Climent Picornell

POSTALS DE PALMA ("WHAT IS THE CITY BUT THE PEOPLE?") Climent Picornell

jcmllonja | 09 Juliol, 2012 21:22

Postals de Palma (What is the city but the people?)

Climent Picornell

Era Shakespeare qui es demanava que confegia la vida urbana: “Què és la ciutat, sinó la gent?”. Idò això. Crema el sol ara que el dia és llarg i és bo aixecar-se prest per gaudir de la fresca de les matinades. Mentre me pos a escriure m'arriba un correu inesperat, amb un començament intrigant, un punt poètic, però real com la ciutat mateixa, diu: "Avui m'he anat a fer unes anàlisis de sang a l’ambulatori de la Casa del Mar, al port vell. En sortir no feia calor i he travessat el Parc de la Mar, de camí cap a la feina. Allà hi havia un estol de més de trenta corbs marins que encalentien ales i motors, talment ahir els jugadors que corrien pels laterals del camp de futbol fins el darrer moment del partit. No entenia per què tots es desplaçaven cap a la part del llac més acostada a ponent, fins que, sense avís previ – o  jo no l'he percebut- s'han girat tots cap a llevant, han iniciat el vol alhora i han partit, dibuixant una V perfecta mentre desapareixien de la meva vista, cap a la mar gran.

Són les onze. Com cada dia, a la mateixa hora, sent la meva veïnada  per la paret mitgera, la senyoreta Orbayazábal, la major de les dues germanes, noranta-dos anys, començant a tocar el piano. Fou professora del conservatori, se nota la seva bona factura, encara que ja els allegros i vivaces són més aviats lentos. Cada dia entre les onze i  migdia practica, m’agrada. Avui tocava Chopin, molt apropiat pel dia, calorós i lluminós, malgrat quan ell ho composà devia fer fred i boira. Segur.

Sempre que travessava el pont de la Riera per anar cap a l’antiga escola de Comerç veia un cotxe aparcat amb un home major a dins. M’intrigava la cosa fins que, per casualitat, vaig saber que era el pare d’un al·lot que feia feina prop d’allà. El fill no estava molt bé, bevia i es drogava, s’havia deshabituat i li havien donat una feina, però el pare passava pena de que hi tornàs a caure. Per això l’acompanyava des del poble fins a Ciutat i esperava dins el cotxe les vuit hores que el fill era al tall. He sabut que el jove s’havia mort. El vell està  desconsolat, era tot quant tenia aquell home del cotxe, el seu fill, diuen si era el fillol d’un home important.

Un d’aquests guitarristes que toquen pel pas d’en Quint. No un, el de sempre, dels millors. Sol sonar davant l’antiga bomboneria de Can Garcias o un poc més amunt a les escales o un poc més avall quasi davant l’església de Sant Nicolau. Tocava Heart of Gold de Neil Young i tenia un únic espectador que cantava amb ell, silenciosament, però vocalitzant les paraules. Semblava un turista –cara vermella, pèl roig- la cara de satisfacció, de gust, era tanta que em vaig aturar a veure com acabava l’escena. “...keep me searching for a heart of gold, and I’m getting old”. El turista aplaudeix, li dona un bitllet de deu euros i abraça el guitarrista, que se sorprèn.

Vaig darrera uns gitanos, d’aquests amb guardapits, sense camisa i unes creus de plata i or amb nostre-senyor crucificat copiades d’en Dalí. Cabells negres, abrillantinats. El més jove parla amb vehemència. Faig més via per posar-m’hi devora i escoltar de què va la conversa: els explica les guerres Carlines! Vaig una estona, amb ells i ho fa bé, fins i tot pronuncia correctament el nom de Zumalacárregui.

Una al·lota i un jove xerren a la terrassa del Capuccino a la plaça de les Tortugues (rebatiada com Juan Carlos I). Ell la mira amb interès. Però excessiu interès. Un de fora, com un servidor se’n tem: sobreactua. Fa veure que el que li explica ella l’interessa però molt. Aquest excés d’interès el traeix, ho sé i ho veig. A ell no l’interessa massa el que ella li diu, l’hi interessa ella. El desig, sempre. Més enllà d’una cara amb atenció postissa.

A la cua del petit supermercat de l’antic carrer de la Llebre, avui carrer de Felip Bauçà. “Tuve diecisiete hijos. Siete murieron y uno me lo quitaron las monjas. Me quedaron nueve. Y ya ves tengo nietos a pares”. La dona se’n duia deu paquets de Donuts de xocolata. “Y tengo sólo setenta años, el primero lo tuve con quince. Ya te puedes figurar”.

Un grup d’al·lots fan un recorregut didàctic per Palma. Me passen, atropellats. En arribar a la porta de la Gabella Vella de la Sal, el seu professor, un ex alumne meu que havia fet l’itinerari quan servidor era el seu professor, els pega un siulo perquè tornin enrere: s’havien passat una estació pedagògica. Allà els ha d’explicar el paper de la Desamortització del segle XIX - més la de Madoz que no tant la de Mendizábal- en el sorgiment d’alguns espais públics de Ciutat. Això darrer me sona com si ho hagués escrit un servidor, ja fa anys. Els dos darrers jovençans del grup discuteixen, ella li diu a ell amb vehemència: “Xavier, ja està bé. Per mi com si te tires per un precipici!”.

 _____________________________

Imatge:  PLATJA DE CAN PERE ANTONI (PALMA). Fotografia de PEP TORRO

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA AMB PERSONATGES D'UN FUNERAL Climent Picornell

jcmllonja | 08 Juliol, 2012 20:39

Apunts del Pla de Mallorca amb personatges d’un funeral.

Climent Picornell

Faig temps al cafè abans d’anar al funeral, lloc d’encontres amb gent que fa estona que no veus. M’assec amb l’amo en Toni de son Verdereta un home amb un galamó fenomenal, com una vela de barca. M’agradava tocar-li a ma mare, la pell de davall el coll, flonja i ella sempre entonava: “Vols que et faci una cançó / que no l’has sentida mai? / Vols que et faci un baverall / amb un tros de galamó?”

El funeral és el d’en Pere de son Reixonte. En Pere fou un home que passarà a la història del poble pels seus “hechos”. Mentre entram pel portal dels homes per anar a consolar,  l’amo en Toni encara me’n conta un:  “Li agradava beure amb sos amics i colgar-se tard. Un vespre d’aquets aparcà es cotxo enfora de ses cases i pegà una travelada amb una rel de pi i caigué de grapes. Es feu un bon trenc. Agafà una aixada llenyatera i da-li que te da-li fins que la s’hagué feta seva. I a dorme”. No va dir “a dormir” l’amo en Toni, sinó “a dorme”. “L’on demà  son pare el despertà. ‘Pere, que hi ha hagut res de nou? He vist el cànyom de sa cuina ple de sang’. ‘Res mon pare, va passar això i això i com m’heu dit sempre vos, ses coses s’han de fer quan toquen, res de llavors, llavors... o demà, demà... Quan encara era calent m’hi vaig posar i ja està llest i no n’hem de parlar pus”. “Així era en Pere” me diu l’amo en Toni “Un poc capbuit i decidit. Una mescla rara”. Mentre recit l’habitual  ‘al cel el vegem’ als seus nebots, mir si s’hi assemblen.

Entre la discussió de si la tomàtiga “muchamiel” té molt enmig que s’ha de tirar i en canvi la de cor de bou tot és polpa, deman a l’amo en Bernadí Paulo qui és aquell personatge mudat i elegant. “En Tiuet de ca ses germanes Tiuetes, aquelles rosses de per s’Arraval”. Eren dues dones grans, grasses, immenses que quan s’asseien pareixia que no es podrien tornar a aixecar. Rosses i blanquinoses de pell, tenien un colmado al poble, no li deien botiga, li deien el colmado de ses Tiuetes. I un nebot i una dependenta, i elles sempre assegudes dins una habitació petitona darrera el mostrador vigilant el negoci, però feien veure que donaven conversa. M’afegeix l’amo en Bernadí: “En Tiuet, el nebot, posava mà al calaix quan no se’n temien –o ell s’ho pensava- i així, no feu feina fins que en va tenir quaranta de fets. Però en morir-se ses ties no passà lo que sa gent havia previst: “en Tiuet fondrà el negoci en dos dies”. Idò no, del colmado en feu un supermercado i ara en té un parell per  Mallorca, i per sa península. No sempre ses coses van com sa gent se pensa que han d’anar. Ja veus que va sortir ros, de sa raça de sa mare, germana de ses tietes, son pare tenia es cabells negres i reülls, feiner com ell tot sol, però curtet per veure-hi més envant que la setmana que ve, en qüestions de negocis. Ses tietes el criaren com si fos es seu fill, era orfe de quan feu sa primera comunió- i si ara el vessin, bravejarien ferm d’ell: cotxos bons, un fadrinot orgullós, com un colom de casta grossa que no mossega s’esca de cap dona que el vulgui fermar curt”.

La gent xerra a les escales de l’església, es manté la cosa social dels funerals, prop del monòlit –el “manolito”, que li deia en Pep Reprim-  en honor d’un fill il·lustre, i el tema és com han canviat les coses. Un tema recurrent a les converses del poble entre la gent de mitja edat. I pareix que es posen messions per qui en conta la que ha canviat més. El “quan jo era nin” que sol ser el començament programàtic del discurs, aquesta vegada és en boca d’en Joan Piulo,  “a l’hora de berenar –amb una llesca de pa amb formatge o de sobrassada amb sucre- les meves cosines, majors que jo, eren brodadores, amb els seu tambors, i  me feien aguantar un fil amb un ferro que feia d’antena de la ràdio mentre donaven sa novel·la. ‘No te moguis!’ me deien si me remenava massa, perquè la ràdio feia un renou de fregit en el moment més interessant. Jo ho feia a posta, per fer-les patir, ja que me tenien mitja hora a l’estaqueta per sa punyetera novel·la. Idò a sa casa on vivien ses meves parentes ara hi viuen uns externs que han posat una granja d’avestrussos.  Jo quan era nin els únics avestrussos que havia vist eren al  TBO. I la conclusió final: “Ho veis com han canviat les coses al poble!”

OBSERVATORI ( FOTOGR└FIC ) DEL PAISATGE DE BALEARS Climent Picornell

jcmllonja | 26 Juny, 2012 17:23

Observatori (fotogràfic) del paisatge de Balears

Climent Picornell

La gran majoria de les llengües del món no tenen cap paraula per dir ‘paisatge’. Sembla que és perquè no els fa falta. El que avui en diríem paisatge natural, no tenia sentit en si mateix, formava part del tot, d’una cosmogonia, i tampoc el trobàvem representat.  A les llengües de les nostres contrades tampoc. Apareix per primera vegada –procedent del francès- en el segle XVII i no és d’ús normal fins a finals del XIX, on es carrega a més, de significats compartits amb patrimoni, herència o, fins i tot, identitat. Designa la percepció que del territori en té la població, un caràcter que és el resultat de la interrelació de factors humans i naturals.

Paisatge és avui un terme d’ús corrent, per la seva importància intrínseca, pels impactes d’algunes activitats humanes tan al paisatge urbà com al natural. Segons Joan Nogué (Director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya) les modificacions humanes del paisatge en el passat eren lentes i fàcilment absorbibles per la naturalesa; els elements nous hi entraven a formar part d’una forma, podríem dir, natural, i gradualment s’inserien en el quadre psicològic de la gent. Avui són males de païr. Segons A. Berque, perquè en una societat existeixi el concepte de ‘paisatge’ han de confluir: una paraula que el designi, una reflexió sobre el seu sentit, una representació pictòrica –o fotogràfica, afegiria un servidor- i literària -oral o escrita-.

S’ha format una ciència del paisatge, adient a l’hora de descriure i sistematitzar la fragmentació d’un territori en distintes unitats, susceptibles de ser classificades i interpretades. Aquesta tasca és desenvolupada en gran mesura per geògrafs, diu A.Holt-Jensen: “la geografia és també una ciència visual amb similituds amb l’arquitectura i la història de l’art”. Els models i els mapes que expliquen els patrons del paisatge activen formes de pensament a les que no és possible arribar només amb paraules o números. La importància del paisatge per a la qualitat de vida, com a recurs econòmic i la conformació d’identitats territorials, fa que sigui present en les lleis d’ordenació territorial, balears i europees, i que existeixi un Conveni Europeu del Paisatge.

La creació del web de l’ Observatori Fotogràfic del Paisatge de les illes Balears  (www.observatorifotograficbalears.comno és alié a la dedicació que Jaume Gual, fotògraf (i geògraf) hi té posada des de fa anys, ni tampoc al treball d’història de la fotografia que desenvolupa Maria José Mulet des del Departament de Ciències Històriques i Teoria de les Arts a la UIB. Existeixen ja -amb aquest nom, o semblant- diversos ‘Observatoris del Paisatge’ a Europa i Amèrica, però l’ús de la fotografia com a metodologia específica els configura amb una de les eines més espectaculars per fer comparacions d’un mateix lloc amb fotografies de diferents èpoques. Com afirma Gual en una de les seves publicacions “Mallorca ha estat visitada per viatgers que l'han reproduïda en els seus quaderns, llenços, plaques fotogràfiques o textos. Així mateix el seu paisatge ha estat motiu de treball per a molts d'afeccionats i professionals -Escales, Planes, Truyol o Bestard- i ha donat lloc a un material gràfic dispers, en ocasions en condicions deficients de conservació”. Per això es va pensar que, a més d'un necessari procés de restauració i conservació, s’hauria de digitalitzar, per a evitar la desaparició d'uns documents que descriuen com era el paisatge en un passat més o menys recent, amb un acord amb els diferents propietaris d'aquests fons gràfics. No hi ha voluntat d'arxiu o d'acumulació de fons originals, sinó de digitalització, documentació i datació, així aquests documents fotogràfics poden ser útils a la comunitat.

A més es vol engegar un programa de documentació fotogràfica del paisatge, per poder fer fotografia comparativa. I en base a la refotografia s'establirien una sèrie de punts des dels quals es fotografiaria i refotografiaria el paisatge periòdicament -cada any- amb la qual cosa s'aconseguirien unes sèries que ens donarien dades de la seva situació en l'actualitat i que, amb el pas del temps, permetrien fer un seguiment de la seva evolució. Educar i conscienciar la societat sobre els seus valors sempre segons la definició que dóna el Coveni Europeu del Paisatge. Aquesta vocació informadora i formadora de l’Observatori Fotogràfic del Paisatge dels illes Balears ja s’ha traduït, en projectes com publicacions, material didàctic, exposicions itinerants, no només interessants per a estudiants i el públic, sinó també per al turista, fent referència al canvi d'usos del paisatge. I també oferint una base de dades gràfica que pugui ser consultada, lliurement, a través de la xarxa.

Cal fer esment del que J. Gual anomena “Itineraris fotogràfics”, projectes d’observació fotogràfica del territori  que es basen en la delimitació d’un espai sobre el qual s’estableixen uns punts de vista des d’on es fotografiarà el paisatge, a intervals regulars, amb el mateix enquadrament, per tenir una successió d’imatges que, amb el pas del temps, permetran la seva comparació i l’anàlisi dels canvis. Han d’estar dirigits per professionals entre els quals hi ha d’haver un fotògraf que proposa les imatges, realitza la fotografia i la refotografia del paisatge. Cada imatge du una fitxa amb les dades: coordenades, localització i croquis, càmera, format, data i hora, observacions. Aquestes sèries ens donaran, amb el temps, una visió estroboscòpica d’un mateix lloc, es congelaran instants  al llarg dels anys i podrem veure’n l’evolució. Així es pot aportar una mirada incisiva sobre les ruptures del paisatge i es podran prendre mesures de correcció. S’ha de fer amb rigor i regularitat. És una feina a llarg termini que convé començar quan abans millor. Si visitau el web de l’Observatori Fotogràfic del Paisatge de les illes Balears (amb el suport de la “Càtedra Sol Melià d’Estudis Turístics”) veureu com part d’aquestes feines ja estan en marxa.

_________________________

 IMATGES DE JAUME GUAL

JARDINS D'ALTRI, PEL JUNY Climent Picornell

jcmllonja | 17 Juny, 2012 22:02

 
Jardins d'altri, pel juny
 
Climent Picornell
 
Agaf el que trob interessant de per aquí i de per allà, confegint els meus Jardins d'Altri, esburbats i pretensiosament erudits. De totes les maneres, com va dir molt encertadament l'actor George Burns: "El secret d’un bon discurs" -podria afegir que també d'un article- "consisteix en tenir un bon començament i un bon final i, llavors, tractar de què els dos estiguin el més prop possible". Ho provarem.
 
Del riureClaude Roy: “Els déus anteriors a Déu tenien subcontractistes: se’ls subministrava un caos inicial que més malament que bé ordenaven. El Déu judeocristià ho crea tot del no res". Segons Baudelaire (De l’essència del riure...) "Crist conegué la còlera i també les llàgrimes però no el riure, això feu que la cosa còmica hagi estat vista, cristianament, com un element condemnable i d’origen diabòlic". Agaf algunes d’aquestes reflexions d’un article de Raúl Rodríguez sobre el morir-se de riure, uns apunts sobre el dolor i la diversió en la cultura. Recorden com Umberto Eco a la seva obra El nom de la rosa fa que el monjo Jorge de Burgos sigui l’impugnador del riure, amagant els textos d’ Aristòtil on aquest tractaria l’humor i la comèdia com una cosa bona i saludable o enverinant els monjos de l'abadia que els haguessin llegit. El riure no crea dogmes, ni autoritarismes. Diu W. Benjamin que “El riure és l’afecte més internacional i més revolucionari de les masses”. Literàriament hi ha divergències, per a Tolstoi “Les famílies contentes són totes iguals, les famílies desgraciades ho són cada una a la seva manera”; però per a Manuel Vilas "Humorisme i novel·la són la mateixa cosa, com ho foren per a Cervantes, que inventà l'humor modern, per a Kafka i també per Joyce".
 
De la cultura popularCultura popular i cultura de masses no són el mateix, ja ho va dir Th. Adorno que preferia anomenar-ho “indústria cultural” per evitar que es pogués creure que la cultura de masses sorgia de les pròpies masses, des d’elles mateixes, i no com una planificació des d’amunt, des del poder, naixent, per tant, en instàncies ben poc populars.
 
Del caminarPicasso: “Pensar amb els peus és la meva manera de caminar”. És la dita d’un  geni o una boutade? S’ho demana Eduard Cairol, quan reflexiona entre la relació que tenen els peus i el pensament a la Revista de Occidente. Peripatetisme és passejar i pensar, conversant al mateix temps. "Passejar va ser durant molts de segles malt vist i els pensadors només tenien ulls per mirar el paisatge de l’interior de l’ànima o la complexa geografia del més enllà, en la triple divisió del cel, infern ipurgatori". Diuen que a partir de que Petrarca pujà al Mont Ventoux, i ho contà, s’experimentà amb la natura una relació que avui reconeixem com moderna. Fou Jean-Jacques Rousseau, qui es va criar de nin al peu dels Alps, qui mantingué que el desenvolupament de la subjectivitat i el contacte amb la natura són inseparables (la civilització ha allunyat l’home de la natura i per això l’ha corromput). Això ho desenvolupa a la seva obra inacabada Les reflexions del passejant solitari (1782), on alaba el “promeneur”, dient que passejant és quan s’articulen amb una certa harmonia: l’experiència del jo, la contemplació de la natura i un cert sentiment de transcendència. Volen res de més modern? Ara que els metges fan passejar la gent o que la sortida al camp s’ha fet necessària per al benestar, anys després de què els hippies pregonassin el retorn a la natura. Caldria llegir l’obra Caminar de H. D. Thoreau (1862). Nietzche era un vigorós marxador i deia: no s’escriu només amb la mà, el peu acompanya sempre l’escriptor”. No està de més recordar Baudelaire qui desplaçarà aquesta contemplació del marc natural al marc urbà, amb la figura del flâneur, el badocador que deriva sense nord pels carrers de les ciutats.
 
Dels epistolarisSom a la meitat de l’epistolari entre Llorenç Villalonga i Baltasar Porcel (Les passions ocultes. Correspondència i vida). I encara m’esperen les Cartes de Saul Bellow… Escriure, en aquest cas escriure’s, ha jugat un  paper fonamental en les xarxes de sociabilitat, des de les relacions familiars fins a les intel·lectuals. Les cartes són una finestra a la vida íntima. I una font més per a l’estudi social o històric. Què me’n diuen de les correspondències amoroses, les explícites o les secretes i els seus recorreguts en els arxius familiars? La correspondència entre intel·lectuals o científics ajuda a donar una visió diferent dels grans personatges, alguna vegada una visió atroç. Devia contestar les mil cartes al dia que segons deien rebia François Mitterrand quan era president de França? I les cartes als consultoris sentimentals o als artistes estimats? Hi ha estudis de la correspondència, amb societats científiques que s’hi dediquen. ¿Què deuen pensar de la desaparició quasi absoluta de la carta escrita en paper, avui en dia substituïda per l’email, els sms i tots els ginys electrònics internetians?
 
D'endevinallesUns nins plantegen la següent endevinalla: “Tots els que veim i agafam, els deixam. I tots els que no veim, ni agafam, els duim”. Ni Homer ho va saber contestar. Ho conta Heràclit. Es tractava dels polls que es llevaven del cap. Ja podem, si volen, afegir les metàfores corresponents. Les coses que no veim, les que no podem tocar, ni agafar –com els polls que continuen al nostres cabells, malgrat l’hiperhigiene moderna-, no les veim però ens continuen picant i afectant. I això que servidor no és gaire freudià.

LES POSSESSIONS DE MALLORCA: CAD└VERS EXQUISITS? Climent Picornell

jcmllonja | 17 Juny, 2012 21:49

Les possessions de Mallorca: cadàvers exquisits?

Climent Picornell

”Les possessions han estat fins a dates relativament recents els grans eixos articuladors del paisatge agrari de Mallorca i una unitat d'estudi per a entendre el món rural", diuen els professors Antònia Morey i Gabriel Jover editors del llibre Les possessions mallorquines. Passat i present (Documenta Balear, 2012). Un conjunt d’aportacions d’especialistes que, més enllà de l'estudi arquitectònic (les cases eren el centre directiu de la possessió), la idea de Morey i Jover és "la reflexió sobre la diversitat dels processos històrics que convergiren en la conformació d'una matriu territorial que tingué en les possessions un dels seus vectors clau, i aprendre de les formes de gestió anteriors, per abocar-ho a la problemàtica generada pel canvi a partir de la irrupció del turisme de masses, com la rendibilitat actual, el legat cultural, la seva preservació o el seu destí per a nous usos”.

El llibre te diferents segments. Sobre l'origen i el concepte de possessió. Un  capítol sobre les formes d'explotació i ús durant els segles XV al XVIII, un sobre les reformes a l'empara del reformisme il·lustrat, un sobre els canvis durant els segles XIX i XX. I dos capítols sobre el legat etnogràfic i artístic de les possessions i els nous usos i la preservació del patrimoni natural. Un text interessantíssim, de consulta obligada per a tots els qui s'hagin d'interessar pel tema. Sobre el per què de la llarga pervivència d'aquestes unitats d'explotació agrària, Morey i Jover creuen que es per la seva capacitat d'innovació i adaptació als canvis econòmics i socials, a més del sistema hereditari, que han fet que travessin els segles, no sense conflictes entre senyors, pagesos, arrendataris, jornalers, mercaders; han sabut adaptar innovacions productives, fins avui mateix on aquest món generat entorn del concepte possessió perdura, esmicolat, això sí, entre canvis de propietat, segregacions, establits i canvis d'us.

Per Vicenç M. Rosselló Verger la Desamortització sols va afectar un centèsim de la superfície cadastrada, no va fornir una nova estructura de propietat “però obrí el famolenc mercat de la terra als comerciants, professionals, emfiteutes rics, tenidors del deute públic, prestamistes; la burgesia comercial aspirava a ser ‘tan terratinent’ com la noblesa”. No cal deixar de banda que l'agonia d’aquests "latifundis nobiliaris” -en expressió de Jover i Morey- arranca a principi del XIX amb una fragmentació que se consumarà amb la crisi agrària de principis del XX i s’aprofundirà després. Remarca Rosselló que "al segle XXI, podem parlar tot dret de liquidació. Les possessions -tan d'una òptica marxista com capitalista- són cadàvers; com a molt en resten algunes en mans de la noblesa". I posa alguns exemples, un estudiat per ell mateix (Sa Torre de Montornès. La liquidació d’una possessió mitjana del Pla de Mallorca, El Gall, 2010). Sa Torre de Montornès era una propietat aristocràtica fins a 1858 quan un burgès liberal la compra i l'estableix. La possessió es mig reconstruïda per una família que aspira al cacicat local i després entra en fallida. A banda del centenar de sorts quadriculades, la finca residual acaba a mans d'una firma de materials de construcció. 

Gran paràbola l'anterior. És ver que la noblesa encara en té, tenien tant que per molt que hagin venut encara tenen. Però dins el món de la propietat del milenar de possessions actuals hi trobarem els comerciants enriquits (o els seus hereus), o els xuetes  - Margarita Aguiló: La relación de los xuetes con el mundo de las possessions en el siglo XIX: ¿de arrendatarios y prestamistas a propietarios?-  o els amos (vertaders gerents de la possessió com empresa) que en un moment donat en compren desaforadament, fins i tot les administrades per ells mateixos, davant la desídia o l’engany als senyors. O ja amb el turisme estant, els hotelers -vencedors del combat social- que compren possessions amb ànim sumptuari, o els contrabandistes, Joan March –que n’adquirirà per parcel·lar fent passar molts pagesos de “proletaris a propietaris” (Josep Melià); financers fets a ells mateixos que compren on els seus pares hi feien de missatges. O un grup ecologista, el GOB, que compra -amb centenars de participacions- La Trapa, o s'Arxiduc que en comprà moltes, o el Govern de Balears i el Consell els grans propietaris actuals, o en Miquel de s'Estaca, o en Kuhn i els seus partners i similars, els alemanys rics, o els espanyols rics -mirau Son Moragues-, o Albocàsser sembrat d’oliverar per un forà, o sa Torre de Llucmajor que fou efímerament d’en Vicenç Grande –emblema dels promotors del boom urbanístic recent-, algunes són de bancs o caixes, o Santa Ponça, o alguns registradors de la propietat o recaptadors d’impostos, o de fundacions diverses de sabaters o pseudohippies, de l’Església, de l’Opus, del municipi (Galatzó), o dels russos que ja en compren, o d’un xinès que pot ser per herència senyor d’una gran possessió, o l’alemany del Fangar digne successor de don Pere Bonnin i Armstrong; i de ‘Don Tu’, Gabriel Marcel, enorme terratinent, qui se’n recorda? Si confrontàssim les possessions que enumera s'Arxiduc, sumassim les quarterades i analitzassim els seus propietaris i féssim el mateix ara, tendríem una cata fefaent del canvi: ha minvat la seva superfície i els botifarres, i molts de propietaris s’han resguardat darrera societats anònimes.

Les possessions mallorquines d’Antònia Morey i Gabriel Jover és un esglaó potent per entendre aquest procés, que a vegades es difumina darrera un agroturisme, una visita a sa Granja o un esplet de turistes per dins Els Calderers, o de les fotografies en color d’aquests llibres meravellosos que mostren la possessió decorada, però que amaguen el caciquisme darrera un arqueta barroca o, dins una caixa de morera de l'entrada, el robatori de l’amo, tot, després de travessar el magnífic portal forà i sortir a la clastra, a l’ombra del lledoner.


TEMPS D' AFORISMES Climent Picornell

jcmllonja | 27 Maig, 2012 20:26

 

 

 

 

Temps d’aforimes

Climent Picornell

“Totes les religions s’assemblem per la bacina” (Jules Renard); “El diable és molt optimista si creu que pot fer a la gent pitjor del que ja és” (Karl Kraus); “De nit les botigues de flors pareixen depòsits de cadàvers” (Ramon Gómez de la Serna); “Tothom es queixa de la seva memòria, però  ningú se queixa de la seva intel·ligència” (F. De la Rochefoucauld); “Qui només entén de Química tampoc l’entén” (Georgh Ch. Lichtenberg). Són aforismes. Han rebut altres noms, “Aeròlits” (De Ory), “Sentències o dards” (Nietzsche), “Pol·len” (Novalis), “Coets” (Baudelaire), “Pensaments” (Joubert); “Pensaments estrangulats” (Cioran); “Pensaments repentins” (Siniavski); “Fulles caigudes” (Rozanov); “Fulles d’Hypnos (Char) i encara més (apunts, màximes o ‘greguerías’).

Mínimes en deia l’escriptor Claude Roy (1915-1997), petites frases que escrivia en el seu dietari Les rencontres des jours, mescla d’humor, de malenconia, de sentit comú. Es tracta de dir coses importants sense pedanteria, amb un somriure. Per a un servidor aquests són els secrets dels bons aforismes, quan un es posa transcendental i engolafrat perden tota la força. Vegeu una selecció de Roy: “Que no hi hagi resposta no exclou l’absència de preguntes”; “La blana coixinada de les certeses de formigó”; “Canviava per complet d’opinió, però no d’estupidesa”; “Comparteix la meva opinió. Jo no. Feliçment”; “La meva veritat és tan modesta que dubta de tenir raó”;  “Som pacifista, fins el punt d’exhortar-me constantment a firmar la pau amb mi mateix”; “Curat de l’esperança en el progrés, busca acomodacions amb el desastre”.

Gaspar Hernández ha publicat L’art de Viure (Aforismes d’escriptors) (2011), títol del programa de Catalunya Ràdio que fa sis anys que presenta i n’ha fet una selecció dels escriptors que més li han agradat.  Una llicència que no s’ha volgut permetre és incloure’n un de Clint Eastwood, aquest: “Si a la vida vols una garantia, compra’t una torradora”. Vegeu-ne uns quants. “Fer patir és l’única manera d’equivocar-se” (Albert Camus); “Puc prometre ser sincer, però no imparcial” (J. W. Goethe); “Com més gran és la nostra felicitat, més desapercebuda ens passa” (Alberto Moravia);  “No hi ha vent favorable per a aquell que no sap on va” (Guillem d’Orange); “La vida sense fum és com el fum sense el rostit” (Cesare Pavese); “Només ens curem d’un patiment, quan l’hem patit plenament” (Marcel Proust); “No facis als altres el que voldries que et fessin a tu. Potser els seus gustos són diferents dels teus” (G. B. Shaw).

Com diu Alex Rovira, una petita frase ens pot obrir una finestra a una percepció diferent. El que caracteritza un aforisme és que neix de l’honestedat, encara que sigui irònic o càustic i va més enllà. Alguns, des d’una provocació, porten el lector a connectar amb la seva essència, amb un espai interior sagrat. “El que una persona pensa d’ella mateixa és el que determina, o més aviat assenyala, el seu destí” ( H. D. Thoreau); O, el voleu més condensat?  “Som allò que creim que som” (Anton Txèkhov); “No som tan jove per saber-ho tot” (Oscar Wilde); “La felicitat és una forma de badoqueria” (Josep Pla); “La vida d’una persona és un camí cap a si mateixa, l’assaig d’un camí, l’esbós d’un caminoi” (Herman Hesse); “Aneu amb compte amb la tristesa. És un vici” (Gustave Flaubert); “Mai no ens hem de penedir de les nostres llàgrimes” (Charles Dickens); “És molt més fàcil quedar bé com a amant que com a marit, perquè és molt més fàcil ser enginyós de tant en tant que cada dia” (Honoré de Balzac).

 Babelia (nº 1068) dedica una part a la temàtica aforística d’una sèrie de textos, el de Jorge Wagensberg, Más árboles que ramas. 1116 aforismos para navegar por la realidad (2012), el d’Erika Martínez, Lenguaraz (aforismos) (2011) o el de Benjamin Prado, Pura Lógica. (500 aforismos) (2011). Antonio Fraguas comenta aquest gènere híbrid entre la poesia, el pensament i la ciència i fa avinent que l’activisme ciutadà que ha reverdit recentment necessitat d’idees rotundes amb capacitat d’arribar a la màxima profunditat amb el mínim espai, i això ho pot donar l’aforisme. Andrés Trapiello en el seu blog Hemeroflexia creu que Internet ha promogut el gènere aforístic, però: “Un aforisme mai és una drecera, ni una ocurrència, ni una improvisació, sinó la punta d’un iceberg d’un sistema filosòfic” i afegeix: “Qui va lent, arriba tard; el que va poc a poc, a la seva hora”. De totes les maneres com deia el mestre de l’aforística Karl Kraus: “Un aforisme mai pot ser la veritat completa; pot ser una veritat a mitges o una veritat i mitja”.

 “Un aforisme és un pretext per a un text fora de context”. És de J. Wagensberg, físic i director científic de la Fundació La Caixa, per a ell un bon aforisme fuig del dogma, necessita una certa dosis d’humor i és idoni per iniciar una conversa. Per damunt la narrativa, la poesia i l’assaig, aquest pensament breu és el gènere literari més científic. “Viure envelleix” és l’exemple de que només amb dues paraules s’evoca el preu que paga la matèria viva per seguir-ho sent. Un aforisme i una llei de la natura comparteixen la bellesa de tot mínim evocant un màxim. Per a Wagensberg un bon aforisme és una reflexió liofilitzada per a ser recordada quan es presenti de nou l’ocasió d’activar la discussió: “Canviar de resposta és evolució, canviar de pregunta és revolució”.

“Certs homes prefereixen creure que fingim els orgasmes” afirma Erika Martínez qui es demana: “Una llarga convalescència engendra novel·listes. La proximitat d’una catàstrofe, poetes. De quin forat surten els aforistes?”

------------------------------

IMATGE:   GUILLEM MUDOY 

POSTAL DE PALMA DES DEL RAVAL DE MAR Climent Picornell

jcmllonja | 24 Maig, 2012 19:29

Postal de Palma des del raval de Mar

Climent Picornell

He esperat per redactar aquest article que l’embat remogués les cortines dels meus balcons i el fullam de les palmeres, ara florides, de la plaça de la Llotja. Nulla ethica sine aesthetica. Som un habitant del raval de Mar de la Ciutat de Mallorca. Ho sé des de fa quatre anys quan la catedràtica i amiga Maria Barceló m’informà de la trobada d’un document que en parlava. “Ni tan sols la denominació raval de Mar (molt freqüent a la documentació) s’havia utilitzat mai”. La cosa l’intrigà i la seva recerca és convertí en el llibre El raval de Mar de la ciutat de Mallorca (segles XIII-XIV), Lleonard Muntaner editor (2012), on delinea la seva cartografia: la mar, sa Riera, la murada islàmica de finals del segle XII -que li feia d’esquena-, fins al puig de sant Pere. Un triangle entre la ciutat i la mar, de mig quilòmetre quadrat.

Ca meva està bastida damunt arcs gòtics, ben visibles, dels porxos medievals, davall dels quals treballaven barquers, bastaixos, calafats, mestres d’aixa, mariners, pescadors o boters i remolars –els dos carrers que conserven encara el nom d’on feien botes i rems-. Eren les voltes de Mar, la volta d’en Bolero, la dita de Remolars, la d’en Sagarra, la d’en Terriola… Ens podem imaginar un barri porticat, amb arcades plenes d’eines i mercaderies. O les queixes pels renous dels boters picant a tota hora ferro i fusta durant el segle XIV, que tenen la seva connexió moderna amb les protestes dels veïnats quan el barri de sa Llonja i sa Drassana se convertí fa uns anys amb un polígon monofuncional de bars i cafès renouers que no deixaven descansar. Abans, com ho demostra bé la doctora Barceló, el raval de Mar era el barri dels oficis mariners amb la Llotja, el Consolat de la Mar (tribunal del comerç marítim, seu del Col·legi de la Mercaderia, habitat anys després pels feixistes del ‘Movimiento Nacional’ i més recentment seu de la presidència del govern de Balears), la casa on es cobrava l’impost sobre la Sal –la Gabella- al començament del carrer de la Mar, la Drassana. Un barri comercial, d’entrada de mercaderies i viatgers, d’hostals i alfòndecs on s’hi hostejaven italians, castellans, pisans, genovesos, portuguesos, africans…Un barri de cases petites com la del mariner Gabriel Valls que vivia al carrer de la Boteria, el sastre Pere Cortés al carrer ample de Sant Joan, la del pescador Andreu Marí amb “dues stormies velles e ben dolentes e dos mortés de terra envernisada” i els casals on hi residiran els grans mercaders.

S’urbanitza aquest espai lliure de la Mâdina Mayûrqa amb carrers drets  que contrasten amb els torts de la ciutat musulmana. La construcció de la nova murada renaixentista tapà l’accés directe del barri a la mar on s’hagué d’accedir per portes i portelles; murada que es tomarà el segle XIX. Per a un servidor -veïnat d’aquest barri des que hi vaig comprar una casa que havia estat d’un pràctic del port- té el llibre de Maria Barceló un valor sentimental afegit, a més del que té com a extraordinària aportació al coneixement de l’evolució històrica de Palma. M’agrada imaginar-me els meus antics veïnats, en Pere d’Urrius, boter, en Ramon Pasqual, fuster, n’ Ochoe, l’hostaler biscaí, Domingo Sant Pere, trompeta, o a Cenitardino de Pontremol, genovès, a qui Bertran Espaer i la seva muller Simona venen un pati (que foren cases edificades i destruïdes per la Riera. Ai la Riera que hi feu tan de mal!). Alguns d’ells foren els primers pobladors d’aquesta trinxa de terra vora mar, prop del port, estructura condicionant de la vida del lloc, hi surt en Pere Ballester vigilant del pont de fusta que duia cap als vaixells. Com relata Maria Barceló es van succeint una sèrie del que diríem ara ordenances municipals, regles i sancions per millorar la vida en comú, com la que fa referència  a impedir “l’adob de xarxes, ni estendre-les, ni quitranar-les” o a la prohibició d’adobar peix “que faci sutzura”, brutor, a no ser dins el torrent de sa Riera o dins mar però a una distància de la costa on “l’aigua toch fins al genoll o més amunt”.

“El raval de Mar era el primer escenari urbà que veien les persones quan arribaven a la capital mallorquina o el darrer en embarcar-se”. El dibuix de la portada del llibre, d’un manuscrit del segle XIV, reprodueix la Llotja (“La Lotja qui es fa en la plasa de la Botaria de Mallorques”), és com un dibuix infantívol i antic, el que més em sorprengué no fou la reproducció de l’àngel defenedor de la Mercaderia -al quan m’encoman cada matí-, sinó l’empedrat de la plaça, que és talment com el que hi ha ara mateix, de  pedres rodones de vorera de mar. Em poden dir sentimental si tant volen, habitant d’un barri, que poc té a veure -pels seus moradors actuals- amb la nissaga del raval de Mar. Però si un grata, troba connexions amb personatges similars als qui descriu Maria Barceló i les sirenes del vaixells quan entren a port, bé ens recorden que encara som al barri de mariners i comerciants de l’antigor, per molt mestallat que ara ens sembli. Mir la plaça, dues gavines es barallen per estar, justament, al mateix lloc damunt la Llotja, amb crits i envestides, això, els ho puc ben assegurar, també devia passar quan el barri era, encara, el raval de Mar de la ciutat medieval de Mallorques

________________________________

IMATGE: PORTAL DE LA GABELLA VELLA DE LA SAL AL CARRER DE LA MAR 

ROBERT CRUMB A PAR═S Climent Picornell

jcmllonja | 19 Maig, 2012 16:24

 

 

 

Robert  Crumb a París

Climent Picornell

Sempre m’havia agradat Robert Crumb (Filadèlfia, 1943), però el consumia una mica d’amagat. Comprava els seus llibres, tebeos gruixats, però no els deixava massa a la vista, com si me n’empegueís. Però vaja ara és al Museu d’Art Modern de París, fins al catorze d’agost, i els diaris, fins i tot els de dretes, mitifiquen la seva feina. Mare meva! No deuen haver llegit, ni mirat per damunt els dibuixos d’un dels autors socialment més corrosius. I quin alè, és com això de que beneeixin els teus gustos per repugnants que aquests siguin. “És estrany per un pioner de la contracultura exposar en un temple de la cultura”, ha dit.

Crumb és un dibuixant de còmics, un ‘cartoonist’ que diuen els americans, amb un estil gràfic que en principi sembla antic, amb tendència a la caricatura. Fins aquí res de nou, és la seva temàtica, molt d’acord amb el seu estil, la que el fa peculiar. Sàtira i humor, però també sexe i violència de manera ben explícita, masclisme i misogínia declarada la qual cosa el feu molt impopular entre el feminisme. Però no s’atura aquí, la crítica a l’establishment ultrapassa cap als estereotips racistes i sexistes i no se n’està de fotre’s dels models generats per la contracultura nord-americana, hippies i drogats. Mamballetes a dreta i a esquerra. Tothom rep. I ell també. Com assenyala bé G. Rodríguez Espinosa “és molt més cruel  amb ell mateix,  amb els seus autoretrats, que amb els seus personatges”. Una autoflagelació constant, es fa aparèixer com a neuròtic, ressentit, insegur, addicte al sexe... fins al punt de dibuixar la seva mare fent-li una fel·lació. No volien complex d’Edip? Ell a l’institut, ell en el Paleolític, ell nin aviciat amb matrones mamelludes, músic de jazz, intel·lectual orgànic. L’exageració autobiogràfica emmascara la seva  personalitat.

És cert que de la seva biografia ha estat una drecera tortuosa. Pare marine, alcohòlic i violent; mare neuròtica i addicta als fàrmacs; ell mateix, petit, nas gros, ulleres de cul de tassó, les seves vivències durant els anys de la contracultura californiana, quan crea Zap Comix (“quan el còmic no era considerat un art i érem feliços”); “primer vaig deixar l’àcid, després les amfetamines, després els porros i finalment América”, referint-se a l’actual placidesa residint al sud de França des de 1991, fins a la seva mitificació parisina amb l’exposició  Robert Crumb: de l’underground al Gènesi, set-cents dibuixos i dues-centes revistes, i el seu director evocant Brueghel, el compara amb Toulouse-Lautrec i iguala el seu Gènesi, en còmic, amb Gustave Doré.

Crumb ha arribat a ser considerat un artista digne del Museu d’Art Modern de París –no crec que el MoMA de Nova York ho fes- pels seus personatges. El moix Fritz, un moix viciós de moralitat llibertària, del qual es feu una peli qualificada de pornogràfica que no agradà a Crumb, matà el personatge i no el dibuixà pus; Mr. Natural, un gurú de llarguíssima barba blanca però amb tendències consumistes que humilia constantment al seu ‘alumne’ Flakey Foont; Whiteman el típic wasp (‘white, anglosaxon, protestant’) nord-americà, ultraconservador però amb desitjos sexuals desaforats; Angelfood McSpade una jove negra dibuixada segons l’estereotip que la classe mitja blanca té dels negres: beneitons per la seva raça, amb voluptuositat i voracitat sexual, parla carregada de slam o subllenguatge...; Mr. Snoid un home petit, sàdic, envejós i dolent que a estones viu dins el cul d’una dona; Mode O’Day una ‘pija’ novaiorquesa que vol ser cosa en els ambients artístics de la ciutat... i tot un seguit de personatges antropomòrfics com el moix Fritz o com la Porcelleta Patrícia. Per D. R. Decker aquests personatges ‘demostren una intel·ligència bruta que es limita a treure a passejar la seva peculiar absurditat i el seu sentit de l’humor: una repetició inacabable de nivells de percepció bàsics: sexe, droga, sexe, excreció, sexe...’ Al catàleg de l’exposició: “encarnen la decadència de l’home blanc, encara dominant, però fet una despulla moral i física”. Per alguns és com Rabelais, Swift, Twain o Goya, altres el redueixen a un pornògraf miserable.

És veritat que R. Crumb era ja un clàssic de l’historieta dibuixada, el novè art que diuen, abans de l’exposició, però la seva sàtira immisericordiosa  l’havia mantengut lluny dels corrents majoritaris, considerat obscè i  marginal, malgrat hagués creat escola. Certament, i torn citar Rodríguez Espinosa a Riff-Raff, Crumb no es justifica mai, ni se disculpa, ni per haver dibuixat el llibre del Gènesi (2009), ni pel seu costat obscur i repulsiu, sense concessions, ni al públic, ni al què diran, ni al lector –i manco a la lectora- ni a ell mateix. Ningú ho diria llegint les entrevistes d’aquestes setmanes amb fotografies tocant el banjo a ca seva, prop de Nimes, amb la seva col·lecció de sis mil vinils de blues, jazz i country editats entre 1926 i 1932. ‘Al meu poble hi ha un forn que fa bon pa i una carnisseria que ven bons embotits i costelles. A cap poble nord-americà es viu així de bé’. Però és ell, el dibuixant de biografies com la del músic Jerry Roll Morton, de l’escriptor Phillip K. Dirk i d’altres vides exemplars marcades per la marginació, la violència, les drogues o la locura. Com manifesta a la seva autobiografia (R. Crumb. Recuerdos y opiniones): “la meva pròpia condició consisteix en odiar el que som”, però ‘mentre dibuix la vida té un cert sentit’. En fi, ja tenc una bona excusa per tornar a Paris.

 

 (Segueix)

JARDINS D'ALTRI AMB JOYCE, AUSTER, LA CENSURA I ALTRES RECOLĚLECTES Climent Picornell

jcmllonja | 15 Maig, 2012 20:26

 

Jardins d’altri amb Joyce, Auster, la censura i altres recol·lectes

Climent Picornell

D’escriptors. Conten, millor dit, ho conta C. Hitchen, que a París s’acostà a James Joyce una senyora i li suplicà que li permetés besar la mà que havia escrit l’Ulisses. Diu Hitchen que Joyce li contestà:  “Em permet recordar-li, senyora, que aquesta mà ha fet moltes altres coses”. Paul Auster en fa referència, matisada, en els seus Diari d’Hivern quan ha de parlar de les seves mans. “De l’home mira sempre les mans”, deia Raimon Pelegero. Érem però a Auster: “Tots som uns estranys per a nosaltres mateixos i si tenim alguna sensació de saber qui som, és només perquè vivim dins de  la mirada dels altres”. I que no és un poc així? Auster té detractors i admiradors radicals. Aquestes dualitats poden agafar un dels dos camins quan alguns autors no són al·ludits i desapareixen dels cànons literaris. Ja ho deia Pío Baroja: “Una tendència turbulenta m’impedeix ser un observador  tranquil, i en no ser-ho, he, inconscientment, de deformar les coses que veig, pel desig d’apoderar-me d’elles, per l’instint de possessió, contrari al de contemplació”.

Hi ha crítics moderns que ens volen protegir del que troben execrable o sense la vàlua necessària per figurar en els seus cànons particulars. Mutatis mutandis ja ho feren, a la brava, els censors franquistes durant més de trenta anys. Ho comenta Peio Riaño en un extens article al Cultura/s de La Vanguardia, “enginyers de l’anima franquista” els denomina, que feien passar el xorrac, la serra o la llima a tot el que s’havia de publicar; comenta  els casos de Pla, Cela o Delibes, llimant-los culs, mames i mamades, palpar escots, retallar discursos del temps de la República (“esta labor de lima puede confiársele al mismo autor por simple advertència”), censurar Nietzche o donar el vist i plau a l’obra ja que “no hay escenas inmorales, ni alusiones al separatismo catalán”. En el cas de Cela, qui havia tengut empriu a l’ofici, quan li toca passar censura a  La Colmena, que no es publicà fins anys més tard a Espanya,  Panero, censor, diu Riaño, “debió leer las alabanzas que le hizo al mismo tiempo que emitia la purga”. Ja ho val.

En aquestes estava quan llegint que fa cinquanta anys de la publicació de Nosaltres els Valencians de Joan Fuster,  el cap em va a Els Mallorquins que fou també objecte de censura. Ara ho contaré. Però primer Fuster. L’any 1962 publica El País Valenciano, una d’aquelles guies de l’editorial Destino i Nosaltres els valencians. Comenta Joan Garí  que El País Valenciano en realitat “és una formidablement engrescadora visió del territori allunyada de qualsevol complaença, però també imbuïda d’un profund respecte. Com a bon patriota crític (els altres, els patriotes tout curt, no li interessen...). Fuster estimava i odiava el seu país”. En cinquanta anys han canviat coses essencials “però els valencians, substancialment, continuen sent una societat perplexa, ‘en perpètua somnolència digestiva’ tal com va diagnosticar encertadament Fuster”. Fulleig Veure el país Valencià: “ En aquestes zones del Nord, els valencians, com deia el cronista Gaspar Escolano (1611), “en muchas cosas catalanean”. I podia ser d’una altra manera? La continuïtat ètnica i lingüística, que arriba fins a Guardamar i fins a Elx, ací encara és més evident. La transició geogràfica a penes resulta perceptible: en la fonètica, en els costums, en les institucions consuetudinàries...” . Som una nació o una noció?

La censura d’entrada prohibí Els Mallorquins però després de tres anys de negociacions - caigueren determinats passatges, es retallaren expressions com “Estat Espanyol” o “nacional” (no referit a Espanya)...- decidiren autoritzar-lo. Diu Melià: “No crec que tallessin res d’essencial i vàrem decidir tirar al dret, si el llibre tenia cap aspecte positiu la gent se n’adonaria”. El que pretenien amb el gruix retallat per les tisores era rebaixar el llibre a un vessant únicament cultural, res de l’administració pública, ni tan sols “regionalismo político”. Però, en canvi, la primera edició du un pròleg de Joan Fuster, signat a Sueca, el novembre de 1964, on s’usa reiteradament l’expressió Països Catalans. “Els Països Catalans, això que per entendre’ns ens hem acostumat a anomenar Països Catalans...”.

Per aquests jardins d’altri vaig recollir una perla, extreta de la revista Historia Social que tractava monogràficament ‘El respaldo social al franquismo’. És una comunicació d’un capellà de Málaga l’any 1939:  “Habiendo quedado dicha iglesia sin armonium, pues uno ha desparecido y el otro lo inutilizaron por completo las turbas marxistas, a V. E. Suplica se sirva ordenar sea concedida a dicha iglesia –donde quedará en calidad de depósito- el armonium que pertenecia a la Logia Masónica “Pitágoras”. Sense manies i amb un poc d’aigua beneïda tot és reciclable!

______________________________

IMATGE: PINTURA DE SEBASTIÀ  RAMIS


EL VIATGE DEL DARRER LLIBRE D'ANTONIO TABUCCHI Climent Picornell

jcmllonja | 10 Maig, 2012 10:01

El viatge del darrer llibre d’Antonio Tabucchi

Climent Picornell

La gent ara viatja massivament i compulsivament. Però el romanticisme que s’associava al viatge ha minvat tant que ens fan falta escriptors que converteixin el seu periple en una mena de reflexió creativa, una mirada interessada. Això em suggeria el darrer llibre d'Antonio Tabucchi, Viajes y otros viajes (Anagrama, 2012) que sortí un poc abans de la seva mort. I no em referesc exactament a les rutes o cartografies literàries que es poden construir entorn dels espais novel·lats per un autor, al Londres de Conan Doyle o la Praga de Kundera. Ni tampoc a la captura dels paisatges en les novel·les o al pes de les ciutats dins l' escenari de la creació literària. Tot i que es pot bastir tota una estructura sobre l’espai narratiu, ben interessant per un geògraf, quan s'intenta esbrinar la geografia oculta o la implícita en els llibres de literatura. La Geografia és la ciència dels llocs, i ha oblidat sovint l’anàlisi de la càrrega subjectiva que duen els llocs quan es tenyeixen de sentiment, una geografia humanista, una topofília.

Tabucchi ho transmet bé a Les meves illes Açores: "Un lloc mai és només 'aquest' lloc: aquest lloc som nosaltres en certa manera també. D'alguna forma, sense saber-ho, el duim dedins i un dia, per casualitat, arribam fins a ell... Aquestes coses s'aprenen amb el temps i, sobretot, viatjant." Just al contrari del jansenista Pascal que opinava que la majoria dels problemes dels homes deriven de no quedar-se tranquil·lets a ca seva. Tabucchi carrega els seus viatges de tot el que poden tenir de suggerent, com el viatge a l’infern del Dante o el viatge a l’interior d’un mateix de Hesse. O com en el poema de George Oppen: "Alguns dels llocs més hermosos del món són al cos de la teva dona”. La mirada passejada com un outsider  i per tant, interessada, partidista o desviada, però pròpia. Antonio Tabucchi (1943-2012) ha estat uns dels grans escriptors de la modernitat. A més de la conegudíssima  Sostiene Pereira, autor de moltes altres grans obres. Vivia mig any a Siena on hi feia de professor i l'altre mig a Lisboa.

Hi ha la Florència de quan era nin, la Pisa de Leopardi, la casa-museu de Delacroix i el Jardin des Plantes de Paris (hi recorda el axolotl que esmenta Julio Cortázar), els cementeri (s) marí (ns) de Séte (el de Valéry i el de Brassens); la plaça del Diamant de Rodoreda amb la Colometa. El llibre és un aplec de textos breus però hi ha espai per donar pautes de com era per a ell la vida o l'escriure. "Conec tots els olivars de Creta", el cafè Fishawi d'El Caire on Mahfuz hi anava a escriure (i un altre cafè, La Brasileira a Lisboa, que tenia de parroquià habituel Fernando Pessoa). Washington (hi cita el llibre de Marc Augé Els no llocs), Mèxic amb el chili, el Brasil d'Ouro Preto (literalment Or Negre, dels esclaus); el Canadà, Gènova i el record del poeta Montale. Un bloc és dedicat a l’Índia i hi ha un "Quadern australià" ("Li deman a la meva filla: però per què hem vengut a Camberra?") I no hi podia faltar Portugal: "Oh Portugal!" Aquí fa la seva reinterpretació a La Lisboa d'un llibre meu: "La novel·la és una al·lucinació, una passejada erràtica a través de la ciutat que no respon a cap lògica topogràfica". L’esperit de la psicogeografia del flâneur baudelaireià.

Es bascula, de forma elegant, entre la descripció, el relat, la microhistòria. Hi falten els viatges més extraordinaris. "Són els que no he fet, els que mai podré fer, els que  permaneixen sense escriure, o tancats dins el seu propi alfabet secret davall les parpelles, a les nits”. "Viatjant un es topa sobretot amb els vius. A vegades també amb els moribunds. I també amb autèntics morts, depèn dels llocs". No ho diu Tabucchi pels paisatges de la misèria d'Àfrica o Àsia, sinó perquè un diumenge reb la visita de son pare, mort ja fa estona o escolta la veu del seu oncle Lucca a una habitació de Xangai.

S’hi nota la fascinació visual i sensual pels mapes que patim els geògrafs. Guarda un Atles de quan era  nin perquè sigui dels seus néts -ja educats probablement amb el Google Earth- perquè sàpiguen que "la representació del món és relativa, que els colors dels mapes canvien, que  les fronteres es desplacen ". “He viatjat molt i ho sent com un enorme privilegi perquè posar els peus en el mateix sòl tota la vida pot provocar un perillós equívoc, creure que aquesta terra ens pertany, com si no la tenguéssim en préstec...". Un vers de Rilke en aquest llibre és recurrent: "Em reconeixes tu, aire, ple dels llocs que una vegada varen ser meus?"

___________________________

IMATGE: Fotografia de Jaume Gual

«Anterior   1 2 3 ... 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 ... 51 52 53  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb