ANTONI GORRIAS ÉS A PUNT DE TREURE UN ALTRE LLIBRE A L'EDITORIAL "EL FAR" : PALMA I LES AIGÜES D'ESPORLES". Adjunt un post al blog amb el pròleg que li vaig escriure. El llibre d'ANTONI GORRIAS és una obra imprescindible pels qui vulguin saber més coses de com la ciutat de Palma, al llarg de la història s'ha anat aprovisionant d'aigua.

Aigua cap a Palma. Noves aportacions d’Antoni Gorrias

Climent Picornell*

            No els vull ocultar la satisfacció que em produí el fet que Antoni Gorrias em demanàs el pròleg d’aquest llibre, per molt diversos motius. Però n’hi ha dos de principals: un, per una senzilla qüestió d’amistat, que ve de lluny i va lligada a l’escola “Mata de Jonc” –institució exemplar per moltes causes- i, en segon lloc, perquè ja vaig tenir un cert paper en la “fabricació” del seu primer llibre, - Les cases de neu de Mallorca. Història, comerç i itineraris, Editorial El Far, 1999- com explicaré més envant. A tall de curiositat, ja que lliga amb aquesta temàtica, he de manifestar que no és el primer pròleg que escric per a un llibre sobre l’aigua i el seu abastament urbà, fins i tot sobre l’abastament de l’aigua a  la Ciutat de Palma.  Antoni Ginard, un altre amic i investigador, publicà, amb un pròleg d’un servidor, Evolució històrica de l’abastament d’aigua a Palma (1800-1995): un debat permanent (editat per l’Ajuntament de Palma, “Col·lecció Gorg Blau, 2”, 1995), un text de coneixement obligatori per a tots aquells als qui els interessi el tema de la distribució d’aigua al conjunt urbanitzat de Palma. Qui hagi de menester algunes precisions sobre el medi físic, la mesura dels cabals o les propostes tècniques d’aquesta problemàtica, des de les de Paul Bouvy, Josep A. Togores, Jaume Cerdà, Eduard Fontserè, Eusebi Estada, Bernat Calvet o Joan Munar -per citar únicament les del segle XIX-, fins a arribar més enllà de la construcció dels pantans de la Serra de Tramuntana, cal que llegeixi les planes d’aquesta obra de Ginard. Possiblement, el llibre d’Antoni Gorrias se situï -en el seu bessó- entremig dels estudis d’Antoni Ginard i les tasques de captació i gestió de l’aigua prèvies a la venguda del rei En Jaume, l’any 1229, en les quals no entra.

            Així, abans de passar al cas concret que estudia aquest llibre, m’agradaria deixar constància de que el cas que ens explica Antoni Gorrias no és, en absolut, un cas aïllat i irrepetible, si que té les seves particularitats, però no és sinó una altra història emmarcable dins els processos d’organització i transport de l’aigua per al reg, per a generar força motriu o per a l’abastament de viles i ciutats de la conca Mediterrània o del Pròxim Orient. Tots casos diferents i, alhora, similars. A l’illa de Mallorca, llocs com la vall de la Nou i la font de Llodrà, a Manacor, les fonts de la Vall de Sóller, l’horta de Cubelles aprofitant la font de Ternelles, a Pollença o el torrent d’Es Buscastell a Eivissa, i moltes altres de més reduïdes dimensions, fan avinent que aquestes explotacions de l’aigua són hereves d’una tipologia climàtica i geològica, efectivament,  però també, de més antigues formes del maneig de l’aigua. Cap d’elles, però, a les Balears, tenen la importància ni la magnitud de les anomenades “fonts del pla de la Ciutat de Mallorca”: la font de la Vila, la font d’en Baster i la font de Mestre Pere. La identificació dels qui bastiren per primer cop aquests “sistemes hidràulics” ha estat un tema de recerca per part de grups lligats, de diferents maneres, al professor Miquel Barceló. Aquest es refereix als primers organitzadors com els depositaris de “la manipulació mestrívola de l’aigua, tant per fer-la córrer, emmagatzemar-la o drenar-la”, usant ja  “normatives que, en realitat, són comunes i característiques de qualsevol espai hidràulic i determinades pel mateix fet de l’ús col·lectiu de l’aigua i de la xarxa de canals de distribució”, inclosos els molins hidràulics, “sempre situats sobre la sèquia principal de tal manera que l’aigua utilitzada pels molins era recuperada, sense entorpir la irrigació posterior”. Una part del sistema hidràulic de Na Bastera o, altrament dita,  de la font d’en Baster, que s’estudia en aquest llibre és d’origen andalusí, per bé que la venguda dels catalans exportarà a Mallorca una distribució de l’aigua diferenciada; així pareix demostrar-ho el topònim Canet, adaptació catalana  de la forma qanit derivada de qanat, i la mateixa font de Canet -denominada així al Llibre del Repartiment- ja fa present l’existència d’aquesta tècnica de drenatge i captació d’aigües subterrànies que es va estendre arreu d’Al Andalus i de l’existència de normatives de distribució de l’aigua, algunes ja basades en la seva organització per unitats de temps.

            El llibre que ens presenta aquest cop Antoni Gorrias, Palma i les aigües d’Esporles, no es fa tan enrere, comença el seu relat en el segle XIII, però és la història d’una peripècia excepcional i interessant. Tracta de com les aigües que la pluja fa caure a la Vall de Superna, al municipis de Esporles i Puigpunyent, al sorgir a la superfície –a la Font Major de la Granja, a 254 metres d’altura- són utilitzades per regar i moure molins, i el seu cabal restant, conduït a un avenc –S’avenc des Frares- que subterràniament condueix les aigües fins que tornen a ressorgir – a la font d’en Baster, a 151 metres de cota- on tornen a ser aprofitades i conduïdes fins a la ciutat de Palma. Durant aquest llarg recorregut, tenia 16 quilòmetres, regaven la terra, servien d’aigua domèstica i per a beure, i van arribar a moure més de trenta molins –fariners, drapers, paperers- fins que s’abocaven a Sa Riera, ja dins la ciutat, prop del Palau Reial, cap allà on és ara la Plaça de la Reina. Per aquests motius, Gorrias subtitula el seu llibre “La Font Major de la Granja i la Font d’en Baster: dues fonts, la mateixa aigua”.

            L’aigua és un element cabdal per a la vida humana, no cal ara que els entretengui amb quatre obvietats ben sabudes sobre l’aigua i la vida: som cossos amb un percentatge elevadíssim d’aigua, sense aigua no podríem viure i, en aquest sentit, l’aigua és un determinant per a les civilitzacions i les localitzacions, sobretot les urbanes, que en són grans consumidores. I just al contrari, que la manca d’aigua fa impossible la vida o fa necessari l’enginy per a la seva captura i el seu trasllat, com és el cas que s’explica en aquesta obra. Quan l’aigua ha mancat, en els casos de sequera extrema a Mallorca, han hagut de treure el “Sant Cristo Gros” a fer rogatives (  M. Pastor emprà el tema de les rogatives per a marcar els anys de sequera climàtica, en els segles amb inexistència de registres històrics de pluviometria). I no és, la gestió de les aigües, una activitat que hagi deixat de ser vigent: a les illes Balears, l’abastament d’aigua ha estat i continua essent un tema crucial. La climatologia mediterrània ha imposat, com hem dit abans, èpoques de sequera pertinaç i, per això,  l’estalvi i l’ús de l’aigua eren problemàtiques que venien marcades per un  aprenentatge històric. Després de la captura de l’aigua de pluja –en parats,  aljubs i  cisternes-, aparegueren els pous i les sínies,  les sèquies de conducció de l’aigua des de fonts i captacions subterrànies, vengué, més tard,  l’època dels motors d’explosió que ja podien treure aigua de més endins i en més quantitat, fins arribar a l’època de l’explotació dels aqüífers més profunds i la dessalació d’aigua de mar. A les cases, les cisternes eren, han estat fins fa poc, el dipòsit per antonomàsia del consum d’aigua domèstica, recollida de l’aigua del cel, amb la particularitat que a Palma la cisterna és anomenada “la font”, amb memòria de que moltes s’omplien desde canalitzacions d’aigua provinents de la font d’en Baster o de la font de Mestre Pere. Aquesta cultura de l’aigua es mantingué molts d’anys, fins que recentment les aigües potables canalitzades als nuclis urbans són exponents de que les nostres illes ha entrat dins el circuit de l’aigua de la modernitat, que tocaria finalitzar sempre amb el reciclatge a les depuradores. Ara aquesta cultura clàssica de l’estalvi i ús racional s’ha emboirada i pareix que, d’aigua,  n’hi ha d’haver per sempre i per a qualsevol cosa. De totes les maneres el creixement poblacional en aquests darrers temps, i el que es preveu per d’aquí a uns anys, ha fet que es posi en entredit la capacitat dels propis aqüífers per solucionar la demanda previsible. Ja han sortit propostes d’integrar l’illa de Mallorca dins circuits generals d’obtenció d’aigua : la inter-connexió amb l’ “Artèria Hidràulica de Mallorca” que afegirà a la que ja s’extreu, la “nova aigua” de les dessaladores d’aigua de mar situades al litoral, del raig de Sa Costera de la serra de Tramuntana o del pous de Sa Marineta de Llubí. L’aparició de companyies multinacionals com, per exemple, “Agbar Aigua-Sorrea”, una empresa catalana amb més de 140 anys d’història i que gestiona l’aigua de 25 municipis de les illes, demostra com va evolucionant la gestió dels recursos hídrics.

            Faig avinents aquests exemples contemporanis, únicament per fer veure que la gestió de l’aigua és, i ha estat, fonamental a les Balears. El treball d’Antoni Gorrias, presentat de forma seqüencial, fa ben patent que la història de l’aigua que ha transitat per les sèquies i els cabals de les fonts, Major de la Granja i des de l’ullal de na Bastera, ha estat una història de confrontació d’interessos, fins i tot de conflictes pel seu aprofitament, per la seva propietat i la seva gestió, lluny alguns pics de l’interès general. Vull repetir que la història del llibre Palma i les fonts d’Esporles comença d’ençà la venguda dels catalans. De fet el nom de “Sèquia d’en Baster” –també coneguda com la “sèquia menor”, perquè la “sèquia major” era la de la Font de la Vila- és un nom resultat i conseqüència de la concessió reial durant el segle XIII a Guillem Baster. Ja el tal Baster i els seus descendents inicien una història de plets, que se’ns transmet amb les dades que subministra Gorrias i que són fonamentals per entendre el seu esdevenir. Per exemple, l’any 1402 amb la publicació dels “Capítols conducents per el bon regimen de la sequia den Baster” es configura el control que el Monestir de la Real tendrà sobre l’aigua de la sèquia fins a la seva desamortització, a principis del segle XIX, o fins a l’aplicació de la moderna “Ley de Aguas” de 1866, que fou vigent fins a la propera llei d’aigües de 1985. Tot això no vol dir, però, que els seus problemes no siguin constants: queixes dels moliners perquè la minva del cabal de l’aigua no els permet moure els molins ja que les preses, els furts fraudulents d’aigua, ho impedien –fins i tot el Capità General resulta ser un lladre d’aigua el 1534-. Un altre dels problemes que es fan presents, com en l’actualitat, és la qualitat de les aigües i el manteniment de la infrastructura de la sèquia en bones condicions. Cosa aquesta que es farà més important sobretot quan l’aigua de Na Bastera haurà de ser utilitzada per al consum humà de la ciutat de Palma. Els propietaris, els monjos cistercens de La Real, arriben sovint a convenis amb els jurats de la ciutat –com qui diu amb l’Ajuntament actual- per tal de subministrar aigua, en principi durant l’hivern, la qual cosa imposa el subministre “d’aigües no amolinades” -per no “contaminades”, que diríem en l’actualitat-. La manca endèmica d’aigua a Palma, farà que el 1628 aquests molins siguin desplaçats a la sèquia de Coanegra de Santa Maria, en un fet deslocalitzador primitiu, per evitar, per sempre, el seu l’embrutiment.

            Antoni Gorrias, en aquest llibre detallista i primmirat, ens presenta les “Visures” -uns documents de referenciació dels molins, dels propietaris de terres per on passa la sèquia i de les fibles distribuïdores de l’aigua en el seu recorregut- com uns “estats de la qüestió”, quan són redactats. Així, el manteniment d’una infrastructura tan fenomenal, tan llarga, ens parla del seu constant deteriorament, i també del seu mal ús, i per això, la necessitat de fer-ne “escurons”, netejar-la dels fangs depositats, tenir cura d’esboldregaments, d’haver de fer “herbatjos” –arrabassant les herbes que hi neixien constantment- aquests fets donen notícies dels costos enormes acumulats, pagats ja en les darreres èpoques amb doblers de tots els ciutadans. Així, l’any 1688, ara diríem que a través d’un conveni, els jurats de la ciutat i l’abat del monestir –el propietari de l’aigua- arriben a l’acord que tota l’aigua de la font d’en Baster serà per a ús de la ciutat, excepte els dissabtes que seran per al monestir, i això fins que ja a l’any 1702  s’aconseguí que entrassin juntes dins Palma, les aigües de la font de la Vila i les d’En Baster.

            Així i tot, com hem dit abans, els plets i les disputes d’anys enrere continuaven, el 1758 hi ha una resolució definitiva d’un contenciós històric amb els senyors de Canet, que es resol a favor del Monestir de la Real o com el 1763, en que un frare fou apedregat per les dones d’Esporles quan anava a fer acomplir una sentència que evitava que les aigües fossin desviades cap a la vila esporlerina, el frare, faldons enlaire, hagué de fugir escapat. Però els frares perderen el seu domini quan el 1821 per la Desamortització dels béns de l’Església, l’estat ven i subhasta les hores d’ús, les tandes, d’aquestes aigües. L’any 1870 els propietaris d’aquest usos son el “Sindicato de Riegos de Baster”. Però perquè es vegi la tensió en aquesta qüestió i la perpetuació de les mateixes problemàtiques,  l’any 1897 es cobreix amb lloses la sèquia, per evitar la brutor del trànsit; l’any 1929 la “Sociedad de Aguas de la acequia d’en Baster” perd un plet amb el propietari de la possessió de Sa Granja per l’ús de l’aigua a Esporles; l’any 1941 s’hi manifesten problemes per abocaments contaminants d’una fàbrica de paper i encara que durant els anys 1968-69 és entubada completament, ja havia començat la seva decadència. La Via de Cintura en els anys seixanta del segle XX, seccionà la sèquia, com a símbol de la seva decrepitud, injust tractament amb aquesta conducció,  després d’haver donat servei durant tants d’anys i anys a la comunitat de ciutadans.

            Antoni Gorrias en fa, com he dit, un relat pormenoritzat de tot això. I es que Gorrias te talant d’investigador i manifesta passió pel tema que du entre mans, com un detectiu, persegueix informadors i fonts documentals precises i precioses. Ja ho feu així en el seu primer llibre, Les cases de neu de Mallorca, en el que vaig col·laborar dels primers esbossos fins a l’edició. M’haurien de permetre un apunt personal que per a mi té rellevància, si més no sentimental. El nostre lloc de discussió i posada en comú, per aquest llibre sobre el comerç de la neu, fou, quasi sempre, un bar de tradició: el Bar Bosch de Palma; els matins ben prestet en Toni hi solia arribar, vestit d’esport o vestit amb el seu uniforme, de policia local, abans d’incorporar-se a la feina. Allà damunt la taula del cafè, plànols, documents, fotocòpies de papers d’arxiu... desfilaven davant la mirada sorpresa dels parroquians matiners. En aquell llibre el principal problema va ser tallar, tallar l’excés d’informació, perquè es pogués encabir dins un llibre de tamany normal. En aquest cas que ara ens ocupa he tengut notícia del guió inicial, i el procés de finalització m’ha estat més llunyà. Però he continuat sabent coses d’Antoni Gorrias, ja fos com un abrandat conservador del patrimoni de sèquies i conduccions històriques de l’aigua, o l’he observat en el seu procés evangelitzador i divulgador, fent feina amb la didàctica dels elements històrics vinculats als antics sistemes hidràulics. Tot s’ha de dir, amb un entrebanc que l’ha assegut a una cadira de rodes, cosa que no li ha impedit, de cap manera, continuar amb la seva tasca. Es per aquests motius que de la seva feina de camp, de la seriositat en la recerca o de la transcripció documental exacta, en puc donar testimoni.

*Climent Picornell. Doctor en Geografia. Universitat de les Illes Balears.

__________________________________________________________________

(LES IL.LUSTRACIONS SÓN AQUAREL.LES D'ERWIN HUBERT QUI ES PASSEJÀ PER LES ILLES BALEARS, JA FA TANTS D'ANYS...) 

(Imatge de Guillem Mudoy) 

“Talaia alta” ( de franc, diumenge dia 3 amb el Diari de Balears)

Diumenge 3 de Desembre, juntament amb el “Diari de Balears”, s’entregarà el meu llibre “TALAIA ALTA”, de la col.lecció Biblioteca d’Autors Mallorquins. És de franc, gratis; serveixi aquest “post”, o apunt al meu blog, per fer-ho avinent a tothom qui el vulgui. És una manera de - quasi-  regalar-ho, a través d’Internet, a qui el vulgui.

___________________________________________________________

(Fotografia de Pep Torro) 

L’escriptor i amic Guillem Frontera va tenir la delicadesa de fer-hi un pròleg, que li agraesc molt, per venir d’una persona, com ell, avesada a escriure, i a escriure bé. L’adjunt un poc més avall.

El geògraf

Guillem Frontera

Hi ha menjars monòtons i menjars entretinguts. Paisatges monocolors i paisatges de gran amenitat cromàtica i morfològica. Etcètera. I escriptors. En principi, la monotonia o la varietat no ens garanteixen el plaer de la lectura, però sí que ja fan una crida inicial a les afinitats. M’agrada llegir els escrits entretinguts, de gran amenitat, frívols a estones –no superficials-, de Climent Picornell, perquè quan comences no saps mai on aniràs a parar ni per quins camins o dreceres et menarà la lectura. Ara, saps a priori algunes coses que són tota una garantia: et divertiràs, aprendràs molt, gaudiràs d’una prosa sucosa en la millor tradició dels aiguaforts -però tècnicament disposada de manera que la primera lectura te’n suggereixi moltes més. Saps que se’t guiarà per un inventari d’interessos i de curiositats que podria dur-te a la dispersió, i saps també que la base del plat és feta amb tanta personalitat que tot, finalment, hi lliga. Segurament –segur- és una qüestió de cultura. La cultura és el gran tema de la vida i dels escrits de Climent Picornell, el coneixement de les coses i els automatismes per posar-les en valor i per crear un espai escènic en el qual tota persona, cosa i notícia hi siguin, més que compatibles, complementaris.

Climent Picornell, segurament i a la vista d’aquesta varietat d’interessos i curiositats, hauria pogut elegir moltes altres disciplines acadèmiques, però, vist ara en perspectiva, la geografia és la ciència que millor li permetria organitzar els seus coneixements. A partir d’un espai, un país. Tan senzill, tan complex com tot això. A partir d’un espai, un món. Segurament aquest és el principi actiu de la proximitat i transparència de l’escriptura de Climent Picornell, qui recorda ara que mantingué una secció setmanal, fa anys, “Talaia alta”: alta, però amb els fonaments molt ben localitzats. Alta per guanyar perspectiva: distància, humor, ironia, i un fluid del qual no sé com dir-ne, però sí sé que és fet d’escepticisme i d’amor alhora. El secret de la recepta, les dosis, també és el secret de l’estil de Climent Picornell. Amb aquest estil parla d’una manera molt particular de nosaltres, nosaltres som els seus –és una prosa que cada punt ens fa l’ullet, una prosa plena de sobrentesos-, i ens pot dir de tot: però alerta, que cap extern no s’equivoqui. Climent Picornell és antropològicament tribal, però és un membre de la tribu que ha passat pel Renaixement, per la Il·lustració i per la Modernitat. Els seus processos de sedimentació són exemplars.

Els escrits de Climent Picornell a Diari de Balears  havien de tenir una altra oportunitat, i servidor som dels que celebram l’edició d’aquest recull: no tant perquè el llibre sigui o no un suport més noble que el diari, sinó perquè la biblioteca és molt més accessible que l’hemeroteca. En realitat, no són els escrits, els que necessitaven una altra oportunitat, som nosaltres, els lectors, els que són massa joves o els que som massa vells. El dia a dia empeny massa fort, no és com altre temps, i no hi ha res més vell que el diari d’avui llegit d’horabaixa. Això és una catàstrofe, una rierada que ho arrossega tot, llots i cotxes. Aquest llibret se n’ha pogut salvar. Per ara. Però ara és molt.    

Guillem Frontera

____

_(Fotografia de Pep Torro)_____________________________________________________

"La Biblioteca d'Autors Mallorquins abraça una gran diversitat de gèneres literaris. La literatura a Mallorca s'ha expressat generosament a través de la poesia, i, efectivament, la poesia ocupa una part molt significativa de títols de la col·lecció. Els poetes de la Renaixença, Costa i Alcover, l'Escola Mallorquina, Bartomeu Rosselló Pòrcel, la generació dels Llompart, Vidal Alcover, Moyà o Blai Bonet, Miquel Àngel Riera i fins als més joves, la veu dels poetes ha acompanyat els mallorquins amb fidelitat admirable.

La crònica històrica (Llibre dels fets), la introspeccio mística (Ramon Llull), l'autobiografia i el conflicte religiós (Anselm Turmeda), la narració (Salvador Galmés, els costumistes (Rosselló de Son Forteza, etc.), la novel·la (de Jaume Vidal Alcover i Blai Bonet a Maria de la Pau Janer, passant per Baltasar Porcel, Antoni Mus, Antoni Serra, Antònia Vicens, Gabriel Janer Manila, Jaume Pomar, Antoni Vidal Ferrando, Guillem Frontera o Llorenç Capellà); el teatre (Joan Bonet, amb la peça inèdita Quasi una dona moderna, o Llorenç Villalonga); l'assaig històric (Josep Massot, Pere Fullana), la crítica literària (Rosselló Bover, Damià Pons); l'assaig polític (Guillem Forteza, Josep Melià), la crítica de la cultura (Joan Estelrich, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Pere Serra, Damià Ferrà-Ponç); l'assaig biogràfic (Antoni Maria Alcover, Josep Sureda Blanes, Miquel Serra Pastor), hi són adequadament representats. Per ventura allò que té de més innovador aquesta Biblioteca com a tal, i en la nostra cultura, és la importància que es reconeix al periodisme o a l'assaig concebut i escrit en format de diari. Així, s'inclouen volums amb treballs periodístics que depassen el marc temporal en el qual han estat publicats en la seva forma original, i se'ls dóna una vida més llarga. Els noms de Josep Maria Llauradó, Bartomeu Fiol, Sebastià Alzamora o Climent Picornell suggereixen al lector un to i unes qualitats literàries que s'acolliran sense estretors al format de llibre."

(Extret del DIARI DE BALEARS) 

700 anys del mercat de Sineu

CLIMENT PICORNELL

Sineu és una vila del Pla de Mallorca, plena de singularitats. Té camí directe desde Ciutat, sense passar per cap altre poble –el camí vell o la carretera de Sineu-, els seus habitants fan la “é” i els dimecres el poble canvia de dalt a baix la seva fesomia : hi ha mercat. Si existia, o existeix encara,  un mercat d’àmbit  comarcal al Pla és el de Sineu. El dimecres era, i encara ho és, una de les visites obligades per als pobles del Pla de Mallorca, i de tota l’illa. I a l’estiu, també,  aturada dels turistes. Ara fa 700 anys que un privilegi del Rei Jaume II, permetia la venda, entre altres coses de bestiar, actualment és l´únic mercat on encara es fa. El mercat del dimecres conserva una vitalitat i un atractiu importants després de 700 anys de la seva creació.

700 anys de Dimecres a Sineu. Sineu canvia de fesomia els dimecres

El mercat es celebrava, i encara ara, però ja ha desbordat el seu primitiu emplaçament, a l’antic fossar. L’actual plaça del Fossar és, avui en dia, un gran espai públic, resultat de l’ocupació d’un antic cementeri que abans havia estat usat per eres comunals, el seu primer topònim va ser el Fossar de les Eres. Hi queda també S’Abeurador, un lloc públic també, abans omplert d’aigua amb una sínia monumental i uns espais –el mercat cobert- que es dugueren a terme l’any 1956. Ja Geroni de Berard, l’any 1789, es referia a aquest lloc com “la plaza de las Ferias” . L’actual estructura de S’Abeurador és de 1904, un dipòsit circular amb coberta de porxada octogonal. Segurament aquests espais durant anys van encabir el mercat del dimecres, fins que el seu progressiu creixement el va anar fent envair, amb les seves paradetes de vendre, els carrerons que pugen cap a l’església, les escales i la plaça de davant el temple, els carrers de prop de la casa de la Vila –l’antic convent dels Mínims- i fins i tot els vials que duen a l’estació del tren. És per tant un mercat gran que té la fama consolidada, ajuntada a “fer barrina” i “fer dimecres”, que ha de concloure amb un bon “frit” de freixura en algun del nombrosos cellers de la localitat.

Evolució del comerç.

El mercat i la fira són quasi tan antics com l'home. Comprar, vendre o intercanviar són elements consubstancials a la civilització. La trama viària de les Balears i certs assentaments urbans són, en part, hereus de la funció de mercat o de fira. Tenim notícies de mercats àrabs i de fires medievals. El mercat de Sineu rebé a 1306 privilegi del rei Jaume II i la fira de maig, també  de Sineu, fou instituïda pel rei Sanç, l'any 1319. De totes les maneres, la tradició de les nostres fires i mercats, els que han arribat fins avui, són una conseqüència de l'auge agrícola que, a través del carro i el bestiar, marcaren i fixaren una sèrie de mercats i fires importants, a uns pobles, i de menor rang a altres. Passa això amb Sineu, un dels pocs mercats que encara conserva un radi d’atracció que desborda el seu terme municipal, és un mercat de caire comarcal-insular.

Val a dir que paral·lelament al desenvolupament de les noves eines de transport, els cercles mercantils s'han fet de radi més llarg, suprimint molts de mercats i fires secundaris. Al mateix temps, l'evolució de les modernes formes de comerç, de la botiga al gran magatzem, fins als hipermercats, han fet que la majoria de mercats de poble hagin anat perdent el seu objecte, que s'ha traspassat als pobles grans, als caps de comarca o a Palma. Alguns han  sobreviscut, però la majoria han quedat reduïts a no res. Poc a poc s'han anat revitalitzant, perdent el seu sentit primitiu, però ressorgint com a grans mercats d'exposició de menjars, d'artesanies, de mobles, d’antiguitats, de ramells, de roba, i al de Sineu –encara- el bestiar, i lloc d’encontre d’agricultors, ramaders, compradors i desenfeinats. El dimecres, és un fet, la vida del poble gira entorn del mercat, no és un dia qualsevol, és dimecres ! No crec que aquest fet succeeixi a cap altre lloc de Mallorca, per molt gran que sigui el seu mercat. És així, que el mercat de Sineu s’ha adaptat als canvis i ha sobreviscut aquests 700 cents anys.

De transaccions agrícoles a “símbol d’identitat”

Un grup de geògrafs –“COL.LECTIU PAGÉS”- han investigat el cas del mercat de Sineu ens diuen que el mercats tradicional jugaven un paper fonamental quan l’agricultura era la columna vertebral de Mallorca i el mercats eren el centre de transaccions comercials, i els inputs i outputs agrícoles, els protagonistes indiscutibles d’aquest escenari. Poc a poc el domini de la ciutat sobre el camp, han desvirtuat les relacions de proximitat i el mercat de Sineu és un bon exemple de mercat que ha sofert una mutació en el seu rol tradicional. Mutació fonamentada sobre dos eixos : 1.- La seva funció de transaccions agrícoles ha esdevingut testimonial, de la mateixa manera que l’activitat agrícola a tot Mallorca és relicte. 2.- S’ha transformat i instrumentalitzat el mercat com un “símbol d’identitat”, convertint-lo en un centre d’atracció turística per a la població illenca, i en temporada turística, també pel estrangers.

L’anàlisi del “COL.LECTIU PAGÈS”, es du a terme analitzant els productes que es venen actualment al mercat. Sobretot el que es mercadeja són manufactures tèxtils, calçat i souvenirs, aquestes tipologies d’objectes representen el 70 % del total. Per contraposició els elements més agrícoles representen només el 16 % del total.

Si es té esment als venedors segons el tipus de producte, els qui venen Hortalissa i Fruita ( 5, 41 %); Carn ( 0,45 %); Bestiar (3,15%); Flors (1,35%); Arbres (3,15%); Eines (4,50%); Maquinària agrícola (1,35%); Roba i Calçat (28, 83%); Souvenirs i objectes de regal (41,89%); Herbolari (1,80%); Llepolies (4,05%); Merceria i perfumeria (1,80%); Embotits (1,80%); Vi i Licors (0,45%).

Aquests venedors provenen bàsicament de Palma , quasi el 50 %, però hi trobam venedors que provenen de Magaluf, Cala d’Or, Alcúdia, Port d’Andratx... el que fa avinent que l’àmbit d’influència del mercat ultrapassa les fronteres merament locals, encara que els venedors de productes agrícoles són, majoritàriament,  originaris de Sineu i de municipis propers com Muro o Sa Pobla. La venda de bestiar, una de les singularitats del mercat, malgrat les dificultats –la pesta dels porcs, la llengua blava, la grip de les aus- que ha impedit temporalment la venda pública continua i encara es poden veure mercaders de bestiar gros –ases, someres i muls- record de quan Mallorca era una terra de pagesos.

En definitiva, és ben evident que el mercat de Sineu com mercat agrari es manté de forma residual, ja que els productes agraris –agrícoles i ramaders- tenen en conjunt un pes poc significatiu i en canvi han augmentat molt la tipologia d’altres productes, fins i tot hi ha unes paradetes -que van creixent progressivament- dedicades a la venda d’Antiguitats, els objectes per a la llar –tot i que encara es venen ganivets i petites eines per a l’agricultura-, el vestit i els souvenirs, amb la provinença de molts mercaders extracomunitaris, que donen una nova fesomia al mercat.

El mercat de Sineu, es pot dir que actualment, segons el “COL.LECTIU PAGÈS”, s’ha convertit el un Símbol d’Identitat i ho fa amb èxit, si es mesura per la gent que hi acudeix i sobretot perquè s’ha sabut mantenir el dimecres com a “meeting point”, punt de trobada, per fer negocis i transaccions, o únicament per l’encontre d’amics i coneguts, tot aprofitant la fita que des de fa 700 anys que es va produint. Per molts d’anys!

__________________________________________________________________________

El Mercat del Dimecres (en el segle XV)

Avançant els anys s’estenia més i més per la plaça del Mercadal, pròxima a la Quartera, lloc de compravenda de forments i altres productes, el comerç de les hortalisses, les taules d’atuells i eines del camp: picarols, trinxets i ganivets, olles i greixoneres i més calaportal propi de la casa i del camp. Aquest dia setmanal –el dimecres- prest es convertí en mitja diada festosa, necessària per a la provisió del que freturava a la casa. Era el dia apropiat perquè el saig fes les crides de temes molt variats, com: l’encantament d’una anyell perdut i guardat al corral del Rei; la venguda de cert mercer que rifava calces; de les olives temporeres; de peix més barat d’unes barcades que n’havien pescat molt i tantes coses més, si no hi havia ordres del Jurat en cap, donant disposicions sobre els pous de rentar o sobre el començament del Jubileu (“El saig fa moltes crides a toc de trompeta els dimecres”). El mercat de Sineu en no poques ocasions i, ja en els segles anteriors, com a fet ordinari, fou sempre considerat un privilegi reial.

___________________________________________________________________

( BARTOMEU MULET – RAMON ROSSELLÓ – JOSEP M. SALOM : La crisi de la vila de Sineu. Segle XV. Ed. Ajuntament de Sineu )

“Yo tenía un chorro de voz...” i la música lleugera.

Climent Picornell

Sona “Je suis malade”, Jacques Brel canta al càncer que el matà, i el diari em comunica que Miguel Aceves Mejía moria a Mèxic, als 91 anys: “Yo tenía un chorro de voz / y me daba mi paquete / me admiró Jorge Negrete / Pedro Vargas y otros dos / pero del chorro de voz / sólo me quedó el chisguete”. Sí,  cada un de nosaltres du aferrades fondament una grapada de cançons. I no solen ser rèquiems o l’opus tal i qual de la música clàssica. No. Cançonetes lleugeres a les quals hi hem associat una sensació, un moment, un gust, adherit no sé on, exactament, del nostre cos o del nostre enteniment, que són el mateix.

Un dels primers records que tenc és deixat. No és meu, però madó Xisqueta “Putxa”, al cel sia, la mare de les Putxes, sempre em deia, a mesura que em feia més i més gran: “Ai, com si te ves, jugant al portal de ca sa teva padrina, amb un baveret, sense calçons, i cantant –fent “zopes”- “Zibonei”. He fet meu aquest punt de memòria, cantador de “Siboney, yo te quiero, yo me muero por tu amor”. A això anava, i passa no sols a la meva família que venim de raça cantadora i musical, sinó a la de qualsevulla. Són aquestes cançons mal anomenades lleugeres –per contraposició a les pesades, supòs- les que fan tala dins nosaltres. Servidor es va despertar a la música de la mà de ma mare, encara que era mon pare qui tenia la memòria llarga i sabia sarsueles senceres de cor, però ma mare havia cantat, posem per cas,  “Ai Quaquin...” una opereta sobre l’emigració dels mallorquins a les Amèriques. La ràdio va educar musicalment la meva generació en la cançó “moderna”: Primer Gloria Lasso, Nat King Cole o El Duo Dinámico. A l’Institut Ramon Llull vaig creure tocar amb un dit en el cel; amb Eduard Miralles compràvem el “Salut les Copains”  (Johny Halliday, Sylvie Vartan i tota la tropa) i a la “Ràdio Instituto” –un micro que sonava al patí- Chano Màrquez, era dels Rollings i servidor del Beatles, encara ara conserv el “Rubber Soul” que un cosí d’en Miquel Llompart em va dur directament de Londres, mentre Massiel neixia, és un dir, com artista. A Barcelona em vaig topar amb la nova cançó, encara guard les traduccions de Bob Dylan d’un recital que es feia al pati de lletres de la UB, on plovien pamflets subversius cada matí -com a flòbies enormes de neu- i els “grisos” vivien allà dins. De totes les maneres ja vaig viure un episodi inquietant al Teatre Romea; una colla de jovenets havien traduït “It’s too late” del Kinks al català, massa guitarra elèctrica, foren esbroncats per part del puristes més, diguem-ne, Raimonistes: Guitarra sola, màxim un violoncel. Episodi escupit i en to menor del que li passà a Dylan, amb Pete Seeger demanant una destral per tallar els cables de la seva guitarra. Més partidari, en aquell temps, de Pau Riba, servidor va ser als recitals del Price, no me’n perdia ni un ( també als de poesia, record com si fos ara Gabriel Ferrater recitant “Gosa poder general...” Vivíem allà prop a Ronda de Sant Antoni amb Pere Ríos, Hilari de Cara, Guillem Daviu...i algú més). Idò això. Pau Riba, Sisa i Música Dispersa...i la Califòrnia sound, James Taylor, els Lovin’ Spoonful, Crosby, Stills, Nash i Young...etc. etc...les beceroles, l’abc, d’una vida musical pròpia, com la de cada un de nosaltres. Aquestes coses m’ha destapat la mort d’Aceves Mejía. Si n’he cantades de cançons seves : Cucucurrucuuuuuuuuuuuu....palomaaaa!, “corridos” i “falsetes” de tota casta, però em vaig especialitzar ja de molt petit amb “Yo tenía un chorro de voz / yo era el amo del falsete / por el canto me di al cuete / y por fumar me dió la tos...”, i mai hi he renunciat, mai l’he fet falló, mai m’he empegueit de cantar-lo de bell nou. Empegueir-se per què ? és massa lleuger? Tal vegada quan un és jove, no toca. I ho sé perquè a ca meva hi tenc ara, dos adolescents que baixen música 24 hores de l’ordinador, MP3, “iTunes”, “eMule”...i veig el que els agrada i el  que no els pot agradar ( “Operación Triunfo” i similars, que, tanmateix, són el referent de milers d’altres jovenets). Però després del “Nirvana” i “Green Day”, els hip-hoperos de rigor i els altres, de cada pic es van dispersant més i més, i retroben a alguns clàssics, de Toti Soler a Jerry García dels Grateful Dead. A casa hi ha guitarres i pianos, i partitures i tablatures, i el meu al·lot petit ja va formar un grup de rock –espantin-se els cristians, es posaren de nom “Consumatum est”- i el més gran sap de memòria aquestes lletanies inacabables que reciten les versions renovellades dels “repentistas”, com uns salms, amb música sincopada de fons, alguns d’ells molt interessants ( per dir alguna cosa). Vegin com la història musical de l’edat “moderna-seva” s’edificarà, per ells, damunt aquests referents. Els altres, més seriosos, som més fluixos a l’hora de recordar. Vull dir que servidor, per exemple, encara pot dibuixar el vestit que duia una nina amb la qual vaig ballar totes les festes d’un estiu i una cançó en especial : “El final del verano llegó y tu partirás –ratatatá, feia la bateria- yo no sé hasta cuando...”  O l’olor que feia, del perfum que robava a sa mare, una altra, amb la qual anava a “La Bitácora” una boite que hi havia al darrer pis de l’Hotel Jaume I, el d’en Joan Casals, Joan Manel Serrat hi cantà per primer pic. Aquests referents, més de vida quotidiana, no sé si la música més clàssica els aconsegueix, o els lliga a altres ocasions, posem per cas. I això que he cantat a la Coral de la Universitat de les illes Balears, de la mà d’en Joan Company, i he estat tenor a un grup de música antiga “La Quarta Sciencia és Música” i sí, record harmonies, he entrat dins les butzes profundes de grans obres,  però... record molt més els llavis duna al·lota, a la qual vaig morrejar fins a ca seva, tornant d’un concert de Joventuts Musicals, que les peces de Brahms. Per cert: “Aimez-vous Brahms ?”. Bruckner, Mozart o Monteverdi, els deixarem a un altre nivell. Tal vegada Bach. Perquè vegin l’hortera que he estat, m’han agradat Vivaldi i Albinoni i Charles Aznavour. O el Jazz, que n’he menjat de Jazz barato! I res, tampoc, sí, les escales del
Jamboree.

La tesi era aquesta, és la meva, però és generalitzable, aquestes melodies o trossos de lletres que per no ser culturalment correctes, no es poden elogiar, o queden malament, poc chic o poc fi, són les que marquen moments inoblidables de les nostres vides i les recordarem sempre. No cal empegueir-se, sempre dic i és ben cert, que vaig créixer un pam i mig, un dia que a un cineforum, ja no vaig poder més i a risc de que em vessin sortir la colla d’intel·lectuals orgànics, em vaig aixecar i fugir: feien una pel·lícula insuportable –no era “El cuirassat Potemkim”- era una d’Igmar Bergman. Idò això. “Al que toma y al que canta / se le pudre la garganta / como a mi me dió la tos / cuando quiero echar falsete / sólo queda un vil chisguete / de aquel gran chorro de voz”. I que no és “guapo” ?  “Ets innocent només quan somies” postil.la amb conya  Tom Waits per una ràdio sintonitzada al meu ordinador.

La mare Teresa de Calcuta, la meva veïnada.

Climent Picornell

Eren les dues i mitja i la mare Teresa de Calcuta es preparava per anar-se’n. Crec que em va mirar, sap que l’observ sempre que puc. Es va treure l’hàbit, el va aplegar, es va embutxacar les almoines, va engirgolar-ho tot dins una bossa negra d’esport, va muntar un carretet metàl·lic i va partir.

Teresa de Calcuta, era Agnès Gonxhe Bojaxhiu i havia nascut el 1910 a Skopje, avui Macedònia, d’ètnia albanesa i catòlica. Als 18 anys ja era a Calcuta, amb l’orde religiosa de les "Germanes de Loreto". Es va nacionalitzar índia i el 1950 va fundar les "Missioneres de la caritat", que ajudaven als nombrosíssims pobres i moribunds, fou premi Nobel de la Pau, morí l’any 1977. Si els he de ser franc, de tot l’star-system del món de la solidaritat preglobalitzada no era de les que em queia millor. A l’inrevés em queia malament, molt dretanota, no he entès mai molt bé aquesta caritat malèvola i sobrada, ni que fos perquè havia detectat un problema greu que tanmateix el govern indi no solucionaria, i  “mentre tant...” calia, al manco, posar una mica d’ungüent a la nafra. Ja ho sé.

Ara hem intimat, si es pot dir així. Ve cada dia a la meva plaça, la plaça de la Llonja. Arriba i quasi devora el cap de cantó, davall l’estàtua de Sant Joan, munta la seva cadireta i la seva paradeta. S’hi guanya les sopes. Ella és rossa, alta, va en xandall, poc a poc es maquilla la cara de blanc, es posa l’hàbit -aquell hàbit blanc amb un ribets blavosos- col·loca davant ella dos cartells; un amb uns escrits i foto del personatge autèntic,  i l’altre amb una màquina de fotografiar dibuixada que posa : “1 euro”. S’ha transformada amb un doble de l’original. I així s’hi passa hores i hores, asseguda, immòbil. Fins que algú li posa una moneda a la canastreta, aleshores aixeca les mans cap al cel, molt amunt, com qui estira una gràcia divina,  tira dues besades i li fa la senyal de la santa creu amb una mà com si fos el papa, un bisbe important o un rectoret de poble. I torna a la seva positura, fins que algú altre, li torna a tirar algun dobleret. Però, vaja !, si algú li fa una foto, sense “retratar-se” abans -dipositant una moneda-, s’emprenya, s’indigna, es posa el cartell d’un euro davant la cara, i amb els poca-vergonyes majúsculs, s’aixeca i els incrimina i recrimina.

Els cambrers i mossos de cuina dels bars i restaurants de prop de la Llonja, que són molts, quan van a tirar el fems, han de passar-li per davant, alguns parlen amb ella, que els contesta sense moure’s de la seva positura : les mans com en posició d’oració, un poc separades.

La gent es sorprèn, s’interroga i sempre hi ha algun entès que explica qui era la mare Teresa, “lo leí en el Pronto”, vaig sentir que deia, un. Els infants són capaços d’estar-s’hi hores, mentre el seus pares seuen a la terrassa d’algun bar. La miren fascinats. Els gats, els beguts, que es retiren tard, curiosament són molt generosos amb ella. Per això aguanta fins tan tard assegudeta d’esquena a la Llonja : fa el calaix gruixat quan la gent es retira. Els grups nombrosos també són generosos, i emprenyosos, li fan ‘hechures’ davant la cara com si fos cega, i altres impertinències. Tots els demés? Sí, alguns donen, però són més el que miren i esperen que algú li posi alguns cèntims d’euro per veure-la fer aquells moviments, com en cambra lenta, molt lenta : braços amunt, besades, benedicció; i així, un diner : braços amunt –poc a poc-, besades –mirant el benefactor-, benedicció ( amb indulgència plenària, supòs).

Té telèfon mòbil, la mare Teresa, l’he vista parlar. Tal vegada amb accent argentí? Gosaria dir que del barri de La Boca. Hi parla, abans de començar, quasi mai mentre està treballant, repartint les seves benediccions “urbi et orbe” als turistes nocturns i noctàmbuls.

Si hi ha algun acte oficial dins la Llonja, la desplacen fins al carrer de Sant Joan, un poc esquerra-mà; si fa alguna ploguda de tardor, es refugia davall l’àngel de la mercaderia, amb les faldetes un poc arregussades, si fa vent s’acosta el dos cartells perquè li volen; si, com ara, ja entrat el mes d’octubre, més enllà de la una de la nit, passa poca gent i les terrasses ja han recollit taules, cadires i parasols, ella encara hi és. Avui hi era, tota sola, la plaça buida, i ella, erraqueteerra, allà, sense moure’s gens ni mica. I ningú. He esperat fins quan aguantaria. A les dues menys quart ha baixat les mans, ha fet com un exercicis gimnàstics, ha arreplegat els cartellets, els doblerets, s’ha desmaquillat, s’ha pentinat la mitja melena rossa, ha fet el boliquet i per amunt cap al passeig de Sagrera.

Ja sé que aquestes figures de la immobilitat -que sols es desperten pel dringar de les monedes- han passat a formar part del mobiliari urbà. He vist centurions romans pintats de purpurina, el Zorro, toreros, l’estàtua de la llibertat, faunes maquillats de verd damunt una olivera al Parc de la Mar, un peruà vestit com de rei asteca ( “Lo Cortés no quita lo Moctezuma”, diu sempre en Mesquida), però...la Mare Teresa de Calcuta en versió nocturna! Quan ho degué pensar? Qui li degué aconsellar? Degué provar alguns personatges abans d’aquest ? Tal vegada. Qui sap si deu treure a bastament per viure, o si deu fer una altra feina en de dia, i, per això, només ve a les nits. O deu dormir i escoltar tangos, o acompanyar les filles a escola, o enviar doblers a Bones Aires... Jo que sé. No em ve de ganes fer-li una entrevista, però s’ha convertit amb una companyia inevitable, com una bubota amable i blanquinosa. La veig des del meu sofà, sent els que la miren quan surt al balcó. L’intuesc solitària, amb el fred de les nits de tardor després d’hores i hores de jornal, com avui, tota sola davall l’ombra invisible de les palmeres. No gos ni demanar-me com es comportaria davant la misèria, la pudor i la brutor de la pobresa i la vellesa de Calcuta. Deu ser estugosa la de la LLonja ?

Geografies de l’ànima*

Climent Picornell

Per mor del meu ofici de geògraf, he anat guardant títols o referències a la meva professió, i esments al seus camps d’aplicació, ja siguin a geografies reals, imaginàries o,  poc explorades, com puguin ser les de l’ànima.

I aquí s’esdevé la pregunta : com deuen ser les geografies de l’ànima? Diferents per cada un de nosaltres ? O, quins habitadors hi ha? Perque no deuen ser geografies desèrtiques. Quina forma adopten el país dels somnis, o el dels desitjos incomplerts? On és situa el territori dels mals de caps o per on es va a la regió dels desastres i els naufragis personals? Hi ha carrer de les desil·lusions o llogarets dels desamor ?

És que no puc imaginar-me, com ho feu el Dant construint la topografia de l’Infern, quins tels o quines rues conformen aquesta geografia de les ànimes de cadascú. Deu ser veritat que quan un mor, l’ànima surt i desapareix per la boca i, amb ella, tots els països que s’hi han configurat ? Deu fugir per a poblar conjuntament la comarca de les ànimes sense cos, talment com el mític cementeri dels elefants, on només hi trobam les osseres del que foren, tal vegada, alegries, tristeses, aprenentatges de l’escola i dels amics del carrer, o les petjades dels pares, o els cops de puny o les besades o l’emoció de veure créixer els fills?

Tels, rues, runes i sediments, configuren així els paisatges de les nostres ànimes, recorreguts per obsessions –recurrents i intermitents- o per pensaments estacionats malament, com aquells cotxes abandonats a les voreres d’un camí de carro o per esbaldrecs de les vessants més arriscades, quan l’àngel de la guarda desfressat de destí ens estirà dels nostres modests precipicis. Paisatges de costes i davallades supines, com les sorpreses o les espurnes d’un dia –d’un encontre- que la casualitat, que no existeix, sempre hi ha una causalitat, ens posà davant, qui sap si després de travessar la carena d’una malaltia o l’inici d’una nova relació.

Tant se val, les ànimes tenen geografies diverses i disperses, no una única dimensió, recorreguts dissímils pels móns canviants de la infància, lligada als ulls de la mare com a semàfor director, o els ulls de l’adolescència –els d’ell o ella- i les lectures, músiques i pel·lícules estimades. Però tenen també, o haurien de tenir,  el recorregut de la senectut, la vall de la vellesa amb el riu que la recorr, ple de records, però amb amples meandres sense ells,  habitatge de la tribu dels Alzheimer.

Les platges dels  actes fallits, les cales d’allò que hagués pogut ser i ‘va ser’, amb les copinyes, metàfora dels ulls dels nins petits, que sempre recordaran com l’estel polar de la seva geografia la casa on van créixer, construïda a cops d’anys i anys, una geografia junyida a un mateix.  

No hi poden faltar els racons desolats, on bruny el vent, molt més que el silenci de la contemplació serena de les postes dels sols, de diferents tamanys, o de les llunes magnètiques i denses, tenses, de les que cal triar la més tranquil·la o la més hermosa, no cal que sigui la més grossa com la de les nits d’agost. Les fondalades pregones dels llibres no llegits, dels països no visitats, dels “deja vu” inquietants, per no recordats, però existents, tapats per una esllavissada a un racó de la nostra ànima, just devora els moments xafogosos, a indrets diferents, tant del baf com de la passió, tan del fred com de la tendresa.

I no es creguin que siguin les geografies de l’ànima un espai virtual, un ciberespai de gigas infinits, ans al contrari, massa implicació i massa al·lucinació són habitants habituals davall les catifes netes del cervell, i davall les brutes, massa alegria, fotocòpies barates de quan érem nins i ens esbutzàvem de riure a un barri que ja no existeix, arrasat per l’especulació sentimental que el temps arrossega sense destí i sense aturall.

No és, pel que pugui parèixer un lloc complicat, ni un laberint; els graffittis obscens de les parets ens indiquen sempre on és la sortida. Però ai las! la sortida a quina de les comarques de l’ànima ? Vet aquí la sorpresa, i la dificultat de conduir-nos dins nosaltres mateixos. La nostra ànima sempre i en apariència tan transparent, però sempre tan exhibicionista –al manco davant nosaltres mateixos- mai davant els confessors aberrants, capellans i psiquiatres, per molt que ens mostrin aquests un paper que els certifica com guies qualificats d’aquests països interiors.

Viatgers i exploradors de la nostra pròpia configuració, asustats, aterrats pel temps, pel pas del temps que ens recorda constantment quantes florides dels ametlers ens queden per contemplar, quants milions de companys, abans de nosaltres, vomitaran la seva ànima –geografia despintada- per mor de les fòbies i les angoixes dels exterminis antics i moderns. Ben segur que hi ha també presons, petites presons que semblen immenses, a les quals hi estaven mínimament condemnats els culpables, nosaltres incluïts, per no haver superat les petites tragèdies de nins malcriats, petits burgesos odiables i odiosos, lladres i atracadors de carteres amb pocs doblers, als carrerons foscants de les nostres alegries de conill.

Quina deu ser la diferència entre aquests espais interiors imaginats -per més que reals- i els de bons de veres -tan falsos com els altres- ? Tal vegada, o únicament, la vivor dels detalls en els somnis. Qui marca la frontera entre cos i pensament ? Qui fa d’aduaner i  controla  si som portadors d’ “un paper com mentres...” ? I un s’esvera i es preocupa quan mira la cara del buròcrata que el demana : és la seva pròpia cara.

(*) “Geografies de l’ànima” és el títol d’un CD. Són poemes de Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera, musicats per Antoni Parera Fons i cantats per Maia Planas, que hauré de comprar. L’amic J.C. em reafirma de que és una bona peça.

 _________________________

La imatge és d'en PEP TORRO. 

De rànkings (encamellats damunt gegants)

Climent Picornell

Era amb Guillem Frontera, Carme Llull i Xesc Bujosa, acabant amb el roïssos de la celebració de Sant Gabriel (Carrió), na Margalida Tur entrava i sortia i en Pere Fullana anava i venia de la seva taula ordenadíssima. La conversa era erràtica però prest derivà cap a “On the shoulder’s of giants” ( Damunt les espatlles de gegants ). ‘De qui és ?’ demanà en Xesc. Vaig respondre que de Newton, i amb una variant –crec que d’en Llorenç Valverde- que deia que una cosa era anar a “be coll” o “a mè” de gegants i l’altre era “encamellar-s’hi” de mala manera. Newton la digué en el sentit de “ Si he pogut veure tan lluny és que he pogut pujar a be coll de gegants”, volia dir dels savis que el precediren, probablement Copèrnic, Kepler i Galileu, entre altres. Bujosa, refutà : “Idò, no”. “Resulta que qui la digué per primer pic fou Bernat de Chartres en el segle XII  i probablement era una derivació d’algun aforisme llatí, qui sap...” Això va fer anar el torn cap a frases famoses, amb autories mal atribuïdes ( “És l’economia, estúpid”; “Els adversaris són allà davant, els enemics seuen al nostre costat”; “Som el que menjam”; “Quan sent la paraula intel·lectual, pos la mà a la pistola”; “Si t’agrada el paradís, Mallorca és el paradís, si pots soportar-l’ho”; etc.etc. )

 Finalment, caiguérem en els rànkings. De frases, també n’hi ha, classificacions ordenades, compil.lacions de dites famoses, però unes més que altres. Això provocà els comentaris subsegüents de si, en humanitats, són fiables els rànkings. Com si en ciències pures ho fossin, malgrat els malèfics anglosaxons hagin imposat el regne de les citacions economètriques de les revistes científiques. El punyetero Alan Sokal, ja feu trontollar, poc -tot sigui dit- la política de classificar els científics per les vegades que han estat citats a revistes prèviament qualificades com bones per ells mateixos; ho conta juntament amb Jean Bricmont a “Impostures intel·lectuals”.   Tanmateix n’existeixen. I així, sense saber molt bé com  es fa per classificar, hi ha llistes de la millor pel·lícula ( que sempre sol ser “El ciutadà Kane”), la millor novel·la, el millor disc o la cançó més venuda – o la més descarregada d’Internet hauríem de dir ara- o l’obra més llegida, o la peli que ha tengut més espectadors, o la que ha recaptat més diners o el llibre traduït a més idiomes, o l’obra d’art més cara (per ara és “Adele” de G. Klimt)...  En tot això, menjar a part es mereixen els qui gosen fer el seu cànon, recoman “1001 discs que heu d’escoltar abans de morir” o quines són les obres imprescindibles de la literatura universal, i aquí ha de sortir, per força,  Harold Bloom i  “El cànon occidental”, el seu llibre provocador amb els ‘seus’ oblits o els ‘seus’ delits.

Sigui com sigui, existeixen els rànkings de totes aquestes coses i tan Bujosa com un servidor ens hi declaràrem “forofos”. Així idò, ja que érem a “On the shoulder’s of giants...” el tema anà de frases famoses a rànkings d’Internet. I d’aquestes, les que s’han fet molt conegudes a través del cinema. Són, ja que així ha esdevengut el setè art, pràcticament universals, tots hi hem pasturat en el món hollywoodià, en el technicolor o en el blanc i negre de la postguerra, i un servidor –el meu cosí era l’amo del cine del meu poble- ha plorat amb ‘Cinema Paradiso’. Aquest dies ho he consultat amb ‘bastanta’ gent i, curiosament, surten algunes pel·lícules davant les altres : “Allò que el vent s’endugué”, “Casablanca”, “El Padrino”... Els més joves, però,  citen altres temàtiques des de “Pulp Fiction” fins a “Torrente”, passant per “Blade Runner”. Segons alguns d’aquests rànkings la frase més famosa és  “El meu nom és Bond, James Bond”, pronunciada per Sean Connery.  Però altres hi enfilen "Sinceramente, cariño, me importa un bledo", de “Lo que el viento se llevó”, i ho pos en espanyol –indistintament- que és com les sentíem abans. "Le haré una oferta que no podrá rechazar", de El Padrino, fluctua també per allà dalt. Ara bé és a la pel·lícula  “Casablanca”, de la que hi trobam més frases en les classificacions, entre elles :  "Detenga a los sospechosos de siempre", "Siempre nos quedará París",  "Tócala, Sam, tócala otra vez", “De todos los bares del mundo, tuvo que entrar en el mío” o “Louis, creo que éste va a ser el comienzo de una gran amistad”. Passa el mateix amb diverses pel·lícules dels germans Marx ( “Mai oblit una cara, però en el seu cas faré una excepció” o “Tenc els meus principis, però si a vostè no li agraden en tenc uns altres”) o més modernament amb Woody Allen.  La fama els vé a moltes, no de la seva transcendència com aforisme, sinó de la gràcia que feren al personal, hi ha de tot : "Que la fuerza te acompañe", de ‘Star Wars’, passant per "Me encanta el olor del napalm por la mañana", d ‘’Apocalypse Now’. " Teléfono, mi casa", de ‘E.T’, “Mi tesoro” d’’El senyor dels anells’ o “Som el rei del món” a la proa del ‘Titanic’,  fins al carrinclonisme de "Amar significa no tener que decir nunca lo siento", de Love Story.

“Sempre dic la veritat, fins i tot quan dic mentides dic la veritat” (Al Pacino), “Si vols que te sigui franc...no sé si la meva dona em va deixar perquè bevia, o si bec perquè la meva dona em va deixar” (Nicolas Cage) o “Tranquils senyors. No comencem a xupar-nos la fava encara” (Harvey Keitel), tenen la fòrmula de l’oximoron o de la inversió del genitiu o el recurs de l’animalada. Si són freakies : “He visto cosas que vosotros no creeríais...” pronunciada pel replicant Roy a ‘Blade Runner’. Algunes són una única paraula, "Rosebud" diu Orson Welles a “El ciutadà Kane”. Els meus fills en  recorden, textualment, moltes de ‘Forrest Gump’ ( "Mamá siempre decía que la vida era como una caja de bombones. Nunca sabes lo que te va a tocar"). I, entre   "¡Está vivo! ¡Está vivo!" de  Frankenstein (1931), "Houston, tenemos un problema" a ‘Apollo 13’ (1995), "El mejor amigo de un chico es su madre" de Psicosis (1960), "Abre el puerto de cápsulas, HAL" a ‘2001: Odisea del Espacio’ (1968), hi hem de col.locar el “Sí, Sí, Sí, Sí...” (la més emprada a les pel·lícules porno) o  “Chanquete ha muerto...” de la sèrie “Verano Azul” de TVE. Els rànkings són molt anglosaxons, sobretot als films i als discs, al cine espanyol també hi ha cosa entremig de “Como alcalde vuestro que soy os debo una explicación y esa explicación que os debo os la voy a pagar” de Pepe Isbert a “Bienvenido Mr. Marshall” i "Hay dos tipos de hombres, los que se lavan las manos antes de mear y los que lo hacen después" de “Torrente. El brazo tonto de la ley”. Per acabar, una frase de final de pel·lícula;  és d’una de Billy Wilder, ‘Una Eva i dos Adams’ (1959), traduïda aquí “Con faldas y a lo loco”,   quan Tony Curtis desfressat de dona es treu la perruca i confessa al seu milionari enamorat que és un home, aquest li contesta : “Bé, ningú és perfecte”.  Acaba el film i s’encenen els llums.

_______________________________________________________________________________

Les il.lustracions són de GUILLEM MUDOY. Són proves per a la portada del meu llibre JARDINS D'ALTRI.
 
 

 El "III Concurs de Fotografia de Natura Memorial Climent Picornell", per recordar el treball excepcional com a fotògraf naturalista del meu cosí, desaparegut fa uns anys encara jove, ja torna a ser en marxa. Fins dia 23 d'Octubre es poden enviar els treballs, més abaix hi he afegit les bases.

La inauguració de l'exposició amb els treballs dels concursants i una mostra de fotografies d'en Climent, a la qual tots el que llegiu aquest post estau ben convidats, és al Centre de Cultura de SA NOSTRA, al carrer de la Concepció 12 de Palma, dia 3 de Novembre a les 19 hores.

Enguany l'exposició serà itinerant, després del Centre de Cultura de SA NOSTRA, anirà a Eivissa a Sant Antoni de Pormany, a Ciutadella de Menorca i al centre cultural SA MÀNIGA de Cala Millor a Sant Llorenç des Cardassar de Mallorca. 

                              "III Concurs de fotografia de natura            Memorial Climent Picornell"


                                                        La Conselleria de Medi Ambient convoca el:

                                                        "III Concurs de fotografia de natura
                                                        Memorial Climent Picornell"

                                                        amb l'objectiu de donar a conèixer els valors
                                                        naturals de les Illes recordant l'excel·lent
                                                        fotògraf mallorquí Climent Picornell.


                                                          Bases:

                                1- El concurs està obert a qualsevol persona, ja sigui aficionat o
                              professional.

                               2- La temàtica de les fotografies serà la natura a les Illes Balears en
                              qualsevol de les seves manifestacions. És imprescindible que les imatges hagin
                              estat preses a les Illes.

                                3- No s'acceptaran fotos de nius, caus, polls, animals captius, flora
                              arrabassada o que no compleixen el codi ètic de fotografia de natura
                              (www.mallorcaweb.net/afonib o www.aefona.org).

                               4- Les fotografies han de ser inèdites i no podran haver estat premiades a
                              cap altre concurs.

                               5- El format fotogràfic serà d'unes dimensions mínimes de 20 x 30 cm i
                              màximes de 30 x 45 cm, en color o blanc i negre i sense cap tipus de suport.
                              Cada autor podrà presentar un màxim de dues fotografies a cada una de
                              les distintes categories.

                               6- No s'admetran collages, muntatges, viratges fotogràfics ni fotografies
                              pintades o il·luminades. Les imatges es poden retallar (veure punt 7), sempre i
                              quan no es modifiqui la composició original de la presa (horitzontal o vertical).

                               7- Els ajustos de les fotografies digitals s'han de limitar a nivells, corbes,
                              contrast i saturació, sempre aplicats a tota la imatge, mai per zones. No es
                              permet utilitzar màscares de retoc ni exposicions múltiples. Les imatges es
                              podran retallar fins a un 25% del original com a màxim. No s'admetran
                              panoràmiques realitzades ajuntant imatges amb programes informàtics.

                               8- Totes les imatges seran examinades minuciosament pel jurat, que podrà
                              demanar els originals (diapositiva, negatiu o arxiu digital) de les obres
                              guanyadores per tal de comprovar que reuneixen les condicions dels punts 6 i
                              7.

                               9- Darrera cada fotografia hi figurarà únicament el títol, pseudònim de
                              l'autor i categoria a la que participa. A part, dins un sobre tancat i amb el
                              mateix pseudònim hi constaran les dades de l'autor: nom complet, direcció,
                              telèfon i correu electrònic, així com les dades de les fotografies: càmera i
                              objectiu utilitzats, pel·lícula i altres informacions pertinents a judici de l'autor.
                              Les fotografies i el sobre que conté les dades aniran dins un altre sobre
                              major amb el pseudònim de l'autor com a única inscripció exterior.

                               10- S'estableixen les següents categories i premis:

                              Fauna, categoria on s'inclouran totes les fotografies d'animals (aucells,
                              mamífers, peixos, etc.) excepte els més petits.

                              Macro i flora, on hi tendran cabuda els petits animals (insectes, invertebrats,
                              etc.), així com imatges de flora (flors, fulles, orquídies, etc.), bolets i
                              qualsevol petit detall de natura (copinyes, textures, etc.) tan terrestre com
                              marina.

                              Paisatge, on enviar les imatges que mostrin indrets naturals de les nostres
                              illes.

                              Cada una d'aquestes categories disposarà de dos premis:
                              un primer dotat amb 500 euros i un segon dotat amb 250 euros.

                              Premi especial Ajuntament de Sant Joan dotat amb 600 euros per a la
                              millor fotografia del Pla de Mallorca on la natura sigui la principal protagonista.

                              A més, s'estableix una categoria especial, que abastarà temàtica diferent
                              cada any i que aquesta edició tendrà com a tema "Aigues dolces de les
                              Balears (basses, torrents, abeuradors, cocons, etc.), excepte llacunes
                              litorals (albuferes i salobrars)" i on s'hi podran incloure totes les imatges
                              relacionades amb aquest tema. Aquesta categoria especial disposa també
                              de dos premis, un primer dotat amb 500 euros i un segon dotat amb 250
                              euros.

                              També s'estableixen fora de categoria dos accèssits, dotats cadascun amb
                              un premi de 100 euros.

                              Cada participant només podrà optar a un únic premi. Tots els premis estan
                              subjectes al 15% de retenció marcat per la llei.

                               11- Les fotografies s'han de fer arribar a la Conselleria de Medi Ambient
                              (Servei de Protecció d'Espècies) C/ Manuel Guasp 10, 07006 Palma. El termini
                              de presentació d'originals finalitza el 23 d'octubre del 2006.

                               12- El jurat estarà format per cinc membres de reconegut prestigi al món de
                              la fotografia i la natura i presidit pel DG de caça, protecció d'espècies i
                              educació ambiental. La seva decisió es farà pública el 28 d'octubre i serà
                              inapel·lable. Es publicarà a la pàgina WEB de la DG de Caça, Protecció
                              d'Espècies i Educació Ambiental ( http://dgcapea.caib.es ).

                               13- Les fotografies premiades, així com una selecció de les millors obres
                              presentades a concurs, seran exposades, de dia 3 fins dia 21 de
                              novembre, al Pati d'entrada del Centre de Cultura "SA NOSTRA", al
                              carrer de la Concepció 12 de Palma. Enguany l'exposició serà itinerant i de dia
                              1 a dia 17 de desembre es podrà visitar a L'Espai Cultural " Moli d'en Simó", al
                              carrer de l'Estrella cantonada carrer Sant Rafel de S. Antoni de Portmany, a
                              Eivissa. I de dia 15 al 28 de febrer l'exposició es podrà visitar a la "Sala
                              municipal El Roser", al carrer del Roser de Ciutadella, Menorca.

                               14- El lliurament dels premis es farà al Pati d'entrada del Centre de Cultura
                              "SA NOSTRA", el dia 3 de novembre del 2006 a les 19,00 hores.

                               15- Les fotografies no premiades podran ser recollides a partir del 27 de
                              novembre i durant quinze dies naturals a la DG de Caça, Protecció
                              d'Espècies i Educació Ambiental, C/ Manel Guasp, 10, 07006 Palma, de 8:00 a
                              15:00 dels dies feiners. Les fotografies no premiades però que participin a
                              l'exposició podran ser recollides entre els dies 12 i 30 de març del 2.007 al
                              mateix lloc.

                               16- Les fotografies premiades quedaran en propietat de la Conselleria, que
                              se'n reserva el dret de publicar-les com material divulgatiu (fulletons,
                              calendaris, etc.) i sense cap intenció comercial. Tot i així, els drets de les
                              fotografies quedaran en mans dels autors, els quals seran citats sempre que
                              es faci ús de la imatge.

                               17- Davant qualsevol dubte relacionat amb aquestes bases podeu telefonar
                              al tel 609-888773. La participació a aquest concurs suposa l'acceptació
                              d'aquestes bases.

_________________________________________________

( Les fotografies de natura són del "Fons fotogràfic CLIMENT PICORNELL". Les fotografies d'ell amb càmeres són, en blanc i negre li va fer en Pep Torro un dia dels molts que anaven plegats -al recompte de voltors?- per la Serra de Tramuntana, si no vaig errat. L'altre encara no he sabut quin dels nombrosos companys seus, també fotògrafs, li va fer, tal vegada el seu gran amic Sebastià Torrens...)

Lliçó d’art d’un compixador d’escultures.

Climent Picornell

Si es passegen Dalt Murada, just a baix de la Seu, hi trobaran aquests dies, espargides, unes escultures de gran format de l’artista Igor Mitoraj. Són figures realistes una mica modulades. Dins una d’elles, un cap de persona enorme, hi vaig trobar un home que hi pixava. Vaja ! vaig pensar, un prostàtic o un begut. Un, en aquests casos, fa com si no ves res... Però el fulano aquell surt de dins el cap i cordant-se la bragueta venia cap a un servidor : “Climent, Climent...” Bono ! Era en Simó Rapes. “T’he vist pel forat d’un ull. Ara compixava un poc això”. “Bona feina” vaig contestar, com qui diu, bé, idò... adéu. Però en Simó, tenia ganes de conversa i, com que m’ensenyaren a tenir coneixement pels qui no en tenen, el vaig escoltar una estona. Vet ací. “Ara m’he fet compixador d’escultures”. Vaig pensar en l’adjectiu d’ “Anti-vandàlic” aplicat al mobiliari urbà, resistent a les envestides i animalades, però no l’havia pensat per a les escultures en espais pùblics; de totes les maneres una figura exposada a la gent ha d’estar disposada a tot.

“N’he compixades per tot el món. A mi el que m’agrada es compixar, sobretot, escultures modernes, el meu record de Bilbao, és haver compixat una escultura d’en Richard Serra que hi ha al Guggenheim, fa com una espècie d’essa, un laberint, allà li he amollat, com que està rovellada es pot dir que he col·laborat al seu rovell. La millor però és una que hi ha al Centre Cultural de La Caixa, a Barcelona,  són com uns escalons, hi ha aigua, sents aquell renouet, i allò encara te fa més pixera. Aqueixes tan grosses, de n’Anthony Caro, a l’entrada del museu d’Es Baluard, també les he compixades, fa una raconedeta que t’amaga de la gent...” “Però també m’agraden les figures, la cosa figurativa, saps? Hi ha una espècie de via que fuig dels corrents marcats a l’Història de l’Art des de l’impressionisme, el fauvisme i el cubisme; per a uns és la forma, per als altres el color; el dadaisme –el Cabaret Voltaire a Zuric és un clar producte de la guerra- el surrealisme, el cubisme, això modern expressionista, l’”action painting” dels americans... És a dir, n’hi ha que s’en surten del solc marcat i fan el se propi camí, figuratiu; bé, qualcú també fuig per un  altre costat, com  Mondrian.”

“Balthus, Giacometti, Morandi, Freud. En Freud, el pintor,  era nét d’en Freud, eh poca broma amb això ! Balthus era fill d’en Rilke; bé, de la seva amant, o una cosa així... no va haver de fer la torniola a ningú, feu de secretari d’en Rodin, en Picasso li comprava obra -que li costava pasta- els va donar al Louvre els Balthus que tenia, però Balthus només venia a quatre o cinc, en Rotschild entre ells. Què vull dir amb això ? Idò que ja se´n  podia fotre en Bacon d’aquest figuratius, ell tanmateix no en sabia ni la meitat, ni eren maricons com ell. En Giacometti tenia una presència i un magnetisme brutals, foren un grup de surrealistes qui l’escometeren a un bar, no va ser ell qui els va anar a cercar, fins que se’n va cansar i un dia digué a Breton “me’n vaig a pintar el cap del meu germà que ha de venir a l’estudi”. “Un cap ?” li digué Breton. “Sí, un cap”, digué ell. “Però un cap tothom sap com se fa”. “Jo no”, respongué ell... i tot això. Morandi, m’interessa. A La Dolce Vita, ja en Fellini el mostra, hi ha una escena en que un intel·lectual com a noble i d’esquerres, discuteix amb un ric i es veuen quadres d’en Morandi i parlen d’ell. Ara en fa una exposició, val la pena que t’hi aturis si vas a Salamanca, camí de Madrid. En Picasso jo crec que era un gran hipòcrita, el matí feia una dona, ara dirien deconstruïda, i al mateix horabaixa era capaç de fer -hi ho feia moltes vegades- un dibuix que pareix un Velázquez, el que passava és que necessitava ser per mig, estar “a la mode” o més enllà, enlluernar femelles i les pintava així com les veia, però comprava Balthus ! Dels nostres t’he de dir que en Maties Quetglas volia fer d’Antoñito López, però poc a poc s’ha cansat de la treballositat d’aquesta pintura i ara fa un poc més de via, com en Miquel Barceló, una figuració més expressionista.”

Curiosament la conversa es desenvolupava a pocs metres de la façana del Mirador de la Seu de Palma, on en Gaspar Valero m’havia mostrat un ban, del segle XIV, que encara es pot llegir : “ q. sutzuras hic farà, X sols de bans parrà”. En llenguatge d’avui : “ qui farà brutors aquí, pagarà deu sous de multa”. “Un vespre vaig beneir un objecte enorme de n’Arnaldo Pomodoro a la plaça de la Llonja, i a la Torre Cega de Cala Rajada un Henri Moore...” “Bé, Simó, he de partir...” li vaig enflocar per acabar la lliçó d’història d’Art contemporani a l’aire lliure, i, sobretot, per por de que li pegàs més pixera i anàs a beneir, com deia ell, per ventura i ja que era prop, aquella espècie de puzzle que va fer en Guinovart al Parc de la Mar o “la karateka” que li diuen els joves a aquella senyora – “El geni de les illes”- prop d’on arriba la barca dels Reis d’Orient o la bubota d’en Ramon Llull, de n’Horacio d’Eguia, al passeig d’en Sagrera. Per si un cas, vaig partir.

_____________________________________________________________

Les Imatges d'aquest post són ( de dalt a baix). Retrat d'Igor Mitoraj. Autoretrat de L. Freud. Escultura de Richard Serra al Guggenheim. "Teresa somniant" pintura de Balthus de l'any 1938.

Els oms morts del pla de Solanda.

Climent Picornell

La mare natura encara ens dóna lliçons de les quals coneixem alguns mecanismes i intuïm les finalitats,  tot i que semblin cruels epifenomens de l’evolució i la selecció. Aquest acabatall d’estiu, baixant per la serreta de Meià, vaig contemplar l’extraordinària panoràmica que s’hi divisa, des de Termenor fins al puig de Sant Nofre i al fons la serra de Tramuntana. Un dels meus referents paisatgístics de la zona, el pla de Solanda, era una tirada d’oms que habitaven a la vorera d’una síquia. Eren, deia eren perquè són morts, eren arbres de molta planta que cada any rebrotaven amb gran quantitat de rebolls. I amb història; als menys amb la petita història que tots passejam a l’esquena. El meu amic, ja desaparegut massa jove,  Cosme “Ribes”, poc abans de partir encara em va parlar d’ells, era un lloc al qual ens agradava anar a passejar, i em va dir que havia comenat a la seva família que no els tallassin mai. Idò ara són morts. Com han mort grans quantitats d’aquests arbres a Mallorca. Als menys els oms salvatges, o els grups de petites omedes. A prop d’un quilòmetre, al pou de Llorac –un dels pretesos centres geogràfics de Mallorca- un centenar d’aquests arbres són secs, també : per a sempre? A la península Ibèrica l’únic bosquet que en queda, a Madrid, és objecte d’un projecte de salvament europeu.

La malaltia causant d’aquesta mortandat, anomenada Grafiosi, es produïda per un fong ( Ceratocystis ulmi, amb una nova varietat molt més agressiva Ceratocystis novo-ulmi). Aquest fong apareix a Europa, procedent d’Àsia; la primera gran crisi citada és a Holanda l’any 1921; es va introduir a la península Ibèrica en la dècada dels anys vuitanta i si la resseguim dóna un bon exemple de geografia de la difusió de les malalties, com la SIDA que també és ben explicativa d’un procés de difusió mundial o la pesta del porcs, com ja vaig explicar en un altre article, o com el grip de les aus que encara s’està desenvolupant i ompl les planes dels diaris de temor universal. Sabem, però, que fa 6.000 anys ja hi hagué una altra gran plaga de grafiosi.

Un servidor estimava aquells arbres, però el fong semiparàsit aquest segrega unes espores tòxiques causants de la malaia fatal. Es desenvolupa en els vasos conductors de la saba, i amb aquesta es difon per tot l’arbre, obstruint-los i enverinant les fulles, per la qual cosa l’om acaba morint. El fong arriba a l’arbre, per un efecte simbiòtic letal,  aferrat al cos d’un petit coleòpter, una espècie d’escarabató que s’alimenta de les fulles i la fusta, ell és el disseminador. També és contaminen els arbres a través de les arrels dels veïnats.

Sembla que de totes les castes d’oms que hi ha al món, els siberians i els xinesos són els més resistents, però els nostres, sobretot l’ Ulmus minor Mill.,  tenen els dies contats.

No és l’om un arbre que formi boscos a Mallorca, però és un arbre, o era un arbre amb molta dispersió bio-geogràfica, sobretot prop de síquies, fontetes, voreres de torrents o de llocs on podien accedir a una certa humitat. Els del Pla de Solanda devien ser hereus d’una omeda nascuda a un terreny pantanós bonificat antigament per l’home. De les agrupacions, alguns arbres en sobresortien, amb el seu tronc ben recte, algun de més de vint metres, fulles aspres i dentades, no molt grosses, semblants a les del seu parent el lledoner; les seves flors verdes i rarenques,  apareixen, com en els ametllers, abans de les fulles.

A partir del meu descobriment, el de la mort dels oms del Pla de Solanda, he afinat la meva percepció d’aquests arbres, els individus afectats són ben visibles i el control de la malaltia crec que deu ser difícil, costós i de mals resultats ( talar i cremar els individus afectats, sanejar les branques dels malalts, posar enganalls de feromones, tractament amb insecticides, injeccions de fungicides, vacunació preventiva, manipulació genètica...) i aplicables, crec, només a individus de jardí o a espais públics –si no són siberians o xinesos-, o a alguns espais protegits, com el que hi ha als camins de s’Albufera d’Alcúdia – als quals els feien tractaments selvícoles preventius a petita escala i la tècnica d'arbres-esca-  desconenc el seu estat i si les conselleries del ram se’n cuiden, tot i que valdria la pena salvar alguns arbres grossos si encara són vius. Sé que hi havia un projecte de repoblar amb oms sans algunes voreres del Pla de Cúber.
 

Jo sí que me’n cuidaré dels meus. La cita recurrent és Antonio Machado cantant a aquell om centenari : “Al Olmo viejo hendido por el rayo / y en su mitad podrido, / con las lluvias de abril y el sol de mayo / algunas hojas verdes le han salido ...”  Record, però,  que aquí Rosselló-Pòrcel –cantat per Raimon- el citava,  probablement al carrer dels Oms, una de les costes que uneix la ciutat alta i la baixa de Palma; al poema “Auca” : “Ma mare, fadrina, canta al carrer de l’Om i broda. / Tambor, tamboret, tambor, broda, broda per la noça, / la noça demà passat, només amb una galera, /i tots a peu i després els tarongerars de Sóller./ Aquí pots nedar, vaixell: el brollador t'acarona.”  Si volguéssim ser lectors de desgràcies encadenades als versos diu, més envant : “les grises rengleres d'arbres li ensenyaran arts de bruixes”. Sigui com sigui, sé que l’om xinès és un om resistent a la grafiosi. Ja miraré d’ aconseguir-ne un. Un dia d’aquesta tardor l’aniré a sembrar devora els seus companys secs. Sé que ho podria provar amb espècimens d’aquí, qui sap si millorats a la UIB, però és un camí més senzill, serà com un fill adoptat de terres llunyanes. Trob que en Cosme m’ho agrairia. No sé si és un acte de resistència, però és un símbol per a no rendir-se.

 _______________________________________________________________

Les imatges d'aquest apunt les he tretes de la sèrie "Els arbres d'Alaró" de Joan-Vicenç Lillo i Colomar. Una col.lecció d'excel.lents articles accessible a "Amics arbres - arbres amics".

Els Oms morts són de Son Ordines i els verds de la Casa d'Amunt a Alaró ( Mallorca)

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

• Mallorca és Las Vegas? Climent Picornell
• Dalt del turó amb flor de taronger, 'santito de guixo' i nitrogen.
• Jardins d'altri amb humor, 'división de opiniones' i AENA. Climent Picornell
• Petita història d'un bar de poble. Climent Picornell
• Quan educar en català era un acte de valentia: 50 anys de l'escola Mata de Jonc. Climent Picornell
• Reflexions sobre l' Ecotaxa (´Horitzó 2038'). Climent Picornell
• 25 anys de l'ecotaxa, els hotelers contra el Govern. Climent Picornell
• VOX : la Toponímia, ciència o moneda de canvi? Climent Picornell
• Dalt del turó amb garballó, Els Calderers, pròstata i Carner
• Jardins d'altri amb 'bananalització', fel·lació, IA i el nou opi del poble. Climent Picornell
• Caminant per Palma amb 'Aire d'Intrús', ecotaxa, la nova dreta, IA, poemes. Climent Picornell
• Forever Young (De Bob Dylan i Formentera, encara). Climent Picornell
• Jardins d'altri amb passat, mort, Abascal, cans i moixos. Climent Picornell
• Més sobre IA. Climent Picornell
• Dalt del turó amb carxofes, el cos de Crist, piscines, el precuneus i un mussol
• Turisme tòxic, la dinàmica turística de Balears, la 'fàbrica d'Espanya'. Climent Picornell
• Reconstruir Palma ( a través dels llibres). Climent Picornell
• Jardins d'Altri amb paradoxes, futur, poesia, 'flexiguretat' i vae victis. Climent Picornell
• Lloança dels defensors dels camins públics de Balears. Climent Picornell
• Caminant per Palma amb Rosalía, Simone Weil i Byung-Chul Han. Climent Picornell
• Dalt del turó amb cirerer de Pastor, amazon, nutrició, en Tarzán i un 'appuntamento'
• Existeix la mort? Pesa l'ànima? Climent Picornell
• Jardins d'altri amb morts, castellans, Rajoy i Göring o Goebbels. Climent Picornell
• És la immigració, estúpid! Climent Picornell
• Dalt del turó de novembre amb nesples, 'quicos', Gírgola i la Mort.
• Jardins de novembre amb moc, Juli Cèsar, genocidis i pilots de moto. Climent Picornell
• Balears, entre la saturació turística i l'emergència habitacional. Climent Picornell
• Neil Young, als seus 80 anys. Climent Picornell
• Recordant Guillem Frontera als talaiots dels Racons a Llubí. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Frontera, 'brutta situazione', peus i befa constant. Climent Picornell
• Jaume (IV) de Mallorca, l'han de desenterrar o no? Climent Picornell
• Dues propostes per salvar el català. Climent Picornell
• Dalt del turó amb dones magrebines, anglès, demografia, raó
• Caminant per Palma amb els turistes i els residents. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Gesualdo Bufalino. Climent PIcornell
• D'on ve el nom de 'sobrassada'? Climent Picornell
• La IA en una conversa d'estiu. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Mediterrani, cortesia, la vida i les arnes. Climent Picornell
• Dalt del turó amb un ase escorxat, Stalin, ping-pong i Sylvia Plath
• Sopar d'estiu amb flaccidesa i feromones. Climent Picornell
• Més sobre turisme i canvi social. Climent Picornell
• Passejant per Palma sense vesícula, 'Palma es ven' i Cristoneofeixisme
• Jardins d'altri amb apocalipsi, Catul, Brecht, Bioy Casares... Climent Picornell
• 'Bonisme? o gastar més amb armes. Climent Picornell
• Dalt del turó amb 'posesiones', ordi, un bon pop i Tom Waits
• Més sobre turisme i cultura local. Climent Picornell
• Tot esperant Emily Ratajkowski. Climent Picornell
• Els 'altres mallorquins'. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Dylan i la vida i la mort. Climent Picornell
• Lenin, Mao, Pius XII i el Papa Francesc, embalsamats. Climent Picornell
• Dalt del turó amb 'manolito', fornal, sexe, promesa i funeral
• Conviure amb la IA (Intel·ligència Artificial): una oportunitat també per a l'educació
• Conversant per Ciutat de globalització, neofeixisme i autoajuda. Climent Picornell
• Jardins d'Altri amb Cuerda, Il·lustrats, Blake i una tanka. Climent Picornell
• Dalt del turó amb peixos de la terra, bocs i Guillem d'Efak
• La Internacional Reaccionària. Climent Picornell
• Jardins d'altri del mes d'abril, entre la felicitat i el divorci. Climent Picornell
• Dalt del turó depressiu i amb brusca
• Quimi Portet i les seves cançons amb bell llemosí
• Internet és avui de dretes? Climent Picornell
• Dalt del turó amb skyline, Kant, reunió animal i grufar.
• 'Jardins d'altri' amb il·lusions, pensar, errades. Climent Picornell
• Caminant per Palma amb Campari, suïcidi, Kallifatides i el riu Nil. Climent Picornell
• La Intel·ligència artificial (IA) i jo. Climent Picornell
• Dalt del turó amb Panettone i escabetxo, 'cantantes', moldaves i haitianes
• "Jardins d'altri" amb l'impossible i la carn de gallina. Climent Picornell
• Un nou estoïcisme? Climent Picornell
• Woke i antiwoke. Climent Picornell
• Postals de Palma amb 'fannullone', la mar i el port, dretes i esquerres...
• Jardins d'altri amb 'cojones', Beckett, Lacan, Einstein...
• Dalt del Turó amb ullastres, 'agres', bassiot, figues i Fujimori
• L'OLivar, Pere Garau i Santa Catalina, mercats de Palma. Climent Picornell
• UC. Cançons d'Eivissa. 50 Anys. Climent Picornell
• Dalt del turó de desembre amb estornells
• I si féssim cas de la demografia de les Balears? Climent Picornell
• Moixos. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb artistes, jueus, 'sapere aude' i befa constant. Climent Picornell
• Dalt del turó de novembre, amb barrumbades, porcs i llibertat
• Antivacunes i pseudociències diverses. Climent Picornell
• La classe mitjana i les eleccions als Estats Units. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Estellés, Play station i 'les neiges d'antan'. Climent Picornell
• Dalt del turó amb llestiscle, bravejar i un país sense nom
• Caminant per Palma, entre el dol i el desig. Climent Picornell
• "Quatre poetes mallorquins": Llorenç Moyà, Jaume Vidal i Alcover, Josep M. Llompart i Blai Bonet
• Dalt del turó amb gregal, revetla, 'muridero' i el Chichi
• Jardins d'altri amb lleugeresa, conversa, por i solitud. Climent. Picornell
• Palma reconstruïda? "Palma, mon amour !" Climent Picornell
• La mala jugada de l'autocura ("autocuración" o "self-care")
• Les indústries de la depressió i de la felicitat. Climent Picornell
• Per Ciutat, passejant amb un llibre de Gay Talese. Climent Picornell
• Dalt del turó amb estiu , 'tontos', pells de conill i canyar amb xalet
• Jardins d'altri amb merdetes, adolescència, castellanismes i manicomi. Climent Picornell
• Jardins d'Altri d'un mes d'agost. Climent Picornell
• Dalt del turó amb paparres, figues, magrebins i pous
• Sopar malaguanyat d'estiu, com sempre. Climent Picornell
• Rosa Planas: una antologia de Palma. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb llop, ficció, mapamundi i Parlament. Climent Picornell
• Dalt del turo amb milanes, bossot, ullastre i moix pròdig
• Converses per Palma amb silencis, socialisme, rotondes i un torero. Climent Picornell
• Turisme i societat a les illes Balears (Ara: Tots turismofòbics?). Climent Picornell
• Jardins d'altri amb marxisme, temps, bourgeois i silenci. Climent Picornell
• Dalt del turó amb 'cossetxadores', coloms, capellà i rossinyol
• De l'hivern cap al suïcidi fins el reemplaçament demogràfics. Climent Picornell
• ¿Límits al turisme? ¿ 20 milions de turistes ja basten ? Climent Picornell
• Passejant per Palma amb català, coca, fills i immigrants. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb temps, veritat, 'Madame Ovary' i història. Climent Picornell
• De Google, la memòria i els punts obscurs d'Internet. Climent Picornell
• Dalt del turó amb udols, dissabte, coloms i badalls
• Enric Benito: El nin que es va enfadar amb la mort. Climent Picornell
• Els objectes de ca nostra tenen història. Climent Picornell
• Biografia de Palma, una Ciutat envaïda. Climent Picornell
• Pere Garau: biografia d'un barri de Palma. Climent Picornell
• "El temps de les magranes". de. Caterina Karmany i Jaume
• Heterosexualitat, monogàmia, poliamor i amics. Climent Picornell
• Els hotelers contra les vivendes vacacionals. Climent Picornell
• Dalt del turó amb mandarines, cafè amb llet i saviesa
• Jardins d'altri amb jutge, emoció, riure i suïcidi. Climent Picornell
• Caminada per Ciutat amb depressió hivernal. Climent Picornell
• Dalt del turó amb moixos, saliva, planters i cilindre
• Hipocondria, feng shui i amor. Climent Picornell
• Dalt del turó amb paciència, cul, pigota i cuc de s'orella
• Converses per la plaça Gomila, amb condó, Tito's i burgesia turística. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Kissinger, Twain, Semprún, Einstein, Padgett... Climent Picornell
• D' Israel a Europa, passant per ca nostra. Climent Picornell
• Molts d'anys! Molts? Climent Picornell
• NADAL. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb inflació, carboni, amics i enemics. Climent Picornell
• Converses per Ciutat amb idioma, viatge, jueus i cafè. Climent Picornell
• Dalt del turó amb diaris, barriguera i carregadors.
• Converses per Palma amb kundalini, col·lapse i ecofeixisme. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb improvisació, olor, memòria i vanitat. Climent Picornell
• Des de la geopolítica: Israel i Hamàs. Climent Picornell
• Converses entotsolades. Climent Picornell
• Jardins d'altri sobre l'escriure i el llegir. Climent Picornell
• Sentiments, trastorns i contradiccions. Climent Picornell
• Dalt del turó amb Pius XII, diaris i setmesó
• La Psicogeografia i les geografies personals. Climent Picornell
• Dalt del turó amb xoriguers, pecats i dos dragons.
• Jardins d'altri amb mallorquins, ornitologia i "todo a cien" . Climent Picornell
• Converses per Palma amb Coderch, Fraga Iribarne i eco-ansietat
• La culpa és del turista? Dels hotelers? Dels mallorquins ?
• Dalt del turó amb fil·loxera, marihuana i un gall de llavor
• Converses per Palma amb dimissió, narcisissisme i malestar. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb penediment, jueus i poc esntusiasme. Climent Picornell
• Sopar d'estiu, entre el Bodhisattva i el Baignoire. Climent Picornell
• Dalt del turó amb Pessoa, plaques solars, nínxols i Montaigne
• Jardins d'altri amb revolucionaris, ratolins, felicitat i Di Stéfano. Climent Picornell
• Generacions: silenciosa, boomers, X, millenials, centennials, Alfa... Climent Picornell
• Converses per Palma amb tràfic, Portitxol, Peret i el reguetón. Climent Picornell
• Més sobre turistes i residents de Balears. Climent Picornell
• "S'Arxiduc" d'en Mendiola. Climent Picornell
• Dalt del turó amb Battiato, brillantina, un 'sanchista' i en Proust
• Converses per Palma, de Dublin al Dry Martini, passant per l'extrema dreta. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb felicitat, trotskistes i Bob Dylan. Climent Picornell
• De Palma dels protagonistes a Ciutat de figurants. Climent Picornell
• Dalt del turó amb carxofes, cireres ... i un homoniqueu
• Reflexió post-turística. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb pedres, Picasso, enmerdament i romaní. Climent Picornell
• Converses per Palma amb Bukowski, nostàlgia i banyes. Climent Picornell
• Setmana, de sis dies. Climent Picornell
• El full en blanc, la soledat de l'escriptor i altres facècies. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb semen, sang, desig i univers. Climent Picornell
• Converses de parcs solar, geopolítica, Pink Floyd i crisis financeres. Climent Picornell
• Més sobre el ChatGPT. Climent Picornell
• Contra les pseudoteràpies i l'autoajuda. Climent Picornell
• Converses: notícies, depressions, musulmans i cinquè poder. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb nostàlgia, sexe, mestres, tombes i sort. Climent Picornell
• Dalt del Turó: capellets de teulada, arengades i el Barça
• Els hippies vells es moren, com David Crosby. Climent Picornell
• Dalt del Turó: neu, moixos, palles i a fer nonó
• Jardins d'altri amb dones, tributs, amor i covardia. Climent Picornell
• Converses erràtiques per Palma. Climent Picornell
• Què és la gentrificació? Palma gentrificada ? Climent Picornell
• Converses o soliloquis Climent Picornell
• Jardins d'altri amb futbol, feixistes i aforistes. Climent Picornell
• Palma i la nostàlgia com ingredient. Climent Picornell
• Dalt del turó: canyes, beques i rosers podats
• Dalt del turó: boira, planters i palla.
• Jardins d'altri, per acabar l'any. Climent Picornell
• Per Ciutat, banyada. Climent Picornell
• Converses. Climent Picornell
• 25 anys sense Nadal Batle
• Notes per l'història del Turisme: política i religió. Climent Picornell
• Postal de Palma: l'alè de les ciutats. Climent Picornell
• Apocalipsis quotidianes conspiranoïques. Climent Picornell
• Més sobre els impactes del Turisme. Climent Picornell
• Encontres a Ciutat. Climent Picornell
• Postal de Palma a la tardor. Climent Picornell
• La terra és rodona (contra els terraplanistes). Climent Picornell
• Jardins d'altri, ara. Climent Picornell
• Genius loci, prebe coent, cucamolla i pluviómetres
• Gínjols, garroves, bous i cendres
• Jardins d'altri setembrins Climent Picornell
• El turisme. bo, dolent o regular ? Climent Picornell
• Retorn a Palma: sentir i escoltar Climent Picornell
• Vells, Bitter-Kas i escatologia necessària
• Jardins d'altri agostencs Climent Picornell
• Tórtores, somera, galliner i pesta
• Jardins d'altri estiuencs. Climent Picornell
• Peripatetisme per Palma. Climent Picornell
• Sopar d'estiu amb botxor, alemanys i Thermomix. Climent Picornell
• Els orígens de la turismofòbia Climent Picornell
• Falzies, bevedors, "Los Melones" i el saig
• BENEIT !! Climent Picornell
• En l'hora de la meva mort Climent Picornell
• Anècdota o categoria en geopolítica Climent Picornell
• Jardins amb Damnatio memoriae. Climent Picornell
• Postal de Palma, de sa Calatrava amb un amb kipà. Climent Picornell
• Calor, Amazon, prudència i moraduix
• Tomba, ex-capellà, garrovers i balconing
• Joan Miralles i Montserrat, la minyonia d'un homenot Climent Picornell
• Jack Kerouac, encara
• Jardins d'Altri amb pessimisme
• Postals de Palma amb taca de sang
• Avui es canta la missa del To Pascal a Sant Joan
• Magraner, 'tirita', russos i cocaïna
• Jardins d'altri amb evangelis Climent Picornell
• Porgar fum
• Jardins d'altri, entre la vida i la pantalla. Climent Picornell
• Boires, Erasmus, oliveres...
• De caminants, passejadors i "flâneurs" Climent Picornell
• Jardins d'altri de gener Climent Picornell
• Nínxols, brebatge i orgues
• Repensar-nos. Climent Picornell
• Confinament, ventositat, presó
• Jardins d'altri hivernals Climent Picornell
• Burgesia turística? Climent Picornell
• Grills, solls i cocarrois
• GUILLEM FRONTERA, paisatge i societat . Climent Picornell
• Figues, moros, ciclistes, ciurons i un 'moticultor'
• Jardins d'altri amb aforismes Climent Picornell
• Corbs, cendres, banyes i donardes
• 600 anys de la Llotja Climent Picornell
• Ullastres, jugadors i el dia s'allarga
• Born Climent Picornell
• Jugadors, Pitalers, alemanys i brebatge
• Xaboles, ovelles, paracaigudista, vídues
• La ciutat pandèmica Climent Picornell
• Més Jardins d'Altri Climent Picornell
• Gírgoles de poll, cebet, senyors i tirs
• Jardins (d'Altri) Climent Picornell
• Pandèmia, brasers, taronger bord
• Mussol, selleter i milanes
• Plou, somnis i casa esbucada
• Hivern a foravila
• Mascaretes i garroves
• Ordi, separats i serp
• Clots, discapacitats, el padrí i la rata-pinyada
• Pandèmia i paisatge
• Carxofes, antigors i padrins
• Cafès, endolats i coentor
• Divendres, paons, bous i esplugabous
• Final de tardor, fotografies i niguls
• Milanes, birros i quartons
• Fressar, calor i coentor
• Claveller d'aire, taronges i felicitat
• Ravanissa, capsibos i olivó
• Llebres i rotondes
• Temps i contarelles de gener
• Verros i polissons
• Salvatgina puta!
• Vermell de roselles
• Les possessions
• Aucellons, panades i rubiols
• Matances no atropellades, ensaïmades de tallades i un mort
• Calmes de gener i dignitat retornada
• Cama-roges, bolets i Nadal
• Passar pena, botifarres i porcelles
• De l'octubre i un albó
• D'abans i altres essències
• L'estiu i la festa
• Estiu de ple, amb serps i espluga-bous
• Figues-flors i prebes coents
• Remeis per viure bé
• De l'unicorn al bell mig de l'illa aimada
• Brou a rompre !
• Temps de matances i altres andances
• El desembre congelat ( o això era abans?)
• Panellets, morts i "tricotraco"
• Octubre o la curiositat
• Ni paparres, ni segadors
• Picadura d'abella, el llop i ram-usat-sac-arnat-suro-amb-ham
• Fuita de Ciutat, menja-mosques i anguila
• N'hi ha que duren tota sa vida
• Per una moratòria turística a les illes Balears
• Dia plujós amb quadern antic
• Figueres despullades i grípies buides
• Un sac buit no s'aguanta
• Coses dels desembres
• De santa Catalina a Nadal, un mes cabal
• Aromes de tardor
• APUNTS DEL PLA DE MALLORCA : ARRI I OU !! Climent Picornell
• JARDINS D'ALTRI: EL CREPUSCLE, SEMPRE, ENCENDRÀ ESTELS Climent Picornell
• DEU IDEES EN DEU MINUTS SOBRE TURISME I CULTURA Climent Picornell
• POSTALS, JARDINS, APUNTS ( I QUE ELS DÉUS MOS DONIN LA MAINA ) Climent Picornell
• SETMANA ( NULLA DIES SINE LINIA ) Climent Picornell
• LA CULTURA ENTRE L'UCI I EL RESET Climent Picornell
• POSTALS DE PALMA AMB LA RIERA I L'EMBAT Climent Picornell
• APUNTS DEL PLA DE MALLORCA OFEGATS PER L'ESTÈTICA Climent Picornell
• JARDINS D'ALTRI AMB UTOPIA PRIMAVERAL Climent Picornell

• General [773]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom