Climent Picornell

TOPĎNIMS DEL M╔S ENLL└: PURGATORI, CEL, INFERN Climent Picornell

jcmllonja | 30 Marš, 2011 15:48

 

 

Topònims del més enllà: cel, infern, purgatori

 

Climent Picornell

 

Els llocs on hem de passar l’eternitat -els qui hi creuen, i els qui no hi creim, també-  el cel, l’infern, els llimbs o el purgatori,  ja no els reconeixeríem, per no dir que s’han difuminat.  El Papa Benet XVI els ha reformat. També l’anterior Papa, Joan Pau II,  hi posà mà: “El cel no és un espai situat entre els niguls”.  Ja no hi ha Sant Pere amb les claus damunt un cumulonimbus o un cirrus deixant entrar els bons i enviant als inferns als dolents, com ens anuncia la Sibil·la, que ara per més INRI –em referesc al toc més prosaic de la cosa-  és Patrimoni de la Humanitat. L’infern ja sabíem que estava situat al centre de la Terra, un lloc calorós. I el purgatori? Benet XVI ha matitzat, fa un dies, que el purgatori no és un lloc físic, sinó “foc interior” dels propis pecadors. Fins i tot les acadèmies de les llengües han hagut de variar el seu criteri. Fins ara escrivíem Cel, Infern, Llimbs o Purgatori amb majúscules perquè  eren considerats topònims –com Marratxí o Trípoli- encara que fossin topònims de caràcter “mític o imaginari” –com els Camps Elisis, Bàbia, El Dorado, Xauxa, Utopia o la Gandòfia, tots ells tan ben cartografiats per Joan Amades a Geografia Fabulosa- 

 

Ara hem d’escriure cel, infern, llimbs i purgatori amb minúscules. Servidor que va viure temerós de petit dins aquell món imaginari i tenebrós, augmentat i mantengut pels capellans, no puc perdonar-los les angoixes que em feren passar amb alguns d’aquests topònims amb majúscula on podria anar a raure en ser mort. Encara ningú m’ha demanat disculpes. Com diu Juan G. Bedoya al seu excel·lent article El Papa conclou la reforma de l’eternitat, els papes estalvien ara als fidels catòlics aquella l’escatologia venjativa. Teòlegs importants se’ls van avançar, amb risc de ser anatemitzats. Hans Küng ja va escriure l’any 1975: “El cel de la fe no és el cel dels astronautes. No és un lloc, sinó una forma de ser”. Vaja, encara és viu, en Küng, no com Giordano Bruno que va ser cremat de viu en viu l’any 1600 per dissentir del cel dels eclesiàstics, o Copèrnic i Galileu que ho passaren ‘pillo’.

 

La imatge del cel i de l’infern que ha perviscut fins fa poc deia  Julio Caro Baroja que era una creació dels predicadors bocamolls del Barroc, és quan es va fixar el model de vida després de la mort, l’invenció imaginativa d’un món d’ultratomba que ha perdurat fins ara fa poc. En un llibre deliciós, Geografía de la eternidad, Ana Martínez Arancón ha tengut la gràcia de reconstruir com deien que eren aquests llocs i els seus habitants, els àngels, o els dimonis, per exemple: “Les boques molt grosses i molt obertes. Les dents esmolades. Les gargamelles amples... Tot són ungles, de tots surten flames molt ardents, pels ulls, per les orelles...” És una estampa expressiva -com els nostres dimonis de les festes populars-  que, malgrat la ingenuïtat, no perd el seu poder terrorífic. L’infern tenia segons el pare Martin de Roa “onze mil llegües de redó, espai necessari per a la multitud de pecadors que allà han de guardar perpetua presó”. En quant al cel, el paradís, tenia els seus atributs, com la serenitat blava de l’aire en calma, immutable per damunt els niguls, el jardí de flors que mai es marceixen, amb fruites delicioses i accessibles. Un lloc imaginable però difícil d’aconseguir sinó passaves abans per l’adreçador estret que t’imposaven. Ara es veu que han perdut la clau o han oblidat on és el camí on hi havia el ‘lletrero’ del topònim que posava, en majúscules: Cap al Cel.

 

En la tradició cristiana la idea de paradís, de jardí, prest fou substituïda per la de ciutat celestial, la ciutat de Déu; en la utopia possible el centre de poder era la gran metròpoli de l’imperi, una Roma celeste, una nova Jerusalem. Afegeix Martínez Arancón que els predicadors del segle XVII ajuntaven els tractats celestials amb els fonaments  teòrics de la grandesa d’Espanya “de forma semblant a com si Espanya fos alguna cosa així com el regne de Déu en la terra, i per tant la cort celestial vendria a ser un Madrid etern, més perfecte, naturalment”. Tot rebossat amb  llum, bellesa, perfum, evocació de músiques, ja anomenades, per aquest motiu, músiques celestials. Els prolífics jesuïtes eren qui més volien precisar: “A la ciutat celestial les places són d’or, clar com el vidre, les seves murades estan ornades amb pedres precioses, les portes d’esmaragdes i perles d’inestimable valor”. I com a resum: “és un lloc claríssim; és temperat, sense variacions del temps; és segur i etern; és ameníssim i delitós” Això era, naturalment,  quan el cel dels cristians era el cel dels astronautes.

 

A La república filosòfica,  Juan J. Tamayo afirma que el procés de desmitificació començà durant  la Il·lustració i arribà al seu punt fort amb els teòlegs dels anys quaranta del segle passat, R. Bultman per exemple, qui l’any 1941 a Nou  Testament i Mitologia,  capolà els dogmes del cel, de l’infern i del purgatori, l’existència del qual ja fou negada per Luter, per no ser a la Bíblia. Es demana Tamayo “En què queden aleshores els premis que prometien i els càstigs amb què amenaçaven els predicadors de la nostra infància nacional-catòlica? En pura creació de la literatura fantàstica?” Ho diu fent referència a un diàleg entre J. L. Borges i E. Sabato, quan aquest li demana què opina de Déu, diu Borges: “És la màxima creació de la literatura fantàstica. El que imaginaren Wells, Kafka o Poe no és res comparat amb la teologia”.

 

Les conseqüències de tota aquesta literatura fantàstica però han estat tremendes. Basta analitzar el paradís Terrenal. Ja saben la historieta. Adam visquent com un paixà; de prompte, perquè no estàs tan tot sol, d’una de les seves costelles, Déu-nostre-senyor creà Eva... Per mor de la ditxosa poma i la temptació reptiliana, foren expulsats: per culpa d’Eva. Des de les trones cristianes no es cansaren d’ensenyar que per mor de la dona, vam ser expulsats del paradís cap a les tenebres exteriors i haguérem de treballar. Aquest menyspreu cap a la dona era present encara, com comenta Bedoya, quan Pius XII, en els anys cinquanta del segle XX, ordenava nous capellans els recordava: “No sigueu mai ni Judes, ni Eva”.

 

Els qui hem viscut les èpoques dures del poder eclesial, amb les barbaritats que ens predicaven quan, com ara, s’acostava la quaresma, a la fi ho sabem: el cel ja no és un lloc físic, ni tampoc l’infern. Així idò, quina virgueria s’hauran d’inventar per fer por al personal? La por és l’essència de les religions, la por a la mort fonamentalment.  Ens recorda Tamayo el que deia L. Feuerbach, autor de L’essència del Cristianisme: “La religió és el somni de l’esperit humà, l’essència divina és l’essència humana...” Però sobretot: “Si no existís la mort, no existiria la religió”. Amén.

__________________________________

IMATGE DE BIEL PERELLÓ

 

UNA TEORIA DELS AMICS ═NTIMS Climent Picornell

jcmllonja | 18 Marš, 2011 16:25

 

 

Una teoria dels amics íntims

 

Climent Picornell

 

Els homes no solem tenir amics íntims. Al manco així com les dones tenen amigues íntimes, d’aquelles que s’ho conten tot, de les qüestions amoroses a les fisiològiques passant per les domèstiques. Els homes, si de cas, tenim alguns, pocs, amics de confiança que, per assimilació amb elles els deim amics íntims. Així idò, què és un amic íntim?  És una persona amb la qual penses, per si de cas un dia tens problemes –o en té, ell-, que funcioni, o funcionis, com una crossa. És una definició egoista, per tant, vertadera. Amics íntims? Sí, però sense xerrar massa de les coses íntimes, aquestes s’han de percebre, o entendre sense paraules, s’han de sentir de forma intangible. Només d’aquesta manera, podem contar un límit curtíssim de persones que entren a formar part de la categoria sui generis d’amics  íntims.

 

Servidor en té un parell, pocs. Sovint he analitzat el meu comportament amb ells i més que vessar les meves veritats, angoixes o problemes, quan en tenc,  mir de què ells no se’n temin. Curiós, però molt generalitzat. És una situació molt semblant a la relació que s’establia a les reunions del Politburó, quan es tractaven temes importants, el secretari del partit, el camarada Mudoiisky, demana al militant  Klimentin Picornellov: “Klimentin, tens alguna opinió sobre aquest tema?” Respon Picornellov: “Sí,  camarada, en tenc, però no estic gens d’acord amb la meva opinió”. De manera semblant,  la relació amb els amics íntims més que en veritats es recolza fonamentalment en mitges mentides, en metàfores o, més enllà, cap a la paràfrasi o la metonímia. O l’oxímoron. Divines contradiccions!

 

Cas a part el formen els amics íntims que creuen tenir comprensió, que t’escolten amb atenció i que no poden passar sense donar consells. És la subcategoria de l’ amic íntim especialista en intimitats. Amb aquests la relació es converteix en una espècie d’esgrima per poder interpretar qui diu la mentida més vertadera o la veritat més mala de raonar. És això que penses quan el teu amic íntim t’ha confessat alguna cosa: “Què m’haurà volgut dir amb això?” Els meus amics especialistes en intimitats -i aquí hi entren els  psicòlegs i psiquiatres-  gaudeixen d’un dels meus privilegis, d’una de les més preuades actuacions, dels homes en general. És molt clara. Davant un d’aquests especialistes, no pensis. No fos cosa que et llegissin el pensament. Però si penses, sobretot no diguis el que penses. I si penses i ho dius, mai ho has d’escriure. Però si penses, ho dius i ho escrius, no pensis, ni diguis, ni escriguis mai el que pensis: no diguis mai la veritat. Per això han fet ells una carrera! Es creuen tenir molta pipella i, per tant, el deure d’esbrinar la veritat. I la veritat, com deia Bertrand Russell, només  pot ser el que espera la policia que li diguem.

 

Però el més fotut de les relacions entre homes que són amics íntims és la necessitat que tenen alguns d’ empènyer-nos a ser feliços. Si fa falta a ‘sempentes’. Quina mania! Són com el xofer de la camiona del meu poble, avariada, que cridava: “Baixau a empènyer!”. L’amo en Toni Penya que era a dins, contestà: “En Penya ha pagat, i no baixa!”. Idò això. Els bons amics íntims redueixen la seva actuació a fer-nos saber que ens coneixen, que saben com som  i per tant no s’entesten a donar-nos consells, ni fórmules. Com la Constitució americana que diu que els americans tenen dret a la felicitat, però no hi ha cap reglament que desenvolupi aquest precepte. En canvi, empènyer a la gent a ser feliç és com estava redactada la fórmula al règim espantós dels Khmers rojos de Pol Pot. Aquest, per conduir el poble a la felicitat prohibí la intimitat, prohibí l’expressió dels sentiments, tant del riure com del plorar, llibres i juguetes foren confiscats, els monjos budistes foren obligats a casar-se i els musulmans a menjar carn de porc, es suprimiren les ulleres –objecte que es veia com a presumpció intel·lectual-... No m’imagin cap dels meus amics, íntims, sense les seves ulleres, o sense les seves juguetes. Tampoc hem de tolerar que ens empenyin per força a fer una regressió  a la nostra infantessa, estadi on, diuen, hi reposen les causes de la nostra infelicitat.  Ja ho sabia Quevedo, abans de Freud: “La vida empieza en lágrimas y caca, / luego viene la mu, com mama i coco, / siguénse las viruelas, baba y moco...”

 

A l’amic íntim se li pot dir tot, però així hi ha el perill de què deixi de ser íntim, o de que deixi de ser amic. Per tant és millor que sapi, sense haver-li  de dir, que, tanmateix, les emocions, el plaers o els dolors ens impediran ser feliços per molt que ens ‘sempentegin’. Que ens passam la vida fent títeres i cucaveles cercant el finíssim equilibri entre el bé i el mal, el yin i el yang, la gimnàsia i la magnèsia, el gust i el disgust. “Només qui no odia ni s’entristeix està en plena possessió de la felicitat”, és la via ascètica i eixuta que predica el Mahabharata, connectada amb altres vies estúpides sense amor, ni devoció. Ja ho deia Borges oximorònic: “Només me queda el goig d’estar trist...”. 

 

 La millor qualitat de l’amic íntim és la d’embullar la troca. Se li ha de confessar  no entendre molt bé el que ha volgut dir. Com Woody Allen amb els idiomes, deia: “Parl molt bé el francès però no aconseguesc entendre el que dic”. Exactament així.  Encara que no s’entengui  molt bé el que es diu - i això és el corol·lari més important-  s’ha de saber perfectament el que es sent. Aquest sentiment, aquesta estima  és la premissa essencial per saber si un és o si en té d’amics –més o manco- íntims.

_____________________________

IMATGE ORIGINAL DE GUILLEM MUDOY

 

ON EREN QUAN TEJERO ENTR└ AL CONGR╔S DE DIPUTATS? Climent Picornell

jcmllonja | 13 Marš, 2011 18:34

 


On eren quan Tejero entrà al Congrés de Diputats?

 

Climent Picornell

 

Les realitats d’aquests dies imposen reflexions dures, amb explicacions complicades. Són les commemoracions del 23-F o les revoltes al nord d’Àfrica, amb el dictador i cleptòcrata Gaddafi bombardejant el seu propi poble. Les anècdotes donen cos individual als moments històrics que ens ha tocat viure. La pregunta “on eren quan van matar Kennedy?”, es va posar de moda als USA per a significar un moment de la quotidianitat que combregava amb un fet excepcional, un magnicidi. En aquest cas, servidor, estudiant, baixava el carrer dels Oms, camí de l’institut Ramon Llull. I, l’onze de setembre de 2001, on els va agafar? Quan els avions, en una gran metàfora de l’islam contra occident, esbaldregaven les torres bessones de Nova York? O, per cert, on eren vostès quan mataren Carrero Blanco? Però, vaja, del que es tracta en aquest mes de febrer és de rememorar els trenta anys d’aquell 23-F, quan una partida de militars i guàrdies civils franquistes volien retornar-nos a les obscures èpoques de la dictadura. Acudiré a la meva anècdota personal, perifèrica i insignificant. Tenia els meus alumnes fent un examen a una de les aules de la Facultat de Filosofia i Lletres, a son Malferit, prop d’on ara hi ha IKEA. En un moment donat entrà un professor a contar-me que per la ràdio –la ràdio va ser el nostre salvavides durant aquell dia i aquella nit- deien que la guàrdia civil havia entrat al congrés de diputats pegant trets. De damunt la tarima dic als estudiants que ja faríem l’examen un altre dia perquè hi ha hagut un cop d’estat militar. Un d’aquells universitaris pegà un bot i sortí per la finestra, corrent, travessà el pati, no sé on degué anar però m’ho imagin. Moltes vegades ho hem comentat amb alguns dels qui feien aquell examen, un d’ells, ara, col·lega a la UIB. Aquest bot marca el record, no per fer-ne una avaluació general, ni política, sinó per rememorar la força del moment. Al matí següent, mirava les imatges de la càmera de televisió que deixà un operador endollada, relatava, talment cinema verité, la terrible astracanada.

 

On eren vostès quan el general Pinochet entrà al palau de la Moneda a Xile, l’onze de setembre de 1973, derrocant violentament el president constitucional Salvador Allende? Jo era a Gènova, d’Itàlia. Ho vaig saber per una enorme manifestació sindical. Els assistents en feien culpable, de passada, la democràcia cristiana italiana liderada per Taviani, parenta del partit que feia oposició a Allende, liderat per Frei. Em vaig quedar, pel record, amb l’anècdota del què cridaven: “Contro Frei, contro Taviani, operai cileni, operai italiani”. He fet la pregunta retòrica sobre el cop d’Estat del sinistre general Pinochet perquè m’anava bé per fer veure com animaren els nord-americans els colpistes xilens. Està ben demostrat, l’antiamericanisme era contrarestat  amb intromissions directes, o indirectes, per mirar d’enderrocar governs, com en el cas de Xile, plenament democràtics. Sembla que ara el president Obama ha romput el modus operandi de què si el dictador era amic, era un bon dictador i se l’havia de deixar tranquil. Eren els casos de Tunísia o Egipte. I si no ho era, aleshores  s’havia de fer el què fes falta: matar-lo, envair el país, sometre’l a setge econòmic... ho demostra la relació històrica dels USA amb la Cuba de Fidel Castro.

 

Mentre Muammar el Gadaffi està vivint les seves darreres hores a Líbia, m’ha duit el record d’una altra anècdota, fou aclaridora per a mi de com funcionaven determinades coses als països islàmics, lluny del guió après. A dues fronteres del món no m’han deixat entrar, a Albània, en temps del dictador comunista Enver Hoxha i a Líbia, ja en temps de Gaddafi, ara farà quasi quaranta anys. El cas d’Albània va ser pintoresc. Des de Iugoslàvia, un estat aferrat amb la saliva dejuna del mariscal Tito, per dins els boscos bellíssims de Montenegro, passat Titogrado i Kotor vaig arribar  a un lloc fronterer petit, uns militars d’aquells de gorra de plat amb el front alt, que no parlaven res en què ens poguéssim entendre, després de telefonar una bona estona ens digueren que ens tornàssim per on havíem vengut. Camí de Grècia, per Kosovo i pel nord de Macedònia me’n vaig témer que tot i ser a Europa, les veus dels imans pels altaveus de les mesquites de Skopje em transportaven a un altra continent. Però mai m’hagués imaginat les barbaritats genocides de la guerra posterior. De tornada vaig travessar un parell de kilòmetres militaritzats, entre Grècia i Bulgària, del que era el teló d’acer (per cert, on eren quan tomaren el mur de Berlín?).

 

A la frontera de Líbia, venint de Tunísia, els guardians ens feren esperar perquè tots havien de resar, tant els d’un costat com el de l’altre, per després, tanmateix, negar-nos el pas. La religió al nord d’Àfrica condiciona la vida pública normal i quotidiana. També a Argèlia, tot i ser un país militaritzat i socialista. Hi havia entrat per mar i era l’època del Ramadà, doncs bé, a una ciutat d’un país socialista, durant el Ramadà -el mes que el profeta Mahoma diu que s’ha de dejunar durant el dia-, a una ciutat enorme com Alger, amb el segell dels francesos encara recent, no hi va haver cap restaurant que ens servís dinar: a dejunar s’ha dit! La revolta de la sèmola i la mascarada democràtica, un parells d’anys més tard, llançà el país a massacres continuades, prolegomen de la islamització radical globalitzada.

 

Vull dir amb això que les anàlisis reduccionistes i excessivament ràpides de la geopolítica i sobretot de la geoestratègia mundial, necessiten un bon sedaç. Al món musulmà actual els documents filtrats per WikiLeaks i el seu esbombament per les xarxes socials d’Internet han aconseguit que, sumats al major desenvolupament econòmic d’alguns territoris, els joves i les naixents classes mitges se’n temessin del que passava als seus propis països, governats per una colla de lladres, i s’ho han pogut contar a ells mateixos usant ordinadors i telèfons mòbils. Però no oblidem, en la resolució de la crisi, el paper fonamental de la religió, es diguin germans musulmans o imans de les mesquites, i sobretot de l’exèrcit. De retruc ha fet variar la política exterior panxacontenta dels nostres països occidentals. Quin enorme ridícul el de França a Tunísia o el de l’Unió Europea amb el seu no intervencionisme a Líbia, incapaç de xupar roda del que anava diguent el president Obama (costa creure’l): que ara els dictadors, per molt amics que siguin, no tenen carta blanca.

 

Érem al món de les anècdotes, i a la clarividència que a vegades ens aporten. Quan era més jove m’havien venut que el Sha de Pèrsia, popular pel glamour, tacat i postís, de la seva dona Farah Diba, era el vigia d’Occident a l’Iran, el modernitzador, amb un exèrcit invencible. Un capellà dels seus, una aiatol·là, que vivia exiliat els se va carregar en un tres i no res. On eren vostès quan Khomeini va substituir el Sha? Anècdotes? Ja sé que no es poden relatar en un curs de Geopolítica Internacional i que s’ha de fer esment al petroli com element explicatiu. Però l’anècdota és en la vida com un aforisme al pensament, una veritat condensada, que cal, això sí, interpretar.

 ___________________

IMATGE: G. PELLIZZA DA VOLPEDO (1868 - 1907), EL QUART ESTAT, 1901

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA, AMB ESP└RECS Climent Picornell

jcmllonja | 02 Marš, 2011 12:27

 


Apunts del Pla de Mallorca,  amb espàrecs

Climent Picornell

“M’agrada collir-los, però menjar-los me fa molt d’asunto”. “Asunto?” demana en Joan. “Sí , asunto, mania. Es pardal! Jo sempre ho he dit així!” Replica en Tomeu de can Serenoi. Li he de fer l’explicació a en Joan,  l’urbanita barceloní que tenc de convidat. “Sí, empram alguns castellanismes des de molt antic, aquest, ‘asunto’, com a sinònim de mania, d’oi, de fàstic que deis vosaltres. Però també deim de manera habitual ‘Quin tiempo!’ o  ‘Quina noche!’ per significar que fa molt mal temps. Que trobes?” En Tomeu s’ha presentat amb un bon manat d’espàrecs, fermat amb una fulla d’albó travada amb una pua de la mateixa espareguera. “No! I són tendres a més no poder! Quasi tots són d’espareguera vera, però n’hi ha un parell d’espareguera de gat, en aquests si no els vols els pots tirar. A mon pare no li agradaven i ja no els collia”. “De gat, vol dir d’home begut en mallorquí, no?” Inquireix en Joan. “No, en aquest cas no, de moix, de l’animal; del forat del moix a Mallorca em deim la gatera, agranar un forn és escombrar-lo, el grifó del cossi és l’aixeta...  Bé. Gràcies Tomeu”. En Tomeu se sol aturar sovint després de bresquejar per foravila i sempre sol dur algun present. “I s’asunto per què és?” Li deman. Me diu, fluixet, a l’orella: “Saps què passa” torna enrere quan ja se n’anava “a mi m’agraden els espàrecs, sobretot dins una truita feta amb ous de ses meves gallines, però s’olor que me fa s’orí, un parells de dies, me fa molta de nosa”. “Idò els aprofitarem nosaltres” i vaig pensar que, com deia ma mare, de sa desgràcia de Judes, sant Macià en tengué ventures. “És veritat lo de la olor i també el gust que comuniquen a altres sucs corporals” afegeix en Joan que és metge “com és el cas de la llet de les dones que donen mamar, sembla que la fa tornar agra o excessivament olorosa, i desagrada als infants”.

El cercar per garrigues i bardisses és una gran cosa: espàrecs, caragols, gírgoles variades... “Ara n’hi ha molts que no cerquen sinó que troben. Vull dir que n’hi ha molts que entren dins es sembrats i dins ses casetes i s’ho fan seu. Avui un parell de cols, demà totes les taronges, un solc de grells... de bones a primeres desapareixen. No sé si és que torna sa fam o què, però han augmentat molt els robatoris per foravila”. Amb la sana intenció de cercar espàrecs amb l’amic barceloní sortim a fer una volta. És un dia calm, fred i assolellat. Un borino ros prova de xuclar les flors d’una vidalba que s’estén com una catifa per damunt una paret seca. Fins fa dos dies, com qui diu, només les flors grogues de la vinagrella entapissaven marges, corrals i bocins. De la vinagrella en mossegàvem els tronquets àcids quan érem nins, vaig saber pel llibre d’Anthony Bonner que era una planta introduïda de sud d’Àfrica, de la regió del cap de Bona Esperança, devers el segle XVIII i que s’escampà per tot el Mediterrani. Fa setmanes que han florit  impetuosos els ametlers, al meu quadern de notes vaig apuntar, de Joan Maragall: “A mig aire de la serra / veig un ametller florit / Déu te guard bandera blanca... / dies ha que t’he delit”.

De tornada, amb quatre espàrecs, ens aturam al cafè. “No vos ha topat gaire” m’enfloca n’Antònia. Hi ha la foganya encesa amb troncs d’ametler que hi cremen. Present el meu amic a la rotllada i explic el tema de les coses que fan “asunto”. “Idò t’has deixat dues expressions que són, també, ben nostres: un ‘pronto’ i un ‘hecho’. O no? Un ‘hecho’ és quan qualcú mos fa una cosa rara, una sortida de to i tenir  un ‘pronto’ és  quan fan una cosa que no farien normalment, quan el capet rodola. “Coses inexplicables” afegeix l’amo en Toni Vidalet “i ara vos ne diré una, per posar un exemple al teu amic. És de sa mare de na Toninaina Floca. Idò, quan a la Mare de Déu de Lluc la passejaven pels pobles, l’any 49,  sa mare d’aquesta Toninaina, sense que se’n temessin va córrer i li va penjar un collar fet de prebes de cirereta. No li acabà de passar perquè l’havia fet massa petit i només li encasquetà. Quin esglai! Ses beates des poble volgueren fer un ‘desagravi’ a la Mare de Déu ultratjada, però tot acabà amb el rector fent-li un bon sermó. Sa gent no se’n podia avenir, aquella dona ni estava loca, ni venia de família de rojos, en fi, tengué com un ‘pronto’ i aquí se va acabar tot... però sa filla encara és sa filla d’aquella dona que posà un collar de prebes de cirereta a la Mare de Déu de Lluc. Sa mare, tret d’aquest ‘hecho’, es comportà la resta de sa seva vida amb tota normalitat”.

En arribar a ca nostra, dalt del turó, na Malika, la dona de n’Abdel, a qui de vegades li compram pa, pastissos i menjar preparat, amb un mocador pel cap com quasi totes les dones àrabs del poble, em du una botelleta d’oli d’Argan que li han enviat del seu poblet, de per la zona de Marraqueix. “Qué es això?” demana el català. “És un oli pastós, d’aquests olis com el de rosa de Mosqueta amb propietats poc conegudes, regenera la pell. És un oli primitiu, el treuen dels bessons dels pinyols d’aquells arbres que solent tenir cabres per damunt, també els recullen dels seus cagallons”. Li vaig comenar, perquè un dia fent un tast d’oli de les oliveres d’en Joan Mayol i el seu germà Martí, ell, en Joan, que prepara un llibre sobre l’oli de Mallorca i crec que sobre els olis de tot el món, ens donà a tastar una varietat de l’Amlou. L’Amlou es fa amb oli d’argan –si és per menjar, torren les llavors- , mel i ametla.  En Joan ho fa amb el seu oli d’oliva, aconseguint una mescla que se pot escampar damunt pa, amb gustos primitius, dolcencs, de greixos nobles i saludables.

Entram per ajudar a preparar el dinar i hi trob assegut dins la cuina en Miki Cliana, un veïnat de més amunt. “Quin doble sis!” Li dic, “per cert avui m’han parlat de tu al cafè, un home me deia: més amunt de ca teva hi ha uns hippies que donen un tassó d’oli de soja cada dia a un porc que engreixen, mesclat amb el segó”. “Vatuadell!” ha contestat en Rafel Fraret “Els he deu sortir ben car!” “Això és una mentida” diu en Miki “no li donam cada dia”. “I tu, com estàs? Ja veig, però, que mala herba mai mor...” “ni es bestiar la se menja” afegesc. “Pots quedar a dinar” li diu na Margalida mentre talla una col per fer cuinat de mongetes. Les cols de cabdell fan un renou molt especial quan les tallen, de cosa fresca, grenyal. Com les seves fulles quan les separen del tronc. Renous de cuina, eterns, de sempre.

_________________________________

IMATGE: GUSTAVE COURBET (Bonjour Monsieur Courbet, 1854)

 

JARDINS D'ALTRI, UNA MICA DESOLATS Climent Picornell

jcmllonja | 25 Febrer, 2011 12:12

 

Jardins d’altri, una mica desolats

 

 JARDINS D'ALTRI, UNA MICA DESOLATS

Climent Picornell

Els Jardins d’altri se van fent arreplegant d’ací i d’allà. La deriva esdevé, com sempre, esburbada, i a vegades depressiva. Jardí desolat, sense brollador eixut ni faune mutilat, ja me diran vostès. Partint dels canvis de significat, acabarem per les pasteretes de la mort, l’ànima i la decadència de l’home i, ja que hi som, la d’Occident. Ja veuran que servidor quan s’hi posa, no s’hi posa per poc. Mesquinet!

 

En un principi vaig envestir amb jocs de paraules: “Minoria absoluta” programa de televisió; “Cercle virtuós”,  tot el contrari del  viciós. Aquests s’han de dir en castellà: “Desechos adquiridos”,  per una lletra! O “Encuentros en la certera fase”. És quasi com: ”Fue mofeta en su tierra” que deia Cabrera Infante a la seva novel·la Tres tristes tigres,  aquells qui,  com els jutges del jutjat, menjaven fetge d’un penjat. “La mauvaise époque” hauríem de dir a l’actualitat per oposició a “La belle époque”, en la línia de la revista L’Avenç que titula el seu editorial “L’estat del malestar”, ara que esbuquen l’anomenada societat del benestar.

 

Talment com Jacques Attali, autor de Breu història del futur qui, fent un remake de La Decadència d’Occident d’Oswald Spengler, diu: “Com totes les societats esgotades, Occident s’ha superendeutat per a mantenir el seu nivell de vida; en aquesta brega actual guanyaran els mercats; Europa camina cap al seu declivi, queden 10 anys per estar tots arruïnats”. Hans Magnus Enzensberger ha publicat La gran migració per esbrinar com serà el futur d’Europa -amb tanta gent que hi va i hi ve-, serà més mestissa, hi conta que (m’ha recordat que els de la meva generació l’únic negre que havíem vist d’infants era el de Can Matons) “el primer negre que vaig veure fou quan tenia nou anys...” Com serà l’ànima d’Europa? Li demanen: “Una cosa que canvia, que s’adapta, que se rebel·la, però que té voluntat pròpia”.

 

I aquí comença la desolació. L’any 1938 al Berlin nazi, Joseph Goebbels, ministre de propaganda d’Adolf Hitler, per fer avinent qui eren els artistes depravats muntà l’exposició Música degenerada.  No cal dir que tots els constructors de “renous atonals”, amb Paul Hindemith al davant hi eren al·ludits; al cartell anunciador de la mostra es veia un músic negre tocant el saxofon amb una estrella de David cosida a la jaqueta. Per coses com aquestes “no hi cap garantia de que llegir més ens faci millors persones” manifesta el professor d’Història de les Idees, Alain Finkielkraut (algú ho trastoca i assegura que “llegir  fa tornar guapos”), “el segle XX ens ha ensenyat que hi ha hagut gent molt cultivada capaç de comportar-se d’una manera detestable”. Són paraules de Finkielkraut, d’origen jueu, després d’haver escrit Un cor intel·ligent, una forma de respondre a la polèmica que es va desencadenar després de la broma- diu ell- que va fer en una entrevista a un diari israelià, on comentà que la selecció francesa de futbol, abans model de mestissatge “black – blanc- beur” (negre-blanc-àrab), havia passat a ser “black – black - black” (negre-negre-negre).

 

Les històries de vida, les biografies i les autobiografies, com més succintes millor, són testimonis fefaents de la degeneració, com a mínim del nostre cos. Vet ací com resumia la seva vida “El Cañete” un bailaor d’edat madura: “Em vaig casar tres vegades: La primera dona em va deixar; la segona es va morir i de la tercera en vaig fugir”. Em recordà a aquell banderiller del torero Juan Belmonte que esdevé batle del seu poble. Belmonte li demana com s’ho ha fet per arribar-hi, el banderiller li contesta: “Pues mire maestro ¿Cómo va ser? Degenerando... degenerando...” Dins aquesta sendera s’hi escau allò que canta Quimi Portet: “Des d’una àrea de servei, / la meva terra / és com un parrac grapejat; / un país vençut pel davant i pel darrera; /  d’atrotinada dignitat”. Portet és molt més que el cantant bromista que vol aparentar.

 

“Confessor d’homes? Non sum dignum que deia Gesualdo Bufalino. Per això, insistesc, és molt millor la biografia, mal sigui desdibuixada en forma de novel·la. L’escriptor Saul Bellow es va casar cinc vegades –dues més que “El Cañete”-, tenia quatre fills de quatre dones diferents, deia d’ell que era un serial marrier,  després de cada novel·la tenia ganes de fugir, escapar de les seves ex dones que es queixaven d’haver estat utilitzades en les seves obres, a una d’elles la fa morir en un accident d’aviació... En una de les cartes que s’han publicat, Bellow -un dels meus escriptors preferits de quan, de molt jove, vaig llegir Herzog- el 7 d’abril de 1966 escriu a  en Margaret Staats: “...sigui com sigui, no esperava que a aquestes altures de la vida la meva ànima es pogués obrir a ningú d’aquesta manera. Que me n’aniria a dormir i me despertaria no l’alarma del rellotge, sinó l’amor... Evidentment quan vaig ser a Nova York em vaig fer un tall al dit per així tenir-ne una recordança. Me n’ha quedat una formosa cicatriu”.

 

L’ànima i el tall de Below me menaren a l’article de I. Fernández de Mato, La mort de la cultura i la cultura de la mort –una altre recapte d’inversió del genitiu, com La misèria de la filosofia de K. Marx contestant la Filosofia de la misèria de Proudhom-, on hi vaig poder pellucar dos costums, en la línia del que en diuen, en antropologia, rituals del cicle de la continuïtat, entre els quals hi ha el dol per la mort. Idò a València, als difunts, antigament,  els feien un tallet a un dit perquè així pogués escapar l’ànima del seu cos i, al País Basc, per assegurar-se’n, supòs, movien una teula perquè pogués sortir de la casa l’ànima del difunt. Aquí és on s’escau aquella contarella, estesa per Mallorca, de que quan ens morim, l’ànima –ho explicava el mestre a una escola- és com un moscard que puja i puja cap al cel; l’alumne espavilat replica que ell no voldria morir-se a l’estiu: les falzies la se menjarien i si aconseguia escapar d’aquestes, les orenelles, que volen més amunt,  la s’engolirien ben segur.

 

Amb aquest estat d’ànim, o d’ànima, continu la redacció d’algunes entrades d’un esborrany de llibre que s’hauria de dir Diccionari normatiu de termes capitals. Amor: Alerta! Enrampa! S’ha de manejar sempre amb el cos i l’esperit protegits.  Mort: No cal fer quasi res per evitar-la. O res de res. Si de cas jugar a escacs amb ella. Sempre però l’escac i mat el fa el mateix jugador. Podem fer totes les trampes que es vulguin, moure el cavall com si fos la reina. És ben igual. Tanmateix... Malgrat tot faig un redreçament maldestre d’una cita de Molière: “Morim només un pic, però durant molt de temps, morim durant tota una vida”. Però, festina lente: facem via lentament.

______________________

IMATGE: PROJECTE DE PORTADA PER GUILLEM MUDOY

 

IMAGINAR PALMA: CIUTAT I LA GENT Climent Picornell

jcmllonja | 17 Febrer, 2011 13:50

 

 

Imaginar Palma: la ciutat i la gent

 

Climent Picornell

 

El  cinc de febrer, s’acabava el termini per presentar propostes, idees i suggeriments al procés de participació ciutadana  “Imagina Palma” que l’ajuntament ha encetat per a la revisió del Pla General d’Ordenació Urbana (RPGOU). Juntament a això una comissió municipal ha explicat a entitats, agents socials i col·legis professionals aquesta espècie de trebolí d’idees previ a com hauria de ser el nou model urbanístic de Ciutat fins el 2025.

 

A la web “Imagina Palma” els  entesos i tothom qui volgués hi ha penjat els seus desitjos, les seves reflexions i les seves manies de com voldria que fos en el futur una ciutat mitjana com Palma. No hi crec massa en aquestes propostes que solen esdevenir ingènues i excessives (com els pressupostos participatius), però està be obrir una via explicativa i de comunicació, encara que, al cap i a la fi, els nostres electes són qui decideixen, ho trob un canal ordenat i original. Ja veurem, després de les eleccions, si serveix o no.

 

El meu dubte prové de què la gent assimila l’urbanisme  a una espècie de carta als Reis de l’Orient i tot el que voldrien que fos la ciutat ho imputen a un document normatiu que, evidentment, depèn de la ideologia de qui el redacti, i reflectirà per aquest motiu un concepte de ciutat, però que no aconseguirà que la gent sigui més amable o que hi hagi més seguretat als carrers, com demanen alguns. El Pla General d’Ordenació Urbana de Palma és l’instrument d’ordenació integral del terme municipal i defineix els elements bàsics de l’estructura del seu territori. Per això classifica el sòl establint els règims jurídics corresponents a cadascuna de les seves classes i categories. Ho fa mitjançant uns instruments de desenvolupament: programes d’actuació urbanística, plans parcials, plans especials i estudis de detall duits a terme pels projectes d’execució. Com es veu és més cru i menys poètic que moltes de les coses que es demanen a “Imagina Palma”, però també és instructiu el saber com es voldria que fos la ciutat ideal i fins on pot arribar, bisturí inclòs, el seu instrumental urbanístic.

 

Volia escriure un article per a la web d’ Imagina Palma, però el temps –excuses de mal pagador- s’ha tirat damunt. Havia pres unes notes per a l’article que no he escrit. Volia fer veure fins a quin punt els anteriors PGOU’s –o equivalents- i les seves revisions durant el segle XX obeïen a concepcions urbanes diferents i a certs interessos, polítics i econòmics, alguns dels quals desvirtuaven els plans anteriors. Tots, però, condicionen el present de Ciutat. El Pla de Bernat Calvet (1901); el pla de Gabriel Alomar (1943); el pla de 1963, no se li sol posar nom, aprovat quan Màxim Alomar era batle de Palma; la revisió de Manuel Ribas Piera (1973); el pla de Manuel Cabellos (1985) amb Ramon Aguiló de batle; el pla de 1991, aprovat definitivament l’any 1998, amb el batle Joan Fageda, que és del que ara –ja amb moltes modificacions- l’ajuntament d’Aina Calvo, ha començat a revisar. Tots diferents, alguns poc executats, alguns desvirtuats, uns amb bona informació, un d’esquerres, un guardat dins un calaix fins que tothom interessat va estar servit...

 

Què hi ha dit la gent a “Imagina Palma?” No  he llegit totes les aportacions però si que, damunt, damunt, hi he trobat reflexions interessant d’experts, algunes propostes impossibles, altres certes i assenyades. Hi ha qui està preocupat per fins a quin punt es poden encabir els nous elements urbanístics amb la conservació dels tradicionals, des d’ampliar el port vell fins a soterrar la via de cintura per potenciar al màxim l’eix de la façana marítima; una metgessa demana una ciutat saludable i que respongui a les necessitats d’habitatge, medi ambient, cohesió social, oci, educació, mobilitat... quasi res! Un sindicalista aboga per condimentar correctament els grans reptes i els petits gestos urbanístics, no només al centre, també a les barriades obreres perifèriques, per assolir la Palma de la seva vellesa, on poder... caminar. Poder anar a peu per tot és el major indicador de qualitat de la vida urbana, hi afegeix un conegut urbanista. Un empresari de posat molt seriós demana una ciutat alegre, sembla una paradoxa. Com? Millorant el caràcter dels habitants de Palma, el manteniment i l’aspecte dels edificis i desitja, una altra paradoxa, un menor intervencionisme de l’administració pública. Un conegut economista hi cita l’emperador Kublai Jan per dir-nos que primer de tot són les necessitats de les persones que viuen, treballen o visiten la ciutat: “Imaginar per encertar”. “La ciutat, la gent, els ciutadans” titula una pintora amiga la seva intervenció.

 

Un professor de geografia, ecologista, troba que les mesures de Palma són insostenibles i incòmodes, per la seva extensió i per la seva densitat i voldria una ciutat governada pels ciutadans i no per les grans empreses amb interessos urbanístics i dóna noms (Acciona, ACS, Aldeasa, Sacresa, Sa Nostra a Son Bordoi, Urbis, Iberdrola, FCC, Hansa Urbana, el grup Cursach a la platja de Palma...); Obres i infraestructures, diu, condicionen el disseny de la ciutat física i material, però hi ha la gent a tenir en compte. Palma s’ha d’aturar d’urbanitzar i optar per rehabilitar, ser més hospitalària i diversa per a minimitzar els desplaçaments. No podia deixar de sortir l’adjectiu: “Cap a una ciutat sostenible” demana un técnic, sostenible per compacta (per no consumir més sòl), policèntrica (per no dependre d’un únic centre, evitant desplaçaments) i ben comunicada. Un arquitecte posa de manifest que a 1950, una Palma de 133.000 habitants, suportava amb lleugeresa 1400 cotxes. Avui amb 426.000 habitants té 230.000 cotxes, aqueixes xifres fan pensar que per a aconseguir una ciutat menys renouera, habitable i saludable s’han de transferir els viatges amb cotxe privat a mitjans de transport més eficients: transport públic, bicicleta o a peu. Les associacions de veïnats demanen una ciutat amb més comunicació entre barris, uns altres demanen més equipaments, millors voravies, rebaixar el nombre d’aparcaments, limitar l’altària dels edificis, biblioteques mòbils, cartells amb frases de filòsofs...

 

No oblidem que els romans feren el primer pla de Palma, dissenyant carrers i places, que els àrabs ampliaren les murades, que es tragué Sa Riera de dins Palma fa molts segles, que la Desamortització generà espai públics... En fi, un llarg camí fins a la revisió del pla que ara ha començat. PGOU’s n’hi ha haguts sempre, amb aquest nom o amb un altre. Curiosament aquest nom és hereu llunyà, des de la llei del Sòl de 1956, d’una idea franquista i centralista de l’urbanisme en cascada: un pla “Nacional”, els plans provincials i els plans generals d’ordenació urbana dels municipis. La participació ciutadana prèvia, amb idees de com voldrien la seva ciutat, és un bon element d’imaginació de la ciutat ideal. Encara que hi hagi elements utòpics. Més val així que no dir res i redactar el pla corresponent d’amagat, dins un despatx, esperant a l’exposició pública perquè els ciutadans se’n temin de com els governants pensen la ciutat, oblidant la gent. Ja ho fa dir Shakespeare al Coriolà: What is the city, but the people? Què és la ciutat, més que la gent? Idò això.

 

 

D'ESTRANGERS I MALLORQUINS Climent Picornell

jcmllonja | 11 Febrer, 2011 14:35

 

 

D’estrangers i mallorquins

 

Climent Picornell

 

Me cridaren del setmanari en alemany Mallorca Magazin per si volia donar la meva opinió per un dossier que preparaven sobre el tema “Així són els mallorquins”. Pretenien explicar als seus lectors, alemanys residents a Mallorca, la mentalitat dels illencs i volia saber si “la llengua, les tradicions, els costums, el caràcter, el paisatge són les peces del puzzle de la mallorquinitat”. Vaig decidir contestar tot i que, no feia gaire, havia llegit un treball de Joan Miralles Plantalamor i Amaia Iturraspe Bellver sobre les opinions i les actituds envers el català que tenien els estrangers d’origen europeu residents a Mallorca. Residents, en aquest cas, que ja hi vivien abans de la gran onada d’immigració dels darrers anys. Havien entrevistat sobretot  alemanys i anglesos. L’opinió d’aquests estrangers, en la seva gran majoria, està en desacord amb les polítiques de normalització del català. Són partidaris de l’unilingüisme i, si de cas, del català per a un ús reduït i residual. El castellà és la seva lingua franca i es queixen de les notificacions que els ajuntaments els fan arribar únicament en català. Si tenen fills, solen aprendre el català de Mallorca, però si s’han de definir, volen que aprenguin bé el castellà –llengua d’abast internacional, manifesten-, primant així la utilitat per damunt qualsevol discurs sobre la identitat dels mallorquins. Miralles i Iturraspe al seu treball havien identificat bé les xarxes d’estrangers residents, amb elles es reforcen com a grup, però els allunya de qualsevol integració cultural, com a molt mostren interès per les coses més folklòriques de la mallorquinitat. Hi ha molt poques excepcions. Per això vaig enviar-los el text que segueix a continuació, “políticament correcte”.

 

No crec en els estereotips socials, en això de que els espanyols són així, els italians aixà, els mallorquins aixidessà… Perquè s'arriba a elucubracions vagues i generals: “els francesos són pecadors per luxúria; els anglesos perquè s'avorreixen”, deia R. Mannynng de Brunne, al segle XIV. Sir Bertrand Russell quan li demanaren com eren els alemanys, va respondre: “Ho sent, però no els conec a tots”. Els diccionaris enciclopèdics del segle XIX, com el de Pascual Madoz, repartien caràcters socials, dibuixant estereotips diferents: “Els naturals de Mallorca són generosos, forts i molt aplicats, valerosos, agosarats i aptes per a la guerra, sobris i de costums religioses i obedients a les autoritats". “Les dones d'Artà són hermosíssimes, d'una cintura esvelta; els homes de Manacor són robustíssims i amb una força extremada. A Felanitx es distingeixen pel seu singular gust per vestir i a Santanyí pel blanc esmaltat de les seves dentadures". Més modernament s'ha especulat sobre el caràcter dels mallorquins, Luís Ripoll (El caràcter dels mallorquins) o l'arquitecte Carlos García-Delgado sota el pseudònim de Guy de Forestier (Queridos mallorquines) van donar la seva versió edulcorada de la qüestió, quan, estudis recents, ens donen als mallorquins les quotes corresponents d’intransigència social, per exemple, sense excloure el racisme, gairebé com els altres europeus.

 

Quan s’associa als mallorquins altes dosis de placidesa i de calma, els diria que la història de Mallorca desmenteix, cada segle, aquestes asseveracions. Des dels grans navegants i cartògrafs de l'edat Mitjana a personatges com Ramón Llull, Anselm Turmeda, Juníper Serra o Felip Bauzà, que no són casos aïllats. Com tampoc ho són els conflictes socials interns, poc calmosos, com els assassinats de jueus, les revoltes camperoles de les Germanies o la repressió feixista en temps de la guerra civil del 36-39. En tot cas faria alguna excepció a major escala que la de Mallorca, com pugui ser la diferència entre els pobles del Mediterrani i els d'Europa del Nord. Com fa L. Racionero (El Mediterrani i els bàrbars del Nord), els del nord -com els bàrbars antics- estan envaint les nostres fronteres, com a turistes i residents, qui sap si més pacíficament que abans. Els del nord, marcats per l'ètica del protestantisme (en el sentit que li donà Max Weber en L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme), amb una relació estreta entre el treball, els diners i la moral. Els del sud, més tocats per la sensualitat, el clima amable i un concepte etiquetat com “bons vivants”. Evidentment en un discurs un poc més elaborat, caldria no confondre això amb el reduccionisme que defensa que la nostra cultura de la migdiada, per exemple, és millor que la mania centreeuropea i anglosaxona de viure per treballar. Dos caràcters diferenciats per una frontera invisible: els qui consumien mantega i cervesa i els qui usaven oli i vi.

 

Tal vegada el fet de ser illencs conferia una característica diferenciadora. Com integrants de poblacions petites i aïllades, érem, i repetesc érem, més desconfiats –al principi- amb tot el que provenia de l'exterior. Aquesta desconfiança es trencava i transformava en un sentit particular de l'acollida, sempre que els provinents de fora no posassin en qüestió els costums tradicionals. Ara, tanmateix, la globalització redueix les identitats particulars -per desgràcia- i va unificant, a tot el món, els caràcters. A qui denominam mallorquins en el segle XXI? Només als d’ascendència mallorquina de segles enrere, que són ja una minoria? S’hi han de sumar els qui van venir a treballar en l’inici del turisme des de la península Ibèrica, que si parlaven castellà, eren anomenats forasters i, també, els qui algú ha anomenat “nous mallorquins”, immigrants recents (treballadors i residents) d'Amèrica, Europa, Àsia i Àfrica. Qui és mallorquí? El qui ha nascut a Mallorca? El qui viu a Mallorca? El qui viu i treballa a Mallorca? És mallorquí qui té voluntat de ser-ho i és conscient que viu en un territori, un paisatge i una societat amb història, que ha generat unes senyes pròpies d’identitat, per molt que les vagin desdibuixant els estàndards socials que divulguen els grans mitjans de comunicació de masses. Més que en la pervivència de la mallorquinitat amable, que també hi pot ser (calma, flor d’ametler, ensaïmada, balls típics, sobrassada, festes populars, la pedra en sec...), crec en la necessitat d’assentar les bases sobre les quals ha de perviure la identitat del mallorquins d’ara: l’autodeterminació, la convivència entre les diferents llengües i cultures amb l’autòctona, la protecció del paisatge i, per que no, un finançament econòmic just.

 

L’essència de mallorquinitat, en el sentit romàntic del terme, és avui un brou diferent, n’hi ha que li afegirien altres condiments, però li farien perdre el seu sentit o  la transformarien en un espectacle. Mantenir la identitat dels mallorquins, a un territori petit en un món globalitzat, convivint amb gegants, és una tasca difícil però engrescadora. Ara que alguns fan rebrotar el conflicte entre castellà i català, quant aquest camina cap a una major normalitat, retorn a la poca consideració de la nostra llengua – el nostre estendard- que tenen els estrangers, recordant-los el que deia, per l’espanyol, J. L. Borges i, per l’alemany, G. Grass: “la meva llengua és la meva pàtria”.

__________________________________

IMATGE DE PEP TORRO

 

ALG┌ SAP QU╚ S'HA FET D'AQUELLES FLORS? Climent Picornell

jcmllonja | 01 Febrer, 2011 12:35

 

 

Algú sap què s’ha fet d’aquelles flors?

 

Climent Picornell

 

Llorenç Valverde, de retorn d’un viatge per Estats Units, em fa un present, coneixedor de les meves senderes: el Book of Haikus de Jack Kerouac. Però, i no és menys important, comprat a la City Lights Books, la llibreria que fundà el 1953 Lawrence Ferlinghetti a San Francisco. Del llibre què en puc dir? El seu autor J. Kerouac (1926-1969) ha estat catalogat de rei dels beats, de pare dels hippies, de darrer romàntic dels USA, llegenda i fascinació s’hi entremesclen. La fama li arribà per ser el cronista de la seva pròpia èpica, la dels beatnicks, els irreductibles contraculturals americans. Segons Norman Mailer no  eren més que blancs fascinats pels negres. Però segons Allen Ginsberg: “Kerouac era poeta”. El contactes amb el budisme o amb l’obra proto-ecologista de H. D. Thoreau aprofundiren el seu sentiment pels haikus, composicions poètiques japoneses de tres versos de cinc, set i cinc síl·labes, amb rima o sense. Kerouac no era partidari d’haver-se de subjectar obligatòriament a la rigorosa mètrica, i així, tres versos senzills poden ser un haiku en qualsevol llengua (també s’han conrat a la poesia catalana, Espriu sense anar més lluny) mentre tenguin naturalitat, instantaneïtat, vivacitat, lleugeresa.  Això els permeté una nova forma de llibertat temàtica, sil·làbica i ortogràfica com molt bé apunta al pròleg de Bartleby Editors, Marcos Cantelli.  A raindrop from / the roof / fell in my beer (“Una gotera des de / la teulada / caigué dins la meva cervesa”) o,  I said a joke / under the stars / -No laugther ( “Vaig contar un acudit / davall els estels / -ningú va riure”).

 

Més enllà del paper de Kerouac, L. Ferlinghetti (Nova York, 1919) , editor, escriptor i llibreter, ha vist fa poc reeditada, amb il·lustracions de Frederic Amat, Poetry as an insurgent act (aquest títol sempre m’ha recordat La poesía es un arma cargada de futuro de Gabriel Celaya); fou un home clau de la generació Beat, de molts dels seus integrants en fou l’editor. El 1956 publicà Howl, el llibre de Ginsberg que funcionà com a manifest generacional. Ferlinghetti fou acusat d’obscenitat, però guanyà el judici, i el fet suposà un canvi radical en la noció de censura als USA, puritans i antisoviètics.

 

Com es vehiculà tot això cap a Europa? Com entrà a ca nostra? Un país sotmès a la dictadura nacional-catolicista del general Franco. Entrà per la porta d’Anglaterra i per la funció d’importadors que feren alguns intel·lectuals, entre els qui s’ha de destacar a Lluís Racionero. Racionero entre 1968 i 1970 era a Berkeley, l’ull de l’huracà hippie i de la revolta d’estudiants. Tot el que passava a l’Amèrica d’aquells anys eren anècdotes o categories socials? Theodore Roszak al seu llibre El naixement d’una contracultura ens deia que fou una vertadera revolució cultural –a Occident, molt diferent de la Revolució Cultural xinesa empesa per la “Banda dels Quatre” amb connivència amb Mao Zedong-.  Bob Dylan, els poetes Beat, les filosofies orientals, les drogues i altres substàncies psicodèliques, l’antimilitarisme amb el seu himne “Que s’ha fet d’aquelles flors?”... Racionero planteja com es produí la irrupció d’aquesta contracultura a l’estat espanyol i el seu frec a frec grinyolant amb la “intelligentsia” espanyola combatent del franquisme, amb el marxisme com a única arma i puerilment antiamericana. Al seu llibre Filosofies de l’Underground explica els principals components de la contracultura: l’individualisme (Blake, Byron, Hesse, l’Anarquisme...); les filosofies orientals (Zen, Ioga, Taoisme, Sufisme, Tantra...); la Psicodèlia ( LSD, xamanisme, la ment com energia...). “La meva generació” diu, “la del 68, es distingí de la dels anys 50 pel rebuig del marxisme, Freud i Nietzsche ens interessaven més que Marx i Engels. Ells eren etíl·lics, nosaltres psicodèl·lics”. Les conseqüències en foren la reivindicació de l’alliberament de la dona, la llibertat sexual, la igualtat racial, el poder gay, la introducció de l’ecologia en la política, “segrestada avui pels comunistes”.

 

Deia que tota aquesta rauxa usà la porta d’entrada a Europa a través dels portals anglesos, Londres principalment, el que implicà una nova hegemonia cultural mundial anglosaxona de la mà del rock and roll, que es convertí en la cultura pop global. Si abans miràvem París com a referent cultural, molts ens giràrem cap a Londres, Nova York, Los Ángeles i San Francisco. La potència d’artistes visuals com Jackson Pollock, Robert Rauschenberg o Jasper Johns penetrà directament fins a Antoni Tapies, per exemple. Andrew Dempsey, comissari de l’exposició que actualment es mostra a la Fundació Miró (Let us face the future) defineix aquells anys com “L’edat dels submarins: els nuclears i el dels Beatles; el submarí groc encara solca la nostra imaginació i els Polaris nuclears no són més que xatarra”. Valgui com  a metàfora.

 

Però la metàfora dominant és “que s’ha fet d’aquelles flors?” La frase en qüestió prové de la traducció de Where Have All the Flowers Gone? Una cançó antimilitarista que composà Pete Seeger, inspirant-se en un romanç ucraïnès que havia llegit a una obra de M. Sholokhov. M’agradava la versió de Peter, Paul and Mary. Aquí la cantà el “Grup de Folk” que unificava música popular dels Països Catalans amb el nou folk reivindicatiu. I és cert que Pau Riba o Jaume Sisa representaren millor i molt abans la música d’aquella revolució cultural (a Madrid Los Brincos o Los Bravos enyoraven na Lola o volien una moto que els servís per a passejar, més hereus del Duo Dinámico que no de Dylan o dels Beatles), avui, Quimi Portet, Roger Mas, Manel o Joan Miquel Oliver dels Antònia Font contacten d’alguna manera amb el perfum d’aquella efervescència, com bé assenyala Carles Gàmez.

 

No oblidem però que a la cançó hi havia una tornada, d’aquelles flors i d’aquelles al·lotes que anaven a cercar els marits que eren a la guerra, un ritornello: “Com és que no n’aprenen mai?  Com és que mai n’aprendran?”. Aquí, cabells llargs, drogues, anticonformisme, ressorgiment de la llengua catalana o el marxisme freudià, conformaren un cocktail explosiu que afectà la meva generació, de la qual jo també vaig veure molts dels seus millors cervells destruïts. Tot per ara sentir la ministra d’economia, vicepresidenta de Zapatero, gestora impotent de la crisi global que ens fa saber que si dorm bé és gràcies al ioga. Les filosofies orientals, l’espiritualisme laic d’avui en dia, es passeja mediatitzat i degradat pels cursos de reiki i taixí organitzats pels ajuntaments i les associacions de veïnats. No sé si són exemples del fracàs estrepitós d’aquella revolució cultural o exemples reeixits de la capacitat fagocitària i caparruda del capitalisme afamegat que ressorgeix intacte de la crisi mundial actual. Tot el que he escrit em sembla com a ranci, antic, prehistòric. En fi. Kerouac “again”: The other man, just as / lonesome as I am / In this empty universe (“L’altre home, tan / solitari com jo / en aquest univers buit”). Sempre ens quedarà la futilitat i la inutilitat dels haikus.

 _______________________________________

IMATGE: "FLORS"  ANDY WARHOL (1970)

SIBILĚLES, ORACLES, HORĎSCOPS I COSES AIX═ Climent Picornell

jcmllonja | 21 Gener, 2011 10:12

 


Sibil·les, horòscops, oracles i coses així

 

Climent Picornell

 

La meva padrina solia dir: “Si sabéssim l’endeví mos bastaria per viure”. És a dir, si coneguéssim el que ha de succeir no importaria fer feina, en podríem fer negoci. No es podia imaginar la pobre doneta que la seva sentència seria tan certa. El negoci de l’endevinar toca ser molt rendible, ho dic per la infinitat de gent que a hores d’ara s’hi dedica. Una altra cosa és que l’encertin.

 

D’endevinar, el futur naturalment, anaven les sibil·les. I d’entre aquestes, la més famosa a ca nostra és la Sibil·la de Nadal, declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Aquest personatge és una variant dels Oracula Sibyllina, i de la representació dramàtica de la processó dels Profetes, interpel·lats per Sant Agustí. D’aquí en deriva el Judici Signum que esdevingué Lo jorn del Judici / parrà qui haurà fet servici... Que vol dir que el dia del Judici Final es farà patent qui haurà servit Déu Nostre Senyor. Em terroritzava la part ferotge de la profecia: “...gran foc del cel davallarà, mars, fonts i rius tot cremarà, los peixos faran grans crits”. En fi, tot sigui pel Patrimoni. De totes les maneres no deixa de ser una interpretació del futur, un oracle, al servei del poder, tant del que podríem anomenar el poder blan, amb capacitat per influir en els demés a través de la seducció i la persuasió, com del poder dur, amb la por o les amenaces de l’autoritat secular i eclesiàstica per aconseguir el sometiment, el control del poble.

 

Perdonin la deriva però era per fer esment de què això de l’endevinar i de les sibil·les és més vell que el pastar. Ja a l’Oracle de Delfos, a l’antiga Grècia s’interrogava als déus, amb la seva pitonissa que feia les prediccions cantades o escrites i, es diu que ja feien ‘trampa’, amb les comes o amb les oracions subordinades de les frases: “Aniràs a la guerra, no tornaràs”, o “Aniràs a la guerra no: tornaràs!”. En fi els trucs de sempre que són avui encara vigents. Perdin una estoneta llarga observant els pintorescos endevinadors i endevinadores professionals de la televisió, és molt il·lustratiu, ja siguin els de les cartes del Tarot o els de qualsevol altre subgremi. Elements espavilats que intueixen i interpreten el que els va indicant el seu demandant. Qüestions de parella, de salut, de feina o de diners, són contestades  amb  resolucions satisfactòries, consells generals, fins la recomanació de posar-se en mans d’un metge, per no tenir complicacions legals (“Te veo algo de hígado...”). Les sibil·les, pitonisses, vidents i tota aquesta ‘mangància’ té la rendibilitat assegurada, perquè sinó, com es poden permetre sortir per la televisió? Que deu valer una pasta! Tenia raó la padrina: el negoci d’endevinar serveix per a viure-se’n.

 

De sempre els endevinadors han tengut feina, llegint les línies de la mà, la bolla de vidre, el pòsit del cafè, les fulles del te, les cendres dels xigarrets, els somnis... Quan me moriré? Me casaré? Per què m’ha fuit ell, o ella? I la seva consueta: Què he de fer per no morir-me aviat, per tenir diners, per fer tornar qui m’ha fuit, per avançar-me al meu destí... Per als qui tenguin dubtes de tot l’anterior els queda la possibilitat d’acudir als endevinadors i bruixots que han proliferat com l’escuma i no només a les televisions en hores de baixa audiència. A la meva plaça ha aparegut en un primer pis un cartell: “Oráculo. Consulta: 25 euros”. I si es té pressa, a un del carrer de veïnat, dedicat a la consulta de “arcanos, cartas astrales, màgia angelical, rituales personalizados, endulzamientos de pareja, protecciones angelicales...”, aquest altre actua també amb un horari d’urgències i dies festius, no fos cosa que un frissi!

 

El que es consulta sol ser més el prosaisme de les pulsions més conegudes que no la poesia dels bons desitjos. Dos paperets, deixats en una setmana al parabrises del meu cotxe, fan propaganda de dos grans “vidents” que ajuden a resoldre tots tipus de problemes amb garantia del 100 %; conflictes amorosos, situacions desesperades –pobre Santa Rita, amb aquets competidors!-,  propugnen que “veurà els seus enemics agenollats”, “millorarà la seva capacitat financera”, “desintegrarà els dimonis”. Em faig a la idea que davant situacions que vénen mal dades, qui no pot anar al psiquiatre o el banc li nega un miserable crèdit, acudeixen als bruixots per recuperar la potència sexual, per sortir de la depressió o fins i tot com diu un, més economicista, “atreure clients al seu negoci”. A la bústia arrepleg un altre paperet, aquest dóna una adreça on acudir per si tenim problemes econòmics, socials o familiars, si estam tristos, deprimits, sense ànim, malalts, amb mals ‘rollos’ amb la droga o l’alcohol... ens esperen, de les 20 a les 23 hores cada dia per tenir un encontre personal amb Crist, que ens vol beneir, salvar i alliberar, i a més es projecta una pel·lícula gratis.

 

Malgrat el “Harrypotterisme” imperant, malgrat estigui ben demostrat que els horòscops o les cartes astrals no endevinen –per molt que estiguin fetes per ordinador o on line-, no encerten en quasi res de valor significatiu, molt menys que la probabilitat raonada per l’estadística descriptiva de treure una bolla blanca de dins una bossa amb bolles blanques i negres, molt menys!,  és igual, els horòscops amb la seva mecànica celestial continuen sortint a diaris i revistes, són una part molt llegida, i els astròlegs i tarotistes ens continuen marejant amb l’era d’Aquarius, l’any de la rata o la carta del penjat.

 

Parlam d’astrologia i futurologia, però  i dels endevinadors científics de la modernitat? I no m’estic referint als practicants de la prospectiva o dels models científics de predicció, ni a Alvin Toffler (futuròleg agnòstic), ni a l’escenari futurible del Manifest Comunista, no, em referesc als col·legues de J. K. Galbraith, del qual és coneguda la frase: “L’única funció de les previsions econòmiques és fer que l’astrologia sigui respectable”. Els economistes, ara que som dins una nova gran recessió, són- fent un paral·lelisme mèdic-  especialistes forenses: certifiquen de què s’ha mort el pacient, incapaços de curar-lo o de pronosticar la seva evolució.

 

Per tant si volen saber on hi ha aigua o donar mal bocí a algú que odien, poden anar a cercar un saurí que amb un pèndol o una verga de magraner o un bruixot que amb espelmes negres els ho aconseguirà. Però veig que darrerament, fins i tot els especialistes endevinaires pouen dins una de les més poderoses fonts de l’endevinament, del futur: el passat. En previsió de futures demandes, com, qui guanyarà les eleccions de maig o si ens jubilarem i cobrarem, recordin l’eslògan: “quan vull saber coses del futur, mir el passat”. Acabarem pensant que el destí el cream nosaltres mateixos o que el passat és fruit del present i que aquest determinarà el que està per venir. Així, i amb una vestimenta estrambòtica, qualsevol endevina.

________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

 

 

FER BONDA O LES CASCARRULLES DE L'ANY PASSAT Climent Picornell

jcmllonja | 14 Gener, 2011 10:14

 


Fer bonda o les cascarrulles de l’any passat

 

Climent Picornell

 

Quan servidor era nin, per aquestes dates –amb els Reis a punt d’arribar- la pregunta recurrent era: ‘Has fet bonda?’ ‘Has estat bon al·lot?’ Solien respondre els meus pares dient que sí però donant a entendre que si era que no, no passava res: tanmateix no em durien carbó. Ara que he crescut una mica he sabut que els Reis són els pares. Però si

volem ho podem continuar negant. Qui ens ha d’obligar a dar-nos un bany de realitat quan l’any encara és tan jove? I si ens va bé viure enganats? Enganats, però per qui deixam que ens engani. Ja m’entenen, no? No és tan mal de fer. Qualsevol de nosaltres ha triat una tragèdia o una comèdia, una novel·la o un conte, o llegir el diari, per entretenir-se i tots funcionen en base a l’engany, la ficció que cada un de nosaltres admetem. Per molt que la realitat superi sempre la fantasia, funciona també en clau de consentiment mutu entre el lector o l’espectador, l’actor i l’autor.

 

Què se demana a l’any que comença? L’hipòcrita demana per a tothom però només espera per a ell. El fatu, el cregut, demana que tothom sapi que a ell li duen més que als altres. El ric, demana per als pobres, però perquè s’ho gastin als seus magatzems. El nin demana, esperant que li duguin. El gran espera poder dur el que li demanaran. El militar demana un canó que mati més i millor. El capellà, un miracle, tal com estan les coses a la seva església. El pagès que plogui si no plou i que no plogui si plou massa i que les subvencions no s’aturin. La Lluna demana el Sol. La Terra demana que s’acompleixi el compromís de Kyoto. La batlessa de Palma demana tranquil·litat i bons aliments i majoria absoluta en tornar-hi. La mare, salut per a tots, primer per als  seus. El forofo que guany el seu equip, no que jugui bé, que guanyi. El nostre moix que el pinso no s’acabi. El culturista més cultura, avui en dia la gimnàstica és com la magnèsia, i més espectacles de franc on ell pugui lluir la seva enorme bufanda enroscada al coll... Demanar per demanar, sabates grosses! Però alerta que de vegades el que es demana s’acompleix.

 

N’hi ha que graten més endins i s’embranquen amb un canvi de vida, més arreu, que arribi fins a un nou tractament que ha d’afectar  l’amor o la família o els amics, aplicant a la seva reflexió de cap d’any filtres delicats com  l’angoixa, la por, la incertesa, la gelosia, l’enyorament, la culpa. Alguns altres planifiquen l’esperada solució a la seva soledat, a la impaciència, a la malaltia, a la manca de feina quan...  de sobte, els doblers no es torben a aparèixer -prepotents i permanents- com la pedra filosofal i més enguany que anam més magres i ens aboquen a la simplificació, la humilitat, la flexibilitat i, en molts de casos, a reivindicar l’humor, més que la ràbia, com a medicina universal.

 

Tots feim nous i bons propòsits de cara a l’any que ve. Com si fos tan senzill llevar-se les cascarrulles de l’any que s’ha acabat. Però els ‘molts d’anys!’ que ens dedicam mútuament pel carrer i la salut que ens desitjam són els emblemes de la felicitat que es demana per a l’any que comença. Molt més enllà del propòsit d’amagrir-se o d’aprendre anglès, apareixen a l’horitzó els tènues desitjos de ser més bons al·lots. El tema de la bondat, recurrent malgrat ja hagin passat els Reis, bondat que pot derivar en temes tan eteris com mirar de col·laborar amb alguns dels projectes per millorar la salut del planeta i de la gent que l’habita, coses com el canvi climàtic o el problema de la fam al món. En fi. Wishful thinking  que diuen els anglesos, pensament il·lusori, bons desitjos, i qui sap, si poca cosa més.

 

“No ens enganem, la bondat no ven”, diu Laura Ferrero, comentant el llibre de A. Phillips i B. Taylor Elogi de la Bondat. Parafrasejant-la, els bons desitjos no venen. La bondat s’assimila modernament a la beneitura, el ‘bonisme’, seria la seva vessant hiperbòlica. Però, com assenyalen Phillips i Taylor, el que més ens espanta de nosaltres mateixos és el plaer que podem arribar a experimentar  practicant la bondat, com un plaer prohibit, en evidenciar-nos que és el canal necessari que ens obri a tots els demés. Sense ella no hi ha comunicació vertadera amb ningú. Luter, Hobbes o Rousseau han teoritzat on radicava la bondat i on la seva perversió -del pecat original fins a la societat, que malavesa els homes, bons per naturalesa- fins que arribà Freud i ho posà en entredit,  l’home no fou creat per cap déu sinó modelat per a la seva supervivència a través de la sexualitat. Així, la bondat esdevingué un enigma més –qui sap si un estigma- de la psicoanàlisi, en analitzar l’egoisme dels humans, egoisme que du al foment de la competitivitat del món actual i que ens divideix entre guanyadors i perdedors, bons i dolents.  Com bé va dir Jacques Lacan: “el manament cristià que diu ‘estima al pròxim com a tu mateix’ s’hauria d’entendre irònicament, ja que tot el món s’odia sí mateix”

 

Per tant, ara ja ho sabem: els reis són els pares. O no. Vull dir que els pares no són, en aquest cas, més que els actors d’una representació. La vertadera protagonista és la ingenuïtat dels nins petits que són depositaris de la il·lusió. Els reis de l’Orient  són com qualsevol altre viàtic, una escenificació de què el regal és una eina per a la mútua satisfacció, disfressada de bondat. Que després les grans companyies internacionals dels regals entrin per dins aquesta representació, hi sembrin i hi recol·lectin per al seu propi benefici no treu, però, que les arrels de tot això siguin saludables: premiar als qui han fet bonda, i als qui no n’han feta tanta. De totes les maneres, servidor ja ha espatllat sa jugueta nova.

 _______________________________________

IMATGE DE FRANCESC CAPDEVILA "MAX"

 

«Anterior   1 2 3 ... 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 ... 51 52 53  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb