Climent Picornell

Esglèsia de Sant Joan de Mallorca

Presentació de "Menestrals i botiguers de Sant Joan de Mallorca". CLIMENT PICORNELL.

 Santuari de Consolació (Sant Joan de Mallorca)

ANTONI SASTRE I LA FESOMIA D’UN POBLE

Climent PICORNELL

El fet és que quan n’Antoni Sastre, "de sa Botigueta", va demanar-me si volia prologar el llibre que ara, lector, tens a les mans, la meva sensació fou d’agraïment i de reconeixement. És cert que em vaig sentir satisfet de que, una persona a la qual sempre he tengut en una gran estima i consideració, s’hagués enrecordatd’un servidor per aquest quefer. I és ben la veritat. He de suposar que en Toni m’ho demanava, perquè aquest sentiment era mutu, i no tantpel suposat prestigi intel.lectual que pugui tenir el prologuista. Sigui com sigui, aqui em tenen escrivint quatre mots de la veritat al començament d’aquest llibre : "Menestrals i botiguers de Sant Joan de Mallorca".

Antoni Sastre ha estat sempre, jo li he tengut, un home responsable. Una persona amb el seny ben posat. No només pel que fa al seu llibre sinó, també en totes les qüestions en les quals l’he tengut present. En la seva vida professional de pagès i hortolà, en la seva vida familiar –amb la seva tan recordada dona i companya, na Francisca Juan "Mariona"- com en la seva vida de relació, privada o pública – ja fos a l’Ajuntament o a la Cooperativa Agrària- amb el poble de Sant Joan de Mallorca. I, també, en la seva vida com escriptor. En aquesta darrera tasca s’hi posà de gran, però s’hi posà amb la mateixa seriositat amb la qual havia envestit les altres coses de la seva vida, que ja ha aguantat un parell de sotracs fondos. M’ha paregut sempre com un d’aquells vells senadors de l’antiga Roma, dipositaris del saber i la raó, per la seva manera d’encarar les situacions i les anàlisis de la realitat, de la santjoanera i de l’altra. Ja sé que a més d’un això li semblaran rondalles de l’antigor, així com van les coses ara, però per a mi així és. No vull deixar d’esmentar la bona sintonia que hem tengut, hem coincidit, amb idees sobretot. Amb la idea de poble, amb l’amor per la nostra la llengua, i amb temàtiques de moltes altres coses, un servidor des de la Universitat i els mitjans de comunicació, i ell des de la seva feina i el seu estimat poble.

I ara ja va pel seu segon llibre. A la revista "Mel i Sucre", hi feu les beceroles d’escriptor. D’ençà que hi començà a col·laborar, vaig ésser un seguidor dels seus articles. Per moltes raons, però per una molt significativa : donava fe, quasi testamentària, del que havia estat l’activitat del poble; de l’activitat econòmica, però també -i de retruc- dels lligams familiars i culturals connectats amb aquesta activitat. Primer ho feu amb "Les eres de Sant Joan", crònica de l’agricultura santjoanera lligada al batre i als cereals, l’activitat seminal dels santjoaners. Més envant ho publicà en forma de llibre, també a aquestes "Monografies santjoaneres". No havia acabat aquest tema i ja continuà la tasca amb tots els oficis menestrals, els serveis i les petites indústries. Així se conformà "Menestrals i Botiguers de Sant Joan". I ara, ja ha envestit, estic segur, a una nova sèrie. El seu ofici d’escriptor, com es pot veure, brostà tard, però dóna fruita a balquena. I bona. La seva feina, veritablement, és com un exercici de dissecció, d’anatomia de l’esdevenir d’un poble, d’un temps, arribant peròfins a ara mateix. I per no fugir dels símils agraris, té la figura com un arbre, amb les seves branques que arriben a totes els racons familiars del poble de Sant Joan. De tot el poble. Són dues obres – "Les eres de Sant Joan" i "Menestrals i botiguers"- que permeten lectures molt diverses: la crònica històrica, la política, l’etnològica, l’antropològica, la social o l’econòmica. Antoni Sastre presenta les dades, les activitats, les famílies i allà hi desfila l’esdevenir santjoaner de les darreres generacions.

L’amo en Toni, així li diuen els més joves del "Col.lectiu Teranyines", en aquest llibre sobre "Els Menestrals i Botiguers de Sant Joan" fa un repàs ben a fons, dels serveis i les indústries del poble, que estaven, però, en funció de les demandes de l’agricultura i de la població santjoanera, en general. En aquest cas les botigues, carnisseries, forns, barberies i perruqueries, els sabaters o els cafès. Sense deixar de banda fusteries, ferreries, els selleters, les cosidores o els tallers de bicicletes. Un pot fer una comparança, per mesurar el canvi i la transformació modernitzadora del nostre poble. Basta fer esment dels nombres: quatre selleters, abans, i avui ? Cap. Deu sabaters; avui?... I de les onze barberies? Què ha passat amb les nou carnisseries o amb les vint-i-cinc botigues, o les tretze ferreries o les devuit fusteries ? Han canviat; el nombre, les dimensions, les funcions... En això el llibre exemplifica bé les mutacions del nostre poble. I no només del poble de Sant Joan, aquests canvis són perfectament extrapolables als pobles potents de la Mallorca agrària que han esdevengut avui, una altra cosa. I és aquesta una altra funció del manual que n’Antoni Sastre ens posa a la nostra disposició : repassar i repensar els canvis. Primer en les eines o en els llocs de feina. Després en el què feien –menestrals i botiguers- i, a poc a poc, es va conformant una lletania del canvi, de l’abans i el després –que és ara- i que conformen un fris general que en ens acompanya, que ens du de la mà, que ens fa de guia per a veure com era l’abans i el nostre ara de la vida santjoanera. I, sobretot, no ens empeny, ni ens amenaça, ni ens obliga a respondre la pregunta traïdora: era millor abans ? O, fins i tot, no confirma, almenys de manera taxativa, que qualsevol temps passat sempre fou pitjor. Encara que la nostàlgia, com tenc dit, és una acompanyant inevitable dels pobles amb història, com el nostre, i ens fa escarrufar davant alguns signes de la modernitat. I no en parlem dels de la post modernitat.

Així, al meu entendre, Antoni Sastre ha fet de notari del canvi santjoaner i ho ha fet dibuixant i mostrant la fesomia d’un poble. Ara els diré com ho ha fet. L’he vist moltes de vegades, fent entrevistes, demanant papers, indagant sobre fotografies antigues, per donar-nos testimoni dels oficis que enumera. I a més a més, i ho he guardat per lo darrer, com diuen bé els anglesos " last but not least", el darrer però no el menys important : ho il·lustra amb testimonis fotogràfics. Antoni Sastre fou, un temps, el retratista oficiós i oficial de Sant Joan. Entre els seus altres quefers, tenia també el de retratista. Tothom que havia de menester una foto per a algun document oficial, anava a can Toni de sa Botigueta. Amb la immensa fortuna de que conservà els negatius. Podeu si voleu, fullejar aquest llibre i també l’anterior, només observant els naturals de la gent; les semblances, les característiques facials, de cents i cents de santjoaners i santjoaneres. Les fotografies fixen els personatges dels quals parla en cada capítol, però són també la gran fesomia del poble. D’aquesta idea he extret el títol d’aquest pròleg, perquè tenint molt valor els textos publicats, hi ha també el valor afegit de les fesomies. Les reconeixences, els parescuts, els trets d’herència que guaiten, ja sigui per la forma de les cares, per la línia de les celles, per una forma específica dels llavis...., hi ha tant per mirar!

Estic convençut que per Antoni Sastre, escriure ha estat el descobrir una tasca nova, intrigant i seductora, i el publicar-ho una forma de regalar-ho als altres. Esper que hi hagi noves sèries en les quals hi pugui entretenir els seus moments, i ens pugui entretenir i ensenyar a nosaltres. I que el "Col.lectiu Teranyines" li ho pugui publicar. Malgrat els entrebancs, els testimonis com el que ofereix "Botiguers i menestrals " no podran mai deixar d’arribar i confirmar o sorprendre el pensament dels santjoaners I el de la gent de fora. El llibre que teniu a les mans és un d’aquests petits tresors que depara el destí i la dedicació a la feina d’escriure d’algunes persones. Com Antoni Sastre.