Climent Picornell

JARDINS D'ALTRI TENYITS D'HIVERN Climent Picornell

jcmllonja | 22 Desembre, 2008 19:57

Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4

Jardins d’altri tenyits d’hivern

Climent Picornell

Es parla poc de turisme, és com si en aquesta nova legislatura el tema hagués quedat soterrat, després de les envestides que els hotelers envergaren al primer pacte de progrés, un d’ells, Gabriel Escarrer, opinava:  “El turisme de masses és una de les expressions del triomf de la humanitat en el camí cap a la igualtat d’oportunitats, és la meta a la qual aspiren els governants seriosos. És un dels fins que persegueixen les constitucions elaborades amb rigor per homes de bona fe.” (L’oci, el negoci, l’ofici. 1989). Per contra, un escriptor heterodoxe parlava per boca d’un dels seus personatges: “Els materialistes no tenien en compte que quan les coses no duren prou perquè puguin ésser assimilades, els homes s’acostumen a no estimar-les i la seva inconstància acaba per estendre’s a les amistats, als amors i als sentiments ; i vet aquí la gènesi d’un tipus d’imbecil·litat moral dels nostres dies : el turisme”. Llorenç Villalonga ( Andrea Victrix, 1973). De quin dels dos hem de triar el concepte? Tal vegada de cap. Si més no, vegin Villalonga i el seu poder adivinatori, errat de comptes, en un escrit de 1935: “La història assenyalarà a aquests dos homes com els qui millor han comprès la seva època i com els més dotats de visió de futur”. Els dos homes a qui es referia eren Hitler i Mussolini. Hem de deixar de punyir el vesper del Villalonga falangista? O cal entrar dins les empaties del creadors literaris, esquizofrènics controlats? ( Jacques Brel: “Tenia l’ull del pastor, però el cor de l’ovella”, Mon enfance). O creure que Villalonga era jove i com a tal li podríem aplicar el que fa dir Thomas Mann al jueu jesuïta Leo Naphta ( La muntanya màgica) dirigint-se al liberal Settembrini: “S’equivoca vostè si creu que la joventut estima la llibertat. El que anhela la joventut és obeir”. Qui sap si és adient la reflexió, ara que el joves universitaris es rebel·len contra Bolonya,  l’espai universitari europeu. Quan era jove Einstein manifestà: “Com que no sabia que era impossible, ho vaig fer”. Millor això darrer que allò d’obeir. Per molt que als mallorquins ens hagin surat amb el “Creure és criança”.

 

Ha sortit més amunt el nom d’Adolf Hitler, la qual cosa em condueix al següent apunt. Cuique suum. La frase, traduïda literalment, significa “a cadascú el que és seu”. Antic aforisme grec i llatí, deriva en una altra frase, Suum cuique tribuere ( donar a cadascú el que li correspon ) i enllaça amb el sentit de donar “Al César el que és del César i a Déu el que és de Déu”. La trobam a Ciceró, al codi d’Ulpià, sembla que és el lema d’alguna universitat nòrdica, emprada en el sentit de què cadascú tendrà el seu mereixement en funció de la seva intel·ligència. Al padrí d’uns bons amic meus, Jaume Rabassa (1899-1944) el mataren a Buchenwald, un camp de concentració i extermini de l’Alemanya nazi, on hi estaren internats entre altres Léon Blum, Bruno Bettelheim, Jorge Semprún... Hi vaig ser, fa uns anys, i encara hi havia a les portes la inscripció Jedem das Seine ( A cadascú el que és seu ), allà amb el  sentit cínic i criminal de “a cadascú el que és mereix”. A partir d’aquí la frase agafa i s’amara de mala llet. Repens el lema, escrit també amb ferro, i  l’enorme hipocresia d’algunes sentències canviades de sentit en similars circumstàncies, com l’Arbeit macht frei (El treball us farà lliures) a un altre camp sinistre, el d’Auschwitz. Quan la companyia Nokia, famosa pels seus telèfons mòbils, usà “a cadascú el que és seu”, com a lema d’una campanya publicitària, l’American Jewish Committee protestà fortament, amb raó, evidenciant que la frase estava tenyida, encara, de la maledicència dels nazis.

 

Coses del temps, de les guerres, de la mundial i de la civil. I de les post-guerres; Jaime Gil de Biedma retratava la seva: “Media España ocupaba España entera / con la vulgaridad, con el desprecio / total de que es capaz, frente al vencido, / un intratable pueblo de cabreros... Y pasaban figuras mal vestidas / de mujeres, cruzando como sombras, /solitarias mujeres adiestradas / -viudas, hijas o esposas- / en los modos peores de ganar la vida / y suplir a sus hombres. Por la noche, / las más hermosas sonreían  / a los más insolentes de los vencedores.” Crueltat, dolor i, encara, racisme covat. L'amo en Toni "Gromesta", 96 anys, té, en un poble petit de Mallorca, uns nous veïnats: són senegalesos. "Els negres petits ploren ben igual que els infants mallorquins". Ho diu sense malícia, no com la que emprava sa mare quan una filla, germana de l’amo en Toni, festejava un xueta. Li digué només un  pic, i pus: "M'estim més que te casis amb un negre que amb un xuetó". Eren, però, els temps en que els únics negres que hi havia a Mallorca eren els de Can Matons. Avui en dia, passats els anys i les guerres, la gent té poca memòria i sol confondre les coses. Com aquesta afirmació desbaratada: “The Beatles amb la seva cançó Lucy in the Sky with Diamonds feien apologia de l’ADSL”. ADSL per LSD, tan se val..., errada que mesura el fatal pes, i el pas, dels anys.

 

I avui? Com ahir. “Avui la gent sap el preu de tot, però no coneix el valor de res” ( Atribuïda a Oscar Wilde, 1854-1900). Tal vegada per això es vol “comprar” desesperadament la felicitat, que no es ven, i es cau en mals diversos, que condueixen cap als moderns remeiers, els psiquiatres. “En el camp de la Psiquiatria hi ha només quatre grans categories de medicaments: les pastilletes per la tristor –antidepressius-, les pastilletes per a la por –ansiolítics-, les pastilletes per a les veus i els pensaments extranys –neurolèptics- i les pastilletes per a evitar els alts massa alts i els baixos massa baixos –reguladors de l’humor-..., hi ha, a més, la psicoteràpia que consisteix en ajudar a les persones escoltant-les i parlant amb elles.” ( François Lelord: El viatge d’Héctor o el secret de la felicitat, 2005 ).

 

A punt d’entrar a 2009, guard un missatge anònim, un sms,  que acabà al meu mòbil la passada nit de cap d’any, encara el passeig, no l’he esborrat. Tenc dificultats per interpretar-lo correctament, diu: “ 3 desitjos x 2008; força x canviar el q puguem; q no consentim el q no puguem canviar; i q siguem incapaços de diferenciar ambdues coses.” Li explic a J.P.M. perquè el m’interpreti i m’aconselli; com a contesta, me regala el que ell anomena un unami: "De vegades tenc l'impressió d'estar contemplant l'aigua que davalla el torrent, tot sol, sabent que l'única remor que sona és la que jo sent. I escolt la tristesa pura, noble, com una ferida que brolla per sanar. Els còdols -pedres exultades- no necessiten consells".

CONTRA FELANITX ? Climent Picornell

jcmllonja | 17 Desembre, 2008 10:49

Contra Felanitx?

Climent Picornell

No va de la factura que ha presentat en Miquel Barceló “Cordella” per pintar la cúpula de Ginebra. Haguéssim pogut fer, també,  la comparança de si un manacorí, en Rafel Nadal, guanya tant o més que el pintor felanitxer. No. El cas és que me surt, de dins un diskette d’un ordinador que ja no ús, material de desfeta, un parlament que vaig fer a la presentació d’un llibre de n’Andreu Manresa ( Felanitx, felanitxers... ), al bar Líric de Palma, fa molts anys, anunciat en un cartell: Contra Felanitx? N’he salvat alguns bocins, fonamentats en una mania particular contra els meus amics felanitxers, massa sobrats. Estudiosos tots, d’amagat, del Llunari pagès de Jaume d’Albocàsser. Hi hauran afegit als seus breviaris de nit El mal bocí del traspassat Nadal Batle? O Felanitxeràlia del mateix Manresa? Com passa el temps!

Deia coses com que no havia tengut temps de què m'aclarissin si era el llibre -de fotografies estentisses-  o el seus comentaris, el que anava contra Felanitx, o si bé, fruit d'una especial paranoia, eren els propis felanitxers que sentien que tothom anava contra ells. Naturalment, tothom, empès per l'enveja de no ser felanitxer, ja que, segons ens recorda Miquel Barceló “Pereió” són: “...una tribu, una civilització, un cert mite”. Mare de Déueta de Sant Salvador!  Això, el que sí demostra, és que solen ser bons propagandistes i venedors de si mateixos, dels bons i dels mals felanitxers, fins i tot d’alguns dels retratats a Felanitx, felanitxers que, amb floridura i tot, n'hi ha que encara fan olor de corretges falangistes... Cosa, però, hi deu haver, qui sap si deguda al temor que els caigui sa Timba damunt una altra vegada. I és que hi ha una certa dosi de cosa intolerable, sobretot en això del parlar felanitxer, que als pèsols o xítxeros, els hagin de dir, per ser diferents: estiragassons. Paraula de dubtosa etimologia afrancesada, de quan duien vi cap a França i tot allò que conten de Portocolom del segle XIX. Cosa, per tant, hi ha quan tot un poble pot arribar a pensar que el més boig dels seus sap fer rellotges... sense tèmer-se’n que al poble de veïnat els han d’adobar, i ai! si aquest és ple de manacorers (no de manacorins). Hi ha al llibre molts de felanitxers que no hi eren gaire per la vila o que anaren a fer els ous a fora: un governador civil de Palència, un rector de la universitat a Palma, un professor assassinat a l’Índia, un intel·lectual –femellut, beguedor, intel·ligent i de dretes-  a Paris... Tanmateix, volen ser cosmopolites i quasi tots s'han perdut pel camí d’Es Carritxó.

No voldria que es prenguessin a mal aquestes paraules meves -a un extern no li han de consentir segons què- però els felanitxers i les felanitxeres que m'enrevolten -i  és a aquests als qui van dirigits aquests contraatacs-  arriben a marejar. Quan n'hi ha dos de plegats, ja hi són, els he sentit contar milers de vegades infinites històries vertaderes de Felanitx: que si els efectes benèfics de tenir “Instituto Laboral”; la ràdio de la Cadena Azul; el Sindicat o celler cooperatiu; en Maikel i les seves caigudes de Far West i la "Bona terra per morir"; el vicari “Costella” que confonia, no se sap si aposta, el cant d'una saeta amb una sardana; el poeta Miquel Bauçà i la seva lloriguera; la botiga d'en Pep Grimalt, de can Bossa; les històries del pare Xamena; els d'Orellana, si n'hi ha més allà o aquí; si en Pere Oliver i Domenge va dir; si els Coloms a la Sala feren allò o allò altre (pronunciau: "oltre"); si en Llodrà ensenyant la Marsellesa a tot el poble des del balcó de ca seva convertia "Allons enfants de la patrie..." en "Envant, fills de la pàtria mallorquina..."; hi faltaria “Don Tu”, n’Andreu Tirado aregant els cavallets o la veu  profundíssima de D. Macià Tibús. Amb  Don Macià, compartírem cursos de música coral. Em contà que una moneia que tenia es morí asfixiada, per abrigar-la massa. Era un homo gran, amb gaiato, amb una veu de baix profund per cantar coses com "Conturbata", "De Profundis" o  "Libera me domine" del Requiem de Fauré. Era la quintaessència de la pronunciació d'aquesta ela, entre amanerada i mala de fer, que distingeix el parlar felanitxer: "sutil", ens deia, amb la llengua al paladar... "un tel"...

Abans era molt usual caracteritzar els habitants de determinats països o llocs per una sèrie d'adjectius. Pascual Madoz, al segle XIX, diu dels mallorquins: “generosos y fuertes, muy aplicados, aptos para la guerra, sobrios y obedientes a las autoridades”. Els santjoaners tenim els peus grossos, virtut que ens permet dormir de drets. Això, un estereotip biosocial, es podria fer dels felanitxers. Els habitants de Felanitx, catalogada ensems com l’Atenes i l’Andalusia de Mallorca, són creguts i estufats o bons al·lots i faners? No ho sé. Però sí que se sap el que no són. Ho va dir el nét del barber Pascola: “els de Felanitx no som manacorers.” Definició per negació, que entra en la més pura tradició de la pedregada entre veïnats. Tothom però va fer grans rialles dins la catarsi, plegats, el dia de Pasqua, no sé si pels nervis provocats per la gana, abans de menjar-se el frit, naturalment amb molts d'estiragassons -o sia pèsols- després del pas-doble de la freixura. En definitiva, ni tant com diu Miquel Barceló ni tant poc com vol suposar n'Andreu Manresa. Això es diu anar de son Mel·lo a son Catel·lo. Ho deixarem en que són com els altres (digau, però, "oltres").

Els comentaris d’en Manresa són "sutils" (provau, un altre pic, de dir-ho a la felanitxera), un punt mal-lletats,  sobrepassant de molt el senzill peu de fotografia, per convertir-se en un breviari de manies d'en Timpano. La qual cosa em corrobora que l'etimologia del topònim Felanitx, més que venir de falanis, o de fenàs, podria ser que vengués de fel. Una fel endolzida, però agre al mateix temps, transformada en una ironia i un sarcasme contra ells mateixos. No contra Felanitx, contra ells mateixos. Això sí que és un distintiu, ben clar, dels felanitxers: fer de l'ironia i del sarcasme el seu ofici. Com heu comprovat, no he sabut molt bé quin paper havia de fer: si queixar-me de que les verbenes de Felanitx ja no són el que eren; si fer de Pere Mateu per ser més enginyós que els meus odiosos companys de presentació; si preparar una llista de citacions de Metternich, Goethe, Jack Kerouak, el pare Aulí i Cosme Bauzà; si repassar l’ecologia dels puput felanitxer citat a la cançó d’en Pep Gonella o si solidaritzar-me amb aquell personatge de la família reial espanyola i trobar, com ella, que el Sant Joan Pelós de Felanitx, continua sent un "mamarracho". El que sí vaig decidir, va ser no contagiar-me de l'estufera, la qual cosa m'hauria menat  a creure, com pensava aquell filòsof amic d'en Dalí, que arribarà un dia que bastarà dir que són felanitxers per tenir-ho tot pagat. Fins i tot el fet de fer una volta al Sol, un pic cada any. De franc.

Disculpin si el he tret bullit d’ahir, passat per la paella: roba vella. A un servidor li agrada molt.

"ESPLUGABOUS" A MEI└. Climent Picornell

jcmllonja | 10 Desembre, 2008 11:22

“Esplugabous”  a Meià

Climent Picornell

Des de fa unes setmanes una partida nombrosa d'ocells blancs acompanya les guardes de porcs i de méns que pasturen a dreta i a esquerra de la carretera de Sant Joan a Montuïri, un poc abans d'arribar a les cases de Meià. Són Esplugabous ( Bubulcus ibis ). He agafat l'exemple de Sant Joan, però no hi ha hagut guarda de méns que hagi observat, per tot Mallorca,  aquests octubre i novembre que no l'hagi vist acompanyada dels estols corresponents d'aquest ocells.  Ja sigui talaiant damunt un arbre, o enterra, perseguint cucs i  insectes que, en alguns casos, deixava a l'aire la rella dels tractors. Però la característica més peculiar d'aquestes aus, la que crida més l'atenció als observadors, és que algunes d'elles se col·loquen dretes damunt els animals. Els esplugabous,  com el seu nom indica, espluguen, que vol dir netegen, de polls, puces, paparres i altres paràsits els animals, méns i porcs en aquest cas, i per aquest motiu són damunt d'ells.

Algú altre també els havia afinat i em digué que havia vist agrons, “garses blanques”, ja que l'ocell és d'un tamany important, blanc i de potes llargues, i que també els havia vist damunt els animals, tan damunt l'esquena dels porcs com damunt els méns. No són agrons, però són com agrons, de fet als agrons en castellà els diuen "garzas" i als esplugabous  "garcitas del ganado" o "garcillas bueyeras", per la seva semblança amb alguns ocells d'albufera i salobrar, però són d'un tamany un poc menor. En canvi l'esplugabous no s'alimenta només en zones aquàtiques, sinó que ho fa també als camps de conreu, associat al bestiar, com el seu nom indica o, també modernament, ja com un ocell oportunista, als abocadors de fems. És un au que, al Pla, crec que pot ser nidificant, tot i que la seva presència massiva és bàsicament tardoral i hivernal, migratòria. Sol dormir prop de zones d'aigua, però esporàdicament per tot arreu.

L'esplugabous és de la família dels ardeids, ordre dels ciconiformes, camallargs,  fa prop de mig metre, pesa entre 250 - 500 grams, plomes blanques amb alguns tocs marronencs - ocres al cap i a la pitrera, sobretot quan es reprodueix. Bec groguenc llarg i fort i el coll també llarg, però més curt que els altres integrants de la seva família. Les potes "camallargues" són grisoses i en criar agafen tonalitats més granatoses. Menja un poc de tot: insectes, peixets, invertebrats aquàtics i terrestres, granots, serps i petits mamífers, com ratolins.  Per a la seva reproducció se sol acostar prop de l'aigua -a Mallorca com he dit crec que ja nidifica també pel  mig- i solen fer entre 3 i 5 ous de tonalitat blavenca, incubats unes tres setmanes, i el polls, al cap d'un mes i poc, ja surten del niu.

És una espècie  en expansió que fins fa poc vivia, en principi, ran de rius, basses, aiguamolls i albuferes seguint els bous, rinoceronts, zebres i altres mamífers salvatges, se suposa que poc a poc començà a anar també darrera altres animals domèstics, ara, en el nostre cas, acompanyant les guardes de méns i de porcs de Meià. També se'l veu, com he dit,  darrera dels tractors que llauren i deixen al descobert petits animals que estaven davall la  terra. El seu comportament és gregari i sol viure en colònies nombroses, tot i que es poden veure exemplars dispersos.

A S’Albufera d’Alcúdia el tenien fa uns anys catalogat com hivernant i migrant rar; però ara, a S’Albufera,  és bo de veure tot l’any amb dormidors de més de mil exemplars. És però a la tardor-hivern quan és més abundant, durant el dia se’n van a menjar fora, molt d’ells al Pla de Mallorca. Aquí, al Pla, i a Sant Joan en concret, fins fa molt poc era un ocell rar, més bé excepcional. Fa uns quatre anys ho vaig demanar a diversos pastors -bons ornitòlegs tots ells- i un, que vetllava una guarda enorme, d’uns centenars d’ovelles, a Maria de la Salut,  al demanar-li: "Què els deis a aquests ocells?" Em va contestar: "No ho sé, abans no n'hi havia, han vengut fa poc". Reafirmant el rapidíssim procés de la seva expansió recent. En aquest sentit, està catalogat com una de les espècies d'ocells que ha tengut una difusió més potent en els darrers cent anys, i les citacions ornitològiques de primers avistaments i de cria són, la majoria, del segle XX. Nadiu originàriament de les zones tropicals i subtropicals d’Àfrica -algú suposa també que també del sud de la península Ibèrica-, a finals del XIX ja havia arribat a tota Àfrica, després va anar cap Amèrica Central i cap a Amèrica del Nord. A Europa del Sud s'hi expandí durant la segona meitat del segle XX i a Anglaterra hi ha criat per primera vegada enguany, l’any 2008. Ja és, també a Austràlia i Nova Zelanda. Només li falta colonitzar l'Antàrtida. Aquesta massiva expansió mundial és deguda al seu peculiar comportament migratori i a la relació d'aquests ocells amb l'home i els seus animals domèstics, i a que la seva dieta -que era d’aigües poc profundes- ara, és molt més dependent dels insectes terrestres. No es de descartar que la seva presència i nidificació al Pla de  Mallorca és faci de cada pic més comuna, i  més ara que l'han vist menjant també prop dels abocadors de fems.

________________________________

La imatge és de Casa Enara

 

MONTU¤RI I EL PLA, ENTRE LA MALLORCA PROFUNDA I LA REAL. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Desembre, 2008 19:35

Montuïri i el Pla, entre la Mallorca profunda i la real.

Climent Picornell

Me lloga en Joan Miralles “Porrerenc” per a les jornades d’Història Local de Montuïri. No contaré als meus oients per on para la Serreta des Fonoll, l’alçària del Puig de Sant Miquel o les quarterades que tenen Alcoraia, son Comelles o Tagamanent. Faig comptes recordar el que tothom, probablement, ja sap: quines són les problemàtiques del Pla de Mallorca, del qual Montuïri és un mirall perfecte. Un rosari d’obvietats. Agendes 21, Normes subsidiàries, Plans Directors i Territorials diversos ja han plantejat, qui sap si millor, aquestes qüestions.

Hi ha molta foravila, però adesiara un es topa amb xalets i habitatges, i les grues –quasi totes desballestades per la crisi- marquen els llocs on les construccions plurifamiliars, desconegudes als petits nuclis rurals, han configurat una altra fesomia a la Mallorca interior. Una rurbanització, resultat de la disseminació de la ciutat dins el territori, una urbanització difosa, amb saldos migratoris que han canviat –amb nous immigrants-, creixen els pagesos a temps parcial, es transforma el mercat immobiliari, apareixen nous residents, com els treballadors amb mobilitat diària i, encara que hi subsisteixi un espai agrari, majoritari i dominant, no se sap molt bé si li hem de dir espai rural.

Per fer via. Els municipis del Pla tenen els índexs d’activitat econòmica més baixos de Balears. Hi ha activitat agrícola, malgrat no es vegi reflectida en les persones donades d’alta al règim agrari. El sector industrial és d’unitats de petites dimensions. El comerç està en expansió, sobretot en establiments a l’engròs, però es mantenen botigues petites, mercats artesanals i fires temàtiques, com la de la perdiu. El sector de la restauració i del turisme rural han augmentat. Però la construcció és l’activitat empresarial majoritària a tots els municipis. El percentatge de població activa del Pla és per sota del de Mallorca. Aquest baix valor és a causa de l’envelliment de la població i que moltes dones no “apareixen” com actives.

Una lectura ràpida de la demografia és ben explicativa. El Pla perd població de 1950 a 2004.  De 37.214 a 26.579 habitants, perd el 30 %. En els darrers anys, però, la població s’ha incrementat un 9 % . Aquest redreçament, és degut fonamentalment a l’empadronament de gent que treballa a Ciutat, a alguns “retorns” de gent del poble, però, sobretot, a l’arribada d’immigrants. Canvi de tendència a  partir del canvi de mil·leni,  associat a la immigració estrangera. Això ha provocat la revitalització de la construcció, serveis domèstics, comerç. Ha induït noves necessitats de serveis escolars i sanitaris , o ha dinamitzat el mercat de lloguer de cases, fins ara buides.

Les noves carreteres i el tren fins a Manacor i Inca, amb el servei de bus associat, han estat vectors predominants.  Hi ha una nova  realitat dels pobles, més mestissa i multicultural, que és “visualitza” sobretot en un perill de  pèrdua de la identitat tradicional del que fins ara havia estat “el cor de l’illa”, això, malgrat als pobles del Pla  es doni una integració social acceptable, sobretot a través dels infants quan van a escola. La immigració estrangera, cal recordar-ho, és dual: residencial la que ve del Nord, i a la recerca de treball, la del Sud.

Al Pla de Mallorca el pes de la gent major és molt gran. Maria de la Salut, Montuïri i Sant Joan són municipis on el percentatge de persones majors de 65 anys supera el 20 % del total de la població. La forma de viure de l’anomenada “tercera edat” ha transformat els nostres majors en personatges actius, en un lobby de pressió i en un col·lectiu desitjat. Les administracions generen acceleradament plans gerontològics. Tot i que vells i immigrants focalitzin l’atenció de les problemàtiques socials, al mig o més avall de la piràmide de població, s’hi situa el gruix de gent que manifesta que li agrada viure al seu poble, Montuïri en aquest cas, i que no canviaria les seves condicions de vida, pugna per millorar el seu redol, i s’implica en la trama d’una societat civil activa i conscient de les seves fortaleses i debilitats.

A la recerca de solucions, fa anys és parlava del pla del Pla. No s’aprovà, es gastaren de bades el doblers: s’havia d’incentivar l’economia, millorar les infrastructures i els serveis, protegir els recursos patrimonials i ambientals, un desenvolupament homogeni –encara no es deia sostenible- ajudant a l’agricultura i limitant la construcció a foravila. S’aprovaren després les Directrius d’Ordenació del Territori i, mentre els gabinets tècnics es repensaven el futur, la realitat feia molta més via, la il·legalitat o les necessitats de mà d’obra no coberta pels residents substituïda amb immigrants, anaven configurant el Pla del segle XXI, d’esquena a qualsevol pla. Arribà el Pla Territorial de Mallorca, ja se sap que sense planificació el que va creixent és el desordre, immers dins el deixar fer. Més enllà de les crítiques a com puguin ser els índex de densitat fixats per al creixement urbanístic o la poca coherència en la regulació del sòl rústic, el més important és que el Consell de Mallorca activi definitivament  el control de la redacció de normes o la  disciplina urbanística, que tant costa d’imposar, i és un punt clau del bon govern.

Hi ha el temor de què el Pla, definitivament i únicament, esdevengui una comarca dormitori, o que es contempli com una “reserva” del caràcter rural de Mallorca. Es suposa que els indígenes – conservadors de les tradicions- s’haurien de casar per l’església, dinar d’arròs brut, fer ball de bot  i  llaurar amb calçons amb bufes. Aquesta visió esbiaixada és patrimoni de “palmesanos”, el Pla és avui una comarca on la globalització ha transportat el seu modus operandi, una sensació de què, tret del territori i les relacions personals, el demés és com per tot. Amb un sector agrari en crisi per la poca rendibilitat  -amb la paradoxa de que el preu de la terra no deixa d’augmentar-, si els costums i les tradicions eren subsidiàries d’aquestes activitats rurals o han desaparegut o han agafat un caire de representació cultural allunyat del que, en realitat, les feu néixer. Cants, balls, oficis, es mantenen per la dèria d’uns pocs, per la subvenció de les administracions o per enyorança de la tradició que, és cert, encara sobreviu. Una aposta, podria ser la gestió eficient del patrimoni natural i cultural tangible i intangible, en termes d’accessibilitat per molta de gent, fent compatibles l’autenticitat amb els objectius de les polítiques turístiques i culturals. Però voler considerar el Pla com un món de rondalla és equivocat. També és ver que les qüestions que toquen l’esperit del poble, l’herència dels nostres majors, conceptes edificats sobre les tradicions i la cultura,  fa mal tenyir-los del marketing de “les coses ètniques”, del mercantilisme cultural.  En definitiva, el que volia dir és que la modernitat i el dinamisme són  a les comarques interiors, de manera desigual i que això que se’n diuen béns intangibles -tranquil·litat, bon veïnatge, mesura humana de les coses-  són encara valors del Pla de Mallorca. Mallorca profunda? Veurem fins quan la crisi i els promotors urbanístics ens deixaran la profunditat només per a nosaltres.

_________________________________________________________

IMATGE DE FRANCESC SALVÀ DE S'ALLAPASSA  (1867 -1950)

 

 

FANTASMES I 'FENG SHUI' A UNA CASA DE PALMA Climent Picornell

jcmllonja | 24 Novembre, 2008 17:22

Fantasmes i ‘feng shui’ a una casa de Palma

Climent Picornell

Em sembla, no ho sé molt segur, crec que estic vacunat contra negocis macrobiòtics, hippies, energètics, mercaderies emocionals i altres ‘feng shui’ diversos que ara se venen més que mai. Un temps en vaig ser creient fervent, defensor acèrrim del ying, i també del yang, però ara me faria molta vergonya fer ‘taixí’ públicament per les places de Palma, per dir-ho clar i curt.

I encara amb segons quines d’aquestes qüestions som capaç de fer transaccions empàtiques – naturopatia, osteopatia, quiromassatge, acupuntura, drenatge limfàtic...-  encara, encara. Amb els qui no puc, de cap manera, són amb el qui mercadegen amb la salut de la gent, tant la física com la mental, si és que n’hi ha dues, i els venen des de falses esperances fins a mentides, usant l’alimentació o la medicina com a caps de turc. És allò de què els metges són uns doblerers i les multinacionals farmacològiques només miren la seva butxaca. Que també pot ser  veritat. N’hi que van més enllà amb les teories conspiratòries: la panacea que ho cura tot ja és inventada, però per no espatllar grans negocis - càncer o alzheimer- la tenen guardada amb set claus. Me costa molt entrar en aquests raonaments, sobretot en això de l’energia corporal: tots som energia, les aures, les vibracions, no puc suportar ni les Good Vibrations dels Beach Boys, servidor és d’en Frank Zappa. Ja me diran: Reiki monocorde pitagòric; modo de vida Kadampa; nutrició ortomolecular; podologia holística ( com tot, és una qüestió d’adjectius), així, ioga cel·lular o hindú o integral o ananda; ‘coaching’ o ‘mentoring’ ( “agafa les ‘riendes’ de la teva vida!”); vacances tàntriques a Corfú, (vaja, així qualsevol!); massatge Ayurveda amb Katibasti o Vavartama (“a base de polvos ayurvédicos”); envoltures de xocolata, més massatge, més exfoliació, 60 euros (supòs que després en deuen poder berenar, amb ensaïmades).

Aquest pesat preàmbul ve a compte per mor del que contaré, una història per justificar el “corasón partío”: no crec amb màgies, però vaig fer un contacte d’aquest estil. Encara que, si algunes d’aquestes situacions actuen com placebo i donen felicitat a la gent sense fer-li mal, ja me va bé. Però tant l’antigimnàstica, la bioconstrucció, l’arquitectura energètica, com les drogues blanes... també són un negociet. Ara la història, i ja paresc un Jorge Bucay qualsevol, contant un conte i extreguent-ne la moralina cursi.

Vaig trobar el meu amic davant la casa que es va comprar. Havia desitjat tota la seva vida tenir un ca seva al barri antic de Palma. I, a la fi, a través d'un capellà va saber d'una propietat de dues dones majors, una fadrina i l'altra vídua i eixorca, que volien vendre ca sa mare, al barri palmesà de Monti-sion. Era la típica i tòpica herència que aniria a una balquena de nebots i recosins d'enfora. No discutí gens el preu que li posaren, aconsellades per un altre capellà, els qui les confessava, que es pensava demanar una cosa  excessiva per espantar qualsevol comprador i així aconseguir fer hereva la Santa Mare Església Catòlica Apostòlica i Romana. La casa feia feredat i als nebots que l'havien guaitada no els havia fet ganes gastar-se tants doblers per arreglar-se ni que fos un dels estudis. Les ‘enredaderes’ havien tramat una malla mala de travessar dins el petit patiet, on, com calia a un casa bona, hi plovia. Una escala que feia una mica de volta amb un passamans que no havia vist el Netol de l'any tirurany duia a una portota, a la qual no importava tocar a la campaneta, quedava sempre mig oberta. Ocells i rates i més d'una gotera havien fet la resta. Però el meu amic que sempre ha tengut bon ull, la va comprar, sabia que era una bona inversió; els estic parlant de quan no existia ni en Kuhn, ni el seu partner. Ara no podria pagar ni les bigues que aguantaven les golfes, de nord vell i tornejades amb gust. Varen fer tec i només pentinada i la cara rentada allò ja pareixia una altra cosa. Però les sorpreses d'aquestes cases antigues, no s'acaben mai, algunes per bé. Davall el guix de l'entrada, guaitant entre una canyissada escardada hi  aparegué un artesonat de dotze metres quadrats amb estrelles de David, mudèjar en direm per entendre’ns, feia poc se n'havia subhastat un a Sotheby's per un ull de la cara, no va fer falta ni restaurar-lo, pareixia nou. I encara més, provant de connectar les canonades al carrer, cavant als soterranis varen aparèixer uns banys jueus, diferents als banys àrabs, no de bades la casa era dins el que havia estat el Call de la Ciutat de Mallorques. Només aquestes dues troballes ja valien vint vegades el que n'havia pagat. Però malgrat la seva sort, no s'hi trobava bé. Alguna cosa li causava malestar. No sabia molt bé el que era. Unes ganes de fugir just quan feia unes poques hores que hi era. Arribà a la conclusió que no era ell sinó alguna cosa de la casa. "Mals esperits”, em digué un dia, "jo no hi crec però els sent". "Tu que no tens uns amics que endevinen i xerren amb gent de l'altra banda? A lo millor m'ajudarien a purificar el lloc". Els vaig telefonar, un antic marxista, havia après astrologia dins la presó, on hi era per tràfic de drogues. Me varen dir que sí, que això també entrava dins les seves especialitats i que ho podien fer. Quedaren d'acord. Els va haver de deixar tot sols un dia i una nit sencers dins el casalot. No arribà a saber què feren, però em digué que havien aconseguit que sortissin mitja dotzena d'ànimes en pena. Jueus que no s'havien volgut convertir. Fugiren per un finestronet que no s'havia obert mai i, justament, volien sortir per allà. Vaig pensar en  els seus ectoplasmes fugint cap a Raticulín. Però el cas és que ara ell s'hi sentia bé. A pler. No tenia ja aquelles ganes de fugir-ne. "No és pagat. M'ho han fet molt bé de preu els teus amics. I a més m'he matriculat a un seminari de constel·lacions familiars i de psicologia sistèmica que fan el mes que ve. Jo també he de treure defora algun mal esperit”.

Podria haver triat cursos de regressions i vides passades, o de rebirthing que assegura que per la respiració es pot anar cap a la pau i l’amor. O la Càbala Astrològica o l’Astrologia humanística evolutiva. O les Flors de Bach ( “ajuden de forma innòcua i natural a harmonitzar les nostres emocions”). Aquí hi ha el re. Tot aquest merchandising està enrevoltat d’ecologia, naturisme i innocuitat, i són, tanmateix,  cursets, massatges o sessions personals: innòcues? Els que els deia, si va bé, és com aquelles dones que llevaven fics o els qui trobaven aigua a distància fent rodolar un pèndol damunt un mapa. Amb paraules més llatines deia Jacques Lacan: “L’inconscient no existeix, però insisteix”. No sé si m’explic molt bé, no em sé veure fent de Bucay de rebaixes: no hi vull creure, no toca. Però l’auge d’aquest segment és espectacular. Hi ha dansa lliure, dansa del ventre, Sant-Sanga ( concert interactiu de mantras), hidroteràpia del colon, osteopatia craniosacral, o, millor encara, sessió de ‘chakras’, al mateix lloc on una depil·lació per a homes de cos complet, només els costarà 40 euros. Entenen el meu dubte?

__________________________________

IMATGE de XISCO LLADÓ: EL DIMONI DE MONTUÏRI ( MALLORCA )

 

L'AMARGOR DE LA CAMA-ROJA. Climent Picornell

jcmllonja | 17 Novembre, 2008 22:36

L’amargor de la cama-roja

Climent Picornell

De les sensacions que creen determinats sensors en el nostre cervell, algunes m’han cridat poderosament l’atenció. Principalment les del gust. Dels quatre principals sabors –salat, dolç, àcid, amarg-  (no direm res del sabor “umami” ), l’agre i sobretot l’amarg són els més mals d’empassolar. Fa temps que hi dedic atenció.

Servidor, que té una cama de folklòric ploramiques que no l’abandona, en arribar el  temps de cames-rotges, fortament amargants, ja és partit -amb gavilans a l’esquena- per dins sorts i bocins llaurats a fer-ne recol·lecció. És la servitud a la memòria gastronòmica la que condueix a aquests comportaments: l’atavisme de les herbes amargues. Coent i amarg són dues de les sensacions més dificultosament adaptatives, a diferència del dolç o del salat. Del per què la gent menja coent, o del per què a la gent li agrada el coent hi ha molt per parlar. Des de les seves propietats conservadores o bactericides  –sobretot en climes càlids- fins al fanatisme pel prebe coent. Joan Antoni de Cabanyes, un ric català que vengué a les illes Balears el XIX, es sorprengué de l’enorme quantitat de prebes coents que es menjaven a Mallorca. I també dels rots que feien els mallorquins d’aquell temps, per tot arreu. Era, però, el tema d’avui el de la humil cama-roja i la seva amargor. Herbes amargues, de les que Déu ordenà Moisès que menjassin els israelites abans de la darrera plaga –la mort dels primogènits dels egipcis- juntament amb l’anyell i el pa sense llevat, per preparar-se per a la travessia del desert, cap a la terra promesa. Manà menjar-les de drets i vestits, llestos per partir. No ha de sorprendre, per tant,  que les herbes amargants figurin com una de les menges que ens ha transmès la civilització judeo-cristiana, per acompanyar el rostit de mè –i la variant sacrílega de porcella-, cames-roges, o en el seu lloc, els seus parents, endívies i escaroles, o els enciams. Segons els jueus, per recordar l’esclavitud viscuda amb amargura del poble elegit.

Els nostres avantpassats menjaven algunes herbes silvestres que la natura els oferia sense haver-les de cultivar. Les anaven a “cercar”. En aquestes cerques, a més dels espàrrecs,  bolets, caragols, mores d’abatzer o aranyons,  recol·lectaven una sèrie d'herbes com els colissos i les cames-roges. Avui en dia ja s'ha perdut o és més testimonial que altra cosa. Sigui com sigui, a final de la tardor, entrada d'hivern, surten les cames-roges ( Chichorium intybus ) del mateix gènere que les endívies i l’escarola. La cama-roja quan creix es fa alta, amb tronquets articulats amb una flor color de cel. Però les cames-roges són bones quan les plantes són molt tendres, quan no han sortit més que uns dits i tenen una gran part blanquinosa soterrada. Són bones per menjar bullides, però les preferesc trempades com en una ensalada, el seu gust amargant és fort i molt particular i diuen que ajuden a fer bé les digestions. Un temps, les seves arrels eren torrades i capolades, el producte escaldat o bullit, també amarg, xicòria, es prenia com a substitutiu del cafè, escàs i molt més car.

Quina és, però,  la funció del gust amargant, el que fa més mal avesar-s’hi? Com la del coent, del qual parlàvem abans. Les dues són, en principi, sensacions desagradables. El coent és una sensació d’ardor, causada per alguns prebes o alls. Fins i tot és pot mesurar la coentor en l’escala Scoville, en aquesta escala, el pebre més coent del món és el Naga Jolokia cultivat al noroest de l’Índia ( un milió d’unitats de coentor ), després ve el chile habanero. La coentor del wasabi japonès, o del seu succedani rave-coent, és diferent, va cap a les foses nasals. La funció del coent a més de la conservació dels aliments, o la de provocar sudoració refrescant a llocs calorosos, pot generar -la sensació dolorosa de la coentor-, una reacció del cos, el qual per contrarestar-la, segrega endorfines pròpies, calmants i plaents,  i així, com una  roda, coent, plaer, coent, plaer, el cos s’hi avesa i un es “penja” del coent. I “se non è vero, è ben trovato”.  Però érem a l’amarg, la sensació, el primer cop que un en menja o en beu és molt desagradable, és com un toc d’atenció natural que el cos interpretava com a defensa contra els enverinaments: la major part dels verins són amargants. Un sabor repulsiu que avisa de substàncies tòxiques. Ara bé, la civilització ha introduït els aliments amargs en la nostra quotidianeïtat. El cafè, la xocolata, la cervesa, les olives, les fulles crues d’endívies i lletugues de les ensalades, els espàrrecs, les carxofes, les pells dels cítrics –amb la melmelada de taronja amarga-, les aigües tòniques, els “bitters” ( que és com es diu amarg en anglès i alemany). Tothom recorda el seu primer i desagradable glop de cervesa. Precisament, així com el coent té una escala de medició , la cervesa té el seu IBU ( International Bitterness Unit), una unitat d’amargor; les cerveses normals volten el 16, però n’hi ha de 60-70 i més. Els italians tenen, també,  unes begudes que cataloguen com “amaros” ( amargues). Des del Fernet-Branca -el record a ca nostra, mon pare n’era un fervent prenedor com a estomacal, per a mi era com una mala medecina-  aperitiu o digestiu, uns dels valors que diuen que tenen els aliments amargs. Des de l’Amaro Ramazotti al Braulio, una infinitat, tot  passant pel Campari, pel Cynar –la substància amargant aquí prové de la carxofa- o pel conegut  Amaretto, de Saronno, on les ametles agres i els pinyols d’albercoc, li comuniquen el seu gust particular. Ja que som a les begudes amargues hem de parlar del nostre Palo, el Palo de Mallorca. En un principi el Palo era una beguda on el seus dos principis eren extrets de la Gentiana sp. i de l’escorça –el Palo- de la Quina, rica en quinina, un alcaloide natural antipirètic, analgèsic, antipalúdic, per  tractar les febres tercianes i la malària, introduït el segle XVII per la comtessa de Chinchón. Tan la Genciana com la Quinina són fortament amargues;  amb menys quinina, i amb més sucre i alcohol, és un dels aperitius tradicionals de Mallorca. Palo, idò, ve de “palo de Quina”. La combinació de dolç i amarg, o d’amarg i alcohol, fan que pastissos com el tiramisú o begudes com el gin-tònic espargeixin un gust, en principi desagradable, com una vel·leïtat natural dels menjars contemporanis.

Si tornàvem a la rústica cama-roja, ja citada pel meu col·lega Plini, el Vell, en temps dels romans, com un excel·lent purificador de la sang, el gènere Chichorium evolucionat ha donat avui en dia les endívies belgues, les arrissades, l’escarola, el radiccio, la “radicheta” dels argentins, el pa-de-sucre, el cicorino, la “catalogna” -una cama-roja disforja que vaig veure a un mercat de Torí-... Malgrat les varietats cultivades, que un pot comprar, la passejada cercadora és un més dels rituals d’aquest servidor de vostès, folklòric ploramiques inveterat. Si els fa vessa, al mercat de Santa Catalina avui n’hi havia a sis euros el quilo. Pesen poc i val la pena la reflexió sobre l’amargor i l’esclavitud, avui que ens pensem ésser tan lliures.

_____________________________________________

IMATGE DEL JARDÍ BOTÀNIC MUNDANI DEL NORD DE MALLORCA

 

A PROPĎSIT DE JOAN FUSTER. PER UNA RELECTURA D' ELS MALLORQUINS. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Novembre, 2008 15:02

A propòsit de Joan Fuster. Per un relectura d’ Els Mallorquins.

Climent Picornell

A “Cultura / s”, suplement de La Vanguardia, 331 d’octubre, hi ha un dossier sobre “València revisitada”, amb una enquesta: “Què queda de Joan Fuster?” Joan Fuster ( Sueca, 1922-1992), amb una gran producció literària, assagística i periodística, és conegut, malgrat tot, per Nosaltres els Valencians (1962). Segons la majoria d’entrevistats, Nosaltres els Valencians  va plantejar, d’una manera moderna, una interpretació de la història valenciana, el seu marc d’adscripció nacional i com la cultura i la llengua podien determinar el sentit polític del seu present, i futur. “Va remoure una societat en perpetua somnolència digestiva”. Després de veure l’evolució del país Valencià, sembla que el seu major error va ser creure que els intel·lectuals, les idees, qui sap si la raó, podrien canviar el país. El seu missatge no va arribar al gruix dels valencians, tot i que la ira i el despreci que causà el llibre a  l’star system dretà i anticatalanista, significava que el que va dir feia por al reaccionarisme, que no podia suportar el fet de que València miràs a Barcelona; mirar a Madrid era, segons Fuster, provincià. Tanmateix s’ha donat aquesta dualitat, Julià Guillamon  posa l’exemple de la literatura, Josep F. Mira, Ferrant Torrent o Josep Piera, mirant a Barcelona i Manuel Vicent, Juan José Millàs, Vicente Molina Foix dirigint la seva carrera a Madrid, generant dos móns incomunicats, desiguals. Fuster, en definitiva, amb la resituació dels Països Catalans, va provocar, però, la superació del regionalisme i despertà una consciència nacional valenciana. “Els valencians sabíem que existíem però no sabíem qui érem”. Alguns han momificat el llibre, greu error, ja que  la societat valenciana d’avui és molt diferent a la que i per a la qual Fuster va pensar. Josep Vicent Marqués ( País perplex, 1973) o Ernest Lluch ( La via valenciana, 1976), repensaren prest si eren adequades les propostes del fusterianisme estricte; me veig encara discutint això a Sueca amb l’amic Eliseu Climent el dia de l’enterrament de Fuster.

I a Mallorca? Josep Melià (1939-2000), amb Els Mallorquins ( 1967) proposà una cosa semblant a la que va fer Fuster a València: a les acaballes de la dictadura franquista, rellegir i reinterpretar la història de Mallorca, i de Balears. Ell mateix ho diu al llibre: “Vaig acudir a veure J. Mª Llompart perquè reclamava la urgència d’assolir una empresa similar pel que feia al nostre territori insular”. Com Jaume Vicens i Vives havia fet amb Notícia de Catalunya, Joan Fuster al país Valencià, a Mallorca, Els Mallorquins. Ja s’ha dit que va ser una obra que serví com a “maître a penser” d’una sèrie de generacions, ho conta molt bé Antoni Marimón al pròleg de les Obres Completes de Melià. Han passat més de quaranta anys de la seva primera edició, i, també les illes Balears han canviat molt, seria ben hora de fer una relectura de Mallorca, a partir del llibre de Josep Melià. Encara que, ben pensat, ell mateix la va anar fent. Els Mallorquins tengué quatre edicions en català i una en castellà. A la tercera, rebatiada com La nació dels Mallorquins (1977) hi desapareix el pròleg, escrit precisament per Joan Fuster, qui hi deia coses com:  “Només amb la restauració d’una consciència “unitària” dels Països Catalans podrem, uns i altres –“catalans”, “mallorquins”, rossellonesos”, “valencians”- sentir-nos “normals” en un esdevenidor desitjable”. Aquestes coses ja no li devien servir a Melià quan va escriure la nova versió, que havia de ser una espècie de llibre vermell pel mallorquinisme polític, el seu, militant, i no devien convenir determinades expressions pancatalanistes. Ja Fuster havia anomenat als seus “revisors”, en el mateix sentit, “neovalencianistes”. Al pròleg de la  darrera edició, publicada també com La nació dels Mallorquins ( 1990), Melià resitua el seu pensament –malgrat, diu ell, “em llencen el bromeig per a rescriure aquest llibre”-, al seu llarg pròleg repassa la desnacionalització de la nostra societat, malgrat l’experiment de l’autonomia, i es lamenta de la seva evolució: “No hi ha en definitiva, ni mapa, ni carta de navegació, ni horitzó”; referint-se a la llengua: “després de la pèrdua del carrer, que a Ciutat i a certes zones turístiques comença a ser patètica, pot succeir-ne la pèrdua de l’esperança”.  Ell mateix ja havia renunciat, pos un exemple, a que el nostre progrés nacional  vendria associat a una nova classe burgesa, encarnada pels hotelers. Melià, a diferència de Fuster a València, havia interpretat que el futur econòmic de Balears es lligaria fortament amb l’evolució del sector turístic. Essent director d’ El Mirall li vaig fer una llarga entrevista (1992) on ell mateix em confessava: “No he estat capaç de transmetre el meu pensament a capes amples de la població”. Crec que ja malalt, sopàvem un dia per comunicar-li el nomenament de Doctor Honoris Causa de la UIB, amb el rector Llorenç Huguet i amb el vice-rector Jaume Sureda -d’Artà, com ell- i ens relatava punts del que voldria dir a la seva lliçó: “Que la pervivència de les cultures amenaçades no se soluciona només reconeixent els drets individual o que desitjaria per damunt tot que els castellà perdés el seu caràcter hegemònic, un privilegi que li atorga la Constitució”.

Així com a Catalunya ha estat corrent repensar sovint el catalanisme, a València ja he citat alguns exercicis de rescriure el valencianisme, s’ha fet el mateix Mallorca? Què ens queda de la proposta de Melià? Tal vegada no faci falta, pensarà algú, una lectura d’aquesta casta, ja que han vengut propostes de la mà dels partits polítics de la democràcia  –passada la paradoxa de que al principi l’autonomia ens era gestionada pels qui no hi creien, ara, comanden els més propers a aquest ideari- així, per tant, no deu fer falta una altra anàlisi, com Els mallorquins, però moderna i actual, que ens ajudi a interpretar la societat i el futur en línia amb aquestes sintonies. Caldria, tal vegada, analitzar les propostes dels nous nacionalistes d’UM –el partit de Melià-, o les respostes que han provocat la trencadissa del nacionalisme d’esquerres, abans monopolitzat pel PSM? Amb tot s’hi haurien d’afegir alguns canvis significatius. Per exemple, s’esbrinava abans, com una clau de volta del nacionalisme polític, la financiació desigual de les comunitats autònomes per part de l’estat central, que ara ha estat reconeguda com una condició “sine qua non” per  tothom, empresaris, partits polítics de tot pelatge, fins i tot el president Zapatero ha tret la pastanaga, ha fet públics els comptes, que abans eren el secret sobre el qual es muntaven les demandes de renacionalització. Altres elements perduren encara, molt augmentats, com és el cas de la integració de la immigració, copsat ja per Melià: “Obert a una nova invasió, el poble illenc perpetua els seus complexos seculars: sap que és inferior i tracta de fingir superioritat…”

Com diu el col·lega J. V.  Boira: “Els valencians, uns ancorats a la derrota a mans dels Borbons a Almansa el 1707 i uns altres amb la bandera de Don Pelayo al Palau de la Generalitat”, ( no és el cas exacte de Balears avui, afegiria un servidor) “necessitem nous horitzons, no gran idees, sinó una mica d’imaginació i sentit comú”. Ho transform en pregunta: davant la globalització que impulsa nous pensaments estratègics,  valencians i catalans, -i mallorquins, afegesc-, tenim coses a dir? Junts o per separat? O hem d’esperar que passi la crisi? Qualsevol crisi és bona, per esperar. Com sempre.

_____________________________________________

IMATGES  D'ANDREU TERRADES

 

EL PARE GINARD I ELS "SANTOS DE GUIXO". Climent Picornell

jcmllonja | 02 Novembre, 2008 17:18

El pare Ginard i els "santos de guixo"

Climent Picornell

Som, també, de l’opinió que el Cançoner Popular de Mallorca del pare Rafel Ginard (Sant Joan, 1899 - Artà, 1976), el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Antoni Mª Alcover i Francesc de Borja Moll, juntament amb l’ Aplec de Rondaies Mallorquines d’en Jordi des Racó ( A. Mª. Alcover), són les tres bigues mestres damunt les quals reposa l’edifici de la  moderna renaixença de la llengua catalana a les illes Balears. " Tres monuments que perpetuen, amb unes dimensions no igualades per cap altra regió hispànica, la triple manifestació verbal de l'esperit del nostre poble: la poesia de la terra, la llengua i les llegendes", Francesc de B. Moll dixit. No es pot dir més a favor de l’obra del santjoaner, que escrigué, però, moltes més coses.

Uns dels mantenidors de la memòria del pare Ginard són el integrants del Col·lectiu Teranyines de Sant Joan, fundat obstinadament per Mossèn Josep Estelrich, el capellà "Turricano". Un col·lectiu divers, amb homes i dones de tot color i tendència, que tenen com a dèria la dinamització cultural i la recerca de temàtica santjoanera. Han editat obra seva, convoquen anualment la “Diada del Pare Ginard” i promogueren la compra de la seva casa natal, cosa que feu el Consell Insular de Mallorca, l’any 2003. La casa, avui integrada dins la Fundació de Cases Museu de Mallorca ( amb la de Llorenç Villalonga a Binissalem i, pròximament, la de Blai Bonet a Santanyí) és dirigida, ara, per Carme Castells que ha injectat una dinàmica potent, fresca i coherent. Una de les publicacions que feu el Col·lectiu Teranyines, a la col·lecció “Monografies Santjoaneres”, és la d'un dels dietaris que redactà el pare Ginard, aquest sobre la seva infantesa i que titulà : De com era infant. Amb un pròleg, immillorable, del catedràtic Pere Rosselló i Bover, indiscutiblement, el gran coneixedor de la vida i l’obra del frare franciscà santjoaner. Servidor quedà impressionat quan llegí per primera vegada la còpia, “ad usum privatum”, que em passaren fa anys. En comptes de trobar-me unes falses memòries, engolafrades i hipòcrites d’un fraret de Jesús que ja de nin tot el dia feia de santet –un “santo de guixo” amb miracles casolans inclosos, una mala transmutació de la Beata de Sencelles o de Na Cativa de Costitx- hi vaig trobar les confessions profundes d’un home, un infant, la mirada passejada per damunt les coses del seu temps, tan vertadera, que m’escarrufà. Vaig deixar el llibre amb el sentiment de mancança que em comunicà el nin Rafel Ginard, vaig poder sentir la distància marcada entre l’amor a la mare i  la falta de contacte, de tacte, de pell amb pell, que devia ser usual entre pares i fills, en aquella misèrrima Mallorca de principis del segle XX. Escrit uns anys abans de publicar-se La minyonia d’un infant orat, 1935, de Llorenç Riber, i, amb diferències, ens podríem ‘enrollar’ amb una casuística semblant a la que lliga  Il Gattopardo de Lampedusa i el Bearn de Villalonga. Però ara no ve al cas.

Mentre el que es mostrava es mogué entre cançons populars –sense cançons “verdes” ni de crítica sòcio-religiosa- la cosa anà bé. Però la publicació de De com era infant provocà una sèrie de fets i actituds que són exemple de misèria intel·lectual que, també, travessa institucions religioses i civils que bravegen d’ètica, i d’estètica. La publicació  desplegà una contrareforma reaccionària, absolutament esvalotada per com es presentava al pare Ginard, encara que fos amb les seves pròpies paraules. “S'havia d'haver cremat el llibre", va arribar a escriure el també franciscà pare Colom, al qual no record qui va aconseguir que el fessin Honoris Causa de la UIB. Tanmateix, a mesura que avança el coneixement de l'obra sencera del pare Ginard més va creixent la imatge del frare franciscà com un home crític amb el seu entorn i amb una evolució ideològica que és la que, precisament, voldrien haver cremat, modificat o esborrat, alguns familiars, algun escrivans, alguns frares i alguns polítics locals, als quals els interessa el pare Ginard només com arma electoral. Així, negaren subvencions, precisament al Col·lectiu Teranyines, ja que els escrits del pare Ginard "no feien els punts suficients", segons dictaminà una comissió de la qual guard els noms per escarni seu. Qui rebé les andanades i amb qui es va personalitzar la ràbia de la secta dels cremadors -excitats perquè el pare Ginard no fos com ells volien que fos- va ser mossèn Josep Estelrich, qui, primer es sorprengué, després li va doldre, però, finalment, feu el camí que tocava: mostrar el pensament del pare Ginard en la seva totalitat, sense esmotxadures dels censors de sempre.

L'algaidí Pere Fullana, ex-franciscà, i expert en història de l’església,  ha explicat en dues conferències, una d'elles ja publicada als “Papers de Cal Pare Ginard”, l’altra més recent i preludi d'un proper llibre, com era el "Pensament político-religiós del pare Ginard", esbrinant al seu arxiu, cartes, diaris i altres escrits. Tot abunda en la via de què Rafel Ginard fou un home enèrgic que evolucionà amb el temps, des d'un integrisme infantil·loide, fins a esdevenir un fuet contra els boianos i curts de tota casta, evidentment dins uns límits. Per devers Itàlia se'n tem que els bisbes d'allà van a peu de carrer, no com els d'aquí, espècies de Moisès. Prenguin nota els moderns integristes, partidaris del pare Ginard “santo de guixo, que no caga, ni pixo”, ell mateix els retrata, amb les seves pròpies paraules: "Ells imposarien - imposen!- un pensament únic als seus, per totes les idees. Jo sé tolerar els qui pensen diferent a mi". "He presa purga. Supòs que és estat un cop d'aire republicà" es llegeix al seu dietari l'any 1931, abundant en el seu sentit de l'humor, intern i esquerp. Analitzant l'estratègia política dels senyors de possessió ( el senyor d'Els Olors d’ Artà, D. Rafel Blanes, D. Pere Amorós...). "Aquests senyors? Si no són el 'colmo' de s'imbecilitat són el súmmum de la grolleria. Aqueixa tropa reclama tots els honors i tots els encens. I els qui més ens dedicam a aquesta idolatria som -vergonya fa el dir-ho?- els pares, capellans i monges que hauríem de conservar una altívola i noble independència. Els destins del poble han d'estar en unes altres mans”. Pere Fullana ha estudiat tota aquesta paperassa,  qui sap si salvada d’un desgavell per a poder mantenir una imatge predeterminada del pare Ginard, i hi constata un home a qui la seva feina no l'entusiasmava, sobre tot la que el destorbava de poder-se dedicar a allò que era la seva gran passió: escriure. El doctor Fullana també està convençut que el coneixement dels papers que el pare Ginard escrigué fins que es morí serviran per a fer més atractiva la seva vida i la seva obra, front a una societat i una església, les del seu temps i, en part també les actuals, que tenen tendència a canonitzar la mediocritat.  Si fa falta,  a través de la crema de paper. No els recorda, vagament, la metàfora distòpica del  Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, duita al cinema per F. Truffaut?

Si s’hagués aconseguit no hauríem llegit mai coses seues com:   “La Pàtria és la llengua”  (cosa que també deien Jorge L. Borges o Günter Grass, i Nadal Batle) o “Metzines de desigs impossibles escalden ma sang de poeta”. Aquest, també, era Rafel Ginard.

_______________________________________________

FOTOGRAFIA: Cap de Formentor ( Illa de Mallorca). Del fotògraf MARCOS MOLINA

MANACOR I EL RENOU ( I JOVELLANOS ) Climent Picornell

jcmllonja | 20 Octubre, 2008 13:19

 

Manacor i el renou ( i Jovellanos )

Climent Picornell

El renou, entès com un so no desitjat que altera la qualitat de vida de la gent, pot provocar problemes de salut molt greus a les persones, per això, la transgressió dels límits suportables són avui regulats i penats per les administracions, en últim extrem la de justícia, com així ho demostren les condemnes judicials a polítics i empresaris. Vagi com exemple: la Sala Penal del Tribunal Suprem, un any i mig de presó i vuit anys d’inhabilitació al batle de la Vila-Real, toc d’atenció a tots els batles del País Valencià, o l’ajuntament de Vélez-Málaga que ha d’indemnitzar uns veïnats amb 4,5 milions d’euros. Presó i multes més que milionàries no són sinó el reflex que la justícia ha posat al mateix nivell la contaminació acústica amb altres tipologies de contaminació ambiental com poden ser la de les aigües o la de l’atmosfera, ja que el renou no desitjat i excessiu és una agressió a la salut, al dret al medi ambient adequat, a la integritat física i a la intimitat de les llars. Aquests drets consagrats a la Constitució estan –centenars de sentències ho dictaminen- molt per damunt i per davant de qualsevol activitat econòmica. 

A més de la generació de renous pel tràfic de les ciutats o pels avions prop del aeroports, la problemàtica més « sonada », és la generada pel que s’anomenen els renous de l’oci;  provocats per locals, terrasses, bars musicals, discoteques o gent bevent als espais públics, el « botellot », practicat per infinitat de joves els caps de setmana. El naixement de les zones de copes o les de “botellots” han tengut efectes urbans devastadors, gens planificats: deteriorament dels centres urbans, ignorància dels drets veïnals, augment de la inseguretat ciutadana, problemes d’accés i mobilitat dels residents, depreciació de les seves vivendes, depressions i quadres clínics greus de salut... Problemàtiques diverses i calentes, des de contaminació acústica a vulneracions de drets constitucionals fins a gent empresonada per aquest motiu. 

A Balears, en tenim exemples a balquena, tal vegada recordin el cas del barri de Sa Llonja de Palma, fa uns anys o, ara mateix, el cas de Manacor. A Sa Llonja, en un tres i no res aparegueren bars, barets, locals amb música enllaunada i en directe que transformaren la zona en focus d’atracció de milers de persones. Molts d’aquests bars sense llicència, sense insonorització, sense horari, però amb la permissivitat de l’Ajuntament de Palma, convertiren el barri –per als qui hi volien viure i descansar- en un vertader infern. Conec bé el cas. L’Ajuntament se’n fotia dels residents i consentia el renou i altres castes de transgressions dels seus propis reglaments. Tot va ser debades, fins que un grup de veïnats acudiren a la justícia, on guanyaren tots els plets als advocats de l’ajuntament de Palma. Ja me direu la cara dels veïnats, pagant els seus missers i també els del seu contrari, en aquest cas el seu ajuntament i el seu batle  Joan Fageda, del PP. A partir de què els jutges estrengueren fort, s’hagueren de tancar bars, insonoritzar i regular els horaris, després d’un calvari de medicions sonomètriques, de bregues amb la Policia Local i amb els tècnics de l’Ajuntament, començant pels dos ex-caps del negociat d’activitats. Actualment, s’hi pot “conviure” amb els locals d’oci, transformats quasi tots en bars de tapes o restaurants, tot i que a la menor senyal de debilitat  per part dels residents, ja hi tornaríem a ser, basta veure l’excés de músics de carrer o l’ocupació aberrant de l’espai públic per rètols, taules, tendals, sortides de fums i demés parafernàlia.

He sabut que a Manacor patien una problemàtica semblant, com a altres parts del país ( vegeu  HYPERLINK "http://www.ruidos.org" www.ruidos.org  i  HYPERLINK "http://www.peacram.com" www.peacram.com ), fins que un grup de 28 veïnats es decidiren a fer el que ja s’havia d’haver fet -comprenc que fa vessa agafar missers i gratar-se la butxaca per defensar els teus drets-: han interposat un plet contra dotze bars musicals i demanen a l’Ajuntament una indemnització de 1,5 milions d’euros. L’ajuntament de Manacor, he de suposar que havia fet el que fan molts d’ajuntaments, mirar cap a un altre costat, redactar bans demanant silenci o voler obligar als veïns a parlamentar amb els mals empresaris renouers, quan el que havia d’haver fet era precintar els bars, els que no tenien llicència, els que causaven molèsties sonores, etc, etc. Si tan difícil és per als batles fer complir les ordenances, que deixin la política, cobrar imposts també és difícil i miren de cobrar-los tots. Els veïnats de Manacor guanyaran el plet. La jurisprudència és abassegadora en aquest sentit. Però mentre no hi hagi sentència: l’Ajuntament permetrà que continuïn sotmetent-los a la tortura de la qual ell n’és responsable? I no valen laments de l’estil que la “marxa nocturna millora l’economia del poble”, amb aquest so l’enterram, o dir que som una comunitat turística, que es transforma en què tot ha d’estar permès, aguantar gats, pixarades i renous  fins a les set del dematí. Les queixes més repetides dels turistes normals són, precisament, l’excés de renous. La inactivitat era la tònica general dels ajuntaments espanyols davant el renou. Dic  era, perquè davant les actuacions contundents de la justícia la cosa ha canviat. I molt. La metodologia és coneguda:  primer s’ha de cridar la policia local, després s’ha de dur la denúncia a l’ajuntament, i davant la seva inactivitat o l’embull contra els seus propis ciutadans agredits, s’ha de denunciar  al propi ajuntament, que no només ha de tancar, sinó sancionar les activitats molestes. Ho torn a repetir, molts de polítics, empresaris i ajuntaments han estat condemnats a presó o a enormes multes per contaminació acústica. Poca broma!

I Jovellanos que hi pinta? Que s’acabarà l’Any Jovellanos -commemorant els dos-cents anys de la seva reclusió a Mallorca ( 1801-1808)- i servidor no n’haurà dit res. Aprofit l’avinentesa. Vaig haver de llegir un memorial que comenaren al polític i intel·lectual deportat a Balears: Memoria para el arreglo de la policía de los espectáculos y diversiones públicas y sobre su origen en España (1790). Les autoritats començaven  a ser conscients de que toros, teatres, festes de carrer, bars i manifestacions semblants no gaudien de legislació adequada. És una de les obres menys conegudes, molt interessant des del punt de vista normatiu. “Siendo tantos y tan varios los objetos de la policía pública, ni es de extrañar que algunos, por escondidos o pequeños, se escapen de su vigilancia... Algo de uno y otro se ha verificado entre nosotros respecto de las diversiones públicas, en unas partes abandonadas a la casualidad o al capricho de los particulares, como si no tuviesen la menor relación con el bien general”. La seva reclusió no aconseguí l’exterminació civil ni intel·lectual del polític compromès amb el reformisme social. No s’assemblen gaire, dos-cents anys després, els nostres ajuntaments a la clarividència de Jovellanos. I la problemàtica del renou no és una qüestió potestativa de dretes o esquerres. El batle de Saragossa, del PSOE, ha perdut ara mateix un contenciós que l’obligarà a indemnitzar fortament uns veïnats afectats de renou i a Barcelona, governada l’àrea pels verds-esquerrans, s’ha hagut de regular estrictament –amb limitadors de so-, per pressions ciutadanes. Ànim als veïnats de Manacor afectats.

 

EL BARRI ANTIC DE PALMA: PATRIMONI DE LA HUMANITAT ? Climent Picornell

jcmllonja | 12 Octubre, 2008 15:43

Normal 0 21

El barri antic de Palma: patrimoni de la Humanitat?

Climent Picornell

M’agrada passejar pel meu redol ciutadà: el barri antic de Palma. Les barques del moll, el baluard de Sant Pere, la Seu, la Rambla. El cor de Ciutat. Sense deixar el Born, "Es Born és el rovell de l'illa, és allí on hi passa el meridià, és el pinyol, el cor i l'ànima" digué Santiago Rusiñol; no sé què pensaria avui, ple de jovenots amb el seus patins, ‘skaters’ que el s'han fet seu: tanta sort! Sinó seria ben buit els vespres. Quan torn d’un viatge me’n tem de la grandària, en tots els sentits, del nostre barri antic. Enorme en superfície i en coses a veure, amb llocs on embadalir-se, amb gran part del tragí de Palma, teatres, ajuntament, museus, fundacions, cafès i gent que hi viu i hi treballa. Per a un servidor, Ciutat antiga és la part de Palma limitada per les Avingudes i la façana que mira cap al mar: Aquest era el perímetre de la darrera murada que ha conegut la nostra ciutat, part de la qual va ser enderrocada a finals del XIX i a principis del XX. Un lloc que acumula més de tres mil anys d’història. Història que comença amb l’arribada dels primers mallorquins  i en l’establiment d’un poblat talaiòtic amb nucli defensiu damunt el penya-segat on avui hi ha l’Almudaina, mirant la badia i la llera del torrent que després s'anomenarà Exekin o Sa Riera i que dividirà la ciutat en dues,  la d'amunt i la d'avall, salvades per costes, com la dels Oms o la costa de sa Pols.

La situació estratègica dins la Mediterrània fou la raó de la conquesta romana; també  la denominació de la ciutat, Palma, i  el seu primer pla d’urbanisme i l’aparició de la vida urbana, tot i ser una ciutat petita i provinciana dins l’imperi romà. Els segles obscurs següents foren transformats en èpoques brillants pels musulmans, que ampliaren el seu  perímetre i la feren créixer amb una trama viària, radial i bigarrada, poc geomètrica, visible encara a barris com el  Puig de Sant Pere. Madina Mayurqa fou una de les ciutats més importants del Mare Nostrum. S’han demanat com devia ser Ciutat a l’arribada del rei En Jaume, del qual celebram enguany els 800 anys del seu naixement?  "E semblan's la plus bella vila que hanc haguéssem vista, jo ni aquells que ab nós erem" va dir Jaume I quan la vegé per primer pic, amb la mateixa fascinació que encara sentim si hi arribam per mar, per molt de pics que ho hàgim fet. Gràcies al Llibre del Repartiment, tenim una descripció detallada de com era Ciutat en temps dels moros. S’hi anomenen els cementiris, les portes de murada; hi havia 48 forns, 52 botigues, 162 jardins. Tenia 2672 cases habitades i 800 buides. El 30 % de cases buides; com es veu, aquest és un problema que ve de lluny.

Amb l’arribada dels catalans comença la Palma Gòtica, retratada, amb una imatge fenomenal del segle XV, al quadre de Sant Jordi de Pere Nisart, restaurat no fa molt i de visita obligada al Museu Diocesà. S’inicia una nova vida de la ciutat. Es divideix administrativament en parròquies i molts ordes religiosos s’hi estableixen ocupant una part extensíssima dins el clos amurallat. Aparegué una ciutat amb teulades, finestres coronelles i palaus senyorials, símbol de les noves estructures feudals introduïdes. I el Port, i les drassanes i la Llotja dels Mercaders i el call dels jueus, assaltat reiteradament, i els agermanats que s’enfrontaran als “mascarats”, rics burgesos urbans. El desviament de Sa Riera per fora ciutat i la construcció del cinquè i últim recinte de murades -les dues grans obres públiques que ha sofert el "casc" històric- queden ben paleses als mapes del canonge Garau (1644) o al gravat per LL. Muntaner (1831).  Ciutat,  tancada dins ella mateixa, oberta pel seu port que la convertia en una petita Babel.

La Ciutat del XIX coneixerà un bon grapat de canvis degut al creixement poblacional, amb deficiències sanitàries –brutor i contaminació de l’aigua- i de seguretat pública -deficient enllumenat i lamentable estat de les vies públiques-. Palma creix en altura, fins a cinc pisos o més als barris més saturats. Les desamortitzacions de les propietats religioses donen un aire nou al territori urbà, desapareixen molts de convents i apareixen al seu lloc noves places i carrers: els de Conqueridor i Palau Reial; la plaça Major i el carrer Colom, la plaça de la Reina, la plaça de Sant Francesc i la d’en Quadrado, el mercat de l’Olivar, la plaça de Weyler... Es va preparant la demolició de les murades i el primer Pla d’Eixampla; el segon -el Pla Alomar-, durant els anys 40, encara planificarà l’obertura del carrer Jaume III, un desventrament ciutadà. Són actuacions que avui en dia –enderrocament de murades renaixentistes o demolicions de barris antics- veuríem amb ulls d’espant però que, en aquells moments, es plantejaven com a actuacions d’un urbanisme modern i compromès amb unes millors condicions sanitàries o per a l’ajut a una millor connectivitat de la vida econòmica i comercial de la ciutat. La recuperació de la façana marítima, que es du a terme en aquesta legislatura, ajudarà a identificar millor la imatge de Ciutat com a depòsit viu d'art i d'història.

Dins aquest teixit urbà es conforma la proposta de l’Institut d'Estudis Baleàrics de què s’iniciïn els tràmits per declarar la Palma gòtica, Patrimoni de la Humanitat. Certament, a més de pintura i escultura, Palma conserva una ingent arquitectura religiosa -esglésies i claustres, amb la Seu com a mascaró de proa- i civil -amb Sa Llonja al capdavant- i més d'una cinquantena de cases senyorials conserven elements representatius del gòtic. Vagi com vagi, és una gran sort que la Ciutat Antiga hagi arribat fins a nosaltres amb una potència patrimonial excepcional.

Nogensmenys, no s’ha d’oblidar que al barri antic, avui, hi ha residents, més dels que es pensen, amb problemàtiques semblants a la resta de ciutadans de Palma i algunes més, afegides, per la concentració de funcions i serveis urbans al centre. Des de problemes de renous pels locals d'oci o d'aparcament per la concentració de oficines i comerços d'ús general, fins a les dificultats de restauració i manteniment dels habitatges, molt més costosa a edificis antics o molt antics. Per un altre costat la centralitat i el seu pes històric ha atret a residir-hi últimament a tota una sèrie de gent que, com una nova ‘gentrificació’, tornen al  barri antic i, de retruc,  el posen en valor, tant a  les antigues zones degradades de Sa Calatrava i el Puig de Sant Pere, com a la zona dels nous jutjats al barri de Sa Gerreria. Ser Patrimoni de la Humanitat ajudaria molt a la Palma antiga, encara que no fos la panacea per a resoldre tota la seva problemàtica, que, per altra part, és genèrica i comú amb altres barris antics europeus.

 

____________________________

(Les dues imatges, Sant Jordi de Pere Nisart pintat entre el 1468 -1470 i el plànol de Palma gravat per Llorenç Muntaner a 1831 les he agafades del blog ALTA MAR. Si voleu el plànol a més resolució en PDF clicau aquí )

«Anterior   1 2 3 ... 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 ... 48 49 50  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb