Climent Picornell

Presentació del nou llibre de Josep Mª Espinàs. CLIMENT PICORNELL

jcmllonja | 15 Abril, 2005 11:39

Presentació del nou llibre de Josep Maria Espinàs.

( Selva de Mallorca, 15/Abril/ 05 i Algaida, Mallorca, 16/Abril/ 05).

Un grup d’amics em fan presentar, cosa que faig de molt bon grat i amb il.lusió, el nou llibre de Josep Maria Espinàs : “A peu per Mallorca” ( La Campana, 2005). Amb lletra més petita a la coberta hi ha escrit “Sense veure el mar”. Es tracte d’un viatge que va fer l’escriptor català, el juny de 2004, per diferents pobles de l’interior (Binissalem-Selva-Campanet-Llubí-Sineu-Montuïri-Algaida, referenciats a un mapa desorientat i amb el nord perdut) i que ara presentam, un servidor i l’autor.

C.P.

Faig un extracte del que diré avui a Selva, a l’Auditori, i demà a Binicomprat, la possessió – hotel rural de na Joana Oliver- a Algaida, on es fa la presentació.

(UN POC MÉS SOBRE “LA MIRADA DELS ALTRES”).

QUATRE REFLEXIONS ESBURBADES SOBRE EL LLIBRE “A PEU PER MALLORCA” DE JOSEP MARIA ESPINÀS.

Climent Picornell

“A peu per Mallorca” no és un llibre tòpic d’aquests que fan de guia d’excursions a peu. A alguns moments, és com una anti-guia turística, tampoc ho pretén l’autor, que ha manifestat molt de pics que ell no és un excursionista d’aquest agosarats, tot i que molta de gent llegint els seus 17 “ A peus...” ( A peu per Andalusia, A peu per Extremadura, A peu per la costa da Morte) ho podria pensar.

La tipologia d’aquest llibre de viatge, que és un gènere potent i amb tradició, ja que hi ha llibre de viatges des de l’antiguitat clàssica ( per cert, que tots els viatgers d’aquestes èpoques passades són uns mentiders consentits...) fins a la literatura catalana que té una veta de viatgers remarcable, i a Balears també. Deia que la tipologia és la d’un llibre amb caminades suaus, al seu aire, amb descripció geogràfica, amb converses, moltes converses amb gent i una certa reflexió personal de n’Espinàs, o una determinada comparança del paisatge amb altres paisatges viscuts. Hi ha per tant una certa indefinició volguda, que ell mateix es planteja : “ som un viatger-escriptor o un escriptor-viatger ?”

A moments sembla un “story board”, un llibretó de cinema, una plagueta periodística –de tanyades segures- tot i que no defuig el to de l’erudició, sense passar-se, ni entrar dins la pedanteria a la que un excés de documentació hi pot conduir.

És un viatge d’autor, és el seu viatge, contat a la gent. Així i tot no és un relat volgudament partidista o excessivament esbiaixat. Els tocs de realitat hi són sempre presents ( al mercats tradicionals hi ha molts negres, passa un noi amb una samarreta que posa “ Qui estima Mallorca no la destrueix”), escolta que parlen dels projectes d’autopista... És a dir, va en la justa mesura, la seva, “el carrer Pere Estruch a Binissalem que no em cansaria mai de veure”, però també “ Quan ens acostem a la carretera el Binissalem tan coherent, aquí s’esbrava”.

Sabeu que Espinàs fuma en pipa ? Idò això. També.

La Gent. Hi surt una gentada coneguda, alguns lletraferits, que no xerren excessivament, per obra i gràcia de l’autor ( el metge-xeremier Amengual, n’Arnau Amer, en Damià Ponç que li ha fet els contactes a Mallorca, en Miquel Serra d’Algaida; o les citacions de n’Antoni Ordinas de Selva o na Caterina Valriu). Ara bé, el 50 % del llibre es conversa amb gent normal i corrent. Espinàs explica perquè la gent parla amb ell “el caminant no és d’enlloc, només passa i escolta el que li diuen”. Una dona de Sineu a un pinte d’una porta, arrecerats perquè plou, un home fent paret de Llorito a Sineu, quan ja es despedeixen li diu “ La meva dona te un tumor al cervell”. Aquests tocs fan molt plausible i creïble el viatge, sembla un viatge que podríem fer nosaltres. Tot i que nosaltres no el sabríem escriure com ell ho fa.

Hi ha també reflexió sobre el concepte de viatge. Amb dues cites, una de Ph. Larkin i una altra, introductòria, d’Amin Maalouf, coincidents amb el seu pensament “Amb els anys el temps deu deixar la seva mel a cada lloc. Potser si vull viatjar penso, de poble en poble, és per no quedar-me enganxat amb la mel de cada casa”.

Els mallorquins. Una querència dels viatgers sol ser la de pontificar sobre allò que se’n diu els estereotips socials del lloc visitat. Per tant, aquí : com són els mallorquins. Espinàs és molt discret, en aquest sentit “Els mallorquins que vaig coneixent, no em semblen, d’entrada, persones inclinades al dramatisme...” habitants d’un tros de Mallorca “ pacífica, una Mallorca sense autocars de turistes, bevedors compulsius, sense aldarulls nocturns”. Però en la qual, ho posa en boca d’un amb qui conversa, “els alemanys ho tanquen tot, tanquen ses finques, però no amb un tancat, allò és un búnquer...”.

He de dir que plou i plou, quasi tot el temps, i fa calor, és per tant una “antiguia” d’aquelles de la de “Mallorca tiene seguro de sol”.

Les refexions personals de l’escriptor, sobre qualsevol tema, són però les que li donen al llibre el seu caràcter, i el fan superar de molt la guia turística rònega i adusta. Davant unes cases de possessió “Em miro l’aire daurat que envolta la pedra d’aquests edificis, i em sembla que s’obrirà la porta i sortirà el senyor. El senyor fill del senyor que havia estat senyor”, el paisatge i la història passada pel sedàs d’Espinàs “El paisatge d’Es Pla de Mallorca és una xarxa de camins i de sèquies, de parets de pedra que limiten els camps, un territori articulat per aprofitar-lo al màxim. Però anònim”. Anònim em deman?

És per tant, un llibre d’autor, fet com una paret mitgera, amb el lloc i la gent del lloc, en aquest cas de l’interior de Mallorca. Amb les metàfores i els adjectius mesurats, que fuig dels tòpics, com aquells que jo no puc sofrir de la “Mallorca profunda” per referir-se a aquestes contrades. Com si això fos una caverna on tots anam amb calçons amb bufes, habitant una postal d’ametllers sempre florits, fins i tot a l’estiu.

Té una cadència, contrapuntejada –m’agrada associar el llibre a aquesta figura de la música, el contrapunt- un contrapunt que juga amb moments interns, intensos, banals, de passada...que converteix el llibre amb un artilugi que desembafa. Vegin el ritme d’una pàgina. 1/ “Passa un papallona, la primera que veig en aquest viatge. És intensament groga i quan bat les ales sembla que alguna cosa s’encengui i s’apagui sense pausa. 2/ “En Sebastià troba un eriçó mort a la cuneta”. 3/ “El batlle d’Algaida fa a saber que davant l’augment de mosques...pulverització a la xarxa de clavegueram...” 4/ Al tauló d’anuncis de l’església . “ Cal fer la guerra més dura contra un mateix”. A la mateixa pàgina. Nogensmenys l’unitat li dona la fascinació de l’aigua que raja, n’Espinàs, ha entès el sentit de l’aigua rajant als rentadors de Randa en una Mallorca calorosa i eixuta ( després de ploure molt...).

A la possessió de Binicomprat a Algaida, Espinàs li dedica la part final del llibre, després de passejar a peu per Algaida i trobar més pipaires al Pla de Mallorca. Binicomprat “una casa gran, molt gran, allargada, de dues plantes, amb una façana de pedra impecable”, a les habitacions “ no hi sobra res, no hi ha cap objecte vulgar o pretensió que hi faci nosa” ( Ho poden incloure als seus fulletons de marketing). Allà una conversa a la fresca –com la de can Damià Ponç, a Campanet- situa i resitua el viatge i la gent. És ver que Espinàs recull la Mallorca pluricultural emergent –negres, marroquins, búlgars, argentins, anglesos, alemanys...- però a Biniconprat, escolta les veus de na Joana, en Biel i en Jaume “ a vegades adolorides, però fondament entusiastes”. “No sabem res d’aquestes tres persones i alhora conversem com si ho féssim cada nit”.

El valor de la comparança és aquí potent, en un home com Espinàs que ha hagut de re-escriure o de re-pensar el seus viatges per editar-los, així diu “Els pobles que hem conegut són dels més ben conservats que hem vist mai”.

Per acabar fa una recomanació de mètode : com es fa un carro, i, per tant, com es fa un llibre...

Passareu gust de llegir-lo !!