Climent Picornell

 

Jardins d'Altri d'un mes d'agost

Als meus jardins d'altri hi brosten les collites d'ací i d'allà, esgarrapades i juntes.  Aborronat pel camí de les xarxes socials, el periodista Dan Lyons a l'assaig Calla se demana. “¿Fa falta que totes les persones d'aquest planeta expressin al mateix temps totes les seves opinions sobre tot el que està passant?” “Sempre que sigui possible” diu Lyons “No diguis res; s'ha de ser Harry el Brut, no Jim Carrey”. “Cal descobrir el poder de les pauses, un silenci a temps equival a mil paraules. Deixa que el teu cervell respiri a través del silenci”.

El sòcio-biòleg Edward O. Wilson considerava que tots els problemes de l'home modern venien de tenir tres coses incompatibles entre sí: “unes emocions del Paleolític, unes institucions de l'Edat Mitjana i una tecnologia quasi divina”. Amb el nostres cervells antics, les nostres institucions sense renovar i la tecnologia que s'avança i no la podem agafar, anam ben servits!  Als Escrits d'ètica pràctica de Plutarc (ca. 50-120) llegesc: “Els qui no serven en la memòria el passat, ni l'evoquen... estan cada dia més pendents de l'endemà, per tal com l'any passat, l'abans-d'ahir i l'ahir no són res per a ells, ni els han pertangut en absolut”.  El repicó és de Jordi Llovet, tot rememorant Proust: “Del futur, no en sabem res. Sempre som el que hem estat”.

Això em du a Kadaré. Va morir Ismail Kadaré, l'escriptor albanès, del qual record especialment El palau dels somnis: "Durant el comunisme, a Albània, tenia tres opcions: explicar el que pensava, fet que m'acabaria matant; callar, decisió que també implicava una mena de mort, o homenatjar els meus. Aquesta última opció era escriure", ho explicava en una entrevista a The Paris Review. D'Albània als Estats Units. John Carlin: “A un país que pinta molt, més que qualsevol altre, Estat Units, tan influent ell – en el camp de la política, de la ciència, de la guerra, de la cultura-, és com un escàndol que només votin els nadius en les seves eleccions presidencials. Diria més. Donada la ignorància, el cretinisme i l'onanisme patriòtic d'un enorme sector de l'electorat, existeix un argument a favor de que s'exclogui als estatunidencs de votar i que voti la resta de la humanitat”.

El meu editor m'envia Pensaments, articles i assaigs, títol original Complete Works  d'Oscar Wilde (Quid pro quo edicions) traducció de Joan Antoni Cerrato. Aprofit per fer remença:  “La força bruta encara pot tolerar-se, però la raó bruta, de cap de les maneres”. “Un home que no pensa en si mateix no pensa en res”. “El vertader inconvenient del matrimoni és que ens fa menys egoistes”. “L'experiència no té cap valor ètic. És simplement el nom que donem als nostres errors”. “Viure és la cosa més rara del món. La majoria de la gent no fa més que existir”. “Les religions moren quan es prova que són certes. La ciència és el registre de les relacions mortes”. “L'ambició és el darrer refugi del fracàs”. “Els vells ho creuen tot, els adults ho sospiten tot, però els joves ho saben tot”. “Estimar-se a un mateix és l'inici d'un amor que dura tota la vida”. He guardat la darrera sentència de Wilde per confrontar-la amb una altra: “El misteri de l'amor és més profund que el misteri de la mort”. Però Wilde no devia saber que “La mort és un orgasme còsmic”. Alaaa! Ho diu el metge, especialista en cures pal·liatives, Enric Benito.

Val la pena viure? Ens demanem cada dècada de la nostra vida. Recorden Woody Allen a Manhattan quan enumera les coses que fan que valgui la pena viure: “Groucho Marx, Willie Mays, el segon moviment de la Simfonia Júpiter, l'enregistrament de Louis Amstrong de Potato Head Blues, les pel·lícules sueques, L'educació sentimental de Flaubert, Marlon Brando, Frank Sinatra, les increïbles pomes i peres de Cézanne, els crancs de la casa Sam Wo...”   Tot passa a formar part de la nostra biografia. “L'important no és el que li passa a una persona, sinó el sentit que la persona atribueix al que ha viscut. El que diu de la condició humana. Aquesta és la història”. Ho diu Vivian Gornick qui també ens avisa al escriptors: “No escriguis sobre els teus sentiments, usa els teus sentiments per escriure”. 

Climent Picornell 

 

Dalt del turó amb paparres, figues, magrebins i pous

 

Camin per mig dels rostolls dels camps segats. En arribar m'espols. Ha estat un any de paparres. Tothom que ve de per foravila se n'ha llevat qualcuna i a l'apotecari, el metge n'hi hagué d'estirar una que s'havia aferrada per devers els genitals. Aquell homenet quan la se trobà se pensava perdre l'Oremus. En parlaren pel poble de la paparra als ous, o a les bosses, o als collons de Don Fernando! Cerc de bades un bon figueral. Quasi no hi ha hagut figues-flors. Les figueres roges i albecors fan dos pics figues, les primeres son les figues-flors. De figueres n'han arrabassades a balquena, moltes s'han mort, altres tenen Xylella i així... un llarg lament, la tradició figueralera dels pobles del Pla de Mallorca va mancabant. Ni porcs, ni acops, ni empotades, ja no se n' aprofiten d'aquest arbre que, ara, l'únic que fa és al·lèrgia als qui s'hi acosten, amb la seva lletrada. Res ja val el que valia. A can Toni Barella d'una bona anyada d'ametles se compraren un tractor John Deere verd que tengueren bastants d'anys. Just Ara!

No sé si és festa per a ells però pel poble hi ha molts de magrebins amb les seves xilabes fins als peus, d'un color o de ratlles, tot homes, a les dones només les veuen els matins quan acompanyen els infants a escola. Sent resar quan pas per davant la casa que els fa de mesquita.  Al cafè som l'única taulada de mallorquins. “I això que som a la Mallorca Profunda!” Diu en Pere Cabriol. “Ca Barret! Saps que canvia d'aviat tot” contesta en Biel Peufondo, “te'n donaré de profunditat!” Despús-ahir férem el típic dinar de gambes amb calamar i molta ceba confitada que va sortir meravellós, tant que en Jeroni Pansa, de pa que hi sucava, pareixia que se menjava s'envernissat de s'olla, mentre esperava que el cuiner en dugués una altra remesa. No com els callos de l'altre dia a ca n'Aina Curta, a la primera cullerada, eren tan dolents, que em pensava era merda i a la segona hagués volgut que ho fos merda i no allò!

Va aparèixer una pintada pel poble: “Prou caciquisme!”  Madò Bel Fonolla va estendre la nova: “Han pintat 'Prou Catecisme' !” “Sí” li respon na Maria Vidala “aquests, sempre els mateixos, contra l'Església i a favor de sa repartidora!” Na Maria ho va encertar una mica més que madò Bel. “Saps que ho érem d'innocents en es meu temps” diu na Rosa Almoina, “ara els al·lots són més llestos i espavilats, noltros érem com a porcellets sanats de fresc!” És mort l'amo en Guillem de Pocafarina. Son pare feia clots, per sembrar figueres o ametlers i també pous. Per devers Son Manrè on hi feia un pou, un dia que ja tenia més de vint pams excavats deixà totes les eines al forat, l'endemà quan hi tornà el pou era ple d'aigua, les eines foren males de recuperar... Diuen les males llengües que quan ja ho havia perdut tot a una taula de joc, se va jugar sa dona i també la va perdre. La dona va anar, ella mateixa, a pagar el deute. Però quan la volgué recuperar, li digué: “No vull tornar, estic molt bé per aquí”.

Abans d'arribar a ca nostra me top amb en Josep Mil·ló. L'enviaren a demanar i fou llançat en paracaigudes a la guerra entre el Marroc i Espanya el 1957, a Ifni, hi hagué més de dos-cents morts. Ara s'ha d'aturar, quan ve de comprar el pa, perquè li falta l'alè quan puja el coster del turó... Passa en Colau Sope que va ser pilot d'avions, menava 'Jumbos', Boeing 747, el m'imagin damunt l'Atlàntic a la seva carlinga i, ara, el veig fent de pastor com el seu pare, guardant ovelles pel Revellar. La vida passa.

De camí cap al turó sent una ràdio. Record que Madò Xisqueta Polla va treure una ràdio a una rifa i el seu fill els vespres, escoltant la BBC, va aprendre l'anglès, i així començà la seva carrera que el dugué a fer de metge als Estats Units. Hi sona una cançó d'Antoni Parera-Fons, lletra d'Antoni Mus: “Quan els arbres despullats / perdudes totes les fulles / quan ens punxen com agulles / els rostolls dels camps segats... Quan perquè canti millor / treuen els ulls al pinsà /quan se'n riuen de l'amor / com tu, com tu, / que no saps estimar.” Té més de cinquanta anys i encara m'agrada.

Climent Picornell

 

 

Sopar malaguanyat d'estiu, com sempre.

Els meus amics em conviden al seu sopar multitudinari, entre l'ostentació i el màrqueting, que fan a la seva finca de Benitorreig, al bell mig del Pla de Mallorca, arreglada amb una pulcritud infinita i amb un gust dubtós de revista d'arquitectura. Hi he d'anar. Em fan asseure a una taula on no hi conec ningú, prop d'un safareig amb nenúfars i granots. A la dreta una al·lota rossa amb el pel molt curt i les ungles molt llargues, amb vestit de Cortana, i a l'esquerra una morena de cabells molt llargs i els pits molt grossos. Davant, un parells de mascles. Com que he de 'dinamitzar' la taula segons l'encàrrec pietós dels meus amics, començ: “Estaríeu d'acord amb Aristòtil que l'objectiu de la vida humana consisteix en cercar la felicitat?” La de les ungles llargues replica ràpidament: “L'obtenció de la felicitat no es pot reduir a consells de manual, la desesperació, en un món injust, empeny a adoptar receptes d'autoajuda”. Vaja! Té l'espasa esmolada, ens divertirem, avui. “No sé si han vist El nom de la Rosa amb Guillem de Baskerville, interpretat per Sean Connery” diu la rossa amb veu melosa “Allà, amaguen els llibres d'Aristòtil ja que creuen que el riure mata la por i, sense por, el dimoni ja no té necessitat de Déu!”. “Això vol dir que hem de riure molt!” afegeix un home de cabells abrillantinats, mocassins de pell, sense calcetins “L'humor... però on queda la moral? I on queda l'homofòbia, la pedofília, els drets de les dones?” Un que pareix un capellà laic intervé: “Servidor que va anar a Monti-Sion vaig ser educat en un catolicisme que té una part mitològica, els miracles, les aigües que se separen, els morts que ressusciten, la Santíssima Trinitat...”. Tanta sort que omplen les copes de vi, sé que és un vi ecològic, fet de varietats mallorquines, Giró ros, Callet, Mantonegro, Gorgollassa... de les quals és una enamorada la nostra amfitriona. “Que tal el vi?” Deman per fugir de la ruta anterior. Un gorà vestit d'esmokin pronuncia la sentència que no vull sentir: “He aprés que el vi bo és el que m'agrada” (Noooo! Per favor, no, per aquest camí no, és com si sorgís l'eterna discussió sobre l'eficiència dels funcionaris públics o la dels treballadors de l'empresa privada!). Faig una 'xicuelina' i aprofitant que el Sol es pon per l'skyline dels turons del Pla de Mallorca, dic: “Totes les civilitzacions han rendit culte al Sol, de fet” i mir a cada un dels comensals “el cicle solar està present en l'organització de les societats més enllà de la religió”. “Efectivament” és una al·lota que pareixia tímida “a la religió vèdica el Sol és Surya, passa pel cel cada dia dins un carro a submergir-se en la foscor i lluitar amb les tenebres, a les quals venç per renéixer l'endemà...” “Val, molt bé” diu un home major, xuclant fideus amb caviar “que té a veure tot això en l'era de les neurociències i de les noves tecnologies o de la nostra intimitat com a font d'autoexpressió?” La veritat és que ens ha deixat KO! Mentre, pispa unes gambes del finger-food que han espargit per damunt les taules. El ve a saludar una figura vestida tota de Levi's, “es compleixen 150 anys de la marca, els 'vaqueros': punks, mods, pijos i altres tribus els han duit, els hippies els adoptaren com uniforme i, quan hi havia Teló d'Acer, als països comunistes, representaven la llibertat” dic. Resulta que és terapeuta, però Therapy Tok que vol dir que hi fa per TikTok. Collons! És una life coacher, traducció: autodenominat expert en salut mental amb credencials gens fiables. Això sí que és la decadència d'Occident!

Faig una senya al meu amfitrió que, com els rics d'ara, no duen ni diamants, ni rellotges cars, d'això hi ha qui en diu la 'fatiga del luxe', la gent forrada no du ni cachemir, ni l'hòstia, du xancletes i camiseta.

Aconseguesc fugir de la presó estiuenca abans de que comenci una artista de la vall d'Aran que canta en occità. Arrib a ca nostra, me descord les sabates que m'estrenyen. Mentre, la sent arribar a ella, tenia un altre compromís, nedar de nit a Caloscamps amb unes amigues. Me diu que ha pensat amb jo des de dins l'aigua i que m'ha enviat energia... Tast la seva pell salabrosa. 

Climent Picornell 

 

Rosa Planas: una antologia de Palma

Rosa Planas ha escrit un llibre deliciós, personal i amorós sobre Ciutat: Palma, entre la calma i el vent. Vaig tenir el plaer de presentar-lo i n'he fet una petita antologia perquè vostès el tastin i els faci ganes llegir-lo.

“Ciutat, quan tenia muralles, era un claustre, una filera de jardins d'interior”. “Avui ha estat envaïda pel turista de disbauxa i de cervesa”. Però, encara, sempre “hi ha el puig de Galatzó en les perspectives de Palma”. “De nina les teulades de Palma eren la meva obsessió, hi contemplava la ciutat vella, xaruga, però magnífica. Teules i teulats, convents a voler, algun galliner, i algun renyidero buit i sense ofici. A Palma sempre havien agradat els espectacles sangonosos”. La crueltat popular... “La ciutat, aquest espai inestable on ens submergim cada dia com en un bany ritual, ens neteja i ens embruta alhora. La ciutat aquesta geografia bellugadissa, ens colpeja l'ànima amb els seus moviment tremolosos”.

Rosa Planas hi menciona el Grand Hotel – i els records sinistres del temps de la guerra civil- o La Misericòrdia – on es senten encara els crits dels seus inquilins:  “les traces deixades pel dolor”.  “El descobriment turístic de la Ciutat és un fenomen relativament recent, però devastador”. “Sant Vicenç Ferrer va predir que Ciutat seria anegada per les ones de la mar. No és rar que les capelletes que hi ha d'aquest sant estiguin tan malmenades: un sant menys i sobretot un sant tan impertinent, no fa festa!”.

“El de la Mercaderia, l' àngel de la Llonja, té les ales nerviüdes, poderoses, de plomall espès i lleuger. Quan vola durant la nit les obri i són extenses com una catifa oriental, fan ombra sobre la ciutat dormida”.  “Palma de matinada despertava amb olor d'ensaïmada, de forn de llenya que cou les coques de verdura. No fa tant, Palma va ser una ciutat de forns. N'hi havia a cada carrer... el de Can Pujades desapareix per una franquícia que fabrica pastissos clonats”. “Han posat nous fanals, de llum agra”. Palma, diu Planas, ha estat contada per estrangers o externs que, al cap i a la fi, no solen entendre absolutament res.

“Perdre la Ciutat és no recordar on hi havia una font, una capelleta de carreró, una imatge descolorida que es dissolia en la iniquitat de l'oblit. Perdre la ciutat és sentir llengües estranyes, que no sabem comprendre, però que sabem parlar; trobar peus que tenen més de sis dits, ulls sense parpelles, mans maldestres que esgarrapen allò d'estimat que encara es conserva a les cantonades i als murs de les velles cases”. 

“La ciutat són els seus habitants”. La Rambla: “La conec bé, hi he viscut ran quan era nina, en el carrer dels Horts, veïnada de les Tereses amb el seu hort misteriós. La font de la Rambla inaugurada el 17 de Maig de 1827 de pedra roja de Consell. La Rambla existeix perquè és un camí d'aigua”.

Jack el Negro, la fascinació en el Jonquet, un lloc infernal per la beateria illenca, 

davallant, trobam l'Auditorium, lligat a  Marc Ferragut. “És difícil separar els edificis de les persones que els feren possibles. Costa molt destriar pedres i carn”.

“La mort dels molins del Prat de Sant Jordi, el genocidi dels molins del Molinar i els dels turó del Jonquet”.  Rosa Planas fa un elogi, en plural, de les dones de Palma: de les dependentes a les placeres, la gent que mou la ciutat. Records de s'Aigo Dolça. I de Can Barberà. “Can Barberà, ara, ha de ser com si no existís. Cal intentar fer un exercici d'amnèsia”. “Si gratàssim davall el que va ser el Círculo Mallorquín, hi trobaríem les restes arqueològiques del convent de Sant Domingo. Inquisidors, tafaners maldestres, antilul·listes i poc respectuosos amb els illencs, els dominics es guanyaren amb mèrit l'antipatia de la gent”.

Palma: un somni i un despertar. “La ciutat és la meva amiga i també la meva madrastra. Em fa bulling, em maltracta i quan vol em fa molt feliç amb les seves inesperades màgies. Ho té tot per mi, però també m'ho nega. És bipolar i ambivalent. Sap que no la puc, que no la vull, abandonar”. “A una altra vida si algú em demana d'on venc: diré de Palma i si m'exigeixen un record diré tranquil·lament: molins i ametlers... tal vegada una mica de cel, un llonguet, una copeta de palo o d'herbes dolces”.

Climent Picornell