Climent Picornell

CHI SA FAR, FA... Climent Picornell

jcmllonja | 30 Juny, 2005 08:30

CHI SA FAR, FA. CHI NO SA FAR, INSEGNA.

Climent Picornell.

Això vol dir, més o manco: «Qui sap fer, fa. Qui no sap fer, ensenya». Ho pos en italià, perquè el que em desfermà la curiositat sobre aquest aforisme hi estava escrit. Ara diré per què. Però abans, si em permeten, els faré avinent que aquest sentit pejoratiu contra la feina de mestre o d'educador, no és res de nou. La majoria de professions atresoren un cúmul d'aforismes menyspreatius, molts d'ells produïts en la seva mateixa llenya, sorgits dels seus practicants, o de tanyades properes. Vegin si no, per exemple, els economistes: «Si els economistes fossin bons per als negocis, per a l'economia, ells serien els rics, en comptes de ser els seus assesors» o «Tenc cent assessors econòmics i sé que un té raó, però no sé quin és»; els estalviaré la paternitat de les cites, que en tenen, una és d'un economista i l'altra d'un ric que no va estudiar mai economia a cap universitat.

La cosa del «Chi sa far...» ve d'aquestes casualitats rares. En manco de dos dies em vaig topar amb l'aforisme citat, dues vegades. La primera, fou a la Casa-Museu del pintor Torrents Lladó, al carrer de la Portella de Palma; al tercer pis, dins una vitrina, hi havia una rajoleta que amb lletres blaves ho posava: «Chi sa far, fa. Chi no sa far, insegna». La meva interpretació primera fou que el pintor, com molts de pintors, havia avorrit les ensenyances dels seu mestres, s'havia sentit fort i reconegut, i abjurava de l'Acadèmia. Després vaig recordar que, ell mateix, havia fundat una Escola de Pintura, vaig pensar que per llimar la seva contradicció devia «ensenyar» de forma diferent, amb altres cànons estètics. Ja passa.

La segona vegada que em vaig topar amb l'aforisme, fou al Weblog -aquests llibres de bitàcola, dietaris privats-públics que s'escriuen a internet- del meu amic i, també, col·laborador aDiari de Balears, Llorenç Valverde (http://lvalverde.net). La seva reflexió de 21-12-03 es titulava: «Mencken». Sembla que hi demana disculpes per haver citat de forma lleugera, quasi en va, Henry Louis Mencken i en fa propòsit d'esmena. Hi posa en boca seva l'aforisme: «Els que poden fan, i els que no poden, ensenyen». És una lleugera variació, però és la mateixa arrel. «Branques d'un mateix arbre», com cantava en Tomeu Penya.

Idò, el cas és que esperonejat per aquesta connivència oculta, vaig provar d'aclarir l'embull, si és que n'hi havia. Ho va dir en Mencken o, com el cas de la rajola, és un aforisme sense amo? L'amo s'ha perdut, no se'l cita? O els que l'empren i s'ho atribueixen, l'han agafat d'això que se'n diu «la saviesa popular?».

La meva conclusió és que és mal d'adjudicar, l'aforisme en qüestió. En la meva recerca, l'he trobat molts de pics sense cita d'autor, altres com a cita o aforisme popular i altres vegades atribuït a algú. Anem, idò, per parts (aquesta expressió saben que és atribuïda a Jack l'Esbudellador, «el Destripador», vaja). La cita és posada en boca de diferents autors: James Joyce, Bernard Shaw, Oscar Wilde, des de Nino Manfredi (un actor italià) fins a Confuci (un altre... actor de més lluny). Un italià arriba a dir que «mi pare que fosse di Tolstoi» i, un altre rus, el jugador d'escacs Karpov, surt que deia: «Qui sap jugar, juga. Qui no en sap, ensenya». Com veuen, un embolic. Nogensmenys l'atribució més repetida és la d'Arthur Bloch. Bloch (Los Angeles, 1948) és conegut sobretot per ser l'autor de Les lleis de Murphy, conjunt de paradigmes fatalistes i de pessimisme existencial, redactats amb un gran sentit de l'humor, que han esdevengut conegudíssims. Vet aquí que dins les lleis de Murphy se cita una Llei de Mencken («Those who can, do. Those who can't, teach»), amb una Extensió de Martin: «...i qui no sap ensenyar, administra» (en alguna traducció es diu: «... i els que no es poden dedicar a l'ensenyança, són funcionaris»). L'atribució a H.L. Mencken ( 1880-1956) no me pareix desafortunada, ja que Mencken -periodista, crític, iconoclasta- fou un gran forjador de cites i aforismes, home de culte per certa «inteligentsia» del món nord-americà, molt desconegut entre nosaltres, fou el «maître à penser» de tota una generació, com reconeix Saul Bellow, i per un servidor, això, ja li basta. Degué conèixer la cita i la degué «treballar». Com també ho féu Woody Allen: «Els que no saben, ensenyen i els que, justament, saben ensenyar, fan classes de gimnàstica».

Vet aquí com, si passam a les cites no atribuïdes, se solen construir amb ella, rosaris encadenats. Com per exemple: «Qui sap, fa. Qui no sap, ensenya. Qui no sap ensenyar, dirigeix. Qui no sap dirigir, coordina. Qui no sap coordinar, presideix». Hi ha moltes variacions, després de qui no sap ensenyar: «...escriu manuals». Els escriptors, supòs que els dolguts per un mala crítica, la fan circular de la següent manera: «Qui sap, fa. Qui no en sap, ensenya. Qui no sap ensenyar, organitza. Qui no sap organitzar, critica. Qui no sap ni criticar, escriu pròlegs». No sé si els he convençut, tampoc era això, no? Però, en el món dels aforismes molt coneguts sol passar. I, en aquest cas, els pedagogs, mestres i educadors toquen estar curats d'espants. «La meva àvia va voler que tengués una bona educació, per això no m'envià a escola» solia dir l'antropòloga Margaret Mead, i Cesare Pavese afirmava que «les lliçons no se donen, se prenen» (no «s'aprenen», es prenen), no sé si ho digué molt poc abans de suïcidar-se, perquè ja se sap -a partir de Murphy- que «res és tan dolent, com perquè no pugui empitjorar». Tot sigui dit, un servidor es guanya la vida fent de professor. De totes les maneres, l'extensió final sol ser: «Qui sap, fa. Qui no sap, ensenya. Qui no sap fer res de res, es fica en política». Per si un cas.

________________________________________________________________________________

PD.- L'il.lustració del principi és del meu amic Ferran García-Sevilla, un dels grans pintors contemporanis que ja ha exposat, posem pel cas, una gran antològica seva al Reina Sofía de Madrid. Estudiàrem junts dos cursos d'àrab, quan feiem la carrera, amb l'inefable professor Guillem Rosselló-Bordoy. Em feu la portada per un parell de revistes que editàvem els estudiants, EMBAT, i de la qual en vaig ser el director. Un altre maldecap evitable. Eren el finals dels anys seixantes.



TONYINES, "NIEVE FRITA", AIGUA TORRADA I MAR CALMA. Climent Picornell

jcmllonja | 27 Juny, 2005 12:30

 

TONYINES, “NIEVE FRITA”,   AIGUA TORRADA  I  MAR CALMA

Climent Picornell

 

Tot aquests pensaments, una espècie de deriva mental, com una al.lucinació transitòria, em bullien pel cap a un parell de milles al Nord de Mallorca, es veia a la llunyania el Cap de Formentor, dins una mar absolutament calma, tirant cada minut un peixet, sardines, alatxeta i qualque aladroc, per la borda, esperant les grans tonyines. Hores i hores, calor i calor i la trituradora de peix, catacrec-catacrec-catacrec, deixant anar dins la mar una embrivada de peix capolat. Bromeig, en diuen d’això.  I el capet d’un servidor amb “la nieve frita”. I les tonyines que no venien. ”Nieve frita”, com endormiscat...

 

“Nieve Frita” , fou tema de discussió entre el filòsof Gustavo Bueno i les autoritats acadèmiques de la Universitat de Oviedo, a rel de la seva definitiva jubilació. El que demanava Bueno era, segons el seu rector, com demanar la lluna, “Nieve Frita”, una cosa impossible : quan es comença a fregir, es desfà l’invent. Segons Bueno, era just al contrari. Només deu ser possible oferir la “Neu Fregida” en una d’aqueixes cartes genials de restaurants com el “Racó de Can Fabes” o d’ “El Bulli”, realitzades pels mestres Santi Santamaria o Ferran Adrià. En català de Mallorca solem usar un  símil de les mateixes característiques : aigua torrada. Una cosa que ha estat un bluff, un  impossible, una collonada, que pareixia tot-lo-món....”aigua torrada !”.

 

A estones qued ben adormit.

( Neva amb abundància. A moments fa calabruix, a moments aigua-neu,  a estones, però, els flocs de neu,  -les flòbies- són tan nombroses i tan grosses que pareixen trebolins blanquinosos. “Jo no havia vist mai neu” diu en Julià, “Bé...no n’havia vist tanta. Un dia a l’escola en va fer, però no era com ara”. Poc a poc es va depositant un gruix considerable –tres o quatre centímetres- damunts els cotxes i les teulades més planes. Puj al meu estudi i les flòbies passen i repassen per davant la finestra. El pensament primer és d’alegria i benestar. El segon és de comparança amb les basques poderoses de l’estiu. Aquells dies que es senten les xigales i,  el sol i el ressol fan l’existència feixuga. Quina diferència amb ara mateix, quan els camps fins al turó d’Els Calderers s’han emblanquinat, enfarinoats de neu.)

 

“Jo he provat de que m’agradin altres coses, però només m’agrada pescar. Ja ho veus”. És en Joan, el meu company, que a la proa de la barca, comprova que els hams –mescla de titani i carboni, molts d’ euros cada un- estiguin ben armats, per quan la tonyina pegui estirades, sacsant tota la barca... El sonar no fa menció de res. La mar podrida, un mirall de lents moviments. Un servidor, rítmicament, el cap recolzat a un salvavides, agafa que t’agafa  peix d’una de les quatre geleres.

 

Torna-m’hi, torna-hi amb la “Nieve frita”. Adormit davall el soleller.

( “Pareix Estocolm!”, diu algú. “Pareix Andorra”, diu la veinada –94 anys- “bé...jo no hi he estat mai”. “Podrem anar a esquiar pels costers del Puig de Sant Nofre!” Homes de neu, bolles de neu, patinades pel gel, la nostra cussa, sorpresa, que se menja la neu , les ginyes dels cotxes damunt la neu, la neu....avui tot és la neu! Sortim a passejar amb el cotxe. El “llempiaparabrises”, com diu el conco en Joan, llança grans pilots de neu en terra. Fora vila està com a canviada : els sementers blancs, els pinars esblanqueïts, les guardes d’ocells –caderneres i verderols- es rebegen dins la fresca  i la perspectiva del poble, a la llunyania, canvia per un dia, per mor de la neu, de la llum esmorteïda i de la sensació de fred que fa defora. Dins el cotxe un s’hi sent bé. Fa calentoreta. Com a calor i tot. )

 

Quina calorada, ni embat ha entrat avui, ni terral, ni vent de ponent.  I, per paga, els bancs de tonyines que cerquen la pujada de menjar des de les fondàries deven haver anat a cercar-lo més endins, cap al canal de Menorca. O els tunyinaires pirates han fet net el nostre tros de mediterrània. “Ueppp!” Torna a ser la veu d’en Joan, que més deixondit que jo, ha vist passar una ombra, molt grossa, guait la pantalla i una coa de l’ombra passa per la dreta. “Ja són aquí !”. Passa el temps. Vaja.  Fa devers una hora que “eren” aquí.

 

( Neu fregida. No tan exageradament, però sí molt aviat es fon la neu del matí. Rajen les canals, raja l’aigua pels carrers, la neu pren fesomia de gel, granisat,  i a l’horabaixa només la veuen als llocs més arrecerats. “Mira allà, devora els capellets de teulada, encara n’hi ha un poquet”)

 

“Ara !!”  Es tensa la canya frenèticament i, tot i que sé que els fils aguanten estirades de més d’una tona, els giscar del filament dins els rodets pareix que els ha de rompre. Em pos els guants ràpidament, m’assec i em ferm. “Molla la boia del ferretó, que aquest peixot estira una putada!!” Comença el combat. Ni “Nieve frita”, ni aigua torrada, no és permés ni tan sols un record escolar d’”El vell i la mar”, ni recursos literaris baraters i carrinclons de fred-calent, ni altres bajanades d’intel.lectual orgànic. Ara va de bon de veres! Fora són !

 

 

HAIKAIS MALGARBATS. Climent Picornell

jcmllonja | 25 Juny, 2005 15:20

Les ansietats diverses i disperses.

Tantes pors i actes interromputs.

Oportunitats perdudes per no res .

Text : Climent Picornell

Il.lustració : Guillem Mudoy

(HAIKAIS MALGARBATS.  Sèrie : El Pas del Temps. Nº 22.)

El nostre company dels blocs de Balearweb, "El lector híbrid" (Miquel Bezares), publicà no fa gaire un article a la revista LLUC, en la seva secció "El lector virtual", titulat "Mínims i Intermínims" en la qual feia esment entre altres coses dels Haikais o Haikus que hom pot trobar per Internet. Després de visitar-los pas els links dels següents llocs :

-Links a llocs amb haikus a Internet :  http://my.execpc.com/~ohaus/haiklink.htm

-Haikú a Mallorca : http://es.geocities.com/kirigirisu2002

-Generador de Haikus : www.everypoet.com

TURISME DES MASSES, "SOUVENIRS", LA CORONA I CAROD-ROVIRA. Climent Picornell.

jcmllonja | 20 Juny, 2005 20:49

Avui he estat membre d'un tribunal que jutjava la tesis doctoral d'Antoni Vives, sobre "Història del Foment del Turisme de Mallorca : 1905 -2005", dirigida per Sebastià Serra. Un bon treball, una part del qual serà el llibre que editarà FUNDATUR per commemorar el centenari del Foment, juntament a una macro-exposició a la Llotja de Palma que s'obrirà el mes d'Agost. Només els cartells que edità el Foment són ja tema a bastament per exposar. He suscitat el debat amb el doctorand de si els membres fundadors, l'any 1905, eren ja o no l'embrió d'una burgesia mallorquina. Bé. Per continuar amb el tema del Turisme, a les illes Balears, quasi omnipresent, penjaré al bloc l'article que vaig publicar ahir al Diari de Balears.




( Il.lustració de Guyrose )

El turisme de masses, els souvenirs, la corona i en Carod-Rovira.

Climent Picornell.

El títol, ho de confessar abans de seguir més endavant, és oportunista. Carod-Rovira hi és com esca per al lector. No solc escriure sobre temes d’actualitat, ja ho sap el meu director, perquè crec que hi ha massa gent que ho fa i molt millor que un servidor. El fet és, però, que l’actualitat, fa unes setmanes, fou la fotografia que li feia el president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, a l’ex conseller en cap, senyor Josep Lluís Carod-Rovira amb la intenció de posar-se una corona d’espines damunt el cap, a Jerusalem. Per més INRI, i perdonin la gracieta, vaig saber després que en Carod ho va fer perquè en Maragall li va dir : “Posa’t això i et faré una foto”. Aquest gest serví per fer befa d’en Carod, tot atribuint-li a ell fer befa de Jesucrist, que com saben, morí per nosaltres crucificat i coronat d’espines com a rei dels jueus, segons els romans de l’època. No crec que fos la intenció d’en Carod. Ni és el meu cas. A mi en Carod em cau bé. Però en qüestions d’imatge pública hauria d’augmentar la sensatesa i, sobretot, mirar més prim. De totes maneres, malgrat la campanya del Partit Popular i de tots els comentaristes afins, la cosa a Catalunya no ha estat exagerada. No fos cas que, un  altre pic, en Carod multiplicàs el seus diputats per quatre, com en l’altra ocasió, gràcies, en part, a la reacció contra la campanya que li envergà n’Aznar.

Era de plàstic. La corona d’espines que es posà damunt el cap, era de plàstic o de baquelita o d’aquests materials sintètics. N’hi ha fileres senceres. Era un “souvenir”, un record d’haver estat a Jerusalem, fabricada, molt possiblement a la Xina. Un objecte que els pelegrins o turistes compren i se’n duen a ca seva. Un objecte de consum de masses : souvenirs. I aquí hi entra el meu tema i deix en Carod. També hi ha “merchandising”, mercadeig, dels destins de turisme religiós. Per cert una de les primeres tipologies de la història del turisme, des de les creuades a Terra Santa fins a les primeres eixides pel Camino de Santiago, tot passant per Roma, Fàtima, Lourdes, Chestokova, per dir-ne alguns de cristians; o Kairouan i La Meca, musulmans; o per fer-nos enfora a Sud Amèrica o a Àsia, a l’Índia i el Japó, hi ha destins que atreuen en pelegrinatge a milions de turistes “religiosos” i altres milions més a veure i observar i retratar altres fets connexos amb la religió, des de processons diverses i diferents, a grans edificis semblants al que nosaltres en deim esglésies o temples. Perquè atrets pel que sigui, per molta o poca devoció que un tengui, és un turista al cap i a la fi,  vagi a la defunció i elecció del papa dels catòlics, vagi a fer les voltes de ritual a la gran pedra negra, la Kaaba, de l’enorme mesquita de La Meca o formi part dels estols multitudinaris de gent que va a rentar-se i purificar-se a les aigües del riu de la vida per als hindús, el Ganges.

Tots aquest llocs, hi ha qui diu que mouen un 10 % dels viatgers mundials. De tots ells hom torna amb uns objectes de culte i de recordança : torna amb souvenirs. Budes de plastilina, deesses índies i sticks de sàndal, mares-de-déus de Fàtima fluorescents, medalles i rosaris cristians comprats a quilograms o a dotzenes, aigües beneïdes diverses amb propietats terapèutiques i miraculoses i... corones d’espines. De plàstic. Les autèntiques, d’espines autèntiques vull dir, no passarien els controls de qualitat i de seguretat. Tot això, si em permeten fer un apart, ve d’antic; conten que de la creu on hi crucificaren a Nostre-Senyor, el “lignum crucis”, autèntic, en feren trossets. Si posassin les relíquies una devora l’altra, en resultaria una creu quilomètrica, i ja no en parlem d’altres famoses relíquies, com les plomes d’àngel, per exemple. En fi.

I és així, que el turisme de masses ha estandarditzat una tipologia de turista, el qual necessita dues coses dels llocs que visita : un record –un souvenir- i un retrat amb la cosa que va a veure o va a visitar. No basta una postal, es necessita una fotografia de la cataracta i ell, la torre de Pisa i ell, Sant Pere de Roma i ell, els elefants d’Àfrica i ell...Ell, el turista, en definitiva, retratat devora animals estranys, construccions rares, devora el més petit o el més gran. Tan se val.

El turisme de masses redueix a estereotips vulgars, en definitiva, el que anomenen turisme cultural o patrimonial. Als manuals que ho estudien, s’han aïllat onze elements culturals bàsics que atreuen turistes cap a les destinacions i que formen part de la parafernàlia de les guies turístiques. Entre ells artesanies, tradicions, arts, història, arquitectura, etc, etc... i, també,  la religió i les seves manifestacions i llocs visibles. En aquest sentit el turisme de masses ha resultat a ser un gran vector de canvi cultural. Només d’una part de  l’anàlisi - el de les formes materials de cultura i el que el turisme provoca, per mor de l’apetència de comprar milers o milions de souvenirs- els he de dir que el turisme ha fet i fa desaparèixer les arts tradicionals i fa créixer productes degenerats pseudo-tradicionals, souvenirs, elaborats per subvenir el consum de forma massiva. Les artesanies tradicionals no donen a l’abast. Si bé és ver que també, com una reacció contra això, a vegades fa que es recuperin els productes autèntics i que a la llarga les societats de destí reaccionin contra el mercadeig de les seves senyes d’identitat. I a Mallorca també. Dels protosouvenirs, (pagesetes de fusta d’olivera, siurells, senalletes de llata d’Artà i Capdepera, grans nacres decorades...) s’ha passat a oferir el mateix que una tómbola del Ram de mal gust. Basta que vagin a veure les postals a qualsevol botiga de vorera de mar. Hi trobaran  la sèrie on davall el nom de “Mallorca” s’hi veuen culs, mames i altres parts animals ( encara no hi ha la de l’ase d’Artà, però tot arribarà).

Més enllà de la valoració un poc “rousseauniana” de les societats primitives i de les seves artesanies emprades com a record pels turistes, la conclusió general és que, si bé en determinats casos el turisme pot funcionar com estimulador de fenòmens culturals “reals”, la majoria de vegades els subjuga i trivialitza. El turisme és un mitjà, però el turisme de masses és un mitjà molt pobre i a la vegada perillós per establir una vertadera preservació i manteniment de les formes tradicionals de cultura. La religiosa inclosa. Ho devia saber a tot això el senyor Carod-Rovira, quan el senyor Maragall, rodejats de fotògrafs de premsa, li va fer agafar el souvenir aquell i li va dir  “passa-t’ho pel cap” ? I per emprar una expressió  religiosa -és un dir- “qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra”. El nostre comportament quan feim de turistes, també ens obliga a fer-nos el retrat conseqüent ( al llac Ness a veure si hi guaita el monstre, als forns crematoris de jueus de Maunthausen, erosionant el marbre del TajMajal...) som un element més que col.labora amb el que ha fet i fa el turisme –democràtic- de masses : reduir el món a  un circ amb entrada barata. Els seré franc : el petjapapers que aguanta els apunts per fer aquest article és un souvenir : un pedrolot,  un tros del mur de Berlin. Però el meu és autèntic. O això, al menys, em digueren que diu el certificat en alemany que l’acompanyava.





LA MEVA GENERACIÓ. O UNA PART D'ELLA... Climent Picornell

jcmllonja | 16 Juny, 2005 08:34

La meva generació. (O una part d'ella...engrunada entre la "ceba", en Marx, "Mister Natural " i els "Freak brothers".
Vaig rebre la notícia de la mort, molt lluny d'aquí, d'un bon amic. El seu record em va provocar, a més d'una gran tristor, un rot agre, al comprovar com  havíem quedat engrunats entre  blocs d'influències diverses i perverses. D'aquesta engrunada, un servidor, encara en passeja moltes mosteles. Vaig escirure l'article següent sobre aquesta temàtica.


( Shelton i Crumb, grans mestres i retratistes de la meva generació )

La meva generació. O una part, només.

Climent Picornell

M’arriben noves de la mort, molt  derrotat, d’en Joan C., un amic incansable, des de la llunyana Goa, a l’Índia. Pel que em diuen, sense dents i amb els ulls quasi apagats, com a cec, vull dir, envellit, malgrat ser el més jove de nosaltres. El seu record em retorna sempre igual, el veig damunt la seva moto de trial i sempre, sempre, una al.lota darrera, falda llarga i senalla grossa. Era, en Joan, com un espectre, apareixia i desaparexia, de prompte no hi era, però sempre tengué la virtut de trobar-nos, fossim on fossim, per lluny de Mallorca que ens haguéssim fet.

És com si el ves, a la casa de la Font dels Morers, teníem a la casa aigua corrent –de la font-, damunt una era, rodejats de mates de murta, es veia l’illot del Pantaleu guaitar davant Sa Dragonera, una nit de lluna plena d’agost ens esbravarem de parlar i parlar, de totes les merdes d’aquest món i de tots els desitjos que poblaven els territoris del nostre  futur.

Un dia vaig sentir la seva moto, érem al casalot de Can Canals – Don Mariano feia ballar un ou damunt el raig del brollador de la clasta, deia que ho havia aprés per Catalunya-. En  Joan  venia a dir-me que partia i si li podia deixar alguns doblers. Li havien contat que al nord de l’Afganistan la terra era barata i que les pells de les guineus que es comercialitzaven per allà, li serien un bon finançament. L’escoltava, fuma que te fuma, amb aquesta punta d’irrealitat que t’entra, cremant canastros de verdura a la salamandra de la gran sala. Com d’altres vegades, no sabia si anava de berbes, com quan s’havia tret el carnet de conduir de primera especial per poder manar  camions de gran tonatge per travessar tota l’Àfrica, fins al Golf de Guinea, havia de carregar de roba de tons fluorescents que bescanviaria amb queixals d’elefant, deia, i es descotorrava de rialles.

Era un bon mariner i la vela, ho puc ben assegurar, no tenia secrets per a ell, son pare l’havia ensenyat bé, “era l’únic que li preocupava de jo”, sempre ho comentava, “res pus, ma mare morí massa jove”. Amb un filet de cotó penjat al màstil com a únic instrument, sense cap aparellatge técnic haviem anat i tornat del Carib. Durant una galerna, a la tornada, un servidor s’havia agenollat creguent morir, ressant  el “Señor mío Jesucristo...”, en castellà, com el m’haviem ensenyat les monges agustines, tan acollonat estava. En Joan al timó, cantava a les totes el “Moon shadow” de Cat Stevens.

De totes les eixides i tornades, un pic se n’ anà de bon de veres. Després d’un mesos al Pirineus, al mas que en Quique i na Brígida s’havíen comprat –quins altres, aquests, de la cria de cans de bestiar mallorquins, a la London School of Economics, a vendre herbes aromàtiques i mel al mercadet de la Plaça del Pi de Barcelona-, en Joan , partí cap a Afganistan, un país on encara hi havia com un rei que comandava, la invasió russa no havia provocat el que passà després, amb l’ascens al poder del Talibanisme i tota la resta.

D’Istambul demanà més doblers, que li enviarem a una adreça de la “poste restante” de correus, convençuts de què tornaria enrera. A Turquia s’havia topat amb en Julià  i la “Pastora” –un havia abandonat el seu institut  i l’altra la fleca de la seva família a Gràcia i un primer homo enlluernat pel “Traité de savoir-vivre à l’usage des jeunes générations” de Raoul Vaneigen-, havien acabat visquent a ca nostra –ella en un llit calent i ell a una cama-turca dins el rebost-, en una època on una tropa de brasileiros, dormien a l’entrada que era molt gran, i en Llorenç, que feia de soldat, recitava versos obsesionat per J.V. Foix. Descrigueren en Joan, com sempre, amb amics i rient, al barris del port de l’antiga Costantinoble, bevent i fumant i sense un puta duro.

Segons sabérem, molt més tard, davant l’American Express, agafà un bus ple de xusma i hippies, comandat per un holandès que havia estat mecànic i que feia la ruta Amsterdam-Nova Delhi. Ell, arribà a comprar un parell o tres de quarterades al Nord de Kabul. En Toni C. el seguí, poc després, i pensam que encara hi deu esser, si és viu. En Joan no hi durà gaire, perquè ens assebentarem de la seva arribada a l’Índia a través de les informacions que ens donaren uns familiars de l’ambaixador Nadal, que era mallorquí. Sabérem que l’hagueren d’anar a cercar a una espècie d’ermita per dins la regió de Caixemir, terra de sijhs, aquells de turbant disforjo damunt el cap.

A la fi quedà enrrocat a Goa i enrrollat. Al principi enviava material de tota casta, fins i tot roba i espècies i perfums -encara odii el patxulí i tota la vida serà així- a uns amics de Barcelona. Després el seu rastre s’anà esvaïnt i esvaïnt. Fins que avui, en Manel  que ara, després de passar per formador a seminaris de marxisme és “trainer” de PNL i endevinador professional, després d’haver trepijat els antres més cars d’Europa i les presons més xareques de la península Ibèrica, em diu que en Joan C. és mort. Pobret. Abans de morir digué dues coses. Una : que som d’enfora ! i l’altra : vatuadell me mor! El me vaig imaginar, no és molt original, em sap greu,  com n’Orson Welles a Citizen Kane, el seu darrer mot, Rosebud, que li serveix d’hermenèutica per interpretar la vida i les carències sentimentals del personatge. No puc, ni en sé. Que som d’enfora! D’on ? De Mallorca ? Vatuadell me mor! Fa mal fer-li una lectura a l’inrevés a la vida d’en Joan. La seva companya, una tailandesa, filla d’un músic que es passejà per Europa amb un cert èxit simfònic i que arribà a aprendre un poc de català, ho contà a un germà seu, ara  empresari turístic de l’oferta complementària –abans es passejava amb un Ducati 350- que anà a cercar...res. No res  quedà d’ell. Una ventada, l’endemà que l’haguessin cremat, espargí les seves cendres per damunt una platja de Goa, bruta m’imagin i plena de buines d’aquelles vaques sagrades. Vatuadell me mor! Tan enfora!





300 "MEL I SUCRE" I EL SETGE A LA PREMSA FORANA. Climent Picornell

jcmllonja | 13 Juny, 2005 20:40

Dues notícies encadenades. Per una part, la revista local del meu poble, "MEL I SUCRE" de SANT JOAN de Mallorca, celebra la sortida del seu nombre 300, vos adjunt l'article que hi sortirà publicat, la setmana que vé. Per un altre part l' "ASSOCIACIÓ DE LA PREMSA FORANA DE MALLORCA" ha publicat una editorial conjunta de les 46 publicacions locals que en fan part, en la qual s'acusa al Govern de les Illes Balears i al Consell Insular de Mallorca de retirar-los la seva publicitat institucional i diverses ajudes,  amb la qual cosa han agreujat la seva precarietat; també adjunt aquest editorial titulat "El setge a la premsa forana".


MEL I SUCRE ( “300”) , una bona eina de comunicació.

Climent Picornell

La Premsa Local, la varietat comunicativa de petites publicacions que informen dels entorns més propers -aquí a Mallorca se l’anomenà “Premsa Forana”- ha tengut un paper molt important en la vehiculació de la informació. Cada una de les publicacions en el seu redol d’influència,  i un paper més transcendent si les analitzem en el seu conjunt. MEL  I  SUCRE és una d’elles, des de fa molts d’anys i des de fa tres-cents números.

Aquestes publicacions periòdiques, la majoria d’elles mensuals, tengueren un creixement important amb la venguda de la democràcia, durant el post-franquisme, de tal manera que els anys vuitantes circulava la xifra de trenta mil exemplars mensuals, entre totes elles (una quarantena), que augmentà a finals dels anys noranta a més de cinquanta mil. La seva repercussió s’avalua entre els 100.000 i els 150.000 lectors, tot i que el càlcul d’aquesta xifra és dificultós, dona una idea de la seva transcendència. La majoria d’aquestes publicacions,  lligades a associacions sense ànim de lucre, es publiquen en català. Aquestes són dues de les virtuts que cal reconèixer. Han apropat a la gent la informació més directa, cosa que deixaven de banda els diaris, per exemple, i, a falta de premsa en la nostra llengua, ocuparen aquest espai i familiaritzaren molta gent amb el català als mitjans escrits. L’ “Associació de la  Premsa Forana “, amb seu a Sant Joan, és el seu referent. No sense problemes, en aquests anys de canvis, amb la irrupció d’altres mitjans de comunicació i amb les dificultats, sempre inevitables, però evitables, de la supervivència d’aquest tipologia de projectes basats, encara molts d’ells, amb la cessió gratuïta d’esforços d’un grup de gent, com és el cas de MEL I SUCRE a Sant Joan. La necessitat de subvencions, o de subscriptors, o de publicitat, o  l’adaptació als nous mitjans d’impressió són alguns del problemes amb els quals es toparan de cada vegada més aquesta tipologia de canals comunicatius, que, sense dubte, acompleixen un servei, ara per ara, insubstituïble, tot i que convendria que s’adaptassin, progressivament, a les noves tecnologies i molt en concret que omplissin el seu espai a Internet, sense deixar el seu redol.

MEL I SUCRE ha acomplert en els seus tres-cents números aquestes dimensions anteriors i alguna més. Ha informat de Sant Joan i ho ha fet en català, però a més a més, ho ha fet amb “professionalitat periodística”, separant adequadament la informació de l’opinió particular o partidista. Amb les topades conseqüents que això comporta. Hi hauria d’afegir dues virtuts més, que converteixen MEL I SUCRE en un dels millors productes que es fan en aquesta franja informativa. La primera és que ha estat persistent, si bé ha passat diverses etapes, i diversos equips de gestió. Vull  ressaltar la tasca d’en Joan Font, que desde el primer dia hi col.laborà, i durant molts d’anys aconseguia “finalitzar” i “fer arribar” el producte a les llars santjoaneres i ho personalitz amb ell i hauria d’augmentar el nombre i els noms de més gent, ja ho sé. Però moltes d’aquestes tipologies de publicació, o desapareixen, o baixen la seva freqüència i, gran part de la seva efectivitat informativa, rau en què surtin quan toca : si és cada mes, idò cada mes. I en segon lloc, MEL I SUCRE és un producte de qualitat, ja he esmentat la seva qualitat conceptual, però em referesc ara a la seva qualitat d’imatge i d’impressió, amb això ha demostrat una adaptació al món de les noves tecnologies, fruit de la connexió d’alguns del seus redactors amb les tasques professionals de l’impressió, la composició i la imatge gràfica. Alguns productes de la premsa forana tradicional no  l’han feta a aquesta adaptació, en més d’un sentit.

Així ho veig, MEL I SUCRE , nombre darrera nombre, s’ha convertit en una vertadera crònica del que ha passat al poble de Sant Joan de Mallorca, ho ha fet en la llengua del poble, el nostre bell català de Mallorca, i ho ha sabut fer amb un alt contengut conceptual; evolucionant desde les primeres revistes ciclostilades, passant per  les fotocopiades, fins a ara mateix, imprès a tot color en les cobertes i les contracobertes –on hi vehicula una fotografia del seu col.laborador ja desaparegut, el fotògraf santjoaner Climent Picornell- i amb un alt grau de qualitat tècnica en el seu interior.

Dimensionat, és un adjectiu que es sol emprar per aplicar a les infrastructures  que són adequades a la seva funció i sobredimensionat quan s’excedeixen. Deixin que usi l’adjectiu de sobredimensionat per aplicar-ho, en aquest cas positivament, a la revista MEL I SUCRE. Sempre que la rep trob que sembla una revista d’un poble molt més gran, podria ser perfectament un setmanari d’una ciutat cap de comarca. Tot un luxe pels santjoaners, del qual en gaudim gràcies a  la dedicació d’un grapat de persones. Per molts d’anys. I a pensar ja en el nombre 301, que aquesta és una de les servituds del periodisme i de la informació.


(Seu de l'Associació de la "Premsa Forana de Mallorca" a Sant Joan)

Editorial Conjunt de les 46 publicacions de la PREMSA FORANA DE MALLORCA
EL SETGE A LA PREMSA FORANA


Vivim una època en què la comunicació travessa un moment d’esplendor. Mai cap societat no havia estat tan connectada a la resta del món per saber què passa, ni havien existit mai tants instruments al seu servei: des de la televisió al telèfon mòbil i els missatges, passant per internet, els diaris gratuïts, la premsa escrita, les revistes...
Les institucions de les Illes Balears, ben atentes, han captat aquesta aparent facilitat per arribar al ciutadà i han augmentat el pressupost dedicat a comunicació i a publicitat. Els gabinets de premsa han proliferat espectacularment, les campanyes publicitàries són constants, s’han destinat partides importants a subvencions als mitjans de comunicació i... fins i tot, s’han creat una ràdio i una televisió públiques per ser present, el Govern, en el pastís comunicatiu i tenir-hi una veu pròpia, sense intermediaris.
Intencionadament oblidades pel poder, però reconegudes pel poble, han restat marginades una cinquantena de petites publicacions que romanen fora de les campanyes de publicitat i dels augments dels ajuts institucionals que monopolitzen mitjans més potents. La Direcció General de Política Lingüística del Govern Balear ha deixat de convocar els ajuts econòmics per a la premsa en català. El Consell de Mallorca ha fulminat els dos convenis amb els que finançava una part simbòlica de les despeses d’impressió de les publicacions de la part forana de l’illa. Les institucions en general es neguen a inserir les seves campanyes publicitàries, teòricament de l’interès de tots els ciutadans, a la premsa forana.
Però la premsa forana -i tu, amic lector, ho sabràs millor que ningú-, és una de les baules més importants en el procés comunicatiu de tot mallorquí, perquè t’informa d’allò que més t’interessa, que és el que passa el teu voltant més immediat, al teu poble, a la teva gent, a tu mateix. És el que més t’afecta.
El 60% de la població mallorquina és lectora d’alguna de les publicacions de l’Associació de la Premsa Forana de Mallorca. A l’any editam 1.600.000 exemplars, 35.000 pàgines diferents –la pràctica totalitat en català- dedicades als pobles i a la seva gent. Som 1.200 persones que hi treballam, quasi totes sense cobrar res a canvi, però es necessiten 5 milions d’euros per mantenir aquesta estructura comunicativa tan nostra i tan arrelada, com ho prova l’existència de mitjans amb més d’un segle de continuïtat.Volem denunciar una situació d’injustícia envers les 46 publicacions agrupades a l’entorn de l’Associació de Premsa Forana de Mallorca, assetjades tant pel Govern Balear com pel Consell de Mallorca amb la clara intenció de fer-nos desaparèixer.
Volem denunciar que les institucions no protegeixen el ciutadà, que té dret a rebre informació veraç d’allò que succeeix al seu voltant a través dels mitjans de la part forana de Mallorca, que es volen fer callar.
Volem denunciar que ni el Govern ni el Consell no són favorables al que diu la Llei de Normalització Lingüística sobre el dret del ciutadà a rebre informació en llengua catalana, perquè han eliminat els ajuts a la premsa en català.
Volem denunciar que els nostres polítics es miren l’illa des de Palma, i com que la premsa forana a Palma no hi té gaire transcendència fan com si no existís.
Volem agrair als nostres lectors i anunciants la seva fidelitat al llarg de tants anys. Ells ens coneixen, saben que el de la premsa forana és un periodisme ben fet, exacte i precís. Si no fos així ells ho haurien notat i ens haurien deixat de llegir.
Demanam una rectificació tant del Govern Balear com del Consell de Mallorca, perquè estan posant en perill tota una xarxa comunicativa insubstituïble, fonamental per les relacions humanes, socials i culturals dels 46 pobles en els que som presents.
I demanam una protecció més duradora i menys arbitrària de les publicacions locals a través de la redacció d’una llei reguladora de les subvencions als mitjans de comunicació, així com de les campanyes de publicitat de les administracions adreçades a tots els ciutadans, i no només a una part de la societat.



"HAI KAIS MALGARBATS." Climent Picornell

jcmllonja | 10 Juny, 2005 21:36

HAI KAIS MALGARBATS. Sèrie: les dones. Nº 69.

Mirar-te els ulls llunyans.

Sentir-te dins el cos d'un altre.

Refer-me de la sobtada malenconia.

Text : Climent Picornell.   Imatge : Guillem Mudoy.

JOSEP MELIÀ I PERICÀS ( 1939 - 2000 ). Climent Picornell.

jcmllonja | 07 Juny, 2005 09:37


He llegit, a un llibre de memòries personals, editat no fa gaire, uns comentaris, cainites i despectius, sobre Josep Melià. I sobre "altres Melià", igualment injustos i durs. Un servidor que va ser amic d'en Josep Melià, vaig pensar : ja hi tornam a ser, amb el reduccionisme absolut del blac o negre, la fantasmagoria maniquea dels mallorquins. I tanmateix ja ho sé, ni tots som tan bons, ni tan dolents. Era també el cas d'en Melià. Com deia J P Sartre : "Tots som un poc botxins, i un poc víctimes". Amb motiu d'aquesta lectura he volgut recuperar un article que vaig escriure per l'homenatge que li varem organitzar, poc abans de la seva mort. Vaig punyir molt perquè el fessin doctor Honoris Causa de la Universitat de les Illes Balears i no me'n penedesc.

És també molt interessant un video que va enregistrar el Servei de Recursos Audiovisuals de la UIB , el podeu veure clicant aquí (35 minuts),a can Jaume Sureda a Artà, amb en Jaume Morey, n'Andreu Manresa i jo mateix de contertulis.


Breviari per a ús de melianites

Climent Picornell

 

La presentació recent d’un video sobre Josep Melià, m´ha fet rescatar de l’oblit un text que vaig escriure amb una certa frissor, una espècie de divertimento. Aquest, en forma de breu diccionari fou confeccionat amb motiu d’unes xerrades d’homenatge a Josep Melià que organitzà la UIB. En un principi havia armat un document que venia a ser un avanç d’un estudi crític de les cinc edicions que s’han fetes, per ara, de l’obra “Els Mallorquins”. Un malentès amb els organitzadors em va fer canviar el tema ràpidament i com sempre, excuses de mal pagador, vaig engirgolar aquest, per dir-ho pietosament, apressat i mestallat breu diccionari. Mestallat perquè, tot i que majoritàriament és entrellucat de l’obra d’en Melià -cites novel.lades, versos seus, declaracions a entrevistes- hi ha algunes citacions que no són seves, sinò meves, altres manllevades i d’altres que són absolutament apòcrifes. El bon sentit els farà destriar les unes de les altres.

 

Alcortà : Territori inexistent. Entre Artà i Alcanada a Alcúdia ( Per anar d’un a l’altre s’ha d’haver passat, inevitablement, per Madrid).

 

Burgesia : Classe social que a Mallorca cerquen i esperen, encara, d’asseguts. Arreplegament de nous rics. No han assumit cap rectoria social. Funcionen com un sindicat de pidolaires. No dubten en consumir territori i col.locar a fora els seus excedents.

 

Covard : Perquè cal ésser covard ? Per sobreviure.

 

Ciutat : Oposat a part forana.

 

Duchesse frisée : Cadira llarga de dues peces desiguals dividida en dos element ajustables. De vegades hi ha al.lotes que s’hi ajeuen, nues.

 

Enyorança : La nostra malaltia nacional.

 

Fuster, Joan : Proleguista de la primera edició d’ Els Mallorquins, on es manifesta sobre l’excés de poetes a les nostres terres i la manca de reflexions cara a cara.

 

Germà o Germana Gran : Com el Big Brother orwel.lià, la por al futur, la pèrdua del batec de la nostra societat civil.

 

Geomètrica : Tipologia de progressió matemàtica, aplicable al factor de desnacionalització.

 

Homenot : Aplicable a Josep Melià. A més d’homenots, existeixen a Mallorca, homes, homenets i homoniqueus. Aquesta classificació és atribuïda a Lluis Garcia Sevilla, diuen.

 

Intel.lectual : A Mallorca : Lletraferit (intraduible al castellà). Dit d’aquella persona que va a les biblioteques, també, els dies que no plou.

 

Joventut : Conjunt de gent, cada pic més nombrós, decidit a aportar el seu esforç, per que les coses no segueixin pel pendís que ens du a l’abisme.

 

Katalinero . ( Si es permesa la llicència poètica de la K, s’ha de pronunciar, quasi com “quie”), Home de frontera. Resultat de la perfecta fusió dels ciutadans i dels habitants de la part forana. Aquesta tesi de Frankenstein de pa amb fonteta, Melià, l’atribueix a Valentí Puig.

 

Lowry, Malcom : Autor de “Sota el volcà”, que Melià –per boca d’altri- confesa no haver llegit i que de volcans, ja en té prou amb l’ Stromboli de Roberto Rossellini, on, a més, hi surt la Bergman quan era jove.

 

Llengua : Categoria i anècdota. Vet aquí els nous rics parlant amb orgull l’idioma dels militars.

 

Llompart , Josep Maria : Reclamà , públicament, que algú fes, a Mallorca, el mateix que havien fet Jaume Vicens Vives, a Catalunya, i Joan Fuster, al País Valencià. Llompart, al despatx de l’Editorial Moll, amb Gregori Mir i Jaume Vidal Alcover, presents, escoltaren l’esquema d’ Els Mallorquins.

 

Mallorca : País del nonsense, de la contradicció i del contrasentit, amb el Nord pendent a les brúixoles. Hom diu que el iode del mar fa enravenar els nadius més del compte.

 

Mallorquins : Autors de dècimes desbaratades. Picadors que s’escandalitzen quan una vídua es torna a casar.

 

Mallorquins, Els : Llibre escrit per Josep Melià, quan era un “no-ningú”. Amb ell començà a fer de “maître-a-penser” a diverses generacions.

 

Melià, Josep : “Caga més un bou que cent oronelles”.

 

Nació: Terra de naufragis.

 

Nacionalisme : Compromís. Per damunt de dretes i esquerres. Per a agnòstics i per a capellans.

 

Optimista : Pessimista entussiasta. Parafrassejant Salvador Espriu : posseidor d’una esperança desesperançada. Coneixem millor, de cada pic, les nostres arrels i ens podem permetre més a consciència el plaer de destruir-les.

 

Poble . El poble, de vegades, l’han d’agafar per les orelles, com una greixonera per les anses.

 

P : La “p” de Melià. Famós article de n’Emilio Romero, mosquejat, de que en Melià als diaris de Madrid firmàs Josep i no José.

 

Proletaris-Propietaris : Segons Jaume Binimelis que ho llegí a un article d’en Melià, a un diari, frase encertada que resumeix el pas a una nova pagesia entre el XIX i el XX : “De proletaris a propietaris”.

 

Ques : Melià i Ques. Llinatge de la seva dona i dels seus fills. Quan el meu fill sia gran, em vinclarà l’esquena el pes dels anys i aquesta emprenyadora melangia de les coses que no foren.

 

Raó : No s’arriba a ser Galileo Galilei simplement per ser perseguit, ademés, fa falta tenir raó.

 

Sinceritat : El seu excés és sempre imperdonable.

 

Secret : Per definició, a Mallorca no n’hi ha. Si de cas, forat on amagaven els contrabandistes la seva mercaderia.

 

Turisme : És dificil parlar del turisme ( i del seu impacte sobre la nostra vida quotidiana) sense obrir la caixa dels trons. Allò que per a uns és un dogma indiscutible, per a uns altres és una profanació.

 

U : “Ubi bene, ibi patria” (allà on em sent bé, allà és la meva pàtria); aquesta és, més que res, el lloc dels nostres maldecaps.

 

Veblen, Thorstein : Autor de “La Teoria de la clase ociosa” (1899), capítol que desapareix a les darreres edicions d’ Els Mallorquins.

 

Villalonga, Llorenç : Volterià, misògin, tret de pollaguera, remullat d’aigua beneïda.

 

X,Y,Z : Lletres que simbolitzen les incògnites a les equacions matemàtiques. “Ménage a trois” practicat a Mallorca, per tres divorciats: intelectuals, classe dirigent i poble pla. Els intelectuals entretenguts en la seva desqualificació mútua; la classe dirigent bastint les institucions com si Mallorca fos un trast buit i el poble pla, aquest amb el perill de que li facin fer el paper del cabrum a les processons.

 

Esper d’en Josep Melià, avui ja des d’allà on ens contempli, que no em renegui massa, per aquesta frivolitat, que tampoc ho és tant.

 

LA GLOBALITZACIÓ I LA REIVINDICACIÓ DE MCLUHAN. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Juny, 2005 16:54

Fotografia : Muntanya de Randa ( Mallorca). Per PEP TORRO.

La globalització i la vindicació de McLuhan

Climent Picornell

Quan un torna vell, té el privilegi de poder re-llegir. Pocs privilegis i moltíssims inconvenients. En fi. Fa molt poc he acabat la meva relectura de “Understanding Media” ( Entendre els mitjans de comunicació) del professor canadenc Marshall McLuhan. Mac Luhan, citat innombrables vegades sense saber que se’l citava –“tot el que no surt a les pantalles de TV no ha succeït mai”- va passar per un època en què parlar d’ell, tenir-lo com a referència, no era “cool” o “fashion”, era, per dir-ho en castellà “manido”, era “demodée” i el que feia modern era denostar-lo i oblidar-lo. Què hi farem ? Idò, un servidor que torna clàssic el vol vindicar. Reivindicar.

Però abans, l’anécdota. Woody Allen, es veu que emprenyat de que tothom citàs McLuhan sense haver-lo llegit, el situà a un dels seus millor films, Annie Hall. A la coa de l’entrada a un cinema, un insoportable intel.lectual universitari que, sembla, que es vol lligar la seva jove acompanyant, patapim i patapam, l’omple el cap de McLuhan per amunt, Mc Luhan per avall. Woody Allen, que a la pel.licula és just darrera seu, quan ja no pot més, l’escomet i li diu : tu no en tens ni idea del que diu Mc Luhan ! El professor universitari el reprèn : i tu què saps! Aleshores W. Allen fa sortir de darrera un cartell el professor McLuhan, de bon de veres, que corrobora el desconeixement de l’intelectual.loide. Glup ! Que solen dir als còmics.

Vagi l’anècdota per situar la fama del nostre autor, realitzant un actuació esporàdica, un “cameo” es diu avui, a una pel.lícula de fama. L’any 1964 va publicar l’obra rellegida per un servidor i el sentit de l’anticipació que manifesta en la seva anàlisi és quasi el sentit anticipatiu que només tenen alguns artistes. Conceptes i definicions com “El mitjà és el missatge” ( que tranformà posteriorment en el “massatge”, genial, em creguin), allò dels “mitjans freds i calents”...en una paraula, gran part del “Deus ex machina” McLuhanià ja es troba en aquesta obra. Ja en els elements de La Galàxia Gutemberg o “The Global Village” ( no sé si traduir-ho per “El llogaret global”), usa el mot global, per referir-se a la mundialització, a la globalització. En Mc Luhan no val tant la paraula i l’adjectiu que se n’ha derivat i que ara és d’ús corrent, com el concepte. El món, deia, torna petit, ho sabem quasi tot de tothom ( l’excés d’informació, però, genera contaminació en la comprensió de les coses), acabarem estimant i odiant tots el mateix, les mateixes persones, fin i tot els mateixos personatges de cinema i TV.

Els he de ser franc, moltes de les coses que escriví Mc Luhan han tengut més sentit per un servidor avui, que quan les vaig llegir per primera vegada, i no en parlem de quan es va publicar el llibre. Enamorat del “Finnegans Wake” de Joyce i, en menor mesura de molts altres literats, he de citar també William Blake, perquè als dos els usava com una espècie de “bolla de vidre” explicativa de la seva hermeneùtica. Gran ideador d’aforismes ( “Som com la pantalla de TV tenim tota la humanitat en la nostra pell”, “Ens convertim en el que contemplam” , “ Modelam les nostres eines i després aquestes ens modelen a nosaltres”). Tot plegat, el feu un home famós, citat, estimat i odiat ( intel.lectualment parlant). És veritat que la seva pretenciositat citant els clàssics, mesclant-los amb la vulgaritat dels anuncis o cites “banals” (¿?) de l’star system, el feien un iconoclasta mal de digerir. Vegin alguns del subtítols als capítols del llibre :

La paraula parlada ( Les flors del mal); Els doblers ( La tarja de crèdit dels pobres); La paraula impresa ( L’arquitectura del nacionalisme); La fotografia ( El bordell sense parets); La premsa ( Governar mitjançant les filtracions)...

“L’escriptura és visual, la televisió és auditiva i tàctil”, davant algunes afirmacions que semblaven boutades, els oficiants de la galàxia Gutemberg no tractaren massa bé, a les necrològiques de 1980, a l’home que ja anuncià que els historiadors o arqueòlegs veuran en els anuncis publicitaris del segle XX el reflex més ric i fidel que una societat ha tengut mai de les seves activitats.

Per tant , reconeixement a uns dels primers pensadors de la globalizació i dels seus resultats ( Són bons o dolents? Hem de ser globòfobs o globòfags? Com diu l’economista de les americanes de colorins), entesos aquests com els efectes que tendeixen a comprimir i a dissoldre les dimensions del temps i l’espai fent sorgir l’existència d’un esperit mundial. Un vertader precursor del ciberespai.

Lewis LAPMAN, que el situa com un dels pensadors més importants des de Newton, Darwin, Freud o Einstein, extreu de Mc Luhan, una de les coses que més li agradaven; un joc d’antinòmies per exemplificar el pas d’una civilització comarcalitzada a una globalitzada. Vegin : autoritat / poder ; felicitat / plaer ; literatura / periodisme ; heterosexual / polimorf ; ciència / màgia ; drama / pornografia ; política / profecia ; la veritat com a passió / la passió com a veritat.

A “COUNTERBLAST”, una obra rara, exagerada i premonitària, continuà el seu discurs : “ La roda implicà els camins, no a l’inrevés, així, les noves tecnologies conformaran els nous ambients” o “ Els israelites no poden recordar, els palestins no poden oblidar”.


MARSHALL MCLUHAN  www.themandrakehotel.com ) 


LA TAULA DE LES COPINYES. Climent Picornell.

jcmllonja | 02 Juny, 2005 14:24



La Taula de les copinyes

Climent Picornell

 

Sempre he sentit contar a ma mare que al meu padrí li servien el dinar abans que els altres. Li agradava dinar prest. Per això ho feia tot sol. Sempre allà mateix. Al cap de  taula, mirant cap al corral, on l’ombra de la parra -que havia duit el tio Miquel, el militar, quan l’havien destinat a “Lérida”- resguardava el menjador de la calorota de l’estiu. Jo era nin però record molt bé aquella taula, feta de “granito” amb petites copinyes incrustades, llarga, pesada i amb els peus de llenya de cirerer, d’un cirerer de Son Cotxer. Un arbre molt gros que s’havia mort després de fer cireres a balquena i amb les quals ens fèiem arracades, damunt les orelles de dues en dues, quan érem nins i feliços, per allò de la infantesa i els temps passats ( que no sempre foren millors, però sí quasi sempre).

     Idò el padrí s’asseia allà, i damunt aquella taula, abans de dinar solia practicar el mateix ritual. Aplegava un parell de macs, pedres seleccionades, i els col·locava prop del plat. Seguidament xapava mitja dotzena d’albercocs, d’aquells de galta vermella, i els aficava dins un tassó alt. Els pitjava amb delicadesa i omplia el tassó de vi. Els mitjos fruits s’amaraven durant tot el temps del dinar : serien les postres. I les pedres que havia col·locat prop del plat ? Tot al seu temps. Quan començaven a posar taula, els moixos de la casa que anaven volanders pels corrals dels veïnats, compareixien. Quan el padrí sentia miolar, agafava una pedra i quan s’acostava el primer, pam ! li entaferrava pedrada. Solia dosificar els macs, a fi i efecte, que a l’hora d’empassolar-se els albercocs, ara diríem “marinats en vi”, li quedàs encara un poc de munició. Aquest divertimento era comentat i jo diria que ben acceptat, fins i tot pels moixos, els quals, mirau quin canvi,  eren admesos durant l’hivern a escalfar-se amb ell dins la foganya. Però a l’estiu, tocava anar vius a qualque pedrada. Coses de les estacions.

 


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb