Climent Picornell

" ULTIMÀTUM " i ABECEDARI. Climent Picornell

jcmllonja | 01 Febrer, 2006 12:25

Per a la revista del meu poble, "Mel i Sucre" de Sant Joan de Mallorca, d'aquest mes de Febrer he enviat aquest article que ara penjaré al Bloc.




“Ultimàtum” i  abecedari.

 

Climent Picornell

 

            De cada pic tenc per més segur que els territoris de la nostra infància són uns paisatges que ens acompanyaran sempre. Volguem o no. En siguem conscients o no. Pors inexplicables, gusts i alegries arrelen dins alguns moments de quan fórem nins i encara ens esbutzàvem de riure. “No ens tornaran a pastar” sentencia ma mare, com qui dir que si hem crescut esguerrats, ja hi ha poca cosa a fer. Ara diré a que ve aquesta reflexió prèvia.

            A un canal de Televisió, dels molts que ja entren per la parabòlica i la Digital Terrestre, d’aquests canals temàtics que amollen només pel·lícules antigues, hi feien “Ultimátum a la Tierra”. Una pel·lícula del temps de la picor, els anys cinquantes, de l’estil de “La guerra dels móns” o “Invasors de Mart”, però de sèrie B, clàssics del gènere. Un servidor l’havia vista al cinema Dorado, a la barriada dels Hostalets, una sala que ara tomen i converteixen en lofts de luxe. Eren els anys en que ja ens hi deixaven anar totsols, i aquesta era de “ciència-ficció”. Tractava  d’un personatge vengut d’una altra galàxia, amb una nau com un platet volador, que arribava a la Terra a fer la darrera advertència, donar l’ultimàtum  als humans : “aneu en compte amb les vostres bregues!” Eren els anys de la guerra freda entre comunisme i capitalisme. La força d’aquest personatge residia, més que en els seus sermons en un arma potent, en un homo de ferro que duia, un robot poderosíssim – ara veig que eren quatre llaunes, de nin no m’ho varen parèixer-, que llençava raigs devastadors. Bé. La peli ens impressionà tant que l’incorporarem tot d’una als nostres jocs i el qui feia d’ “Ultimàtum” sempre guanyava. “Jo vull ser n’Ultimàtum”. Dins els nostres caperrins havíem identificat el títol de la pel·lícula –que no enteníem- amb l’homenot de ferro : allò era “n’Ultimàtum” ! Vaig passar un guster de tornar-la a veure, tot i el seu primitivisme tècnic i ideològic. Anys més tard vaig saber, em sembla, que volia dir ultimàtum i que el robot tenia nom : Gort. Ca barret ! Molt millor, “Ultimàtum”!

            Idò, la cosa anava que, per aquelles mateixes èpoques, havia llegit una notícia que, també, m’impressionà. Ja sol passar i a vegades de forma inexplicable. A ca nostra estàvem subscrits a tres publicacions periòdiques, cosa inusual en aquells temps, eren : el “Correo de Fátima”, el “Mensajero del Corazón de Jesús” i “Selecciones del Reader’s Digest”. Ja poden intuir de quin peu ens calçàvem; davall la manxeta del Correo de Fátima, un lema recordava : “Rúsia se convertirà” , no se en què s’ha convertit però ara veig que els pastorets de Fàtima, cosa sabien. Vaig compensar, anys després,  aquestes lectures llegint milers de novel·letes de l’”Oeste”, de Policies o Romàntiques que anàvem a canviar a l’estanc del cap de cantó. A “Selecciones” -la traducció a l’espanyol d’una revista que era l’ideari pur del nordamericanisme més ranci- vaig llegir-hi que un nin de la meva edat, de resultes d’un cop al cap, provocat per una caiguda de la bicicleta, havia perdut, oblidat, o s’havien esborrat del seu cervell algunes lletres de l’alfabet, per la qual cosa havia hagut de tornar aprendre a xerrar. Vaja. Per aquest motiu, durant anys, de forma profilàctica un servidor, quan es pegava un cop, que solia ser jugant, el primer que feia era recitar de bellnou tot l’abecedari : abcdefghijklllmnñopqrstuvxyz. Buff! Quin alè ! Tot correcte, no havia perdut cap lletra : endavant ses atxes !

 

            Un dia, justament, que m’havia tocat ser n’ “Ultimàtum” –que, com a la peli, caminava amb els braços estesos per envant, els ulls com a clucs, el cap un poc per amunt, i les cames com qui fa el pas de l’oca- em vaig fotre una caparrotada amb un pal d’electricitat –que feien tots una olor particular- i n’ “Ultimàtum” va caure estormiat. Al cap d’una estona em vaig aixecar... recitant l’abecedari : abcdefghijklllmnñopqrstuvxyz. Es fixin que era l’abecedari espanyol, amb la eñe. Tampoc s’havia perdut cap lletra per dins les rues del meu enteniment malmenat.

            Ho contava a ma mare, i ella es reafirmava : “Tanmateix ja en podem fer de bots; tal érem, tal som”. No vaig entendre molt bé perquè ho deia. Ara, no és que perdi lletres, ara perd noms sencers i a ca nostra en venim d’avior d’això de perdre la memòria, i estaran d’acord en que per recordar noms no deu bastar l’abecedari.  No em quedarà més remei que recitar tot el Santoral, el cristià i algun altre. D’ultimàtums me’n donen dos o tres cada dia. Tampoc els ultimàtums, com nosaltres mateixos, són el que eren. Basta veure remakes com “Mars Attacks!” ( 1996) de Tim Burton per saber que avui, els marcians, com el dimoni, ja no fan por a ningú.






General | Enllaç permanent | Comentaris (4) | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb