Climent Picornell

ELS DIVENDRES, FAVES TENDRES. Climent Picornell.

jcmllonja | 27 Març, 2005 21:04

Enguany tot va endarrerit. Els ametlers, els pèssols, les vinyes, les faves... Ha fet fred i s'ha conegut. Un divendres sant, vaig recol.lectar faves tendres.

Faves tendres

Climent Picornell

Els divendres, faves tendres. Era divendres, per cert, i amb el motor del cotxe en marxa, un servidor arreplegava per sopar. Ara diré de que va. Uns dels atributs paisagístics de les planùries del Sud i del Pla de Mallorca, per dir-los qualque cosa rara, en aquest temps, són els favars esponerosos. Les faveres han rebentat i enguany, ufanoses, d’aigua a balquena,  ja brosten a les totes. La veritat sigui dita, una de les més altes concepcions de la qualitat de vida que hom pot tenir ara mateix, és sopar d’una bona truita o un bon remenat d’ous i d’espàrecs o de canonets de faves tendres. Els ous, naturalment, han de ser d’aquests de bon de veres, un pocs bruts de fang i merda de gallina i... vius amb la salmonelosi ! Però quin gust !

Un altre dia n’hauríem de parlar de "l’anar a cercar" i la seva problemàtica : anar a cercar caragols, cames rojes, esclatasangs i altres bolets, espàrecs... Avui, un servidor "ha anat a cercar", que vol dir que m’he aturat a un sementer perquè havia afinat ja les favetes tendres. N’he agafades dues dotzenes ("robatorum per menjatorun no es pecatorum"). N’hi ha qui els fan pegar un bullet, però com que tenia pressa, les he talladetes ben fines i sofregidetes han conservat un poc aquella amargor controlada. Un regust que torna al paladar cada any per aquestes dates, prop de Sant Macià, quan l’orenella ve i el tort –escalivat de que li peguin trons- se´n va. Les faves. Que en menjaren els nostres avantspassats ! Per berenar, per dinar i per sopar i vos estalvïi el centenars de dites, gloses i cançons tradiciomal que en fan referència ( "En vint dies vaig menjar / faves seixanta vegades..."). Tendres, seques, parades o pelades, cellades, ofegades, torrades, escaldines...ja ho val, menjar de pobre i, ara mateix, a la meva taula delícia d’un "diletant".

He acudit a la meva desordenadíssima biblioteca i he localitzat, per xamba, un dels meus llibres preferits i no exager gens : "Història i Ciència de les hortalisses"de Jean-Marie Pelt. Entre mossegada i mossegada, rellegesc el capítol de les faves. Les faves eren conegudes al Neolític i els egipcis ja les havien avorrit com un llegum amb mala reputació, també els mallorquins de la postguerra les avorriren, però per altres causes. Quan comencen a germinar semblen un organ reproductor femení i els sacerdots egipcis, per aquesta causa, els tenien mania. Els grecs arribaren al paroxisme i per a Pitàgores, el del teorema, era vertadera fòbia; conten que, perseguit, fou capturat, per no voler travessar un favar, per por de trepitjar les ànimes dels difunts que, suposaven, s’hi refugiaven de manera molt especial. Els romans observant aquelles taquetes negres que adornen les flors blanquinoses de les faveres, ho consideraren un mal auguri. Els cristians altre que tal, Sant Climent els atribuia esterilitat i Sant Geroni perilloses virtuts afrodisíaques, per la qual cosa prohibí el seu consum a la vida monàstica ja que produien "titil.lacions als genitals". L’Edat Mitjana i el Renaixement milloraren la mala fama de les faves i situaren més correctament el problema : els pets, bufes i altres flatul.lències que produien en gran quantitat; de totes les maneres, aquests resultats, es deia, podien ser aminorats si es mesclava el cuinat de faves amb molta de ceba.

Ja veurem, la truita d’avui vespre, si em reserva alguna d’ aquelles sorprenents sorpreses o algunes d’aquestes vulgaritats, molt més prosaïques. No es preocupin massa : els mantindré informats, em sap greu, encara que no els interessi gens ni mica.

 

 

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb