Enguany tot va endarrerit. Els ametlers, els pèssols, les vinyes, les faves... Ha fet fred i s'ha conegut. Un divendres sant, vaig recol.lectar faves tendres.

Faves tendres

Climent Picornell

Els divendres, faves tendres. Era divendres, per cert, i amb el motor del cotxe en marxa, un servidor arreplegava per sopar. Ara diré de que va. Uns dels atributs paisagístics de les planùries del Sud i del Pla de Mallorca, per dir-los qualque cosa rara, en aquest temps, són els favars esponerosos. Les faveres han rebentat i enguany, ufanoses, d’aigua a balquena,  ja brosten a les totes. La veritat sigui dita, una de les més altes concepcions de la qualitat de vida que hom pot tenir ara mateix, és sopar d’una bona truita o un bon remenat d’ous i d’espàrecs o de canonets de faves tendres. Els ous, naturalment, han de ser d’aquests de bon de veres, un pocs bruts de fang i merda de gallina i... vius amb la salmonelosi ! Però quin gust !

Un altre dia n’hauríem de parlar de "l’anar a cercar" i la seva problemàtica : anar a cercar caragols, cames rojes, esclatasangs i altres bolets, espàrecs... Avui, un servidor "ha anat a cercar", que vol dir que m’he aturat a un sementer perquè havia afinat ja les favetes tendres. N’he agafades dues dotzenes ("robatorum per menjatorun no es pecatorum"). N’hi ha qui els fan pegar un bullet, però com que tenia pressa, les he talladetes ben fines i sofregidetes han conservat un poc aquella amargor controlada. Un regust que torna al paladar cada any per aquestes dates, prop de Sant Macià, quan l’orenella ve i el tort –escalivat de que li peguin trons- se´n va. Les faves. Que en menjaren els nostres avantspassats ! Per berenar, per dinar i per sopar i vos estalvïi el centenars de dites, gloses i cançons tradiciomal que en fan referència ( "En vint dies vaig menjar / faves seixanta vegades..."). Tendres, seques, parades o pelades, cellades, ofegades, torrades, escaldines...ja ho val, menjar de pobre i, ara mateix, a la meva taula delícia d’un "diletant".

He acudit a la meva desordenadíssima biblioteca i he localitzat, per xamba, un dels meus llibres preferits i no exager gens : "Història i Ciència de les hortalisses"de Jean-Marie Pelt. Entre mossegada i mossegada, rellegesc el capítol de les faves. Les faves eren conegudes al Neolític i els egipcis ja les havien avorrit com un llegum amb mala reputació, també els mallorquins de la postguerra les avorriren, però per altres causes. Quan comencen a germinar semblen un organ reproductor femení i els sacerdots egipcis, per aquesta causa, els tenien mania. Els grecs arribaren al paroxisme i per a Pitàgores, el del teorema, era vertadera fòbia; conten que, perseguit, fou capturat, per no voler travessar un favar, per por de trepitjar les ànimes dels difunts que, suposaven, s’hi refugiaven de manera molt especial. Els romans observant aquelles taquetes negres que adornen les flors blanquinoses de les faveres, ho consideraren un mal auguri. Els cristians altre que tal, Sant Climent els atribuia esterilitat i Sant Geroni perilloses virtuts afrodisíaques, per la qual cosa prohibí el seu consum a la vida monàstica ja que produien "titil.lacions als genitals". L’Edat Mitjana i el Renaixement milloraren la mala fama de les faves i situaren més correctament el problema : els pets, bufes i altres flatul.lències que produien en gran quantitat; de totes les maneres, aquests resultats, es deia, podien ser aminorats si es mesclava el cuinat de faves amb molta de ceba.

Ja veurem, la truita d’avui vespre, si em reserva alguna d’ aquelles sorprenents sorpreses o algunes d’aquestes vulgaritats, molt més prosaïques. No es preocupin massa : els mantindré informats, em sap greu, encara que no els interessi gens ni mica.

 

 

 

 

Panades experimentals.
 
M'agrada el Dijous Sant posar en marxa la intendència de les panades, els robiols i els crespells. Part fonamental de la menjua mallorquina de Setmana Santa. Tot, molt tradicionalment correcte. Què hi farem ! Deixarem les transgressions i les dolenties pels altres dies de l'any. Així i tot, enguany faré "panades experimentals". És una fòrmula extreta d'un receptari antiquíssim de la possesssió de Canet. Canet és una finca d'Esporles ( Mallorca), el seu nom prové de l'àrab "Qanat", paraula relacionada amb la conducció de l'aigua ( no vé de canet, ca petit, "perrito" en espanyol). Les seves cases, majestuoses, ténen tantes finestres com dies té l'any. En aquest receptari hi vaig afinar unes panades de Setmana Santa, de pasta dolça, farcides de carn mesclada amb cabell d'àngel. Aquest dos ingredients formen part de les panades i els robiols, però per separat, l'experiment rau en usar-los junts. Ja n'he fetes un pic. Extraordinàries.  He millorat la recepta, demà en faré dues llaunades per dur a coure al forn del meu poble, Sant Joan de Mallorca.

C.P.

De totes les maneres, a un servidor el que li agrada de bon de veres és tota la parafernàlia que enrevolta el cas. Llegiu, si voleu, més abaix.

El trullet de les panades i els robiols.

Climent Picornell

A tu,  el que t’agrada és aquest trullet , em digué ma mare. Es referia al trull que s’arma els dies abans de Pasqua quan s’han de fer panades, robiols, crespells o el frit de freixura del diumenge, aquest, amb sang i fonoll. Les madones, amb el remenat de la pasta i el farcit, i els homes, de cada pic més, prenent-hi la seva part, encarregats d’encendre o d’anar al forn o de la intendència,  anar a la botiga si fa falta alguna cosa, un poc més de confitura o un poc de sucre-pols.

La cosa comença amb la recepta. Mai es troba de tot d’una. S’han de remenar calaixos i caixons fins trobar una paper, brut i greixós, que es veu que ja ha fet feina altres anys. Allà la fòrmula de la padrina, de ca ses Fernández, d’un pic que va anar bé... Comença la sessió amb la pasta. Que si més saïm, que si més farina, que si encara no s’ha pastat prou, que si la farina fluixa, que si tal i qual...Bé. Ja està la pasta feta per als robiols, posem per cas. Ara ve el farcit. Que si sempre de cabell d’àngel en sobren i, en canvi, massa pocs de brossat i són els qui agraden a n’en d’allò. Massa plens, en enfornar-los rebentaran i n´hi haurà per tota la llauna, la crema a més no és de Potax és d’ou, com la de ca Ses Senyores. No heu posat oli a la llauna ? Amb el saïm que du la pasta, ja basta. Au al forn ! Al forn del poble, que encara usa llenya de pi. Cada any els me cremen, de totes les llaunes que hi ha, no importa hi posi senya per saber quina és la meva : la dels cremats. Això és la llei d’en Murphy, diuen els néts, més sabuts. De qui és la culpa ? Demana la padrina, no , la culpa és dels forners, que no miren massa prim, avui hi ha tanta feina que van fora corda. Una llauneta es cou dins el forn de butà de la cuina de casa, són   un parell de robiols que no han cabut a les llaunes grosses i se’ls vigila amb més cura, obrint i tancant el fornet cada dos per tres. Ja són cuits, t’he dit ! Que nó, són les puntes un poc socorrades. Però són massa blancs per damunt... Ve l’hora de tastar-los : un de brossat. Quina senya li hem fet? El rodet ? No, les puntes de la forqueta o el mànec de la cullera. No, aquests són els de crema...Saps que : són aquests ! En fi, per trobar-ne un, n’encetam mitja dotzena. És la segona llei d’en Murphy, tornen a escometre el néts. No... l’any que ve no em passarà, faré un dibuix amb les senyes del farcit de cada un, t’he dic que haver de xapar tants de robiols per trobar el que vols, saps que sou de triats, si no m’agrada de crema, si no en vull de confitura d’albercoc...aquests són els únics que sabem de què són, per paga tots han regalimat i els veus el roll de la confitura...

 Mon pare, a més, tenia el nomenament tàcit de tastador dels robiols de quasi tota la família. Es passejava per les cases dels parents de més confiança...que són cuits ? Ja li tenien preparat el platet per fer el tast. La tia Pereta, m’ha dit que l’ha enyorat molt i avui encara més. Perquè ella i la tia Margalida de ca na Blanc, ja esperaven el joc, ben sabut, però com els al.lots menuts, per sabut més saborós. Consistia amb el següent : li demanaven, amb el ganivet damunt la meitat justa del robiol, així ? No, deia món pare. Així ? Cada cop més prop d’una punta del robiol. Tan poc...! deien les ties. Cap allà, deia mon pare. Ara ! Xapaven el robiol amb dos trossos, un gros i l’altre minúscul. Món pare feia que agafava el petit, però, finalment, agafava el gros, enmig de la lulea i la rialla general. Mira-te’l al punyetero! Cada any, cada any, el mateix joc i la mateixa feta. Avui, un servidor, he fet el mateix ritual amb na Margalida Blanc, ja no hi és sa mare, no hi és mon pare. Els dos hem rigut i ens hem lamentat mutuament. Però finalment, ens hem alegrat d’aquestes herències que ens han deixat els pares i les mares. No ho feren davant notari, però és una  deixa i una recordança hermosa.

( Fotografia: Pep Torro)

PROCESSÓ MODERNA

CLIMENT PICORNELL

El batle de “no-diré-quin-poble-de-mallorca”, conten, tenia un contenciós amb la banda de música i no s’avenien gaire. Per no dir, gens. Havien començat a discutir-se per un lloc d’assaig i havien acabat tirant-se els trastos pel cap : en aquest cas, els instruments pel cap. Els components de la banda decidiren, ara que s’acostaven les celebracions de setmana santa, fer pressió –es creien indispensables- i anunciaren al batle, que, si no accedia a les seves peticions, no acompanyarien les processons. Les messions eren fortes : una vaga quaresmal.

Se´n dugueren, els músics, un toc pels morros, perquè el senyor batle els va fer saber que no li feien cap falta. El vespre, a la processó del Dijous Sant, hi havia música. Aquesta procedia d’un gran ràdiocassette que duia un policia local amb una cinta enregistrada de música processional : ram-patapam-patapam-pam-pam... Idò. La imatge, tot i que pugui remetre a la d’aquells bergantots negres nordamericans amb una gran ràdio damunt l’espatla, amb la música a tota, era un poc diferent. En aquest cas, el policia –abans en dèiem saig o celador- no duia l’aparell damunt l’espatla, sinó que l’aguantava amb les dues mans, davant-davant de la processó, marcant el pas.

Però la cinta del casette, que devia ser de mitja hora de durada, s’acabà. I es veu que quan s’acabava, es disparava automàticament la ràdio. Just en aquell moment, ja era tardet, es retransmetia un partit de futbol o en José María García, “el Butanito”, llançava les seves soflames contra algú important de l’esport estatal. La processó quedà esglaiada, en sentir aquells crits. I no en parlem dels fidels, que ja havien entonat, tres o quatre pics, el “perdóóó-perdóóó-oh-Déu-meu-perdóóó”. Un andalús, desubicat o deslocalitzat, que volia començar una saeta quedà astorat, amb la boca mig badada.

S’apagaren més de la meitat de les espelmes i quasi totes les atxes, i el pobre policia-custodi de l’aparell de ràdiocasette, nerviosíssim, no trobava ni el botó per aturar-lo, ni el botó per canviar la música. Va ser un esglai.

A la processó de l’endemà, amb el davallament del Divendres Sant i tot, tots els músics sonaven amb més devoció que mai, convençuts que, autors indirectes de la malifeta, cremarien per sempre al foc etern, cap a l’infern sense remei : on s’havia vist mai una vaga en Dijous Sant ! El policia, temerós d’acabar als llimbs, territori on els seus habitants ni pateixen, ni són feliços, havia decidit carregar una creu a la processó que, de grossa que era, no passà pel carrer Tort, carrer que, a més de tort, era estret.

El batle, en canvi, ben tranquil. Perquè, com és ben sabut, tots els batles –per definició- van al cel tot dret, sense passar pel purgatori.

( Fotografia : Pep Torro )

( Fotografia : Pep Torro )

El públic, després del concert de Quimi Portet a Artà (Mallorca) ahir dia 18 de Març. Com veis, no es poden aturar de fer mambelletes. Hi podreu distingir en Pere, na Sagrari, en Jaume, en Joan, na Joana, en Llorenç, n'Antònia, na Xisca, en Miquel, en Gaspar, na Bel, etc... Un servidor és bo d'afinar : una fletxa vermella el delata.

(Ara, ben seriosament : quin concert més "guapo" !!)

(No diré d'on he arrabassat el personal aplaudint. Aposta)

En Quimi Portet toca avui ( 18 de Març), el vespre, al Teatre d' Artà. Fixau-vos si s'ha posat content el meu amic quan li he dit que el convidava a anar-hi. Era per experimentar, realment, si la Terra era, o no, plana.

( La foto l'ha feta en Pep Torro amb la seva Leica Digilux, nova)

Detectors de primaveres.
C.P.
La primavera astronòmica arriba d'aquí a un parell de dies. Però per detectar la primavera "real", la que s'adapta al temps que fa cada any en concret, a les condicions climàtiques més fredes o càlides, no hi ha com el que jo anomen "detectors" fenològics. Una de les estadístiques més poètiques (?) que conec és la dels calendaris fenòlogics anuals que es construeixen amb les informacions que arriben sobre la primera floració de determinats arbres, els primers cants d'alguns animals o els primers avistaments d'aucells migrants. Així es poden construir mapes o cartografies de les arribades progressives de la primavera, per exemple. Els meus "detectors" particulars de la primavera són una parella d' "oronelles de coa blanca" que fan el niu a una finestra de ca meva. No sense polèmica. LLegiu més abaix.

La natura diligent

Climent Picornell

L’estiu és xisclar d’oronelles i falzies : madones del cel de Mallorca. Apodiformes i hirundínids en diuen els ornitòlegs.

Una de les bregues més virulentes de la meva vida –i no em tenc per un home baralladís (ja en veig tres o quatre que alcen i baixen el cap com qui dir : baralladís...), bé, idò la brega fou amb un veïnat meu per una qüestió de cagarades d’aquests ocells. A la partió de ca nostra, a un regruix davall les teules, s’hi instal.laren dos nius, fets de fang, d’aquesta espècie d’oronelles de coa blanca. Són uns animalets que vénen a estiuejar a Mallorca des d’África. Animals fidels a la seva parella i al seu lloc de cria, enganxen els seus nius als frontis arrecerats de les cases de poble i des d’allà estant, fan viatges i viatges per surar la família amb moscartins i altra menudalla que vola.

Excepcionalment arriben per Febrer o Març, el gruix però arriba entre Abril i Maig. Cada any les esper com qui esperar el Messíes. Prop del seu niu hi tenc una finestra i les sent, les escolt i arrib a conèixer els seus fills -qualque any fan dues postes- i sé que la tardor ja és madura quan se’n tornen, el dia ja s’acursa molt. Acaba l’Octubre, les falzies ja han partit, les altres oronelles també i, un bon dia, mir el niu i hi trob cala buida.

Un any el veïnat, perquè feien una merdada damunt l’acera, tomà els nius. Bonjesuset de Pina ! L’homonet aquell que prové d’aquella cultura mallorquina d’un temps en què els al.lots jugaven a anar a tomar nius, a caçar ropits amb garbellets o busquerets amb llosa, no se´n podia avenir, no entenia res de res, i manco la meva actitud colèrica. Es pensava que havia fet un bé, una millora pel veinatge i, entre espantat i emprenyat, me deia : “No fan ous! Són com els cans que no fan ous!” “Que sí que en fan “ li replicava un servidor. “Però són com a confits! Beneit!” Replicava ell. Beneit, ala idò.

Arribàrem, després de demanar-li disculpes,  a una “entente cordiale” : m’en cuidaria d’agranar les cagarades i ell, els deixaria tranquils.

Aquell any vaig esperar i esperar : vendran ? Ja hauran vist ca seva esboldregada i hauran anat un poc més lluny...? Vaja quina angoixa per un parell de bestioles que no fan ous i si en fan són com a confits, beneit ! em va dir aquell. Una nit,  en que m’emprenyà el primer moscart de la temporada, vaig afinar, sol ixent, la colla : mascle i famella, saliva, pols i aigua reconstruint ca seva de Mallorca. Arquitectes del fang, a glopadetes, acabats d’arribar de l’Àfrica subsahariana.

I amb el niu acabat, anaren per feines. Aquestes oronelles no són tan ràpides con les altres, ni com les falzies que tenen el cos negre, com un fus i fan tot el carrer Major  volant a un palm d’en terra, a cent per hora, però també saben descansar volant i aparellar-se, volant. M’agrada pensar com ho deuen fer, tan amunt.

Anit m’he tornat barallar, a espardenyades,  amb el meu primer moscard d’aquesta temporada. Els meus petits veïnats ja havien arribat. Hauria volgut tenir quatre pensaments elevadíssims sobre els bioritmes o les forces potents de la mare natura....què sé jo ! Però amb l’espardenya amb la mà només m’hi ha acudit, una part del “Bestiari” de Pere Quart : “La Natura diligent  /  ens procura una bèstia  /  per a cada molèstia. /  Si a les fosques /  ja no piquen les mosques  /  hi ha els mosquits  /  que treballen les nits. “

Un servidor, que viu a mig camí, amb un peu a cada banda, entre la mal anomenada "Mallorca Profunda" i la part més fonda i antiga de la Ciutat de Mallorca, també anomenada Palma, els he de confessar la meva fascinació per als personatges residuals que encara poblen aquests territoris. Tanmateix, en estat d'extinció. Vet aquí un retrat d'un d'ells, en aquest cas una d'elles, ja desaparegut. Era una persona obsesiva, coloraina, bona gent... Ja s'ha fos de l'escenari urbà.

"JO REYNARÉ" ( Oració a una capelleta urbana)

Climent Picornell

Al portal de la Gabella Vella de la Sal, que dóna entrada al carrer de la Mar, veinat del començament del carrer dels Apuntadors, a un portal abovedat, hi ha una capelleta amb unes rajoles que dibuixen un santcristo, lluent, amb el lema davall : "Jo reynaré". Avui, l’he afinada allà. No sé si amb la mirada -per una ùnica vegada m’he topat amb el seus ulls- m’ha volgut dir : mira’m! O, tal vegada a l’inrevés, em suplicava : no me miris!

Diuen si era, o més ben dit, havia estat, cantant d’òpera. Aquest fet li donava un cert hal.lus de misteri i, si més no, de justificació de la seva raresa dins el seu entorn de misèria. Son pare, un ebenista reconegut, s’hi gastà la seva fortuna fent-la cantant i després, li estroncà la carrera no deixant-la partir a Barcelona. Cosa hi hagué entre pare i filla...

Ara, cabells esgrogüeits i mitja meleneta, la cara excessivament empolsinada, morros pintats d’un vermell rabent, roba vella i antiquada, un caminar arossegant els peus amb unes espardenyes com d’anar per casa i unes calces gruixades, s’ha convertida en un fantasma urbà : ella creu que els altres no la veim. Ca seva, prop de la mar, a un barri mariner de Palma, és una planta baixa amb unes grans portes, no sé qui em comentà que havia estat la fusteria del seu pare. Les obri el matí i les trava acuradíssimament, amb una cordellina, a la canal. Ella, sempre, és al fons, hi ha com una cuina, amb un camilla amb faldetes vermelles, una làmpara baixa que il.lumina un ram, fet amb flors de plàstic. Sembla un personatge de pel.lícula de technicolor, de les de na Doris Day, però bruta; no és dels anys seixanta, és d’ara ( no sé si algú, en la seva vida hi feu el paper, i el fiasco, que representà Rock Hudson. Sense el "happy end" corresponent). Descontextualitzada, hauríem de dir, fora d’època –no demodeé, però-, com si l’haguéssin arrabassada del seu paper preferit, és un suposar, la "Lucia de Lammermoor" de Gaetano Donizetti.

Ja l’havia afinada un altre dia, fent mitges genuflexions, com unes reverències, i besant-se el dit gros de la mà –com aquells que fan "per-la-senyal-de-la-santa-creu" molt ràpidament- repetidament, obsessivament, davant un portal condemnat del carreró d’en Vallseca. De totd’una no ho vaig entendre molt, fins que el vespre vaig reparar que allà hi havia, o hi havia estat feia un temps, la porta de la sacristia de l’església de Sant Joan de Malta. Els seus llocs sagrats del barri de la Llonja de Palma són objecte del que s’han arribat a convertir en una espècie de pelegrinatge de jutipiris. Avui mateix he corroborat, un pic més, la seva aficció i contricció per les devocions urbanes. Davall l’arc medieval de la Gabella Vella de la Sal i davant el santcristo, allà, mig dissimuladament, però no de forma imperceptible, ella hi feia les seves mitges agenollades. Com una dansa sincopada, mirant adesiara al bonjesús, adesiara a la gent que passava per devora ella, i senyant-se, senyant-se obsessivament i compulsivament, com una qui ja ha acabat els resos i una força secreta i interna no la deixa partir, no gosava partir, no sabia partir. M’ha posat nerviós.

M’hagués agradat retratar-la, però, tot i que duia la càmera fotogràfica, no ho he volgut fer, que se jo... I la imatge s’ho pagava, a contrallum, els seus cabells llisos i d’un ros, entre blanc i groc, el tall com els dels macers de la Sala, donaven testimoni ver d’aquestes "ànimes mees" urbanites que ja s’acaben, resant pels carrers de la ciutat baixa, mig engolides pel desinterès i la poca curiositat de la gent que, ja, ni les guaita.

Avui he fet un cafè al Bar Niza. A Palma ( Mallorca). Ahir vaig rebre un correu alertant-me de què el Bar Bosch era en perill d'extinció. Tanquen, inexorablement, els llocs d'encontre de Ciutat. No fa dos dies en Saíto i n'Enriqueta, se n'anaren definitivament del Bar Niágara. Encara queden el Líric, el Central, el Martí... He recordat un article que vaig escriure assegut a la finestra del Bar Niza, mirant cap on era ca meva. Aquí el teniu. Per no ser-hi, ja no hi ha ni el Parc de les Estacions !

(Perdonau, però no record, ara, d'on he baixat l'imatge aquesta...)

Atac de nostàlgia (Postal de Ciutat)

Climent Picornell

            Tir un parell de poalades d’aigua a les roses místiques i a les dàlies de la vorera del safareig. Ben a prop, sent els giscos dels xebel.lins, gemecs desafinats, per dins els rostolls humits. Fa fosca més aviat. El calabruix de matinada, gros com ous de colom, toca a la meva porta per recordar-me que l’estiu ha fuit. I l’agenda em condemna, inexorable, al retorn a Ciutat : M.M.M., 10 hores, Bar Niza.

Quan me n’he temut, plorava. I no és un modisme expressiu gens metàforic i exagerat,  plorava de bon de veres. Un home fet i desfet,  pell de verro i jas ! Un senzill atac de nostàlgia, una dosi incontrolada d’enyorament i un torna fluix com a pasta de moniato. Mirava per la finestra del Bar Niza,  després de demanar un talladet amb la llet ben calenta i, per un moment he pensat, quasi ho he cregut, que veuria passar gent de quan era més petit, mirant de travessar les avingudes. És impossible. Durant anys i anys va ser l’itinerari habitual de passeig, “de baixar a Palma”, com deiem a l’endinsar-se cap al centre històric de la ciutat : carrer Marquès de la Fontsanta, per davant el Bar Niza cap al convent dels Caputxins. Era la ruta de la meva germana i un servidor fins al Born, cap a la Riba i la farola del Port; els coloms de la Plaça d’Espanya, els til.lers de damunt les avingudes –quan florien, els pares en feien un parell de manedets per fer bullidures de til.lo, mesclat amb camamil.la i herba lluïssa- ara ja no hi són,  tanpoc, fa temps que els arrabassaren. O aquella butxaca calenteta de l’abric de mon pare, d’un forro llis i suau, hi aficava la mà, i mà-quantre-mà fins que arribavem a ca nostra, obríem i feia aquella olor que fan les nostres cases, totes diferents, totes inesborrables per sempre.

Assegut a la tauleta me n`he temut del meu repentí atac de nostàlgia. Havia sentit parlar els psiquiatres dels atacs de pànic,  deu ser l’atac de nostàlgia una variant, una cosa semblant ? Ja de més grandet, el Bar Niza,  fou un dels llocs en els quals hi he passat més hores, llegint, jugant a escacs, amb els companys, festejant o, com avui, mirant passar la gent. En Paco, el nostre amic, un poc geperudet, un dels amos del bar, tampoc ja no hi és, ja no li podem ni fer contrari. Per no ser-hi, ja no hi ha ni el mateix paisatge per la finestra. Les estacions del tren s’han mig convertit, per obra i gràcia de Carme Pinós, en el “Parc de les Estacions” una successió de montículs i macro-pérgoles de ferro que em recorden, esbiaxadament, al seu inpirador, l’arquitecte Miralles, que tampoc hi és, vull dir que vaig llegir que era mort, jove. Aquí hi berenàven de sandwichs fets amb pa de motlle que duien del forn de Santa Eulàlia, que tampoc hi és, ara hi ha un “Kentucky fried-chicken” franquícia d’una d’aquestes multinacionals, totes iguals. Ni la gent que passa és la mateixa.  No em recorda ningú, no reconec cap fesomia, “melting pot” modern, mescladissa multicultural. Un pic superat l’atac, cosa , per altre part, no excessivament dificultosa, he fet una repassada a l’interior del bar i -perquè es vegi la inconsistència de les coses-  els ulls m’han anat cap al lloc on hi havia,  encara hi és, aquest sí, un rellotge que gira les agulles a l’enrevés. Un poc envellit pels fums de la cafetera,  proclama la seva metàfora inùtil : el temps voldriem que tornàs. Al manco, que tornàssin aquells momemts en que erem joves i feliços, i ens pensavem que la ciutat era habitada, tota, per persones que ens estimavem.

Altres mons: el xaragall de na Vidala

Per Climent Picornell

Ja feia temps que sabia que hi ha altres mons. Però, també ho sabia que tots són dins aquest que ens ha tocat viure. Ho havia après a força de sempentes. Malgrat això, encaparrotats dins el que en deim el dia a dia, les feines, l’enorme cursileria de l’agenda, ni deixam que ens fregui, quasi sense tocar-nos, un alè dels mons dels altres. Fins que, de prompte, un toc rere el cap, o un dins el cap, o un toc a la porta de ca teva t’ho tornen fer present.

Aquella nit dormia malament. Vaig sentir tocar a la porta, feia molt de fred, i a més aquella contrada era molt més reconsagrada que la resta del poble, hi havia com un corrent gelat que passava per allà davant –"això és es xaragall de na Vidala", havia sentit a dir sempre a la padrina vella-. Toca que te toca: "Obriu! En nom de Déu!" Era una veu de dona, que vaig reconèixer, en ser darrere la porta i treure el forrellat.

Era na Xima Bonjesusa. "Ajuda’m a estirar el vedell", em va dir aquella espècie de persona que estava barallada amb nosaltres, coses antigues de familia que s’havien heretat -és traspassen també les bregues d’altre temps-, però davant la porta de la casa, la vaig veure com a desesperada.

Em vaig tirar per damunt un gec, com un capot gruixat, no hi havia ningú pus a la casa, la meva dona i els meus fills havien quedat a Palma. La ciutat em semblava ara tan lluny, ella volia anar al Teatre del Mar i els dos al·lots de marxa pel barri antic. N’Amet, el moro que fa les feines de fora vila, era a visitar la seva família a Nador, al nord del Marroc.

El vedell no sortia, estira que t’estira... I no hi havia manera, la dona aquella amb els dos braços dins el trau de l’animal. A un moment donat, remulls de suor, de pixum, que sortia calent, mesclat amb sang i altres sucs, em diu: "Atura’t. Dona’m aquell ganivet." Li don una ganiveta que feia un palm i mig de fulla, i d’un tall al coll matà la vaca. L’animal estirà els potons, dos o tres pics, rebentada de cansament com estava, en no haver pogut fer el seu vedellet. "Així li farem donar sa sang i podrem aprofitar sa carn... i a lo millor salvarem es fill".

Talla que te talla, a ganivetades, li obrí el ventre i de dins un sac, com de tel de sagí, treu el vedell, xop, feia com a fum. L’animalet es posà a moure les cames d’una manera absolutament desordenada. Era viu.

Avui de bon de matí, fa dues setmanes de la feta, l’he vist pasturar a la vela de l’alfals prop del torrent, quan amb el cotxe partia, de quatres, cap a l’aeroport, havia de ser a Lisboa l’horabaixa, sens falta.

A partir d’aquell dia, d’aquella nit hauria de dir, ens vàrem fer com més amics amb aquella dona a la qui mai havia tengut massa esment, al manco ara ens saludàvem. Li vaig agafar un respecte gros, mai l’hauria imaginada amb el coratge de matar un animal de quatre-cents kilos, i ella em mirava, també d’una altra manera, com que dir: "El dia que m’hagis de menester, basta que ho diguis..."

Dins l’avió no em podia treure del cap el perfil subtil de la frontera entre dos mons tan diferents i tan prop l’un de l’altre. Un, quasi atàvic, espipellat només per la modernitat, i un altre, el nostre, que li dóna l’espatlla, i que creim que és el vertader. De tant en tant, un fet com el que em passà, o dones com na Xima, ens retornen, d’un sol cop, a les litúrgies severes de la mare natura. Basta travessar el xaragall de na Vidala.