Climent Picornell

 

 

 

Turisme i societat a les illes Balears (Ara: tots turismofòbics?)

 

 

“El turisme de masses és una de les expressions del triomf de la humanitat en el camí cap a la igualtat d’oportunitats, és la meta a la qual aspiren els governants seriosos. És un dels fins que persegueixen les constitucions elaborades amb rigor per homes de bona fe” (Gabriel Escarrer Julià, empresari turístic). “Els materialistes no tenien en compte que quan les coses no duren prou perquè puguin esser assimilades, els homes s’acostumen a no estimar-les i la seva inconstància acaba per estendre's a les amistats, als amors i als sentiments; i vet aquí la gènesi d’un tipus d'imbecil·litat moral dels nostres dies: el turisme” (Llorenç Villalonga, escriptor). Turismofòbic? A la 'Crònica del canvi social i cultural accelerat de les illes Balears' s'hi ha d'afegir ara la conversió del Partit Popular de Balears a la creença que les illes Balears estan massificades i amb problemes de saturació turística.

S'ha d'aclarir d’antuvi que el turisme ha estat portador a les Balears d’aspectes positius i d’altres, francament negatius. En l’actualitat s'ha disparat el nombre de turistes per damunt dels devuit milions anuals i l’aparició d’un nou esperit de contenció per part de l’administració o d’un sentiment per part dels residents de què s’estan ultrapassant els límits i les capacitats de càrrega de les Balears. Turismofòbia?

La societat balear ara s’interroga sobre si no es podria haver fet d’una altra manera o si és el preu que s’ha pagat per passar de pobres a rics. Tot plegat una qüestió no massa original, ja que els models d’evolució dels centres turístics a altres bandes del món ens donen pautes. Conceptes que ara sentim -final, maduresa, saturació, obsolescència- han estat estudiats i els canvis -substitució, protecció, mutació, reconversió, restauració, esponjament, post-estancament- també.

Alguns consideren dolent, no el turisme en sí, sinó la turistització de les Illes. S'ha arribat a qualificar el turisme com una activitat “etnocida” (Jurdao Arrones), aniquiladora de cultures. Turismofòbic? És ben conegut l’ús del terme 'balearització', encunyat malèvolament pels competidors que, sens dubte, tengué èxit.  No és estranya la qualificació dels turistes com a nous bàrbars del Nord. Altres, són partidaris d'un creixement amb el paradigma del que s’anomena turisme sostenible. Nogensmenys, l’ús abusiu del concepte de sostenibilitat li ha fet perdre sentit, lligat al que s’ha anomenat l“hipocresia del proteccionisme”. 

Altres creuen que, a part d'una millora de les condicions econòmiques de la societat receptora, l'arribada dels nous vinguts ha ajudat a una necessària renovació de les estructures socials, anquilosades. La valoració del turisme a Balears es mou entre la pesta i la maina. S'arriba a plantejar clarament si Balears és o no una regió desenvolupada clarificant la relació entre nivell de renda, nivell de benestar i altres disfuncionalitats, ja que l'economia balear és capaç de generar, gràcies al turisme, molta renda, però aquesta, cada cop, està més mal repartida, els excedents no són tots invertits a les Balears i la ineficiència de la política distributiva del sector públic cap a les illes, ens allunya, cada cop més, del potencial de creixement. Turismofòbics? 

Algú altre es plany de la servitud que comporta abocar-se totalment al turisme,  “una activitat en si mateixa capitalista i no benefactora, ni culturalista, ni "socialista", no crec que es pugui titllar d' antidemocràtica la recerca del turista més selecte o més ric, com no sia la vocació de tots els illencs la de llustra-botes..." (Vicenç Rosselló, 1977). Turismofòbic?  A certs llocs el procés ha acabat amb episodis de rebuig del turisme. Si bé és cert que hi ha una certa hostilitat, larvada, tant cap els turistes, com cap els immigrants i els residents estrangers, els  problemes suscitats amb aquests col·lectius atrets a les illes pel desenvolupament turístic, fluctuen entre la integració o limitar la venda de terres. La sensació de què no hi cabem tots a l’illa, la sobresaturació dels serveis i dels indrets, ha destapat la problemàtica de mesurar la capacitat de càrrega a les illes Balears, en funció del límit de les infraestructures i del medi ambient, però, cal recordar també que s'ha de mesurar la càrrega psicològica, social i cultural. Tursimofòbics?

 

Climent Picornell

 

 

Jardins d'altri amb marxisme, temps, bourgeois i silenci

Els 'Jardins d'altri' arrepleguen un poc de per tot, d'ací i d'allà, sense filar massa prim. Vaig trobar l'altra dia a ca nostra l'edició que vaig llegir i subratllar de Conceptes elementals del materialisme històric de Marta Harnecker, lectura obligatòria per als qui ens creiem o volíem esser marxistes, ai las! Quan llegia els comentaris a peu de pàgina escrits per un servidor, me queien les llàgrimes, en alguns moments de vergonya i en altres de riure. Fruita del temps, que volen que hi faci. I parlant de temps. ¿Saben aquella dita tan famosa de Sant Agustí quan li demanen que és el temps? “Si ningú m'ho demana, ho sé, o al manco m'imagín que ho sé. Però si he de contestar a qui m'ho demana ja no ho sé”. L'escriptor Caballero Bonald tenia ben clar que era una mesura dreta i esmolada: “Som el temps que ens queda”. I ja que hem parlat de Sant Agustí: “Els apassionats estimam l'amor”. Nietzsche ho complicava un poc per dir el mateix: “Arribam a estimar el nostre desig i no l'objecte d'aquest”. Però, quan arriba el desamor fa mal teoritzar. O no?

La inspiració ja saben que ens ha d'agafar treballant (ho atribueixen a Picasso) o que hem de tenir preparat  el nostre bloc de notes (ho deia Baudelaire) perquè és fruit no d'un moment, sinó de molts. Quan li demanaren a Newton com aconseguia resoldre els problemes, físics i matemàtics, responia: “Nocte dieque incubando” que en una mala traducció vol dir: “Pensant en ells, nit i dia”.

A les antípodes, dit per una argentina, Carla Pereyra -la dona de Diego Simeone-: “Mi hermana es terapeuta. Allí hay uno en cada casa. Y si no, un futbolista, o un abogado. O los tres.” La conclusió és de Monterroso: “Els enanets tenen un sisè sentit que els permet reconèixer-se entre si”.

S'usava un temps, ja fa molt de temps:  Épater le bourgeois. Fer o dir coses estrafolàries per semblar moderns i causar desassossec a la gent normal. Però he trobat una expressió d'Unamuno que m'ha convergit en el mateix, deia: “Dejar turulato al hortera”. Bona! Ja en podem fer de voltes, tanmateix, com diu Ana Belén: “El que ens interessa dels demés és el que pensen de nosaltres”.

Lavorare stanca, treballar cansa, es queixava el poeta Cesare Pavese en el seu primer llibre imprès a l'any 1936: “Traversare una strada per scappare di casa lo fa solo un ragazzo...” . Treballar cansa és normal. Com Dolly Parton que va definir la música country com “un instrument de comunicació universal molt efectiu perquè conta històries normals sobre gent normal, d'una manera extraordinària. És bàsicament música senzilla narrada d'una forma no tan senzilla”. Com normal és anar de cap per avall, si tens possibles...  “A la decadència familiar és fàcil arribar-hi, consisteix en que vas i treus diners, vas i vens una propietat quan ho necessites...” (Alvaro Pombo)

Amb l'explosió de les anomenades xarxes socials tothom s'ha vist amb cor d'opinar de tot generant un batibull mundial on es fa difícil esbrinar les veritats, però: “¿Fa falta que totes les persones d'aquest planeta expressin al mateix temps totes les seves opinions sobre tot el que està passant?” es demana el youtuber Bo Burnham (sense adonar-se del seu propi pecat). Enfront d'això Dan Lyons publica Calla amb una sèrie de consells per aprendre a callar, entre ells: “Sempre que sigui possible, no diguis res”; “Descobreix el poder de les pauses, gestiona els teus silencis”; “Deixa les xarxes socials” (aiiii...!!!).

Climent Picornell

 

Dalt del turó amb 'cossetxadores', coloms, capellà i rossinyol

 

Rossegen els sembrats i les 'cossetxadores' comencen a fer feina de bon de ver. Els camps, verds abans, agafaran un altre aspecte amb els rostolls i les garbes rodones que fan ara. Hi ha hagut temps per la ravenissa groga, per les roselles vermelles, i pels sembrats marronencs, alguns d'ells atacats per la cendrada. Al petit poble es preparen per a unes noves eleccions, en aquest cas europees, que reverdiran totes les problemàtiques generals, que aquí, en petit, també es tenen. La moixa de tres colors ha agafat un dragó i el deixa davant la porta del corral, com si me fes un present. Al cap de no res està farcit de formigues.

Cadascú amb les seves dèries. En Guiem Tagro ara va capficat en caçar coloms. “Saps que n'hi ha, de coloms venturers, amb una gabiota enganadora n'he agafat més de dos-cents. Es secret és posar els portallonets d'entrada així com toca, també n'hi entren de meus, però jo els conec a n'els meus”. “Jo també en tenc”, li dic, “se posen damunt ses teulades i he hagut de condemnar sa cisterna perquè sa brutor que em fan me fa tornar s'aigo dolenta” “Jo te deixaré sa gàbia i veuràs com no en tendràs”. Quedam així.

“De totes les maneres” és na Bet Malossa qui intervé “ara no és com abans amb sos animals. Jo tenc uns moixos des veïnat que venen al meu corral a cagar, els volia pegar un tro, però vaig trobar un amic meu que és misser i me va dir: 'de cap manera, no toquis els moixos, abans, mata sa madona! Que vendran els animalistes i no te'n sortiràs mai més!”  “Alerta amb sa crueltat animal, ara a una bèstia junyida no la podríem deixar a n'es Sol...” “Bet! Que vols taronges?” l'escomet na Francina Cala  “I... ara no sé que t'he de dir”. Respon na Francina: “Que vol dir? O si, o no! O en vull o no en vull! No te volta de fulla! I parlant d'animals” diu fregant-se les manes plenes de cascarrulles “avui he de fer frit de senyals de porcells sanats”. “Aggghh !!”, pens, però no dic res.

El capellà Don Toni Vallmitja, era molt de fer els comptes als seus feligresos, un dia s'encarà amb en Miquel Cloc: “I ara... Miquel, que m'han dit que t'entens amb una cosina de la teva dona...” “A mi, don Toni”, li contestà en Miquel, “me digueren que vostè se tirava sa criada i no m'ho he cregut mai”. Ai! Tots els de Can Cloc tenen una llengua reconsagrada.  “Poc i rovegat de rata! Don Toni i ara no troba que això és el món al s'enrevés! Pareix que jo venc de casa de senyors i vostè pareix que ve d'una pleta”.

En Biel Bielí treu el fems. “Ara Climent per sa televisió deien que la reina d'Espanya no sé que te al peu, vatuadeu! Si és un ull de poll que s'hi doni pedra tosca! D'ençà que estic jubilat no sé mai quin dia me trob, sé quin dia és per lo que he de treure al fems. Envasos: és dilluns, rebuig: és dimarts... i així”.

Me'n vaig a jeure d'hora. En el turó de davant hi ha dos pins enormes que resisteixen cada any l'embranzida de la processionària, un d'ells amb una heura que li puja pel tronc. Anit un rossinyol hi ha cantat tota la nit, amb el contrapunt, a la llunyania, d'un mussol.  “Dalt sa muntanya més alta / hi ha un romaní florit / i a les dotze de sa nit / hi ha un rossinyol que canta”. De matí me despert amb preocupacions més prosaiques, sonen les campanes, és toc de mort, un suïcidi a una família propera.

 

Climent Picornell