Climent Picornell

VIQUIP╚DIA, UN PROJECTE ENGRESCADOR. Climent Picornell

jcmllonja | 13 Gener, 2009 18:05


Viquipèdia, un projecte engrescador.

Climent Picornell

 

Feia un temps que a la portada de la Viquipèdia es veia una cridada del seu fundador demanant aportacions per al projecte. Vaig fer, amb la meva cibertarja, un donatiu de 50 euros i vaig deixar unes retxes escrites, en català –la majoria de comentaris eren en anglès-, tots donaven ànims a un projecte autogestionat per a estendre el coneixement universal de forma gratuïta, més enllà dels poders establerts. Amb molts més encerts que desencerts.

 

Amb textos subministrats per la pròpia enciclopèdia he confegit aquest article.

 

El nom de Viquipèdia (Wikipedia en anglès) és un portmanteau, mescla del hawaià  wikiwiki” -que vol dir ràpid-, i enciclopèdia. És una enciclopèdia lliure, accessible per Internet, mantinguda per la Fundació Wikimedia, una organització sense ànim de lucre. Jimmy Wales, “Jimbo”, és el president de la fundació, juntament amb Larry Sanger van fundar l’any 2001 aquesta enciclopèdia on-line basada en el concepte wiki i el model de programari lliure. Wales és admirador de l'objectivisme, la filosofia creada per Ayn Rand, ja quan estudiava a la Universitat va ser moderador d'una llista de correu denominada "Discussió amb Filosofia Objectivista".

A començaments de 2009, el fundador ens agraïa les aportacions a tots els que n’havíem fet: “Més de 125.00 persones i institucions han donat sis milions de dòlars, per a cobrir les despeses operacionals fins al 30 de Juny de 2009. La donació us fa defensors de la cultura de lliure circulació i contribuirà a la realització de les operacions diàries: servidors, hostings, ample de banda... el nostre personals és només de 23 persones”. Si algú més vol donar sempre hi és a temps, el seu donatiu servirà per recolzar multitud de nous projectes a l’entorn de la Fundació Wikimedia, i juntament amb els més de 100.000 voluntaris que, d’una manera o altre hi escriuen, es sentirà un “defensor del coneixement gratuït i lliure de publicitat”. La veritat és que no és pagat, sobretot en els temps que corren. Una part important de la despesa se’n va darrera el soft i el maquinari. El funcionament de la Viquipèdia depèn d’un programari lliure i de codi obert que incorpora característiques de programació com macros, variables, un sistema de transclusió de plantilles i redirecció d'URLs. “MediWiki” és sota la Llicència Pública General de GNU. Funciona actualment gràcies a clústers de servidors de Linux, principalment Ubuntu. El 2008, hi havia 300 servidors a Florida, 26 a Amsterdam, 23 a Seül... La Wikipedia rep entre 25.000 i 60.000 peticions per segon.

Servidor va escriure el seu primer article a la Viquipèdia  un pic que l’enciclopèdia em va dir que el que cercava no hi era, però que si ho volia escriure ho podia fer. Així va ser. Els més d'11 milions d'articles actuals (dels quals 2,6 milions en anglès; 152.000 en català) han estat escrits col·laborativament per usuaris d'arreu del món, de tal manera que l'obra de referència més gran i popular a Internet pot ser editada per qualsevol persona que pugui accedir a la web. Com a norma general, la Viquipèdia no funciona per la regla de la majoria sinó per consens, després d'una discussió si s'hi escau. Així, per tant, el consens és una forma de prendre una decisió en què cal creativitat, paciència, i respecte per part de cadascun dels participants. D'aquesta manera, no tan sols s'escolten les minories, sinó que a més la solució s'elabora col·lectivament. Com es fa? És molt senzill, basta escriure l’article, i poc després de quedar en una zona de discussió, ja és penjat i accessible. Hi ha evidentment un llibre d’estil i una certa tutela per part d’alguns “administradors” –Pau Cabot i Plàcid Pérez Bru entre ells reforcen la credibilitat- i els autors “novells” tenen pàgines especials on ensinistrar-se, xats específics i una taverna virtual on parlar-ne.

La Viquipèdia és una enciclopèdia que incorpora elements de les enciclopèdies generals i de les enciclopèdies especialitzades. No és un diccionari, ni una col·lecció de textos, ni una màquina de propaganda, ni un servidor gratuït, ni un proveïdor d'espai web, ni un conjunt de pàgines d'autopromoció, ni un experiment sobre l'anarquia o la democràcia, ni un directori d'enllaços. Cal esforçar-se per aconseguir l'exactitud dels articles. Això requereix oferir la informació des de tots els angles possibles, presentar cada punt de vista de forma precisa, dotar de context els articles perquè els lectors comprenguin totes les visions. Això implica, per una banda, citar fonts autoritzades que puguin verificar-se sempre que sigui possible, especialment en qüestions polèmiques. Per exemple, de la teoria de l'evolució, no cal que el creacionisme tengui la mateixa importància a l'article que les aportacions de Charles Darwin, però tampoc seria bo que no es comenti res d'aquella pseudociència. Es dirimiran els detalls a la pàgina de discussió i s'intentarà resoldre la disputa amb calma. Cal  acceptar que qualsevol pot modificar en tot moment i sense avís els articles en què heu treballat. No s’hi han d’incorporar materials amb drets d'autor ni treballs incompatibles amb la llicència GFDL. Totes les versions i discussions anteriors dels articles estan guardades; per tant, no hi ha forma que es puguin espatllar per accident o destruir el seu contingut irremeiablement.

Les crítiques a la Viquipèdia es centren en què, per sistema, conté prejudicis i inconsistències, per la seva política d'afavorir el consens per damunt de credencials d’autoritat científica en el seu procés editorial. També se centren en la seva fiabilitat. Algunes altres crítiques apel·len a la seva susceptibilitat al vandalisme o “gamberrisme informàtic” o que s'hi afegeixi informació no verificada. Malgrat tot això, cert en part,  la Viquipèdia continua guanyant popularitat i sobre la seva fiabilitat, la revista científica d’alt impacte Nature ja va declarar que la Wikipedia, en anglés, era quasi tan exacta com la Encyclopaedia Britannica en els seus articles científics.  Molts milions de visites diàries –entre els deu llocs més visitats d’Internet- parlen ben a les clares de com el projecte ha cuallat dins la divulgació del coneixement contemporani. El New York Times i el 5è Simposi Internacional sobre el Periodisme en Línia, han citat la importància de la Wikipedia, no només com a referència enciclopèdica sinó també com a font de notícies, actualitzada molt freqüentment. Quan la revista Time va donar el premi "Persona de l'any" ja va reconèixer l'èxit de la col·laboració en línia, citant la Wikipedia com un dels tres exemples dels serveis "Web 2.0", juntament amb YouTube i MySpace.

Actualment hi ha versions de la Viquipèdia en més de 264 llengües però només 236 són actives. La Viquipèdia en català fou la segona Wikipedia a fundar-se, el març del 2001, molt poc després de l’anglès. Vint-i-tres edicions superen els 100.000 articles: anglès, alemany, francès, polonès, japonès, italià, holandès, portuguès, espanyol, rus, suec, xinès, noruec, finès, català, ucraïnès, turc, romanès, volapük, txec, hongarès, esperanto i eslovè. La nostra llengua, estreta entre la mundialització i les cultures majoritàries, se n’ha sortit amb gran èxit en aquest projecte, fonamentat sobre l’esforç de particulars, del dia a dia, de la feina, de la societat civil, per això el català ha de mirar a projectes com la Viquipèdia –amb totes les dificultats i tots els emperons- per volar amunt i aprendre que el nostre esforç pot servir d’exemple, també en les noves tecnologies.

DARWIN, el BEAGLE, FITZROY i FELIP BAUZ└ Climent Picornell

jcmllonja | 05 Gener, 2009 18:35

 

Darwin, el Beagle, FitzRoy i Felip Bauzà

Climent Picornell

Enguany és l'any Charles Darwin (1809-1882); motivat pels dos-cents anys del naixement del científic més influent dels temps moderns. No els parlaré de la transcendència de la proposta que dugué a terme en el seu famós llibre L'origen de les espècies (1859) que  revolucionà la concepció de la vida sobre la Terra. Ja n'hi haurà, molts,  a bastament, que ho faran enguany, es poden anar preparant. Únicament volia ser dels primers en escriure alguna cosa, mal sigui quasi no res, sobre la connexió de Darwin i les illes Balears. 

El viatge (1831-36) que feu Darwin amb el petit, però ben equipat, vaixell Beagle fou determinant en la seva vida. Mirin com comença L'origen de les espècies: " Quan feia de naturalista a bord del Beagle, buc de la marina reial, m'impressionaren molt certs aspectes que se presenten en la distribució geogràfica dels éssers orgànics que viuen a Amèrica del Sud...". Un cert punt biogeogràfic sí que hi és. Pensant sobre aquest quefer vaig recordar que mentre jo escrivia la biografia del geògraf i capità de navili Felip Bauzà (1764-1834), Robert FitzRoy, el capità del Beagle, l'anomena en els seus diaris de bord. El 5 de setembre de 1831 FitzRoy proposa a un joveníssim Darwin, 22 anyets, que sigui el naturalista de l'expedició; hi hagué bona química, en un principi, entre els dos, tot i que el capità era aristòcrata i "tory" i els Darwin eren liberals i "whigs". El Beagle tenia dues missions principals; la primera, cartogràfica, enllestir els mapes del la part més meridional d'Amèrica del sud i la segona, fer determinacions precises de diverses longituds. Si no hagués estat perquè Darwin s'hi embarcà, no hagués passat a la història, un viatge més. FitzRoy li digué que si es cansava ho podria deixar i que l'expedició podria durar 3 o 4 anys. "Odiï el mar, l'avorresc" escrigué Darwin, no ho deixà anar però no es tornà a embarcar, pus mai. De les primeres converses  entre FitzRoy i Darwin se'n desprèn el que després esdevindria una paradoxa, el fet de què tots dos pensaven que, durant el viatge, trobarien proves fefaents del Diluvi Universal, la Ciència a la llum de la Bíblia... FitzRoy no baixà mai del carro, Darwin, en canvi, feu la sèquia més gran que es coneix: entre el Creacionisme i l'Evolucionisme.

"Orca a babor!" Cridaven a coberta i Darwin, a les totes, pujava... no era veritat, mentre tothom reia; eren les bromes al naturalista jove i fervent. Que els he de contar d'un dels viatges més estudiats i remirats. Les illes Galápagos... descobertes l'any 1535 per fra Tomàs de Berlanga, Herman Melville -a bord de l 'Acushnet-  també hi recalà, surten a Moby Dick. Va ser allà on començà a formar-se Charles Darwin una idea més o menys coherent de l'evolució de la vida a la Terra. No els marejaré amb allò tan conegut de la l’adaptació dels pinsars, amb diferents becs segons l'habitat, però d'això va.

La dificultat de cartografiar amb un sol vaixell el con sud d'Amèrica generà maldecaps immensos a FitzRoy que li canviaren fins i tot el caràcter, esdevengué quasi histèric. Arribà a comprar altres vaixells,  amb doblers de la seva butxaca, que després, la Marina anglesa desautoritzà. Això generà nerviades potents, entre Darwin, la tripulació i el capità, sense arribar però a un altre motí de la Bounty.

 

Com fou la col·laboració de Felip Bauzà amb el viatge del Beagle?  Felip Bauzà ( Palma, 1764 - Londres, 1834) és, sens dubte, un del més grans científics que han donat les illes Balears. Oficial de la Marina de Guerra, de la generació de Churruca, Alcalá Galiano o Vargas Ponce, un nucli potent de renovació científica a Espanya. Felip Bauzà, liberal, amb la reinstauració de l'absolutisme, s'hagué d' exiliar a Londres, l'any 1823, estava condemnat a mort i els seus béns confiscats. Era ja un personatge conegut  com a cartògraf, físic, geògraf o explorador. Aquí cal recordar que anà com Oficial de mapes a la famosa expedició científica (1789-94) comandada per Alexandre Malaspina, els resultats de la qual quedaren estancats per l'enfrontament d'aquest amb el llavors totpoderós Godoy. Bauzà, ja l'any 1819 havia estat nomenat membre de la Royal Society de Londres (Darwin ho seria el 1839). Tot d'una que arriba a la capital anglesa entra en contacte amb els cercles científics i militars, que li encarreguen feina i recerca. El capità Francis Beaufort, cap de l'Oficina d'Hidrografia de la Marina Reial Britànica, el 7 de Juliol de 1831 li demana informes confidencials sobre la cartografia d'Amèrica del sud, en vistes a una expedició que ha de sortir prest cap allà: es tractava del Beagle. Al cap d'una setmana ja n'havia enviat un sobre les zones de Sudamèrica que necessitaven més anàlisi i detalls, sobretot la Terra del Foc i també les illes Malvinas o Falkland, acompanyaven l'informe quatre mapes. El novembre  n'envià un altre, adjuntant-hi el diari de bord del Piloto Moraleda, que Bauzà considerava correcte per a la zona del Sud de Chile, Tres Torres i Chiloé. Fitzroy es va fer ressò més d'una vegada de l'ajuda que li feren les informacions de Felip Bauzà, sobretot quan més nerviós va estar durant el viatge del Beagle, ja que gràcies a les seves indicacions precises havia pogut acursar l'exploració pel sud de Chile ("... a spanish manuscripts has been procured from D. Felipe Bauzá, which may greathly abridge the examinations of that interval...). Bauzà ja hi havia estat anys abans, com he dit, amb una de les majors expedicions científiques del XVIII, Humboldt, i després FitzRoy, i Darwin de retruc, se'n serviren.

L'origen de les especiès per mitjà de la selecció natural... es publicà l'any 1859, i es traduí a l'espanyol anys després l'any 1877. Per analitzar la seva dificultosa penetració a Balears i a Espanya caldrà tenir en compte la "Bibliografia crítica de Darwin en España 1857-2005" que confegí l'amic Jaume Josa. Nogensmenys,  cal ressaltar que la Institución Libre de Enseñanza el feu professor honorari abans de la seva mort. 

Servidor, que és un poc sentimental, recorda amb emoció -científica- el dia que vegé desembocar el cabalós riu Bio-Bio a Chile, l'havia observat abans a una imatge de l'expedició Malaspina, qui sap si dibuixat per Felip Bauzà, l'any 1790. Amb la mateixa intensitat emocional vaig visitar el bosc petrificat, descobert per Darwin a la Patagònia el 1835. Un paisatge desolat, en un pas dels Andes entre Argentina i Chile, per una camí inacabable de macs, un lloc quasi abandonat: "Troncs d'enormes araucàries petrificades..."; i vent, sempre el vent inacabable de la terra dels patagons exterminats pel general Rosas, al qual Darwin visità al seu campament. Vagi aquest apunt, si volen, com una curiositat sobre la connexió entre el Beagle i un liberal mallorquí.

_______________________________

La primera imatge és la "Atrevida", de l'expedició Malaspina, 1790 i la segona, el Beagle carenat, 1834 

 


L'ENSA¤MADA M╔S PETITA DEL MËN... Climent Picornell

jcmllonja | 02 Gener, 2009 14:46

 

L’ensaïmada més petita del món...

Climent Picornell

 

1.-  Per demostrar que la meva psicomotricitat fina era l’adequada –“ets un manotes!”, em sentia dir sovint- vaig decidir pastar l’ensaïmada més petita del món. Amb un didal de farina i una ditada de saïm vaig enfornar una ensaïmada que, en ésser cuita, fou com una peça de deu cèntims. Un pic refredada ens asseguérem a taula un servidor, el ropit del meu corral, un moixet -fill d’un moix republicà del puig de Sant Pere-, dues puces i un ‘poi’ entrat en costura. Va ser un llepadits, sobretot per les puces, que repetiren tres vegades. La vega la férem ben en mig de Mallorca, que no és davall el campanar de Sineu –on, com saben, hi ha el pern del món, gira que te gira- sinó davant la barberia d’en Tomeu “Titina” a la plaça del Fossar. En haver fet un rot el moixet se’n tornà al baixador de Llubí, son pare l’esperava a l’estació intermodal de Palma per anar al Principal, on hi entren per davall una teula. El ropit sortí escapat cap a la partió d’Ariany i Petra i les puces i el ‘poi’ tornaren calentons dins la butxaca de la meva jaca. Quan em vaig despertar -un tió cremava a les totes dins la foganya- em vengué al cap el forner “Boveta” explicant-me com havien construït l’ensaïmada més grossa del món, el dijous Bo.

 

2.-  M’aixec ben de matí. Fa fred. Surt pel corral a aprofitar una estona de soleiet. Sent les abelles que es concentren a les flors blavoses i petites del romaní que sembrà mon pare. Ara hi ha poques flors, encara que  l’olor de les del nisprer és potent i aferradissa i, un punt, melosa. Les taronges ja agafen el color que toca. Passa pel carrer -abans un camí amb les voreres plenes de magraners agres i donardes majestuoses- un personatge que no aconseguesc identificar, però ell sí que me té molt present. M’escomet: "Tu eres molt brusquer, me deia mon pare”.  Feia molt de temps que no sentia aquesta expressió, era com qui dir: eres un poc extravagant, bohemio, raro. En una paraula... que me pegaven brusques. Tallat de lluna. Tot perquè havia estat d’aquella generació que començà a deixar-se els cabells llargs, com a símbol extern de trencament. Peluts, els deien per Eivissa als primers hippies, ye-yés, per aproximació a les cançons que cantaven els Beatles. A França el pelut per antonomàsia, era un cantador que es feia dir Antoine. Cantava una cosa així: “Mu mare me diu Toni / els cabells t'has de tallar / I jo li dic mumare / d'aquí a vint anys...” Pens amb els hippies europeus i la seva carrincloneria simplista de camises florejades, lluny de la bona consciència dels americans, que es creien el que deien i feien el que creien; els europeus ho feien per follar ( Antoine, dixit). Un dels contraris, emprenyat perquè li prenia les al·lotes, composà una cançó per contestar-li: “Cheveux longs, idées courtes”. Poc a poc el pel llarg deixà de ser símbol de res, tant com el pèl tallat a la navalla. La persona que em parlava tenia pinta de skin head, de matón de barrio, cabells quasi rapats i orelles plenes d'arracades. Menava amb ell  un al·lot de devers sis anys, que el mirava embadalit i amb admiració. Intentà explicar-me qui era, d’on era, però no ho vaig saber, tot i que li vaig dir: sí... sí... ja sé... però la veritat era que no identificava la seva família. La pinta de skin el fa d’una altra generació, o només ho és en aparença, deu anar així perquè és moda, i ja se sap que ‘lo que s’usa, no té excusa’. El nin menjava pa amb sobrassada i feia com a carusses. “Cou un poc –respon l’skin

santjoaner- però és molt bona;  aquesta és de la que fa que les monges, si en mengen, hagin de dormir destapades”. I riu que te riu...

 

3.-  Me xerra des d’una cadira del cafè en Sebastià “Flonjo”, atia el foc, componguent les estelles. “Idò no saps amb qui ‘pelees’ -símil extraordinari  emprat com “no saps amb qui te poses...”- “Te’n contaré dues de quan jo era nin. Vaig tornar un dia a ca meva, capell posat. Crid sa meva germana Maria: ‘no sé què tenc al cap, me pica molt, m'ho vols mirar?’. Na Maria me lleva es capell i hi afina un dragó, negre, gros. Va començar a cridar i a córrer, amb un atac. No se va aturar fins a ses escales de Consolació. Mon pare em va maçolar fort. Això de fer por amb sos dragons m’agradava molt. El dia de la festa, a ca nostra, solien fer un arròs brouós, això que ara li diuen arròs brut. Hi havia un poc de tot, colomí, faraona, pollastre... Ell, jo, què t’he de dir, hi vaig tirar un dragó que duia dins sa butxaca sense que ningú se’n temés. Van a taula, fan plat i dins es del conco Arnau de sa Pleta, sa primera tallada que li cau és es dragó, ben bullit, però amb sos ulls oberts. Sa madona que feia els plats pegà un crit i hi hagué arròs per tot. Ho tiraren i dinàrem de segon, escaldums. No varen arribar a saber mai qui ho havia fet, mon pare sospitava, però donaren sa culpa a que feren s’arròs dins sa foganya i hi havia caigut, també, un poc de sutja. Jo no vaig dir  res mai, fins que mon pare fou mort. De por que encara no m’ arribàs sa clotellada”.

 

4.-  L’amo en Miquel, armat amb una bona bufanda, a l’escala del portal dels homes, me conta coverbos de son pare.  Li deien de “Can Capsibo" de mal nom i se'n va anar, millor dit, l'enviaren, al ‘Frente’, en temps de la guerra. No escrivia mai als de ca seva, que passaven una penada. Un dia es va decidir a enviar un carta que reberen amb alegria, però en obrir-la no hi havia res. No havia pensat a posar-hi l'escrit. Sabien que era viu perquè al seu batalló n'hi havia un altre, de ca don Melcior, que  donava noves d'ell. Ho contà moltes vegades, per fer veure que era un home calmat. “Que sou un poc nerviós l'amo?” Li digué un dia un cambrer. “Nerviós jo? Jove, heu de saber que vaig anar a sa guerra i en tres anys no vaig escriure mai, més que un pic, i només varen rebre es sobre. Nerviós jo? Au, au. au... du ses olives i no discutesquis.” “Els hereus mos pensàvem que mos faria rics. Quin cugul mos enduguérem! Encara el recordam, com qui deixa una alfàbia buida. Pitjor! Deutes deixà. Si vols que se'n recordin de tu no deixis doblers, deixa deutes. Se'n recordaran, i bé, de tu”. Se moca fort. “Tota sa vida!”.

 

5.-  Sent l’al·lota que fa companyia a ma mare -que ja és molt velleta-  parlar en guaraní per telèfon. Dóna el Bon Nadal als seus fills, que són al Paraguai, en la seva llengua, que no entenc. 

 

_____________________________________________________________

IMATGE: RAFAEL FÈLIX PUIGRÓS  ( "Aterratge perfecte ) 

 

JARDINS D'ALTRI TENYITS D'HIVERN Climent Picornell

jcmllonja | 22 Desembre, 2008 19:57

Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4

Jardins d’altri tenyits d’hivern

Climent Picornell

Es parla poc de turisme, és com si en aquesta nova legislatura el tema hagués quedat soterrat, després de les envestides que els hotelers envergaren al primer pacte de progrés, un d’ells, Gabriel Escarrer, opinava:  “El turisme de masses és una de les expressions del triomf de la humanitat en el camí cap a la igualtat d’oportunitats, és la meta a la qual aspiren els governants seriosos. És un dels fins que persegueixen les constitucions elaborades amb rigor per homes de bona fe.” (L’oci, el negoci, l’ofici. 1989). Per contra, un escriptor heterodoxe parlava per boca d’un dels seus personatges: “Els materialistes no tenien en compte que quan les coses no duren prou perquè puguin ésser assimilades, els homes s’acostumen a no estimar-les i la seva inconstància acaba per estendre’s a les amistats, als amors i als sentiments ; i vet aquí la gènesi d’un tipus d’imbecil·litat moral dels nostres dies : el turisme”. Llorenç Villalonga ( Andrea Victrix, 1973). De quin dels dos hem de triar el concepte? Tal vegada de cap. Si més no, vegin Villalonga i el seu poder adivinatori, errat de comptes, en un escrit de 1935: “La història assenyalarà a aquests dos homes com els qui millor han comprès la seva època i com els més dotats de visió de futur”. Els dos homes a qui es referia eren Hitler i Mussolini. Hem de deixar de punyir el vesper del Villalonga falangista? O cal entrar dins les empaties del creadors literaris, esquizofrènics controlats? ( Jacques Brel: “Tenia l’ull del pastor, però el cor de l’ovella”, Mon enfance). O creure que Villalonga era jove i com a tal li podríem aplicar el que fa dir Thomas Mann al jueu jesuïta Leo Naphta ( La muntanya màgica) dirigint-se al liberal Settembrini: “S’equivoca vostè si creu que la joventut estima la llibertat. El que anhela la joventut és obeir”. Qui sap si és adient la reflexió, ara que el joves universitaris es rebel·len contra Bolonya,  l’espai universitari europeu. Quan era jove Einstein manifestà: “Com que no sabia que era impossible, ho vaig fer”. Millor això darrer que allò d’obeir. Per molt que als mallorquins ens hagin surat amb el “Creure és criança”.

 

Ha sortit més amunt el nom d’Adolf Hitler, la qual cosa em condueix al següent apunt. Cuique suum. La frase, traduïda literalment, significa “a cadascú el que és seu”. Antic aforisme grec i llatí, deriva en una altra frase, Suum cuique tribuere ( donar a cadascú el que li correspon ) i enllaça amb el sentit de donar “Al César el que és del César i a Déu el que és de Déu”. La trobam a Ciceró, al codi d’Ulpià, sembla que és el lema d’alguna universitat nòrdica, emprada en el sentit de què cadascú tendrà el seu mereixement en funció de la seva intel·ligència. Al padrí d’uns bons amic meus, Jaume Rabassa (1899-1944) el mataren a Buchenwald, un camp de concentració i extermini de l’Alemanya nazi, on hi estaren internats entre altres Léon Blum, Bruno Bettelheim, Jorge Semprún... Hi vaig ser, fa uns anys, i encara hi havia a les portes la inscripció Jedem das Seine ( A cadascú el que és seu ), allà amb el  sentit cínic i criminal de “a cadascú el que és mereix”. A partir d’aquí la frase agafa i s’amara de mala llet. Repens el lema, escrit també amb ferro, i  l’enorme hipocresia d’algunes sentències canviades de sentit en similars circumstàncies, com l’Arbeit macht frei (El treball us farà lliures) a un altre camp sinistre, el d’Auschwitz. Quan la companyia Nokia, famosa pels seus telèfons mòbils, usà “a cadascú el que és seu”, com a lema d’una campanya publicitària, l’American Jewish Committee protestà fortament, amb raó, evidenciant que la frase estava tenyida, encara, de la maledicència dels nazis.

 

Coses del temps, de les guerres, de la mundial i de la civil. I de les post-guerres; Jaime Gil de Biedma retratava la seva: “Media España ocupaba España entera / con la vulgaridad, con el desprecio / total de que es capaz, frente al vencido, / un intratable pueblo de cabreros... Y pasaban figuras mal vestidas / de mujeres, cruzando como sombras, /solitarias mujeres adiestradas / -viudas, hijas o esposas- / en los modos peores de ganar la vida / y suplir a sus hombres. Por la noche, / las más hermosas sonreían  / a los más insolentes de los vencedores.” Crueltat, dolor i, encara, racisme covat. L'amo en Toni "Gromesta", 96 anys, té, en un poble petit de Mallorca, uns nous veïnats: són senegalesos. "Els negres petits ploren ben igual que els infants mallorquins". Ho diu sense malícia, no com la que emprava sa mare quan una filla, germana de l’amo en Toni, festejava un xueta. Li digué només un  pic, i pus: "M'estim més que te casis amb un negre que amb un xuetó". Eren, però, els temps en que els únics negres que hi havia a Mallorca eren els de Can Matons. Avui en dia, passats els anys i les guerres, la gent té poca memòria i sol confondre les coses. Com aquesta afirmació desbaratada: “The Beatles amb la seva cançó Lucy in the Sky with Diamonds feien apologia de l’ADSL”. ADSL per LSD, tan se val..., errada que mesura el fatal pes, i el pas, dels anys.

 

I avui? Com ahir. “Avui la gent sap el preu de tot, però no coneix el valor de res” ( Atribuïda a Oscar Wilde, 1854-1900). Tal vegada per això es vol “comprar” desesperadament la felicitat, que no es ven, i es cau en mals diversos, que condueixen cap als moderns remeiers, els psiquiatres. “En el camp de la Psiquiatria hi ha només quatre grans categories de medicaments: les pastilletes per la tristor –antidepressius-, les pastilletes per a la por –ansiolítics-, les pastilletes per a les veus i els pensaments extranys –neurolèptics- i les pastilletes per a evitar els alts massa alts i els baixos massa baixos –reguladors de l’humor-..., hi ha, a més, la psicoteràpia que consisteix en ajudar a les persones escoltant-les i parlant amb elles.” ( François Lelord: El viatge d’Héctor o el secret de la felicitat, 2005 ).

 

A punt d’entrar a 2009, guard un missatge anònim, un sms,  que acabà al meu mòbil la passada nit de cap d’any, encara el passeig, no l’he esborrat. Tenc dificultats per interpretar-lo correctament, diu: “ 3 desitjos x 2008; força x canviar el q puguem; q no consentim el q no puguem canviar; i q siguem incapaços de diferenciar ambdues coses.” Li explic a J.P.M. perquè el m’interpreti i m’aconselli; com a contesta, me regala el que ell anomena un unami: "De vegades tenc l'impressió d'estar contemplant l'aigua que davalla el torrent, tot sol, sabent que l'única remor que sona és la que jo sent. I escolt la tristesa pura, noble, com una ferida que brolla per sanar. Els còdols -pedres exultades- no necessiten consells".

CONTRA FELANITX ? Climent Picornell

jcmllonja | 17 Desembre, 2008 10:49

Contra Felanitx?

Climent Picornell

No va de la factura que ha presentat en Miquel Barceló “Cordella” per pintar la cúpula de Ginebra. Haguéssim pogut fer, també,  la comparança de si un manacorí, en Rafel Nadal, guanya tant o més que el pintor felanitxer. No. El cas és que me surt, de dins un diskette d’un ordinador que ja no ús, material de desfeta, un parlament que vaig fer a la presentació d’un llibre de n’Andreu Manresa ( Felanitx, felanitxers... ), al bar Líric de Palma, fa molts anys, anunciat en un cartell: Contra Felanitx? N’he salvat alguns bocins, fonamentats en una mania particular contra els meus amics felanitxers, massa sobrats. Estudiosos tots, d’amagat, del Llunari pagès de Jaume d’Albocàsser. Hi hauran afegit als seus breviaris de nit El mal bocí del traspassat Nadal Batle? O Felanitxeràlia del mateix Manresa? Com passa el temps!

Deia coses com que no havia tengut temps de què m'aclarissin si era el llibre -de fotografies estentisses-  o el seus comentaris, el que anava contra Felanitx, o si bé, fruit d'una especial paranoia, eren els propis felanitxers que sentien que tothom anava contra ells. Naturalment, tothom, empès per l'enveja de no ser felanitxer, ja que, segons ens recorda Miquel Barceló “Pereió” són: “...una tribu, una civilització, un cert mite”. Mare de Déueta de Sant Salvador!  Això, el que sí demostra, és que solen ser bons propagandistes i venedors de si mateixos, dels bons i dels mals felanitxers, fins i tot d’alguns dels retratats a Felanitx, felanitxers que, amb floridura i tot, n'hi ha que encara fan olor de corretges falangistes... Cosa, però, hi deu haver, qui sap si deguda al temor que els caigui sa Timba damunt una altra vegada. I és que hi ha una certa dosi de cosa intolerable, sobretot en això del parlar felanitxer, que als pèsols o xítxeros, els hagin de dir, per ser diferents: estiragassons. Paraula de dubtosa etimologia afrancesada, de quan duien vi cap a França i tot allò que conten de Portocolom del segle XIX. Cosa, per tant, hi ha quan tot un poble pot arribar a pensar que el més boig dels seus sap fer rellotges... sense tèmer-se’n que al poble de veïnat els han d’adobar, i ai! si aquest és ple de manacorers (no de manacorins). Hi ha al llibre molts de felanitxers que no hi eren gaire per la vila o que anaren a fer els ous a fora: un governador civil de Palència, un rector de la universitat a Palma, un professor assassinat a l’Índia, un intel·lectual –femellut, beguedor, intel·ligent i de dretes-  a Paris... Tanmateix, volen ser cosmopolites i quasi tots s'han perdut pel camí d’Es Carritxó.

No voldria que es prenguessin a mal aquestes paraules meves -a un extern no li han de consentir segons què- però els felanitxers i les felanitxeres que m'enrevolten -i  és a aquests als qui van dirigits aquests contraatacs-  arriben a marejar. Quan n'hi ha dos de plegats, ja hi són, els he sentit contar milers de vegades infinites històries vertaderes de Felanitx: que si els efectes benèfics de tenir “Instituto Laboral”; la ràdio de la Cadena Azul; el Sindicat o celler cooperatiu; en Maikel i les seves caigudes de Far West i la "Bona terra per morir"; el vicari “Costella” que confonia, no se sap si aposta, el cant d'una saeta amb una sardana; el poeta Miquel Bauçà i la seva lloriguera; la botiga d'en Pep Grimalt, de can Bossa; les històries del pare Xamena; els d'Orellana, si n'hi ha més allà o aquí; si en Pere Oliver i Domenge va dir; si els Coloms a la Sala feren allò o allò altre (pronunciau: "oltre"); si en Llodrà ensenyant la Marsellesa a tot el poble des del balcó de ca seva convertia "Allons enfants de la patrie..." en "Envant, fills de la pàtria mallorquina..."; hi faltaria “Don Tu”, n’Andreu Tirado aregant els cavallets o la veu  profundíssima de D. Macià Tibús. Amb  Don Macià, compartírem cursos de música coral. Em contà que una moneia que tenia es morí asfixiada, per abrigar-la massa. Era un homo gran, amb gaiato, amb una veu de baix profund per cantar coses com "Conturbata", "De Profundis" o  "Libera me domine" del Requiem de Fauré. Era la quintaessència de la pronunciació d'aquesta ela, entre amanerada i mala de fer, que distingeix el parlar felanitxer: "sutil", ens deia, amb la llengua al paladar... "un tel"...

Abans era molt usual caracteritzar els habitants de determinats països o llocs per una sèrie d'adjectius. Pascual Madoz, al segle XIX, diu dels mallorquins: “generosos y fuertes, muy aplicados, aptos para la guerra, sobrios y obedientes a las autoridades”. Els santjoaners tenim els peus grossos, virtut que ens permet dormir de drets. Això, un estereotip biosocial, es podria fer dels felanitxers. Els habitants de Felanitx, catalogada ensems com l’Atenes i l’Andalusia de Mallorca, són creguts i estufats o bons al·lots i faners? No ho sé. Però sí que se sap el que no són. Ho va dir el nét del barber Pascola: “els de Felanitx no som manacorers.” Definició per negació, que entra en la més pura tradició de la pedregada entre veïnats. Tothom però va fer grans rialles dins la catarsi, plegats, el dia de Pasqua, no sé si pels nervis provocats per la gana, abans de menjar-se el frit, naturalment amb molts d'estiragassons -o sia pèsols- després del pas-doble de la freixura. En definitiva, ni tant com diu Miquel Barceló ni tant poc com vol suposar n'Andreu Manresa. Això es diu anar de son Mel·lo a son Catel·lo. Ho deixarem en que són com els altres (digau, però, "oltres").

Els comentaris d’en Manresa són "sutils" (provau, un altre pic, de dir-ho a la felanitxera), un punt mal-lletats,  sobrepassant de molt el senzill peu de fotografia, per convertir-se en un breviari de manies d'en Timpano. La qual cosa em corrobora que l'etimologia del topònim Felanitx, més que venir de falanis, o de fenàs, podria ser que vengués de fel. Una fel endolzida, però agre al mateix temps, transformada en una ironia i un sarcasme contra ells mateixos. No contra Felanitx, contra ells mateixos. Això sí que és un distintiu, ben clar, dels felanitxers: fer de l'ironia i del sarcasme el seu ofici. Com heu comprovat, no he sabut molt bé quin paper havia de fer: si queixar-me de que les verbenes de Felanitx ja no són el que eren; si fer de Pere Mateu per ser més enginyós que els meus odiosos companys de presentació; si preparar una llista de citacions de Metternich, Goethe, Jack Kerouak, el pare Aulí i Cosme Bauzà; si repassar l’ecologia dels puput felanitxer citat a la cançó d’en Pep Gonella o si solidaritzar-me amb aquell personatge de la família reial espanyola i trobar, com ella, que el Sant Joan Pelós de Felanitx, continua sent un "mamarracho". El que sí vaig decidir, va ser no contagiar-me de l'estufera, la qual cosa m'hauria menat  a creure, com pensava aquell filòsof amic d'en Dalí, que arribarà un dia que bastarà dir que són felanitxers per tenir-ho tot pagat. Fins i tot el fet de fer una volta al Sol, un pic cada any. De franc.

Disculpin si el he tret bullit d’ahir, passat per la paella: roba vella. A un servidor li agrada molt.

"ESPLUGABOUS" A MEI└. Climent Picornell

jcmllonja | 10 Desembre, 2008 11:22

“Esplugabous”  a Meià

Climent Picornell

Des de fa unes setmanes una partida nombrosa d'ocells blancs acompanya les guardes de porcs i de méns que pasturen a dreta i a esquerra de la carretera de Sant Joan a Montuïri, un poc abans d'arribar a les cases de Meià. Són Esplugabous ( Bubulcus ibis ). He agafat l'exemple de Sant Joan, però no hi ha hagut guarda de méns que hagi observat, per tot Mallorca,  aquests octubre i novembre que no l'hagi vist acompanyada dels estols corresponents d'aquest ocells.  Ja sigui talaiant damunt un arbre, o enterra, perseguint cucs i  insectes que, en alguns casos, deixava a l'aire la rella dels tractors. Però la característica més peculiar d'aquestes aus, la que crida més l'atenció als observadors, és que algunes d'elles se col·loquen dretes damunt els animals. Els esplugabous,  com el seu nom indica, espluguen, que vol dir netegen, de polls, puces, paparres i altres paràsits els animals, méns i porcs en aquest cas, i per aquest motiu són damunt d'ells.

Algú altre també els havia afinat i em digué que havia vist agrons, “garses blanques”, ja que l'ocell és d'un tamany important, blanc i de potes llargues, i que també els havia vist damunt els animals, tan damunt l'esquena dels porcs com damunt els méns. No són agrons, però són com agrons, de fet als agrons en castellà els diuen "garzas" i als esplugabous  "garcitas del ganado" o "garcillas bueyeras", per la seva semblança amb alguns ocells d'albufera i salobrar, però són d'un tamany un poc menor. En canvi l'esplugabous no s'alimenta només en zones aquàtiques, sinó que ho fa també als camps de conreu, associat al bestiar, com el seu nom indica o, també modernament, ja com un ocell oportunista, als abocadors de fems. És un au que, al Pla, crec que pot ser nidificant, tot i que la seva presència massiva és bàsicament tardoral i hivernal, migratòria. Sol dormir prop de zones d'aigua, però esporàdicament per tot arreu.

L'esplugabous és de la família dels ardeids, ordre dels ciconiformes, camallargs,  fa prop de mig metre, pesa entre 250 - 500 grams, plomes blanques amb alguns tocs marronencs - ocres al cap i a la pitrera, sobretot quan es reprodueix. Bec groguenc llarg i fort i el coll també llarg, però més curt que els altres integrants de la seva família. Les potes "camallargues" són grisoses i en criar agafen tonalitats més granatoses. Menja un poc de tot: insectes, peixets, invertebrats aquàtics i terrestres, granots, serps i petits mamífers, com ratolins.  Per a la seva reproducció se sol acostar prop de l'aigua -a Mallorca com he dit crec que ja nidifica també pel  mig- i solen fer entre 3 i 5 ous de tonalitat blavenca, incubats unes tres setmanes, i el polls, al cap d'un mes i poc, ja surten del niu.

És una espècie  en expansió que fins fa poc vivia, en principi, ran de rius, basses, aiguamolls i albuferes seguint els bous, rinoceronts, zebres i altres mamífers salvatges, se suposa que poc a poc començà a anar també darrera altres animals domèstics, ara, en el nostre cas, acompanyant les guardes de méns i de porcs de Meià. També se'l veu, com he dit,  darrera dels tractors que llauren i deixen al descobert petits animals que estaven davall la  terra. El seu comportament és gregari i sol viure en colònies nombroses, tot i que es poden veure exemplars dispersos.

A S’Albufera d’Alcúdia el tenien fa uns anys catalogat com hivernant i migrant rar; però ara, a S’Albufera,  és bo de veure tot l’any amb dormidors de més de mil exemplars. És però a la tardor-hivern quan és més abundant, durant el dia se’n van a menjar fora, molt d’ells al Pla de Mallorca. Aquí, al Pla, i a Sant Joan en concret, fins fa molt poc era un ocell rar, més bé excepcional. Fa uns quatre anys ho vaig demanar a diversos pastors -bons ornitòlegs tots ells- i un, que vetllava una guarda enorme, d’uns centenars d’ovelles, a Maria de la Salut,  al demanar-li: "Què els deis a aquests ocells?" Em va contestar: "No ho sé, abans no n'hi havia, han vengut fa poc". Reafirmant el rapidíssim procés de la seva expansió recent. En aquest sentit, està catalogat com una de les espècies d'ocells que ha tengut una difusió més potent en els darrers cent anys, i les citacions ornitològiques de primers avistaments i de cria són, la majoria, del segle XX. Nadiu originàriament de les zones tropicals i subtropicals d’Àfrica -algú suposa també que també del sud de la península Ibèrica-, a finals del XIX ja havia arribat a tota Àfrica, després va anar cap Amèrica Central i cap a Amèrica del Nord. A Europa del Sud s'hi expandí durant la segona meitat del segle XX i a Anglaterra hi ha criat per primera vegada enguany, l’any 2008. Ja és, també a Austràlia i Nova Zelanda. Només li falta colonitzar l'Antàrtida. Aquesta massiva expansió mundial és deguda al seu peculiar comportament migratori i a la relació d'aquests ocells amb l'home i els seus animals domèstics, i a que la seva dieta -que era d’aigües poc profundes- ara, és molt més dependent dels insectes terrestres. No es de descartar que la seva presència i nidificació al Pla de  Mallorca és faci de cada pic més comuna, i  més ara que l'han vist menjant també prop dels abocadors de fems.

________________________________

La imatge és de Casa Enara

 

MONTU¤RI I EL PLA, ENTRE LA MALLORCA PROFUNDA I LA REAL. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Desembre, 2008 19:35

Montuïri i el Pla, entre la Mallorca profunda i la real.

Climent Picornell

Me lloga en Joan Miralles “Porrerenc” per a les jornades d’Història Local de Montuïri. No contaré als meus oients per on para la Serreta des Fonoll, l’alçària del Puig de Sant Miquel o les quarterades que tenen Alcoraia, son Comelles o Tagamanent. Faig comptes recordar el que tothom, probablement, ja sap: quines són les problemàtiques del Pla de Mallorca, del qual Montuïri és un mirall perfecte. Un rosari d’obvietats. Agendes 21, Normes subsidiàries, Plans Directors i Territorials diversos ja han plantejat, qui sap si millor, aquestes qüestions.

Hi ha molta foravila, però adesiara un es topa amb xalets i habitatges, i les grues –quasi totes desballestades per la crisi- marquen els llocs on les construccions plurifamiliars, desconegudes als petits nuclis rurals, han configurat una altra fesomia a la Mallorca interior. Una rurbanització, resultat de la disseminació de la ciutat dins el territori, una urbanització difosa, amb saldos migratoris que han canviat –amb nous immigrants-, creixen els pagesos a temps parcial, es transforma el mercat immobiliari, apareixen nous residents, com els treballadors amb mobilitat diària i, encara que hi subsisteixi un espai agrari, majoritari i dominant, no se sap molt bé si li hem de dir espai rural.

Per fer via. Els municipis del Pla tenen els índexs d’activitat econòmica més baixos de Balears. Hi ha activitat agrícola, malgrat no es vegi reflectida en les persones donades d’alta al règim agrari. El sector industrial és d’unitats de petites dimensions. El comerç està en expansió, sobretot en establiments a l’engròs, però es mantenen botigues petites, mercats artesanals i fires temàtiques, com la de la perdiu. El sector de la restauració i del turisme rural han augmentat. Però la construcció és l’activitat empresarial majoritària a tots els municipis. El percentatge de població activa del Pla és per sota del de Mallorca. Aquest baix valor és a causa de l’envelliment de la població i que moltes dones no “apareixen” com actives.

Una lectura ràpida de la demografia és ben explicativa. El Pla perd població de 1950 a 2004.  De 37.214 a 26.579 habitants, perd el 30 %. En els darrers anys, però, la població s’ha incrementat un 9 % . Aquest redreçament, és degut fonamentalment a l’empadronament de gent que treballa a Ciutat, a alguns “retorns” de gent del poble, però, sobretot, a l’arribada d’immigrants. Canvi de tendència a  partir del canvi de mil·leni,  associat a la immigració estrangera. Això ha provocat la revitalització de la construcció, serveis domèstics, comerç. Ha induït noves necessitats de serveis escolars i sanitaris , o ha dinamitzat el mercat de lloguer de cases, fins ara buides.

Les noves carreteres i el tren fins a Manacor i Inca, amb el servei de bus associat, han estat vectors predominants.  Hi ha una nova  realitat dels pobles, més mestissa i multicultural, que és “visualitza” sobretot en un perill de  pèrdua de la identitat tradicional del que fins ara havia estat “el cor de l’illa”, això, malgrat als pobles del Pla  es doni una integració social acceptable, sobretot a través dels infants quan van a escola. La immigració estrangera, cal recordar-ho, és dual: residencial la que ve del Nord, i a la recerca de treball, la del Sud.

Al Pla de Mallorca el pes de la gent major és molt gran. Maria de la Salut, Montuïri i Sant Joan són municipis on el percentatge de persones majors de 65 anys supera el 20 % del total de la població. La forma de viure de l’anomenada “tercera edat” ha transformat els nostres majors en personatges actius, en un lobby de pressió i en un col·lectiu desitjat. Les administracions generen acceleradament plans gerontològics. Tot i que vells i immigrants focalitzin l’atenció de les problemàtiques socials, al mig o més avall de la piràmide de població, s’hi situa el gruix de gent que manifesta que li agrada viure al seu poble, Montuïri en aquest cas, i que no canviaria les seves condicions de vida, pugna per millorar el seu redol, i s’implica en la trama d’una societat civil activa i conscient de les seves fortaleses i debilitats.

A la recerca de solucions, fa anys és parlava del pla del Pla. No s’aprovà, es gastaren de bades el doblers: s’havia d’incentivar l’economia, millorar les infrastructures i els serveis, protegir els recursos patrimonials i ambientals, un desenvolupament homogeni –encara no es deia sostenible- ajudant a l’agricultura i limitant la construcció a foravila. S’aprovaren després les Directrius d’Ordenació del Territori i, mentre els gabinets tècnics es repensaven el futur, la realitat feia molta més via, la il·legalitat o les necessitats de mà d’obra no coberta pels residents substituïda amb immigrants, anaven configurant el Pla del segle XXI, d’esquena a qualsevol pla. Arribà el Pla Territorial de Mallorca, ja se sap que sense planificació el que va creixent és el desordre, immers dins el deixar fer. Més enllà de les crítiques a com puguin ser els índex de densitat fixats per al creixement urbanístic o la poca coherència en la regulació del sòl rústic, el més important és que el Consell de Mallorca activi definitivament  el control de la redacció de normes o la  disciplina urbanística, que tant costa d’imposar, i és un punt clau del bon govern.

Hi ha el temor de què el Pla, definitivament i únicament, esdevengui una comarca dormitori, o que es contempli com una “reserva” del caràcter rural de Mallorca. Es suposa que els indígenes – conservadors de les tradicions- s’haurien de casar per l’església, dinar d’arròs brut, fer ball de bot  i  llaurar amb calçons amb bufes. Aquesta visió esbiaixada és patrimoni de “palmesanos”, el Pla és avui una comarca on la globalització ha transportat el seu modus operandi, una sensació de què, tret del territori i les relacions personals, el demés és com per tot. Amb un sector agrari en crisi per la poca rendibilitat  -amb la paradoxa de que el preu de la terra no deixa d’augmentar-, si els costums i les tradicions eren subsidiàries d’aquestes activitats rurals o han desaparegut o han agafat un caire de representació cultural allunyat del que, en realitat, les feu néixer. Cants, balls, oficis, es mantenen per la dèria d’uns pocs, per la subvenció de les administracions o per enyorança de la tradició que, és cert, encara sobreviu. Una aposta, podria ser la gestió eficient del patrimoni natural i cultural tangible i intangible, en termes d’accessibilitat per molta de gent, fent compatibles l’autenticitat amb els objectius de les polítiques turístiques i culturals. Però voler considerar el Pla com un món de rondalla és equivocat. També és ver que les qüestions que toquen l’esperit del poble, l’herència dels nostres majors, conceptes edificats sobre les tradicions i la cultura,  fa mal tenyir-los del marketing de “les coses ètniques”, del mercantilisme cultural.  En definitiva, el que volia dir és que la modernitat i el dinamisme són  a les comarques interiors, de manera desigual i que això que se’n diuen béns intangibles -tranquil·litat, bon veïnatge, mesura humana de les coses-  són encara valors del Pla de Mallorca. Mallorca profunda? Veurem fins quan la crisi i els promotors urbanístics ens deixaran la profunditat només per a nosaltres.

_________________________________________________________

IMATGE DE FRANCESC SALVÀ DE S'ALLAPASSA  (1867 -1950)

 

 

FANTASMES I 'FENG SHUI' A UNA CASA DE PALMA Climent Picornell

jcmllonja | 24 Novembre, 2008 17:22

Fantasmes i ‘feng shui’ a una casa de Palma

Climent Picornell

Em sembla, no ho sé molt segur, crec que estic vacunat contra negocis macrobiòtics, hippies, energètics, mercaderies emocionals i altres ‘feng shui’ diversos que ara se venen més que mai. Un temps en vaig ser creient fervent, defensor acèrrim del ying, i també del yang, però ara me faria molta vergonya fer ‘taixí’ públicament per les places de Palma, per dir-ho clar i curt.

I encara amb segons quines d’aquestes qüestions som capaç de fer transaccions empàtiques – naturopatia, osteopatia, quiromassatge, acupuntura, drenatge limfàtic...-  encara, encara. Amb els qui no puc, de cap manera, són amb el qui mercadegen amb la salut de la gent, tant la física com la mental, si és que n’hi ha dues, i els venen des de falses esperances fins a mentides, usant l’alimentació o la medicina com a caps de turc. És allò de què els metges són uns doblerers i les multinacionals farmacològiques només miren la seva butxaca. Que també pot ser  veritat. N’hi que van més enllà amb les teories conspiratòries: la panacea que ho cura tot ja és inventada, però per no espatllar grans negocis - càncer o alzheimer- la tenen guardada amb set claus. Me costa molt entrar en aquests raonaments, sobretot en això de l’energia corporal: tots som energia, les aures, les vibracions, no puc suportar ni les Good Vibrations dels Beach Boys, servidor és d’en Frank Zappa. Ja me diran: Reiki monocorde pitagòric; modo de vida Kadampa; nutrició ortomolecular; podologia holística ( com tot, és una qüestió d’adjectius), així, ioga cel·lular o hindú o integral o ananda; ‘coaching’ o ‘mentoring’ ( “agafa les ‘riendes’ de la teva vida!”); vacances tàntriques a Corfú, (vaja, així qualsevol!); massatge Ayurveda amb Katibasti o Vavartama (“a base de polvos ayurvédicos”); envoltures de xocolata, més massatge, més exfoliació, 60 euros (supòs que després en deuen poder berenar, amb ensaïmades).

Aquest pesat preàmbul ve a compte per mor del que contaré, una història per justificar el “corasón partío”: no crec amb màgies, però vaig fer un contacte d’aquest estil. Encara que, si algunes d’aquestes situacions actuen com placebo i donen felicitat a la gent sense fer-li mal, ja me va bé. Però tant l’antigimnàstica, la bioconstrucció, l’arquitectura energètica, com les drogues blanes... també són un negociet. Ara la història, i ja paresc un Jorge Bucay qualsevol, contant un conte i extreguent-ne la moralina cursi.

Vaig trobar el meu amic davant la casa que es va comprar. Havia desitjat tota la seva vida tenir un ca seva al barri antic de Palma. I, a la fi, a través d'un capellà va saber d'una propietat de dues dones majors, una fadrina i l'altra vídua i eixorca, que volien vendre ca sa mare, al barri palmesà de Monti-sion. Era la típica i tòpica herència que aniria a una balquena de nebots i recosins d'enfora. No discutí gens el preu que li posaren, aconsellades per un altre capellà, els qui les confessava, que es pensava demanar una cosa  excessiva per espantar qualsevol comprador i així aconseguir fer hereva la Santa Mare Església Catòlica Apostòlica i Romana. La casa feia feredat i als nebots que l'havien guaitada no els havia fet ganes gastar-se tants doblers per arreglar-se ni que fos un dels estudis. Les ‘enredaderes’ havien tramat una malla mala de travessar dins el petit patiet, on, com calia a un casa bona, hi plovia. Una escala que feia una mica de volta amb un passamans que no havia vist el Netol de l'any tirurany duia a una portota, a la qual no importava tocar a la campaneta, quedava sempre mig oberta. Ocells i rates i més d'una gotera havien fet la resta. Però el meu amic que sempre ha tengut bon ull, la va comprar, sabia que era una bona inversió; els estic parlant de quan no existia ni en Kuhn, ni el seu partner. Ara no podria pagar ni les bigues que aguantaven les golfes, de nord vell i tornejades amb gust. Varen fer tec i només pentinada i la cara rentada allò ja pareixia una altra cosa. Però les sorpreses d'aquestes cases antigues, no s'acaben mai, algunes per bé. Davall el guix de l'entrada, guaitant entre una canyissada escardada hi  aparegué un artesonat de dotze metres quadrats amb estrelles de David, mudèjar en direm per entendre’ns, feia poc se n'havia subhastat un a Sotheby's per un ull de la cara, no va fer falta ni restaurar-lo, pareixia nou. I encara més, provant de connectar les canonades al carrer, cavant als soterranis varen aparèixer uns banys jueus, diferents als banys àrabs, no de bades la casa era dins el que havia estat el Call de la Ciutat de Mallorques. Només aquestes dues troballes ja valien vint vegades el que n'havia pagat. Però malgrat la seva sort, no s'hi trobava bé. Alguna cosa li causava malestar. No sabia molt bé el que era. Unes ganes de fugir just quan feia unes poques hores que hi era. Arribà a la conclusió que no era ell sinó alguna cosa de la casa. "Mals esperits”, em digué un dia, "jo no hi crec però els sent". "Tu que no tens uns amics que endevinen i xerren amb gent de l'altra banda? A lo millor m'ajudarien a purificar el lloc". Els vaig telefonar, un antic marxista, havia après astrologia dins la presó, on hi era per tràfic de drogues. Me varen dir que sí, que això també entrava dins les seves especialitats i que ho podien fer. Quedaren d'acord. Els va haver de deixar tot sols un dia i una nit sencers dins el casalot. No arribà a saber què feren, però em digué que havien aconseguit que sortissin mitja dotzena d'ànimes en pena. Jueus que no s'havien volgut convertir. Fugiren per un finestronet que no s'havia obert mai i, justament, volien sortir per allà. Vaig pensar en  els seus ectoplasmes fugint cap a Raticulín. Però el cas és que ara ell s'hi sentia bé. A pler. No tenia ja aquelles ganes de fugir-ne. "No és pagat. M'ho han fet molt bé de preu els teus amics. I a més m'he matriculat a un seminari de constel·lacions familiars i de psicologia sistèmica que fan el mes que ve. Jo també he de treure defora algun mal esperit”.

Podria haver triat cursos de regressions i vides passades, o de rebirthing que assegura que per la respiració es pot anar cap a la pau i l’amor. O la Càbala Astrològica o l’Astrologia humanística evolutiva. O les Flors de Bach ( “ajuden de forma innòcua i natural a harmonitzar les nostres emocions”). Aquí hi ha el re. Tot aquest merchandising està enrevoltat d’ecologia, naturisme i innocuitat, i són, tanmateix,  cursets, massatges o sessions personals: innòcues? Els que els deia, si va bé, és com aquelles dones que llevaven fics o els qui trobaven aigua a distància fent rodolar un pèndol damunt un mapa. Amb paraules més llatines deia Jacques Lacan: “L’inconscient no existeix, però insisteix”. No sé si m’explic molt bé, no em sé veure fent de Bucay de rebaixes: no hi vull creure, no toca. Però l’auge d’aquest segment és espectacular. Hi ha dansa lliure, dansa del ventre, Sant-Sanga ( concert interactiu de mantras), hidroteràpia del colon, osteopatia craniosacral, o, millor encara, sessió de ‘chakras’, al mateix lloc on una depil·lació per a homes de cos complet, només els costarà 40 euros. Entenen el meu dubte?

__________________________________

IMATGE de XISCO LLADÓ: EL DIMONI DE MONTUÏRI ( MALLORCA )

 

L'AMARGOR DE LA CAMA-ROJA. Climent Picornell

jcmllonja | 17 Novembre, 2008 22:36

L’amargor de la cama-roja

Climent Picornell

De les sensacions que creen determinats sensors en el nostre cervell, algunes m’han cridat poderosament l’atenció. Principalment les del gust. Dels quatre principals sabors –salat, dolç, àcid, amarg-  (no direm res del sabor “umami” ), l’agre i sobretot l’amarg són els més mals d’empassolar. Fa temps que hi dedic atenció.

Servidor, que té una cama de folklòric ploramiques que no l’abandona, en arribar el  temps de cames-rotges, fortament amargants, ja és partit -amb gavilans a l’esquena- per dins sorts i bocins llaurats a fer-ne recol·lecció. És la servitud a la memòria gastronòmica la que condueix a aquests comportaments: l’atavisme de les herbes amargues. Coent i amarg són dues de les sensacions més dificultosament adaptatives, a diferència del dolç o del salat. Del per què la gent menja coent, o del per què a la gent li agrada el coent hi ha molt per parlar. Des de les seves propietats conservadores o bactericides  –sobretot en climes càlids- fins al fanatisme pel prebe coent. Joan Antoni de Cabanyes, un ric català que vengué a les illes Balears el XIX, es sorprengué de l’enorme quantitat de prebes coents que es menjaven a Mallorca. I també dels rots que feien els mallorquins d’aquell temps, per tot arreu. Era, però, el tema d’avui el de la humil cama-roja i la seva amargor. Herbes amargues, de les que Déu ordenà Moisès que menjassin els israelites abans de la darrera plaga –la mort dels primogènits dels egipcis- juntament amb l’anyell i el pa sense llevat, per preparar-se per a la travessia del desert, cap a la terra promesa. Manà menjar-les de drets i vestits, llestos per partir. No ha de sorprendre, per tant,  que les herbes amargants figurin com una de les menges que ens ha transmès la civilització judeo-cristiana, per acompanyar el rostit de mè –i la variant sacrílega de porcella-, cames-roges, o en el seu lloc, els seus parents, endívies i escaroles, o els enciams. Segons els jueus, per recordar l’esclavitud viscuda amb amargura del poble elegit.

Els nostres avantpassats menjaven algunes herbes silvestres que la natura els oferia sense haver-les de cultivar. Les anaven a “cercar”. En aquestes cerques, a més dels espàrrecs,  bolets, caragols, mores d’abatzer o aranyons,  recol·lectaven una sèrie d'herbes com els colissos i les cames-roges. Avui en dia ja s'ha perdut o és més testimonial que altra cosa. Sigui com sigui, a final de la tardor, entrada d'hivern, surten les cames-roges ( Chichorium intybus ) del mateix gènere que les endívies i l’escarola. La cama-roja quan creix es fa alta, amb tronquets articulats amb una flor color de cel. Però les cames-roges són bones quan les plantes són molt tendres, quan no han sortit més que uns dits i tenen una gran part blanquinosa soterrada. Són bones per menjar bullides, però les preferesc trempades com en una ensalada, el seu gust amargant és fort i molt particular i diuen que ajuden a fer bé les digestions. Un temps, les seves arrels eren torrades i capolades, el producte escaldat o bullit, també amarg, xicòria, es prenia com a substitutiu del cafè, escàs i molt més car.

Quina és, però,  la funció del gust amargant, el que fa més mal avesar-s’hi? Com la del coent, del qual parlàvem abans. Les dues són, en principi, sensacions desagradables. El coent és una sensació d’ardor, causada per alguns prebes o alls. Fins i tot és pot mesurar la coentor en l’escala Scoville, en aquesta escala, el pebre més coent del món és el Naga Jolokia cultivat al noroest de l’Índia ( un milió d’unitats de coentor ), després ve el chile habanero. La coentor del wasabi japonès, o del seu succedani rave-coent, és diferent, va cap a les foses nasals. La funció del coent a més de la conservació dels aliments, o la de provocar sudoració refrescant a llocs calorosos, pot generar -la sensació dolorosa de la coentor-, una reacció del cos, el qual per contrarestar-la, segrega endorfines pròpies, calmants i plaents,  i així, com una  roda, coent, plaer, coent, plaer, el cos s’hi avesa i un es “penja” del coent. I “se non è vero, è ben trovato”.  Però érem a l’amarg, la sensació, el primer cop que un en menja o en beu és molt desagradable, és com un toc d’atenció natural que el cos interpretava com a defensa contra els enverinaments: la major part dels verins són amargants. Un sabor repulsiu que avisa de substàncies tòxiques. Ara bé, la civilització ha introduït els aliments amargs en la nostra quotidianeïtat. El cafè, la xocolata, la cervesa, les olives, les fulles crues d’endívies i lletugues de les ensalades, els espàrrecs, les carxofes, les pells dels cítrics –amb la melmelada de taronja amarga-, les aigües tòniques, els “bitters” ( que és com es diu amarg en anglès i alemany). Tothom recorda el seu primer i desagradable glop de cervesa. Precisament, així com el coent té una escala de medició , la cervesa té el seu IBU ( International Bitterness Unit), una unitat d’amargor; les cerveses normals volten el 16, però n’hi ha de 60-70 i més. Els italians tenen, també,  unes begudes que cataloguen com “amaros” ( amargues). Des del Fernet-Branca -el record a ca nostra, mon pare n’era un fervent prenedor com a estomacal, per a mi era com una mala medecina-  aperitiu o digestiu, uns dels valors que diuen que tenen els aliments amargs. Des de l’Amaro Ramazotti al Braulio, una infinitat, tot  passant pel Campari, pel Cynar –la substància amargant aquí prové de la carxofa- o pel conegut  Amaretto, de Saronno, on les ametles agres i els pinyols d’albercoc, li comuniquen el seu gust particular. Ja que som a les begudes amargues hem de parlar del nostre Palo, el Palo de Mallorca. En un principi el Palo era una beguda on el seus dos principis eren extrets de la Gentiana sp. i de l’escorça –el Palo- de la Quina, rica en quinina, un alcaloide natural antipirètic, analgèsic, antipalúdic, per  tractar les febres tercianes i la malària, introduït el segle XVII per la comtessa de Chinchón. Tan la Genciana com la Quinina són fortament amargues;  amb menys quinina, i amb més sucre i alcohol, és un dels aperitius tradicionals de Mallorca. Palo, idò, ve de “palo de Quina”. La combinació de dolç i amarg, o d’amarg i alcohol, fan que pastissos com el tiramisú o begudes com el gin-tònic espargeixin un gust, en principi desagradable, com una vel·leïtat natural dels menjars contemporanis.

Si tornàvem a la rústica cama-roja, ja citada pel meu col·lega Plini, el Vell, en temps dels romans, com un excel·lent purificador de la sang, el gènere Chichorium evolucionat ha donat avui en dia les endívies belgues, les arrissades, l’escarola, el radiccio, la “radicheta” dels argentins, el pa-de-sucre, el cicorino, la “catalogna” -una cama-roja disforja que vaig veure a un mercat de Torí-... Malgrat les varietats cultivades, que un pot comprar, la passejada cercadora és un més dels rituals d’aquest servidor de vostès, folklòric ploramiques inveterat. Si els fa vessa, al mercat de Santa Catalina avui n’hi havia a sis euros el quilo. Pesen poc i val la pena la reflexió sobre l’amargor i l’esclavitud, avui que ens pensem ésser tan lliures.

_____________________________________________

IMATGE DEL JARDÍ BOTÀNIC MUNDANI DEL NORD DE MALLORCA

 

A PROPĎSIT DE JOAN FUSTER. PER UNA RELECTURA D' ELS MALLORQUINS. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Novembre, 2008 15:02

A propòsit de Joan Fuster. Per un relectura d’ Els Mallorquins.

Climent Picornell

A “Cultura / s”, suplement de La Vanguardia, 331 d’octubre, hi ha un dossier sobre “València revisitada”, amb una enquesta: “Què queda de Joan Fuster?” Joan Fuster ( Sueca, 1922-1992), amb una gran producció literària, assagística i periodística, és conegut, malgrat tot, per Nosaltres els Valencians (1962). Segons la majoria d’entrevistats, Nosaltres els Valencians  va plantejar, d’una manera moderna, una interpretació de la història valenciana, el seu marc d’adscripció nacional i com la cultura i la llengua podien determinar el sentit polític del seu present, i futur. “Va remoure una societat en perpetua somnolència digestiva”. Després de veure l’evolució del país Valencià, sembla que el seu major error va ser creure que els intel·lectuals, les idees, qui sap si la raó, podrien canviar el país. El seu missatge no va arribar al gruix dels valencians, tot i que la ira i el despreci que causà el llibre a  l’star system dretà i anticatalanista, significava que el que va dir feia por al reaccionarisme, que no podia suportar el fet de que València miràs a Barcelona; mirar a Madrid era, segons Fuster, provincià. Tanmateix s’ha donat aquesta dualitat, Julià Guillamon  posa l’exemple de la literatura, Josep F. Mira, Ferrant Torrent o Josep Piera, mirant a Barcelona i Manuel Vicent, Juan José Millàs, Vicente Molina Foix dirigint la seva carrera a Madrid, generant dos móns incomunicats, desiguals. Fuster, en definitiva, amb la resituació dels Països Catalans, va provocar, però, la superació del regionalisme i despertà una consciència nacional valenciana. “Els valencians sabíem que existíem però no sabíem qui érem”. Alguns han momificat el llibre, greu error, ja que  la societat valenciana d’avui és molt diferent a la que i per a la qual Fuster va pensar. Josep Vicent Marqués ( País perplex, 1973) o Ernest Lluch ( La via valenciana, 1976), repensaren prest si eren adequades les propostes del fusterianisme estricte; me veig encara discutint això a Sueca amb l’amic Eliseu Climent el dia de l’enterrament de Fuster.

I a Mallorca? Josep Melià (1939-2000), amb Els Mallorquins ( 1967) proposà una cosa semblant a la que va fer Fuster a València: a les acaballes de la dictadura franquista, rellegir i reinterpretar la història de Mallorca, i de Balears. Ell mateix ho diu al llibre: “Vaig acudir a veure J. Mª Llompart perquè reclamava la urgència d’assolir una empresa similar pel que feia al nostre territori insular”. Com Jaume Vicens i Vives havia fet amb Notícia de Catalunya, Joan Fuster al país Valencià, a Mallorca, Els Mallorquins. Ja s’ha dit que va ser una obra que serví com a “maître a penser” d’una sèrie de generacions, ho conta molt bé Antoni Marimón al pròleg de les Obres Completes de Melià. Han passat més de quaranta anys de la seva primera edició, i, també les illes Balears han canviat molt, seria ben hora de fer una relectura de Mallorca, a partir del llibre de Josep Melià. Encara que, ben pensat, ell mateix la va anar fent. Els Mallorquins tengué quatre edicions en català i una en castellà. A la tercera, rebatiada com La nació dels Mallorquins (1977) hi desapareix el pròleg, escrit precisament per Joan Fuster, qui hi deia coses com:  “Només amb la restauració d’una consciència “unitària” dels Països Catalans podrem, uns i altres –“catalans”, “mallorquins”, rossellonesos”, “valencians”- sentir-nos “normals” en un esdevenidor desitjable”. Aquestes coses ja no li devien servir a Melià quan va escriure la nova versió, que havia de ser una espècie de llibre vermell pel mallorquinisme polític, el seu, militant, i no devien convenir determinades expressions pancatalanistes. Ja Fuster havia anomenat als seus “revisors”, en el mateix sentit, “neovalencianistes”. Al pròleg de la  darrera edició, publicada també com La nació dels Mallorquins ( 1990), Melià resitua el seu pensament –malgrat, diu ell, “em llencen el bromeig per a rescriure aquest llibre”-, al seu llarg pròleg repassa la desnacionalització de la nostra societat, malgrat l’experiment de l’autonomia, i es lamenta de la seva evolució: “No hi ha en definitiva, ni mapa, ni carta de navegació, ni horitzó”; referint-se a la llengua: “després de la pèrdua del carrer, que a Ciutat i a certes zones turístiques comença a ser patètica, pot succeir-ne la pèrdua de l’esperança”.  Ell mateix ja havia renunciat, pos un exemple, a que el nostre progrés nacional  vendria associat a una nova classe burgesa, encarnada pels hotelers. Melià, a diferència de Fuster a València, havia interpretat que el futur econòmic de Balears es lligaria fortament amb l’evolució del sector turístic. Essent director d’ El Mirall li vaig fer una llarga entrevista (1992) on ell mateix em confessava: “No he estat capaç de transmetre el meu pensament a capes amples de la població”. Crec que ja malalt, sopàvem un dia per comunicar-li el nomenament de Doctor Honoris Causa de la UIB, amb el rector Llorenç Huguet i amb el vice-rector Jaume Sureda -d’Artà, com ell- i ens relatava punts del que voldria dir a la seva lliçó: “Que la pervivència de les cultures amenaçades no se soluciona només reconeixent els drets individual o que desitjaria per damunt tot que els castellà perdés el seu caràcter hegemònic, un privilegi que li atorga la Constitució”.

Així com a Catalunya ha estat corrent repensar sovint el catalanisme, a València ja he citat alguns exercicis de rescriure el valencianisme, s’ha fet el mateix Mallorca? Què ens queda de la proposta de Melià? Tal vegada no faci falta, pensarà algú, una lectura d’aquesta casta, ja que han vengut propostes de la mà dels partits polítics de la democràcia  –passada la paradoxa de que al principi l’autonomia ens era gestionada pels qui no hi creien, ara, comanden els més propers a aquest ideari- així, per tant, no deu fer falta una altra anàlisi, com Els mallorquins, però moderna i actual, que ens ajudi a interpretar la societat i el futur en línia amb aquestes sintonies. Caldria, tal vegada, analitzar les propostes dels nous nacionalistes d’UM –el partit de Melià-, o les respostes que han provocat la trencadissa del nacionalisme d’esquerres, abans monopolitzat pel PSM? Amb tot s’hi haurien d’afegir alguns canvis significatius. Per exemple, s’esbrinava abans, com una clau de volta del nacionalisme polític, la financiació desigual de les comunitats autònomes per part de l’estat central, que ara ha estat reconeguda com una condició “sine qua non” per  tothom, empresaris, partits polítics de tot pelatge, fins i tot el president Zapatero ha tret la pastanaga, ha fet públics els comptes, que abans eren el secret sobre el qual es muntaven les demandes de renacionalització. Altres elements perduren encara, molt augmentats, com és el cas de la integració de la immigració, copsat ja per Melià: “Obert a una nova invasió, el poble illenc perpetua els seus complexos seculars: sap que és inferior i tracta de fingir superioritat…”

Com diu el col·lega J. V.  Boira: “Els valencians, uns ancorats a la derrota a mans dels Borbons a Almansa el 1707 i uns altres amb la bandera de Don Pelayo al Palau de la Generalitat”, ( no és el cas exacte de Balears avui, afegiria un servidor) “necessitem nous horitzons, no gran idees, sinó una mica d’imaginació i sentit comú”. Ho transform en pregunta: davant la globalització que impulsa nous pensaments estratègics,  valencians i catalans, -i mallorquins, afegesc-, tenim coses a dir? Junts o per separat? O hem d’esperar que passi la crisi? Qualsevol crisi és bona, per esperar. Com sempre.

_____________________________________________

IMATGES  D'ANDREU TERRADES

 

«Anterior   1 2 3 ... 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 ... 48 49 50  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb