Climent Picornell

EL BARRI ANTIC DE PALMA: PATRIMONI DE LA HUMANITAT ? Climent Picornell

jcmllonja | 12 Octubre, 2008 15:43

Normal 0 21

El barri antic de Palma: patrimoni de la Humanitat?

Climent Picornell

M’agrada passejar pel meu redol ciutadà: el barri antic de Palma. Les barques del moll, el baluard de Sant Pere, la Seu, la Rambla. El cor de Ciutat. Sense deixar el Born, "Es Born és el rovell de l'illa, és allí on hi passa el meridià, és el pinyol, el cor i l'ànima" digué Santiago Rusiñol; no sé què pensaria avui, ple de jovenots amb el seus patins, ‘skaters’ que el s'han fet seu: tanta sort! Sinó seria ben buit els vespres. Quan torn d’un viatge me’n tem de la grandària, en tots els sentits, del nostre barri antic. Enorme en superfície i en coses a veure, amb llocs on embadalir-se, amb gran part del tragí de Palma, teatres, ajuntament, museus, fundacions, cafès i gent que hi viu i hi treballa. Per a un servidor, Ciutat antiga és la part de Palma limitada per les Avingudes i la façana que mira cap al mar: Aquest era el perímetre de la darrera murada que ha conegut la nostra ciutat, part de la qual va ser enderrocada a finals del XIX i a principis del XX. Un lloc que acumula més de tres mil anys d’història. Història que comença amb l’arribada dels primers mallorquins  i en l’establiment d’un poblat talaiòtic amb nucli defensiu damunt el penya-segat on avui hi ha l’Almudaina, mirant la badia i la llera del torrent que després s'anomenarà Exekin o Sa Riera i que dividirà la ciutat en dues,  la d'amunt i la d'avall, salvades per costes, com la dels Oms o la costa de sa Pols.

La situació estratègica dins la Mediterrània fou la raó de la conquesta romana; també  la denominació de la ciutat, Palma, i  el seu primer pla d’urbanisme i l’aparició de la vida urbana, tot i ser una ciutat petita i provinciana dins l’imperi romà. Els segles obscurs següents foren transformats en èpoques brillants pels musulmans, que ampliaren el seu  perímetre i la feren créixer amb una trama viària, radial i bigarrada, poc geomètrica, visible encara a barris com el  Puig de Sant Pere. Madina Mayurqa fou una de les ciutats més importants del Mare Nostrum. S’han demanat com devia ser Ciutat a l’arribada del rei En Jaume, del qual celebram enguany els 800 anys del seu naixement?  "E semblan's la plus bella vila que hanc haguéssem vista, jo ni aquells que ab nós erem" va dir Jaume I quan la vegé per primer pic, amb la mateixa fascinació que encara sentim si hi arribam per mar, per molt de pics que ho hàgim fet. Gràcies al Llibre del Repartiment, tenim una descripció detallada de com era Ciutat en temps dels moros. S’hi anomenen els cementiris, les portes de murada; hi havia 48 forns, 52 botigues, 162 jardins. Tenia 2672 cases habitades i 800 buides. El 30 % de cases buides; com es veu, aquest és un problema que ve de lluny.

Amb l’arribada dels catalans comença la Palma Gòtica, retratada, amb una imatge fenomenal del segle XV, al quadre de Sant Jordi de Pere Nisart, restaurat no fa molt i de visita obligada al Museu Diocesà. S’inicia una nova vida de la ciutat. Es divideix administrativament en parròquies i molts ordes religiosos s’hi estableixen ocupant una part extensíssima dins el clos amurallat. Aparegué una ciutat amb teulades, finestres coronelles i palaus senyorials, símbol de les noves estructures feudals introduïdes. I el Port, i les drassanes i la Llotja dels Mercaders i el call dels jueus, assaltat reiteradament, i els agermanats que s’enfrontaran als “mascarats”, rics burgesos urbans. El desviament de Sa Riera per fora ciutat i la construcció del cinquè i últim recinte de murades -les dues grans obres públiques que ha sofert el "casc" històric- queden ben paleses als mapes del canonge Garau (1644) o al gravat per LL. Muntaner (1831).  Ciutat,  tancada dins ella mateixa, oberta pel seu port que la convertia en una petita Babel.

La Ciutat del XIX coneixerà un bon grapat de canvis degut al creixement poblacional, amb deficiències sanitàries –brutor i contaminació de l’aigua- i de seguretat pública -deficient enllumenat i lamentable estat de les vies públiques-. Palma creix en altura, fins a cinc pisos o més als barris més saturats. Les desamortitzacions de les propietats religioses donen un aire nou al territori urbà, desapareixen molts de convents i apareixen al seu lloc noves places i carrers: els de Conqueridor i Palau Reial; la plaça Major i el carrer Colom, la plaça de la Reina, la plaça de Sant Francesc i la d’en Quadrado, el mercat de l’Olivar, la plaça de Weyler... Es va preparant la demolició de les murades i el primer Pla d’Eixampla; el segon -el Pla Alomar-, durant els anys 40, encara planificarà l’obertura del carrer Jaume III, un desventrament ciutadà. Són actuacions que avui en dia –enderrocament de murades renaixentistes o demolicions de barris antics- veuríem amb ulls d’espant però que, en aquells moments, es plantejaven com a actuacions d’un urbanisme modern i compromès amb unes millors condicions sanitàries o per a l’ajut a una millor connectivitat de la vida econòmica i comercial de la ciutat. La recuperació de la façana marítima, que es du a terme en aquesta legislatura, ajudarà a identificar millor la imatge de Ciutat com a depòsit viu d'art i d'història.

Dins aquest teixit urbà es conforma la proposta de l’Institut d'Estudis Baleàrics de què s’iniciïn els tràmits per declarar la Palma gòtica, Patrimoni de la Humanitat. Certament, a més de pintura i escultura, Palma conserva una ingent arquitectura religiosa -esglésies i claustres, amb la Seu com a mascaró de proa- i civil -amb Sa Llonja al capdavant- i més d'una cinquantena de cases senyorials conserven elements representatius del gòtic. Vagi com vagi, és una gran sort que la Ciutat Antiga hagi arribat fins a nosaltres amb una potència patrimonial excepcional.

Nogensmenys, no s’ha d’oblidar que al barri antic, avui, hi ha residents, més dels que es pensen, amb problemàtiques semblants a la resta de ciutadans de Palma i algunes més, afegides, per la concentració de funcions i serveis urbans al centre. Des de problemes de renous pels locals d'oci o d'aparcament per la concentració de oficines i comerços d'ús general, fins a les dificultats de restauració i manteniment dels habitatges, molt més costosa a edificis antics o molt antics. Per un altre costat la centralitat i el seu pes històric ha atret a residir-hi últimament a tota una sèrie de gent que, com una nova ‘gentrificació’, tornen al  barri antic i, de retruc,  el posen en valor, tant a  les antigues zones degradades de Sa Calatrava i el Puig de Sant Pere, com a la zona dels nous jutjats al barri de Sa Gerreria. Ser Patrimoni de la Humanitat ajudaria molt a la Palma antiga, encara que no fos la panacea per a resoldre tota la seva problemàtica, que, per altra part, és genèrica i comú amb altres barris antics europeus.

 

____________________________

(Les dues imatges, Sant Jordi de Pere Nisart pintat entre el 1468 -1470 i el plànol de Palma gravat per Llorenç Muntaner a 1831 les he agafades del blog ALTA MAR. Si voleu el plànol a més resolució en PDF clicau aquí )

JARDINS D'ALTRI, EN UNA TARDOR AMB CRISI. Climent Picornell

jcmllonja | 07 Octubre, 2008 19:55

Jardins d’altri, en una tardor amb crisi.

Climent Picornell

Són els Jardins d’altri reflexions esburbades, pellucades d’aquí i d’allà per un malsofrit. I més ara en una tardor amb crisi. Mir de trobar una explicació a la meva malsofridura i  trob un camí a la revista Namasté ( “La revista que impulsa el cuidado de la tierra, el alma y la sociedad”) on es diu que hi ha un trasfons psicològic a les malalties. “Per exemple, tenir morenes indica un temor a amollar-se; una sensació de càrrega; una pressió inconscient no resolta; un conflicte amb l'autoritat; una por al compliment dels terminis establerts; ràbia pel passat..." He meditat molt sobre aquests pressupostos, sobretot el darrer, i he arribat a la conclusió que tot me ve d’un pic, de nin, que vaig quedar segon al torneig de ping-pong de la meva parròquia. Tot i que servidor era el més bo, el més àgil, el més creatiu i el més arriscat, l'altre em guanyà. Aquesta ràbia m'ha marcat. És una més del centenar de frustracions que m'ha convertit en un personatge complicat, orgullós però acoquinat, contradictori. I malsofrit. Avui, a més, he confirmat que estic condemnat a tenir morenes, més prest o més tard.

De totes les maneres la curiositat pels camins de la creativitat no desmereix en res la vida quotidiana. I què si Van Gogh es tallà el lòbul de l'orella i l'embolicà en paper de diari per oferir-lo a Raquel, una de les putes del bordell? Per molt que a las Conversaciones con Oscar Wilde, A.H. Cooper-Prichard, posi en boca seva: "L'imaginació és el do de descriure com a fets el que en realitat no ha succeït", que, tal vegada, pot ser que ni sigui de Wilde. Per tant, el famós "Madame Bovary c'est moi” fa de Flaubert un i un altre, però el mateix:  és ell i també  l'adúltera de la seva novel·la. Tot són detalls que poden tenir la seva significació. Des de la mort de Miquel Bauçà, inflat com una balena rodejat d'ordinadors com si estàs a un cibercafè fins a l'enamorament romput d'Antoni Gaudí, segons l’al·lota que ell desitjava "perquè l'arquitecte duia sempre els mostatxos brutíssims"; o com el nostre Pare Ginard ( autor de l’incommensurable Cançoner Popular de Mallorca) que abans d'anar a dormir posava en remull cinc albercocs secs i s'ho prenia el matí: anava tremendament restret. I què? I... res. Ja saben el que deia Joan Fuster: “Els emperadors també es graten els collons”.

Però i la crisi grossa? Ara en parlam. Sempre, però, els poetes fan gala de la seva intuïció. Miquel Flaquer, navegant amb el seu Golea, enfonsat  però solcant totes les mars del món, descriu a la seva biografia els estudis, a distància, que ha seguit, només n'esment una petita part: "Signes i mirades en l'acostament de les persones humanes que no tenen res a dir-se"; "La religió barcelonista: darrera estació del catalanisme suïcídic"; "La divina providència com signe exterior de riquesa"; "Bancs i caixes: una perspectiva sociològica i sincera"; "El somni de qualsevol governant: l'impost sobre la il·lusió. Com aconseguir la seva implantació total en tres mesos i tres setmanes"; "Teoria sensible i praxi del cop d'estat econòmic a les societats avançades del món occidental"; "Llicenciatura en història cíclica". Uep! Història cíclica? L'historiador G. Tortella, ja emèrit de la Complutense, manifesta: "Proposaré una variant de les anomenades ‘teories psicològiques del cicle’. Afirm que les fluctuacions econòmiques es deuen a que la gent no sap Història; es tracta d'una variant del conegut aforisme de George Santayana, no per molt citat menys cert: "Els pobles que no recorden el passat estan condemnats a repetir-lo". De totes les maneres, segons el premi Nobel d’economia Joseph Stiglitz: “La crisi de Wall Street és per al mercat el que fou la caiguda del mur de Berlín per al comunisme”. Cicles d’aquesta mida no n’hi tants dins la Història.

Un dels elements emprenyosos de les crisis és que repercuteixen de mala manera en la nostra vida quotidiana. Diu Jean Baudrillard: “El gran debat de la societat moderna és la producció d’infelicitat” (“ ja saben que l'aigua que raja dels ‘grifons’ de Londres té rastres de l'antidepressiu Prozac?”). Servidor té una estimació ben demostrada per aquest sociòleg ja desaparegut, company, o no, d’un estol de grans pensadors francesos. Diu Giuliano Compagno, en un article d'homenatge a Baudrillard: "Per a ell la vertadera selecció francesa dels 80 era la següent: Derrida, Klossowski, Althusser, Blanchot, Deleuze, Guattari, Foucault, Ricoeur, Lyotard, Baudrillard i Barthes; un equip formidable; però tret de Deleuze i Guattari, tots els altres jugaven només per a ells mateixos”. M’interessà però sobretot una entrevista que li feien a la seva dona: " Jean mai em va parlar del seu passat ni de les seves ‘altres’, ni mai va voler sentir res sobre els meus ‘altres’. Sense les inevitables indiscrecions dels demés, només haguéssim existit ell i jo" . Aquest ‘ell i jo’ denota la presència eterna dels sentiments en els mecanismes de producció de felicitat. Per això m’interessa molt el treball d’ Antonio Damasio, un dels grans científics contemporanis, en la recerca de com les nostres emocions intervenen directament en la construcció de la nostra moral. Al seu llibre A la recerca de Spinoza: joia, tristesa i el cervell sensible, plantejava qüestions com la de que l’objectiu d’una bona educació és la d’organitzar les nostres emocions. "Cal filar més prim i distingir entre emoció i sentiment. És molt important el seu coneixement, moltes reaccions que consideram patologies tenen a veure principalment amb emocions socials”.

Sentiments?  Valgui la reflexió, sentimental (?), molt manotejada, de “per què li diuen amor, si volen dir sexe?”. M'ho recorda l'amo en Marc de Trebendor, abans de partir en una furgoneta carregada de vells al Centre de Dia de Petra: "Saps què els vaig dir ahir a les meves ‘cuidadores’? Idò escolta: Marcos se llamaba mi padre / y Marcos me llamo yo / Tengo un pepino muy grande / i no sé on posar-lo". I són jubilats. Tot, però, al cap d’avall, lliga, sobretot si s’engalaverna. Maldament sia un amor estrany, pagat, com el  que mostra Hilari de Cara en el seu poemari Postal de Cendres ( 2008): "Jana fa relliscar les seves bragues malucs avall, revolució de vellut, sexe de vellut, defora xisclen els tramvies, anques de vellut... Però Jana no m'estima, estima els meus doblers... cony de vellut, pubis d'albercoc, flaire d'Armani i una olor aspra d'aigües embossades..."

No hem d’exagerar, tot té el seu toc de relativisme. M’ho certifiquen les darreres paraules de la inauguració del curs universitari 2008 -per cert que la rectora esmenta l'etimologia de ‘in-auguració’: la consulta dels augurs...-, Antoni J. Colom Cañellas que dicta la lliçó Per una Pedagogia del Laberint l’acaba així: "Potser només he fet un exercici de generalització, i ja sabem que totes les generalitzacions són falses, en som conscient, fins i tot és falsa aquella generalització que afirma que totes les generalitzacions són falses".

 

 

APUNTS DE L'ESTIU, DES DE LA TARDOR. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Octubre, 2008 10:49

Apunts de l’estiu, des de la tardor

Climent Picornell

Som davall l'ombra del porxo. Per un coster, davallen els sementers ja segats. Hi han brostat, florit i granat els cards i les calcigues. La calor de l'horabaixa fa enlairar les "bruixes", les llavors dels manyocs cotonats i blancs. És com la neu però a l’inrevés, és d’estiu i s’eleva, amunt. A contrallum es veu una immensitat de llavors anemocòriques que omplen l'horitzó. Dins el blau, tan blau que fa mal als ulls, les flòbies blanques pugen.

 

Assistesc al primer acte de les festes. L'escolà major, que prenia un cafè al tasser de Can Tronca, me diu: "Vaig a alçar bandera i a repicar". Efectivament. La gent demana: "Què hi ha res de nou?" "No. S'escolà repica ses campanes, avui comencen ses festes". Al cap d'una estona torna. És un home especial, ha observat la vida del poble des d'un prisma privilegiat: les alegries i les tristors dels batejos, les noces i els funerals. El dia a dia dels sentiments de la petita comunitat. Reservat, discret, m'agrada conversar amb ell, braveja amb raó dels seus néts; intel·ligent, llegeix correctament el seu entorn. De prompte: "Bono!” diu “he de tornar a l’església, he d'encendre un ciri a la Beata de Sencelles, m'ho va encomenar na Margalida "Cuanica"; avui l'operen de cataractes i li té molta de devoció".

 

El Pla de ses Veles a les nits és un espai que sembla més pla i més gran del que és. Els vespres d’estiu tres olors hi predominen; la de les olivardes de les voreres dels camins, el perfum empalagós de les figueres i la sentor -un poc agre- dels rostolls i les garbes banyades per la serena de les nits estelades. Sense la contaminació lumínica de les ciutats i pobles grans es poden comptar estrelles i seguir la carrera de sant Jaume. Milers i milers de grills, com a desesperats, gratant-se el que se graten fan un “continuo” que no s’atura..

 

Mercadeig un sens-fi. Vull dir que el fuster “Cartassa” -que ja no se'n recorda, o que entremescla les coses d’ara amb les d’abans- me diu que de la fusteria, tancada ja fa anys, vol vendre la maquinària. Per dar-li conversa, baix l'atenta mirada d'una filla seua que m’alça els ulls com que dir, bon Jesús! li deman que en vol d'una serra sens-fi. M'agrada més un sens-fi, tot sol, tout-court. Quedam "acordes" per veurer-nos l'endemà. Quan me'n vaig me recorda: « Deus tenir paraula tu? Perquè uns que me volien comprar eines me plomaren tots els doblers. Vaig quedar ben escalivat!” "Som un home de paraula », responc, i pens amb la paradoxa que això implica: no li compraré mai la serra sens-fi que ell ja no té.

 

Prop del Pont de sa Llova, on un any una torrentada se’n dugué la camiona i matà una nina petita, ofegada, enguany es va calar foc. És a la carretera vella, i nova,  de Sineu, algun automobilista hi degué tirar una llosca i els bocins sembrats i altres amb rostoll prengueren com una teia. Es va encendre també una caseta amb bales de palla, la palla cova el foc molt de temps, a un bocí de l'amo en Miquel “Carauba”. Tot d'una vengueren els bombers i al cap de poc un helicòpter que agafava l'aigua dels safareigs i piscines de per allà prop. Xuclà també aigua d'una bassa molt grossa d'una soll de porcs i espargí l'aigua bruta. Allò va esquitxar merda per tot i encara ara fa olor. "I no només això", me diu en Miquelet "Tassol",  “aquell aparato amb la ventada que feia va alçar teules de totes les cases on s'acostà, i totes les pomes i peres les va arrabassar dels arbres... res, va fer més mal que bé. I allò, amb la palleta que aixecava el motor se va embossar i es va  espanyar i encara l'adoben dins un bocí segat d'en Toni "Cunió".

 

Na Nespla és una cusseta. Quan arriba al quiosc a comprar el diari, amb el seu amo, aquest la deixa defora i li fa un bon sermó: "No entris, no te moguis, ara torn..." La madona la té enllepolida i li dóna una galletona d’Inca amb sobrassada. Ell és un jubilat, vidu, molt major. Na Nespla és la seva companya i la seva confident. "És més intel·ligent que moltes persones. Els matins ja se coloca damunt un escalonet perquè sap que hem de sortir, primer de tot la pentin, primer per envant i després per enrera... » Els veuen per tot el poble xerrant, els dos, la cusseta i l'amo, damunt una acera; ell li comenta una notícia del diari o un fet succeït pel poble. Na Nespla és més que una cusseta per a ell,  no lladra, però xerra amb els ulls.

Torn de la clínica on han reconstruït un lligament del genoll al meu fill gran. Els nervis i el malestar de l’hospital m'acompanyen durant el camí de retorn al poble. Ja quasi a l'arribada, a un programa de ràdio d'en Pere Estelrich amollen la cantata 186 de Johan Sebastian Bach. L'efecte balsàmic de la música és instantani. El sol es ponia darrera la serreta de Son Gual, les oronelles aprofitaven el cap al tard per omplir els gavatxos, els grocs i els verds contrapuntejaven el contrallum i els acords -que es passejaven per aquells camins del pentagrama- que pareixen disarmònics i que Bach resolia tan bé. Moments de plenitud, segons, que duren poc. Però segur que retornen.

 

Reposa llegint un diari als bancs de la plaça. És un dels rituals que li agrada acomplir. Els bancs són llisos i brillants, milers de culs abans d'ell s'hi han arrossegat i han deixat la pedra lluenta com una patena.

 

Un rossinyol, que és un aucell esquiu, tot sol, se remulla copiosament dins l'abeurador del corral. Cada dia a la mateixa hora. Primer mira,  desconfiat, i després beu, i de cop s’hi fica sencer i s’hi capbussa i esquitxa. Cada dia a la mateixa hora, més o menys en haver dinat.

_____________________

IMATGE DE L'ARXIU DEL "MUT MASSETA" I EN LLÀTZER MÉNDEZ

 

JAUME ( IV ) TOCAVA LA GUITARRA DINS LA G└BIA. Climent Picornell

jcmllonja | 02 Octubre, 2008 19:46

 

Jaume (IV) tocava guitarra dins la gàbia.

Climent Picornell

Servidor és un dels integrants del projecte « Jaume (IV) » que segueix la vida i els fets de qui hagués pogut ser Jaume IV, rei de Mallorca, -fou únicament rei titular- però va morir a Sòria l’any 1375 sense aconseguir-ho. Coses més estranyes he fet en la meva vida, tot i que aquesta –no exempta de seriositat científica, basta pegar una mirada a l’equip dirigit per Dr.Gabriel Ensenyat i l’arqueòloga Helena Inglada- du una càrrega d’excentricitat manifesta, amb un cert toc “Indiana Jones”, sobretot ara que som a punt d’excavar per mirar de trobar la tomba amb els ossos d’aquest personatge. “Pero si encuentran ustedes al Rey, nos lo quedamos. Quiero decir que los restos tienen que quedarse en Soria”, em digué una autoritat de la Junta de Castilla –León, mentre tramitàvem els permisos d’excavació a un solar ben al mig de la ciutat, ajudats per Isabel Goig.

Van ser Josep Mas i Miquel Gayà, a proposta de mossèn Josep Estelrich –el capellà “Turricano”- qui m’embarcaren en aquest projecte, tot mirant de cercar cobertures acadèmiques i institucionals per dur-lo endavant, juntament amb Francesca Jaume, un projecte que és englobat  dins una recerca més general sobre el "Regne de Mallorques" de Jaume I, Jaume II, el rei Sanç, Jaume III, Jaume (IV) i la seva germana Elisabet ("Regina majoricarum"). Però si he de dir la veritat em va fascinar, sobretot perquè es manejava moltíssima informació nova d’arxius internacionals i alguna altra més renovada, d’arxius d’aquí. El personatge és Jaume IV  (Montpeller 1337 - Sòria 1375 ); fill de Jaume III; el jove príncep que va prendre part a la batalla de Llucmajor ( 25 d'Octubre de 1349) on morí el seu pare i ell va ser ferit i enviat a la presó; primer a Xàtiva i després al Castell Nou de Barcelona per ordre del seu oncle -germà de sa mare- el rei Pere el Cerimoniós, que s'havia annexionat el regne. En un complot, dirigit per un tal Jaume de Sant Climent, fou alliberat el maig de 1362, i el tretze anys següents es poden resumir en un anar i venir mirant de reconquerir el regne que li havia estat arravatat. Es casà amb la reina Joana de Nàpols -més gran que ell i diuen que d'un erotisme exacerbat-, mantingué aliances amb els enemics d'Aragó i Catalunya, fins que el 1374 amb el suport financer de Lluís d'Anjou aconseguí reunir un exèrcit mercenari que entrà al Principat. L’any 1375 arribà a Sarrià, Sant Boi i Sant Cugat, a les mateixes portes de Barcelona. El rei Pere va haver de convocar l'usatge "Princeps namque" pel qual qualsevol home en edat i en capacitat de combatre havia d'acudir en defensa del sobirà. Però el fred de l'hivern i les coses maldades l'obligaren a refugiar-se a Castella i ben malalt dictà testament a Sòria, on morí i hom suposa que roman enterrat. Pere el Cerimoniós, a la seva Crònica, deixa entendre que fou enverinat " ab herbada que li fon dada".

La recerca sobre el seu lloc exacte d'enterrament no és sinó la clau de volta d’aquest projecte, que acabarà amb una publicació on es podran consultar totes les noves aportacions. Deia, que se suposa que és enterrat a Sòria. El 16 de febrer de 1375, l’infant Jaume es troba exiliat a la casa de l’ardiaca de Sòria, “greument malalt i jacent en el llit, però sà d’enteniment, mantenint-se plenament en la seva bona memòria i en la seva i sana recordança de la seva pròpia ment,... si bé amb un cos dèbil i malalt”,  fa  testament sobre uns territoris que legítimament li pertanyien, deixant com a hereva universal de tots els seus béns (regne de Mallorca, els comtats del Rosselló i de la Cerdanya, la baronia de Montpeller, etc.) a la seva germana, la infanta Isabel, que toparia de front amb les clàusules testamentàries de Jaume I, el Conqueridor, pel fet que amb la seva mort s’extingia la línia masculina.  Sobre les seves restes: “determinà i volgué que el seu cos fos sepultat i inhumat a l’església de Sant Francesc, del lloc i convent dels framenors de dita vila [Sòria]”. L’església de Sant Francesc ha sofert moltes vicissituds i després d'incendis i intervencions diverses avui en dia és part d'un solar en runes.

Ja sé que no val construir la història sobre les anècdotes i que cal anar cap a una història més estructural, però en alguns casos les anècdotes tenen més pes que les categories explicatives. Jaume IV va romandre molts d'anys tancat dins una "gàbia de ferro", la imatge remet a una moneia engabiada; és la imatge més clara de la crueltat del seu oncle,  temorós de la llibertat del seu nebot. Ja quan estava tancat al castell de Xàtiva, havia amenaçat al castellà de que li anava el seu cap en la custòdia de l'infant. Efectivament, traslladat al Castell Nou de Barcelona, el vespres el tancaven, ara en diriem dins a una presó d'alta seguretat. Tenim avui l'inventari de quan feren l'atestat per aclarir qui l'ajudà a fugir -amb una víctima, el seu carceller Nicolau Rovira, que dormia amb ell-; el que més me cridà l'atenció d'aquest inventari fou l'existència, dins la gàbia, d'un llaüt, tres guitarres i dos rebeus moriscs: una de les primeres cites històriques de la guitarra com instrument musical. Això dóna idea de què l'infant Jaume devia sonar instruments de corda en el seu captiveri, per passar les hores, lentes,  dins la famosa gàbia de ferro. És només un apunt d’història de la vida quotidiana.

Aquesta setmana comença la campanya d’excavació a Sòria. Després del l'exploració amb GeoRadar que ha donat traces d’una cripta davall les runes del que fou un temps una part del convent, l’equip d’arqueologia medieval farà la seva feina. Tres poden ser les possibilitats. No trobar res, la més decebedora. Trobar la tomba amb alguna marca, nom o escut que identifiqui la sepultura com la de l’infant Jaume (IV), la més exitosa. O la tercera:  que hi hagi més tombes a la cripta, indeterminades, amb la qual cosa s’obriria el camí a la datació amb carboni 14 o a sotmetre les restes a les proves d’ADN, per contrastar-les no sabem ben bé amb qui, ja que les tombes dels seus avantpassats han estat totes malmenades  amb jutipiris diversos, des de gent que se’n duia ossos de la Seu, fins a tombes amb dos caps. O com ara mateix, un estudi d'ADN ha determinat que les restes del suposat pare de Cristòfol Colom mallorquí, el príncep de Viana, conservades al monestir de Poblet, no ho són: són les d’una mòmia sense identitat. És per tant aquesta darrera possibilitat la més enganyosa, i cara. D’aquí a pocs dies sabrem la resposta. M'agradarà veure la cara del personatge polític de Sòria quan li demanem la repatriació Jaume IV cap a la Seu de Palma

_________________________

La imatge és de les runes del convent de Sant Francesc de Sòria, del web d'Isabel Goig

 

EL RETORN DE LA GUERRA FREDA, DE LA HISTĎRIA, DE LA GEOPOL═TICA, DEL 29... Climent Picornell

jcmllonja | 25 Setembre, 2008 12:49


El retorn de la guerra freda, de la història, de la geopolítica, del 29...

Climent Picornell

Bé és ver que “no hi ha temps que no torn”, que deien els antics, però darrerament tornen massa coses. O això diuen els diaris. La intervenció armada al territori d'Ossètia del sud enclavada dins l'actual Geòrgia, més que fer patent el que és -el renaixement de Rússia com una nova potència més confiada en ella mateixa- ha servit a nombrosos editorialistes per anunciar que retornava la guerra freda.

Convoc el meu col·lega Antoni Ginard al nostre panoptikon de Sa Indioteria, el restaurant "Es Pontet",  per posar un poc d'ordre en la discussió geopolítica. "No retorna res! Per entendre la geopolítica s'ha de conèixer la història, tant per conèixer el discurs essencialista dels nacionalismes dominants com les aspiracions dels grups minoritaris". "Les peces territorials solen estar marcades, definides prèviament per factors anteriors, tant a Ossètia, com al Kosovo, com a Catalunya". És evident que efectuam, tots, un reduccionisme de situacions complicades, però s'ha de fer així per a poder ressuscitar els fantasmes que els godbusters de la història havien tancat malament. Per tant, no tan sols torna la guerra freda, sinó que retorna la història i la geopolítica i n'hi ha qui veuen ja un nou crack del 29, tot esperant que l'actual crisi financera, faci petar el capitalisme neoliberal enviant els neocons a l'infern o, com deien al Maig del 68,  aux poubelles de l'histoire, als fems de l’història.

Per als més joves. La guerra freda va ser l'estat continuat de tensió entre la URSS ( un imperi comunista multinacional liderat pel russisme dominador ) i els Estats Units (amb la seva cohort d'aliances, amb l' OTAN al front); amb una tàctica de rearmament constant, una sangria econòmica justificada per la por als míssils atòmics del contrari, cada pic més potents, míssils-antimíssils, fins a arribar a la guerra de las galàxies de l'actor-president Ronald Reagan que, diuen, provocà el colapse econòmic dels soviètics, incapaços de seguir l'escalada armamentística. Ens feien viure amb por, amb refugis antiatòmics, pel fet que una equivocació fes començar una guerra total; aconsell reveure Dr. Strangelove, aquí Teléfono Rojo volamos hacia Moscú, de Stanley Kubrick, una mascarada d'això, avui amb perspectiva encara ens fa riure més ( de por). Si es vol recuperar el concepte històric “guerra freda” s’ha de fer amb unes circumstàncies diferents: d’un món bipolar hem passat a un  multipolar, amb fronteres polítiques diferents però sense fronteres econòmiques fortes, o molt difuses, per la globalització.

La caiguda del mur de Berlín i dels sistemes comunistes va fer rellegir el món a alguns nord-americans. Ja que anam de reduccionistes, cal citar l'article emblemàtic de Francis Fukuyama, La fi de la Història i l’últim home, el reduesc ad absurdum: ja no hi ha dolents, els rojos comunistes, no hi ha socialisme, només capitalisme neoliberal, tot és mercat (Xina li donava de cada pic més la raó), per tant, és la fi de la història i les utopies. Tengué un èxit fulgurant. Però sempre s'ha de menester un dolent al Teatrum Orbis Terrarum i Samuel Huntington (El xoc de civilitzacions i la reconfiguració de l’ordre mundial), agressiu, se n'inventà un. L'atac a les torres bessones de Nova York i les guerres d’Afganistan i Iraq demostraren que el guió s'havia d'acomplir. Poc a poc els processos islamistes, enemics reals o virtuals, s'encarregaren de clivellar aquesta concepció de la història recent.

Ara bé, el que és cert és que durant aquests darrers anys s'han anat recomposant les àrees d'influència, una nova geopolitica planetària, molt diferent de la de fa trenta anys. Es reagrupen els blocs polítics; des del rus, fins al xinès – afegint les antigues repúbliques soviètiques d’Àsia Central, algunes amb bases americanes- o el sud-americà on l'emergent Brasil de Lula da Silva intenta liderar i torejar les noves-velles polítiques antiamericanes ( d’Evo Morales a Hugo Chávez que flestoma el “Yankees de mierda !”; no els recorda els vell: Yankees go home?);  l' espectre de James Monroe –“ Amèrica pels (Nord) americans”- ja remena la sepultura;  i hi hem d'afegir Espanya, ja no com aquella  "madre pàtria" sentimental sinó com un inversor multinacional de primer ordre. Però si retorna alguna cosa no és ben bé el mateix, encara que si amb cert regust conegut. El referent ideològic que donava el substrat als blocs de la guerra freda ha desaparegut i els espectres islamistes com a únics enemics dels occidentals no basten. I és aquí on es veu clarament el retorn de Rússia i la russificació del seu entorn. Que és amb el què ens volen fer por. Una Rússia capitalista, amb els ròssecs de les privatitzacions, desacomplexada,  posant "ordre" a les seves àrees d'influència amb guerres calentes, de Txetxènia a Geòrgia. Tal vegada això expliqui el protagonisme que ha tengut  la intervenció a Ossètia;  la pregunta però és: perquè no en va tenir tant la independència del Kosovo apadrinada per Alemanya i Estats Units, ignorada pels espanyols?  Perquè no era un altra càstig a la gran Sèrbia -pro russa-  sinó una altra peça de l'estratègia americana envers l’aïllament de Rússia, amb unes noves marques de seguretat que, tanmateix, tenen a Europa com a veïnat més pròxim.

Fa falta veure si el retorn de la història, si és que se n'havia anat mai, el que vol dir no sigui més que hi ha una nova ordenació dels blocs geoestratègics mundials -mirau per on passen els oleoductes i els gasoductes i quina és l’estratègia mundial de l'energia i entendrem moltes coses- i que el que fins ara s'havia recol·locat a determinats llocs -com un puzzle mal encastat-  hauria generat conflictes, de Bòsnia a Iraq. S'han de matitzar, per tant, aquests retorns, sobretot el de la Geopolítica, lluny del sentit que li donava F. Ratzel. “Per exemple”, me diu Ginard,  “tots els desmembraments dels estats federals europeus s'han fet sobre peces preexistents” i, citant de memòria Rubert de Ventós, “les fronteres dels territoris no les marquen ni les constitucions ni la voluntat popular, són producte de la violència i de l'atzar". De 1815, el Congrés de Viena, fins a 1989, un estat nou ha aparegut o desaparegut cada dos o tres anys, la idea que donen els mapes, d'estabilitat territorial, és tremendament falsa. I ja que parlàvem de Fukuyama, oportunista com sempre, fa menys d'un mes declarava que ara s’està produint “La fi... de l'hegemonia americana”, amb els Estat Units endeutats i en recessió.

PD.- I si tot torna... el crack borsari del 29?  En fi. Saben que els marxistes anunciaven que les crisis periòdiques internes del sistema capitalista n’acabarien generant una, definitiva. La crisi generada pels crèdits "subprime" americans -900.000 milions de dòlars concedits a persones no solvents- abona aquest retorn. Diu David Harvey ( Breu història del neoliberalisme): " És impensable, però no impossible, que els Estats Units esdevenguin com l'Argentina de l'any 2001 una nit qualsevol". A l’Argentina del “corralito”, l'any 2001, la gent anava a cercar els seus doblers als bancs i no els ho donaven. Però “Qui espera, desespera” i ja sé que el refranyer popular és tremendament reaccionari.

____________________________

Imatge de Guillem Mudoy

EL TURISME A BALEARS: BENEDICCIË O PLAGA ? Climent Picornell

jcmllonja | 17 Setembre, 2008 21:02

Normal 0 21

El turisme a Balears: benedicció o plaga?

Climent Picornell

“El fenomen turístic des dels anys seixanta ençà i sota la característica de turisme de masses, ha trastocat de dalt fins baix, les estructures, mentalitats, paisatges i altres essències de les Illes Balears, abans de l'arribada massiva dels vols xàrters carregats de turistes provinents de l'Europa Central i Nòrdica. Alguns estudis qualifiquen el canvi com el més important de la història de les Illes; altres, no tan agosarats, parlen d'un dels canvis més importants, al mateix nivell, però, que l'arribada dels catalans a Mallorca l'any 1229”. Això escrivia un servidor fa trenta anys, intentant analitzar la dependència econòmica de les Balears. La cosa ha anat in crescendo, i molt.

El fet que ara torni a rellançar la pregunta del títol de l’article ve al cas perquè la ex-consellera Margarita Nájera va manifestar la setmana passada, poc després de ser nomenada gerent del consorci  per a la reforma de la Platja de Palma: “el turisme a les Balears és com una benedicció”. Aquestes declaracions em cridaren l’atenció, venint de qui venien, i sobre tot me recordaren un clàssic de l’estudi dels fenòmens turístics: “Tourism: blessing or blight?” que l’any 1973 publicà Sir Georges Young tocant els temes claus dels impactes –positius i negatius- del turisme.

Anem idò, per parts. En un primer moment el turisme va ser considerat un element dinamitzador de l’economia sense efectes secundaris pertorbadors, una indústria sense xemeneies, és a dir sense pol·lució; poc a poc a mesura que el turisme d’elits és convertia en turisme de masses van anar sorgint les veus d’alerta: el turisme tenia efectes beneficiosos, benediccions, però també altres de perversos, com les plagues. Servidor he emprat l’expressió “El Turisme entre la pesta i la maina”, en aquest sentit. Algú, la mateixa Nájera, podria adduir que, filant tan prim, podria matisar que ja ho sap ella que el turisme de masses genera efectes indesitjats: fou batlessa de Calvià. Bé és ver que va posar en marxa la primera de les Agendes locals 21, que ignor si han servit per alguna cosa, a més d’ avaluar i discutir i fer llistes de problemes i solucions. Ara bé, la pregunta en qüestió, de si el turisme és o ha estat la pesta o la maina, una benedicció o una plaga, be podrien pensar vostès que és una qüestió de percepció, una avaluació poc objetivable. Des de la meva opinió el turisme ha modificat moltes coses, des dels contingents poblacionals de les Balears, induint una nova repartició territorial, fins a la provocació d’un ràpid canvi social; ha incidit fortament en els models de producció, estimulant un abandonament del cultiu de la terra, molta ha passat a estar en “guaret social”; han perdut població activa les branques econòmiques menys relacionades amb l’activitat hotelera, tot passant per sotmetre la nostra naturalesa a un procés d’ “estrès ambiental” per l’augment de la urbanització; una transformació del sistema de valors dels residents, producte de l’estandardització del consum i del procés galopant d’aculturació. Tot això, ha estat el resultat de la modernització de la societat balear, que s’interroga sobre si és bo o dolent, si no es podria haver fet d’una altra manera, si el model s’ha exhaurit, si és el preu que s’ha de pagar per passar de ser pobres a rics.

Però a part de fer la pregunta als intel·lectuals o als professors universitaris, o esperar la resposta dels hotelers o treballadors d’hoteleria o dels polítics de tot pelatge, per tenir una opinió contrastada cal demanar-ho a tothom, als residents, als qui en viuen del turisme, o als qui l’han de suportar. Val a dir que a les Balears ja s’ha fet, i els diversos grups poblacionals han estat ben entrevistats, a una enquesta contractada per les  dretes i a una altra d’esquerres. Però als dos estudis –tècnicament ben fets- hi havia coincidències. Es veia clarament els qui trobaven que el turisme era bo, una benedicció, malgrat s’hi hagués de sacrificar tot, del paisatge a la tradició, i a l’altra costat els qui creien que el turisme era el causant de totes les nostres desgràcies contemporànies, una plaga. Els grups majoritaris trobaven que el turisme era important, però amb condicions. La contesta de Margarita Nájera, si és taxativa, és la d’un grup minoritari. Tot i que ja sé que ho pot matisar. La història de més de 100 anys de turisme a les Balears ens forneix d’elements de judici, i sabem de l’evolució en el seu maneig, des dels tour-operadors als hotelers. Tot ha canviat, de les companyies de baix cost a la contractació per internet. I l’ecotaxa, que marcà la posició dels governs. Des del govern Matas, supporter dels desitjos dels hotelers o com ara el nou pacte de progrés 2, que encara se llepa les mosteles turístiques del temps del pacte de progrés 1. Trob poc adient allò de què amb el “déu del turisme” –qüestió d’estat, si ho voleu amb una altra denominació- només hi puguin fer de viàtics els hotelers i que només ells saben els que en convé, el que hi hem de sacrificar i com els ho hem d’agrair.

Tornem a la Platja de Palma i les zones turístiques degradades, pietosament conegudes com “madures”. Si ara s’ha format una consorci per a la seva rehabilitació, és que està ferida i necessita mà de metge. Mateu Picornell i un servidor publicàrem un treball sobre els cicles de vida de les àrees turístiques, amb un capítol ( Quan el turisme és destructor de turisme ) que analitzava l’evolució del cas de la Platja de Palma. Una zona políticament abandonada i amb una pèrdua progressiva de qualitat turística; després de l’embelliment de la primera línia es va convertir en un camp adobat pels abeuradors de cervesa, del famós Balneari 6 fins a la “calle del jamón”, amb  paràsits negatius ( venedors ambulants, tiqueteros, manteros, trileros, travestits i prostitutes ), tot una altra “oferta complementària” destructora del turisme; als espais lliures públics apareixien explotacions de negocis privats; oficines d’informació turística que eren macro-bars, infraccions urbanístiques i altres il·legalitats mostrades com a drets adquirits pels infractors, en resum, un rosari de “benediccions” que feien difícil la coexistència del negoci turístic amb el que sempre havia estat i aspirava a ser la zona: una destinació turística model. Fruit d’un consens generalitzat, s’ha arribat, a la fi, a la gestió de la reforma d’aquesta zona.. Margarita Nájera hauria de tenir un bon periple, substituint una gran professional com Immaculada Benito i el Govern de Progrés 2 – que ha decidit no encetar inútils (?) bregues ecotaxils- un bon maneig del sector, esper que el nou Llibre Blanc del Turisme, de la UIB, els doni llum. I que el president Zapatero compleixi la paraula donada, allò que diuen que ha dit, que ha de ser un projecte pilot, com un far per a totes les zones turístiques madures o degradades del litoral mediterrani. No hi estam avesats, no sé si serà com a massa.

SOBRE LA MORT I ELS ORGASMES DEL VERRO. Climent Picornell

jcmllonja | 11 Setembre, 2008 11:14

Sobre la mort i els orgasmes del verro

Climent Picornell

Començ a dir adéu als tertulians de la fresca, ells encara la practicaran fins ben entrada la tardor. Vells, la majoria, alguns nins, com en Joan Francesc que seu damunt el portal amb la seva cara il·luminada per la Game Boy, algunes jovenetes escadusseres. Avui n’Eli mostra un tatuatge que s’ha fet a Inca – 60 euros, agulles noves per punyir la pell-, un unicorn com una mà de gran. Grans espants de les més velles de la rotllana: “Si jo hagués fet això, mumare me mata”. I, per reblir el clau, dos piercings, un a cada cella, 60 euros més a Manacor, amb el rosari d’endevinar on els duen penjats les seves amigues, de la llengua fins a la fufa, passant pels mugrons i la guixa. Ara són els vells qui es comencen a interessar, sobretot l’amo en Sion, especialista, com diu ell, en “chistes” eròtics i anti-cristians, amb la qual cosa les beates de la rotllana es fan les desinteses, sense fer-li un mal paper, és el pare del notari i no fos cosa...

Passen externs. “Jo” diu madò Damiana, “als dolents del poble no els tenc gens de por i en canvi els externs tots me’n fan: els bons i els dolents”. “Només heu de tenir por a la mort”. “Ara que ho dius”, és madò Miquela Margonxa vella, “un vespre es meu cor se va aturar i era ben morta. Es meu cos va sortir des meu cos i estava molt bé, sense gens de mal –sa gent que té por de morir-se no importa en tengui, jo era morta i estava beníssim-. En això que vaig partir per un forat que no s’acabava mai, mai, mai. A la fi vaig arribar a una claredat, guapa, però guapa.  No vaig trobar cap infern, ni cap purgatori i vaig quedar ben aturada amb els peus dins sa claredat guapa; allà m’esperaven mun pare i es meu homo. Tots dos són ben morts ja fa estona. Mun pare duia una camia que jo l’havia cremada quan es morí i es meu homo un traje que encara el guard dins es ropero. ‘Què fas tu per aquí? No hi tens res que fer...’ me deien tots dos. ‘Però jo vull quedar’, deia, i provava d’entrar dins sa claredat, i els dos m’empenyien i mon pare sortia de sa claredat i me pegava tocs pels pits per fer-me partir per enrera. I vaig haver de fer es meu viatge al se’n revés i per enrera una bona estona fins que vaig sentir com es meu cos tornava a entrar dins es meu cos. I es meu cor se va tornar posar en marxa“. Quan madò Miquela se n’hagué anada la mormolaren un poc. “A ca seva tots han estat un poc així. Sa mare la va fer una pubila esguerrada, que si alerta aquí, que si no t’asseguis a suquí... Son pare endevinava mirant dins un plat ple d’aigo”. “Però ella no en beu d’aigo, herbes seques sí i ‘Tranquimachín’, pensa tu quina mescla, com no n’ha de veure de claredats...” “Per paga, just darrera ca seva, en aquell agroturisme, primer li posaren una casa de putes, llavors un lloc de brega de galls, i ara hi fan festes, qualque dia hi ha dos centenars de cotxos”.

Al sen Joan Guimaró l’han obert per operar-lo de la ronyonada i del ventre, cicatrius de guerra que sol mostrar tot d’una que li estiram un poc la llengua. En sentir que el tema va de morts, demana vasa. “En vaig aprendre d’anar per la clínica de Can Rotger”, diu, “per això quan m’havien d’operar anava al ‘montepío’ i feia que em preparassin un parell de paquetets amb bitllets de cent pessetes que sempre duia dins sa butxaca des pijama. Tothom que entrava a sa meva habitació, per fer-la neta, per donar-me dinar, per posar-me una injecció... au! jas ! li allargava sa mà amb un bitlletó de cent pessetones. Sempre vaig ser s’homo més ben cuidat i es més informat de sa clínica. I mai no m’enviaren a ca nostra que no estàs bo del tot. Hi feia com a nosa qualque  pic. S’únic que no vaig poder doblegar va ser el capellà. Venga entrar i jo venga treurer-lo defora. Bon dia l’amo en Joan, res de bon dia, li deia jo...no l’he de mester per res a vostè. I tornam’hi-torna-hi. Un pic que havia sortit feia poc des ‘quiròfano’, i pareixia mort, massa-ell ho provà d’extremunciar-me! Sort que una cosa freda per damunt els morros em feu reviscolar, mal llamp! que era el santcristo que aquell capellanot em fregava per sa cara! Arruix! Li vaig dir, i ara no veu vostè que això ho ha fregat per damunt es de s’habitació des costat que està cangrenat ! Homo de déu, meam si té un poc més de coneixement ! O no ho veu que no estic moridor, encara. Au, au, au... Vaig donar cent pessetes als zeladors de la planta perquè em vigilassin aquell corpetàs, que no el deixassin entrar,  no fos cosa que ho tornàs a provar es vespre mentre dormia. Vaig quedar bé. Sa meva dona volia anar a Lluc a donar gràcies. Jo no..Sentia dir a mumare: Ai mare de Déu de Lluc / i que ho sou d’interessada / que per una botonada / me tornareu sa salut.”

L’amo en Gori es lamenta de la mort de la seva somera: “Per paga va espipellar una colocàssia que havia duit sa meva nora i l’endemà va ser morta, amb una sabonerada per sa boca”. “He sentit a dir que arribarà que engreixarem porcs només per fer ronyons o bufetes o cors per colocar a altres homos”. Els explic la meva anada a l’hospital universitari de Harvard on, un amic meu havia aconseguit revitalitzar teixits del cor dels porcs que havien patit infarts. “Ho veus? Es porc és s’animal  qui més s’assembla als homos”. “Escolta’l bé a n’aquest que en sa seva vida en deu haver morts un parell de milenars...” L’amo en Sion diu que és ver, que el porc és el que més s’assembla, però per una altra raó: “ Per cercar sa femella li grufa ses mamelles, com els homes. Però en una cosa no els hem superat ni d’un bon tros, els verros quan prenen ses truges tenen sis o set orgasmes” -ho diu així, s’ha de conèixer que és un home llegit- “els homes amb un, ja anam,  i llavors ja no servim per res pus”. Ningú va gosar demanar-li com ho sabia, a ca seva mercadegen porcs fa més de tres-cents anys. Sent madò Antoninaina del carrer de ses Trinxes que sentencia: “Qui ho pren amb so néixer, amb sa mortalla ho deixa”. Els grills, com una plaga, boten per devora.

_____________________________

Il·lustració de Robert Crumb

HEY JUDE I REVOLUTION, O COM S'ACABAREN ELS BEATLES. Climent Picornell

jcmllonja | 02 Setembre, 2008 15:37


Hey Jude i Revolution,  o com s’acabaren els Beatles

Climent Picornell

El pop rock, amb les seves variants, és el fenomen que ha transmès més idees i valors de forma global. Més que polítics, capellans, pensadors i professors. El Diari de Balears de dimarts duia una notícia breu de l'agència EFE:  Hey Jude fa 40 anys; es va posar a la venda el 26 d'agost de 2008 ...i ha estat considerada la millor creació de Lennon i McCartney". Provaré de matisar-ho. Al fet de ser la millor creació, no cal fer-hi molt d'esment, no ho és; el novembre del mateix any surt el doble disc blanc: aquí sí. I la cançó la va escriure, lletra i música, Paul McCartney, però la signaven els dos. John estava en tràmits de separar-se de la seva dona Cynthia -que viu a Mallorca- i el seu fill Julian sembla que anava cor batut. A Paul la situació li va inspirar la cançó, que, molt en resum, ve a dir que una situació dolenta, si un vol, la pot transformar en una de millor. “Eh Judes, no ho espenyis, / agafa una cançó trista i fes-la tornar millor. / Recorda: li has de fer lloc en el teu cor, / quan comencis, tot parteix a anar més be.” En un principi s'havia de titular Hey Jul, per en Julian Lennon, però després li va posar Hey Jud  i va acabar en Hey Jude. En català: Eh Judes. Per l’apòstol sant Judes Tadeu, no Judes Iscariot –“De la desgràcia de Judes sant Macià en tengué ventures”- que en anglès dóna Jody, Jud, Juddi o Jude. És una cançó bona de sonar, té una seqüència de Fa M, Do M, Do 7ª, i un canvi a Fa 7ª, Si bemoll M, Sol m 7ª,  l'he tocada infinitat de vegades. Sembla que Paul la va fer escoltar a John Lennon, qui va entreveure que, més que per al seu fill, anava per a ell. Mentre li cantava, se'n va témer de la repetició de la paraula “shoulder” (espatlles), i quan anava a corregir-ho, John ho impedí.

Era una cançó llarga, per anar a un single, més de set minuts, cosa que els seus assessors trobaven poc comercial, però fou un èxit aclaparador. Qui no l’ha cantada? “Són com a dues cançons” digué Mick Jagger, la primera la part amb la lletra, i quan aquesta acaba "...recorda, l'has de sentir davall la teva pell, / Aleshores, tot començarà a anar millor. / Millor, millor, millor, millor, millor...ahhhhhh ! / Na, na, na, nananana, nananana..."  En anglès: Better, better, better, ahhhhh, na, na na nananana” que es va repetint en un final cada pic més maestoso i orquestral. Vet ací la novetat. Fou la primera producció del seu segell discogràfic Apple, una factoria on, segons conta el seu director Neil Aspinall,  “sempre anàvem fumant porros, em sentia com un mestres de cerimònies d'un circ, més que d'una empresa”. Eren els anys seixantes -a més del Maig del 68- anys del Flower Power, el hippisme, els encontres amb el ioga i l'hinduïsme dels maharishis, una ruptura generacional profunda, de la qual The Beatles en foren uns dels particulars viàtics. El que ells cantaven, com ho cantaven i com es vestien serviren d'educadors-imitadors de gran part d’Occident, i d’Orient. "Som més coneguts que Jesucrist". La seva influència és un dels grans fenòmens mediàtics de la modernitat.

L'altra cara del disc era ocupada per Revolution, un blues rockandrollejat de Lennon  ( signada també pels dos), ja ben dibuixada la capacitat "himnària", de fer himnes, com ho serà mes tard la cançó Imagina. Lennon en feia una lectura de la seva particular manera de veure  les revolucions. "Si s'ha d'enderrocar alguna cosa en nom del marxisme o del cristianisme vull saber què es farà després". A la cançó: " Si continues duguent retrats del president Mao, segur que no aconseguiràs res de ningú...". És a dir, si va de violència no compteu amb mi, si és per anar a les barricades amb flors, comptau amb mi. Provocar la revolució pels canvis individuals, res a veure amn les gran revolucions socials anticapitalistes violentes. Me recorda molt l'evolució de Jerry Rubin i Abbie Hoffman, coneguts de Lennon, dos  líders de l’esquerra americana dels anys en què es va editar Hey Jude. Pocs temps després feien conferències junts titulades "Yippie versus Yuppie". Rubin ja era un empresari d'èxit, un dels primers inversors d’Apple Computers, abominant de l'activisme polític contra la propietat privada o l'ús de drogues: “la creació de riquesa és la vertadera revolució americana”. És el moment en que el missatge de pau, amor, no violència, la moguda contra la fam i la pobresa a Àsia i Àfrica, és capturat per gent com els Beatles; serà la inauguració a l'engròs de l'augment progressiu de les ONG, “l'oenagisme modern” com a forma de sublimar males consciències i estils revolucionaris esbravats, que, hem de ser francs, mobilitzen molta gent.

A un servidor hi ha trossos del pensament de Lennon que em recorden allò que es va dir “l’entrisme”, tant el trotskista com el dels comunistes espanyols de la postguerra: entrar dins els sindicats verticals franquistes per a utilitzar-los. Deia Lennon: "La idea és entrar en el joc per apropiar-se de les universitats i fer les coses factibles a cada moment, però no assaltar l'estat, basta amb aficar-se dins el sistema i canviar-lo". Com si fos tan bo de fer. Ja li va bé al sistema, el capitalisme de mercat, haver conegut a personatges com Lennon. Per molt transgressors i escandalosos que siguin no posen el sistema a la picota, ja caurà més endavant... Vegin un exemple paradigmàtic, a la seva cançó God (Déu): “I don’t believe in magic, in i-ching, in bible, in tarot, in hitler, in jesus, in kennedy, in buddha, in mantra, in yoga, in kings, in elvis, in zimmerman, in beatles...”; però amb una tornada que deia: “I just believe in me”, només crec en jo. Amb aquesta cançó en feien propaganda per vendre cotxes de la Volskwagen.

Lennon ja havia conegut Yoko Ono. "Yoko em va ensenyar a pensar... Com a Elvis que estava sobreprotegit, sobrealimentat, sobredrogat. Yoko em va treure d'aquesta situació. I així s’acabaren els Beatles". Cada un va seguir el seu camí. McCartney fent de músic; George Harrison qui es va morir l'any 2001 havent fet alguna cançó notable, declarava: " Guany doblers a bastament com per ser conservador, però  si no fos per grups com Greenpeace o Amics de la Terra, hauria perdut l'esperança". I perquè vegin les diferències entre ells,  el seu baterista Ringo Starr, deia amb una franquesa aborronant: " John volia canviar el món amb les seves cançons, jo només volia guanyar un parell de doblers per poder posar una perruqueria".

 

D ' APPLE A LES POMES NOVELLES. Climent Picornell

jcmllonja | 24 Agost, 2008 10:28

Normal 0 21

D’Apple a les pomes novelles

Climent Picornell

Escric en un Apple Macbook-Pro, una màquina que em fa bon servei. “Un ordinador de pijos” m’enfloca Llorenç Mestre, amic també de Nadal Batle qui en fou molt partidari, com alternativa dels PC i Windows, abans de l’aparició dels programaris lliures. Podria anar d’això l’article, però va de pomes. El logo d'Apple és una poma mossegada, no se sap bé si perquè en els inicis de la companyia en menjaven moltes o com homenatge a Alan Turing -mort pel verí dins una poma- o per la poma al cap d’Isaac Newton.

Quan em demanen quina és la meva fruita preferida, no tenc cap dubte, ni per petit que sia: la poma. I més ara que són novelles. Ja no són de cambra frigorífica que, volguem o no, els degrada el gust i les característiques organolèptiques ( es diu així, que hi farem...). Quan són novelles, les pomes, se coneix tot d’una: la carn espesa i més rostida, el suc prompte, el gust a lloure. De nin ( ja hi tornam a ser amb el recurs a la infància i la fixació dels gustos) m’enviaven a Son Gual o al camí de Ses Casetes a cercar pomes, amb bicicleta, més o menys per aquesta època de l’any. Les pomeres, abans, les sembraven prop dels pous i safareigs, als marges dels torrents, als cintells de les sínies –les Jesuses, vermelles, fluixes i àcides-, per dins les vinyes –les de la Roseta, petites, l’arbre ple de branques com un arbust, molt primerenques-, no hi havia bocins de pomeres com ara, sembrades en fileres. I les varietats eren molt diverses. De les Marineres, llistades i acolorides, àcides com a llimones, dures com a macs, fins a les Nieles, blanquinoses, un poc groguenques, dolces i flonjotes, que el meu padrí jove, Antoni Blanc, pelava acuradament, amb un trinxet. Les pomes Hivernenques, Fadrinetes, Guiemes, Bledes, de Cor gelat, Raves, de la Rosa, Bausanes, del Ciri –allargades i de carn llenyosa-... feien de nosaltres uns catadors abrinats. A part del folklorisme afegit de la conservació de castes d'arbres antics no està de més recordar la importància del manteniment de la varietat genètica, més que una cabòria de pirats, esdevé una eina d’importància estratègica –quasi político-militar- sobretot per a determinats aliments, els cereals davant de tot, i els bancs de germoplasma són guardats amb pany i clau per governs i multinacionals, que saben que a través de les propietats d’una determinada varietat poden augmentar la producció o la resistència a una plaga, i no en parlem de les  curolles transgèniques. Per tant: un respecte a les varietats. En aquest cas de pomeres.

La poma és d'origen asiàtic –no de bades la Xina continua sent el principal productor mundial- allà hi ha el focus d’origen, dispersió i domesticació; Alexandre el Magne l’espargí cap a Occident. Se’n coneixen més 7500 varietats. No està de més recordar que la dictadura del mercat ha reduït, per les seves conveniències de comercialització global, les tipologies i les procedències de les pomes. Començà amb el regnat abusiu de la poma Golden delicious fins que arribà la Gala -que donen nom a dos gran grups classificadors- a més del de les Vermelles americanes, el grup de les Fuji i el de les Granny; ara la Pink Lady (1970), un invent de Nova Zelanda, vermella i forta envaeix els prestatges. Bones castes totes elles. Servidor, intueix el que es vol: llarga conservació, carn dura, molta popa, un cert grau d’acidesa, bon aroma. He de remarcar que aquestes varietats “globals”, un pic sembrades a Mallorca, passades un poc per l’stress climàtic mediterrani adopten una qualitat molt superior i guanyen molt; com passa als vins, els francesos en diuen la influència del “terroir”. Les Fuji, Gala o Golden procedents de pomeres sembrades a la plana d’Orient, a Bunyola, són recomanables, més petites, però més gustoses.

Sempre que he viatjat he acomplit les meves rutinàries visites als mercats i hi he comprat pomes, he discutit amb placers i placeres de tot el món sobre les qualitats de les seves fruites, de la Pomme d’api a les Mele sicilianes. Una placera de Boston ( Massachusetts ) m’ensenyà l’aforisme anglosaxó: “One apple a day, keeps the doctor away” (Una poma al dia mantén el metge enfora), per referir-se a la saludabilitat de menjar pomes. Churchill, que s’enfotia, ho interpretava com que una poma feia estar el metge lluny, temorós de que li envergassin pel cap. Per les seves qualitats digestives, reguladores del colesterol, antioxidants i que sé-jo-quantes-coses-més –aquests de l’slow food ho deuen explicar millor- és molt recomanable menjar pomes a qualsevol hora del dia. Servidor n'és un devot consumidor.

La poma pren part de l’art culinari de formes molt diverses, en fan suc, a mi no m’agrada la sidra, però sí el Calvados; a Normandia i a la Bretanya adoren les pomes. Els japonesos ja feren vinagre de poma. Als USA, el seu pastís de poma és, juntament, amb la Coca-Cola un dels emblemes de l’americanitat, fins i tot als McDonald’s en serveixen. Mon pare, al cel sia, quan estàvem malalts, automàticament es posava a fer poma bullida: poma tallada, tapada d’aigua amb sucre, pells de llimona i un canonet de canyella. Deliciós. Encara ara el record vigilant que aquella espècie de compota estàs al seu punt de suc i d’aroma. Dels pastissos de poma, tres són la meva debilitat, a part de la tarta de poma tradicional (sense base de crema): l’apple crunch, l’apfelstrudel i la tarta Tatin. Per aquest ordre. L’apple crunch m’agrada per la mescla i per la crosta que s’hi forma; l’apfelstrudel per l’equilibri interior amb la poma que ho lliga i perquè és tapat (extraordinari el qui fa na Margalida Munar) i de la tarta Tatin, -amb història gastronòmica, una feliç equivocació de les germanes Tatin- m’agraden els trossos grossos de poma quasi caramelitzats pel sucre i la mantega.

Des de la fruita prohibida del paradís d'Adam i Eva a l'arbre de la vida -amb les pomes daurades de l’immortalitat- del jardí de les Hespèrides; de la poma caient damunt el cap de Newton i les conseqüents lleis gravitacionals a la penada que passà Guillem Tell per travessar amb una fletxa la poma damunt el cap del seu fill; de la poma enverinada de na Blancaneus al famossíssim quadre de René Magritte, tot serveix per recordar-nos que han arribat les pomes novelles, bon moment per assaborir, en cru, o cuit, aquesta fruita, carregada d’història i d’anecdotaris. Ja saben quin era el negoci de madó Coloma? "Que tot lo que guanyava amb so cul ho fotia amb sa poma". I la fenologia de les pomes marineres ? “Peludes per ses voreres, pelades pes comellar...”. Per això hem parlat de pomes en plural, tot i que cal dir que la poma per antonomàsia gaudeix encara de més virtuts, més aromes i més qualitats. Tant si són velles, com novelles. No és hora de fer roïssos.

_____________________________

IMATGE RENË MAGRITTE : El fill de l'home (1964)

PAPER═, XEREMIES, DIMONIS I COETS. Climent Picornell

jcmllonja | 18 Agost, 2008 22:26

PAPERÍ, XEREMIES, DIMONIS I COETS

Climent Picornell

Durant l’època de la calor, Mallorca és un territori fester. Herència d’abans, revénen les festes de l’estiu, en què tota cuca viu. La pausa, continguda, després de les messes, “el blat dins el sac i ben fermat”, possibilitava moments de desconnexió amb la dura feina de foravila. Sant Joan dóna el sús, però qui sempenteja de bon de veres el carrussel festiu és Sant Marçal, a finals de juny. Fins a Sant Mateu, a les acaballes de setembre, un enfilall de celebracions saltegen l’illa. La plena –de balls i revetles- ve emmarcada entre Santa Margalida, 20 de juliol, i Sant Bernat, 20 d’agost, que posen ben alt el llistó de la canícula: “la monja l’encén i el frare l’apaga”. Nogensmenys, el canvi que ha afectat les nostres illes també es fa avinent en la manera d’organitzar les celebracions. El fet de la festa, com una cosa extraordinària, ja no ho és, s’ha instal·lat en la nostra quotidianeïtat. Però la gent enyora els fets i els costums que la fan reviure de bon de veres. Més enllà dels actes rimbombants, de les costossísimes verbenes, el senzill so de les xeremies ens retorna, més que qualsevol altra cosa,  l’esperit de la festa ancestral. Les festes d’abans, record d’una Mallorca, com diu Andreu Ramis, “idíl·lica i dura a  l’hora, aspra”,  modelaven i suavitzaven aquesta aspror, la confitaven amb un poc de torró i quatre avellanes comprades a les torroneres –coqueres o avellaneres- convertides avui en venedores de juguetes de plàstic. Però l’esperit i les ganes de fer festa a Mallorca encara es conserven ben vius.

            M’arriba la comanda, que acomplesc de bon grat, de presentar a Llorito el llibre pel qual havia confegit quatre retxes de pròleg, Les festes de Sant Domingo. Permanència, transformació i canvi. Llorito ( Mallorca). Segles XVII-XX, d’Andreu Ramis i  Antoni Ginard, dos amics de l’ànima, que han conformat el text. Una peça preciosa; pels dos recercadors que l’han escrita -de confiança sobrada i contrastada-, per les il·lustracions i per l’edició. És l’estudi d'un cas particular de festes de l'estiu, sobre les quals hi ha poc esbrinat. Els autors centren la seva incursió en les festes patronals, en honor de Sant Domingo, en estreta relació a la venguda i establiment dels dominics al poble de Llorito ja fa uns segles. Encara que la festa es mogué en un àmbit fortament clerical, els frares pagaven les despeses dels sonadors i dels balls, aquests, juntament amb les corregudes, els jocs i les desfilades s’apropiaren del petit espai urbà llorità. Tot i l’abandó del convent l’any 1835, es va mantenir la festa. L’obreria de Sant Domingo esdevé la continuadora, però la festa del Sant ja no únicament religiosa, com ens fan veure Ginard i Ramis, que han trobat cites a l’emmurtar –símbol d’engalanar i enramellar- ( “por mirto, cera y refresco 141 ras” ) i altres referències a les festes profanes de carrer. La festa durant els inicis del segle XX continuarà el format que s’havia anat construint durant el XIX amb la inclusió de balls, corregudes i focs artificials, referents genèrics de tota festa, entesa com un acte transversal d’alegria típic de les societats pageses que ajuda a configurar el sentiment de pertinença, des del clan familiar a les festes patronals en que, el poble com a protagonista, esdevenen configuradores de la identitat local

Hi tracten els espais de la festa, amb el seu necessari canvi d’aspecte a través de l’enramellat, alçar bandera al campanar i el paperí pels carrers i places que conformen un “locus amoenus” d’aspecte diferent als espais de cada dia. Només el so de les petites tires de paper, el paperí,  comuniquen aire de frescor -alerta amb el plastiquí, aquesta flestomia substitutòria!-; cadafals per a les músiques i representacions públiques, profanes, el lloc on es farà la revetla o el cós per a les corregudes, un temps amb bestiar gros i paulatinament per a bestiar de motor de combustió. Aquests actes i espais s’eixamplen durant el segle XX, al començament de la democràcia i, com fan notar els dos autors, es dilaten també els calendaris de celebracions, no només a Llorito sinó a quasi tots els pobles de Mallorca, amb l’intenció de fer parèixer que n’hi ha més, de festa. Amb tot, hi ha un "tempo" fester: els passacarrers – música, xeremies, dimonis, cap-grossos, tambors, repicades de campanes-; la revetla  -amb ball, música i focs artificials- ; el dia del sant, o santa, amb el toc de diana i l’ofici; les corregudes; el teatre i ja, més apropades a nosaltres, altres activitats, que de totes les maneres no fan sinó arrebossar els nuclis forts de les festes de sempre. És veritat que el poble és actor i espectador, però també ho és que alguns actors es fan indispensables. Per a un servidor no hi ha festa sense el so de la colla de  xeremiers, és el so per antonomàsia de la festa de Mallorca, arrelat dins el nostre moll dels ossos. I què en direm del dimoni? Per a Ramis i Ginard  “el contrapunt a la càrrega de sacralització de la festa és la imprescindible presència del dimoni”, fins el punt que ja no sabem si l’imprescindible és el sant patró o el seu contrapunt endimoniat. Escindit, o no, de les colles de cossiers, el dimoni Cucarell es converteix a Mallorca en un dels referents de la nostra educació sentimental, un tòtem festiu de les celebracions dels estius dels pobles de l’illa. I les revetles, el ball amb els seus focs artificials... i més a Llorito, llar d’una de les famílies de pirotècnics de més anomenada: la família Jordà.

Les festes han construït el seu estol de símbols damunt els elements més significatius: paperí, xeremies, dimonis i focs d’artifici. Són les quatre columnates que ajuden a bastir tot l’edifici fester, per molt que s’allarguin avui en dia – des dels merescuts homenatges a la gent major o les corregudes de bicicletes que foren durant anys l’esport nacional del Pla, o les “Varietés”, petits circs de butxaca que la televisió arraconà-. Són festes d'estiu, festes del Mediterrani, del qual Llorito en pren part, d’allà l’hi ve l’arrel i li puja la saba,  de les ganes de gresca i de l’acció de gràcies. Hi ha un temps per néixer i un per morir. La festa ens regracia amb la vida i amb els seus ritmes i estacions. Ramis i Ginard ho saben, massa ell la seva vena acadèmica els turmenta i, a part de l’enorme material que aporten en aquesta obra, com a bons antropòlegs, hi situen correctament els significats: els dies i les nits, el bé i el mal, la vida, l’alegria, personificats amb les icones primordials de la festa, el dimoni, la música, l’enramellat, o els focs artificials que són la metàfora més espectacular del què som: una bella tudadissa, una espurna de colors dins l’esdevenir encara fosc dels temps.

«Anterior   1 2 3 ... 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 ... 51 52 53  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb