Climent Picornell

 

Jardins d'altri amb llop, ficció, mapamundi i Parlament

Anomèn 'Jardins d'altri' als raids que faig per les peces escrites dels altres. Rapinya i poca vergonya, tot sia dit. “Soy tan hedonista que hasta me complazco en mi tristeza” (Carlos Boyero). Pareix una contradicció, però i que? “Me contradic. Idò me contradic, som gran, contenc multituds”. No és de Bob Dylan, malgrat ho canti, és de Walt Whitman, la record de quan era hippie i llegia les seves Fulles d'Herba. I també d'aquells temps antics ¿Qui no va llegir El Llop estepari de Herman Hesse quan era jove? Idò deia ell: “Som el llop estepari, tan com el vaig descriure diverses vegades: l'animal perdut en un món aliè i incomprensible que ja no és capaç de trobar la selva, el seu aire, el seu aliment...” Però tornem a l'hedonisme del principi. “La joia de viure no té metodes però té mestres. Convé acostar-nos -a l'espera del contagi- a gent senzilla que té en la bondat i l'estima i la cura dels altres el seu focus, que passa desapercebut en un món que premia més el cinisme que la integritat” ho deia Carles Capdevila poc abans de morir-se.

Annie Ernaux: “Quan era petita treia bones notes, les monges que m'educaren, a les quals odiava amb totes les meves forces, me deien: 'Esper que ho agraeixis a Déu' Jo no entenia perquè no ho deien a les altres nines. Em costà entendre que m'ho deien perquè era pobra”. Als pobres ens queden sempre rescloses en el nostre record. Pensam sovint que queda del que no va ser, del que no pogué ser, del que definitivament no serà... Ho respon Carlos Drummond: “ Queda sempre un poc de tot... de vegades un botó. De vegades una rata”. Bé, tal vegada no tant, però per desembafar els escric, perquè m'agrada, l'arrencada de l'article de Leila Guerrero: “El dia és terrible, sense escrúpols. Que li importa al dia la ditxa o la desesperació si el dia és una cosa inert. Mir el cel blanc com un cartílag”.

“De que va la seva nova obra?” li demanaren a Graham Greene, “De tot el que hi ha escrit en ella” va respondre. No se sap si no volia fer spoiler, si era desgana, si provocar interès. Escriure ficció pot tenir aquests components. Malgrat, es demana Paul Auster: “I que és la ficció sinó l'intent de tractar d'entendre les vides dels altres?”. A això, a entendre la vida dels altres i la seva pròpia ens va ajudar Josep Pla; més enllà dels tòpics sobre Pla queden encara escarafalls per esbrinar. Va escriure a un amor platònic, molt més jove que ell, una al·lota argentina, molt rica: “M'agradaria escriure-li una correspondència perquè vostè la conservàs amb l'objecte de que jo em pogués convertir d'aquí a vint anys en un vag record de la seva adolescència”.

La poeta i traductora Robin Myers: “No me'n record de com va ser néixer. / Però me'n record d'altres coses./ … la cara de ma mare, / oberta com l'aigua / quan em tancava el pijama / tots els dies de la meva vida, / en el sentit de que la infància / és una vida”. No de la mare, però si del pare es recordava Kafka. Per a un geògraf com servidor sempre m'ha intrigat la imatge que dibuixa Kafka a Carta al pare (que, per cert, el seu pare mai va llegir): “De vegades t'imagin estirat de través damunt d'un mapamundi i és com si jo no pogués considerar viure en els territoris que no cobreixes amb el teu cos i que estan fora del teu abast. I, conforme a la concepció que tinc de la teva estatura, no són territoris gaire nombrosos ni gaire consoladors ni inclouen el matrimoni”.

De camí cap al Parlament, 'Las Cortes' li deien abans, era a Madrid, i vaig passar per devora el nou estadi Santiago Bernabéu que em va cridar l'atenció, Alejandro Darias, arquitecte, diu: “És una gegantina llauna de sardines, és una impressora HP, pareix un tupperware o una gelera vista per la part de darrera”. No sé... Deia que anava al Parlament espanyol, però és de l'europeu que llegesc que a la sèrie Parliament (que es pot veure a la plataforma Filmin) i que va sobre el Parlament Europeu, que hem reelegit ara fa poc, el protagonista es lliga a una diputada sueca i descobreix després que és d'extrema dreta, però és perquè el va enganar el nom dels seu partit: Demòcrates de Suècia.  Un ha d'anar alerta, perquè te colgues amb una demòcrata i et despertes amb una feixista!

Climent Picornell

 

 

Dalt del turó amb milanes, bossot, ullastre i moix pròdig

 

Dues milanes talaien un eriçó esclafat per un cotxe enmig de la carretera cap a Montuïri. Esper que quan baixin a menjar-se'l, les atropellades no siguin elles. Pens si m'hauria d'haver aturat i pegar-li una coça llançant-lo a la vorera... però no he fet. De lluny es veuen els ginjolers de mestre Jaume de s'Hort, d'un verd brillant.

Arrib al cassino i entre la xerrameca de la taula del cafè sent en Jordi Cloques que deia: “Sí, son pare havia estat porter de l'equip de futbol, i això que era bisco, lo que era un gran avantatge: quan li tiraven penals no sabien si mirava la pilota, el jugador o a una altra banda!” “Era una casa de locos” afegeix en Jaume Costarró, “tanta sort que me'n vaig dur lo únic bo de la casa!” “Pardal” li contesta en Ximarro “lo que quedava eren tot mascles! Només hagués faltat que t'haguessis casat amb un homo!”

En Tòfol Cofat un dia se presenta i me diu: “Si me vols vendre Son Cantó, t'ho dic perquè he vist que fas obra a ca teva i a lo millor has de mester doblerets”. “Li vaig dir que ho podria aguantar. I quan ell va començar a fer el quarto de bany nou, a ca seva, d'amagatotis, li vaig tornar i, com si hagués d'acabar es menuts: 'Que me voldries vendre Son Cantó teu?'  Beneitarro! Va ser lo més guapo que em va dir!  Mira'l-te!  Ell m'ho podia demanar a jo, però que li fes a ell, era una afronta inaguantable, bossot! Entra en Joan Cosmeni i el sent que diu: “No! He canviat molt! Abans tancava els 'after', vull dir que era es darrer que me n'anava d'aquests llocs de mala fama. Abans tancava els 'after' i ara obr el Mercadona, a les vuit ja esper si obrin. Mira tu quin canvi en sa meva vida!” Deu ser així.

En Pep Malfraig ens diu que la seva tasca de cada dia és mirar de llevar un ullastre enorme que està damunt, i dins, un marge de la seva caseta de Son Flor. Un dia, unes branques amb sa motoserra, un altre dia amb una destral li pega darrera una pedra, fins que calcula quan hi podrà tornar un tractorer i pegar una altra estirada, a les dues primeres, a una s'aixecava el tractor i l'ullastre no feia coneixedor, a la següent es va rompre la braga que l'estirava... Ves a saber quan haurà acabat la tasca. En té per més d'un any! Perquè quan estiri, vendrà el que queda de l'ullastre i tot el marge s'esboldregarà i s'haurà de posar a fer de marger...! Ara encara no se remena, ni se mou!

N'Arnau Cantó me mostra un rellotge que va comprar a un d'aquests negres que venen a n'els baratillos de poble; li va costar tres euros; i encara li va demanar si tenia garantia! Fins i tot el negre es va posar a riure! “Mallorca està plena de gent de tot color!” me comenta n'Arnau “He sentit a dir, crec que era el conseller de Turisme qui ho deia, que ara l'excés de turistes el desviaran de cap al Pla de Mallorca, ja que, se veu, que el problema és que estan mal repartits, no és que n'hi hagi massa, no. Idò ja podem treure els calçons amb bufes i ses madones es rebosillo i a berenar de camaiot a sa porta de ca nostra i sa bístia ben junyida a sa portassa... i res de corretja amb sivella a n'es calçons: un bon vencill mig desfilagarsat !”

Continu amb el meu règim per amagrir-me que consisteix en tancar les barres i posar la grípia més alta. I seguesc un consell que em va donar en Miquel Roca: “No mengis res que sa teva padrina no reconegui com a menjar. No mengis res que es resisteixi a podrir-se. No mengis res que hagis comprat a una benzinera. Veuràs com t'amagriràs aviat”. 

Trob mort i enterr el meu moix, 'pròdig'. Pròdig, com a la paràbola dels Evangelis, retornà de pel món, al cap d'uns anys fora i va ser acollit amb gran festa. Mentre, la moixa de tres colors juga amb una serpeta de dos pams que ha caçat. Diu James Serpell, professor d'Ética i Benestar Animal a la Universitat de Pennsilvània que a les persones que ens agraden els moixos és perquè estam menys preocupats per tenir un animal que ens obeeixi i ens admiri com a figura d'autoritat, i estam més interessats en alguna cosa més igualitària, en terme de relacions. Diu també que els que preferim els moixos als cans som més neuròtics, però... més oberts. Ja ho saben. Deu ser veritat?

Climent Picornell