Climent Picornell

No fa gaire, el Círculo de Lectores, presentava als mitjans de comunicació, una nova edició de La Divina Comèdia del DANT, amb il.lustracions del mallorquí Miquel BARCELÓ. En aquest mateix acte de presentació, en BARCELÒ declarava que es proposava, tot seguint les indicacions del poeta " fer el gran mapa de l’Infern, com a projecció contra tots els mals, moment culminal de la Divina Comèdia". Si vos he de ser franc, més que escarrufar-me per aquesta proposta, em vaig re-emprenyar amb els qui tant em turmentaren, quan era un nin petit, amb les seves històries infernals. La meva teràpia fou, ja de més grandet, transformar el terror amb una certa dosi humor. Mitja pell i mala mescla. 

(Miquel Barceló)

La paraula mapa, usada per Barceló, em llançà, de totes-totes a les meves especulacions sobre la història de la cartografia. Encara que, l’intent d’una cartografia de l’infern, em feu recordar, també, el meu interès latent, per les Geografies Fabuloses. Així com, per una altra part, reobriren la meva enveja per una professora d’Oxford, experta en Teratologia Cartogràfica, una feina ben divertida. Aquesta bona senyora s´ha fet especialista en els monstres que solquen els mapes antics, aquelles bestiotes, marítimes en gran part, que poblaven els mars ignots. I, per una altra banda, s’afermà la meva devoció per Llucià de Samòsata, un escriptor clàssic, un dels primers descreguts que no s’empassolaven res de res, de les fabulacions i mentides contades pels primitius viatgers, segurament hagués fet el mateix amb les descripcions sobre els inferns, ni que fossin les del DANT. Fruit de la seva conya, maquinà la invenció de llocs i pobles que descrivia amb gran precisió. Així, per exemple, el cas del "aparietenencs" -no els confongueu amb els "artanencs"- que eren transparents i es reproduïen per la seva suor; tot plegat, ciutadans d’un país, semblant a l’habitat per les ànimes en pena. Un sublloc de la terra dels morts.

La invenció de les geografies fantasioses infernals per part dels cristians, fou un instrument més de la por com element de sometiment. No oblidem, que la terra dels morts, pels cristians, és un lloc simètric, on hi habiten, a una part els bons i a l’altra els dolents. Cel i Infern, amb el parèntesi del Purgatori i les indefinicions dels territori dels Llimbs -que ara volen eliminar-, dibuixen els trets d’aquesta geografia de la qual, el DANT en va ser hereu i tansmisor. Per molt que Virgili li fes de guia pels seus cercles i fossats, on hi trobà molts de veins i coneguts seus de la contrada italiana on visqué, cremant eternament (hauríem de dir que ell els hi situà, hem d’anar clars, dolentot que era).

Així, s’esdevé el costum de situar l’Infern en els fons de la Terra. Tan els judeo-cristians, com els musulmans, com en la mitologia greco-llatina, el regne d’Hades, l’Avern, és un coval, pregó i gran. Com diu el Pare MARTIN DE ROA, que en començà la seva topografia, "ocupa oncemil leguas en su redondo y cuanto sea necesario para la muchedumbre de pecadores, que allí han de guardar perpetua carcelería" (no sé si avui ja hi cabrien dins aquestes "oncemil leguas"). Seguint aquestes endemeses hi ha molts de manuals, sobretot del temps de la Contrareforma, que es demanen on és l’Infern, com és, qui l’habita i quines són, com es diria avui en dia, les característiques del seu ecosistema. I no en parlem de les rondalles mallorquines. En "Pere Catorze" trobà l’infern, que tenia "sa boca dins un coval d’un barranc molt fondo i aborronador". O "Es jai de sa barraqueta" que dins una vall fonda destrià "sa boca d’una covota que feia fum i fum". Tanta sort que com ens fan notar els experts, la concepció religiosa i aparatosa de l’Infern, és distorsionada per la vena popular.

Ja podeu imaginar com són les seves descripcions : entre l’horror i la comicitat, les ganes de fer por i la barra dels predicadors. Àngels caiguts, dimonis, sofre, foc, configuren l’escenografia apocalíptica que ens feu patir tant. Començant pel dimoni. HIPOLITA DE JESUS Y ROCABERTY, en el segle XVII, en fa la millor descripció: "Es tan feo, que si una persona le viese, sólo de su fea vista moriria luego subitamente". Monges i frares vidents, sobretot durant el Barroc, fan relacions detalladíssimes del lloc infernal –que, tal volta, serien d’interès per al pintors- incloent-hi els condemnats : "unos estan colgados de los pies, y abajo, por las narices y boca, les estan dando terrible ahumada. A otros les estan empringando y azotando. A otros asando. A otros ahorcan. A otros atan de pies y manos, y con argollas a las gargantas los echan en unas mazmorras oscuras" ( JUAN DE PALAFOX "Luz a los vivos y escarmiento en los muertos". Madrid. 1665). Aquest mateix PALAFOX hi identificà, clarament, en LUTER, el qual, naturalment, patia molt més que els altres.

Els predicadors "coremers" (quaresmers, hauria d’escriure) de la meva infantessa em feren imaginar l’olor inconcreta i feridora del sofre. Aquesta olor la vaig conèixer, realment, quan em tancaren dins un ensofrador d’albercocs. Era una broma pesada dels sequers -de fruita- d’altre temps, que et deixava sense alè i sense aire, era un pànic indescriptible que durava un segon, però que es perllonga en la memòria. Aquesta meva experiència, em fa díficil imaginar com es pot parlar en aquestes condicions. Però segons un expert jesuita, no podia ser un altre, qui es demana en quina llengua parlaran els condemnats, ens fa a saber : "...cadascù parlarà la seva, com en una casa en eterna confusió." I això –no entendre´s els uns als altres- formarà part del turment. Ni l’esperanto, ni l’anglès, ni qualsevol altra "lingua franca", pareixen dar-li remei. Ja ho sabeu: podrem, podreu, podran, patir en català i totes les seves modalitats.

Així van les fites d’aquesta geografia inventada, entre la insoportable tortura d’agrures més fortes que les de l’absenta i les de la fel ("...cibabo eos absinthio et potabo felle"), la definició de les clarors i foscors produits per les combustions, els clarobscurs, tan importants per aquestes escenografies ("...llum lletgissíma i tristíssima, mesclada amb fum de sofre, que sols bastarà, perquè els condemnats vegins les coses horribles i espantoses que hi ha") o la desesperança fatal que anunciava el DANT, amb l’indicador a l’entrada del recinte infernal (com en un parc temàtic actual) , el famós "Lasciate ogne speranza voi ch’intrate". Tot permet intuir que no seria debades per a la gent el fer una llegida a algunes guies i manuals d’aquestes geografies fantasioses, subapartat infernals; aquestes lectures els farien adquirir una part més amable, si es que en té, o més cómica, si es pot, dels territoris infernals i dels seus habitants. Recoman, entre altres, la "Geografía de la Eternidad" de n’Ana Martínez, la qual com molt bé recorda al seu text, tot citant un clàssic : "Oderunt peccare male formidine poena", alguna cosa així com: "la por del castig manté a retxa els dolents". O l’excel.lent treball : "La imatge de l’infern a la tradició literària catalana" de Catalina Valriu.

Tot i que, com ja és conegut, "avui el dimoni ja no fa por a ningú". En fi, tot rememorant el nostre escriptor, aquell que diu que "els únics paradisos són els perduts", avui els inferns, no fan por per després de la mort, avui els inferns es passen en vida i tenen unes cartografies molt detallades i une coordenades ben conegudes. No fa falta GPS.

Climent Picornell