Climent Picornell

Jardins d'altri sobre l'escriure i el llegir

En els Jardins d'altri feim recol·lecta de lectures diverses. Me pos a escriure, demanant-me perquè ho faig, això d'agafar l'ordinador i embrutar la pantalla amb lletres i frases i farses. Me respon Joan Burdeus: “La motivació fundacional per escriure és evitar l'avorriment. No s'ha d'entendre com una qüestió d'angoixa existencial, sinó com una canalització espontània del superàvit de confortabilitat que la vida brinda”.  Per a l'escriptor Sergi Pàmies: “Escriure no va ser la conseqüència de cap predestinació, sinó d'una carambola de temps lliure i equilibri entre esforç, facilitat, atzar i satisfacció”. El repicó el posa J. M. Coetzee, premi Nobel: “Escriure és per a mi un procés pràctic i intuïtiu, de prova i error, alguna cosa més propera a cuinar un plat que a filosofar”. I jo que em pensava que tot era més transcendental! Mesquinet.

I el paper de vostè, estimat lector, mon semblable, mon frère. Deia Jean-Paul Sartre al seu assaig Qu'est-ce que la littérature (que em feu llegir ja fa molts anys Antoni Vilanova) que “el lector té consciència de revelar i crear alhora, de revelar creant, de crear per revelació”. Que volia dir que el lector és una part de l'acte creatiu “l'acte creador no és més que un moment incomplet i abstracte de la producció d'una obra”. Molt més senzillament dit, Paul Valéry va sentenciar que les obres mestres les escriuen els lectors, no els escriptors. S'ha de tenir molt  present però que “Defensar bones causes et legitima com a ciutadà, però no com a escriptor” (Ariana Harwicz). I sinó que li demanin a Faulkner! Segons William Faulkner “el millor escriptor americà és Tom Wolfe, després jo i després ningú més”. A ca una puta els lectors! En canvi Rafael Chirbes, un dels meus escriptors preferits, sempre deia: “Som el pitjor autor de diaris de la història”. S'ho devia creure o era un trompe-l'oeil. Ben igual que Faulkner?

Per a un servidor de vostès, seguidor de l'escriptura del jo, és bo recordar, com una jaculatòria, el que diu John Irving, després de publicar El darrer telecadira, de més de 1.000 pàgines: “L'auto ficció és cosa d'autors sense imaginació”. Ai! I ja que anam d'escriptors... Amb motiu del cinquantenari de la mort de Pablo Neruda hi ha hagut moviments entorn de la seva obra i de la seva biografia, sobretot sobre la seva mort o assassinat. “Me gustas cuando callas  / porque estas como ausente / y me oyes desde lejos y mi voz no te toca.  / Parece que los ojos se te hubieran volado /  y parece que un beso te cerrara la boca”. En fi. Tot això malgrat la famosa frase del filòsof Theodor Adorno: “Després d'Auschwitz, escriure poesia és un acte de barbàrie”. Sempre hi ha algú que no hi està d'acord. Però vulguem o no en l'escriure hi ha una cert aprenentatge que te dur a manejar una tècnica. “Hi ha cançons amb al·literació, oxímoron, palíndrom o polisíndeton, que segueixen la mateixa tècnica que els poemes. No oblidem que des d'Homer als romanços del XV la poesia va començar en les cançons... en els anys seixanta i setanta les cançons, de bell nou, tornaren a transformar-se en literatura. De totes les maneres la cançó necessita rima i tornada i pot semblar un poc cursi, cosa que no tolera el poema” (Bosco Gil de Gárate- Susana Rodríguez Barcia). I també una influència del món que du a sobre cada escriptor. “L'emoció, els sentiments, la consciència d'on era, d'on provenia,  no me faltaven, perquè s'estigui on s'estigui l'escriptor hi du el seu món, el poeta hi du el seu món i, el posin on el posin, en el Pol Nord o en el Pol Sud, el du dedins” (Gabriel García Márquez). Idò! I el que fa contrari on és? Vet-lo aquí, Ezra Pound: “Ningú que viu sap a bastament per escriure”.

Climent Picornell

A vegades me peguen ganes de fer alguna cosa semblant a una performance. Alguna cosa fora de lloc, fora del que faig habitualment. Coses rares. No les solc fer, pensant amb el que dirà la gent i pensant amb algú que comentarà: “aquest avui no s'ha pres les pastilles!”. Quines coses rares? Res de l'altre món però... xerrar fort amb mi mateix pel carrer, posar-me una camisa extravagant que vaig comprar per Internet, riure a unes exèquies, brindar dins el cafè amb la copa ben alta, discutir amb l'ordinador dins la biblioteca... que se jo! Beneitures que no fan mal a ningú. Com deia Víctor Català, respecte a aquestes idees estranyes que pul·lulen per dins nostre i no les deixem aflorar, deia que era tristíssim, perquè es perden en la negra nit de la personalitat, de la vergonya, de l'impuls reprimit o de les normes d'una societat que titlla de bojos els que miren de trescar amb un peu fora del camí, ens ho recorda Blanca Llum Vidal.

Me passa, també,  que quan em presenten algú a qui no conec, el classific com a bo o dolent, com a beneit o simpàtic, com amic o com enemic. No hi ha terme mig i puc ser molt injust, com la vida m'ha demostrat en algunes ocasions. Però poques. No me solc equivocar. Aquest comportament  de classificar en blanc o negre als personatges a primera vista no sé d'on me deu sortir però és inevitable. No és ben bé allò de la Wahlverwandtschaften de Goethe, les “afinitats electives”, però s'hi assembla. Fins i tot me faig reflexions sobre els personatges, dins mi mateix, que si les fes en veu alta, més d'un em fotria dues galtades. He arribat a pensar que alguns d'ells fan el mateix de mi i que s'estableix una lluita vibratòria per veure qui guanya aquesta partida beneita i incruenta que tanmateix no condueix a res. De res. És més bé un sentiment, una emoció que una cosa racional, ja ho sé. Però les emocions són essencials, ho diu António Damásio i se'ls ha de donar el paper que els correspon, són les que ens fan humans. Per això cal capgirar la dita de Descartes del “Pens, idò existesc”, ara haurem d'afirmar: “Existesc, idò pens”.

Els somnis, també, ens alliberen de les pesades carreges de la raó. Somiï que em cas amb mamare i quan he signat vull tornar enrere per la mirada de despreci del meu fill jove. El mateix somni s'enllaça amb una figura que agrena el carrer, en un cap de cantó de la plaça del poble. Quan m'hi acost és una dona amb la qual vaig conviure, i malviure, una temporada, del portal de la casa surt la seva filla que té la mateixa cara de l'agranadora, idèntica: una nina de nou o deu anys.

Som, en el que fa referència a triar entre el camp o la ciutat, com el Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Un mateix personatge amb dues cares, un esser que es transforma en urbanita al camp i en pagès a la ciutat. Per això, aquesta esquizofrènia patològica, em fa ser un desarrelat permanent. M'enyor d'una banda quan som a l'altra. Vull el xivarri quan som dins la calma del pinar. I voldria passejar dins un sementer quan observ la gentada que passa davant la terrassa del cafè on estic assegut. És una malaltia severa? Té fàcil solució, la medicina és senzilla. Quan això passa un pot canviar d'escenari i passar del centre de la ciutat al centre de foravila, entenent el centre de foravila com aquella figuera on saps que hi trobaràs un paner de figues flors. Tan senzill i tan terapèutic com això. Sabeu que diuen els arbres quan la destral entra al bosc?  El mànec és un dels nostres !

Climent Picornell

Dalt de turó amb Pius XII, diaris i setmesó

 

Anit, davall un taronger del corral he vist una lluerna, una cuca de llum, feia molta estona que no en veia. Quan érem nins les posàvem dins un pot de vidre i era com una pila, com una llanterna biològica, aquells animalets feien llum a les totes. Un pic acabada l'exploració les tornàvem a amollar. Travessant el corral m'ha sorprès, i mira que la tenc avesada, la bubota de Pius XII.

Mon pare va anar quaranta o cinquanta vegades a Roma, mai les vaig comptar. Començaren, les anades, de molt jove amb un viatge per una trobada mundial de joves de l'Acció Catòlica i acabaren uns mesos abans de morir en una anada i tornada el mateix dia ja que hi havia un vol directe des de Palma. Sabia, després de tantes anades, moltes coses de la història dels papes i de  la ciutat i servidor vaig ser testimoni de l'eficàcia de mon pare com a guia, tant al Trastevere com a Santa Maria Maggiore, com als museus vaticans. Hi ha molts testimonis amb fotografies en blanc i negre dels grups que aconseguia reunir, una especie de peregrinació, amb la qual cosa algun any hi anava dues vegades. Sempre hospedat al Monte del Gallo, una residència que tenien unes monges des d'on es veien el jardins de darrera el Vaticà. Ca nostra  estava plena de benediccions papals, d'estampes i rosaris i, sobretot, de records de Pius XII, Papa al qui admirava per damunt els demés. Fins el punt que al jardinet de ca seva, ara ca nostra, a Sant Joan hi feu bastir una columna amb un bust del Papa Pacelli modelat per l'escultor Francesc Salvà i Pisà en pedra de Santanyí. Cada dia me mira severament, a través de les muntures de les seves ulleres de pedra, quan vaig fins al garatge a treure el cotxe. Hi he pensat perquè aquests dies Pius XII ha tornat a estar damunt els diaris, sembla que sí, que ho sabia, el que estava passant amb els jueus a l'Alemanya nazi i poca cosa va fer per evitar-ho. Dues branques de taronger li tapen un poc la cara, el castigaré, deixaré  que creixin i les taronges m'ocultaran la seva mirada. No degué ser el pitjor dels papes de la història, he sentit contar que l'antipapa Joan XXIII va ser acusat i declarat culpable de pirateria, violació, sodomia, assassinat i incest, això després que els càrrecs més escandalosos fossin suprimits. I vull afegir que el Papa actual, Francesc, tampoc es va oposar amb determinació als generals argentins, Videla, Galtieri que cometien greus crims a l'Argentina.

Entra n'Amador Penxo. Sa mare deia que era setmesí i sa veritat és que no quadraven els comptes entre el casament i el naixement. Ja m'entenen. “Setmesí?”, diuen que va dir el seu sogre “Amb aquesta mata de pèl?” Idò don la mà a n'Amador i pareix que toc suro, o ferro. Te unes mans, de fer tanta feina a foravila que hi pot arrabassar romeguers i les pues no li faran coneixedor. N'Amador estava content perquè havia firat unes sabates que li agradaven molt i li estaven bé, diu, no li molestaven els galindons, ni els ulls de poll. Se'n va comprar dos jocs, ben iguals. Quan va arribar mos donàrem compte que caminava com diferent. “Amador: que te fan mal ses cames?” “No sé que t'he de dir, avui dematí he comprat aquestes sabates a un marxando des mercat i no em feien gens de mal i ara es peu esquerre quasi no el puc moure!” En Toni Mascarell, que havia tengut botiga, tot d'una el fità: “Amadoret, t'has posades dues sabates des mateix peu, ara no veus que sa des peu esquerre mira contra es govern!” 

Torn de Palma, ja tardet i la meva veïnada, madò Antonina Quarta, una dona esquerpa, tanca les persianes i li dic: “Què ja anau a fer no-nó?” Respon: “Mira Climent, jo me'n vaig a jeure quan he acabat ses feines i m'aixec quan he acabat sa són”. Vaja, pens, taxativa si que ho és!

Climent Picornell