Climent Picornell

Apocalipsis quotidianes conspiranoïques

Les prèdiques de desgràcies generalitzades -ara som a les pandèmies- o les amenaces de nous inferns -ara som a “l'arma de l'Apocalipsi” dels russos a la guerra d'Ucraïna-, continuen arribant. Feia dos dies que m'havia vacunat de la quarta dosi de la Covid i ja havia rebut la visita de Bill Gates qui, pacientment, m'havia inoculat el seu xip que em faria obeir-lo cegament. En una visita al Parc Natural de Llevant una amiga em parla dels chemtrails, i de la conspiració universal per dominar-nos. Record haver escrit sobre això. Necessitam angoixes constants per sobreviure.

Apocalipsi, vol dir “revelació” i ens comunica què abans de la darrera i definitiva intervenció de Déu en les coses humanes, tota casta de catàstrofes i mals augmentaran frenèticament. Perdudes les claus interpretatives del moment en que va ser escrit el llibre, tota casta de “vividors” hi fan el seu agost. Per exemple: canvi climàtic? Ca Barret!! “HAARP”, “High Frequency Active Auroral Research Program” (Programa d’Investigació de l’Aurora Activa d’Alta Freqüència). Una vertadera caixa de Pandora, manejada, evidentment, per les Forces Armades Nordamericanes, secretíssimament. La funció d’aquesta suposada tecnologia és la manipulació del temps i el clima, la descongelació dels glaciars, el control de les ones dels oceans. En definitiva, funciona com un encalentidor de la Ionosfera i actua damunt d’ella com l’antena més prodigiosa i poderosa que ha existit, la seva finalitat és controlar tot el món a través de l'Atmosfera. És una arma de guerra climatològica. Si creien que el clima canviava per l’addicció de monòxid de carbó, fruit de la crema de combustibles fòssils, la benzina del nostre cotxe o el carbó de la nostra central tèrmica, abandonin : HAARP !

No n’hi ha prou? Idò ara som als “Chemtrails”. La paraula ve de Chemist (químic) i trails (esteles, rastres). És una figura que s’agafa d’aquests niguls allargats, produïts pels aerosols que deixen els avions. Som fumigats pels avions! Bari, alumini i altres metalls pesants, així com altres castes de banys i dutxes químiques provoquen al·lèrgies i picors diversos, resultats superficials del control experimental de la guerra química. Tot conflueix en la paranoia de la Gran Conspiració. Així, aquestes ruixades de productes químics tenen per objectiu el control mental dels habitants de la Terra, perquè acceptin el “Nou Ordre Imperial” que ja està en marxa.

Convendria acabar, però abans: la Fluorosi. La societat actual és plena de pors, d'angoixes, de depressions, d'atacs de pànic... Creien vostès que era degut als problemes quotidians, de la feina, de casa, de les nostres relacions sentimentals? No i no! La causa és el fluor, usat a les aigües domèstiques o en les pastes de dents, actua com un “calmant social”. Causa desordres en l’aprenentatge, incoherència, pèrdua de memòria, confusió, depressió, vertigen, fatiga, insomni... és usat per crear societats calmades i per tant, és una eina de control mental. Els pobles que usen fluor són més bons de manejar. Per qui ? Pel poder, que no fa més que el que li manen els “Il·luminati” o representants de les majors multinacionals americanes (no diuen res de les xineses, encara).

Un servidor que es pensava que amb quatre apocalipsis casolanes –l’ecotaxa, el pacte de progrés, aprofitar les rebaixes correctament, anar a la presentació d’algun llibre d’un amic- ja en tenia prou. Entre aquestes dosis d'apocalipsi diària, un en pot pegar una panxada de la teoria conspiratòria duita a l’extrem: de tot ha de tenir la culpa algú, sempre un altre... mai nosaltres mateixos.

Climent Picornell

Jardins d’altri, ara

Els meus Jardins d'Altri, recerquen per dins els veïnats, troballes disperses.“No m’agrada la feina, a ningú li agrada; però m'agrada que, en la feina, tengui l’ocasió de descobrir-me a jo mateix” (Joseph Conrad). No era de la mateixa opinió Sir Arthur Conan Doyle: “No record que m’hagi cansat mai treballant, però l’oci me deixa completament exhaust”.  Qui devia tenir raó?  Recordau però que Conrad va ser el que va dir “Deu és per als homes i la religió per a les dones”. Però, això que te a veure amb la feina? Em demanaran. Res, però així condiciono la resposta. “Som el teu vell cony sempre obert” diuen que deia Paul Verlaine, recordau que era homosexual, tampoc té res a veure amb la feina, però passava per aquí.

Deia Anton Txékhov que “En la naturalesa una repugnant eruga es transforma en una papallona encantadora; en canvi, entre els homes, ocorr el contrari, una encantadora papallona es transforma en una eruga repugnant.”  És una altra forma de dir el que pensava Alexandre Dumas: “¿Com és que sent tan intel·ligents els nins tornen tan beneïts quan es fan homes? Deu ser fruit de l’educació”, es respon l’escriptor francès.  Ai! El paper de l’escola!  Contava John Lennon –qui sap si era  una boutade, però està bé-  “a l’escola em demanaren que volia ser quan fos gran i vaig escriure: “feliç”. Me digueren que no havia entès la pregunta...” Ens ho posa més difícil John F. Kennedy: “Cal que eduquem avui a la gent per a un futur on els problemes als qui haurà de fer front no els poden predir ni tan sols els més savis d’entre nosaltres”.  Difícil tasca la dels pedagogs. Però mirant les noves lleis d'educació, la LOMLOE entre elles, es pot dir “Per què repetir errors si en podem cometre d'altres?” (Chesterton).

Caldria, tal vegada haver-ho demanat a Francesc Pujols (1882-1962) el filòsof (?) català que tenia solucions per a problemes greus. Llegesc a un reportatge de Josep Massot que, segons diu Max Pérez,  “Pujols va adaptar la seva religió catalana al catolicisme franquista, però el més sorprenent és la proposta de que Franco s’autocoronés rei d’Espanya, així es resolia també el problema del separatisme 'la nostra missió no és separativa , sinó al contrari, unitiva i hegemònica' ( les quatre nacions ibèriques han de cedir la sobirania a l’Estat i no al revés)”. A Pujols uns el consideren un colós de la filosofia catalana i uns altres un bromista baliga-balaga. Que creuen vostès?   Tal vegada s’escau aquí el que va dir Einstein a Chaplin: “El que més admiro del seu art és que vostè no diu una paraula i no obstant, tothom l'entén...” Chaplin li va respondre: “Cert, però la seva glòria és encara més gran. El món sencer l'admira, i ningú entén una paraula del que diu”.

Conta Michel Onfray que els filòsofs eren homes que sostenien una relació amb el diví, el sagrat, el teològic, el món de les idees. Nietzsche dona la volta a tot això i fins i tot se’n riu de la sentència de Flaubert que deia que “pensar i escriure són activitats que només es poden fer si estàs assegut”, Nietzsche vol demostrar que les millors idees sorgeixen caminant, els seus pensaments són “mas de pàlpito que de púlpito”, més de presentiment que de trona.   Me recorda, no sé bé perquè,  a Manuel Maqueda que es passeja amb un rellotge sense busques i sense xifres i en el seus lloc una paraula: “Ara!”  Un vertader tour de force amb el temps. Ni futur ni passat, quan mires el rellotge per saber l’hora que és, et respon que és ara! 

Climent Picornell

Dalt del turó

Genius loci, prebe coent, cucamolla i pluviòmetres.

Passeig per dins el pinar d’En Simona, cap a Son Roig, i pens que quelcom màgic resideix en determinats llocs, un encanteri, restes d’un geni antic, però permanent, que graviten amb força damunt els llocs que estimam i dels quals, conseqüentment, n’estam gelosos. Nullus locus sine genio, cap lloc sense geni. I no em referesc al feng-shui, ni a la cursileria de la força tel·lúrica, no, és una cosa molt més senzilla. Com qui dir que cada lloc té la seva pròpia signatura, conformada pel paisatge natural i per la petjada que li han deixat els humans. Haurem de convenir, idò, que el genius loci, actualment es refereix més als aspectes característics d’un lloc que no al seu esperit guardià o protector, el qual molts d’indrets de Mallorca no han tengut. En fi, de l’esperit guardià i protector del nostres llocs, a l’atmosfera especial que desprenen i captam, una naturalesa única, distinta, conformadora d’identitat.

En Miquel Valencià arriba i me tira tres prebes coents damunt la taula: “Passaràs gust”, me diu “són flamencs a més no poder”. En Miquel se sol passejar sempre amb uns prebes coents dins el butxacó de la camisa. Li dic que vaig llegir, fa temps, el llibre d'un català que estigué a Mallorca, el 1837, refugiat de la guerra a Catalunya, en Josep Antoni de Cabanyes "Notas y observaciones hechas en mi viaje y permanencia en Mallorca" , on hi conta que el que més el va sorprendre dels mallorquins foren dues coses, la gran quantitat de rots que fèiem i l’enorme quantitat de prebes coents que es menjaven. “Si ara pensaven amb les dues coses que més ens sorprenen dels mallorquins hauríem de fer malabarismes.

Passa l’amo en Toni de son Caules, li deman per la seva salut que sé que no és molt bona. “Mira Climent vaig anar al metge i me va dir que tenia aigo en els pulmons i jo li vaig contestar: aigo? No pot ser mai! Vi, pot ser, però aigo fa anys que no n’he beguda! Perquè vegis tu els metges si van encertats!”

M’atur a veure la meva quinta na Maria-Antònia Barrala, està enfadada, de la casa que lloga a estrangers, la cridaren els estadans alarmats a les dotze de la nit, hi va anar, i va ser per una cucamolla, una cucamolla dins el quarto. “Tu creus que hi ha per fer tants d’espants! Idò se’n volien tornar! Vaig agafar l’espardenya i li vaig envergar una bona mansiula i se va haver acabat el problema!” “D’on eren?” “Eren suïssos”, “No hi deu haver cuquesmolles per Suïssa?”

A la taula del cassino una de les discussions més repetides és sobre la previsió del temps, i les temperatures extremes, màximes o mínimes. Ara amb l’ús del mòbil qui més qui manco té la previsió del temps dins la butxaca. Una altra cosa és el resultat. Per exemple del que ha plogut. Si vint, si vint i sis, si trenta... no hi ha acord, tot i que la majoria tenim un pluviòmetre al nostre corral. A n’Amador Dentro, però, sempre els resultats li resultaven menys, a ca seva, més ben dit, al seu corral hi plovia menys que a les altres cases del poble. Vaja misteri! Fins que un dia ens confessà la causa de l'estranya minva. “Avui m’he fixat que els moixos beuen de dins del pluviòmetre!” Ja saben idò el perquè!

Torn cap al turó, na Margalida ha duit un ram: dàlies, roses místiques i bellveure. M’ha recordat aquells horts antics a la vorera dels pous de greixina. Me dispòs a fer un pa amb oli amb tomàtiga de ramellet, oli de Gossauba i dos prebes coents. Folklòric ploramiques militant!

Climent Picornell