Climent Picornell

BALADRES, CARRETERES I DESERTS. Climent Picornell

jcmllonja | 15 Febrer, 2006 22:14



Baladres, carreteres i deserts.

 

Climent Picornell

 

Tornava del meu poble cap a Ciutat i me’n vaig tèmer que a la divisòria de la nova autovia, desde Montuïri fins a Algaida, hi havien sembrat milenars de baladres. El fet és que aquest “baladrerisme” dels nostres governants que fan carreteres –en aquest cas del Consell Insular de Mallorca-   els ha duit a sembrar exemplars d’aquesta planta, vistosa i esponerosa, qui sap si pensant que és un arbust tropicaloide, però, també podria ser el cas, perquè saben que el baladre és fort i resistent a la sequera i, a l’estiu, fa flors a balquena. Són molt vistosos els baladrars florits.

Una de les cançons més hermoses que he sentit mai –és potent això de “mai”, eh ?- és «Flors de baladre », lletra i música de l’eivissenc Isidor Marí : « Flors de baladre en un torrent / per on no passa mai sa gent, / amb poca cosa en tenen prou / per treure un altre color nou. / Flors de baladre en un torrent, / tenen el cor de sol i  vent, / viuen només d'allò que cau: / aigua de núvol i cel blau. / Flors de baladre en un torrent, / no es venen per deu / ni per cent». És una cançó que te l’aire mestís del “Califòrnia sound”, que podria ser cantada per Neil Young o Van Morrison –al seus começaments-, l’ha cantada Joan Manuel Serrat, sense abandonar el so primitiu del grup UC, les caramelles de Nadal i la curta i la llarga, ja que hi som.




El primer pic que em vaig sentir colpit, amb força, pels baladres va ser durant el meu primer viatge pel desert del Sàhara. Un dia, en haver  travessat el gran llac salat de “Chott El-Djerid” – res d’aquests tots-terrenys que menen els estufats , amb un Renault-4L i un Seat-127,  conduïts per en Jaume Sureda, “des Cabanells” d’Artà, i en Toni Bennàsser, “Borne” de Felanitx- ens vam abocar dins els llits enormes dels rius secs –els “ouads”: no els sona “ouadalquivir” o “ouadiana” ?- i, de prompte, aparegueren, a milenars, els baladres, salvatges, verds i amb les flors colors de rosa. Ara diria que pareixia que na Maria Antònia Munar i la seva task-force sembradora ja hi havien passat abans. De la calorada i la sequedat del desert, passaves, al baixar allà dins, a una cosa que semblava un jardí públic. Els francesos havien batiat aquestes contrades com el país dels “llorers rosats” – “le pays du lauriers roses”- , la fulla ho sembla de llorer, però és un poc més prima i allargada.

Retornant a la cançó de n’Isidor, va ser quan m’en vaig tèmer –una altra similitud africana d’Eivissa- que dins alguns torrents de la seva illa, com el de Benirràs o el de Buscastell que al seu tram final es diu Torrent des Baladres,  hi havia baladres en estat natural, espontanis, adaptats a viure en les precàries condicions climàtiques de les Pitiüses. «Creuen que tenen un gran riu / quan fa un ruixim de mig estiu, / i es deixen dur torrent avall / com ses al.lotes cap a un ball./ » És ben veritat que els baladres, que tenen una distribució biogeogràfica que va des de l’Orient Mitja a quasi tot el litoral mediterrani, han estat disseminats com a planta cultivada i de jardí per tot arreu i amb flors dobles i de colors diversos. En record als barrancs de Sierra Morena i al delta de l’Ebre, prop d’Amposta, n’he vist un parell d’immensos, que estan protegits com arbres singulars i a Montuïri, sembrats, també els han arborificat. Curiosament, a Mallorca no en conec en estat natural, encara que una citació de Barceló i Combis a “Flora de las islas Baleares”( 1879-81), en situa “en los valles resguardados” de la Serra de Tramuntana.

El baladre ( Nerium oleander, L. 1753) és un arbust que sol fer prop de dos metres, pot arribar als quatre; és de tiges erectes, que fan un suc, com làtex. Fulles lanceolades, oposades, dures i de  pecíol curt. Flors rosades, que desprenen un aroma suau i melós,  i amb fruits en forma de beina allargada, que recorden les mongetes, però més grans, dins aquests llegums hi ha les llavors, enrevoltades d’uns plomalls. “Perquè em robàsseu s'amor, / voldria que fósseu lladre / que du tanta vermeior / com una flor de baladre” o “ Ets com sa flor de baladre / que tot cuc n’ha de fugir / de gràcia n’és rebaixada / qui no en fuig ha de morir”; com veuen també és habitant del cançoner popular, però encara que sigui nativa d’Europa, nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà asiàtic,  té mala premsa. El baladre –“adelfa”, en espanyol- és una planta verinosa. Té propietats cardiotòniques, diurètiques, vermífugues i purgants, entre altres, però s’hi ha d’anar en molt de compte. Totes les seves parts són tòxiques i la ingestió d’una simple fulla pot ésser mortal per un animal o per  un home, per mor dels problemes cardíacs que provoca. Aquestes substàncies que afecten el cor, similars a les que té la “Didalera” o la “Ceba marina” fan que fins i tot les mels d’abelles procedents del seu pol.len n’agafin les propietats tòxiques. He sabut que hi ha, però,  “baladres beneits”. A l’herbari virtual de la UIB – http://herbarivirtual.uib.es , quin web més ben fet !- ho matisen diguent que « aquesta propietat ha estat exagerada fins el punt de dir que només dormint a la seva ombra o  que beguent l´aigua prop d´on viu el baladre basta per a sofrir els seus efectes nocius”. Hi ha qui assegura que no hi ha memòria d’enverinaments. Tot i que al www.botanical-online.com  , Vicent Martínez cita casos d’intoxicació per haver torrat aliment amb calius de branques d’aquesta planta, ja que el seu verí no es destrueix ni amb contacte amb l’aire, ni per la calentor. Al Nord d’Àfrica l’usen, encara, com abortiu  i mesclada amb mel, en fan un ungüent per la sarna o “ronya per gratar”, amb boníssims resultats. Sigui com sigui, al tanto !

A Menorca diuen baladre a una altra planta ( Daphne gnidium ), però tornant a Eivissa –on la revista del GEN-GOB es diu “Baladre” i l’Institut d’Estudis Eivissencs té uns “Premis Baladre”, que han guanyat, entre altres , Jean Serra, Bernat Joan, Xicu Lluy o Vicent Tur- en un viatge, ja fa molts anys,  un servidor va comprar una  “ flaüta “ eivissenca, de més de dos palms, feta de rama de baladre (i embocadura de plom !) a l’amo en Toni  Tur; si fos tan verinosa els sonadors eivissencs ja serien tots morts, per partida doble. I acabant , amb la tercera estrofa de la cançó de n’Isidor Marí, que resol amb poques paraules tot això que he hagut de menester tanta lletra per explicar : “ I ses que queden, quan no plou, / obrin ets ulls per veure el sol, / i dos teulats que tenen set / en es cocons fan un glopet. / Flors de baladre en un torrent / no es venen per deu / ni per cent. ”

 

 




General | Enllaç permanent | Comentaris (3) | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb