Climent Picornell

L'AMARGOR DE LA CAMA-ROJA. Climent Picornell

jcmllonja | 17 Novembre, 2008 22:36

L’amargor de la cama-roja

Climent Picornell

De les sensacions que creen determinats sensors en el nostre cervell, algunes m’han cridat poderosament l’atenció. Principalment les del gust. Dels quatre principals sabors –salat, dolç, àcid, amarg-  (no direm res del sabor “umami” ), l’agre i sobretot l’amarg són els més mals d’empassolar. Fa temps que hi dedic atenció.

Servidor, que té una cama de folklòric ploramiques que no l’abandona, en arribar el  temps de cames-rotges, fortament amargants, ja és partit -amb gavilans a l’esquena- per dins sorts i bocins llaurats a fer-ne recol·lecció. És la servitud a la memòria gastronòmica la que condueix a aquests comportaments: l’atavisme de les herbes amargues. Coent i amarg són dues de les sensacions més dificultosament adaptatives, a diferència del dolç o del salat. Del per què la gent menja coent, o del per què a la gent li agrada el coent hi ha molt per parlar. Des de les seves propietats conservadores o bactericides  –sobretot en climes càlids- fins al fanatisme pel prebe coent. Joan Antoni de Cabanyes, un ric català que vengué a les illes Balears el XIX, es sorprengué de l’enorme quantitat de prebes coents que es menjaven a Mallorca. I també dels rots que feien els mallorquins d’aquell temps, per tot arreu. Era, però, el tema d’avui el de la humil cama-roja i la seva amargor. Herbes amargues, de les que Déu ordenà Moisès que menjassin els israelites abans de la darrera plaga –la mort dels primogènits dels egipcis- juntament amb l’anyell i el pa sense llevat, per preparar-se per a la travessia del desert, cap a la terra promesa. Manà menjar-les de drets i vestits, llestos per partir. No ha de sorprendre, per tant,  que les herbes amargants figurin com una de les menges que ens ha transmès la civilització judeo-cristiana, per acompanyar el rostit de mè –i la variant sacrílega de porcella-, cames-roges, o en el seu lloc, els seus parents, endívies i escaroles, o els enciams. Segons els jueus, per recordar l’esclavitud viscuda amb amargura del poble elegit.

Els nostres avantpassats menjaven algunes herbes silvestres que la natura els oferia sense haver-les de cultivar. Les anaven a “cercar”. En aquestes cerques, a més dels espàrrecs,  bolets, caragols, mores d’abatzer o aranyons,  recol·lectaven una sèrie d'herbes com els colissos i les cames-roges. Avui en dia ja s'ha perdut o és més testimonial que altra cosa. Sigui com sigui, a final de la tardor, entrada d'hivern, surten les cames-roges ( Chichorium intybus ) del mateix gènere que les endívies i l’escarola. La cama-roja quan creix es fa alta, amb tronquets articulats amb una flor color de cel. Però les cames-roges són bones quan les plantes són molt tendres, quan no han sortit més que uns dits i tenen una gran part blanquinosa soterrada. Són bones per menjar bullides, però les preferesc trempades com en una ensalada, el seu gust amargant és fort i molt particular i diuen que ajuden a fer bé les digestions. Un temps, les seves arrels eren torrades i capolades, el producte escaldat o bullit, també amarg, xicòria, es prenia com a substitutiu del cafè, escàs i molt més car.

Quina és, però,  la funció del gust amargant, el que fa més mal avesar-s’hi? Com la del coent, del qual parlàvem abans. Les dues són, en principi, sensacions desagradables. El coent és una sensació d’ardor, causada per alguns prebes o alls. Fins i tot és pot mesurar la coentor en l’escala Scoville, en aquesta escala, el pebre més coent del món és el Naga Jolokia cultivat al noroest de l’Índia ( un milió d’unitats de coentor ), després ve el chile habanero. La coentor del wasabi japonès, o del seu succedani rave-coent, és diferent, va cap a les foses nasals. La funció del coent a més de la conservació dels aliments, o la de provocar sudoració refrescant a llocs calorosos, pot generar -la sensació dolorosa de la coentor-, una reacció del cos, el qual per contrarestar-la, segrega endorfines pròpies, calmants i plaents,  i així, com una  roda, coent, plaer, coent, plaer, el cos s’hi avesa i un es “penja” del coent. I “se non è vero, è ben trovato”.  Però érem a l’amarg, la sensació, el primer cop que un en menja o en beu és molt desagradable, és com un toc d’atenció natural que el cos interpretava com a defensa contra els enverinaments: la major part dels verins són amargants. Un sabor repulsiu que avisa de substàncies tòxiques. Ara bé, la civilització ha introduït els aliments amargs en la nostra quotidianeïtat. El cafè, la xocolata, la cervesa, les olives, les fulles crues d’endívies i lletugues de les ensalades, els espàrrecs, les carxofes, les pells dels cítrics –amb la melmelada de taronja amarga-, les aigües tòniques, els “bitters” ( que és com es diu amarg en anglès i alemany). Tothom recorda el seu primer i desagradable glop de cervesa. Precisament, així com el coent té una escala de medició , la cervesa té el seu IBU ( International Bitterness Unit), una unitat d’amargor; les cerveses normals volten el 16, però n’hi ha de 60-70 i més. Els italians tenen, també,  unes begudes que cataloguen com “amaros” ( amargues). Des del Fernet-Branca -el record a ca nostra, mon pare n’era un fervent prenedor com a estomacal, per a mi era com una mala medecina-  aperitiu o digestiu, uns dels valors que diuen que tenen els aliments amargs. Des de l’Amaro Ramazotti al Braulio, una infinitat, tot  passant pel Campari, pel Cynar –la substància amargant aquí prové de la carxofa- o pel conegut  Amaretto, de Saronno, on les ametles agres i els pinyols d’albercoc, li comuniquen el seu gust particular. Ja que som a les begudes amargues hem de parlar del nostre Palo, el Palo de Mallorca. En un principi el Palo era una beguda on el seus dos principis eren extrets de la Gentiana sp. i de l’escorça –el Palo- de la Quina, rica en quinina, un alcaloide natural antipirètic, analgèsic, antipalúdic, per  tractar les febres tercianes i la malària, introduït el segle XVII per la comtessa de Chinchón. Tan la Genciana com la Quinina són fortament amargues;  amb menys quinina, i amb més sucre i alcohol, és un dels aperitius tradicionals de Mallorca. Palo, idò, ve de “palo de Quina”. La combinació de dolç i amarg, o d’amarg i alcohol, fan que pastissos com el tiramisú o begudes com el gin-tònic espargeixin un gust, en principi desagradable, com una vel·leïtat natural dels menjars contemporanis.

Si tornàvem a la rústica cama-roja, ja citada pel meu col·lega Plini, el Vell, en temps dels romans, com un excel·lent purificador de la sang, el gènere Chichorium evolucionat ha donat avui en dia les endívies belgues, les arrissades, l’escarola, el radiccio, la “radicheta” dels argentins, el pa-de-sucre, el cicorino, la “catalogna” -una cama-roja disforja que vaig veure a un mercat de Torí-... Malgrat les varietats cultivades, que un pot comprar, la passejada cercadora és un més dels rituals d’aquest servidor de vostès, folklòric ploramiques inveterat. Si els fa vessa, al mercat de Santa Catalina avui n’hi havia a sis euros el quilo. Pesen poc i val la pena la reflexió sobre l’amargor i l’esclavitud, avui que ens pensem ésser tan lliures.

_____________________________________________

IMATGE DEL JARDÍ BOTÀNIC MUNDANI DEL NORD DE MALLORCA

 

A PROPĎSIT DE JOAN FUSTER. PER UNA RELECTURA D' ELS MALLORQUINS. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Novembre, 2008 15:02

A propòsit de Joan Fuster. Per un relectura d’ Els Mallorquins.

Climent Picornell

A “Cultura / s”, suplement de La Vanguardia, 331 d’octubre, hi ha un dossier sobre “València revisitada”, amb una enquesta: “Què queda de Joan Fuster?” Joan Fuster ( Sueca, 1922-1992), amb una gran producció literària, assagística i periodística, és conegut, malgrat tot, per Nosaltres els Valencians (1962). Segons la majoria d’entrevistats, Nosaltres els Valencians  va plantejar, d’una manera moderna, una interpretació de la història valenciana, el seu marc d’adscripció nacional i com la cultura i la llengua podien determinar el sentit polític del seu present, i futur. “Va remoure una societat en perpetua somnolència digestiva”. Després de veure l’evolució del país Valencià, sembla que el seu major error va ser creure que els intel·lectuals, les idees, qui sap si la raó, podrien canviar el país. El seu missatge no va arribar al gruix dels valencians, tot i que la ira i el despreci que causà el llibre a  l’star system dretà i anticatalanista, significava que el que va dir feia por al reaccionarisme, que no podia suportar el fet de que València miràs a Barcelona; mirar a Madrid era, segons Fuster, provincià. Tanmateix s’ha donat aquesta dualitat, Julià Guillamon  posa l’exemple de la literatura, Josep F. Mira, Ferrant Torrent o Josep Piera, mirant a Barcelona i Manuel Vicent, Juan José Millàs, Vicente Molina Foix dirigint la seva carrera a Madrid, generant dos móns incomunicats, desiguals. Fuster, en definitiva, amb la resituació dels Països Catalans, va provocar, però, la superació del regionalisme i despertà una consciència nacional valenciana. “Els valencians sabíem que existíem però no sabíem qui érem”. Alguns han momificat el llibre, greu error, ja que  la societat valenciana d’avui és molt diferent a la que i per a la qual Fuster va pensar. Josep Vicent Marqués ( País perplex, 1973) o Ernest Lluch ( La via valenciana, 1976), repensaren prest si eren adequades les propostes del fusterianisme estricte; me veig encara discutint això a Sueca amb l’amic Eliseu Climent el dia de l’enterrament de Fuster.

I a Mallorca? Josep Melià (1939-2000), amb Els Mallorquins ( 1967) proposà una cosa semblant a la que va fer Fuster a València: a les acaballes de la dictadura franquista, rellegir i reinterpretar la història de Mallorca, i de Balears. Ell mateix ho diu al llibre: “Vaig acudir a veure J. Mª Llompart perquè reclamava la urgència d’assolir una empresa similar pel que feia al nostre territori insular”. Com Jaume Vicens i Vives havia fet amb Notícia de Catalunya, Joan Fuster al país Valencià, a Mallorca, Els Mallorquins. Ja s’ha dit que va ser una obra que serví com a “maître a penser” d’una sèrie de generacions, ho conta molt bé Antoni Marimón al pròleg de les Obres Completes de Melià. Han passat més de quaranta anys de la seva primera edició, i, també les illes Balears han canviat molt, seria ben hora de fer una relectura de Mallorca, a partir del llibre de Josep Melià. Encara que, ben pensat, ell mateix la va anar fent. Els Mallorquins tengué quatre edicions en català i una en castellà. A la tercera, rebatiada com La nació dels Mallorquins (1977) hi desapareix el pròleg, escrit precisament per Joan Fuster, qui hi deia coses com:  “Només amb la restauració d’una consciència “unitària” dels Països Catalans podrem, uns i altres –“catalans”, “mallorquins”, rossellonesos”, “valencians”- sentir-nos “normals” en un esdevenidor desitjable”. Aquestes coses ja no li devien servir a Melià quan va escriure la nova versió, que havia de ser una espècie de llibre vermell pel mallorquinisme polític, el seu, militant, i no devien convenir determinades expressions pancatalanistes. Ja Fuster havia anomenat als seus “revisors”, en el mateix sentit, “neovalencianistes”. Al pròleg de la  darrera edició, publicada també com La nació dels Mallorquins ( 1990), Melià resitua el seu pensament –malgrat, diu ell, “em llencen el bromeig per a rescriure aquest llibre”-, al seu llarg pròleg repassa la desnacionalització de la nostra societat, malgrat l’experiment de l’autonomia, i es lamenta de la seva evolució: “No hi ha en definitiva, ni mapa, ni carta de navegació, ni horitzó”; referint-se a la llengua: “després de la pèrdua del carrer, que a Ciutat i a certes zones turístiques comença a ser patètica, pot succeir-ne la pèrdua de l’esperança”.  Ell mateix ja havia renunciat, pos un exemple, a que el nostre progrés nacional  vendria associat a una nova classe burgesa, encarnada pels hotelers. Melià, a diferència de Fuster a València, havia interpretat que el futur econòmic de Balears es lligaria fortament amb l’evolució del sector turístic. Essent director d’ El Mirall li vaig fer una llarga entrevista (1992) on ell mateix em confessava: “No he estat capaç de transmetre el meu pensament a capes amples de la població”. Crec que ja malalt, sopàvem un dia per comunicar-li el nomenament de Doctor Honoris Causa de la UIB, amb el rector Llorenç Huguet i amb el vice-rector Jaume Sureda -d’Artà, com ell- i ens relatava punts del que voldria dir a la seva lliçó: “Que la pervivència de les cultures amenaçades no se soluciona només reconeixent els drets individual o que desitjaria per damunt tot que els castellà perdés el seu caràcter hegemònic, un privilegi que li atorga la Constitució”.

Així com a Catalunya ha estat corrent repensar sovint el catalanisme, a València ja he citat alguns exercicis de rescriure el valencianisme, s’ha fet el mateix Mallorca? Què ens queda de la proposta de Melià? Tal vegada no faci falta, pensarà algú, una lectura d’aquesta casta, ja que han vengut propostes de la mà dels partits polítics de la democràcia  –passada la paradoxa de que al principi l’autonomia ens era gestionada pels qui no hi creien, ara, comanden els més propers a aquest ideari- així, per tant, no deu fer falta una altra anàlisi, com Els mallorquins, però moderna i actual, que ens ajudi a interpretar la societat i el futur en línia amb aquestes sintonies. Caldria, tal vegada, analitzar les propostes dels nous nacionalistes d’UM –el partit de Melià-, o les respostes que han provocat la trencadissa del nacionalisme d’esquerres, abans monopolitzat pel PSM? Amb tot s’hi haurien d’afegir alguns canvis significatius. Per exemple, s’esbrinava abans, com una clau de volta del nacionalisme polític, la financiació desigual de les comunitats autònomes per part de l’estat central, que ara ha estat reconeguda com una condició “sine qua non” per  tothom, empresaris, partits polítics de tot pelatge, fins i tot el president Zapatero ha tret la pastanaga, ha fet públics els comptes, que abans eren el secret sobre el qual es muntaven les demandes de renacionalització. Altres elements perduren encara, molt augmentats, com és el cas de la integració de la immigració, copsat ja per Melià: “Obert a una nova invasió, el poble illenc perpetua els seus complexos seculars: sap que és inferior i tracta de fingir superioritat…”

Com diu el col·lega J. V.  Boira: “Els valencians, uns ancorats a la derrota a mans dels Borbons a Almansa el 1707 i uns altres amb la bandera de Don Pelayo al Palau de la Generalitat”, ( no és el cas exacte de Balears avui, afegiria un servidor) “necessitem nous horitzons, no gran idees, sinó una mica d’imaginació i sentit comú”. Ho transform en pregunta: davant la globalització que impulsa nous pensaments estratègics,  valencians i catalans, -i mallorquins, afegesc-, tenim coses a dir? Junts o per separat? O hem d’esperar que passi la crisi? Qualsevol crisi és bona, per esperar. Com sempre.

_____________________________________________

IMATGES  D'ANDREU TERRADES

 

EL PARE GINARD I ELS "SANTOS DE GUIXO". Climent Picornell

jcmllonja | 02 Novembre, 2008 17:18

El pare Ginard i els "santos de guixo"

Climent Picornell

Som, també, de l’opinió que el Cançoner Popular de Mallorca del pare Rafel Ginard (Sant Joan, 1899 - Artà, 1976), el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Antoni Mª Alcover i Francesc de Borja Moll, juntament amb l’ Aplec de Rondaies Mallorquines d’en Jordi des Racó ( A. Mª. Alcover), són les tres bigues mestres damunt les quals reposa l’edifici de la  moderna renaixença de la llengua catalana a les illes Balears. " Tres monuments que perpetuen, amb unes dimensions no igualades per cap altra regió hispànica, la triple manifestació verbal de l'esperit del nostre poble: la poesia de la terra, la llengua i les llegendes", Francesc de B. Moll dixit. No es pot dir més a favor de l’obra del santjoaner, que escrigué, però, moltes més coses.

Uns dels mantenidors de la memòria del pare Ginard són el integrants del Col·lectiu Teranyines de Sant Joan, fundat obstinadament per Mossèn Josep Estelrich, el capellà "Turricano". Un col·lectiu divers, amb homes i dones de tot color i tendència, que tenen com a dèria la dinamització cultural i la recerca de temàtica santjoanera. Han editat obra seva, convoquen anualment la “Diada del Pare Ginard” i promogueren la compra de la seva casa natal, cosa que feu el Consell Insular de Mallorca, l’any 2003. La casa, avui integrada dins la Fundació de Cases Museu de Mallorca ( amb la de Llorenç Villalonga a Binissalem i, pròximament, la de Blai Bonet a Santanyí) és dirigida, ara, per Carme Castells que ha injectat una dinàmica potent, fresca i coherent. Una de les publicacions que feu el Col·lectiu Teranyines, a la col·lecció “Monografies Santjoaneres”, és la d'un dels dietaris que redactà el pare Ginard, aquest sobre la seva infantesa i que titulà : De com era infant. Amb un pròleg, immillorable, del catedràtic Pere Rosselló i Bover, indiscutiblement, el gran coneixedor de la vida i l’obra del frare franciscà santjoaner. Servidor quedà impressionat quan llegí per primera vegada la còpia, “ad usum privatum”, que em passaren fa anys. En comptes de trobar-me unes falses memòries, engolafrades i hipòcrites d’un fraret de Jesús que ja de nin tot el dia feia de santet –un “santo de guixo” amb miracles casolans inclosos, una mala transmutació de la Beata de Sencelles o de Na Cativa de Costitx- hi vaig trobar les confessions profundes d’un home, un infant, la mirada passejada per damunt les coses del seu temps, tan vertadera, que m’escarrufà. Vaig deixar el llibre amb el sentiment de mancança que em comunicà el nin Rafel Ginard, vaig poder sentir la distància marcada entre l’amor a la mare i  la falta de contacte, de tacte, de pell amb pell, que devia ser usual entre pares i fills, en aquella misèrrima Mallorca de principis del segle XX. Escrit uns anys abans de publicar-se La minyonia d’un infant orat, 1935, de Llorenç Riber, i, amb diferències, ens podríem ‘enrollar’ amb una casuística semblant a la que lliga  Il Gattopardo de Lampedusa i el Bearn de Villalonga. Però ara no ve al cas.

Mentre el que es mostrava es mogué entre cançons populars –sense cançons “verdes” ni de crítica sòcio-religiosa- la cosa anà bé. Però la publicació de De com era infant provocà una sèrie de fets i actituds que són exemple de misèria intel·lectual que, també, travessa institucions religioses i civils que bravegen d’ètica, i d’estètica. La publicació  desplegà una contrareforma reaccionària, absolutament esvalotada per com es presentava al pare Ginard, encara que fos amb les seves pròpies paraules. “S'havia d'haver cremat el llibre", va arribar a escriure el també franciscà pare Colom, al qual no record qui va aconseguir que el fessin Honoris Causa de la UIB. Tanmateix, a mesura que avança el coneixement de l'obra sencera del pare Ginard més va creixent la imatge del frare franciscà com un home crític amb el seu entorn i amb una evolució ideològica que és la que, precisament, voldrien haver cremat, modificat o esborrat, alguns familiars, algun escrivans, alguns frares i alguns polítics locals, als quals els interessa el pare Ginard només com arma electoral. Així, negaren subvencions, precisament al Col·lectiu Teranyines, ja que els escrits del pare Ginard "no feien els punts suficients", segons dictaminà una comissió de la qual guard els noms per escarni seu. Qui rebé les andanades i amb qui es va personalitzar la ràbia de la secta dels cremadors -excitats perquè el pare Ginard no fos com ells volien que fos- va ser mossèn Josep Estelrich, qui, primer es sorprengué, després li va doldre, però, finalment, feu el camí que tocava: mostrar el pensament del pare Ginard en la seva totalitat, sense esmotxadures dels censors de sempre.

L'algaidí Pere Fullana, ex-franciscà, i expert en història de l’església,  ha explicat en dues conferències, una d'elles ja publicada als “Papers de Cal Pare Ginard”, l’altra més recent i preludi d'un proper llibre, com era el "Pensament político-religiós del pare Ginard", esbrinant al seu arxiu, cartes, diaris i altres escrits. Tot abunda en la via de què Rafel Ginard fou un home enèrgic que evolucionà amb el temps, des d'un integrisme infantil·loide, fins a esdevenir un fuet contra els boianos i curts de tota casta, evidentment dins uns límits. Per devers Itàlia se'n tem que els bisbes d'allà van a peu de carrer, no com els d'aquí, espècies de Moisès. Prenguin nota els moderns integristes, partidaris del pare Ginard “santo de guixo, que no caga, ni pixo”, ell mateix els retrata, amb les seves pròpies paraules: "Ells imposarien - imposen!- un pensament únic als seus, per totes les idees. Jo sé tolerar els qui pensen diferent a mi". "He presa purga. Supòs que és estat un cop d'aire republicà" es llegeix al seu dietari l'any 1931, abundant en el seu sentit de l'humor, intern i esquerp. Analitzant l'estratègia política dels senyors de possessió ( el senyor d'Els Olors d’ Artà, D. Rafel Blanes, D. Pere Amorós...). "Aquests senyors? Si no són el 'colmo' de s'imbecilitat són el súmmum de la grolleria. Aqueixa tropa reclama tots els honors i tots els encens. I els qui més ens dedicam a aquesta idolatria som -vergonya fa el dir-ho?- els pares, capellans i monges que hauríem de conservar una altívola i noble independència. Els destins del poble han d'estar en unes altres mans”. Pere Fullana ha estudiat tota aquesta paperassa,  qui sap si salvada d’un desgavell per a poder mantenir una imatge predeterminada del pare Ginard, i hi constata un home a qui la seva feina no l'entusiasmava, sobre tot la que el destorbava de poder-se dedicar a allò que era la seva gran passió: escriure. El doctor Fullana també està convençut que el coneixement dels papers que el pare Ginard escrigué fins que es morí serviran per a fer més atractiva la seva vida i la seva obra, front a una societat i una església, les del seu temps i, en part també les actuals, que tenen tendència a canonitzar la mediocritat.  Si fa falta,  a través de la crema de paper. No els recorda, vagament, la metàfora distòpica del  Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, duita al cinema per F. Truffaut?

Si s’hagués aconseguit no hauríem llegit mai coses seues com:   “La Pàtria és la llengua”  (cosa que també deien Jorge L. Borges o Günter Grass, i Nadal Batle) o “Metzines de desigs impossibles escalden ma sang de poeta”. Aquest, també, era Rafel Ginard.

_______________________________________________

FOTOGRAFIA: Cap de Formentor ( Illa de Mallorca). Del fotògraf MARCOS MOLINA

MANACOR I EL RENOU ( I JOVELLANOS ) Climent Picornell

jcmllonja | 20 Octubre, 2008 13:19

 

Manacor i el renou ( i Jovellanos )

Climent Picornell

El renou, entès com un so no desitjat que altera la qualitat de vida de la gent, pot provocar problemes de salut molt greus a les persones, per això, la transgressió dels límits suportables són avui regulats i penats per les administracions, en últim extrem la de justícia, com així ho demostren les condemnes judicials a polítics i empresaris. Vagi com exemple: la Sala Penal del Tribunal Suprem, un any i mig de presó i vuit anys d’inhabilitació al batle de la Vila-Real, toc d’atenció a tots els batles del País Valencià, o l’ajuntament de Vélez-Málaga que ha d’indemnitzar uns veïnats amb 4,5 milions d’euros. Presó i multes més que milionàries no són sinó el reflex que la justícia ha posat al mateix nivell la contaminació acústica amb altres tipologies de contaminació ambiental com poden ser la de les aigües o la de l’atmosfera, ja que el renou no desitjat i excessiu és una agressió a la salut, al dret al medi ambient adequat, a la integritat física i a la intimitat de les llars. Aquests drets consagrats a la Constitució estan –centenars de sentències ho dictaminen- molt per damunt i per davant de qualsevol activitat econòmica. 

A més de la generació de renous pel tràfic de les ciutats o pels avions prop del aeroports, la problemàtica més « sonada », és la generada pel que s’anomenen els renous de l’oci;  provocats per locals, terrasses, bars musicals, discoteques o gent bevent als espais públics, el « botellot », practicat per infinitat de joves els caps de setmana. El naixement de les zones de copes o les de “botellots” han tengut efectes urbans devastadors, gens planificats: deteriorament dels centres urbans, ignorància dels drets veïnals, augment de la inseguretat ciutadana, problemes d’accés i mobilitat dels residents, depreciació de les seves vivendes, depressions i quadres clínics greus de salut... Problemàtiques diverses i calentes, des de contaminació acústica a vulneracions de drets constitucionals fins a gent empresonada per aquest motiu. 

A Balears, en tenim exemples a balquena, tal vegada recordin el cas del barri de Sa Llonja de Palma, fa uns anys o, ara mateix, el cas de Manacor. A Sa Llonja, en un tres i no res aparegueren bars, barets, locals amb música enllaunada i en directe que transformaren la zona en focus d’atracció de milers de persones. Molts d’aquests bars sense llicència, sense insonorització, sense horari, però amb la permissivitat de l’Ajuntament de Palma, convertiren el barri –per als qui hi volien viure i descansar- en un vertader infern. Conec bé el cas. L’Ajuntament se’n fotia dels residents i consentia el renou i altres castes de transgressions dels seus propis reglaments. Tot va ser debades, fins que un grup de veïnats acudiren a la justícia, on guanyaren tots els plets als advocats de l’ajuntament de Palma. Ja me direu la cara dels veïnats, pagant els seus missers i també els del seu contrari, en aquest cas el seu ajuntament i el seu batle  Joan Fageda, del PP. A partir de què els jutges estrengueren fort, s’hagueren de tancar bars, insonoritzar i regular els horaris, després d’un calvari de medicions sonomètriques, de bregues amb la Policia Local i amb els tècnics de l’Ajuntament, començant pels dos ex-caps del negociat d’activitats. Actualment, s’hi pot “conviure” amb els locals d’oci, transformats quasi tots en bars de tapes o restaurants, tot i que a la menor senyal de debilitat  per part dels residents, ja hi tornaríem a ser, basta veure l’excés de músics de carrer o l’ocupació aberrant de l’espai públic per rètols, taules, tendals, sortides de fums i demés parafernàlia.

He sabut que a Manacor patien una problemàtica semblant, com a altres parts del país ( vegeu  HYPERLINK "http://www.ruidos.org" www.ruidos.org  i  HYPERLINK "http://www.peacram.com" www.peacram.com ), fins que un grup de 28 veïnats es decidiren a fer el que ja s’havia d’haver fet -comprenc que fa vessa agafar missers i gratar-se la butxaca per defensar els teus drets-: han interposat un plet contra dotze bars musicals i demanen a l’Ajuntament una indemnització de 1,5 milions d’euros. L’ajuntament de Manacor, he de suposar que havia fet el que fan molts d’ajuntaments, mirar cap a un altre costat, redactar bans demanant silenci o voler obligar als veïns a parlamentar amb els mals empresaris renouers, quan el que havia d’haver fet era precintar els bars, els que no tenien llicència, els que causaven molèsties sonores, etc, etc. Si tan difícil és per als batles fer complir les ordenances, que deixin la política, cobrar imposts també és difícil i miren de cobrar-los tots. Els veïnats de Manacor guanyaran el plet. La jurisprudència és abassegadora en aquest sentit. Però mentre no hi hagi sentència: l’Ajuntament permetrà que continuïn sotmetent-los a la tortura de la qual ell n’és responsable? I no valen laments de l’estil que la “marxa nocturna millora l’economia del poble”, amb aquest so l’enterram, o dir que som una comunitat turística, que es transforma en què tot ha d’estar permès, aguantar gats, pixarades i renous  fins a les set del dematí. Les queixes més repetides dels turistes normals són, precisament, l’excés de renous. La inactivitat era la tònica general dels ajuntaments espanyols davant el renou. Dic  era, perquè davant les actuacions contundents de la justícia la cosa ha canviat. I molt. La metodologia és coneguda:  primer s’ha de cridar la policia local, després s’ha de dur la denúncia a l’ajuntament, i davant la seva inactivitat o l’embull contra els seus propis ciutadans agredits, s’ha de denunciar  al propi ajuntament, que no només ha de tancar, sinó sancionar les activitats molestes. Ho torn a repetir, molts de polítics, empresaris i ajuntaments han estat condemnats a presó o a enormes multes per contaminació acústica. Poca broma!

I Jovellanos que hi pinta? Que s’acabarà l’Any Jovellanos -commemorant els dos-cents anys de la seva reclusió a Mallorca ( 1801-1808)- i servidor no n’haurà dit res. Aprofit l’avinentesa. Vaig haver de llegir un memorial que comenaren al polític i intel·lectual deportat a Balears: Memoria para el arreglo de la policía de los espectáculos y diversiones públicas y sobre su origen en España (1790). Les autoritats començaven  a ser conscients de que toros, teatres, festes de carrer, bars i manifestacions semblants no gaudien de legislació adequada. És una de les obres menys conegudes, molt interessant des del punt de vista normatiu. “Siendo tantos y tan varios los objetos de la policía pública, ni es de extrañar que algunos, por escondidos o pequeños, se escapen de su vigilancia... Algo de uno y otro se ha verificado entre nosotros respecto de las diversiones públicas, en unas partes abandonadas a la casualidad o al capricho de los particulares, como si no tuviesen la menor relación con el bien general”. La seva reclusió no aconseguí l’exterminació civil ni intel·lectual del polític compromès amb el reformisme social. No s’assemblen gaire, dos-cents anys després, els nostres ajuntaments a la clarividència de Jovellanos. I la problemàtica del renou no és una qüestió potestativa de dretes o esquerres. El batle de Saragossa, del PSOE, ha perdut ara mateix un contenciós que l’obligarà a indemnitzar fortament uns veïnats afectats de renou i a Barcelona, governada l’àrea pels verds-esquerrans, s’ha hagut de regular estrictament –amb limitadors de so-, per pressions ciutadanes. Ànim als veïnats de Manacor afectats.

 

EL BARRI ANTIC DE PALMA: PATRIMONI DE LA HUMANITAT ? Climent Picornell

jcmllonja | 12 Octubre, 2008 15:43

Normal 0 21

El barri antic de Palma: patrimoni de la Humanitat?

Climent Picornell

M’agrada passejar pel meu redol ciutadà: el barri antic de Palma. Les barques del moll, el baluard de Sant Pere, la Seu, la Rambla. El cor de Ciutat. Sense deixar el Born, "Es Born és el rovell de l'illa, és allí on hi passa el meridià, és el pinyol, el cor i l'ànima" digué Santiago Rusiñol; no sé què pensaria avui, ple de jovenots amb el seus patins, ‘skaters’ que el s'han fet seu: tanta sort! Sinó seria ben buit els vespres. Quan torn d’un viatge me’n tem de la grandària, en tots els sentits, del nostre barri antic. Enorme en superfície i en coses a veure, amb llocs on embadalir-se, amb gran part del tragí de Palma, teatres, ajuntament, museus, fundacions, cafès i gent que hi viu i hi treballa. Per a un servidor, Ciutat antiga és la part de Palma limitada per les Avingudes i la façana que mira cap al mar: Aquest era el perímetre de la darrera murada que ha conegut la nostra ciutat, part de la qual va ser enderrocada a finals del XIX i a principis del XX. Un lloc que acumula més de tres mil anys d’història. Història que comença amb l’arribada dels primers mallorquins  i en l’establiment d’un poblat talaiòtic amb nucli defensiu damunt el penya-segat on avui hi ha l’Almudaina, mirant la badia i la llera del torrent que després s'anomenarà Exekin o Sa Riera i que dividirà la ciutat en dues,  la d'amunt i la d'avall, salvades per costes, com la dels Oms o la costa de sa Pols.

La situació estratègica dins la Mediterrània fou la raó de la conquesta romana; també  la denominació de la ciutat, Palma, i  el seu primer pla d’urbanisme i l’aparició de la vida urbana, tot i ser una ciutat petita i provinciana dins l’imperi romà. Els segles obscurs següents foren transformats en èpoques brillants pels musulmans, que ampliaren el seu  perímetre i la feren créixer amb una trama viària, radial i bigarrada, poc geomètrica, visible encara a barris com el  Puig de Sant Pere. Madina Mayurqa fou una de les ciutats més importants del Mare Nostrum. S’han demanat com devia ser Ciutat a l’arribada del rei En Jaume, del qual celebram enguany els 800 anys del seu naixement?  "E semblan's la plus bella vila que hanc haguéssem vista, jo ni aquells que ab nós erem" va dir Jaume I quan la vegé per primer pic, amb la mateixa fascinació que encara sentim si hi arribam per mar, per molt de pics que ho hàgim fet. Gràcies al Llibre del Repartiment, tenim una descripció detallada de com era Ciutat en temps dels moros. S’hi anomenen els cementiris, les portes de murada; hi havia 48 forns, 52 botigues, 162 jardins. Tenia 2672 cases habitades i 800 buides. El 30 % de cases buides; com es veu, aquest és un problema que ve de lluny.

Amb l’arribada dels catalans comença la Palma Gòtica, retratada, amb una imatge fenomenal del segle XV, al quadre de Sant Jordi de Pere Nisart, restaurat no fa molt i de visita obligada al Museu Diocesà. S’inicia una nova vida de la ciutat. Es divideix administrativament en parròquies i molts ordes religiosos s’hi estableixen ocupant una part extensíssima dins el clos amurallat. Aparegué una ciutat amb teulades, finestres coronelles i palaus senyorials, símbol de les noves estructures feudals introduïdes. I el Port, i les drassanes i la Llotja dels Mercaders i el call dels jueus, assaltat reiteradament, i els agermanats que s’enfrontaran als “mascarats”, rics burgesos urbans. El desviament de Sa Riera per fora ciutat i la construcció del cinquè i últim recinte de murades -les dues grans obres públiques que ha sofert el "casc" històric- queden ben paleses als mapes del canonge Garau (1644) o al gravat per LL. Muntaner (1831).  Ciutat,  tancada dins ella mateixa, oberta pel seu port que la convertia en una petita Babel.

La Ciutat del XIX coneixerà un bon grapat de canvis degut al creixement poblacional, amb deficiències sanitàries –brutor i contaminació de l’aigua- i de seguretat pública -deficient enllumenat i lamentable estat de les vies públiques-. Palma creix en altura, fins a cinc pisos o més als barris més saturats. Les desamortitzacions de les propietats religioses donen un aire nou al territori urbà, desapareixen molts de convents i apareixen al seu lloc noves places i carrers: els de Conqueridor i Palau Reial; la plaça Major i el carrer Colom, la plaça de la Reina, la plaça de Sant Francesc i la d’en Quadrado, el mercat de l’Olivar, la plaça de Weyler... Es va preparant la demolició de les murades i el primer Pla d’Eixampla; el segon -el Pla Alomar-, durant els anys 40, encara planificarà l’obertura del carrer Jaume III, un desventrament ciutadà. Són actuacions que avui en dia –enderrocament de murades renaixentistes o demolicions de barris antics- veuríem amb ulls d’espant però que, en aquells moments, es plantejaven com a actuacions d’un urbanisme modern i compromès amb unes millors condicions sanitàries o per a l’ajut a una millor connectivitat de la vida econòmica i comercial de la ciutat. La recuperació de la façana marítima, que es du a terme en aquesta legislatura, ajudarà a identificar millor la imatge de Ciutat com a depòsit viu d'art i d'història.

Dins aquest teixit urbà es conforma la proposta de l’Institut d'Estudis Baleàrics de què s’iniciïn els tràmits per declarar la Palma gòtica, Patrimoni de la Humanitat. Certament, a més de pintura i escultura, Palma conserva una ingent arquitectura religiosa -esglésies i claustres, amb la Seu com a mascaró de proa- i civil -amb Sa Llonja al capdavant- i més d'una cinquantena de cases senyorials conserven elements representatius del gòtic. Vagi com vagi, és una gran sort que la Ciutat Antiga hagi arribat fins a nosaltres amb una potència patrimonial excepcional.

Nogensmenys, no s’ha d’oblidar que al barri antic, avui, hi ha residents, més dels que es pensen, amb problemàtiques semblants a la resta de ciutadans de Palma i algunes més, afegides, per la concentració de funcions i serveis urbans al centre. Des de problemes de renous pels locals d'oci o d'aparcament per la concentració de oficines i comerços d'ús general, fins a les dificultats de restauració i manteniment dels habitatges, molt més costosa a edificis antics o molt antics. Per un altre costat la centralitat i el seu pes històric ha atret a residir-hi últimament a tota una sèrie de gent que, com una nova ‘gentrificació’, tornen al  barri antic i, de retruc,  el posen en valor, tant a  les antigues zones degradades de Sa Calatrava i el Puig de Sant Pere, com a la zona dels nous jutjats al barri de Sa Gerreria. Ser Patrimoni de la Humanitat ajudaria molt a la Palma antiga, encara que no fos la panacea per a resoldre tota la seva problemàtica, que, per altra part, és genèrica i comú amb altres barris antics europeus.

 

____________________________

(Les dues imatges, Sant Jordi de Pere Nisart pintat entre el 1468 -1470 i el plànol de Palma gravat per Llorenç Muntaner a 1831 les he agafades del blog ALTA MAR. Si voleu el plànol a més resolució en PDF clicau aquí )

JARDINS D'ALTRI, EN UNA TARDOR AMB CRISI. Climent Picornell

jcmllonja | 07 Octubre, 2008 19:55

Jardins d’altri, en una tardor amb crisi.

Climent Picornell

Són els Jardins d’altri reflexions esburbades, pellucades d’aquí i d’allà per un malsofrit. I més ara en una tardor amb crisi. Mir de trobar una explicació a la meva malsofridura i  trob un camí a la revista Namasté ( “La revista que impulsa el cuidado de la tierra, el alma y la sociedad”) on es diu que hi ha un trasfons psicològic a les malalties. “Per exemple, tenir morenes indica un temor a amollar-se; una sensació de càrrega; una pressió inconscient no resolta; un conflicte amb l'autoritat; una por al compliment dels terminis establerts; ràbia pel passat..." He meditat molt sobre aquests pressupostos, sobretot el darrer, i he arribat a la conclusió que tot me ve d’un pic, de nin, que vaig quedar segon al torneig de ping-pong de la meva parròquia. Tot i que servidor era el més bo, el més àgil, el més creatiu i el més arriscat, l'altre em guanyà. Aquesta ràbia m'ha marcat. És una més del centenar de frustracions que m'ha convertit en un personatge complicat, orgullós però acoquinat, contradictori. I malsofrit. Avui, a més, he confirmat que estic condemnat a tenir morenes, més prest o més tard.

De totes les maneres la curiositat pels camins de la creativitat no desmereix en res la vida quotidiana. I què si Van Gogh es tallà el lòbul de l'orella i l'embolicà en paper de diari per oferir-lo a Raquel, una de les putes del bordell? Per molt que a las Conversaciones con Oscar Wilde, A.H. Cooper-Prichard, posi en boca seva: "L'imaginació és el do de descriure com a fets el que en realitat no ha succeït", que, tal vegada, pot ser que ni sigui de Wilde. Per tant, el famós "Madame Bovary c'est moi” fa de Flaubert un i un altre, però el mateix:  és ell i també  l'adúltera de la seva novel·la. Tot són detalls que poden tenir la seva significació. Des de la mort de Miquel Bauçà, inflat com una balena rodejat d'ordinadors com si estàs a un cibercafè fins a l'enamorament romput d'Antoni Gaudí, segons l’al·lota que ell desitjava "perquè l'arquitecte duia sempre els mostatxos brutíssims"; o com el nostre Pare Ginard ( autor de l’incommensurable Cançoner Popular de Mallorca) que abans d'anar a dormir posava en remull cinc albercocs secs i s'ho prenia el matí: anava tremendament restret. I què? I... res. Ja saben el que deia Joan Fuster: “Els emperadors també es graten els collons”.

Però i la crisi grossa? Ara en parlam. Sempre, però, els poetes fan gala de la seva intuïció. Miquel Flaquer, navegant amb el seu Golea, enfonsat  però solcant totes les mars del món, descriu a la seva biografia els estudis, a distància, que ha seguit, només n'esment una petita part: "Signes i mirades en l'acostament de les persones humanes que no tenen res a dir-se"; "La religió barcelonista: darrera estació del catalanisme suïcídic"; "La divina providència com signe exterior de riquesa"; "Bancs i caixes: una perspectiva sociològica i sincera"; "El somni de qualsevol governant: l'impost sobre la il·lusió. Com aconseguir la seva implantació total en tres mesos i tres setmanes"; "Teoria sensible i praxi del cop d'estat econòmic a les societats avançades del món occidental"; "Llicenciatura en història cíclica". Uep! Història cíclica? L'historiador G. Tortella, ja emèrit de la Complutense, manifesta: "Proposaré una variant de les anomenades ‘teories psicològiques del cicle’. Afirm que les fluctuacions econòmiques es deuen a que la gent no sap Història; es tracta d'una variant del conegut aforisme de George Santayana, no per molt citat menys cert: "Els pobles que no recorden el passat estan condemnats a repetir-lo". De totes les maneres, segons el premi Nobel d’economia Joseph Stiglitz: “La crisi de Wall Street és per al mercat el que fou la caiguda del mur de Berlín per al comunisme”. Cicles d’aquesta mida no n’hi tants dins la Història.

Un dels elements emprenyosos de les crisis és que repercuteixen de mala manera en la nostra vida quotidiana. Diu Jean Baudrillard: “El gran debat de la societat moderna és la producció d’infelicitat” (“ ja saben que l'aigua que raja dels ‘grifons’ de Londres té rastres de l'antidepressiu Prozac?”). Servidor té una estimació ben demostrada per aquest sociòleg ja desaparegut, company, o no, d’un estol de grans pensadors francesos. Diu Giuliano Compagno, en un article d'homenatge a Baudrillard: "Per a ell la vertadera selecció francesa dels 80 era la següent: Derrida, Klossowski, Althusser, Blanchot, Deleuze, Guattari, Foucault, Ricoeur, Lyotard, Baudrillard i Barthes; un equip formidable; però tret de Deleuze i Guattari, tots els altres jugaven només per a ells mateixos”. M’interessà però sobretot una entrevista que li feien a la seva dona: " Jean mai em va parlar del seu passat ni de les seves ‘altres’, ni mai va voler sentir res sobre els meus ‘altres’. Sense les inevitables indiscrecions dels demés, només haguéssim existit ell i jo" . Aquest ‘ell i jo’ denota la presència eterna dels sentiments en els mecanismes de producció de felicitat. Per això m’interessa molt el treball d’ Antonio Damasio, un dels grans científics contemporanis, en la recerca de com les nostres emocions intervenen directament en la construcció de la nostra moral. Al seu llibre A la recerca de Spinoza: joia, tristesa i el cervell sensible, plantejava qüestions com la de que l’objectiu d’una bona educació és la d’organitzar les nostres emocions. "Cal filar més prim i distingir entre emoció i sentiment. És molt important el seu coneixement, moltes reaccions que consideram patologies tenen a veure principalment amb emocions socials”.

Sentiments?  Valgui la reflexió, sentimental (?), molt manotejada, de “per què li diuen amor, si volen dir sexe?”. M'ho recorda l'amo en Marc de Trebendor, abans de partir en una furgoneta carregada de vells al Centre de Dia de Petra: "Saps què els vaig dir ahir a les meves ‘cuidadores’? Idò escolta: Marcos se llamaba mi padre / y Marcos me llamo yo / Tengo un pepino muy grande / i no sé on posar-lo". I són jubilats. Tot, però, al cap d’avall, lliga, sobretot si s’engalaverna. Maldament sia un amor estrany, pagat, com el  que mostra Hilari de Cara en el seu poemari Postal de Cendres ( 2008): "Jana fa relliscar les seves bragues malucs avall, revolució de vellut, sexe de vellut, defora xisclen els tramvies, anques de vellut... Però Jana no m'estima, estima els meus doblers... cony de vellut, pubis d'albercoc, flaire d'Armani i una olor aspra d'aigües embossades..."

No hem d’exagerar, tot té el seu toc de relativisme. M’ho certifiquen les darreres paraules de la inauguració del curs universitari 2008 -per cert que la rectora esmenta l'etimologia de ‘in-auguració’: la consulta dels augurs...-, Antoni J. Colom Cañellas que dicta la lliçó Per una Pedagogia del Laberint l’acaba així: "Potser només he fet un exercici de generalització, i ja sabem que totes les generalitzacions són falses, en som conscient, fins i tot és falsa aquella generalització que afirma que totes les generalitzacions són falses".

 

 

APUNTS DE L'ESTIU, DES DE LA TARDOR. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Octubre, 2008 10:49

Apunts de l’estiu, des de la tardor

Climent Picornell

Som davall l'ombra del porxo. Per un coster, davallen els sementers ja segats. Hi han brostat, florit i granat els cards i les calcigues. La calor de l'horabaixa fa enlairar les "bruixes", les llavors dels manyocs cotonats i blancs. És com la neu però a l’inrevés, és d’estiu i s’eleva, amunt. A contrallum es veu una immensitat de llavors anemocòriques que omplen l'horitzó. Dins el blau, tan blau que fa mal als ulls, les flòbies blanques pugen.

 

Assistesc al primer acte de les festes. L'escolà major, que prenia un cafè al tasser de Can Tronca, me diu: "Vaig a alçar bandera i a repicar". Efectivament. La gent demana: "Què hi ha res de nou?" "No. S'escolà repica ses campanes, avui comencen ses festes". Al cap d'una estona torna. És un home especial, ha observat la vida del poble des d'un prisma privilegiat: les alegries i les tristors dels batejos, les noces i els funerals. El dia a dia dels sentiments de la petita comunitat. Reservat, discret, m'agrada conversar amb ell, braveja amb raó dels seus néts; intel·ligent, llegeix correctament el seu entorn. De prompte: "Bono!” diu “he de tornar a l’església, he d'encendre un ciri a la Beata de Sencelles, m'ho va encomenar na Margalida "Cuanica"; avui l'operen de cataractes i li té molta de devoció".

 

El Pla de ses Veles a les nits és un espai que sembla més pla i més gran del que és. Els vespres d’estiu tres olors hi predominen; la de les olivardes de les voreres dels camins, el perfum empalagós de les figueres i la sentor -un poc agre- dels rostolls i les garbes banyades per la serena de les nits estelades. Sense la contaminació lumínica de les ciutats i pobles grans es poden comptar estrelles i seguir la carrera de sant Jaume. Milers i milers de grills, com a desesperats, gratant-se el que se graten fan un “continuo” que no s’atura..

 

Mercadeig un sens-fi. Vull dir que el fuster “Cartassa” -que ja no se'n recorda, o que entremescla les coses d’ara amb les d’abans- me diu que de la fusteria, tancada ja fa anys, vol vendre la maquinària. Per dar-li conversa, baix l'atenta mirada d'una filla seua que m’alça els ulls com que dir, bon Jesús! li deman que en vol d'una serra sens-fi. M'agrada més un sens-fi, tot sol, tout-court. Quedam "acordes" per veurer-nos l'endemà. Quan me'n vaig me recorda: « Deus tenir paraula tu? Perquè uns que me volien comprar eines me plomaren tots els doblers. Vaig quedar ben escalivat!” "Som un home de paraula », responc, i pens amb la paradoxa que això implica: no li compraré mai la serra sens-fi que ell ja no té.

 

Prop del Pont de sa Llova, on un any una torrentada se’n dugué la camiona i matà una nina petita, ofegada, enguany es va calar foc. És a la carretera vella, i nova,  de Sineu, algun automobilista hi degué tirar una llosca i els bocins sembrats i altres amb rostoll prengueren com una teia. Es va encendre també una caseta amb bales de palla, la palla cova el foc molt de temps, a un bocí de l'amo en Miquel “Carauba”. Tot d'una vengueren els bombers i al cap de poc un helicòpter que agafava l'aigua dels safareigs i piscines de per allà prop. Xuclà també aigua d'una bassa molt grossa d'una soll de porcs i espargí l'aigua bruta. Allò va esquitxar merda per tot i encara ara fa olor. "I no només això", me diu en Miquelet "Tassol",  “aquell aparato amb la ventada que feia va alçar teules de totes les cases on s'acostà, i totes les pomes i peres les va arrabassar dels arbres... res, va fer més mal que bé. I allò, amb la palleta que aixecava el motor se va embossar i es va  espanyar i encara l'adoben dins un bocí segat d'en Toni "Cunió".

 

Na Nespla és una cusseta. Quan arriba al quiosc a comprar el diari, amb el seu amo, aquest la deixa defora i li fa un bon sermó: "No entris, no te moguis, ara torn..." La madona la té enllepolida i li dóna una galletona d’Inca amb sobrassada. Ell és un jubilat, vidu, molt major. Na Nespla és la seva companya i la seva confident. "És més intel·ligent que moltes persones. Els matins ja se coloca damunt un escalonet perquè sap que hem de sortir, primer de tot la pentin, primer per envant i després per enrera... » Els veuen per tot el poble xerrant, els dos, la cusseta i l'amo, damunt una acera; ell li comenta una notícia del diari o un fet succeït pel poble. Na Nespla és més que una cusseta per a ell,  no lladra, però xerra amb els ulls.

Torn de la clínica on han reconstruït un lligament del genoll al meu fill gran. Els nervis i el malestar de l’hospital m'acompanyen durant el camí de retorn al poble. Ja quasi a l'arribada, a un programa de ràdio d'en Pere Estelrich amollen la cantata 186 de Johan Sebastian Bach. L'efecte balsàmic de la música és instantani. El sol es ponia darrera la serreta de Son Gual, les oronelles aprofitaven el cap al tard per omplir els gavatxos, els grocs i els verds contrapuntejaven el contrallum i els acords -que es passejaven per aquells camins del pentagrama- que pareixen disarmònics i que Bach resolia tan bé. Moments de plenitud, segons, que duren poc. Però segur que retornen.

 

Reposa llegint un diari als bancs de la plaça. És un dels rituals que li agrada acomplir. Els bancs són llisos i brillants, milers de culs abans d'ell s'hi han arrossegat i han deixat la pedra lluenta com una patena.

 

Un rossinyol, que és un aucell esquiu, tot sol, se remulla copiosament dins l'abeurador del corral. Cada dia a la mateixa hora. Primer mira,  desconfiat, i després beu, i de cop s’hi fica sencer i s’hi capbussa i esquitxa. Cada dia a la mateixa hora, més o menys en haver dinat.

_____________________

IMATGE DE L'ARXIU DEL "MUT MASSETA" I EN LLÀTZER MÉNDEZ

 

JAUME ( IV ) TOCAVA LA GUITARRA DINS LA G└BIA. Climent Picornell

jcmllonja | 02 Octubre, 2008 19:46

 

Jaume (IV) tocava guitarra dins la gàbia.

Climent Picornell

Servidor és un dels integrants del projecte « Jaume (IV) » que segueix la vida i els fets de qui hagués pogut ser Jaume IV, rei de Mallorca, -fou únicament rei titular- però va morir a Sòria l’any 1375 sense aconseguir-ho. Coses més estranyes he fet en la meva vida, tot i que aquesta –no exempta de seriositat científica, basta pegar una mirada a l’equip dirigit per Dr.Gabriel Ensenyat i l’arqueòloga Helena Inglada- du una càrrega d’excentricitat manifesta, amb un cert toc “Indiana Jones”, sobretot ara que som a punt d’excavar per mirar de trobar la tomba amb els ossos d’aquest personatge. “Pero si encuentran ustedes al Rey, nos lo quedamos. Quiero decir que los restos tienen que quedarse en Soria”, em digué una autoritat de la Junta de Castilla –León, mentre tramitàvem els permisos d’excavació a un solar ben al mig de la ciutat, ajudats per Isabel Goig.

Van ser Josep Mas i Miquel Gayà, a proposta de mossèn Josep Estelrich –el capellà “Turricano”- qui m’embarcaren en aquest projecte, tot mirant de cercar cobertures acadèmiques i institucionals per dur-lo endavant, juntament amb Francesca Jaume, un projecte que és englobat  dins una recerca més general sobre el "Regne de Mallorques" de Jaume I, Jaume II, el rei Sanç, Jaume III, Jaume (IV) i la seva germana Elisabet ("Regina majoricarum"). Però si he de dir la veritat em va fascinar, sobretot perquè es manejava moltíssima informació nova d’arxius internacionals i alguna altra més renovada, d’arxius d’aquí. El personatge és Jaume IV  (Montpeller 1337 - Sòria 1375 ); fill de Jaume III; el jove príncep que va prendre part a la batalla de Llucmajor ( 25 d'Octubre de 1349) on morí el seu pare i ell va ser ferit i enviat a la presó; primer a Xàtiva i després al Castell Nou de Barcelona per ordre del seu oncle -germà de sa mare- el rei Pere el Cerimoniós, que s'havia annexionat el regne. En un complot, dirigit per un tal Jaume de Sant Climent, fou alliberat el maig de 1362, i el tretze anys següents es poden resumir en un anar i venir mirant de reconquerir el regne que li havia estat arravatat. Es casà amb la reina Joana de Nàpols -més gran que ell i diuen que d'un erotisme exacerbat-, mantingué aliances amb els enemics d'Aragó i Catalunya, fins que el 1374 amb el suport financer de Lluís d'Anjou aconseguí reunir un exèrcit mercenari que entrà al Principat. L’any 1375 arribà a Sarrià, Sant Boi i Sant Cugat, a les mateixes portes de Barcelona. El rei Pere va haver de convocar l'usatge "Princeps namque" pel qual qualsevol home en edat i en capacitat de combatre havia d'acudir en defensa del sobirà. Però el fred de l'hivern i les coses maldades l'obligaren a refugiar-se a Castella i ben malalt dictà testament a Sòria, on morí i hom suposa que roman enterrat. Pere el Cerimoniós, a la seva Crònica, deixa entendre que fou enverinat " ab herbada que li fon dada".

La recerca sobre el seu lloc exacte d'enterrament no és sinó la clau de volta d’aquest projecte, que acabarà amb una publicació on es podran consultar totes les noves aportacions. Deia, que se suposa que és enterrat a Sòria. El 16 de febrer de 1375, l’infant Jaume es troba exiliat a la casa de l’ardiaca de Sòria, “greument malalt i jacent en el llit, però sà d’enteniment, mantenint-se plenament en la seva bona memòria i en la seva i sana recordança de la seva pròpia ment,... si bé amb un cos dèbil i malalt”,  fa  testament sobre uns territoris que legítimament li pertanyien, deixant com a hereva universal de tots els seus béns (regne de Mallorca, els comtats del Rosselló i de la Cerdanya, la baronia de Montpeller, etc.) a la seva germana, la infanta Isabel, que toparia de front amb les clàusules testamentàries de Jaume I, el Conqueridor, pel fet que amb la seva mort s’extingia la línia masculina.  Sobre les seves restes: “determinà i volgué que el seu cos fos sepultat i inhumat a l’església de Sant Francesc, del lloc i convent dels framenors de dita vila [Sòria]”. L’església de Sant Francesc ha sofert moltes vicissituds i després d'incendis i intervencions diverses avui en dia és part d'un solar en runes.

Ja sé que no val construir la història sobre les anècdotes i que cal anar cap a una història més estructural, però en alguns casos les anècdotes tenen més pes que les categories explicatives. Jaume IV va romandre molts d'anys tancat dins una "gàbia de ferro", la imatge remet a una moneia engabiada; és la imatge més clara de la crueltat del seu oncle,  temorós de la llibertat del seu nebot. Ja quan estava tancat al castell de Xàtiva, havia amenaçat al castellà de que li anava el seu cap en la custòdia de l'infant. Efectivament, traslladat al Castell Nou de Barcelona, el vespres el tancaven, ara en diriem dins a una presó d'alta seguretat. Tenim avui l'inventari de quan feren l'atestat per aclarir qui l'ajudà a fugir -amb una víctima, el seu carceller Nicolau Rovira, que dormia amb ell-; el que més me cridà l'atenció d'aquest inventari fou l'existència, dins la gàbia, d'un llaüt, tres guitarres i dos rebeus moriscs: una de les primeres cites històriques de la guitarra com instrument musical. Això dóna idea de què l'infant Jaume devia sonar instruments de corda en el seu captiveri, per passar les hores, lentes,  dins la famosa gàbia de ferro. És només un apunt d’història de la vida quotidiana.

Aquesta setmana comença la campanya d’excavació a Sòria. Després del l'exploració amb GeoRadar que ha donat traces d’una cripta davall les runes del que fou un temps una part del convent, l’equip d’arqueologia medieval farà la seva feina. Tres poden ser les possibilitats. No trobar res, la més decebedora. Trobar la tomba amb alguna marca, nom o escut que identifiqui la sepultura com la de l’infant Jaume (IV), la més exitosa. O la tercera:  que hi hagi més tombes a la cripta, indeterminades, amb la qual cosa s’obriria el camí a la datació amb carboni 14 o a sotmetre les restes a les proves d’ADN, per contrastar-les no sabem ben bé amb qui, ja que les tombes dels seus avantpassats han estat totes malmenades  amb jutipiris diversos, des de gent que se’n duia ossos de la Seu, fins a tombes amb dos caps. O com ara mateix, un estudi d'ADN ha determinat que les restes del suposat pare de Cristòfol Colom mallorquí, el príncep de Viana, conservades al monestir de Poblet, no ho són: són les d’una mòmia sense identitat. És per tant aquesta darrera possibilitat la més enganyosa, i cara. D’aquí a pocs dies sabrem la resposta. M'agradarà veure la cara del personatge polític de Sòria quan li demanem la repatriació Jaume IV cap a la Seu de Palma

_________________________

La imatge és de les runes del convent de Sant Francesc de Sòria, del web d'Isabel Goig

 

EL RETORN DE LA GUERRA FREDA, DE LA HISTĎRIA, DE LA GEOPOL═TICA, DEL 29... Climent Picornell

jcmllonja | 25 Setembre, 2008 12:49


El retorn de la guerra freda, de la història, de la geopolítica, del 29...

Climent Picornell

Bé és ver que “no hi ha temps que no torn”, que deien els antics, però darrerament tornen massa coses. O això diuen els diaris. La intervenció armada al territori d'Ossètia del sud enclavada dins l'actual Geòrgia, més que fer patent el que és -el renaixement de Rússia com una nova potència més confiada en ella mateixa- ha servit a nombrosos editorialistes per anunciar que retornava la guerra freda.

Convoc el meu col·lega Antoni Ginard al nostre panoptikon de Sa Indioteria, el restaurant "Es Pontet",  per posar un poc d'ordre en la discussió geopolítica. "No retorna res! Per entendre la geopolítica s'ha de conèixer la història, tant per conèixer el discurs essencialista dels nacionalismes dominants com les aspiracions dels grups minoritaris". "Les peces territorials solen estar marcades, definides prèviament per factors anteriors, tant a Ossètia, com al Kosovo, com a Catalunya". És evident que efectuam, tots, un reduccionisme de situacions complicades, però s'ha de fer així per a poder ressuscitar els fantasmes que els godbusters de la història havien tancat malament. Per tant, no tan sols torna la guerra freda, sinó que retorna la història i la geopolítica i n'hi ha qui veuen ja un nou crack del 29, tot esperant que l'actual crisi financera, faci petar el capitalisme neoliberal enviant els neocons a l'infern o, com deien al Maig del 68,  aux poubelles de l'histoire, als fems de l’història.

Per als més joves. La guerra freda va ser l'estat continuat de tensió entre la URSS ( un imperi comunista multinacional liderat pel russisme dominador ) i els Estats Units (amb la seva cohort d'aliances, amb l' OTAN al front); amb una tàctica de rearmament constant, una sangria econòmica justificada per la por als míssils atòmics del contrari, cada pic més potents, míssils-antimíssils, fins a arribar a la guerra de las galàxies de l'actor-president Ronald Reagan que, diuen, provocà el colapse econòmic dels soviètics, incapaços de seguir l'escalada armamentística. Ens feien viure amb por, amb refugis antiatòmics, pel fet que una equivocació fes començar una guerra total; aconsell reveure Dr. Strangelove, aquí Teléfono Rojo volamos hacia Moscú, de Stanley Kubrick, una mascarada d'això, avui amb perspectiva encara ens fa riure més ( de por). Si es vol recuperar el concepte històric “guerra freda” s’ha de fer amb unes circumstàncies diferents: d’un món bipolar hem passat a un  multipolar, amb fronteres polítiques diferents però sense fronteres econòmiques fortes, o molt difuses, per la globalització.

La caiguda del mur de Berlín i dels sistemes comunistes va fer rellegir el món a alguns nord-americans. Ja que anam de reduccionistes, cal citar l'article emblemàtic de Francis Fukuyama, La fi de la Història i l’últim home, el reduesc ad absurdum: ja no hi ha dolents, els rojos comunistes, no hi ha socialisme, només capitalisme neoliberal, tot és mercat (Xina li donava de cada pic més la raó), per tant, és la fi de la història i les utopies. Tengué un èxit fulgurant. Però sempre s'ha de menester un dolent al Teatrum Orbis Terrarum i Samuel Huntington (El xoc de civilitzacions i la reconfiguració de l’ordre mundial), agressiu, se n'inventà un. L'atac a les torres bessones de Nova York i les guerres d’Afganistan i Iraq demostraren que el guió s'havia d'acomplir. Poc a poc els processos islamistes, enemics reals o virtuals, s'encarregaren de clivellar aquesta concepció de la història recent.

Ara bé, el que és cert és que durant aquests darrers anys s'han anat recomposant les àrees d'influència, una nova geopolitica planetària, molt diferent de la de fa trenta anys. Es reagrupen els blocs polítics; des del rus, fins al xinès – afegint les antigues repúbliques soviètiques d’Àsia Central, algunes amb bases americanes- o el sud-americà on l'emergent Brasil de Lula da Silva intenta liderar i torejar les noves-velles polítiques antiamericanes ( d’Evo Morales a Hugo Chávez que flestoma el “Yankees de mierda !”; no els recorda els vell: Yankees go home?);  l' espectre de James Monroe –“ Amèrica pels (Nord) americans”- ja remena la sepultura;  i hi hem d'afegir Espanya, ja no com aquella  "madre pàtria" sentimental sinó com un inversor multinacional de primer ordre. Però si retorna alguna cosa no és ben bé el mateix, encara que si amb cert regust conegut. El referent ideològic que donava el substrat als blocs de la guerra freda ha desaparegut i els espectres islamistes com a únics enemics dels occidentals no basten. I és aquí on es veu clarament el retorn de Rússia i la russificació del seu entorn. Que és amb el què ens volen fer por. Una Rússia capitalista, amb els ròssecs de les privatitzacions, desacomplexada,  posant "ordre" a les seves àrees d'influència amb guerres calentes, de Txetxènia a Geòrgia. Tal vegada això expliqui el protagonisme que ha tengut  la intervenció a Ossètia;  la pregunta però és: perquè no en va tenir tant la independència del Kosovo apadrinada per Alemanya i Estats Units, ignorada pels espanyols?  Perquè no era un altra càstig a la gran Sèrbia -pro russa-  sinó una altra peça de l'estratègia americana envers l’aïllament de Rússia, amb unes noves marques de seguretat que, tanmateix, tenen a Europa com a veïnat més pròxim.

Fa falta veure si el retorn de la història, si és que se n'havia anat mai, el que vol dir no sigui més que hi ha una nova ordenació dels blocs geoestratègics mundials -mirau per on passen els oleoductes i els gasoductes i quina és l’estratègia mundial de l'energia i entendrem moltes coses- i que el que fins ara s'havia recol·locat a determinats llocs -com un puzzle mal encastat-  hauria generat conflictes, de Bòsnia a Iraq. S'han de matitzar, per tant, aquests retorns, sobretot el de la Geopolítica, lluny del sentit que li donava F. Ratzel. “Per exemple”, me diu Ginard,  “tots els desmembraments dels estats federals europeus s'han fet sobre peces preexistents” i, citant de memòria Rubert de Ventós, “les fronteres dels territoris no les marquen ni les constitucions ni la voluntat popular, són producte de la violència i de l'atzar". De 1815, el Congrés de Viena, fins a 1989, un estat nou ha aparegut o desaparegut cada dos o tres anys, la idea que donen els mapes, d'estabilitat territorial, és tremendament falsa. I ja que parlàvem de Fukuyama, oportunista com sempre, fa menys d'un mes declarava que ara s’està produint “La fi... de l'hegemonia americana”, amb els Estat Units endeutats i en recessió.

PD.- I si tot torna... el crack borsari del 29?  En fi. Saben que els marxistes anunciaven que les crisis periòdiques internes del sistema capitalista n’acabarien generant una, definitiva. La crisi generada pels crèdits "subprime" americans -900.000 milions de dòlars concedits a persones no solvents- abona aquest retorn. Diu David Harvey ( Breu història del neoliberalisme): " És impensable, però no impossible, que els Estats Units esdevenguin com l'Argentina de l'any 2001 una nit qualsevol". A l’Argentina del “corralito”, l'any 2001, la gent anava a cercar els seus doblers als bancs i no els ho donaven. Però “Qui espera, desespera” i ja sé que el refranyer popular és tremendament reaccionari.

____________________________

Imatge de Guillem Mudoy

EL TURISME A BALEARS: BENEDICCIË O PLAGA ? Climent Picornell

jcmllonja | 17 Setembre, 2008 21:02

Normal 0 21

El turisme a Balears: benedicció o plaga?

Climent Picornell

“El fenomen turístic des dels anys seixanta ençà i sota la característica de turisme de masses, ha trastocat de dalt fins baix, les estructures, mentalitats, paisatges i altres essències de les Illes Balears, abans de l'arribada massiva dels vols xàrters carregats de turistes provinents de l'Europa Central i Nòrdica. Alguns estudis qualifiquen el canvi com el més important de la història de les Illes; altres, no tan agosarats, parlen d'un dels canvis més importants, al mateix nivell, però, que l'arribada dels catalans a Mallorca l'any 1229”. Això escrivia un servidor fa trenta anys, intentant analitzar la dependència econòmica de les Balears. La cosa ha anat in crescendo, i molt.

El fet que ara torni a rellançar la pregunta del títol de l’article ve al cas perquè la ex-consellera Margarita Nájera va manifestar la setmana passada, poc després de ser nomenada gerent del consorci  per a la reforma de la Platja de Palma: “el turisme a les Balears és com una benedicció”. Aquestes declaracions em cridaren l’atenció, venint de qui venien, i sobre tot me recordaren un clàssic de l’estudi dels fenòmens turístics: “Tourism: blessing or blight?” que l’any 1973 publicà Sir Georges Young tocant els temes claus dels impactes –positius i negatius- del turisme.

Anem idò, per parts. En un primer moment el turisme va ser considerat un element dinamitzador de l’economia sense efectes secundaris pertorbadors, una indústria sense xemeneies, és a dir sense pol·lució; poc a poc a mesura que el turisme d’elits és convertia en turisme de masses van anar sorgint les veus d’alerta: el turisme tenia efectes beneficiosos, benediccions, però també altres de perversos, com les plagues. Servidor he emprat l’expressió “El Turisme entre la pesta i la maina”, en aquest sentit. Algú, la mateixa Nájera, podria adduir que, filant tan prim, podria matisar que ja ho sap ella que el turisme de masses genera efectes indesitjats: fou batlessa de Calvià. Bé és ver que va posar en marxa la primera de les Agendes locals 21, que ignor si han servit per alguna cosa, a més d’ avaluar i discutir i fer llistes de problemes i solucions. Ara bé, la pregunta en qüestió, de si el turisme és o ha estat la pesta o la maina, una benedicció o una plaga, be podrien pensar vostès que és una qüestió de percepció, una avaluació poc objetivable. Des de la meva opinió el turisme ha modificat moltes coses, des dels contingents poblacionals de les Balears, induint una nova repartició territorial, fins a la provocació d’un ràpid canvi social; ha incidit fortament en els models de producció, estimulant un abandonament del cultiu de la terra, molta ha passat a estar en “guaret social”; han perdut població activa les branques econòmiques menys relacionades amb l’activitat hotelera, tot passant per sotmetre la nostra naturalesa a un procés d’ “estrès ambiental” per l’augment de la urbanització; una transformació del sistema de valors dels residents, producte de l’estandardització del consum i del procés galopant d’aculturació. Tot això, ha estat el resultat de la modernització de la societat balear, que s’interroga sobre si és bo o dolent, si no es podria haver fet d’una altra manera, si el model s’ha exhaurit, si és el preu que s’ha de pagar per passar de ser pobres a rics.

Però a part de fer la pregunta als intel·lectuals o als professors universitaris, o esperar la resposta dels hotelers o treballadors d’hoteleria o dels polítics de tot pelatge, per tenir una opinió contrastada cal demanar-ho a tothom, als residents, als qui en viuen del turisme, o als qui l’han de suportar. Val a dir que a les Balears ja s’ha fet, i els diversos grups poblacionals han estat ben entrevistats, a una enquesta contractada per les  dretes i a una altra d’esquerres. Però als dos estudis –tècnicament ben fets- hi havia coincidències. Es veia clarament els qui trobaven que el turisme era bo, una benedicció, malgrat s’hi hagués de sacrificar tot, del paisatge a la tradició, i a l’altra costat els qui creien que el turisme era el causant de totes les nostres desgràcies contemporànies, una plaga. Els grups majoritaris trobaven que el turisme era important, però amb condicions. La contesta de Margarita Nájera, si és taxativa, és la d’un grup minoritari. Tot i que ja sé que ho pot matisar. La història de més de 100 anys de turisme a les Balears ens forneix d’elements de judici, i sabem de l’evolució en el seu maneig, des dels tour-operadors als hotelers. Tot ha canviat, de les companyies de baix cost a la contractació per internet. I l’ecotaxa, que marcà la posició dels governs. Des del govern Matas, supporter dels desitjos dels hotelers o com ara el nou pacte de progrés 2, que encara se llepa les mosteles turístiques del temps del pacte de progrés 1. Trob poc adient allò de què amb el “déu del turisme” –qüestió d’estat, si ho voleu amb una altra denominació- només hi puguin fer de viàtics els hotelers i que només ells saben els que en convé, el que hi hem de sacrificar i com els ho hem d’agrair.

Tornem a la Platja de Palma i les zones turístiques degradades, pietosament conegudes com “madures”. Si ara s’ha format una consorci per a la seva rehabilitació, és que està ferida i necessita mà de metge. Mateu Picornell i un servidor publicàrem un treball sobre els cicles de vida de les àrees turístiques, amb un capítol ( Quan el turisme és destructor de turisme ) que analitzava l’evolució del cas de la Platja de Palma. Una zona políticament abandonada i amb una pèrdua progressiva de qualitat turística; després de l’embelliment de la primera línia es va convertir en un camp adobat pels abeuradors de cervesa, del famós Balneari 6 fins a la “calle del jamón”, amb  paràsits negatius ( venedors ambulants, tiqueteros, manteros, trileros, travestits i prostitutes ), tot una altra “oferta complementària” destructora del turisme; als espais lliures públics apareixien explotacions de negocis privats; oficines d’informació turística que eren macro-bars, infraccions urbanístiques i altres il·legalitats mostrades com a drets adquirits pels infractors, en resum, un rosari de “benediccions” que feien difícil la coexistència del negoci turístic amb el que sempre havia estat i aspirava a ser la zona: una destinació turística model. Fruit d’un consens generalitzat, s’ha arribat, a la fi, a la gestió de la reforma d’aquesta zona.. Margarita Nájera hauria de tenir un bon periple, substituint una gran professional com Immaculada Benito i el Govern de Progrés 2 – que ha decidit no encetar inútils (?) bregues ecotaxils- un bon maneig del sector, esper que el nou Llibre Blanc del Turisme, de la UIB, els doni llum. I que el president Zapatero compleixi la paraula donada, allò que diuen que ha dit, que ha de ser un projecte pilot, com un far per a totes les zones turístiques madures o degradades del litoral mediterrani. No hi estam avesats, no sé si serà com a massa.

«Anterior   1 2 3 ... 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 ... 48 49 50  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb