Climent Picornell

QUANTS RECORDS! QUANTA FELICITAT! ( SOBRE LA DESMEMĎRIA ) Climent Picornell

jcmllonja | 09 Febrer, 2009 17:57

Quants records, quanta felicitat!  ( Sobre la desmemòria )

Climent Picornell

”Si hagués sabut que tornar vella era això!” Mussita i es lamenta pensant en els temps esponerosos i feliços de la seva joventut. De tots els records, el seu preferit: quan feia comèdia al teatre del seu poble. Sempre ho conta amb la mateixa cadència. S'aprenia els seus papers, de cor, caminant per damunt la sala de ca seva i quan hi havia assaig era sa mare la que frissava més: “prepara´t que hem d'anar a assajar”. Remarca que deia “hem”, com si sa mare també hi actuàs. Era de tant que li agradava acompanyar la filla. "Jo vaig ser la petita de sis; la més aviciada i la que vaig dar més gust a ma mare".

”Ara però me fugen les coses del cap”, i passa ànsia i es turmenta. No li passa res que ja no hagués passat a la seva padrina, a sa mare i a les seves germanes, les que arribaren a velles. “Em venim d'avior, el capet mos falla en arribar a aquestes edats”. Ja sigui per la malaltia dels cossos de Lewy o pel que es deia demència senil o per la dolència d’Alzheimer, disfuncions que són cosines germanes entre elles. Sa mare, de vella,  aguantava una pepa, un ninot de pedaç dins el sofà de l'entrada, rodejada sempre de gent, absent tot el dia. Tenia però molta manya per desembullar troques de fil, i com que veien que s'hi entretenia, n'hi donaven, les embullaven, i ella les desembullava, i  així amb una cruel però a la vegada beneficiosa acció que no treia cap enlloc, passava les estones sense fi. La germana gran, havia perdut la memòria recent però conservava intacta la de quan era joveneta; per aquest motiu s'inquietava per mor del seu ‘novio’ –si l’encontraria o no- tot i que, el que després va ser el seu home, ja feia una partida d'anys que era mort. La segona, passats ja els noranta,  volia que la duguessin a ca seva -ja havia entrat en aquestes viaranys de la confusió- però no era a ca seva on havia viscut amb el seu home i la seva filla, sinó que el ‘ca seva’ que reclamava era on havia nascut, ca els seus pares del carrer del Mig, ca seva de quan era nina, prop de l’església; hi recordava, amb precisió, tots els veïnats d'aquell temps, ja desapareguts.

"Quants records, quanta felicitat!" Així acabava un article recent Pasqual Maragall, l'ex-batle de Barcelona i ex-president de la Generalitat de Catalunya, qui, encara conscient, sap però que té el mal d'Alzheimer que li rossegarà i triturarà els seus records. Els d'ara i els de la infància, que han troquelat, pel que es veu amb una força brutal, el nostre cervell, malgrat o a despit de nosaltres mateixos.  Els perdrà Maragall, encara que ara li donin, segons manifestava, tanta felicitat. "Què ha passat d'aviat tot!", torna a dir ella. És la temuda relativitat del temps. El moments tan difícils de passar quan s'està malament, o el temps que passa ràpid, quan s'està bé. Alguna nit en que els fills estan malalts, panteixant, no s'acaba mai, mentre la mare -retuda i molt cansada- descansa una estoneta i no és allà present per trempar la durada del temps. Les dones saben d'això més que ningú, les que són mares sobretot, amorosint i  negant el pas, implacablement lent i dur, del temps feixuc dels mals moments. Per això el va commoure que, aixecant el tapament li demanàs: "Dorm amb jo". No prop d'ella, sinó amb ella. El temor i les pors que tan bé havia sortejat per a ells, de petits, ara li guanyen. Ja només la companyia i, més encara, el contacte físic i les actituds amables ho atenuen. Qui sap quantes vegades, els seus fills petits, li van demanar el mateix: "Queda, no te'n vagis". Amb la mare al costat i davall el llençol, ben tapats, els nins petits fabriquem una cuirassa imponent per a lluitar contra tot: pors, neguits, llamps i trons, maldecaps i malalties. Ara, ella, que donà tant, reclama -no ho reclama, ho demana sense agraviar- un poc d’atenció.

La fa sentir bé saber que importa als seus, tenir-los a prop, trobar les amigues que encara li queden, i sobretot, sortir a la fresca rodejada de gent, fins tard, quan els horabaixes són llargs. En canvi la fa sentir molt malament que li perdin el respecte -que ella s'ha ben guanyat- o que no la consultin en prendre decisions que l'afecten -això a vegades la fa reaccionar amb desmesura, i quan se'n tem, plora, perquè ella no és, o no era així; no saber on posa o on deixa les claus o la cartera i sobretot témer-se’n de que no se’n recorda de les coses,  li provoca incertesa pel seu futur proper, i de retruc una gran angoixa. Mira els rellotges, contínuament, com un salvavides contra el temps neutre, buit i sec de la seva desmemòria.  No li agrada la fosca, ni els horabaixes curts de l’hivern, tancada dins ca seva. S’adorm poc a poc, però profundament, i encara que s'ha preparada, la religió és un bon agafatall per a ella,  la proximitat de la mort no li fa cap gràcia ni una, i menys la malaltia, o les caigudes, que la conduirien a un lloc que tem amb desmesura: un hospital. Somnia sovint amb qui fou el seu home i company, i, dins el somni,  li parla. Però ell sempre és d'esquena; quan l'escomet, se gira... i es desperta. No li pot veure mai la cara i això l'entristeix.

Vet aquí de que està feta l'alquímia de les nostres vides, un pic solventades les envestides de la fam, la set, la malaltia, i qui sap si de la injustícia, la soledat i el desamor: de somnis i records d'infància. Talismans contra la por i l’oblit, perquè equilibren el pas del temps, o massa ràpid o massa lent. Als fills, aprenents sorpresos per l’envelliment súbit dels pares que fins fa poc eren autosuficients, els manquen plaguetes i apunts, i mestres per a conduir les noves situacions i el seu neguit. Més enllà de "servir-la", com es deia abans a tenir cura de les persones majors, les condicions de la modernitat fan que es generin noves formes d'encarar les discapacitats generades per l'envelliment. Si poden, passar el temps que els resta a la casa on han viscut és el millor. No sempre pot ser així. Per a ella sí,  és a la casa on va néixer, on tresca pels calaixos, on ballava mentre el seu germà tocava la bandúrria, on les seves germanes majors filaren els seus projectes, o sa mare frissava d'anar a assajar la comèdia o el seu pare, “que era una autoritat i molt sever”, mai però mai es va queixar del trull que l’estol de jovenetes armava quasi cada dia. Arrecerats en la infància, un espai on el temps no existeix –al manco amb la perspectiva de la senectut-, ja de grans, sobretot els vells sense memòria, passen a ser habitants d'un camp de refugiats, nins-vells desvalguts, on hauran d’esperar els anys que els queden. Amb la voluntat de no fer massa nosa, segurament.

________________________________________

 IMATGE: PINTURA DE SEBASTIÀ RAMIS  ( Pi de la Serra de Tramuntana ) 2000

EL CASER═O, CAN BUADES, LA DIVERSIFICACIË ECONĎMICA I EL MONOCONREU TUR═STIC. Climent Picornell

jcmllonja | 01 Febrer, 2009 21:58


El Caserío, Can Buades, la diversificació econòmica i el monoconreu turístic

CLIMENT PICORNELL

L’estructura econòmica de les nostres illes presenta una escassa diversificació. Un sector primari que té una participació ínfima –propera a l’1%– en el PIB regional i un sector secundari dèbil, un 8% del producte total, molt focalitzat en poques branques, energia i aigua, alimentació, metall, ciment i ceràmica, pell i confecció. La producció bruta, en la construcció, és entorn del 10%. El sector dels serveis genera més del 80% del PIB balear, únicament hoteleria i restaurants ja hi representen un 40%. En aquest panorama, s’anuncia el tancament de la fàbrica de formatgets de Menorca El Caserío –afecta 163 treballadors, segons CCOO, 300, indirectament– i de la fàbrica de grifons de Can Buades a Binissalem amb un expedient de regulació de tots els treballadors, 173. Dues empreses emblemàtiques del que era el sector secundari. Emblemàtiques de què? El Caserío, del poc que quedava de "la via menorquina del creixement", i Can Buades, hereva d’un sector industrial no lligat directament al turisme. Pere Montañés fundà a 1930 una empresa que féu menjar formatgets a tot l’Estat espanyol –Del Caserío me fío– fins que a 1992 es ven a una multinacional, Kraft Foods, filial de Philip Morris, que ara la tancarà i "deslocalitzarà": se’n durà la producció a Bèlgica i a León.

Gabriel Buades l’any 1900 funda un negoci de "griferia" que cresqué molt, a 1950 s’inaugura una fàbrica que arribà a tenir quasi 800 treballadors, distribuïa per tot el món. L’any 1985 la venen a una multinacional que la revèn l’any 1989 al grup europeu Teka. Reflecteixen l’actual crisi, però també una manera de pensar l’evolució de l’economia de Balears. On queda la necessitat d’haver de diversificar el teixit productiu? Si els fets, tossuts, ens dirigeixen de cada pic més a una estructura dependent de la construcció i del turisme, fins a haver arribat a una "economia caribenya", per similitud a una dependència –excessiva?– del sector turístic: el monoconreu turístic.

Però abans una pinzellada sentimental. Servidor ha fet una carrera d’investigador, bastant magre, que començà amb una tesina de llicenciatura sobre la localització industrial a Balears. Encara record, 1976, les meves passejades pels polígons industrials –La Victoria i La Paz, noms franquistes–, les consultes estadístiques a la Delegació d’Indústria i el seu delegat –"For-tu-ny" lletrejava quan el cridaven de Madrid–. El dia que la vaig llegir, un aucell, un teulader, entrà per la finestra. Les conclusions eren clares: els subsectors dependents del turisme i la construcció creixien, i els altres eren cada pic més residuals; els polígons industrials feien el paper de grans magatzems dels quals el port tenia carència i eren usats majoritàriament per empreses de serveis. Jo mateix clamava contra la pèrdua de diversificació econòmica, una espècie de talismà contra no se sabia molt bé què... una crisi mundial? Del petroli? Del sector turístic? De les crisis, companyes inevitables del capitalisme, en tenim història a les Balears. Sense anar més enfora, el desastre de la fil·loxera atacant les vinyes en el segle XIX –aquesta sí que fou una crisi– resolta amb resultats espectaculars, una profunda variació del camp, que era en aquell moment el motor de Balears, com ho és ara el turisme.

A Balears les indústries de béns de consum tradicionals com el cuiro i calçat, moble i bijuteria... són les que han estat més exposades a la competència internacional amb processos generalitzats de deslocalització i fortes reestructuracions empresarials. El calçat va ser una gran activitat exportadora de les Balears mentre la mà d’obra barata va permetre vendre fàcilment al mercat nord-americà i europeu. La competència dels països del sud-est asiàtic i el desenvolupament tecnològic van fer que moltes fàbriques quedassin obsoletes, mancades d’adaptació als segments més alts del mercat, amb productes d’alta qualitat i disseny, en els quals s’havien especialitzat. Aquest exemple, i el tancament ara d’El Caserío i Can Buades ens recorden que és el turisme qui en aquests darrers cinquanta anys ha imposat el seu model inexorable i que ha demostrat ser un segment resistent i adaptatiu a les crisis econòmiques que s’han succeït. Veurem ara.

La meva reflexió anava, però, en el sentit de si encara es predicava la diversificació econòmica com a sortida i element salvador enfront d’un temut monoconreu turístic. Monoconreu turístic vol dir que el turisme ho arrossega, de forma directa i indirecta, quasi tot. Això, tradicionalment, s’ha vist com un perill: I si el turisme va malament? Si els touroperators –sobretot quan controlaven més que ara– desvien els turistes? Què farem...? Ergo: convé diversificar la nostra economia. En què? En segments agrícoles rentables? Ja no va funcionar el denominat "pacte intersectorial", els hotelers ho trobaven més barat al mercat mundial. Diversificant el sector secundari? Com? Enfortint-lo o transformant-lo en indústries d’alt valor afegit –així es deia– o en "indústria gris", en altres informes, o indústries lligades al coneixement... o, fins i tot, proposen altres, oferint localitzacions, fent gola amb el teletreball i els parcs tecnològics amb els avantatges d’una indústria, quasi paradisíaca!

El discurs de la diversificació econòmica desaparegué un temps de la literatura socioeconòmica, i el fantasma del monoconreu era només mantengut en discursos marginals que, nogensmenys, ja no blasmaven contra el turisme, sinó contra una determinada manera de fer créixer el turisme: massa places, massa consum de paisatge... Només de tant en tant en ambients acadèmics i sobretot des d’alguns gabinets polítics i bancaris, agitaven la por: "Si no es diversifica o si no s’inverteix en coneixement i formació", per dir alguna cosa, "això anirà malament". L’evolució galopant de l’economia mundial situa les Balears com el que són, un país petit, sotmès als sobrecostos de la insularitat, si a això afegim l’espoli fiscal de l’estat central, pareix un miracle: encara sobrevivim. El Caserío i Can Buades eren exemples vius de la història de l’evolució econòmica del nostre país. Fruit de projectes empesos per persones emprenedores que saberen cercar mercat fora de les Illes, rompent els motlles que els illencs no servim i altres milongues de l’autoodi, que fins i tot arriba a l’economia.

Deu ser encara necessària la diversificació econòmica? Qui la plantejarà ara i sota quins arquetipus? No val començar a construir ports i aeroports discutint al tasser d’un bar, o canviar l’estructura econòmica d’un país en un classe de la UIB o diversificar en un informe anual d’un banc o una caixa. La cosa és més seriosa, i servidor no en té la solució, però queda fora de dubte que perquè la nostra economia contribueixi realment a la prosperitat de les Illes Balears en el futur s’haurà de fonamentar en la competitivitat, adaptant-se a les forces d’un mercat cada vegada més obert i en continu canvi, alhora que s’haurà de desenvolupar en un context que comporti baixos costos socials i ambientals. Es podran aconseguir, i mantenir, avantatges competitius i canalitzar processos permanents d’innovació i millora de la qualitat a les nostres indústries per no quedar fora del mercat? Al marge del turisme?

_____________________________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

 

50 anys de la "Nova Canšˇ" i "Al Vent" de Raimon. Climent Picornell

jcmllonja | 27 Gener, 2009 09:11

 

50 anys de la Nova Cançó i 50 anys d’Al Vent de Raimon

Climent Picornell

Tots els moviments socials i culturals, vists amb la perspectiva del temps, aclareixen les seves arrels fundacionals. Enguany, aquest mes de gener farà 50 anys, la revista Germinabit –que aquell mateix any es fusionaria amb Serra d’Or- publicà un petit article, una columna, titulat Ens calen cançons d’ara de Lluís Serrahima. Aquest escrit es considerat el punt d’arrancada, com un manifest per a la fundació del que després anomenaríem la Nova Cançó Catalana. No fa falta que posi en evidència la importància que ha tengut per a la nostra llengua aquest esdeveniment que possibilità que el català sortís, primer als escenaris, després als carrers i fins i tot - vehiculat per la música- entràs dins el sentiments de cada un de nosaltres, ja fossin polítics o amorosos. Al mateix temps, Raimon, que no havia llegit l’article de Serrahima i, segons conta ell mateix, durant un viatge en moto va composar la cançó que ha esdevengut una altra fita: Al vent. També l’any 1959. Com deia Ermengol Passola: “Abans de Raimon la gent no sabia ni tan sols que hi havia cançons en català”.

He tornat a llegir l’article de Serrahima que comença diguent: “Hem de cantar cançons, però nostres i fetes d’ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per nosaltres...Us imagineu si com a França tinguéssim aquesta mena de ‘chansonniers’, que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres?...” Lluís Serrahima (Barcelona, 1931) declarava fa poc que fou Josep Benet qui li inspirà l’article i que juntament amb Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs –aquest darrer suggerí el nom- crearen “Els Setze Jutges”. En un principi, inspirats en la cançó francesa, sobretot en Georges Brassens, feren una cançó molt ‘barcelonina’ i, per entendren’s, com es deia abans: petit burgesa. Però Els Setze Jutges, ampliaren després el seu espectre i la seva temàtica; foren, per aquest ordre: Miquel Porter Moix, Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Grau, Martí Llauradó, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach. Raimon i Els Setze Jutges actuaren conjuntament l’any 1962 al Fòrum Vergés de Barcelona. A Palma, a instàncies de Nicolau Pizà, pare de Queta&Teo, a l’Hotel Jaume I posen en marxa els Festivals de la Nova Cançó organitzats per Joventuts Musicals, amb Pau Valls de president. Així, en pocs anys la Nova Cançó es convertí en un moviment social, cultural i artístic que ha tengut una transcendència enorme, que implicà gent de diferents colors polítics, de línies musicals diverses, des de la més intimista fins a la més rítmica, de l’himne antifranquista a la Cançó de matinada poètica i descriptivista. Al Vent, Diguem no, Paraules d’amor, L’estaca... però sense oblidar, també,  la rumba catalana amb Peret i el seu Mig amic o el Gato Pérez i l’Orquestra Plateria.

Si bé és ver que  Els Setze Jutges deixaren d’actuar com a tals l’any del maig francès, 1968, durant els anys setantes hi ha un període de transició en el qual la nova cançó esdevé, senzillament cançó, cançó catalana, vull dir. Alguns dels jutges deixen de cantar, alguns altres es potencien com artistes fenomenals: Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat... Raimon continua la seva progressió, i sorgeixen nous cantants i nous moviments en el mateix sentit: Guillem d’Efak, Marina Rossell, Núria Feliu, La Trinca, Els Tres Tambors, El Grup de Folk: Ovidi Montllor, Xesco Boix, Jaume Arnella... Però són Pau Riba i el galàctic Sisa ( Ricardo Solfa i El Viajante ), qui vesteixen la cançó amb unes altres temàtiques i un altre concepte, més dylanià, més hippiós, més independent de la pura reivindicació únicament política. La revista Enderrock situava el disc Dioptria de Pau Riba al número 1 del rànking dels cent millors discs del rock i la cançó catalana, el segon era Verges de Lluís Llach i el tercer Qualsevol nit pot sortir el sol de Sisa; el desè lloc era per a Uc (del temps d’Isidor Marí, autor així mateix de Flor de Baladre) amb el seu disc Cançons d’Eivissa. A més de Raimon, Joan Manuel Serrat i Maria del Mar Bonet, en aquest primers llocs hi guaitaven grups de rock’an’roll com El Pets, amb Sol, Sopa de Cabra amb Endins i La Companyia Elèctrica Dharma amb L’oucomballa. La sala Zeleste, el rock Laietà, l’època dels grans festivals com el Canet Rock, el “Woodstock català” -aquí a Mallorca amb la rèplica dels Selva Rock- afloraren el moviment del Rock en català, un epifenomen de la cançó que ha tengut vida i desenvolupament propis, amb un èxit de masses, i amb capacitat per enganxar les generacions més joves a fer música en català de forma estrepitosa, del rock fins a l’ska. I encara dura.

És per tant aquesta efemèride un bon moment per recopilar i agrair tants als promotors culturals, com als propis artistes que s’hi han involucrat, la seva decisió de fer música en la nostra llengua, per a un mercat més reduït de consumidors, però amb una qualitat sorprenent, i amb una capacitat per transmetre sensacions i sentiments que han enganxat molta gent. Que d’això es tractava. Evidentment la història d’aquests cinquanta anys és molt més complicada, plena de restriccions i prohibicions, però ara no es tracta d’això, ni de parlar de les desercions o dels bilingüismes, de les dificultats de les empreses discogràfiques, de la minusvaloració als mitjans de comunicació dels cantants en català –començant per TV3-, sinó d’un moviment que ha estat d’una enorme transcendència per aconseguir que la cultura popular, de masses, als Països Catalans no visqués d’esquena a la modernitat. El País Valencià d’Al Tall a Obrint Pas, ni les illes Balears hi són alienes, Joan Ramon Bonet i la seva germana Maria del Mar Bonet, Antoni Parera-Fons, en un primer moment, igual que Guillem d’Efak ( ai, el Blues en Sol!), Uc a Eivissa i Traginada a Menorca, Biel Majoral i Ocults, Miquela Lladó i Tomeu Penya,  Ja t’ho diré ( Cris Juanico, ara) i Cucorba, S’Arrual Jazz Mort, Al-Mayurqa ( d’en Toni Roig ), Anegats, Antònia Font...

Certament aquest article no és un recopilatori exhaustiu, (just ara, desembre 2008, ha sortit el llibre de Carla González Collantes: Una llengua musicada, Documenta Balear) però noms com Toti Soler, Quimi Portet, Adrià Puntí, La Trinca, Sau ( i Boig per tu, per exemple), Lax’n Busto o ara mateix Roger Mas i el grup Manel, o Oliva Trencada i Joan Miquel Oliver per aquí, venguin, o no, procedeixin en major o menor mesura de l’article de Lluís Serrahima ( per cert, autor de la lletra de la cançó Què volen aquesta gent?, cantada per Maria del Mar Bonet, una icona contra la repressió política franquista), siguin o no, com deia, conseqüència directa o indirecta d’aquell article escrit l’any 1959, ho siguin o no, són el resultat d’alguna cosa que es va posar en marxa durant aquells anys i que ha plantat cara, amb èxit i en català, al fenomen de la globalització en el seu pitjor vessant: el de l’aculturació uniformista.

_________________________

Caràtula del CD que inclou els quatre discs enregistrats per Joan Ramon Bonet els anys seixantes

 

PER SANT ANTONI FA UN FRED DEL DIMONI Climent Picornell

jcmllonja | 20 Gener, 2009 16:40

Per Sant Antoni fa un fred del Dimoni

Climent Picornell

L’interès pel clima i els fenòmens meteorològics és important, i més si va lligat a fets extrems com nevades abundoses, calabruixades, calorades, sequeres prolongades o pluges torrencials. Abrigar-se, posar-se a cobro, assegurar les collites o anar a vorera de mar a prendre la fresca, talls de carreteres o tancaments d’aeroports tenen una transcendència vital. I sinó vegeu la indignació recent de la gent per la previsió poc exacta del temps, que es recolza en models matemàtics complexos. Ara era una ministra acusant els funcionaris, però servidor ha vist empresaris turístics indignats perquè els homes dels temps no donaven neu a bastament a les estacions d’eskí o anunciaven pluja al litoral quan als hotelers no els interessava. Però la memòria de la gent en aquestes qüestions és curta. Ho pensava mentre passava ran del campanar del meu poble, bufava un celistre gelat que pelava el cul a les llebres, precisament al mateix lloc on, a l’estiu, hi trob sempre na Catalina “Molinera” que, esbutzada de calor, surt de ca seva i dorm la sesta en un balancí damunt l’acera. Hom recorda quan va patir molt de fred o quan va ploure tant, en una escala curta d’anys. Per això em fascina la recerca sobre la història del clima, i no tant les sèries llargues de variables climàtiques, sinó les d’algunes dades extremes que queden en la memòria popular. Avui tenim les estadístiques fixades en multitud d’aparells, des de satèl·lits artificials fins a estacions meteorològiques automàtiques que teixeixen una xarxa d’indicadors climàtics densíssima.

Quan dic aconteixements climàtics passats, no em referesc a perquè s’extingiren els dinosaures o a la causa de les glaciacions -fins i tot el Mediterrani s’assecà, títol inoblidable d’un article de D. Guillem Colom-, sinó a aconteixements més propers. No tant però com el desgel dels pols i l’augment del nivell de la mar, per efecte del famós “canvi climàtic”, provocat per la mà dels humans, amb la possible desaparició conseqüent de les platges a Mallorca. Em referia més a les oscil·lacions històriques, amb ones de fred, sequeres o  inundacions. Hi ha cites molt interessants, cal esmentar aquí els treballs del Dr. Miquel Grimalt i els seus col·laboradors. Nadal de 1926, febrer de 1956, desembre de 1970 i gener de 1985, són els episodis de fred més importants patits al llarg del segle XX.  Ara bé, aquell febrer de 1956 va ser el més fred de molts d’anys fins a avui: -13,5 a Lluc. L’ona de fred més intensa que han sofert les Balears des que es vénen fent observacions meteorològiques. Els experts en climatologia històrica apunten que caldria recular fins a la Petita Edat Glacial, durant els segles XVI i XVII, per a trobar una cosa similar. Es tenen notícies d’una nevada excepcional -del 26 al 30 de desembre de 1788- amb cases esfondrades: “Es gelaren els abeuradors, safareigs i, fins i tot, l’aigua dels càntirs dins les cases...” Igualment tenim constatació indirecte de  les sequeres a través de les males anyades, la fam i d’una estadística estrambòtica: l’estudi dels registres parroquials, mirant quantes de vegades s’hagueren de fer rogatives i fins i tot treure el Sant Cristo Gros per demanar que plogués. Aigo vos demanam, aigo, i Vos Senyor mos dau vent i mos girau ses espatlles i feis com qui no mos sent, l’efectivitat de les processons, com veuen, era posada en dubte. No és el cas d’enguany, un any ploguer i de fred, els nevaters ja tendrien les cases de neu ben plenes, per a ús de malalts i per fer gelats, però com sempre, cal esperar l’estiu. És constatable que les característiques del clima mediterrani vénen remarcades per les dades històriques d’aquests fenòmens. Al meu país, la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa, si plou poc és la sequera, si plou molt és un desastre cantava Raimon. Així les grans inundacions provocades per torrentades, normalment han ocorregut a la tardor-hivern. El cas dels desbordaments de  Sa Riera de Palma ho exemplifiquen. El 14 d’octubre de 1403 després de ploure violentament durant dos dies i dues nits, les aigües del torrent romperen la murada i anegaren una gran part de la ciutat baixa, causant prop de 5.000 morts, el desastre més gran de la nostra història. Es desvià el torrent a 1613, però les revingudes continuaren. Observin les dates: abril 1675, novembre 1734, octubre 1750, octubre de 1804, gener 1842... La tardor i l’hivern, i algun pic per primavera. És a dir: les dues puntes de pluja del nostre clima.

He escrit al meu blog d’internet unes quantes notes sobre climatologia, que han resultat ser les més visitades -sobre les estacions automàtiques privades, la commemoració de la nevada de 1956, la meteorologia popular...-  La consulta del temps atmosfèric és un dels temes que generen més visites a Internet. Els serveis oficials que mesuren les condicions de l’atmosfera i fan les previsions, hi han incorporat molts dels seus paràmetres. Ara però, cada internauta que tengui una estació meteorològica a ca seva pot penjar les dades a Internet i, interconnectats, fabricar una xarxa d’informacions del temps a escales molt properes i significatives. Convendria crear, com més aviat millor, un Servei de climatologia de  les illes Balears.

Nogensmenys, avesats com estam a veure aparèixer les imatges de satèl·lit per la televisió amb els pronòstics dels meteoròlegs interpretats pels homes i dones del temps –ajudats per una gran parafernàlia tècnica- hem deixat de banda tota la saviesa del poble: el fet de tenir a les illes una climatologia irregular ( “Temps, homos, vents, dones i fortuna, fan més voltes que la Lluna”), havia fet brostar una interessantíssima meteorologia popular. Encara que la variabilitat del nostre clima deixa sempre una porta oberta: Quan Déu vol, sense ennigulats i tot, plou. Les previsions eren una de les funcions del refranyer, talment com a “pronòstics” , reposades en el santoral. També existien “senyes” del temps: si les mosques es posen de cap per avall i piquen –es diu que van « mortals »-, si el bestiar s’espolsa nerviós, si cau la sutja negra de les foganyes, són senyals de que ha de ploure. I Si la Candelera riu, lluny es s’estiu, i si plora s’hivern és fora -és el 2 de febrer- però també Tan si plora com si riu, lluny és s’estiu. Certament creix l’interès social pel clima que es reflecteix a Internet (les modernes estacions climàtiques -que han baixat molt de preu- poden enviar les dades directament al nostre ordinador) o en la recent creació de la Societat d’Observadors de Meteorologia de les Illes Balears. Tots podem conviure amb la climatologia popular, construïda i constatada per la història del clima. Vegin: Aigo de gener, umpl ses botes i es graner /Aigo de gener tot l’any va bé / Brusques de gener, bon any mos ve / Gener abeurat, febrer gelat / Gener amerat, mig any assegurat / Gener eixut, tot l’any put  / Si no fa fred pes gener, quant n’ha de fer? / Per sant Antoni, fa un fred del dimoni  / Per sant Sebastià, fa un fred que no se pot aguantar. Ben cert, no és veritat?

___________________________________________

IMATGE DE PEP TORRO

 

VIQUIP╚DIA, UN PROJECTE ENGRESCADOR. Climent Picornell

jcmllonja | 13 Gener, 2009 18:05


Viquipèdia, un projecte engrescador.

Climent Picornell

 

Feia un temps que a la portada de la Viquipèdia es veia una cridada del seu fundador demanant aportacions per al projecte. Vaig fer, amb la meva cibertarja, un donatiu de 50 euros i vaig deixar unes retxes escrites, en català –la majoria de comentaris eren en anglès-, tots donaven ànims a un projecte autogestionat per a estendre el coneixement universal de forma gratuïta, més enllà dels poders establerts. Amb molts més encerts que desencerts.

 

Amb textos subministrats per la pròpia enciclopèdia he confegit aquest article.

 

El nom de Viquipèdia (Wikipedia en anglès) és un portmanteau, mescla del hawaià  wikiwiki” -que vol dir ràpid-, i enciclopèdia. És una enciclopèdia lliure, accessible per Internet, mantinguda per la Fundació Wikimedia, una organització sense ànim de lucre. Jimmy Wales, “Jimbo”, és el president de la fundació, juntament amb Larry Sanger van fundar l’any 2001 aquesta enciclopèdia on-line basada en el concepte wiki i el model de programari lliure. Wales és admirador de l'objectivisme, la filosofia creada per Ayn Rand, ja quan estudiava a la Universitat va ser moderador d'una llista de correu denominada "Discussió amb Filosofia Objectivista".

A començaments de 2009, el fundador ens agraïa les aportacions a tots els que n’havíem fet: “Més de 125.00 persones i institucions han donat sis milions de dòlars, per a cobrir les despeses operacionals fins al 30 de Juny de 2009. La donació us fa defensors de la cultura de lliure circulació i contribuirà a la realització de les operacions diàries: servidors, hostings, ample de banda... el nostre personals és només de 23 persones”. Si algú més vol donar sempre hi és a temps, el seu donatiu servirà per recolzar multitud de nous projectes a l’entorn de la Fundació Wikimedia, i juntament amb els més de 100.000 voluntaris que, d’una manera o altre hi escriuen, es sentirà un “defensor del coneixement gratuït i lliure de publicitat”. La veritat és que no és pagat, sobretot en els temps que corren. Una part important de la despesa se’n va darrera el soft i el maquinari. El funcionament de la Viquipèdia depèn d’un programari lliure i de codi obert que incorpora característiques de programació com macros, variables, un sistema de transclusió de plantilles i redirecció d'URLs. “MediWiki” és sota la Llicència Pública General de GNU. Funciona actualment gràcies a clústers de servidors de Linux, principalment Ubuntu. El 2008, hi havia 300 servidors a Florida, 26 a Amsterdam, 23 a Seül... La Wikipedia rep entre 25.000 i 60.000 peticions per segon.

Servidor va escriure el seu primer article a la Viquipèdia  un pic que l’enciclopèdia em va dir que el que cercava no hi era, però que si ho volia escriure ho podia fer. Així va ser. Els més d'11 milions d'articles actuals (dels quals 2,6 milions en anglès; 152.000 en català) han estat escrits col·laborativament per usuaris d'arreu del món, de tal manera que l'obra de referència més gran i popular a Internet pot ser editada per qualsevol persona que pugui accedir a la web. Com a norma general, la Viquipèdia no funciona per la regla de la majoria sinó per consens, després d'una discussió si s'hi escau. Així, per tant, el consens és una forma de prendre una decisió en què cal creativitat, paciència, i respecte per part de cadascun dels participants. D'aquesta manera, no tan sols s'escolten les minories, sinó que a més la solució s'elabora col·lectivament. Com es fa? És molt senzill, basta escriure l’article, i poc després de quedar en una zona de discussió, ja és penjat i accessible. Hi ha evidentment un llibre d’estil i una certa tutela per part d’alguns “administradors” –Pau Cabot i Plàcid Pérez Bru entre ells reforcen la credibilitat- i els autors “novells” tenen pàgines especials on ensinistrar-se, xats específics i una taverna virtual on parlar-ne.

La Viquipèdia és una enciclopèdia que incorpora elements de les enciclopèdies generals i de les enciclopèdies especialitzades. No és un diccionari, ni una col·lecció de textos, ni una màquina de propaganda, ni un servidor gratuït, ni un proveïdor d'espai web, ni un conjunt de pàgines d'autopromoció, ni un experiment sobre l'anarquia o la democràcia, ni un directori d'enllaços. Cal esforçar-se per aconseguir l'exactitud dels articles. Això requereix oferir la informació des de tots els angles possibles, presentar cada punt de vista de forma precisa, dotar de context els articles perquè els lectors comprenguin totes les visions. Això implica, per una banda, citar fonts autoritzades que puguin verificar-se sempre que sigui possible, especialment en qüestions polèmiques. Per exemple, de la teoria de l'evolució, no cal que el creacionisme tengui la mateixa importància a l'article que les aportacions de Charles Darwin, però tampoc seria bo que no es comenti res d'aquella pseudociència. Es dirimiran els detalls a la pàgina de discussió i s'intentarà resoldre la disputa amb calma. Cal  acceptar que qualsevol pot modificar en tot moment i sense avís els articles en què heu treballat. No s’hi han d’incorporar materials amb drets d'autor ni treballs incompatibles amb la llicència GFDL. Totes les versions i discussions anteriors dels articles estan guardades; per tant, no hi ha forma que es puguin espatllar per accident o destruir el seu contingut irremeiablement.

Les crítiques a la Viquipèdia es centren en què, per sistema, conté prejudicis i inconsistències, per la seva política d'afavorir el consens per damunt de credencials d’autoritat científica en el seu procés editorial. També se centren en la seva fiabilitat. Algunes altres crítiques apel·len a la seva susceptibilitat al vandalisme o “gamberrisme informàtic” o que s'hi afegeixi informació no verificada. Malgrat tot això, cert en part,  la Viquipèdia continua guanyant popularitat i sobre la seva fiabilitat, la revista científica d’alt impacte Nature ja va declarar que la Wikipedia, en anglés, era quasi tan exacta com la Encyclopaedia Britannica en els seus articles científics.  Molts milions de visites diàries –entre els deu llocs més visitats d’Internet- parlen ben a les clares de com el projecte ha cuallat dins la divulgació del coneixement contemporani. El New York Times i el 5è Simposi Internacional sobre el Periodisme en Línia, han citat la importància de la Wikipedia, no només com a referència enciclopèdica sinó també com a font de notícies, actualitzada molt freqüentment. Quan la revista Time va donar el premi "Persona de l'any" ja va reconèixer l'èxit de la col·laboració en línia, citant la Wikipedia com un dels tres exemples dels serveis "Web 2.0", juntament amb YouTube i MySpace.

Actualment hi ha versions de la Viquipèdia en més de 264 llengües però només 236 són actives. La Viquipèdia en català fou la segona Wikipedia a fundar-se, el març del 2001, molt poc després de l’anglès. Vint-i-tres edicions superen els 100.000 articles: anglès, alemany, francès, polonès, japonès, italià, holandès, portuguès, espanyol, rus, suec, xinès, noruec, finès, català, ucraïnès, turc, romanès, volapük, txec, hongarès, esperanto i eslovè. La nostra llengua, estreta entre la mundialització i les cultures majoritàries, se n’ha sortit amb gran èxit en aquest projecte, fonamentat sobre l’esforç de particulars, del dia a dia, de la feina, de la societat civil, per això el català ha de mirar a projectes com la Viquipèdia –amb totes les dificultats i tots els emperons- per volar amunt i aprendre que el nostre esforç pot servir d’exemple, també en les noves tecnologies.

DARWIN, el BEAGLE, FITZROY i FELIP BAUZ└ Climent Picornell

jcmllonja | 05 Gener, 2009 18:35

 

Darwin, el Beagle, FitzRoy i Felip Bauzà

Climent Picornell

Enguany és l'any Charles Darwin (1809-1882); motivat pels dos-cents anys del naixement del científic més influent dels temps moderns. No els parlaré de la transcendència de la proposta que dugué a terme en el seu famós llibre L'origen de les espècies (1859) que  revolucionà la concepció de la vida sobre la Terra. Ja n'hi haurà, molts,  a bastament, que ho faran enguany, es poden anar preparant. Únicament volia ser dels primers en escriure alguna cosa, mal sigui quasi no res, sobre la connexió de Darwin i les illes Balears. 

El viatge (1831-36) que feu Darwin amb el petit, però ben equipat, vaixell Beagle fou determinant en la seva vida. Mirin com comença L'origen de les espècies: " Quan feia de naturalista a bord del Beagle, buc de la marina reial, m'impressionaren molt certs aspectes que se presenten en la distribució geogràfica dels éssers orgànics que viuen a Amèrica del Sud...". Un cert punt biogeogràfic sí que hi és. Pensant sobre aquest quefer vaig recordar que mentre jo escrivia la biografia del geògraf i capità de navili Felip Bauzà (1764-1834), Robert FitzRoy, el capità del Beagle, l'anomena en els seus diaris de bord. El 5 de setembre de 1831 FitzRoy proposa a un joveníssim Darwin, 22 anyets, que sigui el naturalista de l'expedició; hi hagué bona química, en un principi, entre els dos, tot i que el capità era aristòcrata i "tory" i els Darwin eren liberals i "whigs". El Beagle tenia dues missions principals; la primera, cartogràfica, enllestir els mapes del la part més meridional d'Amèrica del sud i la segona, fer determinacions precises de diverses longituds. Si no hagués estat perquè Darwin s'hi embarcà, no hagués passat a la història, un viatge més. FitzRoy li digué que si es cansava ho podria deixar i que l'expedició podria durar 3 o 4 anys. "Odiï el mar, l'avorresc" escrigué Darwin, no ho deixà anar però no es tornà a embarcar, pus mai. De les primeres converses  entre FitzRoy i Darwin se'n desprèn el que després esdevindria una paradoxa, el fet de què tots dos pensaven que, durant el viatge, trobarien proves fefaents del Diluvi Universal, la Ciència a la llum de la Bíblia... FitzRoy no baixà mai del carro, Darwin, en canvi, feu la sèquia més gran que es coneix: entre el Creacionisme i l'Evolucionisme.

"Orca a babor!" Cridaven a coberta i Darwin, a les totes, pujava... no era veritat, mentre tothom reia; eren les bromes al naturalista jove i fervent. Que els he de contar d'un dels viatges més estudiats i remirats. Les illes Galápagos... descobertes l'any 1535 per fra Tomàs de Berlanga, Herman Melville -a bord de l 'Acushnet-  també hi recalà, surten a Moby Dick. Va ser allà on començà a formar-se Charles Darwin una idea més o menys coherent de l'evolució de la vida a la Terra. No els marejaré amb allò tan conegut de la l’adaptació dels pinsars, amb diferents becs segons l'habitat, però d'això va.

La dificultat de cartografiar amb un sol vaixell el con sud d'Amèrica generà maldecaps immensos a FitzRoy que li canviaren fins i tot el caràcter, esdevengué quasi histèric. Arribà a comprar altres vaixells,  amb doblers de la seva butxaca, que després, la Marina anglesa desautoritzà. Això generà nerviades potents, entre Darwin, la tripulació i el capità, sense arribar però a un altre motí de la Bounty.

 

Com fou la col·laboració de Felip Bauzà amb el viatge del Beagle?  Felip Bauzà ( Palma, 1764 - Londres, 1834) és, sens dubte, un del més grans científics que han donat les illes Balears. Oficial de la Marina de Guerra, de la generació de Churruca, Alcalá Galiano o Vargas Ponce, un nucli potent de renovació científica a Espanya. Felip Bauzà, liberal, amb la reinstauració de l'absolutisme, s'hagué d' exiliar a Londres, l'any 1823, estava condemnat a mort i els seus béns confiscats. Era ja un personatge conegut  com a cartògraf, físic, geògraf o explorador. Aquí cal recordar que anà com Oficial de mapes a la famosa expedició científica (1789-94) comandada per Alexandre Malaspina, els resultats de la qual quedaren estancats per l'enfrontament d'aquest amb el llavors totpoderós Godoy. Bauzà, ja l'any 1819 havia estat nomenat membre de la Royal Society de Londres (Darwin ho seria el 1839). Tot d'una que arriba a la capital anglesa entra en contacte amb els cercles científics i militars, que li encarreguen feina i recerca. El capità Francis Beaufort, cap de l'Oficina d'Hidrografia de la Marina Reial Britànica, el 7 de Juliol de 1831 li demana informes confidencials sobre la cartografia d'Amèrica del sud, en vistes a una expedició que ha de sortir prest cap allà: es tractava del Beagle. Al cap d'una setmana ja n'havia enviat un sobre les zones de Sudamèrica que necessitaven més anàlisi i detalls, sobretot la Terra del Foc i també les illes Malvinas o Falkland, acompanyaven l'informe quatre mapes. El novembre  n'envià un altre, adjuntant-hi el diari de bord del Piloto Moraleda, que Bauzà considerava correcte per a la zona del Sud de Chile, Tres Torres i Chiloé. Fitzroy es va fer ressò més d'una vegada de l'ajuda que li feren les informacions de Felip Bauzà, sobretot quan més nerviós va estar durant el viatge del Beagle, ja que gràcies a les seves indicacions precises havia pogut acursar l'exploració pel sud de Chile ("... a spanish manuscripts has been procured from D. Felipe Bauzá, which may greathly abridge the examinations of that interval...). Bauzà ja hi havia estat anys abans, com he dit, amb una de les majors expedicions científiques del XVIII, Humboldt, i després FitzRoy, i Darwin de retruc, se'n serviren.

L'origen de les especiès per mitjà de la selecció natural... es publicà l'any 1859, i es traduí a l'espanyol anys després l'any 1877. Per analitzar la seva dificultosa penetració a Balears i a Espanya caldrà tenir en compte la "Bibliografia crítica de Darwin en España 1857-2005" que confegí l'amic Jaume Josa. Nogensmenys,  cal ressaltar que la Institución Libre de Enseñanza el feu professor honorari abans de la seva mort. 

Servidor, que és un poc sentimental, recorda amb emoció -científica- el dia que vegé desembocar el cabalós riu Bio-Bio a Chile, l'havia observat abans a una imatge de l'expedició Malaspina, qui sap si dibuixat per Felip Bauzà, l'any 1790. Amb la mateixa intensitat emocional vaig visitar el bosc petrificat, descobert per Darwin a la Patagònia el 1835. Un paisatge desolat, en un pas dels Andes entre Argentina i Chile, per una camí inacabable de macs, un lloc quasi abandonat: "Troncs d'enormes araucàries petrificades..."; i vent, sempre el vent inacabable de la terra dels patagons exterminats pel general Rosas, al qual Darwin visità al seu campament. Vagi aquest apunt, si volen, com una curiositat sobre la connexió entre el Beagle i un liberal mallorquí.

_______________________________

La primera imatge és la "Atrevida", de l'expedició Malaspina, 1790 i la segona, el Beagle carenat, 1834 

 


L'ENSA¤MADA M╔S PETITA DEL MËN... Climent Picornell

jcmllonja | 02 Gener, 2009 14:46

 

L’ensaïmada més petita del món...

Climent Picornell

 

1.-  Per demostrar que la meva psicomotricitat fina era l’adequada –“ets un manotes!”, em sentia dir sovint- vaig decidir pastar l’ensaïmada més petita del món. Amb un didal de farina i una ditada de saïm vaig enfornar una ensaïmada que, en ésser cuita, fou com una peça de deu cèntims. Un pic refredada ens asseguérem a taula un servidor, el ropit del meu corral, un moixet -fill d’un moix republicà del puig de Sant Pere-, dues puces i un ‘poi’ entrat en costura. Va ser un llepadits, sobretot per les puces, que repetiren tres vegades. La vega la férem ben en mig de Mallorca, que no és davall el campanar de Sineu –on, com saben, hi ha el pern del món, gira que te gira- sinó davant la barberia d’en Tomeu “Titina” a la plaça del Fossar. En haver fet un rot el moixet se’n tornà al baixador de Llubí, son pare l’esperava a l’estació intermodal de Palma per anar al Principal, on hi entren per davall una teula. El ropit sortí escapat cap a la partió d’Ariany i Petra i les puces i el ‘poi’ tornaren calentons dins la butxaca de la meva jaca. Quan em vaig despertar -un tió cremava a les totes dins la foganya- em vengué al cap el forner “Boveta” explicant-me com havien construït l’ensaïmada més grossa del món, el dijous Bo.

 

2.-  M’aixec ben de matí. Fa fred. Surt pel corral a aprofitar una estona de soleiet. Sent les abelles que es concentren a les flors blavoses i petites del romaní que sembrà mon pare. Ara hi ha poques flors, encara que  l’olor de les del nisprer és potent i aferradissa i, un punt, melosa. Les taronges ja agafen el color que toca. Passa pel carrer -abans un camí amb les voreres plenes de magraners agres i donardes majestuoses- un personatge que no aconseguesc identificar, però ell sí que me té molt present. M’escomet: "Tu eres molt brusquer, me deia mon pare”.  Feia molt de temps que no sentia aquesta expressió, era com qui dir: eres un poc extravagant, bohemio, raro. En una paraula... que me pegaven brusques. Tallat de lluna. Tot perquè havia estat d’aquella generació que començà a deixar-se els cabells llargs, com a símbol extern de trencament. Peluts, els deien per Eivissa als primers hippies, ye-yés, per aproximació a les cançons que cantaven els Beatles. A França el pelut per antonomàsia, era un cantador que es feia dir Antoine. Cantava una cosa així: “Mu mare me diu Toni / els cabells t'has de tallar / I jo li dic mumare / d'aquí a vint anys...” Pens amb els hippies europeus i la seva carrincloneria simplista de camises florejades, lluny de la bona consciència dels americans, que es creien el que deien i feien el que creien; els europeus ho feien per follar ( Antoine, dixit). Un dels contraris, emprenyat perquè li prenia les al·lotes, composà una cançó per contestar-li: “Cheveux longs, idées courtes”. Poc a poc el pel llarg deixà de ser símbol de res, tant com el pèl tallat a la navalla. La persona que em parlava tenia pinta de skin head, de matón de barrio, cabells quasi rapats i orelles plenes d'arracades. Menava amb ell  un al·lot de devers sis anys, que el mirava embadalit i amb admiració. Intentà explicar-me qui era, d’on era, però no ho vaig saber, tot i que li vaig dir: sí... sí... ja sé... però la veritat era que no identificava la seva família. La pinta de skin el fa d’una altra generació, o només ho és en aparença, deu anar així perquè és moda, i ja se sap que ‘lo que s’usa, no té excusa’. El nin menjava pa amb sobrassada i feia com a carusses. “Cou un poc –respon l’skin

santjoaner- però és molt bona;  aquesta és de la que fa que les monges, si en mengen, hagin de dormir destapades”. I riu que te riu...

 

3.-  Me xerra des d’una cadira del cafè en Sebastià “Flonjo”, atia el foc, componguent les estelles. “Idò no saps amb qui ‘pelees’ -símil extraordinari  emprat com “no saps amb qui te poses...”- “Te’n contaré dues de quan jo era nin. Vaig tornar un dia a ca meva, capell posat. Crid sa meva germana Maria: ‘no sé què tenc al cap, me pica molt, m'ho vols mirar?’. Na Maria me lleva es capell i hi afina un dragó, negre, gros. Va començar a cridar i a córrer, amb un atac. No se va aturar fins a ses escales de Consolació. Mon pare em va maçolar fort. Això de fer por amb sos dragons m’agradava molt. El dia de la festa, a ca nostra, solien fer un arròs brouós, això que ara li diuen arròs brut. Hi havia un poc de tot, colomí, faraona, pollastre... Ell, jo, què t’he de dir, hi vaig tirar un dragó que duia dins sa butxaca sense que ningú se’n temés. Van a taula, fan plat i dins es del conco Arnau de sa Pleta, sa primera tallada que li cau és es dragó, ben bullit, però amb sos ulls oberts. Sa madona que feia els plats pegà un crit i hi hagué arròs per tot. Ho tiraren i dinàrem de segon, escaldums. No varen arribar a saber mai qui ho havia fet, mon pare sospitava, però donaren sa culpa a que feren s’arròs dins sa foganya i hi havia caigut, també, un poc de sutja. Jo no vaig dir  res mai, fins que mon pare fou mort. De por que encara no m’ arribàs sa clotellada”.

 

4.-  L’amo en Miquel, armat amb una bona bufanda, a l’escala del portal dels homes, me conta coverbos de son pare.  Li deien de “Can Capsibo" de mal nom i se'n va anar, millor dit, l'enviaren, al ‘Frente’, en temps de la guerra. No escrivia mai als de ca seva, que passaven una penada. Un dia es va decidir a enviar un carta que reberen amb alegria, però en obrir-la no hi havia res. No havia pensat a posar-hi l'escrit. Sabien que era viu perquè al seu batalló n'hi havia un altre, de ca don Melcior, que  donava noves d'ell. Ho contà moltes vegades, per fer veure que era un home calmat. “Que sou un poc nerviós l'amo?” Li digué un dia un cambrer. “Nerviós jo? Jove, heu de saber que vaig anar a sa guerra i en tres anys no vaig escriure mai, més que un pic, i només varen rebre es sobre. Nerviós jo? Au, au. au... du ses olives i no discutesquis.” “Els hereus mos pensàvem que mos faria rics. Quin cugul mos enduguérem! Encara el recordam, com qui deixa una alfàbia buida. Pitjor! Deutes deixà. Si vols que se'n recordin de tu no deixis doblers, deixa deutes. Se'n recordaran, i bé, de tu”. Se moca fort. “Tota sa vida!”.

 

5.-  Sent l’al·lota que fa companyia a ma mare -que ja és molt velleta-  parlar en guaraní per telèfon. Dóna el Bon Nadal als seus fills, que són al Paraguai, en la seva llengua, que no entenc. 

 

_____________________________________________________________

IMATGE: RAFAEL FÈLIX PUIGRÓS  ( "Aterratge perfecte ) 

 

JARDINS D'ALTRI TENYITS D'HIVERN Climent Picornell

jcmllonja | 22 Desembre, 2008 19:57

Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4

Jardins d’altri tenyits d’hivern

Climent Picornell

Es parla poc de turisme, és com si en aquesta nova legislatura el tema hagués quedat soterrat, després de les envestides que els hotelers envergaren al primer pacte de progrés, un d’ells, Gabriel Escarrer, opinava:  “El turisme de masses és una de les expressions del triomf de la humanitat en el camí cap a la igualtat d’oportunitats, és la meta a la qual aspiren els governants seriosos. És un dels fins que persegueixen les constitucions elaborades amb rigor per homes de bona fe.” (L’oci, el negoci, l’ofici. 1989). Per contra, un escriptor heterodoxe parlava per boca d’un dels seus personatges: “Els materialistes no tenien en compte que quan les coses no duren prou perquè puguin ésser assimilades, els homes s’acostumen a no estimar-les i la seva inconstància acaba per estendre’s a les amistats, als amors i als sentiments ; i vet aquí la gènesi d’un tipus d’imbecil·litat moral dels nostres dies : el turisme”. Llorenç Villalonga ( Andrea Victrix, 1973). De quin dels dos hem de triar el concepte? Tal vegada de cap. Si més no, vegin Villalonga i el seu poder adivinatori, errat de comptes, en un escrit de 1935: “La història assenyalarà a aquests dos homes com els qui millor han comprès la seva època i com els més dotats de visió de futur”. Els dos homes a qui es referia eren Hitler i Mussolini. Hem de deixar de punyir el vesper del Villalonga falangista? O cal entrar dins les empaties del creadors literaris, esquizofrènics controlats? ( Jacques Brel: “Tenia l’ull del pastor, però el cor de l’ovella”, Mon enfance). O creure que Villalonga era jove i com a tal li podríem aplicar el que fa dir Thomas Mann al jueu jesuïta Leo Naphta ( La muntanya màgica) dirigint-se al liberal Settembrini: “S’equivoca vostè si creu que la joventut estima la llibertat. El que anhela la joventut és obeir”. Qui sap si és adient la reflexió, ara que el joves universitaris es rebel·len contra Bolonya,  l’espai universitari europeu. Quan era jove Einstein manifestà: “Com que no sabia que era impossible, ho vaig fer”. Millor això darrer que allò d’obeir. Per molt que als mallorquins ens hagin surat amb el “Creure és criança”.

 

Ha sortit més amunt el nom d’Adolf Hitler, la qual cosa em condueix al següent apunt. Cuique suum. La frase, traduïda literalment, significa “a cadascú el que és seu”. Antic aforisme grec i llatí, deriva en una altra frase, Suum cuique tribuere ( donar a cadascú el que li correspon ) i enllaça amb el sentit de donar “Al César el que és del César i a Déu el que és de Déu”. La trobam a Ciceró, al codi d’Ulpià, sembla que és el lema d’alguna universitat nòrdica, emprada en el sentit de què cadascú tendrà el seu mereixement en funció de la seva intel·ligència. Al padrí d’uns bons amic meus, Jaume Rabassa (1899-1944) el mataren a Buchenwald, un camp de concentració i extermini de l’Alemanya nazi, on hi estaren internats entre altres Léon Blum, Bruno Bettelheim, Jorge Semprún... Hi vaig ser, fa uns anys, i encara hi havia a les portes la inscripció Jedem das Seine ( A cadascú el que és seu ), allà amb el  sentit cínic i criminal de “a cadascú el que és mereix”. A partir d’aquí la frase agafa i s’amara de mala llet. Repens el lema, escrit també amb ferro, i  l’enorme hipocresia d’algunes sentències canviades de sentit en similars circumstàncies, com l’Arbeit macht frei (El treball us farà lliures) a un altre camp sinistre, el d’Auschwitz. Quan la companyia Nokia, famosa pels seus telèfons mòbils, usà “a cadascú el que és seu”, com a lema d’una campanya publicitària, l’American Jewish Committee protestà fortament, amb raó, evidenciant que la frase estava tenyida, encara, de la maledicència dels nazis.

 

Coses del temps, de les guerres, de la mundial i de la civil. I de les post-guerres; Jaime Gil de Biedma retratava la seva: “Media España ocupaba España entera / con la vulgaridad, con el desprecio / total de que es capaz, frente al vencido, / un intratable pueblo de cabreros... Y pasaban figuras mal vestidas / de mujeres, cruzando como sombras, /solitarias mujeres adiestradas / -viudas, hijas o esposas- / en los modos peores de ganar la vida / y suplir a sus hombres. Por la noche, / las más hermosas sonreían  / a los más insolentes de los vencedores.” Crueltat, dolor i, encara, racisme covat. L'amo en Toni "Gromesta", 96 anys, té, en un poble petit de Mallorca, uns nous veïnats: són senegalesos. "Els negres petits ploren ben igual que els infants mallorquins". Ho diu sense malícia, no com la que emprava sa mare quan una filla, germana de l’amo en Toni, festejava un xueta. Li digué només un  pic, i pus: "M'estim més que te casis amb un negre que amb un xuetó". Eren, però, els temps en que els únics negres que hi havia a Mallorca eren els de Can Matons. Avui en dia, passats els anys i les guerres, la gent té poca memòria i sol confondre les coses. Com aquesta afirmació desbaratada: “The Beatles amb la seva cançó Lucy in the Sky with Diamonds feien apologia de l’ADSL”. ADSL per LSD, tan se val..., errada que mesura el fatal pes, i el pas, dels anys.

 

I avui? Com ahir. “Avui la gent sap el preu de tot, però no coneix el valor de res” ( Atribuïda a Oscar Wilde, 1854-1900). Tal vegada per això es vol “comprar” desesperadament la felicitat, que no es ven, i es cau en mals diversos, que condueixen cap als moderns remeiers, els psiquiatres. “En el camp de la Psiquiatria hi ha només quatre grans categories de medicaments: les pastilletes per la tristor –antidepressius-, les pastilletes per a la por –ansiolítics-, les pastilletes per a les veus i els pensaments extranys –neurolèptics- i les pastilletes per a evitar els alts massa alts i els baixos massa baixos –reguladors de l’humor-..., hi ha, a més, la psicoteràpia que consisteix en ajudar a les persones escoltant-les i parlant amb elles.” ( François Lelord: El viatge d’Héctor o el secret de la felicitat, 2005 ).

 

A punt d’entrar a 2009, guard un missatge anònim, un sms,  que acabà al meu mòbil la passada nit de cap d’any, encara el passeig, no l’he esborrat. Tenc dificultats per interpretar-lo correctament, diu: “ 3 desitjos x 2008; força x canviar el q puguem; q no consentim el q no puguem canviar; i q siguem incapaços de diferenciar ambdues coses.” Li explic a J.P.M. perquè el m’interpreti i m’aconselli; com a contesta, me regala el que ell anomena un unami: "De vegades tenc l'impressió d'estar contemplant l'aigua que davalla el torrent, tot sol, sabent que l'única remor que sona és la que jo sent. I escolt la tristesa pura, noble, com una ferida que brolla per sanar. Els còdols -pedres exultades- no necessiten consells".

CONTRA FELANITX ? Climent Picornell

jcmllonja | 17 Desembre, 2008 10:49

Contra Felanitx?

Climent Picornell

No va de la factura que ha presentat en Miquel Barceló “Cordella” per pintar la cúpula de Ginebra. Haguéssim pogut fer, també,  la comparança de si un manacorí, en Rafel Nadal, guanya tant o més que el pintor felanitxer. No. El cas és que me surt, de dins un diskette d’un ordinador que ja no ús, material de desfeta, un parlament que vaig fer a la presentació d’un llibre de n’Andreu Manresa ( Felanitx, felanitxers... ), al bar Líric de Palma, fa molts anys, anunciat en un cartell: Contra Felanitx? N’he salvat alguns bocins, fonamentats en una mania particular contra els meus amics felanitxers, massa sobrats. Estudiosos tots, d’amagat, del Llunari pagès de Jaume d’Albocàsser. Hi hauran afegit als seus breviaris de nit El mal bocí del traspassat Nadal Batle? O Felanitxeràlia del mateix Manresa? Com passa el temps!

Deia coses com que no havia tengut temps de què m'aclarissin si era el llibre -de fotografies estentisses-  o el seus comentaris, el que anava contra Felanitx, o si bé, fruit d'una especial paranoia, eren els propis felanitxers que sentien que tothom anava contra ells. Naturalment, tothom, empès per l'enveja de no ser felanitxer, ja que, segons ens recorda Miquel Barceló “Pereió” són: “...una tribu, una civilització, un cert mite”. Mare de Déueta de Sant Salvador!  Això, el que sí demostra, és que solen ser bons propagandistes i venedors de si mateixos, dels bons i dels mals felanitxers, fins i tot d’alguns dels retratats a Felanitx, felanitxers que, amb floridura i tot, n'hi ha que encara fan olor de corretges falangistes... Cosa, però, hi deu haver, qui sap si deguda al temor que els caigui sa Timba damunt una altra vegada. I és que hi ha una certa dosi de cosa intolerable, sobretot en això del parlar felanitxer, que als pèsols o xítxeros, els hagin de dir, per ser diferents: estiragassons. Paraula de dubtosa etimologia afrancesada, de quan duien vi cap a França i tot allò que conten de Portocolom del segle XIX. Cosa, per tant, hi ha quan tot un poble pot arribar a pensar que el més boig dels seus sap fer rellotges... sense tèmer-se’n que al poble de veïnat els han d’adobar, i ai! si aquest és ple de manacorers (no de manacorins). Hi ha al llibre molts de felanitxers que no hi eren gaire per la vila o que anaren a fer els ous a fora: un governador civil de Palència, un rector de la universitat a Palma, un professor assassinat a l’Índia, un intel·lectual –femellut, beguedor, intel·ligent i de dretes-  a Paris... Tanmateix, volen ser cosmopolites i quasi tots s'han perdut pel camí d’Es Carritxó.

No voldria que es prenguessin a mal aquestes paraules meves -a un extern no li han de consentir segons què- però els felanitxers i les felanitxeres que m'enrevolten -i  és a aquests als qui van dirigits aquests contraatacs-  arriben a marejar. Quan n'hi ha dos de plegats, ja hi són, els he sentit contar milers de vegades infinites històries vertaderes de Felanitx: que si els efectes benèfics de tenir “Instituto Laboral”; la ràdio de la Cadena Azul; el Sindicat o celler cooperatiu; en Maikel i les seves caigudes de Far West i la "Bona terra per morir"; el vicari “Costella” que confonia, no se sap si aposta, el cant d'una saeta amb una sardana; el poeta Miquel Bauçà i la seva lloriguera; la botiga d'en Pep Grimalt, de can Bossa; les històries del pare Xamena; els d'Orellana, si n'hi ha més allà o aquí; si en Pere Oliver i Domenge va dir; si els Coloms a la Sala feren allò o allò altre (pronunciau: "oltre"); si en Llodrà ensenyant la Marsellesa a tot el poble des del balcó de ca seva convertia "Allons enfants de la patrie..." en "Envant, fills de la pàtria mallorquina..."; hi faltaria “Don Tu”, n’Andreu Tirado aregant els cavallets o la veu  profundíssima de D. Macià Tibús. Amb  Don Macià, compartírem cursos de música coral. Em contà que una moneia que tenia es morí asfixiada, per abrigar-la massa. Era un homo gran, amb gaiato, amb una veu de baix profund per cantar coses com "Conturbata", "De Profundis" o  "Libera me domine" del Requiem de Fauré. Era la quintaessència de la pronunciació d'aquesta ela, entre amanerada i mala de fer, que distingeix el parlar felanitxer: "sutil", ens deia, amb la llengua al paladar... "un tel"...

Abans era molt usual caracteritzar els habitants de determinats països o llocs per una sèrie d'adjectius. Pascual Madoz, al segle XIX, diu dels mallorquins: “generosos y fuertes, muy aplicados, aptos para la guerra, sobrios y obedientes a las autoridades”. Els santjoaners tenim els peus grossos, virtut que ens permet dormir de drets. Això, un estereotip biosocial, es podria fer dels felanitxers. Els habitants de Felanitx, catalogada ensems com l’Atenes i l’Andalusia de Mallorca, són creguts i estufats o bons al·lots i faners? No ho sé. Però sí que se sap el que no són. Ho va dir el nét del barber Pascola: “els de Felanitx no som manacorers.” Definició per negació, que entra en la més pura tradició de la pedregada entre veïnats. Tothom però va fer grans rialles dins la catarsi, plegats, el dia de Pasqua, no sé si pels nervis provocats per la gana, abans de menjar-se el frit, naturalment amb molts d'estiragassons -o sia pèsols- després del pas-doble de la freixura. En definitiva, ni tant com diu Miquel Barceló ni tant poc com vol suposar n'Andreu Manresa. Això es diu anar de son Mel·lo a son Catel·lo. Ho deixarem en que són com els altres (digau, però, "oltres").

Els comentaris d’en Manresa són "sutils" (provau, un altre pic, de dir-ho a la felanitxera), un punt mal-lletats,  sobrepassant de molt el senzill peu de fotografia, per convertir-se en un breviari de manies d'en Timpano. La qual cosa em corrobora que l'etimologia del topònim Felanitx, més que venir de falanis, o de fenàs, podria ser que vengués de fel. Una fel endolzida, però agre al mateix temps, transformada en una ironia i un sarcasme contra ells mateixos. No contra Felanitx, contra ells mateixos. Això sí que és un distintiu, ben clar, dels felanitxers: fer de l'ironia i del sarcasme el seu ofici. Com heu comprovat, no he sabut molt bé quin paper havia de fer: si queixar-me de que les verbenes de Felanitx ja no són el que eren; si fer de Pere Mateu per ser més enginyós que els meus odiosos companys de presentació; si preparar una llista de citacions de Metternich, Goethe, Jack Kerouak, el pare Aulí i Cosme Bauzà; si repassar l’ecologia dels puput felanitxer citat a la cançó d’en Pep Gonella o si solidaritzar-me amb aquell personatge de la família reial espanyola i trobar, com ella, que el Sant Joan Pelós de Felanitx, continua sent un "mamarracho". El que sí vaig decidir, va ser no contagiar-me de l'estufera, la qual cosa m'hauria menat  a creure, com pensava aquell filòsof amic d'en Dalí, que arribarà un dia que bastarà dir que són felanitxers per tenir-ho tot pagat. Fins i tot el fet de fer una volta al Sol, un pic cada any. De franc.

Disculpin si el he tret bullit d’ahir, passat per la paella: roba vella. A un servidor li agrada molt.

"ESPLUGABOUS" A MEI└. Climent Picornell

jcmllonja | 10 Desembre, 2008 11:22

“Esplugabous”  a Meià

Climent Picornell

Des de fa unes setmanes una partida nombrosa d'ocells blancs acompanya les guardes de porcs i de méns que pasturen a dreta i a esquerra de la carretera de Sant Joan a Montuïri, un poc abans d'arribar a les cases de Meià. Són Esplugabous ( Bubulcus ibis ). He agafat l'exemple de Sant Joan, però no hi ha hagut guarda de méns que hagi observat, per tot Mallorca,  aquests octubre i novembre que no l'hagi vist acompanyada dels estols corresponents d'aquest ocells.  Ja sigui talaiant damunt un arbre, o enterra, perseguint cucs i  insectes que, en alguns casos, deixava a l'aire la rella dels tractors. Però la característica més peculiar d'aquestes aus, la que crida més l'atenció als observadors, és que algunes d'elles se col·loquen dretes damunt els animals. Els esplugabous,  com el seu nom indica, espluguen, que vol dir netegen, de polls, puces, paparres i altres paràsits els animals, méns i porcs en aquest cas, i per aquest motiu són damunt d'ells.

Algú altre també els havia afinat i em digué que havia vist agrons, “garses blanques”, ja que l'ocell és d'un tamany important, blanc i de potes llargues, i que també els havia vist damunt els animals, tan damunt l'esquena dels porcs com damunt els méns. No són agrons, però són com agrons, de fet als agrons en castellà els diuen "garzas" i als esplugabous  "garcitas del ganado" o "garcillas bueyeras", per la seva semblança amb alguns ocells d'albufera i salobrar, però són d'un tamany un poc menor. En canvi l'esplugabous no s'alimenta només en zones aquàtiques, sinó que ho fa també als camps de conreu, associat al bestiar, com el seu nom indica o, també modernament, ja com un ocell oportunista, als abocadors de fems. És un au que, al Pla, crec que pot ser nidificant, tot i que la seva presència massiva és bàsicament tardoral i hivernal, migratòria. Sol dormir prop de zones d'aigua, però esporàdicament per tot arreu.

L'esplugabous és de la família dels ardeids, ordre dels ciconiformes, camallargs,  fa prop de mig metre, pesa entre 250 - 500 grams, plomes blanques amb alguns tocs marronencs - ocres al cap i a la pitrera, sobretot quan es reprodueix. Bec groguenc llarg i fort i el coll també llarg, però més curt que els altres integrants de la seva família. Les potes "camallargues" són grisoses i en criar agafen tonalitats més granatoses. Menja un poc de tot: insectes, peixets, invertebrats aquàtics i terrestres, granots, serps i petits mamífers, com ratolins.  Per a la seva reproducció se sol acostar prop de l'aigua -a Mallorca com he dit crec que ja nidifica també pel  mig- i solen fer entre 3 i 5 ous de tonalitat blavenca, incubats unes tres setmanes, i el polls, al cap d'un mes i poc, ja surten del niu.

És una espècie  en expansió que fins fa poc vivia, en principi, ran de rius, basses, aiguamolls i albuferes seguint els bous, rinoceronts, zebres i altres mamífers salvatges, se suposa que poc a poc començà a anar també darrera altres animals domèstics, ara, en el nostre cas, acompanyant les guardes de méns i de porcs de Meià. També se'l veu, com he dit,  darrera dels tractors que llauren i deixen al descobert petits animals que estaven davall la  terra. El seu comportament és gregari i sol viure en colònies nombroses, tot i que es poden veure exemplars dispersos.

A S’Albufera d’Alcúdia el tenien fa uns anys catalogat com hivernant i migrant rar; però ara, a S’Albufera,  és bo de veure tot l’any amb dormidors de més de mil exemplars. És però a la tardor-hivern quan és més abundant, durant el dia se’n van a menjar fora, molt d’ells al Pla de Mallorca. Aquí, al Pla, i a Sant Joan en concret, fins fa molt poc era un ocell rar, més bé excepcional. Fa uns quatre anys ho vaig demanar a diversos pastors -bons ornitòlegs tots ells- i un, que vetllava una guarda enorme, d’uns centenars d’ovelles, a Maria de la Salut,  al demanar-li: "Què els deis a aquests ocells?" Em va contestar: "No ho sé, abans no n'hi havia, han vengut fa poc". Reafirmant el rapidíssim procés de la seva expansió recent. En aquest sentit, està catalogat com una de les espècies d'ocells que ha tengut una difusió més potent en els darrers cent anys, i les citacions ornitològiques de primers avistaments i de cria són, la majoria, del segle XX. Nadiu originàriament de les zones tropicals i subtropicals d’Àfrica -algú suposa també que també del sud de la península Ibèrica-, a finals del XIX ja havia arribat a tota Àfrica, després va anar cap Amèrica Central i cap a Amèrica del Nord. A Europa del Sud s'hi expandí durant la segona meitat del segle XX i a Anglaterra hi ha criat per primera vegada enguany, l’any 2008. Ja és, també a Austràlia i Nova Zelanda. Només li falta colonitzar l'Antàrtida. Aquesta massiva expansió mundial és deguda al seu peculiar comportament migratori i a la relació d'aquests ocells amb l'home i els seus animals domèstics, i a que la seva dieta -que era d’aigües poc profundes- ara, és molt més dependent dels insectes terrestres. No es de descartar que la seva presència i nidificació al Pla de  Mallorca és faci de cada pic més comuna, i  més ara que l'han vist menjant també prop dels abocadors de fems.

________________________________

La imatge és de Casa Enara

 

«Anterior   1 2 3 ... 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 ... 49 50 51  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb