Climent Picornell

Jardins d'altri amb evangelis Climent Picornell

jcmllonja | 04 Abril, 2022 13:03

Jardins d’altri amb evangelis

Els jardins d’altri pelluquen per ací i per allà, una mica desbaratats, lluny dels maximalismes del que és diu o de qui ho diu, vegin: “A ells només els preocupa d’on ve la gent i l’important és on va” (John Dillinger, assaltant de bancs). Llegesc a Guerra i Pau que un mestre que introdueixen a la secta, francmaçó, comenta que encara que es cregui que el pensament és fruit de la raó, no és així, és, com passa a tothom, fruit de l’orgull, de la peresa i de la ignorància. Jo crec que és ben cert i hi afegiria: i de la casualitat i del desbarat. Vegin sinó el que conta Manuel Vicent. En una ocasió un actor Shakespearià, molt famós, va començà a recitar el conegut monòleg de Hamlet: ‘Ser o no ser?’ A continuació va fer un mutis i va desaparèixer durant cinc inacabables minuts. Torna a l’escenari per un lateral, es planta a primera línia i afegeix: ‘Aquesta és la qüestió!’ Davant aquest cop d’efecte, el públic el premià amb un gran aplaudiment. El que succeïa en realitat era que havia anat a cagar, indisposat com estava.

En aquest sentit, escatològic, lliga bé el que segueix. “M’agrada llegir històries d’obsessos sexuals, toxicòmans incurables, lesbianes tatuades, feministes nimfòmanes, misantrops orgullosos de ser-ho, col·laboracionistes immundes, jueus antisemites, sàdics impunes, prostitutes felices. No em fa vergonya proclamar-ho: la incorrecció política és senyal de qualitat literària perquè la llibertat és més eficaç que la moral, sobretot quan els principals enemics a batre són l’avorriment i la lletjor” (Frédéric Beigbeder) “Si la poesia és fer de la mirada un món, ser poeta és fer bellesa de la ferida” (Amanda Gorman).

“¿Què passa si l’evangeli segons Sant Marc va ser escrit per una dona?” (Titular llegit a Le Monde). No passaria res. No és tracta de trobar l’autor com tampoc es tracta de trobar el rostre de la suposada model de la pintura l’ Origen del món de Courbet, on es veu només una esplendorosa fufa en primer terme. I ja que hi som, consult Literatura erótica para eyaculadores precoces, de Juan Faerman. Capítol primer: “Ella el va mirar”. Fi. Sí, sí… s’ha acabat el llibre!

“Els portuguesos són tendres i poc intensos, al contrari dels espanyols –els nostres contraris absoluts- que són apassionats i freds” (Fernado Pessoa). I un servidor hi afegiria que, com en la dita de Giacomo Leopardi: “Les persones només són ridícules quan pretenen parèixer el que no són”. Massa valents pretenem ser quasi sempre, i “Covard, realment covard és aquell que s’espanta davant els seus records” (Elias Canetti). Salman Rushdie, que sí que fou valent, ens recorda però que “La majoria de coses que importen en la nostra vida succeeixen en la nostra absència”.

Hi ha dues paraules, empoderament o governança, que quan les sent em pos la mà al meu revòlver, com feia no vull dir qui, quan sentia la paraula intel·lectual. Ben igual que quan diuen circular o sostenible, volt en rodó a la persona que les pronuncia. Ara me prepar per unes quantes més de les que començ a desconfiar: feelmovie, apodíctic, spin doctor, travelogue, riproposta, derelicte... Quina síndrome deu ser aquesta? Lletraferidura? Malsofridura, possiblement.

Climent Picornell

Porgar fum

jcmllonja | 28 Març, 2022 10:46

Porgar fum

«A partir d’aquell instant... el paisatge es transformà lentament, obstinadament, omplint-se de fites: s’hi excavaren cisternes, pous, aljubs i albellons; s’hi traçaren síquies, camins de carro, camades i dreceres; s’hi construïren una casa, casetes d’eines, païsses, portasses, solls, galliners i sestadors. I la terra, abans cacera senyorívola, esdevingué pagesa» . Així de bé ho explica Guillem Frontera a La mort i la pluja, com de tossudament ordenaren el paisatge els nostres avantpassats. Ho pens mentre som al Puig del Càrritx, davall un dels pins vers que sembrà mon pare i el qui me llaura el bocí, un de can Ventura Fort, me diu: “És mollericó aquest tros des bocí, ben mollericó, hi llaures i per tot és ben sec i allà encara hi surten unes bones llenques de fang”. Al bocí de devora hi pastura una guarda de porcs negres i faixats. ”Sap allò que contava ton pare?” “No. Però solia contar moltes mentides”. Li dic. “Idò que un dia els porcs anaren a pasturar a cas veïnat i es veïnat li digué al porqueret, que era ton pare: ‘què hem de fer?’ I ell li digué: ‘jo només som es porqueret’. ‘Idò’, li diu el veïnat, ‘i a l’amo que li diuen?’. ‘A l’amo, mumare me va ensenyar que no li diuen res!’. Que te pareix? Just com ara”.

Idò a aquest bocí que veus, li coment a n’en Guillem Ventura Fort, uns el volien vendre i s’altre –l’amo en Toni Bronjo- el volia comprar, a un li feia finca i els altres, de la meva família, havien de menester els doblers, en parlaren i feren tec. Després d’haver signat a cal notari el comprador, en Bronjo, que era estufat, els diu, pensant que els havia fotut: “Si n’haguéssiu demanat més també hagués dit que sí”. Els altres, mon pare i el seu germà, que ja n’havien parlat, pensaren... “i tu si n’haguessis oferit menys també t’ haguéssim dit que sí”. Filosofia pagesa, ben igual que la de Wall Street.

Pensava, quan pujava de cap a ca nostra que un servidor havia fet també la seva evolució com a geògraf i com ideòleg: de hippie irresponsable, a marxista heterodox, passant a humanista romàntic, i en l’actualitat... folklòric ploramiques. En aquesta darrera accepció havia provat de construir el meu propi espai viscut, la meva geografia personal i, d’això, n’havien sortit un parell de testimonis en forma de llibre. Quan, amb aquestes, m’aborda en Guillem Xiu: “I tu... tu que sols escriure de la Mallorca Profunda i totes aquestes collonades. No saps lo que va passar a sa caseta de devora can Xisquet Frare? Idò, en trobaren un de mort. El van trobar mort en terra, devora es seu llit, sa veïnada, alemanya com ell, en comptes de cridar a sa Guàrdia Civil o a urgències, va cridar es fosser perquè el coneixia i aquest constatà que era ben mort, i cridà, ara sí, sa Guàrdia Civil. Es mort anava vestit amb sabates de tacó alt i prim, perruca groga posada, vestit de làtex amb dos forats, un davant i s’altre darrera, ja te pots imaginar on, un aro de ferro als ous i una gàbia per al pardal, sí, sí, sa perdiu engabiada... tot un attrezzo sado-masso, a cinc minuts del centre de la vila... I això és sa Mallorca Profunda? Sa dels sequers d’albercocs, sa de ses rotllades de peladors d’ametles i ses ballades de ball de bot amb un poc d’anís i galletes dolces? Au a porgar fum! A ca una puta sa Mallorca Profunda!!”. “I no te fa mal aquest canvi?” Li deman. “Mal? Sap que és tenir dolor? Idó tenir moltes cebes i no tenir comprador!” Definitiu, el raonament d’en Xiu, vaig pensar.

Tanmateix tothom estima el seu redol. A les Corrandes de l’exili, un poema de Pere Quart, diu en un tros: “En ma terra del Vallès / tres turons fan una serra, / quatre pins un bosc espès, / cinc quarteres massa terra... ( i el fa acabar diguent) ... Com el Vallès no hi ha res!”. Tothom estima el territori que ha conegut, per molt que l’hi canvïin.

Climent Picornell

Jardins d'altri, entre la vida i la pantalla. Climent Picornell

jcmllonja | 01 Març, 2022 22:33

Jardins d’altri, entre la vida i la pantalla

Els Jardins d’altri són una arreplegadissa disforja d’aquí i d’allà, a casa d’altri. No sé en el futur com els redactaré però com preveu Tim Berners-Lee, l’inventor del World Wide Web (WWW): «Estarem rodejats en tot moment i en tot lloc de cristalls vomitant imatges i informació, és a dir de multitud de pantalles que competiran per obtenir la nostra atenció.» Pantalles de plasma, líquides, evidentment. El que és realment important és el que ens mostraran aquestes pantalles. Ja ho preveia Guy Debord al 1967: «Vivim en un món realment invertit, el que sembla vertader no és més que un moment del que és fals: Espectacle». Segons el mateix Debord a El Planeta malalt, diu (no ho prengueu com una nova versió del “Piove? Porco Governo!”) : «Quan plogui, quan hi hagi falsos niguls sobre París, no oblideu mai que és per culpa del govern. La producció industrial alienada du aquesta casta de pluja. La revolució du el bon temps.» Vaja! Vaja!

Entre les disseccions del que és la nostra vida hi han operat multitud de caps pensants. Vegeu-ne dos o tres exemples: “La vida no és més que una continua successió d’oportunitats per a sobreviure” Gabriel García Márquez. Nogensmenys àdhuc (que abans s’escrivia molt), Vladimir Nabokov va més enllà : “La vida és un gran sorpresa. No veig perquè la mort no en podria ser una altra encara més gran”. Tanmateix “La història és un malson del qual estam intentant despertar-nos” sentencia Jame Joyce.

“Picasso es comunista, yo tampoco”, va dir Salvador Dalí en el teatre María Guerrero, l’any 1951. No és una disculpa, ni molt menys, però segons Marcel Proust: “Tot el que és gran en el món prové dels neuròtics”. Ho devia saber bé el tal Proust, sempre a la recerca del seu temps perdut. Conten que André Gide rebutjà el manuscrit de Pel cantó de Swann de Proust i que el definí com “un relat d'un jovenet que té mal adormir-se”. Tampoc devia saber que “Jugar amb foc desenvolupa en nosaltres mateixos l’habilitat de no cremar-nos” (H.G. Wells), curiosa variant del que ens deien quan érem nins: “qui juga amb foc, pixa en el llit”.

La gent famosa suscita sempre curiositat i ha d’assumir que l’hi carreguin segons quins morts. Vegeu: “La genialitat de l’infant Mozart va despertar, fins i tot, sospites ¿I si es tractava d’un nan i no d’un nin? (A. Trillas. Petits grans genis). Igual passa amb les darreres paraules que diuen que va dir l’almirall Nelson abans de morir: “Besa’m Hardy!” (referides al seu vicealmirall Sir Thomas Hardy, que tenia al seu costat). A Patrick O’Brien li demanaren en una ocasió si creia que veritablement ho digué, o formava part de la llegenda de Nelson. O’Brien respongué que als personatges cèlebres és millor no posar-los en la seva boca declaracions solemnes que és preferible fer-los dir: “Passim la sal, per favor”. En aquest sentit: ¿Deu ser veritat el que deia mossèn Jaume Balmes? “Siau fàbriques, no magatzems!” Referides als emprenedors catalans del seu temps. A vegades erram amb l’apreciació, Com bé va dir Bàrbara Rey, una de les moltes amants de l’Emèrit: “Vos creis que l’estrella és el domador. I tanmateix l’estrella és el lleó!”

J.V. Foix: ”Em crec etern, i sol, / en immortal contrada; / oblido cant i arada, / i allò que fou no em dol. / Tot és gra, tot mallol / en el present que em fada”. Jorge Guillén: “Si yo hubiera sido catalán, yo habría escrito en catalán, pero nací en Valladolid, sin bilingüismo”.

Paul Verlaine: "Votre âme est un paysage…"

Climent Picornell

Boires, Erasmus, oliveres...

jcmllonja | 21 Febrer, 2022 11:16

Dalt del Turó

Boires, Erasmus, oliveres...

Climent Picornell

La boira, intensa, fina i freda, ho ha humitejat tot. Els ramellers van xops i un busqueret de cap negre i un ropit beuen les gotes que regalimen. Dins el ribell l’aigua ha fet un cristall amb la gelada de la nit. Baix ben abrigat per la capavallada cap al forn. Sent les campanes que toquen de mort. “Qui és?” deman, “Són pare d’en Miquel de cas Sifoner, el trobaren mort al seu bocí i l’hi han hagut de fer l’autòpsia, mira tu quin mal de cap per sa família”. “Això no hagués passat amb don Toni”. Dic jo. “I això?” I els cont que el meu sogre mori davant la seva caseta de Can Mal. El trobà un deñs exsecalladors que tenia aquell dia. Era ben mort. Cridaren al metge que, quan arribà, digué: “Encara alena!” “Però... és ben mort!” digué l’amo en Toni Biu. “Qui és el metge?” Digué el metge. “Vostè” diu en Biu. “Idò si jo dic que encara alena, encara alena. L’agafau i els duis a ca seva i allà ja diré si és mort o no!” Era un bon metge Don Toni de can Fullana.

M’assec al cafè amb en Toni Grapellut que me conta el seu dia a dia. “Avui ha vengut el veïnat, un home violent i baralladís i que ara ha tornat més manso amb això d’haver-se’n de cuidar de sa seva dona que té Alzheimer”. “Mira, Toni,” me diu “t’ho volia dir a tu i no a ton pare que ja té molts d’anys, però alimenta una guarda de deu o dotze moixos i vénen dins lo meu i s’esmolen ses ungles amb sos troncs d’aquelles oliveres joves que he sembrat. Hi hauries de posar remei”. “Jo vaig pensar i pensar i per no dar un disgust a mon pare vaig comprar unes defenses de plàstic que se posen als tronquets dels arbres joves per protegir-los i els hi vaig posar. I s’ha acabat el conflicte. Idò! I és que a vegades feim voltes a sa sínia com els ases vells i sa solució és ben senzilla”. Veig que molta gent, amb els anys, s’amanseix i fa bonda, en Toni Grapellut era parent de Don Gaspar, el capellà, que tenia molt mal geni, he sentit contar que un dia va tallar el batall de l’ase amb una fals ben esmolada perquè l’animal l’havia mossegat! Jo el record bé a don Gaspar perquè era l’encarregat de recollir la mel a les caseres de ca sa meva tia Rosa, sense llevar-se la sotana, es tirava per damunt una xarxa, per evitar les picades de les abelles, i amb aquell aparell per fer fum, pareixia una astronauta barato.

“Avui he vist sa de can Barrera”. “Quí? Aquella que tenia un ca bufó que no feia un pam d’alçada?” “Sa mateixa, feia molt mala cara”. “ No saps perquè? Idò sa filla de na Francina Barrera que era molt guapa i tenia un cap bo, però bo de tot, era un deu com estudianta. A un Erasmus que feu a Alemanya, a Colònia, es va trobar un kurd i s’hi va enamorar, i fa dos anys que no saben res d’ella. Bé, saben que és viva, això sí. Mira tu quina desgràcia! Sinó hagués estudiat ara faria cebet o vendria planters amb els seus pares i ara vés a saber per on para, qui sap si amb un fusell a la mà per una muntanya gelada del Kurdistan”. “Sa sogra ho du molt malament, també, i li han hagut de donar pastilletes”. “A na Venància de can Cabiu? Vaja, si allò era carn de xoric! Més dura que es ferro! Cap sentiment ni un! Mira tu! No devia ser vera!”

Avui convida en Joan Trena que va néixer el dia vint-i-cinc de gener i par tant té sa saliva beneïda com correspon a tot el qui ha nascut el dia de la conversió de Sant Pau, conta que un pic, devia tenir set o vuit anys son pare el va fer anar a ca Sa Viuda d’en Toni Maiol que l’havia picada un abeller a la pitrera. I ja me tens en Joan posant saliva a ses mames de sa Viuda... quina servitud!” En Toni de can Poloni aprofita que no ha de pagar i s’aixeca diguent: “Los invitados dan alegría y cuando se marchan, más todavía. Me´n vaig perquè he de començar un fogueró, si vol prendre, tenc un caramull de branques i herbatge. Ara tot és molt humit. Però duc una capsa d’aquestes pastilles de començar foc i l’hi posaré sencera, veuràs tu si prendrà o no!” En Toni s’ha deixat els cabells llargs i els du arreplegats amb una coa. Record que el padrí Climent, el ferrer de s’Arraval, sempre solia dir. “Desgraciat s’animal que du sa coa a n’es cap!” No li vaig voler cercar mai el sentit, però avui crec que li he trobat.

De caminants, passejadors i "flâneurs" Climent Picornell

jcmllonja | 16 Febrer, 2022 17:50

De caminants, passejadors i flâneurs

Manuel Rodríguez Rivero al seu Sillón de orejas de Babelia es feia ressò de la munió de llibre que han aparegut sobre el caminar i les seves benaventurances. Per a esportistes, excursionistes, melancòlics, grassos... Centrats en la seva estètica, en les seves propietats sanadores, en la felicitat que procura, en la seva capacitat de propiciar el mindfulness, n’hi ha escrits per clàssics i per contemporanis. Des d’ Elogi del caminar de David Le Breton, Caminar d’ Erlin Kagge o L’art del caminar del monjo budista Thich Nhat Hanh, recentment traspassat. Un altre Elogi del caminar del neurocientífic Shane O’Mara (caminar aireja el cervell, trempa els muscles i ens fa més feliços) o Filósofos de paseo de Ramón del Castillo que analitza la versió del caminar i el pensar en gent con Nietzche, Adorno, Witggenstein, Sartre... El setembre del 2021 es publicava la versió catalana de Caminar, una filosofia, on Frédéric Gros ens convida a una activitat que no necessita aprenentatge, ni regles, ni tècnica, ni tan sols diners, només requereix una cosa: dues cames. Tot el demés és superflu. Gros intenta entendre la caminada com una experiència espiritual i fa servir grans figures per a les quals caminar era una disposició del pensament o una inspiració: Rimbaud i el desig de fugir, Gandhi i la política de la resistència, sense oblidar Kant i les seves marxes quotidianes per Königsberg.

Servidor més que un caminador som un flâneur. Silvia Colomé, a La Vanguardia, també ens recorda que recuperant l’essència de l’autèntic flâneur s’han publicat, la Fisiologia del Flâneur de Louis Huart, El peatón de París de Leon-Paul Fargue o La passejada de Robert Walser, i, en femení, Flâneuse de Lauren Elkin. Flâneur és una d'aqueixes paraules que es refereixen a un acte molt concret, passejar, badocar, però que evoquen coses molt més complexes: una manera de relacionar-se amb la realitat, la llibertat, la lleugeresa, la ciutat. Al llarg dels anys, el flâneur va passar de figura literària a símbol cultural i a una manera de pensar el món. L'ús del terme en francés indica l'origen parisenc d'una forma nova, diferent, d'experimentar la ciutat, moure's per ella amb l'atenció el més desperta possible a fi d'apreciar-la com una immensa acumulació de detalls, de matisos, de contrastos subtils, de petjades de diferents passats. Diu Luís Alemany que per a potenciar l'atenció és necessari que el flâneur estigui totalment desocupat: que passegi sense presses, sense rumb fix, sense destí o objectiu i que miri molt de prop el que li envolta. Baudelaire és el nom que apareix sempre que es parla de flâneurs, juntament a Walter Benjamin o Edgar Allan Poe. Per al flâneur perfecte, per a l'espectador apassionat, és una alegria immensa instal·lar-se en el cor de la multitud, el flux i reflux del moviment, enmig del fugitiu i de l'infinit. (Charles Baudelaire).

Els flâneurs som autèntics vagabunds moderns, semblants a un globus i al caprici de la pròpia curiositat mentre naveguem pel món. Caminem sense propòsit ni itinerari, passejant d'un lloc a un altre. Els flâneurs som observadors apassionats, amb mirada exigent, som capaços de veure coses que els altres no veuen. Recollim inspiració, imatges, pensaments, records i experiències. Persones com Henry David Thoreau, JK Rowling, Albert Einstein, Charles Darwin, Aristòtil, William Wordsworth, Thomas Jefferson, Virginia Woolf, Soren Kierkegaard, Sòcrates, Ludwig Van Beethoven, Lev Tolstoi, Leonard Cohen…eren flâneurs. Per a ells els rètols brillants i esmaltats dels negocis són almenys tan bons com una pintura a l'oli ho és per al burgès. Les parets són l'escriptori contra el qual pressiona els seus quaderns; els quioscs són les seves biblioteques i les terrasses dels cafès els balcons des dels quals mira la seva llar (Walter Benjamin).

Climent Picornell

Jardins d'altri de gener Climent Picornell

jcmllonja | 31 Gener, 2022 12:49

Jardins d’altri de gener

Els Jardins d’altri arrepleguen un poc d’ací, un poc d’allà, sense subjecte, ni predicat. «Quan pogué controlar el tic de les seves rialles, va fer el que tots els mallorquins fan sovint: deixar d’escoltar i posar-se a xerrar en mallorquí. Tot una faramalla de rots i renous propis de porcs; això és el que semblava, quan parlaven» (Aurèlia Canaan, entorn de 1956). Pareix un declaració d’antimallorquinisme, però és, senzillament, el parlar destravat d’una nord-americana fent negocis a la Mallorca dels anys 50. I què me’n direu de l’aspecte d’un dels nostres tòtems reverencials? L’autor de l’incommensurable Die Balearen, l’arxiduc Lluís Salvador: «Vam poder comprovar que, efectivament, sa altesa no feia gaire bona fila. Vam veure un gran ancià de feixuga corpulència, que caminava amb petites passes maldestres, com els malalts de gota; té els ulls petits i les galtes grasses i vermelles, i el barbó i els cabells grisos; porta una levita on apareixen esbossats, en diverses taques, els països dels dos hemisferis; el tall és terrible i els botons estan descordats, i la gorra amb visera de xarol, que porta a la mà, sembla plena de greix.» Així el pinta Louis Codet, pintor i escriptor, nascut a Perpinyà, en un viatge que féu a Mallorca l’any 1911.

«Qui perd els orígens, perd identitat», cantava Raimon (perd identitat, no «la identitat», matisava ell). Tot està amarat per la crisi galopant dels estats-nació contemporanis i la globalització (libertè-égalité-fraternité substituïdes per la rentabilité), que provoca una pèrdua de senyes d’identitat col·lectives que aboquen a la pèrdua de referents estables. Nosaltres, com a gats escaldats, de l’aigua tèbia hem de témer. De tota manera, com deia Orham Pamuk, premi Nobel turc: «No hi ha una sola definició del fet de ser turc. De la mateixa manera que no hi ha una sola forma de ser espanyol... Per a mi, com a escriptor, l’ànima d’un turc és la llengua». Sempre la llengua. «La meva pàtria és la meva llengua», digueren Borges i Günter Grass, del l’espanyol i l’alemany. Joan Maragall i Nadal Batle, del català.

«Després de molts anys en què el món m’ha permès variades experiències, el que sé més, a la llarga, al voltant de moral i de les obligacions dels homes, li ho dec al futbol.»(A. Camus) L’ obra d’Albert Camus està trufada del gust per aquest esport. Ja de nin, la seva padrina Cardona trobava que gastava massa les soles de les sabates. La imatge de la glòria és quan «em fan porter titular i tres dies abans havia tastat per primera vegada la boca d’una al·lota», i la de la felicitat: «No hi ha cap lloc on un home sigui més feliç que dins un estadi.» Afegeix Camus: «La noblesa de l’ofici d’escriptor rau en la resistència a l’opressió, i per tant en dir que sí a la soledat». Per tant a l’ofici d’escriptor se li ha de respondre amb les qualitats del bon lector, segons Nabokov:” imaginació, bona memòria, cert sentit artístic i un diccionari”.

Ja ho intuïa Montaigne : “Deixem-nos d’humilitats. Cada un parla segons les seves forces”. I per quan fan falta forces el que conta Marius Carol, segons ell “Jordi Pujol quan era president de la Generalitat es prenia un speed que consistia en dues aspirines, un cafè i una Coca-Cola. El resultat del còctel era immediat”. Quasi com una vacuna, per cert: “Viure sense Montaigne és com no vacunar-se” (Guillem Frontera). Es tracta com sempre de no confondre les coses. Ja ho deia José Mª Garcia “Butanito” parlant d’un periodista: “Mengano... confunde la entrevista con una felación”. Més clar aigua.

Climent Picornell

Nínxols, brebatge i orgues

jcmllonja | 17 Gener, 2022 10:58

Dalt del turó

Nínxols, brebatge i orgues

Climent Picornell

Una mèl·lera femella se menja els darrers lledons que queden a l’arbre, ara deuen ser ben dolços. Fa fred i hi ha rosades matineres. El caramull de llenya va minvant i la foganya fa la seva feina a les llargues nits. Com s’allarga i s’acursa la durada dels dies i de les nits? Per Nadal, una passa de gall. Per sant Esteve, una passa de llebre. Per l’any nou, una passa de bou. Pels Reis, una passa de vells. Per sant julià, una passa de ca. Per sant Antoni, una passa de dimoni. Per sant Sebastià, una passa de milà. Per santa Agnès, una hora més. Per la Candelera, una hora entera. Per sant Blai, una passa de cavall. Per sant Maties són iguals les nits i els dies. Sant Joan és el dia més gran. Per sant Pere el dia se fa enrere. Per la Mare de Déu d’agost a les set ja és fosc. Per sant Narcís de sis a sis. Per Tots Sants els dies són germans. Per Nadal una passa de gall... i així roden i roden les estacions.

Na Francinaina Cota me du una senalla de llimones. “Ara Climent encara reia. Anàrem, ja fa estona, a un restaurant una mica bo i amb les gambes mos tragueren un cassolí amb aigua i mitja llimona. Noltros hi sucàrem sa llimona i el mos beguérem ben sencer. A la taula de veïnat els feren el mateix, però no el se begueren, s’hi feren netes les mans. I noltros riu que te riu dels veïnats per la seva mala traça! Anys després vaig saber que les que anàvem errades érem nosaltres...però ja ho veus noltros mos ne rèiem dels qui ho havien fet bé. Que te pareix secretari...?” Passa madò Bet de son Alvaires. “Saps que hi va haver una gran brega quan se repartiren s’herència?” Diu na Francinaina, “No per ses tallades grosses, que hi estigueren d’acord, sinó pels tres ninxos. Na Bet volia els ninxos d’enmig, als de dalt, deia, hi feia massa sol i als de baix hi pujava s’ humitat d’enterra... “Però si tu no te’n temeràs” - li deien els dos germans- “seràs ben morta”. “Però fort i no et moguis va voler el d’en mig. Són una mica primitius, a jo que me cremin i que espargeixin les cendres davall sa llimonera... i si menges gambes ja ho saps.”

Pas per davant una casa i sent parlar alemany. Uns estrangers han comprat can Joan dels Orgues. En Joan era una persona entranyable, excèntrica, quasi folla, deien que de massa estudiar el cap li trabucà. Mirava de passar per llocs estrets, se posava un bitllet de mil aferrat al front, dinava dues vegades, feia concerts amb una harmònica –uns orgues- que ja quasi havia esquinçada. “Loco, loco, loco!!! Li cridaven els nins i ell, quan tu els espantaves deia –“deixau-los anar, deixau-los, fer”. S’aturava momentàniament de la seva follia per saludar, per interessar-se per la salut d’un parent i llavors continuar tocant els orgues o passar per llocs inverossímilment estrets. Na Joana Covala hi envià el seu fill acabat de llicenciar en medicina. “Vés a veure que fa en Joan, l’he vist fer coses molt rares”. Entrà i demanà: “que no està bo en Joan?” I en Joan pegava bots per damunt el sofà. “ Bo i sa” , respongueren les seves dues germanes. Tenia una memòria extraordinària per recordar, per exemple, tots els sants del calendari. Va morir d’una pulmonia, diuen que perquè es va colgar al llit un dia de pluja sense eixugar-se i anava xop. El meu fill Julià, que ho havia sentit contar, després del bany exigia que li eixuguéssim bé els cabells, no fos cosa li passàs el mateix que a n’en Joan del Orgues. Al cel sia!

En arribar a ca nostra salut els meus veïnats musulmans que me retornen tímidament el bon dia. Això és tota la relació que tenim. Deu ser impossible viure els uns amb els altres i no els uns al costat dels altres? Com si fóssim de suro i no de carn i os? O com oli i aigua?

«Gener amerat, mig any assegurat», «Gener eixut, tot l’any put», «Si no fa fred pes gener, quan n’ha de fer?», «Per Sant Antoni, fa un fred del dimoni», «Per Sant Sebastià, fa un fred que no se pot aguantar». Ben cert, no és veritat?

Repensar-nos. Climent Picornell

jcmllonja | 10 Gener, 2022 11:16

Repensar-nos

Fa una temporada que el partit “Proposta per les Illes” ( el PI ) va de rota batuda, entre bregues internes i diversitat de pensament de com s’ha d’enfocar el mallorquinisme polític de centre dreta. Caldria que es posassin d’acord, és un espai polític important que, si desapareix aquest partit, o s’esmicola massa, serà ocupat per la dreta nacionalista-espanyola o el centre-dreta regionalista. Poc per la socialdemocràcia i encara menys per l’esquerra.

No ha quallat a les illes un partit d’aquestes característiques després de la desfeta d’Unió Mallorquina, arrossegada per la corrupció de la seva principal lideresa Mª Aª Munar. La refundació, el PI, amb líders escindits del PP, més regionalistes, i el que quedava del partit ha mostrat els seus cruis, fruits dels personalismes, però també de la diferent visió política, més nacionalistes uns, molt més regionalistes-espanyolistes els altres.

Des de la realpolitik cal dir que, amb mentalitat d’esquerra socialdemòcrata i esquerra-nacionalista, es veu amb paor el fet que aquest espai polític centrista, més o menys nacionalista, s’esmicoli en dos o tres partits, així, xapat, es perd chance electoral i la suma per construir una altra majoria progressista, un altres pacte de progrés, se’n va en orris. Per tant ens hauria d’interessar a tots els qui des de les files del progressisme no volem veure la dreta aliada amb l’extrema dreta governant aquest país nostre.

És molt cert que el reflex de les votacions electorals, més a les generals que a les autonòmiques, però també a aquestes, és de cada pic més a les illes reflex de la situació general de l’estat. Quasi un calc. Amb petites excepcions, com és el cas d’el PI. La irrupció de l’extrema dreta de VOX i de la dreta extrema de Ciudadanos, n’és un bon exemple. Com ho és també la irrupció dels indignats de les places amb el sobrenom de Podemos, aglutinant comunistes i extrema esquerra. És aquest un espai també en disputa. Amb els esquerrans de MES, derivant entre el nacionalisme i el comunisme, el progressisme, el verdisme, el feminisme i el que sigui per no perdre vots per les bardisses. Tanmateix si es presenta Errejón o un partit estrictament verd, perdran el vots que es volen arreplegar, abandonant o maquillant el seu nacionalisme-independentisme.

A més —o a part— de les administracions públiques: ¿Qui comandava a les illes i qui comanda ara? Dels poderosos senyors de possessió, alguns dels quals nobles de segona, a la «nova burgesia» que havien de conformar els hotelers. En unes illes que no tengueren revolució industrial —ni la Il·lustració hi féu llum, malgrat els «Amigos del País», hem de ser francs— ara hi havien ascendit uns nous aristòcrates del ciment, la urbanització i l’hoteleria, unes desenes de personatges, que no han mirat gaire d’autobeneir socialment el seu poder, que en tenen. Les elits de poder, del poder fàctic, i no tan fàctic. Però qui comanda ara a les administracions públiques són els representants de les classes mitjanes i obreres que han aparegut aquests darrers cinquanta anys.

A Catalunya els fets recents han obligat a fer revisió del catalanisme polític i a València també, per molt distorsionada que es faci la del valencianisme, una altra realitat és contumaç. Com s’hauria de llegir avui un país com el nostre? On situar ecotaxes, territori, turisme i medi ambient, estrangers residents, immigrants, globalització, «Nuevas Mallorcas» i les noves burgesies emergents i descendents? Els mallorquins, els antics i els nous, com hem canviat? Els qui parlam la variant mallorquina del català, els qui viuen i treballen a Mallorca, els qui manifesten la voluntat de ser mallorquins a la seva manera? I la nació, el territori de referència? Un ciberpaís? I el mallorquinisme o el balearisme polítics?

El cas de la discussió interna del PI fa que de tant en tant es remoguin els fangs que ens obliguen a repensar-nos. I reafirmar-nos. O no.

Climent Picornell

Confinament, ventositat, presó

jcmllonja | 22 Desembre, 2021 11:37

Confinament, ventositat, presó

He d’enterrar un moix i una rata morts i el que queda d’un colom que els moixos han deixat fet un pelleringo... pens que tenir esment del corral du aquests funeralets. Baix del turó cap a la vila i trob en Xisco Morcadins. “On vas?” Li dic. “A ses gallines. No sabies que durant es confinament sa Guàrdia Civil m'aturà?” “Dónde va?”. “A dar de comer a mis gallinas”. “A ver, a ver...” “i me miraven dins es cotxo un poal que duia amb peladures, trossos de pa... això que ara se diu 'orgànic' per tirar a n'es poal des fems. Un dels guàrdies civils me demanà: “Pero ¿Que les da de comer? ¿Basura?”. “Aquell agent de s'autoritat no sabia de que s'alimentaven ses gallinetes i jo me vaig estimar més no respondre, tanmateix, no n'haguessin tret aguller”. “S’ha mort madò Joanaina Xarreca” me diu abans de partir. La record molt bé, sempre darrera els visillos, era una dona que tenia l’habilitat de fer ganxet, resar el rosari i mirar s’Hola, tot al mateix temps!

Vaig fins al cassino a prendre un cafetó i em trob amb en Xisco “Bruscató” i m’assec amb ell, ha sortit de la presó fa poc, una qüestió de doblers... Du un anorak amb un brodat del golf de Bendinat, calçons vaqueros, ulls entre grisos i cels, barba, cabells rossos curts. És a punt de què l’informin del tercer grau, només haurà d’anar a dormir a la presó uns dies, i està com un flam, perquè a mesura que passa el temps pitjor ho viu. Es veu que té xerrera, sobre els voluntaris de religions diverses que hi van a fer feina per millorar les condicions de vida dels presos, i fan nosa als funcionaris. La monotonia de la vida presidiària, el mal ‘rollo’ de pensament, tot i que físicament està bé. “La presó té les parets altes no perquè no fugin els de dins sinó perquè els de fora no vegin el que passa”- , ara és al departament d’ ingressos. Ell no es considera un delinqüent -un que estava pensant amb antel·lació un crim- sinó algú que va tenir un accident, que tres o quatre circumstàncies –la política, el crèdit, el mercat, aquella persona, l’estat financer... Se’n va i entra en Perico Serra que me diu fluixet: “Jo també m’he fet delinqüent”. “Tu! Au ves!” “M’he fet contrabandista de garroves ... les m’han arribat a pagar a un euro i mig el quilo...” En Perico va tenir una accident i després de molt de redolar per diferents metges va poder cobrar sa paga de retirat... i ara fa estraperlo amb garroves, que és ver que han anat aferrapilla. Vaja, vaja...pens. Sense voler fa un pet i s’excusa: “M'ha sortit una ventositat!” “Uep, que has tornat de fi! Això abans se deia he fet un pet!”. “No! Fa més educat” me contesta “és com a s'alga que ara li diuen Posidònia!”

Dos externs se barallen en el tasser del bar i un, el més fort, pega a l’altre amb sa mà morta, i se veu que li fa mal, “T'arrabassaré tots es botons de sa camia!!” li diu al pobre al·lot que reb i que va ben abeurat... Pens que això al poble també devia passar abans, però ara veig que passa més sovint. “Els pos terra de diatomees i purina d’ortigues...” sent que me diu en Perico que ara presumeix de que al que sembra no ho esquitxa amb res químic.

Tenc per mi que ja és hora de partir, entre la brega i la xerrameca del meu contertulià, trob que ja en tenc prou. A més fa fred i es a punt de ploure i tenc una canal a ca nostra que no va massa bé. Pas per davant la coa que hi ha al forn i només sent xerrar en foraster. Quins canvis a la petita vila! Pens amb la cançó de Quimi Portet, Homes i dones del cap dret: "...sota una col, canta el poeta: / Des d'una àrea de servei, / la meva terra és com un parrac grapejat; / un país vençut pel davant i pel darrera; / d' atrotinada dignitat." Els horabaixes tan curts me deprimeixen.

Climent Picornell

Jardins d'altri hivernals Climent Picornell

jcmllonja | 17 Desembre, 2021 12:07

Jardins d’altri hivernals

Els jardins d’altri tresquen dins el que diuen que diuen que han dit... un poc desordenats. Paul Claudel: “L'ordre és el plaer de la raó i el desordre la delícia de la imaginació”. Amb aquesta cita no tenc perquè penedir-me’n i a més com diu sempre James Bond: “Penedir-se no és professional!” De totes les maneres sempre pens en la fatuïtat de les cites. Som tot el contrari del que deia Truman Capote, que es feu aquest autoretrat: "Faig, més o manco, l'alçada d'una escopeta i som igual d'estrepitós. Som alcohòlic. Som drogoaddicte. Som homosexual. Som un geni". Bé... deixarem estar aquest viarany.

"Al principi de la revolta s'ha d’assassinar: abatre un europeu és matar dos ocells d'un tret, suprimir a la vegada un opressor d'un oprimit: queden un home mort i un home lliure; el supervivent sent per primera vegada davall els seus peus el sòl de la nació". Diu això Jean-Paul Sartre al seu prefaci a Els condemnats de la terra de Frantz Fanon. Llegit ara, el text és de 1961, fa seixanta anys, és ferest. Diuen que el ministre de l'interior el va voler empresonar i el president de la República, que era el General De Gaulle quan ho va saber, li va dir: "No s'empresona a Voltaire". En el mateix camí de la reflexió sobre el que deia Sartre, diu el cantautor Sisa: “Crec que la rancúnia i l'odi són els dos grans motors de la vida, molt més que l'amor. Jo procur fugir d'aquest esquema, perquè odiar cansa molt, és pesadíssim”.

Fugir de l’odi i anar cap a l’amor, però... llegesc a una entrevista a Michel Houellebecq a The Paris Review: "Ja no existeix l'amor?” li demanen, “Aquesta és la qüestió” respon, “la idea materialista de que estam tot sols, vivim tot sols i morim tot sols. Això no és molt compatible amb l'amor". Diuen que de l’amor a l’odi hi va un no res, molt poca diferència. Com la d’aquell estudiant que li demanaren quina era la diferència entre enologia i etnologia? I respongué: una “t”. Poca cosa. No sé si refiar-se de Houellebecq és molt sa. Deia B. Brecht: “Perquè no em fio d'ell, som amics”. O, P. Valéry: “La bêtise n'est pas mon fort” (L’estupidesa no és el meu fort).

Conten que circulava per l’entorn de Joe Biden, el president dels Estat Units, aquest acudit: “Quin és el país on no hi ha cops d'estat? Resposta: Els Estats Units. Per què? Perquè és l'únic país on no hi ha ambaixades dels Estats Units”. Un país tan ric. Scott Fitzgerald: “Els que són molt rics no són com tu o com jo. Són molt avorrits”. Amb el president Trump això dels cops d’estat al seu país s’hauria de matisar. És ver que s’ha de tenir la ment oberta però s’ha de vigilar que no et caigui el cervell en terra.

Per desembafar, un poc del poeta de Sarrià, J.V. Foix: " I en cloure els ulls per contemplar el paisatge / de la mort carnal, / abandon en els glaços el bagatge / del país natal".

Climent Picornell

Menú

Cerca

Calendari

«	Febrer 2026					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
						1
2	3	4	5	6	7	8
9	10	11	12	13	14	15
16	17	18	19	20	21	22
23	24	25	26	27	28

Climent Picornell

Jardins d'altri amb evangelis Climent Picornell

Porgar fum

Jardins d'altri, entre la vida i la pantalla. Climent Picornell

Boires, Erasmus, oliveres...

De caminants, passejadors i "flâneurs" Climent Picornell

Jardins d'altri de gener Climent Picornell

Nínxols, brebatge i orgues

Repensar-nos. Climent Picornell

Confinament, ventositat, presó

Jardins d'altri hivernals Climent Picornell

Menú

Cerca

Calendari

Recentment

Categories

Subscripció