Climent Picornell

"NO DIRECTION HOME" O LA TAXIDÈRMIA DE LA CONTRACULTURA. Climent Picornell

jcmllonja | 20 Desembre, 2005 12:36

(La famosa "FONDA PEPE" de l'illa de Formentera )

 

"No direction home” o la taxidèrmia de la contracultura.

Climent Picornell

 

Som, amb els meus estudiants del “Practicum”, a Eivissa. Fa fred, vent i hi plou. És un plaer caminar per Dalt Vila sense encontrar ningú. Com ho és escoltar Enric Ribes parlant-nos dels noms de lloc de la Vila d’Eivissa i a Maurici Cuesta relatar-nos els pormenors dels viatgers de renom, forjadors del mite modern d’Eivissa. Reprenem, el vespre, davant un plat  de llenties a can Joan Cerdà, la història de l’arribada dels hippies a Formentera, als anys seixanta. Ell, que ho ha estudiat, ens mostra els informes de la Guàrdia  Civil -els signa els sargento Langa- relatant els costums d’aquells peluts (“...tienen por moda, juntarse las noches de luna llena...”). La conversa rodola cap a si, realment Bob Dylan va ser a Formentera, o si fou la cançó de Robert Fripp, de King Crimson, “Formentera Lady” qui posà l’illa en la ruta dels hippies americans. Les qüestions deriven cap a la pervivència i el significat de l’anomenada contracultura.

Va ser el 1968 que Theodore Roszak (que després s’enrollà amb el seu paradigma “Ecopsicològic) a "El Naixement d'una contracultura" pretenia donar cos teòric, o fer un resum -objectiu i poc neutral- dels fenòmens paraculturals –o subculturals, tal vegada- que havien nascut durants els anys 60. Anticapitalismes folklòrics, antimilitarismes diversos, neoespiritualismes rarencs, hedonismes a lloure (que incloïen el consum de drogues i l’alliberament sexual amb l'amor lliure com a estendard), anticonsumismes resistents cap a  l'agressió publicitària, ruptura amb les tesis educatives vigents ( què s'ha fet de Summerhill i l'antieducació?), una nova relació amb el medi-ambient ( i la por a les “primaveres silencioses”...) etc, etc, etc. Tots aquests fenòmens influïren, en tot o en part, en un canvi social a Occident. Si en un principi es pensava que aquests moviments resistencials i protestataris només afectaven els valors estètics, molt poc després es va veure que, en conjunt, eren una nova forma d'entendre la vida i que remodelaven, també, el sistema de valors en el seu conjunt, instaurant una nova ètica, camuflada darrera una nova estètica. Ja ho saben : "nul·la etica, sine estetica".

El Capitalisme, però, deglutí, fent tres o quatre rots agres, tot això; assimilà el que li convenia i llançà al pintoresquisme tot l'altre, no sense qualque mal de panxa. Pos un exemple : els hippies són ara com una secta diminuta, però el consum de drogues generalitzades per ells a Occident és un dels principals problemes socials, latents, a tot el món.

En aquests moments hi ha recàrregues efectives, i afectives, per la recança, l'enyorança i la nostàlgia. O això ha detectat un servidor. Els vint-i-cinc anys de l’assassinat de John Lennon i el retorn de Bob Dylan -si és que se n'havia anat- de la mà de Martin Scorsese amb el documental, magnífic, "No direction home". Els dos foren fetitxes d'alguns dels vectors de la contracultura, profundament anglosaxona, tot s'ha de dir.

Deixaré, per ara, el cas de John Lennon amb uns versos del seu himne viàtic -amb Yoko Ono obrint els portellons- "Imagina" : “Imagine there's no countries...” "Imagina que no hi ha països / no és tan mal de fer/ que no hi ha res pel que valgui la pena matar o morir/ que tampoc hi ha religió./ Imagina tota la gent / vivint la vida en pau"...”Living life in peace, yu-huh, úúú”. Bé. És un poc això, la construcció de nous salms i alabances a uns nous valors, contraculturals. Molt genèrics.

( No he pogut aclarir si en Bob Dylan fou a Formentera)

(Coberta del disc "ISLANDS" de "King Crimson" amb la cançó "Formentera Lady" de 10 minuts de durada)

El cas de Dylan es revifa, com he dit, a causa de "No direction home". És un vers de la tornada de la cançó "Like a Rolling Stone" ( “Com un mac de torrent” seria la versió en català de Mallorca; com una pedra rodada, sense caires, de les voltes que ha fet i dels cops que li ha pegat). El va triar Martin Scorsese com títol d'un documental de més de tres hores de durada sobre els primers anys de carrera del músic (1961-66, el bessó dels seixantes). El poden comprar en DVD. És un bon repàs a la contracultura en la seva dècada prodigiosa, amb Dylan de taumaturg. Hi trobaran el seu pas del folk acústic al rockandroll dylanià electrificat, anys després d'haver "copiat" al compromès folk-singer Woody Guthrie. “Judes !” li enfloca un espectador i Pete Seeger, al Festival de Newport, demana una destral per tallar els cables de les guitarres elèctriques. Anys després tornarien els concerts "unplugged", "desenxufats” o desendollats: com és la història ! Joan Baez i Allen Ginsberg, entre altres, i el mateix Dylan conten històries a Scorsese que les enllaça i les sargeix. Bob Dylan focalitzà com ningú altre el que s'anomenà la "Cançó protesta", ell que  renunciava a ser capdavanter de res, el que aquí s'anomenà un "cantautor", compositor i cantant a la vegada de les seves pròpies lletres, amb les qual s'hi sentiren identificats tants de joves d'aleshores. "How does it feel...” “Com et fa sentir això / en haver-te de valer per tu mateixa/ sense cap casa on anar/ com una completa desconeguda / com un mac de torrent”. He traduït "No direction home" com "Sense cap casa on anar", dins la trama de la cançó més emblemàtica (que m'agrada de poc aquesta paraula !) de Dylan. Curiosament, la seva introducció al nostre país fou a través de "Blowin’ in the wind" que, com són les coses, la podem sentir dins les esglésies o a les rotllanes de "Kumbaiàs".

El què és cert -i tan serveix per a Dylan, com per a Lennon- és que els “revivals” dels dos artistes els presenten com a caràcters personals complicats, basculant entre la droga, el messianisme revelatiu, el pacifisme i la protesta indeterminada o la seva egolatria com artistes. A tot això, ha sobreviscut la seva creativitat.

Ara, Ken Goffman a "La Contracultura a través del temps" (Anagrama, 2005) reprén el tema. Comença amb un pròleg d’un dels popes de la contracultura, Timothy Leary (1920-1996), qui passà de ser un apòstol de la LSD,un activista contra la guerra de Vietnam, de ser considerat pel president Nixon "com l'home més perillós d'Amèrica", fins a les seves disgressions posteriors que són, per dir-ho amablement, macarròniques. La pregunta que es fa Goffman, després de passar revista als contraculturals històrics és : qui són els contraculturals d'avui ? Després, entre altres, dels “Punkies” i del seu “No Future” de Sid Vicius, obviant els Grunge’s nirvanàtics.

(Richard Stallman un dels nous gurús de la contracultura del segle XXI)

Un, no en treu molt aguller, la veritat, però entre els que hi destacarien hi ha “els pirates de la informàtica” -els “mestres d'aixa de la computació” que diu en Llorenç Valverde- "Hackers" bons, i sobretot, crec jo,  els militants del programari lliure en contra del programari propietari. Richard Stallman, des del meu punt de vista,  faria aquí el paper de nou gurú -cibergurú- anti-Bill Gates. No està malament l'exemple, perquè reviscola la llegenda de Prometeu, com indica Bernabé Sarabia : robar el foc als déus per donar-lo als homes. Així ho fan els “nous lladres bons” possibilitant l'expansió del coneixement per a tothom. I els militants antiglobalització ? Molt bé, gràcies : progressen adequadament.

Mentrestant, en veure ara icones dels anys seixanta, com John Lennon i Bob Dylan, no puc estar de pensar en aquests ocells dissecats, embalsamats deien al meu poble, amb les freixures tretes per un bon taxidermista i col.locats en un diorama del que fou. I, tammateix,  ja no és.

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb