JARDINS D’ALTRI, I NO TANT D’ALTRI.

Climent Picornell

 “Adiós Palma de Mallorca / adiós calle Sindicato / adiós a mi CIR 14 / adiós cochinos polacos “ ( Ho cantaven quan es llicenciaven els soldats del CIR 14 –més enllà de Son Dureta- amb l’alegria de deixar “Polònia”). Va de versos. Trob una primera edició de “Les històries naturals “ de Joan Perucho, s’obre per aquesta pàgina : “Van sortir sis toros / tots van ser dolents. / Això fou la causa / de cremar els convents.”

Els jardins d’altri són reculls esburbats, arreplegats d’ací i d’allà, entremesclant les citacions ostentòries i les elucubracions banals, trobades i furtades del corrals dels veïnats.

També hi ha lloc pels aforismes. Guillem Frontera publica “Bombolles de sabó”, una col·lecció intel·ligent de “notes intermitents” : “ La capacitat de resistència a l’adulació et donarà el primer indici de la teva lucidesa”. Glup ! ( que deien als tebeos ). Sorgeixen, també,  noves proves de la capacitat aforística de Joan Fuster en forma de “Bestiari”,  inèdit fins ara : “L’educació del gos consisteix a ensenyar-li qui és el  seu amo. Com totes les educacions.”

“Diuen que l’absència soporífera de l’oblit és pitjor que la mort mateixa. També afirmen que per molts miracles i gestos que puguem fer al llarg de la nostra vida, algú, algun dia acabarà pixant sobre la nostra tomba”. Bon començament. És  de “L’onze de copes” novel·la de Miquel Ferrà i Martorell, m’agrada aquest re-encontre sobtat amb el Boris Vian de “J’irais cracher sur vos tombes” ( “Aniré a escupir damunt les vostres tombes”). B. Vian va tenir un cafè amb els seus dos germans, el Tabou, es ballava be-bop i nomes estigué obert tres mesos. És Jean-Paul Sartre qui ens confessa que tal vegada el poeta Louis Aragon tenia raó : “La vida es redueix a canviar de cafè”.

Em demana Joan Mir : “quina és la ‘preposició’ deshonesta ? Com o entre ?”.  Molt més intel·ligent aquesta pregunta, que el joc d’embarbussaments en que es converteix la primera encíclica del papa Benedicte XVI  “Deu caritas est” ( Déu és amor ). No sé qui li ha redactada però vegin els versicles 7 i 8 del capítol 4 : “ Déu és amor, qui estima habita en Déu, i Déu habita en ell. Estimats, estimem-nos els uns als altres, ja que l’amor és de Déu, i tot el qui estima ha nascut de Déu i coneix a Déu. Qui no estima no ha conegut a Déu, perquè Déu és amor….” Si tota és igual no hagués guanyat ni el premi de redacció de l’escola.

Passa, el Papa, per ser una de les tipologies de Príncep. De les modernes exegesis d’ “El Príncep” de Maquiavel, triaria la de Stanley Bing (“Que faria Maquiavel ?”) : “El Príncep sempre té raó. La té quan la té, però també quan no la té”; “El Príncep és un tauró. Res l’atura. Avança devorant”; “El Príncep fa el que li dóna la gana”. Em recorda a Frederic de Prússia qui va dir : “He arribat a un acord amb el meu poble. El poble diu el que vol, jo faig el que vull”. Molt modern.

Rafael Azcona , guionista reconegut, en el seu diccionari, ens serveix alguns antídots: “Escepticisme : vacuna contra el fanatisme; Dreta : En política prefereix dir-se centre; si passàs el mateix al codi de la circulació, el tràfic podria ser catastròfic; Família : Institució indestructible, diguin el que diguin els agorers, i passi el que passi durant la lectura del testament.”

El que sentia a dir a la meva padrina -“El que s’usa no té excusa”- avui en dia s’ha convertit segons Guillaume Erner, sociòleg de la moda, a “Fashion victims”, en  : “La moda avui és l’entrecreuament de les dues grans avingudes de l’humanitat : el sexe i els doblers, les trobam quan voltam el cap de cantó del poder i la fama “.  I ja que es fa referència al sexe  les “Atomic girls” de L’Hiperbòlic, al seu llibre “68 Pàgines de sexe universitari”,  troben que “una grapada de tocadors de ximbomba amb aquells moviments tan especials per fer-les sonar, fan el gest (molt paregut al d’un bon treball manual) , és com una classe teòrica de tai-xi sexual”. En consonància o en dissonància amb l’anterior Maria Teresa Pi y Sunyer afirma : “ Per a les dones separades,  una relació fixa no les satisfà sexualment i una no fixa no les satisfà emocionalment”. Paradoxa amb angoixa ?  Seguint aquests viaranys,   Freud ja apuntava : “la conducta eròtica dels humans civilitzats presenta en els homes el segell de la impotència i en les dones el de la frigidesa”. Paradoxa amb angoixa ? Convivint amb els problemes de la modernitat sexual, apunt la conversa que vaig sentir, conversa de poble, sense la reflexió consegüent; a la plaça, un matrimoni amb dos nins que juguen i s’encalcen. Diu ella : “Ai, Toni,  i els nins ? On són ?” Contesta l’home, amb autoritat : “A mi m’ho demanes ?  Mai he vist una truja perdre els porcellins.”  Jocs de paraules per a contraproposta de feministes : “Las mujeres pasados los cincuenta o se ajamonan o se amojaman”. Ho diuen per la part de Las Alpujarras.

Quan el ministre d’Hisenda demanà, amb conya afegida,  al gran savi Michael Faraday sobre la utilitat de l’electricitat, ell, que passava  per ser-ne el descobridor, li contestà amb sorna : “Algun dia, senyor ministre, la podrà gravar amb imposts”. Internet, que ens fan creure que és de franc,  és un lloc bo per pescar, sense esca, a ca d’altri. Això és del blog d’en Mikel, “Tauleta de Nit” :  “Vaig donar una almoina a aquell home que no tenia braços, i alhora, vaig trepitjar una merda a la plaça Sant Jeroni de Ciutat. Sé que Déu no existeix, emperò, ens mira. I cada cop que torn de viatge, mumare em demana si he fet els deures de donar almoina i hom no pot enganyar a una mare”.

A continuació de la rajola d’advertència “Vivos con el perro !”, traducció macarrònica de “Vius amb so ca !”, un gentil comunicant m’envia una fotografia d’una altra del mateix estil : “Cuidado con el perro:  no cree !” I per acabar, agafat d’un diari : “Un mateix és el camí més curt cap als demés”. No me diguin que l’entenen. Venga !

Un poc de Menorca

CLIMENT PICORNELL

No passa any que no vagi a cada una de les cinc illes majors de l’arxipèlag de les Balears. I a l’illa Dragonera, la sisena en extensió, també. Són litúrgies i rituals, que amb l’edat s’accentuen. Alguns anys he hagut d’anar , per feina, molts de caps de setmana a Menorca o a Eivissa, no me n’he cansat mai, ni esperant els divendres a vespre als aeroports els avionets d’hèlice que en retornaven a Mallorca.

Ara tocava Menorca. Amb l’illa de Menorca hi ha una relació particular i sentimental. Desde fa molts anys  hi passam un temps, dos pics a l’any, al lloc de Santa Catalina, fruit de la generositat i l’amistat dels seus propietaris na Tita i en Guillem.

Val a dir també que som un observador llunyà de la realitat de Menorca, que no en som molt entès vaja, però les diferències amb Mallorca, sobretot amb el govern i amb la conservació del paisatge, marquen distàncies. Na Joana Barceló, la presidenta del Consell de Mallorca, que va ser alumna meva a la Universitat de les illes Balears  (quan un servidor era un professor novell i inexpert) hi té, em sembla, alguna cosa a veure. Com també el caràcter –el tarannà o el “natural”- dels menorquins. I molt.

En aquesta darrera estada hi vaig enganxar el concert de presentació del nou disc “Mô” d’en Joan Manuel Serrat, la confecció d’un llibre per part de destacats pintors i escriptors de Menorca al claustre del Carme, anàrem a l’estudi d’un dels grans pintors actuals de Menorca en Xec Florit i Nin, i més...

Crònica informal d’un concert -“guenyo”- de Joan Manuel Serrat a Maó.

Climent  Picornell

El darrer disc de Joan Manuel Serrat és “Mô”. Que és una forma més d’escriure Maó. Pels toponimistes escrupulosos, com un servidor, una espècie de flastomia que evidentment un s’ha d’empassar en vistes de les llicències especials que tenen els poetes. El meu padrí-jove digué sempre “Mavó” ( com es diu a Mallorca “Cova” per coa o “Llevó” per Lleó). I ja que parlam de toponímia, un dia en un dinar d’aquestes jornades d’Onomàstica que solem fer, assegut amb en Joan Miralles,  en Cosme Aguiló, entre els innombrables xascarrillos de la seva investigació –sobre l’Atlas Ornitonímic Català, sortí el de “Mo”. És molt conegut. Un capellà de Mallorca, predica a Ciutadella : “Perquè Déu és amor” ( s’ha de pronunciar “amó”, “a  Mô” si voleu). La parròquia es va remenar lleugerament a les bancalades de l’església. “Tota la seva vida és amor”. I da-li, algú és va començar a emprenyar. “Tot el que va fer, ho va fer per amor” ( per a mô ). Fins que se’n va aixecar un i digué : “Ens queixam de bon de veres el de Ciutadella. Fins i tot el Bon Jesús ja estirava pels maonesos”. Bé. Una cosa així. En seguiren de l’Illa de Tabarca, del Delta de l’Ebre i el d’aquell que caçava a l’abeurada, i un estol de coloms el se’n dugueren fins a Sant Feliu de Guíxols, a menjar guixes, evidentment.

Un servidor havia de ser a Menorca i després d’un viatge accidentat amb avió –un Cumulonimbus incus damunt Mallorca ens feu remenar de bon de veres- hi anaven també l’economista, Jaume Garau, el director de Sa Nostra, Pere Batle, el músic Cris Juanico...entre altres. Vaig al Teatre Principal, peg una mirada a les mames d’aquella donota disforja que hi ha davant l’entrada i esper que obrin la “taquilla”. A les sis en punt obre l’encarregada, ja hi havia coa. “Només em queden cinc localitats ‘cegues’ “. Me vaig imaginar cara a la paret escoltant en Serrat. “Cegues ?” “Però cegues, cegues ?”. “Bonu cegues, són aquelles d’allà dalt, que tenen una columna ben davant, però si torça un poc el coll ho veurà. No són cegues de tot. A Menorca diríem ‘Guenyes”. Bizco en castellà”. Les compr totes.

La gent de Maó és educada i el vespre feia una llarga coa, ordenadíssimament. Les meves entrades eren de la darrera fila del galliner, ja no hi havia res més enrera. Una dona ben a veïnat deia al seu fill. “Açò d’avui és un aconteixement. Quan siguis major ho podràs contar !” A l’altre costat : “Na Pepi, la germana d’aquell regidor d’esquerres ja té l’absoluta, la jubilació...”.

Surt en Serrat i sense xerrar gens comença a cantar les cançons de “Mô”. Entre i entre hi va col·locant cançons antigues, “Mediterráneo” la primera. “Guapo !” crida algú des d’un palco. Les meves entrades “guenyes” no ho són tant i més que la columna, m’emprenya la traducció simultània a l’espanyol que fa la veïnada de davant al seu acompanyant : “Qué ha dicho?”, quan fa la introducció a una cançó en la qual imagina Serrat si hagués nascut dona; “Ha dicho que su madre era una mujer, ‘la maña’, de armas tomar”; “Podría cantar ‘Por la mañana rocío...’ “. En Serrat va fent conya amb que encara no ha arribat l’hora de “Paraules d’amor”.  “Para la libertad”, “No hago otra cosa que pensar en tí...”  En fí. Dues hores bones de bona música –amb en Miralles al piano i Mas ‘Kitflus’ als teclats- que a la fi fan una boníssima i edulcorada versió de “Paraules d’amor” ( de mô ? ) cantada amb el públic. La cosa acaba amb “Es Mahón una ciudad hermosa y galante, tiene co, modidades de una ciudad grande, hay comer, hay comercios de gran importancia....” que va composar el comissari de polícia de Maó per a la venguda del rei Alfons XIII.

Les cançons de “Mô” són molt bones. Però n’hi ha una que per a un servidor és la millor. Una altra petita, o gran, obra mestra de Serrat : “Cremant núvols passa el sol”. Si la volen escoltar de franc, basta que vagin aquí :   http://www.elperiodico.com/comunes/serrat/cat/2cremant_nuvols.asp

Qui ha entès “El petit príncep” ?

Climent Picornell

            Fa seixanta anys que l’editorial Gallimard va editar, en francès, “El petit príncep” d’Antoine Jean Baptiste Marie Robert de Saint-Exupéry ( 1900-1944), un home a qui el que li agradava de veritat era pilotar en  avió, de fet va morir fent-ho i és dins mar prop de Marsella. Seixanta anys no és que sigui una data excessivament rodona, com els cinquanta o els cent, xifres més abocades a les efemèrides vull dir. Vet ací però que la mateixa editorial ha engirgolat ja el web amb els seixanta anys de l’edició del llibre. En francès, perquè – i això no els deu agradar gens als francesos-, per si no ho sabien, ja que és un fet que sovint s’oculta, va aparèixer primer “The little prince”, en anglès,  tres anys abans, l’any 1943.

            Un servidor va llegir el llibre de gran. No com ara que s’usa  fer-lo llegir als infants, ajudats pels dibuixos del mateix autor que han esdevingut una icona global compartida, tant com el Che Guevara del fotògraf  Korda, o la Marilyn Monroe amb les faldilles en l’aire, posem per exemple. No el vaig entendre. Supòs que perquè era major. I això m’ho va fer recordar en Miquel Barceló, a Felanitx, quan a la presentació del darrer llibre de n’Andreu Manresa – que, per cert, s’ha exhaurit- va començar la seva intervenció rememorant que quan era més jovenot a la sortida dels cines de poble, algú sempre solia demanar : “Tu l’has entesa ?”. I no era que haguessin vist “L’anneé dernière à Mariembad”  del rarenc Resnais –que un servidor encara no l’hi ha glapit el sentit-, sinó pel.lícules més normals; fins que algú més sabut, un exègeta, donava la clau hermeneútica. Per exemple : “ella va tenir un trauma de petita”. “Ah ! Ara ho veig!” deia el personal amb la mateixa cara d’abans. Idò, una cosa com això.

            El cas és que estic un poc aborronat perquè sé que “El petit príncep” és l’obra més traduïda de tots els temps, darrera La Bíblia i El Capital. Que tampoc els vaig entendre. I ja em toca posar cara de betzol. La Bíblia perquè quan la llegien, literalment, me pensava comprendre el fets que explicava, però just després els capellans damunt les trones la interpretaven d’una manera que jo no havia capit : “I allò que va dir Jeremies, vol dir...” una cosa contrària al que va dir. La veritat és que per això mai me ne refiat dels capellans. El Capital, que vaig provar de llegir un parell de vegades, em queia de les mans, i els qui provaven d’explicar-me’l, crec que tampoc l’havien entès. Qui sap si tampoc l’havien llegit. Ja ni amb “ Lire le Capital “ d’Althusser va tenir solució, a l’enrevés, afegir al banyat, no vaig fer tala. I perquè no diguessin – quan s’usava passar per marxista- vaig optar per llegir una cosa més curteta de Karl Marx i Friedrich Engels, no sé si va ser “El 18 de Brumari de Lluís Bonaparte”. Ja no me’n record de si el vaig entendre.

            Així les coses, ho deman a la gent. Com és que s’ha anat fent tan famós “El petit príncep” ? És una qüestió de marketing editorial o és un d’aquests llibres que vehiculen valors eterns i, de boca a orella, aconsegueixen traspassar les barreres de les llengües –  159 traduccions - i esdevenen universals? Quina és la clau ?  Quins els valors ? L’amistat ? La solidaritat ?  L’autoajuda en format primitiu ? La ciència ficció en versió amable ? El discurs sobre el paper dels geògrafs al capítol XV ? La botànica comparada per allò dels “Baobabs” ? No me valen les interpretacions dels mestres d’escola, justificadores de perquè el posen als seus curricula escolars. Ni les frases, convertides en aforismes, fora de context : “Vet aqui el meu secret. És molt senzill : només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls”. No me quedarà més remei que demanar-ho als meus nebots que l’han hagut de llegir fa poc, ja que Saint-Exupéry, a la dedicatòria inicial, diu que va dirigit als nins. A part d’això, quina enveja per a un editor, i quin goig per un autor, saber que se n’han estampat quasi cent milions d’exemplars d’una obra amb la que hi has tengut cosa a veure.

“I la geografia, és veritat, m'ha servit molt”.

( ANTOINE DE SAINT-EXUPERY)

El capítol quincè és un dels més bells al.legats en favor de la geografia, la  meva professió. Un gèograf que no ha estat mai enlloc, aconsella al petit príncep que visiti la Terra : “el planeta Terra té bona reputació”.

Antoine de Saint-Exupéry, l'autor de El Petit Príncep, fou un aviador i literat francés que va viure 44 anys. Nascut a Lyon, a l'any 1900 va morir el 1944. Saint-Exupéry va desaparèixer en una misió de reconeixement, quan sobrevolava França ocupada pels nazis, durant la Segona Guerra Mundial, l'any 2004 es trobaren les restes del seu avió prop de Marsella. Saint-Exupéry començà a escriure en prosa lírica vivències de caràcter novelesc i va continuar amb diaris, informes i cartes. Els seus textos son conseqüència de reflexions de tipus humanista i de crítica a la cultura. Entre les seves novelas destaquem “Vol nocturn” i “El correu del sud”. Com a diari  “Pilot de guerra”. La seva obra més famosa i per la qual ha trascendit el seu nom és “EL PETIT PRÍNCEP”, un conte llarg i il.lustrat per ell mateix, que en format de llibre ha superat récords de vendes a tot el món i en tots els idiomes desde 1943, any en que es va publicar per primera vegada en anglès i en 1946 en francès. En les seves planes  s'evoquen -de manera senzilla i clara- els valors de l’humanisme,  la solidaritat,  la tenacitat, la companyonia, l’entusiasme pel coneixement. 

Plana oficial de Antoine de Saint-exupéry
La Biografía i milers de dades sobre Antoine de Saint Exupéry a la pàgina de Denis Roland de Espanya

El Petit Príncep en Xinés
El Petit Príncep en Castellà
Una plana sobre el Petit Príncep... bon punt de començament per buscar dades sobre el Petit Princep a la xarxa, frases del llibre en varies idiomes

EL PETIT PRÍNCEP EN CATALA  http://personal.readysoft.es/oborras/petitprincep/dedicatoria.html

PLANA OFICIAL DELS SEIXANTA ANYS
www.60anslepetitprince.com

Bona plana de "vilaweb" sobre  "El petit príncep"

http://www.vilaweb.cat/www/diariescola/noticia?id=840961

El cicle Pasqual no és més que la cristianització d'antics rites lligats a la fecunditat i la fertilitat de la terra i dels homes i les dones. La Primavera i els actes connexos són l'expressió de la nostra comunió amb la natura.


(Imatges del pintor menorquí MATIES QUETGLES )

Santuaris i Pancaritats al Pla de Mallorca.

Climent Picornell

És fàcilment observable a la geografia del Pla, la densitat d’ermites, oratoris i santuaris. El cas de la muntanya de Randa, amb Gràcia, Cura i Sant Honorat, ens apareix com una vertadera elevació sagrada. No fa de mal creure que el Cristianisme instaurà un procés de substitució dels cultes a la fecunditat i a la fertilitat, atributs de la dona i de la terra, que se devien donar a aquests llocs.

El cas de les mares de  Déu trobades és un cas de senyalament de llocs singulars amb un procés particular. En primer lloc apareixen un signes estranys –resplendors, uns llums, uns càntics- que criden l’atenció, a Sant Joan al turó de Son Juny un pastor moro veu un llum, a Costitx una nina veu una claredat dins un magraner.  Nins o pastors són els que solen efectuar la trobada, mai gent sabuda o important. Després dels signes de la trobada hi va una comitiva, i dins la cova o el cocó o dins la vegetació –oliveres, ullastres, magraners florits, cardessars...- hi troben una imatge que es conduïda a un indret diferent de la troballa, normalment a l’església principal. Però la imatge vol estar al seu lloc originari i, miraculosament, hi retorna tota sola. Aquest procés es sol repetir tres vegades. Així la gent entén que és necessari construir-li un santuari o oratori, precisament on la imatge s’havia manifestat amb caparrudesa, tres vegades.
 

Contacte amb la natura.

Es veu que existeix un fort contacte amb la natura, les trobades es realitzen fora dels nuclis poblats o a turonets elevats o singulars amb vista panoràmica i a poder ser, amb presència d’aigua i hi ha qui hi veu un sentit tel·lúric en aquesta tria de lloc i en el refús dels llocs més habitats. Això planteja la hipòtesi que aquests espais de culte a la Mare de Déu poden tenir una prehistòria més o menys llunyana. Mitjançant el rite de la trobada es pretendria recuperar aquests indrets on hi havia un culte pagà. Així s’haurien cristianitzat unes creences i cultes pagans entorns de les deesses mares i de les diferents divinitats femenines de la fecunditat, cultes que antigament es donaven per tot arreu. Possiblement escampats pel romans, com així ho testimonia el fet de les “cintes”. Un dels rites de fertilitat més antics era el de les cintes – o “mides” perquè havien de fer la llargada de la imatge- unes tires de roba de colors diferents enganxades, ara amb una petita marededéu. Serien una deixa d’un rite de fertilitat antic, es creia que posades a la cintura de les parteres els ajudaven a infantar.

Així mateix tot el conjunt de rogatives, peregrinacions o actes similars en demanda de pluja o per a la bona consecució de l’anyada agrícola sense plagues, gelades o altres desastres semblants, agombolarien tota una simbologia de ritus de fecunditat a la terra i a la natura. Aquesta simbologia marca un sentit de continuïtat entre els antics llocs i els actuals santuaris marians a través de les trobades meravelloses.

Romiatges i Pancaritats

La gent del Pla puja a llocs significatius en romiatge, com si d’una antiga excursió es tractàs, a fer una trobada conjunta, un pancaritat. I puja als mateixos llocs sense saber que fa centenars o milers d’anys allà mateix també hi pujaven els seus avantpassats i allà hi feien, com ara, una bona festa. Al començament de la Primavera. Són llocs significatius : turons de vista ample, alzinars pregons, al costat d’un cocó, un gorg o una font.

Durant aquesta temporada, ara baix el mantell del cicle pasqual i com a cloenda, cal anar a un lloc determinat  -de forma col.lectiva- i menjar la resta de panades, robiols, crespells, i moure ball i sarau. Són el que al Pla de Mallorca anomenam “pancaritats”, romiatges, o més senzillament anar o pujar a tal banda o a tal altra. El fet prové del repartiment d’aliments, beneïts prèviament, que es feia abans a les famílies pobres i, per extensió, als romiatges que es fan els dies posteriors de Pasqua florida. Aquestes anades en comunitat a ermites, pujols, fonts i bosquets es realitzaven el dia de la tercera festa o la quarta de Pasqua o fins i tot el diumenge següent, el diumenge de l’Àngel. Actualment amb la modernització dels costums i per mor de les feines, molta gent no ho fa o ho passen a la segona festa o al diumenge següent, o ho fan només els al·lots. El pujar a peu ha estat molt substituït per anar-hi amb cotxe.

El puig de Bonany era, i és la fita dels pobles del seu voltant, Petra, Ariany, Vilafranca, Sant Joan, Maria. Però a Llubí van a l’Ermita del Sant Crist; Algaida i Randa pugen a Cura; Montuïri al puig de Sant Miquel; Porreres al turó de Montision; Santa Eugènia al puig i ermita de Son Seguí; Sineu a S’Ermita i a Sencelles van a la caseta de la Venerable.

Molts d’aquests llocs tenen tradició de romiatge molt antiga i amb anades multitudinàries, com el cas del puig de Bonany i la muntanya de Randa, fins i tot els pobles que no tenen lloc significatiu d’encontre ho feien de forma dispersa a fer el mateix, anaven a “fer sa vega” o a “fer sa barena”.

Pancaritats encara ? 

A tot aquest rebombori –la pujada, la menjada, la festa- al qual s’hi afegien els “Quintos” o els “Salers” –que també dinaven conjuntament- ha succeït una nova adequació als temps moderns, amb disminució, alteració o supressió d’alguns pancaritats. La baixada es feia fins l’any que ve. A no ser que la concessió d’alguna gràcia per part de la divinitat o marededéu habitant del lloc fes necessària la pujada per acció de gràcies amb algun ex-vot convenient. La gent baixa dels pancaritats als llocs sagrats amb les cintes de colors enganxades a la roba, travades amb una petita marededéu de llauna. La Primavera convida a aquesta tipologia de celebracions i àpats en comú, això que per entendren’s denominam pancaritats i que no és més que una deixa d’aquells pretèrits costums que lligaven l’home amb la terra i amb la seva comunitat. Convendria, si han sobreviscut fins avui a la sempenta moderna i anivelladora conduïda pel turisme, tenir-hi més esment. Quintos, Salers, Captar panades, Deixem lo dol, Pancaritats, Mares de Déu trobades manifesten, per davall, signes evidents i ocults de la nostra relació eterna amb la Natura.

Anòsmia

Després d’unes setmanes d’haver patit una severíssima infecció, amb febres molt elevades, reprenc el meu contacte amb el bloc.

He perdut el sentit del gust i de l’olfacte. Un ròssec de la malaltia, em diuen. El primer – no n’he tengut mai massa de gust, ja ho sé- el vaig recuperant, però el sentit de l’olfacte l’he perdut completament.

No sent olor ni de merda, ni de perfum. Ni de menjar, ni de suor. Res de res.

“Anòsmia “ és com es coneix aquesta sintomatologia, la de viure en un món sense olors. És una discapacitació estranya que en un principi et deixa angoixat perquè has perdut un dels sentits. Tal vegada el que menys hem pensat mai en perdre, esper que no l’hagi perdut definitivament.

El meu otorrino, en Ferran Tolosa, em diu que no m’espanti que després d’una seqüència d’infecció generalitzada de les vies respiratòries altes, a vegades passa, i torna. Lentament, però retorna.

Faig expedicions a la cuina de ca meva aficant el nas dins el pot del cafè, dins el molinet de pebre-negre, dins la capsa de la xocolata... res de res. Ni el moraduix, ni la colònia. Res. Realment al·lucinant.

He trobat a Internet molt bona informació sobre aquest particular ( Anòsmia, pèrdua completa de l’olfacte; Hipòsmia, pèrdua parcial ; hiperòsmia, excés de sentit olfactiu; disòsmia, distorsió del sentit que inclou la “fantòsmia” que és quan es senten olors sense estímuls externs... ), fins i tot hi ha una “Fundació Anosmia”, radicada al Canadà.

La catarsi de l’ecotaxa : entre el debat furtat i el penediment.

Climent Picornell

M’havia resistit a escriure sobre la revifalla del tema ecotaxil, però, vaja, he escrit molt en aquest diari sobre els hotelers i l’ecotaxa com per ara, no dir-hi la meva. Però no diré res excessivament original. La cosa va de que, com recorden, el Pacte de Progrés, socialista-nacionalista-comunista-verd, 1999-2003, instaurà un impost sobre les estades turístiques reglades, l’ecotaxa, un euro per turista i dia –per fer via ho direm així-; aquests doblers s’invertirien en mitigar els efectes negatius del turisme i afavorir el seu desenvolupament, amb esment. Els hotelers -que farien de recaptadors, ja que el govern central rebutjà cobrar-ho a ports i aeroports- s’indignaren, entre altres coses per haver de fer aquesta tasca –i per alguns efectes col.laterals més- i també, deien, perquè quedaven sense cobrar les estades turístiques als establiments no reglats, que no pagaven imposts, i havien crescut moltíssim – el 40 % del total, deien ells-. Per afegitó, això els forçà a la seva sortida al camp polític, que els abocava, progressivament, a una mala imatge social, la seva “demonització”, quan ells creien que l’havien detenir molt bona, la imatge, per haver estat els responsables del progrés econòmic i social d’aquestes illes en els últims anys. Simplific molt, però qui ho vulgui seguir de prop i passa a passa, Joan Amer, que en va fer la seva tesi doctoral, ara ho ha publicat a l’editorial Documenta Balear : Turisme i Política. L’empresariat hoteler de Mallorca. Això m’excusa de ser més primmirat.

El fet és que l’ex-president Antich llançà, ara fa poc, una “pedra-sonda” més que un globus-sonda, dient que els socialistes es repensarien, el tornar a posar en marxa l’ecotaxa –volia dir que no ho farien-, i això, em sembla, ha fet més mal que bé en les seves files, i en altres, que depositaren en l’ecotaxa i en el seu debat, més coses que el que volia significar l’ecotaxa en sí : un envit als qui sempre havien comandat, una defensa dels interessos generals i del país, per damunt d’uns interessos particulars. Quasi un torçabraços amb els poderosos, que, com saben, el guanyaren ells, cosa que no vol dir, però, que els rics tenguin sempre la raó, ni que Déu sigui només al seu costat. Però ara, amb aquest nou discurs socialista, ara, dic, tot sonava a marxa enrera, a demanar perdó, a acceptar la misèria de que el be general, l’interès públic estava sotmès ínclitament als interessos privats, dels quals en depenia –és la tesi dels hotelers- el benestar d’aquesta comunitat. Es va rectificar de forma vaudevilesca, per més que el portant-veu de n’Antich volgués dir que n’Antich no ho havia dit, fins que n’Antich ha dit que no ho havia volgut dir.

Deixant de banda si l’ecotaxa fou bona o no ( per a uns havia de ser regeneracionista, pels altres fou devastadora), si convenia o no -en pla cínic puc donar la raó als dos- el debat sobre la seva instauració fou un tema que generà un discurs col.lectiu potent, fins al punt que, per primera vegada, la societat de les illes Balears posà el turisme en primer pla de discussió. Les eleccions de 1999 i el descabalgament de la dreta del poder convertiren una qüestió tècnica, la instauració d’un impost, en una vertadera catarsi social, que anà en augment fins que s’acostaren les eleccions de 2003. Els discursos socials, però, quan es tenyeixen de sentiment i passió deriven de cap al maniqueisme, o blanc o negre, o a favor o en contra, en aquest cas de l’impost ecotaxil. No valien matisos, o al costat dels hotelers i l’oferta complementària turística o en contra d’ells, o “a favor del progrés, que a les illes Balears ha vengut de la mà del turisme”, o a estar en contra del progrés, com ho feia segons els hotelers, valgui la paradoxa, el Pacte de Progrés. I així la llarga lletania. El debat tengué els seus gurús corresponents a cada part, amb les seves interpretacions estadístiques, a cada part; amb el seu “agit-prop” i imatge de marca, a cada part.

La societat illenca en sap de turisme, però el president dels hoteler trobà exagerat que tothom en parlàs, reclamant subtilment l’ús exclusiu, quasi segrestant el debat, que venia a dir : els qui en sabem d’això som nosaltres, i qui opina en contra, “demonitza el turisme i els hotelers”. I així la consabuda cadena : “qui demonitza els hotelers, demonitza el turisme, demonitza els interessos de Balears...”; però, els poble de Balears que fa més de cinquanta anys que hi viu, i hi conviu, amb el turisme –amb totes les seves cares, no només amb la gestió econòmica dels hotels- hi tengué també la seva intervenció. A favor i en contra, efectivament. No val, per tant, fer aparèixer les eleccions com el plebiscit, únic i definitiu, sobre aquest tema. Tot i que Matas guanyà, d’un pèl, amb les ajudes de les forces de dreta tradicionals i els seus mètodes moderns, però caciquils, d’un pèl, també, hagués pogut guanyar Antich. De fet és guanyà, com a peça clau, a Eivissa i Formentera, per la intervenció decisiva i evident de la maquinària potent dels interessos turístics, i per la gestió indecisa del Pacte de Progrés, desfent-se a si mateix en bregues internes, perdent de vista la necessitat del poder polític com eina de transformació social. Però, com deia la meva padrina : “Deu mos guard d’un ja està fet”.

Les discussions passionals deixen sempre pòsit, “baixos”, com en les botelles de vi. I ara, només pel fet de que els socialistes recomposin el seu “think-tank” i les seves positures de cap als hotelers, com a passa prèvia a re-aconseguir el poder, un dels temes a repensar és el de l’ecotaxa com “aigua passada, que ja no mol al molí”. I no. No ha estat així. L’ecotaxa, torn a repetir, deixant a part si fou bona o dolenta, representà una eina de debat social i polític de la qual molta gent no n’ha volgut abjurar. Al manco intel·lectualment. Políticament, servidor no en pot parlar, perquè som un analista polític miserable ( i intel.lectual, pèssim) però, el fet que l’actual conseller de Turisme trobi que no es convenient reobrir el debat, ja diu coses a favor del debat. Evidentment que les seves raons seran les del be de les illes Balears, el be del turisme, el be del sector turístic, el be dels hotelers, el be dels bens. Però no cal furtar cap debat, ni voler tornar a confondre debat sobre turisme amb Foment del turisme, ni la gimnàsia amb la magnèsia.

Hi ha vegades que els diaris actuen subliminarment de forma més potent que un titular de primera pàgina. Duien, el mateix dia que n’Antich renunciava a l’ecotaxa, que Gabriel Escarrer, un dels líders anti-ecotaxa, president del grup hoteler SOL, era un dels homes més rics del món i que la seva fortuna s’havia acreixentat. La conclusió, massa bona i directa : sense l’ecotaxa, no li ha anat massa malament. Segurament amb l’ecotaxa tampoc li hagués anat d’allò pitjor. Tanmateix enguany vendran tants o més turistes que l’any passat, perquè sí i perquè el grip de les aus i dels pollastres o les bregues per les caricatures d’en Mahoma, fan la carambola que torna a mostrar “Mallorca” com a destí refugi pels turistes; venguin per Touroperator, contractin per Internet, en vol de baix cost o en tot inclòs, els turistes majoritaris són, per definició, porucs, i miren els seus interessos. Vagi això per contradir, els desitjos inconfessables d’alguna gent que espera, secreta revenja, que el turisme vagi malament, de tot, que tot faci un tro i que els hotelers se’n vagin a ca una puta. Això si que seria una catarsi, i una catàstrofe. Però que ni tan sols hi pugui haver discussió sobre un impost, que al cap i a la fi el que perseguia era, qui sap si ingènuament, fer sostenible i durador el turisme a les illes Balears, és exagerat. El que els deia, l’ecotaxa fou, i és ja, només, una qüestió sentimental. Però alerta amb els sentiments ! I amb la butxaca, també...