Climent Picornell

DE VOYEURS I ESTUGOSOS Climent Picornell

jcmllonja | 10 Marš, 2009 22:27

Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4

De voyeurs i estugosos

Climent Picornell

 

1.- Fonoll marí

El terral, fortet, inflava bé les veles, jo duia la canya. Travessàvem la badia d'Alcúdia de bon matí prop de la costa. Passat el torrent de Son Real i al començament de l'amplíssim arenal sentírem uns sospirs suaus. Era una parella, nus, molts junts, ella arrepitada sobre una roca, inclinada, els cabells penjant, emanava un hal·lus de felicitat i tranquil·litat. Per contra, ell, frenètic ficava i treia amb un ritme molto vivace podríem dir. Els tres ens miràrem, la barca així mateix feia via i gens de renou, ni l'estopeig de la proa sentíem. Ja quasi no els vèiem però sentírem els alens de gust de la dona, jove. El mascle va fer aquells gemecs, tan vulgars, de quan es corren els homes. Ella estava asseguda damunt un mata de fonoll de marí. Al cap d’uns dies en Guillem es presentà amb un potet de vidre d'envinagrat. Era d'aquell fonoll marí on hi reposava el cul l’al·lota que havíem vist; era el tancament, en conserva, d’aquella imatge recobrada. Encara el guard: si s'ha de ser fetitxista, s'ho ha de ser fins i tot amb aquests detalls, sublims i barroers.

 

 

2.- Frotteur

Era dins el Vaticà. El Papa aquell dia ordenava una bona tropa de capellans nous, amb aquell cerimonial d’ajeure’s enterra, habillats amb roquets brodats, blancs. Molta seguretat a l’entrada on havíem estat escorcollats profundament. La meva companya cansada de caminar es va asseure a un escaló d’una capella, i un pic que la mir, me crida: “Mira aquell una estoneta”. Era un home alt, amb americana, pèl curt, faccions dures. Es col·locava darrera una dona i feia com que l’empenyien, a ell, com si fos inevitable el contacte i aprofitava per fregar la seva bragueta amb el cul de davant,  com si fos a un tren ben ple o a  un metro urbà. Això passava fins que la dona en qüestió se’n temia i aleshores ell partia. Elegia un altre cul i fregava fins que podia. El vaig seguir per dins Sant Pere de Roma, ple de cadires per l’ordenament. Una estoneta el vaig perdre de vista, m’havia entretengut una guia que, fluixet, explicava a un grup d’australians el nombre de martellades que un pertorbat havia pegat a la “Pietà” de Miquel Àngel. Però més tard el vaig retrobar, quasi a primera fila, frega que te frega a una dona que duia vel, com a l’antiga. Allà hi està una bona estona. Qui sap si amb un cert consentiment.

 

3.- Voyeur.

Pel montpeller es sentien el que pareixien uns gemecs. Vaig mirar, treure el cap, i només hi havia tres finestres obertes. Feia molta de calor. Els sospirs continuaven i no eren de mal, sinó de plaer. Vaja. Vaig apagar el llum i una finestreta de més avall aparegué il·luminada amb la cortina posada. Faltaven tres ditets perquè la cortina la tapàs totalment i per aquest minúscul espai obert, la vaig veure. Damunt el llit amb les cames damunt les espatlles d’un jove, ulls clucs, se moria de gust. Ell amb el cul ben estret la penetrava, amb força, més que amb saviesa, vaig pensar. El vent movia la cortineta i adesiara la veia, i adesiara no. Quina ràbia ! La sentia, eren uns sons amabilíssims, que no es podien confondre en res més que amb el gust d’una dona molt satisfeta de què el seu mascle li fes allò que li agradava. Vaig anar al bany de damunt, des d’on, per un finestró més alt, creia que tendria una altra perspectiva del quartet en el que, durant molts d’anys, hi havia dormit la meva veinada de sempre, Donya Pilar Iñuzabeitia, ara, no ho sabia, però hi havia nous estadans. Res... de damunt la cadira, veia el mateix, la cortineta i el vent que la movia, per un segon la veig veure asseguda damunt el llit, amb la boca plena, ell al mateix temps li estrenyia, fort, un dels pits i amb l’altre mà, una anca. Puta vent, res. M’entorn a la finestra de la cuina, pareixia, pel que sentia, que ja s’acabava la freqüència dels ais, era més un  uuuu... que augmentava, però no, reprenia, amb més lentitud que el començament. Així vaig estar, mitja hora bona, a estones veia cosa, a estones no veia res, però per la fosca del montpeller, sentia la dolcesa d’aquella femella. Ell no va dir res de res. Van acabar en sec, ni els alens atropellats dels finals amorosos es sentiren. S’apagà el llum, algú dels dos estirà la cortina perquè passàs aire, ja a les fosques.

 

4.- Estugós

La seva dona, malalta de feia molt temps, quasi no es podia moure de dins una cadira de rodes. Ell, en canvi,  era visitant assidu de les cases de putes de Ciutat. Havia girat el seu gust de cap a les eslaves. Li agradaven sobretot les ucraïneses, joves i rosses. Romaneses i morenes no en volia. Si hi havia russes, bé. Però sobretot jovenetes. I el seu número era la mamada sense condó, amb condó deia que era com menjar-se un plàtan amb la pell... Si algun dia enravenava més, la hi ficava, ell sempre pagava un preu on hi havia inclòs tot el complet. Era un bon pagador, amable, i si, de les nines prostitutes, alguna li agradava, hi tornava, compulsivament, moltes de vegades, fins que l’arribava a avorrir:  veure aquella boqueta pintada i la cabellereta rossa, ja no li feia res. La seva dona, se’n devia témer perquè sempre que tornava del bordell, del bordell modern –aire condicionat i pagament amb tarja electrònica- estava més alterada que de costum, com que no parlava, feia com si es volgués aixecar, i movia el cap a cada banda. L’infermera que l’atenia, li deia que no, que tranquil·la i ell, li donava una besada damunt el cap, no suportava la seva pell, fos d’on fos, de la cara o dels braços. La seva estugositat, s’havia incrementat a mesura que la paràlisi de l’esposa creixia i la seva lascivitat amb les putes havia augmentat progressivament i connectadament. No el sorprenia, ni s’alterava, gens. Sabia que a mesura que li creixia el desig per les joves prostitutes, li guanyava l’horror per aquella dona de la qual havia estat enormement enamorat. Però ara no podia, de cap manera. Va arribar a no voler sentir-ne ni l’olor que l’embafava,  quan s’hi acostava per fer el simulacre del bes al seus cabells, destenyits i esparsos que deixaven veure una closca, cada dia més blanca. El seu pensament anava cap a n’Olga o n’Irina, les dues ‘xixisbees’ que avui horabaixa li havien fet tots els papers de l’auca, educades com estaven per dues ‘madames’ velles que miraven d’ensenyar l’ofici a dues nines arribades, ves a saber com, de l’Europa de l’Est.

 

 

BOB DYLAN A FORMENTERA ? Climent Picornell

jcmllonja | 02 Marš, 2009 20:10

Bob Dylan a Formentera?

Climent Picornell

Ja sé que són dèries d’un ‘freaky’ vell com un servidor, però va pasturar realment Bob Dylan per Formentera o és un altre d'aquests ‘bluffs’ que van passant de mà en mà? Algunes circumstàncies m'han fet variar el meu punt de vista, però no la convicció de què no va romandre a cap molí de Formentera, l’estiu de 1967. La història és com continua. Bob Dylan, ja ric i molt famós -ha publicat una de les seves obres mestres, el doble long play Blonde on Blonde-, el 29 de juliol de 1966 té un accident de moto a bord d'una Triumph 500, no s'ha acabat d'aclarir si es fa molt de mal o és l'excusa per desaparèixer una temporada, estressat per la tensió de la fama. Segons es desprèn de les biografies que he llegit, no sortí de Nord Amèrica, “m’havia retirat i vivia com un eremita”,  ni es mogué del redol on vivia. Es va canviar de casa, la seva filla Anna nasqué l’estiu, va assajar amb alguns components del que després seria The Band, conta R. Robberston que enregistraren les “cintes del soterrani”, preludi del següent disc John Wesley Harding, un altre dels clàssics i dels canvis que feu Dylan en la seva astronòmica carrera. Fins que a l’octubre del 67 retorna a Nashville, enregistra JWH, i el gener de 1968 reapareix en públic en un concert homenatge a un dels  seus referents, Woody Guthrie, que havia mort feia uns mesos.

Hi ha, a la vegada, una història paral·lela que situa el geni passejant per l'illa i vivint en un molí de La Mola, justament mentre complia a Formentera 26 anys, maig de 1967. Cap documentació gràfica en absolut de la seva estada, ni influències indirectes a la seva obra posterior, ni tan sols a través de la lectura d'una cançó que parla d'un molí, que no és un molí sinó una talaia ( All Along the wachtower, per cert, amb una versió acollonant de Jimi Hendrix). Darrerament han sorgit algunes proves indirectes de què hi va ser i que un servidor no ha pogut contrastar per circumstàncies curioses. Ja m'havia interessat per l'estada de Dylan a Formentera, juntament amb la d'alguns cantants famosos, en aquells moments, per les Pitiüses. De Joni Mitchell, Nico de The Velvet Undreground, Pink Floyd, King Crimson,  Mike Oldfield, Frank Zappa, Eric Clapton, Bob Marley, John Anderson de Yes... hi ha material fotogràfic o alguna cançó o alguna iconografia: Molins, Es Vedrà, “Formentera Lady”. El darrer que ha manifestat que hi va ser és James Taylor, un dels meus cantants favorits, company de Carole King amb el seu You’ve Got  a Friend; Taylor -El País, Formentera en el recuerdo, Manuel Cuéllar- recordava perfectament que un dia la barca de Formentera a Eivissa -supòs que devia ser la Joven Dolores- el va deixar; a la matinada, amb un al·lota dormint arrepitada a ell, se'n va tèmer que s'enyorava i composa amb quatre grapades Carolina in my mind: el record de Formentera era viu quaranta anys després. Un altre element a afegir a la llarga marxa de personatges que arribaren dissolts amb la riuada de hippies, "peluts", primer mal vistos i després part de la imatge d’aquestes illes. No passa el mateix amb Dylan, que, tanmateix, ha quedat incorporat a totes les guies i citacions de famosos a l’illa, però ni fotos, ni referències sustentables a les seves biografies, ni tampoc a la seva obra.

El fet de veure James Taylor tenir un record viu de Formentera i llegir que un periodista sol·licitava “del joven e innovador Consell Insular de Formentera la dedicación de un espacio público o cultural con el nombre de Bob Dylan”, em van reverdir l’interès. Ja he sabut a través d'una autoritat del Consell de Formentera que no feien comptes fer-li cap "monòlit” semblant al de Jules Verne prop del far de La Mola.  Primer de tot, la cosa no quadra: tots els seus biògrafs el fan ésser , de juliol de 1966 a la fi de 1967, amagat prop de Woodstock, neix una filla mentrestant, el seu tarannà antifeixista seguidor de Lorca no el fa un candidat a venir a l'Espanya franquista, C. Rollanson al seu documentat treball “Solo soy un guitarrista”, Bob Dylan in the Spanish – speaking world, no diu res de res de l’estat espanyol, fins al seu primer concert a1984. I a més, les cançons del seu disc John Wesley Harding res tenen a veure amb Formentera, ho explica ell mateix, ni “Vaig somniar que veia Sant Agustí...” té a veure amb cap llogaret de l'illa, de cap manera. Seguint amb la ‘trola’ o veritat, es continua diguent que si Dylan anà a Formentera fou per indicació d'algú relacionat amb Robert Graves, amb un feix de llibres que li va donar el també poeta Allen Ginsberg  i que quan Dylan se'n va tornar els va deixar a Robert Lewis Baldon (1920–1997) que hi tenia una espècie de biblioteca oberta. “Vaig conèixer Graves a Londres, passejarem plegats per Paddington Square” i sí, Allen Ginsberg li dona llibres, però els hi dona en mà  poc temps després del seu accident i se sap un per un de qui eren: Rimbaud, Lorca, Blake, Whitman... Tot plegat em feia olor d'un trencaclosques que algú havia ensamblat. Mentre cavil·lava això, un amic m'informa que pel Canal 33 un personatge formenterer manifestava que ell va jugar a escacs amb Bob Dylan dins la Fonda Pepe. Vaja! Ara em quedaven més fils a lloure: el personatge dels escacs i els llibres que, suposadament,  Dylan deixà a l’illa. Coman a Canal 33 que m’enviïn la cinta i el personatge -que és Pius Tur i Mayans- diu exactament, des de el minut 36 al 38, que sí, que jugava a escacs amb Dylan, amb un grup d’amics. Ningú d'aquest acompanyants imprecisos ha dit mai res de Formentera, que es sapi. Pius Tur i Mayans solia anar al Bar Cristal de Palma. Vaig anar-hi no sé quantes vegades, per demanar-li aclariments - com anava vestit Dylan, de què exactament parlaren, amb qui anava, si va tocar la guitarra algun pic...- quan, al cap de pocs dies, vaig veure l'esquela de Pius Tur als diaris. S'havia mort. Coneixia Tur de la Universitat, era professor de música, havia estat Conseller de Transports en un dels governs del PP de Gabriel Cañellas, l'affaire del Túnel el resquillà. Ara mort, poc podré aclarir. Al cap de poc dies vaig veure també l'esquela de la seva dona. Vegin la noticia de la mort de Pius Tur en alguns mitjans: “Mor el formenterer que jugava a escacs amb Bob Dylan”. És una situació estranya, per res del món vull fer mentider Pius Tur -només em faltaria aquesta- però li hagués volgut demanar si, tal vegada, es confongué de cantant... ell li diu “Bobby”, cosa que irritava Dylan, ell era Bob, no Bobby, jo que sé...

Quan als llibres que suposadament deixà Dylan, la biblioteca de Baldon amb més de 22.000, està en procés de catalogació o una cosa semblant. Quina feinada aclarir si algun llibre du anotacions que s’hi puguin atribuir. O esbrinar si algú més que Tur el veié a Formentera. O la de demanar-li a Dylan mateix! No he acabat la meva pesquisa. Encara que, si realment Dylan hi hagués estat a l’illa, no estaria de més fer-li alguna cosa de reconeixement. Sempre ajudaria a Formentera.

__________________________

Fotografia: Cap de La Mola ( Formentera ) per BENNY TRUTMAN

 

HISTĎRIA D'UN C╚NTIM DEL TEMPS DELS ROMANS Climent Picornell

jcmllonja | 26 Febrer, 2009 16:22


Història d’un cèntim del temps dels romans

Climent Picornell

No som un expert en història, ni en prehistòria, però m’agrada. Pel meu poble hi ha  restes dels temps pretalaiòtics, talaiòtics, romans... i n’hi hauria més sinó n’haguessin  fet malbé algunes que es trobaren i el lloc va ser llaurat fondo. Coves funeràries d’enterrament o sistemes hidràulics musulmans que demostren que el nostre terme municipal fou poblat ja fa milers d’anys. Aquesta nota històrica -escrita a dues mans- té a veure amb els romans i amb Internet. Ara m’explicaré. Quan el meu cosí Climent, el fotògraf, era viu, em solia venir a cercar i trescàvem per amunt i per avall, em mostrava coses que havia trobat, des d’egagròpiles de mussol banyut fins a restes històriques, la seva curiositat científica era enorme. Un dia em dugué a un turonet que hi ha entre Meià, Solanda i Carrutxa –aquest topònim és d’origen llatí- en el qual, després de passar la rella, els tractors deixaven al descobert una enormitat de ceràmica romana. Entre altres coses trossos d’àmfores diverses, els culs de les quals –la part més resistent- eren les restes més cridaneres. Només en un dia en contarem més de quaranta, espargits per dins dos sementers separats per una paret seca. També eren amb nosaltres el seu fill Toni, que era un al·lot menut –ara fa feina al CNIO ( Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas ) dirigit pel conegut científic Mariano Barbacid- i en Guillem “Marió” que, abans, venia més pel poble. Ja me n’havia quasi oblidat d’aquesta eixida quan vet aquí que trescant per Internet, al blog d’en Toni, hi vaig llegir un  “post”, una nota, de quan estudiava a Alemanya,  amb un comentari sobre una d’aquelles mini-expedicions i sobre una moneda, molt atropellada, que ell trobà.

Deia el comentari, resumit, molt ben escrit i interessant. “Quan era nin, els octubres per a mi no existien. Era l’època en que tot just acabaves de tornar a l’escola i tot començava de bell nou. De les poques coses que record dels octubres era que solia ploure i que llauraven els sementers. Sempre em cridaren l’atenció els terrossos acabats de llaurar amb el rostoll, pareixien eriçons. Si pegaves un bot a segons quins bocins, podies trobar les restes que deixaren els habitants del Pla al llarg del segles. Ja fa molts d’anys amb mon pare, en Guillem Marió i en Climent, férem cap a una quarterada afavorida pel pas de Roma. Mon pare solia trobar tests que segons ell eren culs o anses d’àmfora, molts de cops jo no hi veia més que un mac. Jo solia tenir més sort i entre resta i resta de ‘cartutxos’ trobava una tros de terra sigillata o alguna moneda. En Biel Majoral diu que a Mallorca sempre hem estat pobres, i si hem de fer cas a les meves troballes crec que ho podem assegurar. Aquell dia vaig trobar una moneda de bronze ben rovellada, però la vaig guardar, i m’ha acompanyat sempre a la bossa dels llapis i la calculadora. No em vaig entretindre mai a veure què era, però l’altra dia ja que plovia i havia acabat els exàmens, m’hi vaig posar a Internet. Resultà que la gran troballa era un centenionalis. El fet que la paraula provingui de “centum” (cent en llatí) i que sigui la centèsima part d’un denari, ja dóna una idea del poc valor que tenia. Era una moneda de bronze amb una minúscula proporció de plata i prima ferm, que fou molt popular devers el 330 després de Crist. Però la història que s’amaga darrera aquest ferro és molt interessant.

L’emperador Constantí I va decidir ni més ni menys que canviar la capital de l’imperi, de Roma a l’antiga Bizantium. No cal dir que tomaren la ciutat i la referen amb tots els luxes que havia de merèixer la nova capital. Vaja, com son Espases i son Dureta, i segurament amb gent que ja els hi va anar bé el canvi per a la seva economia. Arribà l’any 330, s’hi traslladaren i l’anomenaren Constantinopolis per a major glòria de l’emperador i així es va anar fent fins que esdevení la fabulosa ciutat medieval de Constantinoble o l’Istanbul dels nostres dies. Al principi anaren grossos i encunyaren moneda de plata celebrant la feta. Desprès s’hi degueren pensar una mica i varen fer la sèrie coneguda con ‘Urbs Roma’ a la qual pertany la moneda de que parlàvem. Amb això aconseguiren fer conèixer el canvi de capitalitat arreu de l’imperi a base de saturar-lo amb aquesta casta de moneda, de poc valor; així la bona nova arribava fins i tot als més pobres. D’altra banda i per tal de guarir l’orgull de l’antiga capital, aquesta sèrie de monedes portaven a l’anvers una al·legoria del poble romà i al revers Ròmul i Rem amb la lloba i dos estels... Al revers es pot veure que hi apareix gravat SCONS, que era l’abreviatura que feia servir la seca de Constantiniana (l’actual Arles, del sud de França). Si tenim una mica més d’imaginació i de bona fe, a l’anvers es veu que la figura porta la capa imperial i que el collar rodó és característic també de la seca esmentada. I així de fàcil… però no sé si ho he fet bé amb tota aquesta història. Al cap i a la fi he perdut una mica de la nostàlgia que em portava a recordar aquells dies”.

Li vaig contestar de la següent manera: “M’ha agradat el teu post, i el fet que -com a bon fetitxistes que som- duguis la moneda damunt o a prop. Jo encara hi vaig a aquesta ‘quarterada romana’, la me va descobrir ton pare, i adesiara, quan llauren hi faig una volta a veure el que els tractors han rebrotat. Un pic, vaig prometre al fill d’en Toni Ginard, en Toni, un regal que tenia “prop de dos mil anys”. Ell, que era més nin, quan li vaig explicar que aquella pedra que li regalava era el cul d’una àmfora va fabricar una història particular, la guardava com un tresor, fa de petjapapers damunt la seva taula de feina. El turó és a un lloc estratègic. Supòs que damunt hi hagué una “Vil·la”, una casa gran, unes cases de “possessió” per entendren’s, d’aquell temps. El lloc crec que es diu el “Cementeri dels moros”, ja saps que a Mallorca, tot el que ve de l’antigor, és del temps dels moros. En fi”. Mirau per on un poc de  “calderilla” del temps dels romans ha passat de mà en mà, qui sap si d’un comerciant a un centurió, d’aquest a un pagès -que probablement hagué de fugir i la degué enterrar- i al cap de més de mil anys a la bossa d’un estudiant de bioquímica a Alemanya.

 

ELS NOSTRES HOTELERS: ENTRE L'ORGULL I L'HUMILITAT. Climent Picornell

jcmllonja | 17 Febrer, 2009 16:51


 

 Els nostres hotelers, entre l’orgull i l’humilitat

Climent Picornell

Per entrar amb olivetes: ja a la World Travel Market de Londres de 2005, el president de la Federació Hotelera de Mallorca, Pedro Cañellas , va fer unes declaracions reclamant que s’eliminassin les barreres legals a fi que els hotels se poguessin reconvertir en altres negocis, especialment en habitatges. Les zones turístiques han de menester menys saturació i no increment de places, ni que siguin residencials. El president d’ara, Antoni Horrach, davant la petició de la consellera Francesca Vives de que comprim productes Balears –una variant del consum patriòtic del ministre Sebastián-, ha respost una cosa com “que als hotelers ningú ens ha de dir el que hem de fer”. Vaja.
La veritat és el que el turisme no és ja el meu tema d’estudi, com ho fou durant anys,  però l’aprovació de l’anomenat decret Nadal, m’ha fet reverdir el meu interès cap a la problemàtica turística. Els decrets Cladera, que s’anomenaren així per Jaume Cladera, conseller de turisme del PP, obligaven a tenir metres quadrats de zona verda per plaça nova hotelera, en un intent –com sempre a través d’una normativa urbanística- d’esponjar les zones turístiques. No sé exactament quants d’hotels es feren realment amb aquesta normativa, pocs. El decret Nadal no va exactament en aquest sentit, a través de mesures extraordinàries,  –com ha explicat molt bé al Diari de Balears, per duplicat,  Josep Melià Ques- intentarà  paliar en temps de crisi, el sotrac del sector que mou l’economia de les illes, es fa per reacció davant l’incompliment real de les lleis, per  regularitzar places i de retruc obtenir-ne recursos públics. El primer esborrany, i el decret definitiu, amb les mesures correctores introduïdes, diuen, pel Bloc, quedarà com una normativa a incorporar a aquests volums de paperassa legal que publica l’amic Avel·lí Blasco. Només a tall d’exemple, per al museu de les paradoxes;  fa anys servidor va ser d’una comissió plural, encarregada de revisar el POOT ( Pla d’Ordenació de l’Oferta Turística ), una de les normes més innovadores per a inserir el món de les instal·lacions turístiques en el territori; quan tots els sectors presents ja havíem dit cosa, menys el hotelers que havien fuit, s’havien “desmarcat” –qualsevol excusa els era bona- el darrer dia, el conseller Cladera i l’aleshores director general Celestí Alomar, provaven de convèncer els representants dels constructors i urbanitzadors, que no es deixaren convèncer. Si per alguna cosa serví el POOT, fou per delimitar les zones turístiques i ha impedit que el litoral de les illes Balears es convertís en un “continuum” urbanitzat hoteler-residencial. Encara ara fa nosa a molta gent. Seguiren després la Llei General Turística, redactada durant el govern Matas, “per homogeneïtzar” la legislació turística, però també, i és el meu parer, per “sortejar” algunes prescripcions del POOT, sobretot l’intercanvi de places entre zones turístiques diferents. Ara haurem d’afegir-hi el decret Nadal.

Però no anava per aquí la meva reflexió, sinó sobre els hotelers. Amb les declaracions d’Horrach, retorna el nervi de la classe dominant, ferida sentimentalment per l’ecotaxa, tot just després del seu maridatge actual amb l’esquerra. L’actual nissaga d’hotelers es filla dels empresaris espavilats que durant els anys cinquantes i seixantes, d’esquena a les inexistents ajudes de l’administració pública, serviren al boom de turistes estrangers que ens conduïen cap aquí, amb avió xarter, els tour-operators. Poc a poc s’anaren diversificant. Alguns es feien molts grossos –Escarrer, Barceló, Fluxà, Riu, Matutes...- altres mitjancers i altres no tant. Començaren la seva expansió a l’exterior, internacionalitzaren el que havien après aquí, diversificaren el producte i, fins i tot, alguns compraren part dels tour-operators que abans els estrenyien. Quins canvis! Un es podria sentir orgullós d’una classe empresarial tan emprenedora. Ara molts d’aquests tenen la major part del seu negoci fora de les illes. I aquí han quedat algunes zones, com la platja de Palma, que necessiten mà-de-mestre, i una planta hotelera bàsicament antiga, parcialment renovada, i que ara amb el Pla Renove de Madrid, i el paraigües del decret Nadal ens volen vendre, no sé, exactament, que. La vista d’alguns hotelers, repetesc, estava posada en canviar parcialment els usos de molts dels seus hotels, com ara, ja sigui transformant-los en condohotels o directament en apartaments per a vendre. Mentre, continua el tema de les places para-turístiques que es comercialitzen “totes soles”.

Resumir molt du a desdibuixar, ja ho sé. Però el que realment m’interessava era el comportament de la classe hotelera, que en temps de l’ecotaxa es feia dir “el sector”. Una élite de poder i de diner consolidada quan els caigué l’ecotaxa damunt,  en el primer Pacte de Progrés. La seva afirmació com a classe dominant passava per sentir-se subjectes del canvi econòmic i social, com a actors únics, o principals, en positiu, malgrat hi hagués gent que els identificava com els causants de les malifetes socials i ambientals. “No en sabíem més, ho férem com podíem... Aixecàrem aquesta terra de la pobresa i la convertírem amb la comunitat més pròspera de l’estat espanyol”, malgrat alguns efectes “col·laterals”. Si els hotelers es volen arrogar el paper d’haver servit de viàtics d’aquest procés, ho puc entendre, però, com manifesten alguns, que ells comprassin sabates al poble que anava descalç abans d’ells -i a partir d’aquí: no es pot mossegar la mà de qui et dona menjar- és una mica fort. I ho puc discutir, fins i tot,  a aquell ditiràmbic hoteler que deia -mentre altres li reien les gràcies- : “ Habrá que quitar al president o matar al conseller” o “Parecemos subnormales hablando en mallorquín”. I ja sé que els hotelers no són una classe homogènia, però bé que hi actuaren en el cas de l’ecotaxa. Una altra cosa és que amb la victòria del PP el 2003 és pensin que comandaven més del que en feien comptes. En el discurs d’aquell moment, fou un factor determinant, el que ells denominaren la seva “demonització”, fruit aquesta de la presa de postura, real i agressiva, contra el govern d’esquerres. Continuen tenint problemes de reconeixement social, i en són molt sensibles a això. Ja ho proven, les segones i terceres generacions, més educades en aquestes qüestions. El president Antich es retratava fa uns mesos amb Gabriel Escarrer (fill), Carme Riu i Simó Pere Barceló. “Hay que retornar los diezmos, que hemos recogido de esta tierra”, he sentit a dir a un jove hoteler; altres han descobert la “responsabilitat social corporativa” o financien càtedres universitàries, uns altres han creat fundacions, algunes duen “gurús” de l’ecologia i del viure “slow”, etc... Però, pel que es veu,  continuen amb l’orgull ferit que els genera mala imatge dins la societat. Ara, després de fer-los un decret a mida, responen malament a la consideració de connectar-se al sector agrari. Mirau que era bo de fer respondre que sí, que comprarien totes les nesples, les serves i les atzeroles que produeixen els nostres pagesos, com a metàfora d’una mentida pietosa, per sortir en ajut de la pagesia. Els experts que vigilen la seva imatge social els haurien de dur un poc més estrets, una lliçó d’humilitat no els vendria gens malament, sobretot ara que tenen el segon Pacte de Progrés no bel·ligerant.

________________________________

IMATGE: IMATGE DE SATÈL·LIT DE L'ILLA DE FORMENTERA ( S'estany Pudent, punta des Trucadors i l'illot de s'Espalmador )

 

QUANTS RECORDS! QUANTA FELICITAT! ( SOBRE LA DESMEMĎRIA ) Climent Picornell

jcmllonja | 09 Febrer, 2009 17:57

Quants records, quanta felicitat!  ( Sobre la desmemòria )

Climent Picornell

”Si hagués sabut que tornar vella era això!” Mussita i es lamenta pensant en els temps esponerosos i feliços de la seva joventut. De tots els records, el seu preferit: quan feia comèdia al teatre del seu poble. Sempre ho conta amb la mateixa cadència. S'aprenia els seus papers, de cor, caminant per damunt la sala de ca seva i quan hi havia assaig era sa mare la que frissava més: “prepara´t que hem d'anar a assajar”. Remarca que deia “hem”, com si sa mare també hi actuàs. Era de tant que li agradava acompanyar la filla. "Jo vaig ser la petita de sis; la més aviciada i la que vaig dar més gust a ma mare".

”Ara però me fugen les coses del cap”, i passa ànsia i es turmenta. No li passa res que ja no hagués passat a la seva padrina, a sa mare i a les seves germanes, les que arribaren a velles. “Em venim d'avior, el capet mos falla en arribar a aquestes edats”. Ja sigui per la malaltia dels cossos de Lewy o pel que es deia demència senil o per la dolència d’Alzheimer, disfuncions que són cosines germanes entre elles. Sa mare, de vella,  aguantava una pepa, un ninot de pedaç dins el sofà de l'entrada, rodejada sempre de gent, absent tot el dia. Tenia però molta manya per desembullar troques de fil, i com que veien que s'hi entretenia, n'hi donaven, les embullaven, i ella les desembullava, i  així amb una cruel però a la vegada beneficiosa acció que no treia cap enlloc, passava les estones sense fi. La germana gran, havia perdut la memòria recent però conservava intacta la de quan era joveneta; per aquest motiu s'inquietava per mor del seu ‘novio’ –si l’encontraria o no- tot i que, el que després va ser el seu home, ja feia una partida d'anys que era mort. La segona, passats ja els noranta,  volia que la duguessin a ca seva -ja havia entrat en aquestes viaranys de la confusió- però no era a ca seva on havia viscut amb el seu home i la seva filla, sinó que el ‘ca seva’ que reclamava era on havia nascut, ca els seus pares del carrer del Mig, ca seva de quan era nina, prop de l’església; hi recordava, amb precisió, tots els veïnats d'aquell temps, ja desapareguts.

"Quants records, quanta felicitat!" Així acabava un article recent Pasqual Maragall, l'ex-batle de Barcelona i ex-president de la Generalitat de Catalunya, qui, encara conscient, sap però que té el mal d'Alzheimer que li rossegarà i triturarà els seus records. Els d'ara i els de la infància, que han troquelat, pel que es veu amb una força brutal, el nostre cervell, malgrat o a despit de nosaltres mateixos.  Els perdrà Maragall, encara que ara li donin, segons manifestava, tanta felicitat. "Què ha passat d'aviat tot!", torna a dir ella. És la temuda relativitat del temps. El moments tan difícils de passar quan s'està malament, o el temps que passa ràpid, quan s'està bé. Alguna nit en que els fills estan malalts, panteixant, no s'acaba mai, mentre la mare -retuda i molt cansada- descansa una estoneta i no és allà present per trempar la durada del temps. Les dones saben d'això més que ningú, les que són mares sobretot, amorosint i  negant el pas, implacablement lent i dur, del temps feixuc dels mals moments. Per això el va commoure que, aixecant el tapament li demanàs: "Dorm amb jo". No prop d'ella, sinó amb ella. El temor i les pors que tan bé havia sortejat per a ells, de petits, ara li guanyen. Ja només la companyia i, més encara, el contacte físic i les actituds amables ho atenuen. Qui sap quantes vegades, els seus fills petits, li van demanar el mateix: "Queda, no te'n vagis". Amb la mare al costat i davall el llençol, ben tapats, els nins petits fabriquem una cuirassa imponent per a lluitar contra tot: pors, neguits, llamps i trons, maldecaps i malalties. Ara, ella, que donà tant, reclama -no ho reclama, ho demana sense agraviar- un poc d’atenció.

La fa sentir bé saber que importa als seus, tenir-los a prop, trobar les amigues que encara li queden, i sobretot, sortir a la fresca rodejada de gent, fins tard, quan els horabaixes són llargs. En canvi la fa sentir molt malament que li perdin el respecte -que ella s'ha ben guanyat- o que no la consultin en prendre decisions que l'afecten -això a vegades la fa reaccionar amb desmesura, i quan se'n tem, plora, perquè ella no és, o no era així; no saber on posa o on deixa les claus o la cartera i sobretot témer-se’n de que no se’n recorda de les coses,  li provoca incertesa pel seu futur proper, i de retruc una gran angoixa. Mira els rellotges, contínuament, com un salvavides contra el temps neutre, buit i sec de la seva desmemòria.  No li agrada la fosca, ni els horabaixes curts de l’hivern, tancada dins ca seva. S’adorm poc a poc, però profundament, i encara que s'ha preparada, la religió és un bon agafatall per a ella,  la proximitat de la mort no li fa cap gràcia ni una, i menys la malaltia, o les caigudes, que la conduirien a un lloc que tem amb desmesura: un hospital. Somnia sovint amb qui fou el seu home i company, i, dins el somni,  li parla. Però ell sempre és d'esquena; quan l'escomet, se gira... i es desperta. No li pot veure mai la cara i això l'entristeix.

Vet aquí de que està feta l'alquímia de les nostres vides, un pic solventades les envestides de la fam, la set, la malaltia, i qui sap si de la injustícia, la soledat i el desamor: de somnis i records d'infància. Talismans contra la por i l’oblit, perquè equilibren el pas del temps, o massa ràpid o massa lent. Als fills, aprenents sorpresos per l’envelliment súbit dels pares que fins fa poc eren autosuficients, els manquen plaguetes i apunts, i mestres per a conduir les noves situacions i el seu neguit. Més enllà de "servir-la", com es deia abans a tenir cura de les persones majors, les condicions de la modernitat fan que es generin noves formes d'encarar les discapacitats generades per l'envelliment. Si poden, passar el temps que els resta a la casa on han viscut és el millor. No sempre pot ser així. Per a ella sí,  és a la casa on va néixer, on tresca pels calaixos, on ballava mentre el seu germà tocava la bandúrria, on les seves germanes majors filaren els seus projectes, o sa mare frissava d'anar a assajar la comèdia o el seu pare, “que era una autoritat i molt sever”, mai però mai es va queixar del trull que l’estol de jovenetes armava quasi cada dia. Arrecerats en la infància, un espai on el temps no existeix –al manco amb la perspectiva de la senectut-, ja de grans, sobretot els vells sense memòria, passen a ser habitants d'un camp de refugiats, nins-vells desvalguts, on hauran d’esperar els anys que els queden. Amb la voluntat de no fer massa nosa, segurament.

________________________________________

 IMATGE: PINTURA DE SEBASTIÀ RAMIS  ( Pi de la Serra de Tramuntana ) 2000

EL CASER═O, CAN BUADES, LA DIVERSIFICACIË ECONĎMICA I EL MONOCONREU TUR═STIC. Climent Picornell

jcmllonja | 01 Febrer, 2009 21:58


El Caserío, Can Buades, la diversificació econòmica i el monoconreu turístic

CLIMENT PICORNELL

L’estructura econòmica de les nostres illes presenta una escassa diversificació. Un sector primari que té una participació ínfima –propera a l’1%– en el PIB regional i un sector secundari dèbil, un 8% del producte total, molt focalitzat en poques branques, energia i aigua, alimentació, metall, ciment i ceràmica, pell i confecció. La producció bruta, en la construcció, és entorn del 10%. El sector dels serveis genera més del 80% del PIB balear, únicament hoteleria i restaurants ja hi representen un 40%. En aquest panorama, s’anuncia el tancament de la fàbrica de formatgets de Menorca El Caserío –afecta 163 treballadors, segons CCOO, 300, indirectament– i de la fàbrica de grifons de Can Buades a Binissalem amb un expedient de regulació de tots els treballadors, 173. Dues empreses emblemàtiques del que era el sector secundari. Emblemàtiques de què? El Caserío, del poc que quedava de "la via menorquina del creixement", i Can Buades, hereva d’un sector industrial no lligat directament al turisme. Pere Montañés fundà a 1930 una empresa que féu menjar formatgets a tot l’Estat espanyol –Del Caserío me fío– fins que a 1992 es ven a una multinacional, Kraft Foods, filial de Philip Morris, que ara la tancarà i "deslocalitzarà": se’n durà la producció a Bèlgica i a León.

Gabriel Buades l’any 1900 funda un negoci de "griferia" que cresqué molt, a 1950 s’inaugura una fàbrica que arribà a tenir quasi 800 treballadors, distribuïa per tot el món. L’any 1985 la venen a una multinacional que la revèn l’any 1989 al grup europeu Teka. Reflecteixen l’actual crisi, però també una manera de pensar l’evolució de l’economia de Balears. On queda la necessitat d’haver de diversificar el teixit productiu? Si els fets, tossuts, ens dirigeixen de cada pic més a una estructura dependent de la construcció i del turisme, fins a haver arribat a una "economia caribenya", per similitud a una dependència –excessiva?– del sector turístic: el monoconreu turístic.

Però abans una pinzellada sentimental. Servidor ha fet una carrera d’investigador, bastant magre, que començà amb una tesina de llicenciatura sobre la localització industrial a Balears. Encara record, 1976, les meves passejades pels polígons industrials –La Victoria i La Paz, noms franquistes–, les consultes estadístiques a la Delegació d’Indústria i el seu delegat –"For-tu-ny" lletrejava quan el cridaven de Madrid–. El dia que la vaig llegir, un aucell, un teulader, entrà per la finestra. Les conclusions eren clares: els subsectors dependents del turisme i la construcció creixien, i els altres eren cada pic més residuals; els polígons industrials feien el paper de grans magatzems dels quals el port tenia carència i eren usats majoritàriament per empreses de serveis. Jo mateix clamava contra la pèrdua de diversificació econòmica, una espècie de talismà contra no se sabia molt bé què... una crisi mundial? Del petroli? Del sector turístic? De les crisis, companyes inevitables del capitalisme, en tenim història a les Balears. Sense anar més enfora, el desastre de la fil·loxera atacant les vinyes en el segle XIX –aquesta sí que fou una crisi– resolta amb resultats espectaculars, una profunda variació del camp, que era en aquell moment el motor de Balears, com ho és ara el turisme.

A Balears les indústries de béns de consum tradicionals com el cuiro i calçat, moble i bijuteria... són les que han estat més exposades a la competència internacional amb processos generalitzats de deslocalització i fortes reestructuracions empresarials. El calçat va ser una gran activitat exportadora de les Balears mentre la mà d’obra barata va permetre vendre fàcilment al mercat nord-americà i europeu. La competència dels països del sud-est asiàtic i el desenvolupament tecnològic van fer que moltes fàbriques quedassin obsoletes, mancades d’adaptació als segments més alts del mercat, amb productes d’alta qualitat i disseny, en els quals s’havien especialitzat. Aquest exemple, i el tancament ara d’El Caserío i Can Buades ens recorden que és el turisme qui en aquests darrers cinquanta anys ha imposat el seu model inexorable i que ha demostrat ser un segment resistent i adaptatiu a les crisis econòmiques que s’han succeït. Veurem ara.

La meva reflexió anava, però, en el sentit de si encara es predicava la diversificació econòmica com a sortida i element salvador enfront d’un temut monoconreu turístic. Monoconreu turístic vol dir que el turisme ho arrossega, de forma directa i indirecta, quasi tot. Això, tradicionalment, s’ha vist com un perill: I si el turisme va malament? Si els touroperators –sobretot quan controlaven més que ara– desvien els turistes? Què farem...? Ergo: convé diversificar la nostra economia. En què? En segments agrícoles rentables? Ja no va funcionar el denominat "pacte intersectorial", els hotelers ho trobaven més barat al mercat mundial. Diversificant el sector secundari? Com? Enfortint-lo o transformant-lo en indústries d’alt valor afegit –així es deia– o en "indústria gris", en altres informes, o indústries lligades al coneixement... o, fins i tot, proposen altres, oferint localitzacions, fent gola amb el teletreball i els parcs tecnològics amb els avantatges d’una indústria, quasi paradisíaca!

El discurs de la diversificació econòmica desaparegué un temps de la literatura socioeconòmica, i el fantasma del monoconreu era només mantengut en discursos marginals que, nogensmenys, ja no blasmaven contra el turisme, sinó contra una determinada manera de fer créixer el turisme: massa places, massa consum de paisatge... Només de tant en tant en ambients acadèmics i sobretot des d’alguns gabinets polítics i bancaris, agitaven la por: "Si no es diversifica o si no s’inverteix en coneixement i formació", per dir alguna cosa, "això anirà malament". L’evolució galopant de l’economia mundial situa les Balears com el que són, un país petit, sotmès als sobrecostos de la insularitat, si a això afegim l’espoli fiscal de l’estat central, pareix un miracle: encara sobrevivim. El Caserío i Can Buades eren exemples vius de la història de l’evolució econòmica del nostre país. Fruit de projectes empesos per persones emprenedores que saberen cercar mercat fora de les Illes, rompent els motlles que els illencs no servim i altres milongues de l’autoodi, que fins i tot arriba a l’economia.

Deu ser encara necessària la diversificació econòmica? Qui la plantejarà ara i sota quins arquetipus? No val començar a construir ports i aeroports discutint al tasser d’un bar, o canviar l’estructura econòmica d’un país en un classe de la UIB o diversificar en un informe anual d’un banc o una caixa. La cosa és més seriosa, i servidor no en té la solució, però queda fora de dubte que perquè la nostra economia contribueixi realment a la prosperitat de les Illes Balears en el futur s’haurà de fonamentar en la competitivitat, adaptant-se a les forces d’un mercat cada vegada més obert i en continu canvi, alhora que s’haurà de desenvolupar en un context que comporti baixos costos socials i ambientals. Es podran aconseguir, i mantenir, avantatges competitius i canalitzar processos permanents d’innovació i millora de la qualitat a les nostres indústries per no quedar fora del mercat? Al marge del turisme?

_____________________________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

 

50 anys de la "Nova Canšˇ" i "Al Vent" de Raimon. Climent Picornell

jcmllonja | 27 Gener, 2009 09:11

 

50 anys de la Nova Cançó i 50 anys d’Al Vent de Raimon

Climent Picornell

Tots els moviments socials i culturals, vists amb la perspectiva del temps, aclareixen les seves arrels fundacionals. Enguany, aquest mes de gener farà 50 anys, la revista Germinabit –que aquell mateix any es fusionaria amb Serra d’Or- publicà un petit article, una columna, titulat Ens calen cançons d’ara de Lluís Serrahima. Aquest escrit es considerat el punt d’arrancada, com un manifest per a la fundació del que després anomenaríem la Nova Cançó Catalana. No fa falta que posi en evidència la importància que ha tengut per a la nostra llengua aquest esdeveniment que possibilità que el català sortís, primer als escenaris, després als carrers i fins i tot - vehiculat per la música- entràs dins el sentiments de cada un de nosaltres, ja fossin polítics o amorosos. Al mateix temps, Raimon, que no havia llegit l’article de Serrahima i, segons conta ell mateix, durant un viatge en moto va composar la cançó que ha esdevengut una altra fita: Al vent. També l’any 1959. Com deia Ermengol Passola: “Abans de Raimon la gent no sabia ni tan sols que hi havia cançons en català”.

He tornat a llegir l’article de Serrahima que comença diguent: “Hem de cantar cançons, però nostres i fetes d’ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per nosaltres...Us imagineu si com a França tinguéssim aquesta mena de ‘chansonniers’, que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres?...” Lluís Serrahima (Barcelona, 1931) declarava fa poc que fou Josep Benet qui li inspirà l’article i que juntament amb Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs –aquest darrer suggerí el nom- crearen “Els Setze Jutges”. En un principi, inspirats en la cançó francesa, sobretot en Georges Brassens, feren una cançó molt ‘barcelonina’ i, per entendren’s, com es deia abans: petit burgesa. Però Els Setze Jutges, ampliaren després el seu espectre i la seva temàtica; foren, per aquest ordre: Miquel Porter Moix, Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Grau, Martí Llauradó, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach. Raimon i Els Setze Jutges actuaren conjuntament l’any 1962 al Fòrum Vergés de Barcelona. A Palma, a instàncies de Nicolau Pizà, pare de Queta&Teo, a l’Hotel Jaume I posen en marxa els Festivals de la Nova Cançó organitzats per Joventuts Musicals, amb Pau Valls de president. Així, en pocs anys la Nova Cançó es convertí en un moviment social, cultural i artístic que ha tengut una transcendència enorme, que implicà gent de diferents colors polítics, de línies musicals diverses, des de la més intimista fins a la més rítmica, de l’himne antifranquista a la Cançó de matinada poètica i descriptivista. Al Vent, Diguem no, Paraules d’amor, L’estaca... però sense oblidar, també,  la rumba catalana amb Peret i el seu Mig amic o el Gato Pérez i l’Orquestra Plateria.

Si bé és ver que  Els Setze Jutges deixaren d’actuar com a tals l’any del maig francès, 1968, durant els anys setantes hi ha un període de transició en el qual la nova cançó esdevé, senzillament cançó, cançó catalana, vull dir. Alguns dels jutges deixen de cantar, alguns altres es potencien com artistes fenomenals: Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat... Raimon continua la seva progressió, i sorgeixen nous cantants i nous moviments en el mateix sentit: Guillem d’Efak, Marina Rossell, Núria Feliu, La Trinca, Els Tres Tambors, El Grup de Folk: Ovidi Montllor, Xesco Boix, Jaume Arnella... Però són Pau Riba i el galàctic Sisa ( Ricardo Solfa i El Viajante ), qui vesteixen la cançó amb unes altres temàtiques i un altre concepte, més dylanià, més hippiós, més independent de la pura reivindicació únicament política. La revista Enderrock situava el disc Dioptria de Pau Riba al número 1 del rànking dels cent millors discs del rock i la cançó catalana, el segon era Verges de Lluís Llach i el tercer Qualsevol nit pot sortir el sol de Sisa; el desè lloc era per a Uc (del temps d’Isidor Marí, autor així mateix de Flor de Baladre) amb el seu disc Cançons d’Eivissa. A més de Raimon, Joan Manuel Serrat i Maria del Mar Bonet, en aquest primers llocs hi guaitaven grups de rock’an’roll com El Pets, amb Sol, Sopa de Cabra amb Endins i La Companyia Elèctrica Dharma amb L’oucomballa. La sala Zeleste, el rock Laietà, l’època dels grans festivals com el Canet Rock, el “Woodstock català” -aquí a Mallorca amb la rèplica dels Selva Rock- afloraren el moviment del Rock en català, un epifenomen de la cançó que ha tengut vida i desenvolupament propis, amb un èxit de masses, i amb capacitat per enganxar les generacions més joves a fer música en català de forma estrepitosa, del rock fins a l’ska. I encara dura.

És per tant aquesta efemèride un bon moment per recopilar i agrair tants als promotors culturals, com als propis artistes que s’hi han involucrat, la seva decisió de fer música en la nostra llengua, per a un mercat més reduït de consumidors, però amb una qualitat sorprenent, i amb una capacitat per transmetre sensacions i sentiments que han enganxat molta gent. Que d’això es tractava. Evidentment la història d’aquests cinquanta anys és molt més complicada, plena de restriccions i prohibicions, però ara no es tracta d’això, ni de parlar de les desercions o dels bilingüismes, de les dificultats de les empreses discogràfiques, de la minusvaloració als mitjans de comunicació dels cantants en català –començant per TV3-, sinó d’un moviment que ha estat d’una enorme transcendència per aconseguir que la cultura popular, de masses, als Països Catalans no visqués d’esquena a la modernitat. El País Valencià d’Al Tall a Obrint Pas, ni les illes Balears hi són alienes, Joan Ramon Bonet i la seva germana Maria del Mar Bonet, Antoni Parera-Fons, en un primer moment, igual que Guillem d’Efak ( ai, el Blues en Sol!), Uc a Eivissa i Traginada a Menorca, Biel Majoral i Ocults, Miquela Lladó i Tomeu Penya,  Ja t’ho diré ( Cris Juanico, ara) i Cucorba, S’Arrual Jazz Mort, Al-Mayurqa ( d’en Toni Roig ), Anegats, Antònia Font...

Certament aquest article no és un recopilatori exhaustiu, (just ara, desembre 2008, ha sortit el llibre de Carla González Collantes: Una llengua musicada, Documenta Balear) però noms com Toti Soler, Quimi Portet, Adrià Puntí, La Trinca, Sau ( i Boig per tu, per exemple), Lax’n Busto o ara mateix Roger Mas i el grup Manel, o Oliva Trencada i Joan Miquel Oliver per aquí, venguin, o no, procedeixin en major o menor mesura de l’article de Lluís Serrahima ( per cert, autor de la lletra de la cançó Què volen aquesta gent?, cantada per Maria del Mar Bonet, una icona contra la repressió política franquista), siguin o no, com deia, conseqüència directa o indirecta d’aquell article escrit l’any 1959, ho siguin o no, són el resultat d’alguna cosa que es va posar en marxa durant aquells anys i que ha plantat cara, amb èxit i en català, al fenomen de la globalització en el seu pitjor vessant: el de l’aculturació uniformista.

_________________________

Caràtula del CD que inclou els quatre discs enregistrats per Joan Ramon Bonet els anys seixantes

 

PER SANT ANTONI FA UN FRED DEL DIMONI Climent Picornell

jcmllonja | 20 Gener, 2009 16:40

Per Sant Antoni fa un fred del Dimoni

Climent Picornell

L’interès pel clima i els fenòmens meteorològics és important, i més si va lligat a fets extrems com nevades abundoses, calabruixades, calorades, sequeres prolongades o pluges torrencials. Abrigar-se, posar-se a cobro, assegurar les collites o anar a vorera de mar a prendre la fresca, talls de carreteres o tancaments d’aeroports tenen una transcendència vital. I sinó vegeu la indignació recent de la gent per la previsió poc exacta del temps, que es recolza en models matemàtics complexos. Ara era una ministra acusant els funcionaris, però servidor ha vist empresaris turístics indignats perquè els homes dels temps no donaven neu a bastament a les estacions d’eskí o anunciaven pluja al litoral quan als hotelers no els interessava. Però la memòria de la gent en aquestes qüestions és curta. Ho pensava mentre passava ran del campanar del meu poble, bufava un celistre gelat que pelava el cul a les llebres, precisament al mateix lloc on, a l’estiu, hi trob sempre na Catalina “Molinera” que, esbutzada de calor, surt de ca seva i dorm la sesta en un balancí damunt l’acera. Hom recorda quan va patir molt de fred o quan va ploure tant, en una escala curta d’anys. Per això em fascina la recerca sobre la història del clima, i no tant les sèries llargues de variables climàtiques, sinó les d’algunes dades extremes que queden en la memòria popular. Avui tenim les estadístiques fixades en multitud d’aparells, des de satèl·lits artificials fins a estacions meteorològiques automàtiques que teixeixen una xarxa d’indicadors climàtics densíssima.

Quan dic aconteixements climàtics passats, no em referesc a perquè s’extingiren els dinosaures o a la causa de les glaciacions -fins i tot el Mediterrani s’assecà, títol inoblidable d’un article de D. Guillem Colom-, sinó a aconteixements més propers. No tant però com el desgel dels pols i l’augment del nivell de la mar, per efecte del famós “canvi climàtic”, provocat per la mà dels humans, amb la possible desaparició conseqüent de les platges a Mallorca. Em referia més a les oscil·lacions històriques, amb ones de fred, sequeres o  inundacions. Hi ha cites molt interessants, cal esmentar aquí els treballs del Dr. Miquel Grimalt i els seus col·laboradors. Nadal de 1926, febrer de 1956, desembre de 1970 i gener de 1985, són els episodis de fred més importants patits al llarg del segle XX.  Ara bé, aquell febrer de 1956 va ser el més fred de molts d’anys fins a avui: -13,5 a Lluc. L’ona de fred més intensa que han sofert les Balears des que es vénen fent observacions meteorològiques. Els experts en climatologia històrica apunten que caldria recular fins a la Petita Edat Glacial, durant els segles XVI i XVII, per a trobar una cosa similar. Es tenen notícies d’una nevada excepcional -del 26 al 30 de desembre de 1788- amb cases esfondrades: “Es gelaren els abeuradors, safareigs i, fins i tot, l’aigua dels càntirs dins les cases...” Igualment tenim constatació indirecte de  les sequeres a través de les males anyades, la fam i d’una estadística estrambòtica: l’estudi dels registres parroquials, mirant quantes de vegades s’hagueren de fer rogatives i fins i tot treure el Sant Cristo Gros per demanar que plogués. Aigo vos demanam, aigo, i Vos Senyor mos dau vent i mos girau ses espatlles i feis com qui no mos sent, l’efectivitat de les processons, com veuen, era posada en dubte. No és el cas d’enguany, un any ploguer i de fred, els nevaters ja tendrien les cases de neu ben plenes, per a ús de malalts i per fer gelats, però com sempre, cal esperar l’estiu. És constatable que les característiques del clima mediterrani vénen remarcades per les dades històriques d’aquests fenòmens. Al meu país, la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa, si plou poc és la sequera, si plou molt és un desastre cantava Raimon. Així les grans inundacions provocades per torrentades, normalment han ocorregut a la tardor-hivern. El cas dels desbordaments de  Sa Riera de Palma ho exemplifiquen. El 14 d’octubre de 1403 després de ploure violentament durant dos dies i dues nits, les aigües del torrent romperen la murada i anegaren una gran part de la ciutat baixa, causant prop de 5.000 morts, el desastre més gran de la nostra història. Es desvià el torrent a 1613, però les revingudes continuaren. Observin les dates: abril 1675, novembre 1734, octubre 1750, octubre de 1804, gener 1842... La tardor i l’hivern, i algun pic per primavera. És a dir: les dues puntes de pluja del nostre clima.

He escrit al meu blog d’internet unes quantes notes sobre climatologia, que han resultat ser les més visitades -sobre les estacions automàtiques privades, la commemoració de la nevada de 1956, la meteorologia popular...-  La consulta del temps atmosfèric és un dels temes que generen més visites a Internet. Els serveis oficials que mesuren les condicions de l’atmosfera i fan les previsions, hi han incorporat molts dels seus paràmetres. Ara però, cada internauta que tengui una estació meteorològica a ca seva pot penjar les dades a Internet i, interconnectats, fabricar una xarxa d’informacions del temps a escales molt properes i significatives. Convendria crear, com més aviat millor, un Servei de climatologia de  les illes Balears.

Nogensmenys, avesats com estam a veure aparèixer les imatges de satèl·lit per la televisió amb els pronòstics dels meteoròlegs interpretats pels homes i dones del temps –ajudats per una gran parafernàlia tècnica- hem deixat de banda tota la saviesa del poble: el fet de tenir a les illes una climatologia irregular ( “Temps, homos, vents, dones i fortuna, fan més voltes que la Lluna”), havia fet brostar una interessantíssima meteorologia popular. Encara que la variabilitat del nostre clima deixa sempre una porta oberta: Quan Déu vol, sense ennigulats i tot, plou. Les previsions eren una de les funcions del refranyer, talment com a “pronòstics” , reposades en el santoral. També existien “senyes” del temps: si les mosques es posen de cap per avall i piquen –es diu que van « mortals »-, si el bestiar s’espolsa nerviós, si cau la sutja negra de les foganyes, són senyals de que ha de ploure. I Si la Candelera riu, lluny es s’estiu, i si plora s’hivern és fora -és el 2 de febrer- però també Tan si plora com si riu, lluny és s’estiu. Certament creix l’interès social pel clima que es reflecteix a Internet (les modernes estacions climàtiques -que han baixat molt de preu- poden enviar les dades directament al nostre ordinador) o en la recent creació de la Societat d’Observadors de Meteorologia de les Illes Balears. Tots podem conviure amb la climatologia popular, construïda i constatada per la història del clima. Vegin: Aigo de gener, umpl ses botes i es graner /Aigo de gener tot l’any va bé / Brusques de gener, bon any mos ve / Gener abeurat, febrer gelat / Gener amerat, mig any assegurat / Gener eixut, tot l’any put  / Si no fa fred pes gener, quant n’ha de fer? / Per sant Antoni, fa un fred del dimoni  / Per sant Sebastià, fa un fred que no se pot aguantar. Ben cert, no és veritat?

___________________________________________

IMATGE DE PEP TORRO

 

VIQUIP╚DIA, UN PROJECTE ENGRESCADOR. Climent Picornell

jcmllonja | 13 Gener, 2009 18:05


Viquipèdia, un projecte engrescador.

Climent Picornell

 

Feia un temps que a la portada de la Viquipèdia es veia una cridada del seu fundador demanant aportacions per al projecte. Vaig fer, amb la meva cibertarja, un donatiu de 50 euros i vaig deixar unes retxes escrites, en català –la majoria de comentaris eren en anglès-, tots donaven ànims a un projecte autogestionat per a estendre el coneixement universal de forma gratuïta, més enllà dels poders establerts. Amb molts més encerts que desencerts.

 

Amb textos subministrats per la pròpia enciclopèdia he confegit aquest article.

 

El nom de Viquipèdia (Wikipedia en anglès) és un portmanteau, mescla del hawaià  wikiwiki” -que vol dir ràpid-, i enciclopèdia. És una enciclopèdia lliure, accessible per Internet, mantinguda per la Fundació Wikimedia, una organització sense ànim de lucre. Jimmy Wales, “Jimbo”, és el president de la fundació, juntament amb Larry Sanger van fundar l’any 2001 aquesta enciclopèdia on-line basada en el concepte wiki i el model de programari lliure. Wales és admirador de l'objectivisme, la filosofia creada per Ayn Rand, ja quan estudiava a la Universitat va ser moderador d'una llista de correu denominada "Discussió amb Filosofia Objectivista".

A començaments de 2009, el fundador ens agraïa les aportacions a tots els que n’havíem fet: “Més de 125.00 persones i institucions han donat sis milions de dòlars, per a cobrir les despeses operacionals fins al 30 de Juny de 2009. La donació us fa defensors de la cultura de lliure circulació i contribuirà a la realització de les operacions diàries: servidors, hostings, ample de banda... el nostre personals és només de 23 persones”. Si algú més vol donar sempre hi és a temps, el seu donatiu servirà per recolzar multitud de nous projectes a l’entorn de la Fundació Wikimedia, i juntament amb els més de 100.000 voluntaris que, d’una manera o altre hi escriuen, es sentirà un “defensor del coneixement gratuït i lliure de publicitat”. La veritat és que no és pagat, sobretot en els temps que corren. Una part important de la despesa se’n va darrera el soft i el maquinari. El funcionament de la Viquipèdia depèn d’un programari lliure i de codi obert que incorpora característiques de programació com macros, variables, un sistema de transclusió de plantilles i redirecció d'URLs. “MediWiki” és sota la Llicència Pública General de GNU. Funciona actualment gràcies a clústers de servidors de Linux, principalment Ubuntu. El 2008, hi havia 300 servidors a Florida, 26 a Amsterdam, 23 a Seül... La Wikipedia rep entre 25.000 i 60.000 peticions per segon.

Servidor va escriure el seu primer article a la Viquipèdia  un pic que l’enciclopèdia em va dir que el que cercava no hi era, però que si ho volia escriure ho podia fer. Així va ser. Els més d'11 milions d'articles actuals (dels quals 2,6 milions en anglès; 152.000 en català) han estat escrits col·laborativament per usuaris d'arreu del món, de tal manera que l'obra de referència més gran i popular a Internet pot ser editada per qualsevol persona que pugui accedir a la web. Com a norma general, la Viquipèdia no funciona per la regla de la majoria sinó per consens, després d'una discussió si s'hi escau. Així, per tant, el consens és una forma de prendre una decisió en què cal creativitat, paciència, i respecte per part de cadascun dels participants. D'aquesta manera, no tan sols s'escolten les minories, sinó que a més la solució s'elabora col·lectivament. Com es fa? És molt senzill, basta escriure l’article, i poc després de quedar en una zona de discussió, ja és penjat i accessible. Hi ha evidentment un llibre d’estil i una certa tutela per part d’alguns “administradors” –Pau Cabot i Plàcid Pérez Bru entre ells reforcen la credibilitat- i els autors “novells” tenen pàgines especials on ensinistrar-se, xats específics i una taverna virtual on parlar-ne.

La Viquipèdia és una enciclopèdia que incorpora elements de les enciclopèdies generals i de les enciclopèdies especialitzades. No és un diccionari, ni una col·lecció de textos, ni una màquina de propaganda, ni un servidor gratuït, ni un proveïdor d'espai web, ni un conjunt de pàgines d'autopromoció, ni un experiment sobre l'anarquia o la democràcia, ni un directori d'enllaços. Cal esforçar-se per aconseguir l'exactitud dels articles. Això requereix oferir la informació des de tots els angles possibles, presentar cada punt de vista de forma precisa, dotar de context els articles perquè els lectors comprenguin totes les visions. Això implica, per una banda, citar fonts autoritzades que puguin verificar-se sempre que sigui possible, especialment en qüestions polèmiques. Per exemple, de la teoria de l'evolució, no cal que el creacionisme tengui la mateixa importància a l'article que les aportacions de Charles Darwin, però tampoc seria bo que no es comenti res d'aquella pseudociència. Es dirimiran els detalls a la pàgina de discussió i s'intentarà resoldre la disputa amb calma. Cal  acceptar que qualsevol pot modificar en tot moment i sense avís els articles en què heu treballat. No s’hi han d’incorporar materials amb drets d'autor ni treballs incompatibles amb la llicència GFDL. Totes les versions i discussions anteriors dels articles estan guardades; per tant, no hi ha forma que es puguin espatllar per accident o destruir el seu contingut irremeiablement.

Les crítiques a la Viquipèdia es centren en què, per sistema, conté prejudicis i inconsistències, per la seva política d'afavorir el consens per damunt de credencials d’autoritat científica en el seu procés editorial. També se centren en la seva fiabilitat. Algunes altres crítiques apel·len a la seva susceptibilitat al vandalisme o “gamberrisme informàtic” o que s'hi afegeixi informació no verificada. Malgrat tot això, cert en part,  la Viquipèdia continua guanyant popularitat i sobre la seva fiabilitat, la revista científica d’alt impacte Nature ja va declarar que la Wikipedia, en anglés, era quasi tan exacta com la Encyclopaedia Britannica en els seus articles científics.  Molts milions de visites diàries –entre els deu llocs més visitats d’Internet- parlen ben a les clares de com el projecte ha cuallat dins la divulgació del coneixement contemporani. El New York Times i el 5è Simposi Internacional sobre el Periodisme en Línia, han citat la importància de la Wikipedia, no només com a referència enciclopèdica sinó també com a font de notícies, actualitzada molt freqüentment. Quan la revista Time va donar el premi "Persona de l'any" ja va reconèixer l'èxit de la col·laboració en línia, citant la Wikipedia com un dels tres exemples dels serveis "Web 2.0", juntament amb YouTube i MySpace.

Actualment hi ha versions de la Viquipèdia en més de 264 llengües però només 236 són actives. La Viquipèdia en català fou la segona Wikipedia a fundar-se, el març del 2001, molt poc després de l’anglès. Vint-i-tres edicions superen els 100.000 articles: anglès, alemany, francès, polonès, japonès, italià, holandès, portuguès, espanyol, rus, suec, xinès, noruec, finès, català, ucraïnès, turc, romanès, volapük, txec, hongarès, esperanto i eslovè. La nostra llengua, estreta entre la mundialització i les cultures majoritàries, se n’ha sortit amb gran èxit en aquest projecte, fonamentat sobre l’esforç de particulars, del dia a dia, de la feina, de la societat civil, per això el català ha de mirar a projectes com la Viquipèdia –amb totes les dificultats i tots els emperons- per volar amunt i aprendre que el nostre esforç pot servir d’exemple, també en les noves tecnologies.

DARWIN, el BEAGLE, FITZROY i FELIP BAUZ└ Climent Picornell

jcmllonja | 05 Gener, 2009 18:35

 

Darwin, el Beagle, FitzRoy i Felip Bauzà

Climent Picornell

Enguany és l'any Charles Darwin (1809-1882); motivat pels dos-cents anys del naixement del científic més influent dels temps moderns. No els parlaré de la transcendència de la proposta que dugué a terme en el seu famós llibre L'origen de les espècies (1859) que  revolucionà la concepció de la vida sobre la Terra. Ja n'hi haurà, molts,  a bastament, que ho faran enguany, es poden anar preparant. Únicament volia ser dels primers en escriure alguna cosa, mal sigui quasi no res, sobre la connexió de Darwin i les illes Balears. 

El viatge (1831-36) que feu Darwin amb el petit, però ben equipat, vaixell Beagle fou determinant en la seva vida. Mirin com comença L'origen de les espècies: " Quan feia de naturalista a bord del Beagle, buc de la marina reial, m'impressionaren molt certs aspectes que se presenten en la distribució geogràfica dels éssers orgànics que viuen a Amèrica del Sud...". Un cert punt biogeogràfic sí que hi és. Pensant sobre aquest quefer vaig recordar que mentre jo escrivia la biografia del geògraf i capità de navili Felip Bauzà (1764-1834), Robert FitzRoy, el capità del Beagle, l'anomena en els seus diaris de bord. El 5 de setembre de 1831 FitzRoy proposa a un joveníssim Darwin, 22 anyets, que sigui el naturalista de l'expedició; hi hagué bona química, en un principi, entre els dos, tot i que el capità era aristòcrata i "tory" i els Darwin eren liberals i "whigs". El Beagle tenia dues missions principals; la primera, cartogràfica, enllestir els mapes del la part més meridional d'Amèrica del sud i la segona, fer determinacions precises de diverses longituds. Si no hagués estat perquè Darwin s'hi embarcà, no hagués passat a la història, un viatge més. FitzRoy li digué que si es cansava ho podria deixar i que l'expedició podria durar 3 o 4 anys. "Odiï el mar, l'avorresc" escrigué Darwin, no ho deixà anar però no es tornà a embarcar, pus mai. De les primeres converses  entre FitzRoy i Darwin se'n desprèn el que després esdevindria una paradoxa, el fet de què tots dos pensaven que, durant el viatge, trobarien proves fefaents del Diluvi Universal, la Ciència a la llum de la Bíblia... FitzRoy no baixà mai del carro, Darwin, en canvi, feu la sèquia més gran que es coneix: entre el Creacionisme i l'Evolucionisme.

"Orca a babor!" Cridaven a coberta i Darwin, a les totes, pujava... no era veritat, mentre tothom reia; eren les bromes al naturalista jove i fervent. Que els he de contar d'un dels viatges més estudiats i remirats. Les illes Galápagos... descobertes l'any 1535 per fra Tomàs de Berlanga, Herman Melville -a bord de l 'Acushnet-  també hi recalà, surten a Moby Dick. Va ser allà on començà a formar-se Charles Darwin una idea més o menys coherent de l'evolució de la vida a la Terra. No els marejaré amb allò tan conegut de la l’adaptació dels pinsars, amb diferents becs segons l'habitat, però d'això va.

La dificultat de cartografiar amb un sol vaixell el con sud d'Amèrica generà maldecaps immensos a FitzRoy que li canviaren fins i tot el caràcter, esdevengué quasi histèric. Arribà a comprar altres vaixells,  amb doblers de la seva butxaca, que després, la Marina anglesa desautoritzà. Això generà nerviades potents, entre Darwin, la tripulació i el capità, sense arribar però a un altre motí de la Bounty.

 

Com fou la col·laboració de Felip Bauzà amb el viatge del Beagle?  Felip Bauzà ( Palma, 1764 - Londres, 1834) és, sens dubte, un del més grans científics que han donat les illes Balears. Oficial de la Marina de Guerra, de la generació de Churruca, Alcalá Galiano o Vargas Ponce, un nucli potent de renovació científica a Espanya. Felip Bauzà, liberal, amb la reinstauració de l'absolutisme, s'hagué d' exiliar a Londres, l'any 1823, estava condemnat a mort i els seus béns confiscats. Era ja un personatge conegut  com a cartògraf, físic, geògraf o explorador. Aquí cal recordar que anà com Oficial de mapes a la famosa expedició científica (1789-94) comandada per Alexandre Malaspina, els resultats de la qual quedaren estancats per l'enfrontament d'aquest amb el llavors totpoderós Godoy. Bauzà, ja l'any 1819 havia estat nomenat membre de la Royal Society de Londres (Darwin ho seria el 1839). Tot d'una que arriba a la capital anglesa entra en contacte amb els cercles científics i militars, que li encarreguen feina i recerca. El capità Francis Beaufort, cap de l'Oficina d'Hidrografia de la Marina Reial Britànica, el 7 de Juliol de 1831 li demana informes confidencials sobre la cartografia d'Amèrica del sud, en vistes a una expedició que ha de sortir prest cap allà: es tractava del Beagle. Al cap d'una setmana ja n'havia enviat un sobre les zones de Sudamèrica que necessitaven més anàlisi i detalls, sobretot la Terra del Foc i també les illes Malvinas o Falkland, acompanyaven l'informe quatre mapes. El novembre  n'envià un altre, adjuntant-hi el diari de bord del Piloto Moraleda, que Bauzà considerava correcte per a la zona del Sud de Chile, Tres Torres i Chiloé. Fitzroy es va fer ressò més d'una vegada de l'ajuda que li feren les informacions de Felip Bauzà, sobretot quan més nerviós va estar durant el viatge del Beagle, ja que gràcies a les seves indicacions precises havia pogut acursar l'exploració pel sud de Chile ("... a spanish manuscripts has been procured from D. Felipe Bauzá, which may greathly abridge the examinations of that interval...). Bauzà ja hi havia estat anys abans, com he dit, amb una de les majors expedicions científiques del XVIII, Humboldt, i després FitzRoy, i Darwin de retruc, se'n serviren.

L'origen de les especiès per mitjà de la selecció natural... es publicà l'any 1859, i es traduí a l'espanyol anys després l'any 1877. Per analitzar la seva dificultosa penetració a Balears i a Espanya caldrà tenir en compte la "Bibliografia crítica de Darwin en España 1857-2005" que confegí l'amic Jaume Josa. Nogensmenys,  cal ressaltar que la Institución Libre de Enseñanza el feu professor honorari abans de la seva mort. 

Servidor, que és un poc sentimental, recorda amb emoció -científica- el dia que vegé desembocar el cabalós riu Bio-Bio a Chile, l'havia observat abans a una imatge de l'expedició Malaspina, qui sap si dibuixat per Felip Bauzà, l'any 1790. Amb la mateixa intensitat emocional vaig visitar el bosc petrificat, descobert per Darwin a la Patagònia el 1835. Un paisatge desolat, en un pas dels Andes entre Argentina i Chile, per una camí inacabable de macs, un lloc quasi abandonat: "Troncs d'enormes araucàries petrificades..."; i vent, sempre el vent inacabable de la terra dels patagons exterminats pel general Rosas, al qual Darwin visità al seu campament. Vagi aquest apunt, si volen, com una curiositat sobre la connexió entre el Beagle i un liberal mallorquí.

_______________________________

La primera imatge és la "Atrevida", de l'expedició Malaspina, 1790 i la segona, el Beagle carenat, 1834 

 


«Anterior   1 2 3 ... 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 ... 49 50 51  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb