Climent Picornell

 

Dalt del turó amb xoriguers, pecats i dos dragons

Hi ha dues colles de xoriguers que es passegen per damunt ca meva giscant com ho solen fer. Habiten la torre de molí, que veig des de ca nostra, mig enrunada, de ca mestre en Toni Carlos. Els set populars dimonis de les nostres festes ja han desaparegut, tancats, fins l'any que ve. Foren una invenció reeixida que es fonamenta en els set pecats capitals: supèrbia, avarícia, enveja, ira, luxúria, gola i peresa. A finals del segle VI el papa Gregori Magne fixà en set aquests pecats que anomenà capitals, no per la seva magnitud, sinó perquè a partir d'ells se'n generen d'altres, per culpa del nostre nefast procedir. He dit.

Surt a fer la compra i veig que uns anglesos reformen una casa prop de ca nostra. Amb això de que foravila va aferra-pilla amb la venda de bocins, grossos i petits, per fer cases o barraques, n'hi ha hagut més d'un que s'ha trobat algun bocí seu “urbanitzat” sense saber-ho. A la meva cosina Maria de s'Arraval o de cas Saig, a un coster de per devers es Rafal, mitja quarterada a la que no hi anava mai, s'hi va trobar els fonaments d'una casa en construcció: un alemany se feia un xalet dins lo seu. Va ser de bon cor i els va vendre el bocí a preu de canari jove. En Jaume Marriol se va trobar una quarterada seva ben tancada amb estaques i fil-ferro, i va haver de demostrar que allò era seu perquè el foraster que ho havia comprat insistia en que no, que no i que no, que allò ell ho havia comprat; al que ho havia venut no el trobaren. I així... no es tracta de llaurar el que no havien de llaurar, no, ja parlam d'actuacions més potents. I no són les úniques.

Trob en Melcior Resgot, ve del metge que li ha receptat que “no mengi tan aviat i que he de rovegar lo que menj, moltes de vegades...”. Pens que no ho devien fer a cal meu padrí, el ferrer de s'Arraval. Record quan mon pare em contava que sopaven, la seva família de deu germans, tots asseguts enrevoltant una taula feta d'una bota d'arengades i al crit del seu pare, el meu padrí: 'Envant!' Tothom pescava dins la gran ollada de sopes. 'Altoooo!' Deia el padrí, tothom s'aturava i ell bevia un glop, llarg, de vi... “qui vol beure que bec!” I torna-m'hi, però ningú bevia per no perdre el ritme del menjar, que havia fet sa meva padrina, sopes amb quatre gírgoles i verdura grenyal. 

Torna l'afició als jocs de cartes? Abans era general als diferents cafès. Veig dues taules que juguen a Truc, amb l'amo i la madona de trumfos. Me xoquen les seves senyes i mangarrufes... Un diu: “Duc només la 'reia' de copes!” Als joc de cartes, de rei, el femení és 'reia', no reina. El qui venç al Truc no es guanya el jornal, però rescabala la feina amb un cafè o una copeta.

De camí cap al turó me top en Bié-Bié. “Curiós, el mal nom...” vaig dir a n'en Tomeu Cairolí. “No saps d'on li ve? Idò en Biel Conxó, en Bié-Bié, retura, i retura molt, i quan es posa nerviós, més, i a damunt escup quan no li surten ses paraules. Es metge Arnau el posava a passar per s'averridor, i a més li solia dir, quan embarrancava: “Biel! Fes via que avui fris molt!” Ell, que era trapasser, li consultava que s'havia d'entregar a files i volia saber si això de returar l'alliberaria”.

Fa fosca i vaig pujant la costa que du cap a ca nostra. Quan som davant l'església alç el cap per mirar l'hora. Dos dragons es passegen per damunt el vidre del rellotge del campanar, un damunt les dues i l'altre cap a la mitjanit.

Climent Picornell

 

 

Jardins d'altri amb mallorquins, ornitologia i 'todo a cien'

Per als qui no ho saben, els Jardins d'Altri són el resultat d'un passeig distret i dispers per les espipellades de les lectures d'un servidor. Venga idò! Una cita de Nicolás Bouvier m'ha fet recordar com me vaig sentir un dia d'hivern pel sud de Xile: “Me n'havia anat massa enfora i per massa temps” , tot i que després rebla el clau: “Si un sabia al que s'exposa, mai gosaria ser realment feliç”.

Això me du a pensar que una de les pesades càrregues que duim damunt els mallorquins és la falta d'entusiasme. Per això em va sobtar el que deia Anatxu Zabalbeascoa: “Dues de les vies per accedir al coneixement pareixen contraposades. La primera és l'entusiasme. No val a dir la curiositat o la sorpresa, tampoc la sort, perquè cap d'elles requereix constància. L'entusiasme és construeix. I per això es pot encarnar. Entusiasmar-se és ser habitat per un moment diví”. En fi, continu pensant que es molt dificultós per als mallorquins. Que hi farem! “Nunca estamos a salvo de los que más nos quieren” (Manuel Jabois) i ho remata: “Mai ens podem amagar dels qui saben on ens amagam”.

Conta Isaac Asimov a la seva biografia que un dia, essent universitari, es va ajuntar a una timba de joc. Ho contà a son pare. “Com te va anar?” “Vaig perdre 15 centaus”. “Gràcies a Déu! Imagina't que els haguessis guanyat”. Gran resposta, contra el vici de jugar. Perdre ensenya més que guanyar? És ben adient el que deia Bernd Heinrich :“Com sol ocórrer, el més interessant sol ser el més inesperat”. Inesperat va ser el meu encontre entre ornitologia i música clàssica. Dave Langlois, un ornitòleg londinenc de 73 anys ha publicat Els cants de les aus. L'orfeó oblidat. Allà hi diu que les dues millos aus, a l'hora de cantar, són, primer la mèl·lera i després el rossinyol. La mèl·lera és com Bach, les melodies sinuoses d'un oboè a una cantata, i el rossinyol és Beethoven, com en un dels seus darrers quartets, furiosos. El rossinyol té més de mil síl·labes en el seu cant i no es repeteix, en canvi la mèl·lera és un ocell amb una única frase que varia sense límits. Un altre dia els parlaré de Mozart i el seu estornell.

Atribuït a Maquiavel: “No cal guanyar per la força el que es pot guanyar amb la mentida”. Recorda vagament aquell lema jesuític que diu: “Val més demanar perdó que demanar permís”. Les dues cites anteriors són el preàmbul del que ve ara. Segons Marta D. Riezu, i en sentit metafòric “L'obertura de les botigues de 'Todo a cien' va ser el nostre gran salt endavant cap a la desconeguda abundància. De tenir poc i dolent, vam passar a tenir molt i dolent”.

En un conte de vacances publicat a una revista, aquest estiu, Aixa de la Cruz es sincera amb el lector. Parlant de ca seva: “En aquesta casa i en aquest poble he conviscut amb dos marits diferents i amb diversos amants, em vaig estrenar i em vaig jubilar com a tècnica de llums, hi vaig tramar La línea del frente i hi vaig escriure la meva teis doctoral...” Deu n'hi do, quanta vivència, quanta vibració deuen acumular les parets d'aquesta casa!

Però anau alerta davant les coses del dia-a-dia: “Davant els fets quotidians, per favor, no digueu: És natural. En aquesta època de confusió organitzada, de desordre decretat, d'arbitrarietat planificada i d'humanitat deshumanitzada, mai no digueu: És natural. Perquè tot pugui ser canviat algun dia” -es de Bertold Brecht. Un clàssic. “Un clàssic és un com llibre que mai acaba de dir el que tenia per dir” (Italo Calvino).

Climent Picornell

 

 

 

Converses per Palma amb Coderch, Fraga Iribarne i eco-ansietat.

La cita era per  berenar a l'Hotel de Mar, que ara és de Melià, dels Escarrer vaja. “¿Recordes aquelles enravenades” diu en Jordi “d'aquells estius quan encara érem massa joves per anar a lligar estrangeres i ens havíem de conformar amb les nostres conegudes, a les 'reunions' que ens muntàvem amb el pick-up que ens havien comprat els nostres pares?” “Sí, i si t'aferraves massa elles t'empenyien, tenien molta manya. El primer pic que ho vaig fer va ser amb una guiri a la platja d'Illetes, quasi era de dia i anava bastant begut, degué ser un desastre per a ella, per a mi va ser com haver nascut, el primer dia de la meva vida, tan important és el sexe quan ets jove!” “Just ara! D'aquella despreocupació ara som a unes rutines vitals, agradables però rutines. La vida... això ho deia perquè record que anant a Illetes veia com construïen aquest hotel”.

En Jaume ens regala el seu saber enciclopèdico-turístic: “Va ser construït per Tomeu Buadas, de la mateixa família que uns anys abans havia recuperat l’Hotel Formentor. L’encàrrec va ser per a l’arquitecte català José Antonio Coderch de Sentmenat. Malgrat que l’autor digués que era la seva pitjor obra, l’arquitecte Pere Nicolau creu, en contra de l'opinió del seu autor, que és una de les millors obres de Coderch i un desaprofitat paradigma del que hagués pogut ser l'arquitectura turística de Balears. “No tots els hotels han tengut aquesta qualitat” comenta en Joan “N'hi ha centenars de pèssim gust” “Va ser inaugurat pel ministre Manuel Fraga Iribarne el 1964 com l'Hotel núm. 1000”.  “Recordau que Fraga demanà, a Cala Galdana de Menorca, qui hi havia construït aquell monstre, i l'amo era devora?” “Qui sap si això era dins la ment del falangista Fraga quan el dia de la inauguració de l’Hotel de Mar, digué: “Confío en que la inteligencia, sensibilidad y celo, jamás escatimados en esta isla en su largo recorrido por su doctorado turístico, presidirán por mucho tiempo las horas de su futuro”. Vaja! El berenar oferit per la xef Marga Coll ens redimeix dels mals averanys de l'autor dels nostres llibres de Formación del Espíritu Nacional.

“Vols dir que t'estrenares per devers Illetes?” Demana en Gori “Hi devies sentir bé?” “Perquè ho dius?” “Idò ja veuràs perquè ho dic; la tercera dona de Hugh Hefner l'editor de la revista eròtica Playboy diu a les seves memòries que el magnat prenia tanta Viagra que va acabar quedant sord, no cego, sord, i no és una metàfora sinó un efecte secundari del consum excessiu d'aquesta medicina. Així i tot encara deia que preferia ser sord que no poder enravenar.”

Bé, hem de berenar o que? La carta del berenar en avisa que emprenem “un exquisit viatge de sabors i textures de més de dues hores de duració per la gastronomia tradicional de les illes, i amb increïbles vistes a la mar. Gaudeix de l'alta cuina mallorquina amb un toc d'avantguarda, de la mà de la prestigiosa Xef Marga Coll. Fruites texturades; Embotits i formatges excepcionals, etc, etc...” Bono!!

“Jo no me puc menjar tot això” diu en Joan. “Tu deus tenir un TCA”. “Un que?” “Un trastorn de la conducta alimentària!” “És el resultat de la falta d'autoestima o del fracàs en la gestió de la pressió familiar o social”. “Vaja! A mi el que em fa menjar més és l'ansietat ecològica, per això del canvi climàtic i la por a una guerra mundial atòmica derivada de la guerra d'Ucraïna”. “Totes aquestes coses més que derivar-les en ansietat, per molt ecològica que sigui, millor que les derivis cap al TAC, però, de menjar més!” “Encara més! Si ja pes 120 kilos!”  “Idò no pensis tant!” “Eco-ansietat pel canvi climàtic?  És un concepte interessant! Eco-ansietat és el que va sentir el meu fill petit quan la seva mestra li parlava del forat d'Ozó... Bé, si a això hi afegim la Intel·ligència Artificial, ja podem fabricar una distòpia per demà, quasi a tocar”. Entra una parella que s'asseu a la taula del costat. Ell te pinta de traficant de Fentanilo. Pel fil musical sona el By the waters of Babylon en la versió de Quimi Portet.

Climent Picornell

 

 

La culpa és del turista? Dels hotelers? Dels mallorquins?

Llums i ombres de la temporada turística, es titulava un editorial de Última Hora, després hi llegia l'entrevista amb un petit hoteler d'Illetes i quan li preguntaven si hi havia saturació, responia, com tots, que sí, que era puntual, en el temps i en llocs assenyalats i donava la culpa al turisme residencial de pisos, cases i xalets. El que per a uns era bo -participar dels beneficis del turisme, donar vida a foravila, incentivar els petits negocis locals...- per a uns altres tenien la culpa de quasi tot. Qui en té la culpa? Es demanava Miquel Molina. Els hotelers, solen ser els dolents de la història per a la majoria de gent, queixosa de l'excés de turisme dels darrers anys, els hotelers, es diu, són personatges que acumulen riquesa i se'n duen els guanys a invertir fora de Mallorca, que és munyida fins a l'exhauriment, i a més són, a la vegada, responsables i sofridors del turisme d'excessos que darrerament volen canviar de localització: renous, sempentes, delictes... provocant la maduresa i la senectut dels espais turístics ocupats.

Ja el suplement 'Dinero' de La Vanguardia estava dedicat a això: “Turistes, odiats però rentables”. Un sector que genera 160.000 milions d'euros, un 13 % del PIB de l'Estat Espanyol no és una qüestió banal, sinó que toca els mecanismes més delicats de la generació de treball, malgrat sia de baixa qualificació. El turisme, després de la pandèmia, s'ha regenerat de manera explosiva. La venguda de visitants i la despesa turística encara pot pujar més, malgrat l'alça dels preus, degut a la fortalesa demostrada per la demanda. En definitiva, som on érem: el turisme és valorat com un dels gran motors econòmics i criticat per la seva baixa productivitat i pels seus impactes negatius sobre la societat i el medi ambient. Això per al turisme hoteler, però, i per al turisme residencial? El que usa Airbnb o plataformes similars? Els habitatges turístics suposen menys de l'1% del parc residencial, però tensionen el mercat immobiliari i, per als hotelers, el mercat turístic. Incrementen el preu de l'habitatge i generen problemes amb els veïnats, a qualsevol punt de l'Estat, és un fenomen que s'ha generalitzat a tot el món, la gentrificació té una pota dels habitatges turístics residencials, que provoquen la pèrdua del sentit de la ruralia i  la idiosincràsia dels barris tradicionals, siguin legals, o il·legals, que n'hi ha molts, sobretot a les ciutats. Aquest tipus de turisme gasta el 80 % del seu pressupost en compres a supermercats, restaurants, oci i cultura i un 20 % és queda per al propietari de l'habitatge i els intermediaris, essent per tant un dinamitzador de moltes funcions del territori.

Però quan es produeixen disfuncions generalitzades, com és el cas del que succeïx als centres històrics de les ciutats, es culpa al turista de que de cada pic siguin més inhabitables i que provoquin la fuita o expulsió dels residents tradicionals. No es sol culpar als propietaris, des d'un senzill posseïdor d'un habitatge sol fins als opacs fons voltors d'inversió immobiliària. A Barcelona, Nova York, Londres, Paris, Venècia, Florència, Lisboa, San Sebastià, Màlaga, Palma... i m'atur aquí, però la llista es immensa, molts dels seus ciutadans manifesten fòbia i miren de fugir de la marabunta de turistes i els seus efectes col·laterals. Per moltes solucions diversificadores que s'intentin cap igualarà la rendibilitat del lloguer turístic, ni als qui estan disposat a pagar barbaritats pels negocis subsidiaris i pels pisos als centres de les ciutats. I les perifèries urbanes? Encara no tenen suficient atractiu per  a la deslocalització comercial, i no en parlem de la cultural. En definitiva, els qui volen minimitzar aquestes problemàtiques, hotelers i governants, no entenen que darrera les pintades de “Fora turistes!!” es mouen mecanismes molt més profunds que la voluntat expressada per un jovenet amb un spray, embrutant una paret venerable d'un centre històric urbà.

Climent Picornell 

 

 

Dalt del turó amb fil·loxera, marihuana i un gall de llavor

 

Es parla, enmig del carrer, d'arrabassar arbres. Sobretot ametlers morts. Però també figueres. “Els ametlers, pareix mentida” és n'Andreu de Papauva “però, quan els estires amb el tractor, vénen, amb un bon pa de terra, en canvi ses figueres se resisteixen, tenen ses arrels escampades i una rel mestra, com un ganivet, costa, i això que sa llenya de sa figuera és fluixa i no serveix per fer foc”. “A no ser a qualque fogueró devers Sant Antoni,” puntualitza en Miquel Crosta “on una bona arrel crema i fa espires”. “S'acaba  el nostre paisatge de sempre”. “Pensa! El canviarem, ara amb oliveres, vinya i garrovers la cosa serà un poc diferent”. “Pensau” els dic “amb lo que va passar quan sa fil·loxera destruí totes ses vinyes de Mallorca! Hagué de néixer un paisatge nou”.

Veig aigua que raja pel carrer i li deman a n'en Tomeu Caiolí d'on vé. Sense dir res m'agafa de la mà i me du al cap de cantó, m'assenyala el terrat dels francesos: “Maria Juana!”. Efectivament, tres enormes cossiols de 'Maria' guaiten per damunt l'arrambador. “Sa gent s'ha d'entretenir de qualque manera” li dic. “Vaja!” Diu ell “si fos per sembrar bledes ho trob normal gastar aigo, però per sa droga... que vols que te digui? N'has fumada mai tu?” me demana. “Ves!” li dic “quan era jove!” “Idò t'hauràs de confessar”. “Jo” me diu “quan mos feien anar a confessar, de jovenets, ho tenia ben estudiat, li contava a n'es capellà: un pecat mortal, un de venial i una senalletada de mentides. I sempre me va anar bé. En vaig sortir amb tres avemaries i un pare-nostro. Sempre cercava anar amb Don Simó a confessar-me, perquè s'adormia quan li contaves els pecats”. Record molt Don Simó, era el capellà més “liberal”. Jo era nin i  el vaig veure un dia que arribava a un bocí de terra, que era seu, amb sotana. Just sullanes se va llevà sa sotana i davall anava vestit com un homo normal, amb calçons i camisa. Agafà un xorrac i pegà un bot damunt una perera  i començà a xorracar branques... vaig quedar astorat!

Toquen campanes de mort. Surt la gent a demanar qui és? De damunt un balcó na Joana Mistenga diu: “És l'amo en Bernat des Coster!” “En Toni des Coster, es seu fill, no anirà a n'es funeral!”, diu en Cosme Monjo. “Perquè?” deman “és son pare!”. “Idò t'ho diré: se va estravenir que en Toni, fent marxa enrere després d'haver-lo anat a veure, l'hi atropellà es seu moixet i se va emprenyar tant l'homo que el va deixar sense herència, només sa llegitima. No se tornaren a xerrar pus”.

Faig coa al forn. Davant jo en Guillem Puntí, de s'Arraval. “Guiem com va?” “No molt bé Climent. A sa dona demà li han de passar es tubo”. Això volia dir que li havien de fer una colonoscòpia. “No serà res!” Dic. “Ahir mateix encara me va dir me n'afluix, i no ho deia mai! Quan entrava a n'es galliner, es gall de llavor li feia 'frente'. I me va dir: me n'afluix, no hi vull entrar”. “Saps que?” Vaig dir “Jo te faré sa manicura! I amb ses estisores de podar li vaig tallar els dos esperons a n'es gallet aquell valent; va quedar com acoquinat, empardalat, però te puc assegurar que va aprendre sa lliçó: l'amo és l'amo, per beneit que sigui!”

Faig la xerradeta, prenent un cafetó, amb en Francesc d'Alpenca, el nostre poeta. Havia escrit i n'estava orgullós un llibre de poemes que havia titulat: Merlot. Un dels seus enemics li va dir, un dia que se'l trobà per Ciutat: “M'han dit que has escrit un llibre que se diu “Bossot”. Resposta: “Encara, que jo sapi, no he escrit res sobre tu!” Poeta, però amb sentit de l'humor. En Joan Brossa no ho hagués fet millor.

Retorn a ca nostra. La costa es de cada any més mala de pujar. “Tornam vells i mos pansim” li dic a madò Miquela Briuxona. Però és l'estiu! Quan obr la porta em ve al cap aquell trosset d' Il·luminacions d'Arthur Rimbaud: “Ell és l'afecte i el present, / perquè obrí ca seva a l'hivern escumós i a la remor de l'estiu”.

Climent Picornell 

 

 

Converses per Palma amb dimissió, narcissisme i malestar

“Europa és el museu del món, un parc temàtic del passat”. Ho diu Francesc Muñoz. “Un continent amb ciutats sobreexposades a la visita turística que generen l'expulsió de la població, que acaba dimitint de la seva ciutat”. “Dimitint! Que te pareix secretari! Quan dimitirem nosaltres de ser ciutadans de Palma?” Demana en Ferran. “Ara això és mainstream”. “Ara ho diuen molt mainstream. El mainstream, ja sigui un llibre, una idea, una cançó, una audiovisual, és el que abraça i accepta una part important de la població. Però és veritat. Palma es torna insuportable a l'estiu!” 

“Venga! Ens farem un selfie amb tota aquesta marabunta de turistes! Deu ser narcissista fer això?” Demana el  nostre filòsof de capçalera.  “Avui ens insuflen somnis de fama i riquesa inmediats, a part de exposar-nos a les xarxes amb selfies amb tothom, esperant els 'm'agrada' o esperant el màxim nombres de seguidors a les xarxes socials”. “Home!” dic jo “el narcisista no pot viure sense una audiència que l'admiri!” “Possiblement”,  replica “però avui en dia no hi ha antídot millor contra el narcisssime que l'autoajuda”. “Quin embolic!” Diu en Ferran “Un excés de narcissime només es cura amb un excés d'autoajuda? Descobrir el teu interior al mateix temps que es provoca i es mostra en excés el teu exterior? Au! Au! Au! Anem a beure una canya, tu!”

Passam per un carrer on hi ha, una devora l'altra, cinc immobiliàries: és la costa del Conqueridor. On hi havia hagut el Convent de Sant Domingo, enderrocat després de la Desamortització de Mendizábal. “Les ciutats perden habitants perque l'espai urbà entra en el mercat global i els residents no ho poden pagar” ho he llegit a El malestar de la ciudades de Jorge Dioni López. “Així, molts d'aquest immigrants de luxe amb frequència adquireixen edificis no per a viure o treballar sinó com a béns d'inversió. Aixó condueix a la ciutat-mercaderia, ciutats quasi enterament en venda”. “Com Palma idò” diu en Toni. “Certament. I una ciutat sense veïnats, comerços, espais, infrastructures, institucions, edificis públics deixa de ser ciutat. Malament ho tenim. Com diu Dioni, que ha escrit també La España de las Piscinas: “El Partit Turístic i el Partit Immobiliari han guanyat les eleccions!” “I també el Partit del Renou, dels bars i cafeteries renoueres!” Afegeix un servidor. “I ara vos faré una cita ad hoc: “Deixar de valorar el que és públic, aboca a no entendre per que hem de valorar més la llei -el bé públic per excel·lència- que la força”  és de Tony Judt. 

“Carpe Diem?” perquè no, però, al tanto! Carpe diem, i ho diu Charles Senard, no es refereix tant a tastar els plaers de la vida, sinó a saber concentrar-te en el moment present i alliberar-te de l'angoixa del futur”. “Vaja idò és com la Mindfullness?” dic jo. “Venga no diguis collonades!” “A un servidor”, dic, “el que li proporciona plaer són els records, he tornat vell! Sempre estan a la meva disposició, ningú els me pot prendre i ja sé com fer-ho per seleccionar els qui vull, els qui no, han desaparegut. Nostàlgia? No, és una mescla del carpe diem i dels meus bons records” “I els dolents?” demana en Carles. “També hi són, però ja tan analizats que només et venen al cap les conclussions que n'has tret”. Ciutat està estibada de gent.

Passam per l'avinguda d'Antoni Maura carregada de botigues de souvenirs horrorosos. “Els souvenirs són cultura? Vos ne riureu, però tan pot ser alta, com baixa, com popular, la cultura de la que formen part els souvenirs. Recordau que Andy Warhol ja va decretar que una caixa de detergent o un pot de menjar enllaunat podia ser art i, per tant, disolgué els límits entre alta i baixa cultura. O no?” “I el wàter de Marcel Duchamp?” demana en Joan.

Climent Picornell

 

 

 

Jardins d'altri amb penediment, jueus i poc entusiasme

Els Jardins d'altri són pellucades, d'ací i d'allà, desordenades i sense pretensions. Començarem amb Josep Conrad per després anar morint, malament, “L'únic que pots esperar és algun coneixement sobre tu mateix que arriba massa tard: una cuita inextingible de penediment” (El cor de les tenebres). Baixam de nivell: “Tots els canvis, inclosos els més anhelats, tenen la seva malenconia perquè els que deixam enrere és part de nosaltres. Hem de morir a una vida abans d'entrar a una altra” (Anatole France). Degenerant, degenerant, vegin l'arrancada d'un petit article : “L'importat d'anar-hi pot ser la capacitat de tornar. Cert que hi ha destins dels que és millor no retornar. Com hi ha orígens que és millor no revisitar...” fa mal no estar-hi d'acord, és de Berna González. “Tots caminam cap a l'anonimat, però els mediocres hi arribam un poc abans”. Jorge Luís Borges escrigué això, no ho va dir exactament així, m'he pres la llicència de canviar 'arriben' per 'arribam'.

Oscar Cornejo coproductor del programa “Sálvame”, per justificar que la Telefems (“Telebasura”) no existeix, després de definir-lo com la manipulació de la informació, la conversió del sofriment en espectacle, la promoció de la pseudociència, les enganyifes per engreixar l'audiència... Pontifica: “Dir que un senyor va morir i va ressuscitar es pot considerar una manipulació de la informació. Narrar la seva tortura i mort amb pèls i senyals es fer del dolor un espectacle. Convertir aigua en vi és pseudociència. I prometre la salvació eterna és una esca molt poderosa. Així, si filam prim, la Santa Missa que emet la televisió pública és telefems. Però evidentment la Santa Missa no és telefems. I no ho és perquè la telefems no existeix”. Clar i llampant. No?

Del fems a la ciència. Donen el premi Abel, el Nobel de Matemàtiques, a Luis Caffarelli, argentí, expert en un dels temes sempre presents en qualsevol camp de la ciència: “Les equacions diferencials amb derivades parcials”. Idò. Pareix el títol d'un llibre de poemes o l'inici d'una novel·la utòpica, però descriuen una cosa tan subtil i normal com és el moviment de fluids. Aquí és adient recordar que “Quan el científic va a la caça de la veritat seguint una via única i contínua, s'exposa a capturar només la seva ombra” (Paul Valéry). I si ho deixen escrit a un llibre, recordem el que a George Steiner li demana Borja Hermoso: “Que que és ser jueu? Un jueu és un home que quan llegeix un llibre, ho fa amb un llapis a la mà, perquè està segur que en pot escriure un altre de millor”.

Ianko López conta que en un episodi de Las chicas de oro, una sèrie de TV que descriu un estol d'històries de dones velles, Sophia Petrillo, una de les protagonistes, com que no li fan cas, organitza les seves pròpies exèquies. Quan els convidats la troben viva, s'ofenen: “És molt egoista de part teva que no estiguis morta!” li diuen. I ja que surt la mort... “La Intel·ligència Artificial”, diu en Nick Bostrom “pot ser un risc per a la humanitat, que ens farà revisar conceptes com la democràcia, la identitat o la mort!” No serà tant! Que fa aquest que ho diu? És filòsof. Ca barret! Pensa massa aquest home, és dels qui cerca un altre culpable, després que la Globalització ja no fa por a ningú. Hem guanyat al Covid!

Climent Picornell 

 

Sopar d'estiu, entre el Bodhisattva i el Baignoire 

Abans servia per donar conversa a qualsevol i quedar bé. Ara, en canvi, he tornat vell, lleig, gras i malsofrit. M'estranya que encara hi hagi amics que em conviden als seus sopars multitudinaris estiuencs. Enguany m'ha tocat entre una femme fatale i una al·lota que semblava una purissimeta. Més tard me'n vaig témer que els papers estaven canviats.

Hi ha un metge que parla de caça, un professor que parla de ciclisme,  la femme fatale que només parla del bodhisattva, una via budista cap a no sé on, la d'enfront meu que parla de les seves vinyes, quan l'he besada, en les presentacions, he tengut la sensació de tocar una cosa grassa i flonja amb un sostenidors enormes.

Han llogat un cuiner de Sa Pobla, en Toni Mistedis, que és especialista en arrossos, amb un ajudant, poeta de professió. Quadres de Miquel Barceló i, ben al mig de la sala gran, la taula LC6 negra dissenyada per Le Corbusier. Tot al seu lloc, minimalista però caríssim, hi ha els amics rics de fa poc, algun botifarra, i jo, pobre de solemnitat, però amic dels amfitrions. Avui, idò, arròs pobler, perfumat i coent i mil delicatessens preparades per un càtering  d'aquests que duen menjar de luxe, però amb vins mallorquins, 'cal fer país!' diu l'amo de la casa. Al final no hi pot faltar el té matxa, és la beguda obligatòria, abans dels destil·lats, “és un gran crema-greixos i un prebiòtic natural”, ens fa propaganda la madona de la mansió.

Les senyores s'han sotmès a tortures diverses entre les quals destaca l'estirament de la cara i la modificació de pòmuls i dels morros, pareix que totes volen ser rosses, estar més primes, tenir més pit i un llavis carnosos. “Que mirau primer d'un home o d'una dona?” Demana una al·lota d'aspecte virginal. Després de dir les collonades dels ulls, o de l'expressió, surt el que toca: el cul i les mames. “Aquestes senyores que s'arreglen tant ja ho saben el que es mira primer, o no? Per això s'arreglen el que s'arreglen!”

La meva veïnada, que fins ara havia estat callada i que du un rellotge 'Baignoire' de Cartier -aquell que sempre duien Jane Birkin i Catherine Deneuve- diu: “No crec que s'hagi de menystenir la pel·lícula Barbie així com així, també Ernst Lubitsch o Howard Hawks feren comèdies lleugeres que parlaven de veritats profundes”. Vaja! Una reflexió intel·ligent pens i la vull corroborar: “Efectivament, com la metàfora dels Germans Marx que quan s'acaba la llenya de la caldera, cremen trossos de la fusta del tren, per continuar el viatge cap a enlloc”. En aquell moment, tothom admira el “quarto embetumat” estil de l'antiga pastisseria de Can Frasquet, que ens han servit.

Una al·lota que va amb botes texanes de mitja canya de Can Mora i minifalda, una combinació explossiva, diu : “Abans es donava la culpa de tot al Dimoni, després al Sistema i ara a la Globalització, d'aquí poc es donarà a la Intel·ligència Artificial! I nosaltres? Que no hi tenim res a veure?” “Gens ni mica”, respon un satisfet homenot amb una brotxeta de llagostins torrats dins la boca.  Un, que no s'ha llevat les ulleres de sol i que du una americana que faria empegueir a Xavier Sala-Martin, a la fi xerra: “Jo crec que l'obsolescència programada de la tecnologia que ens venen és molt semblant a l'envelliment del cos humà, programat per deu-nostro-senyor. ¿No podem imaginar que les màquines també tenen por?” A l'orella dic a la meva veïnada: “Aquest argument és el de Blade Runner la pel·lícula de Ridley Scott, poc original l'individu aquest”. I ella continua citant Andrei Tarkovski, Stanislav Lem, Ursula K. Le Guin, Kubrick... Quin avorriment! Preferesc els tebeos de ciberpunk! És el moment que aprofit per anar-me'n.

Climent Picornell