Climent Picornell

De caminants, passejadors i "flâneurs" Climent Picornell

jcmllonja | 16 Febrer, 2022 17:50

De caminants, passejadors i  flâneurs

 

 

Manuel Rodríguez Rivero al seu Sillón de orejas de Babelia es feia ressò de la munió de llibre que han aparegut sobre el caminar i les seves benaventurances. Per a esportistes, excursionistes, melancòlics, grassos... Centrats en la seva estètica, en les seves propietats sanadores, en la felicitat que procura, en la seva capacitat de propiciar el mindfulness, n’hi ha escrits per clàssics i per contemporanis. Des d’ Elogi del caminar de David Le Breton, Caminar d’ Erlin Kagge o L’art del caminar del monjo budista Thich Nhat Hanh, recentment traspassat.  Un altre Elogi del caminar del neurocientífic Shane O’Mara (caminar aireja el cervell, trempa els muscles i ens fa més feliços) o Filósofos de paseo de Ramón del Castillo que analitza la versió del caminar i el pensar en gent con Nietzche, Adorno, Witggenstein, Sartre... El setembre del 2021 es publicava la versió catalana de Caminar, una filosofia, on Frédéric Gros ens convida a una activitat que no necessita aprenentatge, ni regles, ni tècnica, ni tan sols diners, només requereix una cosa: dues cames. Tot el demés és superflu. Gros intenta entendre la caminada com una experiència espiritual i fa servir grans figures per a les quals caminar era una disposició del pensament o una inspiració: Rimbaud i el desig de fugir, Gandhi i la política de la resistència, sense oblidar Kant i les seves marxes quotidianes per Königsberg.

Servidor més que un caminador som un flâneur. Silvia Colomé, a La Vanguardia,  també ens recorda que recuperant l’essència de l’autèntic flâneur s’han publicat,  la Fisiologia del Flâneur de Louis Huart, El peatón de París de Leon-Paul Fargue o La passejada de Robert Walser, i, en femení, Flâneuse de Lauren Elkin. Flâneur és una d'aqueixes paraules que es refereixen a un acte molt concret, passejar, badocar, però que evoquen coses molt més complexes: una manera de relacionar-se amb la realitat, la llibertat, la lleugeresa, la ciutat. Al llarg dels anys, el flâneur va passar de figura literària a símbol cultural i a una manera de pensar el món.  L'ús del terme en francés indica l'origen parisenc d'una forma nova, diferent, d'experimentar la ciutat, moure's per ella amb l'atenció el més desperta possible a fi d'apreciar-la com una immensa acumulació de detalls, de matisos, de contrastos subtils, de petjades de diferents passats. Diu Luís Alemany que per a potenciar l'atenció és necessari que el flâneur estigui totalment desocupat: que passegi sense presses, sense rumb fix, sense destí o objectiu i que miri molt de prop el que li envolta. Baudelaire és el nom que apareix sempre que es parla de flâneurs, juntament a Walter Benjamin o  Edgar Allan Poe. Per al flâneur perfecte, per a l'espectador apassionat, és una alegria immensa instal·lar-se en el cor de la multitud, el flux i reflux del moviment, enmig del fugitiu i de l'infinit. (Charles Baudelaire).

Els flâneurs som autèntics vagabunds moderns, semblants a un globus i al caprici de la pròpia curiositat mentre naveguem pel món. Caminem sense propòsit ni itinerari, passejant d'un lloc a un altre. Els flâneurs som observadors apassionats, amb mirada exigent, som capaços de veure coses que els altres no veuen. Recollim inspiració, imatges, pensaments, records i experiències. Persones com Henry David Thoreau, JK Rowling, Albert Einstein, Charles Darwin, Aristòtil,  William Wordsworth, Thomas Jefferson, Virginia Woolf,  Soren Kierkegaard, Sòcrates, Ludwig Van Beethoven, Lev Tolstoi, Leonard Cohen…eren flâneurs.  Per a ells els rètols brillants i esmaltats dels negocis són almenys tan bons com una pintura a l'oli ho és per al burgès. Les parets són l'escriptori contra el qual pressiona els seus quaderns; els quioscs són les seves biblioteques i les terrasses dels cafès els balcons des dels quals mira la seva llar (Walter Benjamin).

Climent Picornell


General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri de gener Climent Picornell

jcmllonja | 31 Gener, 2022 12:49

Jardins d’altri de gener

 

Els Jardins d’altri arrepleguen un poc d’ací, un poc d’allà, sense subjecte, ni predicat. «Quan pogué controlar el tic de les seves rialles, va fer el que tots els mallorquins fan sovint: deixar d’escoltar i posar-se a xerrar en mallorquí. Tot una faramalla de rots i renous propis de porcs; això és el que semblava, quan parlaven» (Aurèlia Canaan, entorn de 1956). Pareix un declaració d’antimallorquinisme, però és, senzillament, el parlar destravat d’una nord-americana fent negocis a la Mallorca dels anys 50. I què me’n direu de l’aspecte d’un dels nostres tòtems reverencials? L’autor de l’incommensurable Die Balearen, l’arxiduc Lluís Salvador: «Vam poder comprovar que, efectivament, sa altesa no feia gaire bona fila. Vam veure un gran ancià de feixuga corpulència, que caminava amb petites passes maldestres, com els malalts de gota; té els ulls petits i les galtes grasses i vermelles, i el barbó i els cabells grisos; porta una levita on apareixen esbossats, en diverses taques, els països dels dos hemisferis; el tall és terrible i els botons estan descordats, i la gorra amb visera de xarol, que porta a la mà, sembla plena de greix.» Així el pinta Louis Codet, pintor i escriptor, nascut a Perpinyà, en un viatge que féu a Mallorca l’any 1911.

 

«Qui perd els orígens, perd identitat», cantava Raimon (perd identitat, no «la identitat», matisava ell). Tot està amarat per la crisi galopant dels estats-nació contemporanis i la globalització (libertè-égalité-fraternité substituïdes per la rentabilité), que provoca una pèrdua de senyes d’identitat col·lectives que aboquen a la pèrdua de referents estables. Nosaltres, com a gats escaldats, de l’aigua tèbia hem de témer. De tota manera, com deia Orham Pamuk, premi Nobel turc: «No hi ha una sola definició del fet de ser turc. De la mateixa manera que no hi ha una sola forma de ser espanyol... Per a mi, com a escriptor, l’ànima d’un turc és la llengua». Sempre la llengua. «La meva pàtria és la meva llengua», digueren Borges i Günter Grass, del l’espanyol i l’alemany. Joan Maragall i Nadal Batle, del català.

 

«Després de molts anys en què el món m’ha permès variades experiències, el que sé més, a la llarga, al voltant de moral i de les obligacions dels homes, li ho dec al futbol.»(A. Camus) L’ obra d’Albert Camus està trufada del gust per aquest esport. Ja de nin, la seva padrina Cardona trobava que gastava massa les soles de les sabates. La imatge de la glòria és quan «em fan porter titular i tres dies abans havia tastat per primera vegada la boca d’una al·lota», i la de la felicitat: «No hi ha cap lloc on un home sigui més feliç que dins un estadi.» Afegeix Camus: «La noblesa de l’ofici d’escriptor rau en la resistència a l’opressió, i per tant en dir que sí a la soledat».  Per tant a l’ofici d’escriptor se li ha de respondre amb les qualitats del bon lector, segons Nabokov:” imaginació, bona memòria, cert sentit artístic i un diccionari”.

 

Ja ho intuïa Montaigne : “Deixem-nos d’humilitats. Cada un parla segons les seves forces”. I per quan fan falta forces el que conta Marius Carol, segons ell “Jordi Pujol quan era president de la Generalitat es prenia un speed que consistia en dues aspirines, un cafè i una Coca-Cola. El resultat del còctel era immediat”. Quasi com una vacuna, per cert:  “Viure sense Montaigne és com no vacunar-se” (Guillem Frontera). Es tracta com sempre de no confondre les coses. Ja ho deia José Mª Garcia “Butanito” parlant d’un periodista: “Mengano... confunde la entrevista con una felación”. Més clar aigua.

 

Climent Picornell


General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Nínxols, brebatge i orgues

jcmllonja | 17 Gener, 2022 10:58

Dalt del turó

 

Nínxols, brebatge i orgues

 

Climent Picornell

 

Una mèl·lera femella se menja els darrers lledons que queden a l’arbre, ara deuen ser ben dolços. Fa fred i hi ha rosades matineres. El caramull de llenya va minvant i la foganya fa la seva feina a les llargues nits. Com s’allarga i s’acursa la durada dels dies i de les nits? Per Nadal, una passa de gall. Per sant Esteve, una passa de llebre. Per l’any nou, una passa de bou. Pels Reis, una passa de vells. Per sant julià, una passa de ca. Per sant Antoni, una passa de dimoni. Per sant Sebastià, una passa de milà. Per santa Agnès, una hora més. Per la Candelera, una hora entera. Per sant Blai, una passa de cavall. Per sant Maties són iguals les nits i els dies. Sant Joan és el dia més gran. Per sant Pere el dia se fa enrere. Per la Mare de Déu d’agost a les set ja és fosc. Per sant Narcís de sis a sis. Per Tots Sants els dies són germans. Per Nadal una passa de gall... i així roden i roden les estacions.

Na Francinaina Cota me du una senalla de llimones. “Ara Climent encara reia. Anàrem, ja fa estona,  a un restaurant una mica bo i amb les gambes mos tragueren un cassolí amb aigua i mitja llimona. Noltros hi sucàrem sa llimona i el mos beguérem ben sencer. A la taula de veïnat els feren el mateix, però no el se begueren, s’hi feren netes les mans. I noltros riu que te riu dels veïnats per la seva mala traça!  Anys després vaig saber que les que anàvem errades érem nosaltres...però ja ho veus noltros mos ne rèiem dels qui ho havien fet bé. Que te pareix secretari...?”  Passa madò Bet de son Alvaires. “Saps que hi va haver una gran brega quan se repartiren s’herència?” Diu na Francinaina,  “No per ses tallades grosses, que hi estigueren d’acord, sinó pels tres ninxos. Na Bet volia els ninxos d’enmig,  als de dalt, deia, hi feia massa sol i als de baix hi pujava s’ humitat d’enterra... “Però si tu no te’n temeràs” - li deien els dos germans-  “seràs ben morta”. “Però fort i no et moguis va voler el d’en mig. Són una mica primitius, a jo que me cremin i que espargeixin les cendres davall sa llimonera... i si menges gambes ja ho saps.”

Pas per davant una casa i sent parlar alemany. Uns estrangers han comprat can Joan dels Orgues. En Joan era una persona entranyable, excèntrica, quasi folla, deien que de massa estudiar el cap li trabucà. Mirava de passar per llocs estrets, se posava un bitllet de mil aferrat al front, dinava dues vegades, feia concerts amb una harmònica –uns orgues- que ja quasi havia esquinçada. “Loco, loco, loco!!! Li cridaven els nins i ell, quan tu els espantaves deia –“deixau-los anar, deixau-los, fer”. S’aturava momentàniament de la seva follia per saludar, per interessar-se per la salut d’un parent i llavors continuar tocant els orgues o passar per llocs inverossímilment estrets. Na Joana Covala hi envià el seu fill acabat de llicenciar en medicina. “Vés a veure que fa en Joan, l’he vist fer coses molt rares”. Entrà i demanà: “que no està bo en Joan?”  I en Joan pegava bots per damunt el sofà. “ Bo i sa” , respongueren les seves dues germanes. Tenia una memòria extraordinària per recordar, per exemple, tots els sants del calendari. Va morir d’una pulmonia, diuen que perquè es va colgar al llit un dia de pluja sense eixugar-se i anava xop. El meu fill Julià, que ho havia sentit contar, després del bany exigia que li eixuguéssim bé els cabells, no fos cosa li passàs el mateix que a n’en Joan del Orgues. Al cel sia!

En arribar a ca nostra salut els meus veïnats musulmans que me retornen tímidament el bon dia. Això és tota la relació que tenim. Deu ser impossible viure els uns amb els altres i no els uns al costat dels altres?  Com si fóssim de suro i no de carn i os?  O com oli i aigua?

«Gener amerat, mig any assegurat», «Gener eixut, tot l’any put», «Si no fa fred pes gener, quan n’ha de fer?», «Per Sant Antoni, fa un fred del dimoni», «Per Sant Sebastià, fa un fred que no se pot aguantar». Ben cert, no és veritat?

 

 


General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Repensar-nos. Climent Picornell

jcmllonja | 10 Gener, 2022 11:16

 

Repensar-nos

 

Fa una temporada que el partit “Proposta per les Illes” ( el PI ) va de rota batuda, entre bregues internes i diversitat de pensament de com s’ha d’enfocar el mallorquinisme polític de centre dreta. Caldria que es posassin d’acord, és un espai polític important que, si desapareix aquest partit, o s’esmicola massa, serà ocupat per la dreta nacionalista-espanyola o el centre-dreta regionalista. Poc per la socialdemocràcia i encara menys per l’esquerra.

No ha quallat a les illes un partit d’aquestes característiques després de la desfeta d’Unió Mallorquina, arrossegada per la corrupció de la seva principal lideresa Mª Aª Munar. La refundació, el PI, amb líders escindits del PP, més regionalistes, i el que quedava del partit ha mostrat els seus cruis, fruits dels personalismes, però també de la diferent visió política, més nacionalistes uns, molt més  regionalistes-espanyolistes els altres.

Des de la realpolitik cal dir que, amb mentalitat d’esquerra socialdemòcrata i esquerra-nacionalista, es veu amb paor el fet que aquest espai polític centrista, més o menys nacionalista, s’esmicoli en dos o tres partits, així, xapat, es perd chance electoral i la suma per construir una altra majoria progressista, un altres pacte de progrés, se’n va en orris.  Per tant ens hauria d’interessar a tots els qui des de les files del progressisme no volem veure la dreta aliada amb l’extrema dreta governant aquest país nostre.

És molt cert que el reflex de les votacions electorals, més a les generals que a les autonòmiques, però també a aquestes, és de cada pic més a les illes reflex de la situació general de l’estat. Quasi un calc. Amb petites excepcions, com és el cas d’el PI. La irrupció de l’extrema dreta de VOX i de la dreta extrema de Ciudadanos, n’és un bon exemple. Com ho és també la irrupció dels indignats de les places amb el sobrenom de Podemos, aglutinant comunistes i extrema esquerra.  És aquest un espai també en disputa. Amb els esquerrans de MES, derivant entre el nacionalisme i el comunisme, el progressisme, el verdisme, el feminisme i el que sigui per no perdre vots per les bardisses. Tanmateix si es presenta Errejón o un partit estrictament verd, perdran el vots que es volen arreplegar, abandonant o maquillant el seu nacionalisme-independentisme.

A més —o a part— de les administracions públiques: ¿Qui comandava a les illes i qui comanda ara? Dels poderosos senyors de possessió, alguns dels quals nobles de segona, a la «nova burgesia» que havien de conformar els hotelers. En unes illes que no tengueren revolució industrial —ni la Il·lustració hi féu llum, malgrat els «Amigos del País», hem de ser francs— ara hi havien ascendit uns nous aristòcrates del ciment,  la urbanització i l’hoteleria, unes desenes de personatges, que no han mirat gaire d’autobeneir socialment el seu poder, que en tenen. Les elits de poder, del poder fàctic, i no tan fàctic. Però qui comanda ara a les administracions públiques són els representants de les classes mitjanes i obreres que han aparegut aquests darrers cinquanta anys.

 A Catalunya els fets recents han obligat a fer revisió del catalanisme polític i a València també, per molt distorsionada que es faci la del valencianisme, una altra realitat és contumaç. Com s’hauria de llegir avui un país com el nostre? On situar ecotaxes, territori, turisme i medi ambient,  estrangers residents, immigrants, globalització, «Nuevas Mallorcas» i les noves burgesies emergents i descendents? Els mallorquins,  els antics i els nous, com hem canviat? Els qui parlam la variant mallorquina del català, els qui viuen i treballen a Mallorca, els qui manifesten la voluntat de ser mallorquins a la seva manera? I la nació, el territori de referència? Un ciberpaís? I el mallorquinisme o el balearisme polítics?

El cas de la discussió interna del PI fa que de tant en tant es  remoguin els fangs que ens obliguen a repensar-nos.  I reafirmar-nos. O no.

 

Climent Picornell

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Confinament, ventositat, presó

jcmllonja | 22 Desembre, 2021 11:37

 

Confinament, ventositat, presó

 

 

He d’enterrar un moix i una rata morts  i el que queda d’un colom que els moixos han deixat fet un pelleringo... pens que tenir esment del corral du aquests funeralets. Baix del turó cap a la vila i trob en Xisco Morcadins. “On vas?” Li dic. “A ses gallines. No sabies que durant es confinament sa Guàrdia Civil m'aturà?”  “Dónde va?”. “A dar de comer a mis gallinas”. “A ver, a ver...” “i me miraven dins es cotxo un poal que duia amb peladures, trossos de pa... això que ara se diu 'orgànic' per tirar a n'es poal des  fems. Un dels guàrdies civils me demanà: “Pero ¿Que les da de comer? ¿Basura?”. “Aquell agent de s'autoritat no sabia de que s'alimentaven ses gallinetes i jo me vaig estimar més no respondre, tanmateix, no n'haguessin tret aguller”. “S’ha mort madò Joanaina Xarreca” me diu abans de partir. La record molt bé, sempre darrera els visillos, era una dona que tenia l’habilitat de fer ganxet, resar el rosari i mirar s’Hola, tot al mateix temps!

Vaig fins al cassino a prendre un cafetó i em trob amb en Xisco “Bruscató” i m’assec amb ell, ha sortit de la presó fa poc, una qüestió de doblers... Du un anorak amb un brodat del golf de Bendinat, calçons vaqueros, ulls entre grisos i cels, barba, cabells rossos curts. És a punt de què l’informin del tercer grau, només haurà d’anar a dormir a la presó uns dies, i està com un flam, perquè a mesura que passa el temps pitjor ho viu. Es veu que té xerrera, sobre els voluntaris de religions diverses que hi van a fer feina per millorar les condicions de vida dels presos, i fan nosa als funcionaris. La monotonia de la vida presidiària, el mal ‘rollo’ de pensament, tot i que físicament està bé. “La presó té les parets altes no perquè no fugin els de dins sinó perquè els de fora no vegin el que passa”- , ara és al departament d’ ingressos. Ell no es considera un delinqüent -un que estava pensant amb antel·lació un crim- sinó algú que va tenir un accident, que tres o quatre circumstàncies –la política, el crèdit, el mercat, aquella persona, l’estat financer... Se’n va i entra en Perico Serra que me diu fluixet: “Jo també m’he fet delinqüent”. “Tu! Au ves!” “M’he fet contrabandista de garroves ... les m’han arribat a pagar a un euro i mig el quilo...”  En Perico va tenir una accident i després de molt de redolar per diferents metges va poder cobrar sa paga de retirat... i ara fa estraperlo amb garroves, que és ver que han anat aferrapilla.  Vaja, vaja...pens.  Sense voler fa un pet i s’excusa: “M'ha sortit una ventositat!” “Uep, que has tornat de fi! Això abans se deia he fet un pet!”. “No! Fa més educat” me contesta “és com a s'alga que ara li diuen Posidònia!”

Dos externs se barallen en el tasser del bar i un, el més fort, pega a l’altre amb sa mà morta, i se veu que li fa mal, “T'arrabassaré tots es botons de sa camia!!” li diu al pobre al·lot que reb i que va ben abeurat... Pens que això al poble també devia passar abans, però ara veig que passa més sovint. “Els  pos terra de diatomees i purina d’ortigues...” sent que me diu en Perico que ara presumeix de que al que sembra no ho esquitxa amb res químic.

Tenc per mi que ja és hora de partir, entre la brega i la xerrameca del meu contertulià, trob que ja en tenc prou. A més fa fred i es a punt de ploure i tenc una canal a ca nostra que no va massa bé. Pas per davant la coa que hi ha al forn i només sent xerrar en foraster. Quins canvis a la petita vila! Pens amb la cançó de Quimi Portet, Homes i dones del cap dret: "...sota una col, canta el poeta: / Des d'una àrea de servei,  /  la meva terra és com un parrac grapejat; / un país vençut pel davant i pel darrera; / d' atrotinada dignitat." Els horabaixes tan curts me deprimeixen.

 

Climent Picornell

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri hivernals Climent Picornell

jcmllonja | 17 Desembre, 2021 12:07

 

Jardins d’altri hivernals

 

Els jardins d’altri tresquen dins el que diuen que diuen que han dit... un poc desordenats. Paul Claudel: “L'ordre és el plaer de la raó i el desordre la delícia de la imaginació”. Amb aquesta cita no tenc perquè penedir-me’n i a més com diu sempre James Bond: “Penedir-se no és professional!” De totes les maneres sempre pens en la fatuïtat de les cites. Som tot el contrari del que deia Truman Capote,  que es feu aquest autoretrat: "Faig, més o manco, l'alçada d'una escopeta i som igual d'estrepitós. Som alcohòlic. Som drogoaddicte. Som homosexual. Som un geni".  Bé... deixarem estar aquest viarany.

"Al principi de la revolta s'ha d’assassinar: abatre un europeu és matar dos ocells d'un tret, suprimir a la vegada un opressor d'un oprimit: queden un home mort i un home lliure; el supervivent sent per primera vegada davall els seus peus el sòl de la nació". Diu això Jean-Paul Sartre al seu prefaci a Els condemnats de la terra de Frantz Fanon. Llegit ara, el text és de 1961, fa seixanta anys, és ferest. Diuen que el ministre de l'interior el va voler empresonar i el president de la República, que era el General De Gaulle quan ho va saber, li va dir: "No s'empresona a Voltaire". En el mateix camí de la reflexió sobre el que deia Sartre, diu el cantautor Sisa: “Crec que la rancúnia i l'odi són els dos grans motors de la vida, molt més que l'amor. Jo procur fugir d'aquest esquema, perquè odiar cansa molt, és pesadíssim”.

Fugir de l’odi i anar cap a l’amor, però... llegesc a una entrevista a Michel Houellebecq a The Paris Review: "Ja no existeix l'amor?” li demanen, “Aquesta és la qüestió” respon,  “la idea materialista de que estam tot sols, vivim tot sols i morim tot sols. Això no és molt compatible amb l'amor". Diuen que de l’amor a l’odi hi va un no res, molt poca diferència. Com la d’aquell estudiant que li demanaren quina era la diferència entre enologia i etnologia? I respongué: una “t”. Poca cosa. No sé si refiar-se de Houellebecq és molt sa.  Deia B. Brecht: “Perquè no em fio d'ell, som amics”. O,  P. Valéry: “La bêtise n'est pas mon fort” (L’estupidesa no és el meu fort).

Conten que circulava per l’entorn de Joe Biden, el president dels Estat Units, aquest acudit: “Quin és el país on no hi ha cops d'estat? Resposta: Els Estats Units. Per què? Perquè és l'únic país on no hi ha ambaixades dels Estats Units”. Un país tan ric. Scott Fitzgerald: “Els que són molt rics no són com tu o com jo. Són molt avorrits”. Amb el president Trump això dels cops d’estat al seu país s’hauria de matisar. És ver que s’ha de tenir la ment oberta però s’ha de vigilar que no et caigui el cervell en terra.

Per desembafar, un poc del poeta de Sarrià,  J.V. Foix: " I en cloure els ulls per contemplar el paisatge  /  de la mort carnal, /  abandon en els glaços el bagatge  / del país natal".

 

Climent Picornell

 

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Burgesia turística? Climent Picornell

jcmllonja | 02 Desembre, 2021 17:16

 

 

Burgesia turística?

 

Climent Picornell

 

Demanar-se si el turisme ha format una burgesia turística com a classe dirigent o dominant, o no, me sembla ja un poc recurrent. Però veure a la llista Forbes que els més rics de les Illes són els hotelers, tret dels dos Vergues, o la lectura que he de fer del llibre Mi Vida de Gabriel Escarrer Julià m’ha reverdit la cosa.

Hi ha la creença popular de que els nostres hotelers són uns ploramiques que dipositen els seus guanys en inversions exteriors després d’haver-se’n aprofitat de tot el que els donen les illes Balears. I ells ho saben. I els sap greu. Perquè, diuen, gràcies al seu coratge i al seu primer maridatge amb els tour-operators posaren en marxa una indústria, la turística, com mai havia tengut les illes. I de retruc crearen llocs de feina i aconseguiren que unes illes pobres passassin a ser riques i, que no només inverteixen a fora, sinó que renoven les seves estructures illenques, les que encara no s’han venut als fons internacionals d’inversió. I a més ara, que amb el turisme residencial,  moltíssims d’illencs també en treuen un bon suc.

És ben cert que els elements socials que han participat en els booms turístics a les illes són diversos: administració, empresaris, treballadors... Es però el camp del comportament empresarial qui en molts moments ha demanat el protagonisme, i,  en altres, ha amagat la cara. Un altre dels  aspectes interessants d'aquesta problemàtica és el d'esbrinar si, conjuntament a la transformació de la societat illenca, s'anava congriant el naixement d'una burgesia "nova", una burgesia que tendria el paper que tengueren les burgesies del segle XIX i principis del XX. Aquesta mena d’ elite havia de sorgir de l’empresariat turístic. Aquesta anomenada "Burgesia turística", s'hauria  hagut de formar  amb molt poc temps i, per tant, no es sap molt bé si ha assimilat el seu paper de classe enriquida-dirigent i té consciència del seu paper social.  Ha esborrat, però, botifarres, terratinents i comerciants tradicionals com a classe dirigent, tret d’alguns epígons no del tot menyspreables.

Els empresaris però no volen suportar tot el pes del  model turístic, adduint que no ho saberen fer d’altra manera o, principalment, la poca implicació de l’administració en no ordenar el creixement ja que aquesta ho va fer molt tardanament. Segons Josep Melià, les pautes d’acció i de valors poc assimilats s’han concretat en una classe que tendria més a veure amb els paradigmes dels nou rics, sense història i sense arrels, que funcionaven com un sindicat de pidolaires que no dubtava en “cremar” el territori i en col·locar a fora els excedents. Tal vegada és molt reduccionista, ho sé. Hi ha qui es manté a l’expectativa de com ho fan les anomenades segones o terceres generacions, molt condicionades, encara, per les primeres, dubtant entre ser la classe dominant o la classe dirigent, entre el poder fàctic tradicional i l’evolució d’una moderna societat de serveis.

El pas èpic de l’expansió hotelera mallorquina per mig món ja té la seva hagiografia: Los visionarios del Caribe. Els Barceló, Escarrer, Hidalgo, Riu,  Fluxà, Matutes, Piñero i darrere ells molts d’altres. Alguns per la Cuba castrista. Aquests fets donen bé la talla del pas dels hotelers dels anys seixanta, sotmesos als tour-operadors, a una nova classe empresarial, emprenedora i globalitzada. Els empresaris turístics s’expandiren per mig món exportant el seu savoir-faire. Aquesta “burgesia” ¿S’han dedicat a exportar el model i a convertir-se en cadena internacional més que en preocupar-se d’influir en la societat balear, tret d’uns possibles torcebraços amb un govern de progrés d’abans,  no amb el d’ara?  Crec que no els fa falta ser classe dirigents, sí però que creuen que se’ls deu un millor reconeixement social. I més ara que fan responsabilitat social corporativa, o paguen càtedres a la UIB, o ajuden al Tercer Món, o pregonen l’economia circular, o redueixen la petjada de CO2... Per què els fa falta ser si els va tan bé?

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Grills, solls i cocarrois

jcmllonja | 24 Novembre, 2021 19:37

Grills, solls i cocarrois

 

Un parell de grills resistents, quatre lladrucs de cans llunyans, una tropa de galls que canten i se contesten, dos o tres sebel·lins que pareix que se queixen i el contrapunt dels trons dels caçadors són els sons que m'acompanyen en clarejar el dia mirant la boira per damunt el pla de ses Veles. Des de la finestra veig la casa de Can Bescoi. Havia sentit contar que abans quan hi havia un contenciós, una brega, un dels dos bàndols feia una 'enramada de merda' que consistia en embrutar el portal de l'altre casa amb excrements. A l'amo en Joan Bescoi n’hi feren una per qüestions de caça furtiva. Ho feu net i vetlà, dia rere dia, fins que afinà el que li duia tan olorós regal una altra vegada. A l'esquitxador merder el va fer de trobar en Bescoi i li va dir: “Ahir a les quatre de sa nit te tenia encanonat” No hi va tornar haver enramades de merda: Pus! Se va haver acabat! Ho trob molt mediterrani això: sicilià.

Passa en Jaume Forcadell que se feu mal a un peu i li feren un estol de proves i el donaren per inútil... “Encara te fa mal?” li deman,”Sí, però si amoll un parell de vatues, vatua el món!, vatuadell!!, vatuacristo!!!, no lleven es mal, però ho pareix!” “Per un còlic miserere no sé si serviria aquest remei!” li replic.

Al cassino n'Andreu de Palauva feia el que ell en deia Sociologia de les solls de porcs, segons les solls, la rellevància social, però no pensava, crec, en els que havien de fer netes ses basses, amb una forca, perquè lo que agafassin no fes suc, cap a dins el carro o el tractor... era una feina feixuga i bruta, poca gent la volia fer, ell, però continuava amb la seva Teoria de la Soll, com a mesura de l'economia pagesa d'un temps. Entra en Joan Coscorrí, a n'en Joan li digueren per escrit que li posarien un pal d’electricitat dins un bocí seu. A ell no li va parèixer bé i els ho anà a dir. Estira i amolla, estira i amolla... arribaren a un acord: no el posarien al mig del bocí. Però arribat el dia es troba el 'poste' ben enmig. Ja no va anar a discutir. Agafa la motoserra i ras! ras! El talla de ben avall. Els operaris, quan ho trobaren, prepotents, li tornaren a clavar. I en Joan ras! ras! El va tornar a serrar. Quan hi tornaren li posaren ben a la vorera. Idò! Que te pareix secretari?

Pas per davant sa posada de Can Borga. Ara és de l'amo en Toni, casat amb madò Maria Sossega. És ver que sa seva dona és un poc bleda. I sembla que fou per això que l'amo en Toni de can Borga tornà a la casa de putes. En sortir se topà amb un company: “Com ha anat?” “Bé, li diu. N'he llogat una que la me xupava com un vadellet xupa sa mamella de sa mare” I amb això, senten una veu que diu: “Mon pare? Que feis per aquí?” I ell contesta: “Fill meu... i ara no trobes que per cinquanta euros no fa falta molestar ta mare?” El fill no sabé respondre i se n'anaren plegats cap a ca seva.

M'atur al forn a comprar cocarrois, són excel·lents. La fornera vella que seu a una cadireta just sullà, me diu: “Climent a tu que t'interessen coses des poble, no saps que li va passar a n'en Toni Basso? Idò sa sogra li feia cocarrois i ell sempre, però sempre, li deia: “Heu de posar més panses a n'es cocarrois!” I ho repetia sempre que en menjava, fins que un dia, emprenyada la pobra dona n'hi feu un tot ple de panses, ni verdura ni un cap de porc, només panses. No s'ha sabut mai que va dir en Toni. Que te pareix?”

Me’n torn per amunt i me trob una allau de gent que no conec, nouvinguts a la petita vila, que no em saluden. Entr dins la casa i vaig fins a la cuina. Sent els cops que peguen les mosques, escarabats voladors i borinos diversos quan topen amb el vidre del finestral del corral; no patesc, tots tornen a partir, un poc estormiats, supòs.

 

Climent Picornell


General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

GUILLEM FRONTERA, paisatge i societat . Climent Picornell

jcmllonja | 12 Novembre, 2021 12:18

 

 

Guillem Frontera, paisatge i societat

Climent Picornell

No fa falta dir, o sí,  que Guillem Frontera és un dels gegants de la nostra Literatura, un homenot de les lletres i de la intervenció social. Les seves opinions són respectades i les seves obres llegides per una munió de gent. Ara s’estan  duent a terme unes sessions d’estudi i de reconeixement a la generació d’escriptors dels anys 70, La narrativa dels 70. Gir de guió en la literatura a Mallorca.  I dins aquest cicle, avui divendres i demà dissabte,  unes jornades monogràfiques dedicades a Guillem Frontera que ha fet setanta cinc anys i és a la plenitud de la seva creativitat.

Ja no hi ha cap dubte que la literatura és també una eina que usen altres ciències per a interpretar els seus quefers, també la geografia. La lectura de Els Carnissers (1968), la seva primera novel·la, tengué per a un servidor un impacte que em desvetllà com de clares són les mirades dels escriptors sobre la societat. No només això,  el fet que Frontera sigui natural d’un poble del Pla de Mallorca, Ariany, com servidor ho és de Sant Joan, també del Pla, m’ha donat la mesura de la descripció del territori, i amb ell,  el paisatge, sobretot d’aquest redol de Mallorca.

M’ha interessat sempre com ha treballat el paisatges a les seves novel·les. Diu Frontera: “Les persones tenim la capacitat de convertir el paisatge en experiència i en història, per un procés d'identificació amb les empremtes que hi ha deixat l'home o amb les raons per les quals no s'hi ha establert o l'ha abandonat.” L’origen del concepte de paisatge té un estret lligam amb la pintura. Diu a  País i paisatge, que “foren sobretot els escriptors i els gravadors viatgers del XIX els qui, per l’alquímia de la mirada, varen destil·lar paisatge de la naturalesa d’aquestes illes. Va ser a través d’ulls externs que començàrem a definir el paisatge… Els poetes de l’Escola Mallorquina s’identificaren tant amb el paisatge que alguns moriren –artísticament- de sobredosi”. Massa exacte.

“M’agraden els turons i les bardisses, el silenci subratllat del picarols de les garrigues, el temps immòbil coronant la suor d’aquests camps de blat prim que ara recordo. El fred i la boira, les gelades, l’ordi estufat, els albons florits, l’antiga veu que forada la pallussa d’una era. Les figueres de moro, les alzines... tot això tan llunyà que no recuperaré ja mai més” Guillem Frontera nasqué i visqué de jove, i ara hi roman, a Ariany  i vegé la transformació social i territorial  provocada pel  turisme, el naixement d’una classe mitja, la pujada paulatina al poder de la nova classe dominant dels hotelers i constructors, la immigració dels treballadors peninsulars, el contacte i el canvi social de tota la població de les illes: de la que es resistia al canvi i de la que s’hi adaptava. A La mort i la pluja (2007), Ariany és transformat, literàriament,  en Alànaria . “El paisatge es transformà lentament, obstinadament, omplint-se de fites: s’hi excavaren cisternes, pous, aljubs i albellons; s’hi traçaren síquies, camins de carro, camades i dreceres; s’hi construïren una casa, casetes d’eines, païsses, portasses, solls, galliners i sestadors. I la terra, abans cacera senyorívola, esdevingué pagesa.”

Les reflexions socials implícites en la seva trama novel·lística són evidents i el contrapunt del paisatge apareix molt sovint com un ritme sincopat que il·lumina o enfosqueix. Aquella Mallorca rural va ser esmicolada pels successius booms turístics, aquest canvi serà una constant en l’obra literària i periodística de Frontera, des del seu pas pel seminari franciscà de la Porciúncula, al descobriment de la seva vocació literària en català. Començà com a poeta però molt aviat passà a la novel·la i amb vint-i-tres anys escriu Els carnissers (“Vaig cercar la manera de contar un canvi històric que estava vivint i que tenia ganes de contar”). El salt a Barcelona el 1970 tengué per a ell una influència i una sèrie de contactes i vivències que li serviren per donar el pas per ser un autor més vivencial i per tocar el món editorial, del periodisme i l’adaptació televisiva. La faceta d’editor al costat de Pere Serra i després a Ensiola, caracteritzen una de les seves dèries juntament amb el discurs i l’afició a l’art.

La ruta dels cangurs (1979), Una dolça tardor (1983), Un cor massa madur (1993), L’adéu al mestre (2013),  Sicília sense morts (2015)  coagulen una visió desencantada de Mallorca, dels governants i dels empresaris sense cultura i sense sentit de la tradició, retrata els especuladors, els hotelers, el món de la corrupció ja sigui des de una novel·la negra o com a La vida dels cossos (2019) on hi apareixen amb la seva magnífica vitalitat la Barcelona de la Transició, el Madrid de les darreries del franquisme o la Mallorca de l’inici del vertigen turístic. “Vull que el lector sàpiga comprendre el món que jo vull explicar, servint-li de punt de reflexió sobre determinades qüestions que jo vaig proposant. Encara que no cregui que els mallorquins, com a poble puguem sobreviure, almenys que ens deixin dir les darreres paraules, el per què d’aquesta mort”. Tot això tenint temps per escriure a la premsa o publicar un llibre d’aforismes (Bombolles de sabó, 2006) o conversar amb Pere Antoni Pons amb el magnífic retrat que li feu a Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta (2017), un subtítol que agafa a la perfecció les obsessions de Frontera: el frenesí per la captació del canvi.

Ara li dediquen una atenció que sols reben els grans. Els qui deixen petjada.

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Figues, moros, ciclistes, ciurons i un 'moticultor'

jcmllonja | 06 Octubre, 2021 11:33

Dalt del Turó

Figues, moros, ciclistes, ciurons i un ‘moticultor’

Climent  Picornell

Faig una visita a les figueres que sembrà mon pare i n’agaf un paneret, bordissot i coll de dama blanques. Davall sa figuera ja en menj sentint aquella olor que fan les figueres en s’estiu.  En tornar-m’en me saluda l’amo en Tòfol. L’amo en Tòfol Nialer va saber que havien posat una casa de putes al poble de veïnat, que és més grandet, més capital, i va decidir anar-hi. Li donaren les senyes i s’hi presentà en el mateix moment que treien un bubul, un taüt, amb un mort de la casa aquella. Voltà en rodó i decidí que ja ho provaria un altre dia. M’atur a conversar amb ell, bon contador d’històries. “Jo,  Climent, tenia un cavallet, una ego,  que no creia, i no hi havia manera. Ho vaig comentar a n’es ferrer Brull que ferrava animals de pota i me va dir: ‘Jo vendré!’ Un dia s’entrega i se’n va cap a s’ego i se posa a xerrar-li, però sense más ni menos comença a pegar-li un estol de galtades per sa cara, però fortes, fortes! En haver passat una estona li torna a xerrar un poc i s’acosta i me diu: ‘Ja està’. Tu! Voldràs creure que ara creu, però creu de bon de veres... Pareix un miracle i no ho és: devia se un poc bruixot en Brull!”

Torn a peu pel camí des Rafal transitat per gent que camina i fa salut, no passen carros com abans, ni pagesos a peu, ho coment a n’en Sebastià Monjo i me diu: Idò, que te pensaves? Ahir vaig anar a s’hort d’en Ribes i  no vaig veure cap cristià que fes feina amb aquella calorada, tot eren moros. Haurem de mester molta gent, els mallorquins han tornat molt triats i molt esquitarells amb segons quines feines! Té una mala ferida aquest problema... i ja saps que en diuen de les ferides: ‘Metge piadòs, nafra pudenta’”.

M’atur al cassino i al tasser hi ha un fill del sen Gori Bronder. Mon pare me contava que un dia que el senyor rector bevia una cervesseta li va dir al sen Bronder: “Gori, i no me vens a veure mai per devers l’església i, en canvi, vens molt a veure sa madona d’es cassino” En Bronder no s’ho pensà dues vegades: “Don Bartomeu, aquí pag i me donem beure i a l’església pagam i només beu vostè. Tanta sort, però, que llavors vostè escura!”. M’assec a defora i veig que se comencen a congregar ciclistes de dues castes davant l’església,  és dissabte dematí, dels qui van per dins la garriga i dels qui van per la carretera, els dos grups però saben bé on s’han d’aturar per berenar...

Passa en Colau Retort i l’escomet: “Te vull donar es condol, m’han dit que sa tia Maciana era morta. I que tenia?” I en Colau que és molt irresponsable me contesta: “Que tenia? Res. Dos quartons per devers es Rafal i res pus. Això tenia!”  “Vaja!” li dic jo. Se seu a la taula en Bernadí  des Moticultor, sempre ha estat un poc intel·lectual i contracultural:  “Vaig anar a ses Torrres d’Ariany, i, per molt escèptics que siguem, és difícil veure com mos comportam a un buffet lliure d’un restaurant o d’un hotel i seguir pensant que els humans podem governar-nos a nosaltres mateixos”.

M’aixec i enfil la costa que me durà a ca nostra dalt del turó, mentre passava en Pep Colaua amb dues cadires i una màquina de cosir, mos va fer a saber que es feia el repartiment de l’herència de na Francisca Colaua. Eren, a repartir, devuit nebots, sa fillola i també, una part per l’església, total vint parts.  “T’he vist assegut amb en Bernadí, saps perquè li diuen des Moticultor?” Me demana en Joan Praxedis. “ Idò, ell sempre ha estat d’idees rares, en  Bernadí va conèixer sa dona ‘moticultant’”, “Què?” li deman. “Sí, moticultava en pèl un dia, ben desnu, només amb avarques, i sa que seria sa seva dona el mirava i se’n va enamorar”  Llavors ho vaig entendre:  de “Moticultor” ve “moticultar” com devia haver suposat. No li vaig demanà si s’enamorà d’ell, del seu pelleringo o del seu motocultor.

S’amitger de Son Gobelles ha deixat una garba de ciurons a ca nostra. “Han deixat això” me diu el meu fill gran, que engronsa el seu fill petit, el meu nét. “Això?” Li dic. “Això són ciurons! A ca nostra se’n  sembrava cada any una quarterada, ho has sentit bé? Una quarterada de ciurons. I fa mal collir-los! Fa molta vessa!  Idò mumare ho sabia endegar. Saps que els ciurons s’han de collir de matinada, idò convidava una tracalada de gent,  i lo que havia de ser una purga per noltros se convertia en una festa i tot a canvi d’un bon pa en sobrassada amb un tassó de vi. En sabia mumare, molt, en sabia!”


General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

«Anterior   1 2 3 ... 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 ... 76 77 78  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb