Climent Picornell

TONYINES, "NIEVE FRITA", AIGUA TORRADA I MAR CALMA. Climent Picornell

jcmllonja | 27 Juny, 2005 12:30

 

TONYINES, “NIEVE FRITA”,   AIGUA TORRADA  I  MAR CALMA

Climent Picornell

 

Tot aquests pensaments, una espècie de deriva mental, com una al.lucinació transitòria, em bullien pel cap a un parell de milles al Nord de Mallorca, es veia a la llunyania el Cap de Formentor, dins una mar absolutament calma, tirant cada minut un peixet, sardines, alatxeta i qualque aladroc, per la borda, esperant les grans tonyines. Hores i hores, calor i calor i la trituradora de peix, catacrec-catacrec-catacrec, deixant anar dins la mar una embrivada de peix capolat. Bromeig, en diuen d’això.  I el capet d’un servidor amb “la nieve frita”. I les tonyines que no venien. ”Nieve frita”, com endormiscat...

 

“Nieve Frita” , fou tema de discussió entre el filòsof Gustavo Bueno i les autoritats acadèmiques de la Universitat de Oviedo, a rel de la seva definitiva jubilació. El que demanava Bueno era, segons el seu rector, com demanar la lluna, “Nieve Frita”, una cosa impossible : quan es comença a fregir, es desfà l’invent. Segons Bueno, era just al contrari. Només deu ser possible oferir la “Neu Fregida” en una d’aqueixes cartes genials de restaurants com el “Racó de Can Fabes” o d’ “El Bulli”, realitzades pels mestres Santi Santamaria o Ferran Adrià. En català de Mallorca solem usar un  símil de les mateixes característiques : aigua torrada. Una cosa que ha estat un bluff, un  impossible, una collonada, que pareixia tot-lo-món....”aigua torrada !”.

 

A estones qued ben adormit.

( Neva amb abundància. A moments fa calabruix, a moments aigua-neu,  a estones, però, els flocs de neu,  -les flòbies- són tan nombroses i tan grosses que pareixen trebolins blanquinosos. “Jo no havia vist mai neu” diu en Julià, “Bé...no n’havia vist tanta. Un dia a l’escola en va fer, però no era com ara”. Poc a poc es va depositant un gruix considerable –tres o quatre centímetres- damunts els cotxes i les teulades més planes. Puj al meu estudi i les flòbies passen i repassen per davant la finestra. El pensament primer és d’alegria i benestar. El segon és de comparança amb les basques poderoses de l’estiu. Aquells dies que es senten les xigales i,  el sol i el ressol fan l’existència feixuga. Quina diferència amb ara mateix, quan els camps fins al turó d’Els Calderers s’han emblanquinat, enfarinoats de neu.)

 

“Jo he provat de que m’agradin altres coses, però només m’agrada pescar. Ja ho veus”. És en Joan, el meu company, que a la proa de la barca, comprova que els hams –mescla de titani i carboni, molts d’ euros cada un- estiguin ben armats, per quan la tonyina pegui estirades, sacsant tota la barca... El sonar no fa menció de res. La mar podrida, un mirall de lents moviments. Un servidor, rítmicament, el cap recolzat a un salvavides, agafa que t’agafa  peix d’una de les quatre geleres.

 

Torna-m’hi, torna-hi amb la “Nieve frita”. Adormit davall el soleller.

( “Pareix Estocolm!”, diu algú. “Pareix Andorra”, diu la veinada –94 anys- “bé...jo no hi he estat mai”. “Podrem anar a esquiar pels costers del Puig de Sant Nofre!” Homes de neu, bolles de neu, patinades pel gel, la nostra cussa, sorpresa, que se menja la neu , les ginyes dels cotxes damunt la neu, la neu....avui tot és la neu! Sortim a passejar amb el cotxe. El “llempiaparabrises”, com diu el conco en Joan, llança grans pilots de neu en terra. Fora vila està com a canviada : els sementers blancs, els pinars esblanqueïts, les guardes d’ocells –caderneres i verderols- es rebegen dins la fresca  i la perspectiva del poble, a la llunyania, canvia per un dia, per mor de la neu, de la llum esmorteïda i de la sensació de fred que fa defora. Dins el cotxe un s’hi sent bé. Fa calentoreta. Com a calor i tot. )

 

Quina calorada, ni embat ha entrat avui, ni terral, ni vent de ponent.  I, per paga, els bancs de tonyines que cerquen la pujada de menjar des de les fondàries deven haver anat a cercar-lo més endins, cap al canal de Menorca. O els tunyinaires pirates han fet net el nostre tros de mediterrània. “Ueppp!” Torna a ser la veu d’en Joan, que més deixondit que jo, ha vist passar una ombra, molt grossa, guait la pantalla i una coa de l’ombra passa per la dreta. “Ja són aquí !”. Passa el temps. Vaja.  Fa devers una hora que “eren” aquí.

 

( Neu fregida. No tan exageradament, però sí molt aviat es fon la neu del matí. Rajen les canals, raja l’aigua pels carrers, la neu pren fesomia de gel, granisat,  i a l’horabaixa només la veuen als llocs més arrecerats. “Mira allà, devora els capellets de teulada, encara n’hi ha un poquet”)

 

“Ara !!”  Es tensa la canya frenèticament i, tot i que sé que els fils aguanten estirades de més d’una tona, els giscar del filament dins els rodets pareix que els ha de rompre. Em pos els guants ràpidament, m’assec i em ferm. “Molla la boia del ferretó, que aquest peixot estira una putada!!” Comença el combat. Ni “Nieve frita”, ni aigua torrada, no és permés ni tan sols un record escolar d’”El vell i la mar”, ni recursos literaris baraters i carrinclons de fred-calent, ni altres bajanades d’intel.lectual orgànic. Ara va de bon de veres! Fora són !

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb