Climent Picornell

De l'hivern cap el suïcidi fins el reemplaçament demogràfics

Pot ser que hagi escoltat expressions com “hivern demogràfic” o, fins i tot, “suïcidi demogràfic”, com una alerta a la baixa natalitat i a l'envelliment de les poblacions autòctones europees. Són metàfores que s'han instal·lat en el debat públic i mediàtic sota un aparent “sentit comú demogràfic”. Un grup de demògrafs ho ha volgut desemmascarar assenyalant el seu origen en partits d'extrema dreta, en grups neoconservadors, i també, en uns certs poders econòmics. Ho explica Andreu Domingo, coordinador de La coartada demogràfica i el discurs de la involució a Espanya. S'acosten les eleccions europees, el proper nou de juny; han passat les catalanes i un dels temes centrals ha estat, i serà, la immigració. La relació que els diferents partits tenen per captar votants amb el tema de la immigració estrangera, aprofitant una sèrie de 'pors' entre els votants. D'entre aquestes pors (a una nova pandèmia, al canvi climàtic, a la crisi econòmica, a la guerra que és tan a prop, a la crisis migratòria...), el canvi climàtic i la crisi migratòria dominaran les eleccions europees de juny, per l'augment important dels saldos migratoris, causant d'un procés de 'Lepenització' (de Marie Lepen), que vol dir que els governs, tots, predicaran polítiques dures contra la immigració, i per tant, voldran limitar severament els drets dels nouvinguts.

Lyndsey Stonebridge, professora de la Universitat de Birmingham, diu que “en la crisi dels migrants el realment nou és la brutalitat de la nostra resposta” i que el discurs que va començar en els partits populistes dretans s'ha permeabilitzat als altres partits tradicionals. En el 'Congrés Mundial de Famílies', que es va organitzar a Hongria el 2017, coordinat per una organització internacional d'extrema dreta on hi conviuen Vox i una panòplia de grups ortodoxes, evangelistes i catòlics, la intervenció estel·lar va ser la Viktor Orbán, primer ministre d'Hongria: “Reforçarem la protecció de les fronteres meridionals de la Unió Europea i impedirem entrar a qui desperti la més mínima sospita de voler atacar les nostres famílies i els nostres fills”. Ja tenim el dibuix, compartit per plataformes i partits, del supremacisme blanc europeu, de famílies cristianes, o ortodoxes, tradicionals, heterosexuals. Això va generant un discurs d'odi que és alimentat pel pànic davant els immigrants, que, diuen, són els qui ataquen la “família natural”. I els partits moderats, davant la contesa electoral, es 'desmoderen' o pacten sense vergonya amb l'extrema dreta.

També hi entra el discurs misògin que assenyala a les dones i el feminisme com responsables de la baixa fecunditat, o ataquen els joves pel seu hedonisme i la manca de procreació. Sentirem, més que mai, la teoria del “gran reemplaçament”, per la qual, suposadament, la població autòctona, envellida, es veu amenaçada per una immigració massiva que acabarà substituint-la. És clarament una teoria de la conspiració i el que oferix és una explicació molt simple, quasi terapèutica, a la nostra incapacitat davant la velocitat dels canvis. Ofereix a la gent un llistat d'enemics i és fàcil de fer calar en una societat plena de por. 

“L'hivern demogràfic ha estat també una metàfora secundada pels bancs per a promocionar els plans de pensions privats”, diu Pau Miret, “utilitzen l'envelliment com a “excusa” per a privatitzar el sistema o com a “boc expiatori” d'un sistema en suposat declivi. Però el discurs de que el sistema públic està a punt de destruir-se es manté des de fa anys, per la qual cosa no ha estat 'comprat' per l'opinió pública i els sistemes privats de pensions estan en crisis”.  

La gran mentida de l'extrema dreta és quan diu que està contra la immigració. No hi està, està a favor de la selecció ètnica dels migrants, també hi guaita el racisme i la ideologia feixista darrera d'uns certs discursos migratoris, que justifiquen unes 'certes arribades', limitades, per a poder pagar les pensions... Pere Perelló al seu recent llibre Els magrebins a les Illes Balears: “en certs moments tenim la sensació que som dues societats en paral·lel, superposades, i que només d'anomenar l'Islam ja sembla que invoquem el dimoni cucarell. Quan hi ha eleccions acaben sortint els mateixos temes: el de la seguretat ciutadana i el de la immigració”.

Ens podem anar preparant, el nou de juny ja guaita en el full del calendari.

Climent Picornell

¿Límits al turisme? ¿20 milions de turistes ja basten?

El turisme ha estat el factor de transformació més important per a les illes Balears en l'època moderna. Ha canviat l'economia, la societat, la cultura, l'estructura territorial i s'han marcat perfectament dues èpoques: abans i després del turisme.  És clara la transformació del sistema de valors dels residents, l’estandardització del consum, el procés d’aculturació de la societat balear que s’interroga, ara, si no es podria haver fet d’una altra manera. 

Però el desenvolupament turístic ja no es considera absolutament profitós per a les societats receptores (no és ‘la indústria sense xemeneies’) sinó que se li atribueixen tant costos com beneficis, impactes positius i negatius en els seus vessants econòmics, mediambientals, socials i culturals. I apareix la saturació. S’ha de dir que el sentiment de saturació que els turistes han exercit sobre Mallorca, augmentat pels lloguers de cases vacacionals, els pisos turístics a les ciutats i a Palma, a més, amb els creueristes, també s'ha catalitzat per la presència important de residents estrangers. S'han activat els llums d’alerta del desbordament de les capacitats de càrrega.  Es vol passar a identificar els efectes perversos, els impactes negatius, sobretot per mirar de reduir-los (o d’amagar-los o emmascarar-los) i així aconseguir conservar l’activitat turística a llarg termini. El fet de no investigar aquests efectes no desitjats fa impossible el camí de la sostenibilitat turística.   Molt abans de les enormes coes al Caló des Moro o de les porrades de la policia als gats de Magaluf, les relacions amb els turistes eren d’admiració, el nadiu considerava que l'honoraven amb el seu tracte. El procés de desenvolupament dels anys següents passà per una època d'emulació i hom es sentí "europeïtzat" i es menysprearen les franges més dèbils dels nostres visitants, els “guiris”.   Vaig publicar un treball sobre els cicles de vida de les àrees turístiques, amb un capítol, «Quan el turisme és destructor del turisme», que analitzava l’evolució de la Platja de Palma. Una zona amb una pèrdua progressiva de qualitat; després de l’embelliment de la primera línia es va convertir en un camp adobat per als abeuradors de cervesa, del famós Balneari 6 fins a la «calle del jamón», amb paràsits negatius (venedors ambulants, «tiqueteros», «manteros», «trileros», transvestits i prostitutes), tot una altra «oferta complementària» destructora del turisme. En resum, un rosari de «benediccions» que feien difícil la coexistència del negoci turístic amb el que aspirava a ser la zona. Els destins turístics, neixen, es desenvolupen, maduren, moren o... reviscolen. Alguns moren d’èxit. Pareixia que a Balears no ens havia de passar mai, tan esponerosos, tan potents, tants de milions més de turistes cada any, que, per un sotrac  conjuntural o estructural, per un impost, per una pandèmia, per una saturació, no hi havia d’haver per tant. La crisi provocada per la pandèmia del Covid-19, a tots els nivells, des dels econòmics als personals, va fer preguntar-nos sobre com seria el nostre demà. S'alimentà el discurs de la diversificació econòmica que havia desaparegut i el fantasma del monoconreu turístic era només mantingut en discursos marginals.

Entremig de les crisis, la lletania: excés de places turístiques, augment de la qualitat, protecció mediambiental, rehabilitació dels espais turístics madurs, etc. Les causes inicials de les crisis no són internes, però les repercussions obliguen a plantejaments de resposta interns. En aquesta evolució dels destins turístics, hi sol haver una fase final en la que part de la població autòctona intenta aprendre a viure en un territori que ja no tornarà a ser mai el que fou. Però continua augmentant el turisme massificat. Això passa a les Balears, un destí refugi sense terrorisme que sap donar ‘sol i platja’ a preus baixos, però satisfactoris pels turistes. El sentiment de saturació es converteix en comentari habitual dels residents, polítics i alguns hotelers, que comencen a anunciar la necessitat de posar límits, esmentant la sostenibilitat. Tothom es posa a vendre sostenibilitat, però s'han de demanar criteris sòlids. Quant de sostenible és el turisme sostenible? Quants de turistes són massa turistes? Qui diu quina és la capacitat de càrrega turística? Ve llavors la lletania de que hem de repensar el model turístic, que no tenim model turístic. No vénen tants de  turistes com abans? No hi ha model. N’han de venir menys? Dibuixarem un model. Ni tan senzill, ni tan barroer. Els models es van construint sols, adaptant-se a les circumstàncies, algunes d’elles tan potents –com els vols de baix cost, les reserves per Internet, el cas dels habitatges vacacionals, els fenòmens massius immigratoris, la recessió o progressió turístiques- que troben les administracions impotents davant del repte. Fa estona que  arribà l'hora de prendre-s'ho seriosament.

 

Climent Picornell