Climent Picornell

LA MEVA GENERACIÓ. O UNA PART D'ELLA... Climent Picornell

jcmllonja | 16 Juny, 2005 08:34

La meva generació. (O una part d'ella...engrunada entre la "ceba", en Marx, "Mister Natural " i els "Freak brothers".
Vaig rebre la notícia de la mort, molt lluny d'aquí, d'un bon amic. El seu record em va provocar, a més d'una gran tristor, un rot agre, al comprovar com  havíem quedat engrunats entre  blocs d'influències diverses i perverses. D'aquesta engrunada, un servidor, encara en passeja moltes mosteles. Vaig escirure l'article següent sobre aquesta temàtica.


( Shelton i Crumb, grans mestres i retratistes de la meva generació )

La meva generació. O una part, només.

Climent Picornell

M’arriben noves de la mort, molt  derrotat, d’en Joan C., un amic incansable, des de la llunyana Goa, a l’Índia. Pel que em diuen, sense dents i amb els ulls quasi apagats, com a cec, vull dir, envellit, malgrat ser el més jove de nosaltres. El seu record em retorna sempre igual, el veig damunt la seva moto de trial i sempre, sempre, una al.lota darrera, falda llarga i senalla grossa. Era, en Joan, com un espectre, apareixia i desaparexia, de prompte no hi era, però sempre tengué la virtut de trobar-nos, fossim on fossim, per lluny de Mallorca que ens haguéssim fet.

És com si el ves, a la casa de la Font dels Morers, teníem a la casa aigua corrent –de la font-, damunt una era, rodejats de mates de murta, es veia l’illot del Pantaleu guaitar davant Sa Dragonera, una nit de lluna plena d’agost ens esbravarem de parlar i parlar, de totes les merdes d’aquest món i de tots els desitjos que poblaven els territoris del nostre  futur.

Un dia vaig sentir la seva moto, érem al casalot de Can Canals – Don Mariano feia ballar un ou damunt el raig del brollador de la clasta, deia que ho havia aprés per Catalunya-. En  Joan  venia a dir-me que partia i si li podia deixar alguns doblers. Li havien contat que al nord de l’Afganistan la terra era barata i que les pells de les guineus que es comercialitzaven per allà, li serien un bon finançament. L’escoltava, fuma que te fuma, amb aquesta punta d’irrealitat que t’entra, cremant canastros de verdura a la salamandra de la gran sala. Com d’altres vegades, no sabia si anava de berbes, com quan s’havia tret el carnet de conduir de primera especial per poder manar  camions de gran tonatge per travessar tota l’Àfrica, fins al Golf de Guinea, havia de carregar de roba de tons fluorescents que bescanviaria amb queixals d’elefant, deia, i es descotorrava de rialles.

Era un bon mariner i la vela, ho puc ben assegurar, no tenia secrets per a ell, son pare l’havia ensenyat bé, “era l’únic que li preocupava de jo”, sempre ho comentava, “res pus, ma mare morí massa jove”. Amb un filet de cotó penjat al màstil com a únic instrument, sense cap aparellatge técnic haviem anat i tornat del Carib. Durant una galerna, a la tornada, un servidor s’havia agenollat creguent morir, ressant  el “Señor mío Jesucristo...”, en castellà, com el m’haviem ensenyat les monges agustines, tan acollonat estava. En Joan al timó, cantava a les totes el “Moon shadow” de Cat Stevens.

De totes les eixides i tornades, un pic se n’ anà de bon de veres. Després d’un mesos al Pirineus, al mas que en Quique i na Brígida s’havíen comprat –quins altres, aquests, de la cria de cans de bestiar mallorquins, a la London School of Economics, a vendre herbes aromàtiques i mel al mercadet de la Plaça del Pi de Barcelona-, en Joan , partí cap a Afganistan, un país on encara hi havia com un rei que comandava, la invasió russa no havia provocat el que passà després, amb l’ascens al poder del Talibanisme i tota la resta.

D’Istambul demanà més doblers, que li enviarem a una adreça de la “poste restante” de correus, convençuts de què tornaria enrera. A Turquia s’havia topat amb en Julià  i la “Pastora” –un havia abandonat el seu institut  i l’altra la fleca de la seva família a Gràcia i un primer homo enlluernat pel “Traité de savoir-vivre à l’usage des jeunes générations” de Raoul Vaneigen-, havien acabat visquent a ca nostra –ella en un llit calent i ell a una cama-turca dins el rebost-, en una època on una tropa de brasileiros, dormien a l’entrada que era molt gran, i en Llorenç, que feia de soldat, recitava versos obsesionat per J.V. Foix. Descrigueren en Joan, com sempre, amb amics i rient, al barris del port de l’antiga Costantinoble, bevent i fumant i sense un puta duro.

Segons sabérem, molt més tard, davant l’American Express, agafà un bus ple de xusma i hippies, comandat per un holandès que havia estat mecànic i que feia la ruta Amsterdam-Nova Delhi. Ell, arribà a comprar un parell o tres de quarterades al Nord de Kabul. En Toni C. el seguí, poc després, i pensam que encara hi deu esser, si és viu. En Joan no hi durà gaire, perquè ens assebentarem de la seva arribada a l’Índia a través de les informacions que ens donaren uns familiars de l’ambaixador Nadal, que era mallorquí. Sabérem que l’hagueren d’anar a cercar a una espècie d’ermita per dins la regió de Caixemir, terra de sijhs, aquells de turbant disforjo damunt el cap.

A la fi quedà enrrocat a Goa i enrrollat. Al principi enviava material de tota casta, fins i tot roba i espècies i perfums -encara odii el patxulí i tota la vida serà així- a uns amics de Barcelona. Després el seu rastre s’anà esvaïnt i esvaïnt. Fins que avui, en Manel  que ara, després de passar per formador a seminaris de marxisme és “trainer” de PNL i endevinador professional, després d’haver trepijat els antres més cars d’Europa i les presons més xareques de la península Ibèrica, em diu que en Joan C. és mort. Pobret. Abans de morir digué dues coses. Una : que som d’enfora ! i l’altra : vatuadell me mor! El me vaig imaginar, no és molt original, em sap greu,  com n’Orson Welles a Citizen Kane, el seu darrer mot, Rosebud, que li serveix d’hermenèutica per interpretar la vida i les carències sentimentals del personatge. No puc, ni en sé. Que som d’enfora! D’on ? De Mallorca ? Vatuadell me mor! Fa mal fer-li una lectura a l’inrevés a la vida d’en Joan. La seva companya, una tailandesa, filla d’un músic que es passejà per Europa amb un cert èxit simfònic i que arribà a aprendre un poc de català, ho contà a un germà seu, ara  empresari turístic de l’oferta complementària –abans es passejava amb un Ducati 350- que anà a cercar...res. No res  quedà d’ell. Una ventada, l’endemà que l’haguessin cremat, espargí les seves cendres per damunt una platja de Goa, bruta m’imagin i plena de buines d’aquelles vaques sagrades. Vatuadell me mor! Tan enfora!





General | Enllaç permanent | Comentaris (23) | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb