mallorquins som un poble sense entusiasme”, ja hem begut oli! Podem preparar les pastilletes. Però hem de mirar quines. Hi ha un moment molt concret de la vida en que el trobar una marca d'antidepressius que no afectin la libido resulta crucial. Aquesta és una de les converses que tenen el tres amics a la sèrie Fleishman en dificultats, els quaranta anys d'un neuròtic, home, heterosexual, jueu i novaiorquès, i no és un alter ego de Woody Allen. Podria assemblar-se més a un servidor fent de flâneur pels carrers de Palma, lleig, gras i malsofrit.
Climent Picornell
Dalt del turó amb carxofes, cireres ... i un homoniqueu
jcmllonja | 21 Juliol, 2023 10:47
Dalt del turó amb carxofes, cireres... i un homoniqueu.
Necessit llimones i la llimonera de Son Manrè du més llimones que fulles. Ja que hi som vaig a fer un viatge de carxofes sembrades a una vorera per mon pare ja fa anys. El temps de carxofes té un caire especial, com el temps de cireres (recordau la melodia popularitzada per Charles Trenent i Yves Montand? El temps de cireres la cantaven els comunards de la Comuna de París, és una cançò de l'esquerra francesa: “Quand nous chanterons les temps de cerisses / sifflera bien mieux le merle moqueur. / Mais il est bien court le temps de cerisses...”). No cal dir que de totes les carxofes les carxofes negres o morades se'n duen la palma, de març fins a finals de maig és la planta una bona productora i el gust no te comparança amb les altres. Dels poders afrodisíacs que li atribuïen grecs i romans, o durant l'edat mitjana que creien que si les al·lotes en prenien tenien pensaments impropis; conta Horaci que la bella Cynara estesa nua a la platja de Cynaros va ser seduïda per Zeus que després s'oblidà d'ella i pretenent fugir de l'Olimp va ser castigada a ser una flor plena de pues. Els àrabs li digueren al-jarshuf (pal d'espines) qui sap si foren ells que introduïren la varietat negre o si prové de la Provença. Amb un llit de tomàtiga de ramellet rallada i trempada a damunt, les carxofes crues tallades fines i cobert tot d'un bon formatge maonès, són extraordinàries.
De tornada veig al sen Remillo amb un moix damunt les cames. “Sanaren el meu moix i va canviar es miolar. I jo no hi estava avesat, me pareixia un altre, ara ja el conec”. Me parla de na Marieta, la seva dona, ja morta: “Nina” li deia a la nostra filla “no sé lo que tenc, però jo ja no som jo”. “Jo ja no som jo”, pens que és una manera evident de detectar-se un mateix que pateix Alzheimer. Madò Maria Llesta era quinta de la meva tia Apol·lònia que se va tirar dins un pou, amb la mala, o bona, sort de que quasi no hi havia aigua. Se va copejar una mica i el meu cosí, el pintor, hi va baixar fermat amb una corda i, no sé com, la tragué d'allà baix. No ho tornà a provar, morí vella.
“Ai Climent”, me diu en Jordi Curro, “Quan sent l'Espanya 'vaciada', pens que noltros, a ulls de Madrid, no se'n temen que som la 'España desbordada', foravila ple de casetes, forans que arriben a fer feina a la construcció, a fer de pagesos, a cuidar els nostres vells, a fer net a les nostres cases, estrangers i ciutadans que compren cases al poble o es fan xalets a les foranes del poble. Ja no som aquell poble de betlemet i no cal mirar tan prim, no fos cosa no hi vegem! Però és així!”
Me mir, de tornada del bocí, ple de fang i amb roba vella i record ma mare que quan me veia així me deia: “no provis de baixar al poble d'aquesta 'suerte' o t'envergaré una mansiula!” Ara que no la tenc, l'enyor i ...no ho agafin com una Captatio benevolentiae per predisposar-los a favor meu, de cap manera, és així i no és cap recurs oratori o literari. Me n'he temut que en general, i també al meu petit poble, el narcisisme està en creixement, com l'obesitat, provocant que els egos siguin cada pic més grassos. Servidor, un home acoquinat, empegueïdor, lleig i trist, mai ha sabut on era el lloc adequat entre una sana autoestima i un pervers narcisisme. Com un ciclotímic he pegat d'una banda a una altra i, refugiant-me en mi mateix, he tornat un home malsofrit i sull. L'amor propi, la valoració positiva d'un mateix, tan necessària per no acabar prenent antidepressius a kilos, ja sigui per estar satisfet del treball que un fa o de l'apariència corporal que un té, mai ha estat de la meva part, és ver que el narcisista té una excessiva complaença amb ell mateix, tanta que, a vegades, mira de destruir els altres. Servidor no passa de ser una animeta, un 'homoniqueu' en la categoria que establia un bon amic.
Climent Picornell
Reflexió post-turística. Climent Picornell
jcmllonja | 21 Juliol, 2023 10:46
Reflexió post-turística
A les illes Balears els booms turístics, des dels anys seixanta ençà i sense una planificació coherent, han provocat efectes econòmics, socials i ambientals, resultat de l'ocupació intensiva del territori que comporta la instal·lació dels serveis i equipaments turístics. El turisme, és cert, millora l’ocupació i té efectes econòmics multiplicadors. Sòcioculturalment, pot reduir barreres lingüístiques, racials, polítiques i religioses. Però, a més, pot causar inflació, afavorir la fuga de capitals, pot ser estacional i contribuir a l’atur, generar desenvolupaments econòmics desequilibrats, pot portar dependència de l’exterior, destruir recursos. També pot contribuir a generar contaminació social, fer que la cultura o l’art esdevinguin mers béns de consum o fomentar la inseguretat, en definitiva, crear conflictes amb la societat visitada. No cal contemplar el turisme com generador unidireccional de canvis, té efectes positius i negatius.
Els impactes socioculturals del turisme afecten les formes de vida dels residents, sistemes de valors, relacions familiars, estils de vida col·lectius, conducta moral i política, expressions creatives modernes i tradicionals. Els residents, però, no constitueixen un grup homogeni i la seva reacció davant el turisme pot ser variada.
S’interpreta que el turisme de masses modern no provoca relacions de coneixença mútua, o les provoca molt mediatitzades, transitòries i de nivell molt superficial. Com més es desenvolupa el flux turístic i com més creixen les àrees de serveis turístics, més disminueixen els "vertaders" contactes entre aquests i els receptors o es fan més superficials. A més de les places dels hotels de vora mar, les més de cent-mil places per a turistes residencials espergides per tots els municipis escampen tot això com una bassa d’oli. Aquests impactes negatius tenen tendència a acceptar-se com a causa de modernització i desenvolupament, al mateix temps que es succeeixen els plans d’ordenació urbanística i turística que volen mitigar-los, amb l’horitzó del que s’anomena, sense explicar molt bé que és, “sostenibilitat turística”.
S’ha de dir que el sentiment de saturació que els turistes hotelers han exercit, augmentat pels lloguers de cases vacacionals a la ruralia i els pisos turístics a les ciutats –Palma ja és com un mega parc temàtic per als creueristes que ens visiten-, s’ha vist també catalitzat per la presència important de residents estrangers. Això ha pressionat els territoris protegits i els espais interiors, considerats com espais refugi pels indígenes i ha activat els llums d’alerta del desbordament de les capacitats de càrrega. Sociòlegs, antropòlegs o etnòlegs quan analitzen el turisme són acusats de fer valoracions massa sentimentals. “Efectes secundaris o col·laterals, inevitables per sortir de la pobresa...” diuen alguns hotelers. Ho manifestaven cruament en temps de l’ecotaxa. Però ja a tots els manuals de turisme s’hi analitzen, també, els impactes negatius: és viàtic d’activitats no desitjades o d'actituds servils de la població receptora. Hi apareixen també: la banalització dels productes d’artesania o la pèrdua del sentit cultural, si la cultura local és usada com a entreteniment dels turistes. El turista, intrèpid, no coneix molt bé on és el punt de respecte cap a la cultura dels altres.
Sostè Antoni Pizà que la Mallorca “paradís de l’amor” de la propaganda turística, la del pas del “tittirurirurit cuac-cuac-cuac” a la del She loves you, yeah, yeah, yeah! dels Beatles, versionada per qualsevol grup mallorquí a la terrassa d’un hotel, un estiu dels anys seixanta, són exponents d’un fenomen que va fer de passadís per on arribaren els primers bikinis, els picadors i els brusquers (versió casolana dels rebels sense causa nord-americans), a més de les drogues recreatives, una certa acceptació de l’homosexualitat, les relacions prematrimonials, el divorci, l’avortament, els cabells llargs, l’ús del tabac entre les dones, la minifalda, els calçons de campana, els valors socials i polítics progressistes, l’amor lliure, etc. Qui sap si no foren massa coses a l’hora per entendre correctament com han arribat a ser el que són avui les illes Balears.
Climent Picornell
Jardins d'altri amb pedres, Picasso, enmerdament i romaní. Climent Picornell
jcmllonja | 03 Juny, 2023 10:59
Jardins d'altri amb pedres, Picasso, enmerdament i romaní
Saben, els Jardins d'altri són peces confegides i manllevades d'ací i d'allà. Com aquesta d' Eudald Carbonell, arqueòleg, co-director d'Atapuerca: “És veritat que les pedres parlen... però se'ls ha de donar conversa”. Les pedres, i el formigó? “Hi ha murs que s'aixequen amb formigó, però també amb por” ens diu D. Levy. Tot i que com saben “La por és una projecció irracional d'un escenari negatiu futur” (B. Piccard).
Bé, això per començar aquest petit món de les citacions i dels aforismes, un món on sempre toca citar a Einstein, però vaja... de tan en quan no fa mal: “La follia és fer sempre el mateix i esperar resultats diferents”. Un poc foll sí que hi estava el gran Picasso, molt ben definit per John Richardson: “Picasso era una paradoxa. Diguis el que diguis d'ell, el contrari també és cert!”. Paradoxa? Oxímoron? Recorrerem a la cita d'autoritat, la del Superagent 86, interpretat per Don Adams, amb guió de Mel Brooks i Buck Henry, qui: “Havia vist enemics desfressats d'home invisible!”
No deixa de tenir gràcia, també, Joan Planellas -arquebisbe de Tarragona- quan, al vist i plau que han donat alguns estats nordamericans a convertir els cadàvers humans en fertilitzants, comenta que “Recorda que ets pols, i en pols et convertiràs” ara s'haurà de redefinir en “Recorda que ets matèria orgànica i et convertiràs en adob per a la vida vegetal”. És adient, en aquest punt, fer venir la meva mitomania i, perquè no dir-ho: el meu sobrepès, que m'ha conduit fins al llibre “L'art d'estar bé” escrit per l'actriu Gwyneth Paltrow, devota del dejuni intermitent; ella berena d'un cafè, dina d'un brou i sopa molt prest, d'unes verduretes bullides. No sé si a ella li funciona per lo d'intermitent o per lo poc que menja. Dubte existencial, no ho troben?
Conta Enric González la rocambolesca -i certa- migració de l'extrema esquerra francesa després del Maig del 68. Així com els estudiants de dretes reapareixen com a ministres de Sarkozy, els d'esquerres migren massivament a la psicoanàlisi, versió lacaniana, reconvertida en “teoria revolucionària”. El poder quan se'n tem d'això rega abundosament amb subvencions aquesta línia de pensament, la qual cosa fa dir a Sunhil Khilnani “el Govern va pagar, per així mantenir els marxistes radicals preocupats pel seu inconscient”.
Iñigo Errejón, polític: “Els rics es creuen que el món és un supermercat”.
No cal oblidar que Aristòtil i Voltaire defensaven l'esclavitud com una cosa perfectament moral. Què és una ucronia? Bé i què? Era així! Era la forma d'Estat d'aquells temps. Ara, com be diu, Lea Ypi, politòloga: “No crec que les democràcies liberals ara siguin democràtiques ni liberals” i el filòsof Evgeny Morozov rebla el clau: “Ni és artificial, ni és intel·ligent”, diu tot referint-se a la Intel·ligència Artificial. Més enllà del perill de catalogar les dites com a tautologies simples, hi ha més veritat de la que ens pensem en les seves afirmacions.
Tot plegat un procés complicat. I parlant de processos. Saben vostès que és el “procés d'enmerdament”? Idò a través de la ciberpsicològa Linda Kaye que ha observat que les xarxes socials han evolucionat per augmentar la captació de l'atenció dels usuaris i el seu “enganche”, per mostrar-los anuncis i... que comprin. Cory Doctorov va batiar aquest procés com “enmerdament”, la plataforma retén els usuaris, i comença a potenciar els continguts pagats; una cosa així com: deixau de parlar entre vosaltres -l'origen de quasi totes les xarxes socials- i començau a comprar coses! I, per acabar amb bon gust o... amb bon aroma, sabien que el gran violoncel·lista Mstislav Rostropovich confessava el seu petit secret? Duia sempre en un butxacó de la seva jaqueta una branqueta de romaní i abans de tocar es girava una mica i olorava intensament el seu aroma. La qual cosa em recorda l'entrenador de futbol Vicente del Bosque quan motivava els seus homes: “L'emoció està en el centre de l'èxit, s'ha de fugir dels individus apàtics”. Per tant, no s'acostin molt a un servidor de vostès.
Climent Picornell
Converses per Palma amb Bukowski, nostàlgia i banyes. Climent Picornell
jcmllonja | 03 Juny, 2023 10:57
Converses per Palma amb Bukowski, nostàlgia i banyes
A un mostrador d'una botiga de roba del Pas d'en Quint hi llegesc una cita d'en Bukowski sobre el què és l'estil. O són massa intel·lectuals o... han de traspassar el negoci perquè no venen res de res. En Charles Bukowski, no me'n faltava d'altre! I al Pas d'en Quint! Vos regal la traducció d'un trosset del poema Style is the answer to everything... (L'estil és la resposta a tot): “...Obrir una llauna de sardines pot ser un art / No molts tenen estil, no molts poden mantenir l'estil / He vist cans amb més estil que homes. / Encara que no molts de cans tenen estil. / Els moixos en tenen en abundància. / Quan Hemingway va posar el seu cervell / a la paret amb una escopeta, això era estil...”
“I que no es va suïcidar aquest poeta?” Demana en Carles. “No! Va morir de leucèmia als setanta-tres anys a Califòrnia, diuen que les seves restes les enterraren monjos budistes. Saps que va voler posar a la seva làpida funerària? Idò “Dont try” (No ho provis)”. “I parlant de suïcidis, me contaren que en Toni Caspare ho va voler provar, però la corda va ser massa llarga i tocava amb ses puntetes dels peus enterra, i quan se va veure allà d'aquella 'suerte', va decidir que no i que no ho tornaria a provar pus”.
“Sou uns nostàlgics?” Assevera en Julià. “No, nostàlgic no, però m'enyor”. Dic. “Com quedam: nostàlgia o enyorament? La nostàlgia és seductora i mentidera”. Intervé taxatiu en Joan: “I jo hi afegiria que la nostàlgia causa els mateixos estralls que una dona seductora i mentidera quan et diu que t'abandona”. “Jo no hi arrib a aquesta disquisició”, es n'Alexandre qui parla, “però jo vos diré de que m'enyor: de quan enravenava! I ara he tornat tan vell que per enravenar he de menester dos jocs de politges... i així i tot me queda blana com una llangonissa, saps que te vull dir?”
“I no podríem tornar enrere”, diu en Robert, “una altra vegada als 'gloriosos quaranta' -com va dir Jean Fourastié- a l'Europa del segle XX, als anys que van del final de la segona guerra mundial fins a la crisi del petroli de 1973. Un tram d'enorme progrés econòmic, la victòria total del capitalisme, es va augmentar com mai ho havia fet el nivell de vida, plena ocupació, la gent es comprava el seus piset, geleres elèctriques, televisors...” “Estaria bé, no com ara. Jo me sent tot sol moltes vegades”. “¿Sabíeu que al Regne Unit ja el 2018 crearen un ministeri de la soledat, com ho feren al Japó el 2021?” “Idò trob que aquí es fa ben necessari ! Però pensau en la dita d' Epictet: “Per ser lliure només hi ha un camí: el menyspreu de les coses que no depenen de nosaltres”. “Ni politges, ni ministeris de soledat. A un acudit de El Roto hi vaig llegir: “L'autèntica soledat és no tenir ningú a qui odiar”.
“Tu que has vist aquest escrit d'en Bukowski que en penses d'aquest altre?” Senyala en Jordi la paret de l'església de sant Nicolau, un poca solta hi ha escrit: “Independència!!”. “Mira jo crec”, és en Tomeu qui parla “i sé que molts de voltros no hi estau d'acord, que com me deia en Jordi Llovet: “Arriba un moment en que, en aquests tipus de processos d'inflació patriòtica mal gestionada, la identitat s'agermana amb la idiotesa”. “No ja el fet de demanar la independència” afegeix “sinó la demanda del retorn a lo nostro. Això de lo nostro, que és lo nostro? Quina és la clau identitària que gestiona lo nostro? Lo nostro i no lo dels altres?” “Ja hi som! Queim sempre a la parada de les cebes, ja hi tornam esser! Sabeu què? Com va dir Joyce: “Ja que no poden canviar de país, canviem de tema”. Idò canviem de tema. Me vaig topar amb en Jaume Franc i me va dir que sa dona li posava banyes però que a ell li era ben igual, com que no enravenava així tenia el llit calent”. “Banyes? Sabeu que me va dir en Jordi Despull, aquell que estudiava amb noltros que era de per devers Campos, idò me diu: Sempre m'he dedicat al negoci de les banyes, abans tenia bous i vaques, ara tenc una granja de caragols!” Tot entretén.
Climent Picornell
Setmana, de sis dies. Climent Picornell
jcmllonja | 03 Juny, 2023 10:54
Setmana, de sis dies
1.- M'assec devora el bust de Pius XII que mon pare va fer esculpir a l'escultor Francesc Salvà i em ve la imatge del Papa Francesc que fa poc ha fet deu anys que governa l'església catòlica. A part de les tres encícliques que ha fet publicar (Lumen fidei, Laudato Si i Fratelli tutti) pens que la idea que en queda d'ell és la preocupació pels grups de pobres, refugiats, indigents... i el seu accent ecoètic explicat a Laudato Si, la crida a una reconversió dels nostres hàbits vitals, de producció i de consum això sí, com a bon cristià, per a protegir la mare Terra que ha estat fruit de la Creació. Tot ajuda si tothom rema en aquest sentit. Se va posar Francesc i era jesuïta, alerta amb aquest!
2.- Ha passat Sant Jordi. Servidor va anar a signar el seu llibre per algunes paradetes de Ciutat, amb bon sol, bones vendes i moltes roses vermelles. Els traduesc un tros del text de Jesús Aguado, El Kamasutra del llenguatge: “Els llibres abracen, s'obrin, aletegen ( com aucells, papallones, libèl·lules), pol·linitzen, corregeixen la miopia del pensament, s'ofereixen com a taules per a nàufrags o com a llanternes per a fugitius, recorren cicatrius, fan l'amor, es transformen en moixos i vampirs, boten a la corda. Els llibres són cucs de seda o escales interiors, es juguen la vida per un adjectiu, provoquen estats d'alarma...”
3.- Llegesc que la denominada manosfera, l'espai virtual on proliferen els discursos misògins -alguns fets per dones- guanya vitalitat, visibilitat i terreny. L'anulació de la famosa sentència Roe contra Wade als Estats Units ha fet entrar en una nova fase la resposta patriarcalista. Ja no es tracta de frenar el feminisme sinó de recuperar la iniciativa per part de grups de votants, tan demòcrates com republicans. Cristina Fallaràs, a Ahora contamos nosotras, ja ens anuncia que la manosfera ha aterrat amb contundència a les xarxes socials dels nostre país, de forma agressiva, desacreditant i criminalitzant el feminisme, imposant un nou discurs en defensa del masclisme tradicional.
4.- Quan ens demanen alguna cosa de viva veu en una conversa ens torbam 0'2 segons en respondre. Ho conta N. J. Enfield a How we talk. Per això esperam que passi el mateix quan enviam un missatge des del nostre telefon, ja sigui en WhatsApp o en Telegram. I això no sol passar. Perquè? Segons S. Turkle la comunicació escrita ara es dissenyada com una forma de conversa real i no ho és. En les xarxes socials “L'altre” sempre és un misteri. Amb cents de e-mails sense llegir i desenes de whatsapps sense contestar, ja està més que anestesiat quan reb el teu missatge. Ho conta a un llibre que ha titulat Alone togheter, Tots sols junts o Junts tot sols, tan se val!
5.- Mirin quina paradoxa que els qui defensaven energies alternatives ara veuen amb temor la proliferació de milers de parcs solars en territoris rurals. Una transformació del paisatges sense precedents ens espera, i no hi hagut temps per assimilar-ho. La incompatibilitat dels parcs solars amb el turisme és manifesta, el turista cerca la singularitat del paisatge. Jaume Franquesa al seu darrer llibre (Molinos y gigantes, Errata Naturae) creu que la ruralia de Catalunya, no se si també la d'aquí, té aquesta sensació d'abandonament que precedeix a l'aterratge de les renovables, sempre toca als mateixos, la sensació de que es cerquen les zones buidades, de que creix la distància entre el camp i la ciutat.
6.- Faig les maletes per anar a veure l'exposició de Lucien Freud a Madrid. I ja que som allà aniré al teatre a veure “Don Ramón Maria del Valle-Inclán” de Xavier Albertí. Em vaig fer especialista en Valle-Inclán quan estudiava a la Universitat de Barcelona i feia estudis per encàrrec... d'altres estudiants. Sempre em va caure bé D. Ramón, encara que el seu amic Corpus Barga digués que l'obra de Valle-Inclán era literatura dolenta ben feta. Recordin la seva imatge peculiar, deia Gómez de la Serna que Valle ja va néixer amb barba, fou l'astorament dels altres nins. Els deix amb un poema del seu llibre La pipa de Kif: “Como un asesino / Grazna el bombardino / Sacando la nuez, / Y el clarín se irrita / Y se despepita su lengua soez. / El señor Serapio / Reparte el morapio / Con esplendidez”.
Climent Picornell