Climent Picornell

 

Les indústries de la depressió i de la felicitat

El meu psiquiatre m'ho té ben dit: “No t'enrollis tant en pensar si ets o no feliç!  Viu i gaudeix de les petites coses!  No existeix la felicitat permanent!” Dec formar part d'aquest món carregat de persones deprimides que corr paral·lel al de la gent que vol ser feliç. Entre pastilles, sessions de psicoanàlisi i cursets per a aprendre a no estar trist hi deix mitja vida. Llegesc al New York Times que fa cent anys la gent era ansiosa o neuròtica, però no deprimida. La depressió avui és per tot i l'insomni, la desgana, la baixa energia o la disminució de to vital són atribuïts a un problema químic en el cervell. Les companyies de drogues van manufacturar la idea d'aquesta malaltia i de la seva cura, al mateix temps: la creació de la depressió és la pedra angular d'un negoci molt rendible. La indústria farmacèutica, a través de la venda d'ansiolítics i d'antidepressius, ens modifica i normativitza el comportament, suprimeix els símptomes sense canviar la condició del nostre estat mental i, a la vegada, ens crea dependència dels tractaments.  Som ja part  d'un món d'autòmats empastillats! 

A la vegada va creixent la “indústria de la felicitat”, que mou milers de milions d'euros, i que afirma que pot modelar els individus, com un servidor de vostès, i fer d'ells criatures capaces d'oposar resistència als seus sentiments negatius, de traure el millor partit de si mateixos controlant els seus pensaments derrotistes. Ho conten a Happycràcia, Edgar Cabanas i Eva Illouz. En menys d'una dècada, la quantitat i l'impacte de la investigació acadèmica sobre la felicitat i el benestar subjectiu, les fortaleses i virtuts del caràcter, les emocions positives, l'autenticitat, el creixement personal, l'optimisme o la resiliència, s'han multiplicat. L'extraordinari èxit de la 'psicologia positiva' ha vençut finalment l'escepticisme inicial amb el qual es va acollir l'estudi 'científic' de la felicitat. Conceptes com l'optimisme, el pensament positiu, l'esperança, que al principi despertaven suspicàcies per considerar-los 'autoajuda', han passat a ser creïbles i legítims. Tota l'esfera no acadèmica de professionals «psi» que s'havien fet un lloc en el mercat terapèutic -autors de llibres d'autoajuda, especialistes del coaching, conferenciants motivacionals...- han tret partit de la situació. Dedicats a promoure uns certs estils de vida i uns hàbits emocionals, aquests «mediadors culturals» van mostrar sempre especial interès per el desenvolupament personal o el poder de la ment sobre el cos i per com aplicar-lo als contextos de la salut, de l'educació, o... dels negocis. Mancaven de legitimitat científica, mesclant sense coherència la psicoanàlisi, el conductisme, la psiquiatria, l'ocultisme i l'espiritualitat, les neurociències o la saviesa oriental.

La ciència de la felicitat argumenta que la teràpia no sols ha d'anar dirigida a compensar-nos les deficiències, tractar malalties o pal·liar-nos el sofriment, sinó també a augmentar la felicitat de les persones, les sanes i tot. Els esperançats, els extravertits, els triomfadors, tenen el mateix dret de rebre atenció i orientació que els desesperats, els solitaris, els deprimits, els malalts o els fracassats com un servidor.  Els psicòlegs positius, no ens enganyem, se serveixen dels conceptes i pràctiques típiques dels “coaches”, dels escriptors d'autoajuda i altres «professionals del desenvolupament personal», tant com aquests ho fan dels psicòlegs positius!

Malgrat ser camps diferents i mantenir discrepàncies, la psiquiatria i la indústria de la felicitat comparteixen que la felicitat és un concepte objectiu, universal. Però ¿no estarem davant una nova mentida destinada a convèncer-nos de que la riquesa i la pobresa, l'èxit i el fracàs, la salut i la malaltia, o l'obesitat, són únicament responsabilitat nostra? ¿No estaran les arrels de la moderna positivitat en el nostre passat religiós, que ens va proporcionar pautes per a la vida i la noció de salvació, oferint una imatge sòlida del món, amb final feliç? 

Són les vuit. Hora de prendre les pastilletes i de fer meditació.

 

Climent Picornell 

 

Per Ciutat, passejant amb un llibre amb Gay Talese

Li dic: “Ningú ha reparat mai que Palma és una ciutat plena de gent normal, però també d'excèntrics moderns, més enllà dels històrics com na Bel Rollet o en Nicolau Marieta. Hi ha mendicants mallorquins, jueus grassos que seuen a un banc del Born, imploradors de miracles, aplaudidors de malifetes, consumidors de gelats de pistatxo... Sempre rodejats de moixos republicans que, de nit, es reuneixen al Puig de Sant Pere, a refugi dels atacs dels moixos de dretes de l'Avinguda de Jaume III”. 

Palma és la ciutat d'Antoni Ferraggi, campió del món de carreres de caragol; de Lluïsa Vanderbilt, filla d'una holandesa i un palmesà, ella mateixa nascuda a s'Hort des Ca, campiona de beure cassalla amb aigua, una 'paloma'; d' Andreu Vessagit, campió del món de seure al banc del 'sinofós': dos anys i mig sense moure's.

“Les vibracions de Palma són molt 'chill' i et conviden a viure més lent” diu Paula Herrera, pintant unes sabatilles. Falsament, aparenta moviment, però és més bé una ciutat aturada. Si tanquen els ulls i els obren de cop, veuran com els seus habitants han quedat fossilitzats, sense moviment: demanant un quilo de patates al mercat de l'Olivar o fent la traveta a un turista que se pensava que podia anar amb calçons blancs per la Plaça Gomila. Ciutat, plena d'apartaments que han comprat estrangers i que han decorat amb aquarel·les de palmeres i figueres de moro, per fer parèixer que són d'aquí, o anant a menjar frit al Celler Pagès o al restaurant Can Nofre.

Hi ha gent sense-sostre a la ciutat antiga, davall els ponts de l'autopista, organitzats com un quarter militar a barris de Ciutat. Alguns solen presumir dels seus tatuatges i de les seves gestes militars als exèrcits moderns del món, a Iraq, a Afganistan, a Ucraïna... solen ser rossos i amb molt de pèl pels braços, violents quan van sobris, i molt pacífics quan van beguts de vi Don Simón, en cartró.

Entre els qui saben més de Palma -a part de Gaspar Valero, Tomàs Vibot i Joan C. Palos- hi ha els conductors de galeres de cavalls, fan tantes voltes per Palma a la descoberta que ens aclareixen que la Llotja és una església Catòlica. Molts de conductors de cotxes, en canvi, i malgrat els seus exàmens, solen ser ignorants, i molts d'ells, l'avantguarda del feixisme urbà. En els molls, mariners plens de tatuatges, estibadors amb els braços com els de Popeye, dones del món a l'espera dels mariners que venen d'El Cairo, pandilles de mossons que tornen de Menorca o grups de nines que tornen de Formentera de fer-se les hippies esbravades.

A les sis del dematí Ciutat és molt diferent que a les quatre. A les quatre encara hi trobarem trompetistes de cabaret, ballarines de Can Vallés que ja no existeix... En canvi a les sis canvia el decorat surten els agranadors amb enormes bufadores i les persones apressades a les que els fuig el bus. Obri la botigueta que despatxa panetets de troncs de xampinyó o el quiosc de les Minyones que, impertèrrit, continua com sempre, prop de Correus. En Saíto i n'Enriqueta del Bar Niàgara se n'anaren a viure a Zamora, lluny de Palma, per la humitat ambiental insuportable!

Palma té cent-mil gorrions, vint-mil coloms i tres-mil mèl·leres que constitueixen un parc ornitològic considerable, la seva densitat augmenta prop del local social del GOB i hi han vist una colla de milanes provant de rapinyar un perro caliente a un al·lot xinès que anava del braç de sa mare. “Les meves mans són una ciutat” deia Gregory Corso. 

Cada dia, a la mateixa hora, les 11'20, baixa del bus 35 una senyora vestida de tuls transparents i amb els llavis mol pintats i les celles perfilades que va fins a sant Nicolau, puja cap a La Pajarita i compra mig quilo de bombons farcits de trufa negra que se menja asseguda davall l'estàtua de D. Antoni Maura a la plaça de Mercat. L'enrevolten un grupet d'al·lotons multiculturals que saben que, quan ja no pot pus, deixa la bossa amb una càrrega significativa de dolços.

Na Catalina Maritoina i Cotens compareix puntualment al seu cap de cantó on fa mamades terapèutiques a homes desconsolats, de manera eficient, llançant seguidament la glopada a una pedra escopidora maltractada pel temps i els carruatges.

Climent Picornell 

 

Dalt del turó amb estiu, 'tontos', pells de conill i canyar amb xalet

 

Els moixos jeuen indolents, de qualsevol manera, alguna ben estrambòtica, per mirar de passar i alleugerir la calorada de l'horabaixa. Parlant de moixos, la moixa de can Deixopte estava molt aviciada. Un dia feien obra i tomant una paret hi trobaren un niu de rates i digueren: “ara és s'hora de sa moixa!” I la dugueren allà. Aquell animal quan va veure aquell nieró pegà bot, acollonida, i encara ara la cerquen. Així que ja ho sabeu: els moixos aviciats no cacen rates! Han d'estar afamegats! Com el meu que ara s'esmola les ungles al tronc de la parra que enguany du pocs raïms. “Plovia a la vinya  /  i el raïm madur  /  de l'aigua es polia i era negre i dur:  /  dos gotims diria que eren els teus ulls” (Joan Salvat-Papasseit).

Un matí d'aquests uns estrangers repartien pamflets d'una immobiliària alemanya per totes les cases on convidaven a vendre la propietat. El que les repartia explicava, amb un mal castellà, a una dona que li demanava que era allò: “Usted serà muy tonta si no vende!” Venga Mallorca Profunda! Diuen que el mallorquins sabem passar per redols estrets... no sé però per aquest!  Me top en Gori Llaudenes, abans sembrava moltíssimes tomatigueres de ramellet qualque any va fer més d'un milió de pessetes, no euros, pessetes d'un temps. Me diu que hem d'anar alerta en deixar entrar gent immigrant perquè hi ha violadors entre ells; li deman quants de violadors té ell entre els  que li fan la feina devers els seus horts. Mesquinet!

He trobat per foravila madò Aineta Guirambau que collia un poc d'herba pels seus conills. “Sa corriola és sa que els agrada més” me diu. “No saps tu que a sa rossa de can Ventina li agradava anar mudada, o ella s'ho pensava. Un dia va aparèixer amb un abric de pell de conill. 'Vas molt elegant' li deia madò Rosa Quenta” “Però... i que no és de conill això? Que has escorxat tota sa conillera?” I ella sense ofendre's gens replicava: “Noooo... són pells de conills venguts de França!” “Aaaaaaa...!” Exclamava tota sa concurrència”. Encara mantén el seu bon humor, característica de tota la seva família.

Al cafè hi trob els meus dos companyeros jovenets, un n'ha fet 95 i l'altre en farà 93. Cap ben clar, el cos ja és una altra cosa. En Sion des Colmado me diu: “Es grifó ja no me tanca bé, saps que te vull dir... i això no m'agrada gens, m'estim molt més lo que feia de jove, me dormia damunt els sacs de cebes dins es carro cap a Palma i me despertava amb mal per tot, per lo bonyarruts que eren, però amb un no res ja havia passat. En canvi aquest...” i m'assenyala en Gori Roig “Només sap xerrar d'ell; serà mort i encara xerrarà d'ell! Aquest no és bo per tallar davant! Només sap bravejar...Te rebentaré!” i l'amenaça aixecant els seu gaiato. “Li agradava molt jugar a cartes, fer tutti subhastat, o cantat, en Gori va cantar per alt i va guanyar per baix! No en va aprendre mai, però duia sort! A l'escambrí ningú el volia de parella, demanava punts i llavors només tenia el deu de trumfos! Però sempre ha tengut sort, o tenia bo amb qualcú. Quan l'enviaren a demanar, pel servei militar, se va entregar i me va dir: 'jo tenc bo'. A mi m'enviaren a Àfrica i ell a fer d'assistent de sa dona des coronell... Assistent, t'he dit? Aiiii...”

Me passeig fins a sa raia de Llorito per devora el torrent que no du aigua però sí que té un canyar esponerós, la piuladissa dels ocells que l'habiten em fa sentir bé. Ben darrera, un xaletarro, que jo diria que ahir no hi era, vull dir que creixen com a bolets en el nostre foravila. Sé, però, un camí per dur-me al turó dels Coloms on el conco en Toni, al cel sia, m'enviava a cercar figues i atzeroles per un tirany polsós de Son Esteví. En fi. Me rebolc en Pere Quart: “Temps era temps hi hagué la vaca cega, /  jo soc la vaca de la mala llet!” Un puput amb la cresta alta m'observa espavilat.

Climent Picornell 

 

Jardins d'altri amb merdetes, adolescència, castellanismes i manicomi

Els Jardins d'altri pretenen ser citacions agafades d'ací i d'allà de forma un poc esburbada i caòtica. Em disculpin. No cal, però, casar-se amb la transcendència de la cita intel·lectual i fofa. Som a l'estiu! Mallorca bull plena de gent! Per exemple... “Cada día es fiesta en Mallorca / cada noche suren sobre el mar / ses merdetes que hasen a la playa / aquests putos hooligans” (Ossifar).  Mai aconseguiré ser un adult seriós i respectable. Mai me faran homenatges de folklòric ploramiques. Adolescent etern, mai havia reparat que adolescent ve de la veu llatina adolescere que es pot traduir com 'estar de dol', supòs  que pel dolor de transitar de la infància a l'edat dels adults.

Ja ho demanava Virgili: “ Però ¿a tu quin derroter et marcaren els vents i el destí  /  Quin déu et va empènyer sense saber-ho a aquestes riberes?” No record de qui és però és un vers d'un poema: “L'únic que em pot destruir és la vida, i a aquesta ja la conec”. Ho deia de l'aspecte, però jo ho agaf pel meu caràcter, la mare d'un amic meu solia dir d'algunes persones: “Aquestes s'han abandonat a elles mateixes. Ja no tenen aspiracions d'agradar a ningú. No crec ni que se mirin al mirall, se farien por. La seva imatge ja no els importa gens”.

«Más de ciento en horas veinticuatro / pasaron de las musas al teatro», va escriure Lope de Vega en referència a la seva proverbial fecunditat. ¿Exagerava el Fénix de los Ingenios en assenyalar la rapidesa amb la qual componia les seves peces? Però, ja saben que “La gent bon al·lota crea millor” (Clara Roquet, directora de cinema). Afirmació que es podria contraposar amb el que diu Nita Prose: “Els escriptors de misteri som amables perquè ens alliberam escrivint sobre el mal”. “Pues sí: está el horno para bollos!” Deia una pintada del dia de l'Orgull Gay. ¿“Castellanisme o no, l'escriptor ha d'usar indiferentment i amb una equitat perfecte tot allò que sigui moneda corrent i llenguatge eficient?” Es demanava el lingüista Joan Coromines. No sé si era una contesta però Joan Sales, el 1959 ja ho deia: “Caldria saber d'una vegada si el català aspira a ser una llengua viva, usual, normal, una llengua de tots, o bé i al contrari aspira a ser una llengua sagrada d'una minoria d'iniciats”. 

A vegades he hagut de resumir, la meva biografia, perquè cabés en la contraportada d'algun dels meus llibres. Així i tot hi he embutxat tot el que hi he pogut fer cabre del meu currículum, provenc de la Universitat on es cuiden els currículums com les hòsties dins el sagrari. En resum, vaig veure un currículum que m'agradà: “John Calder és el pseudònim d'un professor que viu amb la seva dona i els seus cans a Hudson Valley”. I ja està tot! Quina enveja! De totes les maneres “Un escriptor sense moix és com un cec sense ca” (J.L. Borges). 

A vegades hi ha preguntes que sobren. Li demanen a Josep Carreras, el cantant d'òpera: “Ricardo Mutti?” Contesta: “Mutti és napolità. Un talent extraordinari”. “Abbado?” Diu: “Un intel·lectual de l'òpera. Per la seva manera de veure la música. Era un home... compromès, molt d'esquerres”. El periodista: “És rar a l'òpera això?”. Carreras: “No”. Titular de Maria Llull: “Seria graciós si no fos patètic”. Però és cert que fa mal defugir del nostre propi paper. En una entrevista recent amb l'actor Matt Dillon: “A tots els actors ens agrada que ens diguin que som versàtils, però ni tan sols Marlon Brando va escapar-se de fer de...  Marlon Brando”. Glups!

I ara l'enfilall que no pot faltar a uns 'Jardins d'Altri estivals'! Josep Anselm Clavé: “Associeu-vos i sereu forts; instruïu-vos i sereu lliures; estimeu-vos i sereu feliços”. Epimènides: “La història és una profecia del passat”. “El resum és que no es pot fer palanca amb un xurro” (Diu David Madí que digué Miquel Roca Junyent tot referint-se al 'Procés'). Tanta sort que el gran Josep Pla ens retrata perfectament: “El manicomi ens vigila constantment”.

Climent Picornell