Climent Picornell

ROBERT CRUMB A PAR═S Climent Picornell

jcmllonja | 19 Maig, 2012 16:24

 

 

 

Robert  Crumb a París

Climent Picornell

Sempre m’havia agradat Robert Crumb (Filadèlfia, 1943), però el consumia una mica d’amagat. Comprava els seus llibres, tebeos gruixats, però no els deixava massa a la vista, com si me n’empegueís. Però vaja ara és al Museu d’Art Modern de París, fins al catorze d’agost, i els diaris, fins i tot els de dretes, mitifiquen la seva feina. Mare meva! No deuen haver llegit, ni mirat per damunt els dibuixos d’un dels autors socialment més corrosius. I quin alè, és com això de que beneeixin els teus gustos per repugnants que aquests siguin. “És estrany per un pioner de la contracultura exposar en un temple de la cultura”, ha dit.

Crumb és un dibuixant de còmics, un ‘cartoonist’ que diuen els americans, amb un estil gràfic que en principi sembla antic, amb tendència a la caricatura. Fins aquí res de nou, és la seva temàtica, molt d’acord amb el seu estil, la que el fa peculiar. Sàtira i humor, però també sexe i violència de manera ben explícita, masclisme i misogínia declarada la qual cosa el feu molt impopular entre el feminisme. Però no s’atura aquí, la crítica a l’establishment ultrapassa cap als estereotips racistes i sexistes i no se n’està de fotre’s dels models generats per la contracultura nord-americana, hippies i drogats. Mamballetes a dreta i a esquerra. Tothom rep. I ell també. Com assenyala bé G. Rodríguez Espinosa “és molt més cruel  amb ell mateix,  amb els seus autoretrats, que amb els seus personatges”. Una autoflagelació constant, es fa aparèixer com a neuròtic, ressentit, insegur, addicte al sexe... fins al punt de dibuixar la seva mare fent-li una fel·lació. No volien complex d’Edip? Ell a l’institut, ell en el Paleolític, ell nin aviciat amb matrones mamelludes, músic de jazz, intel·lectual orgànic. L’exageració autobiogràfica emmascara la seva  personalitat.

És cert que de la seva biografia ha estat una drecera tortuosa. Pare marine, alcohòlic i violent; mare neuròtica i addicta als fàrmacs; ell mateix, petit, nas gros, ulleres de cul de tassó, les seves vivències durant els anys de la contracultura californiana, quan crea Zap Comix (“quan el còmic no era considerat un art i érem feliços”); “primer vaig deixar l’àcid, després les amfetamines, després els porros i finalment América”, referint-se a l’actual placidesa residint al sud de França des de 1991, fins a la seva mitificació parisina amb l’exposició  Robert Crumb: de l’underground al Gènesi, set-cents dibuixos i dues-centes revistes, i el seu director evocant Brueghel, el compara amb Toulouse-Lautrec i iguala el seu Gènesi, en còmic, amb Gustave Doré.

Crumb ha arribat a ser considerat un artista digne del Museu d’Art Modern de París –no crec que el MoMA de Nova York ho fes- pels seus personatges. El moix Fritz, un moix viciós de moralitat llibertària, del qual es feu una peli qualificada de pornogràfica que no agradà a Crumb, matà el personatge i no el dibuixà pus; Mr. Natural, un gurú de llarguíssima barba blanca però amb tendències consumistes que humilia constantment al seu ‘alumne’ Flakey Foont; Whiteman el típic wasp (‘white, anglosaxon, protestant’) nord-americà, ultraconservador però amb desitjos sexuals desaforats; Angelfood McSpade una jove negra dibuixada segons l’estereotip que la classe mitja blanca té dels negres: beneitons per la seva raça, amb voluptuositat i voracitat sexual, parla carregada de slam o subllenguatge...; Mr. Snoid un home petit, sàdic, envejós i dolent que a estones viu dins el cul d’una dona; Mode O’Day una ‘pija’ novaiorquesa que vol ser cosa en els ambients artístics de la ciutat... i tot un seguit de personatges antropomòrfics com el moix Fritz o com la Porcelleta Patrícia. Per D. R. Decker aquests personatges ‘demostren una intel·ligència bruta que es limita a treure a passejar la seva peculiar absurditat i el seu sentit de l’humor: una repetició inacabable de nivells de percepció bàsics: sexe, droga, sexe, excreció, sexe...’ Al catàleg de l’exposició: “encarnen la decadència de l’home blanc, encara dominant, però fet una despulla moral i física”. Per alguns és com Rabelais, Swift, Twain o Goya, altres el redueixen a un pornògraf miserable.

És veritat que R. Crumb era ja un clàssic de l’historieta dibuixada, el novè art que diuen, abans de l’exposició, però la seva sàtira immisericordiosa  l’havia mantengut lluny dels corrents majoritaris, considerat obscè i  marginal, malgrat hagués creat escola. Certament, i torn citar Rodríguez Espinosa a Riff-Raff, Crumb no es justifica mai, ni se disculpa, ni per haver dibuixat el llibre del Gènesi (2009), ni pel seu costat obscur i repulsiu, sense concessions, ni al públic, ni al què diran, ni al lector –i manco a la lectora- ni a ell mateix. Ningú ho diria llegint les entrevistes d’aquestes setmanes amb fotografies tocant el banjo a ca seva, prop de Nimes, amb la seva col·lecció de sis mil vinils de blues, jazz i country editats entre 1926 i 1932. ‘Al meu poble hi ha un forn que fa bon pa i una carnisseria que ven bons embotits i costelles. A cap poble nord-americà es viu així de bé’. Però és ell, el dibuixant de biografies com la del músic Jerry Roll Morton, de l’escriptor Phillip K. Dirk i d’altres vides exemplars marcades per la marginació, la violència, les drogues o la locura. Com manifesta a la seva autobiografia (R. Crumb. Recuerdos y opiniones): “la meva pròpia condició consisteix en odiar el que som”, però ‘mentre dibuix la vida té un cert sentit’. En fi, ja tenc una bona excusa per tornar a Paris.

 

 (Segueix)

JARDINS D'ALTRI AMB JOYCE, AUSTER, LA CENSURA I ALTRES RECOLĚLECTES Climent Picornell

jcmllonja | 15 Maig, 2012 20:26

 

Jardins d’altri amb Joyce, Auster, la censura i altres recol·lectes

Climent Picornell

D’escriptors. Conten, millor dit, ho conta C. Hitchen, que a París s’acostà a James Joyce una senyora i li suplicà que li permetés besar la mà que havia escrit l’Ulisses. Diu Hitchen que Joyce li contestà:  “Em permet recordar-li, senyora, que aquesta mà ha fet moltes altres coses”. Paul Auster en fa referència, matisada, en els seus Diari d’Hivern quan ha de parlar de les seves mans. “De l’home mira sempre les mans”, deia Raimon Pelegero. Érem però a Auster: “Tots som uns estranys per a nosaltres mateixos i si tenim alguna sensació de saber qui som, és només perquè vivim dins de  la mirada dels altres”. I que no és un poc així? Auster té detractors i admiradors radicals. Aquestes dualitats poden agafar un dels dos camins quan alguns autors no són al·ludits i desapareixen dels cànons literaris. Ja ho deia Pío Baroja: “Una tendència turbulenta m’impedeix ser un observador  tranquil, i en no ser-ho, he, inconscientment, de deformar les coses que veig, pel desig d’apoderar-me d’elles, per l’instint de possessió, contrari al de contemplació”.

Hi ha crítics moderns que ens volen protegir del que troben execrable o sense la vàlua necessària per figurar en els seus cànons particulars. Mutatis mutandis ja ho feren, a la brava, els censors franquistes durant més de trenta anys. Ho comenta Peio Riaño en un extens article al Cultura/s de La Vanguardia, “enginyers de l’anima franquista” els denomina, que feien passar el xorrac, la serra o la llima a tot el que s’havia de publicar; comenta  els casos de Pla, Cela o Delibes, llimant-los culs, mames i mamades, palpar escots, retallar discursos del temps de la República (“esta labor de lima puede confiársele al mismo autor por simple advertència”), censurar Nietzche o donar el vist i plau a l’obra ja que “no hay escenas inmorales, ni alusiones al separatismo catalán”. En el cas de Cela, qui havia tengut empriu a l’ofici, quan li toca passar censura a  La Colmena, que no es publicà fins anys més tard a Espanya,  Panero, censor, diu Riaño, “debió leer las alabanzas que le hizo al mismo tiempo que emitia la purga”. Ja ho val.

En aquestes estava quan llegint que fa cinquanta anys de la publicació de Nosaltres els Valencians de Joan Fuster,  el cap em va a Els Mallorquins que fou també objecte de censura. Ara ho contaré. Però primer Fuster. L’any 1962 publica El País Valenciano, una d’aquelles guies de l’editorial Destino i Nosaltres els valencians. Comenta Joan Garí  que El País Valenciano en realitat “és una formidablement engrescadora visió del territori allunyada de qualsevol complaença, però també imbuïda d’un profund respecte. Com a bon patriota crític (els altres, els patriotes tout curt, no li interessen...). Fuster estimava i odiava el seu país”. En cinquanta anys han canviat coses essencials “però els valencians, substancialment, continuen sent una societat perplexa, ‘en perpètua somnolència digestiva’ tal com va diagnosticar encertadament Fuster”. Fulleig Veure el país Valencià: “ En aquestes zones del Nord, els valencians, com deia el cronista Gaspar Escolano (1611), “en muchas cosas catalanean”. I podia ser d’una altra manera? La continuïtat ètnica i lingüística, que arriba fins a Guardamar i fins a Elx, ací encara és més evident. La transició geogràfica a penes resulta perceptible: en la fonètica, en els costums, en les institucions consuetudinàries...” . Som una nació o una noció?

La censura d’entrada prohibí Els Mallorquins però després de tres anys de negociacions - caigueren determinats passatges, es retallaren expressions com “Estat Espanyol” o “nacional” (no referit a Espanya)...- decidiren autoritzar-lo. Diu Melià: “No crec que tallessin res d’essencial i vàrem decidir tirar al dret, si el llibre tenia cap aspecte positiu la gent se n’adonaria”. El que pretenien amb el gruix retallat per les tisores era rebaixar el llibre a un vessant únicament cultural, res de l’administració pública, ni tan sols “regionalismo político”. Però, en canvi, la primera edició du un pròleg de Joan Fuster, signat a Sueca, el novembre de 1964, on s’usa reiteradament l’expressió Països Catalans. “Els Països Catalans, això que per entendre’ns ens hem acostumat a anomenar Països Catalans...”.

Per aquests jardins d’altri vaig recollir una perla, extreta de la revista Historia Social que tractava monogràficament ‘El respaldo social al franquismo’. És una comunicació d’un capellà de Málaga l’any 1939:  “Habiendo quedado dicha iglesia sin armonium, pues uno ha desparecido y el otro lo inutilizaron por completo las turbas marxistas, a V. E. Suplica se sirva ordenar sea concedida a dicha iglesia –donde quedará en calidad de depósito- el armonium que pertenecia a la Logia Masónica “Pitágoras”. Sense manies i amb un poc d’aigua beneïda tot és reciclable!

______________________________

IMATGE: PINTURA DE SEBASTIÀ  RAMIS


EL VIATGE DEL DARRER LLIBRE D'ANTONIO TABUCCHI Climent Picornell

jcmllonja | 10 Maig, 2012 10:01

El viatge del darrer llibre d’Antonio Tabucchi

Climent Picornell

La gent ara viatja massivament i compulsivament. Però el romanticisme que s’associava al viatge ha minvat tant que ens fan falta escriptors que converteixin el seu periple en una mena de reflexió creativa, una mirada interessada. Això em suggeria el darrer llibre d'Antonio Tabucchi, Viajes y otros viajes (Anagrama, 2012) que sortí un poc abans de la seva mort. I no em referesc exactament a les rutes o cartografies literàries que es poden construir entorn dels espais novel·lats per un autor, al Londres de Conan Doyle o la Praga de Kundera. Ni tampoc a la captura dels paisatges en les novel·les o al pes de les ciutats dins l' escenari de la creació literària. Tot i que es pot bastir tota una estructura sobre l’espai narratiu, ben interessant per un geògraf, quan s'intenta esbrinar la geografia oculta o la implícita en els llibres de literatura. La Geografia és la ciència dels llocs, i ha oblidat sovint l’anàlisi de la càrrega subjectiva que duen els llocs quan es tenyeixen de sentiment, una geografia humanista, una topofília.

Tabucchi ho transmet bé a Les meves illes Açores: "Un lloc mai és només 'aquest' lloc: aquest lloc som nosaltres en certa manera també. D'alguna forma, sense saber-ho, el duim dedins i un dia, per casualitat, arribam fins a ell... Aquestes coses s'aprenen amb el temps i, sobretot, viatjant." Just al contrari del jansenista Pascal que opinava que la majoria dels problemes dels homes deriven de no quedar-se tranquil·lets a ca seva. Tabucchi carrega els seus viatges de tot el que poden tenir de suggerent, com el viatge a l’infern del Dante o el viatge a l’interior d’un mateix de Hesse. O com en el poema de George Oppen: "Alguns dels llocs més hermosos del món són al cos de la teva dona”. La mirada passejada com un outsider  i per tant, interessada, partidista o desviada, però pròpia. Antonio Tabucchi (1943-2012) ha estat uns dels grans escriptors de la modernitat. A més de la conegudíssima  Sostiene Pereira, autor de moltes altres grans obres. Vivia mig any a Siena on hi feia de professor i l'altre mig a Lisboa.

Hi ha la Florència de quan era nin, la Pisa de Leopardi, la casa-museu de Delacroix i el Jardin des Plantes de Paris (hi recorda el axolotl que esmenta Julio Cortázar), els cementeri (s) marí (ns) de Séte (el de Valéry i el de Brassens); la plaça del Diamant de Rodoreda amb la Colometa. El llibre és un aplec de textos breus però hi ha espai per donar pautes de com era per a ell la vida o l'escriure. "Conec tots els olivars de Creta", el cafè Fishawi d'El Caire on Mahfuz hi anava a escriure (i un altre cafè, La Brasileira a Lisboa, que tenia de parroquià habituel Fernando Pessoa). Washington (hi cita el llibre de Marc Augé Els no llocs), Mèxic amb el chili, el Brasil d'Ouro Preto (literalment Or Negre, dels esclaus); el Canadà, Gènova i el record del poeta Montale. Un bloc és dedicat a l’Índia i hi ha un "Quadern australià" ("Li deman a la meva filla: però per què hem vengut a Camberra?") I no hi podia faltar Portugal: "Oh Portugal!" Aquí fa la seva reinterpretació a La Lisboa d'un llibre meu: "La novel·la és una al·lucinació, una passejada erràtica a través de la ciutat que no respon a cap lògica topogràfica". L’esperit de la psicogeografia del flâneur baudelaireià.

Es bascula, de forma elegant, entre la descripció, el relat, la microhistòria. Hi falten els viatges més extraordinaris. "Són els que no he fet, els que mai podré fer, els que  permaneixen sense escriure, o tancats dins el seu propi alfabet secret davall les parpelles, a les nits”. "Viatjant un es topa sobretot amb els vius. A vegades també amb els moribunds. I també amb autèntics morts, depèn dels llocs". No ho diu Tabucchi pels paisatges de la misèria d'Àfrica o Àsia, sinó perquè un diumenge reb la visita de son pare, mort ja fa estona o escolta la veu del seu oncle Lucca a una habitació de Xangai.

S’hi nota la fascinació visual i sensual pels mapes que patim els geògrafs. Guarda un Atles de quan era  nin perquè sigui dels seus néts -ja educats probablement amb el Google Earth- perquè sàpiguen que "la representació del món és relativa, que els colors dels mapes canvien, que  les fronteres es desplacen ". “He viatjat molt i ho sent com un enorme privilegi perquè posar els peus en el mateix sòl tota la vida pot provocar un perillós equívoc, creure que aquesta terra ens pertany, com si no la tenguéssim en préstec...". Un vers de Rilke en aquest llibre és recurrent: "Em reconeixes tu, aire, ple dels llocs que una vegada varen ser meus?"

___________________________

IMATGE: Fotografia de Jaume Gual

POSTALS DE PALMA, AMB CARRERS PLENS D'ARENA, EN WEYLER I UN LLADRE Climent Picornell

jcmllonja | 20 Abril, 2012 15:53

 

Postals  de Palma, amb carrers plens d’arena, en Weyler i un lladre.

Climent Picornell

A un semàfor, per passar cap al Born, hi som un servidor, una al·lota de trets indígenes, sud-americana, que passeja sempre un ca enorme a la mateixa hora (per encàrrec dels seus amos, supòs) i una mare amb un nin petit. La mare alliçona al seu fill: “Quants d’anys té n’Elies?”. “Tres”, diu el menut. “I els nins de tres anys poden conduir cotxes grans?”. Respon n’Elies amb determinació: “Sííí!”. “No. N’Elies només té tres anys”. “No, n’Elies té moooolts d’anys!”.  Escoltant-los pens que el món no s’acaba, roda i repeteix els rituals del creure és criança. Roda el món i torna al Born. Un Born desconegut, ple de terrasses de bars, taules, cadires i parasols que ens han segrestat la perspectiva del passeig i aquell aire vuitcentista, la mirada neta fins la plaça de les Tortugues o fins el moll, en l’altre sentit. Un dels canvis sobtats de Ciutat a començament de primavera.

I és que el centre de Palma després de Sant Sebastià i els darrers dies -amb sa Rua- entra dins una espècie de letargia aparent, fonda. No arriben creuers amb turistes, tanquen bastants de restaurants, no hi ha músics ambulants, ni estàtues humanes a cada cap de cantó i els venedors de souvenirs prop de la Seu desapareixen. Quatre jubilats, com a peixos dins el rostoll,  això que se’n diu turistes de la tercera edat, i gràcies. Amb l’arribada de la primavera tot es deixondeix. Apareixen els cridaners grups d’estudiants que trien Palma per als seus viatges d’estudis i la Setmana Santa atreu altres visitants. Retorna la jove romanesa que es disfressa de ‘bailaora’ andalusa, es maquilla de bell nou devora l’estàtua del foner a l’hort del Rei, fins i tot les sargantanes de la murada gosen treure el cap al sol de la primeria del mes d’abril.

Els carrers van plens d’arena espargida per les brigades municipals, per evitar que s’aferri a l’asfalt la cera que raja de les espelmes i atxes dels penitents. La setmana és farcida de processons . No m’agrada aquesta uniformitat kukluxklanera, sempre m’he sentit del cabrum, aquella pandilla d’arreplegats que anaven al cul de la processó, dels dijous Sant  sobretot, darrera, darrera, un de blau, un de blanc, un de lila, uns de persona normal, un arrossegant una cadenota per una promesa que va fer... Vindicació del cabrum!

L’escarabat de les palmeres fa matx. Avui he vist cinc fassers més que han quedat reduïts a un enorme tronc, sense fulles, després els tallen. La progressió és esfereïdora als jardins de Ciutat.  Ho coment a l’amic Quimet prenent un Campari a la plaça d’en Weyler. “Saps, quan mon pare va ser a Cuba”, me comenta, “allà aprengué a cantar Havaneres i hi va fer doblerets. Havia fet una versió personal d’una molt coneguda:  ‘Un negro como los del Sudán / cantaba allá en un barranco: / Dios mío vuélveme blanco, / aunque sea catalán’. “Eren els qui feien més feina, deia mon paret, els altres miraven de fer-se rics sense foter-ne ni brot, cosa mala de fer”. Esperam per anar a una exposició sobre l’art copte d’Egipte al centre cultural que té La Caixa, ara CaixaBank, al que fou el Grand Hotel. “Saps” li dic  “que el general Weyler, a part de fer de destraler  devers Cuba i ser l’inventor dels premoderns camps de re-concentració allà, era un home molt aferrat, no gastava res que no fes falta, espartà. Com que era famós li demanaven fotos seves i ell comprava capses de mistos on hi sortia, en una sèrie que es deia ‘Personajes de España’, o una cosa així, les retallava i les donava o enviava, així li sortia més baratet; és com si ara el Rei enviàs segells amb el seu careto!”

A ca la Gran Cristiana hi ha  picapedrers,  és la seu del Museu de Mallorca. Prop d’allà un gran casal també és en obres. Un arquitecte jove i quatre persones més miren papers a la clastra. Dos d’ells, una parella, són rossos, ben rossos.  Me faig la reflexió que són dos estrangers que han comprat una altra d’aquestes venerables mansions, en mans, un temps, de la botifarreria mallorquina, els mercaders enriquits o els xuetes d’orella alta. Faig un paral·lelisme amb el que ha passat a la part forana  amb les cases de possessió. Unes s’han convertit en agroturismes, com a dins Palma ho fan en hotelets del barri antic, moltes d’altres s’han venut a estrangers o a espanyols que les han transformat per a ells, o per tornar a vendre. Dins Ciutat els han esquarterats en apartaments de luxe, alguns altres els han comprat institucions o algun promotor urbanístic o  algun hoteler, com a símbol de poder econòmic. El procés de substitució social,  aquests darrers anys, s’ha quasi consumat.

Assegut a la plaça de la Drassana, al bar Las Arenas, un dels clàssics, hi ha mescladissa de clients. Polítics del Govern, el Consolat de la Mar és a dues passes, turistes, veïnats, portuguesos que van per les fires venent juguetes i menjar amb unes furgonetotes immenses sempre aparcades per aquí, residents estrangers sobretot treballadors anglesos que fan feina al moll de mariners dels grans iots. Aquests freqüenten ara un ‘fish and chips’ que enpastifa d’olor d’oli refregit el puig de Sant Pere i la barriada de sa Llonja. Senten tambors de la processó del Sant Crist dels Boters. Coment a n’en Joan que mon pare m’explicava, quan jo era nin,  que els tamborers de la Sala “per tocar bé els seus instruments havien d’estudiar set anys davall terra”, m’ho digué el primer pic que els vaig sentir i m’intrigà fins que vaig ser gran. Un veïnat de la nostra taula reparteix doblers a una tropa de nins que juguen a futbol per la plaça i els demana: “Que quereis ser de mayores?”. Un diu futbolista del Barça, dos de Reial Madrid, un vol ser traductor d’idiomes, cap bomber, ni femater, el més petit,  amb cara d’espavilat,  diu: “Yo quiero ser ladrón”;  “Vamos !” exclama l’home. “ Però de joyas...!” replica  el nin quan ja se’n torna.

Vaig reconèixer la fesomia tot d’una. Una dona major, elegant, travessant la plaça d’Espanya cap a l’estació del tren, ara li diuen ampul·losament l’estació intermodal, no debades hi ha tren, bus i metro. Era una de les “purissimetes”. Dues germanes, veinades de ca nostra prop del pont del tren, d’una casa prop del bar ‘El Puente’. Cada horabaixa, ben mudades, sortien de ca seva i sa mare des de la finestra ens deia: “mirau-les bé, pareixen dues purissimetes”. I els quedà el malnom. Mai sabérem on anaven, fins que un parroquià del cafè, que feia de torner a la ‘maestria’ del quarter d’artilleria del carrer de Son Campos, digué a l’amo: “Jo, a una purissimeta d’aquestes l’hi he fet a prop a ca donya Juanita”. Quina desil·lusió, quan sabérem que feien de dones de la vida a una casa de per devers sa barriada de l’ “Amanecer”. He estat content de veure-la, m’ha retornat per un instant la vida frenètica del meu barri, quan era jove. Salut purissimeta! Ho devia saber sa mare?

_______________________________________________________________

IMATGE: XISCO FUENTES


 

 

 

 

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA: FALZIES, ESP└RECS, SETMANA SANTA I... TANMATEIX Climent Picornell

jcmllonja | 15 Abril, 2012 13:33

Apunts del pla de Mallorca: falzies, espàrecs, setmana santa i... tanmateix.

Climent Picornell

“Vols que et doni per escrit / es tornar vell lo que costa? / Jo som perduda sa força, / part de vista i ets sentits, / i arribam a ser avorrits / de sa mateixa gent nostra”.  Així m’envesteix  -les mans damunt les crosses- madò Francinaina Meca  asseguda a un colcador d’ase que tenc devora el portal de ca nostra. Vaja, pens, quin començament de vacances. “Però els vostres vos estimen i se’n cuiden de vos”,  li replic. Aixeca les espatlles per amunt i calla. Desfaig la maleta que he feta per estar a la vila el màxim de dies, al darrer moment hi he afegit dos llibres de Josep Massot i Muntaner, el monjo mallorquí de Montserrat, flamant i merescut Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany,  un sobre la Guerra Civil i l’altre sobre el paper dels intel·lectuals a la post-guerra.  Sortim a caminar, ara que el dia s’ha allargat per mor de moure les busques dels rellotges una hora endavant.

Fort i no et moguis en Joan, el nét de can Xusquillo, me vol mostrar la reforma que fa on era cal seus padrins, una casa gran de portal rodó. Després de destralejar contra el trui de la cooperació internacional –ha estat gerent d’un d’aquest instituts que repartien ajudes a les onegés- “els segrests ho han aturat, però  s’havia convertit en un vivadéu, tothom volia anar a fer turisme amb els cooperants de bon de veres i feien nosa, avui pels cocodrils, demà per la duresa del desert... Cada injecció que posaven sortia a més de tres-cents euros, valia més la corda que el bou”.  “Bé ara veuràs” i en comptes de mostrar-me ca seva me presenta una quadrilla de picapedrers comandada per un irlandès, l’arquitecte és brasiler, el fuster alemany, els peons magrebins, l’electricista però és mallorquí , “és l’únic que me fot”, me diu a cau d’orella. “Climent, estam convertint Mallorca en una terra d’orats i tots hi col·laboram”. No puc defugir el corol·lari sabut, allò de què els mallorquins ens passam la vida entre un “...i tanmateix” i un “ ja ho veurem...”, variants de què si les coses no les arregla Déu Nostre Senyor, ja s’arreglaran totes soles.

Sortim del poblet cap a foravila. El Pla en el començament d’aquesta primavera presenta una estampa esponerosa. Verd per onsevulla que un miri, favars, farratges i altres sembrats fan avinent una imatge com si no fos d’aquí, com si fos de més amunt, d’un lloc més plujós, Galícia, Astúries o Irlanda si algú observa des d’un turó el panorama cap a Sineu amb la Serra de Tramuntana al fons. Tot tan compost oculta la crisi del camp, de la pagesia com activitat econòmica, és un paisatge d’esquena a la balearització, mantengut pels pocs pagesos que queden i els centenars dels que hi fan per hobbie o els caps de setmana. Si de cas,  les antenes de telefonia mòbil –als llocs més insospitats- rompen la placidesa de la vista i em recorden que la globalització arriba per tot arreu, com si vigilassin a un servidor, cercador d’espàrecs, malgrat ja dugui el manadet talment com m’ensenyà mon pare: estret amb una fulla d’albó travada amb una espina d’espareguera vera.

Cercant espàrecs se m’ha disparat la màquina de pensar, entre una punyida i una escarritxada; que si passen els anys i van quedant, com els baixos del vi, els orgulls mal embastats, les ambicions mal païdes, el plany per les coses que pogueren ser i no foren, els mals averanys per les que puguin venir i... tanmateix, ens queda el parlar amb els amics, l’escriure, l’estimar els nostres o estones com aquestes dins la solitud de la garriga, trescant per parets i bardisses pensant en la truita o amb els espàrecs torrats del vespre. Mesquinet de mi, folklòric ploramiques.

Per dins la vila es respira l’aire de la setmana Santa. El Davallament del divendres, la missa del ‘To Pascal’ el dissabte a la nit,  la processó de l’Encontrada el diumenge de matí que encara es fa als pobles del Pla de Mallorca, mentre que a Palma crec que només a la parròquia de Santa Eulàlia. A Sàsser, a Sardenya, la hi vaig veure un any, la mare de Déu duia un mecanisme que li permetia abraçar el fill retrobat i sortia acompanyada dels apòstols que, amb gran teatre, ara diríem sobreactuant, feien com qui cercar al Bon Jesús i ho demanaven efusivament al públic que esperava la pregunta.

Al tasser del cafè hi trob en Jordi Grumeter, fa mala cara. “Ara faig un téntol amb s’agonia de ma mare. He passat mala nit, es metge m’ha dat males notícies. Està tranquil·la amb ses pastilles que li han donat, té es cap clar com un llum. “Quina hora és?” me demanava, “Ara les sentireu tocar, per què ho heu de mester?” I contava les campanades, “Una, dues... set. Són les set, Jordi, vull sabre s’hora en què me moriré”. “I, jo, m’he posat a plorar com un infant menut. Mala nit? Ses que deu haver passades ella per mor de jo...” El consol així com puc, me sorprèn, amb la seva pinta d’home dur i sull. Escolt la conversa de la taula d’experts en tot. Que ha estat un any fred, que aquests anys no serveixen per res, maten conreus i  ulls tendres, com les gelades fora temps, però també maten tot quan animaletxo dolent hi ha, hi haurà menys mal, menys mosca, menys de tot... “I tu dius que no serveixen per res?”, és en Mateu Deulofeu, “ Idò jo te diré perquè em va servir. Tenia un gall a n’es pou Rodó més dolent que sa flestomia i no el podia agafar de cap manera, idò aquell dia de neu, amb aquella gelor ho va ser bo d’agafar, ses gallines estaven com estormiades, es gall dies abans voleiava com un puta, però amb sa neu pareixia un betzolot, per això me va servir sa neu, au!”  L’altre especialista en tot, postil·la, definitiu i savi com un Sèneca: “Sa fredor entra pes cervell i es pollastres i es cabrits el tenen petit, però van destapats, quan fa neu o fred, els homos, que el tenen gros, s’han de posar capell. Això ho sentia contar a mon pare que no se treia sa gorra ni per jeure! I morí a cent anys.”

 Me’n vaig a continuar les estacions de l’horabaixa.  Sortint del cafè camí de la carnisseria de ca na Miquelona he vist la primera falzia d’enguany, entrava davall una teula de ca don Xim, un casalot mig abandonat davant la casa de la Vila. Ha fet aquell renou de fregar d’ales quan s’acomoden a entrar al seu  mateix cau, estret, de l’any passat. Com que a ca don Xim no toquen la teulada ho deu haver tengut bo de fer, a altres llocs o no troben teula o han de cercar un lloc nou. Hauré de consultar el calendari fenològic per veure com d’alterades, o no, són les senyes de resposta de la natura a les condicions climàtiques, ja sabem, quan floreix el primer ametler o quan senten cantar per primer pic un rossinyol. Implacable, la natura, que, com deia Pere Quart, també “ens procura una bèstia, per a cada molèstia”.

CULTURA ( LLIBRE DE PAPER O E-BOOK? CI╚NCIES O LLETRES? MERCAT VERSUS SUBVENCIONS? ) Climent Picornell

jcmllonja | 13 Abril, 2012 08:23

Cultura (Llibre de paper o eBook? Ciències o Lletres? Mercat versus subvencions?)

Climent Picornell

No diré res nou si manifest que som enmig d’un maremàgnum que afecta ben de ple la cultura. Des de la crisi econòmica, que amagreix la subvenció o la despesa dels particulars, fins a la deriva cultural que generen les noves tecnologies amb el paradigma frustrat del ‘tot gratis piratejat a Internet’ que dona pas al pagar, poc, però molta gent. Aquesta situació fa desembarcar intel·lectuals orgànics i despistats a plantejar-ho tot com una crisi de les humanitats enfront de les ciències ‘útils’. Sembla com si desenterràssim la discussió sobre Les dues cultures plantejada per C.P. Snow el 1959, ja saben, si és millor saber coses de Shakespeare o el segon principi de la termodinàmica. El futur d’aquesta nova cultura que està sorgint i la seva gestió haurien de defugir el que Jordi Gracia (L’intel·lectual melancòlic) anomena l’humanisme apocalíptic, el qual davant els canvis i la seva dificultat per comprendre’ls té la sensació de que viu l’ensorrament definitiu de la cultura humanista, i genera discursos sobre la decadència i la banalització cultural. I és aquí quan apareixen com a culpables principals les noves tecnologies. Es demostra, crec, que els joves llegeixen com abans, encara que sigui amb nous suports que no són llibres de paper, tot i que el fems cultural prolifera. Però en totes les èpoques s’ha fet referència a un passat més creatiu que sona a “allò sí que era música” dels nostres pares, però també al “mai escriuré amb ordinador” de fa més poc o “mai retrataré amb càmeres fotogràfiques digitals”.

El president Obama l’any 2010 a la Hampton University: “Amb iPods i amb iPads, amb Xboxes i amb PlayStations –que no sé com funcionen- la informació esdevé una distracció, una diversió, una forma d’entreteniment, més que una eina d’enriquiment, més que una cosa adreçada a l’emancipació. Però tot això no ho dic per pressionar-los; és per donar més pressió al nostre país i a la nostra democràcia”. No tenen les màquines la culpa de la desafecció cap a la cultura. Patrícia Cohen manté que ja està sorgint una nova generació d’humanistes especialitzats en temes digitals i que aquestes tecnologies estan canviant la nostra comprensió de les arts, són una cosa nova que sorprèn tal com estan evolucionant. Els majors visitants de la digitalització d’obres literàries solen ser editors de diccionaris!

També és cert, com assenyala Inma Turbau, que les retallades en els pressupostos públics (també a la cultura), el rebuig creixent dels ciutadans a les polítiques indiscriminades de subvencions o la proliferació de la pirateria amb les noves tecnologies obliguen a creadors, intèrprets, artistes, gestors culturals i institucions a cercar noves modalitats, espònsors i patrons. Conten que Boileau presentà un poeta a un possible mecenes, ara diríem patrocinador: “Vull que conegui una persona que li garantitzarà la immortalitat. Però mentrestant, a canvi, vostè li haurà de donar algun dobler perquè ell sobrevisqui”. És bona la anècdota si més no per subratllar que la qüestió del modern patrocini de les arts, quatre-cents anys després, ha canviat poc. Si de cas, abans ningú gosava mossegar la mà que li donava menjar, avui però la independència dels creadors es converteix en entrebancs per una part i per l’altra. Segons J. A. Mañas, “la figura que més ha calat del creador contemporani és la d’un personatge amb desinterès material, amor intransigent per l’art, inconformisme, liberalitat sexual, genialitat , follia... el bohemi enfrontat a la societat burgesa; aquest  creador evoluciona, se compromet, surt al carrer, es fa d’esquerres. Ser intel·lectual, artista i d’esquerres pareixia una mateixa cosa, fins que l’Estat comença a subvencionar els seus creadors. I arriba la crisi, amb la paradoxa de què ara els internautes més bel·ligerants duen anys enfrontant-se a aquells artistes i creadors esdevenguts defensors aferrissats dels drets d’autor i de l’intervencionisme estatal, en un agre debat”.

Havíem arribat a creure que la cultura només l’administraven els estats o les comunitats autònomes o els ajuntaments, juntament al seu deure de proveir l’ensenyament públic o el personal sanitari. I no. I si ho feien, no es fugia del  partidisme, per molt independents que poguessin parèixer els òrgans que es creaven. Ara s’albira que allò de què la cultura era el pal de paller d’un país o d’un poble era més relatiu del que ens pensàvem, o del que creiem, o del que sostenien alguns sobretot perquè no els retirassin les ajudes i subvencions, sense les quals, el  concepte tradicional de maneig de la cultura no s’aguanta i més ara amb la crisi. Però atenció amb el discurs sobre les subvencions. També en reben les companyies aèries, els pagesos de mitja Europa o els nostres hotelers i amb xifres espatarrants, enormes, abusives, tant com perquè els discurs d’una cultura sense subvencions sigui també posat en qüestió: perquè només en la cultura?  Com assenyala X. Marcé l’economia real esta farcida de subvencions directes o indirectes, de mecanismes de subtil o de descarat proteccionisme, fins i tot en aquesta època en que el lliure mercat té bona premsa (recordin les ajudes monumentals que els estats han procurat als bancs i caixes), enviar qualsevol empresa cultural, i dic qualsevol, a batallar al lliure mercat implicaria la fallida de moltíssimes d’elles.

En aquesta economia de guerra en què viu la cultura després de cinc anys de crisi econòmica s’han d’explorar noves possibilitats, com la de rebre doblers en la declaració de l’IRPF. Si es pot marcar la casella que té l’església, també s’han de poder marcar institucions culturals, perquè segons Francesca Minguella, la Societat civil ha de ser renovada perquè obtingui credibilitat per gestionar aquesta cultura del futur que doti de futur a la cultura. O com en l’anomenat tercer sector, on un nombre creixent d’organitzacions no lucratives  han començat a cercar noves formes d’obtenir ingressos actuant com organitzacions lucratives, encara que sigui amb una “fibra ètica”, davant l’espant de la seva desaparició si continuaven com abans. De forma semblant li pot passar a moltes empreses culturals.

Quan es parla amb gestors culturals d’institucions públiques o privades el leit motiv és general: no hi ha doblers amb els quals finançar els artistes o les propostes culturals que els arriben, des de llibres, a exposicions o projectes audiovisuals. A. Gelonch deia al seu blog que quan sent l’expressió “hem d’ajudar als artistes” invariablement pensa en expressions com “Salvem les balenes”, com si la flassada de les subvencions s’hagués d’estendre damunt els creadors perquè no estiguin tant a la serena (i així, de passada no protestin tant).  Cercar solucions sense conèixer les causes de la situació actual sona a corporativisme o col·leguisme. Però els nous  gestors culturals no hauran de ser comptables, ni tampoc comissaris polítics i sí que hauran de saber gerenciar, tenir una visió estratègica, conèixer el sector cultural, estar tècnicament ben preparats, batallar pels recursos, tenir capacitat d’adaptació als canvis, saber-se moure en ambients internacionals, proposar alternatives en funció de les situacions canviants... Existeixen? O s’estan formant empesos per les circumstàncies?

Per tot això són necessaris els cercles de reflexió o els plans estratègics de la cultura, perquè la política de terra cremada que es sol produir quan hi ha un relleu polític institucional produeix uns terrabastalls tan profunds en el món cultural que no sabem encara com evitar-los, i, al mateix temps, encarar-nos amb la crisi i amb el canvi de paradigma: ja no som a Gutenberg, ni a la impremta.

 _____________________________________________________________________

IMATGE: René Magritte (1898 - 1967)

 

 

                                                                                          

PER JARDINS D'ALTRI CANVIANTS I SERIOSOS Climent Picornell

jcmllonja | 22 Marš, 2012 15:53

Per Jardins d’altri canviants i seriosos

Climent Picornell

Bresquejant pel que han escrit altres trob símptomes de que els temps tornen a canviar, parafrasejant la cançó de Dylan The Times They Are a-changin’ (“Si el vostre temps és quelcom / que val la pena de conservar / aleshores el millor és que comenceu a nedar / o vos enfonsareu com una pedra, / perquè els temps estan canviant.”). De totes maneres sempre hi ha qui es resisteix. Vegin sinó el diàleg que fa tenir Sam Peckinpah al film Pat Garret & Billy the Kid: - ‘Els temps estan canviant Billy’. Respon Billy: –‘El temps potser que hagin canviat, però jo no’-.

Els canvis ho van impregnant tot de manera subtil. M’ho ha recordat l’expressió Walking on eggs. “Tenc un parell de coneguts que anaren als Estat Units amb els intercanvis educatius dels anys seixanta dirigits als líder estudiantils espanyols a través del  ‘Youth program’. Els nord-americans volien aconseguir influència política internacional cimentada sobre l’empatia ideològica i l’atracció cultural més que, únicament, sobre el seu rotund poder econòmic i militar. Per això feren contactes amb el franquisme i amb l’oposició franquista però les ordres eren ‘walking on eggs’, caminant damunt  ous, mirant de no romprer-ne cap, la qual cosa volia dir sense molestar en Franco, era això a finals dels anys 50, canvi subtil, diplomàcia de vellut”.

Vivim en uns moments d’incertesa i de dubte, en què no sabem molt bé què passa i, com diu l’axioma, “això és precisament el que esta passant, que no sabem el que passa”. Temps de dubtes. Josep Ramoneda conta que passava sovint per un lloc i no s’havia fixat mai amb el seu nom: plaça del Dubte. Segons la llegenda urbana la plaça tenia aquest nom perquè era tan petita que els veïns dubtaven de si era vertaderament una plaça o només una irregularitat del carrer.

Altres dubtes fan que  les velles categories que ens feien pensar la política s’esvaneixin, necessitam noves pistes. Vet ací una: “Una gran revolució democràtica s’està operant entre nosaltres. Tots la veuen, però no tots la jutgen de la mateixa manera. Uns la consideren una cosa nova i prenent-la com un accident esperen poder detenir-la, mentre  que uns altres la jutgen com irresistible...”  Malgrat aquestes paraules semblin  provenir  del moviment dels indignats o de les primaveres àrabs, són d’Alexis de Tocqueville  (La democràcia a Amèrica , I, 1835). Tocqueville, besnét de Guillaume de Malesherbes –el qual després d’haver defensat el poble davant el rei, defensà el rei davant el poble, per això morí guillotinant- fa veure que les suposades espontaneïtats ( per exemple la del 15 de maig de 2011) s’han de matitzar. “Quan la Revolució Francesa agafà desprevingut el món no fou més que el complement d’una llarga labor, l’acabament ràpid i violent d’una obra en la qual havien pres part deu generacions”.

Més canvis. “Quan Eva es va menjar, tota sola, la poma, va trobar el paradís”, és la paradoxa que serveix a Montserrat Pineda per denominar l’alliberament de la dona. I de retruc ser conscient de l’arquetip viril que havia carregat l’home de tota classe de mites, creences i estereotips amb els quals havia de viure per a ser considerat un home com calia. Ara, just al contrari, un home fort i possessiu ha deixat de estar ben vist.

Després dels  “Trente Glorieuses” que deia Jean Fourastié per referir-se a l’edat d’or del capitalisme,  l’era del creixement i  plena ocupació després de la II Guerra Mundial fins a la crisi del petroli de 1973, les sacsejades canviants s’han repetit, ara amb més intensitat. Amb motiu de la crisi i del canvi social actual, opinava Tony Judt (del qual crec que s’ha de valorar més el seu talent de polemista que el d’historiador ):  “Ja no ens demanam si una iniciativa és bona o dolenta; ens demanam si és eficient, si és productiva, si beneficiarà el PIB, si contribuirà al creixement econòmic...”. Certament, d’entre la tensió que es genera entre el joc lliure de la força del mercat i els drets socials heretats de l’estat del benestar, sembla que neixi un antagonisme entre capitalisme i democràcia. Ja duim quatre anys d’estira i amolla entre inversors financers globals i estats-nacions pretesament sobiranes. “El poder polític, per assegurar la pau social, ha assumit una part del deute creat en el sector privat; així ha apuntalat les fàbriques de diners dels financers (restaurant els seus enormes sous i beneficis) però no ha pogut esborrar les sospites dels mercats de què amb aquest rescat s’havia excedit, i aquests li han demanat, de forma estrident, el retorn al diner fiable mitjançant l’austeritat fiscal per garantir que les seves inversions en deute sobirà no se depreciassin”. (Wolfgang Streeck).

Ja que parlàvem d’història, malgrat sigui la recent, Pío Baroja fa dir, a Las inquietudes de Shanti Andía: “La història és el folletí de les persones serioses”. De totes maneres, torn a citar Baroja: “La gent creu que és molt més seriós el que avorreix que el que diverteix”. Rebla el clau G.K. Chesterton: “Divertit no és el contrari de seriós. Divertit és el contrari d’avorrit. Res més”, i ara ve la demostració del mateix Chesterton, “És ociós estar discutint sempre l’eterna alternativa de la raó i de la fe. La raó és, per si mateixa, article de fe”. I podríem continuar, encara que sigui amb un aforisme atribuït a Chesterton:  “Quan els homes ja no creuen en Déu, no és que no creguin en res, és que s’ho creuen tot”.

Per això i per no posar-se massa seriosos, la citació de Tocqueville, uns dels meus pensadors favorits, de quan un  jesuïta, professor meu d’Història de les Idees Polítiques el me va fer llegir, me condueix a un altre escriptor de les meves preferències, Michel de Montaigne. En aquest cas no per parlar del seus famosíssims Assaigs (en excel·lent traducció al català de Vicent Alonso), sinó del seu Dietari de Viatge que Ignasi Aragay ha postil·lat com “Viatge a Itàlia d’un hipocondríac”, fins al punt de dir-nos que el protagonista principal del llibre són les pedres al ronyó, i els protagonistes secundaris les migranyes, els mals de queixal, les rampes, els vòmits, les diarrees o els refredats durant els seus dos anys de Grand Tour (1580-1581) per Suïssa, Itàlia i Alemanya. Es veu que Montaigne es dedicà no tant a pensar com a descriure què veia i el que li passava a la seva salut estantissa. “Durant tot el dia les ventositats al baix ventre em feren gran nosa i destorb”. Parlant d’hipocondríacs vaig llegir en un article d’Ana Maria Moix -on confessava la seva addicció al Vicks VapoRub (“Se frota y basta”)- que Jaime Gil de Biedma li contà que un parent seu que vivia pràcticament reclòs per mor de les seves malalties imaginàries, visità un dia el doctor Marañón, qui li dedicà molta atenció i que li degué explicar molt bé que tot el que li passava era només dins el seu cap. De tornada del metge es va fotre un tir. Existeix però un Manual per a hipocondríacs. Un dels seus consells podria ser: “Si pateix de doble personalitat quan vagi al cinema o viatgi en avió no s’oblidi de comprar dues entrades o dos passatges, un per vostè i un per al seu altre jo”.

L' ARXIU D' ALAN LOMAX A INTERNET: UNA MIRADA A LES BALEARS DE 1952 Climent Picornell

jcmllonja | 19 Marš, 2012 11:17

 

L’arxiu d’Alan Lomax a Internet: una mirada a les Balears de 1952

Climent Picornell

L’any 1952 Alan Lomax (1915-2002) visità Mallorca, Eivissa i Formentera amb la seva càmera de fotos Leica, un magnetòfon Magnerecord i el seu bloc de notes. “Alan Lomax és considerat un dels recopiladors de cançons més importants del segle XX, i els seus enregistraments de música als Estats Units, el Carib i Europa suposen una monumental aportació a l’estudi de les tradicions orals del món”. Així introdueix Lomax el musicòleg Antoni Pizà, coordinador de l’exposició que el 2006 realitzà a Sa Nostra i del llibre (amb CD inclòs) Alan Lomax: Mirades que s’edità (Sa Nostra- Lunwerg).

Fou a través de l’article d’ Iker Seisdedos al diari El País (“El sant Grial del folklore és a la xarxa”) que vaig saber que dia 30 de gener de 2012 el projecte Global Jukebox, una espècie de gramola global, començà a caminar per Internet. Es tracta dels arxius visuals i sonors d’Alan Lomax, del qual diu Seisdedos: “Folklorista extraordinari, viatger incansable, etnomusicòleg tempestuós, músic, escriptor i cineasta ocasional va somniar cap al final de la seva vida que l’enorme arxiu d’enregistraments de camp que feu durant sis dècades, estaria algun dia disponible per a tot el món en una d’aquelles primitives computadores que tan alienes li resultaven per a la seva ànima de beatnik”. Alan Lomax va començar a enregistrar música amb son pare per a l’ Arxiu de la Cançó Folklòrica Americana de la Biblioteca del Congrés de Washington durant els anys 30. Són d’aquesta època els seus contactes amb la minoria afroamericana i els sector marginals del sud dels Estats Units. Quan s’anul·laren els fons que mantenien aquell projecte rebé l’encàrrec de la companyia de discs Columbia Records de crear una col·lecció de música popular d’arreu del món. Així, i també un poc empès per la caça de bruixes del maccarthisme, residí a Londres de 1950 a 1958. Iker Seisdedos ressalta la llegenda, excessiva diu, del personatge que descobrí a Fred McDowell, Lead Belly, Muddy Waters o Woody Guthrie, “un esquerrà seguit per l’ FBI que creia en recollir la veu del poble”. Un entretítol de l’article d’ El País remarca: “Fou el pare de la resurrecció folk de Bob Dylan o Joan Baez”. En certa manera fou un dels qui provocaren el revival de la moderna folk music, participà en l’organització dels famosos Festivals folk de Newport i també en l’enfrontament amb Dylan quan en l’edició de 1965 aquest introduí instruments elèctrics en les seves cançons. Ressalta John Szwed a la  biografia de Lomax -The Man Who Recorded the World (Viking, 2010)- l’afirmació hiperbòlica de Don Fleming -director actual de la Fundació Alan Lomax-: “Obtingué una col·lecció de danses de dos mil cultures diferents”.

Alan Lomax vengué a Palma l’any 1952 per assistir a un Congrés Internacional de Musicologia i a la posterior Mostra de Folklore, segons Judith R. Cohen, especialista en el recorregut de Lomax per Espanya, “quan va reparar en la sorprenent riquesa musical del país va prorrogar el seu viatge mig any més a partir dels consells de Julio Caro Baroja, malgrat la Guàrdia Civil arribà  a confiscar-li l’equip d’enregistrament”. En paraules de Lomax “empassant-me la meva aversió per  El Caudillo i la seva obra vaig confirmar la meva participació al congrés, el coordinador del qual era Marius Schneider un refugiat nazi a Espanya, que em va deixar clar que tindria cura que jo no rebés cap ajut de cap musicòleg espanyol”. Antoni Pizà en el seu magnífic escrit “Una apassionada curiositat visual: Alan Lomax i la seva Leica a Mallorca, Eivissa i Formentera” (assequible també als Google Books) dibuixa un fris del seu recorregut per les illes Balears ( “23 de Juny. Avui per primera vegada he donat la mà a un feixista: el secretari del batle...  La Badia de Palma és plena de velers...  A Espanya m’he d’acostumar a fer feina amb capellans rurals...”). Pizà posa ja de manifest que havent-hi hagut altres recopilacions folklòriques –s’ha de citar l’ingent i benemèrita Obra del cançoner popular de Catalunya (1921-39)- no havien enregistrat la música com ho va fer Lomax.  A Palma contactà amb el jove musicòleg García Matos, hi havia també al congrés l’etnòleg Joan Amades. El folklore mediatitzat dels Coros y Danzas de la Sección Femenina de la Falange Española va ser tot d’una ‘clicat’ per Lomax, “el grup de Campos és el que millor ha protegit de la influència turística el so real de la dansa”, i es llançà ell mateix a fer el seu treball de camp: “Abans de començar a tocar la ximbomba s’ha d’humitejar la mà. La fricció humida fa que es produeixi el so. A l’hotel teníem tassons d’aigua; als turons, només saliva...”.  L’arxiu fotogràfic annex és una aportació iconogràfica complexa, “personatges i paisatges que van més enllà de la mirada etnogràfica o nostàlgica” com diu Pizà, per revelar una subtil mirada humana “per la seva rigorosa forma de representar unes condicions de vida extremadament dures en les que, tanmateix no desapareix mai la dignitat de la persona”.

Manel Frau, qui feu -al text publicat el 2006- una anàlisi completa de la música tradicional que enregistrà Lomax a Mallorca, diu: “Els enregistraments que Alan Lomax realitzà durant el seu viatge a Mallorca són a abastament eclèctics com per a oferir una visió general del folklore musical mallorquí durant el període posterior a la Guerra Civil. A la seva recopilació hi figuren improvisacions, gloses, cançons de bressol i cançons per acompanyar les feines agrícoles: sembrar, batre, recollir olives o l’elaboració de carbó. Igualment trobam melodies per acompanyar la dansa. Els enregistraments de camp de Lomax ens presenten un viatge a una terra que s’està esvaint com boirina”.

Aquest material, no només el de les illes Balears, mostrat ja per Sa Nostra el 2006, és ara accessible al projecte Global Jukebox a través de l’ Association for Cultural Equity ( http://www.culturalequity.org/ ), que ha culminat la digitalització de l’arxiu Lomax, amb més de 5.000 hores d’enregistraments sonors, 150.000 metres de pel·lícula, 5.000 fotografies i moltes pàgines sobre el costumari de mig món, incloses les illes Balears (prop de 200 tonades i un centenar de fotos) i els llocs de l’Estat Espanyol que visità. Actualment la Fundació Alan Lomax és supervisada per la seva filla Anna Lomax Wood qui manifesta  que pretenen difondre per Internet la música que el seu pare recollí per així retornar-la als seus llocs de procedència, això en un primer pas i després “repatriar-la” depositant a les biblioteques dels pobles que visità una còpia dels fons enregistrats. El realitzador holandès Rogier Krappers realitzà a 2004 el documental The songhunter (“El caçador de cançons”) quan Lomax afectat per un vessament cerebral ja no podia explicar la seva carrera, Krappers feu parlar els altres protagonistes. Ara, – a més de a l’obra coordinada per Antoni Pizà-, cantadors i cantadores cantant, imatges de personatges i paisatges de Palma, Valldemossa, Consell, Orient, Sóller, Eivissa i Formentera a 1952 -abans del turisme de masses- són també assequibles a través de la xarxa.

QUIASME ("...QUI PECA PER LA PAGA O QUI PAGA PER PECAR")

jcmllonja | 08 Marš, 2012 17:14

Quiasme (“... qui peca per la paga o qui paga per pecar”)

Climent Picornell

El tema surt d’una discussió entre amics, no d’una taula d’experts en retòrica o en figures literàries. Algú recordà que el president Kennedy digué: “No demanis el que el teu país pot fer per tu demana’t què pots fer tu pel teu país”. Més enllà de la reflexió a la que incita la frase hi apareix una forma especial de conformar-la, es repeteixen determinades paraules però col·locades en orde diferent. I. Fernández de Mato usava la mateixa tècnica per titular un article sobre les esqueles dels morts durant la guerra civil: “La mort de la cultura i la cultura de la mort”. Un marxista que era a la rotllada on discutíem assenyalà que  Karl Marx era un vertader fanàtic d’aquest tipus de construccions, que a més de ser una figura retòrica també empeny a la reflexió i a la pedagogia; un dels llibres de Marx es titula “La misèria de la filosofia”, rèplica a “La filosofia de la misèria” de Proudhon. Un que havia estudiat de capellà fa  la seva aportació erudita, de l’evangeli segons Sant Mateu (20,16): “Els darrers seran els primers i els primers seran els darrers” (per entrar al regne dels cels). “S’ha de menjar per viure, no viure per menjar” afegeix l’amiga preocupada per la nutrició i l’antropòleg expert en meteorologia popular remata: “Quan març fa d’abril, abril fa de març”.

Un servidor apunta que no fa gaire a Scripta Vetera, una publicació on-line de geografia, havia consultat el treball de J. L. Ramírez “L’espai del gènere i el gènere de l’espai”, títol construït com els anteriors, talment com si fos un mirall, una simetria lingüística ( AB / BA ). Aporta un contertuli un titular recent: “Centres privats amb fons públics i centres públics privats de fons”. I l’experta en feng shui remata: “Cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa”. Es tracta d’alguna cosa més que d’un joc de paraules que inverteix o canvia els termes d’una frase, el sentit d’aquesta també canvia, perquè fa contrast o antítesi amb l’anterior. La mestra es recorda d’una poesia de Francisco de Quevedo: “… ¿Siempre se ha de sentir lo que se dice? ¿Nunca se ha de decir lo que se siente?” Aquesta disposició creuada dels dos sintagmes és eficient en poesia –“Quina grua el meu estel / quin estel la meva grua” del gran Joan Salvat-Papasseit- però ho és també en periodisme, en política o en filosofia. Diu Ugo Foscolo: “Abans es penjaven els lladres a les creus, ara es pengen creus als pits dels lladres”. “Necessitam viure senzillament perquè els altres, senzillament, puguin viure” del Mahatma Gandhi o  l’atribuïda a Voltaire: “El sentit comú és el menys comú dels sentits” o la de Sant Agustí: “La mesura de l’amor és l’amor sense mesura”, que extreta del seu context cristià, pot ser impresa a qualsevol postal cursi del dia de Sant Valentí

No tot és un divertimento, el president Bill Clinton amenaçava amb la força descomunal dels Estats Units: “Els donarem el poder del nostre exemple, però que estiguin preparats, quan sigui necessari els donarem un exemple amb el nostre poder”. Vaja amb el quiasme! Que és com s’anomena el recurs literari o retòric que creua paraules d’una oració a una altra; del grec chiasmus que prové de la lletra ix, que simbolitza aquest entrecreuament. “Cuando quiero llorar no lloro y a veces lloro sin querer” deia Rubén Darío o els tres mosqueters de Dumas: “Un per a tots, tots per a un”; o en aforismes, aquest de Lao-Tsé: “Les paraules elegants no són sinceres, les sinceres no són elegants”, o  aquesta demanda falsament ingènua: “Són competents les autoritats competents?” que frega l’oxímoron.

Ara que surt a rotlo l’oxímoron, vaig consultar el web Oxymoronica de Mardy Grothe qui hi publicitava un llibre sobre el quiasme, chiasmus en anglès, que havia titulat: “Mai deixis que un beneit et faci una besada o que una besada et faci tornar beneit”. El quiasme, així, amb aquesta contraposició d’oracions amb les mateixes paraules en ordre diferent, articula un cert paral·lelisme invers. “Un espléndido brindis com brandy Espléndido” deia un anunci d’abans, el mercat publicitari també ha aprofitat aquest efecte: “Més val ara perquè ara val menys” o “Bonos ICO, l’interès més segur, la seguritat més interessant” (Uep! Els productes financers...!) Algunes variacions –el canvi d’una lletra o d’una paraula- fan el quiasme (petit, gran o complex) fronterer amb altres figures literàries, “fissures” retòriques els anomena Amadeu Viana. Efectivament aquestes figures creen fissures en el llenguatge per on s’hi endinsa la poesia, la filosofia, però també la publicitat o la ironia. És el cas del que els castellans anomenen “retruécano”, un quiasme també (malgrat es tradueixi com contrapet o joc de paraules), altres poden conduir a la paronomàsia quan es canvia una lletra o una síl·laba i ja s’entra dins el camí que pot anar fins als acudits o els embarbussaments. Es comença per un quiasme (“El savi no diu el que sap, el neci no sap el que diu), prosseguir pels “retruécanos”, usats, per exemple, als diàlegs d’ Alícia en el país de les meravelles ( “Veig el que menj / menj el que veig”; “m’agrada el que tenc / tenc el que m’agrada”), passar a la paronomàsia (difícil de distingir de l’assonància o l’al·literació) com feia Enric Moreu-Rei  (“El Pere li treia el nus del pap” esdevenia “El Pere li treia el pus del nap”) o “Tanta tinta tonta que te atenta y atonta” de la cançó dels Estopa, al “Vendado que me has vendido” de Góngora, “Balla damunt la palla” de J. V. Foix o “I un poc de Sol / i un poc de sal. / I un poc de Cel” de Pere Quart, fins als embarbussaments - “Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat” o “En quin cap cap”- i acabar amb els palíndroms que són el mirall lingüístic perfecte, es poden llegir tant d’esquerra a dreta com de dreta a esquerra: “A Dènia, ve l’Eva i neda” o “Ai! L’odiava, i dolia!”.

Vull fer esment de l’ús dels quiasmes malgirbats emprats com acudits a les sèries “No és el mateix...”. Exemples: “No és el mateix dues bicicletes velles que dues velles en bicicleta”; “No és el mateix una gorra de viatge que un viatge de gorra”...i així a centenars. S’ha de dir però que més enllà de l’ús d’aquestes tipologies de jocs de paraules o de les figures retòriques per a construir acudits, molts d’escriptors els han usat de manera efectiva. Alfred Jarry, Henri Michaux, Francis Ponge, Raymond Queneau, Samuel Beckett (“In the beginning was the pun”) o James Joyce que va construir el seu Finnegans Wake amb tots aquests elements com a dimensió lingüística principal. En fi, de l’errada del diari (“la putíssima Concepció” va escriure el linotipista sense voler) fins al quiasme, com el de Samuel Johnson examinant un manuscrit: “La part més bona no és original i la part original no és bona” o “Nosaltres oblidam el cos però el cos no ens oblida a nosaltres” d’Emil Cioran. Entre el joc de paraules, el lapsus freudià i la figura (“fissura”) literària.

DUES POSTALS DE PALMA (UNA DE NADAL I UNA DE FEBRER AMB NEU) Climent Picornell

jcmllonja | 24 Febrer, 2012 10:03

(IMATGE: Mapa de Palma de Joan Ballester, 1760) 

Postals de Palma, caminant cap a Nadal.

Climent Picornell

 Després d’uns dies de pluja apareix l’Arc de Sant Martí al bell mig de la badia, amb tots els seus colors, complet, semi rodó. Pens amb els ponts i el seu sentit d’encontre, de salvament d’un escull. El pont del tren de la meva infantesa prop de ca ma mare, els ponts damunt sa Riera els dies de torrentada, els ponts romans, els ponts penjats, els ponts de tiranys de Santiago Calatrava, el ponte Vecchio de Florència...  Som davant cal Bisbe i pens amb el nom del seu cap, el Papa, el Pontífex, com indica la pròpia paraula, un suposat constructor de ponts entre dos móns separats, el de Déu i el dels homes. Una espècie d’Arc de Sant Martí, que a la Xina és considerat la unió entre el Cel i la Terra.

El vent remena les tapareres de la murada, Gaudí deia que eren les barbes del bisbe, freguen les pedres, com si les agranassin. Dues monges caminen tapant-se la boca amb les seves bufandes blanques. Un  pare Noel que va en bicicleta -estirant una espècie de sidecar tapat- saluda tothom sense deixar de pedalejar, quan veu les monges els fa una mica més de cas, són com del mateix gremi, deu pensar, elles, sorpreses, li tornen la salutació: s’acosta Nadal!

Dia de trull per Ciutat, la gent va com apressada per les festes, amb un alè ja serem a cap d’any. He quedat amb el meu amic Jeroni . Esperant-lo m’he  trobat mirant un baix relleu, de caire mussolinià que hi ha esculpit a una finca ben davant l’edifici de correus. Està signat per Horacio de Eguía. Eguía, basc, després de la guerra civil aparegué per Mallorca. Ma mare, quan era nina,  va fer feina al seu taller, del qual se’n deia al poble “la fàbrica de Francos”, ja que allà es “fabricaven” els busts dels personatges de la postguerra: Godeds, José Antonios, Francos...  La bubota d’en Ramon Llull, al començament del passeig Sagrera també és d’Eguía. Més envant, en el mateix passeig, encara hi és, un poc descol·locada ara, una pedra ciclòpia amb el cap de Rubén Darío damunt, no sé qui l’esculpí.  A mi em feia por de nin quan mon pare feia llegir a la meva germana una placa que hi havia: “ Y que sirvan de polen tus cenizas / en nimbo azul de un florecer humano / salvándose las vallas fronterizas / con versos y con rosas en la mano”. Encara m`ho sé de memòria. No són els únics versos que he vist a una escultura de Palma.  A l’hort del Rei davall una espècie de dona sense braços feta per J. M. Subirats, hi diu: “Per bé que trossejàrem / llurs estàtues. / Per bé que els bandejàrem / de llurs temples / no per això moriren / els Déus.”  Són de Konstantinos Kavafis. Millor versos que no inscripcions fades com:  “Antonio Maura, / igualó con la  vida  / el pensamiento”;  que és el que diu l’estàtua que li feu Mariano Benlliure amb marbre negre, darrera el quiosc Alaska,  la gent amb hamburgueses i perritos calientes s’hi asseu, d’esquena al que queda del maurisme a Ciutat.

Apareix  en Jeroni per fer el passeig anual per la Palma antiga, ell resideix a París i sol venir només un pic cada any. Anam darrera un guia turístic que condueix un grup de francesos, cabells negres, barba blanquinosa, ulleres de pasta, ben vestit, blazer blau i camisa de retxes. Els diu, en francès, a la placeta de l’Estudi General Lul·lià “com els havia explicat,  totes les civilitzacions deixen testimonis del seu pas per la història, la present també” i els assenyala uns turmassots metàl·lics - les boques dels xucladors de fems que han proliferat per Palma-  en el mateix instant que una dona hi aboca una bossa ben carregada de rebuig. El grup riu la gràcia i dues dones li donen la raó.

En aquests dies de desembre és inevitable que pensem els dos en quan érem nins i el sortir a passejar per Palma amb els pares era el distintiu més gran de la felicitat. Hem anat a comprar al forn dels Paners galetes amb llavors d’anís.  A la primera mossegada  he sentit mon pare, real, a través d’aquella galleta flonja i antiga que fan igual fa anys i anys. Li agradaven també les avellanes crues que venien davant el teatre Líric –avui un tros de l’hort del Rei- i, sobretot, per Nadal, el torró de Can Garcias, al pas d’en Quint. D’aquelles passejades se’m fan presents els indiots que en grans guardes acampaven devers les avingudes, plaça d’Espanya, porta de Sant Antoni i la plaça Major. Ara ja quasi no se’n mengen d’escaldums d’endiot, dels menjars de Nadal, uns perduren i altres desapareixen o són substituïts per la modernor insípida del ‘fiambre’ i l’ou filat. El dia de Sant Tomàs, dia 21 de desembre,  anàvem –servidor encara hi va- a comprar pastorets per afegir al Betlem. Els  endiots , base verda, plomatge negre i moca ben vermella eren els meus preferits, encara en rodolen per ca nostra;  ara però fan uns pastorets moderns, amb guardes de més de trenta endiots, amb el pastor. Una d’aquestes presideix l’entrada de ca nostra enguany. I la festa de l’Estendard amb l’escenificació de la Colcada recitada per Cristina Valls, després per Miquela Lladó: “Ja no sap ningú s’història / del nostre gran rei En Jaume: / mustia està ja sa pauma / que mos donà la victòria!”  I l’homo dels nassos! Davant l’Ajuntament, el darrer dia sobre el banc del ‘si-no-fos’ mostren el gegant amb tants nassos com dies li queden a l’any, els pares fent pedagogia apresa dels seus pares i coses així...

Mir per la finestra com els estornells retornen en grans estols de formes arrodonides des de la serra de Tramuntana. Àgilment  es subdivideixen en altres grups més petits que es llancen com sagetes damunt els arbres del barri, els del Born, els del passeig d’Antoni Maura i els de la plaça de les Drassanes. Tot molt dinàmic, plàstic i hermòs. Però el costum d’aquests animalons que han après a conformar els seus dormidors al centre de Palma, com una forma de calentor i defensa, es transforma en problemàtica urbana. Els dies que no els espanten la piuladissa extrema de damunt els arbres anuncia l’alerta a passar-hi per davall, si un no vol sortir batiat amb els seus excrements, verdosos, de l’olivó que han devorat hores abans. Pos música a la posta de sol del dia més curt de l’any. El contratenor Philippe Jaroussky canta l’ària de Händel  “Lascia ch’io pianga...”. Hi ha coses que tenen dues cares en aquest món. O més.

 

___________________________________________________________________________ 

 

Postal de Palma, del panorama amb neu fins ab urbe condita

Climent Picornell

Torn a Palma i neva on va ser el prat de Sant Jordi. Tot just comença i encara puc destriar un estol de juies de prat, fredelugues els diuen a Catalunya, elegants, amb el plomall que els surt de darrera del cap. Són aucells amb memòria i aquí cerquen el que era el seu habitat, empeses dels llocs on encara fa més fred. Als semàfors de prop del Portitxol, actuen dos pallassos, davall les flòbies que cauen, mentre els cotxes estan aturats, entre verd i vermell. Un llança a l’aire aquella espècie de bitlles, que li cauen per mor de la humitat i l’altre, amb un nas vermell, fa jocs amb pilotes. Un poc abans que es posi verd acaben i es treuen el capell, la gent així mateix els dóna, vull dir que em sembla que els dóna més que als qui demanen sense oferir res més que la mà parada. No vull ni treure la conclusió.

En arribar a ca nostra puj al terrat per veure Palma emblanquinada, quatre dits de neu on n’hi ha més, les palmeres enfarinades i les gàrgoles de la Llotja blanques, també la del carrer de la Llotja de Mar que du un filacteri amb les lletres gravades que diu: O com es fret! Una conya del mestre felanitxer que l’esculpí, volguent dir quin fred que fa per aquí dalt, per al qui ho llegeix des del carrer. Avui és veritat, fa fred per tot.

Els mitjans de comunicació tenen la temptació de comparar aquest episodi de fred amb l’any de la neu, el febrer de 1956. El fet de que ara nevi tants de dies a Ciutat, set o vuit, en dues setmanes, ho fa un episodi excepcional, però no tant com l’altre. Servidor tenia sis anys  i record mon pare al carrer Jacint Verdaguer cantonada amb el carrer Jaume Balmes fent un carrerany als dos pams llargs de neu que hi havia al jardinet de ca nostra per poder arribar al carrer. ‘S’any de sa neu’, la memòria de Ciutat esculpida també a cops de fets excepcionals des de la seva fundació. Com ‘S’any des grip’ (1918) o ‘Lo diluvi’, el 14 d’Octubre de 1403, en què l’immens aiguat va fer que Sa Riera, fora de sí, provocàs el fenomen catastròfic més destacable de les illes Balears, no se sap bé,  però la inundació causà de 3.500 a 5000 morts-. ‘Lo diluvi’ degué permanèixer molts d’anys dins la memòria col·lectiva dels desastres o dels fets inusuals de Palma. Com l’assalt al call del jueus el 1391, o la revolta dels agermanats quan conquerien el castell de Bellver, ja dins el segle XVI, o les pestes medievals o modernes, la groga de mitjans del XIX, o l’any de la pigota el 1868, o el terratrèmol que esbucà les torres més altes de la Seu, o l’entrada de les tropes borbòniques a començament del XVIII, o la venguda d’Alfons XIII el 1904, o la crisi de feina i subsistències que començà l’any 1914, o en Llorenç Bisbal parlant al balcó de Cort, primer batle de la segona República l’any 1931, o els bombardejos dels avions republicans a partir de 1936 o... l’any de la neu el 1956. No sembla que el fred d’enguany hagi de passar al caramull de les efemèrides ciutadanes.

Decidesc que és un bon dia per passejar,  anar a comprar un llibre i tallar-me els cabells. M’atur al barber, per la finestra veig el passeig del Born nevat. Em parla de l’any de la neu, tema recurrent avui, ell tenia vint anys. Així com ho conta me reafirma que la percepció que tenen de la gent els barbers, ara dits perruquers, és finíssima, i encertada. Ell classifica en funció de si són bons al·lots, si són pobres –no tolera els senyorots-, si varen ser falangistes -son pare fou un republicà convençut al qui assustaren ferm-. Un barber és com un metge, toca la gent, li coneix la pell, les clapes, els fics, els morros, les dents, sap si el client va net o brut, si fa olor, veu com va canviant i fent-se vell perdent els cabells, les rues s’accentuen. Observa la salut a través de la closca, l’epidermis, els pèls... “Tu tens una cabellada, a sa teva família no els perden”; “Als meus padrins els enterraren amb cabells”, li replic. Recorda qui el tractà bé de petit, qui i com eren els homes d’abans quan anaven a les barberies: “Aquell quasi no tenia coll, el cap sembrat damunt les espatlles;  aquell altre era molt presumit, jo l’arreglava però en acabar, ell se pegava, sempre, la darrera pentinada...”

El llibre el vaig a comprar a la llibreria Maneu 3, del passatge Can Maneu, resistint en els temps que corren, és a la porta de Sant Antoni. Hi vaig travessant el carrer del Sindicat desviant-me pels carrerons que un temps formaven part del que es denominava ‘es brut’, els carrers ocupats per la prostitució, el bar Kansas, el carrer de Santanyí, el proto-cabaret de Can Vallès, el “barrio”, o, com deien antigament, el bordell, que estigué segles enrere on és ara l’església dels caputxins i que devia existir -ab urbe condita- quan els romans fundaren Palma. Al carrer de la Ferreria encara ara hi veig senyores que exerceixen de putes –dones que fumaven, es deia abans- poques, però cridaneres, sobretot avui que la gent va excessivament abrigada, elles van molt destapades. És curiós que polítics i urbanistes han provat d’eradicar els bordells urbans amb decisions territorials. Gabriel Alomar al ‘pla d’ordenació urbanística’ de 1943 hi projectava una gran via que el xapava en dos i creia, així, desmantellar-lo, o com ara que hi han edificat l’enorme edifici dels jutjats desfent, esbudellant per emprar un terme urbanístic, el venerable barri de la Gerreria. El consum d’heroïna va massacrar els habitants del bordell amb més força que un Pla Parcial. Tanmateix encara en subsisteixen, de putes, que es traslladen d’emplaçament urbà, per la plaça de Toros, per darrera les Estacions, o els Instituts, per l’Hipòdrom... Em referesc a les putes de carrer, les de casa o pis particulars apareixen amb profusió als anuncis dels diaris seriosos, golafres de no perdre un bon pastís publicitari.

Molt prop de la llibreria, entre Can Salat i el ‘colmado’ de Can Maneu (encara amb els nombrosos sacs de llegums seques) –en el que fou la porta de Sant Antoni de les murades de Palma- trob la imatge del dia, la meva postal urbana. Una jove prostituta d’aspecte gòtic, vestida de negra, amb cadenes, ferros i pírcings a les orelles, la boca i la llengua, ulls molt maquillats foscos, talment com la Lisbeth Salander protagonista cinematogràfica d’ Els homes que no estimaven les dones, de Larsson, arrepitada a un cap de cantó, té a les mans... un enorme nigul de cotó de sucre! L’ha comprat a un carretet de “txutxes” de devora; el llepa, el mossega, hi passa gust. No crec que tengui més de vint anys, la seva ferotgia aparent -per la indumentària- contrasta amb la seva ingenuïtat, quasi infantil, per mor del cotó de sucre. En fi, tornen a caure quatre flòbies, mitja pell, que diria un entès. Me pos els guants, mentre través amb dificultats el carrer del Sindicat, ple de gent amb paraigües.

 

«Anterior   1 2 3 ... 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 ... 50 51 52  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb