Climent Picornell

SOBRE LA MORT I ELS ORGASMES DEL VERRO. Climent Picornell

jcmllonja | 11 Setembre, 2008 11:14

Sobre la mort i els orgasmes del verro

Climent Picornell

Començ a dir adéu als tertulians de la fresca, ells encara la practicaran fins ben entrada la tardor. Vells, la majoria, alguns nins, com en Joan Francesc que seu damunt el portal amb la seva cara il·luminada per la Game Boy, algunes jovenetes escadusseres. Avui n’Eli mostra un tatuatge que s’ha fet a Inca – 60 euros, agulles noves per punyir la pell-, un unicorn com una mà de gran. Grans espants de les més velles de la rotllana: “Si jo hagués fet això, mumare me mata”. I, per reblir el clau, dos piercings, un a cada cella, 60 euros més a Manacor, amb el rosari d’endevinar on els duen penjats les seves amigues, de la llengua fins a la fufa, passant pels mugrons i la guixa. Ara són els vells qui es comencen a interessar, sobretot l’amo en Sion, especialista, com diu ell, en “chistes” eròtics i anti-cristians, amb la qual cosa les beates de la rotllana es fan les desinteses, sense fer-li un mal paper, és el pare del notari i no fos cosa...

Passen externs. “Jo” diu madò Damiana, “als dolents del poble no els tenc gens de por i en canvi els externs tots me’n fan: els bons i els dolents”. “Només heu de tenir por a la mort”. “Ara que ho dius”, és madò Miquela Margonxa vella, “un vespre es meu cor se va aturar i era ben morta. Es meu cos va sortir des meu cos i estava molt bé, sense gens de mal –sa gent que té por de morir-se no importa en tengui, jo era morta i estava beníssim-. En això que vaig partir per un forat que no s’acabava mai, mai, mai. A la fi vaig arribar a una claredat, guapa, però guapa.  No vaig trobar cap infern, ni cap purgatori i vaig quedar ben aturada amb els peus dins sa claredat guapa; allà m’esperaven mun pare i es meu homo. Tots dos són ben morts ja fa estona. Mun pare duia una camia que jo l’havia cremada quan es morí i es meu homo un traje que encara el guard dins es ropero. ‘Què fas tu per aquí? No hi tens res que fer...’ me deien tots dos. ‘Però jo vull quedar’, deia, i provava d’entrar dins sa claredat, i els dos m’empenyien i mon pare sortia de sa claredat i me pegava tocs pels pits per fer-me partir per enrera. I vaig haver de fer es meu viatge al se’n revés i per enrera una bona estona fins que vaig sentir com es meu cos tornava a entrar dins es meu cos. I es meu cor se va tornar posar en marxa“. Quan madò Miquela se n’hagué anada la mormolaren un poc. “A ca seva tots han estat un poc així. Sa mare la va fer una pubila esguerrada, que si alerta aquí, que si no t’asseguis a suquí... Son pare endevinava mirant dins un plat ple d’aigo”. “Però ella no en beu d’aigo, herbes seques sí i ‘Tranquimachín’, pensa tu quina mescla, com no n’ha de veure de claredats...” “Per paga, just darrera ca seva, en aquell agroturisme, primer li posaren una casa de putes, llavors un lloc de brega de galls, i ara hi fan festes, qualque dia hi ha dos centenars de cotxos”.

Al sen Joan Guimaró l’han obert per operar-lo de la ronyonada i del ventre, cicatrius de guerra que sol mostrar tot d’una que li estiram un poc la llengua. En sentir que el tema va de morts, demana vasa. “En vaig aprendre d’anar per la clínica de Can Rotger”, diu, “per això quan m’havien d’operar anava al ‘montepío’ i feia que em preparassin un parell de paquetets amb bitllets de cent pessetes que sempre duia dins sa butxaca des pijama. Tothom que entrava a sa meva habitació, per fer-la neta, per donar-me dinar, per posar-me una injecció... au! jas ! li allargava sa mà amb un bitlletó de cent pessetones. Sempre vaig ser s’homo més ben cuidat i es més informat de sa clínica. I mai no m’enviaren a ca nostra que no estàs bo del tot. Hi feia com a nosa qualque  pic. S’únic que no vaig poder doblegar va ser el capellà. Venga entrar i jo venga treurer-lo defora. Bon dia l’amo en Joan, res de bon dia, li deia jo...no l’he de mester per res a vostè. I tornam’hi-torna-hi. Un pic que havia sortit feia poc des ‘quiròfano’, i pareixia mort, massa-ell ho provà d’extremunciar-me! Sort que una cosa freda per damunt els morros em feu reviscolar, mal llamp! que era el santcristo que aquell capellanot em fregava per sa cara! Arruix! Li vaig dir, i ara no veu vostè que això ho ha fregat per damunt es de s’habitació des costat que està cangrenat ! Homo de déu, meam si té un poc més de coneixement ! O no ho veu que no estic moridor, encara. Au, au, au... Vaig donar cent pessetes als zeladors de la planta perquè em vigilassin aquell corpetàs, que no el deixassin entrar,  no fos cosa que ho tornàs a provar es vespre mentre dormia. Vaig quedar bé. Sa meva dona volia anar a Lluc a donar gràcies. Jo no..Sentia dir a mumare: Ai mare de Déu de Lluc / i que ho sou d’interessada / que per una botonada / me tornareu sa salut.”

L’amo en Gori es lamenta de la mort de la seva somera: “Per paga va espipellar una colocàssia que havia duit sa meva nora i l’endemà va ser morta, amb una sabonerada per sa boca”. “He sentit a dir que arribarà que engreixarem porcs només per fer ronyons o bufetes o cors per colocar a altres homos”. Els explic la meva anada a l’hospital universitari de Harvard on, un amic meu havia aconseguit revitalitzar teixits del cor dels porcs que havien patit infarts. “Ho veus? Es porc és s’animal  qui més s’assembla als homos”. “Escolta’l bé a n’aquest que en sa seva vida en deu haver morts un parell de milenars...” L’amo en Sion diu que és ver, que el porc és el que més s’assembla, però per una altra raó: “ Per cercar sa femella li grufa ses mamelles, com els homes. Però en una cosa no els hem superat ni d’un bon tros, els verros quan prenen ses truges tenen sis o set orgasmes” -ho diu així, s’ha de conèixer que és un home llegit- “els homes amb un, ja anam,  i llavors ja no servim per res pus”. Ningú va gosar demanar-li com ho sabia, a ca seva mercadegen porcs fa més de tres-cents anys. Sent madò Antoninaina del carrer de ses Trinxes que sentencia: “Qui ho pren amb so néixer, amb sa mortalla ho deixa”. Els grills, com una plaga, boten per devora.

_____________________________

Il·lustració de Robert Crumb

HEY JUDE I REVOLUTION, O COM S'ACABAREN ELS BEATLES. Climent Picornell

jcmllonja | 02 Setembre, 2008 15:37


Hey Jude i Revolution,  o com s’acabaren els Beatles

Climent Picornell

El pop rock, amb les seves variants, és el fenomen que ha transmès més idees i valors de forma global. Més que polítics, capellans, pensadors i professors. El Diari de Balears de dimarts duia una notícia breu de l'agència EFE:  Hey Jude fa 40 anys; es va posar a la venda el 26 d'agost de 2008 ...i ha estat considerada la millor creació de Lennon i McCartney". Provaré de matisar-ho. Al fet de ser la millor creació, no cal fer-hi molt d'esment, no ho és; el novembre del mateix any surt el doble disc blanc: aquí sí. I la cançó la va escriure, lletra i música, Paul McCartney, però la signaven els dos. John estava en tràmits de separar-se de la seva dona Cynthia -que viu a Mallorca- i el seu fill Julian sembla que anava cor batut. A Paul la situació li va inspirar la cançó, que, molt en resum, ve a dir que una situació dolenta, si un vol, la pot transformar en una de millor. “Eh Judes, no ho espenyis, / agafa una cançó trista i fes-la tornar millor. / Recorda: li has de fer lloc en el teu cor, / quan comencis, tot parteix a anar més be.” En un principi s'havia de titular Hey Jul, per en Julian Lennon, però després li va posar Hey Jud  i va acabar en Hey Jude. En català: Eh Judes. Per l’apòstol sant Judes Tadeu, no Judes Iscariot –“De la desgràcia de Judes sant Macià en tengué ventures”- que en anglès dóna Jody, Jud, Juddi o Jude. És una cançó bona de sonar, té una seqüència de Fa M, Do M, Do 7ª, i un canvi a Fa 7ª, Si bemoll M, Sol m 7ª,  l'he tocada infinitat de vegades. Sembla que Paul la va fer escoltar a John Lennon, qui va entreveure que, més que per al seu fill, anava per a ell. Mentre li cantava, se'n va témer de la repetició de la paraula “shoulder” (espatlles), i quan anava a corregir-ho, John ho impedí.

Era una cançó llarga, per anar a un single, més de set minuts, cosa que els seus assessors trobaven poc comercial, però fou un èxit aclaparador. Qui no l’ha cantada? “Són com a dues cançons” digué Mick Jagger, la primera la part amb la lletra, i quan aquesta acaba "...recorda, l'has de sentir davall la teva pell, / Aleshores, tot començarà a anar millor. / Millor, millor, millor, millor, millor...ahhhhhh ! / Na, na, na, nananana, nananana..."  En anglès: Better, better, better, ahhhhh, na, na na nananana” que es va repetint en un final cada pic més maestoso i orquestral. Vet ací la novetat. Fou la primera producció del seu segell discogràfic Apple, una factoria on, segons conta el seu director Neil Aspinall,  “sempre anàvem fumant porros, em sentia com un mestres de cerimònies d'un circ, més que d'una empresa”. Eren els anys seixantes -a més del Maig del 68- anys del Flower Power, el hippisme, els encontres amb el ioga i l'hinduïsme dels maharishis, una ruptura generacional profunda, de la qual The Beatles en foren uns dels particulars viàtics. El que ells cantaven, com ho cantaven i com es vestien serviren d'educadors-imitadors de gran part d’Occident, i d’Orient. "Som més coneguts que Jesucrist". La seva influència és un dels grans fenòmens mediàtics de la modernitat.

L'altra cara del disc era ocupada per Revolution, un blues rockandrollejat de Lennon  ( signada també pels dos), ja ben dibuixada la capacitat "himnària", de fer himnes, com ho serà mes tard la cançó Imagina. Lennon en feia una lectura de la seva particular manera de veure  les revolucions. "Si s'ha d'enderrocar alguna cosa en nom del marxisme o del cristianisme vull saber què es farà després". A la cançó: " Si continues duguent retrats del president Mao, segur que no aconseguiràs res de ningú...". És a dir, si va de violència no compteu amb mi, si és per anar a les barricades amb flors, comptau amb mi. Provocar la revolució pels canvis individuals, res a veure amn les gran revolucions socials anticapitalistes violentes. Me recorda molt l'evolució de Jerry Rubin i Abbie Hoffman, coneguts de Lennon, dos  líders de l’esquerra americana dels anys en què es va editar Hey Jude. Pocs temps després feien conferències junts titulades "Yippie versus Yuppie". Rubin ja era un empresari d'èxit, un dels primers inversors d’Apple Computers, abominant de l'activisme polític contra la propietat privada o l'ús de drogues: “la creació de riquesa és la vertadera revolució americana”. És el moment en que el missatge de pau, amor, no violència, la moguda contra la fam i la pobresa a Àsia i Àfrica, és capturat per gent com els Beatles; serà la inauguració a l'engròs de l'augment progressiu de les ONG, “l'oenagisme modern” com a forma de sublimar males consciències i estils revolucionaris esbravats, que, hem de ser francs, mobilitzen molta gent.

A un servidor hi ha trossos del pensament de Lennon que em recorden allò que es va dir “l’entrisme”, tant el trotskista com el dels comunistes espanyols de la postguerra: entrar dins els sindicats verticals franquistes per a utilitzar-los. Deia Lennon: "La idea és entrar en el joc per apropiar-se de les universitats i fer les coses factibles a cada moment, però no assaltar l'estat, basta amb aficar-se dins el sistema i canviar-lo". Com si fos tan bo de fer. Ja li va bé al sistema, el capitalisme de mercat, haver conegut a personatges com Lennon. Per molt transgressors i escandalosos que siguin no posen el sistema a la picota, ja caurà més endavant... Vegin un exemple paradigmàtic, a la seva cançó God (Déu): “I don’t believe in magic, in i-ching, in bible, in tarot, in hitler, in jesus, in kennedy, in buddha, in mantra, in yoga, in kings, in elvis, in zimmerman, in beatles...”; però amb una tornada que deia: “I just believe in me”, només crec en jo. Amb aquesta cançó en feien propaganda per vendre cotxes de la Volskwagen.

Lennon ja havia conegut Yoko Ono. "Yoko em va ensenyar a pensar... Com a Elvis que estava sobreprotegit, sobrealimentat, sobredrogat. Yoko em va treure d'aquesta situació. I així s’acabaren els Beatles". Cada un va seguir el seu camí. McCartney fent de músic; George Harrison qui es va morir l'any 2001 havent fet alguna cançó notable, declarava: " Guany doblers a bastament com per ser conservador, però  si no fos per grups com Greenpeace o Amics de la Terra, hauria perdut l'esperança". I perquè vegin les diferències entre ells,  el seu baterista Ringo Starr, deia amb una franquesa aborronant: " John volia canviar el món amb les seves cançons, jo només volia guanyar un parell de doblers per poder posar una perruqueria".

 

D ' APPLE A LES POMES NOVELLES. Climent Picornell

jcmllonja | 24 Agost, 2008 10:28

Normal 0 21

D’Apple a les pomes novelles

Climent Picornell

Escric en un Apple Macbook-Pro, una màquina que em fa bon servei. “Un ordinador de pijos” m’enfloca Llorenç Mestre, amic també de Nadal Batle qui en fou molt partidari, com alternativa dels PC i Windows, abans de l’aparició dels programaris lliures. Podria anar d’això l’article, però va de pomes. El logo d'Apple és una poma mossegada, no se sap bé si perquè en els inicis de la companyia en menjaven moltes o com homenatge a Alan Turing -mort pel verí dins una poma- o per la poma al cap d’Isaac Newton.

Quan em demanen quina és la meva fruita preferida, no tenc cap dubte, ni per petit que sia: la poma. I més ara que són novelles. Ja no són de cambra frigorífica que, volguem o no, els degrada el gust i les característiques organolèptiques ( es diu així, que hi farem...). Quan són novelles, les pomes, se coneix tot d’una: la carn espesa i més rostida, el suc prompte, el gust a lloure. De nin ( ja hi tornam a ser amb el recurs a la infància i la fixació dels gustos) m’enviaven a Son Gual o al camí de Ses Casetes a cercar pomes, amb bicicleta, més o menys per aquesta època de l’any. Les pomeres, abans, les sembraven prop dels pous i safareigs, als marges dels torrents, als cintells de les sínies –les Jesuses, vermelles, fluixes i àcides-, per dins les vinyes –les de la Roseta, petites, l’arbre ple de branques com un arbust, molt primerenques-, no hi havia bocins de pomeres com ara, sembrades en fileres. I les varietats eren molt diverses. De les Marineres, llistades i acolorides, àcides com a llimones, dures com a macs, fins a les Nieles, blanquinoses, un poc groguenques, dolces i flonjotes, que el meu padrí jove, Antoni Blanc, pelava acuradament, amb un trinxet. Les pomes Hivernenques, Fadrinetes, Guiemes, Bledes, de Cor gelat, Raves, de la Rosa, Bausanes, del Ciri –allargades i de carn llenyosa-... feien de nosaltres uns catadors abrinats. A part del folklorisme afegit de la conservació de castes d'arbres antics no està de més recordar la importància del manteniment de la varietat genètica, més que una cabòria de pirats, esdevé una eina d’importància estratègica –quasi político-militar- sobretot per a determinats aliments, els cereals davant de tot, i els bancs de germoplasma són guardats amb pany i clau per governs i multinacionals, que saben que a través de les propietats d’una determinada varietat poden augmentar la producció o la resistència a una plaga, i no en parlem de les  curolles transgèniques. Per tant: un respecte a les varietats. En aquest cas de pomeres.

La poma és d'origen asiàtic –no de bades la Xina continua sent el principal productor mundial- allà hi ha el focus d’origen, dispersió i domesticació; Alexandre el Magne l’espargí cap a Occident. Se’n coneixen més 7500 varietats. No està de més recordar que la dictadura del mercat ha reduït, per les seves conveniències de comercialització global, les tipologies i les procedències de les pomes. Començà amb el regnat abusiu de la poma Golden delicious fins que arribà la Gala -que donen nom a dos gran grups classificadors- a més del de les Vermelles americanes, el grup de les Fuji i el de les Granny; ara la Pink Lady (1970), un invent de Nova Zelanda, vermella i forta envaeix els prestatges. Bones castes totes elles. Servidor, intueix el que es vol: llarga conservació, carn dura, molta popa, un cert grau d’acidesa, bon aroma. He de remarcar que aquestes varietats “globals”, un pic sembrades a Mallorca, passades un poc per l’stress climàtic mediterrani adopten una qualitat molt superior i guanyen molt; com passa als vins, els francesos en diuen la influència del “terroir”. Les Fuji, Gala o Golden procedents de pomeres sembrades a la plana d’Orient, a Bunyola, són recomanables, més petites, però més gustoses.

Sempre que he viatjat he acomplit les meves rutinàries visites als mercats i hi he comprat pomes, he discutit amb placers i placeres de tot el món sobre les qualitats de les seves fruites, de la Pomme d’api a les Mele sicilianes. Una placera de Boston ( Massachusetts ) m’ensenyà l’aforisme anglosaxó: “One apple a day, keeps the doctor away” (Una poma al dia mantén el metge enfora), per referir-se a la saludabilitat de menjar pomes. Churchill, que s’enfotia, ho interpretava com que una poma feia estar el metge lluny, temorós de que li envergassin pel cap. Per les seves qualitats digestives, reguladores del colesterol, antioxidants i que sé-jo-quantes-coses-més –aquests de l’slow food ho deuen explicar millor- és molt recomanable menjar pomes a qualsevol hora del dia. Servidor n'és un devot consumidor.

La poma pren part de l’art culinari de formes molt diverses, en fan suc, a mi no m’agrada la sidra, però sí el Calvados; a Normandia i a la Bretanya adoren les pomes. Els japonesos ja feren vinagre de poma. Als USA, el seu pastís de poma és, juntament, amb la Coca-Cola un dels emblemes de l’americanitat, fins i tot als McDonald’s en serveixen. Mon pare, al cel sia, quan estàvem malalts, automàticament es posava a fer poma bullida: poma tallada, tapada d’aigua amb sucre, pells de llimona i un canonet de canyella. Deliciós. Encara ara el record vigilant que aquella espècie de compota estàs al seu punt de suc i d’aroma. Dels pastissos de poma, tres són la meva debilitat, a part de la tarta de poma tradicional (sense base de crema): l’apple crunch, l’apfelstrudel i la tarta Tatin. Per aquest ordre. L’apple crunch m’agrada per la mescla i per la crosta que s’hi forma; l’apfelstrudel per l’equilibri interior amb la poma que ho lliga i perquè és tapat (extraordinari el qui fa na Margalida Munar) i de la tarta Tatin, -amb història gastronòmica, una feliç equivocació de les germanes Tatin- m’agraden els trossos grossos de poma quasi caramelitzats pel sucre i la mantega.

Des de la fruita prohibida del paradís d'Adam i Eva a l'arbre de la vida -amb les pomes daurades de l’immortalitat- del jardí de les Hespèrides; de la poma caient damunt el cap de Newton i les conseqüents lleis gravitacionals a la penada que passà Guillem Tell per travessar amb una fletxa la poma damunt el cap del seu fill; de la poma enverinada de na Blancaneus al famossíssim quadre de René Magritte, tot serveix per recordar-nos que han arribat les pomes novelles, bon moment per assaborir, en cru, o cuit, aquesta fruita, carregada d’història i d’anecdotaris. Ja saben quin era el negoci de madó Coloma? "Que tot lo que guanyava amb so cul ho fotia amb sa poma". I la fenologia de les pomes marineres ? “Peludes per ses voreres, pelades pes comellar...”. Per això hem parlat de pomes en plural, tot i que cal dir que la poma per antonomàsia gaudeix encara de més virtuts, més aromes i més qualitats. Tant si són velles, com novelles. No és hora de fer roïssos.

_____________________________

IMATGE RENË MAGRITTE : El fill de l'home (1964)

PAPER═, XEREMIES, DIMONIS I COETS. Climent Picornell

jcmllonja | 18 Agost, 2008 22:26

PAPERÍ, XEREMIES, DIMONIS I COETS

Climent Picornell

Durant l’època de la calor, Mallorca és un territori fester. Herència d’abans, revénen les festes de l’estiu, en què tota cuca viu. La pausa, continguda, després de les messes, “el blat dins el sac i ben fermat”, possibilitava moments de desconnexió amb la dura feina de foravila. Sant Joan dóna el sús, però qui sempenteja de bon de veres el carrussel festiu és Sant Marçal, a finals de juny. Fins a Sant Mateu, a les acaballes de setembre, un enfilall de celebracions saltegen l’illa. La plena –de balls i revetles- ve emmarcada entre Santa Margalida, 20 de juliol, i Sant Bernat, 20 d’agost, que posen ben alt el llistó de la canícula: “la monja l’encén i el frare l’apaga”. Nogensmenys, el canvi que ha afectat les nostres illes també es fa avinent en la manera d’organitzar les celebracions. El fet de la festa, com una cosa extraordinària, ja no ho és, s’ha instal·lat en la nostra quotidianeïtat. Però la gent enyora els fets i els costums que la fan reviure de bon de veres. Més enllà dels actes rimbombants, de les costossísimes verbenes, el senzill so de les xeremies ens retorna, més que qualsevol altra cosa,  l’esperit de la festa ancestral. Les festes d’abans, record d’una Mallorca, com diu Andreu Ramis, “idíl·lica i dura a  l’hora, aspra”,  modelaven i suavitzaven aquesta aspror, la confitaven amb un poc de torró i quatre avellanes comprades a les torroneres –coqueres o avellaneres- convertides avui en venedores de juguetes de plàstic. Però l’esperit i les ganes de fer festa a Mallorca encara es conserven ben vius.

            M’arriba la comanda, que acomplesc de bon grat, de presentar a Llorito el llibre pel qual havia confegit quatre retxes de pròleg, Les festes de Sant Domingo. Permanència, transformació i canvi. Llorito ( Mallorca). Segles XVII-XX, d’Andreu Ramis i  Antoni Ginard, dos amics de l’ànima, que han conformat el text. Una peça preciosa; pels dos recercadors que l’han escrita -de confiança sobrada i contrastada-, per les il·lustracions i per l’edició. És l’estudi d'un cas particular de festes de l'estiu, sobre les quals hi ha poc esbrinat. Els autors centren la seva incursió en les festes patronals, en honor de Sant Domingo, en estreta relació a la venguda i establiment dels dominics al poble de Llorito ja fa uns segles. Encara que la festa es mogué en un àmbit fortament clerical, els frares pagaven les despeses dels sonadors i dels balls, aquests, juntament amb les corregudes, els jocs i les desfilades s’apropiaren del petit espai urbà llorità. Tot i l’abandó del convent l’any 1835, es va mantenir la festa. L’obreria de Sant Domingo esdevé la continuadora, però la festa del Sant ja no únicament religiosa, com ens fan veure Ginard i Ramis, que han trobat cites a l’emmurtar –símbol d’engalanar i enramellar- ( “por mirto, cera y refresco 141 ras” ) i altres referències a les festes profanes de carrer. La festa durant els inicis del segle XX continuarà el format que s’havia anat construint durant el XIX amb la inclusió de balls, corregudes i focs artificials, referents genèrics de tota festa, entesa com un acte transversal d’alegria típic de les societats pageses que ajuda a configurar el sentiment de pertinença, des del clan familiar a les festes patronals en que, el poble com a protagonista, esdevenen configuradores de la identitat local

Hi tracten els espais de la festa, amb el seu necessari canvi d’aspecte a través de l’enramellat, alçar bandera al campanar i el paperí pels carrers i places que conformen un “locus amoenus” d’aspecte diferent als espais de cada dia. Només el so de les petites tires de paper, el paperí,  comuniquen aire de frescor -alerta amb el plastiquí, aquesta flestomia substitutòria!-; cadafals per a les músiques i representacions públiques, profanes, el lloc on es farà la revetla o el cós per a les corregudes, un temps amb bestiar gros i paulatinament per a bestiar de motor de combustió. Aquests actes i espais s’eixamplen durant el segle XX, al començament de la democràcia i, com fan notar els dos autors, es dilaten també els calendaris de celebracions, no només a Llorito sinó a quasi tots els pobles de Mallorca, amb l’intenció de fer parèixer que n’hi ha més, de festa. Amb tot, hi ha un "tempo" fester: els passacarrers – música, xeremies, dimonis, cap-grossos, tambors, repicades de campanes-; la revetla  -amb ball, música i focs artificials- ; el dia del sant, o santa, amb el toc de diana i l’ofici; les corregudes; el teatre i ja, més apropades a nosaltres, altres activitats, que de totes les maneres no fan sinó arrebossar els nuclis forts de les festes de sempre. És veritat que el poble és actor i espectador, però també ho és que alguns actors es fan indispensables. Per a un servidor no hi ha festa sense el so de la colla de  xeremiers, és el so per antonomàsia de la festa de Mallorca, arrelat dins el nostre moll dels ossos. I què en direm del dimoni? Per a Ramis i Ginard  “el contrapunt a la càrrega de sacralització de la festa és la imprescindible presència del dimoni”, fins el punt que ja no sabem si l’imprescindible és el sant patró o el seu contrapunt endimoniat. Escindit, o no, de les colles de cossiers, el dimoni Cucarell es converteix a Mallorca en un dels referents de la nostra educació sentimental, un tòtem festiu de les celebracions dels estius dels pobles de l’illa. I les revetles, el ball amb els seus focs artificials... i més a Llorito, llar d’una de les famílies de pirotècnics de més anomenada: la família Jordà.

Les festes han construït el seu estol de símbols damunt els elements més significatius: paperí, xeremies, dimonis i focs d’artifici. Són les quatre columnates que ajuden a bastir tot l’edifici fester, per molt que s’allarguin avui en dia – des dels merescuts homenatges a la gent major o les corregudes de bicicletes que foren durant anys l’esport nacional del Pla, o les “Varietés”, petits circs de butxaca que la televisió arraconà-. Són festes d'estiu, festes del Mediterrani, del qual Llorito en pren part, d’allà l’hi ve l’arrel i li puja la saba,  de les ganes de gresca i de l’acció de gràcies. Hi ha un temps per néixer i un per morir. La festa ens regracia amb la vida i amb els seus ritmes i estacions. Ramis i Ginard ho saben, massa ell la seva vena acadèmica els turmenta i, a part de l’enorme material que aporten en aquesta obra, com a bons antropòlegs, hi situen correctament els significats: els dies i les nits, el bé i el mal, la vida, l’alegria, personificats amb les icones primordials de la festa, el dimoni, la música, l’enramellat, o els focs artificials que són la metàfora més espectacular del què som: una bella tudadissa, una espurna de colors dins l’esdevenir encara fosc dels temps.

EL PRIMER PET Climent Picornell

jcmllonja | 11 Agost, 2008 15:56

El primer pet

Climent Picornell

Partint del no res conseguiré arribar a la més absoluta misèria. Vet ací la meva evolució com articulista, parafrasejant l’aforisme de Grouxo Marx. Havent-hi tantes coses importants de les quals parlar –sobretot aquestes que acaben en “tat”, sostenibilitat o mobilitat- haver de parlar de flatulències. Però les circumstàncies m’hi han empès.

No es tracta del primer pet dels humans, encara que la història podria anar així: “Quan Déu va haver acabat de fer l’home i abans de llevar-li una costella per fer-ne una dona, va voler comprovar si funcionava i li va fer fer un pet. ‘Va bé’, digué Déu Nostre Senyor, ‘i és cosa bona’. El nostre pare Adam hi degué prendre gust i mentre el Senyor obrava la seva costella, va fer pets per tot el paradís terrenal. I també alguna bufa dijuna –car encara no havia menjat res- ni la fruita prohibida, ni gens de pa torrat, ni mongetes trempades que solen dur al cas que tractam ara...”

No va d’això. Però hi podria anar. Paul McDonald de la Universitat de Wolverhampton ha trobat el primer acudit de la història. És de 1900 anys abans de Crist. Fa, per tant, quasi quatre mil anys els nostres avantpassats sumeris passaven l’estona, com ara, contant acudits i el primer de tots que s’ha trobat, escrit en una rajoleta d’argila supòs, té a veure amb els pets. Tracta d’un home amb una dona asseguda damunt els seus genolls... ja es poden imaginar de què va. I es que parlar dels baixos sempre ha fet riure. En fa als infants que, entre esclafits, s’esbutzen de riure fent pets a la  panxa d’algú, amb les galtes inflades. I en fa als nostres majors, alguns dels quals, ja desinhibits, petegen pel carrer, alleugerint-se el budellam. I bé que fan. Un queda molt a pler.

Vull aclarir-los, ja sé que no fa falta, la meva dificultat per fer gràcia. No en tenc; si faig un acudit a classe he d’avisar als meus alumnes quan poden riure i que no  prenguin nota. Es poden imaginar la meva mala traça, tot i que, veient –la setmana passada- la coronació de George Tupon V, rei de Tonga, amb una ridícula corona i una pretensiosa capa d’ermini, m’han fet ganes de tirar els papers per veure si trec les oposicions de bufó de la cort d’aquell arxipèlag del Pacífic. El descobriment d’aquest acudit antic, de la cilització sumèria, ha provocat comentaris sobre els gasos humans a molts mitjans -Rafel Crespí en aquest diari hi feia un excel·lent article-  i també sobre els gasos animals, sobretot els pets o les llorines de les vaques, causants d’una part, no sé si molt important, de l’efecte hivernacle del planeta Terra. Vaja. El dominic valencià Francesc Mulet ja havia versificat el Tractat del pet al segle XVII. Deia Josep Pla: “Pio Baroja escriu els adjectius com un ase amolla pets”. Ningú no és perfecte, ja se sap. La principal causa de l’excés de gasos és parlar massa i parlar mentre es menja. Els homes fan una mitja de sis pets diaris, gas a bastament per inflar un baló. Les dones set. En fi, tret de qui pateix de tempestes i trebolins intestinals, és una cosa que està bé. No com Bernard Clemmens , qui l’any 1956 a Londres, va aconseguir fer un pet de dos minuts i quaranta dos segons. Em contava Joan Brossa, una nit a Palma, meravelles d’un tal Josep Pujol “Le Pétomane” que era capaç de fer sonar La Marsellesa i altres “chansons” pel cabarets, amb el cul. Un dels grups de cantadors més afavorits, en català, són Els Pets. He vist publicat per Gracià Sánchez a la seva editorial El Gall, L’home que feia pets  ( 2008) de Josep M. Diéguez, premi Guillem D’Efak de Teatre. En definitiva, tot això és senyal de què la via escatològica o ha perdut pistonada o n’ha guanyat, no ho sé distingir.

Però el meu interès pel primer pet és més aviat, com dir-ho... d’intel·ligència emocional. No és la reflexió següet ni la del metge de l’aparell digestiu, ni del psicòleg clínic. En un altre d’aquests insuportables sopars d’estiu, les discussions, banals,  anaven davallant de nivell fins a arribar a les relacions de parella. Aleshores, algú, amb fama de misògin, demana: “Recordau el primer pet?”. “Que vols dir? Si recordam el primer pet que férem?” “No”, aclareix, ”parlam ara de parelles; si recordau el primer pet que féreu, davant la vostra parella? I no perquè s’escapàs sense voler, sinó un de fefaent, rotund”. Es revifà la conversa davant la pretesa tesi que anava darrera aquesta qüestió: els moments romàntico-sensiblers canvien quan s’amolla el primer pet en presència de l’altra. Fins a aquells instants es feien els pets “in absentia”. Però a partir d’aquell precís moment el procés de fingiment i d’ocultament -que donava, això sí, un tris romàntic i una pàtina com a morbosa i prohibida a la relació- s’acaba. Mirin si és important, tot s’esboldrega, i s’apedaça la relació amb somriures de conveniència i justificacions com: “Tot és més natural”; “Un, o una, no s’ha d’empegueïr de res davant la seva parella”; “És una qüestió d’higiene”;  i altres inconvenients. Però el mal ja està fet. Recordin tots, els qui tenen o han tengut parella, homosexuals, heterosexuals o bisexuals quan feren el primer pet, contant i sonant, davant o al costat seu. No ho recorden?  Mal fet; a partir d’aquell dia assenyalat, alguna cosa canvià, un punt d’inflexió marcà un no sé què en la línia evolutiva de la relació. “Idò! Mira-te’l al professor Franz de Copenhague”, li enverga compassivament un company, quasi un mig amic.

Dubtava si escriure sobre això o comentar la llista –com m’agraden els rànkings!- dels millors guitarristes de rock segons Rolling Stone, que queda com a més fi. Li coment a la meva dona, que es recorda, immediatament, d’una història popular àrab. És així: “Conviden un home a un casament; sense voler, durant el dinar fa un pet i tota la gent es gira cap a ell. Al poble tothom ho va saber, fins al punt que el seu mal nom es va convertir en: ‘Alí, el del pet’. Se’n va del poble -cansat de la història- i hi torna al cap de trenta anys. El poble ha canviat. Demana a una dona si fa molt que han fet aquells edificis tan alts: ‘Els feren vint anys després de què un tal Alí fes el pet!’. N’Alí gira coa i no tornà mai més a ca seva”. Menys broma, per tant, amb això dels gasos. I vius, que no fer-ne pot conduir als còlics serrats, altrament anomenats, misereres.

 

 

DELS TRES VUITS A LES TRES ERRES. Climent Picornell

jcmllonja | 02 Agost, 2008 11:14

 

Del tres vuits a les tres esses.

 

Climent Picornell

 

No és la contracoberta d’aquest diari l’espai més avinent per a la reflexió seriosa, em recorda el meu director, això es fa a les pàgines tres i quatre. Queden advertits. El cas és que la directiva de la Unió Europea que possibilita la jornada laboral de 65 hores de treball a la setmana, ens ve a demostrar com la resposta a les modernes crisis es sol fer amb el xantatge, en aquest cas als treballadors. Això ens ha de fer recordar com les conquestes dels obrers, des d’impedir el treball abusiu, el dels nins –vegeu l’excel·lent treball de Friedrich Engels, La situació de la classe obrera a Anglaterra (1845)-, fins a  no treballar els diumenges, la setmana anglesa i les vacances pagades, es tornen a posar en qüestió. A finals del segle XIX alguns col·lectius de treballadors ja havien aconseguit la jornada de vuit hores. Era allò dels tres vuits: vuit hores per treballar, vuit hores per entretenir-se i vuit hores per descansar. I dissabtes i diumenges. Hi venia afegit algun cop d’antimaquinisme, aquelles sectes luddites destruint les primeres màquines que entreveien com a competidores; “les màquines llevaran la feina als humans!”  Cosa d’això es va repetir amb l’aparició de la cibernètica i la informàtica, els robots i els ordinadors faran la feina dels homes, augmentant de forma inaudita o el temps lliure o l’exèrcit de reserva dels treballadors, lumpenproletaris. Això i citar Engels un poc més amunt, ja és un poc sobrat en un servidor, però el toc d’atenció de les 65 hores ens posa davant els ulls com la construcció europea es va fent sobre la lliure circulació dels capitals i les persones, atossigant alguns drets socials conquerits. I permetin que m’aturi aquí perquè el sentit de l’article volia anar sobre el tres. Començant pels tres vuits.

Perquè moltes de coses es volen explicar així de manera tàcita i ràpida. I reduccionista. Ossiris, Issis i Orus; Brahma, Vixnú i Shiva; Pare, Fill i Esperit Sant, les trinitats divines, teogonies dels antics importades als moderns; les tres gràcies; cel, terra i mar;  tres magistrats als tribunals; els tres porquets, els tres fills, o filles,  del reis de les rondalles; la maledicció de ser advocat de les tres p: putes, pobres i parents, que ens recorda la trilogia del neorealisme del cinema espanyol actual: putes, pobres i paralítics. Plorar, gratar i badallar, tot és començar. Cada dia s’ofeguen tres persones i neixen tres lladres;  les figues per ser bones han de tenir tres senyals; tres dijous hi havia que lluïen més que el sol... i així seguiríem amb la màgia del tres. Però no, no va tampoc de costumari popular,  ni els meus amics matemàtics –Llorenç Valverde o Pere Estelrich- me consentirien  una dissertació sobre les propietats universals del tres, ni dels nombres parells, ni dels senars, ni Fermat, ni Fibonacci,

El cas és que treballar vuit hores, tenia l’horitzó d’un augment del temps per dedicar a la família i al lleure. Les teories crítiques de l’oci modern, acaben amb el veredicte que, a les societats contemporànies, l’oci ha derivat en una estratègia capitalista més,  per fer gastar als treballadors durant el seu temps lliure tot el que guanyen mentre treballen. Fan pagar per veure la televisió i el futbol, i quan tenen un televisor tenir-ne dos, i quan es tenen dos cotxes, la segona residència per passar els moments d’oci conquerits durant la setmana anglesa. La major part del temps davant la televisió, quatre hores diàries, bastant més durant els caps de setmana. La competència a la televisió només és limitada per l’atracció que ofereixen unes altres pantalles : les dels videojocs i les dels ordinadors. Tornem al tres. Els puritans de l’oci deien que el temps de lleure havia de ser emprat  per a tres coses: formar-se, informar-se i divertir-se. Funció que havien de tenir també els mitjans de comunicació, sobretot els qui depenien de l’administració pública. Ara  bé, deixant campar a lloure el mercat, tres noves categories, altre pic el tres, s’imposen, és el model audiovisual de les tres esses (angleses): sex, scandals and sport ( sexe, escàndols i esports). A això hi dediquen la majoria d’hores les televisions generalistes. Als esports ( venga motos, tennis, futbol i ja es poden preparar per a les olimpíades); escàndols ( els programes “tomateros”, de famosos de sang blava i de sang freda)  i al sexe, que continua sent el gran mercat, per televisió i per Internet. Les pàgines de sexe continuaran acaparant els webs més visitats, així com les de gent famosa, entre ells molts esportistes. Ho confirma Rupert Murdoch, qui ha comprat fa poc el seriosissím The Wall Street Journal per afegir a la seva macroempresa mediàtica ; Murdoch ho té ben clar : el periodisme avui en dia és una branca més del show-bussiness, com el cinema, la TV i Internet.

El tres a Mallorca també hi és. Les tres esses, però, són unes altres. Sand, sun, sea : arena, sol i mar. Els tres gran recursos naturals que han atret el turistes nòrdics i que han capgirat de dalt a baix el que eren les illes Balears. N’hi ha que n’hi afegeiexen dues més, d’esses,  sexe i sangria.  A més de sol, arena i mar,  un poc de llibertinatge i beguda barata. Cinc esses, canvien el models explicatius. Del tres al cinc. En conec un altre, lligat al món del periodisme: les cinc doble-vés. What, when, where, who, why ( què, quan, on, qui, perquè). Cinc atributs, dels quals no en pot defugir una bona informació periodística. Aquest article no en compleix cap ni un. Però ja els tenia advertits des del començament.

 

PS.- Tres erres, tres k...

No he oblidat les tres "r" de l'ecologisme: reciclar, reduir i reutilitzar. Hugo Chávez ja se n'ha aprofitat de la regla del tres i proclama el seu model veneçolà: revisar, rectificar, reimpulsar. En fi.

Perquè no hi falti de res Esperanza Bosch, Victòria Ferrer i Margalida Gili, em recorden des de la seva "Història de la misogínia" (Anthropos) les tres "k" hitlerianes. El model de la dona nazi, proclamat per Adolf Hitler en els mítings, s'havia de fonamentar en la dona dedicada a: "kinder" ( els infants ), "kuche" ( la cuina ) i "kirsche" ( l'església ); és a dir la dona per a la procreació, la servitud a l'home i l'alienació. 

 

 ( IMATGES DE LA SÈRIE "ROSTRES"  DE  GUILLEM MUDOY )

UN 'PLAăA MORTA' A LA FRESCA. Climent Picornell

jcmllonja | 28 Juliol, 2008 18:14

Un ‘plaça morta’ a la fresca

Climent Picornell

Senten un xebel·lí que travessa per damunt les cases amb els seus giscos. “En Fideuer, de més a baix, un pic va trobar un niu de xoriguer que sa vella l’havia avorrit. Va agafar els polls i els va surar. Aquells animalets el coneixien,  vaja si el coneixien, com si fos ell sa mare de bon de veres. Feia escola devers Llorito, hi anava amb una moteta, i els animalets li sortien a camí, devers Son Brondo ja li volaven per damunt i sempre tornaven a ca seva...” “És que hi ha animals que tenen més coneixement que ses persones”. “Ses nostres moixes a ses rates cellardes, no pareix ver, els hi mosseguen es cor; però només es cor, i res pus; un nét meu me va dir que això era genètic, com de ses genetes, vull suposar, però no ho he sentit a dir que ses genetes ho facin”.

Un servidor, que sempre ha volgut ser tan modern –i tan beneit-, queda fascinat per la rotllada a la fresca prop de ca nostra. Alguna nit, amb gent d’edat, sembla que tot s’hagi aturat i que  la Mallorca actual sigui una cosa virtual. Un poc empegueït, tot sigui dit, transport els apunts als “Quaderns del Pla de Mallorca”, no sense la recança de mitificar un costumisme ranci. I més, quan el poble és ja un melting-pot, una mescladissa un poc agra. “Agra has dit? Els anys com enguany que no ha fet un estiu calent, però ha plogut molt, ses voreres des camins van plenes d’olivardes i batzers i, sobretot de fonolls altíssims; hi fa mal anar, no veus els cotxos que vénen. Anys així, hi ha moltes males herbes dins es conró. Té posaré un exemple: s’herba enamorada. Un any vaig ‘cossetxar’ ordi, amb herba enamorada i a sa farina no la volgueren els porcs, no sé si per s’olor o perquè la fa agra. Mira tu si ho són males herbes.” “És que ara tot parteix malament. Un temps fèiem formiguers, amb ses branques d’ecsecallar i ses herbes tapades de terra, allò covava i covava, cremava, i aquella cendra l’espargíem pels bocins, així es desinfectaven i donava llacor, femada. I ara, si hi ha una malaltia, esquitxar, ‘veneno’, com enguany que a ses domatigueres el mal els ha partit d’en terra, el tronc agafava com a ‘morbo’, i volien que posàssim un ‘producte’ dins sa terra. Un potet de no res, 20 euros, i la llacor, de dins un sac que val un ull de sa cara”. “Pensa tu! Molta gent les ha tornades a sembrar. Però si no esquites no culls res que se pugui vendre”. “A n’en Joan Marrascló ahir el dugueren a l’hospital, esquitxava domatigueres amb es vent en contra,  se treia es ventrell, es cap que li esclatava i s’acubà, sort que sa dona el trobà. Tot això, noltros, després mos ho menjam”.

 (Ermita damunt el puig de Sant Onofre, Sant Joan, illa de Mallorca. Fotografia: JULIÀ PICORNELL )

“Mon pare a s’hort, un temps, hi sembrava tabac. Per fumar, això sí, però també per fer fugir ses mosques i es moscards. Se coneix que ses tabaqueres, de pota i de fulla d’espasa, tenen aquesta virtut”. “Ho havia sentit a dir, però has d’anar alerta amb sa llavor, si s’escampa, s’any de davant, els bocins pareixen el mes de Maria, de tabaqueres per tot”. “I se fan altes! Jo ara en tenc un parell, més altes que aquest cel ras, vaig dir si les volien venir a retratar però no anaren de res aquests de sa revista que fan per aquí. Per paga no els interessa més que sa puta política”. “Homo, a mi m’interessa també fora vila”. “A tu? Climent a tu no et voldrien ni per plaça morta”. “A ses possessions, un temps, tenien el plaça morta, un lloc on hi col·locaven es qui són com tu, que no sabien fer res de res. Ara ves a llevar herba, ara ves a ajudar a pastar, ara ves a ajudar a n’es porquer...”. “Un ‘toter’ els deien per ses possessions de sa muntanya, a un que li feien fer un poc de tot: un toter”. “Ja m’agrada...” “Res, tu te creus que tot és s’estudiar, i no és vera, on se veu s’enginy de ses persones és quan passen fam. Aquests si que són enginyers, s’han hagut d’enginyar per donar menjar a sa seva família, no valia... esperar el sant adveniment”.

 Passa en Toni “Valenter”. “Un germà seu tenia tres mametes, vos ne recordau? No la solia mostrar, a sa tercera, però qualque pic ho feia, era un mugronet que tenia entre sa guixa i s’altra mameta a l’esquerra, amb un parell de pèls”. “El seu cosí, Joan, de son Pupullí, tenia dotze dits als peus. Devora els dits petits hi tenia com un ull de poll, però amb ungla.” “Eren parents dels “Calandres”, que fan melons i cebes, aquests en anar a pagar es cotxo nou, duien els doblers dins un parell de senalletes. Quan casaren sa filla gran, per mostrar es seu ‘poderío’ tenien ses geleres obertes, estibades de carn, perquè sa gent ho ves...” “Xerrant de casaments, avui he vist en Simó, de més  amunt, més mudat que un lladre. No du mai calçons blancs ni calcetins, ni en s’estiu ni en s’hivern, i avui se n’havia hagut de posar. Sa fillola se casava, però al cap de no res ja se’n tornava a regar amb so seu mobylette, canastro fermat a darrera i  poal penjat al manillar”. “Quin doble sis!” Exclama l’amo en Martí que és veïnat d’una “Gorreta” que viu al Canadà i ve cada any una temporada, quan explica els avions que agafa, amb escala a Detroit i Londres, no se’n poden avenir. “És lo mateix que n’Apol·lònia de Can Ballester que ara s’ha retirada de mestra i és per Nepal, més amunt de l’Índia, ajuda a una escola, perduda per dins aquell muntanyam...”

 “Vols que et faci una cançó / que no l’has sentida mai ? / Vols que et faci un baverall / amb un tros de galamó?”  És l’amo en Marc de Trenemor quan veu que li toc el galamó de davall el coll a ma mare, que li penja molt. Té una memòria fenomenal – “ a aquell li deien en Boca de Niu, a aquell en Coll d’Aspi...” i es posa a imitar la seva coixera, darrera una somera que tenien a un molí de sang que molia prebe vermell, “aquell animalet estava entrenat des temps de s’estraperlo, quan li feien sonar una campaneta s’aturava.” “Guardàvem ses greixoneres escardades pels darrers dies, i després del consabut ‘Què voleu fresses?’ entràvem dins ses cases i les rompien allà dedins, fèiem una trencadissa de mil dimonis, una gamberrada...” ”A mi m’agradava molt desfressar-me, sa meva germana Franciscà sempre anava de soldat i quan dèiem, ‘voleu fresses?’ a moltes cases deien: ‘sí, si no duis greixoneres, entrau’...” I venga conversar, que d’això es tracta: sortir a la fresca és conversar. Mentre, passen avions, amb els seus llums, molt amunt.

 

DE LA PLAăA DEL SUPOSITORI A POLACOL└NDIA. Climent Picornell

jcmllonja | 15 Juliol, 2008 14:49


De la plaça del Supositori a son Vitamina passant per Polacolàndia

Climent Picornell

Els noms de les coses, dels llocs i de la gent, l’antroponímia i la toponímia, també són assetjats pels despropòsits. Fruita del temps. El posar nom és un dels elements més hermosos en la personificació d’homes, dones i llocs. Els patronímics  –Joan, Catalina, Pere, Margalida, Antoni, els més corrents en els rànkings antics, ara rodejats pels Mustafà, Vanessa, Ivan, Sheila…- marquen la història de les famílies. Com també marquen el territori els noms dels llocs, dels microtopònims –un avenc, un cingle, una coma, un coll, una penya…- als macro, d’Amèrica ( Amèrica per mor d’Amerigo Vespucci), fins a Mallorca ( de Maiorica, la major d’un grup d’illes). Escric amb el bec de Ferrutx davant, hermosa figura geològica, en toponímia també es configuren estrats. A les Balears hi ha noms pre-romans ( Eivissa, Maó, Inca, Sóller, Artà….), llatins ( Palma, Pollença, Costitx…), mossàrabs (?), berbers, àrabs ( Algaida, Binissalem…) i, la gran majoria, catalans, designant milers de llocs concrets (  Sa Pobla, Sant Joan, pla de l’Enzell, Es Vedrà…). Hi ha noms intel·ligibles, com la cova del Drac, però hi ha també topònims “foscs”, mals de desentrellar en el seu origen, també fòssils,  hereus i testimonis de l’antigor ( Es Cibollar de s’Albufera, de cipolla, que volia dir ceba). Damunt aquesta xarxa riquíssima, s’hi espargí el maltracte de la denominació castellanitzadora i dels topònims mals escrits –Casucha per Carrutxa, o Lluchmayor per Llucmajor-. Una primera fita fou la correcta denominació, tasca més o menys resolta ( recorden el “retornar-vos el nom de cada cosa” d’Espriu?), no sense creuades de darrera hora, com la i d’Andratx, o l’andanada fictícia reclamant Mahón en lloc de Maó, o el rebuig d’Eivissa, que encara és Ibiza al calçons dels jugadors del Mallorca, per motius turístics, vaja, vaja...

Aquests darrers anys una allau de topònims nous s’ha ensenyorit dels nostre territori, és la neo-toponímia. Sobretot a vorera de mar. Posaré uns exemples. Milers de bars, restaurants, hotels i apartaments turístics, esdevenen guia i referència dominant amb noms sense massa gràcia: Hotel San Francisco, Bahía Palace o Los Milanos, tant se val. I a més, centenars d’urbanitzacions ( Shangri-La, La Siesta, Bellevue, Porto Cristo Novo, o Palmañola -la meitat de Palma i Buñola-), nous establits, amb els seus corresponents carrers ( de Calle Pulpo a Calle La Pinta, alguns normalitzats fa poc). Fou una feina de recerca agra i desagraïda, però necessària, que vaig fer fa anys. N’hi ha més encara. Polígons Industrials; Polígono de La Paz i de La Victoria, franquistes les dues, rebatiats més tard amb el nom de les possessions que massacraren, Can Valero i Son Castelló, també amb els seus vials, Gremi dels Selleters, Gremi dels Boneters... Antoni Ginard desenterrava amorosament de davall l’asfalt i les fàbriques els topònims que formaven part de Sa Indioteria. Per paga Son Moix ( “Moics” per als locutors castellans) ara és l’Ono-Estadi. Josep Noguerol em contava que un home d’edat, li deia el nom del sementer de ses Jonqueres, tot assenyalant amb un dit la bandereta d’un forat d’un camp de golf;  tasca dificultosa la de desenterrar noms de davall hectàrees i hectàrees de “hoyos”, “greens” i “bankers” sembrats damunt pletes i garrigues. Llocs tradicionals esborrats per aquests substitució lingüística. També ha passat al Campus Universitari, un centenar de quarterades urbanitzades, ara amb Facultats,  edificis com el Guillem Colom i caminals com el de Sa Dragonera. Aquí volia arribar, després d’aquesta perorata. Observava el campus durant un examen, dues parelles davall els lledoners que s’hi besaven, un grup parlava a les taules davall els ficus benjamina del Turmeda, un feia córrer un ca, dos es passaven apunts, els d’infermeria embenaven ferits en un  simulacre. Pensava, que s’havia generat una concentració de gent jove amb passions i sentiments més enllà de l’acadèmia i les tesis doctorals, a un espai –la font de la Vila- que ja el rei En Jaume havia conegut. Gent jove que es cerca i es retroba als bars i menjadors discutint amb força, ajaguts quan fa sol, amb pressa quan arriben tard, baixant del bus19, amb ràbies contra els professors per una assignatura suspesa, festes, torrades, manifestacions. Ara un grup d’alumnes ( “9s geògrafs”, P. Fidel Castro, Tòfol Ferriol, Eduard Sala, M. Magdalena Mascaró i Miquel Ginard) han presentat una comunicació titulada: Neotoponímia al campus de la Universitat de les illes Balears. Malgrat tot tengui nom, popularment podem ser coneguts amb un mal nom. Al meu poble la plaça Nova ho és a desgrat de ser, també,  la Plaça del rei Joan Carles, com a Palma  la plaça del rei és la de ses Tortugues –per quatre animalets que aguanten un obelisc-. També a la plaça del Cardenal Reig, que és per a tothom la plaça del Supositori, com hi ha la plaça del Tub, la de ses Columnes o a Ciutadella –per a uns- la plaça des Cagarro… què hi farem. Ja en l’antiguitat això existia, els diversos “Cavalls Bernats” de la nostra geografia no són sinó adaptacions pietoses de “Caralls armats”: roques que pareixen grans membres masculins enravenats.


Els “9geògrafs” han arreplegat la toponímia popular del campus, batiada amb la frescor i la gràcia que tenen els joves. “Polacolandia”: l’edifici Ramon Llull, pels nacionalistes, majoritaris allà ; Edifici Guillem Colom: « Burger King », és on hi ha les rates vives i mortes per als experiments; Edifici Anselm Turmeda: el dels « frikis », hi ha els informàtics; El Jovellanos: la “Pijoteca”,  “Sa Terminal”, pareix un aeroport o el “Hawaianos”, per semblança fonètica; el Guillem Cifre:“allà on ses nines guapes” ( no poden ser més explícits); el Multiaulari: “es Contenidor, son Banya, Quatre llaunes, Treblinka” ; S’ Arxiduc: el dels “pingüins” -els estudiants d’hoteleria van uniformats-; Cas Jai: la casa de “la pichina”, per la pintada “Vamos a Nadal en tu pichina”; les llacunes de depuració d’aigua: “s’Albufereta o es Gorg Blau”; el monument de l’entrada:  “sa Sardana” o “a l’estudiant desconegut”. I així més de cent. En realitat no és més que el  reapropiaments d’un espai. Noms nous sobreposats als altres, configurant estrats. Més enllà de que Tomeus i Margalides siguin substituïts per Jonathans i Samanthas, o que els llinatges més freqüents a les Balears acabin amb z, Fernández o González ( un temps es catalanitzaven: Piris era Pérez, Ximenis era Jiménez, Gomis era Gómez...), molt més enllà de la pèrdua de respecte a la toponímia clàssica per urbanitzadors i hotelers, be podem fer una rialla amb aquests noms de llocs d’arrel populista, que acaben fent tala dels altres.

 

L'INDIGEST ENCANT DELS SOPARS PETITBURGESOS Climent Picornell

jcmllonja | 08 Juliol, 2008 16:29


L’indigest encant del sopars petitburgesos

Climent Picornell

No els ha tocat seure, en aquests sopars d’estiu que ara comencen, rodejats de desconeguts i desconegudes, amb l’encàrrec de fer cas? La primera que xerra és una nina jove amb faldilla llarga, entre ingènua i turmentada per algun malviure, madona d’un xibiu alternatiu que, després del seu retorn de l’Índia, enfloca al personal: “I vosaltres que feis per aconseguir la felicitat de la gent?” Davant d’aquesta pregunta, un vertader atracament, dic: “Res”. I  li retorn. “Jo... som reflexoterapeuta podal”, diu ella. Un altre s’afegeix al discurs, és practicant de la caritat solidària a un parell d’oenagés, la qual cosa li dóna una aura de santedat, naturalment és fan de l’slow-food i ara treballa l’Atlas. “La cadena de muntanyes?” ” No, és un os de l’espinada, prop del coll, és el reflex de tota la positura del cos, una història de totes les nostres males accions i neguits”. Vaja, pens, aquests quiropràctics pesseters estan perduts, si és veritat. En sentir slow-food, un home petitoneu de l’altra cap de taula, cabells blancs ben pentinats, mocassins llempiats, intervé: “ Jo he practicat un règim depuratiu i ara torn a menjar sòlid. L’aigua amb sal marina me va deixar els budells més nets que una patena i després, diàriament , dos litres de xarop de sàlvia amb suc de llimona i una pessigadeta de pebre de cirereta coent, per aportar il·lusions calorífiques a la hipotèrmia general, i així, fins que la cura s’ha acabada.” Somriu, punyetero: “Ja tenc les entranyes prou netes per a poder recuperar el sentiment de culpa que fa més assaboridor el tast del greix i la xuia!” A l’ala dreta una espècie de filòsof, suant, brama:  “Protagonista, ve de “proto-agon” que vol dir el que va davant i estil d’ estilet –espaseta-, la qual cosa significa que l’eina pot marcar l’obra, o no? Escriure amb ordinador pot ser decisiu en l’estil literari...” Quan sap que som professor de la UIB em fa una pregunta que el té intrigat: “Com és que els rectors de la UIB són de cada pic més petits? Nadal Batle era baixet, Huguet més, després Blasco, més petitet, ara Montserrat Casas més petita que Blasco. Ja teniu preparat un nanet o naneta per les properes eleccions?” No ric i la resposta és contradir-lo, mentre ens serveixen sopes solleriques, amb patata, prebe i un albercoc al mig: “No creure en Déu no impedeix posseir una espiritualitat, ni és una dispensa, l’esperit és massa important per deixar-lo en mans de capellans, de mulàs, de filòsofs o d’educadors per a la ciutadania”. Quan creia que encetaria una discussió a to amb el nivell dels pretensiosos amb els qui m’havien assegut, una dona, dues cadires més enllà respon: “Si, és veritat això; però jo volia dir que he retratat per tot el món, i a Costa Rica” -menjàvem de segon una cosa amb mango gratinat- “ aquelles moneies de morro blanc, me tiraven mangos mentre les retratava, i són com a melons i els verds com a pedres, el meu company m’avisava, alerta a la dreta! Aquells animals excitats eren un exèrcit de foners a pedrades de mango”. I va callar. Anava molt escotada mostrant els seus mangos. Pensava que entraríem dins l’espiritualitat, però anàvem a la cosificació. Va ser el torn d’un economista exquisit: “Les condicions de les illes Balears són massa minúscules per pretendre fer determinades virgueries. No hem triat el turisme, el turisme ens ha triat i seguint la cadena lògica, el turisme ens abandonarà...”  Pens que introduiré l’atzar en l’evolució de l’economia illenca –allò de què quan una papallona aleteja per devers els mangos de Costa Rica, un huracà es desfà al Mediterrani-: “No recordau quan un tal McDonald es va inventar que fumar pells de “plátanos” colocava més que fumar marihuana i el consum pujà estrepitosament. No és com això ?” Res. Ja s’havien girat, i un calb, m’interrogava i construïa el seu discurs. “La capella de la Seu: què hi trobes? Jo, mira, per entrar a un monument tan important han d’anar amb peus de cotó, amb una enorme humilitat. Saps que va dir Joan Miró, quan anà a Altamira per primer cop? ‘Tot ja està fet’. Tu creus que en Miquel ha anat amb aquest esperit per dins la Seu ? No. En Barceló s’ha passat. Ha volgut deixar la seva empremta dins la Seu, és una falta de respecte. Ha fet una gran carcassa. Però ha duit sort el puta! I te diré per què: s’ha clivellat. I a través dels clivells si veu la imperfecció i això transmet molt. Sense els clivells no se podria aguantar. Ha abusat de la Seu. La seva obra, vull dir-te que és un contrapès massa gros, massa fort. En Gaudí a dins la Seu hi va fer una intervenció mínima, estricta. Miquel Barceló no ha sabut fer de Gaudí.»

En fi, és la fira esbravada de les petites vanitats en una nit d’estiu sense massa somnis. Una arqueòloga convincent aborrona a un home majoret que du perruquí: “La xoucroute de Dubrovnic, els boscos de la frontera amb Albània, ”El último cuplé” en croata, però les cançons eren en espanyol”. “A Egipte” -és una armènia elegant- “hi ha llocs, a Alexandria o a El Cairo, en què creus que ets a Inca, o a Alcúdia si hi ha la mar, fins que volta algú amb el turbant al cap i és quan te’n tems de què no hi ets”. Com ara a Sa Pobla, vaig pensar. Un botifarra efacé, ara un no-ningú: ”Era ca ma mare”, assenyalant un gran casal avui seu d’un Col·legi oficial, “jo record el senyor-avi a la balconada, senyor-avi és una riquesa del llenguatge, no te creguis que es un símbol de botifarreria...”. Un altre fa vindicació de la seva família: “I què si era franquista? Però què s’han cregut aquests exégetes de la Facultat, que ells no ho haguessin estat franquistes, si ho haguessin vist des de la perspectiva d’uns senyors benestants i rics, terratinents, els rojos venien a prendre-los la terra i la religió. Després se’n temeren que Franco era un animal amb la llengua i amb els costums que ells tant estimaven”.

No sé si foren les postres, excessives i ridícules, però era com si me ves: una caricatura de mi mateix. Com si estàs assegut escoltant-me, parlant d’una cosa que no m’interessava gens. Veia el sopar com si fos una pèssima pel·lícula: “El discret encant de la burgesia?”.

___________________________________

Imatge: CHANO MARQUEZ

"A POR ELLOS...", EL PA, EL CIRC I EL NEGOCI. Climent Picornell

jcmllonja | 01 Juliol, 2008 08:59


“A por ellos...”, el pa, el circ i el negoci.

Climent Picornell

Això del pa i el circ, el panem et circenses, com amortidor dels conflictes socials és més vell que el pastar. Adopta però noves versions. Fabricar herois ja era part de l’antiga Grècia, i també fer-los caure, tomar-los del seu pedestal i, si calia, compixar les seves tombes. El més gran estadi de la modernitat fa riure si el comparam amb el Circus Maximus, 250.000 espectadors de cabuda, o la visió d’un Coliseu romà a l’entrada del desert del Sàhara explica com s’havia estès l’entreteniment del personal, fos d’on fos. Però, la setmana passada la meitat de l’estat espanyol mirava els penals contra Itàlia. A la societats actual ens resulta impossible fugir de l’enorme influència del món de l’esport. No només de l’imperi de l’esport televisat, sinó com component de la concepció higienista de la vida quotidiana, des d’anar al gimnàs fins a passejar per fer salut, l’esport regna al seu imperi que abraça des de l’espectacle mediàtic al consum familiar.

De la conversa quotidiana -sobre Rafel Nadal, Jorge Lorenzo o Marga Fullana-  a la TV, a casa, al bar, a la feina:  és omnipresent. L’esport, juntament amb la necessitat de l’exercici, mou doblers privats i públics, enormes indústries d’equipament esportiu - deslocalitzades a països subdesenvolupats- premsa especialitzada i grans espais als mitjans generalistes. Construeix standards de salut, mites – Ronaldinho on ets?- que serveixen per a la manipulació social i publicitària, i per a construir o deconstruir identificacions nacionals, des del Barça-Madrid fins als grans “events” ( ara li diuen això), com els campionats de futbol o les properes olimpíades a Xina. El fet de  ser campió o de ser dels primers en el rànking de medalles es viu amb intensitat patriòtica, fins i tot els autoanomenats ciutadans del món, intel·lectuals elitistes, es lleven l’antifaç de l’internacionalisme i opten per fer lul·lea a les carreres de cavalls o amb la seva devoció pel tennis.

La història social de l’esport, com la de l’art, ens ajuda a aclarir les coses més enllà del campió aixecant o mossegant la copa, o dels guanyadors arrebossats amb les banderes dels seus estats ( o països?). Esport, com “deporte”, ve etimològicament de “porta”, eren aquelles coses que es feien més enllà de les portes de les ciutats als espais lliures, més o menys públics, ara en deim equipaments esportius i els planificam a l’ordenació del territori. A part dels beneficis que té per al cos humà practicar un esport, hi ha la recerca de la passió, qui sap si de l’emoció, la tensió d’optar per uns o pels altres, d’anar amb els blancs o amb els vermells, i aquestes opcions es fan de forma indiferent tant si els blancs corren darrera una pilota per empènyer-la amb el peu i entrar-la dins una barraca, a la qual cosa si oposen els vermells, o de si proven de tirar-la dins una canastra, o miren d’aficarla amb un bastó dins un foradet. El component primigeni del joc, -el definí magistralment Johan Huizinga ( un holandès menys famós que Cruyff) com allò que proporciona plaer, però que no té cap sentit ni un, més que en si mateix-, aquest sentit primitiu d’aquestes pràctiques s’ha perdut darrera el que la societat i els seus governants i manipuladors li han endossat. El joc-esport s’ha carregat de significats, és un altre oci que esdevé el gran negoci de les societats contemporànies, transmutat d’espectacle. Pagant, no faltaria més. Ja siguin camisetes d’en Zidane, drets per a la TV com el Manchester o imatge publicitària com Pau Gasol.

L’esport o l’higiene física la podem resseguir com a practicants, com espectadors presencials o com espectadors davant qualsevol pantalla. En els darrers dotze mesos més d’un 60% de la població de Balears diu que ha practicat natació, gimnàsia,  footing, un esport en equip, pesca... Que han anat a presenciar algun esdeveniment, només entre el 25 %, però més d’un 80% ha estat espectador televisiu (actiu o passiu, com en el fumar). Hi ha també una gradació que va de la pràctica esporàdica a la pràctica d’afeccionat perseverant, de la d’un esport federat fins a l’esportista d’alta competició o d’elit. És el pas de considerar l’esport com una forma de fer salut, de relacionar-se amb els amics, d’alliberar agressivitat,  a considerar l’esport com eina per guanyar-se les sopes. A més del 80 % de les famílies els agradaria que el seu fill fos un esportista d’èxit, Fernando Alonso per dir-ne un,  amb el component d’aventura, competitivitat i incertesa que això incorpora a la vida de les persones que s’hi dediquen. En definitiva futbol, caça, bàsquet, golf, judo, pesca, tennis, handbol, atletisme, muntanyisme, karate, tir, voleibol, vela, submarinisme, esports de neu, petanca, esport d’aigua, escacs, motociclisme, etc. teixeixen una malla, la densitat de la qual no fa sinó augmentar, amb instal·lacions públiques, a clubs privats i centres d’ensenyament, llocs públics acotats o no, vedats de caça, gimnasos. Més de 70.000 practicants de pesca a Balears, per exemple.

Aquesta transformació, del joc ingenu primitiu a una maquinària de negoci i poder, té una sèrie de cooperants necessaris. Uns d’ells són les hinchadas, las torcidas, els tifossi, las demencias i mil altres denominacions dels seguidors passionals en públic o en privat, més enllà de que la majoria de regents dels nostres clubs de futbol siguin constructors o urbanitzadors, o més enllà que haguem duplicat la nostra factura de consum d’articles esportius, de les sabates de marca fins a les raquetes de pàdel o les “malles” per fer planta al gimnàs.

A part de les dones i homes caminadors, dels mascles i les femelles fent footing amb xandalls de disseny, dels entrenaments dels fills petits a l’escola, dels partidets de “costellada” amb els amics de la feina, de les sortides a caçar tords... anar amb Espanya o amb Rússia, pintar-se la cara de vermell i groc, estar a favor o impedir la participació d’equips catalans a competicions internacionals, no és sinó una altra de les cares de l’esport, tal vegada la més fanàtica –de “fan”-, les coloraines de la tribu , els símbols que expliquen coses com que “el Mallorca es un sentimiento” o  beneeixen el ”a por ellos!” . Oé!

«Anterior   1 2 3 ... 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 ... 47 48 49  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb