Climent Picornell

 

Dalt del turó amb gregal, revetlla, 'muridero' i el Chichi

 

Fa vent de gregal, fresc, després de la calor dels altres dies, això juntament amb les plogudes degudes a una Depressió Aïllada en Nivells Alts (una DANA diuen ara, abans una 'Gota Freda', que a mi m'agradava més, trobava molt més poètica aquesta denominació), això, dic, ha fet que els arbres i les mates responguin tot d'una, anaven coll mort i han reviscolat; fins i tot algunes esparregueres han tret espàrecs! Dues maleïdes tórtores damunt l'antena de televisió no aturen, tot lo dia cantant, o passant el seu rosari, repetit i avorrit.

Passaren les festes. Molts d'actes, molt bé, massa dies, però no han vengut torroneres que duien unes barretes de torró fluix de cacauet que s'aferrava per les dents. Hi hagué una revetlla clandestina, ja que una votació popular havia sentenciat que no es farien focs artificials, i alguns no no ho poden pair... Els dimonis rabiosos sortiren a assajar sa barrota, sa llandera i ses 'escorretjades' a la jovenea qui, en un acte de masoquisme col·lectiu, els incita i els provoca que els peguin. Cosa curiosa aquesta de la devoció popular pel dimoni, que se mostra en tota la seva grandesa per Sant Antoni, quan el sant roman estàtic, silent, avorrit, mentre el dimoni, o els dimonis, són les figures etèries, actives i ballarines.

Feim una volta pel camí de Ses Casetes i a l'esquerra es dibuixa l'edifici de la residència per persones majors: “Allò és un 'muridero', comenta na Maria Sanfaina. “M'estim més ser a ca nostra encara que em maltracti la 'panchita' que em guarda, i me digui 'mi amor, mi amor...”   En Toni Gordall passeja un ca. “Com va s'estiu?” Li deman. “I bé, els estius d'ara no són com els d'abans. En s'estiu se feia molta de feina a foravila, fins i tot els muls s'amagrien! Record mon pare que per fer es paller se posava una calça de dona pes cap i estava davall es raig de palla de sa batedora! N'hi havia que els feien ben rodons, tot un art! En canvi jo, ara, ja me veus. Saps que som jo? Un caramull d'escombros!” “Pensa tu!” El contradic: “Això són guindaines!”. 

La Guàrdia Civil fa voltes per la vila, en cotxe i a peu, cerca a El Chichi que, segons conten, comanà a una filla seva que pegàs a la seva dona, per no engrunar-se ell, que sabia a lo que estava exposat. “Yo no la he tocado” deia als guàrdies que sabien ben bé el que vol dir violència vicària. Per equilibrar els episodis que esbuquen la bona convivència, en Toni Marvilló, jove, passa revista als llocs zen o de budisme que hi ha per fora-vila. N'arriba a nomenar deu, alguns d'ells s'anuncien per Internet, com un d'ells a una possessió, Son Pual, on es veu que fan una meditació al celler de les cases, una altre rebatiat “Cielo Azul”, a un altre fan romandre la gent dins 'tipis', tendes d'indis, un altre és un totum-revolutum energètico-boixadero devers la possessió de Son Fortà i així...

Baix, ja tardet, a fer una xerradeta al cassino. Comentam el darrer accident, d'un fill d'en Toni de Son Podelles. “Li va costar tretze punts: set que n'hi posaren a n'es cap i sis que li llevaren des carnet de conduir. Quan el curaven els qui l'acompanyaven deien als metges: “No li poseu molta anestèsia que ja en du molta!” L'infermer que el cosia era fill d'en Gori Vinenci. “Sí. Vos ne recordau d'aquell que jugava amb s'equip de la vila, d'extrem dret, de Petra? Era primel·lo però corria molt!” “Feia tanta via que passava davant a sa pilota!” comenta en Pep Praxedis amb conya. Joan Frasquinó, recentment jubilat, fa el resum de la seva nova vida de pagès: “Vaig sembrar trenta meloneres. Deu varen sobreviure, cinc varen fer flors, quatre les se menjaren els conills: he collit un meló!”  “Miss Melones” elegien a Vilafranca un temps per la fira!” postil·la en Xec de Son Llosques.

Fosca negra me'n vaig cap al turó. No me top amb ningú. Molta gent ha tret les bosses d'envasos, avui és dilluns. Per una persiana sent el gemecs amorosos d'una parella de nou-vinguts. Avui la lluna és plena. I grossa.

Climent Picornell 

 

Jardins d'altri amb lleugeresa, conversa, por i solitud

Els 'Jardins d'altri' són recerques o encontres amb allò que han dit altres i que me fan reflexionar. Com allò de la lleugeresa de la nostra vida segons Kundera... “com una ploma, com la pols que es mou a l'aire, com qualsevol cosa que ja no existirà demà”. Un poc ximpló, no? Però, vaja...

“Una generació que no suporta l'avorriment serà una generació d'escàs valor” (Bertrand Russell). El papa Francesc (ja saben, aquell jesuïta argentí que es va franciscanitzar el nom, ai!): “Si els joves estan cridats a obrir noves portes, els vells en tenim les claus”. Si és la referència 'clau' per a entendre les noves generacions estan ben llestos, els catòlics, vull dir. Parlant de generacions. Un altre encriptament nou: Yolo. De l'anglès you only live once que vol dir 'només vius una vegada'. Quina originalitat! Si cau una bomba cal ser un Yolo.  O com “Broligarques”, contracció de Brother i Oligarca, homes influents, el seu poder desborda la política. Ho vaig llegir a un article signat per Josep Maria Ganyet a La Vanguardia qui s'autoanomena “etnògraf digital”, servidor fins a influencer hi arribava, però això ja és jugar a una altra categoria o com deia el gitano: 'a mi me habla usted más sencillo!' Les coses que ens queden per aprendre! Com Usagimi, no és com Antaviana una paraula inventada, vol dir literalment “orelles de conill” en japonès i fa referència a una branca feminoide i eròtica del kemonomini típic de la cultura popular japonesa, que ha estat 'tunejat' pel manga i el anime.

Ja ho deia Ciceró “qui comença una conversa no ha d'impedir entrar-hi als demés, com si fos una propietat particular: ha de pensar que, com en tot, també en la conversa general, es just que hi hagi torns”. En qui devia pensar? Jo no, vull dir Ciceró! No és en qui es pensen sinó en alguna d'aquestes personalitats narcisistes incapaces d'estimar a ningú profundament i que segons A. Palomeque “les seves relacions només se conformen amb el grupet promotor de la seva ambició, del que se'n deriva una personalitat amb angoixa vital, associada a la carència d'afectes”. Parlant d'això, els versos que encapçalen el llibre Les dones i els dies de Gabriel Ferrater, que escrigué la seva ex-dona Jill Jarrell, morta fa poc: “Si es parla més del compte  /  val més callar i ja està.  /  Els teus versos d'amor, tan calculats, /  la lascívia dita amb aspror,  / han tornat una astuta mena de joc sobreactuat”.

Creix un sentiment de por generalitzat i impersonalitzat, depressiu diria, davant l'avenç dels populismes d'ultradreta. Cal recordar el que deia l'ex-president Obama en el seu discurs d'acomiadament: “Democracy can buckle when we give in to fear” -la democràcia pot esfondrar-se si cedim davant la por-. A un servidor el que li fa por, també, és en el que s'estan convertint les nostres ciutats. Erik Harley es refereix al “salsitxerisme urbà” o al “salseig immobiliari” per anomenar les corrupteles, les obres com un tripijoc “sempre pensant en el benefici propi i mai en en el benefici de la societat, Harley és fundador del moviment “Pelsmeusousvisme” que denuncia l'urbanisme i l'arquitectura especulatives. Com Santiago Calatrava que construí deu ponts a l'Estat Espanyol “quasi tots iguals, a escollir entre el tipus peineta o el tipus jamonero, pagats a preu d'or i com el de Bilbao amb el trespol de vidre a una ciutat on hi plou més de 200 dies cada any, amb continues patinades i trencament d'ossos. 

“Me vaig casar amb tu no perquè t'estimàs, sinó per arribar a estimar-te” escrivia Churchill en una carta a la seva dona. Devia tenir por d'estar tot sol? “La soledat té mala reputació perquè som animals socials i assumim que els altres són infeliços quan estan sols. No sempre és així”. (Jennifer L. Smith). En aquest sentit diu Tore Bonsaksen: “Els usuaris actius de les xarxes “xategen”, publiquen i comenten; el passius scrol·leen i miren altres perfils. Aquesta actitud passiva a les xarxes s'ha relacionat amb un ànim depressiu que sol anar lligat a la solitud no desitjada”. Ho resolia, en l'era d'abans de les xarxes socials, Luís Buñuel: “Ador la solitud sempre que un amic me vengui a parlar d'ella”.

Climent Picornell 

 

Palma reconstruïda? Palma, mon amour!

Faig meva la cita de Miquel Àngel, el de la capella Sixtina: “Mai he sentit la salvació en la naturalesa. Estim les ciutats sobretot”.  Ciutat ha estat i és escenari dels meus escrits fins el punt de què Palma és protagonista de dos llibres meus: Palma, crònica sentimental i Postals de Ciutat, on hi surten, d'una manera o d'altra, tots els escenaris urbans que he viscut des del meu naixement, infantesa, jovenesa i senectut. Del passeig Marítim al barri del Pont del Tren, de l'Institut Ramon Llull a la ciutat antiga i, sobretot, on visc des de fa més de quaranta anys, la plaça de la Llotja i tot el barri del Raval de Mar. M'han interessant les microgeografies urbanes i els seus personatges peculiars, entre ells, particularment, els dels cafès i bars als que he anat més sovint: el Bosch, el Martí, el Central, el bar sa Llonja...i alguns de desapareguts, amb gran esment pel Niza i el Líric. M'ha agradat passejar sense massa nord, fer de flâneur, perdrem pels carrerons del barri de la Seu o pels carrers de l'Eixample, molt més enllà d'estudiar la ciutat com si fos un professor de geografia urbana, que ho he estat. En aquest darrer sentit els amics de Palma XXI que m'ajuden en tots els meus anhels de conèixer Palma des dels vessants més històrics i socials. Però de totes maneres, ho he de dir, una branca de la geografia m'ha interessat en aquest sentit, la geografia del subjecte o les geografies personals, anomenades per altres psicogeografies, que es preocupen de com les emocions que sentim en determinats espais ens influeixen i al revés. Palma ens apareix aleshores amb els seus llocs viscuts, visitats, allunyats, estimats, temuts, odiats... en definitiva un espai personal. Ciutat mediatitzada pels nostres sentiments, Palma matisada per l'experiència, els valors, la personalitat pròpia. Els anomenats geògrafs humanistes en fan un punt més: l'espai percebut, per ells és el món viscut, l'espai és converteix en vivència. 'What's the city but the people?''  ¿La ciutat que és, sinó la seva gent? es demanava Shakespeare, i és veritat, la gent fa Ciutat, i com ha canviat la gent de Palma! Això és el que es reflecteix en les converses que escolt i transcric, i modific, o invent, dels ciutadans d'avui. M'agrada molt la cita d'Albert Camus: 'L'amor compartit amb una ciutat és, sovint, un amor secret'. És ben certa però alguns traïm aquest amor secret i el feim públic d'una manera brusca i sensual per compartir-lo, per mostrar-lo impúdicament. És cert que la meva mirada sobre Palma és per esbrinar el que queda de la ciutat d'abans i en què s'ha convertit la ciutat d'ara, però sense estar travat per un excés d'enyorament. Deia Joyce que si Dublín desaparegués, podria ser reconstruïda fidelment a partir del que ha escrit sobre ella. Pot passar això a Palma? Jo crec decididament que sí. Des de La ciutat de Palma de s'Arxiduc, passant pels Aygoforts de G. Maura, o L'illa de la Calma de Santiago Russiñol, fins a La Ciutat de Mallorques de Miquel dels Sants Oliver, en els llunyans més de cent anys passats. O per les Notes de Mallorca de Josep Pla i La Ciutat de Mallorca de Miquel Ferrà, fins i tot a través del poema Auca de B. Rosselló-Pòrcel, abans de la Guerra Civil. I després les Passejades per Ciutat de Jaume Vidal Alcover o La Ciutat Esvaïda de Màrius Verdaguer, Palma dels 'tres Guillems” (Guillem Rosselló Bordoy, Guillem Frontera, Guillem Soler), o Palma, la ciutat i les ombres de Gabriel Janer Manila, abans del 2000. En la Ciudad sumergida de J.C. Llop -i Gomila, recent-, La Ciutat Tankada de Josep Noguerol, Ciutat -llarg poema- de Miquel Flaquer, els llibres fonamentals sobre Palma de Gaspar Valero. I ja més prop de nosaltres Crònica desordenada de la Ciutat Antiga de Jaume Oliver, Cròniques de Palma de Damià Alou, Palmesan@s de Carlos Garrido, Passes per Palma de Biel Mesquida ( tot i que a Homersea, Acrollam i T'estim a tu, Palma també hi sigui ben present) o el més recent de Rosa Planas, Palma: entre la calma i el vent. Com Joyce, crec que servidor té raó, a partir dels arsenals de ficció i realitat sobre Palma, la podríem reconstruir, després de la destrucció a la que és sotmesa. Palma, mon amour!

Climent Picornell 

 

La mala jugada de l'autocura ('autocuración' o 'self-care')

 

M'ho diu ella ben convençuda: “Els perfils dels drogoaddictes dels anys setanta coincideixen amb els de qui ara són addictes als probiòtics, fanàtics rabiosos del fúting i obsessos amb el culte al cos. Tot fruit de l'autocura!” L'autocura, autocuración o self-care, en espanyol o en anglés, s'ha definit com el procés d'establir conductes per garantir el benestar d'un mateix, per promoure la salut i gestionar la malaltia amb opcions sobre els aliments, exercici, son, higiene... El problema no consisteix en negar les màximes de l'autocura: és obvi que, si t'alimentes bé, dorms millor i no desenvolupes mals hàbits, tens més possibilitats de sentir-te bé a nivell físic i mental; la perversió  arriba quan aquesta idea de cura ve acompanyada d'una gestió psicològica sobredimensionada. En l'episodi Fascismo del cuerpo del seu pòdcast 'Amiga Date Cuenta', les periodistes Begoña Gómez i Noelia Ramírez recorden que el terme 'autocura' va ser enunciat per Audre Lorde –que es definia a si mateixa com a “negra, lesbiana, mare, guerrera, poeta”– en el seu llibre A Burst of Light : “L'autocura no és autocomplaença és autoconservació i això és un acte de guerra política”. El capitalisme, però, s'ha apropiat del terme. Actualment, és primordialment, i metafòricament, per a “dones blanques, riques i primes”. Tres adjectius que són aplicables a la reina del negoci de l'autocura: Gwyneth Paltrow. L'actriu va posar en marxa la newsletter Goop, que actualment és una empresa potent. L'espelma anomenada Treu les mans de la meva vagina costa 75 dòlars i complements nutricionals com les 'Súper pólvores estimulants del metabolisme' es venen en caixes de 15 sobres per 58 dòlars. Cap de les coses que comercialitza Paltrow garanteix res i, de fet, ha hagut de pagar alguna multa per mentir sobre les propietats dels seus productes.

Gran part del malestar que estam experimentant té a veure amb fets estructurals i que s'hagin de canalitzar cap a l'autocura és vertaderament llastimós, però, com tot allò que desvia la culpa del sistema, l'autocura ha fet aparèixer nous papers per treure'n profit amb falses solucions miraculoses. Una de les 'desviacions' de l'autocura és l'ortorèxia. Una persona amb ortorèxia sol comprovar de manera compulsiva les llistes d'ingredients i les etiquetes nutricionals; elimina un nombre cada vegada major de grups d'aliments, com el sucre, carbohidrats, lactis o carn; es mostra ansiosa si no hi ha aliments saludables als restaurants... El que pot començar com un intent inofensiu de seguir unes regles d'alimentació saludable, es converteix en obsessió. La petjada psicològica que deixa es reflecteix en estrès i aïllament social i una sensació de culpa quan es veuen obligats a menjar aliments 'no saludables'.

El nostre llistat d'obligacions diàries ja causa estrès, per això la indústria del benestar és tan florida: gominoles de melatonina per a dormir, bolles de sals per a banys de bimbolles, aplicacions als mòbils per a meditar... Només cal reservar un foradet a l'agenda per a 'autocuidar-se'. Tot i que les obsessions per la salut i la longevitat han perseguit la humanitat, aquesta darrera versió és magnificada per influencers i podcasters que és beneficien obtenint patrocinis d'empreses de suplements i altres productes de benestar pseudocientífics. Sol ser un menú complicat i sovint contradictori de “biohacks” (dreceres per millorar la nostra salut, mancades de rigor científic) i “wellness protocols” (règims molt específics per a l'exercici i l'alimentació). Per obtenir l'eterna joventut hi ha des de dutxes fredes fins els suposats beneficis de la llum solar matinal d'angle baix o innomenables dietes que van des d'evitar els olis de llavors fins a prendre consciència dels 'perills ocults' de determinades fruites i verdures.

Tothom sap que s'ha de dur una alimentació sana, fer exercici i dormir bé, però sentir remordiments per no fer el necessari per a aconseguir-ho pot ser una càrrega. El problema d'aquest discurs és quan s'apodera dels significats de 'cura' i 'felicitat'. L'autocura no és acabar obsessionat amb tu mateix. Sempre podries estar més sa, fer més esport o menjar saludable. I, al final, pensar únicament en estar millor, es converteix en un monotema vital.

 

Climent Picornell