Climent Picornell

Gabriel Escarrer i Gabriel Barceló : els hotelers i la problemàtica dels "honoris causa" de la UIB. CLIMENT PICORNELL

jcmllonja | 13 Maig, 2005 22:47



Gabriel Escarrer, “Honoris Causa” de la UIB ; Gabriel Barceló, NO “Honoris Causa” de la UIB (encara ?).

Climent Picornell


Sembla que un altre intent per fer doctor Honoris Causa de la UIB a l’hoteler Gabriel Barceló, fundador d’una de les cadenes hoteleres més importants de Balears, avui gestionada per les segones generacions, no ha anat bé. El degà de la Facultat d’Econòmiques no aconseguí reunir els vots suficients, ja que cinc abstencions i una dotzena d’absències ho impediren. Aquesta història, que contaré més envant, té dos precedents. 1.- Un hoteler molt important, Gabriel Escarrer ja és Honoris Causa per la UIB; 2.- La Confederació d’Associacions Empresarials de Balears, ja demanà fa anys l’Honoris Causa per Gabriel Barceló. Avui els contaré el primer precedent, el cas de l’Honoris Causa de Gabriel Escarrer; tot això inserit en la temàtica de si els hotelers importants mereixen aquests nomenaments, arrebossat tot aquest tema amb la coneguda acusació de la “satanització” o “demonització” dels hotelers, una rondalla, aquesta, que tengué un capítol important, amb l’”Ecotaxa” i la subsegüent complicació política, amb els hotelers com a uns dels principals protagonistes.

Ara, però, tractarem el tema de Gabriel Escarrer ( avui, un dels homes més rics del món segons la revista “FORBES”), en un article meu de fa uns dos anys, publicat al Diari de Balears.

Gabriel Escarrer

Gabriel Escarrer : entre l’Honoris Causa i la Càtedra Sol-Meliá. (1)

Climent Picornell

“El párroco de El Terreno conocía bien a aquel joven medrado y de pelo rizado que ahora le pedía la intercesión ante doña Carolina Arozarena, la propietaria de un caserón de tres pisos de paredes de piedra viva que hacía las veces de hotel. El chico que había sido monaguillo...”. El “chico” en qüestió era Gabriel Escarrer, avui un dels homes més rics d’Espanya i al front d’un grup que figura entre els “Top-ten”, els deus primers, de l’hoteleria mundial (www.solmelia.com ). Els estalviaré el repàs dels cents d’hotels que gestiona, els milers de llits i de treballadors i els milions d’euros de facturació. Molts. Una carrera fulgurant, des dels inicis, lloguer de l’Hotel Altair, 60 places, relatats a una espècie d’hagiografia : Sol Meliá. El viajero universal.( Ed. Pirámide.2001).

La notícia l’han duita el diaris, Gabriel Escarrer i el rector de la UIB han signat un conveni de creació de la “Càtedra Sol Meliá d’Estudis Turístics”. Sol Melià la financiarà amb 300.000 euros.

El cas és exemplificador, per motius més generals. Josep Melià que creia fermament que el turisme havia generat una nova classe dominant, a la qual denominarem, per dir-li qualque cosa, nova burgesia, integrada bàsicament per hotelers que s’haurien enriquit amb el turisme. Al mateix temps creia que era una classe sense nord social, més preocupada del seu negoci, estrictament, que de tenir, també, un concepte de país. La idea és atractiva i s’ha de matitzar. El “país” com l’entenia Melià des d’una òptica més nacionalista, tal vegada no coincideixi amb el “país” dels hotelers, pels quals “fer país” podria voler dir crear riquesa, llocs de treball i això, ja seria una aportació més que suficient, significativa i dignificadora de la seva tasca. Aquesta tasca no seria reconeguda a bastament pel denominat “Pacte de progrés”, coalició de govern autonòmica, representant dels sectors de centre-esquerra-nacionalista-ecologista, els quals en comptes d’agraïr-los el seu esforç, els “penalitzaria” fent-los cobrar, recaptar o pagar l’ecotaxa, un tribut que grava l’estada dels nostres visitants, només a ells, que ja paguen impostos a voler. Al mateix temps, un percentatge de planta turística irregular o il.legal, que segons els mateixos hotelers, representa prop d’un 40 % del total, s’escapoliria de l’ecotaxa. Aquest fet l’han considerat una befa al seu important paper. En resum, mantenc que la percepció i la valoració del fet turístic a Mallorca per part del seus residents no és homogènia i va des de l’espectre de gent que creu que el turisme és el mannà, i els hotelers els grans profetes de la bonaventura, fins als que consideren el turisme una pesta o una plaga i els hotelers uns aprofitats, quasi uns pocavergonyes. Caldria quantificar els diferents grups de gent amb opinions consemblants.

Fa catorze anys la UIB decidí nomenar Gabriel Escarrer doctor Honoris Causa. No fou una decisió senzilla per a la institució, ni per a la Junta de Govern que ho decidí, amb fortes discussions, ni per al Consell Executiu que presidia l’aleshores rector Nadal Batle. I dic que no fou una decisió senzilla perquè dins els ambients universitaris mallorquins es reproduia la percepció social del valor del turisme i, gosaria dir, molt més dels seus efectes negatius, encara que s’acceptaven el seus beneficis. Al campus, majoritàriament, es veia Gabriel Escarrer com un empresari triunfador i aliè al món universitari i, per a alguns, l’expressió perfecta dels qui havien sotmès Mallorca a un stress ambiental excessiu ( per dir-ho finament), sense cap taxa de retorn.

S’estengué pels ambients i departaments universitaris una remor : que es feia Honoris Causa a Escarrer a canvi de doblers per a la UIB. Talment com, deien alguns, es feia a les universitats nordamericanes.

A canvi d’Honors, peles. Una espècie de “Do ut des” , et don perquè tu em donis, que diu el principi llatí recollit en el Digest de Justinià. No se sabia molt bé com es faria el suposat tracte. Un edifici, una biblioteca, una sponsorització... N’hi havia alguns, més sabuts, que deien fins i tot les xifres : de 100 a 300 milions de pessetes. Remors. Fum.

El cas és que Gabriel Escarrer llegí la seva lliçó d’ingrés al claustre de doctors titulada “L’oci, el negoci, l’ofici”. Ho feu en català de Mallorca, llengua de ciència...”El turisme de masses és una de les expressions del triomf de la humanitat en el camí cap a la igualtat d’oportunitats”. “No més ciment que ofegui platges i arrassi boscs”. La recoman, alguns anys ha estat lectura obligatòria a les meves classes. És un pamflet bàsic, per entendre una part de la història i la sociologia del nostre desenvolupament turístic.

El Doctor Escarrer venia i ve, vestit de toga, birret i musseta a les inauguracions de curs, com a membre que és del claustre. Més d’una vegada el me mir, de coa d’ull, assegut prop d’un servidor : ell, tan ric, jo...no tant. Els dos, disfressats amb el nostre vestit de gala universitària. “Gaudeamus igitur...vivat professores, vivat academia”. Del “cambalache” : res de res

Gabriel Escarrer : entre l’Honoris Causa i la Càtedra Sol-Meliá. (i 2)

Climent Picornell

No fa molt vaig sentir un dels fills de Gabriel Escarrer, Sebastián, parlar d’una inversió que faria Sol Melià, com “el retorno de los diezmos”. Amb aquesta expressió, quasi bíblica, volia significar que la seva cadena es plantejava retornar a la societat una part del que havien guanyat. Es tractava d’una inversió en el món d’Internet, juntament amb el Banco SCH, Planeta i AOL. Ubicarien al Parc Bit un dels centres de serveis. La inversió de conjunt era molt elevada. És, aquest però un altre tema, coincident amb el primer, com ho és el plantejament del paper de les “segones generacions” dels hotelers mallorquins, algunes d’elles ben expressives de l’abandó definitiu d’alguns dels nostres trets identitaris. Què hi farem! Donarem la culpa a la globalització, si ningú la vol tenir.

Deia, que deien, que Escarrer donaria doblers a la UIB, a canvi o en agraïment al seu nomenament com a doctor Honoris Causa, l’any 1988. Idò no arribaven. La qual cosa feu que, pel campus, entre els qui trobaven els hotelers indignes de benhaurences i causant de malifetes mil i els qui trobaven que Honoris, sí, però a canvi de rèdits per a la institució universitària...es va anar creant un estat d’opinió negatiu sobre aquest affaire. La malifeta, és un dir, la pagarem, és un altre dir, Nadal Batle i el seu equip : “s’han deixat enganar”, era el comentari generalitzat. I a més, altres hotelers insignes ho podrien demanar, també, i entraríem dins una reacció en cadena de greuges comparatius. Cosa hi hagué, d’això dels greuges comparatius. He de dir que tot prenia la forma del rum-rum. Un “pour parler” que diuen els francesos.

Nadal Batle, i amb això coincidia totalment amb ell un servidor, érem ben conscients que la introducció del turisme i la hoteleria a la universitat havia de ser un camp prioritari, un àrea d’excel.lència. I jo crec que ho demostràrem. Desde la decisió valenta d’implantar els estudis de turisme ( fregant l’al.legalitat) amb l’ajuda del conseller de turisme Jaume Cladera; la constitució del primer Títol Superior de Turisme de totes les universitat espanyoles, la ubicació de l’Escola d’Hoteleria al campus...Per als universitaris més tradicionalistes, això del turisme dins la universitat era una afronta, una baixesa, un mal-te-toc pesta. Vaig defensar a Madrid la creació d’un grup d’estudi del turisme i l’oci, ja fa anys, gran part dels presents em miraven com um flastomador. A l’administració central passava un quart del mateix, els pareixia que això del turisme anava tot sol i que només s’havien de preocupar de cobrar. Ara, és cert , és un poc diferent. Fins i tot hi ha, des de fa un any, un camp de bonificació de la recerca universitària que és diu : turisme, oci i esport.

La proposta del nomenament d’Escarrer, feia part d’una estratègia calculada d’introducció del món del turisme a la UIB. Molt de pics vaig haver de justificar l’Honoris Causa d’Escarrer en què la universitat no només honora pintors maleducats, frares llatinistes o filòsofs marxistes. La Universitat té una gran àrea dels seus estudis dedicada a l’economia, els negocis i l’empresa. I el paper d’Escarrer, transportat a la seva àrea, negocis i empresa, podia valer tant com el d’un poeta, un misser important o un informàtic ( aquí vull recordar que Vinton Cerf, un dels pares d’Internet és Honoris Causa per la UIB. Hi hagué, també, els seus més i menys, ben defensats, per Llorenç Valverde). Amb aquesta justificació anterior hem hagut d’aguantar mitges rialles i mirades comprensives, com qui diu : bé, idò...si tu ho dius.

Ara, “last but not least ?”, han arribat doblers. Perquè la Universitat, com el món de l’art, com quasi tot, necessita doblers, com més millor, per al seu bon funcionament. 60.000 euros cada any, durant un lustre, per una càtedra, la “Càtedra Sol Meliá d’estudis turístics”, més 12.000 euros amb forma d’un premi, per a la UIB i la gran àrea tranversal dels estudis de turisme i hoteleria. És una bona notícia i cal felicitar les persones de l’equip de gestió de la UIB que han duit les negociacions i, també, a l’empresari hoteler, que ha incitat a altres hotelers a imitar-lo. Propòs que una part dels doblers s’usin per estudiar els efectes del turisme sobre la societat i el medi ambient i per analitzar com perceben els residents, els indígenes, els nadius, el fet turístic. Basta un part petita. La sostenibilitat turística se’n pot dur la tallada grossa i ja va ben grassa.

Catorze anys després, l’hoteler Gabriel Escarrer, un dels leaders anti-ecotaxa ha fet un gest : retornar el delme, com deia el seu fill Sebastián. L’hagués pogut fer fa un parell d’anys. Ens haguéssim estalviat, els qui punyírem per fer-lo Doctor Honoris Causa, molts de mal de caps de política interna universitària. També és ver que si no l’haguéssim proposat, encara ens n’hauriem estalviat més. De mals de caps, vull dir.


General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb