Climent Picornell

ALTRES JARDINS D'ALTRI. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Setembre, 2007 17:02


Altres Jardins d’altri

Climent Picornell

Els Jardins d’altri són composts per citacions arreplegades d’aquí i d’allà. Qui sap si, per ventura, amb poc criteri, ja que molts de pics he optat per la grolleria, només amb la voluntat de fer-me enfora de la cita embafosa i fatalment, o falsament, intel·lectual. Per demostrar-ho: “Bananas is my bussiness”,  deia Carmen Miranda  a Copacabana, 1947.

De la ràdio. Jugant amb el mite de la rutina del filòsof: “Kant només es masturbava els dijous. Ho explica no a la Crítica de la raó pura, sinó a la Crítica de la raó pràctica.” No sé ni si fa gràcia. Disculpin. També de la ràdio. Canta un grup sud-americà, no record el nom: “La mujer tiene en el pecho / dos cosas como penachos / y dos palmos más abajo / la fabríca de muchachos”  ( Ho cantaven accentuant la i,  “fabríca”). Pens en les temàtiques generals de la cultura popular : “Els fusters fan ses arades / i els ferrers fan els rampins / i ses dones fan els nins / a força de perdiuades”.

Aquesta transposició em dugué a D. Macià, un mestre d’escola felanitxer, altot, grandot i amb una veu profundíssima a qui vaig conèixer fent cursos de cant coral. No se’n perdia ni un. A més de la seva afecció, sabia tocar guitarra i tenia una especial predilecció per canviar les lletres a cançons molt conegudes. Tenia molta gràcia per fer això. Amb la música de “Clavelitos”, per exemple: “De dónde vienes mujer? / Vengo de la procesión. /  Y estas manchas ¿de qué son? / Estas manchas son de cera. / Anda vete de mi vera! /  Antes de que yo te eche. /  Que tu vienes de joder / Y estas manchas son                                                   de leche”.

Per al gran compositor de tangos E. Discepolo, “La esencia de la canción popular es que le duela a quien la escribe y al que la escucha. El dolor es parte de la vida, acaso la mayor parte...” El dolor, té vuitada, si un vol, però no resisteix la befa. Vegem-ho. Cap ritme tenia secrets per a D. Macià, a un tango conegut, dolorós, li canviava la lletra, la tornada és convertia en això que segueix: “Ai mocosota jo no te vull / perquè sempre tens el nas en remull /  Ai mocosota ja no t’estim / sempre dus un pam regalim!” ( Xim pom!, com en els tangos ).

Els tangos m’ajunten amb l’Argentina. La història es pot contar amb poques paraules. Deman qui és un homenet vell, amb gaiato decorat, ben vestidet, que cada dia ve al cafè a prendre un gelat. “Aquest és un fill d’en Toni “Rebolt”, son pare se n’anà a s’Argentina, i el fill es feu militar, arribà a General. Allà es molt conegut, va ser el qui va dir a n’el general Perón: ‘Au,  Perón ja és ben hora de que te’n vagis”. Vaig decidir que l’endemà aniria a demanar-li que opinava de n’Isabelita.

Titular de crònica d’internacional, Busch és en visita oficial: “El Tirano en Tirana”. Ja es podia haver esforçat una mica més el periodista.  Ja que som dins ‘Internacional’, com als diaris. Els taxistes, per a un amic meu, són l’única font d’informació dels corresponsals de premsa a l’estranger. Parodiant això darrer, vaig demanar a Joaquim Teixeira Gonçalves que em duia de l’Aeroport de Lisboa al meu hotel, que com anava la cosa per Portugal, sentencià resumint: “Les empreses van malament, però no s’aturen d’obrir gimnasos, per fer salut, m’entén, no?”. Totalment.

És sabut que molts mallorquins emigraren a Amèrica i a França. A Sóller als qui tornaren amb doblers els diuen “rochetons”, no sé molt bé per què. Però un d’ells, conegut meu, parla encara amb accent i li agrada intercalar paraules afarncesades. “No giris a la dreta en aquest carrer, és interdit” o “No vull anar per aquestes barriades, són dangeroses”.

Un qui no admet bromes idiomàtiques. Acuerdo del secretario Fernando Barrantes  (Juzgado de lo social nº2 de Badajoz):  “… ha llegado un oficio redactado en una extrañísima y curiosa lengua, totalmente ajena al idioma oficial de estos pagos patrios, se devuelve el mismo para que por el organismo correspondiente sea correctamente redactado y sin faltas de ortografía en el idioma oficial común de nuestra Nación, esto es, el ESPAÑOL, lengua en la que se han escrito las mejores obras de la Literatura Universal, con la que se civilizó medio mundo y practicamente hablada en todo él…”  És de fa dos dies, no és d’en temps d’en Franco. En fi, Jordi Pujol citava Quevedo en una entrevista que li feien: “Mientras haya piedras en los campos y catalanes, habrá guerra”. Caldrà recitar-los el poema de Damià Huguet “Els seguedors”. I que seguin i es posin tranquils.

O investigar la frase de Virgínia Woolf: “Cap al desembre de 1910, el caràcter humà ha canviat”. No diu si per bé. Poca cosa degué canviar  prop d’aquí. Ho dic per la sensació que li causaren els papers redactats en català a aquell homonet.

Posats a exagerar, un pregoner de festes excitat: “Tots els camins duen a Roma… i a Santa Coloma” (Home! No serà tant…)

La tenia apuntada i ha sorgit de dins una agenda vella. L’advocat Toni Coll a l’acte d’homenatge a Andreu Ferret, feia poc que era mort: “A Andrés Ferret le gustaba el mar i el mar...tini.” ( Ho deia amb una copa a la mà des de la mesa dels oradors).

________________________________________________

(Les fotografies són de PERE CARLOS.  Tempestes de Tardor.  Sa Ràpita ( Illa de Mallorca)

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

PREMSA GRATUÏTA I "ON-LINE", INTERNET,MICROSOFT,GOOGLE,AMAZON, "GOOGLEZON"... Climent Picornell

jcmllonja | 10 Setembre, 2007 20:16

 

 Climent Picornell amb Manuel Castells

Premsa on-line i gratuïta, Internet, Google, Microsoft, Amazon, “Googlezon”...

Climent Picornell

He passat una part de l’estiu posant al dia algunes de les meves lectures sobre la informació i la seva vehiculació dins la modernitat, en concret, el paper dels diaris i la premsa a l’era d’Internet. De les coses que he llegit els recoman “La prensa sin Gutemberg (El periodismo en la era digital)”, de Jean-François Fogel i Bruno Patiño (2007), són periodistes encarregats de la pàgina web del diari Le Monde, una bona actualització de la qüestió. El meu article en vol ser com una recensió lliure, que també m’ha permès repescar clàssics contemporanis ( un oximoron?) del tema, com Viure en Digital de Nicholas Negroponte excel·lentment traduït al català per una filla de Francesc de Borja Moll, Nina Moll i  Nadal Batle, que prest farà deu anys que és mort,  o “La seducció de les noves tecnologies” de Llorenç Valverde, per cert, sé que ha acabat un nou llibre, amb pròleg de Manuel Castells, del qual, de Castells, un no es pot despendre del tres volums de La era de la información.

Tot, però, fa molta via i canvia amb una rapidesa brutal. Tant, que les discussions que avui en dia tenim sobre si els diaris on-line o els diaris gratuïts arraconaran definitivament la premsa escrita o, com a mínim, la premsa escrita de pagament, no poden separar-se de la història recent del que ha esdevingut Internet. Ted Turner (fundador de la CNN, cadena de TV que només emet notícies) ja pronosticava la fi dels diaris per a  2001. Els de Microsoft anuncien reiteradament la fi dels diaris de paper pels voltants de 2016 (“Veig morts al meu costat”, sol dir un directiu seu quan veu editors de premsa). En fi, M. Crichton , l’autor de Parc Juràssic, opina que “els diaris seran la següent espècie a extingir-se”, o la frontera de l’any 2011, que una comissió europea preveu que serà la fi de la premsa de pagament. Tot plegat adoba aquesta  rumorologia, amb fonament, de què la premsa escrita va de rota batuda, encara que la seva potència és enorme, el seu poder d’adaptació tècnica elevat i el seu poder financer els permet crear grups multimèdia més àgils. Poderosos, però no tant com abans. Abans,  de l’aparició fundacional d’Arpanet, o de quan Tim Berners-Lee, 1989, creà el WWW o Marc Andersen el Mosaic, que donà pas al navegador Netscape 1.0, el 1994 o quan surt Google a finals de 1998. En aquest cas que tractam,  la data inicial és la del 19 de gener de 1994, quan apareix el primer periòdic on-line: Palo Alto Weekly. D’aquí als 70 milions de blogs existents avui o a les 100 milions de visites diàries que té l’enciclopèdia Wikipedia, o que tots els diaris de paper tenen versió on-line- el Diari de Balears va ser dels primers- han transcorregut, no un parell d’anys, sinó una o dues eres de la història de la comunicació.

 

 

No és la meva intenció dissertar ara sobre el nou paper de la premsa en l’era d’Internet, sinó fer present que el nou discurs sobre la crisi de la premsa escrita i pagada és una realitat, contra la qual han reaccionat els mateixos diaris, primer fabricant les seves pàgines web amb el seus diaris on-line, amb els dubtes de si han de ser de franc o de pagament (l’exemple del fracàs de l’experiència d’EL PAIS on-line pagant -esmenada posteriorment-, s’ensenya a les facultats) i després,  responent a l’agressió comercial que els suposava la premsa gratuïta, que s’encamellava als primers llocs de difusió, generant -els mateixos diaris de pagament- diaris gratuïts propis, quan molt poc abans demanaven la seva limitació, quasi prohibició. En una paraula, apareixen noves condicions que canvien el fons i la forma. Vull dir amb això que com en el cas de l’invent del “Space Command 400 Remote Control”, per Robert Adler l’any 1956 (el comandament a distància de TV),  aquest aparatet va determinar no només “com” es veia la televisió sinó “què” es veia i com es refeien els programes i els anuncis, és a dir, hi ha un abans i un després d’una invenció tecnològica. Amb aquesta qüestió em referesc al nou discurs que s’ha sobreposat a aquests canvis, que versa sobre si el nou model de premsa que apareix té o no la seriositat, l’ètica, el contrastament i molts d’altres suposats beneficis morals dels quals, se suposava, gaudeix la premsa tradicional. I no en parlem del blogs, vists pels periodistes tradicionalistes com els fems de la nova era: ‘què s’ha cregut la gent, que pot ser periodista qui vol ?’ Naturalment que hi ha tema. Tan els diaris gratuïts com els diaris on-line són fills del seus temps,  una era visual, -el gran McLuhan ja ens ho va avançar!-, tots dos tenen una estructura semblant, molt gràfica, la seva lectura és un exercici similar a veure la TV, poc reflexiva, i, per rematar-ho, les pàgines on-line dels diaris ja són com les altres pàgines web: permeten enllaçar, veure vídeos, entrar a xats, fòrums, redireccionaments, blogs, comprar i vendre, en una paraula, fer creure allò tan desdibuixat de la interactivitat. No vull continuar per aquest camí empedregat i dur del nou model ideològic de la premsa a Internet, però sí fer comprendre  que així com Gutemberg alliberà l’escriptura de la mà, permetent la multicòpia a impremta, Internet ha alliberat la informació de la publicació material, una nova eina tecnològica imposa canvis, evidents, però no forçosament ideològics. Malgrat això,  als intel·lectuals, no sé si orgànics, els costa acceptar-ho. Partidaris de la reflexió profunda i encalmada, no suporten el zapping per televisió, ni que Internet no tengui destins fixos, sinó recorreguts, etapes, i, per això, que la fluïdesa de trànsit dels seus visitants determinin l’èxit de les pàgines web.

 

El zapping a la TV i el pasturar per Internet són dos dels hàbits de la nostra modernitat. Sense que això es pugui tenyir de bé o de mal i sense obviar, tampoc, conseqüències com la ‘fractura digital’ entre rics i pobres, que s’agreuja. Me recorden aquests intel·lectuals “antimaquinistes i negacionistes” aquell rei grec que prohibí l’escriptura perquè pensava que la gent, amb els escrits, ja no recordaria i abandonaria la memòria o, si voleu, a aquell pintor que quan va veure el primer daguerreotip, l’antecedent de la fotografia, sentencià: “Avui la pintura ha mort”. Res d’això ha passat. Alerta, per tant,  amb les prognosis ràpides i equivocades, el regal que és Internet, una xarxa sense jerarquies massa significades, oberta, amb certa manera prop del desideràtum d’una eina gratuïta i comunitària, polivalent, és aquí i s’ha assentat. Tot i que hi ha historiadors reduccionistes que els agrada, ja, asfaltar l’esdevenir de la història futura amb apotegmes com el que la premsa va ajudar a assentar els estats-nació; Hitler, fou el que fou, ajudat per la ràdio; Kennedy guanyà Nixon amb l’ús de la televisió, ara, seguint la seqüència, hem d’esperar quina casta  d’àngel o dimoni engendrarà  Internet. Si prefereixen les disquisicions arrebossades de seriositat, podem passar a les teories de les noves esferes: de la biosfera, a la noosfera de Teilhard de Chardin o al ciberespai rebatiat com Hiperesfera per ( se’n recorden?) Regis Debray. Al manco ens dóna tema. O si prefereixen la ciència ficció,  ja n’hi ha que ho relaten: Google compra Amazon ( “Googlezon”) i s’enfronta a Microsoft, que perd. És l’argument d’ EPIC 2014, que poden veure per YouTube, “Evolving Personalized Information Construct” (EPIC) Constructe Evolutiu d’Informació Personalitzada, figura que és un element informatiu personalitzat dels usuaris de Google / Amazon en funció del que llegeixen, cerquen, envien, fotografien, compren... I si fos veritat ? I si el nou “Big brother” agafàs aquesta forma, i el “l984” d’Orwell, fos el 2014 de “Googlezon”. I per què ens hem de fer por? Ara que ja sabem  que “som, bàsicament, el que cercam”.

General | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

SETEMBRE, PLOURE DAMUNT BANYAT. Climent Picornell

jcmllonja | 01 Setembre, 2007 22:08

 

Setembre,  ploure damunt banyat.

Climent Picornell

En Jaume ha hagut de girar quan hem guaitat darrera Ferrutx. Ens ha estamanejat un venter i, bota qui bota, hem tornat a port. Ahir, en canvi, els espets pegaven a les fluixes, tant,  que ens haguérem d’aturar quan en dúiem la barca plena: un esplet d’espets.

Posta de sol dins l’aigua amb l’afegitó de la lluna que guaita ja per damunt el puig d’en Xoroi. Forma part de les litúrgies de l’estiu. Avui, però, plou dins la mar. Nedam quatre o cinc fent tertúlia, l’aigua és tèbia, la tempesta d’ahir amb vergues de llamp a balquena ha refredat l’ambient.

Tot fa una olor especial, de cosa que s’acaba. L’aigua de bimbolla quan es mescla amb l’aigua salada també fa una olor diferent. Els recordava que un temps vaig quedar anòsmic, sense olfacte, a causa d’un medicament que en receptaren i en Joan, “el Capità”, ens diu que la pitjor olor que ha sentit mai, és la de la pasta de coco, la copra, quan s’asseca, “senties una olor que s’aficava per la part alta del nas, per endins, l’olor de merda era colònia i la de morts podrint-se un perfum, inimaginable, arribava a la coberta del vaixell, sobretot els vespres, quan passavem per aquelles illes de Polinèsia, una bavarada fonda, profunda i groga... mai no he pogut eliminar-la de la meva memòria, ara quan parl, encara sent el ressò d’aquella olor”. Ell menava un vaixell, des de les illes del Pacífic fins a les factories de Palmolive a San Francisco. Servidor havia llegit que el metge menorquí Mateu Orfila, el pare de la toxicologia moderna, Traité des poisons, contava a Talleyrand, o a Metternich, que quan diseccionava cadàvers a la ‘morgue’ de París, durant el segle XIX, la mala olor era tan mala, que arribava a un límit, en el qual -com que ja no podia ser pitjor- esdevenia perfum;  el mal i el bé que es donen la mà, el ying i el yang...  “Ei, no comencis amb les teves cantories, tu...!”  “De totes les maneres, la millor olor que record dins mar”, torna a dir en Joan, “és, navegant a unes quantes milles de la costa de València, a les nits, si ve vent de terra o llevant suau, empeny un nigul d’olor de flors de taronger, pareix que sura damunt l’aigua, és una olor fresca, embruixada i enganxosa, però alegre”. En Mateu, recorda quan la seva mare l’enviava a comprar canyella mòlta, o pebre per les sobrassades al molí de sang de can Mena, molien la canyella i el pebre amb una mola estirada per un ase, la casa estava amarada d’aquelles olors... “On hi hagi en Mateu: que se llevi el cursi d’en Proust i les seves magdalenes per mullar;  aquí si que estam ben en remull, per damunt i per davall”, diu en Tomeu.

L’estiu s’acaba, la gent va i ve de Ciutat, però encara lleu tornar els horabaixes a fer el bany. La cala, cada any més esboldregada pels temporals de l’hivern, s’ha avesat a la gent durant la calor, d’aquí a poc restarà deserta. El fum tòxic de la central tèrmica d’Alcúdia fa com un plomall corb, puja per amunt i després es mantén horitzontal a una determinada alçària, fins que surt per les puntes de les badies. “Abans”, diu en Mateu, “la gent no venia a nedar aquí, ho trobava enfora, s’aturaven al xaragall del torrent de sa Jonquera Vera, bé, ara li diuen de Son Violí”; és fidel al bany, llarg, de cada dia. “He vist que heu hagut de tornar, passada la punta hi havia mala mar, ara això ja passa més, quan entren les llampugues, la mar s’emputa aviat, i es presenten els peixos més grossos”. “Jo pujava un dia una oblada i un peix espasa li pegà mossegada, fora de l’aigua, i la vaig pujar mitja”. “Ca! No exageris...” diu en Bernadí. “Gens ni mica, mira tu que em va passar ahir: estir la fluixa i hi duia un espet gros, més d’un metre, però quan el cobrava vaig veure que era un espet que se menjava un altre espet: en pujava dos! Quan els vaig tenir a bordo, vaig treure el petit de dins la boca del més gros, tenia les marques de tres mossegades. Saps que ho són de carnissers, tot és barram”. “Al ‘Caribe’ els diuen ‘barracudas’,  són com a bifos”.

Aquí fa mar vella i les ones llargues no fan nosa per nedar. “És que enguany la cosa s’ha alterat, els peixetons, jo els he vist, s’han com avançat, tot canvia; quan era nin hi havia ‘l’Anticiclón de las Azores’ i no se movia mai durant l’estiu, aquell home del temps, en Mariano Medina, saps que en tenia de poca de feina, en canvi els d’ara, tot lo dia fan mapes i mapes. Per dir-te que ni l’embat entra quan és hora. Abans, devers les dotze del migdia bufava embat i fins horabaixa tard, que s’encalmava; i quan feia fosca bufava terral, vent de terra, i així passàvem els estius. Pensa tu ara, res de res, els xalocs i tot s’han destrempats. Jo crec que hauríem de reivindicar l’anticicló de les Azores i fer un monument a l’Embat”.

  

    Quatre o cinc dones es remullen els peus dins un cocó, prop d’un escar i s’esquitxen, recitant els seus mals, que són molts. En Maties arriba i se tira a l’aigua, ens anuncia que ha tengut un fill, fruit de les relacions incestuoses amb el seu microones i comença una llarga perorata sobre el sentit del joc, la seva inutilitat, la seva justificació només en el plaer, cita Homo ludens de Johan Huizinga i tot. “Quin nivell!” Diu en Jaume. En Pep l’atura amb un altre discurs sobre el rendiment de les camisetes d’en Ronaldinho i en Messi. “També ve d’un joc, en el qual onze contra onze miren d’entrar una bolla dins una barraca. En principi no hi devia haver altres interessos, però ara...” En Tomeu torna de Ses Puntetes nedant a crawl, comenta la pàgina web on penja les seves dèries: “pneumorames perimetrals” o “primaveres en gris” ( “quan ens robin el blau, ens quedarà encara la lluna a la finestra?”) “Però ara la mar és més neta diu en Joan, jo ho conec, crec que per mor de les depuradores, és més clara, els eriçons i les nacres són els primers que ho conegueren, ara les nacres han tornat, al caló n’hi ha que fan mig metre i per fer un poalet de peix basta vagis aquí davant, vaques i serrans, això no passava, és ver que les barques arrossegadores fan mal, però la cosa millora...” “Te’n recordes quan un any a n’en Barxo, que havia fet una pescadeta de sards, li miràrem el poal i en veure que eren petits, li tirarem a la mar, això no ho has d’agafar, li diguérem; encara ara està emprenyat, però és que sards d’un quilo eren normals...”

Hi torna haver calamars, no molts, però tres o quatre per cap sí que s’agafen, “no com abans, que en duies trenta o quaranta”. Ai, abans! La lluna, que fa uns dies era al ple d’agost, s’amaga i se mostra pel mig d’un cel tavellat –“d’aquí dos dies banyat”- , els nins dels suïssos fan capficos des d’una roca bonyarruda. Més dins mar, travessen els llaüts que fluixegen, les llanxes ràpides tornen, i, encara més enllà,  arriba el darrer ‘barco’ de Menorca. Amolla el ferretó un vaixell de vela amb les seves llums dalt dels pals, altíssims, que s’engronsen amb la cadència de la mar, vella.

___________________________________

( Les il·lustracions  són   Obra recent  de  TOMEU  L'AMO )

General | Enllaç permanent | Comentaris (3) | Retroenllaços (0)

LA FESOMIA DELS POBLES ( DE L'INTERIOR DE MALLORCA ). Climent Picornell

jcmllonja | 23 Agost, 2007 22:27

La fesomia dels pobles (de l’interior de Mallorca)

Climent Picornell

Recorden que, fa alguns anys, la compra de terres per part d’alemanys va desfermar, de prompte, un atzabor de comentaris i crítiques ? I que la premsa europea se’n va fer un ressò fora mida ?  Un antropòleg professional adduïa que la causa, el detonant -els alemanys feia temps que en compraven- residia en què les seves adquisicions penetraven i es generalitzaven a l’interior de l’illa. El centre, venia a dir aquest entès, és encara percebut com quelcom sagrat pels mallorquins –encara que ni ells s’en temin-, per això aquest rebuig. Era una més de les llegendes que alimenten la trola de la “Mallorca Profunda”?

Sigui o no cert, ara passa un poc el mateix amb els habitatges plurifamiliars. És ben evident que l’onada constructora que començà a la vorera de mar i als nuclis importants, s’ha traslladat cap a l’interior de l’illa, on, aquests darrers anys, el procés de construcció d’habitatges adossats i d’habitatges plurifamiliars ha sofert  un augment que pareixia incontrolable, o incontenible, segons alguns discursos falsament legalistes de l’urbanisme. Aquest procés especulatiu va fer sonar les alarmes, primer dels elements més conscienciats de la societat civil ( “Salvem allò o allò altre”) i després dels propis ajuntaments, els quals se n’han temut, que la proliferació d’aquestes tipologies d’edificació generava problemes de gestió importants, si continuaven amb aquest ritme exagerat de creixement.

L’augment de població que ha sofert l’illa de Mallorca aquests darrers deu anys ha ocasionat una dinàmica d’augment de ‘vivendes’, que, al temps que els encaria, feia que la promoció i construcció cresqués de forma paral·lela. Primer a Palma, després als nuclis principals, més tard als nuclis secundaris i finalment -amb les noves carreteres i autopistes acabades- als nuclis més petits, situats a 30 minuts, o menys, de qualsevol punt de Mallorca generador de llocs de feina. Els promotors urbanístics han vist en aquests habitatges plurifamiliars -moltes vivendes en un solar, com a finques de pisos-  l’oportunitat de posar-los en el mercat, un poc més barats que els de les zones amb més pressió compradora, i, amb el tren o amb cotxe, acostats a les zones de treball. La demanda ha respost i s’han anat multiplicant aquestes promocions a l’interior de l’illa.

 

Ara els gestors municipals s’han adonat que es propiciaven problemàtiques males de resoldre.  L’augment tan ràpid de la població crea problemes amb els serveis generals, com l’aigua, el clavegueram, la sanitat o l’educació, dimensionats per a nuclis més petits. Al mateix temps, urbanísticament parlant, aquestes tipologies edificatòries fan sorgir un canvi en els paisatges arquitectònics dels nuclis urbans, es canvia la seva fesomia. Les cases baixes que han conformat un paisatge identificatiu són contraposades a cases de diverses altàries, lluny de l’estil paisatgístic tradicional. La fisonomia arquitectònica dels nostres pobles –uns dels majors actius paisatgístics i d’identitat- se posa en entredit de forma clamorosa. I no és una qüestió d’ideologia, sinó d’eficàcia en la gestió pública; podem observar els casos d’alguns municipis governats pels mateixos partits d’esquerres o de dretes: uns van saber contenir i dosificar, uns altres han hagut de proclamar ràpidament una moratòria, a la correguda, quan se n’ha temut d’aquest creixement accelerat. En tercer lloc, els nous habitants, la majoria, no vénen  atrets per la idiosincràsia del lloc, sinó senzillament per un preu més baix; amb la qual cosa es va consolidant una població poc integrada, uns ‘nous residents’; des de parelles joves que treballen a Inca, Manacor o Palma, fins a gent major que  fuig de les condicions socials de Palma a la que veuen –en determinats barris- com una ciutat inhòspita, i van a cercar la tranquil·litat de l’interior, a més d’altra gent amb problemàtiques diverses.  No s’ha de creure que no s’integraran,  però són tipologies més urbanites, trasplantades.

Alguns ajuntaments se’n temeren ja fa temps dels problemes que els provocaven aquestes promocions urbanístiques –moltes d’elles gestionades i construïdes per empreses de fora del municipi- i proposaren moratòries o normatives restrictives al creixement d’aquest tipus. Altres, conscientment o inconscientment, no ho volgueren fer, fins que, ara, veuen que han estat el destí de moltes d’aquestes promocions de plurifamiliars. Alguns d’aquests planejaments més permissius són aprofitats per les empreses de promoció urbanística i pels constructors per fer “pressing” immobiliari. Alguns, amb les llicències concedides o en fase de tramitació, enganxats per algunes d’aquestes moratòries, podrien generar  estratègies per reclamar judicialment a les corporacions municipals. S’hauria de comprovar fins a quin punt hi tenen dret i si les llicències s’avenen amb el compliment de normatives superiors, com el Pla Territorial de Mallorca, amb alguns dels seus preceptes d’aplicació directe.

 “No volem que Porreres perdi la seva identitat com a poble amb macro-edificacions sense caràcter i gens integrades en l’entorn, com ha passat a pobles de veïnat”, diuen des de l’ajuntament, o, la batlessa de Sant Joan: “S’havia de frenar als promotors. Trobàrem prop de 300 nous pisos projectats, sense tenir en compte, uns 100 pisos més, dels quals ja s’ha donat el permís, aquest fort augment de la població per a un municipi de 1800 habitants ens va ‘asustar’”. És com fer pobles nous, però dins els pobles vells. Quasi duplicar els habitants però amb les mateixes clavegueres o amb la mateixa cabuda a les escoles.  La cosa ha tengut unes respostes bastant generalitzables: moratòries per evitar noves promocions de plurifamiliars; contenció de les llicències que s’han adjudicat; adequació del planejament urbanístic dels municipis –Normes Subsidiàries i Delimitacions de Sòl Urbà- al Pla Territorial de Mallorca (PTM). Un pic adequats els planejaments urbanístics municipals al PTM, es creu, es podria discutir fins a quin punt és cert,  que el problema no seria el mateix, ja que el PTM marca ritmes de creixement més baixos i proteccions per als nuclis rurals interiors. El problema es genera, precisament, en aquests períodes durant els quals els municipis sense el planejament urbanístic adequat al PTM hauran de mantenir les moratòries, els qui en tenen,  fins que modifiquin les seves normatives. Això és un procés que es sol allargar,  i en alguns casos no ha evitat, a temps, aquest allau d’habitatges plurifamiliars. Tenint això en compte,  s’ha de mirar escrupulosament la problemàtica afegida de les promocions que, diuen, tenen ja la llicència, o la podrien obtenir; aquestes també s’haurien de revisar, ja que sinó poden tirar per terra les intencions d’alguns ajuntaments. Convendria que el Consell Insular de Mallorca fes una acció decidida en aquest sentit, ajudant als ajuntaments interessats. No fos cosa que “un per s’altre...”


 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (1)

DAMIÀ HUGUET: PECES PER A UN COLLAGE. Climent Picornell

jcmllonja | 19 Agost, 2007 00:52

 

Damià Huguet: peces per a un collage

 

Climent Picornell

 

( Per a la presentació del llibre DH DAMIÀ HUGUET, Campos, Agost, 2007)

 

Els maldecaps del biguer. Ho deia ell: jo som Biguer! Faig bigues. Una petitíssima biografia, ni que fos a la solapa del llibre, s’agrairia per les joves generacions. Damià Huguet, nat a Campos, 1946-1996. Biguer. I tot això més: periodista, pintor, fotògraf, editor, activista, empresari, pare de família i... escriptor. Sobretot poeta. Però pus Call vermell, per molt que ell s’hi donava als seus començaments ( “Jo, home de call vermell i damià de sang que vessa som qui dic: terra, país, Mallorca”). Tant de call vermell, -un sediment producte de la rubefacció del ferro-, provoca un d’aquests reduccionismes que fan de tap a la complexitat de l’obra d’en Damià Hi ha el perill del lloc comú, el poeta del call vermell i les tenasses. Això agrada molt als ciutadans que no saben que és i quan els ho expliques, els pareix com exòtic. Del call vermell a la panxa roja hi va només un pas.

Devots d’en Damià. ENDAMIANATS. M’agrada aquest títol, és d’un epígraf del llibre que comentam. Aquí, amics seus, endamianats, hi diuen cosa. Bernat Nadal, la notícia de l’escenificació d’ “Esquena de Ganivet” de M.A. Raió i Pep Tosar o la peça d’en Joan Perelló (“no hi ha fites, ni horitzó”, li diu l’amic). Servidor també era un devot d’en Damià Huguet. A aquesta terra nostra, que fa brostar poetes xarecs en excés i poetes excessius, també n’hi ha que tenen el do de la poesia. És un do, no cal donar-hi més voltes. I es veu que a aquest Migjorn de Mallorca hi ha bona llacor, de Blai Bonet a Santanyí, a  Miquel Bauçà a Felanitx . Devots d’en Damià, tocat pel do de la poesia.

Huguet rima amb internet. Als externs, i jo ho som,  a fora poble solen fer  qualque gràcia per cauré be. Vaig pensar, ara fa onze anys que en Damià no hi és i durant aquest lapse de temps ha esclatat això d’Internet, idò: “Huguet i Internet”. Ja n’hi havia un que ho havia pensat -no això de la rima grollera i carrinclona- sinó quin hagués estat el paper del nostre Damià en un món amb Internet. N’Andreu Manresa s’ho demana: “És viu en D@mià Huguet?” Diu que l’ha vist fa poc : “prim, alt, dret com un espàrrec a l’ombra, connectat a Internet, baixant pel·lícules i cançons”. Certament som fills del nostre temps, i en Damià l’hagués fet retre a Internet, i molt,  com ho feu amb les eines que manejà. Davant l’ordinador però, googlejant,  “adesiara entotsolat, espigolaria qui era , per on parava el seu món i la seva gent”. La lliçó d’en Damià : l’ús de les eines i dels llenguatges dels temps que ens toca viure, servant, sempre fidelitat a la seva terra. Huguet, ben cert, rima amb Internet.

Quatre traus per sargir un discurs de geografies perifèriques. Faig de geògraf ocasionalment i la feina m’ha deixat un ròssec, el meditar sobre espais i  territoris. Ni que siguin els petits o els interiors. M’agrada canar l’ànima de la gent. I un territori el delimiten les fites. No totes elles netes, algunes brutes, altres amagades, perdudes davall els batzers del temps i els desenganys. Pàtries, regions i galàxies, la geografia universal, el món i la bolla d’en Damià. Quin era el seu lloc? Per a uns : “Huguet pertanyia a la pàtria sentimental de la gran pantalla”, una pàtria, com se sap,  habitada per nòmades i malfactors ( Malle, Vigo, Antonioni, Truffaut, Visconti....). Per a altres: “Campaner de catalana casta, mallorquí de nació, patriota universalista...” Però era caparrut, se sabia pertanyent a una terra concreta, la “Terra d’aquí”. “Campos, sempre groc aspriu, verds d’home encara, lloc meu”. Voleu una brúixola més clara? Ara hauríem de dir: “voleu un GPS més precís ?” 

El sedàs dels sentiments. Però és del temps que hauria volgut parlar. Malgrat en Damià proclami : “haurem de calar foc al temps”. M’és ben igual. No m’interessen tant els onze anys que fa que no hi és,  sinó el  viure per sempre. L’escriptura entesa com un acte de supervivència, també en el cas d’en Damià. L’art com una perdurança de la vida i les persones. Me desagrada que es parli reiteradament de la humilitat d’en Damià, com si aquesta paraula disminuís el cabal de la seva obra, com si el reduïssin a un fraret de Jesús. Ell potser que ho fos –humil i bona persona- la seva obra no. Humilitat i creació és un oximoron, una espècie de contradicció. Adesiara, passejava per les esquenes dels ganivets on s’hi troben els equilibris perillosos de l’autenticitat. Malgrat manisfestàs que “un dia  té massa hores per dir la veritat”, la perdurabilitat del temps és una de les obsessions de tots els creadors.

La paradoxa huguetiana. I és aquí on sorgeix la lectura i la paràbola del meu Huguet: la paradoxa on es va veure immersa l’obra huguetiana. La tibantor entre el que era Campos i  la modernor o la postmodernor d’en Damià. El veig, braços estesos. A un la potència del lèxic popular i a l’altre la naixent cultura de masses, fent de contrapesos. Aquesta és la tensió bàsica d’en Damià Huguet: la tensió de viure entre un món que s’escola pel forat del rentador i les noves eines de la modernitat. I les dues li agradaven, en ell eren compatibles, però no en la realitat del seu voltant. Els nostres enemics no ho poden sofrir, per què els romp els esquemes als quals ens volen disminuir: és el reduccionisme de lo nostro, els indígenes de calçons amb bufes, la impermeabilitat a la tècnica i a la modernitat.


El dret a la nostàlgia. No vull dir que els pobles amb història no tenguin dret a la nostàlgia, el que es perillós és la  contemplació ineficaç del passat. Damià, posà molt d’ esment en evitar l’oblit d’aquell món tan estimat per ell: “es convertí en el seu cronista”, diu S. Verd. I feu de tot, de pare de família a periodista de primera mà. Un “Toter”. I travessà de la regió de l’il·lusió al racó del desencant, composant aquest mapa que grava el burill del  temps. “Sabem que la pressa d’abraçar el futur amb la mirada / Atura sempre el bategar d’aquesta poesia imaginada que ens venç / Mentre la vida ens mena a una existència traginada”

Un home franc. Quan Campos, i tot l’interior de Mallorca,  du camí de convertir-se en un barri residencial de Palma, un poble dormitori, pisos i més pisos, cases i mes cases... Això d’avui en dia, ben segur, seria un altre dels maldecaps d’en Damià. Com aquells que el feren anar al “cuartelillo”, o li feien perdre clients de la seva fàbrica. Tanmateix, com diu Damià Pons, “era naturalment generós, no li resultava imaginable la possibilitat d’escatimar cap esforç en benefici dels amics, de la llengua, del país” . Devia ser així. Dugué la seva malaltia amb coratge i discreció. Però “La poesia no ens estalvia l’angoixa, ni el desassossec. La poesia no ens fa immunes a la vida. La poesia no modifica el destí d’un país, ni millora les males persones...” li escriu en Lluís Maicas. Ell ho sabia, malgrat tot, remarcaria la seva franquesa i també el sentit de l’humor, que en tenia, i molt, ja que pareix que únicament hi pervivia el sentit tràgic de la vida. No.

Davant la mar a la gatzoneta.  Jugava de defensa. Però pareixia que envestia. Albert Camus sempre deia: “Tot el que se de les relacions humanes ho he après jugant a futbol”. I també pintava  la mar, flocul·lava d’un lloc a  un altre, de la galàxia a la terra d’aquí, encastats els seus móns, com un ‘cordonsillo’ damunt el pit d’un hippie. Amb les seves paradoxes, encobridores de la gran literatura. M’agrada molt imaginar-me en Damià, assegut a la gatzoneta davant la mar, és la meva imatge refugi: “La mar no vol cavalls que trenquin el paisatge, / Amb tota la blavor que sura damunt l’alga. / La veu que veim amb arbres,  romp amb esquits de temps / Tot els murs que ara sobren, al paradís on som.”

(A reveure Damià !)

 

 

 

CAMPOS ( MIGJORN DE MALLORCA)

17 d’agost de 2007

Bon vespre, senyores i senyors, amigues i amics:

 

Servidor és CLIMENT PICORNELL.

Quan me va telefonar en Biel Huguet i me va dir si volia presentar el llibre d’homenatge a son pare, només duia el corcó de per què ho havia de fer un servidor, en primer lloc un extern i un “no ningú”, i en segon lloc, quina responsabilitat !, vaig pensar, amb la caterva de primeres espases que hi han escrit... , no vaig tenir altre remei que dir-li que sí, i per molts de motius que ara no explicitaré. Ara que veig que hi ha una autoritat, el Dr. Damià Pons i un campaner, en Joan Pomar, he quedat com a més tranquil, però a la vegada, se m’ha restringit de tal manera el paper que m’havien comenat, que hauré de triar, entre les coses que havia pensat, i, algunes, de les moltes que havia escrit. De totes les maneres, com molt bé sabia en Damià Huguet, com es fa als festivals de cinema, han de xerrar poc, sinó els presentadors estiren i  se’n duen de l’escenari als qui xerren en excés.

 

 

 

Tot i cercant el meu racó en aquest acte,  faré, en part,  el que m’havien comenat.

He llegit el llibre que ara presentam ( dues vegades), he mirat les fotografies, l’he recensionat i, també, he compost un collage escrit (  ell els feia molt bé pintant i aferrant ) amb una lectura transversal del llibre. Esper que la meva intervenció -una intervenció apòcrifa, en part- feta amb molts de textos manllevats sense permís dels autors d’aquest llibre, sia ben interpretada.

 

 

1.- El  llibre, DH DAMIÀ HUGUET (editat per l’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS,  Palma, 2007, 300 pàgines), és una peça excel·lent,  confegida per Biel Huguet, el seu fill,  i na Cèlia Nadal, que fan el pròleg tot dos amb el leit-motiv del que “Aquest llibre vol ser...”.

1.- un homenatge a en Damià, 2.-un plany públic per tot el que hauria fet en Damià –i na va poder fer- , 3.- un acte de gratitud a tots els qui, com en Damià i amb en Damià, durant els anys 60 i 70 treballaren pel nostre país, 4.-una reivindicació del localisme, Campos, perifèrics militants, 5.-però també aquest llibre vol ser un pont cap Buñuel, Tàpies; Blai, Godard, Mª del M. Bonet, Fellini, Ràfols Casamada, Cesar Vallejo, Paco Ibáñez....París, Sicília, Barcelona... Ho han aconseguit.

 

S’ha de fer esment de l’assessorament d’en Pep Mendiola, “Mendi” i en Sebastià Verd, que el coneixien bé. S’hi veu l’ofici d’aquest quatre personatges.

 

I dels dissenyadors de CLAVE: Toni Armella i Barbara Corral, també.

 

És un conjunt de treballs que toquen les múltiples activitats d’en Damià Huguet.

 

a.- Comença amb una una peça preciosa, intimista i personal de n’ Andreu Manresa ( “Damià Canova” el seu malnom), de la qual ja en tornaré a parlar

b.- Francesc Parcerisas que hi revolta la poesia –que ja havia estudiat en Joan Mas i Vives- Parcerisas hi incorpora  uns certs tocs insòlits i sorprenents: con si fos de la “beat generation” Huguet? Idò no està mal pensat, deu ser una altra de les seves paradoxes.

c.- La tasca d’editor examinada per en Damià Pons, amb una escrupolositat immensa ( ha examinat les factures dels impressors i tot...) que reflecteix les grandeses i les misèries d’editar poesia i en català, en un temps on les ajudes a editors eren no res.

d.- La prosa no periodística a cura de Joan Mas i Vives; i no únicament, els 58 relats de “Les fites netes”, amb un pròleg de Joan Veny- sinó altres qualitats d’en Damià des dels seus guions cinematogràfics fins a una tipologia de prosa hiper-realista (?) sí, però molt irònica, en aquesta jo hi he vist molt bé el Damià que vaig conèixer:

“Paper de ceba: paper molt fi, que res no té a veure amb la ceba ( vg. “gent de la ceba”) quant a sabor, però sí en delicadesa i en el full exterior d’aquesta planta. No fa plorar a literats llagrimosos ni eixuga el moc de canonges romàntics. S’utilitza per embolicar objectes delicats, joies de Lalique, porcellanes de Sèvres, vidre de Murano, preservatius acabats d’usar, vels de mare-de-déu. Un encant”

e.- De  la fotografia en té esment en  Miquel Àngel Raió, en sorgeixen les seves temàtiques i obsessions, la família- retratada sempre amb fons plans, com si anàs a cal retratista- les portes velles, la terra clivellada, un ca magre fermat amb una cadena- i els autoretrats ! bones peces, ell amb la Minolta a l’ull, una amb boina i puret...-,

f.-  La pintura i l’escultura estudiades per Cristina Ros, tal volta el seu plaer més intimista: titulà la seva exposició “Secreta passió”, els seus collages –les peces més interessants segons Cristina- amb les seves influències, i les darreres teles, dibuixant la mar, no pintant marines. Diu Ros:  “El blau mediterrani moltes vegades amb una veladura grisosa serà el color que inundarà les teles i els papers d’en Damià els anys 90, no pintant marines, sinó horitzons”

g.- Antoni Serra examina i resitua  la seva tasca de comentarista i crític de cinema, tot i que la majoria de treballs apareixeren com a periodista s’ha fet be separant-ho, perquè la seva dèria cinematogràfica be es mereix un capítol a part : “Tots els habitants d’aquesta galàxia generacional varen influenciats pel cinema”, diu Serra. El mateix Damià sempre deia: “Més que un escriptor em consider un profund estimador del cinema”.

Crònica de 1971, d’en Damià :  “Pel·lícules que no veurem al nostre país” – es referia a Blow-Up i a la Voie Lactée- “a no ser que tengueu la sort de viure l’any 2071”.

h.- El vessant periodístic l’estudia en Sebastià Verd, que en fa una anàlisi pormenoritzada (“periodista de primera mà”), els seus maldecaps, per l’article dels quintos i la qüestió de la bandera espanyola,  les visites al “cuartelillo” de la Guàrdia Civil”, la arxifamosa fotografia del futbol, la defensa del medi ambient aquí personalitzada en Es Trenc, l’esvaniment de la ruralia... Però també les seves entrevistes, a Blai Bonet,  a Maria del Mar Mar Bonet....És un text sentit i dur el d’en Sebastià ( “Campos s’ha convertit en un poble dormitori que ha venut l’ànima”).

g.- L’activisme cultural i polític és cronografiat per Joan Pomar; ens presenta D. Huguet co-organitzant actes –ara fa més 40 anys d’aquells conferències d’estiu a Campos-, recitals de cançó, membre de l’OCB, col·laborador de la revista RESSÒ,  revista  de l’OCB de Campos, que li ha dedicat dos números quasi monogràfics, un després de mort i un al cap de 10 anys.

 

 Tots aquests treballs alternant amb textos dels seus poemes i escrits, fotografies i pintures.  Joan Ramon Bonet ha tengut cura de les fotos,  Miquel Àngel Raió / Concha Almeda, han seleccionat les fotografies i en Bernat Nadal ha fet una meticulosa tria-antologia dels seus poemes..

 

 

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (74) | Retroenllaços (0)

NIT de COL·LISIONS Climent Picornell

jcmllonja | 10 Agost, 2007 15:08

 

 

NIT DE COL·LISIONS

Climent Picornell

Un dels meus rituals estivals és passejar pel poble un poc abans d’anar jeure: bona nit, bona nit, bona nit...i bona nit si et colgues. La porta oberta de ca madò Prudència “Boscana” em deixa veure el corral, amb els coleus de fulles multicolors,  i la parra plena de diskettes de CD penjats d’un fil: “Van molt bé pels moscarts i ses abelles i els aucells no s’acosten als raïms; les m’ha duits el meu nét”. Bono, vaig pensar, deu ser el mateix efecte que el de les dues botelles plenes d’aigua, fermades amb un fil ferro al cap de cantó davant can Nigorra: Me digueren les quatre madones de veïnat que així els cans no s’hi aturaven a pixar, i era més net que haver-hi d’espolsar flor de sofre. Arrib a la rotllana de la fresca de ca ma mare, és de les més antigues. Ja n’hi havia davant el portal de ca seva quan era nina: venia gent amb bandúrries. Records estantissos d’una alegria esbravada: les  tragèdies de la vida només les sedassa el temps. “Mon pare”, diu ella, “dormia a la finestra que donava al carrer i  mai va dir res, ni protestà gens. No deia ni piu, sabia que ma mare volia la fresca davant ca seva. Entrava, capell posat, mostatxos blaquinosos, ‘bona nit’ i per endins”. El tema va ser que, avui, un servidor havia pujat de Palma, on hi he estat un parell de dies per feines. Ma mare d’ençà que va morir mon pare no hi ha tornat pus a Ciutat. “Palma no m’agrada sense ell, sense ton pare, amb ell anàvem als gelats Italians, a Alcampo a dinar i fer la compra, i coses així”. Na Praxedis “Malondra” entona: ” Fa poc hi vaig ésser i pel carrers de Ciutat vaig veure uns “caràcters” -no vull dir que siguin dolents-, però no m’agradaren, m’estim més ser per aquí...”. “Aquí, arribes a conèixer la gent nova, que, tanmateix, si se vol fer s’externa, noltros no els ho deixam ser”, opina na Catalina “Sutxa”. “ La meva  veinada els escomet: Tu qui ets? D’on ets? I un diu de ‘Marruecos’, uns de ‘Rumanía’, o de Palma, n’hi ha d’Amèrica i així. De totes les maneres hi ha massa gent nova, sobretot als pisos que han fet”. “Sí,  s’altre dia passava una parelleta jove, ell fa feina a Hisenda de Manacor i ella a l’Hospital. Hi ha de tot”.

Un descafeïnat de màquina, amb gel,  serà la darrera beguda del dia, a un dels cafès de la plaça. A una taula rodona fan un truc de sis, quatre parroquians miren i callen, els qui no juguen ja se sap: són de suro. En Sebastià “Flonjo”, un home fortot que venia a ca nostra a ajudar, quan fèiem matances, ha tornat molt vell, va amb gaiato i dorm, pegant capades, davant la televisió que està a tota pastilla i ningú la mira. Entren dos externs, vilafranquers o montuïrers, i un diu a l’altre: “Demana tu,  que se pensaran que només feim gasto de cadira”; “Cadira? ‘Querida’ he de menester jo!” “Idò si veniu els divendres, hi ha un bona guarda de bacives que prenen la fresca defora”, replica en Miquel “Fadró”.

Decidesc tornar per amunt  i anar a Son Dormes. A la sortida en trob dos que discuteixen, fadrins vells, picadors del temps de “Al Rojo Vivo” de Can Picafort, on anaven amb una ‘mota’ petita, una Guzzi d’aquelles amb les marxes a una palanqueta del costat. “Te’n recordes, Joan?”, li deia un a l’altre, “Que qualque dia no l’aficàvem”; “no enfornàvem”, deia en Tià, “no enfornàvem, Joanet”, “I bé, dàvem llengo, hi havia vespres que la tenia esbraonada a sa llengo, d’assajar-la per damunt i per davall...” “Quines dones, ai! I ara són nins i ja viuen a ca s’al·lota, com si fossen casats; a la vila en conec no sé quants, així els pares estan més tranquils, diuen: ‘són del poble i els coneixem, i així no van per aquí o per allà’, tenen ‘quarto parat’ amb llit de matrimoni, les padrines velles escainen un poc però llavors, quin remei, hi han de consentir...” “Què trobes Climent? Tu també ho ets d’aquella època, eres un poc hippie”. “Més puta era aquest. Un dia baixava pel carrer Major, cabells llargs, i un va dir: ‘Qui és aquest Bon Jesús?’ ‘Jo som sa mare’ -va dir ta mare- “I ara l’hi consents?” li digué l’amo en Miquel de s’Hostalric, “Jo ja l’hauria tos amb tres estissorades...” “I ara, els tres de l’amo en Miquel li han sortit peluts, i ben barbuts: un no sap mai la vida cap on t’empeny.”

En Toni “Calàndria” ompl una cotxada de ninetes: “les me’n duc al concert d’en David Bisbal, a sa plaça de toros, mira tu quina nit m’espera”. Abans d’arribar repartesc els dos darrers ‘bona nits’, un a l’amo Arnau “Flastor” i l’altre a l’amo en Joan “Pidaler”. Asseguts un davant l’altre, però a cada banda de carrer. No se xerren fa anys quan surten a la fresca, abans ho feien plegats; qui sortia darrer travessava i anava a ca l’altri, fins que un dia es discutiren. I es discutiren per una qüestió molt mallorquina: la fama -molt mediterrània i molt universal-, l’honor i el rànking. Un vespre d’agost l’amo en Joan digué en veu alta el que devia ser un pensament, però feia una estoneta que no motaven cap dels dos: “Qui deu ser el més ric del nostro carrer ?”  S’asseien, un devora l’altre, amb el respatller de la cadira davant, amb els braços damunt. “En Toni de can Duro, deu ser el més ric. Li ve d’avior”. “Llavors deven venir els de Can Tribes, i els deven seguir el de ca l’amo en Tomeu Pastorel·lo, tots dos vénen de famílies de majorals, degueren robar a n’els senyors de ses possessions, i ara són ells qui les tenen.” “I el quart ? Qui deu ser el quart ?” L’amo Arnau ja com a reia, perquè li tocava a ell, creia, segur... “Vatuadell!” Digué l’amo en Joan: “ I dec ser jo!” Se va sorprendre a ell mateix: “Dec ser jo.”  “Beneitarro!” Li va enflocar l’amo Arnau, “Som jo. Som jo. Beneit, tenc el doble de terres que tu! Botxarro! Lo que no som ni la meitat d’estufat.” Agafà sa cadira, se va asseure davant ca seva i no se xerraren pus mai més. Ara quan pas per davant ells, ruta obligatòria, he de dir bona nit, alternativament, a cada un d’ells, girant el cap a cada banda de carrer. Un ‘bona nit’ no basta per tots dos.

A punt d’anar al llit, la televisió m’informa que la NASA ha captat la col·lisió còsmica de quatre galàxies entre sí, que han espargit per l’univers milers de milions d’estrelles. Ignorava que l’”Efecte Papallona”, desfermat pel concert d’en Bisbal, fos tan ràpid. Per assossegar-me, pens que la causa fou la brega d’en “Pastorel·lo” i en “Pidaler”: encara no pot ser que la perdiu torni col.

( Les imatges, ad usum la web del filòsof, aquí damunt amb la guàrdia baixa.  Són, per ordre, un carrer de Maó amb el professor Tornasol; a Felanitx a un recital del poeta valencià Josep Piera, a Palma a la investidura de Doctor Honoris Causa del pintor Miquel Barceló, i a Sa Pobla a un concert memorable de Quimi Portet ) 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

LA CONSPIRACIÓ INTERNACIONAL I ALTRES LLEGENDES. Climent Picornell

jcmllonja | 29 Juliol, 2007 23:03

 

La conspiració internacional i altres llegendes

Climent Picornell

Era a un sopar d’aquests d’estiu. M’assegueren a una taula amb el prec de donar conversa a entesos i enteses diverses, engominats amb camises màniga llarga, rics que es fan el naturista i esquerrans empegueïts de ser-ho. Ja saben vostès de què va: dir que sí amb el cap, riure un poc i haver de remugar per endins. Els temes vorejaven discursos que no puc suportar. Per exemple: el cotxe que funciona amb aigua ja està inventat, però les multinacionals del petroli el tenen segrestat i tancat amb pany i clau; el mateix amb l’energia de fusió; altre tant per a  la medicina, el preparat que ho cura tot, la panacea, existeix, però les grans companyies farmacèutiques l’han amagat o neguen la seva efectivitat, per continuar amb els seus enormes guanys; i coses així, un estol parescut a les anomenades llegendes urbanes. Tenc comprovat que, indefectiblement, es passa d’aquest discurs simplista a la teoria de la conspiració internacional. Res passa perquè sí, passa perquè uns pocs, poderosos a l’ombra, poders fàctics planetaris, decideixin que passi així. No com la “mà oculta que engronsa el bres”, molt més cutre i vulgar, però efectiu. La gent s’apunta a aquesta teoria, a vegades ornada amb recerca, a vegades descarnada i bruta, com compra les interpretacions apòcrifes de Nostradamus, ben igual de com llegeix els horòscops sabent que no encerten, sinó que embetumen, o escolta els endevinadors professionals:  ja siguin els pastorets de Fàtima o els del dia de la bèstia. Malgrat, la realitat, tossuda, els desautoritzi clamorosament. És igual, el personal té tendència a creure i espargir les fantasmades amb molta benevolència i, en canvi, és d’una duresa cega amb les evidències que responen a criteris científics. Tot es ven en el mercat globalitzat. I si no ho creuen, teclegin qualsevol ‘xorrada’ al Google.

 

La cosa es va complicar quan algú em demanà el parer sobre una qüestió, no sé quina:  “Pens, que si saps el que creus, és difícil respondre a la pregunta; no tenc contesta”. Va quedar esculat, pensant la resposta ( no és meva, és del president Bush, la me vaig aprendre de memòria d’un article d’Umberto Eco), però, vaig continuar: “Estic plenament convençut de què els éssers humans i els peixos coexistirem amb plenitud” ( l’autor és el mateix ). Els somriures em feren entendre que havia pixat fora de text, però ja nedam, que va dir aquell. Com que no era això, vaig pensar que la cosa anava del “Club Bilderberg” : un selecte grup format per 130 persones poderoses, segons Daniel Estulin, que cada any es reuneixen en secret, és el govern planetari. “Ho fan –vaig dir amb to convençut- per a instaurar un poder a l’ombra, amb una pau mundial fonamentada en l’esclavitud i la dominació”.

Vaig encertar, i la conversa continuà amb un to d’assentiment cap al que havia amollat per sortir del pas. En fi, ja ho veuen, si no surt la teoria de la conspiració, es passa a la de la concatenació –un subproducte de la teoria del caos-, allò de que un aleteig d’una papallona a una selva del sud-est asiàtic, és capaç de provocar, per mecanismes encadenats, sismes o problemes a mig món, del fenomen del Niño a les decisions erràtiques d’en Putin, per exemple. Com que quedava bé, vaig decidir continuar per aquest camí. “L’inici és a l’any 1952, Ray Bradbury escrigué un conte de ciència ficció – El renou del tro-, uns caçadors que viatgen a través del temps, quan són a la prehistòria maten un insecte, sense voler. Com a conseqüència d’aquesta mort quan tornen al present es troben amb un escenari radicalment diferent: l’insecte mort hauria causat un efecte en cadena de dimensions immesurables”. Començava a entretenir el meu auditori, excepte a dos o tres que escainaven. (“Maldito intelectual”, podia llegir en les seves cares). Els de la mala cara augmentaven i per tant vaig decidir canviar el rumb de la conversa, pensant amb l’encàrrec dels amics i que era una nit d’estiu i no un foro de debat.

 

“Sabien que la lletra del ‘Aserejé’ oculta un missatge satànic?”; “M’han contat que els bitllets dels euros perdran la seva tinta en menys de vints anys”; “ Era cert que Bibi Andersen va guanyar un concurs de ‘soldador de l’any’ quan estudiava FP?”. Ara el preocupat era jo, que ja duia el camí d’altres anys en que la cosa havia acabat com la processó de la moixeta. Però es va redimensionar. Tanta sort. Brollaren el robo d’òrgans per fer trasplantaments, el submarinista engolit per un hidroavió que recollia aigua de la mar quan anava a apagar un incendi, els caimans amollats pels compradors de mascotes dins les clavegueres s’han ensenyorit de Nova York, el nom de la droga LSD que havia inspirat una cançó de The Beatles ( “Lucy in the Sky with Diamonds”). Aquesta darrera l’havia aportada una senyoreta escotadíssima, no la vaig voler contradir ni matisar, ni tampoc afegir-hi que a Ana Obregón, un pit siliconat -que en feia la meitat d’un dels seus- li havia esclatat dins un avió. Però sí que vaig emparellar les llegendes urbanes amb el concepte “Net-lore”,  el nou Folk-lore d’Internet. “Les llegendes urbanes  modernes, com les antigues, que tenien el fonament en creences religioses o paranormals, neixen de fets quotidians, per tant han de tenir un cert fonament real, un poc exagerat però creïble, el més important és que estiguin ben contades, amb un poc de suspense”. Arribava el moment d’un poc de component local. “L’aigua de Mallorca ve dels Pirineus i ja en pots fer de bots”; i en Colón mallorquí ? O el drac de na Coca, un cocodril que habitava la Palma del segle XVII.

Vaig provar amb Samuel Huntington, l’analista de la connexió dels poders civils i militars, que ha pensat que el ressorgiment islàmic -Al Qaeda i tot això-  no és més que una reacció social deguda a l’estancament i la corrupció de les institucions existents ( vaig estalviar-los el lligam de l’efecte papallona, encadenat a la corrupció de l’ex-ajuntament ‘pepero’ d’Andratx ). No me podia sofrir, però continuava el discurs: “Afirma que hi ha un paral·lelisme evident entre els inicis del protestantisme el segle XVI i l’islamisme violent contemporani: els dos volen una religió més pura i exigent; prediquen el treball i l’ordre; apel·len a la dinàmica emergent de les classes mitges ( tampoc vaig citar els discursos del president Antich, enaltint-les); hi ha corrents interns, luteranisme/calvinisme - xiita/sunnita ( no devia saber res d’ UM-PSM)”. La taula que m’havien encarregat “dinamitzar” feia badalls d’avorriment. La meva deriva no acabava d’anar bé i vaig usar el meu darrer ‘cartutxo’: començar a contar ‘xistes’ de Lepe. Què no faríem pels amics!

 

 (Les fotografies són meves, fetes a SON DUC D'ARTÀ a l'illa de Mallorca )

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (6) | Retroenllaços (0)

S' ORDI BO O LA RECERCA D' UN NOM DE LLOC. Climent Picornell

jcmllonja | 26 Juliol, 2007 22:38

 

S’ORDI BO O LA RECERCA D’UN NOM DE LLOC

Climent Picornell

 

Un borino ros, amb gran dedicació, afica la trompa dins cada una de les flors de la bouganvilea, talment com un colibrí. Els conills, orelles altes, s’aixequen damunt els seus peus llarguers de darrere i talaien per si un cas. El perfil de les muntanyes es pot dibuixar correctament i estrictament per mor de la llum del sol que ja s’endevina per darrera. És molt de matí.

El vespre abans, un terral fort, quasi de llebeig, havia fet xiular tots els racons i redols de la casa; els moscarts s’havien esvalotat i els dragons, prop dels llums, i les rata-pinyades no feien coneixedor . Però ara, la calma era total i la boira s’anava ensenyorint de l’ambient, poc a poc. Al cap d’una estona ja no es veia ni la bardissa de davant. Pel camí hi apareix en Miquel “Parretes”, magre i amb el pel blanc, curt i fort com a fil-de-ferro, és un poc parent meu, i em saluda sempre alçant molt enlaire el braç dret (com qui dir et faig un poc més de cas que als altres perquè ets parent d’enfora).

- “Va bé ?” M’escomet, “Sí... idò mira tu quina boirada s’ha posat. Aquí baix a sa Clotal de S’Ordi Bo la poden llescar d’espessa que és.”

S’Ordi Bo, vaig pensar, fa temps que no n’hi sembram d’ordi. Aquests enigmes, insòlits i menors, sense categoria, mobilitzen sovint la meva atenció de desenfeinat de vacances. Vaig decidir dedicar el matí a esbrinar-ho. Ma mare, la propietària, no en tenia ni idea, s’havia fet molt ciutadana, però va saber qui havien estat els darrers majorals de la finca i els vaig poder visitar. L’amo en Toni “Paparró”, caminant amb dos gaiatos,  ja no filava gaire prim i només l’interessava contar-me que en el “Frente” de Saragossa, durant la guerra civil del 36-39, el capità volia que només ell tiràs les bombes de mà en els casos compromesos, perquè tenia molta força al braç i molt bon dret per endevinar l’objectiu... El proper pas em va dur cap a ca l’amo en Pep “Verdall”, quasi cent anys, però el cap clar com un llum. Vaig dur sort, se’n recordava perfectament.

“En aquest lloc que em demanes hi enterràrem un mul, és un bocí que teníeu enllà des Pou Bo. Al pobre animal li pegà un mal a ses cames, començà que no aguantava ses coses i acabà que no s’aguantava ni ell. Li donarem unes begudes d’herbes i li férem fregues amb oli i greix per devers ses cames, però tanmateix es va morir. Es teu padrí no sabia molt bé què havia de fer; abans quan es moria bestiar gros el duien a un lloc que deien es Carnatge, però en aquell temps ja no s’usava. Decidírem que l’enterraríem i el duguérem a sa Clotal, un lloc fondo, cavàrem un dia i mig, i de nit el tiràrem dins aquell clot. I tapàrem. Es teu padrí hi va fer sembrar ordi tot d’una”.

“S’ordi, aquella anyada anava rònec, magre de tot, llevat d’un bocinet –on hi havíem enterrat es mul- que s’havia fet bo, però bo de tot, alt com un homo: només  una clapa del sembrat de tres o quatre metres quadrats. La gent no se’n podia avenir. Què hi heu tirat d’embrivada ? Demanaven. Noltros fèiem de no sentir-ho. Això es va repetir devers quatre o cinc anys i la gent va començar a referir-s’hi com es lloc de “s’ordi bo”. Ja ho veus... i ara què has de remoure ?”

“Res, coses meves, cabòries...” li vaig contestar. Hi vaig anar d’horabaixa, havia fet un dia de molta calor i a aquell lloc, un poc pregó, hi feia bon estar. Al punt exacte de s’ordi bo un estol de caderneres, més de quaranta en vaig comptar, s’hi havia aturat. En veure’m  alçaren el vol.

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

" UN PER S'ALTRE, S'EDAT DE CRISTO " Climent Picornell

jcmllonja | 19 Juliol, 2007 15:18

 

    ( Il·lustracions GUILLEM MUDOY )

“Un per s’altre, s’edat de Cristo”

Climent Picornell

La nit era, si fa no fa, com la contaré ara.  Els grills llunyans marcaven un continuo i dos o tres, més prop, feien de solistes intermitents. Les ones suaus, amb una remor llarga que només s’interrompia quan arrossegaven, en arribar, alguns còdols. Amb tot això, impertinent i constant, el far de Formentor s’encarregava de recordar, amb les seves quatre flamades, que aquella rutina també formava part de l’orquestra. La remor llunyaníssima d’un motoret pels carrers il·luminats del petit poble, retenia el visus de realitat. El cruixir del balancí servia per posar alguna casta de contrapunt als llums i sons esmorteïts dels avions que es decidien a enfilar l’aeroport llunyà. De damunt els tamarells de vorera de mar una òliba s’enlairava, sense fer gens de renou, i fugia en sentit contrari de l’enorme caterva d’estrelles que partien, acompanyant l’aigua quasi calma, a convertir-se en la mar gran.

Malgrat tot, com pot ser que hi hagi nits quasi perfectes ? I és que, de bon matí, mentre comprava el diari, he sabut que un fill del llanterner s’havia ofegat fent pesca submarina, ben davant ca nostra. El trobaren a les tres de la nit, a set metres de la vorera, probablement quedà enganxat dins una escletxa encalçant un peix, qui sap si un anfós dels grossos. Pobret, tenia vint anys i el cabells rojos ( mai he entès allò de “guarda’t de ca que no lladre, pedra rodona i home roig”). Havia sortit a pescar, com ho feia molts de dies. Als llogarets de vorera de mar, aquestes activitats arriben a agafar una part de rutina, quan no l’haurien de tenir: la mar no va de bromes, injustament.

 

Me deia, fa estona,  l’amo en Biel de Son Company: “ets homos, uns pels altres, fan s’edat de Cristo”. Això que pot parèixer un jeroglífic mal de destriar, volia dir, amb altres paraules -se referia als homes de la seva quinta- que els qui havien nascut el mateix any que ell, uns s’havien mort en néixer, uns altres a mitja edat, i la resta passaven els noranta, ell encara anava en bicicleta; si fèiem la mitjana d’edat, sortia 33 anys: l’edat en què va morir Jesucrist. No vaig posar mai en dubte aquesta teoria demogràfica, com tampoc el secret de la longevitat de l’amo en Biel – “cada dematí me bec un tassó d’aigua amb una gota de tintura de iode”-, ni que el “prana”, que és com li diuen els hinduistes a l’energia que ens recorre, tengués en el cos d’aquell homenet un refugi privilegiat. Amb un pèndul cercava aigua i trobava anells perduts. Va encalçar femelles, que és com ho deia ell, quasi fins a l’hora de la seva mort. L’amo en Biel, un home del terròs i del call vermell, amb la mar no hi volia relació ninguna, sobretot després d’haver tornat de l’Argentina: “sa meva dona va emmalaltí de s’enyorança; quan li pegava fort, s’asseia a un ‘tubalet’ que havia cordat de bova son pare i li espassava una mica, però no va bastar, si no haguéssim tornat s’hagués morta”. L’amo en Biel i els seus quefers, com un element de la vitalitat d’aquella generació  -reprimit socialista durant la dictadura, adorador de Felipe González en la transició, coneixedor dels secrets de les herbes, pipa als morros -, em retornà el seu record, perquè hi havia hagut una altra mort al poble d’un home jove. Jove, als quaranta cinc anys. Aquest, amb la lucidesa que els corprèn  poc abans de partir, va voler un iogurt descremat: descremat, quina feta! Després va demanar a la seva dona que parlàs d’ell als seus fills, molt petits, i així el recordarien com era. Reviuria a través de la narració de la dona que estimava. Crueltats a part, tornà a sorgir la teoria demogràfica de l’amo en Biel: morts joves que abonen la part estadística que els correspon.

He pujat a la terrassa que dona al nord a rencontrar-me amb la carrera de Sant Jaume, la nostra Via Làctia, que no puc veure a Palma, smogada, bruta i contaminada lumínicament. Com si ho hagués encomanat, dos estels amb coa cauen un darrera l’altre, amb una llarga traca meteorítica. No ho podia tenir millor. M’estir un cabell del cap i deman salut per els meus i per a mi. 

Mentre escric, la mar que s’havia aixecat plana com un mirall, s’ha anat arrissant progressivament des del cap del Pinar i el far d’Alcanada  cap a s’Estret i, ja més prop, al macar de sa Torre, les ones hi rompen ara furioses. Pensant amb els fets d’ahir, em ve al cap que mon pare no volgué mai ni llagosta, ni molls: “mengen homos morts”. No l’interessava gens l’etern reciclatge. Ni saber si tot és el mateix amb noms diversos: jo, tu, la mar, el sol... Deu tenir la mar consciència de les seves fetes i malifetes? No deu mesurar amb les peses del bé i del mal la balança del “prana” universal? Vaja! Disculpin, servidor s’havia enfilat al discurs embafador de l’energia, la vida i la mort. Deuen ser rèmores d’històries de hippies i de vells d’un temps, tot això de les energies i de les vergues que es vinclen quan se’n temen de les aigües subterrànies, perquè, a qui demanam salut quan cauen estels del cel? A això que els altres diuen déus?  Sempre ens ho demanan a nosaltres mateixos. I aquí s’acaba. I sinó, que ho preguntin a la perdiu de la vinya de davant, que du darrera una llocada de catorze pollets i van de cep en cep, amb una intuïció genètica per amagar-se i no deixar-se veure excessivament. Enrevolten sa mare sempre seguit,  però quan la vella pega un bot damunt una paret margera -d’aquestes de sa Colònia de Sant Pere, fetes de trossos de marès- tots els petits, prova que te prova per pujar-hi. Res, al cap d’una estona torna a baixar i els se’n mena a beure, on van sempre, a un aspersor de reg gota-a-gota, que dóna aigua a una tira de cirerers joves. La set, com la mort, se veu que no entén, tampoc, la tria entre el que és prosaic i allò un poc més poètic.

 ( Sèrie completa de les Il·lustraciions a Guillem Mudoy dessins )

General | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

LES CLASSES MITJANES ( DELS DISCURSOS DEL PRESIDENT ANTICH ). Climent Picornell

jcmllonja | 12 Juliol, 2007 19:57

 

 

Les classes mitjanes (als discursos del president Antich)

Climent Picornell

Eixamplar les classe mitjanes i aportar-los el màxim benestar possible, fou un dels eixos del discurs d’investidura del president Antich fa uns dies. Els analistes dels fenòmens socials provocats pel turisme a les illes s’han sentit més fascinats per si aquest enconaria una nova classe dirigent –semblant a la burgesia, per dir-ho amb referents decimonònics- que no a la vertadera revolució social que ha implicat el procés d’assalariament, induït també pel turisme, donant lloc a un nou segment social, que també per dir-ho d’alguna manera, haurem d’anomenar classe mitjanes, sensu lato i amb permís de Max Weber. No sé si s’hi haurien d’incloure tots els assalariats, si no és així, també han de sortir els proletaris en aquesta història social, un poc tenyida de romanticisme marxià. Sigui com sigui, conviuen amb antics terratinents residuals, encara poderosos, petits pagesos propietaris –que passaren durant el segle XX de proletaris ( pagesos) a propietaris-, burgesos  -en sentit medieval d’habitants dels burgs nous, a Palma i a la vorera de mar-... Tot plegat, un fris que ha pegat un bot cap a una societat moderna, conservant pàtines de la tradició pre-capitalista, que ara s’esborren dins la memòria recent. Alguns no han pogut pair aquest canvi i es lamenten de la servitud que ha comportat abocar-se totalment al turisme : “ com no sia la vocació de tots els illencs la de llustrabotes”, em deia un vell  professor.

 

L' arribada del turisme de masses ha significat una nova era, fins el punt que es distingeix entre "abans del turisme" i "ara”. Es vol significar amb això que el turisme ha incidit sobre la societat i la cultura, encara que, com ha observat algú encertadament:  “la Mallorca pre-turística era un paradís... només per als botifarres”. Es poden fer tot un seguit de caracteritzacions de l' home illenc de l' etapa pre-turística, ja que el canvi provocat pel turisme incidirà, sobretot, en el sector de la població classificat com a classes baixes, que a les illes constituïen un conglomerat social, potser el més important, sense oblidar el canvi i relleu de les classes dirigents. Aquí no hi arribà la revolució liberal, ni tan sols al món urbà, tal com havia passat a altres comunitats, qui sap si per la idiosincràcia del caràcter,  de l' hàbitat o de les activitats econòmiques de les illes. La població a les parts foranes es dedicava quasi exclusivament a l'activitat agrària, s’hi pot afegir el contrapunt d’algunes fàbriques i un moviment obrer minimalista. Tanmateix l’apoliticisme, subjugat pel funcionament caciquil del vot polític –que es va reverdir amb l’ecotaxa-, l’afecció als hàbits tradicionals amb el temor quasi religiós als canvis, la confiança temorenca en les autoritats, imposava un fort signe d'estabilitat, caracteritzant una societat molt conservadora. Una massa de jornalers agraris, pagesos de petita propietat, artesans i petits industrials, comerciants, rendistes, funcionaris, un clergat regular i secular nombrós i massa influent,  tots, mesclats  amb  pobres de solemnitat, funcionaris del govern central i  grans terratinents, eren el gresol de les capes socials illenques.

           

    El punt d'inflexió, marcat a qualsevol taula estadística, ens demostra com el pas d'una societat que depèn del sector primari a una altra que depèn del sector terciari catalitzat pel turisme és ben clar, així com el seu efecte en l'augment i el ritme de creixement de les illes i de l’evolució social. El turisme de masses significa un canvi - un més- en la dependència respecte de l'exterior. Certament, també és a l'exterior el bessó del procés turístic. Hi ha, això sí, un gir històric i notable: la indústria turística de masses funciona en condicions absolutament capitalistes. El fulminant que marcà l’arrencada de la nova etapa  es donà el juliol de 1959, el “Plan de Estabilización” imposà una devaluació important del canvi exterior de la pesseta i es normalitzà la seva convertibilitat.

            L'estructura ocupacional de la població de les illes Balears en les darreres dècades, reflecteix aquest canvi, que ha estat concomitant amb el procés d'urbanització i, en definitiva, amb el procés de desenvolupament econòmic que el turisme va desfermar a tot l'arxipèlag. Es pot comprovar que el pes relatiu de les ocupacions camperoles ha disminuït de forma espectacular –ara, a més,  molts dels jornalers són immigrants-. En els nivells ocupacionals no camperols, l'expansió ha estat, sobretot, en les ocupacions manuals (peons i obrers qualificats) i en segon lloc, en els nivells intermedis,  petits comerciants i treballadors mitjans. Hi ha hagut variacions menors en el pes relatiu dels nivells mitjans-alts o alts. El més cridaner ha estat el procés creixent d'assalariament.  Aquests fets ens fan tèmer del canvi social a què han estat sotmeses les illes Balears, que no és altre que el pas d'una societat agrària-tradicional a una societat  de serveis moderna. En síntesi, observem avui a les Balears una estructura social composada per una exigua classe alta, una classe mitjana, amb les fronteres molt imprecises ( els sociòlegs parlen de classes mitjanes-mitges, mitjanes-altes i mitjanes-baixes ), i un gran grup de classe treballadora; hi hem d’afegir els aturats, pobres i exclosos socials, que tanquen la cadena. Vet aquí uns dels grans canvis socials que ha operat el turisme a les illes Balears: la mobilitat social ha fet de força anivelladora, entre les classes altes i les baixes, sobretot per l’aparició d’aquestes noves classes mitjanes i assalariades i la retracció de la població agrària. Cal dir aquí, per no oblidar-ho, que la població agrària residual es veia com la dipositària dels valors més tradicionals, fonamentadors del que s’anomena trets identitaris, no així aquestes noves capes socials, més aculturades.

           

    La societat tradicional pre-turística de les illes Balears tenia un lentíssim canvi social: qui naixia missatge, moria missatge; qui volia progressar emigrava cap a l' exterior; sense mobilitat vertical de la població, amb l’aïllament i l’economia agrària, no existien problemes d’integració. L’economia  hiperespecialitzada és el factor desencadenant  d’aquests condicionaments que han originat aquesta nova societat, amb un ràpid canvi social,  el congriament d' una estructura social heterogènia, amb l’aparició d’aquestes classes mitjanes i assalariades, el canvi de signe migratori (i la seva repercussió demogràfica interna), la mobilitat vertical de la població, l’aparició de problemes d' integració de determinats grups socials i la superació definitiva de l' aïllament insular, tot diluït dins el que ara s’anomena globalització.  Convendria examinar, però,  fins a quin punt els canvis comportamentals provocats per la irrupció del turisme  han duit també implícits canvis del sistema de valors. Es pot discrepar de les característiques, però els trets generals de la societat de Balears són prou definidors. És, com deia el principi, el camp del comportament empresarial qui ha demanat el protagonisme, fins i tot quan tirava la pedra i amagava la cara. No cal dir que la participació de la mà d’obra assalariada, dels petits empresaris i, també,  dels efectes no desitjats d’una economia en expansió s’han de fer presents quan s’analitza el fet turístic i el canvi social. Ara el president Antich vol donar protagonisme a aquestes classes mitjanes aparegudes amb els diferents “booms turístics”. Ja era hora, no només s’ha de parlar del paper d’aquesta anomenada "Burgesia turística", una classe que s'ha  hagut de formar  amb molt poc temps i que no es sap molt bé si ha assimilat el seu paper d’èlit de poder. Com em deia un amic: “pareixem una societat incompleta, un país a mig fer”. Ara però ja tenim la perspectiva clara que el turisme de masses ha transformat la societat de les illes en una societat moderna d’economia de mercat. Amb els seus avantatges, els seus inconvenients, les seves penyores i els seus ròssecs.

 ( Fotografies  PEP  TORRO  )

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (4) | Retroenllaços (0)

«Anterior   1 2 3 ... 50 51 52 53 54 55 56 57 58 59 60 ... 74 75 76  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb