Climent Picornell

Confinament, ventositat, presó

jcmllonja | 22 Desembre, 2021 11:37

 

Confinament, ventositat, presó

 

 

He d’enterrar un moix i una rata morts  i el que queda d’un colom que els moixos han deixat fet un pelleringo... pens que tenir esment del corral du aquests funeralets. Baix del turó cap a la vila i trob en Xisco Morcadins. “On vas?” Li dic. “A ses gallines. No sabies que durant es confinament sa Guàrdia Civil m'aturà?”  “Dónde va?”. “A dar de comer a mis gallinas”. “A ver, a ver...” “i me miraven dins es cotxo un poal que duia amb peladures, trossos de pa... això que ara se diu 'orgànic' per tirar a n'es poal des  fems. Un dels guàrdies civils me demanà: “Pero ¿Que les da de comer? ¿Basura?”. “Aquell agent de s'autoritat no sabia de que s'alimentaven ses gallinetes i jo me vaig estimar més no respondre, tanmateix, no n'haguessin tret aguller”. “S’ha mort madò Joanaina Xarreca” me diu abans de partir. La record molt bé, sempre darrera els visillos, era una dona que tenia l’habilitat de fer ganxet, resar el rosari i mirar s’Hola, tot al mateix temps!

Vaig fins al cassino a prendre un cafetó i em trob amb en Xisco “Bruscató” i m’assec amb ell, ha sortit de la presó fa poc, una qüestió de doblers... Du un anorak amb un brodat del golf de Bendinat, calçons vaqueros, ulls entre grisos i cels, barba, cabells rossos curts. És a punt de què l’informin del tercer grau, només haurà d’anar a dormir a la presó uns dies, i està com un flam, perquè a mesura que passa el temps pitjor ho viu. Es veu que té xerrera, sobre els voluntaris de religions diverses que hi van a fer feina per millorar les condicions de vida dels presos, i fan nosa als funcionaris. La monotonia de la vida presidiària, el mal ‘rollo’ de pensament, tot i que físicament està bé. “La presó té les parets altes no perquè no fugin els de dins sinó perquè els de fora no vegin el que passa”- , ara és al departament d’ ingressos. Ell no es considera un delinqüent -un que estava pensant amb antel·lació un crim- sinó algú que va tenir un accident, que tres o quatre circumstàncies –la política, el crèdit, el mercat, aquella persona, l’estat financer... Se’n va i entra en Perico Serra que me diu fluixet: “Jo també m’he fet delinqüent”. “Tu! Au ves!” “M’he fet contrabandista de garroves ... les m’han arribat a pagar a un euro i mig el quilo...”  En Perico va tenir una accident i després de molt de redolar per diferents metges va poder cobrar sa paga de retirat... i ara fa estraperlo amb garroves, que és ver que han anat aferrapilla.  Vaja, vaja...pens.  Sense voler fa un pet i s’excusa: “M'ha sortit una ventositat!” “Uep, que has tornat de fi! Això abans se deia he fet un pet!”. “No! Fa més educat” me contesta “és com a s'alga que ara li diuen Posidònia!”

Dos externs se barallen en el tasser del bar i un, el més fort, pega a l’altre amb sa mà morta, i se veu que li fa mal, “T'arrabassaré tots es botons de sa camia!!” li diu al pobre al·lot que reb i que va ben abeurat... Pens que això al poble també devia passar abans, però ara veig que passa més sovint. “Els  pos terra de diatomees i purina d’ortigues...” sent que me diu en Perico que ara presumeix de que al que sembra no ho esquitxa amb res químic.

Tenc per mi que ja és hora de partir, entre la brega i la xerrameca del meu contertulià, trob que ja en tenc prou. A més fa fred i es a punt de ploure i tenc una canal a ca nostra que no va massa bé. Pas per davant la coa que hi ha al forn i només sent xerrar en foraster. Quins canvis a la petita vila! Pens amb la cançó de Quimi Portet, Homes i dones del cap dret: "...sota una col, canta el poeta: / Des d'una àrea de servei,  /  la meva terra és com un parrac grapejat; / un país vençut pel davant i pel darrera; / d' atrotinada dignitat." Els horabaixes tan curts me deprimeixen.

 

Climent Picornell

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri hivernals Climent Picornell

jcmllonja | 17 Desembre, 2021 12:07

 

Jardins d’altri hivernals

 

Els jardins d’altri tresquen dins el que diuen que diuen que han dit... un poc desordenats. Paul Claudel: “L'ordre és el plaer de la raó i el desordre la delícia de la imaginació”. Amb aquesta cita no tenc perquè penedir-me’n i a més com diu sempre James Bond: “Penedir-se no és professional!” De totes les maneres sempre pens en la fatuïtat de les cites. Som tot el contrari del que deia Truman Capote,  que es feu aquest autoretrat: "Faig, més o manco, l'alçada d'una escopeta i som igual d'estrepitós. Som alcohòlic. Som drogoaddicte. Som homosexual. Som un geni".  Bé... deixarem estar aquest viarany.

"Al principi de la revolta s'ha d’assassinar: abatre un europeu és matar dos ocells d'un tret, suprimir a la vegada un opressor d'un oprimit: queden un home mort i un home lliure; el supervivent sent per primera vegada davall els seus peus el sòl de la nació". Diu això Jean-Paul Sartre al seu prefaci a Els condemnats de la terra de Frantz Fanon. Llegit ara, el text és de 1961, fa seixanta anys, és ferest. Diuen que el ministre de l'interior el va voler empresonar i el president de la República, que era el General De Gaulle quan ho va saber, li va dir: "No s'empresona a Voltaire". En el mateix camí de la reflexió sobre el que deia Sartre, diu el cantautor Sisa: “Crec que la rancúnia i l'odi són els dos grans motors de la vida, molt més que l'amor. Jo procur fugir d'aquest esquema, perquè odiar cansa molt, és pesadíssim”.

Fugir de l’odi i anar cap a l’amor, però... llegesc a una entrevista a Michel Houellebecq a The Paris Review: "Ja no existeix l'amor?” li demanen, “Aquesta és la qüestió” respon,  “la idea materialista de que estam tot sols, vivim tot sols i morim tot sols. Això no és molt compatible amb l'amor". Diuen que de l’amor a l’odi hi va un no res, molt poca diferència. Com la d’aquell estudiant que li demanaren quina era la diferència entre enologia i etnologia? I respongué: una “t”. Poca cosa. No sé si refiar-se de Houellebecq és molt sa.  Deia B. Brecht: “Perquè no em fio d'ell, som amics”. O,  P. Valéry: “La bêtise n'est pas mon fort” (L’estupidesa no és el meu fort).

Conten que circulava per l’entorn de Joe Biden, el president dels Estat Units, aquest acudit: “Quin és el país on no hi ha cops d'estat? Resposta: Els Estats Units. Per què? Perquè és l'únic país on no hi ha ambaixades dels Estats Units”. Un país tan ric. Scott Fitzgerald: “Els que són molt rics no són com tu o com jo. Són molt avorrits”. Amb el president Trump això dels cops d’estat al seu país s’hauria de matisar. És ver que s’ha de tenir la ment oberta però s’ha de vigilar que no et caigui el cervell en terra.

Per desembafar, un poc del poeta de Sarrià,  J.V. Foix: " I en cloure els ulls per contemplar el paisatge  /  de la mort carnal, /  abandon en els glaços el bagatge  / del país natal".

 

Climent Picornell

 

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Burgesia turística? Climent Picornell

jcmllonja | 02 Desembre, 2021 17:16

 

 

Burgesia turística?

 

Climent Picornell

 

Demanar-se si el turisme ha format una burgesia turística com a classe dirigent o dominant, o no, me sembla ja un poc recurrent. Però veure a la llista Forbes que els més rics de les Illes són els hotelers, tret dels dos Vergues, o la lectura que he de fer del llibre Mi Vida de Gabriel Escarrer Julià m’ha reverdit la cosa.

Hi ha la creença popular de que els nostres hotelers són uns ploramiques que dipositen els seus guanys en inversions exteriors després d’haver-se’n aprofitat de tot el que els donen les illes Balears. I ells ho saben. I els sap greu. Perquè, diuen, gràcies al seu coratge i al seu primer maridatge amb els tour-operators posaren en marxa una indústria, la turística, com mai havia tengut les illes. I de retruc crearen llocs de feina i aconseguiren que unes illes pobres passassin a ser riques i, que no només inverteixen a fora, sinó que renoven les seves estructures illenques, les que encara no s’han venut als fons internacionals d’inversió. I a més ara, que amb el turisme residencial,  moltíssims d’illencs també en treuen un bon suc.

És ben cert que els elements socials que han participat en els booms turístics a les illes són diversos: administració, empresaris, treballadors... Es però el camp del comportament empresarial qui en molts moments ha demanat el protagonisme, i,  en altres, ha amagat la cara. Un altre dels  aspectes interessants d'aquesta problemàtica és el d'esbrinar si, conjuntament a la transformació de la societat illenca, s'anava congriant el naixement d'una burgesia "nova", una burgesia que tendria el paper que tengueren les burgesies del segle XIX i principis del XX. Aquesta mena d’ elite havia de sorgir de l’empresariat turístic. Aquesta anomenada "Burgesia turística", s'hauria  hagut de formar  amb molt poc temps i, per tant, no es sap molt bé si ha assimilat el seu paper de classe enriquida-dirigent i té consciència del seu paper social.  Ha esborrat, però, botifarres, terratinents i comerciants tradicionals com a classe dirigent, tret d’alguns epígons no del tot menyspreables.

Els empresaris però no volen suportar tot el pes del  model turístic, adduint que no ho saberen fer d’altra manera o, principalment, la poca implicació de l’administració en no ordenar el creixement ja que aquesta ho va fer molt tardanament. Segons Josep Melià, les pautes d’acció i de valors poc assimilats s’han concretat en una classe que tendria més a veure amb els paradigmes dels nou rics, sense història i sense arrels, que funcionaven com un sindicat de pidolaires que no dubtava en “cremar” el territori i en col·locar a fora els excedents. Tal vegada és molt reduccionista, ho sé. Hi ha qui es manté a l’expectativa de com ho fan les anomenades segones o terceres generacions, molt condicionades, encara, per les primeres, dubtant entre ser la classe dominant o la classe dirigent, entre el poder fàctic tradicional i l’evolució d’una moderna societat de serveis.

El pas èpic de l’expansió hotelera mallorquina per mig món ja té la seva hagiografia: Los visionarios del Caribe. Els Barceló, Escarrer, Hidalgo, Riu,  Fluxà, Matutes, Piñero i darrere ells molts d’altres. Alguns per la Cuba castrista. Aquests fets donen bé la talla del pas dels hotelers dels anys seixanta, sotmesos als tour-operadors, a una nova classe empresarial, emprenedora i globalitzada. Els empresaris turístics s’expandiren per mig món exportant el seu savoir-faire. Aquesta “burgesia” ¿S’han dedicat a exportar el model i a convertir-se en cadena internacional més que en preocupar-se d’influir en la societat balear, tret d’uns possibles torcebraços amb un govern de progrés d’abans,  no amb el d’ara?  Crec que no els fa falta ser classe dirigents, sí però que creuen que se’ls deu un millor reconeixement social. I més ara que fan responsabilitat social corporativa, o paguen càtedres a la UIB, o ajuden al Tercer Món, o pregonen l’economia circular, o redueixen la petjada de CO2... Per què els fa falta ser si els va tan bé?

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb