Climent Picornell

ALBELLONS QUE RAGEN. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Gener, 2007 11:45

Albellons que ragen

Climent Picornell

Surt un escorpí, mordales parades, de dins un tió quan l’agaf per dur-lo al foc. Fuig fent-se el valent, em sembla que mirant enrera, com els toreros acollonits. Plou. Un ullet-de-bou, damunt una branqueta finíssima del lledoner, es baralla amb un lledó madur de carn groga i poca; quan hi arriba, amb el bec, la branca es vincla i el lledó li passa per davant; ho torna a provar... El nin petit dels veïnats plora reclamant el pit de la mare, una teringa de nines pel carrer riuen, fresques com la matinada. La mesura de les coses, pens, avui és la justa.

(Imatge: Sebastià Torrens) 

Tanmateix, algú, s’està queixant ( maleït “kumbayà”!). És així, toquen les campanes, el gendre del cafè de Can Tronca és mort, jove. El cafè ha estat tancat tres dies. He hagut de pegar a Can Fiol, “Cas Sabateró”, per fer el cafè amb llet dels matins. Quan hi he entrat els clients estaven peus enlaire, un albelló antic, havia rebentat,  inundant el casino, tres dit d’aigua pertot... La penya de sempre, fidel, hi era. Són una colla d’homes grans, un vertader sanedrí local. Vaig a saludar el pare d’en Joan: “Que vendrà per aquestes festes ?” “Sí, segur que no falla”. “Quants d’anys té?” “Ara, el 25 de gener en farà 51, va néixer per la conversió de Sant Pau ? Massa ell, la seva saliva cura. I no només la seva saliva, el seu orí també. A una nina que li havia picat una abella, s’havia inflada tota, ja li havien posat sa penicil·lina i tot; va tocar son pare a ca nostra per dir que estava en coma, com a morta, demanava si li podíem donar un poc d’orí d’en Joan, que era petit. El vaig fer pixar dins un orinalet, va ser ben present, mig adormidet. L’on demà tornà per dir-nos que la filla estava fora de perill, no sé si li fregaren o si li feren beure. El nin, en Joan, es va arribar a cansar de donar serveis d’aquesta casta, quan no fregava esquenes, fregava clapes, bonys i forats, fins que se’n va afluixar de tot; una viuda venia quasi cada dia, es desfeia la faixa i el nin, frega que te frega, amb la ma plena de la seva saliva, l’esquena d’aquella dona. Res”.  Passa per l’acera de davant na Xisca de Son Beia. “Que està embarassada aquesta?” Demana un de la rotllana. “Pensa! Totes les dones d’aquesta família són panxarrudes”, diu el “Sèneca” del grupet. “Jo no ho sé”, li contesta l’amo en Toni, “l’he vista trista,  feia morros de pastarola”.

Don conversa a l’amo en Toni “Bo”, que de cada dia fa les passes més curtes, té la barra damunt el gaiato, que aguanta amb les dues mans; “Ara no diries en  què pensava?” “Qui sap” li contest. “ Idò amb mon pare, quan era el majoral d’una finca gran i de terra prima als costers del Puig de s’Envestida, entre S’Horta i Es Carritxó. Jo tenia 12 anys quan en Bayo va desembarcar, l’any 36, amb l’expedició de la República. Cada vespre pujàvem al capcurucull del puig i allà, nit fosca, veiem les canonades dels barcos de guerra, com a llamps, i el tro arribava quan havien passat una partida de segons. Això ho férem un parell de nits fins que qualcú li feu veure, que era perillós, es podrien pensar que fèiem senyals o qualque cosa a favor del rojos. La guerra passava i record com si ho sentis ara, la remor dels avions que de Menorca anaven a bombardejar Ciutat, si tanc els ulls encara els sent, tal qual. Això pensava”. Tenia els peus damunt els ferros de la base de la taula per no banyar-se les soles de les sabates amb l’aigua que rajava. En Joan, l’amo del cafè, cara alegre, mirava d’eixugar la cosa: “Quina cara vols que posi, hem de tenir qualque cosa per contar als nostres néts, ja no hi ha guerres com les que va viure l’amo en Bo”. Plou a les totes, fa quatre dies que plou, a estones fa un ploure “guapo” i a estones, ruixades. Les pletes són plenes d’aigua i els bocins, prop del torrent, embassats; ragen els albellons i les síquies i l’aigua que feia estona que no es veia, ara ja és sobrada. Les cisternes són plenes, al ras i les canals aboquen l’aigua als carrers. Tothom ha tengut goteres dins la casa: una teula rompuda damunt un canterano, un crull –“que havíem d’arreglar, però...”-  ha fet una clapa d’humitat just darrera el retrato dels padrins el dia que es casaren ( ella va amb vestit negre, un temps s’usava).

Les matines enguany han estat de paraigua fins a l’església, amb el sermó de la Calenda i la Sibil·la. Durant el cant del Glòria, de la missa del “To Pascal”, he sentit la veu de la meva cosina Maria, per damunt les veus de les altres dones, té l’entonació de cas Saig, li ve d’avior. Observ detalls del temple, però el gran frontis capta l’atenció, un lletrerot, excessiu per la grandària de les lletres: INTER NATOS MULIERUM MAIOR IOANNES BAPTISTA ( “Joan el Baptista, el més gran  entre els nascuts d’una dona”). Més amunt de les lletres, una gran panòplia dins un quadre semicircular enorme; la Santíssima Trinitat, un poc més avall el Baptista, la Verge, Sant Josep un poc més avallet, sants i santes en primer terme, alguns casolans, papes i bisbes i un soldat, un requeté i un falangista amb la camisa blava, per enllà enmig entre el sants, tenen el braç com enlaire, no és ben bé una salutació feixista, però quasi bé, el pintor autoretratat a un cantó.

Surt abans de que acabi la funció, els cafès de la plaça tancats, brusquina fina i fred,  l’única animeta que veig és en Tomeu “Fideu”, sent les seves sabates fen xop-xop-xop amarades d’aigua, arrossegant els peus, cap a ca seva, es va cremar la casa amb ell a dins i va haver d’estar una temporada a l’unitat de cremats de València. “T’hauries de canviar aquestes espardenyes Tomeu”, li dic “o aplegaràs una pulmonia!” Enfil la costa cap a ca nostra, en silenci. Un temps, però,  pels cantons del poble en Joan “Talent”, pobret, hi sonava els orgues, una harmònica. Els nins sempre inconscients, l’escridassaven: “Loco, loco, loco!” Més de dos pics els havia sermonejat i fet callar. “No es preocupi, són nins” em deia ell, disculpant-los, em tractava de vostè. Obsessiu, sonant pels cantons, malament, la seva música i tenint esment del sant del dia. Una nit, com aquesta, tocava, xop, davall la brusca. Es colgà dins el llit ben banyat, i al cap de dos dies era mort. Aquesta història certa, la sabia el meu fill petit que visqué aterroritzat, un temps, per si després del bany de cada dia, no li eixugava el cap, escrupulosament bé: “Me pareix que m’has deixat un parell de cabells banyats!” Tenia pànic de morir com en Joan, el dels orgues. Era, deien, molt intel·ligent, fins que un dia el cap li feu un “giro” i es posà a tocar pels cantons del poble. Sent les gotes damunt el paraigua i les canals rajant a les totes.

 

| Següent | Anterior | Comentaris (6) | Retroenllaços (0)

Comentaris

Caçador d'instants

a | 05/01/2007, 18:27

Sembles un Mesquida refinat, en bo. Caçador d'instints,molt fí.
¿Pots demanar a l'amo en Toni Bo si era majoral de ca don Tu, de S'Horta.

mateu

mateu | 07/01/2007, 22:39

Ja voldria en Mesquida saber contar les coses com en Picornell. Entenedores, no empelegoses, il.lustradores de coses que es perden o ja s'han perdut, dissortadament. Peró el més important, els escrits den Picornel són dels que s'acaben, arribes al final i els acabes i dius, a més de les curiositats penses he aprés o recordat allò i aixó. Endavant Picornell i visca sant joan.

Re: ALBELLONS QUE RAGEN. Climent Picornell

MAC | 08/01/2007, 21:40

"Albellons que ragen" però de cada cop menys. La gent major conta i reconta velles històries, una d' elles és que temps enrera plovia molt més que ara i prova d´això era que els albellons rajaven semanes seguides, cosa que ara ja no passa. Canvi climàtic i/o abandó del camp? Aquesta és la pregunta clau, certament les precipitacions han minvat durant els darrers anys, però també és igual de cert que molts albellons es troben en mal estat i el seu funcionament és més que deficient. Amic Climent, xerrant d´albellons a finals d'any vaig passar pel teu poble de camí cap a Petra i vaig veure un bon grapat d´albellons rajant aigua com feia temps que no veia. Salut i feliç 2007.

Plou

Joan Vicenç | 10/01/2007, 23:29

Només calia acompanyar el texte escoltant ploure sobre les teulades i sentint caure l'aigua de les canals i... amb quina música clàssica? o de jazz?

Contestes

Climent | 11/01/2007, 13:42

Penjant el post més recent, he vist els vostres comentaris.

La música en aquest cas, la clàssica, que tal les Variacions Goldberg del mestre Bach ?

Abans sempre fou pitjor i això que la potència de la memòria és, per a mi, uns dels meus motors, encara que els albellons de la modernitat, amic mac, van plens de merda.

Avui vaig al Teatre del Mar a veure na Maria del Mar Bonet i en Biel Mesquida, en l'homenatge conjunt que fan a Damià Huguet i Ovidi Montllor. En Mesquida és un mestre de la llengua, tal vegada els qui el tenen més prop, no acaben de dar-li la importància que per a mi té i tendrà: un dels millors escriptors de la història de la literatura catalana.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb