Climent Picornell

Berlin s'ha convertit en un suburbi de Mallorca. O tal vegada a l'inrevés. El cas és que per mor del "pont aeri" que existeix entre Mallorca i Alemanya, anar a Berlin és més fàcil i més barat que anar a Barcelona, per exemple. En un mes, el meu fill petit hi ha anat a veure l'inici de la gira europea del grup americà "Greenday" i el meu fillol a passejar-hi quatre dies. Els dos han retornat amb un "souvenir" inevitable : una porció del mur. No fa gaire, obrint una capsa em vaig topar amb el meu primer tros de la paretota berlinesa. Ho vaig escriure i publicar, fa uns mesos.

C.P.

(Lluc-Alcari a Deià, Mallorca. Pintura de Sebastià Ramis )

Relíquies d'un altre món.

Climent Picornell

Surt, de dins una capsa oblidada, un tros del mur de Berlin. El vaig comprar no gaire lluny de la porta de Brandemburg a un jovenet que, martell i escàrpera en mà, servia el tros de paretota que més vos agradava. Puc certificar-ne, per tant l’autenticitat del mac, del pedrolot esdevingut relíquia.

Per això podria pensar, també, que la seva custòdia, un poc perduda per dins ca nostra, representava el que representava, no ho sé molt bé, tal vegada el sentiment d’haver fet una esquerda més a les fronteres no desitjades, a les partions violentes o a les separacions enutjoses. El "teló d’acer", li deien a la divisió virtual, o no tant, entre dues concepcions del món, la del comunisme i la del món lliure, del lliure mercat, és un dir. Una glopada de records del temps de la guerra freda m’han envestit quan he obert la capseta blava, m’ha parescut sentir en Kennedy cridant Ich bin ein Berliner, "jo –també- som un berlinès", quan els comunistes aixecaren la divisòria, el mur del qual em som propietari d’un petit tros. Un record, una relíquia, de quan el món es dividia en altres móns. El "primer món" ( el capitalista), el "segon món" ( el comunista), després feren aparèixer el "tercer món" ( els dels països pobres, que anomenàrem amb pietat, subdesenvolupats, alguns d’ells no alineats, ni amb els capitalistes, ni amb els socialistes) i , fins que es divulgà, no he arribat a aclarir si fou Nicholas Graburn, el concepte de "quart món", per referir-se als pobres i als desgraciats que viuen dins el "primer món".

Ara ja no n´hi ha de segon món, diuen, d’ell en queden només restes evanescents d’una utopia ofegada per les seves pròpies contradiccions i enfonsada pels aparells i dirigents dels partists comunistes, en un acte més del que F. Fukuyama anomenà, massa severament, "la fi de la història". Ara, tots els móns es volen encabir dins el mateix : el primer món imposa la seva força, a cops si fa falta. I, encara, una tropa de gent es demana si un altre món és possible. Un món sense guerres, sense contaminació, sense violències. No deuen creure com deia Henry-Louis Mencken que " per a tot problema humà hi ha sempre una solució fàcil, clara, plausible i equivocada". Una nova illa d’Utopia, lluny de la de Sant Tomàs Moro, ultrapassant la de la societat sense classes, fregant la de la fraternitat universal... Quin nou mur o quina paretota caldrà esboldregar? Quines relíquies laïques s’hauran de venerar, perquè un altre món, menys pervers, sigui possible ? A un servidor, el que en realitat el preocupa, el que m’intriga de bon de veres, és esbrinar de quin color serà la capsa que obrirà algú, algun dia, d’aquí a un parell d’anys, contenint les relíquies d’aquest món nostre.