Climent Picornell

 

Jardins d'altri amb Estellés, PlayStation i les neiges d'antan 

Vaig aprendre a bresquejar pels meus Jardins d'Altri tot llegint Adolfo Bioy Casares qui, en els seus De Jardines ajenos, tan li era enllaçar una cita profana amb una pornogràfica, un adagi llatí amb una pintada del carrer. Som hi! Deia el gallec Castelao: “La tradició no és la història, és l'eternitat!” Sempre hi ha, però, l'altra cara de la moneda, diu el director del Museu Reina Sofía, Manuel Segade: “Hem de preservar un espai per allò altre, pel que és rar... però la tradició és molt pesada!”.

Vull ser a temps de la commemoració dels cents anys del naixement del poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés: “Els pits, les cuixes, / rodonesa bessona /  del flanc, el sexe, / entre la molsa uns llavis, / tanta bellesa, tanta!”. Com deia recull el que han dit, en aquest cas amb bon dret, altres: "Els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort." (Joan Fuster). "Intensitat, cromatisme, quotidianitat, potència: quatre columnes que poques obres poètiques poden considerar com a pròpies." (Ignasi Riera).

En una de les entrades del diari d'Alejandra Pizarnik, l' escriptora argentina : «El cel és la carn; l'infern, l'ànima». Jean-Paul Sartre deia que l'infern eren, o èrem, “els altres”. En això estava quan la filòsofa i poeta Chantal Maillard, en el «Prefaci» dels seus Diaris reunits ens diu : “Volar: només es pot volar amb el cos”. Paraules que recorden uns versos d' Hannah Arendt, en els seus Diaris filosòfics: «El fons es revela només a aquell que aconsegueix refer-se en plena caiguda, transformant-la en vol». Curiosa si més no la convergència-divergència de les tres escriptores. En Sartre deixeu-lo estar!

A la novel·la Los siguientes de Pedro Simón, el fill del protagonista li demana que li compri una PlayStation, i ell pensa: “A la vida hi ha una hermosa pantalla de la Play que te passes quan neteges el cul al teu bebé, i després n'hi ha una altra més lletja que te toca quan tens davant la merda del qui el te va netejar a tu”. Això ens succeeix en un moment vital en que ens toca més anar a tanatoris que a festes d'aniversari. I parlant de tanatoris: “Mortui vivos docent”, escrit a l'arc d'entrada d'una sala d'anatomia a una facultat de medicina a una universitat a l'India: “Els morts ensenyen als vius!” Molt anglès, però, aquest costum d'interpel·lar els estudiants universitaris en llatí. I no només anatomia ens ensenyen els morts!

“No hi ha cap dia en que no siguem feliços un moment” (Jorge Luís Borges). I la trob cantant Always look at the bright side of the life (“Mira sempre la part bona de la vida”) i l'acompany tararejant la part siulada del clàssic dels Monty Python, quan Crist i els lladres estan encreuats al Calvari. Inconsciència? Mala llet? Valentia? Diu Marie Hesse, escriptora i il·lustradora a El miedo: “Les meves amigues mares fadrines, solteres, són molt valentes. Tot i que és molt millor ser mare monoparental que amb una parella disfuncional”. És la paraula disfuncional la que em crida l'atenció, massa polisèmica! 

Francis Wolf, filòsof: “No podem seguir definint-nos en funció de la comunitat a la que pertanyem, perquè tot s'ha desdibuixat; ni per la identitat racial, que no existeix; ni per la identitat cultural, que és porosa; ni per la identitat social, que ha deixat de ser-ho a bastament, i la solidaritat de classe s'ha esbaldregat en una época de reivindicacions fetes trossos”. Ja se'n temia Leonard Cohen quan recollia el premi Príncipe de Asturias: “Hem d'estar preparats per a la gran derrota que a tots ens espera”. Devia pensar en quan li plomaren tots els diners mentre feia de budista per les muntanyes?

De totes les maneres el camí de la vida és inexorable. Tot rememorant la “Ballade des dames du temps jadis” de François Villon, Francesc Parcerisas escriu en Ai las, on són? On són? “El raspallet de les dents / el membre erecte / treure's les sabates / orinar / plegar la roba / col·locar un condó / où sont, où sont? / où sont les neiges d'antan?”

Climent Picornell 

 

Dalt del turó amb llentiscle, bravejar i un país sense nom.

 

Les mates van carregades dels seus fruits de llentiscle, hi haurà menjar pels aucells tardorals i hivernals que ja han començat a arribar. En Miquel Ticolau cultiva un enorme sementer amb el seu tractor, la terra torna bruna i darrera, darrera, hi van aletejant dues dotzenes d'esplugabous. És hora prima i les ombres allargassades donen a la tramoia rural un toc d'escenari. Me passa na Caterina Capmany corrent, aviat: “No m'atur, d'aquí a mitja hora he de ser dins el cotxe cap a Ciutat!”. Un codonyer amaga el groc dels fruits i un magraner mostra el vermell dels seus. Prest haurem de pensar en encendre la foganya i, amb la imatge del foc encès, pens en un vers de Henri Cole: “Sense amor una casa es condemna”.

Veig n'Arnau de ca na Pastora que pega sempentes a un tronc, és dins el seu boci de Son Amadora, pareix que esbuca qualque cosa. “Que va bé?” li dic “Idò, vaig començar a tomar, amb una falç, lo més tendre d'una figuera de moro” me diu “però quant he arribat a lo de més avall: és com una soca, no, una socota, vatuadell tu!  És tan fort com es tronc d'un arbre!” Sent els lladrucs dels cans, algun plora. Pens que els cans de la casta Border Collie es van fent els senyors de les guardes d'ovelles, són animals llestos i curosos, i els pastors ho reconeixen. També direm adéu als nostres cans de bestiar? Encara record la meva fidel Fosca, que va viure més de quinze anys amb nosaltres.

Baix a la vila i pas per davant Can Prudenci. Fa un poc de serena però en Joan Prudenci és a la fresca, és dels pocs que encara gira la televisió per la finestra de cara al carrer i surt a mirar-la des de la voravia. Cansat de que li demanin: “Què mires?” S'emprenya i contesta de mala manera, en aquest cas a n'en Jordi Brusca: “I que no ho veus que mir? Lo que fan, mir, lo-que-fan! Ho has entès!” En Brusca se gira i me comenta: “Aquest tot lo dia remuga!”. Quant era nin, en Brusca, sempre fugia a sa mare: “Vine aquí que te rebentaré!” sentien cridar aquella doneta. Ell, inevitablement, en la correguda, solia travelar i caure i el sen Tòfol Mascollat, que el vigilava, li enflocava: “Que t'has fet mal?” I si li responia:  “No!” solia contestar: “Idò has caigut de bades!”

A la barra del cassino en Sion de son Piqueres, que anava ben amerat, bravejava molt de 'fer-ho'. Fins que un que anava amb ell, que era extern, li diu: “Me sents Sion? Anar de putes, pagant, és molt bo de fer, lo puta és follar-te una monja! D'això si que en podries bravejar!” Converses d'altura, d'altar fumat i missa de tres, les d'avui vespre. Record, també, que en Miquel Reguitzer un dia, en aquest mateix tasser, va sentenciar: “He boixat amb tres-centes dones. Dues-centes pagant i la resta de franc!” “No li has fet molt de cas!” me va fer veure en Toni Bras, el dia que en Reguitzer ho va dir. “Jo faig cas a qui vull” li vaig dir “i aquest no el se mereix! I ja està dit tot!”

Algú de la rotlada s'enyora de com eren els cafès d'abans als petits pobles com el nostre. Plens de gent, de taulades que jugaven a cartes, a escambrí, a tutti, a escacs, vells que pontificaven i fumaven en pipa, amb mesa de billar, fum del tabac... “Record molt bé al sen Pífol i al vicari Corbella jugant a caramboles, se provaven sa paciència un a s'altre, ara s'ho miraven d'aquí, i d'allà, i... a la fi emprenyat d'esperar el vicari deia: 'Això haurà de mester suor de caminers!' I en Pífol sense mirar-lo, però parant atenció a com estaven les bolles, responia: “Tothom ha de fer lo que sap fer, cuando no, ha de fer nosa!” Al vicari Corbella li havien posat de mal nom “Botador”, perquè un dia de missa major varen veure que el confessor, que era ell, pegava un bot enorme, com de jugar a piola, per damunt el confessat que estava agenollat. Succeïa que havia passat una rata per dins el confessionari. Ni més, ni pus... res... coses d'un temps. I ara, mirau, som una única taula en tot el cafè i no jugam ni a truc!”

Torn cap a ca nostra, de cada pic em costa més pujar el turó. Quan rod la clau per entrar, em venen al cap un versos d'en Gabriel Florit, “Sabateret”, de Sineu, al cel sia: “No hi ha res més trist / que un riu sec, / que un pou eixut, / que un nin perdut / que no sap el seu nom, / que un país perdut / que no sap el seu nom”. Au!  A colgar-se falta gent!

Climent Picornell 

 

Caminant per Palma, entre el dol i el desig

De retorn tardoral als carrers de Ciutat els amics es citen a la Llotja per pegar una mirada als dos caparrots de fils d'acer que ha fet Jaume Plensa. No hi desdiuen, de l'interior de l'edifici vull dir, i el seu imperatiu manament de silenci s'hi avé amb les reclamacions dels veïnats. Després de menjar dos panetets, llarguets i primets, al bar sa Llonja, pega la xarrera. “Com estàs?” a l'amic se li ha mort la seva dona, la seva companya. Per no dir que està molt malament ens recita un petit discurs. “Ja sabeu que si les pèrdues i les separacions no són assimilades, poden provocar en els individus un infern. Darian Leader ho exposa a La moda negra. Dol, melancolia i depressió, on explora a fons el dol i la melancolia”. Li dic que hi estic molt d'acord en canvi: “Freud veia el dol com un treball individual; totes les societats donen un lloc central als rituals públics de dol. La pèrdua és inserida en la comunitat a través d'un sistema de ritus, costums i codis, que van des dels canvis en la vestimenta a les cerimònies commemoratives. Avui es tendeix a fer del dolor un succés privat.  És el dol més difícil de passar avui per aquesta erosió dels ritus socials? Inevitablement però, el dol sempre requereix d'altres persones. I tu ens tens a nosaltres!”

Enfilam cap a la plaça de les Drassanes, tot passant pel carrer de la Llonja on, no fa molt, alguns pisos reformats s'han venut a estrangers per un parell de milions d'euros. En passar pel carrer de Sant Pere recordam la nostra aventura amb el Bar Es Gallet que va ser propietat nostra i que ara és una oficina del Govern Balear. “Érem molt joves!” Ens recorda en Mariano, “no com ara que ens falla tot, fins i tot el desig!”. “Sí, són curioses les nostres no-relacions sexuals! Vaig llegir en un article de Jancee Dunn, que Vanessa Marin, terapeuta sexual, havia observat un patró entre els seus clients amb relacions llargues: es queixaven de que les seves parelles només els tocaven per a iniciar el sexe. El gest, un massatge a l'esquena o una carícia juganera, els feia estremir-se, escarrufar-se. És el que ocorre quan la carícia de la teva parella fa que tot el teu cos es posi tibant, perquè saps que pot significar només una cosa. Al principi les parelles solen estar molt unides però amb el temps, la demostració d'afecte físic disminueix i qualsevol carícia s'interpreta com un preludi del sexe, el 'tocar-se' pot desencadenar rebuig”.  “I que hi hem de fer? Injectar-nos testosterona?” Demana n'Alexandre. “No!  És ver que es pot donar una resposta defensiva: ‘No, no, ara no m'interessa”. Així, qui inicia pot sentir rebuig i vergonya, mentre que l'altra pot sentir ressentiment o culpabilitat”. “I no dona cap solució?” demana interessat en Toni. “Practicar les carícies no sexuals, acostumar-se a agafar-se de la mà o a tocar-se suaument en passar. Una besada diària de, mínim, sis segons, són suficients per a establir una bona connexió. O abraçar a la teva parella durant almenys vint segons, ho diu Shamyra Howard, autora de Use Your Mouth (Utilitza la teva boca)”.  “Home! Això dels segons! I l'usar la llengua és més vell que el pastar!” Diu en Tòfol. “ Mirau, si un té una reacció de rebuig quan l'altra fa una aproximació, pot ser que hagi arribat el moment de canviar de tàctica. Acostar-s'hi mentre el teu ser estimat està cuinant pot fer que se senti “emocionalment desconnectat” i dir alguna cosa així com: “Ho sent, carinyo; tornem a parlar d'això aquesta nit?”. S'han d'establir “zones de temps eròtiques”, mantenir una conversa sobre l'estil d'iniciació preferit. Parlar de sexe augmenta la satisfacció sexual: 'Quan et sents més excitat?' 'Com puc iniciar millor el sexe?' També pots dir-li quines són les teves parts del cos preferides perquè et toquin, donant les instruccions el més específiques possibles sobre com i on. Per exemple: “Li vaig dir al meu company que m'encantaven les carícies suaus, quasi pessigolles, en el clatell”.

La peripatètica i un poc miserable caminada acaba al Museu del Baluard, gran espai públic recuperat, on hi havia les restes del quarter del puig de Sant Pere, i que la voracitat urbanística també provà d'enderrocar.

Climent Picornell  

 

“Quatre poetes mallorquins”: Moyà, Vidal, Llompart, Bonet

 

Quatre poetes mallorquins, és un llibre editat pel Consell Insular de Mallorca i confegit per entrevistes en profunditat, fetes per Joan Miralles l'any 1980 a quatre poetes, homenots de la nostra cultura: Llorenç Moyà i Gilabert, Jaume Vidal i Alcover, Josep Maria Llompart de la Peña, Blai Bonet i Rigo. Joan Miralles i Montserrat és filòleg, ara té 79 anys, catedràtic de Filologia Catalana i membre de l’ Institut  d’Estudis Catalans, entre molts d’altres mèrits. Des del seu mític llibre Un poble, un temps, 1974, sabem que l’entrevista és una eina de recerca, una conversa sistematitzada per recuperar i registrar les experiències de vida guardades en la memòria de la gent. Els entrevistats són quatre dels principals poetes mallorquins de la denominada 'Generació dels anys 50' o de 'Postguerra'. Una generació que abandona els canons literaris tradicionals de l'anomenada Escola Mallorquina. En fa una contextualització assenyada el nostre savi amic Pere Rosselló i Bover.

Llorenç Moyà (Binissalem 1916-Palma 1981) de família benestant de l'aristocràcia rural, i una gran estimació pel casal familiar de Binissalem, evolucionà del castellà a pressupostos ben catalanistes. Vegeu un fragment del poema El desbarat. “Per a jo néixer, ¿qui ha comptat amb mi? / Pregunta —ja mil cops per altres feta—, / avui aquest misteri m'inquieta / i dóna gust amarg al curt bocí / que com a almoina hauré pogut gaudir / dins la meva existència discreta”. Per veure la vivor de la conversa: “Com era en Llorenç Riber?”  “Ah, no, era molt simpàtic i molt atraient, saps? Moreno, molt currot i t'atreia... quan vaig tenir es premi Ciutat de Palma -ell va votar contra mi- va dir a n'en Cela, en Llorenç Villalonga i a en Sanchís Guarner, que me varen votar,  amb quin permís m'havien votat a mi. I li varen dir que en so permís de ningú, perquè els donava la real gana. I volia que tornassin enrere...”

Jaume Vidal Alcover (Manacor 1923- Barcelona 1991) de família benestant, rebel, iconoclasta, inquiet, llengua esmolada... Un fragment del seu poema Hort a l'alba: “No em poseu altra flassada / i llevau-me el cobricel, / que ve de visita el cel; / obriu-me les persianes! / Clarors, clarins, clarianes, / geranis de l’arc en cel! / Capcuruculls de l’anhel, / cor què vols, cor què desitges. / Amor i esperança a mitges / en l’aventura del bot. / Rentarem la vida i tot / de boirades i calitges”. Li demana: “I aquest,  en Miquel Àngel Riera?” “Aquest no m'interessa gens. Es un al·lot que creu que fa una novel·lística important i jo no ho dubt, crec que sí, però a mi no m'interessa excessivament es sexe ni m'interessa excessivament sa religió. Però lo que no m'interessa gens és es sexe mesclat amb sa religió, me faig un lio”.

Josep M. Llompart (Palma 1925 - Palma 1993) nat en una família de tradició militar, transformà la seva visió del món. Del seu poema S'estimaren, saberen...  “ S'estimaren, saberen / la urgència del sexe com les venes / poden en un moment omplir-se d'aigua / salobre, de sol d'estiu, de peixos / saltadors. / S'amagaven / per la nit del pinar o per les tèbies / raconades de l'ombra”. Alguns comentaris: “I es turisme com el valores?” “Bé, es turisme, si hagués estat una cosa... com deia, explotada amb imaginació, amb gust, amb humanisme... aleshores s'hauria pogut valorar positivament, però és que ha estat una vertadera catàstrofe, perquè ha destruït una societat i no n'ha construïda una altra de nova. Ha creat un desgavell...” 

Blai Bonet (Santanyí 1926 -Santanyí 1997) de família modesta, la seva conversió literària està en relació a l'estada al seminari i amb la influència de l'apotecari Bernat Vidal i Tomàs. Exagerat, imaginatiu. El seu poema Soledat Oberta. “Em dol tot, fins la camisa, / a damunt el pit cremat. / I les paraules em nafren / quan sonen damunt la llengua / amb el seu significat”. La seva malaltia, la tuberculosi, fou un fet transcendental, li diu a Miralles: “En Joan Pons i Marquès era el qui duia més 'tango'. Aquest homo quan me varen donar ses primeres injeccions d'estreptomicina les me va regalar ell, un paquet, me'n record, perquè sa seva dona s'havia morta de lo mateix i li havien sobrat”.

Un llibre d’ històries de Vida, la màgia de la Història Oral. Una bona feina de Joan Miralles i Montserrat a qui encara li queda molt per dir i per publicar.

 

Climent Picornell