Climent Picornell

GUILLEM FRONTERA, paisatge i societat . Climent Picornell

jcmllonja | 12 Novembre, 2021 12:18

 

 

Guillem Frontera, paisatge i societat

Climent Picornell

No fa falta dir, o sí,  que Guillem Frontera és un dels gegants de la nostra Literatura, un homenot de les lletres i de la intervenció social. Les seves opinions són respectades i les seves obres llegides per una munió de gent. Ara s’estan  duent a terme unes sessions d’estudi i de reconeixement a la generació d’escriptors dels anys 70, La narrativa dels 70. Gir de guió en la literatura a Mallorca.  I dins aquest cicle, avui divendres i demà dissabte,  unes jornades monogràfiques dedicades a Guillem Frontera que ha fet setanta cinc anys i és a la plenitud de la seva creativitat.

Ja no hi ha cap dubte que la literatura és també una eina que usen altres ciències per a interpretar els seus quefers, també la geografia. La lectura de Els Carnissers (1968), la seva primera novel·la, tengué per a un servidor un impacte que em desvetllà com de clares són les mirades dels escriptors sobre la societat. No només això,  el fet que Frontera sigui natural d’un poble del Pla de Mallorca, Ariany, com servidor ho és de Sant Joan, també del Pla, m’ha donat la mesura de la descripció del territori, i amb ell,  el paisatge, sobretot d’aquest redol de Mallorca.

M’ha interessat sempre com ha treballat el paisatges a les seves novel·les. Diu Frontera: “Les persones tenim la capacitat de convertir el paisatge en experiència i en història, per un procés d'identificació amb les empremtes que hi ha deixat l'home o amb les raons per les quals no s'hi ha establert o l'ha abandonat.” L’origen del concepte de paisatge té un estret lligam amb la pintura. Diu a  País i paisatge, que “foren sobretot els escriptors i els gravadors viatgers del XIX els qui, per l’alquímia de la mirada, varen destil·lar paisatge de la naturalesa d’aquestes illes. Va ser a través d’ulls externs que començàrem a definir el paisatge… Els poetes de l’Escola Mallorquina s’identificaren tant amb el paisatge que alguns moriren –artísticament- de sobredosi”. Massa exacte.

“M’agraden els turons i les bardisses, el silenci subratllat del picarols de les garrigues, el temps immòbil coronant la suor d’aquests camps de blat prim que ara recordo. El fred i la boira, les gelades, l’ordi estufat, els albons florits, l’antiga veu que forada la pallussa d’una era. Les figueres de moro, les alzines... tot això tan llunyà que no recuperaré ja mai més” Guillem Frontera nasqué i visqué de jove, i ara hi roman, a Ariany  i vegé la transformació social i territorial  provocada pel  turisme, el naixement d’una classe mitja, la pujada paulatina al poder de la nova classe dominant dels hotelers i constructors, la immigració dels treballadors peninsulars, el contacte i el canvi social de tota la població de les illes: de la que es resistia al canvi i de la que s’hi adaptava. A La mort i la pluja (2007), Ariany és transformat, literàriament,  en Alànaria . “El paisatge es transformà lentament, obstinadament, omplint-se de fites: s’hi excavaren cisternes, pous, aljubs i albellons; s’hi traçaren síquies, camins de carro, camades i dreceres; s’hi construïren una casa, casetes d’eines, païsses, portasses, solls, galliners i sestadors. I la terra, abans cacera senyorívola, esdevingué pagesa.”

Les reflexions socials implícites en la seva trama novel·lística són evidents i el contrapunt del paisatge apareix molt sovint com un ritme sincopat que il·lumina o enfosqueix. Aquella Mallorca rural va ser esmicolada pels successius booms turístics, aquest canvi serà una constant en l’obra literària i periodística de Frontera, des del seu pas pel seminari franciscà de la Porciúncula, al descobriment de la seva vocació literària en català. Començà com a poeta però molt aviat passà a la novel·la i amb vint-i-tres anys escriu Els carnissers (“Vaig cercar la manera de contar un canvi històric que estava vivint i que tenia ganes de contar”). El salt a Barcelona el 1970 tengué per a ell una influència i una sèrie de contactes i vivències que li serviren per donar el pas per ser un autor més vivencial i per tocar el món editorial, del periodisme i l’adaptació televisiva. La faceta d’editor al costat de Pere Serra i després a Ensiola, caracteritzen una de les seves dèries juntament amb el discurs i l’afició a l’art.

La ruta dels cangurs (1979), Una dolça tardor (1983), Un cor massa madur (1993), L’adéu al mestre (2013),  Sicília sense morts (2015)  coagulen una visió desencantada de Mallorca, dels governants i dels empresaris sense cultura i sense sentit de la tradició, retrata els especuladors, els hotelers, el món de la corrupció ja sigui des de una novel·la negra o com a La vida dels cossos (2019) on hi apareixen amb la seva magnífica vitalitat la Barcelona de la Transició, el Madrid de les darreries del franquisme o la Mallorca de l’inici del vertigen turístic. “Vull que el lector sàpiga comprendre el món que jo vull explicar, servint-li de punt de reflexió sobre determinades qüestions que jo vaig proposant. Encara que no cregui que els mallorquins, com a poble puguem sobreviure, almenys que ens deixin dir les darreres paraules, el per què d’aquesta mort”. Tot això tenint temps per escriure a la premsa o publicar un llibre d’aforismes (Bombolles de sabó, 2006) o conversar amb Pere Antoni Pons amb el magnífic retrat que li feu a Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta (2017), un subtítol que agafa a la perfecció les obsessions de Frontera: el frenesí per la captació del canvi.

Ara li dediquen una atenció que sols reben els grans. Els qui deixen petjada.

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb